Quatre anys després, no hem guanyat ni un pam

Bétera: l’esquerra a la seua, sense compromís, amb la pretensió que cadascú, pel seu cantó, arribarà més lluny que mai, ai. Encara després de veure els números, alguns dubten si han guanyat res. Hem fracassat tots. Perquè no n’hi ha terme mig: el pp guanya, l’esquerra no pinta (el bloc i esquerra unida en trauen un) i para de comptar. No tenim resultats ni per agranar el cementeri. Així que caldrà acceptar, si som realistes, que hem perdut, tots sense excepció. I ja va bé de victimisme i de creure’s els reis del mambo: ser exclusivament a l’oposició amb un únic representant no és gairebé res de res, perquè no pintem ni una mona. Res de res. Malgrat els acudits i les burles entre iguals. Que ja és ben curiosa, aquesta lliçó que veiem passar en alguns pobles, fins i tot a nivell de país, i al si d’aquests blocs: com l’esquerra és de fraticida, i s’acarnissa entre ella mateixa: esquerra i nacionalisme, com si no tinguérem prou enemic on és veritablement l’enemic.
Conclusió. Sols no fem res, o fem el fava, que és pitjor encara. Per tant, trobem-nos, il·lusionem-nos de nou, perquè d’ací a deu mesos torna a haver-hi eleccions, i aquesta vegada, malgrat que no ens juguem València, o potser sí, segons com es mire, caldrà ser tots plegats una sola força, un front comú d’unitat. No li val a badar, que això del Camp de Túria fa feredat: Llíria, Bétera, Vilamarxant, Casinos, Benaguasil, Benissanó, Riba-roja, la Pobla de Vallbona, Nàquera?
Si realment volem alguna garantia, convidem-nos a participar per competir d’igual a igual, perquè ells no faran vacances, que ja han començat la campanya.

La teràpia als blocs

Tornava dels bous de carrer, amb el xic, bo i escoltant què deia la gent que ensopegàvem. Dues botigues a la zona cèntrica, acabada de reformar, obrien avui dissabte i feien xerinol·la de celebració per l’obertura. Les deu parelles que he escoltat parlar amb atenció, al cor del poble, ho feien exclusivament en castellà. És la segona vegada que en passa en aquesta setmana. No és una casualitat que els nous veïns del poble, instal·lats fins i tot als carrers i places principals, s’expressen en espanyol, bo i ignorant on són, i menystenint la llengua original del poble que els acull. La involució de la llengua ja ha començat a penetrar els nostres pobles, aquells que són valencianoparlants. I el fet ni és casual ni gratuït. Caldrà començar a fer campanya.
De primer faig una repassada als blocs, ara mateix, que és com fer una alenada d’aire fresc per continuar respirant (els blocs de vilaweb ajuden més que no pensem i estalvien molta teràpia). Recomane dues projeccions de dos blocs emblema, ‘De Llíria cap a Ítaca’, de Vicent Galduf, una emotiva referència a Grândola Vila Morena, que t’aborrona la pell, i ‘Gàlim’, d’Albinyana, perquè presenta un fragment d’un audiovisual sobre València, la ciutat, amb la veu d’aquest país, l’Ovidi que torna de les vacances amb la música de Toti Soler (com podem aconseguir l’audiovisual complet?).
Gràcies als amics que ens feu més fluïda una setmana tan dura.

La quimera dels comptes (3)

?El problema el tenim l?esquerra i el tenim els nacionalistes, tots dos, i també és al psoe. Principalment al psoe, que de pspv no en queda ni el rastre.?
Fa uns dies que qualsevol topada amb coneguts, amics i xarraires, siga en directe o al telèfon, l?aprofitem per preguntar-nos què ha passat. Què ha passat, veritablement? Encara no ens sabem avenir de la solsida, i de poc que no ens deixa a punt d?entrar a la caseta. Que ens han tocat ben tocats i ens han apallissat, política i decisòriament. N?hi ha que no paren de xarrar i xarrar, i n?hi ha que ho van encertar molts dies abans, que passaria una cosa així. N?hi ha testimonis i proves concloents, com les paraules de Josep Asensi, mestre, tan premonitòries, que no amenaçadores, del que passaria si l?espectre més a l?esquerra no es mobilitzava com calia. El Josep va dir l?11 de maig, a la trobada d?escoles valencianes a Beniparrell, que la dreta aportaria el milió dos-cents mil vots, això era la seua posa i la seua aposta. Que no li?n calia més. Que si l?esquerra i el nacionalisme, plegats, n?aportaven una quantitat semblant, el milió dos-cents mil, llavors ja teníem l?empat tècnic. Efectivament, la primera de les premisses s?ha acomplert gairebé a l?arrodoniment. N?hi ha cinquanta mil més, per al sobrant de llepafils i matemàtics del percentatge. Però la segona premissa, la nostra, tota junta no ha arribat ni a fer l?ombra que se li suposava, ai, i ací s?ha acabat el recompte.
Són dades, que un milió de persones no han votat. Ni als uns ni als altres. Són dades que València i Madrid són avui tant de dretes i conservadores com vulguem pensar, amb un discurs populista de l’èxit, de la modernor i d’una operació triomfant que fa forat, que els fa guanyar la posa de votants fixos esmentada. Nosaltres no animem ni els morts en vida, caguenmi.
No és menys veritat, que el ritme i la música que proposàvem, i quin ritme, caram, i quines cares, i quin missatge, no alçava ni els perpals del vint. Si volem tocar fondo, reconeixem-nos fracassats (quan abans ho fem, abans sabrem d?on partirem), que no li valen romanços. I cadascun dels responsables polítics del seu àmbit ha de saber amb l?equip que juga i els afeccionats que arrossega: si el psoe valencià vol jugar a la primera lliga, haurà de ser capaç de mobilitzar el milió de valencians al seu càntic, i si no hi ha líder socialista que se?n senta capaç, que plegue, o que no ixca de casa. La resta, no dubte que haurem de fer front comú, hem de fer anar els tres-cents mil de l?ala, amb noves cares i nous aires. Hi ha gent més jove, que farà més goig als banners, als panells, als cartells de carretera, solament que hi siguen per alegrar-nos la templa. O ben al contrari, com diuen les males llengües de la sociologia, haurem de prendre setze anys de boldo, com a mínim, o de til·la, amb l?anís ben carregat. I ja sabem com de dolentes són les ressaques de beguda dolça.