TV3, si és ben fàcil!

Mel exagerat! Ara, TV3 ho té magnífic, per convertir-se en l?autèntica televisió de referència, no solament al país, sinó a Europa. Però ha d?aprofitar aquest entrebanc del pp valencià, fins i tot la incertesa que viu la pròpia cadena, enmig de l’era global, per convertir qualsevol falca en un repte. Ara té l?autèntica oportunitat que encara no ha aprofitat. I ves que, el país, ací al sud, mereix tant o més que no es pensen afeccionats o contraris. Pel paisatge valencià: les serres, l?interior, el litoral; per personatges del món de la cultura, de la ciència, de l?art; per la mateixa universitat, força més compromesa que no moltes universitats exclusivament barcelonines; per la societat civil, de vegades més formada, més compromesa, menys fallera, i més proadicta al senyal que no volen fer-nos creure des dels partits o des de la mateixa televisió.
Tot plegat enriquiria una graella de continguts força mancada, d?horitzó curt, contrària a considerar les perifèries més enllà de l?almoina, i les perífèries, senyors de Sant Joan Despí, manta vegades són més riques en matisos que no es pensa el vostre centralisme o el mateix parlament català. És curiós com de provincians som els mateixos catalans més amunt de Vinaròs.

Altres prohoms ho van entendre fa molts anys, i encara amb molts menys recursos, i van fer del seu treball un signe inequívoc de la qualitat amb la qual enfocaven l’horitzó professional de les seues vides: Coromines, Alcover, Moll, Valor, Pla, Fuster, Raimon, Ovidi, Llach, Fabra, Espriu, Mar, Simó, fins i tot periodistes de la mateixa Corporació de dalt, de la primera època, naturalment.

El salt, ara, ha d?ésser de debò, sense escatimar qualitat, ni cap indret de la nostra geografia, per poc significatiu que us semble: el racó més amagat, amb tot de fonètiques i parlars, amb un aplec de periodistes d?arreu, que n?hi ha i de bons, amb actors de baix i de dalt i illencs per a les sèries de producció pròpia, de l?interior i del litoral, amb tot d?empreses que voldrien aquest producte per anunciar-s’hi, invertint-hi, convertint el mitjà televisiu català en un model de referència, ho torne a dir, europeu, enveja dels mitjans de ponent espanyols, i encara fotent-los allà on més mal els fa: en la qualitat d?allò que fem, amb el senderi del que som capaços i la força de l’enginy, que és la de les idees.

Potser la història, i la pressió a la qual hem estat sotmesos tant anys, ha fet dels nostres productes una marca, i la TV dels primers anys bé que apuntava en aquest sentit. Ser valencians, o illencs, o nordcatalans, és la nostra manera de ser catalans (no ho dic jo), i només que caldria una mica de coratge per convertir TV3 en una referència indiscutible més enllà fins i tot del mateix mitjà, ara que les comunicacions són en un període de canvi brutal: veieu sinó el model d?appleTV, el joc que aporten els postcats, i on apunta el futur.

Els recursos els tenim, de materials i d?humans, tenim les idees, tenim els continguts, tan sòlids com us pugueu pensar, tenim el territori i deu-dotze milions de potencials clients amb ganes de rebre allò que mereixen, més enllà fins i tot de les audiències, que en tot cas ja vindrien soles. Només ens cal la voluntat d?anar-hi més lluny del nostre nas, tots plegats.

Àlbum familiar [cromo4]: sort del dissabte

Ha passat el divendres. He estat temptat d?escriure-hi, però m?he aguantat per prudència, perquè els amics no s?espanten de la meua irreverència. Finalment, i malgrat que estic ben enganxat de l?esquena, he baixat amb el xic a veure la processó de l?enterro que, últimament, sembla que volen revifar-la. Bé, hi ha una moda d?instaurar novetats i fer-les passar per costums de tota la vida ?ja sabem com les gasten alguns valencians. Almenys al meu poble, no l?ha haguda mai, la dèria de confrares i apassionats del martiri. Allò que no ha canviat, amb el pas del temps, és qui va empenyent els carros i les imatges: collons, n?hi ha que tenen barra d?anar lluint de bones ànimes quan han sigut i són malparits de mena. I encara no ha canviat veure els militars, l?església, l?ajuntament, de dreta o d?esquerra, llepant l?anda davant el poble que, ara, ja no s?agenolla ni passa vergonya de ser espectador de la rifa.
A València i a alguns pobles del voltant se?n fa un gra massa, i el C9 ho retransmet en directe, hores i hores de processons, per fer creure que els valencians, després de tanta falla, bé que sabem complir la penitència. Ni en els dies més tristos, de dictadura, església i guàrdia civil al canto (ahir m?hi vaig referir com a gendarmes), no ens havíem atrevit a tant. Però allà on mire m?hi trobe exemples. A cals sogres, mentre dinàvem, m?han contat que un sant Crist dels grossos s?havia fet estelles, en caure?ls la imatge a terra, i que tot de dolor i drames ha generat no sé quantes pregàries demanant el perdó i l?absolució de faltes, no fos cas que, amb el pecat, es complís la pitjor de les premonicions sobre aquell poble. Aprofite la conversa amb els sogres per fer una repassada per alguns canals de TV: n?hi ha pocs que s?escapen d?esbombar com són les multituds, a l?hora de dibuixar-se el propi martiri. Total, que la cosa veig que és com a les falles de València: la passió és un ritual, litúrgic, festiu, de boato, tan irreverent com alcohòlic. Com la falla, vaja, d?una altra manera no s?entén tanta representació, tanta comèdia, tant de plor i tanta sang davant la càmera? Això de les càmeres i d?eixir en televisió, ja ho va dir Fellini i ho corroborà Umberto Eco, és la decadència d?occident i el límit d?on hem caigut, la majoria dels pecadors. Sort que ja som a dissabte, i a la setmana se li va acabant el ciri. Diumenge, no m?ho perdré, l?encontre de mare i fill.

Àlbum familiar [cromo 3]: passió

Dijous sant. Plou, que ja va essent un costum a València ben agradós. No podem queixar-nos d?aquest principi de primavera, al poble almenys. Vicent explicava com ha canviat al poble la setmana santa. Fa només uns anys, com qui diu en girar la cantonada, la setmana santa era fosca, austera, d’una tristesa voluntària que espantava, que atemoria la xicalla. Desitjàvem que arribés dissabte, que dissabte ja es podia respirar: la gent treballava, els comerços eren oberts i, més que menys, es gaudia d?una certa normalitat, que la pressió minvava. Fotre, dijous i divendres sant l’església i els seus gendarmes ens tenien aterrits.
Ho repasse, això, perquè el xic m’encomana que l’ajude a buscar fotografies dels iaios, que ha de presentar un treball escolar de com era la vida dels seus avantpassats. La seua mare i jo regirem un parell d’àlbums familiars. De primer amb exclamacions d?això i d?allò, i mira aquell, i qui és aquest, pregunta el petit. Després ens anem fent a la idea d?un no retorn de molta gent, i llavors el silenci, però sense el neguit de la culpa o l?ai al cor. La mort i la pèrdua són llei de vida. Això del repàs dels àlbums és llegir també la vida del poble: els carros, els carrers de terra, els vestits, la festa i el treball. Són fotos humils, que mostren la senzillesa d’homes i dones que, altrament, gaudien de plenitud, que no els calia lluir el que no eren. No he pogut estalviar-me l’emoció, de veure els pares, els iaios, i tant com es van esforçar a transmetre’ns per tenir coratge. Avui m’ha tocat, aixó, l’emoció del record. La mirada dels meus. Dijous sant.

Justament a la casa on vivim tenim el calvari a tocar; avui la gent gran del poble hi farà una processó viscuda, de nit, si la pluja no ho impedís. El cants, les pregàries col·lectives, la foscor, els peus arrossegats a la terra? Seran a uns metres de casa, al segle XXI, lluny de la càrrega d’aquell temps, és cert, però el paper d’aquell rector, don Luís, bé que ha calat i ens ha estitmatitzat els que depassem una edat. Tanquem els àlbums i anem a dinar a ca?ls iaios.

El camp? No, gràcies (i3)

Recorde la infantesa al carrer, mentre l?home de la tia Fina, amb la forca, separava el fesol de la palla, ja completament seca; el soroll de colpejar contra el munt, i l?alçada a la qual llançava el gra, la pols que per tot penetrava, el sol que colpia l?home que ens somreia, suat, concentrat a la feina. El taronger no havia aguaitat encara més amunt de l?horta, en una extensió encara minsa, poc significativa. Quaranta anys després, el resum: invasió, planificació zero, reg per degoteig, cap estudi previ, ni de present ni de futur, actitud caos, campe qui puga, i el taronger fins al capdamunt de la muntanya, devorant-se el paisatge tradicional, el secà, les pinedes i l?enteniment de segles. La suma és un desastre, un altre més; el desastre absolut.
Les polítiques errònies no han ajudat gaire. Les cooperatives no han sabut aturar la desfeta. I el temps i la necessitat n?ha fet la resta. Reviure el conte del canteret. N?hi ha que se n?han beneficiat, sí, però aquests són intermediaris d?una cadena que, llei de vida, mai no afavoreix el ximple. Mai. La ruïna ja l?han volguda molts, fins i tot el mateix govern, que no ha fet res per impedir el fracàs de viure de la terra, que era el viure de generacions de valencians, abans cresqueren tot d?oportunistes de viure fàcil.

Però els valencians tenim la copa de l?Amèrica. Som els millors a fer festes i focs que duren dies i setmanes senceres. Som molt moderns, amb tot de milions invertits perquè els senyorets tinguen AVE, parc temàtic i camp de golf. I tenim la marededéu que ens protegeix. Per bé que aquell dia de la línia 1 del Metro ?ella? pesava taronja, i el primer que estiga lliure de pena que cante foc al pp.
No us queixeu, els valencians, malgrat que els set cèntims per quilo no són un excés, que menys se?n trau d?una pedra, afirma el president de l?AVA (associació valenciana d?agricultors de dretes). La culpa és de Madrid que no ens deixa regar! La culpa és de l?Ebre, que no es va deviar quan tocava fa milions d?anys! La culpa és de Joan Fuster, per català.

?Llauradors, més rucs i ens albarden! No podem, que no podem queixar-nos: hi ha la fallera major que plora, el casal ple, el tendal al carrer, les taronges que vénen soles amb vaixell, tenim el sant Crist de Fontestat i un estol de barquetes trescant l?horitzó mediterrani, el port ple de taronges del Marroc, i na Rita amb un got de MinutMaid? Què més volem, els llauradors?

Orange!, Orange! publiciten ara a TV, i l?últim mohicà, irreverent i segur que de Llíria, es pensa que ha arribat un profeta per comprar-los les misèries.
Som llauradors, som estranys a casa, forasters de la terra, estrangers a la ciutat, extraterrestres, si molt ens apureu, del camp de Mart. No debades ens emborratxem a la salut de ?com la terreta valenciana no n?hi cap al món.? Final de l?oració.