Foc al clero i plantar vinya (3)

L’església mai no en té prou. Contra la doctrina mateix que predica (!), és cobdiciosa. Golafre. Superba. Rancuniosa de pensament i d’obra. I el pitjor de tot, falsa. Malgrat que això últim ho ha practicat sovint, simulant que la fe no té res a veure amb la mentida. Aquesta església en va carregada, de mentides i d’enganys. Fa abús del poder que li han concedit els fidels, actors d’una política de dretes severa, i els diversos governs d’esquerres, que mai no s’han atrevit amb gairebé res de res. De la dreta ja ho esperàvem. De l’esquerra, no podem pensar que fóra bona fe, exclusivament, o insconsciència, després de provats crims comesos amb el nom de la creu i el Sant crist. Potser perquè va eixir-ne indemne de la dictadura franquista, carregada d’afussellaments sobre innocents, alguns de creients fins i tot; potser perquè beneïa l’assassinat amb una facilitat que sorprenia a propis i estranys. De tot això, la Transició va perdonar-la, fins al punt que mai no va demanar perdó, ni va reconèixer cap error. La van excusar, ves, sense haver de passar el tràngol de la penitència ni la vergonya de la constricció i, ara, se sent com sempre poderosa per atacar i mentir amb alegria.
Veure tot de corbs en una plaça, amb milers de beats convençudament cainistes, amb aquelles cares de l’odi, cantant contra la societat civil, per laica, amenaçant-nos que som nosaltres que posem en perill la societat mateix, la democràcia (la seua és militarment coberta), no és de pocavergonyes. És un fals testimoni que, allà on ells pensen que els esperen, ànimes innocents, pures com es creuen, els han de castigar a l’infern propi: la penitència que hauran de fer? Una lliçó amb Darwin cada matí, si allà on cremen les calderes, el gran sacerdot de l’espècie racional, impecable laïcista, els perdona la ignorància i la mala fe.

El rei conqueridor (segona part)

Embadalit pel discurs d’Antoni Furió, narrador necessari, que va destapar algunes essències tan brillants com oportunes en la presentació del seu llibre sobre Jaume I, vaig oblidar de dir qui l’acompanyava, en aquella taula al Club diario Levante (d’expressió castellana, intencionada i convençuda que, com a poc, dificulta l’aire valencià que de vegades diu defensar).
Sort que hi havia Josep Gregori, heroi de la Ribera estant, des d’on ha bastit una empresa modèlica, de llibres, de cultura, de comunicació i de compromís. Un discurs sobri, senzill, com ell mateix, i per això gran i mereixedor de més elogis: Gregori va agrair-nos la presència i va deixar pas a l’orador.
Un altre prohom empresarial del Camp de Türia explicava que, l’orador, podia ben bé recórrer el país explicant la història d’aquella manera, als casals fallers fins i tot, si el país en fos un altre o el mateix, sense una part de la ciutadania perduda, potser que irremeiablement. Així, escoltant una història tan ben contada, la gent esgarriada tornaria a obrir els ulls i començaria a trobar el seu origen. Però encara va afegir, el mateix home, que igualment com va fer l’Alemanya nazi amb els intel·lectuals dels països que anava conquerint (els van passar per les armes), el Govern valencià, el pp i els seus acòlits, han estigmatitzat la universitat i la gent que pot explicar les coses amb una certa exquisitesa. Senzillament, els han decapitat la funció de comunicar, prohibint-los d’aparèixer als mitjans de més audiència: res d’explicar a la gent el que sabeu, entesos, no fóra que la gent es pose a pensar i ens descobrisca la cua.
Per ací mateix passa tanta acció feixista contra un mitjà més o menys neutre, TV3, neutre comparat amb el desolador panorama valencià de mitjans de comunicació escrits, de ràdio i de televisió. Aquests professors, com Antoni Furió, ni que siguen mestres, a pa i aigua abans de fer divulgació o pedagogia a les masses que, després, poden formar-se una opinió.
I així ens va l’estudi, la investigació, la ciència i la vida als valencians. Als uns i als altres. I la història encara que referida a un rei de consens, rei conqueridor per excel·lència (caldria escoltar l’opinió dels moros), continua callada o retinguda als llibres, que és el mateix, per quant, com i què llegim els valencians segons els estudis i informes PISA.

El rei conqueridor (bromera)

Antoni Furió ha presentat el seu últim llibre al Club diario Levante. Antoni Furió dirigeix l’Espill, revista de pensament i cultura que va fundar Joan Fuster. També és catedràtic d’història de la universitat de València i director de Publicacions de la mateixa universitat (PUV). Sens dubte que és un referent inqüestionable, a València, com ell mateix tria referint-se al país. I aquesta nit ens ha fet una lliçó entranyable, de goig, sobre el rei Jaume i sobre com cal entendre la història avui. Aquest era el seu segon llibre d’encàrrec del qual se sent molt satisfet. L’altre és Història del País Valencià, una rajola d’obligada lectura que va publicar Alfons el Magnànim, fa més de quinze d’anys. El rei conqueridor, la història de Jaume I, l’ha publicat Bromera, i el mateix Furió ha agraït l’esforç de l’editorial i dels responsables de l’edició i de la producció, per com de bellament és il·lustrat el text, amb aportacions inèdites, per la qualitat i pel contingut d’algunes imatges, restaurades fa ben poc i que es conserven a Sant Joan de l’Hospital, al Trinquet de Cavallers, l’església més antiga de la ciutat.
Malgrat que sembla un llibre divulgatiu no és una obra menor, diu el professor Furió. És un llibre generacional, de la generació dels medievalistes de finals del XX i principis del XXI. Cada generació d’historiadors mira amb ulls propis el passat, perquè la història no és acumulativa ni una suma de documents. La història es fa també a partir de la sensibilitat de l’historiador.

València era llavors, en l’època del rei Jaume, una terra de frontera amb l’Islam, així que els nouvinguts, els colons de Lleida, de l’Empordà o d’Aragó, van haver de viure-hi situacions difícils. Perquè aquesta també és una història de l’home comú, que s’havia d’establir a partir d’una immigració que de cap manera no hem de considerar planera ni fàcil. Com també és la història de tanta gent com va haver de deixar casa i terres pel dret de conquesta dels cristians.

‘Tota la història és sempre contemporània, feta des del present, i, per tant, provisional. El treball historiogràfic i el treball científic són, com a poc, provisionals.’
 
Tres detalls que han deixat embadalida l’assistència, trenta persones a tot estirar:
-El deute amb un rei que va aconseguir de tenir l’arxiu de documents més importants d’Europa, després dels arxius del Vaticà, naturalment. A més del Llibre dels Fets i el Llibre del Repartiment, al darrere dels quals era el rei mateix, malgrat que no d’escrivent, que possiblement no sabés escriure.
-Com mostra la història el rei Jaume?, com l’ensenya l’escola?, malgrat que era un rei cristià, un dels objectius del qual, no ho oblidem, era matar moros com a poc, sense compassió, malgrat la manera com resol la conquesta de València, a canvi d’una rendició total.
-Les decisions que va prendre, que no van deixar content ningú: despres de les conquestes, Jaume I no annexionava, convertia allò guanyat en regnes nous, allà on aconseguia més dominis.

Escoltar el professor Furió és un privilegi, perquè és un narrador, un expert contador d’històries, de petites històries que fan gran la història, a València, una societat d’immigració al llarg dels segles, un laboratori polític que no sempre ha sabut respondre a la millor de les expectatives, actualment sobretot; un país que deu tant al passat com al present, per com aquesta societat desballestada, almenys, sembla que ha trobat un personatge de consens en la figura, mite si voleu, de Jaume I.

Què pretenia la lliçó, finalment, si no era seleccionar una part del passat, i conjurar aquest passat per fer-lo present i entendre’l? Gràcies per la lliçó, mestre Antoni.

Beauvoir (Simone)

Érem joves, més innocents que no ens pensàvem; confiàvem a canviar el món, a capgirar-lo, de cul per avall si calia, de tan atrevits com eixíem de casa. En realitat, féiem poc de forat. Un senyal petit i, potser, ja exagere. Les amigues eren feministes, gairebé totes convençudes del que feien, del que cridaven, de tant que els costava d’anar guanyant espais i drets, que a la vegada nosaltres també guanyàvem. Ens feien comprar llibres i debatre, llibres infantils de l’Adela Turin, llibres d’adults, de Virgínia Woolf de cambra pròpia, de Carme Riera, de Montserrat Roig i Margaret Mead, de Marcela Serrano; cercàvem i regiràvem llibreries i prestatges amagats: Rochefort, Duras, Yourcenar, fins i tot visitàvem la llibreria especialitzada de València. En català no n’hi havia gaire res. Tot era poc, de tant com volíem posar-nos al dia, pel temps perdut, pels anys de silenci, per la manca de formació, perquè encara si hi participaves gaire ho havies de fer amb compte, amb molt de respecte. La musa, sens dubte, al capdamunt de tot, era Simone de Beauvoir, mestra per la litúrgia que representava, amb aquell turbant al cap, que ja representava una estètica diferent, de combat, la mateixa vellesa que ella es va escriure, ser qui era, ser on era, anar amb qui anava, sense representar l’ombra de res ni de ningú, sempre ella mateixa. En tot allò, jo preferia els Mandarins, un convençut sens dubte, perquè aquell llibre en va atrapar, més que no els assajos: encara guarde tants records grats d’aquella lectura, malgrat que en recorde ben poc el contingut. Veig fotografiada l’època, l’escena, el perquè d’un temps d’aquell llibre, malgrat el llibre mateix. Temps d’aprendre, sens dubte. D’agraïment.
Fa cent anys que va nàixer l’autora del segon sexe. Alguns articles, fins i tot, ja volen trencar-nos el mite. Però, ai, com m’agrada la cerimònia, aquell temps d’aquella dona. Simone de Beauvoir. Una cerimònia d’adéu.

Màgia

Nit de mags, de màgics Reis de l’Orient que, amb un encanteri premeditat, cada any ens espanten la innocència.
Màgia folla, entre balcons d’impossible escalada, amb l’edat i els anys que carretegen els tres homes, pobres, barbuts com a poc, tots tres savis immortals.
Al remat, nit final, un dia o altre, amb les garrofes a mig plegar, que és de per riure un sopar de sucres i sigils, de regals adobats, embolicats amb records que desvetllen el passar del temps que ja anem fent.
Quin cabdell de fil tan llarg, mare, de nits i dies.
Que la màgia és al retaló del jorn que, traïdor, despertarà del son l’infant.
Però, qui pogués dormir com el xiquet, amb aquest mateix neguit, un colp l’any.

Agres (Del Sud)

Del Sud és l’estrella d’aquestes vacances, el nostre best-seller particular. N’hi ha quatre volums al refugi, poca broma, que hem coincidit a portar els uns i els altres per a llegir en aquest cap d’any, sense haver-nos-ho dit. Així, mentre a l’Ipod va sonant Terra (a través d’un altaveu jbl-radial), llegim i comentem diverses escenes i passatges del llibre. Semblem uns il·lustrats o uns professors improvisats de periodisme. Els quatre que anem comentant el llibre coincidim a valorar-lo com un producte verament extraordinari i, sobretot, funcional. Els joves lectors, podran sentir-se satisfets, de la lectura, perquè els atraparà el contingut del llibre per moltes raons.
‘És cert, la música, els cantautors especialment, són veritables mobilitzadors, que han creat consciència: Raimon, Ovidi, Llach, Maria del Mar i, ara mateix, Obrint Pas, que s’ha convertit en el grup testimoni d’aquells qui van ser els mestres. Que van ser els veritables polítics que no vam tenir. Són els qui ens van crear la consciència, abans que cap polític.’
Això ho diu Sari, metgessa, en els setanta una lider cultural del nostre poble, que està emocionada de la lectura d’aquests joves que escriuen, i pensa, i ho diu, ella, que aquests periodistes també poden ser els futurs Quico Mira, Vicent Partal, o Fuster mateix. Han d’eixir d’aquesta generació, els hem de deixar pas, que possiblement ací hi ha fusta per a trobar les lliçons d’un llibre incomplet que és el País Valencià. Potser exagere en la reflexió, però res no ens lleva l’emoció dels comentaris, que els quatre que anem llegint coincidim a esperonar perquè, la providència, faça que siga així. La providència, la feina ben feta, el rigor, la cura en allò que fem i faran més joves.

El final del llibre és bell i esperançador, afegeix Rosa, que just acaba la lectura en aquell moment, i no pot evitar de fer un somriure còmplice. És que no podia ser d’una altra manera, hi torna Sari, que encara no l’ha acabat, però ja veu com ha d’anar l’esperança de tot plegat.

És recomanable. Evita l’amargor i el pessimisme d’uns altres productes. Llegint això, sembla que siguem molts. No s’hi val, a deixar-lo –em sume als comentaris–, cal comprar-lo, cal que contribuïm a escampar aquesta nova proposta, arriscada, dels joves per la cultura.
Cal entendre que ara vénen darrere nostre amb més força, malgrat que no hàgem tingut una vida joiosa. Aquest és un discurs madur, interessant. L’eufòria lliga amb l’actuació de la banda a Muro, en aquesta crida a favor de la llengua, del país, de la història…
-Però, potser som sempre els mateixos (la consciència dels conformistes)
No, aquest llibre demostra que no. Que hi ha més gent. Tot i que continua corroborant-se que són els músics els qui capitanegen el moviment social, si és que encara podem considerar que tot plegat suscitarà aquest moviment que esperem.
Algú altre ens aterra en una altra realitat, que mereix la nostra atenció, per allò d’alimentar l’ànima però també el cos: el sopar és fet. A taula, doncs, a taula tothom. Tanquem les reflexions i ens aboquem a les menges, al vi, a la conversa distesa.
Som dos més, ara, amb la incorporació de Llorenç i d’Anna. Quin goig de taules.

Agres (3r dia)

Hem passat bona nit. Els esforços per a eliminar els corrents d’aire han tingut el resultat esperat: hem apujat la temperatura de la cambra i, cosa més important, hem dormit; els xiquets com uns socs.
Hem menjat llenties per dinar, que han eixit extraordinàriament bones. Ens ho adobem tot en uns foguers que semblen de joguina, per a tanta gent com som, però no sembla que ens falte de res. Aquest matí s’hi han afegit Pepa i Marga. Ara som onze adults i vuit xiquets.
Abans de dinar, hem baixat a la plaça de l’Església. A tres quarts de dues ha arribat el Camarlenc dels Reis de l’Orient, acompanyat d’un colla de tabals i dolçaines, a més de dos servents amb bona cosa de regals per a la xicalla. La rebuda del seguici va acompanyada de tots els qui som a la plaça, menuts i grans, vejam què passarà.
El Camarlenc s’enfila al llindar d’entrada de l’església i llegeix el pregó, que anuncia l’arribada dels Reis. Va explicant com serà l’arribada dels mags, que faran parada al Molí Mató per abeurar els camells. Recomana a pares i fills que deixen rosegons i algun beuratge calent als balcons, que de nit fa molta rasca, que baixaran pels carrers del poble (fa un repàs de la toponímia de barris i carrers), i afegeix que, en uns altres llocs del món, els xiquets no tindran tanta sort, perquè no tindran regals, explica coses sobre el compomís que cal amb la gent que passa misèria o més coses pitjors; també parla de modernitat, de robots, de consoles, d’ordinadors…, en un valencià culte, acurat, que inclou un missatge de mesura i, alhora, de contenció, perquè cal tenir en compte què passa al món, ara mateix. El ritme de la lectura és cerimoniós, adient a l’acte i a l’audiència, completament retuda als peus del missatger reial.
Quan han repartit caramels i més golosies, passem pel llavador públic. Una joia de construcció, amb tres trams per a llavar la roba: blanca, de color i de malalts. És un safareig restaurat que conserva l’encant d’un poble rural, i encara hi baixa alguna dona a llavar. Pugem al refugi per una drecera que és una escala que enfila un pendent del quaranta-cinquanta per cent. No exagere. A diferència dels xiquets, que el baixen i el pugen com si res, nosaltres necessitem fer alguna aturada per a respirar.
Hem dinat amb abundància, de nou, que semblen unes vacances de menjar i de beure a pleret. Després del bon vi, ara ja cantem per jota, que diuen la banda d’Al Tall, tal com ho feien els pares, ballarem la resistència i botarem per les teulades… Ací dalt hi ha encalades, tres esprais i tres guitarres, que cantaven temps enrere, esperances oblidades.
A la vesprada, tornem a la lectura. Enguany, hem coincidit en la tria del nou best-seller valencià: Del Sud, el País Valencià a ritme dels Obrint Pas. Dels periodistes Hèctor Sanjuan i Antoni Rubio.

Agres (2n dia)

Quin matí a Agres! Hem passat fred, molt de fred. Els xiquets diuen que no han pogut dormir, de tant de fred com han tingut. Els grans també hem dormit poc, perquè el refugi no és preparat per acollir la gent en hivern. De cap manera. Les parets són primes, els finestrals són d’un vidre senzill, així que l’aiguatge de la nit el traspassa i va florint parets i fustes dels marcs. Com que no hi veiem cap altre remei, passem una part del matí tapant corrents i posant lones que, d’alguna manera, aïllen la cambra de dormir.
Baixem al poble. Comprem al forn, solament n’hi ha un, que fa un pa que no ens acaba de fer el pes, perquè som a la Mariola, al nord d’una serra de fonts i de plantes aromàtiques, de llegendes i personatges de rondalla, però el pa no acompanya. Agres mateix és plena de fonts, enmig d’una serra de rius, on naixen el Vinalopó i alguns barrancs més que alimenten el Serpis i el Clariano, que viatja cap al Xúquer.
Aquest és un massís calcari, més amunt hi ha el Montcabrer. Potser som a la zona del País Valèncià on cauen les nevades més grosses, apunta Toni, encara que no hi és freqüent la nevada intensa. Som a la zona abrupta de la serra. A vint minuts del poble hi ha el Molí Mató, d’on naixen centenars de fonts naturals, d’un rocam vestit de molses i falgueres: una aigua fresca, neta, joiosa, que baixa rabent cap a la vall i el riu Agres.
El paisatge és bell, però fa un dia fred i no paga estar mirant-se’l gaire temps. Anem mig arropits, enfundats en polars, llanes, barrets i guants. Tornem al refugi a berenar.
De nit baixem a Muro a participar en una festa que clama contra els tres-cents anys d’invasió, i contra el tancament de TV3 a València. Hi havia una banda de música de joves, una colla de dolçainers, i molta il·lusió de la gent del Comtat per a organitzar un acte viu, musical, amb discursos a favor de la llengua, de la terra, dels pobles, dels personatges que han configurat la història del segle XX valencià. Hi participa el Botifarra, Pep Gimeno, avui menys lluït, potser perquè li fan fer coses que no ha de fer. La seua no són les albaes, i ves que nosaltres en som fans convençuts, d’un home que ha tornat la traça i l’orgull al cant valencià. Si em pose a cantar cançons és impagable, i un nou motiu per a dir que, de València estant, avui fem la música amb més futur i coratge de tot Europa (ho deixe dit).
Amb tot, ho passem rebé, pel goig i tanta gent com festiva un acte multitudinari organitzat pel jovent. Abans de pujar al refugi, ens fem unes fotos amb el Botifarra, per ensenyar als xiquets, que no havien volgut baixar, amb qui hem passat la vesprada a Muro.
Per a sopar, embotit de ca Marga d’Olocau, a Agres, amb vi del Comtat, carabassa torrà, dàtils de Tunísia i clementines de Bétera. Després, n’hi ha que participem en un Trívial, de preguntes i respostes, fet per a conèixer la comarca a través del joc. Són gairebé les dues quan pugem a la cambra a dormir. Després de tantes hores d’estufa i de llenya cremada, el caliu comença a notar-se fins i tot de matinada.

Agres (1r dia)

He deixat uns dies el bloc, perquè era fora de cobertura global, en una casa refugi a Agres, el Comtat. Cap d’Any, el passem en colla, els amics, i enguany baixem al sud del Sud, malgrat que ens han avisat que passarem més fred que un gos xicotet. Hem arribat de nit, per això no puc descriure gaire res, del paisatge i de com és el poble on ens trobem. Fa molt, hi havia passat unes poques hores, i fa gairebé deu anys que vam dinar a l’ermita.
Hem arribat bé, malgrat el trànsit de l’autovia que baixava cap a Almansa o cap a Alacant, per la Font de la Figuera. Després de Xàtiva, ens hem desviat cap a Alcoi. Aquesta és una autovia recent, d’uns quants anys i prou, amb intermitències (al port d’Albaida, hi fan obres), i a Muro hom reprén l’autovia, aquesta vegada amb semàfors (una excentricitat dels enginyers que dura massa anys).
De nit, hem trobat que la carretera és escassa, de vorals justos, potser perquè la via cap a Cocentaina i Alcoi, per als responsables administratius valencians o espanyols, no mereixia gaire despesa, una inversió en la qual mai no han cregut.

Som al refugi Garrido, d’Agres, i hem sopat amb abundància, per iniciar un estatge de quatre nits amb els recursos suficients. Amb els amics, la conversa torna a ser un aliment viu, de vacances, malgrat que l’harmonia, i una fina ironia assajada, ens fa passar per diferents menges: la política, les eleccions passades i futures, el vi, els ous fregits que són de corral casolà d’Alcàsser, les taronges, qui hauria de menjar primer, els xiquets o els pares, i encara si les condicions del refugi són prou còmodes per a l’edat que lluïm alguns dels presents.
Acabem fent llegir els xiquets, escrivim i apaguem llums, quan la carabassa (l’hem posada damunt l’estufa de ferro) ja té el color adient per a pensar que és feta i demà ja endevinem com començarà el jorn. Almenys la primera de les entaulades. Hem vingut a fer vacances, que vol dir menjar i beure, unes quantes hores de lectura i, sobretot, fruir de la conversa. Ja és dit.