Amb un pam de nas.

Era una de les possibilitats. La pitjor. Malgrat que el terme pitjor siga elàstic, els valencians som capaços d’estirar-lo fins a límits insospitats. Pitjors. És el que ha passat avui amb les eleccions a Rector de la Universitat de València. Ni Antoni Furió ni Vicent Soler no seran en la lluita, en la segona tanda per redreçar la Universitat. Cap dels dos no hi serà, finalment, rector enguany. El vot dividit del valencianisme no ha passat la barrera. Els altres candidats, la dreta i l’altra dreta, han pogut més que el vot dividit. Algú els ho va dir a Castelló, com no guanyeu cap dels dos, com no guanyeu… 
No hi podem fer res. Ja no. Esperar quatre anys més d’Universitat erràtica, sense identitat, sense llengua, entre més coses que ens podem perdre. Més que no bonegar-los, era una campanya de dos adversaris que haguessen pogut anar-hi plegats, caldrà felicitar-los l’esforç i i el valor de voler ser-hi. Però com en tantes coses, i ja voldríem equivocar-nos en un primer anàlisi, els valencians tornem a perdre. I ja hem perdut el compte de quantes vegades. I quants trens. Res, que demà és un altre dia i tornem a posar-nos en marxa a treballar, que n’hi ha feina i Bausset, per servir a vosté a i a la pàtria, ja ens ho alliçona. A Vicent i Antoni, molts ànims i per molts anys que vulguen fer l’esforç. 

L’edat, que no els anys.

Vinc d’un aniversari d’un exalumne que acaba de fer-ne trenta. Trenta ja li està bé, i tant. Vull dir que, després d’un cap de setmana intens, una festa entre exalumnes i vells amics que eren pares d’escola m’anava perfecta. Per acabar-me de morir de cansament. Però ho he passat bé, perquè és tan sa de veure els teus ex que ara són persones que fan això i allò, i s’hi dediquen encara a l’estudi, i fan goig, molt de goig, de veure’ls contents i pagats de la vida que fan. No van ser els primers alumnes, i jo els vaig tenir amb vuit anys, i ara n’han fet trenta, vol dir que, si no em descompte, que no de veritat, la cosa podia ser pitjor. Però no. Bausset no faria raó de tot això, al contrari, encara tenim tantes coses per fer i tants compromisos a atendre. Ves que és dilluns i fem dues hores de festa, així que ja no pense en treballar. Aquesta nit faig vacances, i abans que siga la una ja seré al llit. Ha de ser fantàstic gitar-se cada dia tan enjorn. I fer trenta anys amb aquell goig, i més coses que han de ser fantàstiques, amb trenta. Amb quaranta, i amb cinquanta. I amb cent. Pregunteu-li-ho a Bausset, que ell no menteix, que no en té necessitat, i a aquestes alçades, com afegí l’Honorable Pujol, ja no el farem canviar.
Per molts anys, Xavi. I Guillem, i Carles, i Sergi, i Maria i Mireia.

Erotisme

Dissabte van presentar Pell de Pruna a l’Ateneu de Benaguasil. El doctor Olivares em perdonarà, però aqueixa era l’excusa per un encontre més paratextual. A més, Pell de Pruna, com va confessar l’escriptor, no es va escriure per ser publicat, en un primer moment. Les circumstàncies d’una nit entre amics que libaven amb goig, la coincidència d’unes històries d’algú altre, i que l’autor se sentia plenament lliure per escriure, el van fer decidir de presentar-lo, de primer a l’editor, que no volia saber-ne res d’il·lustracions, després al premi de literatura eròtica de la Vall d’Albaida. Un llenguatge senzill, pròxim al jovent, sense artifici, talment com si ho estigués contant vosté, o vivint-ho un jove adolescent d’institut, fins i tot aquells que no llegeixen mai res, o que diuen que no llegeixen. Ah, el sexe, entre mestres, a l’Institut: com no voleu que llegesquen, els joves, amb aital reclam.

Segur que n’hi hauria més que llegirien, si els mestres explicaren tanta intimitat, o els joves, o els vells… Però a l’Ateneu van passar més coses, aquella nit de dissabte, sobretot després que van arribar aquells músics trobats, Toni de l’Hostal i Jordi Albinyana. (Més a De Llíria a Ítaca)