Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Jutges per polítics

1
Publicat el 29 de juny de 2010

Els jutges espanyols juguen a ser polítics. Els polítics espanyols juguen. Els nostres polítics, si n’hi ha, ni això. Els jutges determinen que allò és indissoluble, que no es pot dissoldre; ni diluir, supose, que és el que han provat de fer durants molts anys politicastres i aprofitats, malbaratant-nos el temps des de la Transició.
Els jutges ja veieu com disparen, per tarannà i per coeficient. No diuen aquests són els trets morals bàsics que hauria de respectar un bon document, aquests són els valors de la dignitat humana que no es podran atacar mai sense una resposta, la llibertat és un bé que una part de la humanitat ha guanyat a base de molta lluita i de molts morts, molts, i no ens la juguem, al contrari, tanta intel·ligència ens ha de fer avançar en aquest sentit, de la llibertat màxima dels pobles. Tampoc no diuen ‘el pensament humà és il·limitat, avança malgrat tot, el coneixement no té límits, per tot això, un document té el valor del present, perquè si la societat li’n vol donar un altre de valor, més endavant, sense atemptar contra la dignitat, hauria de poder fer-ho, sens dubte.’ 
Però això no cap en la intel·ligència dels espanyols. menys encara en la intel·ligència judicial, que és com és, sense possibilitat de canvi, o d’evolució. Els espanyols no evolucionen, no poden, per això han inventat els Tribunals constitucionals, o pitjor, l’Audiència Nacional, mare, en base a lleis restrictives, constrenyidores. Això és indissoluble, no hi cap el diàleg, ni el debat, ni res que s’assemble al progrés humà, fins i tot res que puga pudir a internacional, per si les mosques. Per tot això fa molts anys s’apuntaven a jugar a favor dels conspiradors, en tot aquell afer lamentable dels Balcans. Són com són sense remei.
Els no-espanyols no hi tenen cabuda, i solament que tenen el camí de buscar la independència d’una cosa tan restrictiva i pobra, intel·lectualment s’entén. Més tard o més d’hora guanyarem, alguna vegada guanyarem, em diu un amic, ara que els espanyols ens han fet fora públicament. Ens han expulsat de la seua llei, perquè no hi cabem, si som com som, i nosaltres som així, sense remei, que volem la llibertat, tota, i més encara. Volem més coses ves, ara que no ens volen i ho manifesten públicament.

Potser que ens envien l’exèrcit, per acabar-nos d’agranar el corral, els patis, els carrers. Celebrem-ho amb cava, ara mateix, abans no comencen a disparar.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Festotes d’emperadrius

0
Publicat el 28 de juny de 2010

Als valencians ens agrada molt la festa. Anar de festa, viure la festa, participar de la festa. Som ben especials també per això, ni millors ni pitjors, especials. Avui hi havia festota a València, però era una cosa de ricots, més aviat tenia poc a veure amb els valencians, i en canvi prou que ens han fet viure aquell esdeveniment postissot com una cosa nostra, però ves que ni amb colador ni amb falca, ni amb embut, no ens l’empassem. Ni omplim, ni bevem, ni guanyem el que diuen que guanyem. Perquè si fóra veritat, els guanys que rebem pels cotxes, no ho esbombarien tantes vegades tan repetidament per aquell canalet de confusió i enganyifa. Per exemple, diuen els grans peirodistes del canalet que als bars de la fórmul, s’han servit fins a sis-cents combinats, després dels cotxes i les curses. Això ho serveix el Travessanya del meu poble una nit de bous, i no cal anunciar-ho amb bombo i plateret. La cosa no és tan gran com volen fer-nos creure, ni molt menys, i la mostra és el botó de Manises: m’he estat aquesta vesprada passejant a l’aeroport, i tret d’algunes expedicions de ben vestidets, de Ferrari, de Mercedes, d’alguns motors que ara no recorde, les gernacions no depassen uns quants centenars, i uns retards dels vols internacionals a Madrid que ni això no sabem fer bé, ser tan puntuals com els altres voldrien.
Ara, quants milions hem pagat per drets de TV?, per drets de pista?, per drets del putot Escleston?, per drets de cuixa i per drets de Bisbes de l’Opus? No ho sabrem mai. Les pèrdues sí que són figues del nostre paner, valencianots de pedigrí, que els guanys no els veurem mai. 
Per acabar d’adobar el jorn, el canalet ens ofereix de nit Sisí emperadriu en versió espanyola, naturalment. Potser per cconcelebrar, com li agrada a l’emperadriu Rita, i a l’emperatore Camps, lo dia de l’orgull guai.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Camps, però de moniatos.

0
Publicat el 25 de juny de 2010

Més de cinquanta mil alumnes no podran estudiar l’any que ve en la llengua del país, per imposició política del conseller i el seu presidentet. En canvi, el presidentet i el seu conseller proposen de canviar les normes, si n’hi ha famílies que així ho demanen, perquè puguen estudiar exclusivament la llengua d’ells, que no la dels valencians. 

Tanquen els repetidors de l’única Tv amb la llengua del país, almenys l’única que programa tota la graella en la llengua del país, en canvi autoritzen tot de subproductes televisius, que actuen contra la llengua dels valencians; fins i tot en el seu propi canalet, peguen per disminuir la programació en valencià i tant se val.

Prohibiran fins i tot l’única ràdio del país d’abast i programació amb una mínima decència, en canvi de permetre altres mitjans adelerats de l’insult, la falsedat o la incapacitat mediàtica i cultural.

Prohibiran i permetran segons que els convinga, contra la informació, contra la formació, contra la llengua, contra l’escola, si pogueren, contra l’optimisme, contra la vida.

Xe, si ells voldrien moniatos, Camp(s) de moniatos exclusivament.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Vèncer l’avaluació

1
Publicat el 23 de juny de 2010

Però què és estudiar secundària, en definitiva? Què ensenyem, els mestres i els llicenciats, què els volem ensenyar, als joves? Fins els setze anys és educació bàsica, allò fonamental per conviure dignament. Però al remat, quan som a les acaballes del curs, a dos dies de cloure’l, i passem hores parlant dels alumnes que hem tingut durant un any sencer, què volem dir, què podem dir d’aquell jove, a més que no hem sabut transmetre-li el gust per la lectura, pel treball, per la matemàtica, per la música, que demanava Steiner que havia d’ésser a dalt de tot de l’ensenyament bàsic, allò bàsic. Què sabem dir, després de treballar un any amb aquells joves, què sabem dir sobre el que els hem ensenyat? Perquè quan volen, quan els joves volen, malgrat que tinguen un sac de dificultats, els sabem fer anar, avançar mínimament o il·limitadament, però, rai, quan no volen, que ens diuen no cada dia, amb l’actitud, amb la mirada, amb el destorb continu a classe, què els sabem dir o transmetre?
És molt senzill dir això, els suspenc, després d’un any d’haver-ho intentat, els suspenc i ja s’apanyarà, els he donat suficients oportunitats que no han sabut aprofitar. Que carregue ell amb la motxilla del fracàs. I ves que el jove ha avançat segurament més que no ens pensem, és més competent en infinitat de coses, en la vida, en les relacions, amb la tecnologia, en ser jove, això segur que ho domina més que no els mestres… Què ens fa por, realment, als mestres?, de saber que hem fet malament això o allò, potser, de saber que el nostre any de docència no ha sigut com pensàvem, com esperàvem, per a uns pocs joves de l’aula, poster ens fa por saber que hem canviat poc, malgrat que ells, i la societat on vivim, ho fa cada dia, un canvi que no espera ningú, sobretot no espera els mestres ni l’escola, i per això ens fa por, als mestres canviar els mètodes, i l’avaluació, i encara n’hi ha que parlen de repetició, com si això mateix no demostres abastament el fracàs col·lectiu de tothom.

Educació resultadista

0
Publicat el 22 de juny de 2010

Aquest és un apunt sense la necessària reflexió, malgrat que els anys, els debats en calent, l’experiència i justament això, ens fan dubtar cada vegada més si allò que fem és el millor o el millor que sabem fer. En el temps breu de l’esmorzar, em salte el protocol i llance quatre idees sobre el disgust d’alguns mestres, que malgrat l’esforç incansable, la mestria amb la qual treballen, les ganes d’ajut, dubten si no continuem enganyant-nos: el sistema educatiu, apunten, està molt fotut, malament, té una malaltia difícilment guarible. Va. és un colp calent, afegesc, demà serà un dia més amable i ens farà veure les coses millor. No, no, això no ho arreglen ni els mestres ni els polítics, perquè amb els polítics ja sabem que no podem comptar, de cap manera, però els mestres no volen aprendre, volen fer passar l’alumnat per un sedàs igual per tothom, sense atendre la diversitat, sense atendre les competències, els mínims de l’educacióp bàsica, que és el que fem fins que els joves no tenen setze anys. Però no, ells, sobretot els llicenciats, s’encaborien a examinar-los a tots per igual, a no voler atendre segons què, perquè afecta al seu estatus i el seu equilibri examinador. Encara pensen que la repetició és un recurs, encara pensen que fracassen exclusivament els alumnes, encara fan allò que feien fa vint anys, el mateix, com si la societat i els joves no haguessen canviat, encara… Prou!, que dic, prou, perquè d’aqueixa manera ens carregarem la feinassa d’un any sencer. Tant se val, cal dir-ho, que de vegades no avancem, ens estanquem i ens estaquem com fa tant de temps, davant alguns casos que demanen més ser mestres, més flexibilitat, més comprensió, més competències. 
– En realitat, què és el que vols dir?
– Què vull dir? Què volem dir, els mestres, en realitat?
– Això mateix. 
– Què el sistema és en mans dels mestres, que no volen aprendre ni prendre grans decisions.
Jo ara me’n vaig a esmorzar, en calent no ho vull sentir, ni escoltar, això.

Ah, quin oratget més bo, avui, quin airet… Com de bé s’està a l’escola.

Dispareu contra València (2)

0
Publicat el 17 de juny de 2010

Però dispareu a matar, amb premeditació, amb la cara de dir que o d’ells o morta. Vendre io matar, tant se val, el resultat final no es gaire diferent, ni cap
sorpresa, perquè fa anys que juguem a perdre, a caminar en la corda fluixa, a
deixar-nos en mans de polítics incompetents. Els valencians hem triat polítics d’immoralitat demostrada, conscientment, i els polítics que no són ximples, se n’han aprofitat. De veritat pensava cap empresari
valencià, que el PP faria res -o el PSOE o ningú-, pels valencians?

El desastre de l’agricultura, del teixit
industrial, dels serveis, o d’aquest turisme barat i massificat amb el qual han convertit aquest tros de platja, entre un pedaç urbà i un de rural, talment com hem planificat el present i el futur, els últims
trenta anys, no pot enganyar ningú. Com no ho pot fer el desastre econòmic que recollim després d’anys de sembrar-lo a grapats.

Mentre els polítics se’n burlaven, ens venien que érem de primera, ens presentaven com els millors del món, quina vergonya!, per darrere ens estafaven en tots els sentits. Moral i
realment, amb corrupció de pinxos i gànsters, davant la mirada consentida de
banquers, d’empresaris, i davant d’una societat civil desdibuixada i de pixarreta, que és apocada, dependent i estrafolàriament primitiva. Adotzenada.

El
camí avui és cridar espanya!, per una majoria de valencians, com passa des de la dictadura de Franco, però avui més consentidament, monàrquicament, principescament, un crit tan antivalencià ara com fa
cent anys, perquè ni Madrid ni Espanya no ens volen sinó per mantenir el seu
estatus de rèdits per ells i almoines contra València, que cada vegada perdem llençols, cobertors, i la
vergonyat, que va quedant-nos una ferida inguarible, incomprensible, perquè res ni ningú no hi
troba remei, ni el cerca, ni se’n preocupa. 


Així que avui n’hi ha prou: al carrer n’hi ha una carabassa,
cadascú a sa casa.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Dispareu contra València (1)

0
Publicat el 16 de juny de 2010

Amb la mort de les dues caixes valencianes (!) l’objectiu d’eliminar València és més pregon, més proper. Gairebé terminal. Els polítics del PP (Camps, Rita, Blasco…) manifesten satisfacció del pacte amb Madrid. Els empresaris no es queixen gaire de la pèrdua, mlagrat que no saben com han de pegar, cap a on, si han de pegar res, que sembla que no compten en cap dels panorames, ni autonòmics ni espanyols ni de cap tipus. De fet, haver-se apuntat a la falsa proclama de la dreta que València era la millor terreta del món, ens ha portat a perdre pes, economia, veu i decisió on calia tenir la força. Identitat, realment, ens en quedava poca, els la bufava realment. Però l’economia de l’empresariat valencià, si encara pintava res, segur que pagarà en poc temps una política deficient, poc capacitada, de gestió regional, que és on ens ha portat la gran intel·ligència del PP i del PSOE, els últims vint-trenta anys. Si volíem regió, ens hem convertit en autèntics provincians enmig del segle XXI. Ens hem convertit en una ciutat de saldo, per a un país de saldo. Els valencians som una bona llufa, dins el panorama econòmic internacional, és veritat, però ara mateix també som una llufa dins el panorama econòmic valencià, català, espanyol o europeu.

Preparem-nos: el comunista* Camps assegura que vindran cinc milions de russos a salvar-nos [*de comunió diària, home.]

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La bondat de l’Skype

1
Publicat el 16 de juny de 2010

A través de l’Skype connectem l’escola, la part de l’escola que és de colònies: la Vall d’Albaida, per partida doble, el Camp de Túria i l’Alt Millars (ací no hi ha bona connexió), potser perquè el cim del Penyagolosa fa massa ombra durant la mitjanit, o pel fred d’aquest estiu que triga a venir, o potser perquè tantes prohibicions com ens volen imposar des del PP, als valencians, ens deixa muts i sords, i cecs, amb una part del país (el catalans també s’aconformen amb la ceguesa, la sordesa i el mutisme…). Xarrem sobre l’escola, sobre la vida de colònies, sobre alguns detalls finals d’un curs que s’acaba i va desdibuixant tants records. Les colònies són una fita del curs, del treball, de l’esforç d’un equip dedicat a anar endavant sempre, malgrat els resultats que tornen a aparèixer als mitjans sobre unes proves d’avaluació col·lectives, malgrat la interpretació, la mala llet o ves a saber. Malgrat les múltiples realitats de la pròpia escola. L’Skype possibilita aquesta conversa a tres bandes, a més bandes si és necessari (no hi ha cap manera de veure’ns si som en conferència més de dues pantalles?), més enllà de la intenció política, i la bonhomior de veure’ns en la distància, d’escoltar-nos, que fa anar avall els maldecaps, i els disguts de cada dia. Com diu Ferran, el nostre jove mestre de música, som una escola que no dorm, que ara mateix és de colònies escampada pel país.

L’ipad i els bous

0
Publicat el 14 de juny de 2010

Divendres em van presentar l’Ipad en directe, a casa. N’érem tres i l’Ipad. Amb un dels programes, que era un joc, ja em vaig convèncer de comprar-lo (avui mateix l’he encomanat). Després d’unes quantes filigranes amb la maquineta (una altra prova de com ens fem de vells) baixem a l’albereda. Ací n’hi ha un amic que es despenja, que ben matí haurà de pujar a Olocau a traure rebrotins de les oliveres, i ens afegim a la festa de bous, per curiositat, per primitivisme, perquè no podem evitar-ho: quant a penes si avancem, els homes, uns quants homes (no sé si tots els humans). Passem uns metres, tres o quatre, per entrar al bar, i ves que el bou ni ho nota, de la gentada i de com és de lluny en aquell moment, però Vicent m’acusa que l’he posat en perill de mort. Riem, riem convençuts que això dels bous també és una excusa per eixir de nits, sense les dones (sense perquè elles per ací no passen, almenys les nostres, que són més de la cultura. Això de deixar-nos eixir de nits, les dones, és gairebé tan primitiu  com el bou embolat, malgrat que una vegada Toni Ferrer, el poeta, em va absoldre del pecat, perquè els bous són l’antiga Grècia, i tampoc no ens en podem estar completament, dels orígens. Mentre ens en fem una, dos gins i dues cerveses, s’hi ha afegit el Joan (com que hi ha bous, les dones ens deixen eixir, m’etziba i continua: a mi no m’agraen gens, ho faig pel soparet d’amics i la cervesa), ens la bevem ràpidament, pel xivarri, per la calor del local, pel fum, i eixim a veure tallar la corda del segon bou. Els dos Vicents són al carreró, i jo m’ho passe bé, perquè sóc dels que m’agraden els bous, mon pare és boví, i Bétera era terra de bous, almenys m’agrada aquell cuquet entre més detalls: veure què poc que avancem, pels comentaris, per les maneres… T’agarrarà, em diu Vicent rient, que no, que no, amb tants models neandertals com s’hi passegen, m’ha d’agafar a mi?, li dic, i més o menys rient i comentant com és la vida de poble, amb els seus rituals de temporada, bous, alfàbegues, coets, amics, tornem cap a casa, a comprovar si les dones, aquesta nit, no ens han passat el forrellat.

A mamar el Monte de Piedad!

1
Publicat el 10 de juny de 2010

M’arriba de la Generalitat ‘el butlletí d’avisos’ número vuit sobre el camp: la campanya contra el Poll Roig de Califòrnia ha començat, si vols salvar les taronges. Contra l’Aonidiella aurantii tire-li Clorpirifos, o el metil o el piriproxifen…

Contra les caixes valencianes, podíem concentrar els tractors valencians, els turbos, les cubes, les mànegues, tots els llauradors, i fumigar-los la casa, les oficines, els directius, l’Olivas, el Geperut Camps, i la Reina-rita, ofegar-los de metil, de clorpirifos i de piriproxifen. A veure si la plaga, o la passa, o la pandèmia de fracassats que ens han governat la política i els estalvis s’avenien a morir-se atacats de polls, o es convertien en polles, o lloques, de tant covar-mos els ous.

Bancaixa es casarà amb Caja Madrid, que es deixarà follar a l’engrós, i aquell pàmfil que va governar uns dies els valencians, encara diu amb cara d’enterro que estava content, davant el Casal 9. Content s’està el geperut, el rato, el PP majúscul, d’anar a cagar-la amb els espanyols, a Madrid, perquè els diners valencians ja sabrem on continuaran invertint-los, els mamons.

Ja m’havia preparat, però ara començarem la campanya final de traure els diners, els rebuts, tots els moviments de bancaixa, o bancaja, a la caja de l’oso; a fer la mà el Monte de Piedad, perdre per perdre, els posem davall d’una rajola, els diners. Ens els gastem, ens els mengem, d’una fartà, que és més o menys el que fa anys que van fent ells, amb els nostres diners: llàstima que no es moren de l’empatx, que la caguerà ja va sient grossa.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Aquest instant d’alfàbegues!

0
Publicat el 9 de juny de 2010

Contenció, mesura’m les paraules

ara que vull cantar el meu país,

ara que vull narrar el seu procés

per molts pregons i diversos camins,

fins arribar aquest moment preciós,

aquest instant d’alfàbegues i pedres,

l’hora solar del canyar i el gesmil!

V.E. Estellés [1996]: El Mural del País Valencià, València, 3i4

 

El desfici d’una ‘Apòstata’ m’ha portat a escoltar l’Annachie Gordon de Lorena Mckennit, i la de Mary Black, de Sinéad O’connor, la de la banda The Wall, The Unthanks, encara en triaré més, i és sota aquest paraigua tristot que he començat la classe. Portava uns fulls del Mural del País Valencià, aquest descomunal cant a favor de la terra del poeta Estellés (em sembla que aquest tampoc no va passar la sèquia de Montcada, la de l’Horta, que passa per Godella i Burjassot allà on el trenet feia aquell revolt). Com podien acabar una etapa sencera, els alumnes de sisé, sense aquest Cant Mural del poeta: ‘Als cinquanta anys de la meua vida, quan davallen les aigües, tèrboles, pels espills, molt modestament inicie aquest cant. Que els déus em siguen propicis.’ Fóra una lectura obligada des de primària, i és això que acabe de descobrir, i espere que l’any que ve no se’m passe l’arròs.

Immensurable Estellés, enmig de la tristor d’aquesta música irlandesa, o cèltica, o vés a saber, d’un mariner que solca entre l’amor i el dol la seua estimada.

(Refotre, que tot no siga economia.)

L’escola alemana

0
Publicat el 8 de juny de 2010

De primer volíem ser finlandesos, pels índex de lectura, que també volia dir inversió i aposta per l’escola. Ara també volem ser alemanys, si la dreta d’aquell país farà un pla dràstic que afectarà tot i tothom excepte l’educació. Finlàndia, Alemanya, són tant lluny física i mental que ací cap polític, ni d’esquerres ni de dretes, no els imitarà la proposta. Ací passem de les promeses tecnològiques i miracles d’equipaments que portaran els tres Reis Mags, al desert més absolut. Durant anys, els polítics de la península s’han passat de despesa, de luxes, de llançar els diners a compte d’hipotecar-nos durant cent anys, d’enganyar els parroquians amb un cabàs de mentides i ara ens amenacen amb un grapat de mesures que, vistos els exemples del nord, també resulten de fireta. Ací ho pagarà la perifèria, sobretot, com fa tants centenars d’anys que passa que paguem delme per respirar-los els pets, i ho pagaran aquells serveis que allà consideren intocables. És la gran diferència de venir del pou i continuar vivint en una cova intel·lectual i política.
Allà l’escola no es toca, al contrari, és el coneixement, i l’aposta per l’educació, la major de les consignes. Ací, pobrets, entre culpabilitzar l’escola, els uns, i retallar-li un percentatge, els altres, ja podem presentar-nos de moniatos:

-En aquelles cartes de famílies de tirolesos, bantús, indis, i esquimals que semblaven trets d’una reserva de mil tòpics, caldria afegir els Zpsoes i els Pps, i afegir-hi futbolistes, toreros, i tota aquella pedofília de partidets que els fan el joc i la viu-viu.

Amagats en una cova, els mestres.

1
Publicat el 7 de juny de 2010

Mentre jutgen un president provincial per insultar els mestres, uns altres ens amaguem per parlar de les nostres escoles. En som una vintena i, malgrat un esforç i un voluntarisme a prova de foc, posem en qüestió què fem, amb l’objectiu d’anar millorant la feina, el resultat, l’eficàcia. Ho fem d’amagat, per por de la represàlia, per por de rebre un càstig… Com si voler millorar l’escola fóra motiu suficient per amagar-nos. Que no exagere.

Si un president provincial autoritza l’insult, els mestres correm el perill de ser insultats, de ser agredits, o pitjor, de ser desautoritzats. És un estil. NO som els únics que rebem. N’hi ha amenaces sobre la TV, també n’hi ha sobre la ràdio, i sobre l’escola, que en realitat és l’amenaça sobre la societat i sobre la llibertat.

Quin polític fóra capaç d’amenaçar sobre l’escola? El desficaci no és gratuït ni innocent: la prohibició d’exposicions, la destria sobre què és notícia o no ho és, la indefensió davant l’absurd del polític, el límit de l’amenaça quan ratlla allò ridícul, fins i tot, vigilant-nos què podem penjar en un tauler d’anuncis d’una escola… Home, que a València s’ha instal·lat l’escassessa intel·lectual, i els va bé deixar viure una dictadura encoberta enmig d’una democràcia tan prima.

L’acció política i judicial ens obligarà a l’acció furtiva? Com és pot legalitzar l’insult des d’una institució? Així que d’amagat, continuarem defensant valors i maneres que els polítics ja no ens toleren, si no és sota l’amenaça de la sanció i la privació d’una mínima dignitat.

Quin és el límit, i la paciència, d’una societat que tolera l’insult contra els seus mestres, i encara els vota per fer-los presidents?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Per Morella!

2
Publicat el 4 de juny de 2010

Morella torna a convertir-se en una fortalesa. Ves que la capital dels Ports té les muralles obertes, que és una ciutat acollidora, allà dalt al turó, esvelta però sòlida, a l’empara d’uns anys on la cultura ha afavorit una part de la seua grandesa.
Oh, Morella, de nou atacada pel president de tots els valencians, que vol escapçar-la, emmudir-la, fer-li barrar el pas de vianats, de forasters, de mercaderies de qualsevol mena i condició. En concret, el president dels valencians, suposadament de tots els valencians, vol prohibir-li els canals catalans que arriben per aquell repetidor municipal. Una mena de mercaderia cultural i lúdica.

L’amenaça contra la cultura depassa la racionalitat, depassa la mesura, la condició d’home sapiens d’aquest polític caigut en desgràcia.

Camps és un cadàver polític, però vol morir matant, escapçant, amputant. Muira jo, muira el poble, el país sencer. Cremeu!, a la foguera els impius, els salvatges, els perduts d’aquesta cleda… És això que pensarà aquest home que, segons ell, ho tenia tot per durar qui sap els anys, en la política miniatura del PP a València, política mediocre i anomala en un país civilitzat. Però, els valencians, ja ho dubtem, si som del món civilitzat.

Morella és ara el poble dels valencians, el poble dels catalans (espavileu-vos), que defensa la llibertat sense voler-ho. Veges on hem arribat, els homes, les dones, tots els valencians: prohibir la televisió, la llengua, la cultura, que prohibir la intel·ligència voldria, el més dissortat dels polítics actuals.
Zp és mediocre, i mentider, i incompetent. Rajoy és torpot, i poca cosa, d’una talla europea a l’alçada de Melilla o Ceuta. Però aquest polític nostre, Camps, és encara de qualitat més baixa. No tenim problemes, ni preocupacions, els valencians, que som el furgó de cua, que la seua dèria solament que passa per morir-se amb el lluïment més impropi de l’ésser humà. Però on ha estudiat aquest home? Qui eren els seus mestres? Tant pot esbiaixar-se, l’enteniment humà? Voler ser ignorant i maldestre a consciència és estar molt malament. Estimar-se de ser un fracassat.

Potser que va veure dilluns Singulars, al 33 (si no ho va fer, li ho recomanem, ho recomanem a tothom, abans que obligue tancar a mort Morella). Que s’escolte la germana missionera de Natzaret, Montserrat del Pozo, parlant de l’escola i de les intel·ligències múltiples amb el periodista Barberà. Quantes intel·ligències li queden al president dels valencians, em demane. Com ha d’ésser l’odi d’aquests falsos cristians, confés de l’OPUS, perquè puguen disparar contra la indefensió, contra l’educació, contra els seus, amb aquella covardia tan poc afortunada, a l’empara de l’església, dels jutges, dels seus polítics propis.

Les males arts en política són habituals, quin remei de societats i democràcies, però arribar a defensar el nivell d’aquest impostor de Calígula és un insult al cavall.
(O hauria d’haver fet ús del símil de l’haca, que queda més valencià?)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Perversions: caixes (5)

0
Publicat el 3 de juny de 2010

Els valencians no som capaços de salvar cap caixa per a casa. Xaixa d’estalvis, s’entén. Fusió?, absorció?, aleació?, tant se val, l’una cosa o l’altra. Malgrat que tampoc no eren tan valencianes, al cap i a la fi. Però això és la queixa dels faves… Tampoc no eren tan valencianes, cap d’elles…
Així que caldrà córrer a traure els diners, si és que pacten finalment amb Espanya, o pitjor, amb l’Espanya del PP i del PSOE. I en últim cas, si ens que ens queden diners, amb l’allau present i futur que ens espera. La situació era més greu que no es pensava, i els pollastrots s’han tornat lloques, encara sense una veritable amenaça. Ni bancs, ni caixes ni quiosc a l’estació on deixar els diners que no se’ls jugue l’enemic.

Mentre no arriba la independència, almenys juguem a pensar-la, caldrà anotar un altre deure: un banc i una caixa veritablement nostra. Vull dir, que jugue a favor dels interessos del país. N’hi ha exemples, nobles i lloables. Però em sembla que això tampoc no serà tan senzill, perquè, qui posarem que els guarde i en tinga cura, els diners, en aquella porta de la futura caixa?, que ens podrem fiar plenament? Mai no ens podrem fiar de ningú, relament?

La Caixa, Sa Nostra, Bancaixa, CAM, Girona, tant se val…, n’hi ha cap que jugue a favor dels interessos dels valencians? Dels catalans? Encara és un problema menor, els diners i la futura caixa que els haja d’administrar, amb tant de camí com encara ens queda per córrer?
Voleu dir que el Banc que ens mana, les lleis i els governs d’Espanya, no ho deixaran tot lligat perquè mai no puguem tenir on vulguem ni els diners propis? Això si no ens arruïnen completament abans.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari