Som una caragolada (3)

Venim d’un sopar excels a la partida del Brucar, una trobada que no podíem evitar, malgrat els concerts, les presentacions i les festotes de celebració concentrades a Benaguasil. Un sopar a la fresca, entre amics, anual, amb aquella exquisitesa de mandonguilles que  ningú no prepara com Lola, vins, cerveses, caves, melons, coques, les llonganisses, les botifarres, la tomata, semblava que preparàvem l’assalt al nord, a la Catalunya estricta, que és d’això que vindré a parlar-vos, finalment: ho ha escrit i m’ho referenciarà el mestre de conversa Blesa, però sense haver-li-ho llegit, jo també trobe que, si els de dalt s’independitzen, als valencians i als illencs ens tocarà pagar el doble. El que paguem i i el que haurem de pagar perquè l’espanya eterna, i mundialment beneïda,  continue mamant i vivint parasitàriament (home, he begut, naturalment).
Sort que els responsables del nord, consellers, vicepresidents, o presidents del parlament, finalment no faran ús d’aquella força polièdrica del 10J, que per ells ja s’està molt còmodament assentat en la solidesa de la mamelleta parlamentària i funcionarial. De segona classe, autonòmica i constitucional si ho voleu, però extremadament sucosa, com els caragols cristians, quan la salsa és feta d’aquella mestria que hi dipositava la nostra veïna Vicentica. 
Pagarem el justetet, trenta anys més, quaranta, fins a la independència dels caragols moros i dels caragols cristians. O anem tots plegats, o ens quedem d’estatgers, mecaguen les corfes.
D’avellanencs, de caragols avellanencs ni parlar-ne, que tenim una classe, i solament que això ens faltaria.

El Camp de Túria: per viure-hi

Tres propostes de cap de setmana per venir a viure al Camp de Túria o, almenys, quedar-s’hi un parell de dies fent el pòtol amb la manta al coll. El cabasset ja el trobareu a una vora i a al’tra del que és políticament correcte entre tanta oferta i celebració.
UNA. El Casal Jaume I de Llíria fa el sopar popular de cloenda del curs i benvinguda de l’estiu. Han treballat de valent durant el curs i mereixen aquest descans i la teua participaciuó al sopar de carrer. Bona taula de converses, perquè cadsacú ha d’aportar el sopar.
DUES. Dissabte 17 una altra celebració noble, l’Ateneu cultural i musical de Benaguasil acull la festota dels joves del país, amb xerrades al sol de l’estació, torrà de carn i embotits, i l’actuació de Toni de l’Hostal. Fins ací ja diríeu, prou!, prou! Doncs no, encara queden el segon i el tercer plat, els llevants i, si cal emprenyar, café i copa. 
TRES. A Can Consolat de Mar, dissabte a partir de les 22.30 fan una invitació col·lectiva a la comarca. Concert al carrer, lectura de versos, i presentació del llibre ‘Faules de poble’, d’en Carles Subiela. El concert serà de metall i com que és al carrer, arribarà fins a l’ermita de la Montiela, com a poc i dins la mesura. 
N’hi ha més corda però tampoc no volem estirar el pit ni posar a bollir la cresta de tants pollastrots. El calendari és atapeït contra la crisi, moral i econòmica, i els caragols de polítics del nord ja poden amagar-se a la closca, que els malparits no se salvaran ni de l’infern ni de la seua pròpia idiotesa (que si no ho dic rebente).

Som una caragolada (2)

Després del contundent èxit de manifestació, avui ja tornem a xuplar de caragol. Ens duren tan poc les alegries, que a penes unes hores després ja som capaços de carregar-nos la força d’aquella vesprada espectacular. Esquerra i Convergència, i PSC naturalment, han votat en contra d’una iniciativa a favor de convocar un referèndum sobre la independència. N’hi ha dos que han dimitit. López Tena se’n fa creus,  dels pollastres gramàntols de casa nostra, a unes hores de la fita, els cagamandúrries ja fan el caragol. Sort que el poble va dimitir dissabte, amb el seu clam, dels polítics que patim. Si el problema no és amb Espanya, solament. El problema gros és a dins mateix de Catalunya, al seu parlament mateix. 

‘Poseu pebrereta a manta, que els caragols, si puc triar, m’agraden coentets.’

Som una caragolada. Nosaltres ens xuplem.

Ho va dir Ximo Revert, fa trenta anys, al saló de la cambra agrària de Bétera, un espai que va obrir els primers debats en públic sobre el nacionalisme. HI actuaven Pavesos, Al Tall, Paco Muñoz, i ens en parlaven Josep Iborra, JV Marqués, Guarner, entre més tertulians que aconseguíem amb esforç i pocs recursos. Entre discussions i enfrontaments dialèctics d’unes postures i d’unes altres, es va alçar Ximo que va dir: un país?, una nació?, som una caragolada!, en referència als valencians, sobretot. Perquè nosaltres ho posàvem tot en el mateix sac, que sembla que és el que no passa, ara mateix, a Catalunya, en això de demà. No ens tenen en compte, i a més, no saben si la nació que diuen voler ser, es refereix a Espanya, o no saben que és el que volen o el que poden decidir. Realment, els catalans poden decidir ben poc, per culpa dels catalans mateix. Entre valencians i catalans, els espanyols sí que fan forat, i gros, i sòlid, i encara més si Holanda no ho adoba. És tan ambigu ‘Som una nació’, com ‘Nosaltres decidim’. Una nació o un estat, què volem ser, realment? Què volem decidir, què fem amb els diners? Amb les sobres?, amb les almoines? Perquè si tot plegat és tan ambigu, que no sabem si nació és independència o és dependent dels de sempre, i si què decidim és si ens casem, ens amiguem, o vivim separats, o fins i tot on volem anar de vacances, per comptes de decidir que ja n’hi ha prou de tenir un parlament de tercera divisió, la cosa canvia significativament. 

Realment, i fins el 10 de juliol, som una caragolada, els valencians, els catalans, els mallorquins, els bascos, en favor d’espanya. No n’hi ha més. Almenys no n’hi ha més fins l’onze de juliol, que ja veurem quants polítics de la capçalera afuen cap a la independència d’una vegada. Si és que volem decidir res de profit i significatiu. D’una altra manera a xuplar i a ser xuplats. Cent anys més fent el caragol.  

*Aquella nit a la cambra agrària de Bétera, l’eixida de Ximo va provocar el riure general. L’humor que no ens falte, home, i ens valga per saludar l’amic, en el cel o en la glòria.

Per robar, tres reis mags.

Tres presidents provincials en mans dels polis. Tres reis mags, de la màgia del robatori, de l’ús personal del cabal públic, tres en mans dels jutges, malgrat que els jutges made in De la Rua diuen que no, que ell, els seus, no els ha enviat a can Ripoll. I ell, els seus, ha fet que perdonaren en Rus, per insultar i amenaçar els mestres, i encara voldria que perdonaren el Fabra, per qüestions de salut, física i mental. Que segons ell, De la Rua, és la policia qui actuà contra polítics del PP, que vol tenir la consciència tranquil·la, el jutjot davant el president Camps, autor de telefonades de nocturnitat contra el teatre, i contra la Universitat de València, contra els actors, que ja els amenaça que no tornaran a actuar a compte dels seus diners, per allò de ZERo Responsables, que són els diners de tots els valencians, que ara també són de Caja Madrid, i són menys nostres naturalment, per la voluntat política del PP i del PSOE. I embolica el robatori, la furtamància, la pedofília, i la gent sense llei, que des que tenim PP, i PSOE, València és una casa de putots, d’alcohòlics i beats, com una pantomima de processó esperpèntica que ha de venir a robar a València: robeu-los el país sencer, als valencians, que encara us votaran per majoria.

Dos salms de tancament: fóra precís, Pep, que tu estigueres fotografiat al diario fent com qui rep un vestit de regal, home?
Segon salm: els valencians ens deixarem robar per aquests deshonrats de Camps, Ripoll, Zaplana, Rita, Rus, Fabra, i lo ramat, sense que els peguem amb la berga i los arribem o els arrenquem la pell de l’esquena a tires?

Processons contra futbol

Festa Major a Picanya, avui set de juliol. Celebren la preciossíssima sang, poca broma. I ves que el sant dibuixat en una paret sembla un home estrany, transvestit amb capa, però nu, alguns l’han batejat com a vampir, perquè sembla que li cau la preciosa per la boca, i n’hi ha que ja pensa i lliga històries pitjors… La processó d’aquest sang catòlic eixirà més tard, segons que ha pregonat el rector del poble, davant la passió futbolera. Té por que una devoció siga més feble que una altra i no vol posar-se a comparar forces, l’home, que també rep per moltes bandes i de pitjors rumors. L’església, últimament, té més relació amb els camals que amb les faldilles, sobretot amb els camals del joves. Però qui siga lliure de pecat, ja sap on pot anar a fer confessió. L’home tem que hi haja pròrroga, per si el sant ha de vetllar tota la nit sense traure’l de la parròquia, quin patiment, si n’hi ha penals.

L’altra processó eixirà de vesprada, sobre les set, i aquesta és una còrrua de grups de teatre i d’animació de carrer d’envergadura, amb Xarxa, els Xirimiters de Castelló, Dinàmic, Baldufa, amb músics i clows, i monstres i gegants i cabuts que l’animació de grans i menuts estarà assegurada. Però, ep, l’Ajuntament també pregona que la cosa ratllarà com a màxim sobre les 20.30, per no fer coincidir la festota pagana amb la devoció esportiva i passional d’aquella cosa arcàica i panteofranquista. En tractar-se de futbol i d’aquella pàtria, el noranta per cent dels nacionalistes també perden el cul, i una part de la ideologia. Així que no sé qui té mes raó, el rector o l’alcalde, en l’afer i la disputa, en la batalla laica o confessional. Com si no ens haguérem mogut dels seixanta i del Pepone, l’alcalde comunista, i don Camilo, que no avancem, que no avancem gens ni miqueta i encara ens pot passar pitjor.

Ai, aquell partidàs del torpede Muller, Beckenbauer, Cruiffet i Nesquens, i tota aquella colla de futbolistes que, aleshores sí, eren un espectacle esportiu.

FolcSona: les cançons que jo cante (2)

Dissabte vam ser a Agullent en el concert de la banda FolcSona, el projecte d’escola de músics més jove i més trempat ara mateix d’arreu del país, fins a Perpìnyà. Malgrat que sonen com si tocaren junts de tota la vida, tenen quatre anys de vida i una desena de concerts. Cada any, el projecte es lliga a un tema i a uns protagonistes. Enguany, el concert i les colònies de preparació anaven lligades a la cançó popular, tradicional, i van tenir dues visites de pes: Paco Muñoz i Apa, una de les veus d’estil més personals del país. De fet, la suite de dissabte, a l’empara de la font Jordana, a Agullent, va sorprendre en molts sentits, i va entusiasmar el públic, de resposta càlida i emotiva, i els propis mestres. La suite, construïda a partir d’unes quantes cançons populars, amb arranjaments propis i versions tan particulars com exquisides, té el rigor i la qualitat per ser exportada arreu del país, al nord, als festivals Folc, al Tradicionàrius si cal, al Cant al Ras (ací en Frechina s’haurà d’espavilar per encabir-los) i encara a trobades i aplecs de músics rock, pop, folc o de qualsevol tarannà. Aquesta colla-banda-orquestra són bons, i encara saben adobar una segona part amb maduresa i desinvoltura per fer ballar tothom. Però n’hi ha més a dins aquest projecte: d’una banda, com ballen i canten els adolescents (ep, no és facil que això passe en aquest país, i menys encara entre els adolescents mateix), i d’una altra, com pot passar de desapercebuda aquesta història, en els mitjans, als mitjans, fins i tot en el propi món musical, encara tan despert i joiós, malgrat els malgrats. Si res no destorba aquest propòsit, FolcSona, això de dissabte a Agullent és ja una aposta ferma, que val per cent partits o cent bous, o cent articles ximples i idiotes en diaris i mitjans, convencionals o digitals. Comvideu-los a venir de festa, als pobles, si voleu passar-la grossa i bona, que fins i tot les butxaques i les calaixos municipals ho agrairan. I l’esperit, i la vostra ànima en pena, collons.

‘Qui no va a la gotera?

Va a la casa sencera.’ Proverbi fet, savi, senzill, i tan clar d’un a realitat inevitable. Sóc al camp, amb la segadora, plegant veles, perquè es fa l’hora d’enllestir el dinar. Passa José, el Cassolo, i s’atura per intercanviar tres frases, com cada vegada que ens trobem. Ell és un home de camp, d’aquests vells savis treballadors incansable com no n’hi ha, però que sap fer anar les paraules, les idees, les maneres en la conversa. Jo sóc en un armereral que se salva de miracle, al secà, però que em dol de deixar perdre completament, per honor, per identitat, per la terra. Però ell voldria que això fes una altra cara, i m’ho aconsella d’aqueixa manera. Com qui no ho vol dir (té una certa fama d’enraonar, ell):
-Qui no va  la gotera, va a la casa sencera. (veieu com ho val, l’home).
Després d’explicar-me el seu quefer de diumenge, continua alliçonant-me: el nostre secà no és com el del nord, jo n’he parlat bastant amb catalans, i són sabuts, saben què es fan: allà, sobre les pomeres, seguen, perquè deixen un coixí d’herba per si els cauen a terra, com que les fan per suc… Però el nostre secà demana rella.
Jo li explique el que puc fer. NO n’hi ha més, José.
-Sí, no em digues res, dos oficis són difícils de traginar, i el camp és exigent (ell sap que jo sóc mestre i continua). Un xiquet ensenyat , despert, llest, no massa revolucionari, que no m’agrada, sempre serà i sabrà valer-se. El camp és el mateix.
Faig el que puc, li dic, i ell encara amolla: hi ha molts trens que et passen, s’ha d’anar a hora, amb el camp i amb la faena. Jo afegesc que pegue darrere, a veure si hi puge, però que em perc sovint, de trens i d’estacions. Assenteix amb el cap. Parlem de més coses, de demanar un tractor sense vela que em puga llaurar ranteret a la soca, d’un que ell coneix que treballa de meravella, que sap entendre el camp i les màquines…
Tu no pares mai, tampoc! Som com nosaltres, les màquines, si les deixes massa temps parades, acaben per no anar-hi gens. 
-No plegues, encara? Sí, sí, ja ho feia, me’n vaig cap a casa a preparar la paella.  I ell també marxa, més aprop dels vuitanta que no imagine, incansable, incombustible. I jo agresc aquesta nova troballa, aquest minuts, que l camp valencià reiix, per saviesa i per paraules, malgrat que n’hi ha trens que no sabré agafar mai, a hora.

Post: Com que el país no va a la gotera, ha d’anar a la casa sencera. Vet ací la metàfora, per al 10 de juliol. 
 

Assetjar l’escola [by the PP]

Ahir ‘El mundo’ va publicar que Diego Gómez havia sigut expedientat per absentar-se del treball. Fins i tot, la redactora (!) ressaltava el fet sobre lletres més grosses: “La Conselleria obrí una investigació per l’incomplimet repetit d’horaris”. Mecaguen la pena negra, Noa, la femme redactora, si n’hi ha cap mestre que fa un fart d’hores de treball de tot tipus, són aquests que es dediquen a dirigir, coordinar i animar escolavalenciana, així que si vols ser periodista, Noa, informa’t abans de publicar cap barbaritat. I si el que vols és contribuir a embrutir la informació, fer falses acusacions contra persones i contra institucions de tan de prestigi, la patologia no és nova, ni innocent dins el periodisme valencià. Posa’t a la cua. 
Quan em vaig comprar l’IPAD, allà a Katuin, volien pagar-me amb la gratuïtat d’una subscripció anual a El Mundo del siglo XXI. Com que la vaig refusar tres vegades, com l’apòstol, allà se’n feien creus, i n’hi havia del públic que no entenien perquè refusava res de gratuït. [Noa, tu ja saps per què, veritat?]

Jo dedique hores a la feina, a qualsevol feina, l’escola, el camp, la comarca, però això no és res comparat amb els horaris d’aquests homes i dones d’escolavalenciana. I si mai canvia res, que sí, o si mai som independents, que ens costarà però tard o d’hora, no agrairem mai prou tants anys, tant d’horari i tants plets com han fet, fan i faran, aqueixa gent. Per l’escola, senzillament.

Voler-nos insultar, expedientar, o provocar amb l’argument de la manca d’horari i devoció, Noa de la Torre, és fer passar tota aqueixa Conselleria d’educació del Samurai Font de Mora per devots de la feina i de la funció pública intouchable, o noble, o altruista. 
Sort que avui Diego desmentia la notícia, almenys ell no en sabia res ni ningú no li havia notificat res. Però ja acceptava la pressió, l’assetjament i la provocació que vivim els mestres i l’escola des de la pròpia institució que ens hauria de defensar, promoure i reivindicar. 
Ai, encara sort que els pocavergonyes del PP valencià, Camps, Rita, Rus, Gerardo, Serafin, Blasco, Fabra, Olivas, i el Samurai…  han decidit de traure’ns 2.000 euros dels pagaments de l’any que ve, als mestres. Sí, sí, els mestres i l’escola hem de ser model i exemple de genuflexió i reflexió econòmica, a compte de les seues putes, gins, i luxes de depravats de la fórmula i el GürtelShow. (Justament avui, un funcionari de l’Ajuntament de València m’assegura que les caixes de wisqui entren de cinc en cinc… Collons, Rita, quin bar no tens muntat, jo que em pensava que solament li pegaves al gin!)

Post-mortem. Sort que és divendres i encara me’n vaig de jornada cooperativa escolar, a compte de l’horari que ara sembla que van vigilant inspectors, acusetes i prevaricadors de la conselleria.

FolcSona: les cançons que jo cante

Som a les quartes colònies folc del país (n’estàs segur, que no som ja cinc anys, pegant pel folc?). Enguany ens hem desplaçat a la Vall d’Albaida, a Agullent, dellà l’ermiteta fa tres dies que trenta músics, molts de joves molt joves, van preparant una suit a partir d’un sac de cançons populars del país. El motiu és ‘Les cançons que jo cante’, a partir d’aquelles murgues i tonaetes a la manera de la xata merenguera, pepe Tono, i taral·lales d’aqueix estil. Un equip de músics del folc ordeix la primera gran banda folc, quatre anys pegant darrere d’un objectiu sense cap ajut, ni reconeixement, ni llustre, ni ois, ves que no fem sinó escola, de qualitat i voluntària, però n’hi ha que va posant diners, a més de fer de mestre músic, perquè aquest maleït país puga tenir un mínim siroll de música, a la manera de Botifarra (paraules majors), Gil, o Vicent Torrent. Enguany els acompanya l’incombustible Paco Muñoz, i dissabte fan el concert final allà a la font, a la casa de la cultura i dels mil usos. Pels volts de les cinc de la vesprada, convidem el país a venir a escoltar-los, aqueixa banda a favor de la música. 

– Oh, ja em sembla que sense el Frechina, sense les seues paraules, aquesta colla no acabaran triomfant a València, que tot són tancar portes, i finestres, i plegar les cadires, tan emparats i suats com som d’aqueixa maleïda crisi econòmica…

– Les cançons que jo cante? Potser que no fóra inversemblant que el mestre Frechina de Massalfassar vos convidarà l’any que ve a passar per aqueix festival únic a Europa, Cant al Ras, perquè desvetllàreu fins on poden arribar els projectes d’esperit elevat.

Que el temps i l’amor madure tanta devoció. Per l’ú, pel dotze, per la veu… Per continuar cantant plegats, en favor de la música. Les cançons que jo, i tu, cantem.