Bandolers contra corruptes!

Demà dissabte, a l’Ateneu de Bétera recuperem una part de la memòria històrica sobre el bandolerisme. Ara, que vistos els comportaments espanyols, de jutges, polítics i policia, hom dubta que els bandolers que eren fora de la llei, una majoria, no tingueren més que raons suficients per ser fora de la llei, si la llei, com ara vivim, ja atacava amb tanta cruesa pobres, desvalguts, el poble baix i el poble sencer, i defensava gànsters, el poder, els nobles, i tota aquella patuleia de corruptes que governaven.

Sí, amb una certa perspectiva, els bandolers no eren sinó llauradors que havien de fugir perseguits per lleis injustes, impostos exagerats i per aprofitats que s’emparaven en les lleis que ells mateix ordien a conveniència. Si fa no fa com passa ara mateix, entre borbons, jutges, i empresaris que són per damunt dels Drets universals i ens roben la casa, el patrimoni, i les ganes de viure pacífics i tranquils. Corbelles i forques, bandolers, i foc a la barraca de tants fills de puta com habiten i ens amenacen.

Si voleu trobar el relat adient, el bandoler que més se us assembla, l’Ateneu de Bétera us ofereix l’oportunitat d’escoltar Manel Arcos, veure algunes projeccions i començar a dubtar si el bandolerisme no va ser la primera aportació a la desobediència contra l’abús i les males arts d’espanya i els seus ninots.

ATENEU DE BÉTERA plaça del Mercat Núm. 5  Dissabte 5 d’octubre de 2019 · 20.00h

La Nit Estellés a Bétera

Avui llegirem Coral Romput a l’Ateneu de Bétera. És un reconeixement al poeta Vicent Andrés Estellés, una manera de tornar la poesia a les places i els carrers, al poble, i en el cas dels valencians, un guany cultural, en favor del coneixement, de la llengua, de la identitat.

Però davant l’agressió continua d’espanya contra la llibertat i la democràcia, la Nit Estellés agafa un altre objectiu cabdal, si no el més important: reivindicar els Drets Universals que fa temps són amenaçats pels jutges, fiscals, policies i tot de poders franquistes encara tan vius a dalt de tot de l’estructura espanyola. I els Drets Universals apleguen la llibertat des pobles de decidir el seu destí. Entre més drets bàsics aprovats per l’ONU el 1948 i que espanya va aprovar més tard, malgrat que no els ha respectat mai, mai de la vida en la seua totalitat.

Hom és vapaç de llegir que assumiràs la veu del poble, is eràs pe semprevpoble, només si és una lectura folklòrica, perquè en el moment que allò agafa serietat i realisme, i el poble pren literalment què vol decidir el seu futur, què vol ser, i amb qui vol caminar, espanya trau al carrer el sant cristo gros: policia, gc, porres, jutges i tota l’artilleria violenta de què és capaç per frenar la llibertat.

Per això cada nit Estellés, i aquesta especialment, és vital, necessària, imprescindibles, si volem mantenir la dignitat de ser, de sentir-nos valencians, si volem defensar la democràcia amenaçada contínuament. Ciència o cretinisme, que plantejava Lucreci en el segle I abans de Crist. I encara el cretinisme i les polítiques del psoe a espanya ens impedeixen d’avançar o de ser.

La Nit Estellés 2a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat, 5, 28 d’abril, 20.00h #AtB_NitEstellés19

El vi, la terra, el país: un nou colp contra el camp

Els llauradors valencians es manifesten a Requena, la Plana d’Utiel, pel preu del raïm, que segons asseguren, han pactat les grans empreses celleristes per arruinar-los expressament, manifesten plegats els sindicats: un preu que enfonsa encara més l’ofici, davant els ulls d’una política espanyola feta a posta contra el camp. Com que el raïm afectat és el que va destinat al vi i al cava, aquesta vegada la protesta-tractorada coincidia amb les reivindicacions dels llauradors catalans. Ara el raïm, abans les pomes, sempre les taronges, tant se val. Els productes valencians a mans de polítiques i polítics espanyols van de mal en pitjor; el camp valencià fa anys que tremola, que es mor… Tampoc no sembla que les polítiques “provincials”, autonòmiques o regionals facen gaire forat en la crisi. Els últims quatre anys el Govern del Botànic no ha fet ni aire al camp, ni bufar, ni fer cas… Ni ajuden ni milloren el caos que vivim. Aleshores què fa la conselleria d’agricultura? Reparteix albarques? Es queixa pel clima? O es prepara per reorganitzar el camp?

Hom es pregunta com és que el vi i el cava, que d’uns anys ençà viuen un reviscolament econòmic i empresarial, que posa cura i qualitat en els nous productes i els petits cellers, encara ha de patir les polítiques abusives dels grans majoristes.

Justament en unes hores, l’Ateneu de Bétera acollirà una jornada sobre el vi, el territori i els grans cellers valencians (grans per la qualitat) i posarà a debat les problemàtiques, les solucions i les causes que ataquen el camp valencià i la vida dels llauradors.

Sobre el títol “Un Jorn sobre els rosats”, un vi que és una tendència, l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i el mateix Ateneu han convidat l’Aula Vinícola que dirigeix l’enòleg Joan C. Martín, a coordinador una xerrada debat d’interés: hi són convidats el president de la DO (denominació d’origen) Catalunya, Xavier Pié, el cap d’estudis de l’Aula, el professor Andrea Gabrielli, un expert en vins italians, i el mateix Martín. I encara s’espera que hi haurà més experts a Bétera, si el problema serà gros.

Per aquesta jornada, els organitzadors han convidat expressament tècnics de la conselleria d’agricultura, la mateixa consellera, Mireia Mollà, i els presidents de diverses cooperatives de la comarca. També s’haurien de sentir convidats els presidents i secretaris de la Unió de llauradors, o més responsables de la política agrària dels valencians, a veure si plegats deslloriguen què poden fer els llauradors per salvar el camp.

Si la cosa no acaba en fallida, l’acte acabarà amb un tast de sis vins rosats bons i boníssims. Si hi veniu ho comprovareu.

DIVENDRES 6 DE SETEMBRE, 19.30H ATENEU DE BÉTERA PLAÇA DEL MERCAT NÚM. 5 (EL CAMP DE TÚRIA)

70.000, assegura Pepe Rausell

En un moment de la coetà del Gos, a l’Albereda de Bétera, Pepe Rausell (un dels coeters majors del país) comenta que enguany els majorals han llançat 70.000 coets. Si hom calcula que aquella coetà es concentra en una plaça engabiada i en un temps d’una mitja hora, aproximadament, ja deveu calcular com és l’infern si els coets que cremen els festers són més de 2.300 per minut. El tercer dia de festa gran o grossa, entre els veïns, vivim un dels moments especials de la festa, la coetà del Gos, i si no fóra que enguany Bajoqueta ja va deixar una mostra de la música rock d’aquesta comarca (són de Riba-roja), potser que és el punt final de tres dies espectaculars a Bétera (recordeu que fins el 22 d’agost tenim vuitava).

N’hi ha debat i debats. De l’un costat, en aquella coetà ara s’escapen poques femelletes fora de la gàbia. Sobretot perquè els majorals han sigut avisats que no, que no poden tirar-ne fora perquè els segurs no es farien responsables d’allò que pogués passar. I n’hi ha veïns que afirmen que aquella coetà perd el sentit si la gent no té el cuc i el neguit d’esperar quan un d’aquelles coets esclatarà ben aprop que ens farà córrer amunt i avall. En canvi de raons i arguments en favor que, engabiats, els coets els podem gaudir tothom, fins i tot els que els tenim por i respecte.

Un altre dels debats ja porta més cansalà i molt mala llet: sobretot perquè una veïna (o vecina) es lamenta que polítics i jutges (marchena, lamela, llanera…?) no hagen aturat o prohibit una altra coetà ben famosa i molt més divertida que no aquesta del Gos, la coetà de Sant Roc (que ja sabeu que era un sant república molt altruista). Però de com farà passar per anticonstitucional el coet, la vecina, i potser ca Rausell, fóra bo de llegir-ho en l’editorial que Vicent Partal ens regala ahir, a partir dels coets en favor de la democràcia, la llibertat i la república dels valencians.

 

 

Ballar per la república dels valencians

Som de festa major a Bétera. Demà és el dia gros, i despús-demà, i l’altre. La maedéu, Sant Roc i el Gos. Però avui ballem a la plaça, les danses de Bétera, les dansetes, una versió particular de l’Aljama sobre la dansà, amb variacions i afegits d’interés. A un quart de dotze, ballarem de la placeta del Sol a la plaça del Mercat. Després començarà la cantà. i durant la nit, qui puga, que descanse per al 15 d’agost. Paraula major.

Cadascú ja triarà què i com, jo ballaré amb goig pels amics i per la República dels valencians. Això que no ens ho roben, que ja n’hi ha prou feixistaes cada dia que passa. Pels amics, per la República Valenciana i pels presos polítics, i els exiliats, i per aquella gent que és a alta mar, amb l’Open Arms i altres vaixells i barques que no són creuers ni fan estiu ni turisme.

Per tothom que ballaré, amb gana, les dansetes de Bétera. Festes majors.

 

De la festa, la vespra (2019)

Pantaló llarg, camisa, llaç groc al pit i cap a l’Ateneu.
Aquesta nit l’Ateneu de Bétera organitza una nit especial per a socis i amics. Som a unes hores de les festes de Bétera i ací les obrim la vespra, amb un sopar amical enfaixat i unes cerveses d’oferta. Si hom vol defugi el siroll de l’albereda, la placeta del Mercat té una via en favor de la cultura, el compromís i la llibertat.

Com, l’any, passat, o l’altre, i encara més lluny (1.000 dies) cal recordar també en festes que n’hi ha que no les poden gaudir, ni ells ni les famílies. I en aquest ambient repressor i cavernós que espanya fa patir a aquells que tenen una opinió pròpia, o simplement llibertat d’expressió, algú ha de dir prou, no, nosaltres no som d’aquell món. I ho expliquem naturalment, que en el segle XXI espanya és un estat que no respecte els drets universals ni les llibertats bàsiques. Ho diu l’ONU, poca broma, i més experts i professionals que no estan lligats de mans pels mitjans espanyols.

Sí, som de festa i som en festes, la vespra, però diem i clamem què passa i per què cal mantenir-nos ferms: sense oblit ni perdó.

La vespra de la festa comença a l’Ateneu de Bétera amb un sopar enfaixat. Benvinguts.

Contra els vins valencians

Si encara he entés res.

Si no és que he perdut el senderi, o l’oremus, o el sentit.

Si no és que els homes havien de ser destinats a ser racionals.

 

Una casualitat, o una amistat d’anys, o no saber quan hem de dir “No”, ha fet que avui dinés amb uns quants homes del vi a València. Després d’una reunió que se suposava de treball en favor del vi i de la formació, ens hem aplegat en un restaurant de València, en una zona elevada (amb vistes al món de l’Horta i de la ciutat). Excepte aquest home que escriu, la resta eren homes que es dediquen al vi, entre cellers importants, de l’Arc Mediterrani. Ens aplegava Joan C. Martín com a mestre de cerimònies i de conversa general i erudita. La sorpresa, si ho voleu saber, és que el restaurant que acollia vinaters importants del nostre país, no tenia cap vi valencià a la carta. Cap ni un.

INCÍS 1. Al segle XVIII, una majoria haguérem agafat unes corbelles i haguérem tallat el coll dels amos i dels cambrers. Però potser al XVIII no n’hi havia ni restaurants ni gent amb tanta mala ànima.

Sort que nosaltres havíem portat una botella pròpia, d’un cellerista de vi valencià de la zona d’Utiel (no especificaré res més). En un moment de la queixa tranquil·la (que ni alça pols ni remolí), el cambrer ens diu per sota mà que sí que tenen alguns vins valencians, però que no poden ser a la carta, perquè la carta es decideix a madrit. Que si volem, ell en traurà una botella o dues. No sap encara que l’amo del celler d’aquelles botelles és a la taula, entre els membres que dinem.

INCÍS 2. Només tenen vins negres amagats, perquè de blancs i de rosats no en tenen ni amagats. Ni a la carta ni en secret.

Després d’un arròs exquisit, aixó sí, i uns quants gots de vi negre, la conversa s’obri a explicar-nos què pensem d”això i d’allò: un dels celleristes més importants diu que no hem de barrejar la ideologia i la política en parlar del vi. Ací l’agafe abrandat i faig un pas més ferm: al contrari, li espete, justament és la política i la ideologia que provoca que a València passe per normal que, en molts restaurants, els vins valencians no siguen ni amagats. Justament aqueixa ideologia de dir que no farem ideologia delata fins on som capaços de permetre que ens amaguen, ens peguen, ens invisibilitzen. Com podeu permetre, els demane, que uns vins de tanta qualitat com feu, siguen eliminats de les cartes dels restaurants principals o dels altres? Fins on arriba la submissió que patiu i accepteu?

Un altre cellerista important d’Alacant reconeix que en la majoria de restaurants d’allà, tampoc no n’hi ha vins d’aquelles comarques. El cellerista de la Terra Alta diu: no n’hem bé. Com ho podeu permetre? I jo que li dic: no veus fins a quin punt és important el procés, que encara dubteu a defensar… Sí, em respon, però això de València com us pot passar? I jo que li dic que és la mateixa cosa. La mateixa submissió.

En un altre moment gloriós entre gots de vi (no puc dir si és la segona o tercera copa), ell em diu: ho confesse, Barcelona i els seus restaurants són els primers consumidors de vi de Rioja, per comptes de beure vins del país. Més encara, reunint-nos 11 denominacions d’origen de Catalunya per fer estratègia comuna i de qualitat, només hem avançat un 1% respecte del Rioja a tota la república (entre nosaltres en podem dir república, encara que ell no ho ha dit).

La submissió valenciana és de got i ganivet. D’obrir en canal una política comercial d’autoodi que enfonsa els vinaters (i els altres empresaris) valencians en canvi d’afavorir altres productes i uns altres consums. Quan hom diu que no podem barrejar política i vi, o política i taronja, o política i Horta, ja sabem de quin cantó ens posicionem.

Els valencians, els catalans, som a mans de gànsters, de polítics sense escrúpols, en mans de petits empresaris que no han descobert encara la vàlua del nostre territori, en canvi de vendre’s l’ànima i la casa. De vegades la ignorància, però sobretot la mala fe, no ajuda a corregir la mala vida valenciana.

Que l’Aula Vinícola òbriga una escletxa potser ens despertarà una mica la intel·ligència.

POST: l’home de Màlaga, que era a la reunió, encara es feia creus del debat i d’allò que passava. Però destrieu quan feia més carasses, aquell vinater, en sentir parlar el dolç valencià del camp de túria o en sentir el desficaci criminal que vivim els valencians (i els catalans) anys i panys.

La bandereta contra els valencians

Al metro València-Bétera pugen en una estació dos agents de la seguretat, amb sengles porres que marquen un estil de la seua seguretat: la violència, en cas de necessitar-la ells, no ens defensarà mai a nosaltres. A cada porra de cada agent lluu la bandereta española, com al pot d’olives, o com en tantes altres coses que marquen el territori: els gossos pixen, els ossos es refreguen, la bandereta lluu. No saben aquest agents, potser perquè no els ho han explicat, que aquest trajecte València-Bétera no ha canviat mai la línia única d’aquell tram de Bétera fins a l’estació de Seminari, perquè els espanyols mai no han trobat recursos per posar doble via en els més de 120 anys de trenet, i els horaris, el número de trens-metros, malgrat la quantitat de gent que en fa ús, és quina és. Ha d’ésser això, la bandereta, per si protestem, ens queixem o ens plantem del tracte rebut, en els trens de rodalies, per fer-nos saber qui mana: aquells bledes de la seguretat ens mostren qui mana, qui no invertirà en millores i qui ens continuarà robant la qualitat dels transports públics: han de saber-ho els joves, que els imiten de bandereta i de principis, què significa allò: un càstig continu contra els recursos i la millora de vida dels valencians. Ras i curt. Afegiu que aquest tram paga el bitllet més car. Potser pel privilegi de tenir via única i menys trens-metro que la resta de valencians.

Com a les porres de la seguretat (saber on rau la violència i quina identitat defineix ja alliçona), la bandereta contra els valencians lluu en altres indrets estratègics, a més de  ser en porres i pistoles, per exemple, a l’església valenciana, perquè mai no s’hi ha sentit ni valenciana ni prou església: contra la llengua fa anys i panys que hi treballen, sí, i encara perquè el rector no ha pensat a posar-la al calze, perquè els combregadors se senten més en el cel espanyol i menys en l’infern valencià de sentir-nos estrangers en l’església d’aquest país.

Potser que entre més indrets indicats o exòtics, la bandereta es podria tatuar en la punta del piu, si tants violadors exhibeixen prepotència i agressió (components destacats de la bandereta) sotmeten drets i llibertats personals. N’hi ha altres espais visibles de la bandereta, al poble, en altres pobles, supose, i si hom pensa en els amos d’aquell balcó o façana ja apama la ingent intel·ligència que guarda la casa i l’edifici sencer: contra els valencians sempre, ves, que paguem el supremacisme espanyol amb retallades vergonyoses que ratllen el  lladrocini legal. Això, aquests de la bandereta al canell, al cotxe, o al cul, ja els va bé com ens roba espanya…

Com els ha d’anar de bé, defensar la delinqüència, i quina lliçó en trauran, els banderetes?

[continuarà]

 

Carta contra el pacte PP, C’s i els Quatre Camarena (2)

Podem-Bétera ha fet una comunicat públic, una carta als veïns de Bétera (i de les urbanitzacions), que denuncia el perjudici de l’acord de govern entre el PP, C’s i Camarena-TorreEnConill que va fer batlle Èlia Verdevio contra el poble mateix, en canvi que les dues urbanitzacions riques del poble rebran tot de beneficis que pagaran els veïns de Bétera, però no tots, perquè els d’aquelles urbanitzacions sembla que salvaran impostos i altres detalls no explicats.

Amb el 17% dels vots, diu la carta-denúncia, la coalició de les urbanitzacions decidirà la política econòmica i d’inversions de Bétera, amb el beneplàcit del pp i c’s, naturalment i política. Podem qualifica el pacte de “submissió” del poble a les exigències de les urbanitzacions riques (no penseu que el bassó, el periquillo i les pinedes en trauran gaire res de nou). Diu la carta que l’acord municipal té 21 punts i en tretze explica com millorar les urbanitzacions de Mas Camarena i Torre en Conill en canvi de no millorar el poble o altres urbanitzacions. Cal destacar també, que el 60% de l’acord (no sabem si vol dir pressupost) va destinat al 30% de la població (aquella que viu en les urbanitzacions).

Pel que fa a l’aigua… Entre les qüestions més visibles, hi ha la decisió aprovada pel PP i C’s que, l’aigua que arribarà a les urbanitzacions, gestionada per Aigües de València, serà pagada pels veïns de Bétera també, no només pels usuaris d’aquella aigua concreta. En canvi, el tractament general de l’aigua contra els nitrats, aquells veïns de la urbanització estaran exempts de pagar-lo.

Pel que fa a la nova escola o el nou institut, l’acord obliga a construir-los a la urbanització Torre En Conill, allunyant de nou l’escola del poble (l’experiència decidida fa anys per la dreta i els cacics del poble ja fa anys que la paguem ben cara), i entre una població que en el seu 90% no fa ús de l’ensenyament públic, es queixa Podem a la carta. Ja deveu endevinar qui pagarà els sobrecostos durant anys i panys!

Amb no poca ironia PodemBétera felicita “Els Quatre de Camarena” per haver aconseguit aital acord amb només el 17% dels vots. I es pregunta com és que el PP i C’s han sigut capaços de vendre’s la majoria de veïns en canvi del poder i la batllia. La política és això, quan l’usura guanya l’honestedat.

Finalment, Podem demana als veïns que en traguen conclusions, suposem que convidant-nos a pensar qui governa, en canvi de quina cosa i, sobretot, què caldrà fer per trobar una alternativa possible al desficaci que ja va anunciar fa molts anys el professor Josep Sorribes.

Els quatre Camarena i el pacte de Bétera (1)

El nom sembla tret d’un club de jaz, o de folk, fins i tot podria lluir en un rètol de restaurant de carretera. Els quatre Camerena fa referència als quatre regidors de la urbanització Camarena+TorreEnConill que governen el poble i el terme de Bétera. Governen per un pacte amb el PP i C’s (res que no anunciés cada any el Terremoto en la seua tòmbola, quan vivia l’home), però ara que el pacte és públic, i que la batlle és Èlia Verdevio, els punts del pacte denuncien que les condicions de govern són una pocavergonya. Una pocavergonya si considerem que, allò signat pels regidors al govern, és la venda del poble als xurrimangos de les urbanitzacions.

Però anem a pams.

La setmana passada és va fer públic el pacte, amb tots els punts de l’acord. Sort que només uns mesos després, la insistència de compromís i de podem va tenir fruit.Després, Podem i Esquerra Unida van traure una carta de denúncia que prova de posar claredat als punts de conflicte: això és, si el nom de Bétera apareix una o dues vegades, el nom de Camarena i Torre En Conill hi apareixen multiplicats per sis o set. De les altres urbanitzacions ho podria dir que la referència és zero. I la segona cosa més destacada de tot plegat: Bétera pagarà tres vegades els luxes i les despeses d’aquelles urbanitzacions. En canvi, aquella urbanitzacions, si volen, només si volen, ajudaran a pagar els seus capricis.

DE segur que si heu arribat fins ací, en la lectura d’aquest apunt, direu: seràs exagerat. Doncs m’he quedat curt del despropòsit i el desequilibri entre els drets i deures dels uns i dels altres. Perquè si bé aquelles urbanitzacions són de gent de més diner, de condició mitja i alta, la correspondència del que els tocarà pagar en les futures inversions i/o obligacions és com si foren pobres de solemnitat. Al remat, sembla que serà això: que aquells són pobres i moatros (enteneu-ho com gent genuïnament de Bétera) marquesos del potet i de les Dues aigües.

Per cert si parlem d’aigües, ja s’ho faran els del pp per explicar als veïns del poble, com serà que pagarem l’aigua mineral d’aquells, mentre als nostres els tocarà anar al berro a carregar garrafes.

Tota la culpa la té… que no som República valenciana, perquè d’aqueixa manera les corbelles ja segarien l’herba més arran.

[continuarà]