Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Entre romanesos

1

Unes quantes hores més tard que no havíem planificat, isc cap a Agres. Tant de bo que una part important de l’expedició ja s’hi troba instal·lada al lloc que ens avindrem una vintena de persones, dalt o baix. Avui hem tingut passó d’humiltat, amb una colla de collidors romanesos que treballaven de valent, sense queixa, amb un entusiasme i una força que, a mi particularment, m’ha deixat baldat. Així que el viatge i les vacances de tres dies que m’agafe no sé si m’eixiran a compte colgat al llit. Tinc febre i un refredat que vaig començar a covar ahir.
A punta d’eixida del sol, ja enganxava el remolc a ca Vicent i Rosa. He arribat al camp just quan el camió aparcava en un erm, i els collidors es despartien en dues colles. L’una s’ha esgarriat amb un altre propietari que no comptàvem, i l’altra ha vingut amb nosaltres a collir. Vicent amb el tractor i jo amb el remolc anàvem traient les taronges del camp, amagat en un camí impossible per aquell camionàs, fins a sis viatges complets. Com que teníem menys colla que no pensàvem, els hem ajudat a collir, a carregar i descarregar i compartir conversa i deler, amb aquells que ens entenien una miqueta sobretot. Hi ha històries en un grapat d’unes hores per donar i vendre, n’hi ha de lingüístiques, d’hospital, de riure’s, de tanta varietat com ara, si tingués temps i no m’esperaren allà, per descabdellar madeixa i mitja.
A l’estona que colllia en l’ajut, l’un em diu: – el català i el valencià són la mateixa cosa? Recollons, naturalment, que li responc. Aquest matí que comprava el pa en un forn de Gandia m’han dit que no, i quan jo els he dit tinc cinc monedes, me les poden canviaar, si us plau?, ells m’han respost que no m’entenien.
– I jo els dic, són tontos (en castellà) o què, a Gandia?
Jo hagués pogut afegir que a Gandia, a Alzira, a Xàtiva, a Bétera, a València sobretot, a Castelló… Però en canvi m’he posat a ajudar-lo a collir, i que els caixons li comptaren al seu munt (són una colla que treballen per comptes diferents: caldria veure-ho per entendre’ho tot plegat). M’ha explicat que havia estat temps collint pomes a Lleida, que el tractaven bé i guanyava, però que havia baixat a València a provar.
Li demane què cobren per això collit, i em diu un preu que no s’ajusta al mercat. Ai, caram, les empreses de contracte ferralla es queden una part important del treball que fan. Com es diria això, senyor ZP, ara que fan mans i mànegues per les millores socials? 

Sort que s’hi ha afegit , tres hores més tard, l’altra part de la colla esgarriada, i ara ens val més la feina per acabar enjorn. Arribem tocades les quatre de la vesprada a casa… Dinar, els preparatius, descansar, respirar, cap a Agres, de nou. A cloure l’any de la primera desena. 

[a veure si Vicent em passa les fotos que ens hem fet per acomiadar-nos,  amb una part de la colla, entre els quals aquell que feia de cap ( quin goig que vulguérem fotografiar-nos plegats, que ha fet baixar la dona i la resta d’un grapat de collidors que encara eren al camp…] 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Circ de torpeses: el ridícul de la justícia.

1

Han
exculpat don Carlo. L’ha salvat el
jutjat de Nules, amb un salvaconduït etern, infalible contra el sol i la
llum
de la justícia. Don Carlo és alliberat de càrrecs i culpes, el gran
president de Castelló, de la Diputatio Provincial: Fabra-ae. Alguns dels
càrrecs pel
qual el volien imputar, han prescrit. D’altres, no. Ha prescrit que no
pogués
justificar guanys anuals de milions d’euros. Exculpat. Ha prescrit que
defraudés a la Hisenda pública valenciana més d’un milió d’euros,
exculpat.
L’han exculpat d’altres casos, d’amiguisme, de corrupció, de ruïna, de
les
maneres franquistes… Completament exculpat. Prescrit. Visca Nules,
sobretot
visca el jutjat de Nules, i els jutges i jutgesses que han anat
passant-se el
cas perquè la cosa anés envellint fins a la prescripció. No vol dir que
no siga
corrupte, o lladre, o trampós, aquell polític del PP. No. Vol dir
exactament
que ja han convenit de no castigar-lo per les faltes; a ell, no. Vet ací
la
justícia dels valencians.

Quina sort que tenen alguns delinqüents,
padrí Carlos, que sempre els toca la grossa. A Fabritio el posaran en formol, els
castellonencs, perquè els dure aquesta i altres vides, sobretot si els milacres
els va fent d’aqueix calibre, salvant-se de culpes, ruïnes i robatoris a dojo,
que arribaran a convertir-lo en sant, un pelegrí de tant pedigrí; serà la nova
Madgalena, amb bastons, canyes i mocadors en peregrinació a l’ermiteta: quina
fabrada de sant i de justícia.

 

Això
de Castelló, València, i Alacant, voleu dir que no és la cova
regional d’Alibabà a Europa? Als pobres, mestre Carlo, no els caurà mai la bena dels ulls?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Les ratlles de la vida (3)

0

«Els fills no imaginaven cap altra vida, abans de la pròpia. Com podia existir el món si no hi eren ells? Però després, quan una es feia gran i tenia fills al seu torn, sabia que hi havia una vida anterior a la pròpia. Moltes, en realitat.»

Hem ajornat el dinar familiar per demà, que és Sant Esteve. Anit, de les converses vam anar apamant el canvi de costums que va produint-se al poble. Les colles ja no fan colla i els joves s’estimen més de sopar amb els pares, la nit de Nadal. Ui, ui, ui! A Bétera, això mateix se’ns fa ben estrany. Que de temps antic hem sopat entre amics, la nit de Nadal (ho deia Sanchis Guarner, fer colla com els de Bétera). Els dinarots de Nadal eren el primer i el segon dia de Nadal. Que damunt eren festa manada, tots dos. Però vet ací que uns altres moniatos semblants als del TC van canviant, també, aquest hàbits, bescanviant-nos la cultura i substituint-la per la seua.
Tampoc no farem catastrofisme, de tot plegat. Deixarem anar el temps. Avui he dinat amb els pares, he decidit acompanyar-los perquè no s’estigueren sols, com uns pollets, potser per sentiment o ves a saber, que tots anem fent-nos grans. Entre més converses d’una riquesa espiritual, per mi naturalment, hi ha tres coses: els noms propis d’algunes famílies que han anant eixint a taula, alguns de molts anys morts, altres més joves, propers, i d’altres que no podia ni apamar qui eren, però que mon pare no s’explica com no puc saber qui són, malgrat que hagen mort fa trenta o més anys.  
-Com era aquella trilogia de com creix el dia contra la nit?, li demane a ma mare: i ella me’n diu una part: per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de pardal, i… I?, es queda parada i m’ho torna a repetir, però és mon pare qui afig la terna: per Sant Antoni, un pas de dimoni.

Parlem d’estraperlo, d’ametlles, de torrons, de pastissos de moniato. Ma mare torna i diu que enguany no n’ha fet. Com?, que enguany no he fet pastissets de moniato. Mare, no te n’he conegut de fer mai, a tu, de pastisssos de moniato. De bullir moniatos a la caldera de les botifarres, sí, quan era un xiquet i en menjàvem acabats de bullir, tan bons. Nosaltres i els xiquets del carrer. 
-Ta mare feia molt bons els pastissets de glòria!, explica mon pare. 
-Pastissets de glòria?
 Explica com s’elaboraven els de glòria, però no acabe de veure el detall per poder-ho relatar correctament, dues capes de pasta amb ametlla i ou, moniato, no sé què mes… Ho deixe ací, entre els torrons de rovell, de Xixona i de taronja, de cal Ximo de Casinos. Ma mare es passa demanat-me no sé quantes vegades seguides per què té aquell color, això: són de taronja, mare, els torrons. De taronja? Prova’ls! Per què els fan de taronja?

«Sí, ens pensàvem que no n’hi havia vida abans de la nostra. L’egoisme juvenil, immadur i ignorant, va desapareixent amb els anys, quan se’ns fa tan tard esbrinar totes les històries que els pares encara no ens han contat.

Nit de Nadal

1

Ja ha marxat tothom. Enmig d’aquest silenci impossible fa uns instants caic en la temptació d’obrir l’ordinador, a veure què ens diu Vilaweb, què ha passat en aquests hores de sopar i de desconnexió momentània. Descobresc aquest article immens sobre tecnologies, educació, maneres i innovació del mestre Ramon Barlam. Estranyament, estic prou seré, descansat vull dir, per llegir-me’l sencer i enllaçar-lo al web de l’escola. M’agrada especialment aqueixa frase del títol: ‘Entre els docents no hi ha fractura digital, sinó educativa i metodològica’. És una idea que compartesc, com moltes de les que apunta a l’entrevista que li fa Susanna Ginesta. Demà li passaré el comentaria al nostre explorador més important, director de 400 Colps, i a la cap d’estudis, però abans de l’olla de Nadal, a veure què organitzem per poder-lo convidar a la nostra escola. 

Després de sopar, li hem pegat a la conversa, hem repassat la immoralitat d’alguns gestors de la política, ZP, per exemple, i la seua falsa economia d’esquerres: ajudeu els bancs i que els treballadors paguen la crisi amb la reducció de tantes prestacions, d’econòmiques i de socials. Hem acabat amb gossos i collars, PP i PSOE, la mateixa cosa en favor d’allò més ranci. Van buidar la caixa, totes les caixes, la valenciana especialment, que segons el Síndic, els valencians ja estem en fallida, Francisco, tècnica i de l’altra. Sobretot de l’altra, la indefinició sexual dels polítics és el que és, però no ajuda. No hem buscat acords, ni conclusions, perquè és Nadal i som amics: solament que hem avisat que no seríem catastrofistes, que avui ja veníem plorats, malgrat que n’hi ha que pensen que Greenpeace ens puga salvar el planeta. Home, que això és desviar l’objectiu de l’horitzó almenys cent vuitanta graus.  
El nostre principal objectiu, després del corder, els dàtils, les taronges, els pastissets de moniato, els torrons de Casinos, i els licors internacionals, és la independència. Així que els moniatos que han anat apareixent amb nom i cognom, dellà i d’ací, ens la bufen. Són com una bufa de tito. Ara sí, dit això, bon Nadal.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El TC ens apropa la independència

8

A espanya n’hi ha que encara són al 1700. En
guerra. Per això el TC, i les sentències contra el món que no són ells, que és la
resta del món. Nosaltres, en canvi, ja hem començat la independència. Els uns fa
poc, uns altres gairebé tota la vida, altres ho faran d’ací poc. Però això ja no té retorn.

La nostra ventaja és que no som en guerra, pel
contrari, som democràticament més llestos, més preparats, malgrat que menys efectius a
curt termini; d’acord. No passa res. Les democràcies ja comporten això,
lentitud, una certa ineficàcia. Tant se val. Hem començat el camí de la independència i això no
ho para ningú.

 No som idiotes. NO ho som. Sabem que no tenim la majoria social necessària. No. Encara no la tenim. Però estem segurs que la tindrem.
Poc o molt de temps, i això seran faves comptades. Cada colp creminal del TC, són
una creminalitat legal d’una pseudomdemocràcia que mai no ha trencat amb el
feixisme franquista (fins i tot foren capaços de festejar amb altres feixismes
més durs), doncs cada colp d’aquests moniatos del TC són un grapat de vots molt
gran en favor de la independència, sense aturall ni aturador.

Tenim encara una independència jove,
entusiasta, minoritària, però carregada de passió i de raons, per tant que va anant cap seu horitzó objectiu. La llibertat dels pobles (ui). L’alliberament d’aquest
jou de TC, espanya, tan del segle XIX, o XVIII. Ací al costat n’hi ha que es
van instal·lar al 1700 i no han pogut deixar-ho. Són l’esperit d’Almansa. Són
la fòbia, la xenofòbia, són aquell pitjor tan elàstic com vulguem definir. 

És millor per nosaltres, que ja som
indepenpdents, d’esperit i d’ànim, i solament que ens falta una altra espenta, però això no s’atura. Ja no.

Per molts anys el nostre país jove, el nostre jove país. O vell, segons d’on comencem a comptar. Per molts anys.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Firar llibres a Bétera

1

L’Ateneu de Bétera, el Camp de Túria, inaugura aquesta vesprada una fira del llibre en tota regla: autors, il·lustradors, actors, editors, lectors, blocaires, i llibres, centenars de llibres en valencià a l’abast del públic. Portem els llibres a la comarca, en valencià exclusivament, vet ací senyors moniatos del TC. La inauguració serà aquesta vesprada, a partir de les 17.30h i hi intervindran dues joves alumnes de l’escolagavina que explicaran el contingut dels seus blocs de llibres, autors i bona literatura [atenea i el racó dels rosegadors).
Durant la fira, 23 i 24 de desembre, però també el 3, 4 i 5 de gener, hi passaran els veritables protagonistes de la festa: Raquel Ricart, guanyadora de l’últim premi de narrativa Andròmina, dins els XXXIX premis Octubre, Llorenç Giménez, Lourdes Bellver, Rosa Serrano, Paula Pérez, l’actor Pep Ricart, Vicent Partal, i encara més sopreses que anirem descobrint aquest Nadal. Si voleu acompanyar-nos, serem de 17.30 a 21.00 cada dia. La fira també valdrà per obrir l’any 2011 en homenatge a Enric Valor, l’any del seu centenari, amb projeccions audiovisuals i una tria de les seues obres.

Tot plegat, és un programa de l’ATENEU de Bétera, que a penes amb uns mesos de vida llança ara una campanya en favor del llibre, de la lectura, de recuperar la dignitat cultural, a València tan necessària. Ateneu de Bétera, carrer Major, núm. 21.

‘Les ratlles de la vida’ (2)

1

[…] carn fresca entre les mans, arrop i talladetes, coques fines al rebost, aigua dolça entre els dits…

De quina cosa olia ma iaia –la iaia velleta que en deien les besnetes, quan entrava en aquella casa gran a tres mans del carrer Llarg de la meua infantesa? Ves quina baixada pel carrer del forn de Pura i la sentor de porcateres, que entraven endins del nas; quina cosa olc ara d’aquell record? De vegades dormia en una cambra al seu costat, de vegades al seu mateix llit, tant alt i emmidonat i ample, perquè el iaio havia mort molt prompte, massa, tan jove i tanta falta com feia, de quina cosa feia olor, ella, quan llegia aquella novel·la ‘Els amors de Simon Bolivar’ -que guarde atresorada a dalt d’un prestatge, en aquell piset menut, després que vam repartir la hisenda de les cases entre la família; potser que, fins i tot, hem perdut l’aroma d’un temps que hem bescanviat per la modernitat de nassos adormits, absents, oblidats: els olors, ara mateix, són també una amenaça, que torna a perfumar la casa dels pares. Com envelleix una casa, amb els seus amos? 

[…] l’olor de l’àvia era intensa i sempre deslligava un munt d’imatges al cap de Regina: flors de gesamí obrint-se al capvespre de l’estiu, polsim de fusta corcada al terra de la cambra, ales trencades de papallones de llum, carn fresca entre les mans, arrop i talladetes, coques fines al rebost… 

-Què tens a la cara, iaia? 
-Les ratlles de la vida. 

XXX Premi Enric Valor, a Picanya

0

Un dels moments solemnes del curs, el vici dels mestres, és el lliurament del premi Enric Valor que organitza el Bullent i l’Ajuntament de Picanya. Una hora exquisida, de fer àgilment per la cultura, pel reconeixement al mestre, per la paraula justa, per la música, per la política ajustada, i també per la pròpia literatura. 
El moment emotiu de veure aquella entrevista entre amics, un vídeo breu i emotiu, no exempt de la cruesa d’envellir, gairebé els últims dies en vida de l’autor, encara tan lúcid i compromés per la llengua, una entrevista que se’ns farà necessària de passar a l’escola ara que justament començarà l’any Valor (a veure si més enllà de la sèquia de Montcada, pel nord de la Sènia i de Vinaròs, passen la veu del gran escriptor que va ser, i n’aprenen també dels grans mestres. L’artifici de Víctor Català i la cura d’Enric valor, pocs l’han sabuda imitar, segons que explica Jem Cabanes, i molt pocs escriptors, malgrat de tenir més nom, l’han sabuda passar per bona literatura. Almenys sense que se’ls notés gaire, la falsa paret.
Anit, Folk i Festa, que és un altre grup que combina dolçaines, percussió, tuba i acordió, van arrodonir el lliurament. Són bons, i exportables. I les rondalles que s’hi van narrar, ep, i encara qui va guanyar l’edició d’enguany, Ivan Carbonell, que es va sentir satisfet i adelerat de tenir un premi de nom tan noble. 
I la nit encara no s’havia acabat. Ni aquesta rondalla.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

‘Les ratlles de la vida’ (1)

0

«Aquell dia, quan Ermerinda es despertà, havia oblidat mitja vida i tenia mig cos paralitzat. Fou mentre dormia que va patir un atac de feridura; en termes mèdics, una apoplexia.» 

Nosaltres, com ens havia promés la distibuïdora, ja tenim el llibre a l’aparador Martinallibres. ‘Les ratlles de la vida‘ el premi Andròmina de narrativa dels últims Octubre, que ha publicat Tres i Quatre, ja és a la venda. A l’Ateneu de Bétera serà avui divendres. I dissabte, naturalment.
Sense que valga de premonició, ni de cap judici literari, així, a primera vista del primer dels capítols, té un colp a
Cent anys de soledat, d’aquell escriptor colombià, com es deia…? Però aquesta història, feta de moltes petites històries, és més propera. Incomparablement més propera.

– Tot anirà bé, Ermerinda, tot anirà bé.  

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Ramon Cardo & trio

4

L’Ateneu de Bétera oferirà dissabte un altre concert impagable, amb Ramon Cardo al cap de cartell, soci a més d’aquest jove Ateneu que va obrint forat en la vida cultural local i comarcal. Els concerts de la setmana passada, homenatge dels Joves a OVidi i Mara Aranda amb Aljub, continuen aquesta setmana en aquest PrimeTime Camp de Túria. Ramon Cardo és sens dubte un dels grans músics del país, i en un temps va ser gestor cultural a Bétera. L’absència la vam notar i pagar sobradament, però ara l’Ateneu sembla que va omplint un buit a base d’una aposta diversa, rica, ampla i amical: la major part de les actuacions, si no són totes, són en canvi de favors o de voluntariat. Ara per ara, la gent de l’Ateneu va subsistint de quotes i d’escampar la seua militància a la recerca de nous socis i col·laboradors que vulguen dignificar la vida cultural.

El concert també pretén de ser una acció didàctica en favor del jazz, de les múltiples branques del jazz, així que dissabte, després del sopar enfaixat, gaudirem més que no d’un concert, d’una lliçó de vida en favor de la música, de les maneres, d’anar explicant perquè tenim uns músics valencians de primera línia mundial, parlem de jazz?, a partir d’aquell llunyà Taller de músics de Barcelona i a milers de quilòmetres de NY i els Clubs de Hàrlem. Entre premis, discos, direcció de bandes de jazz, i experiències lligades a barrejar la música d’estil i popular, Bétera serà dissabte un lloc d’encontre indefugible. En canvi de venir a sopar i ser entre amics.

Un entre tants (VA. Estellés)

0

Un entre tants és una xarxa cooperativa d’experiències en noves tecnologies a l’aula per aprendre en valencià. Dissabte van fer una nova jornada de formació. Van presentar-hi algunes experiències d’interés, al costat d’altres de menys reeixides. El tema central va ser la Desconferència, que en temps de crisi i de molt voluntarisme, sempre estalvia costos, malgrat que, alguns dels objectius, potser que no s’aconseguisquen en la mesura esperada. 

Com va dir Toni de la Torre, un entusiasta de l’educació, per fer ús de les noves tecnologies no calen gaires coneixements, sinó voluntat i pràctica. La idea és traure-li pors i fòbies a segons quines oportunitats ens perdem si encara fem ús del llibre de text o ens enderiem a continuar fent el mateix que féiem fa tres, cinc o deu anys enrere.

El perill de la desconferència, que metodològicament va estar molt bé, és que el resultat és col·lectiu, fruit de les aportacions dels participants i, si com va passar a l’IES Tirant lo Blanc de valència, la majoria són llicenciats, ens enfrontem als clàssics plors de ploramiques, dels ensenyants consentits.
Que si manquen recursos, que si manca informació, que si no tenim suficient formació… Home, què pensarien d’aquest petit-burgesos de l’educació, d’aquells mestres freinetistes dels trenta i els seixanta, que a penes si tenien no-res per treballar, solament idees i una voluntat de ferro. 

Encara esteu fent el mateix que l’any passat, el mateix que féieu quan vau començar?, ja sabeu què va aprenent l’alumna cada dia, o sou dels que teniu sort que, malgrat els mestres, l’alumnat ja va espavilant-se pel seu compte…
Sort que l’escola no és l’únic focus d’aprenentatge, veritat?
A 400Colps teniu el relat i el vídeo d’algunes impressions dels participants.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Els valencians no ho sabem.

0

Això apunta el resultat de l’informe PISA 2009. Que en comprensió anem millorant els resultats. Vet ací, que la comprensió lectora va
guanyant punts cap a la mitjana europea. Nosaltres estem covençuts d’això, i de la millora en aquest aspecte, malgrat que els valencians
no ens hem examinat directament, per decisió del govern Camps. Els
valencians, per temor dels resultats, no ens examinem del PISA.

Segons el conseller Font de Mora, metge forense i conseller d’educació per la gràcia de Camps i de l’Esperit Sant, no cal que ens examinem, perquè som bons en nàixer, i encomanats de la Mare de Déu dels Desemparats. Així que ni ens amoïnem ni ens examina ningú, solament que ens faltava això, que els xixarel·los del PISA vingueren a dir-nos com es fa la paella, o com es pixa cap amunt, quan el mollet apreta i no tens temps ni de despassar-te la cremallera. Com podem pensar que la maredeueta anava a consentir tenir insuficient en comprensió? Quin mal cor que tenen alguns.

Amb tot l’enrenou,
hi ha dues coses que són fiables, entre els valencians que no som consellers. L’una, treballem intensament perquè
la comprensió lectora siga una dada de qualitat en favor de l’educació.
Segona cosa, la repetició en el sistema educatiu és una llossa i un error
en el noranta-cinc per cent dels casos. No serveix, no ajuda, no sabem
què fer-ne. I és el remei més utilitzat quan les coses no funcionen, en
el trenta-sis per cent dels casos. Tant o més com fracassem, els
mestres, en aquests paràmetre avaluatiu. Però en comprensió, no. Ací
avancem més enllà de la mitjana.

Excepte els valencians, que no sabem què ens passa. Però ja li ho demanarem a Santa Llúcia, perquè ens conserve la vista i ens allargue el pas de puça, cap a la mitjana i la comprensió filosòfica dels valencians cerrils.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Construïm alternatives

2

El Camp de Túria és a primera línia, i els joves tenen part de la culpa, que ho van demostrar abastament dissabte a Llíria, on van aplegar centenars de persones que omplien el teatre La Unió en un macroconcert homenatge a Ovidi Montllor. Era el segon concert que vivíem dissabte (el primer de l’Aljub i Mara encara ens tenia emocionats). Això de Llíria era coordinat, organitzat, dirigit i parit per l’Assemblea de Joves del Camp de Túria (ajcdt).
Qui són? Què volen? Quina és la lluita, la seua? I el seu projecte polític? Ho podeu seguir a la seua web, del que són capaços ho vam veure joves i grans la nit de l’onze. Són capaços d’aplegar el millor de la música, els molt joves, amb algunes sorpreses que prometen molt de futur, amb alguns grups que ja es van consolidant i, pobres quines hores de fer-los actuar, també les velles glòries que mai no s’haurien de morir. Ara, quatre hores de concert és demanar-nos massa, fins i tot als que fem de públic, i caldrà revisar les mesures (els discursos, la quantitat de músics, la quantitat de cançons que hauran d’interpretar…). Un treball excel·lent, de molt de nivell, però que caldrà millorar en alguns dels detalls, perquè l’endemà, malgrat que és diumenge, també cal viure. 
Fins ací, una descripció més convencional; si voleu, ara uns quants detalls, perquè vull: els pares són el Vicent Torrent i el Manolo, sens dubte, i ja va bé que hi siguen sempre, entre els joves, malgrat l’hora. La veu insonfusible de Miquel Gil, aquesta sí, pot versionar la veu d’Ovidi amb garantia, perquè ara mateix és la veu, perquè si aquell era un monstre de difícil paral·lel, Miquel li va de germà o de cosa semblant. Ho dic, perquè altres veus no és que no puguen investigar, sinó que no ens podem aconformar amb segons què. Caram, no agafeu aquells tres poemes imprescindibles, si penseu que no arribeu, escolteu-vos el disc trenta vegades, cent si cal; però si no podeu amb això, agafeu-vos un altre poema, o una altra cançó.

En canvi va haver-hi sorpreses molt agradoses: el crac de Tarragona, que no va dir el nom, quins discursos, mare, ens va deixar admirats. Els dolçainers de l’Horta, Naia, Carles Enguix, li caldria un monument, em va entusiasmar especialment, i Toni és plat a banda. Em sembla que és l’humor més fi del país, ara mateix, i sempre pega per endavant de les coses que esperes en moments així. Un humor intel·ligent i sobri.

Tot plegat, els músics, els joves organitzadors, el públic, tothom mereix el nostre reconeixement, perquè l’institucional segur que no el van tenir. Això, dins el programa de Canal 9 segur que ens hagués costat com una visita papal, i aquells bellotos del pp segur que hagueren facturat una milionada d’euros, per un festival així. La llàstima és que això de ser jove, qui ho va dir, és una malaltia que es cura.

Per cert, sabeu ningú com anà allò del concert de Nadal que feien a cent metres escassos?

Aljub i Mara Aranda

2

Arribe tard, que el primer dels concerts ja ha començat, i per això que caic de cul. per com em sorprén la sonoritat d’aquests músics, que després comence a identificar. Però on s’amagava Aljub, que gairebé sembla que viuen la pròpia realitat d’aquelles construccions rurals imprescindibles en una època, els aljubs, el de les Llomes i la Conarda, gairebé desapareguts i aquest que ara sonen a Consolat de Mar, a Benaguasil, en una harmonia bella, barreja de tradició i de jazz, de música popular i arranjaments que semblen impossibles.
La veu és Mara Aranda, que fa dos dies perseguia en el seu My Space, sobretot per aquella cançó d’albat, o el mateix batre. On amaga aquest país tanta bellesa? On eren aquests músics, i com és que no havíem publicitat suficientment que tots plegats serien al Camp de Túria, perquè ningú no es perdés aquest miracle. Andreu Belmonte, Joansa Maravilla, J Martínez, Xavi Alaman, i Mara Aranda, han ofert un dels concerts de l’any, sens dubte (espere el comentari d’en Frechina sobre el que passà anit al Café de l’Infern), que organitzava el Casal i el col·lectiu Ovidi Montllor a través de So de sons. 

Roda la mola,
roda el molí,
una coca fina
i un barral de vi.

El primer plat de música d’aquest dissabte, a Consolat, empeny a creure tant en el país, en els seus músics, per aquest moment dolç de les cançons de la terra, del camp, del batre, barrejades amb ritmes moderns o medievals, populars i àrabs, perquè són en grans mans i encara en millors veus.
I cap d’aqueixes veus, Eva Dénia i Mara Aranda, per dir-ne dues que ara em corprenen, i tants bons músics, no han caigut del cel, ni ploguts ni de la nit al matí.  

Naturalment que el canal 9 no n’ha dit, de cap dels concerts d’ahir o d’avui, però no s’ha estalviat el sopar de nadal d’aqueixos botarates del PP. Sembla que tenen por que els traguen el mos de la boca i ja van fent sopars a compte de la caixa buida.

I encara em falta explicar què ha passat a Llíria, fa unes hores… Ruben, tota aquesta gent, Aljub i Mara Aranda, no els podrem portar a l’Ateneu de Bétera a l’estiu?

Per la música

2

Pels músics, som un país de primera. En estils, en maneres, la música i els músics ens situen al capdavant i al capdamunt. Sense límits. Ho he explicat en altres apunts, que gaudim d’una oferta creativa, popular, culta, que som escola i fem escola. Per la música. Potser per la manca d’ajut, per la poca visió política, per la devastació cultural de les nostres institucions, per la torpesa en invertir exageradament en infrastructura contra la inversió en persones, els músics han hagut d’espavilar-se. Paguem per uns polítics de tercera quantitats astronòmiques, els paguem l’abús i el delinquir. Paguem pel múscul d’esportistes barbaritats impensables. En canvi, deixem que els músics s’abandonen a la sort d’un viure estret que no mereixen. Els valencians peguem en pedra o ens morim de farts. No tenim terme mig.

Avui comença un cap de setmana boig, per la música. Com si els músics s’haguessen tornat bojos, i volgueren fer vaga a la japonesa. Aquesta nit comença la festa al Café de l’Infern de Massalfassar, amb Eva Dénia Trad Quartet. Imprescindible. Demà a Consolat de Mar, Benaguasil, l’Aljub. A la nit, una vintena de grups al teatre de la Unió Musical de Llíria, amb Al Tall, Miquel Gil, i un grapat de cantautors que versionaran Ovidi, en homenatge a la veu indiscutible. A uns metres, el concert de Nadal de la Primitiva, com si ens pegués per la contra, amb la banda el Clarí i els solistes David Pastor, Ramon Cardo, Garcerà, Santandreu i una altra pila de bons mestres… A Bétera n’hi ha també sarao de música clàssica, i en un grapat de llocs, supose, no solament a les comarques centrals. Almenys a Llíria ens despartirem entre bandes, com fa cent anys.