Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Pasqua, el viatge

0

Les vacances de Pasqua també són un viatge. Ara mateix, qui no viatja no sembla que podrà contar res, en tornar a la feina. Gairebé com si no hagués estat de vacances. Fa molt i molt els viatges eren més aviat propers, al camp, a la serra, a la platja recorde haver anat alguna vegada. Vint quilòmetres a tot estirar, el més llarg, però allò no comptava com un viatge. Nosaltres anàvem a berenar, amb els pares els primers anys, després amb la colla d’amics. Això de viatjar com una obligació és posterior. Quan era un xiquet, les colles pujàvem al camí Paterna, i aquests tres o quatre quilòmetres a peu ja eren una volta al món. Portàvem el saquet amb un parell d’entrepans, fruita, dolços, la corda per botar, una pilota, el catxirulo, tot això era la nostra maleta de viatge. Al remat, quan es feia fosc tornàvem a casa i el viatge finia.

Enguany la majoria dels amics han coincidit a Londres, alguns segur que s’hi han trobat. N’hi ha que s’han explicat el viatge, perquè ningú no pegués patà, a Londres. Uns altres han arribat a les Illes Canàries. D’altres han triat Itàlia, la Toscana, per ser exactes, i n’hi ha que han fet via més lluny, a la Xina. Allà tot és grandíssim, d’unes mesures ací impensables, no és estrany que no sàpiguen què passa al Tibet, la majoria d’habitants de la Xina, com n’hi ha que no entenen per què n’hi ha que volen separar-se d’una cultura multi-mil·lènaria. Ací també n’hi ha que volem separar-nos, però no acabem de saber com.

Nosaltres hem triat un viatge més curt. Potser que tinguen raó, alguns amics, quan diuen que no m’agrada viatjar, que sempre em busque excuses. Jo els hi dic que sí, que m’agrada, que em costa arrancar, però un colp ja sóc en camí, la resta m’agrada amb deler, sobretot perquè desconnecte de la rutina del dia a dia, una rutina que, per una altra banda, també m’agrada amb deler (–Veus, tu mateix ho dius). Admet que em costa eixir, ho confesse.

Demà eixim, ja tinc la maleta gairebé feta. Nosaltres fem un viatge força curt, molt curt en realitat, que no eixim del país. Però segur que sabrem traure-li el partit que mereix…, el paisatge, la vida amb els amics, el poble. Dues hores màxim i serem instal·lats. Ben curt, ja ho he dit. Ja deixe on seré per un altre apunt. Per allargar una mica el misteri. Durant uns quants dies m’estaré sense dir res. Si us quedeu, si ja heu tornat, fins i tot si sou protagonistes de l’aplec d’Alcanar, bon Sant Vicent.

Pasqua, el camp

0

La setmana passada mon pare em va acompanyar a l’escola per podar la parra (sempre abans de Sant Josep, diu). Podar la parra és un art, no li valen jardiners, o massa sensibleria. Va estar-se dues hores llargues, i encara vam aprofitar el viatge per fer un repàs d’altres arbres. Les llimeres, sobretot, que han agafat massa reg i vam haver de descobrir d’arrel per airejar-les: –No sé si les salvaràs, en dubta mon pare, que teniu massa dèria amb l’aigua. Us penseu que l’aigua ho salva tot. Amb l’edat que carreteja, és un delit cada estona, cada anada al camp, la conversa, la lliçó.

Ahir vam plantar les carabasses al Pla, amb el xiquet, la meua sogra i l’Empar. Això ja era un ritual amb Vicent, el meu sogre, que ja no hi és, però que va fer la darrera feina malalt, collir les carabasses per a l’escola. Avui hem triat el mateix indret, la darrera taula del camp, al Pla, per començar a congriar un dels ingredients principals dels bunyols de l’any que ve, les carabasses de Bétera. Les faves ja van fent una mica de goig. Potser que va ser la darrera cosa que vam fer plegats, amb Vicent, abans que morís. Plantar les faves. Després que hem comprovat el reg i l’adob hem estat jugant pel camp, el xiquet, sa mare i jo, llançant-nos taronges, esporgant la llenya seca. Hi ha tarongers que ja són plens de flor: –Si mon pare ens veiés, quina afecció, no m’ho creuria.
Hem tornat a casa gairebé de nit , satisfets, i el xiquet ha acceptat que li tallés el cabell: –No el vull gaire curt, i no em faces l’escaló al darrere. Empar vigila que no me n’empasse de curt i malgrat que vaig dubtant, ho faig amb total seguretat que la cosa em quedarà bé. El resultat final és millor que ningú no esperava. –Què poc confieu en el barber (esplèndid l’apunt sobre els vells barbers de poble, de Josep Selva, vaig estar temptat d’escriure sobre els barbers de Bétera, i encara no me’n descuide).

Són aquestes petites coses que fan tan bella la Pasqua, si l’acompanyem amb la llonganissa, el vi, les coques de sagí i un passar del qual no ens podem queixar ni massa ni poc.

Pasqua, quin fred

1

Font del Frare, Olocau. Fa un fred que pela, i hem canviat l’Aigualeig per aquesta font del XVIII que, almenys, ens manté a recer d’un vent gèlid, molest. No fa ni dues hores que hem dinat, però el ritual és berenar, així que encara no ens hem assegut ja comencem a traure les mones, que a Olocau són de bescuit i ou dur, res de xocolate. Després les empanades de tomata, de tonyina, les rosquilletes de ceba, la llonganissa, la coca grossa amb sobrassada, els dolços…, solament que falla el vi. Ens hem confiat en excés: el primer era agre, i el segon no convidava a gaire res més, malgrat que el fred de la vesprada ens ha deixat estacats a la pedra de la font. Els xiquets pugen i baixen la muntanya, tornen, carreguen i se’n van, però nosaltres no ens movem, que ja tenim una edat per no confondre’ns. Quan el sol s’amaga el fred s’acarnissa i ens delata. Tornem al poble, malgrat les queixes dels xiquets, que voldrien continuar jugant. Però la vesprada no acompanya. Així que donem per conclòs el primer dia. Demà és dilluns. El ritual del segon berenar de colla (fer colla com els de Bétera, que va dir Sanchis Guarner), amb Marga i Pepa d’Olocau.

De falles (i3)

3

Cap a Na Jordana. Passem pels jardinets de Pius XII, els xiquets s’estranyen de veure homes dormint als bancs. No fan fila de fallers, cap d’ells. Aquest no dormen al ras per voluntat, però és una València que no ix mai a C9. Tope amb un Mural de Michavila de casualitat, riem d’un anunci que ven cotxes a canvi de titos. Tu dones cinquanta titos i ells et donen un cotxe (aquests romans!). Travessem el pont d’Ademús amb un ànim esplèndid. Els xiquets demanen de baixar pel riu, perquè és més atractiu per jugar i anar aturant-se als parcs. N’hi ha més colles que pensen el mateix, que passegen riu avall com nosaltres.

Passem davall l’enllumenat que anuncia una de les falles emblema a València. Això de les llums a la manera de fira d’abril sevillana és una coentor a canvi de publicitar cocacola i cerveses. El tio Masclet en parlava l’any passat. Na Jordana es pot visitar amb facilitat. Tampoc no hi ha gernacions, ni res que ens impedesca apropar-nos tant com vulguem. Torna a decebre’ns una realitat que no apareix als mitjans. Després de l’Excés, res no ens sorprén, si no és la brutícia que anem trobant-nos a una banda i a l’altra del carrer, als jardins, per tot.

Davant la porta de Serrans s’hi aplega més gent que espera el castell, és la Nit del foc i han anunciat una cosa espectacular. Però la realitat i els mitjans, a València, pel que fa als canals oficials, no tenen gaire a veure. Som en un lloc que, ara sí, aplega més gent, però res que impedisca el pas. N’hi ha que es comporten com a brètols, com a rucs, que no paren de llançar coets, van solts i acaben de cremar un xiquet davant nostre. N’hi ha que llança pots de dalt dels ponts, llaunes, ampolles… És una festa on tot li val; el caos s’apodera d’un grapat de gent que, la barroeria, vol que siga la festa de tothom. Al Carme, m’expliquen, passa el mateix, la gent llança de tot, crema, embruta, fa mal o trenca vidres, papereres o contenidors. La nit acabarà amb centenars de papareres trencades, més d’un centenar de contenidos de fem volcats, vuit cotxes cremats, i encara més desperfectes que, els mitjans oficials, ni contaran ni explicaran a ningú.
Aquesta és la kaleborroca fallera. Silenciada i amagada pels mitjans oficials. Si exceptues el balconet de l’ajuntament i uns metres quadrats d’aquella plaça, a la resta de la ciutat la llei és la del més ximple, la del més tanoca, la llei del que la pensa més grossa.

A Picanya mateix els van cremar la falla fa un parell de nits, i no és la primera vegada que ho intentaven. Casualment és la falla Plaça País Valencià.

Quan acaba el castell el descontrol creix i els xiquets van espantats. Intentem de traure ferro i els diem que són un grapat ací i allà, que la resta de gent va a la seua festa, que sap comportar-se. Perquè caminen tranquils, anem fent la mona, una mica de primats és el comportament general. Però anem més de pressa que no volem. Finalment arribem de nou a Campanar. Els demane si volen tornar a veure la Nova, però en diuen que ni pensar-ho, que n’han tinguda prou, d’experiència fallera a la ciutat dels prodigis.

Tret d’uns quants detalls, ho hem passat bé. Era la primera vegada que baixàvem amb els xiquets una nit de falles. Per rematar-ho, caldria publicar una antologia de la coentor, dels versadors que C9 contracta per fer els directes de la festa: a més de no conèixer la vergonya, Europa sabria perquè som els últims de l’informe PISA.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

De falles (2)

0

Finalment baixem en cotxe. Dues raons ens abonen la decisió: la vaga intermitent de metros i d’autobusos a la ciutat, i la tornada, que amb xiquets no saps quan els arribarà el cansament de caure morts.

No imaginava una experiència edificant, la veritat, però venir a València ha acomplit amb escreix la millor de les espectatives, sobretot per descobrir la realitat que no apareix als mitjans oficialistes. Per baixar els fums de tanta informació com falseja la realitat. Almenys la realitat fallera d’un 18 de març, durant les cinc hores que ens hem estat a la ciutat dels prodigis (segons canal 9 i l’alcaldessa mateix).

A les deu som a Campanar. Els avisos de ‘no agafeu el cotxe’, ‘no passareu d’aquest carrer’ o ‘no cap una ànima a València’, anaven desfent-se i esvanint-se. En pocs minuts som a València, més fàcilment que en un dia feiner, i ja caminàvem cap a l’estrella de la nit, la impressionant falla Nou Campanar, sense ensopegar cap embús de trànsit ni de gent.

Nou Campanar és l’excés. La mostra del que vol aquesta festa. Ací pixa més alt i més lluny qui més diners posa, com en gairebé tot a la vida. I les queixes a la resta de comissions no amaguen enveja i una certa rancúnia: tampoc és això, diuen.
En una de les zones noves de la ciutat, davall uns llums potents i molta publicitat, aquell garbuix de ninots, alguns de gegantins, representen tants personatges de contes fantàstics amb un resultat d’impressió. La falla és espectacular. Clàssica, sense novetats, sense innovació de cap tipus, però espectacular.
No és estrany que Nou Campanar es menge el món d’una fartada: es passa pel forro la resta de falles, de comissions i tot el que vulga. Amb diners xiulets.
La inversió és tan desigual com el resultat final.
El voltant de la falla, amb tot de tòmboles de fira castellanes, parades i una pols que t’entra per tot, deslluu molt l’escenari de tot plegat. Molt valencià que nou-cents mil euros siguen damunt una polseguera. I ves que això apunta com serà allò que veurem després.
La falla infantil de Nou Campanar, el cost són 180.000 euros (Això ho pague jo, valencians!), mereix també una consideració i una admiració sentida. Ara, els seus diners val (acaben de cremar en directe els trenta milions de les antigues).

Caminem sense perdre els xiquets, amb facilitat; pots anar veient les coses sense ensopegar. De fet, comencem a estranyar-nos de la falsedat d’alguns mitjans, quan diuen que, a València, no hi cap ningú més. Durant molts moments de la nit hem caminat sols, a l’ample de carrers, voreres, avingudes, sense sentir-nos ni molt menys ofegats per cap gernació. Ni en el moment del castell, que havia d’ésser per caure de cul.

L’exemple més depriment és l’Antiga de Campanar. Fa feredat la seua soledat. No n’hi ha una ànima. Sembla una falla abandonada a la seua desgràcia. Però també és una falla de la secció especial que, com les altres, no poden competir amb l’excés. Algunes comissions amenacen de parar els peus a l’Excés.
Els bars de la plaça són buits, hi ha una taula ocupada davant la parada de bunyols. Sembla com si els cambrers ens demanaren: quedeu-vos, per favor. Preniu alguna cosa!

En un costat de la falla s’han deixat tot de sacs de terra, escampats, un munt d’arena ens torna a la pols i a la brutícia (als sacs hi ha escrit ‘Arena de segunda’). Ací tot sembla de segona. Què ha pagat la pena? Creuar l’antic poble de Campanar. És potser el més bell de la nit. El carrer Mossén Raussell, carrer Benidorm, la Plaça de l’Església. Sens dubte que, els visitants, amb el trànsit d’una falla a l’altra, poden gaudir de la veritable arquitectura popular valenciana. Ací n’hi ha trams tan ben conservats que sorprén la resistència contra la voràgine constructora que representa la Nova i el seu màxim i únic inversor.

Ens trobem amb Pep i decidim de passar el riu per entrar a la ciutat. Cap a Na Jordana, xiquets.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Tibet

2

Putin diu que és un afer intern de la Xina, que és la Xina qui l’ha de resoldre. Clar i ras. Ja sabem que això és com dir: –Amics de la Xina, teniu el meu permís per matar tant com vulgueu (és axí com jo ho faria també, pensa el Ras-Putin). Res de fer intervenir l’ONU.
La Xina diu que n’han mort una quinzena, solament, que no saben a sant de què tot de hippis messiànics escaroten el galliner.
L’ONU diu que ara per ara no és prioritat l’assumpte del Tibet, però demana als líders xinesos que no s’excedeixen (!). La majoria de països es confessen partidaris que, en muiguen cent o milers, res no hauria d’interferir els Jocs Olímpics. Perquè la política no ha de contaminar l’esport.

No sabria dir quina manifestació de totes fa més por, em provoca més oix, o té més mala fel; vull dir que, si aqueixa és la resposta més humana, més civilitzada i més culta que poden fer els màxims governants del planeta «Xina, no us excediu!», no cal buscar els terroristes enlloc: són esmorzant a l’ONU cada dia.

Aquest ‘No us excediu!’ no sé si vol dir ‘No depasseu els cent morts, els mil morts, el milió de morts’, o vol dir, ‘No els mateu tots, Xina, deixeu-ne un centenar, deixeu-ne un miler, cent milers màxim.
I em demane a mans de qui som, a l’ONU, a Brussel·les o al COI.

Rússia prohibeix els periodistes internacionals en els seus afers: a Txetxènia, a les eleccions, en investigacions de suposades accions criminals, contra les queixes, etc. Rússia assassina periodistes però no passa res, perquè és un poder fort, molt fort, i aterridor. I quan diu –Ara vull ara no vull, ara tanque l’aixeta del gas i ara vendré armes on vulga, o amenaçaré amb nous míssils, com si estigués en època de guerra freda, tothom calla. Ningú és capaç de dir: Putin, ets un tarròs. El món no perdria gaire sense.

Xina prohibeix els periodistes, els observadors internacionals, en aquests i en d’altres conflictes. Mata amb impunitat i la pena de mort és pa de cada dia. Però Xina és un país emergent, una potència imparable. Ningú no s’atreveix a res de res, contra Xina.
USA té Guantànamo com a paradís declarat. Ataca tots els drets d’un ciutadà, se’ls empassa per baix cama. En té d’altres de pitjors, paradisos amagats i secrets. No cal desdejunar-se ara mateix del que són capaços els ianquis al poder. Aquests juguen a fora i a casa amb la mateixa prepotència.

Tot això ens ho hem d’empassar. Són menudalles de patir les democràcies occidentals, models exportats arreu del planeta com grans exemples, edificants, de la moral cristiana, que és la moral que està per damunt del bé i del mal. Perquè som una democràcia europea, entrenada a callar davant l’atrocitat, que no sap actuar davant la injustícia, però actua contra els propis estossecs interns, amb una contundència que, després, en els casos verament importants, fa aigües. Som un país occidental i aquesta tolerància davant els assasinats i les execucions oficials són una vergonya. És el joc que dicta què els interessa que siga just i què no els interessa que ho siga. Que no té res a veure amb allò just i allò injust. No sé si ho explique.

Tibet destapa la vergonya europea ara mateix. Kènia, Kosovë, Sahara, Euskadi també. Hi ha més exemples que escampen la vergonya occidental. Però els Jocs Olímpics són intocables. Els esports són intocables. Els Joc Olímpiocs ja fa temps que són una cosa poc olímpica, entre nosaltres i en veu grossa.
En aquest merder de mentida demòcrata, Europa no representa cap diferència civilitzada respecte de la resta. Malgrat Homer, Dostoiewski, Shakespeare, Mozart Picasso o Joyce.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

De falles (1)

0

No en sóc devot, ho reconec. De jove vaig tenir alguna experiència, però no hi va calar suficient. El primer record que guarde és de menut. La falla del poble era gairebé davant de casa, però no la vaig veure cremar, em vaig adormir unes hores abans. Era plantada davant ca Rosita la de Vives, en tinc una estranya sensació i un record emboirat. Mon pare sempre en parla, del zepelí i d’uns quants ninots que representaven personatges reals del poble. Tinc bons amics que s’han estimat les falles de veritat, que hi han participat amb entusiasme. A Bétera van fer d’artistes i de promotors joiosos de la festa. Eren conscients que l’havíem de guanyar. Darrerament, la tendència diu que els intel·lectuals valencians van cometre un error gravíssim, en deixar la festa de falles en mans de la dreta més extremada, protofeixista. No debades va ser durant el franquisme que agafen aire, i després esclata la desmesura amb la febre populista dels governs successius de Rita. Potser per això mateix el rebuig del món de la cultura (exceptueu uns quants exemples).

El segon record és a València, una nit que la tia Gertrudis portava els nebots (prèviament havíem estat esforçant-nos plegant garrofes). Ara els uns, ara els altres, tants nebots com érem, ens portava amorosa i ens convidada a xocolate i bunyols. De xiquet, la nit a València era una festa i el record encara em perviu. De jove també vaig fer alguna escapada amb els amsics. Tots plegats, són records esparsos, ara una cara, un detall, sense que el conjunt afaiçone una història completa.

Per això confesse que les falles mai no m’han entusiasmat. Malgrat que n’he vistes unes quantes, he estat en alguna mascletà i considere els bons castells de focs una cosa extraordinària. Enmig de la voràgine un no perd els principis però s’hi deixa arrossegar amb facilitat. Tampoc no cal posar tants pals a les rodes. Quan acompanyes un foraster, et demana com és possible que una festa d’aquest calibre no ens entusiasme completament. No entén que no ens faça ni fred ni calor.

Avui mateix els amics ens hem fet el propòsit de fer una ullada objectiva de la festa, pensat i fet. Anit vam visitar les quatre falles que planten al poble. Les hem recorregut amb els xiquets i hem anat comentant l’ambient, la quantitat de gent que s’hi aplegava a cadascuna de les quatre barriades, els ninots de les falles mateix, la gent del barri, si hi participava poc o molt.… Tret d’algun exemple, la nota de l’examen no és gaire afalagadora. I això amb optimisme.

Aquesta nit ens proposem de visitar la nova de Campanar (guarda alguna relació amb el Camp de Túria, malgrat que n’hi haurà que ens diran venuts i coses pitjors). Nosaltres juguem a cavall guanyador, un colp que baixem a la ciutat amb ànim d’observadors de laboratori. Digueu-nos maniàtics. Hem baixat fins a l’estació per veure els horaris del tren. Acomboiem els xiquets i convinguem que eixirem cap a València després de sopar. (continuarà).

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Pensar contra la ciutat

0

No som ningú per criticar els savis, que no som ningú, per dir-los com han de gestionar la ciutat, si són majoria democràtica per decidir econòmica, cultural i urbana, com volen la ciutat que molts viuen, gaudeixen i altres patim de rapa-i-fuig. Els pobles, els pobles valencians sobretot, fa anys que van canviant la fesomia, carrers, façanes, finestrals, balcons, de vegades per contaminació urbana de la ciutat… Aquella arquitectura tradicional, de cases amb entrada de carro, a dues mans, amb finestres a ambdues bandes, amb balcons de ferro, amb teulades i canals i ganxos, corrioles, o més detalls rurals, van desapareixent a gran velocitat. De fet, encara a l’interior queden restes de cases humils, algunes de senyorials, amb taulells valencians ornats, de dibuixos barrocs, de flors, d’ocells, de detalls de la ceràmica de Manises i de més llocs. El món rural va desapareixent, inexorable, i es bescanvia no per unes millores que també són necessàries, que la majoria de vegades són canvis per perdre, canvis que defugen la bellesa que, no som del morro tort que tot ho volem vell o envellit.

La ciutat ja fa més anys que va perden molts d’aquests detalls. De vegades amb un criteri, la majoria de les vegades amb descriteri. Queden vestigis, és cert, cada dia amenaçats pel caprici municipal. També és cert que els eixamples, les grans avingudes, el necessari creixement, va donar pas a edificacions que són el que són. Algunes guarden la garantia d’edificis valencians d’una bellesa especial. D’altres els va privar més la grandària que no l’exquisidesa, lo lleig contra la mesura i no diguem res de l’equilibri.

El Cabanyal, ara mateix, davant una nova sentència, que ja temíem què i qui defensarien, és a favor d’un creixement contra les persones que hi viuen mateix, no veig que despunte per damunt d’altres criteris: dius, és que l’equip que va dissenyar el nou Cabanyal, i el mateix Tribunal, són del parer d’embellir una part de la ciutat contra la pobresa d’horitzons, contra l’immobilisme dels veïns, contra el conservadurisme mental de no pocs salvems… Vinga!

Potser tindríem dubtes si aquesta batalla perduda, una més, no amagués interessos, favors, indecències, amiguismes… Potser si no coneguérem altres prioritats, necessitats contra luxes. Fins i tot, si no avaluàrem els resultats d’accions modernes, acabades d’agranar, amb una eficàcia que no per nul·la salva el cul de no pocs crítics, amb l’equip sencer d’arquitectes i tècnics, municipals, supramunicipals, politècnics i catedràtics de l’urbs. Sense parlar de les despeses.

A mamar tant de Cabanyal, collons.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Invertim en llibertat, quaranta anys (i4)

0

Com que tenim quaranta anys per davant, vaig tancant aquest primer cicle d’apunts sobre el futur que albirem, sobretot els valencians. Tampoc cal morir-nos d’una fartada els primers dies, perquè els esdeveniments són els que són, i els polítics mateix ja saben com bescanviar cromos i col·leccions senceres. D’ací un mes, de la meitat de les coses no recordarem ni el nom, tampoc no ens afectaran de la mateixa manera, fins i tot, n’hi ha que ens relliscaran tant com voldrem. Paciència, vull dir que agafem-nos les cose amb calma, si tenim l’abeurador net i el pinso suficient al rebost.

Centrem-nos en la realitat post-electoral i preparem-nos per a la gran travessia. Els uns i els altres tenim un llarg calvari i abundoses setmanes de passió, al nord i al sud. Hi ha diferències a l’ample d’aquest país que, a afectes d’eleccions espanyoles, ni existeix ni pinta, però en canvi viu en una minoria significativa: al nord del país, el PSOE té ara mateix la paella pel mànec. Al sud, el PP aguanta una paella d’anses més grossa. No és gratuït que els de Madrid pensen que aquests de València són el recanvi generacional (marededéu, que ens agafen amb l’Ocaso pagat i la caseta emblanquinada, visca el coeficient màxim a quaranta-cinc).

Al nord, els de la independència pinten sense decidir no res. Ací ni pintem ni decidim. Ni sembla que la independència siga prioritària per a gaires votants.

L’únic privilegi, a l’ample del país? Intercanviar-nos Pla i Fuster, Valor i Víctor Català, Miquel Gil, Obrint Pas… Aquests èxits que no els ens manlleve ningú. Amb el permís d’Alcover.

Malgrat que Foucault ens llança el pèndol enverinat (si més no la tendència és contra catalans i valencians), algun dia d’aquesta primavera, l’any que ve o d’ací deu anys, les coses canviaran. Nosaltres ja ens haurem jubilat i, si més no, tindrem més temps per les idees, pel debat, si encara les pensions ens aguanten la despesa d’un viure harmoniós. També serà cert que serem més a prop de l’objectiu final. Amb optimisme.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El llinatge dels Bovins (per molts anys)

1

Mon pare fa vuitanta-sis anys, avui. Fa uns mesos que no condueix. El cotxe també se li havia fet vell; just davant de casa va dir prou. S’hi va estar uns mesos fins que la grua no vingué a remolcar-lo. Ara mon pare va en bicicleta amunt i avall, pel terme. Ho ha fet sempre, des que era un xiquet. En la riuada del quaranta-set ja em va perdre una de manillar de curses, al trull de cal Ros. Ell i Calderilla van botar per les teulades (quin goig em fa com ho canta Al Tall) per salvar la vida. Quan anem al camp em diu: –Fuig, no prengues mal! Llavors, s’enfila als arbres més alts per aclarir-los, per collir taronja, per batollar l’armetla; és ell qui agafa els sacs de guano i em diu: –Fuig, no et faces mal. És l’home aranya de veritat, sense més poders que la força i una voluntat extrema; flac, pur nervi, menut, encara puja les costeres del poble amb el cul ballant a l’un costat i a l’altre del selló. Amb deu anys ja va portar tot sol un ramat d’ovelles de Terol a Bétera. L’acompanyava Miquel el Xurro, que portava el seu ramat. Van trigar tres dies a venir amb les ovelles, de vegades amb un cabridet acabat de nàixer a coll un bon tram. Són homes d’una època i d’una altra pasta. Fets a la inclemència, sense por, fets a tot i a la vida.

La setmana passada li van furtar la bicicleta mentre aclaria les satsumes del Mangraner (molts camps tenien un mangraner al marge, que les sèquies encara eren de terra, i l’arbre bevia amb llibertat quan passava l’aigua). Fan bona ombra i bona fruita, els mangraners. D’ací ha conservat el topònim. A casa ho diem així, avui seré al Mangraner. Va haver de tornar a peu a casa. Amoïnat, sense la bicicleta. Va preguntar a uns collidors forasters, però ningú no havia vist res. L’endemà va tornar amb l’esperança que el lladre de bicicletes veiés quin poc valor té aquella bicicleta antiga, de gairebé quinze quilos, que a ell li fa un paper enorme, sobretot pel portamaletes. Sort que va trobar les ulleres. Té dificultats de visió d’un ull i encara trigaran mesos a operar-lo, que és a la llista d’espera d’una sanitat valenciana que es desviu. Potser que es morirà abans i tot, i això que es podrà estalviar el desgovern. Ja s’ha buscat una altra bicicleta, d’aquestes noves d’ara, que diuen de muntanya: –No em farà tant de paper, perquè no és prou robusta i no té portamaletes, es queixa. Un home del vint-i-dos no veu sinó la funció que li puga fer la bicicleta, carretejar els estris del camp, portar taronges a casa, un sac de guano: –No sé si trobaré un portamaletes, diu, si li’l podré acoblar… He parlat amb Dolç, una institució de la mecànica de la bicicleta, al poble, sobretot el Dolç pare, que fa temps va morir: –Dolç diu que serà difícil trobar-me res. M’ha dit «Un portamaletes dels antics, Josep, no demanes res!»
Té vuitanta-sis anys, ha treballat tota la vida, des de xiquet. No sé si li he conegut no fer res. És un boví de Bétera, que vol dir treball, treball i molta humiltat d’un viure senzill.

Ara maquina com podrà convertir la bicicleta al seu viure, que és un estil que, al poble, ja ens va dient adéu. Ell vol continuar fent el que ha fet sempre. Per molts anys.

Invertim en llibertat, contra certs mitjans (3)

1

Els mitjans també ho tenen clar. Amb excepcions puntuals, minses: Vilaweb, Berria potser, i algun altre setmanari, altrament minoritari. Heu vist cap director, presentador o periodista de Quatro, Sexta, Tele5, A3, TVE, C9, TV3 o la resta de llufes audiovisuals reclamant pluralitat? Explicant la manca de llibertat, de democràcia i de transparència arreu de la campanya? Demanant, si més no, decència informativa? Per tots ells, el debat era a dos. No n’hi havia res més, sinó dos. Blau i vermell. Ací els mitjans, el noranta-nou per cent de mitjans no discuteixen que Espanya és a dos i entre dos ben espanyols. La resta no compta. Per això, els periodistes són els primers a no queixar-se, de falta de diversitat, de participació, de pluralitat informativa. Ací la majoria saben per qui treballen i saben qui és l’amo i quin l’objectiu. Mal paper la premsa d’aquesta península europea que es pensa que és una cosa que no és. La premsa, la publicitat, l’empresa que l’administra, que l’aguanta amb subvencions públiques, sucoses, de polítics i de governs. Sobreviure contra aital manca de llibertat, la premsa escrita o de televisió o de ràdio o d’internet. Tant se val. Ací potser els terminis encara faran curt, quaranta anys per trencar una opinió uniformadora.

Post. Aquests dies de balanç col·lectiu, fins i tot les cadenes majoritàries de dretes no fan un balanç negatiu, malgrat que de la parella protagonista de la seua pel·lícula, el xicot de més a la dreta havia perdut el primer dels objectius. No n’estaven insastifets perquè, segons que compten amb els dits i amb el cap, guanyar o més guanyar, dreta o esquerra, tots dos són referents espanyols. Unívocs. Per ells n’hi ha prou.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Invertim en llibertat, quaranta anys (2)

0

El país ofereix grans paral·lelismes, per contrast. Hi ha valencians emprenyats, però no tenen representació directa enlloc. N’hi ha catalans emprenyats, que després de diumenge són més llufa que fira. Hi ha el desastre de la pista d’Ademús, l’artèria que enllaça València amb l’interior, i carreteres secundàries de tercera, però això no castiga la majoria absoluta del pp, al contrari, els dóna ales per a volar. Hi ha el desastre rodalies(al nord i al sud), que tampoc no castiga el PSC, al contrari, els dóna ales per a volar. Podem explicar molts exemples que, en qualsevol situació moral, d’anàlisi fred, provocaria un daltabaix. Però no. De cap manera no passa res, ben al contrari: al nord i al sud, malgrat que contraris en una cosa, governen ara mateix amb més suport, amb tot el suport. Tenen tantes coses en comú, (el PSOE al nord i el PP al sud), que res no els trau convicció en la victòria aclaparadora sobre la resta: tots dos creuen en una idea d’Espanya única, sòlida, sense escletxa, i això els dóna ales.

Els de la queixa es queden muts, pelats o erts. I cap a casa si no volen agafar la grip. Malgrat les grans manifestacions pel dret de decidir, malgrat els quaranta-tres morts del metro, malgrat que el Prat és propietat de qui és… (i la Rambla, i la Plaça Catalunya, i Montjuïc). Al nord i al sud, qualsevol decisió passa per Madrid, aquesta és la gran victòria de PSC i PP. No hi ha més vares de mesura, ara mateix.

Els matisos?, d’acord, la llei de dependència, la LOE, un tira i arronsa més o menys, l’església, la pensió…, almoines. En els temes fonamentals, les eleccions de Catalunya i de València i de les Illes, ells ja saben que són grans decisions d’Espanya. Ací convergeixen, malgrat els estatutets català i valencià (malgrat els catalans i els valencians).

Quaranta anys per a la llibertat? Potser que em quede curt, si no ens posem a la feina ara mateix. Amb optimisme.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Invertim en llibertat, quaranta anys!

1

Tocant València, un mínim de quaranta anys per preparar la independència són necessaris. I sóc optimista de mena. Guanyador. Per això que els resultats de diumenge no em van decebre extraordinàriament. Des què tinc el dret de votar, no he guanyat mai, però sempre he participat amb il·lusió, amb claredat del que volia i em portava a actuar d’aquella manera. Encara més, tinc la sort de compartir amb molts amics el goig del debat, abans i després, de parlar-ne, de tornar l’endemà a treballar, malgrat uns resultats nefastos. Si fins avui no he pogut participar del moviment blocaire d’opinió (potser el millor que ens ha passat en els últims anys, malgrat que no comptem ni poc ni gens), ha sigut per qüestions de no poder atendre el debat com mereixia, i no per falta de ganes.

Ara aniré a pams, perquè això de diumenge demana llum, idees i brillantor, de tants neguits i dubtes com genera, tot plegat, el resultat a l’ample del país. No em destorba saber que València és la part pitjor, qui rep el major dels càstigs possibles, elecció rere elecció, no tant per les contínues i repetides majories del PP, afegit als continus errors d’un PSOE sense liders, pobrissó, rovellat com el balcó del Mas de les Xiquetes. A València el pitjor és que els valencians no tenim cap identitat definida, si no és l’espanyola i prou. No és que els matissos es difuminen, és que no n’hi ha cap matís possible que ens definesca, que ens situe en un punt del mapa. Els valencians no comptem, enlloc, si no és que ens confessem de primer espanyols.

N’hi ha més coses que fan de pitjor pair: l’escola, la cultura, l’ecologia, la mesura de les coses, la universitat o la investigació no comptem, en la lluita pel poder valencià. Ni l’abús sobre els llauradors, ni l’abús de la construcció, ni la desfeta del litoral, ni l’abús sobre el paisatge, el natural i l’urbà, ni els abocadors il·legals dels ajuntaments; no compta gens ni miqueta la corrupció, o la irresponsabilitat manifesta damunt quaranta morts al metro, ni l’abandó d’obres en carreteres de risc. Ni rodalies, ni autopistes de pagament exclusives per al nostre país, ni camps d’aviació. Res de tot això justifica pèrdua de vots en absolut. I per tot això mateix, el llenguatge dels polítics, dels futurs polítics valencians, haurà de canviar.

Abans, tots aquells polítics majors de quaranta anys haurien de tornar a una altra cosa; han de deixar la política. Començar per la decència de la seua dimissió és començar a posar en marxa aquest rellotge i els seus terminis, quaranta anys i lliures, finalment. Amb optimisme.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Isaura (2)

7
Publicat el 9 de març de 2008

Dissabte passat vaig ser en un sopar on vam debatre amb profunditat què faríem cadascú dels assistents en aquestes eleccions. Com que n’hi havia confiança, vam acabar dient a mà alçada què votaríem. Vam deixar que, qui volgués, expressés la raó del seu vot, i encara vam riure plegats de les decisions dels uns i dels altres. El ventall, des del psoe al vot en blanc, passava per l’esquerra i per la independència.
Durant la setmana, venint cap a l’escola, el xiquet m’ha recordat dues o tres vegades el sopar, fins i tot m’ha convidat a canviar la meua opció pública: ‘Pare, si no vols tenir la dreta a València i la dreta a Espanya, vota el psoe’, em diu. Anit encara m’ho tornà a dir sense alçar la vista de la PSP. Cada vegada que m’ho ha dit, li repetesc el mateix: nosaltres som d’Isaura, fill, som independentistes (tant de bo Esquerra s’hagués afegit al sac del possibilisme valencià), encara que enguany amb l’escisió al si d’EU tenim menys possibilitats, però conservem la decència i el criteri per aguantar amb els nostres, malgrat que no hi són tots. També pense com s’ha extés la idea del vot útil a favor dels uns i com ha quallat el bipartidisme que elimina els matissos i, sobretot, la identitat de no pocs votants. Fins i tot els fills ens reclamen de passar per l’embut bicèfal.

A València estem condemnats a entendre’ns, si volem pintar. A les Illes aconsegueixen de fer pinya i, en canvi, a València, que és mes prioritària l’acció conjunta, som tan poc flexibles, els uns i els altres, que no ens poden anar pitjor les coses. Molt fotudes. Tantes vegades no hem aconseguit representació, o no ens han deixat entrar al parlament (gràcies al famós cinc per cent pactat per PP i PSOE), que no ens vindrà d’una ni de cent eleccions més.

Som d’Isaura malgrat el seu bloc falsament bilingüe, i malgrat que no representen ara mateix la independència que volem molts valencians. Malgrat els greuges, a València hem de ser més llestos, més conseqüents, més de tocar de peus a terra. I aconseguir un compromís més ample, que no fracasse en llevar-nos el segon dia. Al remat, això d’avui, d’ací unes hores, solament que és un vot. Un de sol.

(post-publicació: al Senat, he triat el mestre Gonçal Anaya, valent com pocs, i Teresa Galceran. Hi he afegit el primer candidat de Bloc-iniciativa-verds)

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Una mort i qualsevol mort

2
Publicat el 8 de març de 2008

La mort té poca justificació, siga gratuïta, política o accidental. En calent, cap mort no té justificació. La setmana passada van ser un grapat de dones, ahir un polític, fa dos dies uns joves d’una escola a Jerusalem, fa unes hores uns xiquets a Gaza, fa a penes uns minuts més morts a Kènia, a Afganistan, a Colòmbia… No escarmentem. De cap manera els homes no aprenen de tants errors. Arreu que mirem el planeta trobem morts injustificades. Aquesta mort d’ahir a Arrasate té uns mitjans abocats a esbombar-la políticament, a definir-la com més greu o de major conseqüència. A Euskadi la violència té un sentit, que no vol dir una justificació. Un sentit diferent del sentit que la mort té a Palestina o a Sèrbia, per citar tres exemples.
Davant què passarà diumenge, aquesta mort a Guipúscoa té més paper, és més rellevant, que no les quatre dones mortes un mateix dia de febrer. Els polítics, en la seua majoria, i els mitjans gairebé tots, excusen moltes més raons, lloables algunes d’elles, se’n queixen més fort, amb més dramatisme, amb més ‘jo ja ho avisava‘, com uns déus fins i tot. En la mort també n’hi ha categories.
El País Basc és un país sotmés a una vigilància zelosa, s’hi viu una realitat diferent a la resta. Allà n’hi ha una olla que bull, amb partits prohibits, amb polítics empresonats, amb diaris censurats, i amb un Estat que envia amb premeditació la justícia i la policia. Malgrat que res no justifica que, de tant collar una part important i significativa d’aquell país, la mort torne a ser un malson irreparable. Però d’aquest provocar la pressió també n’hi ha responsables que haurien d’acceptar el fracàs de les seus polítiques, malgrat que avui faça de mal dir, justament perquè tot és en calent.
Potser que siga més correcte callar, i més covard, o de parlar en el sentit de l’aire que bufa. Podem criminalitzar una de les parts, solament, com fan la majoria. Esbombem que l’única manera d’acabar amb la por és eliminant ETA. Sense diàleg, sense parlar-ne, sense possibilitar de seure en una taula. Que és el que ara mateix tots canten com una sola consigna.
Però l’experiència diu que, la manera que hom tria per eliminar el terror, és de fer política, de participar del debat polític. En canvi, una de les parts ha eliminat tota possibilitat bo i empresonant la majoria de portantveus de l’altra part. Ara mateix no sé si queda ningú que puga fer el paper de mitjancer, si és que de la part majoritària n’hi ha cap que a partir de dilluns, lliures de la pressió dels vots i dels escons, vulga canviar de política majoritària.
Estem condemnats a entendre’ns. A dialogar. A arribar a consens. Si no és que allò que es pretén, de vegades ho dubte, siga trencar la baralla totalment, dir que faré el que no faré o simular que vull però no m’atrevesc. En qualsevol cas, cercar la confrontació com l’única eixida possible no ens porta sinó a l’error. Això són morts, directament. Cadascú ha de saber què està disposat a jugar i quants dels seus està diposat a arriscar. Que en parlen sense embuts. Mentre patim aquesta mort i totes les morts.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari