Trons i llamps, que no són de pluja

Uns amics treballen avui per la recuperació de la memòria històrica dels valencians. En concret, estudien documents i imatges del camp de concentració de Portaceli, el Camp de Túria, perquè preparen unes jornades en favor de la democràcia, de recuperar la dignitat de tanta gent assassinada als peus de la Serra Calderona, allà on ara hi ha el camp gran d’oliveres a l’entrada de l’hospital doctor Moliner, al terme de Serra.

Això després d’un altre jorn per a la història de la democràcia a Catalunya. El 20 de setembre, després de l’atac feixista contra les institucions de la generalitat, el poble va donar una altra lliçó al món, fins ben entrada la matinada, defensant el carrer, les institucions, les seus dels partits, els seus polítics, el govern. És un moviment imparable, que alliçona també d’emoció. Ahir es va destapar la conxorxa del govern d’espanya contra la democràcia, amb l’excusa del referèndum. L’organització de vaixells caserna, que podrien convertir-se en vaixells presó, és, com diu Vicent Partal a l’editorial de hui, un fet d’una gravetat extrema, en una democràcia. La democràcia a espana s’ha acabat, ja fa dies, per les pressions i el setge militar de la guàrdia civil contra Catalunya. I sobretot, perquè aquest paper de la GC no ha canviat mai, era en temps de Franco i és avui, el mateix paper, el mateix esperit amenaçador, el mateix rostre feixista.

En cinquanta anys, aquells governs d’espanya que es diuen democràtics, s’han vist incapaços de fer net, de recuperar la dignitat, de mostrar que tenien la voluntat de restablir la democràcia. No parlem dels privilegis a fundacions feixistes, militars o eclesials. parlem de consolidar una democràcia mínima, de tall europeu, que pogués créixer i guanyar amb llibertats i privilegis per a tots els ciutadans sense excepció, nadius, forasters, estrangers, migrants o immigrants, sense distinció. No només no ha sigut possible, l’empresa, sinó que la resposta al clam de demanda d’independència d’una de les parts de l’estat, condició que aplega la carta de les Nacions Unides i la carta d’Europa, ha sigut la violència, el colp, l’assalt contra la democràcia mateix.

Ho diu el mateix president espanol, Mariano Rajoy, un dels homes més mediocres de la política dels últims cinquanta anys, que encara té mesures pitjors i no dubtarà a aplicar-les. Çò és la mateixa mesura d’un maltractador: —t’has guanyat que et mate!, i acaben matant.

I encara n’hi ha que es pensen que no li manca raó i que potser farà curt. Ves la burrera i el fons d’una gent que es pensava que era democràtica, de convicció. Però en veure les orelles de la llibertat atien el foc policíac o militar: milers d’homes amb armes a adobar un problema polític!

Catalunya serà lliure, tard o d’hora. Allò que alguns provocaran en el camí d’aconseguir-ho serà d’una irresponsabilitat gravíssima.

Els amics continuen burxant documents, imatges, testimonis del camp de concentració de Portaceli. Hi van tancar milers de republicans que havien perdut la llibertat i l’esperança. N’hi ha fosses encara per descobrir, amb centenars de morts anònims, sense memòria, per una mala interpretació de la llibertat que uns pocs van pactar durant la Transició. A conveniència. “No, no toqueu res, no alceu més pols, no siga cas que la democràcia que signarem, tan prima i amenaçada, desperte els marianos de torn, els icetes, arrimades, tejeros, o ves a saber si aquells set professors universitaris que reclamen més mà dura, més colp, més feixisme.”

Europa ja pot baixar a Catalunya a aprendre. Si més no tants polítics com tenen tanta responsabilitat democràtica.

Gràcies a tants milers com ahir ens vau tornar la dignitat de ser. Per molts anys!

 

De plegar garrofes farem pedagogia

A l’escola tenim quatre garroferes joves. Així que avui hem començat un projecte amb els alumnes que serà un homenatge a la garrofera, la ceratonia siliqua. Ferran Zurriaga va fer un text magnífic per a la revista Mètode, l’any 2004. Entre més coses, deia…

«En tot l’àmbit mediterrani, del fruit de la garrofera menjaven homes i bèsties. La garrofera era arbre mare del món agrari, com diem al Camp de Túria, deessa mare, arbrada, dels secans valencians. A propòsit de la mar Mediterrània, quina relació trobeu entre la mar i aquest arbre? Quan a l’agost plegàvem les garrofes als darrers tossals del terme d’Olocau, tossals que s’aboquen cara als plans dels termes de Bétera i la Pobla de Vallbona i deixen veure al fons la ratlla blava de la mar, sempre hi havia algú que recordava que la garrofera volia mirar la mar. I nosaltres, infants, somiàvem en aquells garroferars de Benicarló i Vinaròs, al Baix Maestrat, a la Plana de Castelló o a la Marina, sempre vorejant la mar, i pensàvem el gust que seria prendre el bany quan anaves a plegar garrofes.»

Nosaltres no hem pres el bany però hem plegat garrofes. N’hem plegades, les hem ensacades, hem sacsat els sacs, els hem alçat i, encara, hem aprés a batollar amb una canya que encara conserva el ganxo per moure les branques del garrofer. També és veritat que n’hi havia xiquets que no es cansaven, que n’hi havia que els costava plegar, que posaven el cul en terra i amb una mà s’aguantaven el cap, però hem acabat de plegar les tres garroferes que ens havíem proposat, malgrat que ens haguera calgut més ordre, més ofici llaurador. Mon tio Vicent,  que en això era consentidor, com el meu sogre, hagués dit: deixa’ls, home, no veus que ja n’han plegades prou, deixa’ls que facen…

—Però ara, què farem de les garrofes plegades?

Avui, un home de Picanya ens ha dit que a Torrent n’hi ha un magatzem que les compren. De primer les haurem de pesar, calcular quantes n’entren en un quilo, en una arrova, i després que ens pagaran, comprovar el negoci que és ara mateix dedicar-se al secà, o al camp, si, com apunta el mestre Ferran, no assignem una funció a l’arbre mare de paisatge singular, excels, amb el valor patrimonial que allò representaria.

Demà matí, continuarem el projecte. He triat per començar una cançó sobre la garrofera de Bajoqueta Rock, i alguns detalls sobre l’origen i la geografia d’aquest arbre majestuós, del camp valencià que ja ha dit adéu al món rural…

Torna el Diluvi contra l’Aplec

«Cada any que convidem el Diluvi al Camp de Túria, plou.» No els convidarem més, xa. O sí, segons que convinga i ens diguen els llauradors de la Unió.

L’Aplec del Camp de Túria ha acabat en un aiguat imprevist en un moment, mentre el Diluvi era dalt l’escenari i els llamps brillaven desordrenats: Bona nit, diu la cantant, i tothom a córrer a cercar recer. Havíem tingut temps de molta cosa, les xerrades, els itineraris, el correfocs, el sopar popular, la fira d’artesania, Aspart de la Pobla i mig concert, mig solament, de Diluvi… Llàstima del final.

L’organització havia tingut temps de llegir el manifest-comunicat, en el qual explicava el perquè d’un canvi en l’Aplec d’enguany, en favor de més activitats, més diverses, més compromeses i solidàries, en canvi que els concerts i la part lúdica de la nit quedés en segon terme. Pel que fa al gènere emprat en les comunicacions, la ximpleria de parlar sempre en femení no sabem si amaga singlot o xanglot, però potser fa el paper contrari del que es pretén. Ai, que n’hi ha llengües amb gènere o marcades i llengües sense, que el sexe li’l posen uns quants lingüístes desafortunats.

En general, coratge i endavant, joves, a per l’organització de l’Aplec de 2018. Per cert, el primer dels Aplecs valencians de l’era moderna va ser a Llíria, el 1960, era d’àmbit país valencià i van participar joves d’Olocau, Marines Vell, Gàtova, Bétera, Nàquera, Serra… Potser més gent que no enguany: cinquanta-set anys després, a molts veïns de la comarca els hem cantat falta o fora. Ai, ai. Després d’aquell aplec de 1960, el mateix any es va fer una ruta universitària, segons que explica el mestre Ferran Zurriaga en el seu llibre d’història de la Vall, en la qual van participar Vicent Ventura, Miquel Tarradell i Joan Fuster, que van fer nit en una almàssera d’Olocau… No cal dir com d’il·legal i clandestí era tot allò, ara que n’hi ha polítics d’esquerra i mitjans progressites que tenen tanta por de la llibertat i de la democràcia…, excusant-se que, si no és legal, potser que destorbaran la GC i el tribunal i perdran accions i privilegis…

 

A cagar a la via, xa, i endavant les atxes!

 

El somriure dels valencians!

Nosaltres els valencians, la llengua dels valencians, el finançament dels valencians, el ball de valencians… El somriure dels valencians!

Especialment avui que a Algemesí commemoren la festa major amb les muixerangues, a Bétera la pastoreta, a Picanya la Moreneta, i arreu del país tot de maedéus trobades. Però el somriure valencià té a veure amb això que va passant al país veí, i com milers de valencians ho seguim a través de les xarxes, els diaris electrònics (especialment Vilaweb), i els comentaris en directe als bars, a l’escola, al mercat, a la cooperativa… Bé o malament, tothom en parla. I n’hi ha que amb entusiasme. Allò que viu catalunya és un moment històric. D’ordre mundial. I de retop, els valencians que també ho vivim, perquè ens afectarà plenament. Molts milers de valencians ens sentim partíceps del procés. I malgrat que n’hi ha una part de valencians que ho miren amb disgust, compte!, perquè a poc que aquests se d’adonen com els tracta espana, cauran un bac en terra que els obrirà els ulls definitivament. Com a catalunya, tampoc no n’hi haurà retorn. Pot haver-hi impediments, pals a les rodes, accidents, filibusterisme a l’engrós. Però no n’hi haurà retorn. Aquella felicitat que viu la gent a catalunya, que es comprovarà en aquesta diada de dilluns, 11S2017, no té cap contraoferta possible. Res no n’hi ha que es puga baratar per la felicitat. Res de res. I els valencians que tenim aqueixa sintonia amb el nord, amb la llibertat, amb la democràcia, doncs ho vivim com a propi. Com un moment històric en el qual també hi som. Protagonistes, espectadors, actius de gran importància.

Aquesta vesprada començarà a la Pobla de Vallbona l’Aplec del Camp de Túria, i el debat, les mirades, la complicitat, serà inevitable, joiosa, perquè en condicions normals, sense greuges, ni pressions ni males arts, la llibertat és per damunt de tot. I la democràcia. I aquest és el repte més gran que pot fer un país, si la seua gent, una majoria, ho vol d’aqueixa manera. Contra aquest somriure no n’hi ha res. Res que puga fer forat, si n’hi ha honestedat i intel·ligència. Les males arts poden endarrerir, castigar, desmerèixer, poca cosa més. I els valencians també hem començat a somriure. La pena, xa, que la porten els altres. Nosaltres ja n’hem viscuda prou, de pena i llàstima.

—Que encara no som una majoria?, ca, no passa res! Somriem, valencians, i bona festa final!

*Aplec del Camp de Túria: la Pobla de Vallbona, 8 i 9 de setembre

La clau que obrirà el nostre pany

Ahir era 4 de setembre, commemoració del natalici de Vicent Andrés Estellés, el poeta. Durant el mes de setembre, molts pobles organitzaran recitals, aplecs, trobades, lectures públiques de la poesia d’aquest poeta valencià extraordinari.

Entre més poemaris ‘La clau que obri tots els panys’ és també un símbol estellesià. Antigament, de xiquet jo encara ho he conegut, als pobles deixàvem la clau al pany. Era com deixar la casa oberta, perquè era costum de tenir la casa oberta. Algunes portes no tancaven, ni de dia ni de nit. I n’hi havia cases que deixaven la clau al pany durant la nit. Quan va arribar la desconfiança? No ho sé. Potser quan vam tenir alguna cosa que podíem guardar. Quan va entrar algun duro de la taronja, potser quan els homes van fer algun dineret anant a jornal. No ho sé. En aquell moment només es tancaven les portes i es treien les claus quan arribava el cotxe de la fiscalia. O quan passava la guàrdia civil. El cotxe de la fiscalia venia a robar. A robar-nos la producció pròpia de les cases llauradores. Ara ja no els cal el cotxe, ni els cal enviar els guàrdies, perquè han legalitzat el robatori a través de lleis, normatives i conxorxes polítiques en favor dels seus: ens roben les companyies elèctriques, totes sense excepció. Ens roben els bancs, ens roben descaradament i encara els paguem amb diner públic si no ens roben prou. Ens roba hisenda. Ai, això és de jutjat de l’Haia, de jutjat internacional. Que tot arribarà. Ens roba l’administració espanola sense mirament. Ens roben infrastructures, les inútils i les que eren necessàries; ens roben en els serveis, en les escoles, en els hospitals, en la universitat, quan destinen menys recursos que enlloc, menys treballadors, i destinen sous indignes per a la investigació i la ciència. Ens roben com a esport, com a paradigma, com a patologia. Sobretot perquè espanya està molt habituada a robar-nos, als valencians més que a ningú.

Així que tant li val això de la clau al pany, de la porta oberta de nit, tant se val tants forrellats com posarem, perquè el blindatge serà inútil. Ens robaran i ens continuaran robant mentre continuem súbdits de la seua paranoia. Mentre els mitjans, una majoria de mitjans a favor del robatori ens insultaran contínuament.

Som nosaltres els valencians que haurem de decidir quan voldrem tornar a tenir la clau del pany. Quan voldrem posar la clau al pany. La clau que obri tots els panys.

 

De ploure tan poc, ja ens pensem rics!

«Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! Qui ens hauria pogut posar la brida? Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria…» Incerta Glòria, Joan Sales

 

Ahir va ploure, ben bé que va començar despús-ahir, però un màxim de 30 litres. 40 litres a tot estirar, de mitjana al Camp de Túria… A Gàtova, a Llíria, a Bétera. Les previsions anunciaven que el xafarranxo continuaria avui i demà i potser dos dies més. Fins i tot l’amic Jordi Payà ho diu al seu bloc, com els ruixats seran protagonistes uns dies. Ca! Avui no n’ha caiguda ni una gota, ni d’aigua ni de sucre ni de res. Ni una de sola. Però igualment ens hem alegrat, d’aquest regal d’agost. Que som així, que en poca cosa ens posem contents com els gínjols, i el camp -es un bé mirar-lo, la terra roja, humida, i un perfum que ompli l’ambient. És un goig que no exagere. Tanquem els regs, que cal estalviar aigua, estalviar l’energia que fa anar els pous, estalviem costos, amb aqueix regal inesperat, malgrat que hagués pogut ser més gran, més generós, més intens. Una saó d’una setmana, a tot estirar, deu dies, i poca cosa més, si torna una calor que demanarà de tornar a obrir l’aixeta… Passe a veure com ha plogut al camí de Llíria, damunt els armetlers, que les marcones obrin més tard, cap a finals de setembre, si és que no les toquen. Sorpresa, ja n’hi havia que plegava per comptes nostre. He cridat l’home, m’ha demanat si jo era l’amo, li dic que ssí, que sóc l’amo i que jo no l’havia autoritzat a plegar armetles, que un grapadet per a casa, si m’ho hagués demanat, no li l’hagués negat. Ell diu que acabava de posar-se, que ho deixa. Li demane qui és, perquè la cara m’és coneguda, però no acabe de situar-lo, de quina família és. M’ho diu, el salude i passe avant amb el cotxe. Aparque, comprove que l’home carrega el cabàs en el seu cotxe, em mira de lluny, i fa via. Ací també ha plogut, i les armetles, i els arbres, agrairan el regal sens dubte. I aquell home.

—Què poc que dura l’alegria, en la casa del pobre, xa!

 

Una incerta glòria, un vint-i-sis d’agost

«la bóta del poble era un gran bocoi que hi havia a l’entrada, sota l’arc de l’escala, sempre ple de vi perquè tothom qui volgués entrés a beure’n; que en aquells temps les portes del castell no es tancaven mai ni de dia ni de nit… Al terme d’Olivel, els pobres no havien d’anar a l’asil perquè els recollien al castell, on els carlans els mantenien. Encara existeix la cuina dels pobres, que és on dinaven i sopaven.»

Incerta Glòria, Joan sales.

 

Avui hem repetit jorn, perquè el meu germà Josep tenia lliure i volia venir a plegar armetles, volia ajudar-nos. Ell sempre diu que vol ajudar-nos, que no l’avisem mai, per implicar-se més en el camp. Jo avui no volia venir, perquè ahir vaig acabar amb un colp de calor, sense aigua, i físicament esgotat, sense ganes de dinar. Però el meu germà tenia aquella il·lusió… Hem pujat pel camí de Llíria fins al camp d’ametlles de mon pare, que no fa gaire em va contar que el camp l’havia comprat el meu iaio Francesc, fa gairebé cent anys, per cent duros. Un sequelló de pedres i llosses que mon pare no transformà mai, encara se’ns fa ben difícil caminar-hi. De primer era vinya, i després, en acabar-se el raïm a Bétera, mon pare va plantar armetlers. Això ve a tom perquè mon pare, encara no fa cinc mesos es va negar en redó a vendre’l, el camp, malgrat que ens el baratàvem per un camp de tarongers. El camp no és ven, va dir. I el camp encara no s’ha venut.

Enguany els armetlers han fet una collita impròpia, desconeguda, malgrat que no havia gosat ni mirar-mels; no l’hem passat de ganxos, no li hem tirat guano, ni el vam aclarir ni res, a l’hivern. En canvi, el camp ens ha regalat una collita de goig. Així que ens hem decidit a plegar armetlers com si ens anés la vida. Un error? Possiblement. Perquè si espereu un rendiment de diner, després de la feina de batollar-les, plegar-les, ensacar-les, carregar-les, transportar-les, pelar-les i vendre-les, no us enderieu. A euro l’hora i sense comptar la propietat. Una altra cosa és el negoci de l’armetla, si ets comercial, o tens centenars de fanecades, amb les eines, la maquinària necessària i tota la pesca d’un ofici del destemps que vivim… De fet avui no pensava venir, després que ahir ja vam treballar de valent, sobretot perquè encara són verdes, i moltes encara pengen de l’arbre ben tancades, que seran difícil de pelar sense la màquina. Però la cooperativa ja no lloga la màquina i no sabem què farem. El resultat del segon dia, després d’una feinada al sol, no ha sigut catastròfic, si descomptem que se’ns ha avariat el cotxe i hem hagut de cridat la grua —pel cap baix, diu el xofer de la grua que investiga què pot tenir el cotxe abans d’enganxar-lo, teniu rebentada la bomba del gasoil, així que prepareu un cànter de vi, si voleu salvar el cotxe, o la cartera… L’amic Vicent Verdevio ha vingut a emportar-se el remolc amb les armetles plegades. El trastorn, el temps perdut, la calor sufocant d’un dissabte d’agost, i tornar pacientment a casa a dinar, passades les tres de la vesprada. A peu, sense cotxe i de bon humor.

Cal explicar quin valor té aquesta feina, el camp i el secà, l’aigua fresca, l’ofici noble de plegar armetles, malgrat tot, i saber que en comprar els torrons de Nadal a Casinos, pagaré un preu astronòmic per un producte que haurà eixit del nostre camp un jorn d’agost, d’una incerta glòria. Un segon premi l’ha aconseguit el meu germà Paco: un amic seu de Calaceit li regalarà una vella màquina pelaora, si tenim el coratge d’anar a per ella abans que no s’acaben les vacances.

—Veieu que torna, ara mateix, la bóta dels pobres!, aquella felicitat d’un detall, d’una sorpresa viva, d’una amistat, d’un viatge rellamp? Així que en la taula dels pobres, qui havia dit que plegar armetles no era un dels millors oficis d’aquestes vacances.

 

Post: ja he vist a través de Vilaweb què ha passat aquesta vesprada a Barcelona. Després del desgast, no m’he vist amb cor de baixar a València, per raons que ara no explicaré, però Barcelona, ai, ja pinta de capital d’un nou estat d’Europa.

Un temps incert, després de la festa

Un temps incert, després de la festa. Tornem a la lectura, a les vacances de rutina, a la tria dels moments per a l’avorriment, a no fer res, a passar pel camp… He començat Incerta Glòria finalment. En poques pàgines ja saps que és un llibre que t’agradarà, ple de referències culturals, de frases de substància que mereixen encapçalar una pàgina, una crònica, un llibre, de renoms del segle XX i del XIX, així que he copiat algunes sentències de la primera part de la novel·la, i les deixe ací per convidar-vos a passar pel llibre…

La primera i l’última de les frases tenen una connexió directa, il·limitada, i lliguen aquesta actualitat que patim d’aquests dies incerts, sempre paga la pena de viure, sempre, que els que som ja ens refarem dels colps, en canvi, els que no hi són ja no podran fer res. Res de res… En canvi d’aquest passar, ens construïm tot d’inferns, com si no volguérem aprendre’n, que ens costa perquè l’edat ja no ens fa anar tant frescs, ni intel·ligents… Després hi ha les frases del paisatge, l’Aragó, segons que explica el protagonista en aquesta primera part de la novel·la, i les referències als anarquistes i al vi, els bocois, el sofre, la bóta barquera, em sembla que és la identitat pròpia de mon pare, que torna al record aquests dies que tenim tantes hores per passar per sa casa, pel corral, en donar de menjar als gats, justament avui que m’he llançat i he carretejat els cabassos, els sacs i les xarxes… Em sembla que demà passarem a plegar armetles. Ja veurem qui proveirà!

Les primeres frases…

«Quan m’he llevat, la vida em semblava altra vegada digna de ser viscuda.»

«Aquests paisatges no pertanyen a l’espai, sinó al temps, no són, doncs, paisatges, sinó instants.»

«Quan cau la tarda i es mou la brisa, entre el fullatge dels xops i entre els gessamins i les mareselves silvestres se sent una xerradissa d’ocells de moltes menes: merles, caderneres, oriols, què sé jo. Al lluny, al fons dels boscos, el cucut toca les hores.»

«els anarquistes van començar el saqueig pel celler; una borratxera de macabeu i de claret, les dues varietats elaborades pels frares. Però una borratxera amb ordre: allà hi ha encara els bocois en perfecte estat i gairebé plens.»

…La frescor del soterrani i aquell perfum del vi resulten estimulants. La flama vacil·lant del gresol projecta les ombres dels bocois contra els murs de carreus grollerament escairats i recoberts de teranyines molt espesses, potser centenàries algunes d’elles. El claret, fred, molt sec i olorós, té un punt de gust com de pedra foguera i un altre punt com de sofre (això darrer li deu venir dels lluquets o palletes ensofrades amb què devien fumigar l’interior dels bocois buits abans de trasbalsar-hi vi novell, com fan els bons vinicultors)

«Que el món siga tan bonic i nosaltres ens hi tombem d’esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns…»

 

Incerta Glòria, Joan Sales. Club editor, 17a edició. Barcelona 2017

Final de la festa a Bétera

Maria Josep Bes, Ximo Cafarena, els Germans Caballer de Sagunt, un grapat de músics de primera fila, malgrat que eren darrere, i un cor de veus de l’escola de veu de la mateixa Maria Josep, han tancat l’últim dels concerts de les festes a Bétera, que en conjunt ha fet una aposta seriosa pel cant valencià i el ball tradicional. L’estrena “d’Aires mediterranis” encara és per polir, però apunta a espectacle de gran format per a espais més petits (la plaça del Mercat?), i encara millor per a espais tancats. Ajustar les veus, minorar l’amplificació i encaixar el conjunt de la música simfònica o de corda amb el tabal i la dolçaina ho portarà el temps i l’ofici de més concerts. Tampoc no ho han tingut fàcil, ni amb el tècnic de so ni amb l’estructura caòtica de l’última nit de festes: qui no és de Bétera, potser que no entenga què passa el 22 d’agost a l’Albereda. Però l’esforç d’aquesta experiència “d’Aires valencians” mereix l’espera d’un rodatge necessari. L’aposta final era valenta i singular. I com deia Maria Josep des de l’escenari, cal agrair el suport de la regidora de festes i de l’ajuntament per creure en aquest projecte d’arrel mediterrani.

Final de festa i de festes, i el retorn del poble a la normalitat en unes hores. Les jugades, això i allò, el Botifarra al carrer Caruana, i l’Aljama, que després va repetir balls al carrer València, les danses de Bétera a la placeta del Sol i del Mercat, el 15 d’agost sublim, el repàs de la rodà, una coetà excelsa al nostre carrer, Sant Roc, la partida de pilota que va guanyar Pere Roc, la coetà del Gos (brutal) el fatídic 17A, la nit del cant d’estil amb Xavier de Bétera, diuen que la nit del rock amb Obús, els sopars a la fresca, l’amistat, les absències, tot plegat un any més que hem viscut intens i joiós, i tristot. D’aital experiència de festes, del record per les víctimes i de tanta gent com pateix la violència cada dia. De la festa i dels moments difícils n’hem d’aprendre sempre. Això és la vida, sobretot, aprendre.

Convenim que en la festa cal afegir-nos a l’alegria… i demà serà un altre any. Anit mateix el president dels majorals del 2018 va fer un discurs abrandat amb un valencià exquisit. Per molts anys i feina per envant.

 

El 17 d’agost, que a Bétera és el Gos

Ahir era el Gos a Bétera, el tercer dia de la festa major, la més grossa de l’any; però després d’allò de Barcelona, i després d’allò de Cambrils, i més coses que avui també passen al món, tornem a aquella realitat universal de la violència. De violència n’hi ha sempre al món, sempre, variada, intensa, cruel, que de colp t’afecta més directament i et deixa paralitzat, esmaperdut, com si ja no volgueres fer vida normal  almenys durant unes hores. Vicent va haver d’interrompre les vacances, enguany que semblava que xarràvem tant del futur i ens quedava tanta corda, encara, perquè el dèsset a Bétera és ben especial, després de la coetà del Gos, per explicar-nos les jugades de la festa, per fer balanç, per començar a ordenar com serà el nou curs, a partir de setembre, encara amb uns dies d’agost per endavant, per recuperar-nos, per viure’ls des de l’amistat que ens fa viure.

Tot es va estroncar quan Vicent ens va avisar que pujava corrent a Barcelona, en assabentar-se de l’atemptat, i nosaltres vam esperar-nos a veure què ens contaria, perquè com diu Pere Cardús, ja sabem com van les primeres hores d’informacions que són desinformació. Els amics ens vam concentrar a l’Albereda, però només la meitat, perquè l’altra meitat no tenia ganes de continuar la festa i no volgué baixar, i ens va esperar per sopar; deixaven passar el temps i el siroll informatiu. Vam veure la coetà, extraordinària com cada any, brutal, però més desanimats, callats, gairebé muts, i vam pujar al corral de l’Ateneu a sopar. De d’allà seguíem les notícies a través del telèfon i enraonàvem sobre la festa. Vint-i-quatre hores abans teníem convidats de Barcelona, Helena i Joan, que ja serien a casa. La festa, la música, la política, la independència, la llibertat, la democràcia, què farem els valencians a partir del 2 d’octubre, eren els temes feia quaranta-vuit hores. Però anit la conversa era desmaiada, amb comptagotes, més respirada i menys festiva, també perquè era el dia del Gos, i també perquè, encara que la vida continua, res ja no és igual, almenys durant uns dies continuarem vivint que res no és igual. L’estiu, els dies que queden de vacances, la conversa amb els amics, l’alfàbega… I després, des de casa, o des del mòbil, mentre tire una motxilla d’herbicida, seguesc la notícia a Vilaweb, i em sent tan orgullós de l’amistat, de la professió periodística, de viure, de continuar treballant per la democràcia i per la llibertat amb els meus, amb la mirada dels meus. La concentració a la porta de l’Ajuntament de Bétera, que Rosa m’havia volgut explicar que era a tota la comarca sencera, el Camp de Túria en favor de Barcelona i Catalunya, , el suport sincer, la solidaritat, l’ajut d’un país sencer, com un exemple. Res no és igual, després dels colps, ja no ho és, però ens sentim plens de goig per continuar. I continuem.