Ulisses20

Bétera, el camp de túria

PSOE, 3 – Enviats a cagar, 0

2

Els enviats a cagar creiem en el País Valencià. Però com que no comptem, fem zero. Som zero. Malgrat que creiem en el País Valencià per moltes raons. Són raons de pes, totes elles, almenys per qui ens sentim enviats a cagar. Són nobles, com a poc, d’una dignitat excelsa. Per això incomprensibles més enllà de l’albarda. No donen vots, que no en donen, però un cirerer solament que fa cireres, però què bones són les del Camp de Túria. Un cirerer no fa taronges, ni cebes, i encara menys melons. No per això un cirerer és menys noble o banal que tanta arbreda artificial com creix, i tanta redona d’herbes com va ornant les carreteres. Des de Ventura, passant per Fuster, Raimon, Ovidi, o per aquella pintada dels seixanta, parlem valencià. Per l’escola valenciana, l’Alfaro, la gent del camp que tantes vegades s’ha sentit enganyada, malgrat que s’havia afiliat a l’AVA, pels afussellats de Paterna o Bétera, pel Tirant i els poemes d’Ausiàs March, per la llengua, sens dubte, i perquè és de dignitat reconèixer l’herència de segles, malgrat que no comptem, que un cirerer no fa sinó cireres, no ens venem el pa i la sal, ni l’oli. Les raons dels uns no són suficients per als altres.
Que s’afuen la cresta, s’esmolen el piu i es facen clenxa a l’entrecruix, aquells que han governat Espanya, València o la Comunitat, mai no podran entendre el gruix de la història. I compte perquè en veurem de pitjors i estrafolàries com un cabàs.
Si és pels vots, que Pajín ha de convidar els seus confrares polls i socialistes a ser de les tres províncies abans que no del país, tres gols per ells, que vagen berenant-se el fat, que la nostra resistència a admirar l’absurd, la prepotència, o la substitució que vivim, no vindrà de dos o tres estiuets més suportant-los la idiotesa. Ja fa anys que anem aclimatant-nos al vent de les colònies i al tuf de la reserva amb la qual van convertint València. La indecència, per bíblica, ja li fou perdonada a un tal Judes; així que els socialistes, si han de governar, que tinguen butlla de Roma per tornar-nos al malson del Levante que hom preconitzava en temps del franquisme i encara ens fa tan de mal.

Proposta 2: Partido Socialista de Levante. Ara, aquest també es confon amb un diario oficial, i amb un equip que ara també és de segona divisió.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El PSOE envia a cagar el País Valencià

0

És una metàfora. Que ara hi ha tendència a denunciar-nos per molt menys.
El que realment vull dir és que el Partit Obrer Espanyol vol enviar a la merda el ‘PV’ que identificava els socialistes valencians d’aquella formació altruista PSPV, que és com enviar a pastar els valencians que se’n senten, valencians a seques, però encara conserven un toc de socialisme; per això malgrat les engaltades, van preferir de quedar-se al partit que ara els expulsa el nom de PV de la credencial originària.
És veritat que la cosa era cantada, perquè mai no s’han cregut gairebé res, dels valencians, tret d’algunes excepcions, valentes, però cada vegada més consentidores dels draps bruts de tota mena i condició que han anat engolint, calladament. Alguns eren bons, vull dir que eren homes bons, gairebé feliços, creients del país i d’un partit que podia liderar alguna cosa a València, malgrat l’època fosca i covard del Lerma. Encara hi confien que poden fer més dins que no fora, pobres, i ves que fora tampoc no és que ningú no fa gairebé res de res. Pel que fa a l’eficàcia, naturalment, o a la influència. La innocència no els perdona, perquè ja no venim de quatre dies i la majoria són més aprop dels seixanta, per dalt i per baix del compte redó.
Després de la darrera desfeta, el PSOE va cridar a ultratomba, va obrir el sarcòfag i van traure la mòmia. (Ep, que tot això també és una metàfora). Joan Lerma venia a escampar aquella aigua beneïda, perquè sant cristo gros no n’hi ha en aquesta processó, i el ciri ja fa anys que feu perla. Ni bugia ni dinamo, a cals socialistes valencians no els il·lumina ni Fàtima, ni Lourdes, ni Repsol.

Per tot això, per anar resumint l’aleluia, no han decidit eliminar la paraula Partit del seu nomenclàtor, perquè ja ho saben que de partit, els socislistes valencians no en tenen. Una cofurna si voleu, però partit, no. Posats a traure, hagueren pogut eliminar la paraula socialista, perquè si són seriosos, que veig que no ho són, ja saben que els queda, als ninos, del concepte.
Han preferit eliminar la paraula PV, del registre mercantil de noms, breus, sigles, acrònims, i altres pellorfetes de la identitat. Els molestava, no sabem si per massa valencià, o perquè els confonia entre el diari oficial i el martini country.

Post. Si l’objectiu és governar, el truc és llepar-la amb autogestió: cal elasticitat, però traieu SV i llestos; i burro l’últim.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Estiu, cloenda de la VIII Mostra de jazz

0

Ahir va actuar una big band; entre argentins i ianquis, un grapat de música estil Nova Orleans, lleugera, fresca, lúdica, acompanyada d’històries ben narrades, la majoria en castellà. Té raó Joan Josep Isern, o aprenem anglés o perdrem de totes totes, perquè el castellà serà l’única llengua de comunicació amb l’exterior. Amb l’interior ja l’és. Avui mateix, Jesse Daves, un altre músic del Sud, en canvi solament parlava anglés als veïns de Bétera que s’havien acostat a la mostra. Podem pensar que l’home tampoc no havia d’esforçar-se a parlar castellà per fer-se entendre. Massa bonic, i massa culte, perquè siga realitat. Els canvis enguany han sigut importants, ja veurem com queda la mostra, que sembla un viatge d’anar i tornar tant bo com era el lloc trobat.
La cloenda ha anat a càrrec de Ramon Cardo i Enjazzats, una formació que sona cada vegada millor. L’aposta d’avui era especial, acostar el cant d’estil al jazz. Segons paraules del mateix Ramon Cardo –una de les millors coses que li ha passat al poble–, s’han esforçat de valent per arranjar la música tradicional valenciana amb uns nous aires, ara de jazz. L’experiment, que hem pogut gaudir en directe, paga la pena, i veurà la llum en un enregistrament d’ací poc. L’ú i l’albà a través dels músics de la big band de Bétera és una de les noves més importants d’aquest estiu, de l’any fins i tot. I la versió del bolero valencià arranjada per Belmonte, amb poema en català llegit amb aquella fonètica, pagava la matinada de demà que serà feiner. Sens dubte, la mostra no s’entedria sense aquesta formació, malgrat que els convidats, cada any, són de prestigi i  encara no sabem com acabarà tot plegat amb la nova manera de fer.
Com que els responsables són nous, arribem a perdonar que anit s se n’anés la llum i la Porteña hagués d’acabar l’actuació a cegues, a fosques, i a la palpa de cada instrument. Sort que són una banda amb ofici i bona paraula.
L’any que ve més, esperem-ho. I a veure si tenim sort i tornem on érem; en tots els sentits.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Hospital (7): vint-i-quatre hores abans

2

Hermini va passant una nit de dimonis, jo em mantinc desvetllat i mon pare va fent amb un sonor dormir d’home vell, dormir de ventríloc. Al passadís, i en altres habitacions va passant de tot, és una nit difícil, de tràfec, de gent amunt i avall. Aquesta nit no sé si ha descansat ningú, a la planta. Som en un hospital, caram, i ja passen aquestes coses. De matinada, quan comença a entrar la claror per la finestra, l’Hermini em mira i em somriu. Ha passat una nit de gossos, sense poder domrir, del silló al llit, del llit al silló. Em sembla que vol parlar, així que li dic com va, si vol res. Em confessa que espera que li desapareguen els dolors, mal de cap, neuràlgies, i un tumor al cap que, d’ací unes hores, ell ho espera, li trauran per deixar-lo bo.
–Volia fer alguna cosa a la vida, volia fer, però m’he passat la vida treballant, solament que he fet això, treballar, no he sabut fer res més.
Hermini s’ha passat més de mitja vida per les teulades, posant uralita. Fent sostre, provant de no caure, de mantenir-se viu al llarg de la seua vida útil. –Davant meu n’han caigut uns quants, molts joves, que han mort per culpa d’uralites que venien clivellades, fràgils. Les primeres hores encara vas amb compte, però després et confies, has de fer la faena. Hi havia vagues, entre els treballadors de la uralita, i moltes venien defectuoses. Jo vaig tenir molta sort, solament que he caigut un parell de vegades, l’una vaig estar mes i mig enguixat de l’esquena al coll, però em vaig recuperar. De nou a treballar, és l’única cosa que he fet en aquesta vida. El meu germà va morir fa anys, era més jove que jo, i em vaig quedar sol. L’empresa érem ell i jo, però ell va morir d’un càncer, fa uns quants anys.
Enmig del relat han entrat un parell d’infermeres, i han anat ordenant-li unes quantes coses: posa’t això, dutxat, posa’t les mitges, estigues preparat quan vinguen. Són les set del matí tocades, però Hermini té un neguit especial, avui, sap que d’ací a poc serà al quiròfan, i això no és el que més tem. –El pitjor, allò que em fa por, és que en porten a intensius. Quan em van operar la primera vegada, de les neuràlgies, vaig estar-me dos dies a intensius i vaig passar un infern. Hi havia molts crits, molt de soroll, rialles, no sabien com em trobava de malament, jo ho explicava, però no em feien cas. Allò era una discoteca. Vaig demanar pel cap, pel cap de servei, que va venir i vaig poder explicar-li-ho. ‘No em faran cas, em va dir, primer callaran, però als dos minuts ja seran de sarau’. M’ho va dir i va passar després com ho havia dit. Jo demanava per favor que no cridaren, que em trobava molt malament, però no em feien cas. Va ser un infern, pitjor que res. És el que em fa més por ara mateix, de l’operació, que em porten a intensius.
A poc a poc, Hermini va posant-se les mitges, es demana per què ho ha de fer, posar-se unes mitges, que on hem arribat. Li avance que potser al quiròfan farà fred, que serà una manera d’evitar alguna cosa, d’anar més preparat. El pijama que li han portat li va petit, porta el cul a l’aire i això el torba més encara. Acaba de posar-se les dues mitges, i expressa la calor que li provoquen. Entra una altra infermera i li pregunta si s’ha dutxat, no?, doncs entre al bany i arregles tant com puga. Hermini entra al bany i es banya a la pileta. De fora estant es veu que ha agafat al peu de la lletra l’ordre. Hi ha una batalla d’aigua i l’Hermini vol complir a la lletra. Torna una altra infermera, li diu que es prepare. Em torna a buscar amb la mirada:
–Una vegada em va tocar la loteria. Havíem fet una feina a Vigo, el meu germà i jo, i ens van felicitar. Una empresa de Lugo va veure aquell treball i ens va contractar per una quantitat que, a ell i a mi, ens semblava un regal. Com que faltaven uns dies per començar aquell treball, la loteria ens havia tocat, vam tornar al poble uns dies. Era l’any noranta-dos i un amic em va demanar que l’ajudés a posar un rètol lluminós. Vaig caure de l’escala i em vaig trencar el peu. Aquell dia vaig perdre la loteria, vam perdre el treball de Lugo, el meu germà i jo. Mai més no vam tenir aquella oportunitat.
–Visc a l’avinguda del doctor Corachan, a Xiva.
El metge Corachan, de Xiva, va traduir el primer diccionari de medicina al català, arribà a ser conseller de sanitat durant la República a la Generalitat de Catalunya, un valencià de Xiva, com l’Hermini, pobre, que va tenir la bolleta de la loteria a la mà i un accident li la va fer perdre. El doctor Corachan també va haver de fugir del feixisme, malgat que va tornar a morir a Barcelona.
He deixat l’hospital pels volts de les nou. Tres hores més tard m’avisa el meu germà que el pare eixirà de l’hospital en dinar. L’Hermini encara és a l’habitació esperant per anar al quirofan. Després de migdia, cinc hores després de tots els prepartius, el pijama petit, les mitges, el bany a la pileta, i les cabòries d’un home malalt, sol, li comuniquen que, avui, no passarà pel quiròfan. Dilluns, Hermini, potser dilluns. Tot això d’avui ha sigut una mala broma, una altra bolleta de loteria perduda.
Visca la sanitat, els hospitals, els consellers, la salut, i la mare que va parir la sort d’uns quants que, com l’Hermini, resisteixen l’atzar i tanta dissort.

Hospital (6): abans de saber que tornem a casa

1

La casualitat, o l’amenaça d’una alta voluntària, el rapte del malalt fins i tot, ha provocat els canvis suficients perquè, ràpidament (sis hores), ens passaren a la planta.
El retorn a la serenitat de la nit, a l’hospital, mentre mon pare dormia, després del neguit d’aquest dies, és viure novament l’entusiasme d’una normalitat aparent, gairebé fingida, però de més assossec. Almenys fins a una hora de la nit. Després, la planta s’ha posat en peu de guerra.

Havia sopat a casa i havia vingut a explicar-li la vesprada dels seus camps:
-A l’Assegador, li explique, no trobe la saó que en teoria hauria d’haver provocat el reg a manta de dissabte o dilluns. O no han regat, o el reg ha sigut desigual. Passada de verí contra el caragol.
-A Sant Ramon n’hi ha cànem a grapats, però a la tercera taula ha passat alguna cosa amb la màquina. S’ha embussat. Potser que he arribat a fer dues taules amb la màquina avariada, fins que me n’he adonat. Sort que a última hora passava el Pitirri, un veí, que té un camp al costat. En veure’m, ha frenat la furgoneta, ha fet marxa enrere, ha tret el braç per la finestra i ha arruixat: ‘–iee, com va ton pare?’ És un cant ample, pletòric, de veu rural feta  a la terra. Pitirri continua: –vaig anar a veure’l l’altre dia, i vaig demanar tres vegades per ell, però ningú no em sabé dir on era, que no, que no, em repetien, ací no tenim cap José Boví, que no és ací. Vaig anar a tres taulells, i ells que ton pare no estava allà ingressat, i jo, que no pot ser, que m’han dit que José és a l’hospital. Després m’han explicat que era a la Fe, però jo el buscava a l’Arnau: –com va ton pare?
Li explique que potser divendres o dissabte ens donaran l’alta i tornarem a casa. –llavors vindré a veure’l. Què, li fas la faena?
–Se m’ha avariat la motxilla.
-A veure, deixa-me-la. Sí, Contra el marge és la millor prova…, no, no funciona. S’ha embussat.

Pitirri fa via amb la furgona i la seua dona, cap al poble. Jo ho prove un parell de vegades més, fer anar la màquina, però no ho aconseguesc. Passe a l’acció caragol, carregue les coses i me n’entorne. Explique a mon pare tot l’afer de la motxilla, però avui es troba cansat, no té esme de res més, vol dormir. De diumenge ací és un altre. Tothom m’explica l’efecte UCI, que això és normal, en unes hores més la cosa anirà millor. Ho espere.
Torne a la normalitat, doncs. Escric, Baixe a la planta baixa, cerque una xarxa oberta, a la vora de la farmaciola. No aconseguesc connectar-me de cap manera. Sembla que la retallada de pressupost demana fins i tot d’apagar el wifi dels pacients/acompanyants. Quin remei, Més tard ho intentaré.
Debades, perquè la connexió no funciona de cap manera, però a la planta hi ha sarau i, els que no dormim, ho aprofitem per passejar, per explicar-nos les situacions, per passar-nos la teràpia i el cansament. És això també l’hospital, un munt de gent explicant-nos tot de drames i històries amb solatge.
Sort que unes hores després, nosaltres ja serem a casa per contar-ho.

*Gràcies, Josep.

Hospital (5): desorientats.

2

Diumenge tornàvem a ingressar a l’hospital. Després d’esperar-nos unes hores, finalment vam tenir habitació i llit. Potser esperaven que faltés algú, perquè a aquella hora, diumenge, no era moment d’enviar ningú a casa. Jo em vaig quedar amb ma mare, així que va ser el meu germà qui acompanyà mon pare. L’endemà li havien de fer la prova, una cosa fàcil, deien sempre els metges, per desfer aquell coàgul que obstrueix la vena, el capilar, l’artèria o ves a saber. Però la prova es va allargassar més del compte, l’endemà, més del doble del temps previst: els imprevistos. Quan no els busques, ni els vols, ni els esperes, sempre arriben els imprevistos per fer-te fotre. Dues hores i mitja de prova, m’avisà el meu germà, i al remat res no ha eixit com esperaven, no han pogut passar-li el catéter, una mena de tub que impediria una futura obstrucció, almenys en aquell mateix lloc. Res, home, que no puga curar la confiança i una encertada medicació contra més imprevistos.
Després de passar a l’UCI unes hores reglamentàries d’observació, encara no han trobat llit, ni habitació. Pel que sembla, en aqueix hotel de La Fe no fan reserves. No està el percal per a segons quins luxes. Així que no el podem visitar, el pare, malgrat que segons em diu Josep, el meu germà gran, sembla desorientat, pobre, allà sol a l’UCI , en el llit vint-i-set, esperant no sé si més imprevistos, o que algú deixe un llit lliure, o bé que algú altre es cure, o no, i llavors em pregunte ara, de nou, com és que hi ha un passadís sencer a la planta número vuit, tancat i barrat i sense servei, mentre tenen tot d’homes i dones allà, a l’UCI, desorientats, esperant que algú els diga la nova: com que s’ha mort un, o dos, aquesta mateixa nit, a sorts, vosté o possiblement vosté, ja podran pujar a la planta avui mateix.
Però no, aquell passadís és tancat, fosc, perquè cal fer estalvi, desmuntar la parada de sales, llits i cambres, i tenir els homes mig amagats, darrrere aquell espill dissortat, desorientats completament. Perquè hi ha altres urgències que cal atendre, com el futbol, la vela, la fómula, Madona i no sé quantes coses més, i perdoneu que ara em desoriente. Però d’alguna manera he d’escapar-me de la tensió i del maleït catéter.
Ma mare ja s’havia mudat, dutxada i perfumada, mare, i aguardava l’altre germà perquè la portés a veure el seu home. No sabia que no rebia visites, ell, perquè a l’UCI les coses no van d’aqueixa manera, vull dir com a la planta, que poden rebre visites a qualsevol hora. Així que l’hem convençuda, mig convençuda diria, perquè baixés a casa i es canviés, a la porta de casa ha tret ella una cadira, per passar la vesprada d’estiu una mica distreta, cada dia ho fa a l’estiu, que abelleix eixir a la fresca, ara sense el seu home, que ara mateix, supose, dorm darrere aquell maleït espill, sol, entre més llits i malalts com ell, a l’UCI.
Jo estic bé, aguante, malgrat que avui també he anat completament desorientat, aquest apunt mateix n’és una mostra, i me n’he anat al camp, al Pla, a la partida de l’Assegador, a escampar la Karda combinada amb un producte que ara no recorde, que el Robero m’ha aconsellat si pretenia carregar-me amb eficàcia la brossa, la matapuça, el cànem bord, la verdolaga i la juntsa, la juntsa?, li demane, com s’escriu? Ell m’ho dibuixa. Tant se val, la desorientació ja és col·lectiva, solament que volia una excusa, per explicar-li a mon pare, si aquesta nit dormíem plegats a la planta, com va el programa de deures que em va posar el cap de setmana. Veus, li explique al meu xic, com els mestres també fem deures, encara quan són vacances.
Finalment, no he pogut anar a explicar-li res a mon pare, aquesta nit. Segur que n’ha d’estar patint, l’home, que no ens encarreguem com cal dels seus camps. Potser que tinga tanta raó.

Malonda i l’escola d’Almoines

1

El passat 11 de juliol, David Barelles, Director General de Personal de la Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana, va comunicar al professor Batiste Malonda, director del Col·legi Públic El Castell d’Almoines, l’obertura d’un expedient disciplinari per no establir en la seva totalitat serveis mínims durant la vaga del 29 de març de 2007.

És preocupant l’escalada reaccionària que la Conselleria d’Educació duu contra el projecte del CEIP El Castell i la persona que el representa.

Les persones signants:
-Igual que les entitats i persones que han premiat i reconegut el projecte i el treball de la comunitat educativa del CEIP El Castell, i el seu director Batiste Malonda, (*), reconeixem i defensem aquest projecte com un dels millors exemples de la Renovació Pedagògica i de la construcció de l’Escola Pública Valenciana.
-Denunciem la persecució i l’assetjament contra Batiste Malonda per part de la Conselleria d’Educació, perquè renuncie a tota possibilitat de seguir al capdavant del projecte, tal com reclama la comunitat educativa d’Almoines.
-Exigim la retirada de l’expedient a Batiste Malonda, així com de l’informe negatiu de la seva gestió.
-Exigim la continuïtat de l’equip directiu del centre.
-Exigim la derogació de la Resolució de 16 d’octubre de 2007, la Instrucció de 17 d’octubre de 2007 i l’elaboració d’una nova normativa que permeta l’elecció de la direcció que desitge la Comunitat Educativa del centre. El cas d’Almoines és un exemple i un clar advertiment a qui confiaven en les possibilitats del procediment actual.
-Demanem a les organitzacions sindicals i ciutadanes que investiguen i denuncien els possibles delictes d’assetjament, persecució i prevaricació que hagen pogut incórrer els/les diferents funcionaris/es i càrrecs polítics de la Conselleria d’Educació.

TOTS SOM BATISTE MALONDA!
DIMISSIÓ DEL CONSELLER D’EDUCACIÓ!

* Signa aquest manifest fent aquí un clic.
*http://www.eets.org/formula/mani.php
* Difon-lo entre els teus
(*) El col·legi d’Almoines va ser dels primers centres a aplicar l’ensenyament en valencià i la seva trajectòria ha estat reconeguda, entre més premis, amb el Baldiri Rexach, el Melchor Botella a la Renovació Pedagògica, i la Creu de Sant Jordi.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La platja, l’Almardà, les vacances

0

Aquesta vesprada hem fet la primera eixida a la platja, el primer tast d’enguany, al terme de Sagunt, el primer sopar incomplet dels amics. N’hi ha que no han pogut venir, però el bateig ha estat igualment vàlid. Cada any, el primer dia de platja és l’estrena de l’estiu, malgrat que dilluns la majoria treballem, malgrat que no desconectem de les responsabilitats, dels compromisos, de la decebedora situació política dels valencians, magrat que els ensortirs econòmics i culturals no són gaire afavoridors de res, és l’estiu. Per això aquest primer bany a la mar, a l’Almardà de Sagunt, obri l’estiu a totes les esperances i els desitjos que vulgueu pensar: malgrat que aquesta, com gairebé totes les aigües de platja valencianes, és marronosa, bruta, i tot el que explicareu sobre la contaminació es quedaria curt. Tant se val, és la nevereta, l’ensalada russa, la tonyina, els entrepans, les cerveses, les papes, el xipolleig, la sorra, la conversa, el passeig amunt i avall de banyistes de tot tipus, flacs, grossos, escarransits, panxuts, alts, baixos, i tota la fauna humana i diversa que sempre va de l’un costat i de l’altre a vora mar, després venen els de les canyes, la caixeta, la cadira de tela, i a mesura que va fent-se fosc ja comencem a alçar el campament, les pales, els cabassos, les estores, les tovalloles, la nevereta, i cap a la dutxa a casa… Quin goig, l’estiu, i aquest primer dia de platja, a l’Almardà, amb aquesta aigüeta brutosa, gairebé negra. L’estiu és que ens pot, ens doblega, ens afluixa, ens deixa anar el pitjor i el millor de cadascú. Benvingut l’estiu, i la platja, el primer dia de bany, amb els xiquets, les mares, les ties, i el goig d’haver acomplit el ritual familiar que ens van ensenyar els pares, de menuts: a la platja, a partir de les sis de la vesprada, la millor hora, sens dubte.
Ens hem fet el propòsit de tornar-hi. Ja veurem si tenim forces.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ERC contra el dret de decidir de bascos i catalans.

2

Doneu-los temps, i idees, diuen les males llengües. En realitat avui volia parlar de tribunals, constitucionals o d’audiència, superiors, o de justícia, que gairebé tots toquen al mateix vent, o sonen al mateix ritme, contra la música de perifèria, o si voleu, contra qualsevol tonada antiborbònica, antifutbolística o lliurepensadora.
I si de cas no sonen suficient, els tribunals d’anomenada, hi ha sempre algú, president o ploramiques, de Zp a Savater, de la COPE a la SER, preparat que fer-los despertar del cansament d’estiu o del superflu hivern, perquè estiguen alerta les vint-i-quatre hores cada dia de l’any: que l’espoli valencià-català-illenc fa molts anys que dura?, no passa res. Però ai que l’espoli bufés al contrari, a favor nostre, mare, fins i tot els camioners actuarien d’ofici. Si mai Extremadura no rebés el doble de decència que la resta, ja s’inventaria algun parit com insultar-nos de cara, per fer-nos-la passar magra. Que els bascos decideixen decidir? Desperteu el tribunal, tots els tribunals, i tanque-los tots a la panxa de l’Audiència. ZP, amo del PSOE i del PSC, despertaferro defensor d’una sola pàtria, glòria i espirit, ja crida la lleva i el requeté (què fa ERC fent el cul gros del PSC, contra els bascos i contra valencians-catalans). No, Puigercós no ho fa pels diners, i pel refilet d’assumptes socials, pactar amb l’esquerra d’espanya que nega el pa i l’oli als bascos. Als catalans ja els nega el pa i l’oli la mateixa ERC, no calen Constitucionals, ni Audiències, ni Tribunals. Puigercós i els seus ja en són prou contra catalans i valencians.

Que Solbes torna a riure’s de tot plegat?, el Castells, el Puiger i la resta a pactar. O a callar. Amb el sabó i la butxaca plena, això. Però com és que no ixen escapats, els d’ERC, d’un govern que se’ls burla als morros, el Solbes, el Zp, el Castells, i tota la companyia de Jesús Maria i Josep d’espanyols del PSOE i del PSC? Com és que no diuen prou a la burla i a la riota? Qui els aferra al cul gros d’una pega que no els deixa parlar clar i sense embuts? Calen més insults, amics? Quina independència poden portar-nos o negociar-nos aquesta gent? Aquesta banda de venuts al sou de consellers, de directors, de secretaris… (em sembla que m’he passat, no?)

Mai els espanyols no ho havien tingut més fàcil, amb tribunals o sense, per parar els peus a la perifèria, als capricis de bascos, que també és la sobrietat i la coherència de l’Ibarretxe, a l’insult d’unes balances que tant se val que siguen publicades. Tant se val, perquè demostra que som faves, molt faves, mes faves que ningú a Europa.
Així que visca Ceuta, Melilla, Càceres i Badaloz, i tota l’espanya medieval, dels Gods als borbons, de la fórmula 1 urbana tan valenciana a la tercera hora de castellà i la bufa de periodistes massa nacionalistes (el Basses?). Visca la pròstata, l’all-i-oli, i els quaranta anys més de calvari que ens tocarà passar, fins que els nets del Puigercós i companyia tornen a decidir de modificar un pèl l’estatutet d’aquesta regió que un dia volgué ser nació. Aliem-nos amb els vencedors, abans no ens fiquen tots a la caseta, llepats i commoguts. O morts a seques.

Sort que ara vindrà Madonna a xuplar-mos la fava, als valencians, per quatre milions d’euros de l’ala, de l’ala del president de la diputació. L’últim que pague l’entrà, en aquesta fira de folls.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Hospital (4): a casa, de moment

0

Entre a la casa dels pares, li demane a ma mare si s’ha dutxat, que vull portar-la a l’hospital a veure mon pare. Ton pare?, si és al corral, per a què vols anar a veure’l a l’hospital. Li dic que no em faça broma, que vaja preparant-se. No faig broma, em respon. Molt m’he desmemoriat, però acabe de veure ton pare al corral. Li insistesc, però ella no afluixa, m’acompanya al corral. Em trobe el meu germà, li dic que la broma de la mare no és minsa. Quina broma, em demana ell… Que el pare és a casa. Comprova-ho, em diu. Collons, és veritat, mon pare és al corral, adobant l’espai del gos, deixant-lo com ell el vol, organitzant no sé quantes coses més. No sé com reaccionar, malgrat que estic content, que és una sopresa tot plegat, em mire ma mare, que m’observa amb no poca sornegueria (descregut!). Li demane a mon pare que fa, com es troba, què fa ací, qui l’ha enviat, com ha vingut, com és que ningú no m’ha avisat de res… Dispare les preguntes tant de pressa que em deixe els interrogants. Les respostes.
–No em faran més proves fins dilluns que ve, així que m’han donat l’alta fins diumenge.
De moment som a casa, dic, això és el que compta. Però ja has començat a treballar més del compte. Això no és treballar, em replica, organitze tot el que heu desorganitzat aprofitant-vos que no hi era. És veritat, mon pare ha tornat i ara tot sembla gairebé normal, com abans del primer ingrés. Aquesta serà una setmana llarga, també, de molta discussió, em tem. Però totes les cares d’aquella taula reflecteixen l’emoció del moment, el goig de trobar-nos plegats. Fins diumenge almenys.

Afegit: hi ha retallada de personal, som en un mes difícil, perquè l’estiu fa tuf de vacances i d’un ritme hospitalari diferent. Els hospitals valencians estan sotamínims, tot l’any, no cal esperar les vacances. Malgrat les campanyes del PP, les obres estan aturades en qualsevol dels hospitals valencians, alguns serveis van tancant-se. Fins i tot corren perill les urgències en alguns hospitals importants. La retallada de recursos és intensa, amagada, nocturna, conscient, de provocar la desaparició d’alguns serveis. De primer, cal anar pagant els capricis (la fórmula 1, per exemple), després perquè no hi ha eleccions a la vista, de tercer, perquè la veritable política d’atenció social no és el fort dels polítics valencians. Malgrat els estirabots de Rita, Camps o Rambla.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Hospital (3), haques i carros

1

Els bous d’enguany no envestien, diu mon pare al veí d’habitació. Però ràpidament gira la vista, perquè aquell no està gaire interessat en els bous i les històries d’animals. Ara comença el veritable relat:
–L’any que s’acabà la guerra, mon pare (el meu iaio) va anar a Pamplona a veure els bous i a visitar la fira. Cinc o sis homes del poble van anar plegats. Necessitaven animals i aquelles haques eren nobles, treballadores, amb coll. Les haques galegues tenien mala fama. Les de Pamplona, en canvi, m’assegura mon pare, tota la força que esmerçaven tenien de noblesa, aquelles haques. Els uns compraven vint haques, els altres deu, un que li deien Benlloc em va arribar a comprar quaranta. Baixaven les haques en tren, el tren Xurro que baixava de l’Aragó.
Els homes ensenyaven la compra en una era, on ara hi ha la primera bàscula, porfiaven, entre homes, qui havia fet millor compra, s’arrufaven els homes, estiraven el coll com uns titots.
–Si agarres l’haqueta del coll, te la regale! –va dir Benlloc porfiant el Sucrer. Però bo era aquest, perquè ningú el retés a aconseguir trencar límits. Li va costar, diu mon pare, però es va fer amb l’haqueta més viva que havia mercat el de Benaguasil, Benlloc, aquell any. Benlloc era jove i ros, fatxenda com no se’n coneixia, però la boca el perdia, els perd els homes, la boca, i finalment, com passa gairebé sempre amb tanta fatxenderia, no va complir, perquè no coneixia qui era el Sucrer. Una cosa comparà, li retreu mon pare, a un altre fanfarró de Betéra, el tal Benlloc de Benaguasil, però mon pare vol que m’estalvie el nom per qüestions familiars.

El meu iaio portà una haca, el primer any, que li va costar noranta duros, negra, valenta com ella sola. L’any següent en portà una roja, gran, poltre d’un any i mig, molt treballadora. N’hi havia que li l’emprava per portar llenya al Famós, a Tavernes. De la partida de la Garrofera, on hi ha les casernes noves, fins allà costava el viatge un dia, el carro carregat de llenya.

Un altre viatge, passats els anys, el va fer mon tio Paco a Pamplona, i va portar una haca poltre, bonica, que li va costar set-cents duros, però aquella, durant el viatge d’aquell tren xurro que parava al Puig, va menjar-se el pèl de la cua i de la cremellera, la crinera, i d’això va morir segons mon pare al mes, malgrat que el tio Blanco provà de salvar-la, que li va fer neteges de panxa i de cul, li estacava el braç per traure-li un rosari de bonyigos, ell que tenia ferreria i entenia d’animals més que no els menescals; però l’haca va acabar morint-se.

Sempre teníem dues haques i una burra, a casa, afegeix mon pare. L’última haca que vam tenir era filla d’un cavall de Palanca i d’una egua de Silverio Bleda. Tenia molt de coll, i mai no es negeva a tirar quan li ho demanaves. La vam vendre al final, a un comerciant de Montcada, no recorde el nom. Era una època de carros i haques, per a treballar i anar de festa a Sant Miquel, a Llíria. Un colp vam anar amb ta mare i els iaios, n’érem vuit o nou i va caure una aigua de por, sort que portàvem la lona i vam posar la vela, amb els ferros, però vam acabar el viatge banyats.

El tio Vicentico, el de la Bueleta i els Càrpio eren els més llauradors, els que llauraven més recte, també el tio Julian, l’home de la tia Encarna, i un que vivia al Mas d’En Conill, no sé com li deien. Allà llauraven per concurs, tot i que no hi havia gaire fama de fanfarrons.

La penúltima burra la compràrem a Bétera. Eren dues burres germanes que venien de la fira de Xàtiva. Una la compràrem nosaltres i l’altra no recorde qui, al Granerer de Montcada, un comerciant d’animals. Les dues eren manteres, però de molta força. La meua li la vaig canviar a Tofolet, pèl per pèl, la meua per una altra de més menuda però molt lleugera. Tu les has conegudes totes dues.
M’acaba explicant mon pare com plorava de petit, jo, agafat als pantalons del iaio perquè em passejara amb la burreta i un carro petit, que solament que servia per això. Que no apagues el llum? Sí, si no m’expliques res més, dormim, però jo encara em faré un café.
No dormiràs. No, aquest temps de carros i d’haques em té agraïdament desvetllat. 

Hospital (2)

2

Segona setmana. Arribe amb la bossa de l’ordinador, sopat, observant el carrer, la gent que va amunt i avall, poca gent, després que he aparcat amb una facilitat increïble. De nit, en aquest indret, mai no et creus com de fàcil és trobar aparcament. Ara ja sé on no deixar el cotxe, perquè hi ha desgraciats que el deixen frenat, en doble fila, i poden absentar-se més de dues hores sense dir ni ase ni bèstia. Vaig haver de telefonar els municipals.
A les escales de l’entrada de l’edifici central solament que hi ha tres o quatre persones que fumen, em trobe una persona que baixa de l’ascensor i prou. La resta fins al meu destí és desert. Puge fins a la vuitena, mon pare dorm, com el veí d’habitació. Els llums són encesos. Deixe les coses i comence a preparar el silló on passaré la nit. Trec l’ordinador i mon pare es desperta. Ja ets ací: el salude, li demane com va, i si vol res, em demana si he sopat, li responc que sí, que ja són gairebé dos quats de dotze. Has anat a cap lloc (es refereix si he anat al camp), li dic que sí, que he estat al Pla de l’Hereu, nosaltres en diem Mangraner. Ai, un dia en parlaré dels mangraners del terme, els mangraners del Camp de Túria. Ferran preparava no fa gaire un especial sobre els mangraners per a la revista Mètode.
Què, hi havia brossa? N’hi havia, no gaire, però he tirat una motxilla (Karda, comercialment, s’escriu amb K). Sí, em diu, al Mangraner amb una motxilla és prou. Veig que s’espavila, que comença a raonar amb interés, ara mateix. Quan torne, potser aquesta setmana, hem d’anar pensant a tirar guano al camí d’Alcubles, al camí la Torre, als dos camps de la satsuma, així que espere estar-me a casa prompte per començar la feina. Ell va dibuixant com serà el seu futur, sempre carregat de feina i de responsabilitat. El Robero ens portarà el guano al camp, i nosaltres l’escamparem. Nitrofosca, afegeix, tirarem Nitrofosca, i explica el detall de les quantitats, els sacs a cada partida, la manera com ho farem. No sé si sap que, almensy la bicicleta i un grapat de feines més, s’han acabat ara per ara. Però ell continua segur que el guano no és una feina que no podrà fer, segons els càlculs que va fent-se.

Ha vingut l’amiga d’Empar, m’explica, Carme; tres vegades ha vingut a veure’m. Com que treballa ací…, son pare va viure a la nostra casa, on vivia la tia Maria, treballava de pastor per al iaio. I el germà portava l’haca gran de la casa, abans que la portés Enrique. Li dic que ahir vaig veure Enrique, l’últim dels jornalers de la casa pairal dels Bovins de Bétera, almenys l’últim que jo recorde. Enrique ha de vorejar la vuitantena, però encara el vaig veure ahir amb una Mobylette amb el cabàs i la llegona, i les ganes de continuar treballant al camp.

Ahir va venir el Pitirri a veure’t. No el vaig veure. Es va enganyar d’hospital, es pensava que eres a l’Arnau de Vilanova. Sóc a la Fe. Sí, jo ja ho sé on ets, però ell no ho sabia, m’ho ha dit la filla, que havia vingut expressament. Té un camp mitger amb el nostre, al Pla de Sant Ramon, també li han furtat la porta de la caseta del reg.

També he estat al Pla, al costat del de Sabelín, i m’he trobat una parella que m’ha fet estar parlant mitja hora. Són grangers, ella és mestra, de Campos, al sud de Mallorca, i coneix gent de Mata de Jonc, va estudiar amb n’Antònia Ensenyat. Qui?, pare, tu no la coneixes, n’Antònia. L’home és d’Amèrica del Nord, fa vint-i-cinc anys que treballen a Bétera, de grangers. El món és molt xicotet. Això mateix ha dit l’americà, que el món era molt petit, quina casualitat troba-nos al camp, al terme de Bétera, parlant de Mata de Jonc, d’Antònia Torres i d’Antònia Ensenyat.
Ella es diu Maria, també és mestra, diu que mai no parla mallorquí amb estranys, per por que no l’entenguen, que solamnet que ho fa amb el seu home, l’americà. Jo li ho he demanat expressament, que me’n parlés, i ella s’ha estranyat.

Quants mestres treballen en l’escola gavina, em demana mon pare. Quants?, trenta o trenta-cinc, li dic, s’alça d’un bot, em mira, li he de demanar que abaixe la veu. Trenta-cinc, ho repeteix com si fos impossible.
Van eixint més coses a la conversa, del passat, del present, d’alguns deures pendents al camp, –No t’oblides de fer una ullada als ametllers, trobe que n’hi haurà brossa.

L’altre dia, comence a dir quan em talla: ja ho sé, segur que has vist el Cassolo i t’ha dit alguna cosa. Com ho saps, si encara no havia començat a explicar-te res… Però ja m’ho pense què t’ha dit i ja li pots dir que no, si el trobes. Solament que volia donar-me uns consells de millora, perquè els ametllers… Prou, em talla.
Comence a navegar entre fotos i pàgines per adobar alguns breus per a l’escola.
–Aquest ordinador va amb piles? Amb bateria.
–Aquest et va costar tres-centes mil pessetes? No, aquest solament mil euros.
–Com han baixat.

Pare, passa de mitjanit, hem d’anar pensant en tancar el llum i plegar, jo he d’escriure l’apunt. Això que fas és treballar? No, això és la manera de dir-te bona nit i començar a pensar què vull explicar, com vull explicar-me això que vaig vivint.
Bona nit. Deixa la porta mig oberta, perquè entre una miqueta de llum. Demà s’alçarem a veure els bous? Naturalment. Demà és l’últim dia. Bona nit, pare.
Bona nit. Encara no he eixit de l’habitació amolla: els bous d’enguany sembla que són mansos. Em gire sorneguer. Ho deia el diari.
Explica-li-ho a la gent que cau cada matí de morros, veuràs com no són del mateix pensament.

Dissabte d’estiu

1

Mitjanit. Demà tanquem setmana amb un diumenge de repós, sens dubte, després d’un jorn tan complex. Comence de matí canviant el pany de porta d’una caseta de reg. N’hi ha centenars al terme, al territori sencer, i la moda que va establint-se no afavoreix la propietat, almenys una propietat agrària escassa. A la ferreteria em vénen un pany complet, el bombí, les claus, el pany, la maneta. Ho he de reblar, així que també agafe una capsa de claus i amb l’equip complet, alicates, martell, taladre entre més estris, me’n vaig decidit a la feina, però ep, quan semblava que no em deixava res, el de la ferreteria m’avisa si sé on em fique, perquè si no ho sé, o no ho sé prou, ell ja comença a preparar-me un dictat de consells imprescindibles per anar pel món a muntar un pany, com si diguérem, les beceroles accelerades d’un futur manyà molt professional.
El propietari de la ferreteria em fa una descripció exacta del que he de fer, que no faré, perquè amb tants detalls, abans passa la llima, compte d’enfonsar massa allò, que no t’entrarà després el pany, posa els claus, no rebles res, a mi no m’agrada com queda després la feina, la primera que vaig fer, el primer pany qte vaig canviar vaig passar-me dues hores, però ara ja vaig preparant-ho tot abans de començar… Marxe dubtós d’aconseguir el propòsit, de posar el pany nou a la porta, sobretot perquè no dispose de les dues hores que diu aquell.

M’ha quedat bastant redó, si exceptue que el propietari de la ferreteria m’ha venut una maneta llarga en excés, així que passe de la perfecció i avance feina: passe per la cooperativa, compre cinc sacs de cristalí d’estiu (en tres mesos el sac de guano ha pujat el vint per cent), una capsa de cinc quilos de verí per al caragol i un centenar de goters. Em telefonen perquè passe per l’estació: he de rebre una persona que volem contractar a casa dels pares; trigue cinc minuts a presentar-m’hi. L’acompanye a casa, li la presente a ma mare, ella diu que ni pensar-ne a posar ningú a casa, que ella ja es val per tantes feines que calga. Li dic que tant se val què diga, que posarem una persona que l’ajude. Amb Rebeca, que és d’Hondures i ha vingut a casa amb la xiqueta i l’home, no acabe d’avenir-me amb els serrells de la proposta. Li dic que tornarem a parlar-ne dilluns. Passe pel camp i deixe part de la càrrega. Fique el contingut d’un dels sacs en el dipòsit del reg, i me’n torne a casa. L’olla és llesta, la prove de sal i afegesc colorant. Pregunte a ma mare si vol fideus o sèmola. Em telefonen que venen a portar-me la nevera, Empar la va comprar ahir a cals Broseta, perquè el congelador de la vella ha dit prou, fins ací. Puge a casa i comence a buidar la part de nevera que encara funcionava, ho deixe damunt els bancs de la cuina, trec la nevera del seu lloc i la netege, perquè no em diguen que som bruts. Triguen més del compte, els Broseta, més del que m’han dit.

Arriben tres quarts d’hora més tard, són les tres tocades: –hem tingut un dia de por, diuen els germans Broseta, però em pugen la nevera a casa (un sol colp a l’escala, un sol pelat a la nevera nova), la instal·len i marxen amb la vella. En això han sigut molt correctes. La nevera nova va de cine, és el seu primer dia en aquesta casa, però sembla que és de tota la vida. Baixe a ca ma mare, trobe els fideus i em decidesc. Cinc minuts després, dinem. Ma mare diu que seran cruns segur, i durs. Són bons. El brou era bo i dinem a gust, després dels fideus, creïlla, pilota, botifarra, casalà… Xarrem d’això i d’allò. Ella em demana d’anar a veure el pare, però avui no sé si ho podrem adobar. Alcem taula, ella renta els plats, jo marxe a casa, em deixe caure al llit, m’adorc, em despeta el telèfon. No l’agafe, baixe i prepare el cotxe amb els estris del camp. L’herbicida (Carda, quin nom, quina metàfora d’herbicida), la motxilla, la màquina, l’aigua necessària, l’aigua de beure. Sóc a Pinela, fa anys que no venia. De petits jugàvem en unes muntanyes de terra i pedra que van traure per anivellar el camp. Encra hi són, més a la mida d’una relaitat menys fantàstica. Mon pare vol que tinga cura de la brossa, així que em passe dues hores acarnissant-me amb l’herba i uns gossos que solament que lladren. Després, mon pare ja em diu que són els gossos del criador de caragols de la vora. Caram, tinc un criador de caragols i jo he comprat verí perquè no se’m mengen la collita.
Passe pel Pla, deixe un altre sac de guano al dipòsit del reg, prove el venturi, revise com van les carabasses, quina barbaritat de mates, poques carabasses però moltes mates. Mon pare ja em va avisar que tallara els refillols, però no hio vaig fer. Torne al camí de Llíria, on l’aventura del pany. Ara mateix es rega, afegesc el tercer sac de cristalí d’estiu. Finalment torne a casa, em dutxe. Baixe al carrer, perquè ma mare ja m’esperava, m’ho sembla, a la fresca, a la porta de casa. L’estiu és bo per això, per eixir a la porta de casa a saludar qui passa, a enraonar, a parlar d’això i d’allò. Es oara gent que ens demana per mon pare. Diem que va bé, que es troba fora de qualsevol perill, més enllà de ser un home de vuitanta-sis anys, com qui diu en la flor de la vida, que ara ja no podrà anar amb bicicleta.

Va congriant-se una negror de núvols que descarregarà en qualsevol moment; al carrer del mestre Gascon Sirera s’ha fet de nit, però solament que amenaça, perquè després no passarà res de res, malgrat que en alguns indrets les tronades d’estiu han afluixat de valent. A Castelló n’ha caigut a manta.
Prepare el sopar amb la mare, ous i carn, i meló de tot l’any. Ella aigua, jo cervesa. Dilluns hem d’anar a comprar tomates, enciam, olives… Trec el fem, puge a casa, Empar i el xic ja han tornat de la Vall d’Alba, parlem de l’aniversari, de la nevera nova, de tres bresquilles del secà de Cabanes que m’ha enviat Paqui, de més detalls. Em canvie, agafe l’ordinador, torne a veure si ma mare s’ha gitat, però és a l’hamaca: –vull estar-me ací una estona, però no vull eixir a la fresca.
–Hi ha Vicentica i Conxín, a la fresca, li dic.
–No vull eixir.
–Vols res més?
–No.
–Bona nit, mare.
–Digues al pare que demà sí que aniré a veure’l. Bona nit.
Marxe cap a l’hospital. Gairebé final del dia. 
  

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Hospital (1)

1

En un tres i no res he canviat l’hàbit, l’horari i la manera de viure. M’he traslladat en certa manera; ara visc les nits a l’hospital. Sense cridar-ho, tot canvia com afronte ara les coses. Una acció involuntària apareix de sobte a la teua vida, en la persona d’un altre, i et fa canviar els modos. Sobretot els modos entre més hàbits.

Viure-hi d’acompanyant, en un hospital, és un viure que fan milers de famílies. És el primer que topes en la vida d’hospital, a l‘entrada, esperant l’ascensor, pujant o baixant la planta, aturant-te: no ets l’únic que ha de viure una situació semblant, d’acompanyar algú malalt. El teu viure ja fa molts i molts anys que va ser inventat. Ara mateix recorde ma mare d’acompanyant, quan jo era un xiquet, la recorde aquelles nits, tantes nits com recorde. Jo era un xiquet.

Si l’hospital és gran, La Fe ho és, un gegantot d’hospital a punt del desballestament, la quantitat de desconeguts que fan el teu paper és increïble. Un paper d’acompanyant, d’estímul, de suport psicològic, més que no un paper rellevant. I encara he tingut molta sort, perquè mon pare es troba gairebé com abans, vull dir, tret d’alguns detalls per ell importants, parlem gairebé com sempre, del món, del camp, de l’escola, de la feina, de les coses que ara no fa, que no pot fer. Supose que ell ho veurà d’una altra manera.

Aquest viure a l’hospital, cada nit, és una cosa que fan cada dia milers de persones, una ciutat dins una altra ciutat, una organització dins una altra, l’autèntica urbs a dins la ciutat, diferent, especial, amb tot de detalls per explicar. Com diria l’Isern, un hospital és tot de gent explicant-se històries els uns als altres, vides de malalts, de circumstància, d’anar filant els dies, les nits, una rere l’altra, bo i esperant de tornar a la rutina d’un altre viure, d’una altra història que ara, en aquesta banda de la vida, ens sembla màgica, amb tot el sentit que abans no distingíem. O valoràvem poc.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

La veu de les escoles cooperatives (i2)

0

Berta apunta com una de les causes principals del fracàs de comunicació de l’escola cooperativa, de no tenir cap espai de veu al si d’on es couen les grans decisions, la discensió. No som una societat de consens, al contrari, i per això la torpesa, o la complexitat, o pitjor, la confusió.

Ningú no nega que la societat necessita bons referents en tots els sentits, especialment d’educatius. Tothom tenim els referents nòrdics com a exemple. Fins i tot els no experts coneixen els detalls dels èxits finlandesos en matèria educativa. Caldria acceptar, doncs, que necessitem una veu professional que ajude a posar seny en el desconcert que patim, respecte de l’escola. Vol dir, els agents socials prou que agrairien aquesta veu. Una altra cosa són els polítics. Els polítics, ai, sempre són una altra cosa.

No obstant, si som capaços d’articular discursos intel·ligibles, comprensibles en tots els sentits (cal saber explicar què fem), faríem un gran servei a una societat confusa, mig perduda, però afamada d’una certa visió més professional, pel que fa a l’escola.

L’objecte fóra saber explicar l’experiència del model cooperatiu d’escola, en tots els sentits, pedagògic, identitari, de participació, de compromís, amb la finalitat de tenir veu i començar a destriar el gra, en un món on la palla dificulta de veure fins i tot la lògica més bàsica. Cercant maneres que canta Miquel Gil amb aquesta nova orientació, de Berta Chulvi. A la manera de les escoles cooperatives.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari