‘Un govern local d’ineptes’

Són paraules de la regidora del Bloc, Cristina Alemany, per referir-se als regidors que governen l’ajuntament de Bétera, de majoria popular. Tot plegat, pequè l’Ajuntament ha sigut multat pel Consell de ministres, per una actuació il·legal al barranc de Carraixet. Els homes van decidir d’urbanitzar el barranc sense demanar-hi permís. L’afer ens costarà 321.000 euros, que segur que pagaran de la butxaca regidors tan llestos i intel·ligents del nostre ajuntament, que ells no voldran que siga el poble que carregue les males pensades, la ineptitud, que diu Cristina.

Tampoc no han sabut dir, els mateixos regidors, què feia una alfàbega geganta de Bétera en una marisqueria famosa de la ciutat, ni a comptes de què els l’havien regalada. L’alcalde no va saber aclarir l’afer (el nostre Gürtel té a veure amb alfàbegues?), una altra regidora del grup va explicar que, la planta a la marisqueria, era per promocionar el poble i publicitar el turisme. Triats a buscar reclams, o indrets de molta afluència de gent, el Mercat central, l’estació del tren, fins i tot el cementari de València… Ara, potser que aqueixa idea no els convinga tant, que les sèpies i els calamars, entre els morts, no fan tant de pes.

El trobador trobat, més dos músics d’atzar

El compromís vitalici d’uns quants homes (4)

Feia la broma, el Dani-Miquel, que havia provat de portar dos bons músics que l’acompanyaren, que havia estat impossible, i per això se’n resentia la música, amb aquell parell de músics, que l’acompanyaven per cloure el matí de l’Aplec a Llíria, diumenge.
Dani Miquel és una troballa, com un protagonista de l’Ocell de Foc, parella incansable del Cec de Cabrera, la joglaresa Matilde i en Roc Destraler,
confiat d’aquell Escarnidor d’ocells que semblava tan innocent i fràgil… Dani-Miquel explica romanços,
contalles, i històries de sa mare per arribar a la cançó de bressol i al registre popular, com aquell malaguanyat Xesco Boix que va obrir un camí que va deixar massa aviat. Dani-Miquel és d’aquells productes que confirmen com el patiment ens espavila. Els valencians peguem per aquest senderol increïble: si més ens castiga la cultura el polític de torn, sobretot del PP, millor sabem ordir productes de qualitat, professionals i amb traça. Polítics mediocres?, no oblideu tampoc els enemics, ni els coordinadors de programes oficials, ni els gerents culturals dels …, i encara així més boten músics contracorrent.

Què n’hi haurà al país, mil escoles? Dos mil o més encara? Comença per la primera, Dani, una a una, a compte de la Conselleria de Cultura, ensenyant romanços, explicant històries, acostant els xiquets i els joves a la tradició popular, ensenyeu els xiquets a cantar…, som un país que hauríem de cantar més, i Dani-Miquel és un mestre fantàstic per encaterinar la xicalla. Què valdria tot plegat, trenta, quaranta mil euros l’any? Cinquanta mil? Barat, molt barat comparat amb allò que ofereix el joglar, el trobador, el músic… Tirat de preu comparat amb els programes de la Conselleria i els productes i les campanyes de pena que ens arriben a l’escola. Però no tenim polítics, que tenim mediocres i cagamànecs d’horitzó pelat.

Quin jorn, a Llíria…, el joglar, el trobador, el
rondallaire, el romancer, el cec… La joia de diumenge anava plegant-se
a l’hora de dinar però prou que hauríem continuat escoltant la viola de
roda, la cançó de bres, el romanç de poble en poble… Per molts anys.

‘Les cançons que diuen coses’

El compromís vitalici d’uns quants homes (3)

Amenaça aigua, però el miracle de Sant Vicent –som en un parc que encara fa més temps que tot això que festegem–, va ser que no va ploure, que ens va deixar acabar de dinar, i menjar-nos els dolços del forn de Susi, una altra institució a la comarca. Ens pensàvem que ja estava bé, el dia, el jorn de commemoració, però encara el concert de cloenda ens va descobrir un parell de músics que han baixat a la part meridional del país, segons que apunten al seu bloc, a passar els concerts entre valencians.

‘Faré dissabte’ diu Titot, que així de natural és la societat que pretenem… Lliure, independent, i amb ganes de treballar perquè, un colp això d’Arenys siga de veritat, començarà la feina de valent (en Titot dixit). Acompanyat per David Rosell a la guitarra i a la segona veu, extraordinari Rosell, Titot va tancar la cirereta del pastís d’aniversari a favor de la música, de la lletra compromesa, en aquell redós al parc de Sant Vicent, una àgora petita, per a dues-centes persones, feta a posta per a concerts acústics, per a recitals, per a tornar al poeta l’espai vital, i tornar-nos al poble la música i els nostres poetes, prohibits a València pels pocavergonyes que governen els valencians. En Titot té una força poc habitual i un discurs fluïd, tan contundent com el de Tàrrega, però fet a l’escenari, al ritme, al temps que demana la paraula, però sense concesions.
‘Lluitem per una llibertat que no coneixerem’, la llibertat que volem aconseguir, predicava Eliseu unes hores abans, ells, els joves de fa cinquanta anys, no la coneixerem els vells, però encara així paga la pena de continuar treballant-hi. Incombustibles, vitalicis. Segons en Titot, que he redescobert aquesta vesprada a Llíria, és molt fàcil de ser revolucionari i compromés quan s’és jove. Allò difícl és mantenir-se. Aquell rastre de cançons, de sentor a trobadors, a porxo vell, a corral que diríem a Bétera, a preguntes que cerquen respostes, tancava un jorn complet, que tenia més abast de país que no pensàvem i no vam saber explicar, que l’assistència, el país mateix, va ser absent en la seua majoria.

‘Us faré tallar una orella si us escolteu el trobador’, en Titot i en Rosell, plegats, van ser l’última de les descobertes d’un rerepaís de molt de nivell, que va emparant-se en el miracle, a Sant Vicent mateix, en el treball incansable d’aquells joves que fa cinquanta anys van començar a obrir els ulls amb uns quants grafitis “Valencians, unim-nos”, la veu de Raimon i un llibre de Fuster que encara cueja a contracorrent de modes i capellans. 

“Cabíem en un taxi”

El compromís vitalici d’uns quants homes (2)
En aquell moment, els nacionalistes valencians cabíem en un taxi“. Són paraules de l’incombustible Enric Tàrrega, referent inqüestionable del compromís cívic valencià. Un històric, l’home vitalici a favor dels valencians. Ahir a Llíria ens va fer un parell de lliçons en uns minuts, amb aquell entusiasme d’ell que sembla colpejar contra el vent i contra el micròfon, però brillant i contundent com el primer dia, si és que recordem el primer dia d’un home total: amb barret, cigarret penjat dels llavis, les mans sobre el bastó, conversant incansable amb ironia, entre joves que, malauradament, no l’escoltaran suficient. Per Enric, la falca contra els valencians, l’enemic que en diu ell, era i l’és en tres fronts: la ignorància de molts valencians, no la seua mala fe, la ignorància en la qual s’ofeguen. L’església, que a València sempre ha actuat contra els valencians, i contra la llengua amb una especial virulència i un odi d’aquella època d’Hipàtia, o haurem de dir Àgora?, quan l’església actuava amb got i ganivet. I el tercer enemic contundent dels valencians, el PSOEz, amb Alfonso Guerra al capdavant, i tota la tribu posterior d’acòlits que li van fer costat i li van continuar mètode i recursos contra València i els valencians, particularment.
Brillant, Tàrrega, inqüestionable, contundent, clar, malgrat el temps i els anys, amb aquella sornegueria que atempera i apunta saviesa. Com un bon vi de la terra, Enric.
-Salut, república i independència, us saluda Enric Tàrrega! -anuncia el seu responedor.
Per molts anys, el nostre homenatge.

Llíria agraeix el compromís vitalici d’uns quants homes

Llíria, 18 d’octubre de 2009 (50 anys després)

De primer, l’agraïment. Un sentit agraïment a la coherència, a la força amb la qual us heu mantingut de manera vitalícia: agraïment de mantenir-vos, malgrat que vivim en un país tan dificíl, de ciutats que us han sigut tan hostils.
Avui venim a ser agraïts, que no venim a manifestar greuges, ni queixes, sinó a festejar que, cinquanta anys després, en el desert despunten oasis (fontetes, aljubs, basses, que ens diria el mestre Ferran), fins i tot en aquesta comarca despunten oasis. Perquè allà on hi havia secà, exclusivament, i abans que el reg per degoteig s’encarregués d’estacar-nos pel floricol, aquests homes del compromís vitalici van fer rajar un ullal.
No sé què havia passat d’important a la nostra comarca, fins aleshores, abans del vostre passeig sobre el desert: però ara mateix, ja podem comptar amb grans fets i assentaments tan importants d’ibers, de moriscos, de cristians vells (joves, no ho són, cinquanta anys després… ) que el país bé que us hauria de pagar una doble pensió…
Les coses no són a canvi de res. I la vostra feina prou que l’hem notada:
: Des del camp de túria un mestre ha bastit un model d’escola de nivell europeu, avanguardista, en temps ben difícils. Des d’ací hem bastit un model de periodisme com no podíem pensar. Tenim models d’empreses d’abast internacional lligades a la comarca i al nostre Consolat. Des d’ací hem guanyat un Sant Jordi amb una moto americana que eixia des de Portaceli, i encara entre més institucions, casals, associacions, tenim un institut d’estudis que, humilment, va posant la cultura a favor dels millors pronòstics. Aprofite per convidar-vos al Concert del 21 de novembre, amb la Banda Simfònica la Unió de Llíria, Miquel Gil, Pep Gimeno, l’orquestra àrab de Barcelona… tots plegats al Pla de l’Arc.
I tot aquest bastiment, malgrat els nostres Gürtels particulars de la comarca, que n’hi ha, no ha sigut casual, ha sigut per aquells petits detalls que van fer nàixer una gran passió.
Cal ser agraïts, per traure’ns del desert… Agraïts fins a un punt: perquè tenim clar que no us podem jubilar. A València, per als valencians, no hi ha jubilacions.
Com deia el mestre JF Mira, això de València és a cadena perpètua.

De les passions, com els equips de futbol del qual un se sent admirador, no podem renunciar: no s’hi pot canviar, ni dimitir, ni negar-s’hi.
Així que a tots vosaltres, des de Llíria, des de l’Institut, des del Casal, des de la coordinadora pel valencià, des de tantes nobles associacions, els joves, el 9 d’octubre, la colla de caminadors: Per molts anys més!, que us dure la passió.
La nostra sort ha sigut conèixer-vos-la, ara, per seguir-ne la dèria, a cadena perpètua, la passió mateix… Vosaltres ens heu ensenyat a no dimitir: ens ho heu ensenyat: d’aquesta passió no ens en podem jubilar, ni desdir, ni negar-s’hi.  València. Per molst anys.

Cap a Sant Vicent de Llíria

Pels volts de quarts d’onze, des del Casal Jaume I eixirem cap a Sant Vicent
de Llíria… Acompanyarem els primers esforçats valencianistes,
protagonistes del primer Aplec a favor del país, l’any 1960.

‘El desig dels dies’, de JF Mira, reflecteix aquella època, el desert valencià, la no-existència, tret d’aquella Santíssima trinitat valenciana que componien Fuster, Estellés o Guarner, i un grapat de joves entusiastes que es despertaven a la vida, almenys a la vida valencianista. He recuperat un trosset d’aquell llibre que, llavors, en publicar-se em va apassionar, sobretot alguns dels seus capítols; recorde especialment els itineraris a la ciutat o el viatge a Serra, per acompanyar l’enterrament d’un amic de la colla. Demà tornarem a reviure aquell desig, contra el desert. És veritat que han plogut cinquanta anys, que n’hi ha espais i àmbits del país igualment pobres, però ja ho deien els homenots: la passió no es perd mai, i el país, València, és cadena perpètua. Ni millor ni pitjor.

Potser ens hagués anat millor de ser holandesos, o dinamarquesos…


«Los valencianos no sois ná!» Hòstia final.


Precisament això. La pitjor cosa que es pot ser… Perquè no es pot
ser, mal que ens sàpiga greu, valencià i prou, i anar així pel món. Com
seria ser irlandés o espanyol o suec o encara català. I prou. Valencià,
no.
Ná, no sois ná. No és cosa plena i suficient, rodona i
acabada. Tan bonic que deu ser ser alguna cosa i prou! Per
aferrar-s’hi. O per desentendre-se’n amb bona consciència i ocupar-se
d’unes altres coses de més gust i substància. Però no, aquesta nostra
és vida malgastada. Per un nom. Malament malbaratada. Malmesa
malhaurada. I només n’hi ha una, de vida, segons tots els indicis. Cert
que també es podria dimitir, d’aquesta mena de vida. Però no es pot. És
lloc i ofici vitalici. Per­pètua cadena. Imprimeix caràcter. Fins que
la mort ens separe. Que ens separarà. I després? No res. Ni allà
glòria, ni ací pau. No espereu, doncs, ger­mans, que torne a nàixer ací
la pròxima vegada. A Holanda. Continuarà.
[el desig dels dies, de J.F. Mira]

50 anys d’Aplecs al País Valencià

Diumenge commemorem, a Llíria, al parc de Sant Vicent, 50 anys d’Aplecs al País Valencià. En realitat és un reconeixement als Homenots, a les Donasses, que van començar el clam a favor del país, enmig de la dictadura. En molts aspectes, aquests homes i aquestes dones representen una punta de llança, com aquell caminar de la gernació que Bertolucci retratava a Novecento, aquesta vegada a favor d’un territori castigat centenars d’anys al silenci, a la submissió, a perdre cada dia la dignitat bàsica que ens cal per sobreviure.
Tot això que va destapant-se a València, que a Espanya n’hi ha que s’estranyen tant, no és casual, ni naix espontàniament. A València ens governa la pocavergonya, i la corrupció és tan habitual que l’han convertida en un hàbit polític, a l’ajuntament, a la Diputació, a les Conselleries, al palau de la Generalitat. Avui també va destapant-se que fins i tot la jerarquia cristiana que representa el Papa, i l’arquebisbat d’en Gascó, n’ha tret profit i comissions il·legals. Per aqueixa gent tot li val, res no mereix l’honestedat, ni la noblesa, ni el respecte. I ves que dura anys, l’estil i el mètode, a València.
També per això diumenge cal ser a Llíria, perquè és important, per als valencians, que una colla de voluntariosos nadés a contracorrent de la repressió, de la manca de llibertat i de l’abús dels senyorets, dictadors, feixistes o polítics Gürtel, tant ens fa una cosa i l’altra.

Del casal Jaume I, pels volts de les onze eixirem cap a Sant Vicent, per acompanyar els homes que han fet possible separar l’amoralitat del sentit moral, entre els valencians, que han mantingut una flama viva, per la llengua, pel territori, per l’escola, pel futur mateix, entre més coses. Per exemple, un bon vi i una plata de viandes exquisides, que no solament de compromisos viu adelerat l’home.
Més informació

El palau Gürtel

De l’aigüera puja aquella pudorasa inconfusible, popular, provocada per un mal de panxa general que, cada dia, va deixant un rastre de fàstic: el palau de la Barbaritat Valenciana, que en diuen, és can diarrera. No eixim de disbarats, d’absurds, d’una barreja entre podrit i sabut: tot això que passa a València no sorprén, ni sorprén a Europa, ni a Espanya, ni enlloc. Però ves que l’efecte valencià s’ha estés arreu dels Països Catalans: Barcelona, València, Mallorca… Sembla que acabem de reeditar el diccionari Valencià-Català-Balear, però de la corrupció, l’amiguisme i la traïdoria, contra valencians, catalans i mallorquins, no vos penseu.

El PP, protagonista d’una corrupció de nivell internacional, ara vol fer passar la corda pel coll de les víctimes. Ells mateix volen declarar-se enemics de tot aquest pastís d’en Gürtel, per enganyats, quan han sigut inductors, motivadors, motors, i principals beneficiaris del lladrocini econòmic i moral contra la societat.
Ei, amb dimitir Costa, Camps, Rambla, Rita i tota la pesca de dimoniots no serà suficient penitència, també han de tornar els diners, i els interessos, i passar uns anys a l’ombra, en celdes de càstig, per exemple, mirant-se el melic a través de Canal 9.

Per cert, si és 15 d’octubre, qui governa el palau Gürtel dels valencians, ara mateix?

El mestre Francesc Ferrer i Guàrdia, llaor i glòria

Anit ja vaig estar temptat d’escriure, i encara avui m’aplega tard el moment per dedicar-li l’apunt com mereix. Ho pensava a meitat de vespada, camí de la piscina, que sí, que n’hi ha homes i dones imprescindibles, oficis imprescindibles. Els mestres, per exemple, en conec un grapat que són molt necessaris. Allà al nord ho han entés, finalment, i en tenen cura, més al nord vull dir. Trien les millors persones, les més capacitades, per fer de mestres. Malgrat els funcionaris, malgrat els carcamals, malgra tels desgraciats, que n’hi ha, els mestres són punta de llança. Francesc Ferrer i Guàrdia ho va entendre de seguida, que l’escola era la gran arma del futur, l’educació, el coneixement, fa més de cent anys que ho va endevinar.
El segle vint ha sigut testimoni de pèrdues cabdals, de molts mestres sobre els quals s’hi van acarnissar, els militars, l’església, els polítics, la ignorància.
Ferrer i Guàrdia va ser un gegantot del coneixement, sens dubte, de l’escola laica, del racionalisme, de la llibertat en molts sentits. Fa més de cent anys d’unes idees que llavors eren massa avançades, com ho van ser els mestres de la República, i per això van patir-ho més que molts altres. S’hi va quedar el pitjor de cada casa i l’escola va pagar conseqüències que encara arrosseguem.
Afuselleu els mestres, el mestre Francesc Ferrer, afuselleu l’escola… Tenien clara, la dreta i l’església, què els feia mal, què els podia desemmascarar: l’escola, el coneixement, la raó… La dreta i l’església, criminals cents anys enrere, cinquanta anys enrere, no gaire enrere…, no han perdut pistonada en els seu camí contra el coneixement i contra la llibertat.
Llaor al mestre Francesc Ferrer, a l’escola Moderna, als principis encara vigents d’una escola al servei de l’educació, dels infants, contra la pobresa d’esperit i els models conservadors que atempten contra la intel·ligència.
Però ves que la història té aquell procés cíclic, que va repetint-se malgrat els indicis i els errors. Parlem de mestres, de l’escola, de Ferrer i Guàrdia…

Ibèria?

Veig que ací encara desfilen, com aquell model franquista heretat, tot de militars, tancs, avions i les barquetes, amb una retransmissió d’època, com si no haguessen passat els anys… Aquell programa de TVE ‘Per terra, mar i aire’ ja era una apologia militarista a favor del feixisme, que encara no hem bescanviat per res millor. Quan un estat exhibeix la tropa, què voleu, mostra quina mena de fracàs lluïm, tots plegats. Perquè una cosa és tenir exèrcit com un mal menor (per conquerir aquell illot, per tenir collat Montjuïc…) i una altra cosa és lluir-lo per mostrar com pixem de lluny. Vaja, quan tot de telenotícies anunciaven què passava en aquella desfilada xinesa, no fa gaires dies, amb aquella esplendor d’exèrxit imperialista contra la llibertat dels pobles, contra la llibertat a seques, prou que alguns se’n burlaven sense ironia redactant la notícia. Això d’Espanya és ben bé el mateix a escala força reduïda, però amb el rerefons d’una dictadura cruenta que maldava per mostrar-se tan fatxenda com impotent. Han canviat poc les coses, pel que fa als detalls, pel que fa al fons d’una ideologia que encara es defensa argüint no sé quina cosa de drets i d’estat i de pitjors subterfugis.
Quan un mostra l’exèrcit, mostra el model del fracàs, perquè quan arribem a posar pel mig la força militar i policial, és que la raó i tants anys de civilització no han valgut de res. Això és realment el que passa, pel que fa a l’exemple d’Espanya…