Agost de deu: el dènou

Realment les festes ja són passades. Però com a Bétera som del morrió ample, que per això vam alçar dues vegades el campanar, les allarguem fins el vint-i-dos. Un colp passat el Gos, ve la morralla, i justament avui el tancament l’ha fet aquest carxot d’aiguat que ens ha caigut enfadat com un mal de ventre. Encara sort que la cosa ha sigut breu, perquè el desastre hagués pogut ser minso. Els camps tenen saó per uns dies i, si no ha fet mal, l’aigua serà benvinguda. El color de la Calderona, després de fer net, era bell de paisatge extraordinari, quan encara no havia tornat el sol completament. El Gorgo, Rebalsadors, la Penya d’Olocau, Penyes Altes lluïen aquells colors del rodeno fresc, pur des del pla de Bétera. 
De vesprada, mentre algune parades del mercat medieval (!) evitaven la humitat i decidien si obrien o no, es llegia un fragment de la Carta Pobla, sobre el Repoblament cristià de Bétera, que ara fa quatre-cents anys. ‘Molt aseat’ han dit algunes veïnes que ho han vist. Nosaltres no hem pogut pujar a veure res, que enllestim els preparatius del viatge, i ens deixem tota aquesta ferralla de males putes defensores d’un poble que no és el nostre. Com que no fan prou sang, amb els impostos, els fraus, les corrupcions, la mediocritat o l’església, ara ens envien a casa tardofranquistes vestits amb el ciri pasqual i la pàtria indivisible. Com que és l’estiu, i ells mai no descansen, sempre van tocant-nos el nano: peguem-los, peguem-los fort mentre no es decidisquen a demanar-nos la independència.
Ah, com les festes que s’estiren com una goma, el mal dels espanyols també és elàstic. Cada dia pot esdevenir pitjor.

Agost de deu: el dèsset

Sant Gos. L’humor, que durant la festa no ens en falta mai, diu quan passa l’anda: -qui és qui acompanya el Sant Gos? Pobre Sant Roc, enguany, la mala persona del senyor rector -aquest no en té mai d’humor-, va negar-li el passeig de la processó, argumentant-hi que, en no haver-hi clavaris, Sant Roc no ix de sa casa. Ni el Sant Gos, naturalment. Anit, després de l’excelsa coetà a la plaça dels Oms o de l’Abeurador, nosaltres mateix ens volíem presentar voluntaris per passejar el Gos i l’amo, malgrat que no som dels creients que ells voldrien. Caldrà alguna campanya contra el rector burrera? Damunt, l’home es nega a regar les alfàbegues que han ofert a sa església, i les deixa morir ràpidament per no haver de tenir-ne cura. És o no mala persona, algú que deixa morir aquelles plantes que són el centre de la festa, i que han costat tant de criar?

La coetà del Gos és un dels moments lluïts, d’impressió, de tants dies de festa. Allò que explica Vicent, que ha contat en alguns articles, sobre el que senten aquells homes enmig d’aquella plaça, quan hi ha l’infern del foc, de foc festiu, ha de tenir el què memorable d’uns instants de vida únics. Quan tot acaba, gairebé tres quarts d’hora després, i ells s’abracen, com si hagueren acomplit una feina de perill, té també la conseqüent història dels massips, o és macips?, que feien les feines brutes durant els períodes de pesta. Massips, els majorals, i goig a les cares d’aquell espectacle davant el poble, que els agraeix la valerosa acció dins la gàbia. 
Hi ha opinions per tot, que si hi havia poc ritme, molt de foc, algunes parades llargues. Ca! Detalls si voleu, però és un moment sublim, i quin regal. Vítol el quinze i el dèsset, per Sant Roc, pel Gos. Vítol.

Agost de deu: el quinze (2)

Cada quinze se m’escapa alguna cosa. No ho sabria explicar, no ho voldria explicar. La veu de Mara Aranda és una ‘dèria’, una altra bellesa a favor de la música del país i dels versos que expliquen una emoció:
‘Jo tenia un hort florit, de clavells i assussenes, de roses i de gesmils, que em llevaven dolors i penes… Jo tenia un hort florit, i cada dia matinet, cada dia matinet…

Torne a la plaça ara ja buida que em manca alguna cosa, què he pedut, que no ho sé?, i torne quan encara és plena a plegar d’aquelles històries que han anat deixant els veïns durant la festa, per sobreviure un altre any. N’hi ha històries de tants colors i veïns de tans colors vius i clars, obscurs i de mel, de detall, de polítics o d’asèptics, d’independents i de nacionals, florejats, en camisa de flors que vist els joves, els grans, aquell dia que la festa aplega forasters i veïns, davall d’aquell paperet d’estiu que ens empara la joia i l’entesa, un jorn de festa sol, camí de Sant Roc, un altre any, del Gos pobre quin paper, i els altres dies que esperem tornar-nos a aplegar. No ho trobe, i me’n torne de nou, que no sé què he perdut.

Ara només puc plorar, llàgimes de melangia, un mal vent se l’emportà, per la mel que més volia… No hi ha consol per a mi. Gràcies amigues i amics, no hi ha consol per a mi, per la vostra companyia. Ho hi ha consol per a mi.
Aquest cant d’albat que et trenca el cor.
 
Fotre els anys que no passen debaes. Avui, regirant les cambres de ma mare, he trobat aquelles fotos de joves. Ai, que no sé què he perdut que no trobe.

Agost de deu: el quinze

Festa major, festa grossa, festa gran i de joia, a Bétera, davant el ritual anàrquic de les alfàbegues, que enguany el temps ha respectat i empés a créixer encara més. N’hi ha parts de la festa que són fora de categoria, com aquells ports de muntanya, tan extraordinàries que els programes dels uns festers o dels altres polítics no varien gaire, que ja lluen sense haver-hi d’adobar res més, que la gent ha fet seues malgrat els intents reguladors o alliçonadors. La gernació, el color, els mocadors, les ombrel·les, les fadrines, els majorals, els amics, la família, el teu cantó de carrer, els veïns de cada any, els que encara perviuen, els que ja no hi són, els joves que s’hi han incorporat, les bandes de música, imprescindibles home, les dolçaines i els tabals, i després aquella placeta del Sol on ens concentrem els amics que hi vivim i els que retornem cada any a la festa. Tot plegat és el ritual necessari, que fa la festa més gran, més lluïdora, especial i única si ets del poble; com la festa de cada poble, especial i única, cadascú ja va triant què la fa excelsa, irrepetible, i adoba el seu parament perquè siga d’aqueixa manera. 
Avui ja és Sant Roc, i demà el Gos -Sant Gos que arribà a dir Gustau en aquella comparança de festa entre Bétera i Arenys. Ahir, a més, Ferran, que tornava a la festa seixanta anys després, que va veure en primera fila l’ànima del poble, assegut en aquella llotgeta improvisada de la plaça, encara ens va fer enorgullir-nos una mica més, del toc de campanes, del so del bronze voltejant per damunt les cases, els carrers i la gent; per damunt el terme, les campanes de Bétera deien glòria, glòria, glòria… De festa, naturalment, de tantes històries concentrades en una plaça.
De vegades els pobles són això, tot d’històries concentrades en una plaça.

El budell cular del govern Camps

De menut, a les piques del corral netejàvem els budells amb unes canyetes, rascant-les amb força i traça contra una post de fusta. Trac-trac-trac, remullàvem la canyeta en un poal d’aigua, trac-trac-trac féiem passar el budell net de l’un costat de la post, mentre de l’altre queia la brutícia que l’animal havia conservat en ser degollat. Les primeres vegades costava més esforç que no es pensava, i el braç s’havia de fer anar ràpid i amb força. Les primeres vegades, quan pensava que tenia la feina enllestida, mon pare va agafar els budells que jo em pensava nets, els va alçar al llum i va dir: veus això?, ni t’ho menjaràs amb aqueixa brutor que has deixat. Tenia raó, i ell havia de tornar a fer la feina de nou, per deixar, ell sí, els budells transparents com l’aigua sense cap rastre. 
El budell cular, amb aquell que féiem les botifarres blanques, era una altra cosa. El tacte, el gruixut, en passar-los la canyeta tenia l’interior net, però conservava bona part de la dimensió d’un senyor budell cular. El tacte, la dimensió, la textura, tot es conservava diferent, malgrat que ja eren nets, per fer aquelles botifarres blanques per a l’olla. En aquests budells es necessitava el doble de força i de traça, per deixar enllestida la cosa per embotir-la.
Més o menys, deu de ser això a què es refereix el president dels valencians, Francesc Camps, quan diu que som el govern més transparent d’Europa. Ha de parlar, l’home honorable, d’aqueixa transparència cular, de textura, de dimensió, de tacte, quan assegura que els valencians, tenim el model de govern més transparent dels que puga haver-hi ara mateix a Europa. L’home no s’hi ha comparat amb la Península ibèrica, ni amb els països de la Mediterrània, ni amb els de la mateixa dimensió i intenció. No. La transparència, la passada de la canyeta pels budells d’aquest govern ja se li suposa, de tant nets com representa que diu que són, el normal de la llonganissa, i el cular, de la botifarra blanca.
I ves que tot això no té cap transcendència sexual o d’indefinició. Cap ni una.

(Me’n vaig corrent que ja passen les alfàbegues.)

Agost de deu: el nové

Últim dia a Mallorca (fa cinc dies que hem tornat). Avui la mar és una bassa d’oli, sense soroll, sense onatge contra la roca, per contemplar-la, com algunes barquetes llisquen com si caminaren. Potser que nosaltres també podríem lliscar, per comptes de caminar. Com que és l’ultim dia que serem a l’illa, el dedicarem complet a la mar. A observar-la, sobretot aquesta quietud inquieta. Tenim el dinar gairebé fet, amb el frit que vam comprar, l’amanida i dos platerets de tombet que van sobrar d’ahir. Triguem a baixar més del compte, perquè el ritme ja ens encomana anar perdent el temps. Finalment, som a la platja Ca Nova; avui, com que és diumenge, n’hi ha més gent. I uns cunyats de l’Antònia. L’un porta un patí de mar, no gaire gran, que és ben difícil de navegar, m’expliquen, no té timó, i la vela i unes quantes cordes són l’única cosa per guiar-lo. Ho dic, perquè l’home m’assegura que serà lúnic d’aquella classe a l’¡illa. A l’altra banda de la mar, sí, n’hi ha una escola de navegació amb patins d’aquesta mena. L’home se sent orgullós de ser l’únic, probablement, que navega així i proposa que hauria de ser l’estri principal per ensenyar a navegar els xiquets. Prove de posar atenció, però sóc de secà, així que no entenc gaire de navegació. Quan ens demana com tornarem a casa, i li explique que amb el ràpid de Baleària, ell vaticina que, ràpid, si no trenca algun motor. Efectivament, l’endemà el FGL de Baleària trenca un dels motors principals i triguem una hora i mitja més per anar de Mallorca a Eivissa. Tornem sense hora, dinem de caure de tos. Descansem i baixem de nou a la mar. Davant de casa, sobre una profunditat respectable, envoltats de peixos, la mar un altre colp calmada. Després pujaré a per la càmera i faré aquelles fotos, E la nave va, que sembla La nau dels bojos, d’aquella escriptora uruguaia que jo seguia de jove que després es va posicionar contra la llengua dels valencians. Les imatges de la mar, cap al tard, són un final que mereix amb escreix aquesta estada a Mallorca, vint anys després. Quin goig d’illa, encara, de tros de país, amb aquesta acollida que l’Antònia ha amanit perquè ens trobàrem a casa, enmig de la mar. Sopem extraordinàriament bé, no dormirem gaire perquè hem de ser al Palma de matinada. Tanquem aquest viatge breu, que guardarem molts anys dins les rutes imprescindibles. Ni en els comiats no ens excedim. Demà, jo ja tornaria.

Agost de deu: el dotzé

Festes. Cap canvi significatiu. Cap ni un. M’han ensenyat avui, casualment, un llibret de l’any 1987. Ni una, ni mitja, ni cap modificació destacable. Podria mirar els llibrets de més enrere. Trenta anys més enrere, quaranta. Almenys ens estalviaríem una part de la coentor. D’un boato provincià prescindible. Darwin hauria d’escriure a Bétera un annex sobre l’evolució de l’espècie. A favor, naturalment.
Sort del quinze d’agost, de l’alfàbega, Sant Roc i Sant Gos. Poqueta cosa més.

Agost de deu: el vuité (3)

Tornem a Palma i fem una volta sense baixar del cotxe (allò més precís). Unes ensaimades en un lloc secret, aquest barri vell de pescadors, aquelles casetes humils. Les restes del barri xino, ara renovellat de joves que fan vida independent (en queden?); com que l’Antònia és un pou de saber fer, i sap que portem un jove, ens guia fins al HardRock Café, i al jove li canvia la mirada i els ulls se li fan vius: al pare també. Guitarres amb història, estris que tenen el seu valor, memòria d’uns quants incombustibles d’aquella música. Al jove li acaben de regalar unes baquetes made in, així que el tenim a la butxaca per unes quantes hores més. La tornada cap a Sant Pere la farem per l’interior i guanyarem aquell paisatge que també vaig trobar a Eivissa, fa un parell d’anys: marges, vinyes, ametllers, figueres, molins, farem una penúltima parada, per saludar la Magdalena, directora de l’escola cooperativa Mata de Jonc, que ens rep a casa a berenar. A l’entrada ja pengen tabals valencians, i dolçaines. Sort que al cotxe porte un disc d’Ali Farnat, que li regale, i ella m’obsequia amb un de dolçaines mallorquines. Hem fet un intercanvi de banderins, per la música popular, i eixim rabents un altre colp, cap a la Colònia de Sant Pere. Última parada per carregar un plat de Frit en un restaurant de carretera, que en aquella horabaixa és ple. Ens regalen un vi del Pla i movem finalment cap a casa. Un jorn complet per Mallorca, Sóller, Palma, l’interior, i una altra vegada la mar. Ens avisen que a Sant Pere havia fet una caor de por, que nosaltres ens hem estalviat amb tant de viatjar una illa que encara conserva gran part de la bellesa que ha tingut. Lluny del siroll, l’abús urbanístic, i la ignorància mateixa del viatger esporàdic.
Demà ja no ens mourem de la mar. De dins la mar.

Agost de deu: el vuité (2)

Sóller (2). El rètol ‘La vall dels tarongers’ em sorprén a l’arribada, a tocar de l’estació. A la porta del forn hi ha un cabàs amb valències, de les quals jo en tinc encara penjant d’un parell d’arbres, a la partida del Bassó. Comprem uns panets que són boníssims, l’un sense sucre per a Antònia, que semblen panets de llet, i ella diu que són de patata. Són més que bons, més blancs que els nostres panous. A la plaça, davant la gernació, ens fotem el suc de taronja, a benefici del futbol club de Sóller. Alguns dels tarongers han sigut substituïts per cases i urbanitzacions, ací també més rendibles, perìo encara veiem alguns exemplars que fan goig. De vesprada fem un repàs a l’estació, que han revestit amb quadres de Miró i ceràmiques de Picasso. Gran part de la col·lecció l’han deixat perquè el turista puga gaudir de l’art en aquest racó de món, són propietat d’un prohom del qual ara no recorde el nom. L’exposició és breu, però de valor incalculable. Supose que són originals, les peces i els gravats, però no hi ha gaire vigilància, almenys a primera vista. Un regal abans d’agafar de nou el tren i venir cap a Palma. Un regal aquells versets que acompanyen una part de l’obra de Miró, regal que volia també aguantar la malmesa economia del trenet, llavors no gaire turístic. Un dels avis de Miró sembla que era d’ací mateix. Però els versets, que ens havien corprés, són de Francesc d’Assís. Redell, que no faig broma.
A més, durant quaranta-vuit hores, l’Art a Sóller és per tot, i de franc: exposicions al carrer, a les places, al museu, ací i enllà. S’hi veu més activitat cultural que en la meitat del País Valencià nostre, Muvim i IVAM inclòs.

‘Per la nostra mare terra,
que sostens i governes,
i lleva fruits i flors colorides i l’herba. 
Francecs d’Assís.
 

No quedaran Camps més nets

Han de tenir el club molt brutot, els valencians del pp, perquè Madrid autoritze i reconega que Camps, malgrat la corrupció destapada, i una escassetat mental tan pública, siga el millor dels candidats possibles. Ho saben, no són idiotes. Com saben que, després de tot el que hom ha escrit, i el que ha plogut, Camps és un polític finiquitat. Ara, l’ombra de l’Opus és llarga, i fins i tot Cospedal, o el Plan-Pons, o el capità Persil-Rajoy han d’empassar-se el mal menor. No tenen ningú, que no n’hi ha ni un pam de net a València; i encara si hagueren pensat amb algú, n’hi ha amb més poder que no els han deixat triar res més.
Amb aqueixa peladella, juguen i guanyen. Guanyen eleccions, però no guayen respecte moral, ni autoritat, ni reconeixement europeu, que Europa no és idiota ni sorda ni cega. 
Els tres presidents provincials encausats, els consellers, la mà dreta d’en Camps, l’extremadreta d’en Camps, l’altra que ells no anomenen mai, alcaldes, regidors, tot és tan brut i corrupte que no saben on pouar-ne un, un de sol, que siga diferent i estiga net. Completament net.
Ves si el percal és gros, i greu, que han decidit de perpetuar la corrupció, legalitzar-la, amb aquell home que ja és més mort que viu, per assegurar la plaça forta de València. També saben que no podran demanar joc net, ni noblesa, ni política edificant, perquè fa anys que viuen de les caixes públiques, de contractes dobles, de comissions en efectiu, d’empreses fantasma, de regals i altres excuses que amaguen una doble comptabilitat pública, econòmica i política. Han jugat i ho han fet tan malament, que són a la ruïna absoluta, descoberts, i no els queda ni vergonya per dir, ens retirem de la partida. Hem perdut. No ho saben fer. Tenen la cara de dir, nosaltres continuem jugant, i que rebenten els altres, si no tenen prou lleu.

L’oposició, per com som els valencians, faria bé d’anar a la presó de Picassent a triar el creminal més infame i desgraciat, per comprovar si, jugant amb les mateixes armes de fidelitzar el gansterisme com a política, són capaços de fer-los ombra.
Els valencians tenim una banda de lladres a la política, lladregots maldestres i brutots, i si res no atura el fariseïsme de polítics ultra-pedofílics, el final del malson encara ens sorprendrà negativament. 
Ells també saben que encara no han tocat fons.