La pluja ens despulla

Dins les Memòries del foc, Eduardo Galeano, escriu un text breu molt bell sobre el naixement de la pluja. A València ha plogut de valent avui, en algunes punts més de 100 litres, i en uns altres punts gairebé 200 litres per metre quadrat. Però tret d’aqueixes puntes, l’aigua no ha arribat a passar del 100 litres en la majoria dels observatoris. Tanta aigua caiguda durant tot el dia. Aigua racional i valuosa. Ara, la ràdio, la televisió, les xarxes, els ajuntaments, tothom volia dir la seua, tothom en deia i no parava, a l’escola rebíem missatges, i moltes escoles han decidit de tancar i de suspendre les classes, també els instituts, i fins i tot les universitats. Talls de carreteres secudàries i de principals, autovies, trens, jutjats, edificis nous de trinca…, un autèntic desastre. Una calamitat de país, d’infrastructures. Al segle XXI, la pluja atura el país però ningú no dimiteix. Ni se’n fa responsable de la qualitat de les infrastructures: comerços, hospitals, estacions de metro, edificis nous i vells, semblava que plovia dins els edificis. Però ningú no dimiteix. Ningú. El nivell de corrupció i d’engany ha sigut tant gros, que un dia de pluja ens paralitza el país valencià, ens atura la vida, ens colapsa, i només que sabem parlar de ximpleries, per amagar quin fracàs que representa això que passa: arquitectes, politècnics, constructores, empresaris, polítics, assessors, milers de milions que ens hem gastat durant anys en unes millores que no valen ni un quinzet, que fan aigua, ai, amb el primer núvol, i tots correm a amagar la merda, en canvi d’explicar com plou ací, allà, i ves com corre el barranc, i aquell cotxe, xa, estacat en el gual, davall el pontet de la via… A cagar a la via, mamons!

Sí, demà mig país continuarà aturat i l’escola tancada, perquè ningú no explique el nivell dels nostres primats més evolucionats.

I encara no voleu reclamar la RepúblicaValenciana!

Cims amunt, valencians!

Anit, uns quants esforçats valencians van fer el cim del Garbí. Afegim cims per la llibertat, diu avui Vilaweb. N’afegim també de cims valencians a la proposta col·lectiva del país, i el Garbí, a la serra Calderona, és un cim valencià emblemàtic, amb el permís del mestre Ferran Zurriaga, que hagués preferit de pujar al Gorgo o al Puntal dels Llops. Els voluntaris esforçats i coratjosos valencians reclamaven la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, en solidaritat amb Catalunya.

L’avís va ser tan improvisat que molts altres valencians no vam poder acompanyar-los físicament, però d’esperit hi érem, sense dubte, amb aquest compromís cabdal per la República Valenciana, per qualsevol acció democràtica, oimés en favor de qualsevol república lliure, com ara demana Catalunya amb insistència i convicció.

Idees i convicció, ser creatius i mantenir-nos ferms amb els ideals.Cims amunt, valencians. Tants com en tenim, d’emblemàtics i de topònim noble. I de gent disposada a aconseguir-los!

[…]

 

El manifest del 9 d’Octubre

El 9 d’Octubre commemorem l’entrada del rei Jaume I en la ciutat de València i el naixement del poble valencià. És un dia de festa, i un moment de balanç del camí fet i d’albirar un nou horitzó cap al qual avançar. Aquest 9 d’Octubre representa un punt d’inflexió. D’una banda, allò nou agafa cada vegada més força, i el poble valencià pren consciència de tants anys de discriminació, i s’alça per defensar els seus drets. Reclamem un finançament just i la sobirania fiscal per a fer possible la sanitat, l’educació i els serveis socials que necessitem. Exigim igualtat lingüística: que siga necessari ser competent en la llengua pròpia per a accedir a la funció pública, que pugam veure TV3 i IB3, i respecte per als nostres drets lingüístics i l’ensenyament en valencià. Volem recuperar el dret civil foral, i polítiques sostenibles i respectuoses amb el territori. Però, d’una altra banda, allò vell es resisteix a desaparèixer, i, així, assistim a una preocupant regressió autoritària, amb l’empresonament o processament de dirigents associatius i càrrecs electes per organitzar un referèndum a Catalunya, de cantants i actors per fer ús de la llibertat d’expressió, i de sindicalistes en l’exercici del dret de vaga. Exigim la seua llibertat. És un imperatiu democràtic derogar la llei mordassa i reconèixer el dret a decidir. També demanem unitat antifeixista per a respondre a la impunitat que hem constatat amb què grupuscles d’extrema dreta fan ús de la violència verbal i física per impedir l’exercici dels drets de manifestació i llibertat d’expressió, tal com va succeir el 9 d’Octubre de l’any passat o en el recent Aplec del Túria, davant la passivitat de la policia. I denunciem la judicialització de la política, que ha convertit el TSJCV en un ariet contra la igualtat lingüística en l’ensenyament i en l’administració valenciana, així com en contra de la capacitat legislativa de les Corts Valencianes en favor de la ciutadania i dels serveis públics. Malgrat això, encarem el futur amb confiança en la maduresa del poble valencià. Som molt lluny dels anys de la mal anomenada “batalla de València”, i els discursos de l’odi, la confrontació i l’insult ja no funcionen. El valencià ha demostrat ser un poble d’acollida, generós i obert, cosa que ens omple d’orgull. Un poble que sap ser País.
Aquest 9 d’Octubre farem un pas més per a deixar enrere el passat, mentre noves generacions es fan adultes i porten amb elles un alè d’esperança. Avui ens conjurem per treballar en positiu, sempre al servei del poble valencià i de la defensa dels seus drets i interessos. I per continuar avançant en el camí de recuperar la nostra dignitat com a poble, de guanyar llibertats, i de fer un País Valencià més lliure, igualitari i just.
 ···
 ···
9 d’octubre de 2018, Comissió 9 d’Octubre. Formen la Comissió 9 d’Octubre
Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Associació Cívica Tirant lo Blanc, Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), Ca Revolta, Escola Valenciana, Plataforma pel Dret a Decidir, Plataforma per la Llengua, Societat Coral El Micalet, Sindicats Comissions Obreres del País Valencià (CCOO-PV), Intersindical Valenciana Partits Compromís, Els Verds del País Valencià, Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), Jovent Republicà, Podem
Manifest que va llegir Betlem Agulló des del pont d’Amèrica als milers de manifestants que dimarts 9 d’Octubre començaren a alliberar València.

Arcs Amandi i la poesia d’Estellés

Anit vam fer una tria de músiques que el quartet Arcs Amandi interpretarà al corral de l’Ateneu de Bétera per acompanyar els lectors que llegiran Estellés; en total, una vintena si no és que se n’afigen més a última hora.

Bach, Vivaldi, Hëndel, Purcell, Albinoni, Piazzolla… és la tria feta per la música: per la poesia, a més d’Estellés, llegirem poemes d’Alexandre Navarro i Marc Granell, que enguany va ser el poeta triat per commemorar el dia internacional de la poesia. L’ateneu de Bétera en farà una lectura especial en diverses llengües, del poema que Granell va escriure expressament. Potser que tancarem amb Auld Lang Syne —l’hora dels adéus— una mena d’himne escocés, apropiat pel necessari cant de llibertat que representa… Això és del poeta Robert Burns, granger, patriota, anticlerical, republicà i pobre.

beguem una copa de cordialitat
pels vells temps.
Tots dos hem corregut pels vessants
i recollit les belles margarides,
però hem errat molt amb els peus adolorits
des dels vells temps.

Arcs Amandi el composen Lluís Usó, Gemma Cuerda, Raquel Aparisi i Laia Arnal, quatre joves músics de Bétera i de Nàquera.

Encara llegirem uns versos que ens envia Vicent Partal, que ell voldria llegir en directe, i nosaltres farem nostres, en aquesta nit espcial pel nostre poeta. Estellés els va escriure en recordar algú de Bétera:

‘Florires com l’alfàbrega i et pense / entre les mans delirós de trobar-te. / S’escolten grills tota la nit desperts, / camins perduts’ V. A. Estellés

 

 

 

La nit Estellés com la nit Burns

Bétera, 5 i 6 d’octubre de 2018: Nit Estellés, la primera d’assaig, la segona de debò, però totes dues seran nits de lectura, de recuperar l’acció de llegir públicament, en públic, en el corral de l’Ateneu. Només que portem 9 anys de lectures en reconeixement al més gran dels poetes valencians, si voleu, de festa poètica arreu del país, però n’hi ha pobles que ja han aconseguit de convertir-la en una nit significada al seu calendari.

Camí de convertir el nostre referent com han fet els escocesos en la seua nit Burns. Reunir-nos per llegir, menjar. beure i escoltar música. Aquesta vegada, l’Ateneu de Bétera ha convidat un quartet de música, Arcs Amandi, joves que acompanyaran la lectura i el poeta. Divendres cinc, assagem i triem els poemes. Dissabte ja fem la lectrura. T’animes a participar-hi?

*Sens dubte que també farem referència a la llibertat dels pobles, a la llibertat dels presos polítics, a la llibertat de la poesia, i, com diria Durruti, al compromís de somoure consciències. La resta no sembla que pague la pena.

Un ppartit per a delinquir

El PP de Bétera m’ha agafat unes imatges on sóc fent un discurs. Els discurs era en un tros de Bétera, el parc del Jonqueral, que fa anys eren uns femers. El PP em fa escarni i burla del discurs en l’Aplec de la comarca, per atacar l’Ajuntament i qui el governa. Eren uns minuts de discurs en favor de la llibertat, contra l’espanya rància i casposa que empresona polítics o músics o joves amb ideals. Era un discurs en favor de la República dels valencians, però també en favor del camp, del comerç local, de la gent honesta i dels drets universals. En favor de la taronja, de l’ametlla o de l’oli… Tot això que li fa tant de mal al PP, un partit que es va inventar per delinquir, per corrompre i, especialment, per robar als valencians.

Ves si serà gros, que els propis militants de pes del ppartit ja ho han confessat, que n’hi ha presidents, consellers, diputats, parlamentaris, i centenars de militants del pp imputats per tanta delinqüència com van practicar, sobretot a València. El PP és un partit criminal, que es va finançar durant anys de tants diners com robava. Per cert, diners que no ha tornat a la hisenda pública dels valencians. Que ha falsejat proves, que ha esborrat ordinadors i que ha mentit pels colzes, avisant-nos que allò que feia no costaria ni un euro als valencians. I ens van deixar netets, els refillets!

Són aquestes caterinetes del PP, regidors i regidores, que ara volen fer escarni d’un discurs que demanava llibertat i república. I escola. Tanta com els en falta, pobres, a aquests dissortats de la vida i del poble on vivim. Si hem arribat a tenir mala sort, de tanta ignorància… I de la mala companyia.

“Si seran rucs, que el seu nou cap allà a espanya no pot ni justificar els estudis primaris, si no és per la prevaricació de jutges i mitjans. I encara voldrien fer-nos lliçó d’això i d’allò, els pocavergonyes.

—Ai, quanta escola us cal, peperetes!

El pregó que ens va alçar l’ànim!

Comencem un nou curs escolar…
—amb presoners polítics, amb exiliats, sense connexió a TV3 i IB3, amb més policia i més gc, amb més pressupost militar i menys pressupost per a ciència, amb l’amenaça a la democràcia, sense finançament just, amb prevaricació judicial, amb atacs a la llengua, amb judicis contra l’ús de la llengua, amb una involució franquista, amb l’amenaça als mestres que parlen de democràcia, amb la lomqe vigent, amb el pitjor finançament de l’estat, amb el pp encara legal, amb mitjans venuts als amos de l’empresa, amb fundacions franquistes, amb persecució de joves antifeixistes, amb la por al cos dels mestres, amb amenaces a la llibertat d’expressió, amb por als llaços grocs, sense empara a la democràcia, amb un sorprenent Àpunt

Comencem un nou curs convençuts de la victòria de la democràcia sobre el 155 i els seus actius (pose+pp+c’s), amb il·lusió pel treball, amb goig d’aprendre un any més, amb la convicció que els Drets Universals són per damunt qualsevol constitució, amb la fermesa que només la llibertat acosta el coneixement als alumnes, amb sobrietat i decisió per consolidar una escola lliure, democràtica, republicana, honesta i valenciana. Ves si tenim repte gran i feina per envant!

Benvinguts a l’Aplec del Camp de Túria!

«Per damunt de totes les llibertats, doneu-me la de conèixer, la d’expressar-me i la de discutir lliurement d’acord amb la meua consciència.» MILTON
«Aquells que recorren a la «justícia policial» amb el pretext de defensar la veritat no fan una altra cosa que matar-la definitivament. I matant la veritat, acaben matant també la llibertat.» MILTON
Totes dues idees són en el quadern que Nuccio Ordine va titular “La inutilitat de lo inútil“, i ajudarà a comprendre què passa amb la llibertat de Catalunya i la resta de pobles que volen decidir el seu futur, i què passa amb Espanya i la resta d’estats que usen la força per reprimir-los, com a únic argument.

Bétera acull el VII Aplec del Camp de Túria amb l’ideal de la llibertat dels pobles, que la Carta de les Nacions i la Declaració de Drets Universals de l’ONU aplega i defensa des de 1948. Però si bé Espanya va signar aquella declaració, en el fons no la respecta, perquè no és en la seua filosofia de vida. A Espanya malviu una democràcia precària tan carregada de franquisme i corrupció, que la violència prima sobre la llibertat, la brutícia sobre el coneixement, la corrupció sobre l’honestedat, el futbol i els bous per damunt la lectura. Sí, l’Aplec d’enguany torna amb convicció, més que mai, amb un dels reptes grossos: «defensar la democràcia a ultrança i combatre pacíficament l’amenaça dels violents». «Sentir-nos valencians amb plena llibertat, i si una majoria ho decideix, com han fet tots els pobles de la terra que ho han desitjat profundament, convertir-nos en una República independent.»
Ningú com els valencians per defensar els interessos propis, la identitat, la cultura, l’economia, el camp i el territori. Per això aquest Aplec d’enguany, mestres, llauradors, funcionaris, joves, estudiants, jubilats o botiguers. Per la llibertat i avant!

Però fins i tot en una democràcia fallida, carregada de franquisme, que avantposa la repressió a la llibertat, la coerció a la participació, la inversió en policia a la inversió en escoles i coneixement, n’hi ha camí i feina per envant. Som en un estat subdesenvolupat, mentalment. Ja passa que invertim en armament militar contra la inversió en investigació científica. En canvi, per explicar el món, per explicar-nos-el, cal molta cultura i saber-nos animals de cultura. Quan la crisi tenalla una nació, diu el professor Nuccio Ordine, és més necessari que mai duplicar els fons destinats als sabers i a l’educació dels joves, per evitar que la societat és precipite en la ignorància.

—Espanya es precipita i nosaltres fem Aplecs!

«Caldria multiplicar les escoles, les càtedres, les biblioteques, els museus, els teatres, les llibreries., en temps de crisi.» Però Espanya multiplica la inversió en policia. Com a les monarquies bananeres. Què és si no el feixisme?, un món de tenebres, d’amenaces, de repressió, de violència i de falsos màsters… Que fa Espanya amb aquest embat amb Catalunya, València o Altsasu? Més policia, més prevaricació judicial, en canvi de coneixement o de llibertat.

Què són si no els Drets universals? una lliçó de vida que Espanya va signar però que no va acceptar ni comprendre mai.

Què és un Aplec comarcal si voleu, si no la reunió de la gent en favor del coneixement, en la trobada, en la festa, en la música, en l’estudi, en favor de l’aprofundiment comarcal, en l’esforç d’entendre la vida de poble i com la podem millorar… I és aquest coneixement i aquesta llibertat d’uns quants joves el que els fa mal, molt de mal, al poder franquista que governa la justícia, la policia i la monarquia a espanya.., es diga pp o es diga psoe.
La possibilitat que el poble puga aplegar-se a pensar, a debatre, a festejar com vivim, i com podem avançar.

Som valencians i treballem per aconseguir la República valenciana. Això és un dret universal reconegut: la llibertat dels pobles, de decidir el seu futur, malgrat que els mitjans, la justícia i els partits del 155 vulguen enganyar la gent. Des de l’escola, des dels ateneus o barris, des del poble i la vida poble… I per això cal que estudiem millor com vivim i com podem fer per entendre aquesta cultural comarcal que només si toquem de rebot.

El Camp de Túria és una comarca extraordinària, d’una potencialitat excelsa, i per això també, abandonada a la sort d’una política covard poc preparada i menys entusiasta.
I ves que tenim l’índex de llicenciats més alt del país (a l’Eliana), o els millors torrons del món (a Casinos), el millor oli, quan n’hi havia, a Gàtova, o les boníssimes taronges de Bétera… El millor poeta viu ara mateix, unes bandes de música extraordinàries, polígons a cada poble, una serra que és paratge natural de gran bellesa, i un miler de mestres, pel cap baix!… Però tot això no és suficient, si el coneixement no articula bé el present i el futur. I sobretot tanta potencialitat.

Sort també dels noms propis: Mireia Vives, Antoni Ferrer, Alexandre Navarro, Ferran Zurriaga, Vicent Partal, Víctor Iñurria, Antoni Marzo, Rosa Dasí, Carles Subiela, els germans Ricart, Bajoqueta Rock…

Amb tot plegat cal repensar els Aplecs i encaminar-los a ser un cap de setmana Gran als nostres pobles, per això hem de repensar com, com els convertim en un eix principal del calendari d’activitat dels nostres pobles. Som en el VII Aplec encara, si descomptem el primer celebrat fa gairebé seixanta anys a Llíria. Enguany ens apleguen tot d’activitats i mostres de cultura i de música, de compromís ferm amb la llibertat i amb la vida, amb el propòsit d’una comarca capaç de contribuir a enfortir la República dels valencians.

Benvinguts, bon aplec i visca la República valenciana

En el feixisme, pitjor és un terme elàstic

«Assalten de matinada el magatzem de l’Aplec CdT»

El fruit de l’atac feixista a l’Aplec del Camp de Túria que es feia a Bétera el cap de setmana, encara es va materialitzar de nit, amb covardia i nocturnitat. L’embranzida feixista de divendres, un assetjament intolerable i denigrant en una democràcia, que va durar quatre hores, no va acabar allà. Malgrat que dissabte, els berros no hi van aparèixer, sinó de matinada, a cercar cares i persones per insultar-les i abordar-les amb l’objectiu de l’assetjament físic i moral.

El PP no només provocava una concentració il·legal i violenta, que buscava l’agressió i l’escarni físic, sinó que animava a atacar la gent que participava de l’Aplec: els seus regidors i militants es barrejava amb connivència amb l’extrema dreta violenta, convivien amb un objectiu que no cal dir què pretenia, ni més clar ni més fort. Però la nit de diumenge, l’atac va passar al robatori. Al lladrocini.

La connivència entre l’extrema dreta de la ferreria i la policia no tindrà res a veure, que no n’hi ha proves. Però el robatori és un fet consumat. I els crits que animaven a atacar, violentar, agredir, cremar la gent de l’Aplec, no han caigut en sac foradat.

Efectivament, l’ànim i l’esperit del PP de Bétera contra una reunió legal, ha portat els seus a delinquir també en el robatori. La nit de diumenge, els magatzems de l’Aplec van ser assaltats i robats. Tot de material amb un cost elevat que algú s’haurà de responsabilitzar de tornar, als propietaris. Sí, dilluns de matí, els operaris municipals van descobrir els fets: el magatzem on l’Aplec guardava el material havia sigut assaltat i el contingut que hi contenia robat.

Home, dirà qualsevol, pot ser que siga una casualitat. Una merda també és una casualitat. Però l’atac ordit del PP, calculat, pensat i preparat, ha tingut una segona conseqüència, ara penal: el robatori. I qui va criminalitzar un acte pacífic, legal, cultural, polític, de llibertat d’expressió… Això és, un atac en tota regla a la democràcia, va ser el PP i tota la fauna de l’extrema dreta del poble i forastera que s’hi va afegir amb l’objectiu de ferir i de fer mal.

Sobre la denúncia de no tenir permisos, de provocar violència i agressió, de cercar persones concretes per escarnir-les, s’hi afegirà el robatori… I potser que els ulls grossos de qui en tenia la responsabilitat de vigilar què passava.

 

 

Pintades contra la llibertat

A l’espai on diverses institucions. associacions, ateneus o col·lectius faran divendres i dissabte l’Aplec del Camp de Túria han aparegut pintades contra els organitzadors i encara algunes amenaces que voldrien impedir la reunió comarcal en favor de la llibertat i de la democràcia. Una de les pintades diu que els que posem llaços grocs som faves. Ximples, diu. No ho són tots els que acceptem la sentència anit que legalitza el robatori de 3.000 milions d’euros en favor de Florentino i les seues empreses corruptes. Ni són ximples els ministres que van ordir lleis i normatives per robar i enriquir més encara Florentino i les seues empreses, en canvi que, després, en deixar la política, passen d’assessors i paren la butxaca per uns quants dels milions furtats a la hisenda pública.

No són ximples, per aquells que han fet les pintades, el robatori continu a la hisenda valenciana per part de l’Aparell de l’estat espanyol, que nega als valencians allò que és de justícia. No és de ximples, segons els valentots anònims que embruten i insulten aquell espai del Junqueral, els borbons i les empreses d’armament que passen bombes prohibides a l’Aràbia Saudí, en canvi que aquests país viole cada dia els drets humans, ni ho són, de ximples, les comissions i jocs bruts que les clavegueres han ordit contra l’educació, la sanitat, els serveis socials, atiant la corrupció democràtica.

Divendres i dissabte, com cada dia, ens aplegarem pels llaços grocs, contra l’empresonament d’innocents, contra els inútils de la justícia que prevariquen, se salten lleis a la seua conveniència, apliquen els codis que els passa per l’engonal i acusen la democràcia en canvi de permetre el viure fatxenda i el crim organitzat de l’extrema dreta.

Els llaços grocs, la llibertat, i la democràcia encara són sota l’amenaça judicial franquista d’espanya, que governa sense vergonya emparada per partits que uns anys enrere semblaven d’esquerres, o compromesos amb la justícia social, els desafavorits, els drets humans i la llibertat dels pobles. Per tot això caldrà continuar reivindicant-nos, els valencians, malgrat els insults i les amenaces. Sense por a posar llaços grocs per la república valenciana. Per qualsevol república democràtica.

Ah, i perquè aquest ximples que pinten contra la llibertat puguen veure també IB3 i TV3. Que encara som sense senyal, sinyors del Botànic.

Un Aplec pel camp valencià

Ahir baixaven els llauradors catalans per la Diagonal de la seua República. Tractors grossos, grans, en la seua majoria, vestits d’identitat. Joiosos, acompanyats, i els vianants que encara si tornaven lentament, que festejaven què havia passat aquella vesprada, els aplaudien amb un somriure ample. N’hi havia que arribarien tard, de nit, o l’endemà (avui, supose), però ho feien satisfets de contribuir a defensar la terra, l’ofici, el patrimoni o el paisatge. Llauradors de qualsevol edat, de joves, de grans, amb unes màquines d’impressió: els tractors encara són un símbol de la terra i d’un ofici noble, malgrat que tenen cent anys d’història a penes.

Jo imagine també els tractors del Camp de Túria, de Llíria, de Casinos, de Benaguasil, de Bétera, de la Pobla, aplegar-se al Jonqueral de Bétera divendres, a defensar l’ofici de llaurador, a defensar el camp, la terra, la identitat dels valencians. Perquè si no ho fem els valencians, ningú no defensarà el camp valencià. I menys encara des de madrit, on s’etan més preocupats dels màsters falsos o de robar-nos, d’apropfitar-se’n, de tenir-nos infrafinançats, que d’ajudar-nos a millorar la producció de taronges, la protecció del camp o els mercats a Europa.

—Deixeu que els roben les taronges, als valencians! —diuen a madrit, els polítics.

Per això els llauradors fóra important que s’aplegaren a defensar el camp. I els mestres, per exemple, els mestres d’escola, naturalment, i tota aquella gent de treball precari, o treball injust o desocupats, i més gent d’ofici que encara si desconeix què significa aplegar-se per la democràcia, i per la llibertat, mentre n’hi ha presoners polítics com a la dictadura franquista. Perquè malgrat el debat de política general a València, a València mateix encara tenim prohibides, apagades, incomunicades, les televisions que també parlen valencià, de les Illes i de Catalunya. Això és, a València tenim una manca de llibertat que hauria de ser un problema d’estat —d’un estat valencià propi?

I els polítics, ja ho sabem, si no hi veuen interés particular, els la bufa la llibertat pel que es veu, que no ens defensaran la llibertat ni individual ni col·lectiva, només els seus interessos propis. O unes quantes coses de valors prims i escarransits… Encara continuem sense senyal, sense corredor mediterrani, sense enllaç directe a Europa, sense una gestió pròpia dels recursos, sense poder decidir la nostra seguretat si no la consultem, sense poder decidir què podem i volem fer de les nostres vides, si madrit no ho diu: i allà enllà, a madrit, no us penseu que pensen amb els valencians com una cosa que hagen de cuidar, mimar i tenir-ne cura. Una bufa!

Divendres i dissabte ens aplegarem al Jonqueral de Bétera a continuar defensant la llibertat, d’expressió, de pensament, de decidir què volem, de convidar els valencians a pensar un futur millor, camí de la República.