Un escenari lliure a Llíria (2)

‘I serà un mes que durarà anys’… Anit hi havia bons ingredients al Casal Jaume I de Llíria per fer xerinola, així que vam parlar d’eleccions: Antoni Furió es presenta com un candidat amb moltes possibilitats, a favor de la Universitat, la dels valencians, naturalment. Hi havia un home a Llíria que ho deia claret: Furió possiblement és dels pocs homes a València que es creu encara la Institució, poca broma, davant el que poden dir els altres candidats: a més, es creu l’escola bàsica, en majúscules, i el treball que fan els mestres.
Però anit hi havia més sorpreses a Llíria, com ara la nova que anunciarà Xavi Sarrià aquesta setmana: el nou concert d’Obrint Pas a València, d’ací uns dies. On i quan ja ho diran ells aquesta setmana. Però serà una ocasió per veure com torna de fort, el grup referència del país. Amb el Sime canvie dues impressions ràpides, perquè jo tinc convidats a casa i no podem fer-nos-en una plegats, així que convenim que parlarem bé, del Cesc i d’uns joves tan entusiastes (trobe que han de treballar les maneres del discurs, si volen arribar sense fer-nos patir). M’emporte dos CDs del Cesc, l’un li’l regale a Toni mitja hora després a casa, que el necessitarà, que ell va preparant l’encontre del 20 de febrer al Castell de Bétera, on hi haurà la primera reunió formal per fer nàixer un Ateneu Cultural, de Compromís. Avui, un projecte d’aqueixa envergadura, sembla una obra d’herois, però probable i possible, si n’hi ha ganes i esma per tirar endavant el país, i el poble. Home, viure constantment a l’ombra cultural i social del PP ja demana de respirar a base de quotes i iniciatives independents. Que la força que transpua el Freixas els il·lumine el camí, o ens il·lumine plegats contra l’avorriment i el desfici.

Un escenari lliure a Llíria (1)

“Un escenari de llibertat no és guanya amb un concert, sinó en el dia a dia.” 
Cesc Freixas va presentar anit, al Casal Jaume I de Llíria, el seu últim disc, ‘La mà dels qui t’esperen’. Abans hi va haver una tertúlia sobre la situació actual de la música al país, i un sopar popular. Tot plegat, forma part d’un programa homenatge a l’homenot Ovidi Montllor, que organitzen els Joves del Camp de Túria. Un mes que durarà anys, amb xerrades, concerts, parades, sopars, discursos, treball a favor del país no exempt de molt d’entusiasme. Avui al Casal no hi cabíem, si no érem drets, i l’acompliment de l’horari ens n’ha deixat uns qunats a meitat de cançons i de concert. Amb tot, paga la pena observar que va fent-se escola, amb el treball dels joves, a la comarca. Com ha acabat dient el mateix Freixas, ‘la urgència de prendre partit per tenir opinió pròpia obliga els joves a comprometre’s’. Tant de bo en sigueren més.
Més informació a Ítaca 

Carnestoltes 2010

Espectacular, el jorn de carnestoltes a l’escola. Els xiquets ho esperen amb goig, els mestres també acabem per passar-ho molt bé, en excés, cansats, morts però feliços del treball i de la cara de tothom, que agraeix el trencament de la rutina, si és que n’hi ha de rutina, a l’escola, almenys bescanviar les obligacions per aquest dia de ball, de joc, de color i de música. Hem fet parada per recollir signatures per la ILP a favor de la TV sense fronteres, i les famílies han signat com no esperàvem, setanta signatures en una hora no està malament, al contrari, és un altre compromís de l’escola en un dia de festa, contra les barreres que volen imposar-nos a la comunicació, a l’escola mateix, aquells que no voldrien aquest festeig lúdic, de mestres, xiquets i pares. escolagavina

Crida: aquesta nit, dissabte, a partir de les 22.00h, Cesc Freixas presenta el seu nou disc al Casal Jaume I de Llíria, ho organitza l’Assemblea de Joves del Camp de Túria. I amb aquest continua un recorregut de concerts durant el mes de febrer que serà un no parar: tot per fer-vos enveja a la colla de l’Olleria, que tampoc no pareu.

Contra l’escola (capítol2)

QUI
CEDIRÀ EN EL PACTE SERÀ L’ESCOLA. SEGON

En teoria haurien de cedir els partits, els
polítics els primers, i deixar fer els mestres, almenys aquells models que s’han experimentat com a vàlids. Però qui cedirà serà l’escola. Totes dues forces polítiques hauran de
cedir, PP i PSOE, o fer veure que ho fan, però si han de cedir és sempre contra l’escola, vull dir aquella escola moderna, hereva d’una història i una avanguarda pedagògica que, no ens
enganyem, els partits polítics no volen ni sentir-ne a parlar. Ja sabem d’on
venim, què han fet aquests partits estatals per l’escola. Millores? Home, ací un endoll, ací una mà de pintura, ací uns ordinadors. No podem esperar
grans millores, dels seus futurs acords, i pensar que enviar portàtils resol res, és pensar en el passat. Els portàtils no adobaran els buits. A més, dubte que siguen acords a llarg
termini, com ens volen fer creure, els polítics. Segons que bufe la ventada i l’interés, com passa gairebé sempre, el govern de torn farà rodar en un sentit o en el contrari els
agents que intervenim a l’educació. Clar i ras, no hi confiem. Gratuïtament, no.

Contra l’escola (continuació)

Reflexions
davant un pacte contra l’escola. PRIMER.

Pacte educatiu? Posem-nos a tremolar. És el
primer que se m’acut, quan aquells dos passarells, els partits grossos, amenacen amb un pacte d’estat. Sobretot perquè som en mans d’ambdós bàndols a la vegada,
sense defensa possible del seu destí en lo universal. No oblidem que son qui
governen de fa tants anys l’Estat, el PP i el PSOE. I ja es llueix el llanderol i quina escola han acabat pactant, plegats o contrariats. Si n’hi ha una escola amb un acerta escletxa de vida i d’ofici, és  a esquenes de lleis, de normes i d’acords polítics. Totes dues formacions
polítiques tenen experiència en una cosa que ens toca directament: cap dels dos no
avantposa l’escola als interessos particulars propis. Justament l’escola, no. De primer, ells: després, ells.

De normal, els grans pactes solament que
convenen als convidats a pactar, a fer del pacte l’objectiu, quan l’objectiu
hauria d’ésser un altre de molt diferent. El pacte a dues bandes
gairebé mai no beneficia qui és enmig, qui fa de pal de paller acaba essent la
víctima del resultat d’aquell acord. Per això ho dic, tremolem, des de
l’escola, davant l’acord PP-PSOE per governar-nos com ha de ser l’educació els
propers deu anys.

Això o la independència, que fins i tot apunta
Cardús. Trieu.

Personatges de PaulaPé

Avui he vist el treball de Paula Pérez de Lanuza, Personatges, que va guanyar enguany l’Inquiet d’animació (mireu-lo). Trobe que és un producte breu, però immens, d’una sensibilitat especial; i és un goig que els valencians siguem capaços d’oferir productes tan acurats a partir de pocs recursos, enmig d’una societat de falques per als treballs sincers. Paula ha estat a Xelva amb els alumnes que han participat d’una nova edició de l’EACN d’hivern, ajudant els joves a trobar nous llenguatges, a través de l’audiovisual. L’EACN és ara mateix un dels productes estrella de l’escola: un tast de cinema en directe per al jovent que demana una alternativa lúdica però rigorosa d’aprenentatge multiple. Deu anys són una garantia sòlida d’aquell iniciàtic viatge cap al cinema des de l’escola, una aposta més per l’educació del futur. Tot plegat ho han presentat aquesta vesprada al Claustre, i he vist allò que cercàvem la setmana passada a Barcelona, l’escola expandida, avui sens dubte més aprop. A Xelva, als Serrans, tres dies intensos entre joves i mestres il·lusionats per trobar noves vies de comunicació, que els contagien les ganes de conèixer, segons que hem pogut veure a les imatges del treball. L’escola pot tenir, doncs, aquest què de felicitat, si té els ingredients i els recursos mínims per fer escola enllà de l’escola. Tot plegat amb el permís dels pactes, les lleis i els partits polítics, quina por, que no pararan fins que no acaben matant les poques escletxes creatives d’aquesta institució, l’escola.
 
PaulaPé és una troballa constant, incansable, de llenguatge culte, condensat en aquell petit dibuix, mínim, com una miniatura d’art si voleu, que el Festival Inquiet va saber-li reconèixer enguany. Dissabte era amb nosaltres, amb la seua escola, a Xelva. Quina sort que tenim; tenen, joves i mestres.
[més a 400COLPS]

Contra les cordes

De bon principi, la crisi apuntava contra els bancs, i els va posar contra les cordes. Sobretot perquè els bancs havien provocat el major dels xafarranxos: mai en la història de la banca (m’ho acabe d’inventar), no havien declarat fins on podia arribar la cobdícia.
Van ser entre les cordes fins que els governs occidentals van dir prou, i els van oxigenar amb més diners, amb garanties, diners públics naturalment, diners de tots els ciutadans del món occidental. Van caure alguns bancs i van caure asseguradores, es van destapar tot d’assumptes bruts, i l’honorabilitat dels banquers va caure al pitjor dels infenrs, perquè el món, fins i tot el món conservador, els va veure el llautó i el forat del cul.  
En aquell primer moment, algunes veus van parlar d’un nou ordre de coses, de valors fins i tot d’un nou capitalisme que esborrés del mapa els usurpadors, els gànsters de guant blanc, sobretot els banquers, i els polítics que tenien les mans en algunes caixes.
Hi havia un acord, de primer, que semblava un consens arreu: salveu els bancs, per déu, salveu-los perquè la gent no se’ls tire a sobre i porte el caos i campe qui puga. Eviteu l’assalt, la revolució, que la gent senzilla puga pensar o, pitjor, fer qualsevol barbaritat. Hi havia llistes negres, de bancs i caixes que een amb l’aigua al coll, però no es podien fer oficials, per por a l’escàndol i a l’estampida, que són cues de gent espantada traient tots els estalvis a aquells desgraciats.
Però molts bancs es van salvar, gairebé tots, els de sempre, els gànsters els primers, els pocavergonya i tota la pesca, absolutament tots els indecents.

Ja no som en el primer moment de la crisi, som enmig d’una crisi mundial, però els bancs ja s’hi han salvat, fins i tot apunten guanys de rècord, sense vergonya, sense mesura, han passat la por dels primers moments, han assegurat el seus fons, els seus negocis particulars i els seus guanys escandalosos, amb aquell ajut públic dels governs d’esquerres i dels governs de dretes. Ara mateix tenim milions de desocupats i milions de guanys de la banca privada. Vet ací el resultat final de la crisi: perden els de sempre, guanyen els de sempre. No hi haurà cap nou ordre de valors, ni el capitalisme aprendrà res que no vulga, ni caos, ni assalt ni revolució.
Proposta: agafeu-los els diners, els guanys d’aquests bancs de la indecència i organitzeu una feinada amb tants de desocupats. Segur que, per una vegada, els diners d’aquells fills de puta, servirien per fer el bé i traure’ns del gran tràngol.
Proposta dos: en el supòsit que no vulguen donar-vos els diners, pegueu-los foc a les oficines, a les propietats, als camps de golf privats (això sí, amb educació i total respecte per les persones que siguen a dins) i després apliqueu-los la primera proposta.

Els titos i els gallinots se’n van de barques.

Avui són de sopar de luxe, al port. No hi són els veïns del Cabanyal, ni els pescadors, ni les graueres, de fet n’hi ha pocs valencians en aquell luxe de polítics irresponsables. Sobretot, perquè després que augmenta la desocupació, la crisi se’ns menja els garrons, i els responsables se’n renten les mans, els titots i les gallinotes municipals i autonòmics gaudeixen dels soparots de l’America’s Cup. El pagament el fem tots plegats, ells no, els valencians, els del cabanyal, les graueres, fins i tot els votants del PP que no són convidats. Perquè de la saca en mengen uns centenars, que s’omplin el pap i les butxaques fins i tot en temps de crisi extrema.
Tot això ens costara uns deu milions d’euros, gintònics inclosos, putetes de luxe, empresaris, amigots, fins i tot la despesa del Canal 9 que va explicant en cada telenotíocies com és d’important per als valencians tot l’esdeveniment, perquè ens posarà a la vista del mon sencer. Ho diuen i ho creuen.
Així que ja pensen en el mig milió de desocupats com fruiran de la vela, del soparot de mil euros la parella, dels licors, dels vestits, del pedigrí i dels condons de seda que avui es lleparan algunes gallinotes.    
Au, mone, anem-nos-en de barques!

Moriscos, mestres i músics

Ja sóc a casa, de nou. Passa de mitjanit, i faig recompte de l’última part del jorn: a Vilamarxant, la Coordinadora ple Valencià i l’Associació 9 d’octubre, juntament amb el casal Jaume I havien ordit la presentació de l’exposició sobre els moriscos. El mestre Ferran Zurriaga ha fet els honors i ha anat descabdellant per què havíem de posar fil a l’agulla sobre l’homenatge a aquella gent, contra el greuge que va significar l’expulsió. Ferran ha anat explicant-nos tot de petites històries que expliquen què va passar, com eren, com vivien, centenars de famílies que vam expulsar per decret, una de les primeres neteges ètniques a Europa. Fins i tot en això hem sigut líders, que en poqueta cosa més. Petits detalls de Bétera, d’Olocau, de Benaguasil, sobre la terra, les hortetes, les gerres i els cossis, els llibrells, la toponímia, les eines bàsiques per treballar al camp… Avui mateix havia passat per arxiu del regne i havia trobat un document sobre una família que havia hagut d’abandonar la casa a Vilamarxant, què s’hi havien trobat, els nous amos? Tot d’estris humils, sens dubte, que encara es queixaven si aquells havien trencat o fet miquetes les gerres… Escoltar aquest home és obrir la capsa d’esca i anar donant-li fil a l’estel.

Hem sopat entre amics, barat, lleuger i bo, i després encara hem sigut al concert d’Arthur Caravan, una banda de joves d’Alcoi, guanyadors d’un premi Ovidi, que, algú ens havia avisat, solament que farien un acústic, però de poc no venen els de Benaguasil perquè baixàrem el volum de l’àudio. Són joves, són bons, però nosaltres, un divendres que hem començat a les set del matí i sort que paràvem sobre les deu de la nit, a sopar, ja tenim una edat i ens cal un ritme que ens mantinga la tensió per davall de catorze, que volem tornar a casa. Per això que ho dic públicament, ara: ja sóc a casa, finalment. Quin goig. 

Educació expandida (2)

En moments de confusió, de canvis –de crisi especialment–, n’hi ha aprofitats que són venedors d’elixir d’aroma a la coloma i poqueta cosa més. Jem ja m’havia demanat si tot això de l’educació expandida no era ‘per distreure’. I aquest distreure ja sabem que destapa una experiència que ja coneixem i que acaba fent-nos perdre temps i diners entre més recursos. Els aprofitats, els falsos messies, els gurús que es pensen que ens mamem el dit, que hem caigut fa unes hores de la figuera, sempre troben el moment i els innocents de mena.

També n’hi ha que tenen un mal dia, i potser el nostre desencís es resum en una conferència poc lluïda, pudor d’un dia: una cagada puntual, en to cas.
La vesprada d’aquella Jornada al CCCB (Centre de Cultura Contemporària de Barcelona –veieu que cap C no és Catalunya) era a càrrec de Brian Lamb, un canadenc que ens va fer perdre el rèdit que havíem guanyat dematí, amb el Juan Freire, el Pedro i el col·lectiu Zemos98. 
El BrianLamb es presentava com el plat fort de l’encontre, però es va quedar lluny de qualsevol de les expectatives i, segurament, del que havia cobrat o merescut cobrar. Vaja, un dels exploradors de l’educació expandida venia a explicar el concepte EduPunk, però després de no dir gaire res, explicà que el terme havia nascut una nit de farra i pedal gros: ell i un amic fins al cap de cerveses en un bar de Nova York (semblava una de les novel·les dolentes de l’Auster).
Jo m’anava posant neguitós perquè, després de quaranta minuts, ell solament que havia dit allò de la cervesa; a continuació va explicar que la mala redacció de les viquipèdies és un mal endèmic arreu i a qualsevol llengua, però que malgrat això, un error digital s’esmena en uns minuts, si n’hi ha voluntat, i un error de la Britànica no s’esmena sinó amb anys. Què més va dir el Lamb? Home, que per molt que la publicitat et vulga vendre la cabra, ni Apple, ni Google, ni cap empresa tecnològica, ni informàtica ni blocaire, no són amigues nostres, que solament que són negoci, i va afegir que els governs ara volen aprovar tot de lleis restrictives contra la llibertat de la xarxa.
L’Edupunk? No, no va acabar d’explicar gairebé res, d’allò que l’havia fet venir i, per la qual cosa li havien pagat un armut de diners. Amb l’avantguarda, i amb els exploradors de veritat dels nous pols digitals, correm el risc de l’aparició de venedors de fum, que amb carro sideral o gal·làctic imiten aquells forasters de l’Oest que portaven tot d’ampolles amb l’elixir de la vida eterna. Fins i tot de la vida eterna digital..
Quina pena tant d’esforç de l’organització que, de segur, s’esperava una altra cosa. Com el públic que érem el CCCB. Però no defallim. Que no.