El descrèdit valencià

Hem parat a dinar a Olite, camí de Sant Sebastià. Les imatges a les televisions de la contundència policial valenciana al Cabanyal ha provocat que tothom es girés davant la notícia. Silenci. Ens quedem estupefactes! A València hem perdut els papers. I les formes. El nerviosisme del PP es tradueix en més duresa, en violència gratuïta, institucional, com no es recordava. Tota Europa ho ha vist, com són els demòcrates valencians. La conxorxa Gürtel ha posat tot un partit contra les cordes, malgrat que repetesquen que no hi ha finançament directe. Home, presidents, alcaldes, consellers, tresorers, ex-ministres, directors generals…, què voleu, la seua tàctica es comprén que siga negar l’evidència. Com ja van fer amb els atemptats a Madrid. El seu paper és practicar la mentida fins que la gent se la creu, que l’han convertida en veritat absoluta.
La segona part de la tàctica és més malèvola: venjança. Pura i dura. Vet ací els valors democràtics sobre els quals ara s’assenta el PP. Vet ací què prediquen aquests pinxos: acarnissar-se sobre aquells veïns del Cabanyal i un centenar d’amics i de gent compromesa que diu prou d’abusos, de destrucció, de males arts. A aqueixa gent compromesa, asseguda a aterra pacíficament, ensenyant les mans de la tolerància en una acció de protesta pacífica, el canal 9, que és la Tv dels valencians governada pel PP, en diu provocadors, violents, i encara pitjors adjectius.
Estan tan neguitosos, tan assetjats dels seus propis errors (no oblidem que són delictes greus), que els escarneixen enviant policia, més polícia contra manifestants que no són delictius, ni violents, ni lladres de la hisenda pública. Defensen la casa del pare, que és defensar la terra, el país, la decència dels valencians.

Les imatges ací a Euskadi no ho amaguen, unes imatges cruels que avui han aparegut arreu d’Europa. Són tots els arguments de Rita, de Camps, de la cort màxima dels polítics que prefereixen els colps al debat, a l’entesa, als valors propis d’una democràcia. Però en tem que ací encara no s’ha acabat la venjança, que vindran dies més difícils, que els valencians haurem de treballar de valent, per bescanviar tota aqueixa patuleia de vividors i aprofitats per gent amb sentit comú, amb sentit de la responsabilitat, de la política en definitiva.
I ves que a Euskadi, si fa no fa, les coses ja es dibuixen sobre la mateixa amenaça…

Rita perd l’autoritat moral

Les imatges del Cabanyal posen els pèls de punta. Pel valor d’aquells ciutadans defensant la casa, el barri, el patrimoni, de l’un costat. Per l’odi de la policia espanyola i per l’odi de la policia municipal, que un sempre pensa que devien ser una cosa diferent, que són per una altra cosa, que no per acarnissar-se d’aquella manera.

Aquells policies d’espanya i la policia municipal de València hauran sopat aquesta nit a casa, amb les seues famílies, hauran allitat els seus fills, als llits de casa, al seu barri mateix. Sense pensar que unes hores abans, l’odi i els colps que llançaven contra homes i dones i joves, amb aquella virulència, tenia a veure amb un ofici, el de policia, que ataca veïns pacífics, asseguts a terra, defensant, en una acció de protesta tranquil·la i civilitzada, una oposició a la destrucció.

Amb raó o sense, una protesta d’aqueixa mena no mereix, mai de la vida, una resposta d’aquell calibre, perquè mostra quina mena de policia tenim, quina mena de responsables polítics tenim, quina és la trampa d’aquesta democràcia que solament que ha sabut resoldre els conflictes a colps.

-S’imaginen que a l’escola, davant una prostesta pacífica, lícita o no, els mestres agafàrem les porres i començàrem a atonyinar els joves i a obrir-los el cap en canal?
-S’imaginen el parlament o les Corts, quan els uns fan el ridícul contra els altres, enviàrem la policia a resoldre la mediocritat dels polítics en els seus debats i en les seus formes?
-S’imaginen que tots aqueixos fills de puta dels Gürtel, lladregots, malparits, els enviàrem un centenar d’antiavalots per escarnir-los les costelles?
-S’imaginen que enviàrem els mateixos municipals amb casc i porres contra bisbes i rectors abusadors de xiquets, perquè els trencaren els braços i les cames?
-S’imaginen que nosaltres mateix ens rebotàrem i…

No. No ho imagine, perquè si l’alcaldessa d’una ciutat solament que sap resoldre un conflicte pacífic mitjançant l’agressió, els colps, i l’odi mostrat avui al Cabanyal, és que la dona, Rita, ha perdut els papers i la veritable autoritat moral del polític.
Això d’avui al Cabanyal és de vergonya, no és democracia, ni civilització, ni cultura ni patrimoni. L’alcohol, Rita, no aporta cap millora al debat. Ni sentit comú, ni pes específic. El volum i la força, tot i que vestida de roig llampant, què voleu, no afegeix intel·ligència al mono, si no és que és d’anís. 

-Com poden ser tan bèsties! –s’exclamava ma mare davant aquelles images.
-Però eixos homes que peguen d’aqueixa manera -es demanava mon pare-, no ho saben arreglar d’una altra manera?, i se n’ha anat per no veure-ho.

Supose que els 139.000 socis del PP valencià estaran ben pagats i contents d’aqueixes imatges. I ho haurien de dir, si estan a favor o en contra, d’aqueixa violència gratuïta. Sobretot per saber si l’homínid que avui han trobat uns científics té res a veure amb l’evolució dels valencians, encara que ho siga mínimament.

Rita, quina polidesa!

Estil no en té, la dona, ni gaire classe, ni senzillesa, però és popular, i un pel borratxa, que no és cap delicte, en política no. Ara, afirmar que no hi ha cap imputat, o acusat, o corrupte, o sospistós de corrupció en cap dels 139.000 socis de quota del PP és una mentida com un cabàs. Un exabrupte propi d’un alcohòlic.
Perquè si algú va dir que venia a enriquir-se, a tocar la caixa dels diners, a aprofitar-se’n, van ser ells els primers, els polítics del PP. No van dir que venien a servir el poble, a gestionar el bé públic, a treballar pel bé comú, no. Venien a omplir-se les butxaques, segons Zaplana, Sans i companyia. Passava que hi havia jutges amics que van decidir que aqelles proves que ho haguren parat tot, no servien, que quedaven anul·lades per improcedents.
Benvolguda Rita, excel·lentíssima, que un jutge dictamine que les proves no serveixen per error de forma no vol dir que vostés no hagen vingut a robar, que és el que fa anys que fan, amb impunitat i tota la legalitat permesa dels amics i estimats jutges de l’ànima.

Si ara es publica que vostés han rebut tot de regals de milers i de milions d’euros per favors, contractes i altres negocis, si han enriquit patrimoni, si han nomenat ambaixadors lladres de guant foradat, si han adjudicat centenars de contractes irregulars, si han engreixat despeses, si han organitzat des del luxe, si han aconseguit de desviar diners, milions d’euros, per a benefici propi i contra el mig milió de desocupats valencians, això, els jutges amics potser que els ho hauran perdonat, però vosté i els seus són, sens dubte, uns pocavergonya més grans dels que hi ha ara mateix a la presó de Picassent.

Ja sabem que tenen amics que els les passen totes: amics a dalt de tot. Però tant se val que cride més fort, més alt, o amb aquell to barroer tan poca classe: vostés han  aconseguit de desmillorar l’educació, desmillorar la sanitat, desmillorar la cultura, en canvi de guanys, luxes i capricis que ratllen la idiotesa, la malaltia, fins i tot l’esquizofrènia.
A més, menteix, perquè hi ha alcaldes, presidents de diputació, presidents i expresidents de govern del PP amb la merda al coll, però vosté és capaç de dir que, a València, com que es dutxem cada dia, tot és net, polit i transparent com un vidre.

Ni Pepe Pòtamo, recorda aquells dibuixos de l’aire huracanat?, no era capaç de fer un rot tan gros, tan fals ni tan dissortat. I ves que l’animalot solament que reoresenta un dibuix, però vosté, ho veiem i comprovem cada dia, és excel·lentíssima dels valencians.
Bona dona, si la poca traça del govern l’obliga a enviar la policia contra els seus veïns, vet ací el principi d’autoritat que la fa governar en aquesta democràcia de cabra i cornetí.
Polida?, neta?, honrada?, dona, no ens voldrà fer creure que és la primera llepada a l’òstia de combregar, com qui diu, la primera, o la segona…

A la presó: però de per riure!

Res, que el cas no els afecta gens ni miqueta, que no han fet ús de la xavalla, ni dels regals, ni dels negociets, ni de les empreses fantasma, ni de les adjudicacions irregulars, ni dels contractes amb familiars, que tot és un invent dels comunistes, i cap paràgraf dels cinquanta mil fulls del sumari no diu que cap d’ells siga culpable. Que ho demostren, valents, si tenen proves. Que les proves no serveixen, que el jutge és un desagraït, que els 139.000 valencians que són socis d’aquest club pur que viu sota el paraigua de la marededéu no trigaran a doblar el nombre i la quota d’afiliació.

Els pocavergonyes estan tan ben instal·lats a la trona que ningú no dubta que cap d’ells no assumirà responsabilitats, de cap mena, són intocables, mafiosos de la política, de missa diària, aliats de rectors, de bisbes i de papes, que estan tan esguitats com ells mateix, així que no han de preocupar-se, si la justícia els assetja. Els intocables són per damunt d’allò terrenal. Ells són àngels, déus, i ningú no té dret a tocar-los un viure tan resplendent.

A veure si, com a les pel·licules de ciència ficció, la coses acaben amb els quadrets, els crèdits, d’aquelles pel·lícules que t’expliquen què passa uns mesos després.
-Camps, 13 anys de presó incondicional. Costa, Ricardet, 25 anys. Rita, 10 anys. Cotino, quinze anys. Fabra, 100 anys, malgrat les excuses dels advocats. Rus, Serafin, i els milers que han sucat i suquen, a Picassent. I així tot de noms propis de persones modèliques, de grans valors, solidaris, respectuosos, honrats, gestors impecables, homes bons, de bé, que van guanyant-se l’indult d’una vida terreanl que els és tan dura i els exigeix tant d’esforç.

Salveu-los! Salveu-los de la tirania de la justícia. I almenys que es pugue quedar els diners, i les propietats, per a gaudi dels fills i dels néts, i les nores, i els sogres, i els cunyats. Que mengen, que mengen prou, pobrets, que tinguen un bon passar, alemnys, després del calvari que els toca en vida. Governarm ja ho sabeu, és el major dels sacrificis quan ets un model per a la resta dels mortals.

LLarga vida a la corrupció!

Ressurrecció Gürtel: Pasqua!

La coincidència no és casual. Res no és casual. Malgrat que els portantveus s’escarrassen a amagar els lligams, la relació, els diners i el finançament del partit.
Si Matas, Fabra, i uns centenars més de polítics se’n beneficiaven, de tants milions d’euros, potser que no siga finançament directe, del partit no, però és finançament dels polítics del partit, dels màxims dirigents, amb els seus palaus, cases, luxes, famílies, fills i néts, i de retop, per què no, dels 139.000 associats valencians al partit d’aquests dissortats homenics que ens hem triat, els valencians especialment, i ens han tocat de governants, descreguts de l’ofici respectable i públic de gestionar ajuntaments, diputacions, conselleries i governs.
Aquests putots de la política, hereus convençus de quaranta anys de dictadura de la qual encara s’enyoren, encara pensen que aquesta democràcia que va ordir una Transició mediocre i perdonavides, era per fer-se rics, sense deixar el feixisme, l’estil baix, que ja els anava bé per als seus lladrocinis continus de la hisenda pública, amb aplec de delictes que el conturbeni o la complicitat els deixa silenciar o perdonar a canvi de viure durant anys per damunt de possibilitats.
La Ressurrecció Gürtel, almenys, que no els deixe acabar les vacances com un Pasco.

L’Encontre, a la tercera fase

De matí puge a la Glorieta pre recordar l’encontre. De l’un costat la bandeta juvenil acompanya la marededéu dels Dolors. De l’altre, la banda sènior, acompanya el crist, suposadament ressuscitat. Quan es troben, en un protocol molt amater, lliuren els coloms i la banda gran, la que representa que té els músics fets, més madurs, torna amb l’himne espanyol, una herència franquista que encara no hem superat: el feixisme té tocs més enllà de la ideologia, que són al moll de l’os, tan mamats que són difícils de superar. Explica als presidents de la banda, als directius, als músics amics, perquè s’encaborien a repetir tòpics de dictadura, com si l’amo feixista encara es passegés sota el pal·li, amo i senyor. No s’entén, però passa. Encara sort que Rausell alça la mà, i algú dispara el castell que retrona i l’himne se’n va a pastar fang que ningú no el sent, la guàrdia que saluda militarment, i els músics desisteixen del seu exercici ideològic tan musical. Visca Bach i Amadeus.

Diumenge de Ressurrecció. Paella. Els mallorquins també ens retraten d’aquella manera, als valencians, en aquella televisió. Ho he descobert a través del Youtube. Som això, els valencians, poqueta cosa més. Paella, fartons, falles, encontres… NO ens sentim ridículs, ni insultats, sinó dòcils d’una processó que encara aguanta el PP més enllà del paradís: ací en la terra com en el cel. Passió, mort i ressurrecció. Les enquestes, una altra mentida, prediuen una pujada de Camps, pujada als cels, s’entén. En aquesta Pasqua rocambolesca, si el Papa n’ha eixit qüestionat per afers del silenci als abusos sobre els xiquets, Camps s’hi ha presentat com a primer voluntari a substituir-lo. Paraula.

Camps de Papa. De papa de tots els cristians. Per Obra i gràcia de l’Opus, del PP, de Camps mateix. I el balconet de Roma com a nou escenari per a les mascletades mundials, universals, cristianes… No ho gaudiria Rita ni res. Alcaldessa del món, Rita, i ell, Franceso Camps, com el nou Francesco d’Asís, de València, Papa. Què més podem demanar els valencians, un nou papa, més enllà d’una majoria absoluta tan celestial. Encontres, en fase 3D. Els valencians som la solució al misteri de la Santíssima.

Vicentet, si vas a l’hort, porta figues, porta figues…, Vicentet, si vas a l’hort, porta figues i albercocs, si vas a l’hort… I fes del nostre Camps, el Francesco que tots esperàvem.

Apologia d’una secta

I jo que trobe que darrere d’aquells ulls hi ha una cara, possiblement humana, un potencial abusador de xiquets, o un violador de menors, o un assassí de dones, o un imputat del cas Gürtel, o un ambaixador valencià de nom Matas o Mueres!, o un lladregot de tants com n’hi ha als ajuntaments governats pel PP, o un lladregot de tants com n’hi ha als ajuntaments governats pel PSOE, o encara imagine alguna cosa pitjor, davall el cucurutxo que no és sinó una altra disfressa que tant agraden als valencians: de primer carnestoltes, després falles, ara confrares i socis d’una secta cristiana, d’aqueixes que s’hi han escampat pel territori com una pandèmia pitjor encara que aquella dels conills que tot ho roseguen i ho fan malbé; serpotes, sí, millor una passa de serpotes que no saps mai el cor tan negre com amaguen les disfresses. Com diu l’amic, aqueixa dèria de disfressar-se, que tenim els valencians, és un detall d’indefinició sexual; cal tenir-ho assumit i en pau, i a una altra processó que explicaria el conte.

Però no. No, senyor. Les televisions ho han de passar en directe, a través de programes especials de llarga durada (la valenciana, no ho creure-ho, fa dies que està enganxada a tot de processons, a més, ací ve el gran plaer dels seus directius i locutors, van narrant-les a l’entoix i l’estil de cadascun d’aquells moniatos que es pensen periodistes: passeu-me el poal que arroje! No n’hi ha mesura, ni tisora, i ves que el delicte és prou i suficient per passar-los tots per la pedra. Sobretot, quan diuen com de llastimós i tristoi i compungit es troba aquell i aquell altre, mireu-lo agenollat, davant la imatge (la imatge és lletga i coenta i casposa com un ase llepant-se un gelat de punta de cabota), i potser d’aquell de què parlen, és un gànster inconfés, un abusador, un violent, un desgraciat poca pena… Però ells a la faena, a explicar-nos com són els valencians de beats, de catòlics, de penitents…

A la foguera home! Però passeu de primer per l’escola de periodisme, a veure si us ensenyen una mínima dignitat que, per centenars de bellotos de la TVV, l’ofici fa anys que l’ha perduda.

No abuseu dels innocents del PP

N’hi ha una sentència que protegeix el Cabanyal, però avui mateix l’Ajuntament ha ordenat de carregar-se una de les cases protegides. L’han deixada feta una runa, però no ha passat res, res de res. Rita i el PP, segons que diuen, són per damunt la llei, i fan i desfan a l’entoix dels seus interessos particulars.

Matas és enmig d’un embolic de milions d’euros, de viure per damunt les possibilitats legals, de tenir propietats que li han plogut del cel. Matas és un polític de primera fila, que ha viscut com a amo de les Illes. No és sorprenent que també siga ambaixador dels valencians, per voluntat del PP de Camps i de Rita. De fet, no volen traure-li el poder de ser ambaixador, mentre la setència no l’inculpe: però si l’inculpa, això no esguitarà també els del PP valencià, de rebot? Si la complicitat d’un imputat, es converetix en complicitat d’un culpable de lladrocini, no haurien d’anar a presó també els del PP valencià? Per desvergonyits, per xulos, per fatxendes…

Els bisbes abusen sexualment dels xiquets. No són tots els bisbes. No, però n’hi ha un grapat de bisbes embolicats, directa o indirectament, culpables o encobridors culpables igualment. N’hi ha retors, seminaristes, cardenals, fins i tot n’hi ha papes que són sota sospita d’haver silenciat els abusos, d’haver-los exculpat. El PP valencià també exculpa els bisbes, els abusos, els retorots violadors, així van les coses en la casa terrenal del PP valencià. Com més complicitat i més pocavergonyes, més el PP valencià defensa els seus escolanets de l’abús.

Tota aquesta lliçó de valors no l’han ordida en quatre dies, els post-falangistes del PP. Ja fa anys que ho van avisar, que eren en política per fer-se rics, per omplir-se les butxaques. Ho va dir Zaplana que va arribar on va arribar, i ho va dir el peix d’en Sanz. Ara aquest peixot ha estat acusat d’abusador, de violador i no sé quantes coses més. No passa res, els del PP trauen el crist gros, l’espasa, la capa i el sentit religiós més profund. Perdonat.

Perdonats tots els pecadors valencians, malgrat tants crims: Camps, Rita, Fabra, Sanz, Zaplana, i tota la còrrua de centenars d’imputats i sospitosos… Sort que som en dijous de passió. Que el calvari acull el peregrinatge de tans indefensos i pobrissons d’homes i dones del PP, culpables impossibles, però innocents als ulls del seu Déu, l’únic i poderós: els diners, el poder i la mare que els va parir.

Home, això no és democràcia. Això és un paper de fumar, que te’l passes pel forat del serengue i se’t queda enrolladet que te’l podries fumar si volgueres. I diumenge Encontre. Quin remei, i quina pena. I quin puret.