Li Ning, des d’Olímpia

Li Ning volava com un déu, amb aquella estètica carregada de màgia, cinematogràfica, ens recordava els atletes anglesos sobre la platja, amb aquells pantalons de gasa i la música de Vangelis, Carros de foc. L’escena al voltant d’aquell espectacular estadi de Pequín, el Niu, mereixia el nostre silenci. Hi havia una música emotiva, mentre Li Ning feia la volta com un veritable olímpic, un déu d’Olímpia amb el foc a la mà. Vet ací Li Ning, el portador.

Unes hores abans de la cita olímpica, una trobada pels pobles (els COIs obliguen a ser-ne estats), per l’amistat, per la pau (antigament s’aturava la guerra per la commemoració), doncs unes hores abans Geòrgia i Rússia començaven a esbatussar-se de valent per Ossètia. Ni pau, ni germanor ni esperit olímpic. Tanc contra tanc. A foc.

Durant molts dies previs la repressió ha estat el veritable esport xinés, exercit naturalment pel govern, i pels cossos repressors preparats a l’efecte, policia i militars (ells no tenen guàrdia civil). Però no us penseu que són solament els xinesos, els autors d’aital acarnissament contra la població o les protestes. Va passar a Espanya, perdó, a Barcelona, en aquell fatídic 1992; passà a Atenes, passà a Amèrica cada vegada que s’organitzava un esdeveniment d’aquest calibre; passarà a Londres: dies i setmanes abans de cada celebració olímpica, les batusses fan feredat, arriben els furgons i cap a la presó falta gent.

Ara mateix n’hi ha liders que volen donar lliçons de democràcia als mandataris xinesos: el francés, el ianqui, l’espanyol…, cal tenir la cara dura per anar predicant l’amor lliure i la pau eterna, els morruts, quan sòn els primers i més reeixits a fer estendre la repressió a casa contra molts dels pobles veïns, que sense estat, pobres, no poden ser a Pequín en representació de ningú. No calen exemples gràfics. O ja els escriure demà.

I ves que, de la delegació espanyola (TV3 també la fa seua en cada telenotícies), més del vuitanta per cent són catalans, podem pensar que catalans conversos, venuts a l’or de Cuatro abans i ara a TVE, que en té l’exclusiva: per això haurem de patir-los cada dia, els locutors: mira que s’ha de ser trompellot, ximple o cagat de cul, de no deixar el silenci i la música en aquella imatge de Li Ning, volant sobre el Niu. Si són més burros, els locutors enviats, naixen albardats.

L’espectacle de focs, l’estètica, la cultura mil·lenària, la força i la potència d’un gegant, vet ací com es presenta la Xina, l’aparador que és Pequín aquests dies. El Tibet ho té malament. I els Corsos, i els presos de Guantànamo, i l’Irac, i Catalunya, i València, caram. Almenys ho tenim com ho teníem ahir, abans que Li Ning ens deixés una imatge tan bella.

Llaor i glòria als atletes.

Les metamorfosis. Llibre Segon

I, suposant que pugues anar pel camí sense perdre’l,
has de passar ben just pel mig de les banyes del Toro,
del Sagitari per l’arc, del Lleó per la boca ferotge,
de l’Escorpí pels braços corbats a punt de llançar-se
i pels braços del Cranc corbats d’una altra manera.

Featont, capsigrany com pocs, vol guiar el carro de cavalls del Sol. Malgrat els consells del pare, perquè el desig no l’encegue, es llança capriciós cap al desastre.

Com de bé es dibuixen els camins, mentalment, i com de difícils es tornen en la realitat absurda dels valencians, contracamins diria, les sendes d’aquest estiu polític i esportiu: de nits fresques, combinades amb jorns de temperatura infernal, predesèrtica; entre jocs i silencis, s’albira un altre estiuet ridícul, cançonetes, grupets, estils, un nou programa de morir-nos, de desastre popularment acceptat. I això que encara ens queda rastre d’agost, i dies de calor immensa.
Com tot li val, en aquest desenfré de política i d’irresponsabilitat, qualsevol es creu ungit de poders per guiar-nos –ells així ho pensen, que han de guiar les cabres–, en els millors dels destins possibles: festa o treball, el guiatge és cap a un abisme de no res. Ni paisatge ni cultura, desolació.

Van substituint-nos,  com en aquella pel·lícula de bajoques gegantes –vaines, per éssers ponentins, o pitjor, per no-éssers. En representació, alguns òvuls nascuts de la vaines ja canten consignes i himnes pels Jocs de Pequin: ellos nos representan, viva! 
Ha començat el xafarranxo d’emissores a favor d’aquella pàtria: ràdio, televisió, premsa… El fonamentalisme s’acarnissa ara esportivament, com una olimpíada d’Al qaeda. L’estiuet, la fireta, la música… És el ritual.
Ni vivint a milions de quilòmetres no estaríem salvats de la voràgine.

El riure dels déus valencians

I no cregueu que s’hi posen per poc! Quan comencen de riure, a grans riallades, els déus no paren: sorgeix «el riure inextingible dels déus.»

Relats de mitologia. Els déus. Maria Àngels Anglada.

Els cotxes de fórmula 1 ja s’escalfen per irrompre a València, a compte dels valencians, sobretot, i d’una despesa que mai no coneixerem realment en la seua justa mesura (la transparència dels comptes públics, mai no se sap per què és secreta).
La riota gran s’acosta, la valenciana, més grossa encara que no els Jocs Olímpics de la Xina –una munió d’atletes i periodistes atemorits de què podran dir o no, i a quines pàgines tindran accés. Potser que encara el Tibet tinga més publicitat que no es pensa.

El circuit urbà de València, perquè els cotxes rebenten com una traca, ja és gairebé apunt. Vull dir, que s’hi treballa dia i nit, amb despesa extraordinària, que no falte de res, que tot això ho paguen ells si cal, que el paisatge urbà siga pulcre, net, polit, lluent, veloç, malgrat que el camp s’enfonse, l’escola siga en barraques o, l’acabada d’estrenar CV-35, ens coste diàriament seixanta mil euros de l’ala, als valencians de veritat. Si cal, tapen façanes, soterren cadàvers i silencien els músics valencians, tot per l’esperat siroll d’aquells motors.

No cal dir que l’estrena oficial de l’autovia València-Ademús amaga una nova pífia, una altra, al sarró dels populars. Com ho va ser Terra Mítica i l’enganxada d’unes quantes caixes oficials (ai, la rumorologia de la crisi de les caixes dites valencianes), com va passar amb la Copa de l’Amèrica, un teatret per a rics i fills de rics, la Fórmula 1 no es quedarà enrere. Com collons volen que s’estiguen a aquella hora davall un sol de justícia, tants milers d’espectadors com s’espera que vinguen.
Podien fer passar tots els sants cotxes a tres-cents per hora per la CV-35, per veure si els professionals són capaços d’evitar els revolts, el budell de forats, tot d’indicacions errònies, els pontets i els enllaços, que sembla que paguem un projecte del XIX, perillós com a poc, i encara els despropòsits no s’han acabat.  

Tant se val. Els déus valencians són de vacances, amb el gin, els tinglados del port, les barquetes, i un sac d’auditories esperant de fer-se públiques per apamar quant ens costa als valencians tanta riota: el papa, el metro, el mestalla nou, Castelló, l’aeroport, els centenars de fàbriques de porcellana, i les putetes que l’eclestone es rifarà a compte del veïnat de l’Horta i València mare.
El riure és gratuït, si ho fas d’amagat o d’esquitllentes, i encara ho remataran amb pirotècnia a crèdit de Bancaixa i la CAM.

Sempre n’hi haurà malparits que es faran rics de tot l’embruix.
Riem, com els déus.

Les metamorfosis. Llibre Primer (i3)

«Sé que això et desplaurà, oh mare: a mi em tracten
d’orgullós, i he callat; em fa vergonya l’ofensa,
però encara és pitjor no haver pogut desmentir-la.
I ara, si sóc de debò descendent de nissaga celeste,
tu demostra que vinc d’allà dalt amb senyals innegables.»

Els homes de nissaga, en Gonçales P. es pensa que n’és, de jove poeta castellà passa ara a defensar que no hi ha poesia, ni literatura, ni llengua vehicular possible o eficaç, o llengua de primera, si no és la castellana. Ha d’haver-li tocat el senyal innegable, descendent i hereu, de nissaga celeste. Per això brama contra la llengua, se’n burla, en fa mofa i vituperi, si no és exclusivament castellana. Per a la tardor, ell i la família popular van adobant el programa d’un nou atac contra valencians irredempts.
També brama Gonçales P. contra la possible gestió d’aeroports de catalans i bascos (!), brama i es pregunta pel pare legítim, però Clímene alça els braços al sol i li diu: «et jure que fores engendrat per aquest que allà veus i que escalfa les terres, per aquest Sol.»

No cal continuar, en arribar al port de Madrid, a tocar mare, els poetes regionalistes s’esbraven, se senten tan superiors que comencen l’improperi a despit, amb gana, a lliure cabal: no recorden del tot l’origen humil, per exemple Terra Mítica, l’abús urbanístic, els focs d’artifici de tanta desfeta, el Canal 9 d’una televisió pandereta, Marina d’Or, el Mestalla, Porxinos, els hospitals i la salut dels valencians… Un oblit? No, mare. Per als il·luminats el camí sempre és planer: arribar i tocar el sant, com qui diu, com un Faetont valencià.

Les metamorfosis. Llibre Primer (2)

‘A l’edat del metall més vil arribaren de sobte
totes les malvestats; sense fe, veritat ni vergonya,
les desplaçaren el frau, la mentida, la malfiança,
la violència i l’esbiaixat afany de riqueses.’
[…]

Sort que som de vancances, doncs, que és un temps que gairebé tot ho perdona, ho endolceix almenys, ho fa passar més fi, més polit i menys aspre; sens dubte fa anar avall avall el malson, l’aprofitament dels altres, l’abús, l’entoix, l’enveja veïna. Almenys els primers dies, que tenim tant de temps per anar paint, tants dies per davant per fer i desfer propòsits, somnis, reptes i aventures. Sort de l’estiu, de les vacances, perquè, en tot cas, el déu sobirà promet que hi haurà un altre poble ben diferent al d’abans i que sorgirà d’un prodigi.

Ai, no continue, no, que el xic em reclama perquè baixem a la fira, a cercar el millor desig, lúdic, de les nits a la fresca, en família. Deixe ara Júpiter i la seua dèria adormida damunt la taula, a veure què tragina per a més tard. Bones vacances i bon estiu.

Les metamorfosis. Llibre Primer

‘Però encara hi faltava aquell ésser més noble, de clara
intel·ligència i que ha de tenir sobre tots el domini:
l’home va nàixer, doncs, ja fos creat per l’artífex
de les coses, que a un món més alt donava l’origen
amb la divina llavor, ja fos de la terra novella
separat mentre encara hi havia restes de l’Éter,
quan de Jàpet el fill, barrejant-la amb aigües de pluja,
va donar-li la forma dels déus que tot ho dominen,
i mentre els animals tots abaixen la vista a la terra
l’home va ser dotat d’uns ulls que miren enlaire
per aixecar-los al cel i veure millor les estrelles.
Fou així com la terra, abans deforme i inculta,
va transformar-se acollint l’estranya figura dels homes.

VERSIÓ 1. No fa gaire, els socis del Pou ‘La ilusión’ van descobrir un forat d’aigua: algú tenia canalitzada una séquia sota terra i omplia una cisterna per a rentar cotxes. Ara, l’home, un vell cacic de l’antic règim, està molt ofés. No perquè l’han pillat en falta, o perquè en una situació normal caldria estacar-li una multa exemplar (no li la posaran). No. L’home està ofés perquè no podrà traure tant de negoci en la rentada de cotxes, a partir de la descoberta.

VERSIÓ 2. Extremadura és en peu de guerra. No tota, exactament. Una part dels cacics, vells també, de psoecialistes, del pp, del funcionariat la majoria, perquè també els han pillat en falta. Estan ofesos per un suposat acudit d’humor negre, que parla del benefici rebut durant anys i panys dels Països Catalans. Fins i tot demanen que la Inquisió actue d’ofici, la justícia, la guàrdia, i unes quantes confraries més. NO estan disgustats pel desequilibri rebut durant anys, o per destapar-los com xuclen de la mamelleta mediterrània, ni per tenir més funcionaris que no treballadors. No. L’ofensa és l’acudit dels xiquets, l’unicef i l’apadrinament.

VERSIÓ 3. ‘Abans moros que catalans’, pregonen encara els botiflers a València, i el govern Camps , Rita, i Pajín, supose. ‘Abans venem ENDESA als alemanys que als catalans’, cantava el PP (i el psoe) quan l’afer de l’energia. ‘Abans privats que gestionats per la Generalitat’, diuen ara a Madrid, ZP i els seus, sobre els aeroports i estacions de tren.

Voleu dir que calia tants homes, i pre-homes, contra la deforme i inculta terra que cantava Ovidi, i ens toca de viure cada dia?

Fa unes hores que faig vacances

oh déus […]
ajudeu-me a trobar quin fou l’origen dels cosmos
i porteu fins al temps d’avui el poema continu.
Força abans de la terra, el mar i la volta celeste
no hi havia res més que aquella unitat primitiva
anomenada Caos, de masses informes, confuses;

Les Metamorfosis, Llibre Primer. OVIDI.
traducció de Jordi Parramon

Com que fa unes hores que he iniciat les vacances d’estiu, encara que amb tocs d’obligació, comence per declarar alguna de les lectures que, espere, em podré permetre durant el mes d’agost. Inicie Les Metamorfosis d’Ovidi, per qüestions de pes que ja aniré explicant, però que una cita de la contraportada del llibre, de Valentí Puig, ja valdria per convèncer-me de la tria: ‘Malament anirem fins que Les Metamorfosis no es llegeixi a les escoles.’

Per combinar el goig d’endinsar-me en la mitologia grega i romana, i en el Gran mestre Homer, combine dos llibrets excelsos de Maria Àngels Anglada: Relats de mitologia, els Déus i els Herois.

Tirant a trencar amb un any esgotador, d’alts i baixos, d’emocions i dissorts, d’un viure complex, al límit de l’esforç de vegades, amb la satisfacció de participar en projectes col·lectius amb veritable ànima, em refugiaré en el principi, en l’origen de tot plegat, segons el mateix Homer.

De vacances, doncs, si l’estiu i l’oracle ho permet: ‘Els Déus de Grècia tenien la seua estada a la muntanya de l’Olimp, on gaudien d’una vida feliç i alegre; però, sovint es presentaven a la terra dels homes, quan havien de passar fets importants.’
‘Naixement i infantesa’ Els déus, M.A. Anglada