El mètode i la didàctica urbana

Llavors, si hi hagués una avaria a la conducció general de l?aigua, tallarien el subministrament, i els veïns de la ciutat, per barris, haurien d?anar a cercar-la a la font de la plaça, o potser l?ajuntament hauria disposat d?una flota de camions cisterna que, a hores determinades, aparcarien en zones prèviament delimitades per fer el servei del repartiment, com antigament es feia amb el gas, o els refrescos com la gasosa, que nosaltres diem llimonà. I si l?avaria correspongués, per dir-ne un altre exemple, i sempre suposadament com una hipòtesi fantàstica, a l?escola, que déu no ho vulga, que es descobrís que l?educació bàsica o la universitària no funciona, llavors, aplicant la mateixa metodologia de tallar per lo sa, caldria tancar l?escola, almenys fins que s?adobés el problema totalment. Mentrestant, els xiquets s?haurien de quedar a casa, o bé al lloc de treball dels pares, que els directius de les empreses ja se n?encarregarien de comprar-los una cadira infantil per tenir-los ben fermats a la voreta mateix dels pares corresponents (o vos penseu que els directius no en tenen, de fills?). I encara si es descobrís que l?avaria no és del món de l?educació, sinó que correspon al món de la política, dels polítics de veritat, no dels de per riure, el que caldria és tancar l?ajuntament, el parlament, les conselleries, el govern civil, els consulats, les ambaixades, i fins que no s?adobés una política eficaç, rendible cent per cent i a l?atenció de ciutadans ocupats i desocupats, els obradors de la política haurien de ser completament tancats a pany i clau, almenys fins que es determinés que la pana estava completament adobada per dir: senyors, senyores, tenen vostés la nostra paraula, i la màxima de les credibilitats que es poden posar damunt la taula del nostre benvolgut país (un paisset, realment), que ara ja poden tornar a viure-hi amb completa confiança, que la cosa la tenim superada en un grau excels.
I si la burrera del mètode fes lleig en una ciutat olímpica, global, mediterrània, cosmopolita, multilingüe i gaudiana, que tot plegat vol dir de províncies i subordinada a la veritable capital i a sa selecció, més lleig fóra tot plegat allà on convergeixen la major part de les cagueroles reials, dels ministres, dels empresaris majors, dels militars de rang, dels funcionaris de tota mena i condició, a més de tota la resta de tropa de maturrangots de la lleterola blanca. Allà, per hòsties, un esvoranc d?aquesta classe, solament com a hipòtesi fantàstica, seria suficient excusa per un nou colp d?estat. Almenys, fóra l?excusa perfecta per envair euskalerria i catalunya. I tant se?ls en donaria l?ordre dels factors.

El teatre o el desert

La frase no és meua, que li l?he manllevada a Pep, actor professional com pocs. I en faig ús perquè diumenge actuava el PTV al poble, dins la programació cultural de la qual n?he parlat en altres apunts. N?he parlat bé i encara no puc canviar l?opinió, ara per ara és la millor oferta mai presentada en aquest terme, en cent anys. Però diumenge em vaig disgustar per dos motius, l?un de polític, de política lingüística més concretament; l?altre, perquè professionalment allò que oferia el PTV em va despagar. No fa gaires anys, el PTV volava més alt, amb més solidesa, fruit d?anys de rodatge i d?ofici. Per això que m?havia fet il·lusió que la companyia actués al poble, potser que hi havia dipositat massa expectatives i tot. Fins i tot n?havia fet publicitat gratuïta, a dojo. També és veritat que el país i els seus governants no acompanyen. Si hi ha cap pressupost, és per als focs fatus de grans palaus, monarques de la prostitució cultural i bufons arrimats a la cort de la mesquinesa.
Però torne a diumenge: l?obra va ser representada en castellà, malgrat que hi ha versió valenciana, que no feia encara cinc dies, era representada a Torrent davant centenars d?escolars. Em vaig adreçar a l?organització, per averiguar quin havia sigut el criteri de selecció de llengua, però la resposta va ser poc afortunada: és que la versió del text original és castellana, i els actors potser que no s?hi troben representant-la d?una altra manera. Li dic que això no és suficient raó, que la suposada versió no original funciona igualment per al públic, i que avui que hi ha manta gent tenim l?oportunitat de fer escola i campanya a favor de la llengua, però també a favor de més coses (caram el poble té una identitat, malgrat l?allau de nous immigrants, té un segell de marca, o vull pensar que el té, té línia en valencià, i té més coses, fotre). No entrem en una gran discussió, perquè veig que els raonaments no se sostenen. És una llàstima, dic, i me?n vaig a veure l?obra i la reacció del públic.
És veritat, l?obra no és de les més afortunades d?aquesta companyia, que fa molts anys viatja amunt i avall amb l?escenari a l?esquena, i que el país és el que és i no hi ha motiu per a les grans festes.
Dilluns comprove una altra realitat, de l?oferta teatral d?enguany adreçada al món escolar: del paquet d?obres que els teatres valencians han programat per a les escoles, costa de trobar res que siga digne en la llengua pròpia. Fins i tot l?Escalante, que uns anys enrere havia sigut bandera, ofereix una proporció de per riure, pel que fa a la llengua. Encara així, dilluns enviem dos grups-classe al teatre, en una de les escasses tries que hi ha per a la gent que fem escola en valencià, que per una altra banda representa milers de xiquets valencians: l?obra torna a ser pobra, avorrida, i d?un model de llengua més prompte de vergonya.
Fins i tot alguns aconseguiments que van costar anys de construir, de treballar cada dia, a base d?actors molt professionals, de teatres que se la jugaven, de companyies que fins i tot van perdre el carro i els baguls, han reculat: hem fet un pas enrere de vertigen. Fins i tot en el teatre adreçat als adults, allà la cosa no millora gens ni miqueta. Actors, directors, companyies senceres han de plegar, o bé fugint cap al nord, on també és difícil fer-se un forat si no ets de les quatre províncies dallà, o cap a Madrid, que com a València, la llengua d?ús ja no serà ben bé la mateixa.
Amb el teatre anem perdent, la batalla i el seny, si no ho hem perdut tot irremissiblement. I ves que era un dels guanys més importants d?aquest país, per qualitat, per innovació, per risc, pel coratge de molts noms propis. Malvivim. I em dol, pels amics, pel teatre, pel país mateix.
Sort que ens queda la música, una fita principal ara per ara a València, i l?escola. Amb l?escola també som capdavanters sens dubte.

Marines Vell, l?èxode cap al Pla de la Maimona (i4)

No vam tornar a recuperar el telèfon fins al 1957, malgrat que durant
la República n?hi havia, però la desfeta del 36 s?emportà manta coses.
Com s?emportà l?epidèmia de l?escarabat,
el 1918, un grapat de veïns que deixà el poble a la meitat.
També s’emportà la celebració de les noces, que des dels balcons ens
llançacen caramels, pocs, i tothom volia atrapar-ne, no com
ara, que passem per damunt sense tenir-ne consciència.
El 1967 som obligats a baixar al pla. Enrere deixem els trulls, les cases, l?almàssera, el cementeri, els nostres, el traç dels carrers, la perspectiva de les teulades que baixen esglaonades en pendents pronunciades, els ribassos, i l?eixido, el femer ben bé. Deixem el passat i el present.
L?aigua de la font principal ve de Rama, llinatge morisc de la Vall, aigua nòmada, recomanada per al fetge, l?aparell digestiu, la vessícula, el renyó, el reuma, l?artrosi i les malalties de la pell. Gairebé res, que amb aquesta aigua no calen ni metges ni sanadors. La trama urbana era senzilla, a partir de la torre, que després serà l?església, amb un creuament de carrers: l?un cap a Olla, l?altre cap a Olocau, i l?altre a Gàtova. Aquest era un campanar senzill, que ara es desligitima, i l?església és la de planta més ampla de tota la vall.
Hi ha veïns que acompanyen l?itinerari en un segon terme, però que no acaben de saber si poden o no dir alguna cosa, que no s?atreveixen a intervenir en veu baixa, planera. L?un trau una fotografia que portava amagada a la butxaca tot el temps, feta ací mateix fa quaranta anys, en aquesta plaça Major, es veu Sant Antoni de processó dins una gàbia. N?hi ha qui conta quan va rènyir amb la xicota de Gàtova, i que llavors se?n tornà per sempre amb els amics del poble. Encara parlem de cases, la casa de la tia Àngela, de la tia Florinda, la casa on feien els fideus més bons de la vall. N?hi ha més records, més història, com els homes i les dones van ser obligats a abandonar el poble, el genuí, obligats a fer vida al Pla, al nou Marines. Llavors la tia Pòncia va restar dos anys tancada a la nova casa, sense eixir-ne gens ni miqueta. Una vegada, solament una, va aprofitar la visita de la tia Cecília d?Olocau, perquè l?acompanyés a veure els carrers, l?església, el Crist, i ja no va tornar a eixir mai més de casa. fins que va morir-se. Hi havia homes grans, vells, que eixien a buscar les seus hortes, però al Pla no eren les hortes velles que tanst anys havien cuidat. No trobaven el passat al Pla, els homes al nou Marines. Les hortes, la història, el passat, s’havia quedat al Vell Marines, on paraven els ramats de l?Aragó, un poble que encara alena i malda, cinquanta anys després de la solsida.
Com eren d’humils, d’abandonats de la mà de déu, que es van haver de vendre els arbres i l?arxiu a pes, que el passat els el va arrabassar l?ordre governamental. I axí, amb les paraules de l’autoritat momentània, davant la taula del café, tanquem els apunts de Marines, com un homenatge a una part de la comarca a tocar de la muntanya, guiats pel mestre Ferran Zuriaga i l’Institut d’estudis comarcals. Amb paraules del mateix poble, per la ximenera, el frare i l’humero es va fondre la història de Marines, sort encara que van poder recuperar alguns fets, a partir dels quals els joves saben ara d’on vénen.

Marines Vell, l’esllavissada va provocar la solsida(3)

Sis morts, vint-i-tres cases desaparegudes, danys a cent trenta-dues cases més. Carrers que ja no són carrers, amb tones i tones de roques, fang, arbres? Aquell 14 d?octubre de 1957 la història va voler signar a la vall una destrossa que encara perdura. Com podíem pensar que el desastre ens podia arribar d’aquella manera?, som un poble de muntanya i el barranc, el Carraixet, és ben avall, mai no ens podria ni rentar els peus, deien els veïns. Abans que l’aigua ens toqués el llindar de les primeres cases, s’ofegaria Olocau, la mateixa València. Com podia pensar ningú què passaria. Però la mort els va arribar des de dalt, de la pròpia muntanya. El tio Mateu, el millor dels ribassers de la vall i del Camp de Túria, va ser dels sis que van perir. S?havia fet de nit de colp, plovia com mai. No vam sentir res. Va passar en un moment. La muntanya ens va caure damunt, ens va colgar els carrers, les cases, el poble sencer va colgar. S?ho emportava tot, relaten Carme i Manoli.
Quan se?n van assabentar, la gent va baixar a peu de Gàtova, va pujar d?Olocau, voluntaris per traure la gent del fang. En una casa van traure els homes, les dones, la xiqueta menuda. Les cases s?esfondraven per simpatia, derruïdes completament. S?assolaren corrals, pallisses, quadres, cases. Hi hagué qui volgué salvar el matxo, que els matxos eren sagrats, aguantaven el viure humil de les famílies, per això volgueren salvar l’animal, perquè ningú no pensava que podia passar una cosa tan grossa.
El mal ens vingué de la muntanya, nosaltres que pensàvem que abans s?ofegaria València que el Carraixet ens arribaria als peus. L?aigua vingué de la muntanya, tones de fang, de pedra, de roques gegants que van colgar el poble. Ningú no ho havia vist mai.

Marines Vell, pitjor va ser abandonar el poble (2)

Els àlbers van ser plantats el 1842 per Roc Romero Puig, nét del primer mestre d?obres del poble (l?abuelo peülla), que va aprendre a llegir i escriure al monestir de Portaceli. L?aigua a l?abeurador arribava des del Morteral, i va servir també per regar les primeres creïlles de Marines, el mateix any que es feu construir l?abeurador. N?hi ha més noms propis, als pobles de muntanya, malgrat que puguen semblar noms anònims, homes d?una història que s?ha confegit al marge de molts dels seus protagonistes. Arsenio Rubio, per exemple, que s?entestà durant tota la vida a defensar l?invent de la màquina del moviment continu. Explicava, Arsenio, que amb els diners que en trauria de l?invent, construiria una universitat (no una escola o una institució menor), ell volia una universitat a les Rodanes de Vilamarxant.
El tio Mateu, que moriria en la solsida, fou dels millors ribassers de la comarca; Salvador Peris, mestre d?escola que criava rosers com ningú, el primer jardiner del Camp de Túria, segons el nostre guia (la informació d’aquest apunts ixen en la seua majoria de les seues paraules); Vicent Coll, germà de l’ordre dels camils, que va morir de la pesta de l?escarabat, el 1918, després d’ajudar a guarir no pocs malalts, o Josep Romero que radiava els partits de futbol a la plaça, amb un embut de l?Almàssera, sense saber-ne ni agradar-li ni poc ni gens, però l’invent feia xerinol·la i imitava els mitjans.
El patrimoni del poble, es va conservar per unes quantes famílies i la tossuderia de pares i fills. Pobles desapareguts, esborrats com Loriguilla i Domenyo, van tenir un destí encara no explicat suficientment. La perseverança d’uns quants veïns va salvar finalment Marines.

Marines Vell, cinquanta anys després (1)

Són les deu del matí de dissabte. Ens apleguem davall els àlbers monumentals de Marines, arbres majestuosos que custodien l?abeurador, on durant anys els animals bevien abans i després del treball al camp i a la serra, un abeurador de tres basses, l?última per rentar la roba les dones, que aleshores no hi havia aigua corrent a les cases. És un matí fresc però asolellat. Som un grapat de persones, una seixantena, que guiarà el mestre Ferran Zurriaga, mestre sobretot, i contador d?històries: els mestres han de ser bons narradors. Ferran l?és; ha passat molts anys combinant la feina de mestre i la d?investigador, així que té un grapat de documentació que va descabdellant perquè filem com ha sigut la història dels nostres pobles. Ens acompanyen Maria, Carme i Manoli, supervivents de la solsida de l?any 1957, que obligà anys després, caprici governamental, a abandonar el poble, les cases, les terres, els avantpassats, per instal·lar-se al Pla de la Maimona, uns quilòmetres més avall.
?Marines conforma juntament amb Gàtova i Olocau la trilogia de la vall del Carraixet, acollits tots tres pobles per les muntanyes de la Calderona, en la seua vessant sud. Com explica el mestre, Marines és un poble de muntanya, de carrers equilibrats, alineats regularment, en un dibuix geomètric modern sobre un plànol vell, atípic en un poble costerut i muntanyenc. Els primers repobladors, després de l?expulsió de 1609, vingueren de Deià, Mallorca, però no s?hi quedaren, que van trobar la terra i les condicions del poble massa dures. Per això que l?alcaïd buscà gent feta a la duresa de les muntanyes, i trobà llavors els pastors transhumants que ja venien de l?Aragó, de Camarena concretament. S?hi afegiran els cristians vells de Llíria i de la Pobla de Vallbona. Les cases que trobarem en aquest recorregut, apunta el mestre, responen a la casa tradicional valenciana, a més d?alguns exemples, pocs, de cases aragoneses. Som enmig d?un poble de rodeno, de teulades a dues vessants, de canyes i algeps, de reixes de fusta combinades amb balcons de fusta. No serà fins al XIX que els ferrers escamparan el seu ofici del ferro entre les reixes del poble.
Marines és un dels pocs pobles que conserva els carrers de rodeno, de llambordes regulars, mil·limètriques. Aleshores, cada home, després de la jornada, tenia l’obligació de fer dues llambordes de franc perquè l?ajuntament pogués fer carrer. Aquest és un poble de carrers empegueïts de la pedra roja de la serra.