Insubmissió a la tria? (1)

Isaura. M’ho havien dit alguns amics, que l’aposta Bloc-iniciativa-verds, a València, no era gaire segura. Aquesta vegada tampoc. Malgrat que els amics mateix m’havien criticat l’aposta a favor d’una coalició nacionalista, que inclou l’esquerra, els verds, i encara millor si inclogués més coses, els republicans, els independentistes, entre més idees. Em diuen els amics que confie massa, en els polítics, malgrat que siguen joves, encara tendres, poc fets a la compra-venda d’idees, de patis, de setials que es paguen a preus de Banc Central Europeu. Que la meua confiança fa aigües només de veure el bloc d’Isaura, completament en castellà, sense excuses, malgrat que ella diu que la cosa és bilingüe (pitjor encara, pense jo). No m’ho acabe de creure, així que visite el bloc perquè de segur que hi ha alguna cosa que no quadra, de segur que hi ha algun botó que explicarà l’errada, que és una traducció de l’original, perquè l’entenguen els altres, que de segur que la llengua serà inqüestionable, almenys això. La llengua, Isaura!
Es confirma la pitjor de les sospistes, que els amics no havien de fer-me la guitza per no res. La llengua apareix, testimonial, al final d’un dels apunts. No arriba ni al cinc per cent, la llengua dels valencians en aquell bloc, que se suposa que és la cap de llista de major esperança dels valencians. No li valen excuses, ni raons, com ara que la campanya és per anar a Espanya, que la campanya vol fer forat allà on abans no gratàvem ni un senyal.
Per ací el fracàs podria començar a ser espectacular. Irremeiable. I ves que ella, Isaura, s’havia fet en una escola valencianista, en els primers anys d’infantesa. Però l’escola no ho pot tot. Almenys no pot tant com voldríem. Què diuen els altres socis, d’una decisió blocaire tan tristota? No ho sé. Però perdre vots per la llengua del bloc no és el millor dels inicis d’una relació que es volia fluïda i llarga.
En la presentació oficial, a Bétera, malgrat algunes estructures castellanes i no pocs barbarismes, s’expressava fluïdament en valencià, ella, animava a l’esperança d’un discurs que va fent-se, encara amb mancances, però que pot apuntar lluny, amb una mica de didàctica i un parell de cursets de repàs. Quina feta, això de les noves tecnologies i la futura comunicació política dels candidats.
Per la boca viu el peix, canta en Fito. Per la llengua pot començar a morir-se la iniciativa, si ningú no hi posa seny. O mitjans.

Insubmissió al Tribunal Suprem? (6)

Posar setge al país, a una part (set o més).

Setge, el fet d’envoltar amb gent armada un lloc per combatre’l, privar-lo de comunicacions i apoderar-se’n
. diccionari català-valencià-balear

Prohibir-los les reunions, les manifestacions, els comunicats, la comunicació de qualsevol tipus, amenaçant-los que, qualsevol cosa que facen, com que serà en nom d’una cosa il·legal, l’Audiència tornarà a actuar…
Prohibit de presentar-se a eleccions, de fer rodes de premsa, o de fer política, perquè els enviaran la policia si s’encaborien a no desistir, la seua policia (en teoria, la que mana el president Ibarretxe, que en pocs dies també s’enviarà la policia perquè el tanquen, perquè serà imputat en un altre sumari). Ja li han dit avui que mai de la vida, mai, no farà allò que diu que vol fer, la famosa consulta.
Té collons el ZP, quin bluf d’home, quin desastre de polític que es pensava no sabem què. Mentrimentre, muts, assetjats per la gent armada, ara mateix, amb les seus precintades, els diaris precintats, els portantveus precintats (a la gàbia), els contenidors inservibles, els cotxes que barren els camions del fem, quin desastre, però…, i si la televisió, ETV, parlés o retransmitís una notícia d’un partit il·legal?, doncs que ella també, precintada fins a quan vulguen els de l’Audiència, o els precintes tinguen tan de rovell que la cosa ja no aguante.
L’espiral serà llavors com aquell artilugi que fa fent voltes sense gaire resistència, el pèndol, que té un moviment graciós, tan inútil. O voleu dir que quan els homes i les dones ixquen de la presó, llavors, ja estaran convençuts del mètode i se sentiran tan espanyols que mai més no organitzaran res contra la pàtria de l’Audiència?, ni faran rodes de premsa?, ni comunicats?, ni loteries per traure fons per traure els seus de la presó? Vinga home, que no hem caigut de la figuera.

Són pocapena els Rubalcava i companyia, que la frase del ZP també té llums: ‘qui no respecta el joc democràtic, no juga’, diu. Però si és un mentider compulsiu, que ha enganyat els catalans cent vegades aquesta legislatura.

I ara vaga, vaga general. És això que provoca la pedra a l’estany, una resposta major, més dura, un enfrontament múltiple, més policia, més Audiència, i uns polítics més agressius. Davant eleccions, pp i psoe no aprenen, sempre juguen a fer de Roberto Alcazar. Prefereixen de tenir la caldera al foc viu, i vinga tirar-hi llenya, perquè els mitjans d’ells no en parlen d’una altra cosa. Tornem als anys noranta, als anys vuitanta. Amb Espanya, ja se sap, no s’avança mai cap enlloc. Encara són en temps de Pizarro (!), al Perú com a poc, fatxendejant de saber jugar al tenis. És el seu pèndol i no coneixen ni volen conèixer res més. Així són els nostres serbis.
I encara no entenen que n’hi haja tants milers que vulguen anar-se’n. Corrents!

Insubmissió al Tribunal Suprem? (5)

El mètode: sense didàctica ni respir possible (sis o més).
El sumari, el jutge, l’Audiència, la pre-democràcia, per bé que hauríem de dir la post-democràcia. La llibertat vigilada, sota tutela d’una de les parts; la llibertat a seques. L’escola, els joves, els fills.
Imagine els fills d’aquells homes i aquelles dones del famós sumari que tenen els pares tancats a la pressó, perquè havien decidit de fer política, perquè havien decidit que la política, una taula de negociació, era l’únic camí per començar el diàleg, per caminar en un sentit que orientés el conflicte i acabés amb la violència d’una vegada. Doncs, bé, aquells homes i aquelles dones, tancats per unes proves suposadament fermes i no solament d’una de les parts, han de tenir els seus fills i filles a primària, a secundària, a batxiller. Bé que els han de preguntar pels pares, els companys d’escola: què feu, en parleu pel mòbil?, aneu a veure’ls?, què vos conten?, els tracten bé, respectuosament com a éssers humans, no solament com a éssers vius. Si hi ha cap possibilitat que tinguen una relació, una relació familiar, diguem-ne casa-presó-casa, a través de les reixes, o d’aquells finestrals de vidre de les pel·lícules que, l’un en un dels costats, li assenyala a l’altre el telèfon (-agafa el telèfon per parlar!) gesticulant els llavis, sense alçar la veu. Solament que imaginava com poden atendre el diàleg particular amb els fills, aquelles famílies que viuen al seu país i ara romanen tancades.

El mètode triat pels politics del govern i de l’oposició majoritària, ara i després d’eleccions, i que els jutges van dictant amb tanta celeritat, no fa gaire per la pedagogia, almenys no ajuda perquè els fills dels inculpats entenguen què passa amb els seus, fins i tot que puguen reconèixer errors grossos com hi ha hagut. Perquè després dels fills hi ha els homes i les dones, i els nebots, i els cosins dels fills, i els amics del barri, i els oncles, i les iaies, i això va estenent-se com el joc d’aquella pedra de l’estany i llavors ja parlem de milers de persones. I em demane què explicaran els mestres, a l’escola, davant aquelles persones, els fills, i què passarà quan toque ‘ciutadania’, la nova assignatura, de què parlaran els mestres i els alumnes?, si romanen tancats els diaris, els pares, les mares, els periodistes, els parlamentaris, que fins i tot és sota sospita el mateix president d’aquell país…

La didàctica d’un mètode que vigila i castiga, exclusivament, no distingeix la ratlla entre democràcia, pre i post-democràcia. No és una didàctica que gaudeix de bona salut, perquè no resol l’afer amb el seny i el tacte que cal, perquè ha entrat en una espiral de difícil retorn. Ni el pitjor dels conservadors, ni el major dels tolerants, en una societat culta i verament democràtica, que pressumeix de voler-ho ser, no aprovaria l’examen bàsic. A Europa aquesta didàctica no serviria. Però Europa sembla que és més lluny que no diu la geografia política aquests darrers anys, i sort que allà se’n serveixen d’altres tribunals. I, esperem-ho, d’altres didàctiques.

Insubmissió al Tribunal Suprem? (4)

Els déus, com els dimonis, són pitjors que no pensem (cinc o més).

Ahir vaig veure dues pel·lícules que em van corprendre. De l’un costat, l’últim document de VilawebTV on apareix la presidenta del tribunal de l’Audiència Nacional, que actua durant uns segons i, compte, en té suficient per causar un mal irreversible. Aquella dona, les paraules i els modos, la manera com diu ‘traduzca’, perquè el testimoni s’expressa en euskera, perquè té el dret a expressar-se en la seua llengua, només faltava, i encara com se li adreça ella, la presidenta, a una persona encara innocent (mentre no es demostre res, aquella persona és tan innocent o més que la presidenta que la jutja) són de tan poca classe i respecte que fan feredat.
Uns segons de document ja et diuen tres coses clares:
UNA. Aquella dona ja ha decidit que farà. Ha fet justícia abans de començar.
DUES. Allò no és un juí, és una farsa d’aquells tribunals d’urgència de la postguerra. Ara sort que ens estalviem els afussellaments a correcuita.
TRES. El testimoni és tan brutal que no pots creure com som de professionals i en mans de qui és la justícia divina del país que ara governa el nostre país.
Aquesta pel·lícula s’ha d’ensenyar fins i tot a l’escola, perquè els xiquets aprenguen que no és la justícia.

La segona pel·lícula que he vist és Constantine, que ha emés Canal 9 en castellà (gairebé tot el que fa), una aventura sinistra entre déus, dimonis i híbrids. Bé, aquest segon document és un producte fantàstic, però a la història hi ha un detall que no és descabdellat, potser fins i tot és completament encertat: la malícia de tots dos pols contraris, déus i dimonis, assedegats de cobdícia, males arts i sang per ambdues bandes. Si el protagonista ja s’havia decantat per un costat ben clar, entre el cel i l’infern, no és menys cert que, Ángeles Murillo, la presidenta de l’aAudiència que jutja el famós sumari 18/98, també n’ha pres part confessa abans d’escoltar les parts, fins i tot abans de no deixar escoltar una de les parts, que és el que al remat fa. I ves que ací no parlem d’una pel·lícula sinó de la realitat pura i dura de com és la justícia espanyola, la suprema i la divina.

Insubmissió al Tribunal Suprem? (3)

La divinitat i el lloguer per a les rodes de premsa (quatre o més).

Ja havíem tancat tota aquella gentola. Un grapat tan gran solament que es tancava en situacions de dictadura, gent a muntonades cap a la gàbia. Damunt, al colp d’efecte li diem ‘sumari’ i posem els numerets amb una barra inclinada entremig. Fotre, solament la paraula sumari ja et retrotrau a situaciosn tan extraordinàries que sembla que se’ns apareix Xile, Argentina, Uruguai, l’Espanya franquista, l’Espanya Àrias, l’Espanya Fraga, la de Suàrez i Felipe, el Goldenaye de 007 i encara l’Espanya de ZP i l’Espanya Rubacalva. Aquests últims amb més fervor per tancar la gent, amb la sospita mínima.
Fa poc que n’han afegit més, al munt de tancats pel mateix sumari (collons, la parauleta).
Veiem quina és la prova, que expliquen aquests dies els diaris de dretes i de més dretes per il·legalitzar i prohibir: hi ha un lloguer d’una sala que ha pagat l’un i després li ha passat el càrrec a un altre. La sala era per a fer una roda de premsa. Vull dir, que se suposa que una roda de premsa vol comunicar, començar o continuar diàleg, traure llum, almenys la llum d’una de les parts. El lloguer no s’ha demostrat que era per fer tortura, ni per preparar atemptats, ni per perseguir ningú, perquè els locals eren hotels cèntrics de ciutats cèntriques.
Tant se val. Per al govern i el desgovern, per a la pròpia Audiència, la penitència ha d’ésser idèntica. Perquè per ells, el rebut de la roda de premsa demostra el nivell de creminals que passa per segons quins hotels, per fer rodes de premsa a Bilbao i a Sant Sebastià, i els cares passen el rebut a un dels partits, que ja no podrà presentar-se a eleccions, a la llibertat dels ciutadans del seu país, de votar-los o no. Només que faltaria, els pocavergonyes. Els passa poc, que el llogueret els ha eixit car. Més que no es pensaven. Perquè l’Audiència divina i suprema no pot tolerar rodes de premsa a compte d’altre.

A partir d’ací els camins dels divins són inescrutables: qui paga les rodes de premsa del altres? A qui passen el càrrec? Són tots dins la legalitat? Potser van de gorra i som nosaltres, el públic no celestial, qui paguem el safareig? Paga tothom o n’hi ha que va a compte de l’hotel, per favors no confessats? N’hi ha empreses que organitzen les rodes de premsa? Qui posa la picadeta? S’hi blanqueja res, a les rodes, a banda el tallat amb llet condensada?

Pobres els de la Divina, quin paper més complicat.

Insubmissió al Tribunal Suprem? (2)

Suprem, excels i diví (tres o més)

Allò suprem és superior a la resta. No hi ha res per damunt, gairebé es pot considerar celestial; ésser suprem és el déu, i aquest tribunal d’adjectiu gairebé infalible ha de sentir-se d’aqueixa manera divina, perquè res ni ningú no pot apel·lar, ni queixar-se, ni dir aqueixa boca: no poden dir ni mu, vaja, contra els divins.

Llavors, què passa si el poble, gairebé tot el poble, entén que la mesura del Tribunal suprem és poc lògica, diem-ne ‘gairebé ilògica’? Però diem-ne que encara és una hipòtesi, que un tribunal diví mai no pot tenir aqueix tipus de comportament, ilògic. Imaginem per un moment que els veïns d’aquell carrer i del carrer paral·lel, i els de la plaça i els del barri sencer, i encara els del barri veí, i els que són de la banda de música, i els municipals, i els que munten la parada del mercat, i els que treballen a l’escola, i els que anit van netejar de fem els carrers, i els funcionaris de l’ajuntament, i els regidors de l’ajuntament, els que governen i els de l’oposició, fins i tot els metges del centre de salut, els que són agafant el número, els malalts, i els que donen el número, també els que no són de poble però venen a treballar-hi, tots plegats, què passa si són contraris a la decisió del tribunal que representa que és diví, infalible, inapel·lable…? Què passa, si el poble sencer es nega a acatar l’odre dictada? Insubmissió, sí. Doncs que el mateix Tribunal és capaç de tancar el poble sencer, per rebel, per provocar el caos, l’anarquia i, sobretot, perquè llavors la democràcia que es pensen que defensen, els divins, comença a trontollar, i perquè no ho semble, que ells provoquen una tal sacsejada, dictaran l’hora suprema; caram, l’hora suprema fa molta por, fa gairebé tanta por com el tribunal suprem. Això sembla un joc, però no ho és, com una mort que vindrà a ser com la mort.
Quin fàstic, tot plegat. Però ja passa, ja passa més o menys quan es juga a fer de déu, de diví, de suprem.

Insubmissió al Tribunal Suprem? (1)

Magistrats, tribunals i Audiències (dos o més). El serial corre el risc d’aturar-se sense avís, que ja sabem contra què les gasten Wayne, Cooper i Flint.

Em confia un amic, em reserve el nom per evitar la repressàlia, que prompte els jutges demanaran part del pastís del protagonisme que van exercint a les televisions, als mitjans i en altres illes de sucoses menges, en diners i en espècies.
Em diu l’amic que, fa sis anys, que espera judici per un robatori, malgrat que el lladre va confessar-se culpable i responsable de l’afer, davant el mateix jutge. D’això fa sis anys. Però, l’afer, tractant-se d’un vulgar lladrocini, encara que de molts milions, no crida gaire l’atenció ni l’esforç dels actors dels jutjats de província, actors de segona o tercera fila, que no apareixen als crèdits ni als quadrets del final de cada pel·lícula.
Doncs, com que no tocava un tema que pogués eixir als mitjans, no se’n demanava si no el tràmit corrent. No atemptava contra els bancs, ni directament contra el psoe ni el pp, no hi havia bascos legals o il·legals, ni cremadors de monarques, ni res de semblant (el robatori s’havia comés contra una escola).
El tràmit corrent pot durar uns altres sis anys i Santa Llúcia ens conserve la vista.
O tens padrins, o atemptes contra interessos espanyols, o ets dels que provoques que els principals actors de l’Audiència i el tribunal traguen foto als mitjans, o ja pots esperar-te a convertir-te en el rei barbut.
El teu cas pot morir-se durant cent anys més, a l’ombra dels polls.

Llaor i glòria a les idees que fan escola

Centenars de persones del país han llegit avui alguns fragments del Llibre del Fets de Jaume I, rei conqueridor (aprofite per tornar a aconsellar la lectura d’Antoni Furió, de l’excels llibre publicat per Bromera). Aquesta resposta a la crida, de nou, és un goig que ja ningú no ens manllevarà. És un cant a les idees.
Potser que ens aconformem amb ben poc, dirà algú, més pragmàtic. Però la vida també és feta de goig, d’una màgia d’emoció i d’afecte. Aqueixa il·lusió que els homes necessiten per continuar endavant, sobretot quan saben que el seu sacrifici, la vida que fan, no és fàcil. El nostre propòsit és complex, no ve d’una vida fàcil, és d’una complexitat de terminis ben llargs, gairebé infinits, i per això és un propòsit esperançador.
És també per aquest esforç de cada dia, de catalans de vida noble, de valencians, mallorquins andorrans i altres, que paga la pena qualsevol proposta entusiasta, alliçonadora, que farceix aquest dissabte de febrer, tan especial, commemoratiu, dels valencians de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar. Que escrivim d’un llibre, tots plegats, aquest dia, d’indrets tan llunyans i tan propers ja mereix el volteig de campanes del Miquelet.
A Vicent primer, i a tants blocaires entusiastes com ompliu de goig, de compromís, cada nit que us llegesc. Malgrat la peresa de respondre-vos, sé que hi sou, i tanta feina com farciu. Per no deixar-me’n cap és que no comence un cant de la nova topínimia que anem construint, a través dels blocs i de la nova tecnologia.
Llaor al rei conqueridor, llaor a la República sempre, al país, a la llengua, a tant de civisme d’aquesta força blocaire. Per la lectura també, pels Fets. Llaor i glòria aquest dissabte especial. Quina lliçó de rei i de mestre.

Llibre dels Fets (el rei conqueridor)

Chronica o comentaris del gloriosissim e invictissim Rey en Jacme Primer Rey d’Aragó, de Mallorques e de Valencia compte de Barcelona e de Montpesler
[…]



Tot seguit vaig prendre Almenara, Uixó, Nules, Paterna, Bétera i Bufilla i finalment vaig posar setge a València.

En veure que la resistència era impossible, va sortir de la ciutat un arrais acompanyat de deu cavallers moros per oferir-me tractes en nom del rei Zaien.

—No pense anar-me’n d’ací sense prendre València. Molt em plauria que el rei Zaien volgués estalviar a la seua gent, i especialment a les dones i als infants, el carnatge que es produirà amb l’assalt i el saqueig de la ciutat. Si és així, jo us garantesc les vostres persones i els vostres béns.

[adaptació de Monserrat Planas i Josep M. Pujol, edicions Proa]

Foc al clero i plantar vinya (5)

A València, l’església catòlica sempre ha tancat files contra els valencians. No solament contra l’esquerra, com fa a Espanya, contra tots els valencians que se’n senten, encara que no s’identifiquen amb l’esquerra. L’església s’ha negat reiteradament i conscient a fer ús de la llengua, fins i tot l’ha castigada i l’ha treta d’aquells llocs on, alguns voluntaris, en feien ús per a ensenyar doctrina.
Una església que viu dels privilegis del franquisme, també en les maneres, tampoc no podia fer gaires milacres (!).

Ara, a cada període electoral ha sabut atiar com han d’actuar els seus acòlits: Garcia-Gascó i un rastre de bisbes i arquesbisbes anteriors, tant se val, els valencians mai no hem tingut la sort de tenir un cap visible dels cristians catòlics que ens defensés, o solament que ens respectés un mínim. Mai no han tingut cap consideració pels valencians, si no eren del Requeté, de l’Adoració, dels participants de les processons de Cristos grossos, o tants confrares com omplin els nostres pobles amb mil i una celebracions.

La primera divisió de l’església i tots els seus corcons, amb rastre de sang a les mans i a la creu, mamons com a poc de la Transició i de la democràcia fallida que vivim, tornen a atacar a favor de la seua butxaca política, sense tenir en compte si són poc o molt cristians. Perquè la moral, la moral cristiana, ja fa temps que se la passen per baix cama.