En falten 17 i en tenim prou

Avui he parlat amb dues mestres de molt de pes. Són persones compromeses, que s?estimen l?escola i l?ofici, i la vida que fan. Per separat, m?han transmés el neguit. Tenen por. Por que els de sempre continuen, que els de sempre ens deixen amb un pam de nas, que continue quatre anys més aquesta barbàrie sense solta, premeditada, que és sentir-se desgovernat, en una vida de caos, en l?oest de tot li val, aquest oest salvatge governat per colons i cowoys de got i ganivet, on l’aborigen continua tiranitzat i esclavitzat. No és que no tinguen un pèl de raó, les dues amigues que manifestaven lliurement la por, perquè hi ha indicis del pitjor, uns indicis que comencen per l?esquerra mateix: el psoe avantposa al diàleg l?atracament contra llistes, que solament que hi veu la palla a l?ull de bascos o de catalans. Les audiències nacionals, tribunals de pena i horror, són fets per tenir-nos amb l?ai i l?amenaça contra el pit, i nosaltres que no ens valem si no és a través d?aquests funcionaris guardians de lleis purament espanyoles ?trist i estricte dogma constitucional. Ens aconformem a base de penúria i almoïnes, senyors.

Un altre exemple. Avui la inspecció reunia a València i comarques tot de directors per explicar-los la nova normativa d?admissió d?alumnat al País Valencià. Un inspector valencià s?explicava davant trenta directors d?escola, alguns amb gairebé quaranta anys d?ofici. Els bonegava, els amenaçava amb pegar-los un carxot [literal], els faltava el respecte, els tractava d?idiotes i de criatures, si s?enganyaven a omplir els formularis d?admissió d?alumnes. No ha dit, l?inspector, que fem tard, que han publicat l?orde uns mesos tard, que tenien el cap en les barquetes del port, que les coses, si comencen malament ja es fan malament; que és l?Administració el millor model de burrera i el més barroer. Però aquell home, que s?ha presentat com a funcionari de carrera, inspector major, i no com tots nosaltres, que érem senzills directors a seques, ha dit que no estava per ximpleries, i molt de compte que ens enganyàrem, anava repetint-nos durant tres hores i mitja d’amenaça, que us trauré els colors. L?inspector de carrera se?ns adreçava amb aquest estil fatxenda propi de la dictadura, més del temps de prohibicions de polítics i de llistes que voldrien diàleg, però solament que saben oferir-los Audiències i Tribunals d?Orde públic. Massa temps de policia i amenaça, vet ací. Per això que la por no és infundada.

Entenc els amics, alguns amics que manifesten tenir por. El vint-i-set de maig de 2007, tres-cents anys després, ens juguem molta cosa. Dignitat contra usurpació, contra despotisme. Males arts contra les persones i el país. Comencem per reclamar a l?esquerra, a tota l?esquerra de veritat, i als nacionalistes, i als escèptics, que aquesta vegada els farem fora. Malgrat la pròpia esquerra. Que hem de convèncer i guanyar els indecisos, malgrat que no triaran fins a l?últim moment. Votem-los fora, redell, i comencem a agranar i a arruixar el país, que ja en tenim prou.

No tenen més llums!

Quan el sol es pon, la nit és la governanta.
A l?estiu, els carrers del poble eren tan despullats que la pols ja bregava contra la nuesa. Solament si les dones els arruixaven, amb aquelles flors i sanefes a dreta i esquerra, es feien suportables, no gaire més dolços. Els carros tornaven cap al tard, els uns carregats d?herba, els altres, buits, solament que traginaven la feina feta. A penes si saludaven, els vells que seien en cadira baixa de boga. Amb un peu a terra i l?altre mig enlaire, sobre la barra que junyia les potes del davant, l?esquena recolzada contra la façana de la casa, blanca. Observaven no res, cap enllà, tímidament. Què? No res, el terra, sempre el terra massa sovint. Més enllà tampoc no hi havia res, la mateixa pols, el silenci que havien deixat enrere els carros. El temps que passava, inútil, i convertia el present en inabastable. Un carrer de morts. El cementeri no era més lluny. Volien dir-ne alguna, els vells, però qui els escoltava?, els orfes de futur només si s’escolten ells mateixa. De tant sords com havien quedat, la pols per tot els penetrava, no deien res, fóra cas que hagueren de pagar cap mal. L’un s’ha quedat mig adormit, mira’l, que difícilment no caurà d’aquell equilibri. De quan en quan baixaven un peu, a tocar de terra el descansaven, la punta del dit gros fora de l’albarca, i canviaven el sentit dels ulls. La mirada era la mateixa, deserta i muda, perduda a dreta i esquerra del carrer. Algú obria una finestra, regirava aquell passeig de rostres ombrívols, secs. Es queixava de tanta calor, tornava a tancar per evitar que entrés la pols. Només un gos que pixava atzarós, a la dula, deixava ratres de vida als cantons.

post: això de la llei de partits és d’imbècils. Les democràcies segrestades, parcials, són la cominència preparada d’uns quants, i una excusa perfecta per no creure en política. En la seua, naturalment.

N?hi ha prou que València clame

Hem tornat a sentir de goig. Sant Agustí, Sant Vicent, País Valencià, Barques, Parterre [Jaume I], Colom, guanyar el carrer al começ i a la València més neoliberal. Hem tornat a sentir que manifestar-nos amb els xiquets, els amics i els milers que són al llarg del recorregut, ens torna una altra vegada joves, que tenim sentit de nou, que continuem i que caldrà fer-ho molts anys més. Perquè hi ha viures, o malviures, que són per sempre. Ens van parir en aquest territori que sentim nostre, que altres han patit amb més nafra però que van alentar per continuar. Som ací de nou, amb el clam d?una ciutat que caldrà guanyar amb el temps, sense defalliment.
Avui cante de goig, per com miraven els ulls més joves; la xicalla aguantant els colors i les banderes i el riure de qui sent goig per cantar plegats a favor d?un sentiment que fa dies passa avall i amunt del país. Des de l?encesa, de l?ací estem, des de la Carrasqueta, des de les Trobades, amb Al Tall, Obrint Pas, Miquel Gil, l?Ham de foc, Pep Gimeno i tants com van escampant la força d?unes veus que ja són imparables, inqüestionables, de qualitat.
Avui hem estat de festa, València era la festa, i nosaltres la mereixíem. Per tants d?altres que ens van obrir el camí i ens van deixar passar les primeres portes. Pels que dissabte eren xics i amb els anys eixiran a places i carrers de la ciutat per dir ‘nosaltres també érem en aquell carrer, amb els pares, defensant la ciutat i la bellesa de sentir-nos lliures, 300 anys després.’
Qualsevol realitat de valor s’ha forjat abans com un impossible. I allò que ara puga semblar una utopia, us puga semblar un impossible a escèptics o pesimistes, a poetes o abnegats de la sort, un dia serà també una realitat. Ni el pitjor dels enemics pot amb totes les batalles. Si tres-cents anys són una realitat dura, dissortada, és perquè encara resistim.
Dilluns continuem per les voreres, mirant aparadors, que solament ens deixen anar pel mig del carrer un colp l?any. Però dissabte era una festa i un clam contra un tros d?història que ja dura massa. Ja vindrà el moment que ningú no ens farà deixar els carrers de la nostra ciutat, que serà la ciutat de tothom i de tot un país. Hem tornat a sentir goig. N?hi ha prou que València clame.

El valor de l?escola: els mestres i els herois

Anit es va retre un homenatge als mestres que durant la dictadura i la Transició van saber guiar l?escola contracorrent, a favor de la modernitat i el respecte a les persones. Com explicaven breument els protagonistes, la cosa no va nàixer de la nit al matí. ?Venim dels mestres de la República, i encara en els cinquanta i seixanta vam connectar amb mestres i pedagògs claus a Europa. Freinet per exemple?. Al si de lo Rap Penat, a la secció de pedagogia, i sota el paraigua del que després seria el Moviment d?Escola Popular, es van generar experiències públiques i cooperatives que van arrelar amb força i entusiasme dins una dictadura que deixava poques escletxes. Però la creativitat dels mestres, l?esforç amb el mínim de recursos, i la dedicació gairebé exclusiva a portar l?escola endavant, va aconseguir allò que observat ara, fóra un impossible. Bastir un moviment educatiu amb cinc trets definits i ben vius avui. Calia mestres, mestres agosarats, disposats a treball, a formar-se, a aprendre amb els xiquets, mestres que s?estimaren els seus, sensibles a la terra i a l?escola, conscients del país i de la gent; homes i dones que amb il·lusió i el goig per treballar un model arrelat, propi, i nacionalista, conformaren una gavella de mestres que es desvivien per construir tot això que avui és, per exemple, l?escola valenciana. Ferran Zurriaga, al capdavant (mai no li retrem suficient homenatge, ell que no vol ni sentir-ne a parlar), l?Adela Costa, Maria Conca, Josep Iborra, Roser Santolària, Marifé Arroyo, Carme Miquel, Enric Alcorisa, Rosa Serrano, Pilar Calatayud?, el col·lectiu de la Safor-Valldigna i tantes persones, no gaires, que van ser el gèrmen d?un moviment que avui representa milers de valencians, famílies senceres arreu de les comarques de nord a sud, reivindicant-se a través de les trobades. Sens dubte que l?escola ha sigut una de les coses més importants que li ha passat a aquest país en els últims quaranta anys; vet ací el moviment més dinàmic, compromés i contragovern més important que hem viscut. Almenys, qui ha aconseguit més objectius i amb més eficàcia.
Després del reconeixement, en una sala del Centre Octubre de València que es va quedar petita, altres mestres van consolidant l?escola en majúscules; perquè cal continuar, com deia Santolària, sobretot perquè estem igual d?amenaçats que fa trenta anys: amb campanyes de prohibició, desfeta, abús i rebuig a músics, escriptors o escoles mateix. Per tot això, la feina de la Federació escola valenciana, amb Diego Gómez al capdvant, Vicent Moreno, Vicent Font, i tants d?altres noms propis continua essent imprescindible. Perquè gaudim d?un moviment encara imprescindible. El reconeixement a tots els mestres que es desviuen. Als primers mestres. A ells, que ens han ensenyat a viure l?escola amb passió.

L’alcalde és al bar

De tant alcohol com havia begut, ensopegava a banda i banda del carrer, l’alcalde. S’esforçava a avançar, però era inútil. Tenia la mort al darrere, molt a prop. Massa. Si més no la mort política. De l’altra, de la mort de veritat, se’n fumava. Per això provava a posar-hi les mans, a les façanes de cada casa. Per no caure, per defensar-se amb les ungles, si calia. Això, pensava, l’ajudaria davant els seus. Però era impossible. Feia una estona que se n’havia adonat, que el seguien. Els seus també se’l volien fer. Esperaven, s’esperaven que caigués, de l’un moment a l’altre. ?Ostres, si no hagués begut tant!, es deia. Ara no es podia valdre, ni sabia quant de temps l’aguantarien dret les cames, amb aquella merda. Va girar-se enrere, lentament, com si fos l’últim moviment que assajaria en vida. En la vida política, naturalment. No va veure ningú. Però sabia que s’amagaven en la foscor de la plaça. Va provar a moure’s, d’avançar envers un lloc segur; si encara hi hagués el Baixet obert, o el Ramon, o el bar València. No, aquest no. Aquest feia temps que l’havien tancat per edificar-hi cases. Va caure no va caure, mentre ho pensava, i es va esperar. Sotmés a totes les dificultats que el cos li exigia, va esperar molt de temps. Una nit sencera, sense avançar-hi un pam. Li semblà una durada interminable, dissimular la seua impotència. ?Sóc l’alcalde, collons, sóc l’alcalde!, es pensava que deia. Però no podia obrir la boca, no podia obrir-la, del pedal que duia. No va sentir res, només el so estrident d’un tret, molt a prop. No res més.
El silenci ningú no el va escoltar, després, a la plaça. Aquell dia de vuitava continuava buida. Ni l’oposició no gosava destorbar l’últim dia de festa.

‘homenatge a tants alcaldes alcohòlics, redell’

La Mata [i 7]: vam oblidar el safrà

I ara cantarem per jota, tal com ho feien els pares, i si ens feu la providència, botarem dalt les teulades, botarem dalt les teulades, i vorem què trobarem, pastarem la resistència, contra la llei del carrer. Ja hem botat dalt les teulades, i el pensament se?ns ha obert, quallarem la resistència, contra la llei del carrer. Ací dalt hi ha encalades, tres esprais i dues guitarres, que cantaven temps arrere, esperances oblidades. Són tan fràgils com el vidre, aquestes teules de fang, i els meus pensaments travessen, el món de part a part. Tinc per companys l?aigua clara, la frescor d?un vent tranquil, i el coratge que encomana, no haver perdut el meu fil. Ara ja hem cantat per jota, tal com ho feien els pares, i si pren la resistència, pararem dalt les teulades. Que ara ja hem cantat per jota.
-del mestre Vicent Torrent, envit a vares, Al Tall

Finalment, Delfí, que és l?amo de la casa on hem passat aquests quatre dies, ens ha hagut de donar dos sobrets de safrà. Punt final d?aquesta estada a la Mata, on vam començar a preparar l?assalt al país.

post: ZP vol carregar-se qualsevol indici de diàleg, i somou fiscals, policia i psoe a empaitar llistes? El Govern valencià torna a amenaçar TV3 i Acció Cultural: li demana milers i milers d’euros de multa, per la defensa de la Carrasqueta. Iniciativa s’encaparra a tancar anarquistes, i com deien avui a CatalunyaRàdio, el que més assembla a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres? Nosaltres hem oblidat el safrà, però ells encara branden la bandera del requeté.

Preparem el cant de llibertat, a Llíria

Al Tall i la Banda Primitiva cantaran Quan el mal ve d?Almansa el 30 de juny, a l?auditori que la banda té a Llíria. Si el tossal de Sant Miquel va ser un dels cims del projecte Ací Estem, ara el poble acollirà un dels actes de tancament commemoratiu dels fets d?Almansa.

A Consolat de Mar, la Junta de l?Institut d?Estudis Comarcals del Camp de Túria perfila els detalls del que serà aquest esdeveniment, que tancarà el programa d?actes del 25 d?abril, 300 anys després de la desfeta. Programa que els uns i els altres, unitàriament, per barris i col·lectius diversos, han organitzat enguany als pobles.

El 29 de juny de 1707 es va signar el Decret de Nova Planta, que abolia els Furs, els drets i la llengua a València. El 30 de juny de 2007, Al Tall i la Banda Primitiva de Llíria faran un concert especial per explicar que Som perquè hem sigut, Serem perquè som. Més que mai, resistim per reivindicar-nos, per il·lusionar els habitants de la comarca, abans els senyals d?identitat no queden completament esborrats.

L?Institut fa una crida a socis, amics, institucions, ajuntaments, casals, associacions culturals, comerços, cooperatives, bandes de música, escoles, mitjans de comunicació i particulars, que com més serem més ajudarem perquè l?acte final siga celebrat i d?un èxit espaterrant, com mereix la fita que volem commemorar.

Homenatge a tanta gent dels nostres pobles que aquell 1707, segons que explica l?opuscle editat pel mateix institut, va patir persecució i mort per les tropes borbòniques. Cal l?esforç i l?ànim de tothom, la mobilització general de la comarca perquè Llíria siga un clam maulet, el 30 de juny. En pocs dies comencem la feina de veritat. Al Tall i la banda ja assagen partitures. Comencem per escampar la nova. Passeu-ho, i benvinguts al treball de tornar a cantar llibertat.

La Mata [6]: el final de la República

Avui le mares han pujat a Morella i han baixat flaons, rosegons i coques de sagí. Hi havia representació infantil al teatre i una de les portes d?entrada era en obres. Han passejat pel carrer principal, el carrer dels porxos. Han comprat els tiradors per als xiquets, que s?havien quedat a casa i esperaven el regal. Les mares entraven gairebé a totes les botigues que, a Morella, conserven un encant especial: el forn al costat del Museu, l?administració de loteria era oberta, però han passat de llarg. Apareixen les primeres llanes de Morella, els ponxos, els jerseis, i després les essències; els perfums, romaní, timó i flor de taronger, i els sabons. A continuació botigues de mel, formatges, la carnisseria? Plovia, però era matacabra; què voleu, apenes si banyava el carrer. A l?altra vorera més carnisseries, els embotits, les pastisseries, la carn fumada, i malgrat tot, s’han oblidat del safrà. El safrà que era el que havíem encomanat expressament. Com cada any, la botiga de rellotges i joies de disseny és un aparador que sempre crida l?atenció. Un passeig tranquil, això que solament que compren mel, dolços, un anell que canvia el color, i els tiradors per als xiquets.
De nit, després de fer punteria amb els tiradors, dutxem els xiquets i preparem el sopar. Carn de corder a la brassa, llonganisses, botifarres, xoriços, all-i-oli, vi, pa del Forcall, amanides, taronja preparada amb sucre negre, canella i rom. Ja anem pensant que no cal fer un masters de cuina per obrir un restaurant de menjar, clàssic i senzill, però que tomba de tos i reviu un mort. Després que hem sopat escoltem el Botifarra. Amb el respecte i la reverència de l’última nit, hem fet seure els xiquets amb els grans, els joves i els petits i, solament llavors, hem començat a explicar-los què era la República. És 14 d?abril, i ho aprofitem per canviar el clàssic conte d?anar a dormir per contar-los com era el somni, la il·lusió d?un temps de llibertats, l?únic moment fins i tot que va deixar proclamar la independència, ni que fos per unes quantes hores. Rosa ha fet de narradora, els parlava de l?escola [recordem l?homenatge a Marta Mata, a tants mestres que van ser afussellats, castigats, desplaçats, empressonats]. Rosa parlava dels camperols i dels rics, del govern que se suposava del poble, i com en quatre anys es va pretendre d?ensenyar a llegir i a escriure tot el país. Malauradament, diu Rosa, oficianta i historiadora, la cosa es va truncar en uns pocs anys i la dictadura ja va fer la resta, carregar-se una de les esperances de més avantguarda de l?Europa d?aleshores.
Els xiquets atenien i després feien preguntes. Si llavors també jugaven a futbol, si els xiquets i les xiquetes estudiaven junts, si es podia parlar valencià? El goig era que féiem història, els explicàvem conceptes difícils, bo i sabent que no ho havien d?entendre tot, però que pagava la pena aquest moment del dia per atendre les paraules, la història, el temps que va fer somiar tantes persones, malgrat que va durar poc.
Josep m?apunta que sí, que va durar poc però que va encendre una flama, que guspireja en algunes colles i en algunes lluites puntuals. Avui le mares han pujat a Morella, i nosaltres vam tenir a tocar una de les experiències més riques de la història.
El que passà després és l?exemple del que passa avui: un model de comportament en porta un altre: intent de tancament de mitjans, prohibicions, centralisme uniformador, federalisme zero. La democràcia dels espanyols no ha trencat amb la dictadura, encara, això diu que deia Maragall en italià, que sona més atzurro. Independència?, tots a Montjuïc sota la mateixa bandera, diu l’altre alcalde encara, substitut d’un altre que tampoc no ha volgut saber-ne res de València i els repetidors. Hi ha detalls que són sempre iguals. No avancem. Demà és l’1 de maig i els discursos, a València, seran en castellà. Com cada any. I ja en fa un grapat que ens neguem a participar-hi.