El debat sobre el cinema i el clima

Si l’estiu és tan diferent com el voldreu descriure, a l’Ateneu el combatem amb propostes i activitats solidàries: quan els corruptes fugen, només els llepons els defensen amb l’amargant de saber que el pessebre no alimenta traïdors, sinó rucs que fan el fatxenda amb carassetes bandereta: estil corrupte, estil feixista, estil com més tarquim més merda sura en aquell estat i jo ho porte a la cara!

Dijous obrim debat sobre el cinema i el clima, el primer món i els altres (fins i tot els submons), una pel·lícula documental contra la idiotesa d’una majoria de pel·lícules d’estiu superficials i gratuïtes. Un debat sobre l’agricultura i el clima, l’alimentació i l’abús, l’abundància i els joves consentits i aviciats. A partir d’una idea senzillla, si plantem arbres, més arbres vull dir, potser que aturarem l’erosió d’alguns indrets en perill, hom planteja l’equilibri entre treballar per al benefici propi, amb l’afegit de la supervivència, o col·laborar amb els altyres fins al punt d’oblidar-te’n dels teus. En canvi, la innocència o la candidesa farà que encara pensem que els polítics dels països rics (ja sabeu que espanya està arruïnada i no compta) decideixen quin planeta deixaran d’ací a poc, perquè tornen els de Mart i planten les tendes i aparquen les naus espacials.

Debat sobre el cinema, dijous, 6 d’agost, al corral de l’Ateneu. Amb carasseta antiborbònica. 22.30h

 

Avui triem president

Avui, anys després del colp militar feixista a espanya, els efectes del qual duren i castiguen com aleshores els valencians, l’ateneu de Bétera triarà nou president, el tercer de la seua curta vida (10 anys) malgrat que és una associació local- comarcal, amb una història intensa. Sobretot una història farcida d’activitat cultural i de no menys compromisos per la llibertat, la democràcia i els drets humans. Justament per això, ha rebut uns quants atacs de l’extrema dreta i moltes pressions perquè algunes de les activitats no pogueren realitzar-se.

Marta Pertegaz, la seua presidenta actual, deixarà avui el càrrec, després de quatre anys de guiar la institució i assolir-ne moments brillants i extraordinaris. La pandèmia també ha fet mal ací, com en d’altres associacions que treballen per elevar el nivell cultural local o comarcal. L’aturada d’activitat —a penes fa un mes que ens hem desconfinat— ha marcat un altre ritme que encara no ens ha permés de tornar a la vida regular de l’Ateneu.

Però avui fem l’assemblea anual, i entre els càrrecs a disposició, hi ha el de la presidència, una figura cabdal, sens dubte (encara no som un ateneu llibertari), que demana als socis valor i coratge per trobar-hi la persona escaient. O la persona voluntària d’aital sacrific, si es veu així. Hom admet que davant la importància de lo global, hi ha la necessitat no menys important, de lo local. Fóra tan important ser president de l’Ateneu de Bétera, com d’Acció Cultural del País Valencià, per posar dos exemples local-global, o fins i tot d’Òmnium Cultural — ja deveu saber que el president és de Jordi Cuixart, empresonat per les seues idees pels hereus d’aquells espanyols que ens van aterrar un 18 de juliol, o un 25 d’abril de 1707.

Per això la importància del coratge, davant els dies urgents o de necessitat, com és avui, per a l’Ateneu de Bétera. Una gran decisió, una bona decisió. Tenir el privilegi de participar, guiar, animar, encoratjar a continuar lluitant per les idees, pels drets, per la llengua, per la llibertat dels valencians.

Socis (sòcies si voleu), caldrà posar cara als càrrecs de nou, al nou guiatge. Per tornar-ho a fer, tantes vegades com calga, que reclama amb tant d’esperit Jordi Cuixart.

Sense excuses.

Ateneu de Bétera. Assemblea, 19.15h Plaça del Mercat 5

 

El cinema de lo inútil

Això també és cinema, o potser és el cinema. Una pintura, un quadre, una idea, una frase curta que explicita què veurem, i alguns referents del segle XX a Europa: estètica, bellesa, violència, rutines, candidesa, crueltat… Un ritme d’un altre temps, una història feta de petites històries que cadascuna seria una història. Una música que ens atrapa des del primer moment. Aquella aleluia o música sacerdotal dels retors russos.

Sobre l’infinit s’apuntaria a la llista que Nuccio Ordine en diu “La utilitat de lo inútil”, però potser els jutges espanyols ens prohibirien de llegir aquest llibre, sobretot en aquella part o referència clàssica als espanyols, tractats de lladres, corruptes i aprofitats. Ara que, en el seguiment a allò que va destapant-se de la gran corona borbònica, el Gran pene no semblava sinó un doll de milions furtats per “Oh Fill perdona’m les follaes a cent mil euros” mentre n’hi havia d’espanyols creguts que morien en la crisi o eren expulsats de casa o ves a saber què més… Uns desgraciats a mans de criminals vividors.

Roy Andersson havia dit, sobre a seua pel·lícula, que pretenia que l’espectador volgués que allò no s’acabés mai, com l’infinit, com aquesta història nostra que vivim, de vegades tan inútil o insuficient, com infinita. Una altra idea del director és que l’art ha de ser al servei de l’humanisme. I per això serà obligada la reflexió necessària de cadascú. Vosté què farà per la llibertat? I vosté? I vosté? Perquè sembla que els jutges espanyols tenen el caprici de matar tots i cadascun dels racons de llibertat col·lectiva i individual. Tots. Sense deixar-ne cap que els puga fer oix o ombra. És feixisme, pur i dur. I contra això, aquest cinema intel·ligent que potser coneixen tan pocs.

“Aqueixa pel·lícula la passes a valència en un cinema comercial i l’estampida avergonyiria els bisons, els búfals i els gots de vidre de ca Talento. Sí, per mirar aquest cinema cal talent, saviesa, o pensar que l’ésser humà pot aprendre sempre, rectificar les seues penalitats i cercar un repòs estiuenc apartat del bullitori dels idiotes.

Ves que posar-li el nom de “talento” a un bar!

Com en la pel·lícula, on n’hi ha una veu que ens va dient què trobarem en cada imatge, en cada quadre, en cada història (de cadascuna en podríeu fer una de nova) necessitaríem algú que anés explicant-nos referents, relats, relacions, inferències, perquè aleshores l’olla on el bull es cou encara seria més explosiva. Atenció, la pel·lícula, malgrat les crueltats que exhibirà, no esquitxa, i encara n’hi ha dues de les escenes que trobe que, malgrat la seua realitat tan viva encara en ple segle XXI, grinyolen: potser perquè l’afectació és particular i la processó de la història viscuda de cadascú és tan personal com intransferible.

N’hi ha experts que diuen que les pel·lícules d’Andersson són per poc de públic, que poca gent s’hi entusiasma, però que si connectes, ai, aleshores et lliures completament. Mira, gairebé com la lectura entre els valencians, o la cultura, o fins i tot la llibertat.

Sobre l’infinit, el debat serà servit la nit de divendres a l’Ateneu de Bétera.

De primer, la llibertat!

Anit, mentre els tocs de les campanes avisava els beats que la missa seria llarga, l’antifeixisme es congriava a l’Ateneu amb la presentació d’un quadern llibertari de l’amic Rafa Arnal, que fa un repàs a quatre conceptes principals que caldria tenir sempre presents, si hom no és de la corrent feixista que s’ha apoderat dels joves valencians i encara més, dels joves de Bétera: segons una enquesta recent (!) sobre els parers polítics d’uns quants veïns, Bétera pegaria en monàrquica, malgrat el puterio, el robatori i la corrupció d’aquella casa de prostitució que són els borbons: viure-hi en la ignorància amb consciència i voluntat és patètic i mediocre, però sembla que a Bétera l’efecte feixista va sembrant una submissió irreparable.

Justament, al corral de l’Ateneu, el llibertari Rafa Arnal responia a una de les grans qüestions valencianes que plantejava Lucreci o Plató, o Epicur. Filòsofs respectables i poc sospitosos d’ordir cap pla d’assalt al Suprem cagar dels jutges. Al contrari que fiscals o procuradors o mamons de l’audiència, els filòsofs són homes que s’hi han dedicat a elevar el coneixement i a trobar resposta a les grans preguntes de la vida. En parlar de grans preguntes, Rafa Arnal en va respondre una de molt existencial a la manera més valenciana possible. Possiblement, els caganpena  que encara van de processó no haurien de continuar llegint aquest paper digital. Si no es que volen fer de llefiscosos o tornar a pregar a Sant Roc que ens deixe estar la festa en pau. Però anem a la pregunta, va.

La pregunta: com és que, una filosofia de tan elevats ideals, l’anarquisme, que avantposa la llibertat dels homes per damunt de tot, perquè amb llibertat pot haver-hi diàleg, debat d’idees, dret de decidir, i és quan podem avançar, com és que, en ser un moviment pacifista, vegetarià o naturista, fins i tot en aquelles idees dels anys trenta del segle XX, aquest esperit elevat no ha triomfat al món, almenys no ho ha fet en el món valencià conegut i terrenal?

La resposta del llibreter, escriptor i autor d’aquests Apunts sobre la història de la CNT i la FAI: per què no ha triomfat, l’anarquisme, em demanes? Entre més coses, perquè en aquest país valencià que vivim tants anys seguits i rebolcats, pegaves una patà a una figuera i queien trenta fills de puta!

Ara ja entendreu la quantitat de borbons que es manifesten als balconets, als espillets del cotxe, als canells o fins i tot a les carassetes, amb aquella bandereta que ens avisa: jo també vull ser corrupte com ells, súbdit d’un cagalló de territori i dels mateixos ideals que el pitjor dels violadors de drets: això i jutge, ves.

I després el corral va obrir els llums i va córrer una fresqueta davall aquella parra, s’estava tan rebé que hom no hagués sinó desitjat que Durruti o Fanelli o el mateix Bakunin ens hagués servit en gots alts i amples els elixirs o les viandes o cocs per atènyer també les necessitats terrenals.

 

Torna la CNT&FAI a Bétera en missió secreta

«Tot va començar a finals de 1868, en arribar a Barcelona, procedent de Ginebra, Giuseppe Fanelli, arquitecte i enginyer enviat pel rus Bakunin, a divulgar, organitzar i estendre l’ideal llibertari.»

L’Associació Internacional del Treball, la Primera Internacional, “La Comuna de Paris”, ofegada a sang i foc  en una repressió que causaria milers de morts, Marx i Èngels, el mateix Mikhail, Solidaritat Obrera fundada a Barcelona el 1907, les desavinences del moviment obrer, la fundació del PSOE el 1889 (qui ho diria ara, com imiten el feixisme i el falangisme, pobres), la Setmana Tràgica i l’assassinat del mestre llibertari Ferrer i Guàrdia per l’estat espanyol i l’església catòlica (1909), la fundació de la CNT, resposta del món llibertari a la repressió, i les eternes discussions del món obrer que encara duren, i duren, i duren, com aquelles piles.

I el present, com es veu ara tot plegat 100 anys després? Què en queda d’aquell ideal llibertari, d’una societat on l’anarquia fluís i estirés els homes cap al coneixement, la solidaritat i la llibertat dels pobles? De tot plegat, l’incombustible Rafael V. Arnal en parlarà al corral de l’Ateneu de Bétera dissabte, entre misses i campanes que no pararan de tovar els collons de la llibertat, com si hagueren de recordar-nos cada dia, en cada toc, qui mana i qui té la clau de la caixa i del caixó de les llimonaes.

El somni de Lucreci també podria ser ara el somni de Bakunin a través dels esforços de milers d’homes i de dones que, com Fanelli, van deixar-hi la pell, tot pensant que un món més just, més solidari i més lliure seria possible. A poc que la gent passés per l’escola i pels llibres.

No van sopesar amb prou equlibri la força del feixisme espanyol i de la seua església, ni del calaveram de jutges o fiscals que guiaria la derrota durant el segle XX. I fins avui. Ara, potser que encara no haja acabat el combat, com diria Camus.

Rafa Arnal, l’amic d’incansables lluites i converses, ens ho posarà fàcil, perquè cadascú decidesca que farà de la seua llibertat. Benvinguts,

ATENEU DE BÉTERA, DISSABTE 11 DE JULIOL DE 2020, 20.00H

Plaça del Mercat Núm. 5 [entrada llibertària]

Per què Camus, ara? (1)

Ahir vaig començar a preparar el plat fort de l’homenatge a Camus —llegir-lo potser que siga l’únic homenatge que ell voldria— i vaig fer un itinerari divers a través de distribuïdores, perquè de a les llibreries que havia telefonat no tenien gaire cosa. En la primera de les incursions, vaig tenir la sort de trobar tres exemplars de “Cartes a un amic alemany”, traducció de Míriam Cano, amb pròleg de Xavier Antich i epíleg de David Fernàndez. El conjunt de les tres coses són una joia, és clar, però va passar que la llibretera que m’atenia va anar ella a cercar en aquell magatzem quilomètric de milions de llibres els tres exemplars (ella deia que en tenia cinc), i trigava a tornar moltíssim. Tant o més com el temps de llegir el llibret, ves si serà curt i breu, però intens que, com diu el David, caldria subratllar-lo complet, memoritzar-lo mot a mot. Però la dona no tornava i quan vaig anar a veure què passava, ella feia flexions en terra, perquè de l’estirada que havia fet per abastar els exemplars damunt totes les lleixes de llibres i de pols, s’havia trencat no sé quantes fibres i tendrals, i estava enganxada a terra, pobra, provant de recuperar-se físicament i mental, ves si el contingut dels quadernets de Camus són o no intensos. Tres, em deia i em repetia, només n’he trobats tres!

“contra tota marrada —sabent que hi tornaran—, encara Camus. No podem trair-los més. A hores d’ara, seria tant com trair-nos” (David Fernàndez, epíleg)

La segona història que em va passar en aquest itinerari singular, un encontre amb un home i la seua història, la història va anar si fa no fa: Camus?, ah, l’estranger, ara és estiu,  has d’esperar un dia de ponent cru, intens, i has de llegir-lo entre les tres i les cinc de la vesprada, quan el sol més pegarà contra tu, perquè aleshores entendràs què passa, la trama, què sent aquell jove quan mata un altre jove, no sap ben bé perquè. Sí, Camus va morir en un accident per culpa d’aquell cotxe del seu editor, tots dos van eixir a provar-lo, el cotxe amb un motor nou de trinca de tres-cents cavalls, jo el vaig llegir de jove, a l’institut, sempre ho recordaré perquè una professora em va convidar a llegir-lo, perquè jo anava al meu aire, no feia res, en canvi aquesta lectura la recordaré sempre…

L’home m’explica tota l’aventura, el llibre, els personatges, amb una memòria que tot ho recorda, tot sense perdre un detall, la calor, aquell crim, la mort… la marca del cotxe i la marca del motor, que jo no puc ni recordar…
[continuarà]

s.XXI: Camus? Albert Camus? Allo?

L’Ateneu de Bétera ha organitzat un homenatge al periodista i escriptor Albert Camus. N’hi ha experts que asseguren que el llibre Noces i l’Estiu és una de les seues joies literàries. Ho confirma el traductor al català d’aquests articles breus, Lluís Calderer, que expliquen la lluminositat del mediterrani, la infantesa, Algèria…, els primers relats del llibre els va fer quan tenia vint-i-cinc anys només. Gairebé com el Quadern Gris de Pla, com Rimbaud en poesia, o, segons Hardy, com els matemàtics quan fan art, la potència de la joventut per arribar al cel literari o del coneixement.

“Hem arribat des del poble obert damunt la badia. Entrem en un món groc i blau, on ens acull el sospir olorós i agre de la terra d’Algèria a l’estiu. […] El cim del turó que sosté Santa Salsa és pla i el vent xiula llargament als porxos. Sota el sol del matí, una gran bonança gronxa per l’espai.

Què pobres són aquells que tenen necessitat de mites. Ací els déus fan de tàlem o fita en el camí dels dies. Descric i dic: «Heus ací el roig, el blau, el verd. Això és el mar, la muntanya, les flors.»”

Demà, l’homenatge el centrarem en el Camus periodista, en el COMBAT, el diari que el va fer mestre de l’ofici, de la rebel·lió, de l’inconformisme: “En això hi ha una llibertat!” Parlarem de diaris i dels referents internacionals a criteri de Vicent Partal, director de Vilaweb, estrenat nou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Els diaris al món que ens expliquen les claus d’un món vell, enrarit, de colp raquític o suposadament redó. La Stampa, el Post, el NYTimes, o Liberation perquè són claus, com escriuen, com s’informen, perquè tenen tant de lector fidel que hi confia plenament en aquells papers digitals?

És cert, teniu raó, demà parlarem de premsa amb el mestre Vicent Partal, des de Bétera, i potser que parlarem també de literatura, de Joan Fuster o de Clara Ponsatí, de llibres segur, o de per què l’Ateneu de Bétera és capaç de mantenir-se fidel als ideals, als drets, a la llibertat dels homes i dels pobles. En directe a partir de les vint hores. Dissabte, 4 de juliol de 2020

ATENEU DE BÉTERA · PLAÇA DEL MERCAT NÚM. 5 · 20.00H · HOMENATGE A ALBERT CAMUS

 

“Cap a les dues, sota el sol, m’havia endormiscat; de sobte, un soroll terrible em desvetllà. Vaig veure el sol al fons del mar: les ones regnaven al cel convuls. El mar cremava, el sol em lliscava pel coll a glops gelats. Al meu voltant els mariners reien i ploraven. S’estimaven els uns als altres però no es podien perdonar. Fou aquest dia quan vaig reconèixer el món per allò que aquest és, tot decidint d’acceptar que la seua bondat és, al mateix temps, perniciosa i que els seus crims són sanitosos. Vaig comprendre que hi ha dues veritats, una de les quals no s’ha de dir mai.” (1952)

L’estiu (fragment), Albert Camus, traducció de Lluís Calderer, 1990. Ed. 62

Discriminar l’espanyol i els jutges feixistes

Una representació de l’Associació pels drets dels castellanoparlants a València (el país petit) entra a la ciutat de la justícia per denunciar que són discriminats. Allà, justament, on hi viuen tot de jutges, fiscals, advocats, procuradors, funcionaris, gc’s, i la resta del públic que cada dia passa a demanar almoina, sobre la justícia divina espanyola. Dic justament, perquè allà ningú no parla en valencià ni matant-lo si no vol perdre el cas que porta a la primera de canvi. A mi em va passar no fa gaire, que el meu advocat em va demanar que, si volíem tenir cap oportunitat, malgrat que sabia que sempre parlava en valencià, allà ja hauríem begut oli. M’havia passat feia uns tres anys, que un altre advocat, en un cas diferent, també m’havia advertit que la jutge no tenia gaire sensibilitat per la llengua. Em va passar fa cinc anys, i aquesta vegada que m’havia mantingut ferm, la secretària del jutge, funcionària, va dir que si declarava en valencià, ella no podria prendre les notes (sembla que ella ho havia de fer), però el jutge, en perfecte espanyol, li va dir que jo era en el dret de parlar la llengua dels valencians. Resultat: la secretària va dir que es trobava indisposta, que havia d’anar-se’n, i el judici es va ajornar: dotze anys! Es va ajornar dotze anys, sinyors! Casual o causal?

Però ves que, ara, aquella representació de l’espanyol, va dir que ells se sentien discriminats, incompresos, maltractats, perquè les medecines, perquè les televisions, perquès les misses, perquè els jocs d’informàtica, perquè la premsa de quiosc, perquè els notaris, els registradors de la propietat, els jutjats mateix, o les casernes militars, o les instruccions mecàniques… tot era en espanyol, però ai, ells pensaven que si hi havia una Oficina de drets lingüístics, una de sola a València, això no els deixava dormir, no podien conciliar el repòs, el descans, perquè aquella oficina, ells n’estaven convençuts, podia reclamar que, alguna vegada, una de sola, els documents, o les amenaces o els insults que rebien els valencians si parlaven valencià, quedés enregistrat, no ho sé, en un paper, en un breu de premsa, en un racó de merda oblidat en un cantó d’una ong on un funcionari ho pogués escampar i caure, caure en mans d’un xiquet innocent i fràgil…

Tots els adolescents valencians (el 97%) renuncien a la llengua quan són als seus espais d’oci, però els castellanoparlants se senten discriminats, pobrets. Tots els milions de l’institut cervantes són també contra les altres llengües, malgrat que el paguem la resta, fins i tot els que no som espanyols, però encara no en tenen prou. Vos han òsat mai una multa de tr+ansit en valencià, doncs ni això. Fins i tot si volem vendre taronja a Europa li hem de dir naranja, doncs tampoc. Ells, els discriminats del castellà, necessiten que tanquem l’oficina de la merda lingüística… I sempre n’hi ha un jutge, sempre, fatxenda, xulo, malparit, enamorat dels GAL lingüístics!

I ves que un jutge, com hagueren pogut fer tots els jutges del patró “jutges espanyols de cara al sol” de la ciutat de València, com els adolescents valenciavs que canvien de llengua, són el 97%,, va agafar aquella denúncia i en va fer escarni salomònic: «Tenen raó, vostés, els espanyols i els valencians castellanoparlants esteu discriminats: s’ha acabat el bròquil. O modifiqueu l’oficina de merda lingüística, o vos envie a pastar fang a cagar a la via morta de les llengües males putes, perquè la vostra llengua, valencià o català o com vulguen anomenar-la, és una llengua malaputa!: els jutges, entre més vicis pedòfils (sabeu que van amb menors, no?) no suporten les llengües, ni el coneixement, ni la democràcia. I encara menys les llengües malaputa!

Aquells discriminats refillets de la llengua dominant (és una metàfora), van traure suc de taronja del desert judicial i van enviar a cagar i a la merda els drets dels valencians, una altra vegada més, per acceptar de viure amb els espanyols en modo submissió i vassallatge.

Breu: la desobediència és l’únic camí. Això és, evitar de fer col·laboracionisme amb l’invasor i la seua llengua, que no serà mai la nostra, malgrat que el PSOE dels GAL i Podemos vulguen dir el contrari. Ni a l’escola, ni al cinema, ni al teatre, ni al comerç, ni a la tv, ni als llibres. Ni a la farmàcia, ni als wàters públics ni a les fira no vages. Aquella no serà mai la nostra. L’espanyol no serà mai una llengua lliure o voluntària o una llenua de primera. Mai de la vida.

Tenim una tv raquítica i pocapena, amb totes les altres tv’s catalanes prohibides, contra un centenar de televisions espanyoles subvencionades amb diner públic, més les plataformes espanyolistes tipus movistar, netflix, orange i tutti quanti, dos-cents canals pel cap baix, però encara ells se senten discriminats. Els castellanoparlants. Tots sense execepció. D’una altra manera n’aprendrien, de llengües i de drets humans.

La idiotesa dels valencians que són col·laboradors, que els agrada fer de malparits i llepons, no té perdó ni penitència suficient camí del purgatori o del cel: per això, ara sí que ens toca discriminar l’espanyol.

—Combat, mestres, combat!

El feixisme espanyol que ens va calant

Presos polítics, joves empresonats per al goig dels jutges, cantants, músics, poetes o mestres perseguits, exiliats… I tothom anem fent vida, com si aquest viure feixista que se’ns ha enfeltrit a la pell fóra normal. Un viure normal que tolera el feixisme, en qualsevol dels seus graus o nivells o maneres d’expressió.

Tant se val l’ONU, o els informes d’Amnistia, o les recomanacions d’institucions internacionals, sobre com espanya ataca la democràcia i els drets mínims. Tan se val, perquè espanya, sobretot el govern espanyol, els jutges, i la resta de calaveres, no fan cap cas, ni de lleis internacionals, ni de clams en favor de la dignitat.

Espanya és per damunt del dret internacional. És per damunt de les persones, per damunt dels drets. Todo por la pàtria, aquest clam feixista de la guàrdia civil, ja ho diu tot, des del franquisme més dur, que conserva l’essència del purisme feixista de tottemps, de qualsevol temps de dictadures.

Mentrestant, fem vida normal. Els uns i els altres. Mestres o infermers o metges, o agranadors o polítics, o pares o mares o familiars de qualsevol condició. Fem vida com si no passés res. Res de res. Com si només la mort i les morts de pandèmia ho pogueren cobrir tot, tapar tot, dissimular que el viure espanyol de domini i submissió s’hagués instal·lat per sempre. Sense remei.

El temps, els esports —malgrat que no n’hi ha esports—, les altres notícies, els mitjans afins al corpus feixista ja van fent com si no passés res. Com si la normalitat feixista de conviure amb la repressió, amb l’amenaça, amb les multes, amb el caprici de jutges i militars, estigués per damunt. Espanya ja sembla l’ull de déu i la seua gràcia.

Se’ns ha calat fins i tot una manera d’acceptar que tot allò que passa o ens passa és el que més convé, i ens convé, per la gràcia d’ells. Ves si la cansalà és de pollastre i el nostre ideari era fluix tan prim que ens fa por tossir, no siga que pensen que pensem.

Arribarà el moment que la submissió general ens impedirà de veure què som…

Jo, aleshores, torne a la metàfora dels peixos del David Foster, perquè és boníssima, sobretot per a la ceguesa dels mestres… “Què caram és l’aigua?”

 

POST: “És veritat que, ell, hagué de suïcidar-se, que potser és el que pretén el govern espanyol del psoepodemos… Abans morts que no demòcrates o lliures.”

 

 

Comunicat de l’ateneu de Bétera: suspés el Folkestiu2020

L’Ateneu de Bétera comunica que el festival “Folkestiu 2020” no es farà. Ni concerts, ni tallers, ni parades  ni balls a la plaça.

L’Ateneu lamenta de comunicar-vos això: …que l’edició del festival FOLKESTIU BÉTERA 2020, prevista per al proper mes de juliol, ha quedat finalment suspesa. L’actual pandèmia de la COVID-19 ens obligava a prendre unes mesures de seguretat i prevenció del tot incompatibles amb l’ambient i l’essència d’aquest festival. Esperem que la situació canvie i que en un futur no gaire llunyà podrem tornem a gaudir d’unes vetlades de música, dansa, cultura popular i caliu col·lectiu.