Premi Joan Triadú

El treball de l’escola és el resultat d’una conxorxa: d’objectius, d’il·lusions, d’un esforç constant i col·lectiu envers allò que fem cada dia, envers allò que volem.
L’escola també és un cul de sac on van a parar excessives responsabilitats que, massa vegades, no sabem atendre. L’escola no té resposta per a tants buits, tants avatars que la volten a favor i en contra, que ningú és capaç d’acometre tants fins.

Som al cap de carrer ara mateix, per multitud de temes, conflictius en la seua majoria. L’aprenentatge deficitari en llengües estrangeres, la manca de formació científica, la resistència a parlar sense embuts d’ètica, de filosofia, de ciutadania. Tot plegat amaga no poques frustracions particulars i interessos absurds. El baix reconeixement social entre més emperons.

En algun territori se n’ha parlat d’un pacte per l’educació, d’un acord que garantís el treball des de l’escola sense la pressió de partits o dels mitjans. D’un contracte que deixés fer a l’escola, als mestres i a les famílies. No oblidem que tenim un dels índex més alts de fracàs escolar d’Europa i encara perdem el temps en discussions tangencials. Fins i tot, hi ha vegades que perdem totalment l’interés per l’escola mateix.
Amb tot, el paper de mestres i famílies continua essent cabdal perquè l’escola treballe amb el goig d’obrir cada dia per atendre l’alumnat amb la major de les garanties. Aquests és el nostre paper. Hi confiem plenament.

Per això mateix la distinció que hem rebut ens satisfà i ens encomana a continuar. Perquè és també una distinció a les persones que confien en l’escola valenciana, i en l’escola cooperativa valenciana.
Gràcies a tantes persones com heu fet possible que rebem el premi Joan Triadú.
www.escolagavina.cat

La nova classe dominant (gànsters de l’energia)

El gansterisme s’ha insta·lat a ca nostra com un esport. El lladrocini és una pràctica tan estesa com habitual trobar-la a cada moment. Al rebut de la llum o de l’aigua, al sortidor, al forn, en política, al jutjat…, on mires et trobes la mostra del pitjor. No li valen denúncies, ni queixes, ni res de res. Els homes-gànster tenen la paella pel mànec, s’ufanen de tenir-la, de fer-nos passar per decent el robatori, i damunt encara se’n riuen de tu, de mi i de la mare que va parir un món tan injust, sobretot perquè no els va deixar robar molt abans. Vaja, a ells, si no els bufava la trompeteta a la panxa de la mare, poc faltava.

Per què vinc tan calent, ara mateix? Doncs perquè acabe d’escoltar el convidat d’avui a la nit i el dia, ara sense la Mònica, i encara me’n faig creus. Jordi Dolader, enginyer industrial, consultor energètic, era preguntat per l’Albert Closas: –Com és que ens apujaran la tarifa l’onze per cent? -Com és que guanyen tans milions d’euros, les energètiques que tots paguem, monopolis encara, i el govern els concedeix d’apujar-nos el rebut cinc vegades més que no ho faran els salaris? –Per què si avisen de la crisi inistentment, no es correspon amb un cert orde en la pujada de preus energètics?

Més o menys, preguntes directes d’aquest estil. Però les respostes de l’enginyer, que reia simpàtic, l’home, són per tenir-les enregistrades cada vegada que el Ministre de la fonètica xerreca, s’homo Solbes, ens avisa sobre la contenció de salaris, i sobre la flexibilitat dels sindicats, si volem frenar una part de la crisi que, segons ells, sembla que nosaltres hem atiat.
Què ha dit Dolader?, doncs que les empreses que inverteixen molt –ell assegura que les energètiques ho fan més que ningú– han de guanyar molt. Que això de guanyar molt és un eufemisme. Que els peixos grossos, perquè continuen essent grossos, s’han de menjar els xics. Que si paguem l’aigua cara, com no volem pagar l’energia cara. Que si no mesurem la despesa d’electricitat, ells tenen tot el dret a posar-nos el preu que vulguen; que el govern, cap govern, no els ha aturat mai els preus.

Els gànsters ara fan pedagogia del lladrocini a través de la televisió: envien els consultors a explicar-nos que, ja podeu queixar-vos, mamons, us inflarem el rebut, la faba i, si molt els cal, lo ciri Pasqual. A cul encés i a rebut passat no els guanya ningú.

L’escola i la vida (variació2)

‘Amb la nova llei d’educació, les famílies hauran de signar un
compromís educatiu abans de matricular els fills a l’escola. A més de
ser acceptada pels pares, també ho serà pels mestres i professors del
claustre. I tota nova incorporació d’un professional al centre hauria
d’estar condicionada pel seu compromís lleial amb els objectius i les
normes establertes per mantenir l’entorn de convivència i respecte al
desenvolupament de les activitats educatives.’
Salvador Cardús

He començat la classe amb un article de Cardús, El deure de ser educats. De bon principi, els he demanat que escriviren sobre el títol, abans els deixaria dues idees que els pogueren ajudar a escriure. Quan els he exposat les idees, dubte d’haver-los ajudat gaire, els he demanat que em feren un article a partir d’una idea pròpia. Almenys, una idea que no estigués necessàriament lligada a allò que els havia dictat. Els he demanat les idees i les he apuntades a la pissarra. A meitat he pensat que això eren dues feines. M’he assegut a la taula i he començat de nou escrivint, ara sí, totes les primeres idees a l’ordinador. És això el que han dit:

Idees per escriure un article relacionat amb l’escola i l’educació.
– Quina educació volem (Miquel, València)
– Qui tria l’educació dels fills? (Joan, Montserrat)
– Què faríem sense educació? (Xavi, Bétera)
– Per ser educat cal ser educats. (Pau, València).
– Hi ha educació bona com n’hi ha de dolenta. (Laura, València)
– Sense educació com seria ara el món? (Marc, Bétera)
– Hi ha diferents maneres d’educar. (Anna, Sedaví)
– És molt important ser educat, i tenir-hi interés en ser educat. (Neus, València)
– Com triem l’educació dels nostres fills? (Pau, València)
– De maneres diferents, però tots hem d’aprendre el mateix. (Clàudia, Alaquàs)
– De qui és la decisió de canviar alguna cosa en educació? (Marina, València)
– Hem de ser educats per ser persones educades. (Irene, Picanya)
– Com s’educa? (Sergi, València)
– Tothom tenim el dret de ser educats de ben petits. (Xavi, Alboraia)
– L’educació pot fer girar el món. (Pau, València)
– Ser educat és un dret, educar és l’obligació dels mestres. (Àlvar, València)
– El primer que cal per ser educat és estar compromés a rebre educació. (Júlia, València)
– En què es basa l’educació? (Empar, Alaquàs)

Encara no m’he atrevit a llegir què han escrit als seus articles, però trobe que no m’avorriré.

L’escola i la vida (variació 1)

L’escola i la vida és un reflex de l’estil de viure i de sentir de molts
mestres que es deleixen per allò que fan, cada dia que van a l’escola
per aprendre, per atendre persones, en el sentit moral més ample.
D’allò, els mestres en diuen satisfacció pel que fan. Això es un regal,
arribar a aquesta maduresa. N’hi ha mestres d’aquesta envergadura, que continuen essent mestres més
enllà de l’escola i de l’edat reglamentària de fer de mestres. A
València, a Castelló, a Barcelona, hem tingut grans mestres que han
sabut moure la passió indondicional per l’ensenyament. Un estil que no
té a veure amb promoció, amb nivells, amb aprofitats, amb gent que és
de pas per l’escola, que l’entén com un trampolí. O pitjor, com un ‘noensémés’ on passar la rutina.
Tampoc no podem jugar a la gallineta tot el temps: a València no som
sinó el 25% dels mestres que ensenyem en valencià. Us quants més, si
voleu. Però no atenem sinó el 25% de l’alumnat en valencià, i de vegades en condicions precàries. Amb qualsevol dels comptes, no arribem al cinquanta per cent de res. Per l’una cosa o l’altra, hem d’acceptar que encara queda
molt a fer.

Sobretot caldrà bandejar les idees que volen escampar alguns que, en fer-se vells, comencen a pensar que l’escola es fa vella per simpatia. N’hi ha que pensen a servir-se’n, i es passen tot el temps fent d’esquerps, disgustats, emprenyats, com si l’escola no els reportés sinó el disgust de la seua presència i de la presència dels joves i els xiquets. No poden traure’s del cap que, afortunadament, l’escola no s’acaba amb ells. Al contrari. Ho diu molt bé Cardús:
‘És com si en una empresa de iogurts la decisió de si se’n fan amb sucre o sense depengués del nombre de treballadors diabètics i no pas de les necessitats o gustos de la gent que se’ls han de menjar.’

Malgrat que la matrícula a València acabarà dijous, els incombustibles d’Escola Valenciana continuen organitzant les Trobades arreu del país: dissabte ens trobarem a Albal més de vint mil persones a partir de les 17.00, per celebrar l’èxit de l’escola a l’Horta Sud. Malgrat els emperons, els esquerps, i tots els que caben lligats en un mocador de fardo. Perquè caldrà escampar iogurts de tota mena, malgrat els mestres diabètics, mentre dure l’escola.

[*disculpeu si algun tros d’aquest apunt l’havia fet servir alguna vegada.]

La corrupció del pp (aigua4). Propietaris2

‘La reutilització d’aigua procedent de depuradores és practicament nul·la a la comarca. Cap empresa no reutilitza aigua residual. L’única activitat que en reutilitza és l’agricultura de regadiu, en un percentatge testimonial (menys de l’1% de les terres i de les explotacions agrícoles). Les depuradores aboquen l’aigua als barrancs o als cursos fluvials, de forma que són cabals no aprofitats. En conjunt, uns 9hm3 l’any són llançats gratuïtament.’ [L’aigua al Camp de Túria, Lluís del Romero Renau]

Ara bé, la gestió de les aigües residuals també és a mans privades, en una gran part. Malgrat que en el mapa de gestió EGEVASA explota les principals depuradores, no hi consten les depuradores d’urbanitzacions i polígons industrials, sobre les quals no n’hi ha cap inventari. Després de l’hegemonia d’EGEVASA, LUBASA destaca en la gestió a Nàquera i Serra. SEARSA, filial d’AGUAS de Barcelona, té la gestió de Sant Antoni per bé que també gestiona la depuradora del polígon més important del Camp de Túria, l’Oliveral, a Riba-roja, a través de la filial AQUAGEST.

Més que no els propietaris ara mateix de la gestió residual, destaca el secretisme, el percentatge d’aigües no depurades i, en el cas de les depurades, la nul·la utilització posterior.
Vet ací el caos, la política, l’abús, la incompetència i encara pitjors miracles sobre la gestió de l’aigua en aquesta comarca que, sens dubte, es mostra com un model de saber fer malament, ben malament, a la resta del país. Ara, els polítics del pp, que governen el 95% dels pobles del Camp de Túria, prou que reclamen ‘Agua para todos’, en aquesta guerra popular d’estirar més el braç que la mànega, però no hi posen remei a la seua gestió i irresponsabilitat per millorar l’ús i la gestió de la seua pròpia aixeta i la de milers de valencians. Perquè no els preocupa tant la millora pública o la racionalitat política com l’interés personal i la butxaca d’amics i familiars: la corrupció val per a tot, fóra millor lema.

La corrupció del pp (aigua3). Propietaris

‘L’exemple del Camp de Túria és de manual del disbarat. La gestió de l’aigua ha sigut deixada a les multinacionals i la del territori a les constructores. L’Ajuntament ha perdut la seua funció controladora, gestionadora i coordinadora. Ha perdut en definitiva el govern del territori. Ara mateix no sabríem descriure el cicle hidrològic de cada poble quant a aigua potable, no se sap quines irregularitats es cometen perquè amb l’excusa de la protecció de dades tot és secret i confidencial. L’Ajuntament no controla res, així s’estalvia problemes; s’hi dedica a repartir llicències.’ Lluís del Romero Renau

Els amos de l’aigua. Quin tipus d’empreses governen el cicle hidrològic? Com és que Bétera té més de vuitanta concessions d’explotació? Vuitanta! Per què concentra un terç de les concessions del Camp de Túria, per damunt de Llíria, per exemple?
Gairebé tota l’aigua de la comarca –potable, de regadiu o reciclada– és a mans privades. Només un 16% de les propietats són gestionades per Institucions públiques. I encara amb la pretensió, aquesta minoria, de deixar la gestió en mans privades. Ara, la propietat és diversa (ens preguntem què fan editorials franceses (de llibres) com a grans propietàries de l’aigua d’aquesta comarca.
En aquest joc de carambola res no té lògica, o potser que, per ells, propietaris i amos, sí que en tinga, una lògica absurda i mesquina, mai a favor dels ciutadans. Collons, parlem de l’aigua, el bé que ara és l’excusa de la guerra entre valencians i catalans. Bé, dues consideracions: a València l’aigua sempre ha estat excusa de guerra, d’obrir-li el cap al veí amb l’aixada, per qüestions d’un reg. Dues: són els polítics que fan la guerra, i atien la resta. De dretes i de més a la dreta, espanyols completament tots. A la llengua com a excusa de la guerra s’afig l’aigua.

Però m’havia compromés a relatar el nom d’alguns propietaris. Sense ordre ni concert, com la realitat mateix:
Aigües de València, participada per SAUR (Francesa), amb les seues filials SEASA i EGEVASA (controla totalment Casinos i Gàtova) les potables i les residuals. Aigües de Barcelona, ací Aguas de Barcelona, també amb la filial SUEZ (francesa). Sens dubte que AGUAS de Barcelona és l’ama de l’aigua potable del Camp de Túria, en la seua majoria, amb el nom de AQUAGEST, HIDRA en presència a 16 pobles (encara deuen 2.000 euros a l’IDECO per una publicació que es negaren a pagar perquè, deien, explicàvem massa coses), i SEARSA.

L’altre gran propietari és AQUALIA, filial de FCC i de la francesa GENERÈLLE DES EAUX, a la vegada filial de VIVENDI UNIVERSAL (ui!). Controlen Llíria, Benissanó i la Pobla, ací la gestió principal és d’AQUAGEST.
Si bé en alguns pobles els Ajuntaments gestionen l’aigua, l’objectiu és deixar-la a mans de multinacionals, a canvi d’un lloguer i més sorpreses, naturalment.
Amb tot, el treball ja té un parell d’anys, així que els canvis de propietaris, de cromos i d’interessos són d’un dia per l’altre i tots amics i més rics.
Això pel que fa a l’aigua potable. Demà, la residual. Perquè ara mateix plou a la comarca, al país sencer, plou una aigua tímida, lleugera, tan desiatjada: plou contra Raimon, amb saviesa aquesta vegada. El desconsol? Cada gota, cada litre va a parar a mans privades. Quins ous de comarca, de país, de propietaris, d’ajuntaments.

La corrupció del pp (aigua2)

‘La major part del territori comarcal conté uns recursos hídrics que a priori no són aptes per a aigües potables. Llíria, la Pobla de Valbona, Casinos, Sant Antoni, Bétera o l’Eliana tenen uns recursos que no són aptes per al consum domèstic. La qualitat de l’aigua és tan roïna que els recursos ni tan sols tenen possibilitat d’acollir-se al Decret sobre qualitat d’aigües. El Camp de Túria és la comarca d’interior amb més extensió de contaminació de l’aigua de tot el País Valencià, junt amb l’Horta de València i la Ribera Alta. […] I això que encara no han arribat els pitjors efectes dels processos d’intensificació de la producció agrícola de fa uns anys (encara recollim la contaminació de fa 25 anys, quan començava a mecanitzar-se i intensificar-se la producció agrícola. El cicle hidrològic és un procés lent: des què la substància tòxica és absorbida per la planta, percola, s’infiltra, s’incorpora a l’aqüífer i ix per una font o pou poden passar dècades). Podem confirmar-ho, la gran batalla pendent en la gestió de l’aigua a la comarca serà la lluita contra la contaminació.’
ROMERO RENAU, Lluís del [2005]: L’aigua al Camp de Túria, Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria.

El negoci de la contaminació ens fa pagar l’aigua domèstica a 160-190 euros/m3 al supermercat (he corregit el càlcul en aquesta segona versió). De l’aixeta no ens refiem gens, així que paguem cada setmana de la butxaca allò que no raja amb qualitat a casa, que també paguem doblement. I ves que els responsables de l’una i de l’altra xarxa (l’aigua dita mineral i l’aigua contaminada de les cases) són els mateixos propietaris. Casualitats o causalitats de la vida. La conxorxa de l’aigua fa anys que dura i prou que ensabona no pocs comptes corrents. I mentre el caos dura, la impotència de saber-nos estafats és de jutjat, no tant pels diners que ens costa la xarxa pública i la privada, com per la manca de professionalitat en resoldre una qüestió que hauria de ser bàsica: l’aigua potable ha de complir uns mínims, senyors d’Europa. Els mínims els marca la llei europea, però ací els Jutges de l’Audiència tampoc no miren, pendents com són d’altres feinetes menys humides. Menys pollastregots de tourné per Múrcia i Almeria, per Oriola i Benidorm, per València i el portet dels cotxes, i més responsabilitat a l’hora de la gestió de les infrastructures, diem-ne, necessàries.
(proper capítol: propietaris)

La corrupció del pp (aigua)

Les fugues d’aigua potable al Camp de Túria suposen una mitjana del 30% del total dels recursos urbans que es consumen. A la xarxa de regadiu, la fuga depassa el 50%. N’hi ha llocs al Camp de Túria on veiem més que no fugues autèntiques cascades d’aigua que es perden de les canalitzacions. A l’embassament de Loriguilla (dades del PHN) cada any es comptabilitza una pèrdua de 20Hm3, més del 80% del consum urbà del Camp de Túria és perd en aquesta obra.

Són dades del primer estudi rigurós sobre l’aigua a la comarca encomanat a la Universitat de València, publicat el 2005 per l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. El treball final és del professor Lluís del Romero Renau. Encara avui, com aleshores, moltes de les dades són secretes, d’escàndol però amagades, i força comarques no han fet cap estudi seriós sobre usos i abusos de l’aigua. Però molts alcaldes d’aquesta comarca han preferit assistir a l’aplec de xulles i xulos del PP contra l’aigua mineral que no repassar les pannes de canonades, sèquies i fonts del seu terrer. ‘Ulls que no veuen, caguerà que xafes.’

Contra la universitat

Sí que és grossa la crisi perquè la universitat valenciana estiga en fallida tècnica. Això d’Amèrica, la prostitució immobiliària, el BCE, Solbes i Camps, Zaplana i Canal 9, ZP i la mare que els parí tots, ja ho paguem els valencians doblement. Aquest Francisco Camps és un crac. Valencià, però un crac. Ara contra la universitat, que és l’espai màxim del coneixement. El major almenys, el més alt, que no el més important si voleu (venint d’un mestre el comentari), però sens dubte és un espai que mereix respecte màxim, el saber científic i l’humanista. Però els valencians ens el passem per l’entrecuix, el coneixement, el respecte i pitjors coses. Els valencians, representats per una colla de lladres de llibres, preferim els cotxes dels rics, el luxe, els soparots de llagosta, els iots i les barques, la companyia de milionaris i altres especímens, mentre la Universitat s’ofega.

Si la Universitat de tots els valencians és enmig de la misèria, a tocar del lladrocini, tant se val: allò important per al PP és la fórmula One, el circuit urbà, Terra Mítica, Canal 9, el futbol, els bous, les falles, la bellea del foc, els garrots de Castelló i totes les putes que caben en un idil·li etern en processó de sants cristos. És el preu de tenir uns governants cutres, pobres d’esperit, ignorants, poc preparats. Uns faves de governants, que mai no han cregut en el coneixement, ni en volen saber res. Ells, Camps i tota la resta de camorristes de la contracultura, es gasten milionades en exhibir el papa dels cristians, en exhibir xulos i macarres, en pagar els deutes del futbol, en afavaorir el negoci i la mangància a amics i forasters, abans de resoldre la inversió en educació, en l’escola i en la cultura majúscula universitària. –Investigació? Què diu que vol?
Arribem a la idiotesa a través dels nostres governants mateix. Arribem a delinquir contra la universitat del país, en no pagar-los un deute contret. I aquest delicte, aquesta obscenitat de polítics contra l’obligació mínima i bàsica, bé que aniria contra llei en un país normal. Ai, però València és una cofurna, un prostíbul, una falla de falles, i els jutges i els magistrats sembla que també necessiten del balconet per veure com passen els cotxes a tres-cents per hora. D’una altra manera no s’entén que no actuen d’ofici contra la ignorància majúscula del govern valencià.

L?aire fresc d?un grapat d?homes que responen per Galim

Mentre sóc al bany afaitant-me amb la màquina Braun de bateria recarregable, sent com l’Empar riu de valent. Li demane què passa sense abandonar la neteja i em diu que no res, que el món s’acaba, però que no passa res. Ah, exclame, el món s’acaba però no passa res… Qui ho diu, que el món s’acaba? Li demane en veu alta, prou fort per superar el siroll de la màquina Braun recarregable, de la sèrie 4000, concretament la 4745, encara que jo hagués preferida la superior, perquè regalaven el pinzellet per retallar els pèls d’orelles i nas.
–Ho diu Galim, que el món s’acaba.
–Qui?
–Galim, ho diu Galim.
Reòsties, exclame, i deixe caure la màquina a la pila. Vinc corrent a l’ordinador, a veure què passa. Em mire la pantalla del mac. És veritat, almenys el món dels valencians s’acaba. Sense aquest humor que ells representen, aquest aire fresc d’un grapat d’homes que responen per Galim, el món se’ns hagués acabat fa temps. En Galim contra el dol valencià, podria intitular-se aquest apunt. Galim contra el món de zaplanes i campistes, i tants tocacollons com aguantem cada dia. Galim contra tots. El Pep, l’altre, el doctor, ara el Botifarra, el Gil, tota la banda d’aquest Albinyana valdria per conquerir València, si València tingués un pam de net, de seny, d’intel·ligència suficient. I per conquerir Barcelona, naturalment, si allà tinguessen un humor semblant, tirant a suportable.
‘Que el món s’acaba, i la cosa comença pels peixos.’ Acaba aquell apunt que m’ha fet escriure aquesta nit. La frase és bona, millor encara si us llegiu tota l’anècdota de l’apunt. L’aire fresc d’un grapat d’homes que responen per Galim, que darrerament han fitxat exemplars del calibre gros i la cosa rutlla d’envergadura. Ho passen bé, i nosaltres, tot llegint-los, salvem bona part dels dies que anem passant. Perquè el dia que arribes fotut, mort, el Galim i la resta te’l fan bo. Són de por, avise, però als valencians nobles ja ens va aquesta còrrua. Almenys que valgués per córrer a vergaes tants pinxos xiliquàtrics.
Al lluç, lluç; i a la figa, bacora, i que rebenten tants mamons com n’hi ha solts.