La presentació (com els fallers)



Demà
dimarts, 17 de febrer, a les 19:30 hores, al Club Diario Levante (carrer de
Traginers), fem la presentació del concert recordatori de l’expulsió dels
moriscos. El concert ja és un èxit perquè les entrades ja estan pràcticamente
venudes i algú ha dit que si l’haguérem fet dos dies també hauríem omplit a
rebentar l’auditori de la Unió de Llíria. Ens alegrem per la bona acollida de
la convocatòria i això ens anima a continuar lluitant per un Camp de Túria més
digne. Us esperem a la presentació i al concert. Salutacions, Carles
Subiela

 

No podíem ser menys, i no
volíem ser menys. N’hi ha que no volien que vinguérem a València, perquè volien
estalviar-nos el ridícul. Home, som del Camp de Túria i, quan veníem a la
ciutat, els de l’interior, que aleshores encara entràvem per la porta noble de
Serrans, per això el nom, la Porta dels Serrans, féiem de tot, menys el ridícul.
Així que no pensem de fer el ridícul, perquè venim a explicar què passa a
comarques, amb la música, amb el treball, amb l’oci i amb la feina, perquè
València no s’engulga la tradició, la cultura, la força identitària de
l’interior. Si en seran quaranta o menys, que ens escoltaran, ja no vindrà de
l’esforç dipositat, o de la nostra il·lusió, en aquesta setmana que comença, la
del concert, la de la commemoració de l’any dels moriscos, quatre vegades
centenària, d’aquella fatal expulsió de tants valencians que, per creences, hagueren
d’abandonar el territori, més seu que no dels espanyols que els van expulsar.

Hem començat una setmana ben
especial, per a l’Institut, de coratge, de goig, pel treball i la reivindicació,
per la història i els seus protagonistes. Per València mateix, per la part de
país que representa. Demà, al Club Diario Levante, presentem el nostre sentit,
l’estil de viure dels instituts comarcals, de tant de voluntariat compromés pel
territori.

Que no venim a fer el ridícul,
al contrari. Venim a despertar consciències. Cercant maneres, que canta Miquel
Gil. Demà dimarts comença per endavant la nostra fita: amb Josep Vicent
Frechina, Pep Gimeno, Josep Vicent Alcaide i Josep Miquel Micó. Amb tants
Joseps, no podíem sinó venir a triomfar, a la ciutat, amb el viure de
comarques.

A més, presentem dues noves
mundials. Dues. Perquè els del diari tinguen coses a explicar l’endemà, més enllà de
la ferralla que suposen les notícies convencionals.
[Recordeu-ho, si en fem menys
de cinquanta, ens tocarà agranar i passar el drap de la pols.]


 

F., l’amoralitat atia el feixisme.

La pressió destapa una olla que bull més del que pensàvem, de bon principi. Perdre les formes, les maneres i l’estil, formal i respectuós que li correspon a un president d’un mig país, mig president en realitat, és el pitjor que podia passar-li. Perquè a la vista de milers dels seus votants, innocents i incauts, aquella vedette de polític s’ha tret la bena dels ulls, i ha fet com si eixís de l’armari: quan un polític repeteix tantes vegades mai, amb els ulls vidriosos per l’odi, vol dir que ha perdut els papers. I el respecte dels seus.
Un polític, un mig president, pot enganyar, pot explicar mitges veritats, nedar i guardar la roba, vèncer sense convèncer, fins i tot arribar a una limitada quantitat de coeficient, de discurs, de contingut bàsic. Fins i tot són perdonables nivells tan baixos de formació, en un polític. Els valencians n’estem tan habituats, que seríem capaços de perdonar-ho gairebé tot.
Però ahir, quan en Camps cridava d’aquella manera des de les Corts, sense amagar-se de les càmeres, mostrant-se en la baixesa, en la vilesa d’un sadisme buit, venjatiu, àvid de violència, verbal i gestual, no podia sinó mostrar el contrari de la doctrina que prediquen els seus immediats superiors, em referesc al papa i al déu cristià que ell, pobre, diu honorar.

El beat Francisco va representar el paper de defensor a ultrança de l’odi, de la confrontació, del caràcter feble i malaltís d’un home tocat per la desesperació. D’una altra manera, un polític, un mig president, no es descomposa en públic per tan poca cosa.
Possiblement n’hi ha més motiu, i l’escarni contra els fantasmes catalans, la llengua, o la germanor que hauria de predicar un bon cristià, amaguen la veritable carasseta que porta l’insigne beat de l’Opus.
El populisme, l’atac fàcil, l’aplaudiment gratuït de les cavernes blaveres (és la decisió que ha agafat aquest homenic), té un destí del seu estil propi: Francisco, tens moltes paperetes per començar a baixar a l’infern. I, veges, Pepe Botero, el de les calderes eternes, existeix i prou que t’acollirà amb la forca de boix. Només perquè s’entretinga uns quants segles a tenir-te els bracets al foc viu.
Pobre, un beat segur que no pot eixir completament de l’armari, malgrat el disgust. Ens has fet patir, F., per vergonya, per feblesa.

Morals, polítics i valencians

No n’hi ha una sola manera de fer política, ni una sola moral, ni una manera de ser valencians. Ni dues. Ni tres, possiblement, de cadascun dels exemples. Tant se val. Quan fa uns anys, uns prohoms del pp van dir que eren en política per enriquir-se, ja sabíem de quina moral i de quins polítics parlaven. Els jutges també ho van saber, però van preferir de tirar terra damunt el mort, adduint que hi havia defectes de forma, en la confessió, un enregistrament telefònic que no valgué de res, malgrat que era públic, que ho havien dit: venim a omplir-nos les butxaques. Per fat i fat que ho van fer, malgrat els defectes de forma i més coses. Era l’època del primer Zaplana, que després vam exportar a Espanya, per a benefici i escarni del model de valencià vestit a l’estil Waron’s.

El model prou que es va estendre i implantar: els uns polítics ensenyaven uns altres, els pobles petits aprenien dels mitjans, els pobles mitjans ho feien dels grans i, aquests, de les ciutats. València, Castelló i Alacant es van convertir en la nostra Camorra particular, un triangle Nàpols, Palerm, Calàbria sense llei ni desllei. L’urbanisme es convertí en esport preferit, i el joc, i l’especulació van adobar suficients ingredients per facilitar el gran Casino valencià.
Els prohoms van alliçonar de moral els deixebles, i van aparèixer tot d’imitadors que volien fer de marquesos, i marquesos que van representar de faraons, vestits, pentinats, i encara coses pitjors.

El temps ha anat fent la resta: amb els anys hem convertit un país de mitja canya, en un somni de deliri: els nostres volien imitar Montecar-lo, i vam abillar els impossibles perquè mig país treballés pels luxes d’unes quantes famílies: l’excés, l’abús i la corrupció va anar desencadenant una cosa darrere l’altra. Parcs, empreses de frau, falsos projectes de modernitat, cotxes, vaixells, papes, iots, esdeveniments aparador a favor de nobles de pedigrí que, ni la sort ni la desgràcia, tu, els valencians no tenim, ni hem parit ni volem.

Però molts ens vam deixar enlluernar pels bigots, els fracs, els vestits llargs, les putes de luxe, els putots de luxe, els beats, i un glamur que eixia de davall les pedres: tothom volia venir a València, perquè a València s’havia instal·lat la facilitat en què uns quants podien enriquir-se. Tenir les butxaques plenes i, a més, omplir les dels amics, les de la família. A compte de quina cosa, tot plegat, tants bitllets, tants milions?
Els pecats no són gratuïts. Però, els polítics, a València, es neguen a mostar factures, a ensenyar contractes, a fer transparència de la vida que nosaltres els paguem, i no els passa res. Res de res. Ens insulten, als valencians, pensant-se que governen des del ranxo, que és amb el que han convertit les Corts, se’n burlen de la democràcia perquè no poden saber què és. Per ells, la diferència entre feixisme i democràcia, entre el règim franquista i el règim Francisco Camps, no és sinó invisible: d’una altra manera, l’escenificació Rajoy i los otros, fóra impensable. I adjudicar tretze cadenes TDT a una sola persona, per negar la vida a una de sola que hi havia en valencià, InfoTV, una cacicada pròpia de Falange i del Movimiento.

Governen, però han perdut l’autoritat moral. Han perdut el nord d’una ètica mínima, bàsica, perquè els escoltem amb un cert rigor. Han perdut el respecte fins i tot dels seus. O potser n’hi ha que podem jugar al seu estil, i escampar el seu estil?
Que Sant Darwin els conserve la intel·ligència, d’una espècie única d’origen tan incert, polítics valencians: portem-los a Onda, al museu, amb l’ovella de dos caps i la gallina de tres potes, perquè la posteritat explique què no s’ha de fer mai.

Francisco ‘el sardina’

El vídeo de Francisco Camps fugint, amagant-se com una sardina, escapant-se dels mitjans, és una mostra covarda d’afrontar la realitat, sobretot si parlem del màxim responsable polític d’un mig país, el seu president, o mig president a hores d’ara. La fugida i aquella cara acollonida fóra motiu de portada del telenotícies valencià de canal 9, una prostitució que ratlla el feixisme informatiu d’aquest segle XXI, que no passa a cap més lloc d’Europa, però a València, sí. 
El somriure postís, fals, i aquells moviments de braços encongits, estret de muscles, de moviments convulsos, no són d’innocència. Ni amaguen la descripció psicoanalítica, de què pot eixir d’aquella canya de pescar que va estirant cap a la superfície, encara sense ensenyar el peix que penja de l’hamet, ni què s’ha agafat fort, si sardina o calamar, però la tinta que corre no és minsa, ni blanca, ni innocent.
Rajoy reclama retirar els jutges de la causa popular. Fotre, quan la justícia ens encalça, que nosaltres també ho poguérem reclamar, que ens retiren i ens perdonen la vida, i la culpa, i l’excés comés durant tants anys.
El país de Xauxa s’ensorra, i no sabem si en cauran empantanegats fins al cap, però que s’ofeguen cap i peus, tots, almenys moralment, els malparits que ens hagen enganyat, si ho han fet, reclamen no pocs valencians, a bars, casinos, llars de jubilats, a tot arreu excepte a Canal 9.

Ara, que no és prou frau concedir 13 freqüències a un sol empresari? Ni que tingués els papers en regla, ni mai hagués comés la impuresa dels actes més vils. Això ja demana presó, incondicional, i cent jutges investigant-ho fins a morir.

Que ens hem gastat cinc-cents mil euros en l’eixida d’unes barques de luxe, en plena crisi? Home, per insolidaris, per desgraciats, per malfactors dels diners públics. Solament la intenció  de voler-los llençar d’aqueixa manera al mar ja demana cent jutges més en la investigació.

Que un president d’un govern, autonòmic, provincià, se’n fuig dels periodistes, s’amaga, abandona, s’escapa de la informació enmig de l’era global, en el segle XXI? Que defuig la responsabilitat d’acarar i donar respostes? On s’es vist que ningú de responsabilitat negue explicar la gestió als seus? Cent jutges més. 
I dels tres-cents jutges, no vindrà la festa curta ni ens faltarà el pa, perquè com han deixat els calaixos, de buits i enteranyinats, els prohoms de Xauxa, homes i dones dels populars, ja sabrem adobar-nos uns entrepans: famílies senceres que viuen a cos de marquesetes i comtes, contra els milers de valencians que, pobres, es pensaven que aquests sabien lligar els gossos amb llonganisses i vindria el dia que repartirien les molles, ens demanaran perdó i ens portaran la botija de l’aigua.
 
A l’escola hem fet apostes. Es paga més que no passara res de res. Però, mentre seiem a la cadira, esperant no sabem què, anem rient. Ara mateix, més que no ells.  
 

Mercat Taronja: la flocaeta

Alguns peixos ja comencen a mirar-se el melic, i més avall. Sobretot el darrere, els calçotets, que comencen a notar que els atrapa l’assumpte del Mercat Taronja, per ells Orange Market. Esdeveniments, fartades, convits, celebracions, viatges, un cabàs de milions a compte dels valencians han anat destinant-se, ja fa uns quants anys, a pagar falles i fallerots i a omplir butxaques, pessebres, casetes, iots, que famílies senceres se n’han beneficiat, a compte dels llauradors, dels obrers, de la indústria, de l’escola, dels mestres i els alumnes, dels hospitals i dels pacients, entre més inversions que havien sigut desviades a favor del seu país de Xauxa. Tanta parafernàlia fallera no podia ser a compte de no-res. Ara comença a eixir la merda, de primer a poc a poc, a la manera de flocadeta, una marca, un rastre, un senyal mínim, però que va fent tremolar-ne algun, que n’hi haurà que pagaran. I els intocables, aquells que ací a València són intocables de la justícia, o de la llei, o del temor de Déu, ja veuen que se’ls acosta una ombra que els pot posar el sogall. Ai, pobres, a Espanya ja han començat la diarrera, però a València, molts, la majoria, gairebé tots, continuen intocables. Ep, però hi ha riures que són un postís. Poc agradosos. Falsos fins i tot. El Mercat Taronja, que li ho havia de dir al llaurador, sembla que se n’emportarà uns quants per endavant, de calçotets al llavador públic. Au, tireu-los bona cosa de lleixiu, a beure si els trau les taques de la cabota, i les ganes de continuar fent-les més grans, les cagades.

A la xarxa, deu dies després.

La conxorxa, les fatídiques coincidències, el cansament de l’electrònica, l’errada dels aparells, dieu-ho com vulgueu. Hem estat deu dies sense connexió, deu dies sencers. Deu dies perduts, incomunicats, absents, extraviats, muts, i tots els altres adjectius i pensaments de la gran apagada. No sabeu quants equilibris han calgut per tornar a ser. De nou, enmig del món i a expenses de la tecnologia. No podia ser d’una altra manera. Benvinguts a la pàgina. A partir d’ara mateix comencem a actualitzar continguts. Però ara mateix ja tenim la pàgina, la xarxa interna, les dades, malgrat que encara hi ha coses que non funcionen, i algunes altres coses funcionen a la velocitat del trenet de Bétera. D’aquell vell trenet de Bétera de tants bons records d’infantesa i d’adolescència. 
No puc dir que no han treballat de valent, els tècnics, i encara no sé el cost final de tant d’esforç. Però paga la pena, de nou, el patiment, i la col·laboració de la gent que ha fet possible que tornem a ser al món. Amb gairebé la majoria de dades recuperades. Ací mateix, als Quatre-cents colps,  Jordi explica com ha viscut l’experiència, des del seu propi bloc, fantàstic, tan especial per a la gent del cinema jove, des de l’escola. Benvinguts.  

Sense estat, som irrellevants

He llegit l’article a l’Avui del notari Alfons López Tena, corprenedor, com moltes de les reflexions a les quals ens té acostumats. Sobretot per clarivident, per contundent, fins i tot per cruel. Saber-nos irrellevants, malgrat els parlaments, els estatuts, les colzades pel finançament, els insults i menyspreus entre nosaltres mateix, les batalles internes, els errors i els encerts, els guanys, les somnis, la il·lusió… Tot plegat es concentra en què som irrellevants. Es redueix a no res, clar i net. Per no tenir importància, allò que fem i decidim, no li val ni un pegat, ni un sucre, ni un dolç, ni un got d’aigua, en el cas que els que governen l’estat, aquells sí, decidesquen si serà o no  oportú el sucre, el dolç, o el got d’aigua, per tapar-nos la set i els altres forats del cos, o si seran bonhomiosos per acceptar-nos les almoines. 
El notari, l’economista, el Ramon, i l’historiador, l’Oriol, em pense que juguen al mateix equip, ara. Encara que els dos segons els han fitxat entrenadors diferents, aquests de partits polítics a la manera clàssica. Però potser aquests tres personatges ja diuen més clarament on hem d’anar si volem pintar, si volem rellevància i no solament fum o aigua en cistella.
Potser va sient hora que vagen deixant de banda els caps de partit que durant tants anys ens han portat a la irrellevància absoluta. Sense estat, és el paper que ens toca de jugar. Sense, tot és il·lusió. Més fum.  
 

Músics, moriscos i compromesos (rectificat*)

Dimarts, 17 de febrer*, a partir de les 19.00 hores, al CLUB DIARI LEVANTE (València), presentem el concert Obertura de ‘L’any dels moriscos‘ al Camp de Túria, 400 anys anys després de l’expulsió. Els habitants de la comarca, com qui diu, vindrem a envair la ciutat, amb una intenció cultural, evidentment (no diem que altres intencions no foren necessàries). Explicarem el perquè d’un concert d’aital envergadura, Miquel Gil, Pep Gimeno ‘Botifarra’, l’orquestra àrab de Barcelona, i la Unió musical de Llíria no s’apleguen cada dia. Parlarem de les veus i de la música mediterrània, farem un parell de cançons de batre i de bressol, perquè els ciutadans de València, els que vulguen venir a escoltar-nos almenys, s’alfabetitzen de les veus de comarca, del viure de poble, s’emocionen del cant, de la música, de la paraula. En un trempar, que es queden mocats el que resta d’hivern, que ja és mocar a l’engrós i amb llençol de matrimoni col·lectiu.

Josep Vicent Frechina, la veu de La caseta del Plater, ens parlarà de la bellesa, de les veus mediterrànies de València, de Calàbria, de Còrsega, explicarà la riquesa del país a través d’unes veus inconfusibles, úniques, i farem una passejada a contra vent, perquè Llíria s’albire des de la ciutat, el dissabte 21, des de Sant Miquel i des del Pla l’Arc, baixarà l’herba d’olives, la botxa i el llentiscle, des de la Concòrdia, perquè València es desperte d’una vegada de tantes favaes com la malmeten i la confonen. Finalment, el cant de les bandes s’ensenyorejarà a plaer des de Vara de Quart a l’Eixample, com un tocar Al vent, nou i de nou. Presentarem el concert de Llíria, les següents persones de bé: Josep Vicent Frechina, president de la Federació d’Instituts del País Valencià. Miquel Gil, cantant i músic. Pep Gimeno ‘Botifarra’, músic i cantant. Albert Dasí, de l’Ideco camp de túria i, encara, potser que s’afegesca algú altre, a parlar i a acompanyar una taula d’amics. 

[Post: de públic, com a pocs n’hem de ser cinquanta, dalt o baix, perquè si en som menys els amos del Club Diari Levante (n’hi ha topònims que mereixen morir de garrotades) ens faran passar la granera i torcar la pols amb l’espolsador. Féu el favor de venir, collons!]

El secretari feixista del vaticà, ora pronobis

Quin atreviment, pobre, aquest papa II, o papa bis, o secretari del vaticà, o primer ministre o corb d’alta volada o sangonera de vol pla. Aquests del vaticà no tenen vergonya, ni la coneixen, i si per ells valgués la història, encara ens governaria el feixista Franco, que no passaria res, que ellls el portaren davall del pali, per a vergonya de la República i de tantes morts de les quals van ser còmplices. De fet, encara no han demanat perdó, de tantes intervencions funestes ací i enllà, però prohibeixen els matrimonis no convencionals, ells que són l’exemple encobert de l’abús sobre menors, demanen respecte per la seua religió, ells que són els primers a insultar i a predicar contra els seus contraris, que atien odis i agressions com un model, falsos com són a canvi de guanys personals, de lladrocinis, d’evitar el veritable compromís allà on cal, d’anar darrere les fortunes alienes. Ja saben on piquen i volen, els corbs de l’església, contraris a la llengua, a la dels valencians, naturalment, que encara amaguen els que ens va costar l’última visita, que encara els en regalem una altra, a veure si tornem a pecar, que aquesta també la pagarem nosaltres, a canvi d’hospitals, d’escoles, d’asils i altres necessitats. Que el govern i l’església catòlica, representada per estols de corbs, bisbes i goril·les, se’ns beguen la sang i el calaix. Amén. 

Incomunicats? Impotents? Incompetents?

Vivim uns dies d’incertesa, a l’escola, des que vam perdre la connexió i el senyal del món. Exagerats!, diuen uns quants, per traure ferro. Alguns ho diuen sincerament, perquè recuperem l’ànim i les ganes de continuar empenyent. Però han fallat massa coses, massa, perquè l’ànim siga ara mateix suficient. Passen les hores, els dies sencers i la crisi és si fa no fa com el primer dia. Sense pàgina, sense xarxa interna, sense poder explicar què fem, i sense poder garantir un mínim la comunicació a través de web. Sense la pàgina, sense els blocs, sense el correu electrònic, les coses no es veuen igual. No són iguals, realment. Ja no som els mateixos, que va dir Vicent fa molt de temps. Dependència? Abús tecnològic? Ca, home, sempre podem tornar al guix, i acomformar-nos.
Sense xarxa, i sense la pàgina que és la nostra finestra al món, se’ns fa difícil el dia a dia. Sense l’ordinador, sense el telèfon, sense la televisió, sense la rentadora, sense la calefacció, sense l’ipod, sense…, de quina cosa podem desprendre’ns ara mateix i que gairebé tot continue igual, el treball, l’oci, la felicitat, la il·lusió, l’escola…?  
Com dure molt aquesta situació, la crisi ens agafarà de ple, i tant se valdrà començar el quinze com el set, no tindrem temps material de preparar amb garantia res de bo, i menys encara un curs escolar sencer.
 
(Fa cinc dies que tenim mort el servidor. N’hi ha tècnics que hi treballen, almenys això ens diuen. Tenim un renting tecnològic que, abans de signar-lo, tot eren garanties i atencions. Després que has signat, no penses mai el calvari que pots arribar a passar.)