Ulisses20

Bétera, el camp de túria

València no és Camps, sortosament

1

La semblança ha encateritat una majoria, sens dubte, una majoria que decideix qui ens ha de guiar, durant quatre anys, i en van deu o catorze, o poden arribar a gairebé vint. Fa tant de temps que governen, que la gent confon ambdues coses, València i el seu president. Però no són la mateixa cosa, i encara sort.

Avui mateix, mentre una part important de València es manifestava contra la crisi, el desgavell econòmic, i contra el futur tan funest que espera a molts valencians, temerosos que la crisi els deixe despullats i sense esme, el president dels valencians, Francesc Camps, rebia l’altra part de la ciutat i del país: la part més luxosa, més rica i menys preocupada, però igualment prostituïda de la ciutat dels valencians, representat en Bernie Ecclestone, el putot de la fórmula One, amb tot de cotxes flamants i donetes amb paraigua traient-los el sol a aquells conductors de primera.
De l’una banda, els treballadors que es queixen que som a la cua de molta cosa, i els pirmers en desocupació; de l’altra, comprometent-nos gairebé trenta milions d’euros anuals perquè durant un dia, els més rics, els més insolidaris, els més mudats, passegen amb els seus vestits per València. De l’un costat, el desig de continuar treballant, de no perdre aquella dignitat del lema ‘el treball dignifica’; de l’altra, la despesa més supèrflua a compte d’uns pocs que se’ns beuran l’ànima.
Són les dues cares de qui ens governa; l’una és de burla i l’altra no és millor.

Creure’ns que treballa pels seus, pels ciutadans, per València, el president, és hipòcrita. Malgrat tot, la realitat és que cada colp tenim més desocupació, més frau, més mercat soterrat, menys teixit industrial, menys llauradors, més territori debastat, més camps abandonats… Doncs, si no m’erre, som els valencians els qui hem decidit de tenir i no ser, però també som elq eu podem decidir si la festa continua.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Traslladem Guantànamo a Euskadi

0

Maria Fernanda i el Consell de Ministres en ple, en Rubalcaba i ZP, s’hi han posat  a la feina: són els nous jutges de l’Univers (per ells el Planeta es redueix al concepte Espanya), per això, malgrat els nous aires d’Amèrica, ells volen tornar a imposar la Inquisició, en nom de l’Audiència, el Suprem, el Constitucional i un exèrcit de requetés passats per constitucionals: res que els faça pudor a independentista ho volen destinar al nou Guantànamo. Començaran per prohibir llistes. Tenen indicis, en realitat els té la policía, els indicis, però els indicis no són proves, no. Ara, per ells tant se val que no tinguen proves, les crearan, en fabricaran, les posaran a lloc, perquè ja sabem com funcionen les cavernes policials del psoe i del pp: tenen experiència de ser maldestres, barroers, però no tenen vergonya, això mai, ni davant Europa, ni davant la seua consciència. Són els nous inquisidors d’una justícia particular, i decideixen qui pot passar la prova de presentar-se a eleccions i qui no, solament amb indicis, amb els indicis en tenen suficient per obrir un nou Guantànamo, ara que Obama pensava tancar el seu corral fora llei, aquell tros de territori on tot li val. Maria Fernanda, Rubalcaba, Zp volen el tros fora llei per ells tots solets…, són els nous sastres d’aquesta mortalla d’estat que ens governa, que decideix per nosaltres, que mira de desviar el seu fracassat projecte contra la crisi (l’han negada fins fa ben poc), a favor de criminalitzar la perifèria: els passarells criden l’atenció sobre el fum i la repressió, per guanyar fidels i guanyar temps. També volen guanyar les eleccions, a costa d’eliminar uns qunats candidats i uns quants milers de votants. Fins i tot el pnv els farà el joc, no s’atrevirà a no presentar-se. I ERC també els farà el joc, governant amb els amics de Maria Fernanda, els amics de Barcelona, naturalment. Com no volen que peguem a fugir, tota aquella colla de carcellers malparits, que ara reivindiquen de posar-nos ací mateix Guantànamo? Que l’hem tingut sempre, des del trenta-sis?, amb la transició?, amb la democràcia-demo?
Ca si resoldran ràpidament els jutges, el cas, amb vaga inclosa que el resoldran. Jo fa set anys que n’espere un, de judici, a veure si no en cau en el maleït 18 de febrer.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

‘La dolçaina baixa’ de Ramon Asensi

1

La vaig veure fa uns dies, la geganta de les dolçaines, i avui he anat a posta a fer-li unes fotografies, que he penjat a la pàgina de l’institut del Camp de Túria. És un projecte d’un músic que és un entusiasta, una barreja de personatge inquiet motor de projectes i més dèries relacionades amb la música popular, amb els instruments, amb la seua colla de dolçaines i tabals, ‘Xe quina burrà’, capaç de fer la primera òpera del món adaptada a dolçaina, amb xiquets i grans, i damunt estrenar-la amb èxit. Acaba de presentar als amics una nova quimera –recuperar o inventar, tant se val–, un instrument emparentat amb la xeremia, un instrument de fusta i de canya, que ja tocaven a la cort del Rei Jaume, en el segle XIII. Ja s’hi han fet proves i alguns músics com el Xavier Richard han donat el vist-i-plau i ja volen incorporar-lo als seus estudis. La dolçaina baixa fa gairebé un metre d’instrument i té un so especial, popular, mediterrani, una barreja de tarota, xeremia i dolçaina clàssica. Hi han contribuït a l’invent algunes persones, sobreto Gaspar Saragossa, un enginy de fer instruments i aconseguir el més difícil encara. 
De colp, la sorpresa: la vida ens amaga aquests regals, a la comarca, al poble. Celebrem-ho i per molts anys, per Ramon i la nova dolçaina, gegantina dolçaina baixa. 

Un jutge no és la justícia.

0

Malgrat que la representa, la justícia, almenys això pense que fa, un jutge, qualsevol jutge. Però no tots els jutges interpreten la justicía d’una única manera. Malgrat que, segons ells, són els únics defensors de la llei i de la imparcialitat. Ara, no sé si n’hi ha cap d’imparcial, de jutge. Jo em pense que no, perquè tampoc la justícia ho és, d’imparcial, així que ells, de segur que pensen que juguen la mateixa partida. Un jutge no representa la justícia, per ell sol; representa la seua pròpia justícia, malgrat que vulga representar no se sap quina cosa, la justícia per tothom, que és un embolic de ca l’ample, com la vaga de jutges, ara sí, ara també, que volen modernitzar-se, pobres, que haurien de començar per la redacció de docuemnts. El jutge aquest, l’estrella dels jutges, el xèrif!, doncs ara n’agafa sis com ara els ha de lliurar, perquè no pot demostrar gairebé res, res de res, tret que és una estrella i ha de fer aquell somriure, ell. Després, entre café i café, per a compensar la fallida, n’agafa uns altres vuit, o deu o dotze, però aquests sí, aquests els tanca sense fiança, perquè no pot tornar a fer el ridícul, perquè és l’estrella, ell, el de major audiència, pobre, quina feinada amb tot de carpetes sota el braç i aquell somriure burleta. A més, contra aquests que ha tancat ara, ningú d’aquesta banda de la llei no reclamarà ni escridassarà res. Res de res. Home, però qui pot pensar com és d’imparcial aquest jutge? Qui pot pensar que ell, l’estrella, és el més imparcial del món? Una llufa, és això en què han convertit la justícia, la seua, que és també la d’uns quants milions que són en contra de tenir massa llibertats. Uns quants anys més de festeig pp-psoe i passarem per creminals o per justícies pitjors.    

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Còctels i combinats

1

Joan Tardà era avui a la sala d’exposicions de Picanya, parlant sobre la memòria històrica: en fa un repàs, des del feixisme passant per la Transició, i la democràcia espanyola que ens atenalla, de la història i la memòria, totes dues coses. Anit van llançar un còctel, una bomba casolana, contra la seu d’esquerra a València, una més. També van atacar un casal de cultura a Mislata, els grups parafeixistes allotjats a València. Segons alguna veu present a la seu i a la conferència d’en Tardà, han enviat Canal 9 i Mortadelo i Filemon a averiguar què havia passat.
Res, home, no és una qüestió política. Potser per això els jutges ara es giren cap a temes més perillosos. Dos exemples.
Exemple Primer. De matí, l’audiència jutjava un llaurador valencià, dels pocs de l’Horta que volen conservar el territori i fan pràctiques d’agricultura ecològica. No sabem què es pitjor, l’ecologia o voleu conservar el territori a base de plantar melons, tomates i albergínies. No jutgen l’agressió al paisatge, l’abús urbanístic, la falta d’ètica dels polítics, l’alcalde d’Alboraia per exemple, o les comissions que omplin butxaques dels uns i dels altres, no. Jutgen el llaurador Vicent Martí, per resistir-se contra l’abandonament, per ser fidel als seus, al paisatge, a la terra, contra les conxorxes de xixarel·los que ens governen.
Exemple Segon.Anit, amb premeditació i nocturnitat, el cinc estels Xèrif-Garçon va començar per tancar la parada dels Tres milions. A Euskadi, deixeu-vos de ximpleries, l’Espanya profunda ha decidit d’eliminar el dialèg o qualsevol eixida negociada. Per això que tanquen la barraca i la possibilitat que, una part de la població, exercesca el dret de vot. Tenim-los enganxats amb la provocació, i que el ruc rode la nòria les voltes que calga. Feia unes hores havia hagut de deixar anar uns altres innocents que van passar-les magres despús-anit.
Entre combinats i còctels, ni memòria històrica, ni sopar amb estovalles, ni estat que ens servesca per torcar-nos els mocs. Demà potser que em compraré unes tisores de podar, per anar esclarint tanta misèria com patim, a més d’unes satsumes que mon pare té al Pla d’Andanes.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L’alemany Hans-Gert Pöttering

0

N’hi ha milers de serveis superflus. Com n’hi ha despeses inútils a manta. I negocis menys rendibles als quals aboquen anualment milions d’euros, per tapar d’altres desficis. Això passa a la Unió Europea, a l’Eurocambra, a tants organismes oficials que són un forat negre. És veritat que els alemanys corren amb una part significativa d’aquella despesa, potser la més significativa. Però no ho fan gratuïtament: ‘debades, els frares mai no peguen cabotades.’ El malparit del Hans-Gert diu que el català no serveix, per expressar-nos, perquè obriria l’aixeta dels febles, dels no-ningú, dels desgraciats que viuen sota un paraigua estatal que no és el seu, però tant se val. El nostre país, els nostres parlamentaris (nostres?), no tenen dret a expressar-se en la llengua pròpia, si no és que tenen estat propi que els protegesca, sembla que ha dit, o ha pensat, o ha induït. No ho sé. Llavors fóra una altra cosa, tenir un estat propi.
No és que li desitgem un atac, un amago, o una mort ràpida, al Hans-Gert, és que no el volem veure en pintura, aquest malparit que ens ha tocat en sort de presidència. No hem tingut sort, de tenir un president europeu d’aquell parlament tan maldestre contra les llengües, que solament les llengües que són oficials i tenen estat, deu pensar l’home, serveixen per expressar-se als llocs importants. Ara per ara en són vint-i-tres, les llengues vàlides, i el català no compta, ni poc ni molt ni gens. Així que ni el treball de l’Escola Valenciana, ni els nostres parlaments, ni el treball dels Baldiri Reixac, ni el treball de les escoles de les Illes, o Escola catalana mateix, ni el treball de tants escriptors, músics o periodistes, segons Hans-Gerter, no val ni una merda, a Europa.
L’home haurà sopat, potser s’haja fet un café o una copeta de café-licor, no ho sé, segur que no li haurà agafat l’infart, que no li desitgem, encara. Però venir a insultar-nos d’aquesta manera, en el segle XXI, què voleu, es mereix coses pitjors, l’alemany dels collons, passar unes vacances a Benidorm o encara majors tortures. No li volem cap mal, no, però si li falla alguna cosa la salut tampoc no perdrem gaire, ni li enviarem flors, sobretot perquè no sabem si haurem perdut gaire, amb la mort, si no ens entèn quan volem expressar-nos. No ho sé.
Pobres, de nosaltres, quin esperit ens representa als europeus, en aquell parlament, que fins ací arriba la nostra mala estrella. No ho sé, si Obama el tindrà a l’agenda, aquest home, per jubilar-lo. Pensa de fer tanta cosa, des d’alla, a la Casa Blanca, el nou heroi.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Mig món pendent de l’efecte Obama. L’altre mig en depén.

0

Mig i mig en fan un de sencer. Com anirà el món, que tants n’esperen tant, d’un sol home. És veritat que és un home elegant, de bona presència (excelsa), de discurs fluïd, d’idees i de carisma, que ara haurà de convertir en fets, més enllà dels discursos. Però és un home, un de sol, i allò que n’espera la gernació, de diferents països i condicions, és un miracle. Home, els ingredients hi són: expectativa, emoció, esperança, la necessitat fins i tot, per tant de temps com vivim a la corda fluixa, els que resistim, entre més coses.
Au, primer dia de miracle. Què n’espera l’escola? (m’interessa particularment). I el nostre país? Per poc que canvien les coses, diuen els més optimistes, sempre serà per millorar. Benvinguts al món dels miracles: Lourdes, Fàtima, les Coves de Vinromà, i ara Obama. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Yes We Can, Barack

1

El món n’espera gran cosa. El món occidental almenys. Potser perquè, sense esperar res, sense una petita esperança de no res, tampoc res no pagaria la pena. Sobretot perquè la racionalitat, en excés, i la pragmàtica cada dia, peguen en avorridotes, que de tant en tant un colpet i una sorpresa sempre vénen bé. Per això cal tenir una il·lusió, cal un somni: ‘He tingut un somni’, cantava Martin Luther King, és això que espera una part del món, demà, a partir de la tria del nou president d’Amèrica, un somni amb el nom d’en BaracK Obama. Home, doncs somiem. Ara mateix somiem. També perquè el parell de milers d’anys de civilització cristiana, per comptar a partir d’una data, sabeu, no han afegit gaire harmonia de manera generalitzada. Sempre n’hi ha hagut de feliços, i d’espavilats, i des desgraciats de mena que ensopegaven amb els collons propis, però en la suma i resta del món, amb més o menys fortuna, podem assegurar que la dissort ha guanyat manta vegades. Així que el dolç de demà, de tenir una petita escletxa per a un petit canvi, què voleu, fins i tot els romàntics, els bebedors (jo m’he fet un got de vi blanc sopant, d’ací de Requena, i encara em balla el cap. Bé, potser n’eren dos, de gots ben plens). Qui ho sap, si aquest quaranta-quatré president no aprovarà també la nostra independència. No? Doncs, pitjor no ens pot anar, a nosaltres i al món, així que, a poc que s’arromangue les mànegues i els camals, ja podem lliurar-li l’aigua per a regar de tanda. Ànim, descreguts.
Despús-demà ja veurem què n’espera l’escola, el món, l’altre occident. Nosaltres mateix. Però avui, Yes We Can! Somiem! Bona nit.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Gaza, morir a l’escola

2

Cada dia milers d’articles, de mobilitzacions contra la guerra, contra aquesta en concret. Cada vegda l’horror és més gros, si és que l’horror és una goma flexible que puga estirar-se. Un miler llarg de morts, en la seua majoria xiquets, entre més civils innocents. El govern d’Israel ho justifica per la contínua amenaça de Hamàs, sens dubte més un destorb que no una amenaça, si ho comparem amb la grandària de resposta militar d’Israel. Els últims dies els atacs encara han sigut més subtils, més discriminats, contra hospitals i escoles, que és on sembla que hi ha més perill, que sembla que és on es guarden les armes de destrucció dels palestins: els xiquets i els malalts són l’amenaça, pel que sembla. S’hi afegeix l’impediment que cap periodista no puga descriure què passa, fins i tot s’impedeix que arribe l’ajuda, que es puga atendre tants ferits. Bé, diuen els altres, és la guerra. A la guerra hi ha innocents que moren, amb l’única excusa que ‘és la guerra, i a la guerra sempre paguen els innocents, sobretot els innocents.’
Al segle XXI, no es casual que les bombes caiguen repetidament a l’escola, a l’hospital. Sobretot si parlem d’un país que inverteix amb desmesura en armament ben tecnificat. Morir a l’escola, mentre fas llengua, o art, o parles de valors ha d’ésser l’horror, el despropòsit. Els alumnes i els mestres són herois sens dubte. Aquells sí. Ara mateix són herois morts. Per voluntat d’un país poderós militarment, per voluntat d’una part d’una Franja assetjada, en el punt de mira de la mort i l’assassinat. Per la voluntat d’una política internacional incapaç, ineficaç, inepta.
Gaza és morir, a l’escola, a l’hospital, al carrer, a casa. Per voluntat de tantes circumstàncies. Per la ineficàcia humana.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Audiència contra la llibertat d’expressió

4

Llegesc a Vilaweb que l’Audiència d’Alacant ha estimat el recurs de l’empresa Kelme contra Oleguer Presas. No et precipites, segur que hi ha motiu per escarnir el xicot. Llegesc per això, de nou, l’article que va escriure el futbolista (pocs futbolistes poden fer la ‘o’ en un canut, i aquest escriu molt bé, potser per això el pelen també); ‘La bona fe’ va provocar l’incident. L’article és a favor de la llibertat d’expressió, i en el moll de l’os l’autor dubta de la bona fe de la justícia. No acusa, ni insulta, ni falta el respecte, sinó que defensa la llibertat d’expressió, naturalment amb un estil, i uns exemples que recomanaria repassar. El xicot demana que tots siguem iguals davant la llei, que d’una altra manera podem pensar malament, i dubtar de la bona fe d’aquells jutges tan posats. És un article que molts van usar com un atac contra el mateix Oleguer, en aquell moment, perquè no en volen, de llibertat, ni d’expressió ni de reflexió. Altres articles ens han pelat en un altre sentit, diaris complets, ràdios, i no han provocat la meitat de polseguera. Ara l’Audiència, com no podia ser d’una altra manera, a Alacant, determina que l’empresa tenia raó en trencar el compromís contractual per un article. Ai. caram, on anirem a parar uns quants, amb aquest estat que ells diuen de dret, que realment és el dret d’ells, de fer a conveniència i per interpretació particular de la seua causa.
Vaja, el precedent, si no m’equivoque, és que si tens un contracte amb una empresa, i fas un article a favor de la llibertat d’expressió, amb uns quants exemples d’ací i d’allà que ells no consideren de la seua conveniència, llavors et poden despatxar pel morro fort de la seua cominència. Visca la justícia!

Millor que no ens toque passar per cap judici, sabeu?, si no volem tenir les de perdre en tot moment. El David del qual parla avui Xavi Sarrià, l’Oleguer i tants altres exemples sempre fan decantar la balança de la puta justícia cap al cantó de la conveniència. I ves que jo estic en un judici des de fa set anys, set, per un robatori confés a l’escola i encara no ha començat la vista oral. Ja veurem que triga l’Audiència a prohibir el partit dels 3.000.000 (set anys?, set dècades, set setmanes?, set dies?, set hores?).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Si no tenen més llums, instal·leu-los dinamo!

0

La multa dels sis-cents mils euros (capítol II).
L’errada monumental de l’Ajuntament de Bétera, segons que diu la web del Bloc, pot convertir-se en el segon calvari del poble (n’hi ha un de principal, aquest de més bíblic). Perquè solament que s’ha fet efectiu el primer expedient dels tres que completen la trampa de tants llums com han convergit en la governabilitat de Bétera.
Ja ho va dir algú a la papereria Verdevio, referint-se a la darreres eleccions municpals: la llista del PP és un equiparro (el concepte és de barbarisme lingüístic, però els pobletans ja ens entenem). Ara, quan els cervellets de l’equiparro van decidir d’actuar contra la Confederació (un cau de sants no són aquests), i contra propietats particulars del veïns, es van lluir, perquè qui no tenia llums portava llanterna, ves si són sabuts. La quantitat de la denúncia que haurà de pagar l’Ajuntament de Bétera, els veïns en definitiva, depassarà de llarg la milionada d’euros, quan es facen efectius els dos nous expedients.
Home, no van a pagar-ho ells, de les seues butxaques (es refereixen a les butxaques individuals d’aquests membres de l’equiparro). Que pague el poble que, en tot cas, és qui els ha triat per governar-nos. Bé, sí, els hem triat per governar-nos, però no per delinquir per compte nostre. Delinquir és anar contra la llei, fer el burro i encara pitjor, convidar la resta de mortals a imitar-los. Potser que l’Ajuntament no té assessors, secretari, juristes, advocats, i tota la festa d’especialistes en lleis i normatives municipals, que els assessore què poden fer i què no poden fer. La culpa és de la crisi, d’Obama i aquests de Nàquera, que li han posat un carrer.
Ep, que sí que hi ha secretari municipal a Bétera, però són del mateix nivell elèctric, pel que sembla. Doncs amb tantes llums, i tants xixarel·los, ningú no pot orientar-los per governar dins la legalitat? Ah, bé, si no cal legalitat, vol dir que som sense llei i l’equiparro el gran exemple del campe qui puga i a robar a la Calderona.

Encara falta la sanció dels dos expedients de la Confederació, i damunt cal tornar el barranc sobre el qual s’ha fet la desfeta al seu estat original (més despesa), i pagar als particulars el mal fet (més despesa sobre més despesa). Idea brillant, poden deduir els llums, el cervell i el de la dinamo: si enlloc d’augmentar la contribució del 2009 el 43%, l’augmentem el 63%, assumpte solventat.
L’últim, senyors del PP, UPIB i UV, que apague el llum de tanta intel·ligència.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El dol s’arrapa a Picanya, ací i enllà

1

Ací la mort és més domèstica, més particular, sobretot contra les dones. Diumenge van ser atacades dues joves de Picanya per un altre home que es pensa propietari, amo de la vida dels altres (dic que es pensa perquè, segurament, ell no voldrà morir-se ni ara ni mai). La violència és una malaltia greu, crònica, i al nostre país l’any nou comença com va acabar l’altre, escampant el dol. Fa escassament un mes ens vam concentrar a Picanya per recordar les setanta dones mortes a l’Estat (!) durant el 2008. Avui hi ha concentració a l’Ajuntament, de nou, per mostar el dol col·lectiu davant la brutalitat. El dol col·lectiu és una manifestació sentida, de rebuig, però he preferit de no participar-hi, per qüestions personals. Tenim una societat malaltissa, en molts dels aspectes de la vida de cada dia. Reconèixer que no vivim en un món perfecte ni en un país perfecte ja fora considerar la nostra humiltat contra la hipocresia que s’ha instal·lat en no poques lectures esbiaixades dels nostres polítics, quan malden per vendre’ns que vivim en la millor de les terretes, en un món idíl·lic. No sé si serveixen de gaire, les manifestacions col·lectives pel dol, si no és que primer ens expliquem què ens passa i què provoca una patologia tan cruel, contra les dones, que porta tants homes a l’assassinat. A la violència gratuïta. Les lleis, i els càstigs, no són la mesura suficient. Ni el mètode. Ni els homes que apliquen la docta justícia estan exempts d’una ètica particular. En una situació així, és fàcil de caure en la moralitat contra tots i contra tot. Però de nou paguen les de sempre.
Els models socials, dels mitjans, la moda en totes les seues manifestacions, en la majoria són una prova malaltissa del que vivim, el comú dels mortals. Fins i tot els diaris que fins fa poc eren rigurosos, ara ensenyen a portada tots de joves de casa bona nues i desitjoses, amb l’excusa de traure diner per a la festa de Sant Roc mateix, i tot plegat contribueix a mostrar-nos qui fa d’objecte i qui fa de comprador d’anhels. Només és un exemple buit, si voleu, però vols dir que calia convertir la premsa en això o no és una nova mostra de la decadència d’Occident…

Hem començat el 2009 amb idèntic infortuni que vam fer-ho el 2008. La cosa no dibuixa cap millora. Hem d’habituar-nos a conviure amb l’agressor, amb el violent, amb la violència d’una societat que no ha sabut destriar, que de vegades ha atiat l’agressió gratuïta, al futbol, a la política, a la feina, contra les associacions alternatives, contra allò diferent… L’escola té feina, sens dubte. Però la societat, i sobretot els seus governants, en tenen més. I major responsabilitat.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Torna ‘El Manisero’

3

No és la rumba, ni la salsa, el que torna com una moda al terme de Bétera, sinó l’últim recurs per traure finançament per poder pagar tants càrrecs i tanta gent com treballa a compte de l’ajuntament del PP. Les brigades, els regidors, els consultors, els assessors, els tècnics, els directius, els funcionaris, els altres, prou que han d’eixir d’algun calaix i, com que la majoria són buits, tiren de la història recent, de l’urbanisme i la construcció (l’assessorament és extern) en trauen la pols i ja tenim de nou un PAI damunt la taula. El PAI el Manisero, com ací el coneixen popularment, no és nou, però l’Ajuntament cobrarà directament de l’afer, segons que han declarat ells mateix, malgrat que ja els han dit que no serà legal, que, almenys, no ho esbomben d’aqueixa manera; la majoria de regidors són a favor, l’oposició (!) del PSOE inclosa (dels quatre, tres hi han votat a favor del negoci, a canvi de res?), i encara tenen la barra de fer-nos creure ens sants i dimonis, tots plegats, PP i PSOE, pobres de nosaltres, quin ramat ens representa. Centenars de cases, camp de golf dels grossos, piscinetes particulars que l’aigua ja la regalarà algú altre i la pagarem tots, destrucció de camins públics, d’arquitectura rural que hauria d’estar protegida i encara altres detallets de no res. Ballem a ritme de Manisero.

Tant se val la denúncia de la Comissió Europea, tant se val el cacau amb el qual han convertit el terme, o la precarietat de vies de comunicació d’eixida i entrada al poble, o l’absència de pressupost de la Conselleria i la Diputació, pel que fa a incomplir les promeses abans d’eleccions (desdoblament de vies?, rondes noves?, circumvalació?), un aplec de miracles que va convertint-nos el poble en un pedaç urbà sense sentit. 
Això dels pobles, dels ajuntaments, dels secretaris, de les constructores, de la crisi mundial, afegida a l’amenaça d’expedientar-nos per rucs, a Bétera, pel que sembla, no li val de res, ni llei ni reglament. El Manisero, ai, quina salsa de país.

‘400 anys d’Absència’

2

21 de febrer de 2008. Amb el concert de Miquel Gil, Pep Gimeno ‘Botifarra’, l’orquestra Àrab de Barcelona i la banda La Unió de Llíria, l’Institut d’Estudis del Camp de Túria comença l’any dels moriscos, 400 anys després de l’expulsió. Un homenatge, sens dubte. Un reconeixement. Un deute. Un regal. Com el concert d’Al Tall i la banda Primitiva, aquesta també vol convertir-se en un moment i una data històrica, almenys per a la nostra comarca i, m’atrevesc a dir, per a la resta del país. Amb apunts futurs anirem explicant més detalls d’aquest encontre. El bloc de Vicent Galduf ja n’explica amb bona gana. En directe, el 21 de febrer tenim la cita imprescindible de l’hivern. Benvinguts.

Com expliquem Gaza a l’escola?

0

Milers de mestres explicant Gaza a l’escola no és una imatge lluïda, sobretot perquè ara mateix, Gaza, repressenta el més fosc de l’ésser humà. La guerra, la destrucció, la venjança, la neteja, la provocació constant, i encara pitjors lloes. Potser que faríem milers de versions diferents del conflicte, cadascuna amb raons i desraons a favor i en contra, tants mestres davant els xiquets, explicant-los que així va el món, a Gaza i a més indrets, pam amunt pam avall. Malgrat la complexitat, ja fóra bona la imatge, milers de mestres explicant cada dia què passa el món, provant de no evitar-lo, almenys. I la feina no és senzilla. És més senzill continuar fent classe sense més, com si no passés res que afectés la nostra consciència. Però avui les imatges dels telenotícies sóm massa contundents. Excessivament contundents. Aquell vídeo on un parell de xiquets expliquen com van assassinar els germans i la mare, després que els hagueren confinat amb centenars de persones en una casa reduïda, no és fàcil d’esborrar. Com no ho són les imatges que ofereix l’especial i els enllaços de Vilaweb. Els mestres ho tenim cru, difícil, per fer comprendre el món, per esbrinar què passa al món que tot de mitjans coincideixen a fer-nos arribar al nostre país. Els blocs mateix són un espill políedric del conflicte, contra Israel, contra Hamàs, contra la mort, contra el preu tan alt de la guerra, un conflicte que dura centenars, milers d’anys, un conflicte bíblic i actual, contemporani, que no troba el tap de l’aigüera enlloc.
Au, mestres, expliquem-nos què passa, posicionem-nos, vivim com és de complexa la realitat, el coneixement que volem ensenyar, aprendre amb tot de reptes que ens posen en evidència. Ara imaginem-nos la situació real de les nostres escoles (respireu, és un exercici simulat) si damunt haguérem d’esquivar, ara sí ara també, com cauen les bombes i els coets, a una banda i a l’altra, del pati de l’escola, cada mitja hora. Imaginem-nos que la nostra preocupació no fóra exclusivament assegurar-nos que els xiquets no passen fred al pati, que juguen, que siguen feliços… Avaluem-nos, després, el coratge de saber explicar què passa al món, davant els nostres xiquets, sense por.