La concentració a València

Anit n’érem uns quants milers a la plaça Manises de València. Un èxit dels organitzadors, i dels participants. De nou, l’emoció de veure una bona resposta. Fins a cinc mil mestres, potser, comptant que n’hi havia alumnes i pares. No gaires, no us penseu. Per dilluns, 20 d’octubre, que torna a haver-hi concentració (la posició administrativa cada minut que passa va endurint-se i enrocant-se en l’absurd), caldrà convidar els pares perquè ens acompanyen. Caldrà començar la crida, de més mestres i de pares, per omplir de nou la plaça.
Pacíficament, després d’una hora llarga, la gent ha començat a marxar cap a casa, perquè demà treballem, i caldrà continuar explicant a l’aula, a les assemblees, als webs, a les reunions de pares, com anem ordint un pla en defensa de l’escola, a esquenes de l’administració, com gairebé ha passat sempre, des que van matar la República, i veges si no ha plogut.

**Al debat d’avui a VilawebTV, malgrat que també n’hi ha una posició enfrontada, entre el conseller de dalt i el món educatiu, cal veure el nivell de diàleg d’ambdues parts. Quina sana enveja, malgrat la distància i el desencontre. VilawebTV

Mestres, alumnes i pares a favor de l’escola

Més de cent persones hem resistit aquesta nit a l’IES Enric Valor de Picanya fins a passada la mitjanit. Entre més coses, avui alguns hem fet quinze hores d’escola. A migdia, el Consell Escolar Municipal aprovava de donar suport al claustre de l’Institut Públic, que a partir d’ara deixarà de fer el sainet sobre ciutadania i llengües. Solament el vot contrari de la Inspecció descriu com hem viscut una reunió on, mestres, representants de les famílies, dels sindicats, de les associacions culturals i de tota la societat local representada en aquest Consell, volíem fer-nos entendre, i fer entendre al representant de l’Administració, l’inspector, d’una mesura absurda. 

Conclusió: ‘ateneu-vos a les conseqüències’, ens ha amenaçat l’home, i llavors apuntava directament al Vicent, director d’aquest centre. 
A partir de les nou de la nit ens hem incorporat a l’IES Enric Valor, on ja s’hi concentraven repersentants d’alumnes, de mestres i de polítics locals, regidors i alcalde inclosos.  Segons el 3/24, vuit de cada deu instituts valencians avui ens hem mobilitzat per l’escola, per un treball rigorós a l’escola, contra el desficaci, contra les cortines de fum, contra la mala llet i les males arts.
Però l’amenaça plana sobre les persones, damunt els equips directius que van plantant-se davant l’absurd, persones amb nom que diuen prou. A l’IES Enric Valor de Picanya hi havia diversos directors i exdirectors d’escola, alguns amb molts anys d’ofici: ‘que encara estiguem en aquesta situació és increïble, és per explicar-ho en programes d’Alguna pregunta més, del Polònia o el Socarrats, per l’esperpent’. Potser que caldrà que les famílies comencen a manifestar-se, contra normes que atempten directament contra el dret dels seus fills. Ara mateix, no els garantim el necessari perquè puguen desenvolupar el màxim de les seues capacitats, però l’Administració, i el Conseller al davant, s’encaboten a posar contra les cordes, amb amenaces, equips docents sencers, equips directius, i projectes educatius extraordinaris. Potser perquè, al remat, després de tanta polseguera, el que menys els interessa és l’escola. 

Una crisi d?idees (6)

El telenotícies de Canal 9, la TVV, obri dient-nos que l’únic lloc segur per als nostres estalvis és una caixa forta pròpia,a casa. Ho acompanya amb imatges de gent comprant caixes fortes en una casa comercial que no identifique (Toni ho explica perquè no creu el que veu, ni el límit d’on poden arribar els del C9). Això són idees, vull dir, que una televisió pública i valenciana (!) avise i alarme els seus espectadors amb el que cal fer, si encara et queden estalvis per salvar. No és cap broma. Ha passat aquest dies, com ve passant fa anys amb aquesta televisió tan valenciana. Diuen sense pensar ni apamar el que diuen, potser perquè saben que ningú ja no els creu, o potser perquè pensen que ningú no els mira. O perquè posats a fotre, fotem-nos de morros. 

La Generalitat Valenciana té agafades dels ous les dues caixes més valencianes, la CAM i Bancaja (en un altre temps Bancaixa), com té agafadeta dels ous la TVV, potser per això és tan realista, la nostra tele: si us queden estalvis, correu, amagueu-los a la caixa forta, a la de casa.

–Fill, en aquesta màquina, fiques un burro i ixen llonganisses.

–Sí, pare, sí, ja ho entenc, hi fiques una llonganissa i ixen burros!

POST: mentrimentre, els banquers europeus també s’han apuntat als soparots de luxe, amb això que els governs els enviaran diners (els nostres diners) per salvar-los la pell i la seua butxaca, ells ja van celebrant-ho (ni la crisi no els fa perdre les idees, les seues, naturalment.)

Una crisi d?idees (5)

El G7, el G8, l’FMI, el Banc Mundial, el BCE, la Borsa, WE, l’AIG, el Ledman, el BE, la Caixa, la CAM i Bancaja (volia posar-ne algunes de les nostres per fer patxoca, nostres?)… Sembla que tot plegat és qüestió de noms, d’acrònims, de sigles que apleguen l’estel solar de les institucions que, ara mateix, sembla que vulguen salvar-nos de la catàstrofe. Ells tenen idees, moltes idees per salvar-nos. Però primer, ja faran per salvar-se tots sols, ells primer, després els seus (ja sabem qui són ‘els seus’), finalment les dones i els xiquets, i encara al final, si queda res, l’almoina, la vidriola del domund (de menuts anàvem a pidolar per as pobrets del món, sobretot negres de l’Àfrica i xinesos d’aleshores) o alguna cosa semblant, és a dir, per a la resta del món: el 99,99% de la població mundial.

Però mentre els mitjans de comuncació globals fan anar a cada telenotícies com treballen tots aquells per nosaltres, per salvar-nos al cap i a la fi, que sembla que no paren de treballar i de comunicar-nos tants esforços, pobres, després que han demostrat comhan sigut d’indecents, els reis de l’avarícia, entre reunió i reunió, alguns dels salvats ja van a celebrar-ho per compte nostre: segons un breu del diari, que no ha aparegut a cap dels telenotícies, almenys no ha aparegut en portada ni en grans titulars, els directius de l’AIG, un dels grans que ha fet fallida, ja han anat a celebrar-ho a una taverneta de got i ganivet: el famós Saint Regis de Califòrnia, ah, ah: la setmaneta dels directius ens ha costat (no som globals, ara?), la gens mensypreable xifra de seixanta milions de les velles. Quatre-cents mil euros per anar a refrescar la titola a l’Spa no està gens malament, senyors directius de la nostra confiança.
Serà per això que ens demanen confiança, al veïnat, confiança en les mesures, en les accions, en els estalvis, en els fons…Quina barra. Caram, si no arriben a tenir idees.

Una crisi d?idees (4)

Em lleve, obric l’ordinador –en realitat solment que el trec del repós, perquè no l’apague gairebé mai–, què em trobe?, la crisi, collons, la remaleïda crisi global, mundial, local, provincial, i tota la pesca d’adjectius d’una crisi que, ara sí, és la mare de totes les crisis: una suma de crisis amb nom i cognoms, com els hurarans i els tifons, la del 29, l’altra, la de la dictadura (aquesta és completa i la pagarem dos-cents anys més), la del noranta-dos, la dels vuitanta, amb el Psoe que ens va vendre la pell i el dimoni, la crisi de 1707, sobretot, aquesta també la paguem nosaltres de ple, la d’ahir, que, com cada nou d’octubre, és una processó del Requeté, amb aquelles cares de falange d’ulleres de sol, posat paramilitar, clavarieses de la bandera blava, la Milagrosa, i escampant que volem ser espanyols, sempre: ‘Valencia, antes que nada española’, abans que no res, volen dir, però sempbla que ja comencen a tremolar, sobretot perquè deixen que grups parafeixistes, antidemocràtics, violents i autentics terroristes del segle XXI, a València visquen com uns senyors, campen com vulguen, malgrat agredir, insultar i violar tot de lleis i drets. Doncs malgrat tot això, ni WallStreet, ni l’IBex, ni la figa l’Andanda no remunten, sobretot, perquè molts d’aquests móns de l’economia ja tenen massa fongs, i la pàusea eterna, ai. Requiem cantin pace.
Les idees demà. I quines idees, redell, ara me’n vaig a pel cànem bord.

Una crisi d?idees (3)

La major de les afeccions, ara mateix, és l’economia. No n’hi ha cap afeccionat en general, de la televisió, de l’esport, del diari, dels llibres, de la cultura, del treball, de la desocupació, del viure ridícul o del viure satisfet, tristos o joiosos, que no passe la major part del dia parlant de la crisi. De l’economia, en definitiva. Tothom sabem què
és l’economia i com ens va de malament, al món sencer li va molt malament. N’hi ha que profetitzen una cataclisme econòmic tan global com mai ningú no havia pogut pensar, ni aquest parell de savis, el Gates i el Jobbs. Bé, sí, n’hi ha tres quartes
parts del món a les quals, aquesta crisi en concret, no els ha afectat gaire: s´n les tres quartes parts que ja estaven remaleïdament
fotudes; ho han estat sempre, han anat quedant-se pel camí sempre: han caigut
del tren, s’han esclafat contra la via, han perdut cames i braços. Ep, però solament nàixer, no de colp,
solament nàixer que queien a la via: no han hagut d’esperar-se ni res a obrir els ulls. Idees?, bé sí, mentre occident té la panxa plena, pot anar fent,
parint idees, cultura fins i tot, posant tot de bancs centrals a disposició i a favor dels altres bancs, no a favor dels clients, dels que pensen que estan tan remaleïdament embussats. En temps de crisi, tenir idees diu que és un exercici de salut
mental. Decidim les pel·lícules, la música,
la moda, fins i tot els perfums que lluïrem aquesta nit en eixir a sopar. Ah,
tot de bons perfums i bons vestits. Res de cursilades de mal gust. És
la nit del nou d’octubre, la nit dels valencians. Poca broma. Així que les idees, a més de venir completament banyades, i excepcionalment banyudes, les comentarem en un altre capítol. 

Veus, aquests han tingut la gran idea del dia, traure aquella estelada geganta a la plaça, contra totes aquelles vaines de senyors espanyols que van substituint-nos, als valencians. Perquè això d’aquesta vesprada, de tan pocs, de tan mal oratge, no comptava gaire. Sí, molt bona idea, aquells joves. Agosarada. Els hem jugat el seu joc i a camp contrari. No n’hi ha mitjà que no n’haja parlat. Eficaç com a poc, la idea.

Una crisi d?idees (2)

Que perdem la memòria a cada rentada, no és
nou. Vint, trenta anys, tant se val, els cicles de desmemòria es repeteixen. Perdem la memòria i més coses. Repetim  i ens repetim incansables, en els
mateixos errors, fins i tot en els miracles. Idees?, home, potser sí que hem canviat algunes
maneres, la moda, per exemple, i naturalment que ens hem tecnificat, però els canvis són
evidents i inqüestionables allà on no fan gaire mal, on no fan forat, on les
grans línies són tan iguals que res no diferencia la perpendicularitat del
paral·lelisme. L’amor i la mort, passant per l’indestriable sexe, les lleis de
mercat, del capital més dur i salvatge, la riquesa entre uns pocs contra la
pobresa, duríssima, de la majoria, el nord i el sud, la gran desigualtat que ens interessa
mantenir a occident perquè res no canvie. Les línies mestres (o millor: les línies, mestre) no canvien ni gaire ni poc. 

Ah, la crisi! Sí, la crisi si
voleu, i també els nyaps per adobar-la i anar tirant uns quants anys més, un
altre cicle, fins a la següent desmemòria. Les solucions proposades?, salvar els de sempre, fer patir més
encara els de sempre, ofegar-los fins al punt de deixar-ne sobreviure prou,
perquè la roda trinco-tranco gire malgrat tot, a favor dels rics. Ja li posarem oli, d’ací uns anys.
Idees?, ah, és clar, les idees.

Ah, quina crisi.

Que fos econòmica, únicament, ja fóra un gran consol. Però és d’idees, la crisi, i d’humiltat, però sobretot d’idees. Perquè, dos mil anys després, per seguir el calendari cristià, allò més buscat per tanta gent és un gran cotxe (un dels indicadors de com ens van les coses en tots els models econòmics d’occident és quants en venen), una casa a la platja, unes vacances al sol, i poqueta cosa més. 

La crisi és d’idees, sens dubte, perquè els remeis ja sabem què afavoriran i a qui, i les juguesques i els pispes, sangoneres de la banca, o del govern, ja sabran tornar-se a enriquir del ruc i del carreter. Quin dol més llarg passem per tan poca imaginació continental. Idees? 

A Vilamarxant!

Enmig de tanta amenaça del conseller, de debat superflu, de cortines de fum per no abordar allò principal des de l’escola, trobem aquesta nova d’impacte: la inauguració del nou local de la Coordinadora pel valencià del Camp de Túria, integrada dins Escola Valenciana-Federació d’Associacions per la llengua. Serà demà divendres, a partir de les 20.00 hores, a Vilamarxant, amb parlaments i presentació de nous projectes. Després de sopar, actuació de Pep Gimeno Botifarra, l’increïble Botifarra, la veu ara mateix, juntament amb Miquel Gil, més autèntica del país. D’assistència inexcusable. a la casa de la cultura del mateix poble.
Després dels vint anys de l’Institut, amb aquesta nova proposta, sembla que el Camp de Túria viu una situació de normalitat. Gaudim-ho, collons.
Més informació, campdeturia.cat