Les improbables Txèkhov valencianes (6): carta de jf

“I qui sap res de ningú?”

Encara no has escrit l’apuntament sobre el conte de Raquel, no? No, encara no. S’enfadarà. S’enfadarà?, per què?Ja la coneixes, no cal que t’ho diga. S’enfadarà amb motiu. Home! Tu hi has escrit sobre els altres contes, en vas parlar a la presentació, en canvi… Para, para, les coses necessiten el seu temps. Ha passat Nadal, això s’ha acabat, s’han acabat les vacances. Sí, està bé que ho recordes, els mestres teniu moltes vacances! Ara per què ho dius, això? Perquè és cert, teniu més vacances que ningú, més encara que els retors. Justament, els ritmes amb l’escola són diferents, n’hi ha els xiquets, cada dia els has de dir coses noves. Explica’ls això, als pares! Ves a mamar!

—Sí, les persones som un misteri.

—Que se sàpia que algú va estimar aquell cos vell, una nit.

Avui el mestre Vicent Calabuig m’ha parlat del conte de Raquel, de com escriu, ella, com domina el relat, amb quina sobrietat, quina escriptora s’ha fet. Jo li he parlat de més contes, però ell me’n parlava d’un només. Aleshores he tornat a la idea de les Improbables. Havia de tornar a llegir el primer dels contes “Una brutta figura” de Raquel Ricart. Ho faig, el llegesc, me’l mire de nou, però em salte la carta, la hipotètica carta de Fuster. No ho sé, si encara fem més grans que no caldria, els nostres ídols, els nostres grans pensadors. Joan Fuster és la mesura dels valencians encara, però n’hi ha molts fusterians que el carreguen de tòpics, de fum, d’alcohol, de més banalitats, en canvi d’una veneració pel seu coneixement que és enveja. Una majoria no afig cap valor més, sinó tòpics.

Desfici, és el primer que vaig trobar a la primera lectura. Com diu el mestre Vicent, jo ja sé que escriu molt bé, ella, però la història era un desfici, que em torbava què podia passar, aquella intromissió en l’intel·lectual Joan Fuster, o pensar que els nostres herois també mengen, es moquen, fan això i allò, però hom no ho pensa, jo almenys no ho pense, si pense amb Homer, amb Steiner, amb Tolstoi, que havien de fer això i allò, ells, si havien de guiar el món. I encara si la vida d’un homenot no és regular ni convencional, què hi fa, què ens fa a tots plegats, saber això o allò. Desfici.

I Estellés? Estellés és un cas a banda, amb estellés pots pensar el que vulgues.

—Ep, és literatura! És un conte, ja ho sé. Per això, no cal sinó llegir el conte i avant, no cal res més, Res de res. Trobes que sí, que això s’ha d’explicar? Què? Que és un conte, tu, no escric assaig, jo, només faig ficció! I ara què passa si dic que m’agrada què escrius, com escrius, però aquest conte, com deia Pessoa, no, o no gaire, perquè em provoca aquell desassossec. Se’n diu desfici, en català. N’hi ha que l’han llegit i els ha agradat molt. Supose que tenen raó, però no sé si m’ajuda gaire, que en tinguen. Què en diria Txèkhov? Que és un conte, un “improbable”, el primer del llibre. Encara no t’has llegit la carta? I tu trobes que sí, que s’ha d’explicar això?

En JF se n’hagués rigut de tot plegat, hagués rigut molt; hauria telefonat l’Eliseu perquè li donés el telèfon d’ella, aquella nit mateix, i l’hagués fet venir, encara de matinada. Ell s’hagués esperat a la porta, un, dos, tres cigarrets, amb el batí, i allà mateix a la pedra del bancalet del carrer Sant Josep, li ho hagués amollat: d’on collons t’has tret tot això, Raquel?

 

La improbable vida de Joan Fuster editat per Tres i Quatre, és un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Va ser presentat a l’Ateneu de Bétera el 29 de desembre de 2017

Valencians, el nostre país serà independent o no serà (1)

Hom podria pensar que espanya farà un pas al costat, que despertarà del malson que va construint, contra la democràcia; que dirà prou. Home, tota sencera, espanya?, tot l’estat, potser que no, que no farà un pas al costat, això és, que no acceptarà la democràcia com qui demostra seny, civilització, dignitat. No. Un pas al costat perquè els ciutadans siguen qui tenen el poder —el poble, uiii, quina por—, fóra com demanar massa intel·ligència. Massa. I sobretot, fóra deixar de tenir molts privilegis, unes quantes famílies de creminals.

D’entre els regals de reis, el llibre quadern que ha editat 3i4 sobre “el dret d’autodeterminació de les nacions” un dels treballs de Lenin, sembla que siga un document envellit, d’un altre segle, però és nou i gairebé innovador, per a una gran part dels habitants de l’estat espanyol, que, sens dubte, haurien de llegir més. El nostre índex lector no és de tirar coets. I ja ho deia aquell president americà, que l’índex lector és directament proporcional al nivell de democràcia. En canvi, l’índex de telefem també és proporcional a l’índex d’ignorància i submissió política.

Segons el curador d’aquest llibre petit, breu, però dens, Pelai Pagès, per a Lenin l’autodeterminació dels pobles era un dret democràtic. Negar la llibertat d’autodeterminació era defensar els privilegis de la nació dominant, dels mètodes policials, en detriment dels mètodes democràtics. Uii, això sembla escrit a posta per a nosaltres —els valencians.

Segons Lenin, res no endarrerix més el desenvolupament com la injustícia i el menyspreu nacional. I què fa espanya, amb els valencians?, com justifica les retallades del pressupost, l’arbitrarietat amb la quals ens tracta?, per què ens castiga fiscalment, expressament als valencians?, per què ataca la nostra escola?, per què vol carregar-se la nostra sanitat?, qui és el govern espanyol per convertir-se en enemic de ningú?, potser no ens considera d’ells?, no som els mateixos? Aaahh.

—Què vol dir autodeterminació de les nacions?, doncs implica la separació política d’aquests nacions d’òrgans nacionals aliens (jo afegiria poc amistosos i que et tracten malament), i la formació d’un estat nacional independent. I no passa res més, però res de res. Continues vivint, treballant per viure, passejant, llegint, estimant els teus, anant de vacances, fins i tot menjant-te la paella els diumenges. Els tarongers continuaran fent taronges, la cooperativa de Bétera no acabarà de despegar, el metro a Bétera tindrà via única, malgrat que pagarem el bitllet més car, i en general tot continuarà si fa no fa, però… tindrem la llibertat de decidir què farem. Perquè en tenim dret, valencians.

 

 

 

Sort que no en sabem de lleis!

Que no n’hi ha delicte, xa!  

«I és que, com afirmàvem en la contribució anterior i ara reiterem, ni hi ha delicte de rebel·lió (i alguns dels arguments aportats –i d’altres que ara han de quedar fora de consideració– servirien igualment per a impugnar la presència de sedició), ni els òrgans jurisdiccionals que l’instrueixen –ni el Tribunal Suprem ni l’Audiència Nacional– no en són competents, ni la mesura cautelar de presó provisional, que encara es manté per a quatre de les persones encausades, no està justificada. Aquí l’única rebel·lió és la que protagonitza el braç judicial de l’A por ellos: una rebel·lió contra els principis inspiradors del dret penal modern i la idea mateixa d’estat de dret.»

Antoni Llabrés Fuster i Javier Mira Benavent, professors titulars de dret penal de la Universitat de València.

 

Com que no en sabíem d’economia —la suposició potser que siga errònia— els diversos governs espanyols i els seus ministrots de la dictadura ençà, ens han enganyat permanentment. Ens van agafar per faves, per idiotes, i ens van vendre els rucs de cinc i de sis potes. Ens van robar, tots sense excepció, els diners públics, els recursos públics, les reserves, les empreses públiques… En canvi de pagar-nos sous de misèria, serveis de tercera, embolicats amb missatges de benestar i dels grans canvis que es produïen en l’estat, segons que anunciaven els mitjans espanyols públic i privats, tots sense excepció, de com teníem la vida regalada, una majoria de ciutadans de l’estat.

Una mentida, tot plegat.

Els últims quaranta anys, espanya s’ha gastat i ha llançat els diners perquè no eren seus. Els devem. En canvi que uns quants milers d’idiotes del pp i del psoe s’hagen enriquit, amb cotxes, cases, joies, accions de banc i xalets de luxe. Els fills i els néts sí que viuran, dels diners robats. Ah, quants refillsdeputa!

Si fa no fa, ara passa amb la justícia, amb el dret, amb aquelles lleis antigues, franquistes, i les altres. En quaranta anys, els menistrots de justícia, i els governs d’espanaya, tampoc no han fet net. I el comú del poble en sabem poc, de lleis, de dret penal, de drets dels ciutadans. Som ignorants i ens enganyen. Poster sabem que n’hi ha drets universals, una declaració que espanya ha trigat a aprovar molt, però quegha trigat ben poc a no respectar. Ara que en sabem d’economia, i que sabem com ens han enganyat, ara el tema és el dret, la llei, les lleis, i d’això n’anem peix. Per això aquells tribunals espanyols, audiència, suprem o constitucional, ens enganyen. Interpreten com volen, fan i desfan per damunt la llei, per damunt la lògica, segons qui jutgen, segons què, perquè els passa pels ous i per la figa, segons el jutge.

Per això és important llegir els homes que en saben, aquest article que ara recomanem. Aquell article que ja van fer aquest equip, aquell altre de més de cent juristes que pelaven els tribunals i la seua mala jeia.

Resum. Desobediència. No reconeixem aquests jutges espanyols per la indecència democràtica, per molt que ens puguen tancar. No els reconeixem perquè han perdut l’autoritat moral. Tenen els colps, la vara i la pistola. Res més. No tenen raó, ni dignitat, perquè ens governa la indecència judicial. Els criminals són ací, ara, dins aquelles cases de la balança cega, o mig cega, vestits amb aquelles capes, els homenots. I nosaltres només podem estudiar mentre vivim la indefensió. Desobediència, sinyors. Fins que aconseguim independitzar-nos.

Odi i violència, l’únic recurs d’espanya

Capítol cospedal: la ministra espanola Cospedal assegurava que tenia l’exèrcit preparat per atemptar a Catalunya. No n’hi ha paraules. O no n’hi hauria en una societat democràtica. A espanya ho diu això una ministra i li posen una medalla. Tenia l’exèrcit preparat per a què, sinyora? Per a disparar? Per a matar? Homes dones i xiquets? Els xiquets de parvulari també?, els mestres?, les mares?, els joves desocupats?, a qui pensava matar, vosté i el seu exèrcit?, els defensors de la democràcia, només?, els que no són del pp? Ai, mare, que sembla que no va la sola, la ministra…

Sobre la violència i l’amenaça, uns quants comandaments de la GC voldrien passar porta per porta, com en el feixisme més violent dels pitjors moments d’Europa. Volia preguntar-los porta per porta quina desafecció tenen per la GC i, en el cas que en tinguen gens, passar-los per la caserna i els seus modos. Com que l’home principal de la estratègia era un coronel condemnat per tortures, entrenat en afers dels colps i la violència, suposem que era com passar per una caserna del tipus Intxaurrondo… No ho sé. Modos GC d’aquella i d’aquesta època. Però ningú, ni la justícia, ni els polítics, ni els mitjans no els han parat els peus i la veu amenaçadora. Que diguen burrades. Que facen por. Q ue instauren el terror verbal i el físic, com a l’1 d’octubre. Ai, sí, l’1 d’octubre passarà a la història, per les dotze mil medalles del pp que pagarem amb diner públic. Medalles d’or i d’argent segons la sang que has fet córrer, xa, de primera i de primera especial, segons que hages tirat un vell per l’escala o li hagés obert el cap, o mig cap… Totes les burrades que diuen ells són legals, que diuen i que fan, perdonades. Impunes. Perquè és el seu estil, caserna a caserna, GC a GC, en aquesta espanya de misèria violenta.

És odi, simplement. A Catalunya, a València, a la democràcia. D’una altra manera, l’opció de passar porta per porta no seria mai ni expressada, ni en pensaments. Però ací es pensa, es difon, s’amplia, com una declaració de guerra, de voler guerra, de desitjar de fer sang. Contra la democràcia. És la impunitat feixista. I després un jutge ho afina, ho prepara, assetja contra la gent honesta. Indecència. Indecència judicial.

Ara sembla que els jutges i els tribunals espanols volen ampliar una causa general contra milers de catalans que s’han expressat democràticament i pacífica. Els mitjans, i fins i tot els còmics del carnaval, i més activistes de xarxes, tots plegats demanen més sang, contra els catalans i els seus dirigents. I la impunitat creix, senyoreja i es passeja, si l’atac és sempre en aquell sentit: assetjament, acaçament, una violència expressa… Les paraules, els gestos, el 155, el no reconeixement del resultat de les eleccions del 21 de desembre, és intolerància a la democràcia. Intolerància orquestrada amb diners públics, des d’institucions públiques, amb jutges, polítics i mitjans, corruptes contra la democràcia. Espanya despullada. Completament nua.

Si espanya fomenta l’odi i la violència, el que vivim és un calc d’allò que Primo Levi apuntava com a exemple del monstre feixista: a Europa n’hi ha moviments favorables al racisme i a la xenofòbia, però a Espanya governen. Governen i reparteixen la seua justícia particular, com passava a Sud-Àfrica quan Mandela era en presó. Era il·legal reclamar la igualtat dels negres, era legal mantenir l’esclavatge, l’assassinat… Com és legal, a Espanya, atacar la democràcia: “Quan la intolerància i l’odi es transforma en un objecte polític, aleshores el perill és imminent”, diu Levi…

En canvi, la nostra resposta serà optimista, positiva i entusiasta. Perquè cada colp, cada insult, cada amenaça ens empeny a treballar contra aquell model feixista. Espanya reviu el primitivisme violent, violador, on tot li val contra l’opinió diferent. En canvi, la nostra resposta serà optimista. Pacífica, però intransigent. Perquè la democràcia no té marxa enrere, malgrat que espanya ho voldria, i una part votaria per abolir-la. Intransigents en favor de la llibertat.

 

MH XimoPuig, què ha d’agrair a espanya?

[…] “Una inhumanitat que, per desgràcia, encara avui es cova a Europa en moviments favorables al racisme i fins i tot al nazisme. Primo Levi ens recorda que quan la intolerància cap a l’altre o el diferent es transforma en un objecte polític, aleshores el perill és imminent. Per això, convé no abaixar la guàrdia, no han de subestimar-se les paraules i els gestos que contribueixen a fomentar l’odi i la violència.”

Nuccio Ordine a Clàssics per a la vida (quaderns crema) Sobre Si això és un home

 

La veu del País Valencià assegura que el MH Ximo Puig, president de la generalitat valenciana, premiarà una organització profeixista de Catalunya. Una organització que, cada colp que s’ha manifestat als carrers, ha provocat no pocs incidents. No parlem dels diners que ha rebut, de manera fosca en canvi de torpedinar la República catalana. Ni qui són molts dels fundadors d’aquella associació. En aquest pas, el MH valencià també podria premiar els violents que ens van amenaçar, insultar, agredir el 9 d’Octubre. Cada 9 d’Octubre?

Fer el joc al PP?, agrair-los que ens roben?, que siguem el país pitjor finançat d’Europa?, besar-los el cul perquè ens van enganyar, a tots els valencians, amb els comptes que van presentar a Europa? Permetre que Montoro se’n riga de tots nosaltres, any rere any, que ell i espanya (el pp) ens impute una multa pel robatori del pp? Permetre que ens retalle més encara un pressupost esquifit? Agrair a espanya el 155?, les retallades?, l’antidemocràcia? Torpedinar amb foc amic el pacte del botànic perquè molts se’n desencanten?, o potser les portes giratòries de l’almoina que els quedarà, les molles, són per a alimentar un possible futur de mediocres i pessebristes?

Benvolgut president, molt honorable, el màxim responsable del govern valencià no hauria de perdre els papers, mai, o poques vegades. En tot cas, un president no hauria d’avergonyir milers de valencians que viuen i veuen la democràcia amenaçada, per culpa d’associacions d’aqueix estil. Sobretot, perquè hem patit durant molts anys la pocavergonya i la indecència, i ens pensàvem que ens salvaríem durant molt de temps de pràctiques inútils i mediocres.

Però n’hi ha més, senyor president.

[…]

 

Comence l’any a l’escola amb els fusterians

Pensem com podem fer l’escola més democràtica, els mestres? Una escola més imparcial, fins i tot més intolerant contra la injustícia, contra l’insult, contra la manca de dignitat? Ho pensem, els mestres, com l’escola ha de bastir el futur democràtic d’una república?

Ara n’hi ha uns quants polítics que volen entrar a l’escola amb les seues dèries i patologies. No diuen, “llegim, mestres, preparem-nos per ajudar els xiquets, per facilitar-los l’entrada al coneixement!”. En realitat, n’hi ha polítics maldestres que volen pegar contra l’escola, com ho van fer l’1 d’octubre de 2017, amb una violència que era una lliçó del que no s’hauria de fer mai. A espanya això és el model de l’acció política, un model impune i legalitzat per la màfia judicial. N’hi ha qui defensa amb impunitat proclamar-ho: ataqueu l’escola!

La pedagogia franquista ve d’ací, per això es van acarnissar contra els mestres: matar els mestres, baixar les finestres i les persianes i deixar l’escola fosca. N’hi ha més exemples. Ahir, a València, la tolerància policial davant una acció feixista farcida de càntics xenòfobs, semblava una acció inaudita, de braços caiguts de la llei, on la seguretat policial tolera el feixisme, si no és que l’atia. Ahir allò de València representava un altre insult a la democràcia, que no és casualitat quants en van, autoritzats pel govern espanyol. Espanya és una provocació constant amb himnes de por i d’odi. Ens han intervingut l’economia, els comptes, allò que podem decidir econòmicament. Si encara no han pogut decidir què podem dir i que no, ens atien comandos feixistes per posar la por al cos de la gent, si ens decantem per la llibertat, per l’expressió lliure, per la democràcia.

M.Rajoy representa ara aquell crit “mori la intel·ligència”. Representa la mediocritat política. Una vergonya. Així que he començat avui l’escola amb una activitat de lectura lliure, perquè llegiren els xiquets. Ep, tothom a la biblioteca a llegir! Trieu un llibre i llegiu.

I ara vindrà la segona part, de la lectura, xiquets, però un text que us llegirà el mestre…

A partir d’una lectura de Jem Cabanes a l’Ateneu de Bétera, ens vam decidir per comprar el llibre “Nosaltres, els fusterians” que ha editat Perifèric. El text que Cabanes havia triat era ‘Ell ho sabia’, on l’escriptora Raquel Ricart recorda detalls d’una història de vida, el dia que Fuster va publicar ‘Nosaltres els valencians’. Entre més arguments, l’escriptora explica perquè escriu en valencià, i com li fa mal que ningú li demane per què ho fa, en la seua llengua. Però, ai, segons Raquel Ricart, la resposta no es troba en les paraules, sinó al voltant i darrere de les paraules. Ella ho sap, com Fuster, per què. I n’hi ha que no ho podran saber mai.

No us perdeu el relat d’una mare, un tros de carta d’una mare a la seua filla escriptora:

“La mare Angelika Schrobsdorff, una escriptora alemanya que va viure refugiada a Sofia de 1939 a 1947, escriu: “No m’entra al cap que algú es puga expressar tal com és en llengua que no siga la materna, perquè estem íntimament lligats al nostre idioma. Més que cap altra cosa, és una expressió de la personalitat, de la mateixa manera que més que cap altra cosa és la clau per accedir a un poble i a la seua cultura. El vocabulari i la gramàtica es poden aprendre, és clar, però el que hi ha al voltant i darrere de les paraules, mai. Per tant, si canviem el nostre idioma per un altre, no ens convertim també en una altra persona?”

Sí, aquest relat de Raquel ja pagava el llibre de Nosaltres els fusterians, però ves que ella també xarra en l’altre llibre, Nosaltres, les fusterianes

[…]

Víctor Iñúrria agraeix l’acollida a Bétera

Estimats membres de l’Ateneu de Bétera

Mai hem d’aturar-nos fins que arribe el moment de l’aturada final, i en començar 2018 amb el munt de paranys i mentides que ens sotgen, m’ha brollat un sentiment de força i esperança que, havent-lo fet públic a la xarxa de la Internet, he volgut així mateix enviar-vos-el, agraint-vos la vostra calidesa en la lectura del meu poemari que féreu el propassat dia 30.

Forta abrada. Víctor Iñúrria

TOT I SER DUR EL CAMÍ

Potser, quasi segur,

Que el camí siga llarg,

I potser siga feixuc,

Potser no et cregues capaç

D’arribar fins el final,

Però no ho dubtes, amic,

Sempre hauràs d’albirar,

El què excel·leix al seu cap,

És la llum de l’esperança,

No tingues por de patir,

Comença ara a eixir,

Ves sempre cap endavant.

Si tot és encara per fer,

Tu i jo, ben plegats,

Malgrat que alguns

Posen tanques i paranys,

Sigues jove o sigues gran,

Tu, jo, i molts més,

Anirem cap al demà,

Per nostres mans enllaçats.

© Víctor Iñúrria (1-1-2018)

Les improbables Txèkhov valencianes (5): criatura

Criatura dolcíssima que fores, la sola riba forta, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava, la mà que entre les meus perdurava […]

El conte breu, curt, d’unes quantes pàgines ha de tenir un petit joc lúdic en favor del lector. Ja comptem que tindrà un ús exquisit de la llengua, que oferirà literatura major fins i tot. No li val a perdre’ns en mitges tintes.
Mercè Climent ha triat un dels pocs versos que Joan Fuster va escriure en vida coneguda. En aquesta vida que molts semblen conèixer a la perfecció, en canvi de no saber-ne tanta cosa, d’una altra vida més desconeguda. Una vida amb paper de calc, i una altra vida que sembla el calc, però no l’és. En aquesta segona vida calcada, no passa la mateixa història que a la vida, diguem-ne, original. És literatura, sí, i per això la ficció, sabeu?

Entre els tòpics que Fuster fa servir, i la gent que el visitava s’agrada de presumir, el Mestre escrivia  amb una màquina olivetti i feia servir el paper de calc. Si és així, tot allò que va escriure era doble, perquè n’hi havia la còpia. En calc negre o en calc blau. no ho sabem. Però cada cosa tenia, segons que assegura tothom, original i còpia. Les cartes, per exemple, les cartes que enviava a escriptors, pintors escultors, filòsofs, amics, ell, el Mestre, en conservava la còpia, a través del calc. Només una carta, una de sola, que sembla que no va enviar mai, que es va descurar d’enviar, descurar?, el Mestre conservava l’original i la còpia. Però, aleshores, a qui no va enviar mai, aquella carta, us demanareu? A qui?

[…]

 

Les improbables Txèkhov valencianes (4): elvira cambrils

Guzzi i Leica són marques de prestigi, però representen coses d’una altra època. Russafa i Sueca són topònims de primera, encara d’aquesta època, aquest present; tant Robert Capa com Joan Fuster són noms amb història, i la història representa que és història de qualsevol temps. Ací les parelles de noms tenen un pes que trencaria una bàscula de pesar taronja. Pes específic i pes de pesar moltíssim. Després n’hi ha els filòsofs, i els músics, però sobretot els primers: Kant, Montaigne, Voltaire, Russell… Wittgenstein, Sòcrates, Plató, Descartes, Josep Pla… I ara els músics, Mozart, Albinoni, Vivaldi. Joves tampoc són, aquests.

Direu que he barrejat massa noms, i és veritat, però ací n’hi ha una vida sencera del pensament. N’hi ha l’essència, de segur, i encara n’hi ha que direu que en falten de bàsics. Teniu raó, també, vull dir que teniu raó de fer aqueixa apreciació tan precisa. Però l’essència hi és. No em negareu que hi és.
Per a nosaltres, aqueixa sentència té molt de pes, tot el pes que cabria en aquella bàscula, en una sola foto d’una Leica: “Sense Fuster els valencians som més orfes.” Elvira ho sap molt bé, perquè ella és escriptora, però sobretot estudia filosofia. Quan diem filosofia volem dir pensament. Assegura l’escriptora Cambrils que “Durant un temps va rellegir Fuster per a apaivagar el buit. I li va créixer l’admiració.”

Atrapar el temps d’estudiant en una Leica, quan vivíem a València i, malgrat que féiem que estudiàvem, no estudiàvem, que vivíem. I féiem filosofia. Potser que haguérem estudiat més i no haguérem fet tanta filosofia, els valencians. Les reunions, les assemblees, l’amor, i aquelles coses de joves universitaris que volíem menjar-mos el món. Fins que descobrírem que el món era tan gros que no podríem acabar-mos-el mai. Mai. Que caldria continuar menjant i bevent durant molt de temps. I sobretot estudiar, calia estudiar molt més.

Ai, quanta indefensió, el món.

Els xiquets, els contes i Llorenç Giménez

Dues hores per retrobar-nos amb els contes i els llibres a l’Ateneu de Bétera. La llar de foc, el corral, la llenya, la plaça, i els xiquets. Els pares, també, perquè a veure si enguany els pares fan de pares i no amollen el cabàs, que després se’n van a fumar o a xarrar a la plaça. Els llibres de la fira, el programa de Cap d’any i de Reis, i els llibres infantils. Enguany torna Llorenç Giménez que ha fet una tria de contes d’hivern, contes parlats, narrats, representats, jugats, llegits. Entre més històries en contarà una d’Enric Valor, el mestre, i passarà per contar-ne dels seus llibres. Va ser dels primers homes qu es va decidir a viure del conte, que no és el mateix que viure del cuento, que d’aquests n’hi ha massa. Viure dels contes perquè quan encara ningú no ho pensava, ell va veure’n la necessitat d’anar de poble en poble, de plaça en plaça, per cada escola, a explicar la riquesa valenciana de la tradició oral. Després en vindrien més, molts més, que van aprofitar el moviment en favor del relat oral, però potser que Llorenç va ser dels primers a arriscar una vida en favor dels contes, els succeïts, la llengua, i els autors valencians.

En temps ben durs —el govern durant vint anys del pp no facilitava res en favor de la cultura i de l’escola—, sense mitjans propis (ni televisió ni ràdio), n’hi ha que van mantenir l’aposta per l’ofici de contar, i vet ací que avui ho gaudirem en directe, a Bétera.

Xiquets, xiquetes, sinyors: vet ací un gat, vet ací un gos…