El carro del tio Cementeri.

-Pare, he donat el carro.
-Has donat el carro?
-Sí, aquest matí se l’han emportat amb un remolc.
-Però se l’ha quedat algú del poble?
-Sí, Jose Pastor. Segur que en tindrà cura.
-El carro està en el poble?
-Sí, en una caseta del terme, al camí de Benaguasil.
-Eixe carro té més de seixanta anys, me’l va fer el tio Cementeri, nou, i em va costar vuit mil pessetes. El tio Cementeri feia carros, i n’arreglava, vivia ací baix, a l’última casa del carrer, tocant la carretera.

Parlem del carro, d’aquell temps que les coses tenien un valor, un valor diferent si més no, que era el seu primer carro en propietat, que tantes persones li l’havien demanat i ell se n’havia resistit a desprendre-se’n. Que si aquest i aquell el volien, el carro que havia fet tant de paper, a alguns veïns que ens l’empraven i als carnissers, sobretot. Em pense que ja ho havia explicat: durant la setmana, el carro traginava la carn de l’escorxador a les carnisseries, diumenge mon pare posava uns sacs de tela a les baranes i carregava el fem de les quadres cap al camp. Dilluns, el carro ja traginada carn, i així una setmana rere l’altra. No sé si ningú no va morir, d’allò, però en aquell temps les coses tenien un altre valor i anaven més o menys d’aquesta manera.
-Li l’has donat per a sempre? –em demana enmig de la conversa i el viatge en el temps.
-Sí.
-No el tornarà?
-No, en tindrà molta cura, i quan l’haja restaurat i pintat, si vols, anirem a veure’l. En aquella caseta tenen animals i t’agradarà de veure’ls.
-Per a sempre… -remuga-. En realitat era un trasto… Podies donar-li també els aparells, el forcat, la cavallonadora, la rella…
-Sí, ja ho havia pensat.

En uns minuts hem liquidat una part del nostre temps més íntim, més sòlid… Però ens hem quedat l’ànima, d’un temps que ens ha fet a tots dos, còmplices d’una vida. La felicitat del nostre temps.

Diumenge de ressurrecció: l’encontre del linx

Mentre feinejava amb un amic una andròmina rural de pes i de volum, sentíem que músics i propietaris d’aquell missatge salvador s’afanyaven que feien tard: és diumenge de Ressurrecció i és costum de celebrar l’Encontre al poble, a la Glorieta, porta d’entrada d’un Calvari esplèndid, recuperat finalment després de les atencions a plantes, casetes, vores, tanques i rastells. Quan ja teníem enllestida la feina, hem hagut de demanar ajut i més força per pujar el carro al remolc, m’he aguaïtat al cantó: a cent metres hi havia la gernació de fidels i devots, uns cetenars de persones, que esperaven les dues cares protagonistes, la mare i el linx, l’ibèric, l’iber…, hi havia el coeter preparat, la música, el pas lent per fer més llarga l’espera, per alentir el desig de trobar-se, el moment que els directors de cinema saben trobar en el punt i el temps adequat per fer saltar l’emoció de l’espectador, i just quan allò passa, la banda, la banda del poble, la majoria de joves entre vint i trenta anys, comecen xinta, xinta, xinta, ta-xinta… l’himne de Franco, que és l’himne d’Espanya, i el coeter dispara i els trons ensordeixen la música i l’Encontre mateix, com un retorn a aquell temps feixista, mussolinià, berlusconià: tot això torna davant el marqués, que és allà representant per una estàtua de pedra, Don Vicente Dasí, marqués de Dues Aigües, amb aquella pintada orgullosa, també història, visca la FAI… Quin quadre costumista i quin valor d’imatges, aquest matí de diumenge, ara que el carro ja no hi és, el carro i tota una altra història han fugit a cavall d’un remolc. Cent anys d’història, o gairebé cent anys.
Però què els passa als joves?, molta protesta, i vina exigir estil adolescència, i queixes per dalt i per baix, i encara en allò mínim no saben què dir, ni com dir-ho, ni tenen res a explicar… Cinquanta anys després, segons ells, i el linx, i la Dolorosa, i el bon Jesús, i tota la pesca d’una tradició representada en un sainet, victoriós i d’una certa gràcia, tornen a l’època del franquisme per la música de banda, del vil i sorprenent temps de la derrota…
Puge a casa, faig café, trac la coca grosssa, el panou, escric l’apunt…, com passa el temps. Com són d’importants els detalls, les petites mostres que som vius, alguns  no ho semblen, però tot això també és Pasqua. Així que ara me’n vaig al camp, a segar, a trencar aquesta imatge pastoril, l’Encontre i la música de Franco, me’n vaig a segar brossa, i a pair aquest trasbals, quaranta eanys enrere, de nou. La Pasqua. I bon dia.

Divendres: el linx i el paraigua

Passe el matí al camp, després que hem rebut l’avís d’amenaça de pluges (a la vesprada es confirmarà una tronada i un aiguat d’impressió); em calia deixar-ho adobat per aprofitar la pluja. El camp està que se n’ix, de verd i ufanós. Banyat, he tornat xop, que he hagut e canviar-me completament. Després he dinat amb un grapat d’amics en una caseta de camp propera, dins del terme. Entre xiquets i adults en som més de trenta. La cosa s’allargarà fins al berenar i, ja vénen regalades les coses d’aqueixa manera, un sopar no menys exquisit. Menjar i beure, la pluja té la culpa, i nosaltres la bona gana: sort que és Divendres sant, i el linx no podrà eixir de processó: la majoria dels que érem hem pecat per sobredosi de carn, encara el penúltim dia de Quaresma; quina llàstima, perque veníem acomplint a la ratlla els preceptes i els rituals amb una gran exquisitesa. Avui hem perdut totes les indulgències: hem pecat miserablement, per menges i licors i vins de la terra. L’altra carn ni tastara-la, per aqueixa banda guanyem el cel (sempre val la pena tenir un trumfo amagat, per si les mosques) o l’infern, segons com s’observe.
He tornat a casa cansat, amb un mal de cap que, si no fóra perquè finalment han suspés la processó, dubtaria si el càstig diví no ha caigut damunt meu, per excedir-nos en dates tan significades. Per porgar la pena del dia, avise que teníem la TV encesa en un racó, amb les notícies que anaven eixint i ens feien girar algun colp la mirada en aquella direcció, ia la conversa: el temps, l’enterro massiu a Itàlia, i tot de litúrgies i rituals ací i allà, que llegim i comentem amb no poca ironia, sobretot pels comentaris pseudoperiodístics d’algunes cadenes i els seus enviats: quin ridícul no fem tots plegats. Finalment, m’he desvetllat. Sort que el dolor ha passat, així que aprofite la nit per posar en orde una part del dia. I de la nit.
Post: no sé si hauran tret en processó el linx, avui. Amb els gats, i els frarots, mai no se sap. Quan hem tornat del camp eren les deu de la nit tocades i al carrer no es veia una ànima.

Dijous Sant: el linx i la lluna

Com una pel·lícula, el títol ‘el linx i la lluna’. D’una banda, en l’últim apunt j apareix el linx al títol, però després me’l vaig deixar oblidat; no apareixia al contingut, el linx, i vés que sempre ha sigut un animal que m’ha fet molta gràcia, el linx, per gat. Ha d’ésser per la traça de gat. Aquesta setmana, concretament, els bisbes de bonet vermell, o grana, treuran a passejar el linx, diverses vegades: pels calvaris, en l’enterro del Crist, en les diverses processons de frares i confrares que, darrerament, han tornat a emergir de davall les pedres, perquè sàpien què és això de la passió, els gats, el ritual de passar el calvari, l’enterro i no sé quantes misses més.
Però m’havia deixat el linx inconscientment, sense pensar-hi, pobre linx, i maleïts bisbes; quina cara, la lluna aquesta nit sobre la penya d’Olocau. No ho creure-ho, però teníem reunió a Olocau, Junta de l’Institut d’estudis del Camp de Túria, per a preparar l’assemblea ordinària del curs, una reunió de l’ideco dijous Sant, a dos quarts d’onze de la nit, la lluna plena sobre la penya, aqueixa era la imatge, i jo que volia anar al calvari de Bétera, per veure aquell ritual que vaig fer tantes vegades, de menut, de jove, amb els amics… Quin calvari, i quina passió, i quin sopar, això era un deler, no una passió: mandonguilles d’abadejo amb faves, faves de Bétera, sacsades, com proposa Ferran. Les faves, furtades o regalades, són sempre bones. D’una altra manera, això del linx, com les faves, té més pèrdua que un cabàs de faves. Tornem a casa, però el calvari s’ha acabat, el ritual vull dir, així que un altre any el veuré, i ja en fa més quatre que em faig el propòsit de reviure’l. Avui m’ho deia Empar, mentre dinàvem: recorde els amics, amb el Janot, asseguts a l’entrada, esperant la comitiva de gent. El Janot també?, li demane. Sí, sí, ell venia per Pasqua. Potser que enguany vinga, li dic…
Torne al linx, avui que m’he passat nou hores al camp, però això ja és un altre parar, una altra història, i demà serà un altre dia. Divendres i sant. Pobre linx.

El PUNT, el linx, la pilota? la ciutat de ciutats.

[avui també va de molta porqueria, així que si no el llegiu eixireu guanyant, sobretot si veniu de filaprims o llepafils.]

Faig un repàs de El PUNT, versió valenciana, reduïda, cara, d’un projecte de diari amb els dies comptats, que no ha aconseguit els suficients lectors com per mantenir-se en versió paper. La societat valenciana és minsa en lectures, en diaris valencians, i en altres objectius, així que som els que som i ara mateix tenim aquests recursos. En canvi, segons que explica el diariet aquesta setmana, tot de projectes valencians d’objectius i horitzons ‘El Gran Somni Valencià’ van convertint-se en fantasmes d’una gràcia a cabassos: ‘Mundo ilusión’, la Ciutat d ela Pilota, la Ciutat de les Arts escèniques, el Museu del futbol Fifa, la Ciutat de les llengües, la Ciutat de la Música, la Ciutat de les Imatges, la Ciutat de la llum, la Ciutat dels Dinosaures, la Ciutat del Teatre, la Ciutat de l’Òpera…, entre mentides, abandonaments, falses factures, desactivacions i altres menesters, tots aquests grans reptes del Gran PP i la ciutat dels polítics (les Corts valencianes), van fent fallida un darrere de l’altre, s’ensorren com un castellet de cartes (la ciutat dels jocs malabars i de la màgia), però ningú no explica qui n’és responsable (la ciutat dels invisibles), quants diners hem donat a compte, quants diners devem, on són les factures (la Ciutat de les desaparicions), i qui és el propietari de totes aquestes ciutats fracassades dels valencians…

Naturalment, si no hem sabut administrar-ne ni una, de ciutat, i València és el cas enigmàtic (em tem que ja ho vaig dir en un altre apunt), com caram volíem governar tota aqueixa pila de falses ciutats carregades de deutes, de bunyols, de nyaps, de constructors amics, d’immobiliàries de dubtosa ètica i encara de responsables que venien, segons que van dient als amics, a mamar del pot i a mamar-la de la mamella dels valencians, mamellam que continua governat per Rita, Camps, Serafí, Rambla, malgrat els dubtes, les imputacions, i les proves que després, malgrat tot, els jutges diran que no valen ni valdran mai, contra els amics i contra gent tan honestament responsable de parir tantes ciutats. 

Posats a pensar ciutats: la ciutat de l’aigua (agua para siempre, Francisco), la ciutat del coneixement (poc que en tenen i poc que en fan servir: la gallina!), la ciutat del conte, la ciutat de la justícia (aquesta ja existeix, però com és de la seua justícia, en podríem pensar una altra a la mida de tothom, vull dir, que almenys si no és cega, que siga torta, com aquell), la ciutat de l’horta sense horta, la ciutat del crim, la ciutat sexual i aquelles ganes de follar de les quals parlava Miquel Gil, la ciutat dels morts (malgrat que els cementeris podrien fer de llogaret), la ciutat online però amb ratlla blanca (que passe pel nas), la ciutat fallera (encara no l’han cremada?), la ciutat de l’embotit, que xoriços n’hi ha a manta, la ciutat borratxa (homenatge als gintònics), la ciutat de playmòbil, carregada de ninots, la ciutat de plastelina, la ciutat i la Rita, i al capdamunt de tots aquests grans monuments dirigits per la Societat de Projectes Temàtics de la Comunitat-Ciutat (l’organisme existeix de veritat, amb direcció general, xofer, secretària i més recursos que no ens pensem), al capdavant de tot, el gran ciutadà Kane de tots els valencians, tu: solament hi faltes tu, François!
–C’est moi, mestre?
C’est moi, c’est moi, qui ha de ser sinó tu, pardal! François! François!
–Oh la la!

[No exageres, François, que de seguida se’t veu lo plomall, i ara et vigilen fins i tot cap a on carregues aquest d-sastre

Putes, copes i barcos: quina crisi, Rita!

(Avise que avui m’he deixat anar de brofegades i porqueries, per contrarestar tanta passió i tant de fals calvari. Això dels valencians sí que és un calvari en vida; i una bufa de polítics.)
És una conxorxa, però ells, i ella sobretot, en diu Consorci, que és una mena de pacte i de contracte a tres bandes. Nosaltres els valencians, que no és un llibre, sinó un país de desgraciats i malparits, els polítics que ens representen en el negociet de la vela (Rita, Francisco, Rambla, Serafín…, un ram de tulipes, tu), i els suïssos de l’Alinghi i ACM (america’s cup management, com un altre Gürtel, però a la suïssa). Dels tres del Consorci, qui pagarem els divuit milions d’euros a uns suïssos de secà serem el poble dels valencians (una mena de moriscos a punt de ser expulsats també), els pagarem perquè els suïssos no tenen mar, però podran portar les seues barquetes a navegar pel mediterrani valencià. Rita no és idiota, i ja sap que els suïssos vénen a València perquè no hi ha més idiotes a tot el mediterrani, que paguen tres mil milions de les velles pessetes, perquè els cabrons dels Ròlex i altres rellotgets de creu blanca passegen les barques pels nostres nassos. Els suïssos es pixen i es caguen en els valencians diguem-ne llauradors, obrers, mestres, mestresses de casa i tota la pesca de valencians normals. Ningú amb dos dits de cabal no paga en temps de crisi un quinzet, per tot aqueix luxe suís, si no és que té a veure en el negoci de la prostitució, del comerç deslleial, i de l’ètica dels putots i els panxacotents. Gastar-se milions en luxe quan tants milers de valencians ho passaran malament té nom i hauria de tenir jutjats valents, que no foren amics i còmplices del negoci de la barca.

I mentre el govern valencià, i l’ajuntament valencià, es gastarà tot el tresor que no té, perquè és un prèstec a molts anys, i augmentarà el deute dels valencians perquè ells es follen els suïssos i les seues barques, la crisi valenciana va dibuixant-se més profunda que el mateix terratrèmol a Aqua: col·lapse als hospitals per manca de recursos materials i humans, col·lapse a la ford d’Almussafes amb més acomiadaments directes, pujades abusives de contribució a tots els pobles del Camp de Túria (a Olocau la pujada serà del 210%, amb l’ajuda d’EU), entre més desastres al camp, al medi, i a tants projectes com van fen fallida un dia i un altre, a Terra Mítica, a Mundo Ilusion, i a més ciutats fantasmes de noms coents però de molt pedigrí, ciutat de les arts, de la música, del cinema, de la llum… Qui no serà el poeta que pensa tot això?
 
Per compensar-ho, escola valenciana diumenge va traure al carrer quaranta-cinc mil persones a favor de l’escola, de la llengua i de la lectura. Un altre tret de saviesa, de l’escola i els seus dirigents, una campanya a favor de la lectura. Encara no fa quatre dies, el PP valencià, un altre senyal de saviesa política, prohibia de presentar les Trobades a la Biblioteca valenciana de Sant Miquel dels Reis. Diumenge, quaranta-cinc mil persones començaven el clam a favor de la lectura i a favor de les Trobades. N’eixiran molts milers més, però aquests, en el Consorci, som dels que paguem i no decidim res de res. Ni quan hi ha eleccions decidim res de res.
El PP ja sabem a favor de qui s’alia: amb els suïssos, els putots, les barques, i la despesa de milions a les butxaques d’amigots i forasters. Com també sabem en contra de qui està: de l’escola, i devem pensar que de la lectura, de la llengua, i del país que ens desgoverna.

Voleu dir que tanta prostitució no els farà agafar una sífilis de cos present que els arrancarà la pell a tires, per mamons…, que els farà bollir, coent-se de dolor, en una caldera de ferro roent… agafadets a la copa suïssa i al deler d’autoodi valencià que volen representar?

València enigmàtica

En realitat volia dir ‘Variacions enigmàtiques’, una obra de teatre d’un autor suec, supose, o finés, potser (en realitat és francés), que es va representar divendres a la sala Matilde Salvador de la Universitat Vella, al carrer la Nau, el cor de la ciutat, de la cultura, del coneixement, amb dos actors que s’entrecreuen contra la vida, contra la literatura, contra el periodisme, contra la vanalitat de la vida, de la vida en parella, de la vida en família, contra la passió i contra l’amor, entre més coses per acabar quedant-se plegats, amb allò que tenen, uns diàlegs i una obra ben lligada i vestida de colps i d’efectes que ens fan riure; el públic és divers, n’hi ha de molt jove i de molt gran, entremig més de cinquanta anys, i tots riem, d’una obra densa, sense concessió. Potser que puc discutir una miqueta els actors, en algun moment, però l’obra acaba agradant-nos, i en parlem mentre sopem a la vora de la Palau de Dues Aigües, tres homes, amb permís de les dones, que després baixen i pugen aquells carrers de la ciutat, Governador Vell, Trinquet de Cavallers, Nàpols i Sicília, l’Almoïna, on hi ha una concentració de requetés, d’una edat considerable, adulant el bisbe que porta una sotana fins als peus, negra, i un bonet roig, que sembla que preparen diumenge de Rams, custodiats per la polícia, dos cotxes, per si algun cas res no pretén de destorbar-los l’ofici de fotre el veïnat d’aquesta església contra els valencians i contra València, enigmàtica, que ja ho sabem, els tres homes continuen el passeig, ara damunt un milenari d’anys de la ciutat més vella, totes aquelles civilitzacions soterrades davall una fina pel·lícula d’aigua, i els tres homes comenten com és de neta la ciutat, i cuidada, que l’alcaldessa pot viure-hi tranquil·la cent anys, que cent anys més serà batllessa, per sempre, malgrat que hi ha discussions sobre aquest parer de la ciutat, que darrere les façanes d’aquest tros, la ciutat i els murs i les cases s’ensorren, immunes a una neteja superficial, més política que profitosa o de profunditat. Passen davant l’Almudí, els tres homes, en aquella hora, la mitjanit passada, recorden fa més de vint anys com era aquell racó, de brutós, de carregat de trànsit, i ara es veu solitari, buit, abandonat a la dissort de tres homes que van enraonant d’on és la gent, en aquella ciutat muda, almenys en aquesta banda, i a la vegada acollidora, agradosa de caminar, amable; arriben tots tres al riu, passen davant Govern civil, civil?, quin govern?, es planten davant la seu de Bancaixa, gairebé al punt d’inici d’aquell itinerari circular, improvisat. D’aquella façana de falsa caixa valenciana pengen dos llençols grans, enormes, que anuncien dues exposicions d’interés, sobre la Xina contemporània, una visió particular, i sobre Miró. Totes dues exposicions anunciades en un castellà perfecte, exclusiu, impune, una llengua colonial, única, per comunicar com és la ciutat, València, d’enigmàtica. I els tres homes se saluden, es diuen bona nit, i, contràriament a aquella parella d’actors, se’n van a cadascú a sa casa. A trobar-se de nou l’enigma particular de la vida de cada dia.

Camí d’Elx

Avui hem baixat fins a Elx, per fer una reunió de mestres en un dels centres que foma part del grup cooperatiu AKOEeducació. Hem baixat amb un minibús, una furgoneta escolar de vint-i-dues places, amb uns amortidors duríssims o espatllats, o, com deia algú, el moviment el provoca la carretera que baixa fins a La Font de la Figuera, que és plena de bonys i nyaps, que és com fem les carreteres els valencians, malgrat que siguen noves d’uns quants anys solament. He aprofitat el viatge d’anada per anar fixant-me en el paisatge més proper a la carretera. Entre polígons, casetes, urbanitzacions, eixamples de pobles i edificacions a mig fer, adobat de línies d’alta i mitja tensió, panells publicitaris, enderrocs, i uns quants detalls més, anem deixant un cromo per a l’àlbum maga de la geografia valenciana. Cal ser uns autèntics porcs, em referesc als responsables polítics, autonòmics i locals, per deixar fer el que han deixat fer. També és veritat que hi ha algunes zones que conserven un camp valencià cuidat, net, que després de les pluges d’aquests dies lluïa ufanós, verd, ben podat, d’arbres fruiters sobretot, i de vinyes arrenglerades, encara sense eixarments, ametllers, oliveres… Resultaven curiosos uns panells publicitaris que es repetien al llarg del trajecte cap al sud valencià: ja no diuen aigua per a tots, ells en deien ‘agua para todos’. Ara diuen, atenció, ‘Agua para siempre’. Reospi, l’enginyós publicista, o el polític pensador, hauria de rebre un premi singular. Aquests del PP no es confessen, i defugen responsabilitats cada dia: avui el mateix president, en Francesco Camps, fugia de les Corts per no ésser preguntat qui li paga els vestits que porta. Però ells, els del PP, continuen pagant panells publicitaris a favor de les seus pròpies campanyes, I això no ho consideren ni corruptiu, ni tendenciós, ni prevaricador: ‘Agua para siempre’ és com demanar l’amor lliure, o el sexe segur, i apostar per tots els trasvassaments possibles d’ací a mil anys, deuen pensar. Per a sempre. Aquest és el nostre calvari, que patirem aquests polítics, del PP i del PSOE, eternament, com no ens espavilem. Per a sempre han de ser molts anys, com un infern en vida. Sense morir-nos que vivim l’infern, ai, com som de llestos els valencians, al nord i al sud.

La Realschule de Hürtgenwald

Hem estat d’intercanvi amb una escola alemana, de Hürtgenwald, a tocar de Colònia. Això m’ha torbat el temps i la dedicació, a més d’altres feines que ja són rutina, però gens rutinàries. Per això que no he vingut pel bloc en gairebé una setmana. Entre altres responsabilitats, m’havien encomanat de fer el discurs de cloenda, formal però curt. Sobretot, fes-ho curt, perquè el final no s’estire com una goma elàstica. que ja sabem què passa amb la gent que us agrada parlar. 
Ho he fet curt, a mi almenys m’ho ha semblat, perquè els altres que intervenien han depassat de molt la meua intervenció. Més o menys, he dit això, davant els alumnes i els mestres alemanys, i les nostres famílies, alumnes i mestres que els acollien:
‘Sobre un intercanvi amb la Realschule de Hürtgenwald. Ja ha passat el més gros. Demà marxeu, així que ara van unesparaules protocolàries. De l’un costat, agrair als mestres la possibilitat del’organització d’una activitat excelsa. S’hi han volcat de valent. Els alumnes sé que també heu respost amb il·lusió. A les famílies: sense el vostre suport no fóra possible una acollida així, ni podríem fer-la ni tindria sentit. Gràcies sobretot a les famílies que ho feu possible. L’esforç de tots plegats fa realitat una vegada més la relació entre escoles tan llunyanes. L’objectiu és la relació, el coneixement, la llengua. L’entesa entre els pobles, entre escoles… No voldria acomiadar-vos sense una sol·licitud, als mestresque heu vingut de tan lluny:
Quan arribeu a Hürtgenwald, telefoneu a l’Àngela Merkel i dieu-li que, ací, a tocar de València, també tenim gent entenimentada,intel·ligent, culta… I amb ganes de xerrar del món i de les coses que li passenal món, als joves, a l’escola, a Europa. Dieu-li que, a València, tot no són abusos urbanístics, ni falles, nipolítics que visten gratuïtament. Que també n’hi ha, de persones de bé, nobles, i amb un sentit comú que depassa la mitjana europea.
A vosaltres, mestres i alumnes que heu tingut el coratge de venir, us dic que ens farà goig d’acollir-vos novament un altre any, si teniu el goig de tornar. Moltes gràcies. 

Després, això mateix ho han dit en anglés, i també alguna cosa en alemany, malgrat que això últim ja no calia, pel que sembla.