Canet lo Roig (el tractor)

Una colla de forasters, en som catorze, en un poble d’uns pocs centenars és una notícia que no triga a escampar-se: ‘Vosaltres sou els de la casa rural’, ‘Demà donem pa’, De Bétera?, ací n’hi ha molts que van fer-hi la mili’, ‘Aqueixa casa està molt bé’, ‘És una casa tota nova, no van salvar ni les parets’, ‘És feta amb molt de gust’, ‘A Traiguera són festes, si voleu baixar’… Sense cercar-ho, la gent ens explica açò i allò, se’ns ofereix per si necessitem res, la pernilera, per exemple. D’entre les anècdotes, trie una perla graciosa molt mediterrània. Els Taviani farien una bona pel·lícula.

‘El tractor que hi ha a la redona d’entrada del poble? Una burla política!’, ens explica algú que sap de què parla. Segons la narració, en les penúltimes eleccions municipals, el PP de Castelló els va oferir, si guanyaven, de fer l’escola nova i més regals a l’estil que ja coneixem. Ara, havien de traure el tractor que hi havia a l’entrada del poble, regal d’un prohom del poble que, a Castelló, els semblava massa d’esquerres i massa republicà (em guarde el nom, però havia estat alumne del mestre Porcar). El tractor compensava l’hamet que la Diputació de Fabra havia oferit prèviament a les eleccions: els havien adobat la carretera que puja de La Jana. Però els veïns de Canet no van traure el tractor, i el PP no va guanyar les eleccions municipals(no sé què va fer més mal). Així que els xiquets encara no tenen escoles noves, i el poble es va quedar sense els altres regals promesos.

El tractor és un símbol (no parle de l’estil, ni del color). En un poble petit, aquella màquina és la resistència de l’un costat, la burla de l’altre. Com el Poll i la Figa, les dues bandes de Bétera en els anys trenta del meu poble. La rivalitat que dura i s’eternitza a molts pobles valencians. Malgrat que som al segle XXI, si ets d’un color dels que no governa en els àmbits de decisió (Diputacions i Generalitat) ho tens cru, malgrat la coherència i la dignitat de la resistència.
La història bé mereix un dels Taviani, almenys.

Canet lo Roig (Rossell)

Ens allarguem a la fira de Rossell. Quan arribem és gairebé migdia, però la fira és bastant diversa, pel que fa a mostrar parades que ens atrauran bona estona, a grans i menuts. Hi ha animals, maquinària, productes d’alimentació, roba, artesania, cotxes, atraccions i encara un sac de sorpreses. La primera, l’aparador de Jose Fuentes, esquilador (llevo lo pèl, ens diu). Té una exposició de màquines d’esquilar que tomba de tos, tisores, cordes de trabar, fundes, ens deixem explicar proeses que nosaltres hem conegut de menuts, al poble (mon pare sempre ha tingut animals) que els nostres fills ja no volen conèixer; de fet, se n’han anat a una altra parada, mentre José Fuentes va descabdellant històries amb una passió sincera. En aquell moment arriba un xicot jove, cepat, agafa una màquina esquiladora i pregunta per quant la ven: –Ací no és ven res, res de res –respon José rotund. L’home jove és el seu nebot i ja sabia per què provocava l’oncle. És un ofici que es perd, a mi ja no en ve nengú al darrere, i ves que he arribat a esquilar noranta ovelles a mà, tot sol, i el meu mestre n’arribava a esquilar cent deu en un sol dia.
També ens aturem a la parada del Ramon, un jove de Godall que ha innovat una nova funció per als quads, adaptant-los-hi maquinària per a treballar al camp: ganxos, cubes, turbos, braços per polvoritzar amb herbicida sense baixar del quad, etc. Ha arribat a guanyar reconeixement per la seua innovació.

Comprem dolços, olives, embotits, carreguem i tornem a Canet a dinar. Allà havíem deixat cuiners i dues olles que juntes feien més de vint litres de brou. Dinem olla, xafarranxo contra els cigrons, la botifarra, la creïlla, la cansalà, la carn, les pilotes, la carlota, dinem sense pietat.
Després que reposem el dinar, ben tard, arriben Empar i Jordi des de Xert. Els ensenyem la casa i baixem a fer un passeig per un dels itineraris que volta les oliveres mil·lenàries. Fem espàrrecs, exercici que ensenyem als xiquets, i tornem per un camí curt. Som a la part alta, ara mateix, camí del poble, allà al fons veiem uns llums que, Toni assegura, són les Cases d’Alcanar. Potser en aquell moment va acabant-se la primera de les peregrinacions blocaires. Vilaweristes, vilawebistes, vilaweblocs…, no negaré que em feia goig acostar-m’hi, però no són tants dies que sóm junts, amics i família, així que m’he estalviat la torbació de demanar-ho.

Canet lo Roig (2)

Aquest matí s’han incorporat al grup la família Navarro-Vidal, des de la Vall d’Alba. Paqui, que va fer de mestra a Canet lo Roig el 1988, elabora un treball sobre els alumnes d’Antoni Porcar, ens ha llegit una carta ben emotiva de l’Àlvar Castells, un cant emotiu als mestres, un elogi sincer del seu record d’aquell mestre que solament que va estar a Canet dos cursos, però que va deixar l’ànima, i una petja que els xiquets d’aleshores, ara vells de més de vuitanta anys (els que resten vius), recorden com el primer dia, per com va significar-los l’experiència.

Els xiquets que va tenir Paqui l’any 1988 ara ja tenen fills, i també se’n recorden de la mestra. Ella i uns quants mestres del Moviment d’Escola Popular, el Moviment Freinet valencià, amb Soler i Godes, van inaugurar un taulellet a la vella escola del poble, homenatge a n’Antoni, mestre, víctima de l’acarnissament franquista que es va enderiar especialment contra els mestres.

Ahir va telefonar Ferran Zurriaga, em demanava si encara es conserva la placa, li he dit que n’hi ha un taulell que ha caigut, que ja ho hem fet saber a l’Ajuntament. Mentre nosaltres hem marxart a Rossell, a la fira de Sant Josep, Paqui se n’ha anat a parlar amb Àlvar Castells i Satruo Tena, iaios dels alumnes que ella va tenir, i, casualitats de la vida, alumnes d’Antoni Porcar, al col·legi de Sant Miquel, de Canet lo Roig. L’any 1988 el Moviment d’Escola Popular i l’equip de metres de Canet van organizar una trobada de nets i iaios, d’aleshores i d’ara, i van cantar plegats l’Hereu Riera, amb aquella emoció que feia saltar les llàgrimes dels més vells, per sentits.

Paqui Vidal prepara una investigació sobre el mestre Antoni Porcar i Candel, perquè la memòria pedagògica dels mestres de Castelló, els primers mestres nacionalistes dels anys trenta, no quede en l’oblit. Porcar, l’expressió moderna de l’educació, avançat al seu temps, va estar tancat a la pressó amb Carles Salvador després del colp militar franquista.

L’escola de Canet i el seu mestre, els xiquets de Canet, van publicar Ibèria: ‘Convidem a tots els nens de les terres Ibèriques a relacionar-se amb nosaltres. La nostra adreça és Escola unitària de nens de Canet lo Roig (Maestrat – País Valencià. El pròxim mes d’agost no publicarem la revista per ésser període de vacances. Canet lo Roig, núm. 6 Juliol 1934, signat, Miquel Astor.
No calen comentaris. O en calen llibres sencers.

Canet lo Roig

Som a Canet lo Roig. Hem sopat i ara tenim davant nostre la vall. Som en una casa fantàstica, preparada per a molta gent, amb una cambra gran, de finestrals a la plana del Maestrat, tan cuidat que sorprén de veure un tros de país ben conservat: un paisatge d’oliveres, d’ametllers, d’hortes (menys), i de més oliveres que s’escampen més enllà que no abasta la nostra vista. Demane als xiquets que és la primera cosa que els ha impactat… Roser diu que li ha agradat conèixer el poble, la plaça –quan hem arribat hi havia mercat, unes quantes parades al voltant de la font dels lleons, que ací diuen de Sant Miquel.
Amb la melodia ‘Quan un home estima una dona’, hem conegut uns xiquets del poble, Josep, Andreu, Marta, amb els quals els nostres han jugat a futbol a la plaça de l’Ajuntament. Els altaveus escampen el pregó, i de nou la melodia, un partit de futbol contra el Borriol i un altre missatge que ara no recorde. A la vesprada hem baixat al poliesportiu amb els xiquets, juguem però, ai, ells sempre acaben enfadats. Hem sopat i hem gaudit de l’espai que ens acollirà quatre dies, el Trull, a Canet lo Roig, el poble del mestre Antoni Porcar, malgrat que solament que va ser-hi dos cursos.

Sant Vicent, el final de la Pasqua

Acabem d’arribar del viatge. M’enderie a posar ordre a tanta cosa, abans del retorn a l’escola, que arribe a perdre gairebé tot el temps esmerçat en l’ordre mateix. El vent ha estat el protagonista indiscutible en el dia de Sant Vicent que, a València, tanca les vacances de Pasqua, enguany especiament llargues perquè venien després de falles.
Demà ja explicaré el darrer viatge de la nostra colla al Baix Maestrat. Però no volia deixar de contar-vos com de bell és aquell paisatge extraordinari d’oliveres, algunes de mil·lenàries, un seguit de camins entre oliveres, marges, catxirulos (les casetes de pedra per refugiar-se els pastors), fontetes, abeuradors, i també desficacis arquitectònics arreu que vas). També hi ha ametllers i garroferes, menys, moltes menys que no aquelles majestuoses oliveres del país.

Avui el vent s’ha fet amo d’aquella comarca i del país sencer, ‘un vent que penetrava per tot, per la boca, pels ulls, per l’esperit’, com cantava Bod Pa en un magnífic llibre que algú va descatalogar precipitadament. El vent provocava la girada de les oliveres, com explica tan exquisidament Josep Pla, aquella llum radiant de fulles, d’argent, de verds i de grissos. Avui ballaven les branques d’olivera al Maestrat, folles per culpa d’aquella força espaterrant, el vent. Redeuma, quin dia de Sant Vicent.