La Gira 2010 i Obrint Pas

Anit començà la Gira 2010 a Burjassot, amb el retorn als escenaris d’Obrint Pas -llaor!- i una actuació extraordinària de 121DB, el rock independent de molta qualitat. La Gira és una aposta decidida per la música i els grups valencians que Escola Valenciana va iniciar fa cinc anys, entre més projectes que la Federació més ferma d’aquest país va consolidant amb pas segur. La Gira oferirà al llarg del país un dels productes més acurats i prometedors dels valencians: música i compromís, un centenar d’actuacions, que també cobreixen el buit d’ajuntaments i Generalitat, que fa anys van decidir de prohibir que els valencians tinguérem veu i música. Impossible, doncs. Amb escola valenciana han pegat en ferro, i el discurs de Diego Gómez, amb la veu sempre trencada, ja va escalfar un ambient que es lliurava fidel al plat fort de la nit, de la festa fallera a València i els poble de l’Horta.

L’auditori de Burjassot, amb una carpa immensa, va aplegar més de tres mil persones convençudes d’una de les millors coses que ens han passat als valencians en els darrers quinze anys: Obrint Pas.
Obrint Pas no solament són el grup de referència entre els joves, són la veu i l’entusiasme per la festa, pel moviment, pel compromís, per la lluita, per l’escola… amb el permís de la Gossa i un centenar de grups més, són el motor més enllà de la música mateix. Anit van tornar després d’un temps de descans i de preparació de nous projectes: i tenien ganes de rompre, de passar-ho bé, de compartir la nit entre els amics, el públic i altres músics: els Soul Atac, Orxata, Pep Gimeno, Carlos Belda, els dolçainers d’Ontinyet, i una colla de percussionistes ara tan de moda, una batucada. Així que tant d’entusiasme els excusa el so i alguns detalls d’afinament, perquè anit calia la força i l’empenta dels Obrint, això i un púbic jove que també tenia ganes de cantar i passar-ho d’envergaura.

L’escola, la música, els joves…, el futur del país també era a Burjassot, amb tants de missatges i discursos com Diego, Xavi, i els dos Miquels ens van anar deixant, mentre els joves cantaven cadascuna de les cançons, amb l’entusiasme que els valencians posen, quan el goig per la festa, pel país i una mínima llibertat ens ho permet, ho converteix tot plegat en un espectacle especial. Traca inclosa.
[+ més]

Tornen les falles!

“Ala pues, a disfrutar de la festa i ànimo!”
Cloenda del discurs de l’alcalde de Bétera en el lliurament dels premis fallers d’enguany, davant cinc-centes persones, aproximadament, que només hi ha fallers, falleres i poc de veïnat, tret dels quatre que s’han aguaitat als balcons. No és una festa gaire popular o extensiva, ara mateix al poble, per com lluu aquesta crida i la capacitat de convocatòria de tot plegat. Ara, sirollosos, festius ausaes, que no debades l’alcalde també ha demanat “coneixement i respecte per la resta de veïns.” Ara, banderes i estanqueres, carrers tallats, les falleres majors amb faixa espanyola, de servitud, i crisis, molta crisi que fa perillar alguna de les comissions. “No, no, allò important ja no és la falla, és la festa, la capacitat que tenim d’organitzar-nos la festa…”, excusen no pocs festers.
I jo que no volia escriure sobre la falla, enguany, però no me’n puc estar, que ahir a l’escola prou que vam arrodonir el dia amb una festota de por.  El zepelí! El zepelí!, encara em recorda mon pare quan traiem el sant fuster a la conversa, visca Sant Josep!
Demà, per cert torna Obrint Pas en directe, a Burjassot, amb els 121DB… Au, doncs, a gaudir de la festa i ànimo!

Post: gairebé ho oblide, els premis lliurats, si no recorde malament l’ordre, i perquè ho tingueu en compte els que sou fora: Gran Via de l’Est, 1r; País Valencià, 2n (li han canviat el nom al carrer, i ara el PP li diu
Gran via del Sud, ells diuen del Sur. País Valencià malgrat els anys i la història, els sonava massa a identitat valencianista), la Barraca, 3r; i l’últim dels premis, el 4t, per a la comissió Carraixet. 

Decatlon contra la llengua

M’arriba extraoficialment. Em demanen que no declare la font. Sobretot perquè és tan directa a la pròpia notícia que, les conseqüències, serien immediates. Terribles. I els càstigs no es farien esperar sobre algunes persones. Un senyor Douguet, o Duguet, que fa de director general del Decatlon l’Eliana, al Camp de Túria. De fet, segons monsieur Duguet, el pitjor del Camp de Túria, és la quantitat de gent que encara parla valencià, que ell no considera una llengua germana del català, no. Ell diu que tret del castellà, la resta de llengües no espanyoles no són llengües, sinó dialectes. Així que si tu et presentes a la selecció de personal, per trobar-hi feina, i et demanen les llengües que domines, juga-te-la que si parles valencià et marquen aquella casella d’indesitjable. En tot cas, t’obliguen que no l’uses davant els clients mai. Almenys si vols conservar la feina. Bé, alguns francesos ja se sap, com entenen el respecte per les llengües, per la llibertat i el respecte, quan hi ha en qüestió no solament la llengua i la llibertat, sinó els mínims que durant anys ells, els francesos, van defensar davant Europa i el món.
Comencem, doncs, una campanya a favor de la llengua, una altra més, que no contra Decatlon, ni els seus productes, ni els seus clients, ni els seus treballadors. Malgrat els Duguet, alguns francesos, i una qualitat/preu dubtable, d’alguns dels seus productes. 
No res, una campanya blocaire, a través de la xarxa, dels amics, contra els inútils, els desgraciats, i els ignorants que ataquen el Camp de Túria, que es pensen que poden arribar ací, plantar la seua empresa i instal·lar tot de manies i pegues xenòfoves i racistes. 

Congrés a l’Olleria: jo hi pose el cotxe.

Faig un passeig ràpid fins a l’Olleria, amb dos Vicents de molt de pes intel·lectual, vestits gairebé iguals, que em deixen acompanyar-los perquè hi pose el cotxe i les ganes d’escoltar-los. Tots tres som de discurs fàcil, i gaudesc d’una conversa d’anada i tornada a la Vall d’Albaida que se’m fa curta. A l’Olleria comença el Tercer Congrés d’Estudis, que organitza l’IEVA, l’Institut d’estudis de la Vall d’Albaida, i tomba de tos tanta gent i una organització tan lúdica com eficaç. N’hi ha gent jove, i els altres que sempre hi són, ni que els matares. Gairebé quatre-centes persones a la ponència inaugural paga la pena de veure, i d’exportar al Camp de Túria, perquè ens animen a preparar el nostre Quart Congrés. Què tracta aquest congrés? Coneixement. Tot el coneixement? Bons són a l’Olleria per traure res del menú.
Hem rigut, hem parlat de futbol, de cultura, del mal valencià (!), he escoltat tots dos periodistes, Vicent Partal i Vicent Sanchis, que podrien elaborar un màsters de valencians a Barcelona, hem berenat amb Natzarí i Pep Albinyana, hem tornat a València, hem travessat la ciutat sense gaire dificultat i hem arribat a Bétera. Sans, estalvis i contents d’una vesprada tan completa. Cadascú ja ho va explicant a la seua manera. Dels tres, segurament el Sanchis ha fet el millor sopar de la nit, perquè tenia un compromís amb els nebots i volia lluir-se.

Per avall els pactes (4)

Dues grans notícies anit: d’una banda, la Ser va explicant que cal arribar a acords  amb urgència, per aturar el fracàs escolar; acords i consens per l’educació del país (es refereixen al seu país, al model. al territori de l’estat). Que n’hi ha dues coses importants a remarcar, l’excessiva autonomia de les autonomies pel que fa a l’educació (comencem a tremolar). Que cal que pacten els grans partits (grans de quantitat), al marge dels partits petits (pertanyents a territoris més menuts). Ací no tremolem, hem de començar a córrer cap a Europa. Argumentava alguna de les tertulianes “A qui se li havia ocorregut de deixar en mans de les autonomies una cosa tan cabdal com l’educació, que és una cosa fonamental (!), que s’havia de decidir des de Madrid, des del centre, ho vulgueren o no les perifèries”.
Que perquè mescoltava allò?, doncs perquè en aquella petita ràdio de la cuina, no agafe res en català que es puga escoltar, i volia saber si deien res del que havia passat a Madrid, vint-i-quatre hores abans. 
Segona cosa. Llegesc que n’hi ha una confederació de policies, o una associació, o un sindicat, no ho sé, que relaciona els radicals bascos i els catalans. Considera radicals aquelles persones que participen dels referèndums per la independència. Radicals. I apamen la relació amb aquells, perquè posen al dia del qua va passant a l’Arnaldo. Ho diuen talment, i ho creuen, i Levante ho publica més o menys, amb una redaccció millorada. Que justament aquest radicalisme, el dels referèndums per la independència, provoquen que passe això de UPyD i més coses, a les universitats catalanes.

Si el PP i el PSOE, amb la SER, han de decidir l’escola del futur, la situació pot agreujar-se de tal manera que, de segur, les solucions dels mals de l’escola vindran de Lourdes o de Fàtima, però mai dels polítics. Nosaltres ja hem encarregat uns bidons de tomanil per domesticar els nervis i l’ànima.

Règim atlètic sever (2)

Com m’havia compromés, penge la foto del periodista i historiador vocacional Miquel Calvet, amic i veí, i company d’esforçades sessions a la piscina pública municipal. Com que ja arribem de nit, m’ensenya les llums relamentàries de la bicicleta per poder circular amb seguretat. De vegades, entre carrers de la piscina, ell neda per lliure i jo ho faig amb un mestre seguint un curset estricte, de vegades parlem d’això i d’allò, de política municipal, de cultura, de polítics, de compromisos comuns. Parlem amb veu amplificada, pels taps a l’oïda i perquè els periodistes han de comunicar amb força què passa al món.
Fa uns dies vaig començar un altre esport, d’aquells que practiquen els polítics corruptes d’aquelles imatges censurades al Muvim, que és un museu valencià i que ha provocat no poc rebombori, amb la dimissió del seu director, Romà de la Calle, prohom i professor, que com altres prohoms també dirigeixen institucions que depenen completament d’aquella política i d’aquells polítics censuradors, com altres dirigeixen teatres, o cinemes, o institucions que depenen en gran mesura d’aquest calibre intel·lectual que ens governa. Qui som nosaltres per dubtar de res, o per posar en qüestió on acaba el treball de l’artista i del crític, del gestor, i on el del polític, i si mai l’un nega el treball de l’altre, però accepta segons que…
Sí, el dubte és si l’esport que faig contribuirà o no al règim atlètic sever, perquè és una cosa entre homes que es tanquen en un terreny rectangular amb unes pales de fibra -16 euros a decatlon-, que després ja sopem i ens bevem allò per recuperar el que suposadament havíem perdut.
També és veritat que no sabia de quin cosa podia escriure. Millor encara, com ho sabia, no ho volia fer sinó de banalitats per desintoxicar i anar prenent l’airet. A tres dies de la setmana gran de falles, la preparació atlètica contra la burrera mai no és suficient. I cal estar en forma, davant els imprevistos.

Règim atlètic sever

En realitat, és una excusa per no fer règim convencional, que m’he marcat un pla d’esport que els metges em recomanen per millorar la tensió, el colesterol i uns petits detalls més. L’edat que no perdona, els anys, i encara pitjors impossibles. A la piscina em trobe amb Miquel que potser és l’únic al poble que ve amb bicicleta, en aquella hora de la nit, enmig d’un hivern llarg i tan cru, caòtic al nord, que sembla que la pandereta, la cabra i l’escala tornen a passejar per les grans ciutats del Principat… Tenim unes infrastructures de fireta, i uns polítics de tercera divisió, triplet d’incompetents, en tots els sentits de la marxa. Doncs no vol el Virrei Hereu organitzar unes olimpiades d’hivern a Barcelona? Serà desgraciat, que a penes si neva a la possible ciutat organitzadora que han de cridar se salve qui puga i fill de puta l’últim a traure la pala!
Doncs, Miquel m’havia d’enviar una foto, que no té res a veure amb aquelles fotografies prohibides del PP, que pobres, és que ni pintant-los una mona baixen de l’arbre: es troben tan calcats, tant impresentables, tan remaleïdament insultants que no poden permetre que els vegen despullats tan cruament. 
Prohibeixen fotografies, prohibeixen músics, cantants, actors, prohibeixen allò que els delata una realitat que, de cara, quan es miren, els fa por i els provoca vergonya. Solament el cinisme, un estil tan baix, de tan poca classe, els permet d’anar empitjorant la cosa. Bous i falles!
El règim atlètic no acaba en la piscina, a quin sant.
 

 

El silenci feixista del PP

El col·lapse del cap de setmana ens ha deixat muts, sense ganes d’escriure, de veure què passa al món, al món dels valencians, especialment, després de censurar públicament una exposició de fotografies. No eren textos d’opinió, ni editorials, ni articles que tingueren una particular direccionalitat contra ningú: que explicaren realment què passa en la vida política i social valenciana, per exemple. No. Eren imatges de la vida pública i política valenciana, instantànies al segon, al moment just, sense trampa ni cartró. Tampoc no eren fotomuntatges ni treballs estilistes a favor de photoshop. Era la realitat, exclusivament, la realitat valenciana. Però això era massa dur, i excessivament evident per als polítics del PP valencià, que han dit no, que ací governen ells, i són ells qui decideixen la realitat, malgrat les fotografies, els periodistes, la democràcia mateix.
Són ells qui fan i desfan gestionen l’economia, la cultura, l’administració, la premsa, la corrupció, els jutges… No, ací potser que m’he passat. Els jutges, no. Ni la premsa. Potser que una part important de la premsa, que necessita de la seua publicitat, de la seua adulació, d’aquella veritat que ells van fent-se com a única opció del viure valencià. N’hi ha que n’han parlat, i n’hi ha que s’han quedat en sllenci, durant el cap de setmana, esperant de veure per on eixirà el pollastre, davant de falles. Davant la festa, els gramàntols del PP trauen cresta, ploma i, si els cal, els regals i les prohibicions per a plaer i goig de milers de fallers i falleres que els riuran les gràcies. El feixisme valencià. El silenci. (ja l’acabaré)

La vida a l’escola

Al llarg del dia potser que hagen passat més de setanta pares per l’escola, ajudant els mestres, ajudant els alumnes i ajudant-se ells mateix. No passa cada dia, i per això que ha sigut tan especial ho explique. Justament avui em confessa un amic que n’hi ha mestres que es torben, si els pares passen per l’escola. Que fins i tot voldrien eliminar-ne les reunions de trimestre, bàsiques per explicar què anem fent i què va passant a l’aula i amb els seus fills. Home, és veritat que no són una obligació normativa, les reunions, però vols dir que n’hi ha que voldrien impedir la visita dels pares a l’escola?, fins i tot la seua participació? Em sembla que per tres pares pudents, que n’hi ha, no podem fer cas tres mestres pudents, que també n’hi ha, però n’hi ha molts més que volen ajudar-te, participar de l’educació dels fills, i avui la nostra escola era un bull en aquest sentit. I un goig.
A l’escola infantil, els tallers apleguen molts pares joves que volen fer coses amb els fills; perquè encara tenen l’eufòria d’abocar-se sobre l’educació dels menuts. A primer i segon de primària encetàvem una experiència nova. De primer, els xiquetes i les xiquestes feien hipòtesis fantàstiques sobre l’ofici de les mares. Com que s’aporpa el vuit de març, les mestres havien convidat tot de mares perquè explicaren a la resta d’alumnes a què es dediquen realment, què fan, com passen la vida quan no són mares, exclusivament. A cinqué de primària, tot de pares participaven plegats amb els seus fills, explicant cada família una comarca valenciana, després que l’haguessen visitada i estudiada plegats.
Si ahir rebíem mestres del nord, avui eren els propis pares i mares que participen de la vida a l’escola, que vivien el procés d’ensenyar i aprendre amb els fills, amb els mestres. Demà ho explicarem a la pàgina de l’escola amb detall, i també ho compartirem amb la resta de mestres com un dels dies de més goig per tanta participació i entusiasme compartit. Però el resum d’un jorn tan fantàstic mereixia explicar-se contra aquella idea d’alguns mestres que voldrien eliminar la participació d’una part fonamental de l’escola i a l’escola. 

Bàrbars del sud

Ahir ens van visitar un grapat de mestres de diverses escoles cooperatives de les comarques centrals de Barcelona. Tenim tres dies per explicar-nos, els valencinas, què fem, com ho fem, el grau de serietat i de rigor de l’escola cooperativa valenciana. Fóra bromes, com ens costa d’establir ponts de diàleg a dins del país. En el cas de l’escola, estem convençuts que podeu aprendre molt dels valencians, per il·lusió, per ànim, perquè l’entorn social i polític que vivim ens fa espavilar-nos, ens afua, i fa anys que ens movem amb professionalitat, que voldríem compartir més enllà de Vinaròs, sense perdre que solament som el 25% de l’alumnat total valencià. Sí, ja sé que barrege conceptes, però més o menys ja sé per on vull filar la proposta.Ahir va ser un goig aplegar els mestres a la nostra escola. Benvinguts.