Pont Folk, una escola en tots els sentits

Un concert de joves intérprets, alguns dels xiquets tenen vuit anys, ha tancat la primera experiència de colònies al voltant de la música folk. La iniciativa, encara en fase embrionària, ha tingut lloc al Mas de Noguera (Alt Palància), i pretén fer escola en molts sentits, a partir de músiques tradicionals, d?arrel popular, folk sens dubte, entre els xiquets. Escampar la música més enllà dels músics ja fets per anar fent sendera entre els xiquets i els joves, lluny de l?academicisme de les aules, dels propis dies lectius, però acompanyats en tot moment dels grans professionals. Per això les colònies i el Mas de Noguera en aquest primer encontre, on hi havia petits músics de la Ribera, la Safor, l?Horta, la Plana, el Camp de Túria, l?Alt Palància o el Camp de Morvedre, que han treballat de valent per harmonitzar el concert d?avui a llom del tio Caliu.
El projecte, que pot esdevenir una de les experiències més interessants d’aquest d’estiu al sud del país [musicalment som ara la veu de tot el territori, en el sentit més ample] naix imitant la mateixa experiència del Pirineu, en el qual alguns dels organitzadors d’ací hi participen fa anys. A més, aquesta primera colònia inaugural de Pont Folk ha comptat amb l’ajut de Vicent Torrent o Pep Gimeno Botifarra, entre d’altres professionals, i amb balladors i cantants de renom. A poc que alguna institució honorable vulga ajudar-hi, som davant d?un camí llarg farcit de bones sorpreses. Una altra iniciativa de goig, precària ara mateix, però amb una càrrega humana de molt calat, perquè, com en qualsevol projecte bo, al darrere hi ha noms propis que no han estalviat il·lusió i empenta: Vicent Pastor, Joan Mora, Jaume Gosàlbez, Manolo Mateu, Amadeu Vidal i Josep Almírola, entre d?altres noms que deixe ara per ara, gent de grups ben diversos com Sacsejat, l?Ham, Tres fan Ball o el Cau de Llop.
Llarg camí a la gent que ha començat un projecte magnífic i li ha dedicat el goig i l’estima que demanen les grans iniciatives. Enhorabona.

L’arbre a la poesia, al pati del castell de Bétera

A la nit hi ha poesia al pati del castell de Bétera, a partir de quarts d?onze. La veu dels poetes, sens dubte necessaris. Aquesta vegada la tria és de Paqui Vidal, i fa un recorregut per la poesia de referència als arbres. Homenage als arbres. Guerau de Liost, Bernat Artola, Alfons Roig, Almela i Vives, Josep Carner, Joan Pellicer, Joan Maragall, Enric Valor, Miquel Peris, Llorenç Riber, Carles Salvador, Teodor Llorente i Marc Granell seran recitats per gent del grup Cucurucú. Fa gairebé quinze anys, que va fer-se la primera vetlada d’aquest caire, amb textos de Fuster. Llavors els recitadors eren ben bé uns altres: Pep Ricart, actor. Vicent Partal, periodista, o Albert Dasí, mestre. N’hi havia d’altres, de joves, de professionals i d’amaters, perquè la idea era combinar els poetes amb lectors tan diversos com esporàdics. És una activitat d’estiu, i les vacances no sempre han de ser per tocar-se el nas.
Tret d?un any, que els responsables polítics van negar la intervenció organitzativa del Bloc de progrés Jaume I, tot aquest temps hi ha hagut vetllades poètiques acompanyades de música clàssica, i allò curiós és que, almenys, hem aconseguit un guany notable, almenys un: redescobrir un espai per a la música i la paraula que, abans de l?experiència, era un racó de pols d?escàs valor. I ves que una vetlada, una de sola cada any perquè ningú no puga afartar-se’n, ni atipar-se, aconsegueix un públic fidel, nombrós, que acaba per rendir-se a la paraula i a la música. A més, ara és cada setmana de l’estiu que n’hi ha un o dos actes de nivell en aquest pati del vell asil. Conjuntament, l?institut d?estudis del Camp de Túria us convida a participar-hi. L’entrada és gratuïta, i l’estiu i la nit conviden a gaudir de bona literatura acompanyada de Bach, Vivaldi, Stone i Händel, música en directe amb un tercet de corda jove i prometedor. A més, l?espectacle va acompanyat d?un audiovisual d?arbres monumentals del país, una selecció de Toni Barceló, Ferran Zurriaga i la mateix Vidal. Pensant maneres, sens dubte.

Sempre hi ha una justícia a la contra

La justícia? No me n?acabe de refiar, gens ni miqueta. Sobretot perquè en els papers cabdals, en els temes que ells decideixen que són cabdals, imprescindibles per als seus, evidentment ja van a favor dels que vostés pensen. I ves que podíem pensar que això havia de ser una cosa neutra, de complir o no la llei, de ser o no del costat d?una normativa, blanc o negre, o més prompte el contrari. Però sempre hi intervé la interpretació, i llavors la majoria es decanta, cap al costat de la llum d?ells, i compte què dius, o què escrius o fins i tot què penses, si ho manisfestes o vols fer-ho públic.
No imagine una jústicia que haja d?estar tothora defensant la unitat del castellà, o que haja de prohibir els repetidors de televisió espanyola perquè no compleixen la Llei dels valencians, no imagine ningú volen tancar premsa castellana pel sol fet de fer-ho en castellà, perquè llavors no seria de drets, ni de lleis, ni de diàleg que enraonaríem. Hi hauria pistoles i morts, i aquests també serien d?un sol cantó. És així de brusc, sense condiments ni llepolies.
Imaginen una justícia que hagués de prohibir canals de TV que ens tracten d?idiotes, o que t?enganyen amb productes de baixa estofa, que incompleixen mínims d?aquella llengua de la qual parlàvem? S?imaginen una justícia que estigués a favor de prohibir l?Acadèmia espanyola o de prohibir canals en aqueixa llengua. Tot això ja ens va passant, tres-cent anys pel cap baix. I avui mateix encara hem de decidir i afirmar que la democràcia i el diàleg són l?únic mètode. Amb aqueixes lleis d?ells, magnes o menors, mai no guanyem sinó engrunes. Molles, que són ensortits i multes. Ja sé que és difícil d?una altra manera?, i costós, i minoritari. I potser per això que caldrà fer-los fora, dels governs, de les audiències, fins i tot dels papers pintats. O bé haurem d?anar-nos-en nosaltres, fora d?ells. Però com, ai.

Llíria, sonen bandes

Això de Llíria, anit amb el país a l’esquena, representa un abans i un després del que vol ser la comarca, del que pot arribar a ser, a poc que molts ens esforcem, ens sentim, participem i col·laborem a dir-ne prou: prou d’assalts, de robatori, de genocidi, d’insults i d’idiotesa. És veritat que solament que n’érem mil al teatre el Clarí [com sonava anit la Primitiva amb Josep Escandell, mare]. Vicent Torrent va anunciar especialment una de les cançons, a partir d’un poema d’Ibn Amira, poeta d’Alzira, que plorava en ser expulsat de la seua terra, ‘com és que tinc llàgrimes als ulls’, de veure com em trauen de casa, de la casa dels meus pares, dels iaiaos, de la casa on vam nàixer tantes generacions d’àrabs. Poema que Manolo Miralles va obrir amb el llaüt, amb un silenci esplèndid, de cordes i dits.
Que poc ens queda, als valencians de tenir llàgrimes als ulls per una raó semblant. Malgrat que les formes no són les mateixes, de brusques i de genocidi declarat, el simulacre de substitució dels valencians comença a tenir una sentor agra, conscient, mil·limètricament pensada des d’Institucions i forces de pressió mediàtiques.
La força anit era al Camp de Túria, i la resposta de la comarca i dels amics d’altres comarques veïnes va contribuir perquè el cant i la banda se sumaren a la bellesa i a la resistència. Els grans esforços com paguen la pena, i tants com em mereix el país.