Ulisses20

Bétera, el camp de túria

El PP prohibeix l’escola

1

El PP prohibeix l’escola. L’escola valenciana, naturalment. Ha prohibit que Escola Valenciana presente les Trobades a Sant Miquel dels Reis, a la seu de la Biblioteca Valenciana. Solament un país governat per corruptes pot prendre una decisió així. Un país de pollastrellots, de xixarel·los, que es queixen perquè no els paguen les putes i les barques de luxe, però tenen la barra de prohibir que l’escola puga festejar les Trobades, per la llengua, i enguany per la lectura. Potser perquè estan en contra de la lectura, els monyicots de Camps, Rus, Rita, Rambla i Serafí, s’enorgulleixen de prohibir la veu de l’escola, perquè no gosen de prohibir la lectura directament, o la llibertat, o altres coses més grosses. Aquests pinxos governen els valencians, i arriben a decidir pel boc gros, la bestiesa més estranya i inversemblant. 
Quin país de cafres pot decidir de tenir uns governants d’una alçada intel·lectual tan minsa? Em demane. Què no farien al nord, els de la capital del nord, davant tanta burrera… S’han afartat d’odi, els governants del PP, de males arts, i aquest calvari que els fan passar per vestits, corrupcions, abusos, lladrocinis, entre més delictes, li’l fan pagar a l’escola, a escola valenciana, particularment. Renunciem als polítics valencians, al Govern, als corruptes, perquè renunciem a tanta addicció a la ignorància i a la mala fe.   

Afectats o al·lèrgics

0

Ja fa uns dies que no venia a escriure. Perquè la setmana de vacances lectives, definitivament, no m’ha anat gens bé. Massa natura, massa contacte amb el camp, amb la brossa, amb el taronger florit…, i ara, tot plegat se m’ha complicat amb un refredat de por. Feia anys que no patia una simptomatologia semblant, pel que fa a viure un procés al·lergic d’aital força. De jove, sí, que vaig patir dies terribles, fins i tot havia d’abandonar un sopar, o una eixida, i havia de tornar a casa i tancar-me, per covar tots els efectes terribles d’una primavera tan excelsa. O visc de nou la joventut, què voleu, o sóc camí de les casetes d’aquell corral. Quin dia porte, i ahir quina nit. A l’escola n’hi ha uns quants d’afectats. És clar, som al camp, entre hortes i tarongers, voltats d’un medi agradós, sí, sí… Fets tabac, tu, sense poder ni obrir la finestra, més a l’altra banda que no a aquesta. Vaig provant de tot, perquè fins i tot han deixat de fer l’antiestamínic que usava i que m’anava bé, fins i tot molt bé. Ara m’han donat una cosa nova…, una favà, perquè no em fa res de res. 
I ves que van passant coses al món. Entre això del nunci apostòlic de Roma, que diu que no aguantaran vulgaritats contra el papa per allò dels condons, ells, que no es priven ni de l’abús sobre els xiquets ni dels insults diaris a través de les ones i els mitjans. I entre això de El País, que diu que la UE es nega a defensar l’educació en castellà, amb aquestes paraules, perquè han votat a favor de la immersió lingüística, i del model educatiu de Catalunya. Entre més coses, Fabra destapa el seu ascendent feixista, fent apologia franquista del llibre que edita la seua Diputació de Castelló, entre altres afers que em vaig perdent de comentar, per una afectació física més dura que tota aqueixa parafernàlia espiritual que ens regala la vida dels homes públics que no s’estan de reconèixer com som d’evolucionats, els micos, a penes abaixem dels arbres. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Després de falles, torne als origens

2

Per desintoxicar. Per refer un ritme que després, en tornar a l’escola, no trenque en excés la rutina. Aquesta vegada he agraït les vacances, aquesta setmana completa de dies sense escola, malgrat que he hagut de tornar per qüestions de feina i altres afers del manteniment. Els edificis, ja ho sabeu alguns especialistes millor que no jo, mai no fan vacances, i els imprevistos salten quan menys els esperes, sobretot durant les vacances. Ai, alguna vegada ja havia explicat què passa amb els imprevistos. Així que no ho repetiré. Avui volia parlar del camp, de les feines que hem anat fent al camp, amb mon pare (una de les visistes a l’escola va ser per podar tres garroferes. Em va demanar una escaleta i va grimpar com un mico. El 14 de març feu vuitanta-set anys, però ell encara va per damunt les garroferes, com aquell del llibre, l’home rampant). Avui érem els tres germans al Mangraner, al Pla d’Andanes, tallant tot d’arbres vells (al vell foc amb ell). N’hem deixat pocs drets, però hem tornat satisfets de la feina. He mig preparat una paella, i hem dinat junts a cals pares. Un dels germans no para mai, de xerrar, així que hem acabat agafant mosques entre cada conversa, que sembla que haja caigut al perol de l’eufòria, ell, però el dia pagava la pena, per ser-hi tots tres, plegats, al camp. Per la feina feta, pel dinar.
Anit, mentre parlava amb mon pare el dinar d’avui, ell em va explicar on vivia el tio Basílio, al carrer Llarg. El corral pegava a l’Albereda, on hi havia els llavadors. Allà amollava aquell home les oques, soltes, cridaneres, que es tiraven damunt la gent que passava. Després de dinar, en el café, tornem a parlar del camp, de la feina perduda, dels oficis perduts, d’un home que ha faltat avui, i just soterraven en aquella hora que nosaltres plegàvem. Hem parlat de gossos, de vi, en una conversa que tancava la setmana, dissabte. Demà ja començaré a pensar en una altra rutina, per l’escola, per tot de projectes que, durant uns dies, deixaran el camp preparat per suportar la primavera.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Foc a la barraca!

0

Aquest és un altre apunt sobre falles. Després d’una sèrie que em va fer goig d’escriure l’any passat. Despús-anit vam baixar a València per recórrer el barri de Campanar amb els amics. La festa ben bé paga la pena per això, per ser amb els amics. Vam complir uns quants tòpics: els bunyols (els havia fet l ameua sogra a casa), la xocolata que va fer Pep, boníssima, una revisió de dues falles de la secció especial, l’Antiga i la Nova, el castell de focs de Ricardo Caballer ‘fill’, i la tornada a casa de matinada. Avui, en canvi, sense eixir del poble, hem visitat una de les falles de més tradició, la Barraca. Una comissió d’uns quants fallers que, darrerament, no han tingut sort. Han desplaçat l’emplaçament de la falla diverses vegades, i ara mateix, després d’un fum d’avatars, són als afores del poble, a l’altra banda del barranquet, entre dos erms que, antigament, eren carxofars de l’Horta vella. Allà els han plantat una barraca i han passat la festa, lluny de la resta de comissions. Són, com algú els ha batejat, la falla dels palestins, perquè, com aquell poble, tampoc no tenen territori propi. Ningú no els vol aprop, potser perquè una part del mateix poble no viu la festa com ells voldrien, potser perquè els canvis brutals de població demanen també d’altres canvis. Fet i fet, si ho saben aprofitar, podem eixir guanyant amb la llunyania, sempre que hi posen noves idees.
De menut, tenia amics que vivien amb molta passió aquella falla, amb la voluntat de fer una festa popular i entusiasta. Almenys recorde sis emplaçaments diferents de la falla. O set. Ara em sembla que ja han tocat el límit. Solament que els caldrà de demanar Estat propi. Visca Palestina!

La Gossa Sorda: el clam de Burjassot (2)

0

El país és d’una solidesa extraordinària, malgrat els entrebancs, les males arts i una política a la contra que tombaria un gegant. Però Escola Valenciana, com altres projectes cívics d’aquest país, són més forts que un gegant, tenen la força de cent homes, de mil homes, de cent mil si els cal. És veritat que no solament de cultura, o de música en aquest cas, o d’educació, viu la societat valenciana. Però, el que va davant, és l’essència del ser. pel que sembla, en una reduïda part dels valencians, l’esperit és del ser, no del tenir.

La Gira és una idea. Una de sola, i amb una n’hi ha prou per moure muntanyes. Escola Valenciana mou muntanyes, si li cal. Com va cantar Miquel Gil, cercant maneres. Això és la Gira, trobar un espai perquè els músics valencians, i els valencians mateix, puguen fer música, els uns, i escoltar-la, els altres.
Anit, a Burjassot, resonava el clam, de nou, després de l’homenatge a Guillem, en l’inici de la Gira 2009. Com l’exemple que ja va passant en alguna comarca (el Camp de Túria, per exemple, i el seu institut, com a exemple, malgrat la bona ironia de Testenguaret), busquem espais per als nostres músics, com els busquem per als nostres escriptors, o els nostres mestres, o els nostres professionals, o… Penseu en l’ofici noble que vulgueu, tant se val, els hem de buscar un espai, perquè puguen expressar-se, fora dels canals oficials. Els canals oficials clouen la finestreta, si ens expressem en la llengua dels valencians; els corruptes del PP ens prohibeixen d’expressar-nos.
És així com va a València. Si ets valencià i parles valencià ho tens fotut, molt fotut.
Anit, a Burjassot, davant milers de persones, joves en la seua majoria, la Gossa Sorda va fer el ple: per la qualitat de la seua música, per la tria de lletres, perquè són lúdics i divertits, per un compromís a prova del ferro… La Gossa va convertint-se en el nou referent. Atenció al nord, el país del nord, a veure si sabeu trobar com el sud us convida a continuar fent un país d’idees, de noves maneres, de referents de qualitat indiscutible.

La resposta a la Gira, anit que va començar, va ser espectacular. Burjassot, de nou, és el clam, és el nou referent de ciutat, en moments puntuals. Llàstima d’alguns detalls, dels joves que deixaven tot de brutícia, de bosses, de vidres, de llaunes, per terra, com un femer. Ep, per aquest cantó, l’exemple no passa del deficient. Com no el passa tant de castellà com s’escoltava entre el públic. Oh, sorpresa.
Amb tot, enhorabona a Escola Valenciana, a la Gossa, als músics que ens feu viure el deliri de les coses ben fetes. Per molts anys la Gira, un festival off contra corruptes, contra festivals d’adinerats i xics petits burgesos de casa bona, contra collonades de benicàsssim o benidorm, i uns organitzadors de la idiotesa cultural més ximple…
Per molts anys, la Gossa, ara que els Obrint fan vacances.

[com que vaig arribar-hi tard em vaig perdre els Orxata i els Aspencat. Que algú altre explique l’experiència d’anit, d’aquests grups.]

Comença a Burjassot la Gira2009

0

Amb la Gossa, Orxata i Aspencat. Tres noms que ja són un què, per la tria i per la música. N’hi ha qui compara la Gossa Sorda amb els Obrint Pas; n’hi ha qui els posa davant, encara que, si bé m’agrada molt la Gossa, els Obrint són el referent, encara que ara facen vacances. Tampoc no cal que siguen gaire llargues, les vacances, però així i tot per mi són el referent, sens dubte. Però caram la Gossa, i Orxata també. La tria d’Aspencat ha sigut per votació popular a partir d’un volum de mil cinc-centes persones.
La Gira és un projecte que naix amb Escola Valenciana, és el quart any de tot plegat, per donar veu i aire a la música dels grups de música ben parits. Vull dir, que no els cal de canviar de llengua per fer música. Per això els corruptes del pp, el Govern corrupte dels valencians, els nega el pa i la sal, no els convida, ni els contracta, ni deixa que els ajuntaments que domina, la majoria, els convide a festes, a encontres populars, ni a res de res.
La queixa ve de lluny, i el calvari que passem fa anys que dura. Ara, totes aquelles collonades de festivals de música per a joves de sexualitat indefinida (no ho puc dir com ho diria a casa, ni com ho diria amb els amics), la coentor de Benicàssim, per exemple, o de Benidorm, o de l’estiu a València, a Castelló… i totes les festetes de pobles i altres exemples, amb processons, beates i tota la mandanga, sí que van a càrrec dels valencians, sempre que els grups, sense excepció, no canten mai en la llengua dels valencians.
Ves perquè hem de continuar fent escola, quan en realitat, el que voldrien molts, és fer música. Música a seques. Però és veu que, en aquest país, res no és pot fer a seques. I sort que les figues ens agraden amb pèl.
Au, cap a Burjassot falta gent.

El Zubi Zuri de Calatrava

1

Des que vaig veure aquell documental sobre la construcció de l’edifici Turning Tors, a Malmo, Suècia, en el qual hi havia debats corprenedors entre l’arquitecte, Calatrava, i el president de la cooperativa, J. Oerbach, propietària del projecte, em vaig convèncer de la fluixera de continguts d’un arquitecte faller, com patim a València. Ací el patim doblement, sabeu? Sé que l’apunt disgustarà algun amic, però potser em valdrà per guanyar-me la penitència d’aquesta setmana insofrible que s’acosta.
Perdoneu-me, doncs, l’analfabetisme funcional, l’home no té pòsit ni solidesa argumental. Llàstima que no recorde el títol del documental, d’una cadena de televisió estrangera. No el recorde, però l’home es va morir, pobre director general d’una cooperativa brutal (550.000 socis), abans de veure l’edifici acabat. es va morir unes setmanes abans, el director general de la cooperativa, no l’arquitecte, que a València haguérem guanyat tots plegats, amb el canvi.

No vull la mort de ningú, que és una metàfora, però em dol que ara l’arquitecte valencià torne a mostrar pit, perquè ha guanyat el contenciós contra l’ajuntament de Bilbao, per una passarel·la afegida a un pont seu, el Zubi Zuri. Home, no diu els bacs i les relliscades d’aquell pont, en un espai que, els materials i un riu amb aigua (allà no hi ha l’eixutesa del Túria, ni s’avergonyeixen dels riu o les ries), provoquen la caiguda dels esforçats vianants del pont.

El pleit venia a compte d’uns canvis soferts que ell no acceptava… Vols dir que no hauríem de començar a posar-li pleits a l’arquitecte, la resta de mortals, quan s’enganya totalment en els càlculs i els costos de les coses que projecta i que tots paguem? 
Aquell edifici suec va acabar valent el doble del que ell havia projectat i el director general va acabar morint de disgut, cada volta que havia de fer assemblea de directius, i els demanava més diners, la cara li mudava la pell. 
L’exemple dels monuments que han aparegut al riu Túria no són menys erronis: problemes d’aigua, goteres, esfondraments, costos econòmics desorbitats, poca funcionalitat i arquitectura aparador. Barbis de l’arquitectura, em sembla que projecta el valencià, i les descàlculs els paguem tots. No els paga ell, ni els polítics, ni els tècnics, ni els contratistes, els paguem tots els valencians, a canvi d’un paisatge faller perenne, cada dia de l’any.  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El sotrac de Winnenden és global

0

Llegesc de matí a Vilaweb la notícia sobre una nova agressió
contra l’escola, aquesta vegada a Winnenden (Alemanya), amb el resultat de no pas menys
de quinze morts. És un cicle d’horror que es repeteix cada poc temps, contra
l’escola. Avui contra una escola a Winnenden. No fa gaire a
Finlàndia, fa uns anys a Rússia, abans de nou a Alemanya, als EEUU. Repetidament, contra l’escola… El crim deixa muda l’escola, la deixa indefensa i sense polses. La vulnerabilitat de la vida és fa evident en aquests casos. De
primer perquè l’escola, com altres indrets socials i col·lectius, és un
espai de convivència, vital, que no està preparada per rebre tan
durament. De segon, perquè d’indrets vulnerables, indefensos en el
sentit de ser atacats militarment, per un boig o per una colla de
bojos, n’hi ha a manta. De fet, l’escola ja treballa perquè qualsevol
indret al món puga ser entés d’aqueixa manera, vulnerable a les armes,
desmilitaritzat, però no a qualsevol preu o contra qualsevol raó. La
defensa?, el raonament, el diàleg, el coneixement, són l’argument a
l’escola. Malgrat que avui, no en sé avenir, no són arguments que
contrapesen la brutalitat. Però continuen essent les úniques armes. Els
únics arguments vàlids.  

Contra aquesta bogeria no hi ha sinó més escola, més educació, i
continuar treballant perquè aquests exemples no es repetesquen, mlagrat el perill que es repetesquen. El dol
ara mateix és global. Per tantes coses com fallen al món que vivim. Per
fer saber que la hipocresia, la brutalitat, les males arts, no serveixen
de cap manera. Ni la força, ni l’insult repetit, ni el menyspreu contra
la vida, contra les persones o els pobles. Avui ho ha pagat l’escola,
una altra vegada. Per això queda tanta feina per fer, encara. De fet,
és una feina que no té límit, ni final. I ara mateix, a Winnenden, ni
això no els queda.

Quina barra, Camps!

0

Una lectura de les altres realitats del palauet de la Generalitat, que encara governa Camps (F. si ets dels íntims i no tens el telèfon intervingut), que no per parcials són menys reals, ni més reals tampoc, porten el president amunt i avall, els últims dies. La consigna és estirar-lo, que no estimbar-lo, i mostrar-lo tranquil, confiat, segur d’ell mateix i dels vestits que transita un cos preparat, de barra dura, fet per a governar-nos; als valencians, naturalment. Més enllà, després de l’afer, se li ha quallat la llet. No hi ha horitzó, ara per ara.

S’exhibeix, l’exhibeixen. Ves. Ara, voler fer creure l’audiència, poca malgrat les càmeres del Canal9, que s’estima el camp i els esforçats homes que encara malviuen de la terra, ramaders i llauradors, és voler fer-nos passar pel cap de l’agulla. O gat per conill, encara que, això últim, encara dubte si no ens ho empassaríem.

Aquella polidesa, aquella americana, la corbata, la camisa, els camalets tant a la ratlla…, què voleu, no l’imagine arromangat, traient fem de cals Morla, ni escampant adob, ni res que se li assemble. És ver que veuria pocs polítics d’aquest estil, fent el paper a l’alquerieta, si no és que semblaven afectats del cos i de la sexualitat indefinida. Voler defensar uns quants llauradors convidats a dinar lluny, amb uns pocs diners manllevats, o vinguts d’Europa, per acallar veus i escampant-ho a tort i a dret pel Canal9, després d’haver cremat milions i milions d’euros en festotes de luxe amb putots i maturrangues, és insultar la terra, el país i tanta gent com, aquests sí, es creien el territori, el paisatge i l’ofici, sobretot per supervivència, per necessitat, que no per convicció ni moral ni ètica.

Defensar esdeveniments com la Copa Amèrica, la volta al món, la fórmula 1, i l’homocristianus, són l’altra cara del que ara va venent a tort i a dret, per rescabalar imatge i teixit. Si el cotó no enganya, aquella riota, o falsa rialla, tampoc no ho aconsegueix. I ves, pobres, que ara, en aquell balconet que van desfilant pirates, abusadors, llepafils i altres espècies del viure corrupte, no triomfa sinó l’ennuig, perquè han perdut massa llençols en aquesta rentada. Ja no se’ls creuen  sinó els fallers, per ninots de falla.
Així que, podran vèncer els tribunals, torejar-los anys i panys (Fabra, ets un crac!), però la prova del sol ja no la passen, cap d’ells. Ni ella.
Baixa els braços, F.!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Quina barra, Canal9

1

Ahir vaig baixar a cals pares perquè necessitava una còpia del carnet de ma mare per una qüestió de la Segureat Social. Que no seus?, em demanava ella, i jo que no, que no havia sopat, que acabava d’arribar i encara no sabia què m’esperava. Però era inevitable de veure què passava a la televsió, on Canal 9 feia les notícies (!), les seues notícies, sobre què havia passat a València durant la jornada. Com que els pares ja són grans, el volum no els destorba, així que a penes si ens escoltàvem, però jo anava dirigint la mirada sobre aquells dos fronts, els pares grans, mig sords i la còpia del document i les notícies  a la pantalla, adobades pel Canal 9. Justament hi havia Camps (apareix tres quartes parts dels telenotícies, com una fallera major exhibida a colps d’excel·lències que fa l’home, sense voler-ho). La notícia era sobre el camp valencià, Camps i el camp valencià, i el periodista s’esforçava a dir com s’escarrassava Camps, i el seu govern, a defensar els llauradors i els seus camps, perquè ningú més, ningú, matissava el president dels valencians més vestit a costa de no sabem qui, no salvaria el camp valencià sinó ell. Que si venia a invertir un grapat de milions, que si venia a salvar-nos, que si… ‘Deixa estar la televisió, que tot són mentides!’, va exclamar mon pare. Naturalment, tenia raó, perquè allò que diuen a Canal 9, sobre el camp, i els esforços d’un govern que fa quinze anys s’esforça per enfonsar-lo, el camp i els llauradors, és d’una barra de matar mosques a centenars: en mate cent i en balde mil, d’un colp d’aquella barra.
Ell que ens governa quinze anys, el pp, a través de Zaplana i de Camps, i l’home explicava que, com que ningú no ens salvarà el camp, per això ell s’hi posarà de valent, ara. Mon pare deia que tot era mentida, què collons sabia aquell del camp, si tenim la taronja que penja, una part, una altra que no la volien, una altra que no la paguen, una altra que no té preu, i… Caldria lliurar aquell homenic dels vestits de Milano enmig de la cooperativa, un matí feiner, allà enmig del bar de la cooperativa, a veure com ens salvava: vinc a salvar-vos els camps! Sóc Camps, el president…
Quina barra. No era estrany la cara que posava mon pare, anit, davant la televisió de tots els valencians. 
 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El greuge és el Síndic!

2
Publicat el 9 de març de 2009

Cholbi, ets tu, el greuge. I els polítics valencians, són també un greuge, en la seua majoria. De fet, entre el pp i el psoe no hi ha gran diferència, a València. Això últim també ho han pactat, pacten junts allò que els convé, al govern i a l’oposició.
El cas del Síndic és de saló de maturrangues, perquè el Síndic, que diríem que havia d’ésser l’home bo dels valencians, ha estat pactat per tots dos partits, contra l’interés comú dels valencians. L’home bo, al trinquet és qui canta les faltes, així que se li suposa honestedat màxima, austeritat, justícia, i si veu que la pilota cau fora del dau, no dubta: falta!, crida fort perquè l’oïsquen de lluny, des de les llotges de dalt fins i tot.

Aquest gànguil de Cholbi, home del pp, que ara ens farà d’home bo, per defensar-nos d’abusos, d’extrems i de sotracs, als ciutadans valencians, no és, per dir-ho fi, un exemple de bonhomia, ni d’honestedat, ni d’austeritat, sinó que personifica, de nou contra els valencians que no som polítics, la immensa majoria, una manera de fer que avança el detall de corrupció legalitzada que vivim fa anys i ara algú va destapant en comptagotes al diari.

L’home aquest era diputat del pp, però ha dimitit (ho havia de fer per tenir aquest nou càrrec); així que s’ha apuntat voluntàriament a la desocupació, Dos dies justos. Per començar la nova soldada de Síndic, dos dies de rascar-se el nas. Però, ai, no ha volgut estalviar-se la desocupació gratuïtament. Cobrarà, de l’experiència de les quaranta-vuit hores de desfici, la menudalla de cent vint mil euros de res. Per dos dies de desocupació. De baixa voluntària.
Home, van exclamar alguns (pocs i amagats). Però, home, que tu ets l’exemple, has de ser l’exemple! I ell va respondre: en correspon, perquè així ho hem votat els polítics de les Corts, els del pp i els del psoe. Ens hem adobat la desocupació, perquè nosaltres dediquem la vida al bé comú de la societat valenciana, i ens correspon tot això: dos dies de desocupació, cent vint mil euros de l’ala.

Aquest és l’home que ara ocupa el Síndic, en defensa del greuge dels valencians. Qui ens ha tocat per sort d’home bo, l’home noble, honest dels valencians…, del pp?, del psoe?, tan se val. Que no, que no ens calen vestidets, ni corrupció en espècie, ni contractes fantasma, ni altres exemples de feines cobrades que no s’han fet mai. Tot això del Síndic, davant la crisi de milers de famílies, és legal, és la corrupció legalitzada des de la política, des de les Corts valencianes.
Vet ací què ens toca de viure als valencians.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La pederàstia política

1
Publicat el 6 de març de 2009

L’abús contra els votants, fins i tot contra els seus votants, té un component de pederàstia política. A València. A molts altres indrets, però a València especialment. Quants anys fa que València paga per tots. Per tot paguem tant de desficaci. Ens han tocat totes les rifes, sense excepció, a València. I els ciutadans, innocents com els xiquets, continuen adulant, adorant l’altaret dels polítics. Tant se val la corrupció, el frau, l’ètica infumable, la pràctica deshonesta, tant se val l’honor. Tenim un govern de pederastes, en el sentit metafòric, el de la política. Política? Quina metàfora, a València. A València especialment, que és el cul de sac d’aquella gerreta de Pandora, que no n’hi ha desgràcia, ni malaltia, ni càncer que no afecte els valencians. Xe, quina sort, els valencians. I quina Albufera, i com d’alt és el Micalet, i quines falles no ens plantaran, a orri, a orri i tres de val i pilota encalà. Veurem que dirà la premsa del moviment a Canal 9. Veurem si es posen de costat del frau, dels corruptes, i exerceix també l’abús. Ah, i la ciutat de les arts, i la ciutat de la llum, i la ciutat del cinema, i la ciutat de la música… És un detall provincià, de subseu, de talla menor, d’homes inferiors. Caram, si solament en calia una, de ciutat, amb una en teníem prou, però una ciutat més honesta, més noble, governada per gent senzilla, honorable. Tant difícil ho tenim?
Quin país de pederastes. Quin excés de metàfora. 
[apunt provisional] 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Francisco, Fabra, Rambla, Serafí, Trini? Mans enlaire!

1
Publicat el 5 de març de 2009

De primer, el terratrèmol us va traure de polleguera, us va deixar erts, morts de l’espant: havíeu patit un retgiró espectacular, com quan va guanyar la República, supose, i va sorprendre els vostres iaios feixistes, que després van enviar l’exèrcit, els borbons, els nazis alemanys, els mussolinians, a desfer el sucre…

Us heu refet de l’ensortit, a base de negar això i allò. Potser sí que, èticament, no havíeu actuat com calia, vau acceptar de dir, que potser moralment no ho havíeu fet bé. Però d’això a jugar-se el pessebre hi havia molt a recórrer. Ara, fins i tot hi ha qui ha convocat processons per traure el sant davant la feligressia pepera: t’imagine a tu, F., amb aquelles bates de sant, dalt de l’anda, com el Padre Padrone dels Taviani, a muscles dels teus acòlits escolans, i tot de clavaris pegant-se amb les creus i els rosaris grossos… Un carnaval da sants demanant clemència, evitant el dimoni, el sacrilegi d’un jutge fatxenda impresentable. Ei, la idea no està del tot desestimada; en passar falles, quin calvari déu-meu, en vindran de més grosses…

Pel camí, és veritat, tot de fraus en contractes, facturacions, i amics d’amics i familiars directes que han anat beneficiant-se del pastís públic dels valencians. No cal dir que, tot això, per a la fiscalia, no és res de res, ara mateix. Un costum dels governants, un esport fins i tot, passar les contractes als familiars. Així que tornem les coses a mare i d’allò dit res de res.
Descanseu, que sembla que la tronada amaina.

El poble, segons l’equip de consellers valencians que heu anat passant per les Corts valencianes, no està gens ni mica preocupat per tot això, ni per la corrupció, ni per l’abús dels polítics valencians, vosaltres, ni per la familiaritat amb què us passàveu els contractes i els corresponents milions d’euros els uns i els altres, els familiars, naturalment. Res de res, home. Tranquils, que el pitjor ja deu haver passat.

El poble, segons els consellers valencians, ja entén tot això, i ho accepta, ho comprén…, no ho pot compartir, que no pot, perquè ho feu pels vostres familiars i amics, mil vegades més necessitats; però ja li està bé al poble que, vosaltres, els seus politics és clar, i les putetes, ho gaudiu amb bona salut.

Tants se val si heu buidat la caixa pública (baancaixa ja l’ha buidada també el valència cf, els fons, que siguem a punt del colapse, que siguem els que més desocupació tenim, els que pitjor entomarem la crisi, perquè no tindrem recursos per a fer-ne front, no tenim res de res…  Tant se val tot això. Els representants polítics dels valencians, vosaltres, sou lliures de tot plegat, no teniu res a amagar, ni les famílies, ni els amics. Ni vestits, ni paranys, ni subcontractes, ni accidents de metro, ni cas Naseiro, ni res de res. Aneu nets, i més fatxendes que vulgueu vestir.

Escolteu: així que l’assumpte es desvie als tribunals de València i de Madrid, que són on són els amics dels amics, ex-consellers i familiars, la cosa es clourà amb un somrís, una traca, una paella, un balconet de corruptes i uns quants contractes nous, d’uns quants milions de no res, a favor de famílies i empreses amigues.

Tot plegat, el sainet haurà escenificat com es legalitza la corrupció, com es fa oficial l’estil mafiós de governar, de repartir, d’adjudicar, fins que torneu a guanyar per majoria. Els uns i els altres, tant se val. Al remat, la vida a València, des de la política, és un atracament. Un lladrocini. Un disbarat. Com diria el Rubianes, a prendre pel sac de garrofes, tots plegats. A mamar, els altres cabrons per haver-vos molestat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Escola valenciana i l’optimisme (3)

0
Publicat el 4 de març de 2009

Segons que publica la revista Sembra, revista de la Federació escola valenciana, una capçalera dels mestres valencianistes dels moviments d’escola popular dels anys trenta i quaranta (Soler i Godes, Carles Salvador, Porcar i altres penyores de l’estil), més del 50% de les escoles de València no ofereixen ensenyament en valencià a València. Cap línia en valencià. Segons això, solament 130.000 alumnes reben actualment ensenyament en la llengua de les valencians. La resta ho fa, naturalment (!), en la llengua dels espanyols (és una manera de dir-ho). 

Un estudi elaborat per la Conselleria d’educació, poc sospitós de ser de tendència valencianista, determinava que els alumnes que fan ensenyament en valencià acaben l’escolaritat amb millor domini de les dues llengües, fins i tot del castellà, que no els que fan l’ensenyament exclusivament en castellà. Naturalment (!), l’estudi no ha tingut gaire difusió. Però no l’han pogut amagar.
Ara, com va dir Diego Gómez l’altra nit, i ves que va dir coses, gairebé 1.000 escoles d’aquest sud de país, no ofereix l’ensenyament en valencià. Malgrat que, si n’hi hagués oferta, enguany mateix, augmentaria la demanda de famílies que matricularien els fills en valencià. Passaríem de 130.000 a 225.000 xiquets escolaritzats en la llengua del país, que no és la llengua dels espanyols, naturalment (!). Gairebé doblaríem l’alumnat que fa ensenyament en valencià, d’una sola tacada. Som més vitalistes, però som més coses, i les famílies no són ximples. Però la Conselleria no vol. No li interessa tanta família guanyant voluntats i fent passes a favor de la llengua dels valencians.

Imaginen què passaria a Espanya, a Madrid mateix, si mil escoles es negaren a fer ensenyament en la llengua del seu país? Ho imaginen? S’imaginen els directors de, per exemple, El Mundo, La Razon, la Cope, La Ser, El País, Levante, ABC, La Vanguardia, Tele 5, Antena, TV1, Canal9, La Provincias… Els bisbes, els militars, les ministres, Rosa Díez, Boadella, i aquest…, el de la veu d’ultratumba que para per Europa, i tota la resta d’esforçats salvadors de la pàtria d’ells, imaginen què dirien, tots plegats, si mil escoles, mil solament, es negaren a fer ensenyament en la llengua del seu país…? Gaza fóra una bassa d’oli i de pau, i perdoneu-me la lliscada.

Sens dubte, escola valenciana és el moviment cívic més vitalista d’aquest país. Naturalment (!) 

Ausiàs March, cinc-cents cinquanta anys

0
Publicat el 3 de març de 2009

‘E mira prest, si mon parlar jo em feny!’
I muira a l’acte, si fingesc en el meu parlar!
(versió de Joan Fuster)

Cinc-cents cinquanta anys després de la mort d’Ausiàs March, avui, amb tot d’excelsos poetes que de segur no hauran tingut por de la pluja, ni de la ciutat, ni dels dies que s’acosten de fum i espesa boira, d’intenció maldestra, que seran a València, al Centre Octubre, que commemoren una data i un poeta, un poeta sobretot, la data tant se val. No és poca cosa, com digué Fuster, tenir un dels millors poetes d’Europa, referència i referent, des de València. Dos recitals, i una presentació, de Josep Piera, i Manuel Rodríguez, acompanyat aquest d’un piano. El primer el vaig escoltar fa molt a l’escola de Magisteri, llavors de veu i de passió afectada, i al centre cultural de Picaya, m’hagués agradat de tornar-lo a escoltar, deu anys després, o més encara; el segon és una garantia. Així que m’ho he perdut tot, en aquest temporal d’aigua, d’obligacions, de fuites d’una vida prima.

Molts han jaquit lo món sens perdre res,
mas per consell de llur bona raó,

(Molts han deixat el món sense perdre res
seguint el consell de la seua bona raó;)
  
Llàstima de pluja, de calendari, de data, de vesprada, de tants entrebancs com m’han impedit de veure aqueixa festa, avui, per la poesia.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari