Sis Veus i “els dies i les dones”

Si hom vol fer comarca.

Si hom no vol ser tot el dia a casa.

Si hom vol escoltar unes veus de dones diverses.

Si hom vol emocionar-se amb un batre.

Si hom vol guanyar indulgències.

Si hom vol resistir en favor dels drets universals.

Si hom s’estima la llengua.

Si hom és positiu davant la vida.

Si hom encara conserva la capacitat d’admiració.

Si hom no sap on és Vilamarxant.

Si hom és mestre, o llaurador, o fins i tot atleta.

Si ho és músic a Llíria.

Si hom no veu més vida enllà de les bandes.

Si hom passa del futbol.

Si hom no vol fer volar coloms.

Si hom ha llegit avui Horaci.

Si hom té amigues a l’infern.

Si hom va llegir Estellés

Si hom no és monàrquic.

Si hom ja passa els cinquanta anys

Si hom vol fugit del siroll de la ciutat.

Si hom no creu que les comarques tenen vida.

Si hom només menja taronges valencianes.

Si hom s’emociona amb el cant d’estil.

Si hom pensa que encara no ho ha vist tot.

Si hom vol fer-se un regal.

Si hom veu possibilitats en la república valenciana

Si hom és un demòcrata per damunt de tot.

Si…

AVUI, CASA DE LA CULTURA, VILAMARXANT, 19.OOH

Una història del mestre Ferran Zurriaga

El mestre Ferran Zurriaga presentarà avui un llibre sobre la història de la Vall d’Olocau, Marines i Gàtova, a l’edifici de l’Almàssera Vella del seu poble. Amb vuitanta anys, l’autor ens fa un regal de lectura obligada pels qui vulguen descobrir la història dels valencians a partir d’un microcosmos rural que podria estendre’s a la resta del país. Des del cor de la serra Calderona, un espai vital per al mestre, Ferran confegeix un testament que aplega 2.000 anys d’història, la visió del mestre que durant anys ha aplegat la vida dels seus i ens la retorna perquè siguem capaços de comprendre-la, interpretar-la, llegir-la si més no.

A partir dels rastres dels primers pobladors, el temps del bronze, els ibers, el Puntal dels llops, passant pels romans i l’islam, fins a la conquesta cristiana, el crim de l’expulsió o el gran segle de les transformacions, res no defuig la mirada pedagògica del mestre que vol explicar la història dels seus, perquè encara en voldria aprendre, dels regs a les hortetes, de l’aparició de les primeres eines, dels comtes i dels senyors, dels vassalls, de les llengües i de la Il·lustració, del primer poblament, dels primers mestres, de la fragilitat de la convivència, i dels desordres polítics que sempre pagava el poble: senyors, bandolers, llinatges, camins, cada final de capítol conté una lectura a la manera de l’historiador Hesíode: Els treballs i els dies rememoren el patiment dels llauradors, les disputes, les antigues i les noves, encara tan presents, si és que l’adéu al món rural permet que, residualment, n’hi haja de llauradors vius i contents, si és que n’hi ha hagut mai així.

En unes hores Olocau serà una festa, amb bandes de música, correfocs,i centenars de mestres de la comarca que vindran a festejar la bona nova. Que les sequeres, les males collites o la inconsciència humana no ho impedisca.

Olocau, saló d’actes de l’Almàssera Vella. Divendres, 29 de març de 2019, 19.00h 

L’escola en el 2030

Si hom pensa l’escola en el 2030, si és que hom pot pensar amb tanta distància…

Quan em toca de participar del debat comente que he canviat la idea de la meua intervenció: de primer, perquè divendres passat les escoles catalanes van ser assaltades pel 155 del PSOE i la JEC, i per això van atacar tots els principis democràtics que tant ens van costar de guanyar, si no és que no ens van enganyar… Què ha dit l’escola del present, els mestres valencians, per aquell assalt feixista al país veí? Com puc pensar l’escola a deu anys vista si ara mateix espanya persegueix els mestres com ja ho feia el franquisme del 1939 ençà…

La segona cosa que volia és que no volia dir gairebé res, perquè en deu anys jo ja m’hauré retirat i potser els més joves tindran més idees i més ganes, però en trobar que Ferran Zurriaga, amb vuitanta anys, encara fa reunions d’escola cada dimarts al Centre Octubre, a València, per debatre sobre educació i escola, que divendres presentarà al seu poble, a Olocau, un testament sobre la història de la seua Vall, no tinc excusa a dir quare coses sobre allò que pense i com pense l’escola a deu anys vista…

Una tercera cosa que he dit abans de dir res és que a l’Ateneu de Bétera hi ha una exposició de vint mestres republicanes valencianistes que, aquestes sí, van canviar el paradigma de l’educació. No van esperar-se a què ningú els demanés com ni quan, es van avançar al temps i aquell país que les tenia agafades lligades, i van tirar endavant sense por al que vindria després. Allò que vindria mereix un altre apunt… Però nosaltres, els mestres nous del segle XXI, no sembla que puguem entendre què fa canviar l’escola, si estem tan atenallats…

La quarta i última escola que vull explicar, abans de dir res sobre el futur, és allò del republicanisme, com és que ara mateix l’escola encara no és completament republicana, vull dir amb aquells ideals de llibertat, igualtat i fraternitat, una escola laica capaç de convertir-se cada dia en un laboratori de pedagogia pràctica…

[continuarà]

 

Per la poesia a la República (2)

[continuació]

En el dia mundial de la poesia, els concursos escolars fan un paper extraordinari. Fóra començar la casa pels fonaments, llegir poesia a l’escola, a casa, amb els xiquets, per encomanar-los-en la necessitat. El deler dels poetes i la lectura de la seua obra. Sense l’escola —aquesta primera porta d’entrada al món poètic—, no avançaríem gaire, sobretot en el nostre país, tan pobrissó pel que fa a la lectura, malgrat la ingent quantitat de poetes i tanta poesia excelsa. En aquest paper principal treballa l’organització dels premis Francesc Peris i Valls a Bétera, amb la col·laboració de les escoles del poble i els instituts. De retop, en col·laboració amb els mestres, sempre necessaris per animar a llegir, a escriure, a convidar que l’emoció dels poetes arribe als nostres alumnes. Deixar-los sense aquest regal fóra com furtar-los un tros d’ànima, d’aprenentatge, al qual tenen el dret d’arribar-hi. A través de l’escola, i també a través de l’organització d’aquests premis de poesia. Cada any, la Institució de les lletres convida un poeta a escriure un poema per al 21 de març. L’any passat, Marc Granell va ser el poeta triat. Enguany ha sigut Rosa Fabregat. Potser que en un futur, un dels poetes triats siga un alumne nostre, dels que ara escriuen en aquests premis escolars. Potser que no. Però l’esforç i la passió dels premis ja fa d’espurna de la vida, de poesia que s’expandeix.

Mestres, llegiu-los poesia als xiquets, convideu-los a la passió, a la lectura, a la vida. A curt termini, la civilització agrairà la vostra feina.

No defalliu.

 

[m’agrada especialment aquest poema i el torne a reproduir]

Marc Granell (València, 1953)

És el foc i és la neu, és la tristesa 
i és el crit que desperta l’alegria 
i ens fa llum les tenebres que habitàvem 
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria 
que obri escletxes de mel en la ferida 
fonda i roent que ens cava precipicis 
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig 
que crea com cap déu futurs més savis 
i funda uns altres mons que es fan possibles 
si el cant esquinça vels i fon les ombres

Mestres, republicanes, valencianistes

L’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria, en col·laboració amb l’Ateneu de Bétera i l’Escola Gavina, ha preparat una exposició homenatge a vint mestres coratjoses, valentes i valencianistes que van treballar per l’escola en els difícils anys trenta del segle XX.
Són dones pioneres, modernes i entusiastes, que impregnen una nova mirada a l’escola. Innovadores, intel·ligents, amb capacitat per convertir l’ensenyament en un espai de descoberta.
Tenen en comú la passió per ensenyar, per aprendre, per viure els canvis d’una societat que necessitava nous aires i una educació sòlida en favor de les idees dels pedagogs d’arreu d’Europa. Els principis de l’Escola Nova i l’Escola Moderna, les Invariants de Celèstin Freinet, l’escola investigadora de Decroly, els estudis de Cousinet o Ferrière, l’ideal de Maria Montessori…, arriben amb comptagotes, però aquestes dones van tenir la força i la tenacitat per avançar-se al temps, en posar els alumnes al centre de l’aprenentatge i animar-los a estimar l’estudi i el coneixement. Amb molts pocs recursos van bastir els fonaments d’una escola progressista, compromesa i d’ideals oberts al diàleg i a la raó. La coeducació, la llengua, el valencianisme, la ciència, la solidaritat, l’ajut i la cooperació seran valors que entraran a l’escola gràcies a mestres que no van escatimar jugar-se la vida per l’escola.
El compromís social i polític i la joia d’ensenyar i aprendre es trencarà amb l’arribada del feixisme, que les perseguirà i expulsarà del magisteri. Moltes van patir presó i exili.
Tornarà l’escola més fosca i trista, durant uns anys en què el franquisme s’acarnissà contra elles i l’escola que representaven. Encara ho paguem, en ple segle XXI.
A les vint mestres triades i a tantes altres com podrien ser-hi en aquesta exposició, per una lliçó de vida en favor de l’escola i del país que volien construir. El nostre reconeixement.
Bétera, el Camp de Túria, març del 2019

Espanya jutja la democràcia (1)

Sense embuts, l’estat espanyola ja s’atreveix a jutjar la democràcia públicament i sense vergonya, davant el món. És on l’ha portat no renunciar mai al franquisme, al règim assassí de franco i els seus hereus. I aquests hereus, jutges, polítics, miilitars i rectors, periodistes o taxistes, tant se val, ara ja gosen de posar al sac propi de l’escarni que poden jutjar la democràcia mateix, si voleu amb subterfugis o amb l’excusa que allò que ha fet el parlament català, i el govern català, és posar contra les cordes la seua falsa democràcia de merda. Justament. Posar contra les cordes la farsa espanyola ha provocat que espanya dubte que la democràcia siga un sistema vàlid, o més vàlid que el franquisme. No és que espanya cerque de millorar les imperfeccions de la democràcia, és que en el seu tarannà, el feixisme li convé més que cap altra forma política. Sobretot per mantenir els privilegis espanyols contra la perifèria: es diga catalunya, valència o euskadi.

Perquè la independència, la república catalana, la república valenciana, el dret de decidir què volem, allò que volem ser, ha despullat no només que espanya no és la democràcia que deia ser, sinó que és una conxorxa pitjor, ratllant lo criminal, entre corrupció, luxe, privilegis i drets de sotana i cuixa: una poció de franquisme passat pel sedàs d’una estructura complexa tan complicada que volia fer creure al món que ells, ells solets, eren més savis que ningú perquè havien inventat la pólvora política del món.

Sí, avui espanya jutja la democràcia, i volen fer creure que no passa res, que la vida continuarà com si res, perquè fins i tot la beata Oltra pot insultar i burlar-se de la vida a l’exili, com es podria burlar dels refugiats, de la persecució policial, de tenir prohibida la TV3 (ja li convé a la fallera, això?)…, fins ací arriba l’enaltiment feixista quan es confon governar per la democràcia amb combregar amb ofrenes a la maedéu.

L’estat menys democràtic d’Europa (Turquia és Europa?) com no s’atrevirà a posar en qüestió la democràcia i el dret de decidir dels pobles!

[continuarà]

Rodant per les Repúbliques

Encara amb els cor encongit per l’experiència d’haver acollit Jordi Puig, que avui ja serà a Vila-real, rep missatges de pobles que volen ser etapa d’aquesta aventura extraordinària per la llibertat. Què és també l’aventura per la llengua, per l’amistat, per la descoberta d’un país que es destapa de pors i amenaces, malgrat la insistent violència contra nosaltres: el cas dels taxistes, dels guàrdies de seguretat, de tants mitjans públics i privats com ens voldrien espantats, muts, atemorits i submisos a la causa feixista.

«Una merda pa ells!»

«No ho tindrem fàcil», deia el Jordi a l’Ateneu dimarts a la nit «però l’objectiu ja no és cap altre i finalment ho aconseguirem. Malgrat un estat feixista —què us he de dir jo als valencians, de com és de feixista l’estat espanyol!»

Camí de Massamagrell ens paràvem a observar la serra Calderona, que es retallava contra el cel tan neta, el vent i el fred ajudaven a perfilar-la: es retallava el Camp de Túria darrere nostre i arribàvem a l’Horta, pel polígon del bovalar (ja no se’n fan de boves, ni de cadires, d’aquelles tiges…) per fer parada al cementeri del poble —tot just recordava aquella porta del cementeri de menut, quan passàvem els diumenges camí de la platja i un rogle d’homes i dones en les cadires de boga feien la tertúlia: com podia ser, que ho feren davant la porta del cementeri, em demanava amb sis o set anys, sense que la pena els posés tristos i capcots cada diumenge…

És aquella pena que molts independentistes encara arrosseguen ara, per aquest tràngol passatger, o per aquell inconvenient, sense pensar quantes vegades altres personatges de la història han patit encara més grans desgràcies abans d’aconseguir l’objectiu però que no van defallir mai. Mai de la vida. A fer la mà la pena, xa!

Ja no ens acontenten molles, que voldrem el pa sencer, coste el que coste: el problema ja no seran les taronges, ni el patrimoni valencià, ni la llengua, ni tenir-nos sense senyal… Mentre siguem encadenats a espanya, els valencians perdrem sempre, patirem, i serem l’ase dels colps. Prou de mostrar-nos melindres i submisos, cap a la república valenciana, l’únic horitzó net i lloable dels valencians.

 

Rodant per la República (l’etapa de Bétera)

Jordi Puig ha arribat avui a Bétera, des de Burjassot. Venia acompanyat de bons amics valencians, pel camí de Burjassot, que entra al terme pel camí vell de Paterna. L’hem rebut a la vesprada quan ja havien fet una sobretaula al bar la Font. A l’Ateneu de Bétera ens hem aplegat una bona colla de socis que hem reviscolat de tant de coratge: «aquell article de l’Andreu Barnils —tu que estàs disposat a fer per la República?, em va esperonar a fer alguna cosa, també per tranquil·litzar la meua consciència…» I Jordi Puig es va llançar a recórrer el país, de primer per les Illes, després pel País Valencià, convençut que la República no té aturador, encara més com més gent ix a rebre’l, a acompanyar-lo, a escoltar una experiència més, com tantes d’altres d’anònimes, que ja són conscients que l’únic camí possible de la democràcia a espanya és la via catalana: la república i la independència.

Sopem a l’Ateneu a la vora del foc, i planifiquem el camí de la següent etapa, fins a Sagunt pel camí de Llíria, l’assegador, la vella via ramadera que unia Morvedre amb Edeta. Discutim d’això i d’allò entre dolços i licors de la terra. Parlem del camp, dels valencians, de dignitat i de democràcia. Parlar-ne, en aquest estat caduc, si ets en casa amiga encara ho pots fer. Poca broma el que voldran fer-nos empassar. Guanya l’optimisme, amb el qual afrontem el difícil equilibri a dues bandes de la balança: de l’una, espanya i la violència, l’amenaça, la justícia franquista i arbitrària. De l’altra, els drets humans, la llibertat i la democràcia… Si en el segle XXI encara no ho tenim clar qui defensarà els valencians i qui ens vendrà a Sud-Àfrica, que li ho demanen al refillet del González Pons, que va animar tot el PP d’Europa a burlar-se dels valencians i de qui ens va parir.

Una altra nit sentida, carregada d’història, en aquest viure intens de tants protagonistes com ens animen a continuar, a entendre que estimar i lluitar són verbs inseparables, entre els valencians. Gràcies, Jordi.

La vida del llaurador valencià

Una plataforma  ha convocat avui una concentració a diversos pobles en favor de la taronja, del camp i de la vida dels llauradors, que ja fa milers d’anys que passa més pena que glòria.

Plataforma per la dignitat del llaurador” vol aplegar la consciència valenciana a Europa, que no sembla conèixer gaire els valencians i el seu patiment bíblic.

Sembla que el llaurador valencià vol deixar d’acotar el cap, però ningú no li ha dit com, i ell, pobre, no sap com fer una altra cosa, si no és acotar el cap. De primer va ser el secà, i unes petites hortes per sobreviure, i el llaurador acotava el cap. Després va venir el monocultiu del taronger, desregulat, desorientat, desorganitzat, el llaurador valencià acotava el cap, que sempre havia fet allò, el que li havien dit, sense protestar, sense queixar-se públicament, sense convicció, ni identitat, ni culpa de tanta immoralitat com l’havia governat sempre. Acotava el cap i s’encomanava a la maedéu i a la cassalla. La cassalla feia més miracles que no la maedéu, però ell continuava acotant el cap després de tanta pregària. Tant era taronges com mandarines, caquis com magranes, el problema no era el producte, ni la feina, ni l’estil de vida senzill, en canvi d’una manca de convicció, de defensa a ultrança de la terra.

Durant anys, el llaurador valencià s’havia refugiat en els partits de dreta, o en la mateixa dictadura, amb resignació, bo i sabent que la dreta el castigava per ser llaurador i pobre, però ell hi insistia a deixar-se governar per aquells que més el castigaven. Es queixava a casa, amb la dona, amb els fills, però acabava acotant el cap. Quan hom pensava que l’esquerra faria res, en arribar a tenir poder, l’esquerra va fer com els partits de dreta, robar, enriquir-se i continuar maltractant els llauradors valencians, que ja sabien que ni els uns ni els altres no li resoldrien els problemes del camp, ni li canviarien l’esport preferit d’acotar el cap. Per això continuava votant els partits de dreta, o d’esquerra, perquè el llaurador valencià suposava que els partits espanyols de l’un o de l’altre color li adobarien la vida.

Enguany el parany que li han posat ha sigut tan gros que, els més vells de l’ofici, arriben a dir que no ho havien conegut. La desfeta és total, de renúncia a la terra i al camp, diuen uns quants llauradors que fa cinquanta anys que acoten el cap. Sobretot perquè saben que els polítics de dreta i d’esquerra, els del pp i els del pose, van vendre-li l’ànima, allà a Europa. I ara no té ni esme, d’acotar el cap, el llaurador valencià.

Aquesta vesprada veurem si serà diferent, davant els ajuntaments de seixanta pobles valencians, si som capaços de dir prou, de dir alguna cosa del camp valencià. De dir nosaltres som ací i no deixarem que se’n burlen, ni el pp ni el psoe, els uns i els altres, del viure dels llauradors valencians que només si saben acotar el cap.

 

 

Paquita Sanchis, escola i llibertat

Paquita Sanchis Ferrer  (1896-1970) va ser mestra durant els anys vint-trenta del segle XX. La informació recollida per exalumnes, i algunes mestres investigadores, encara una informació escassa, apunta que era lliurepensadora, naturista, membre d’esquerra republicana al país valencià, la primera dona afiliada a la UGT, i per això li van fer consell de guerra sumaríssim… Mestra massa revolucionària, represaliada. Avui, al centre cultural la Nau es presentarà un documental sobre al seua història.

Escarni i càstig als mestres, fa vuitanta anys, com avui mateix, que no sembla que vulguem aprendre. Avui han tancat arbitràriament unes quantes persones, sense ordre del jutge, per la cara i la pocavergonya de la policia. Entre més, dos alcaldes que fan d’alcaldes, i es planten contra el feixisme sense por. En favor de la democràcia.

En alguna comissaria no deixaven entrar els advocats si parlaven català. Com en el franquisme, els cossos de la policia no han canviat gaire. No gens. Repressió, analfabetisme, l’herència franquista que perviu descarada desbocada idiota contra la democràcia. Acarnissament, burla, acaçament, la policia i la justícia espanyoles. I el delegat del psoe, i el govern del ps,e diu que tot això és correcte. Ells ho veuen correcte, el feixisme imperant.

La mestra Paquita Sanchis va ser mestra a Llíria durant cinc anys, i encara va defensar-se de la burrera espanyola fins que aconseguí incorporar-se al magisteri a l’edat de 69 anys. Perquè la llibertat no mor, l’amenaça la força franquista de sempre, ahir i avui, el 155 que ens governa. Però no mor.