El camp de concentració de Portaceli (2)

Divendres 13 d’abril, 18.00h. a l’Aula Magna de la Universitat de València (La Nau) es farà l’estrena del documental El Camp de concentració de Portaceli (1939-1942). L’entrada serà lliure fins a omplir l’aforament de la sala. Feu córrer la invitació si us va bé, entre els vostres contactes i al vostre criteri. Salut i República. Rafa Arnal (associació Stanbrook)

Sobre la memòria històrica, les mancances són tantes com vulguem escriure: la dictadura franquista i els governs espanyols de la Transició, sense distinció, van barrar, obstaculitzar, frenar i impedir l’accés a la informació necessària perquè es pogués estudiar què havia passat en aquella llarga història de repressió feixista. Encara avui la documentació és prohibida. No ens estranyem amb tot allò que va passant, els colps, les amenaces i el retorn a la manca de llibertat: si la democràcia penjava d’un fil, ara ja va per terra com un paper brut. Malgrat això, sempre n’hi ha qui cerca, treballa i investiga contra l’adversitat. Després de les primeres jornades sobre el camp de concentració de Portaceli (Serra, el Camp de Túria), ara tenim el primer document gràfic que provarà d’explicar què va passar aquells anys quan l’hospital de Portaceli, convertit en presó, va acollir milers de republicans, fins a 15.000, amb l’arribada d’un riu de presoners provinents del camp d’Albatera.

«S’ha parlat molt del Camp d’Albatera, que en realitat fou un “camp de pas”, un camp de classificació, amb rodes d’identificació on triaven presos cap a un tràgic destí, al mateix camp o fora, o trasllats a les poblacions d’origen on molts no arribaven, presons, camps de treball, de concentració… La qüestió és que en octubre de 1939 encara hi havia milers i milers sense identificar i, per les raons descrites, el camp fou desmantellat apressadament. Ací comença una altra història molt desconeguda, fora dels estudiosos car… Quin fou el destí dels milers d’internats a Albatera? Milers i milers de presos no es volatilitzen de hui per demà, el gruix d’aquella massa de republicans, vençuts, famèlics i malalts –entre 10.000 i 12.000 calcula Marcó Dachs– fou traslladada en dramàtiques condicions al Campo de Concentración de Prisioneros de Guerra de Porta-Coeli –deia el nom oficial, tot un sarcasme: “Porta de l’infern” li haguera sigut més apropiat. Sense cap dubte fou el camp més important del final de la guerra al País Valencià, junt amb el d’Albatera, perquè és on classifiquen i identifiquen al llarg dels gairebé tres anys d’existència del camp el gruix de presoners republicans capturats en acabar la guerra al port d’Alacant i als controls de camins, cruïlles, pobles i ciutats: intel·lectuals, artistes, ensenyants, polítics, sindicalistes, militars… que arriben al nostre país els darrers dies de març de 1939 buscant els ports i els vaixells de la promesa evacuació.» Rafa Arnal, per al Diari La Veu

 

STOP Malària, un projecte solidari de l’Ateneu de Bétera

El proper dissabte 14 d’abril, després que vindrem de la concentració a Burjassot, es presentarà a l’Ateneu de Bétera el projecte Stop Malària, l’objectiu del qual és la compra i distribució de xarxes antimosquits, motiu pel qual s’arreplegaran diners que aniran destinats a abastir uns quants pobles de Gàmbia de recursos perquè puguen combatre les picades del mosquit portador. Si voleu participar amb la quantitat que vulgueu a través d’una donació, de la rifa o del sopar, sereu benvinguts.

Entre altres objectes, es rifarà un quadre del pintor “Nano”. Podeu encomanar el vostre sopar (entrepà+picadeta+beguda = 7€) a través del telèfon 615 30 70 59 o del següent enllaç: https://goo.gl/forms/Dqt8F0Vx48mKIcDo1

Entre les actuacions hi seran Camí de Trobada i el Gitano alegre. Però si sou pel Camp de Túria, músics, i no teniu cap compromís dissabte, no dubte a venir a animar la festa: l’objectiu paga la pena. La recaptació de la nit serà també enviada íntegrament al projecte solidari.

La gent que coordina aquesta activitat ja ha enviat unes imatges d’agraïment de la col·laboració de l’Ateneu que, com podeu comprovar, ja ha penjat el llaç groc al seu logo en favor de la llibertat dels presos polítics.

En l’última Assemblea, l’Ateneu va aprovar de fer un comunicat en favor de la democràcia i la llibertat.

Ja tenim ací les falles (2)

Les falles seran sempre nostres? Jo ho trobe una miqueta exagerat, això, un excés sens dubte, malgrat que el Rafa Arnal és una veu d’impressió. I l’himne d’aquests falles 2018 una aposta valenta, d’un coratge de molt nivell.

Però és veritat, les falles són un excés. Com una majoria de les festes. El que sobra fa la festa no té res a veure amb l’excés del qual parlem. Sobretot si la festa amaga la situació real que vivim, el setge masclista, el feixisme judicial, l’abús del govern d’espanya contra els valencians, el robatori permanent del Montoro i els seus refillets, la corrupció del pp i tants d’imputats lliures, de festa, com si no passés res.

Dues xiquetes de primària s’han agafat dels cabells, ploren, l’una li ha dit a l’altra que la seua falla és millor, molt millor. L’altra li replica que no, que és la seua la millor falla, es peguen, breguen, s’atonyinen fins que la mestra prova de posar pau, entre falles, entre dues falleres de primer de primària. Sis anys si fa no fa.

A Bétera fan el repartiment de premis, ho tinc a tocar de casa i no em puc estalviar l’enrenou. Els fallers de la falla guanyadora del primer premi criden i salten, criden “campeones”, que és el màxim de llengua dels valencians que els presta el coneixement faller, sobretot si n’hi ha tanta emoció no continguda. Home, com amb una cosa així no farem ús de l’espanyol, que és més ferotge, més convincent, més campeó!!!… Els altres fallers se’ls miren amb una cara de pomes agres, com si volgueren atacar-los, però no us penseu que és perquè no han fet ús del valencià, en exclamar-se, no. Són ells, les altres comissions, qui voldrien fer aquell clam universal “campeones”. Un clam que denota tot el respecte faller per la llengua i per les altres comissions que no han guanyat.

Jo no tinc clar que les falles seran sempre nostres, no ho vull, malgrat els esforços considerables de compromís, no vull ser del “campeones” ni dels altres detalls fallers que ens haurem de mamar, vulgues o no.

Per cert, que la falla que ha rebut la distinció, ves que no és una falla que estiga malament, si tingués res a veure amb els valencians… Però, no, de valenciana, aquella falla té el carrer (avinguda País Valencià), encara que ells clamen campeones, tan alt com vulguen.

[continuarà]

 

 

 

MH Roger Torrent: dilluns, Puigdemont

El Marqués de Dos-Aigües ha despertat reivindicatiu en favor de la llibertat dels presos. En una altra plaça del mateix poble, una altra estàtua d’un majoral lluïa un devantal en favor de la vaga feminista de demà. És la segona acció o la tercera a la comarca que reclama llibertat i una acceleració valenciana en favor de la República. Segons que expliquen a twitter, n’hi ha al Camp de Túria un nou Comité de defensa en favor de la República (CDRcampdeturia) que també organitzarà el viatge de diumenge a Barcelona per participar de la manifestació que reivindica, una altra vegada, de posar en actiu les institucions de la República catalana.

Dilluns n’hi haurà ple del parlament de dalt. Almenys sembla que l’han convocat, malgrat que no és clar que espanya i la seua podrida justícia ho puga admetre. El ple del parlament el convoca el president, però espanya creu que això és massa democràtic, si no n’hi ha algú d’espanya mateix que hi fique el nas. Contra la llibertat, contra la democràcia, contra el finançament, contra l’ètica, espanya fica el nas per tot.

Jo trobe que l’única resposta digna fóra restituir la democràcia al parlament de Catalunya. El poble ha votat, i ha votat en clau independentista. Marejar la perdiu no farà afluixar l’espanya corrupta de polítics i jutges podrits. Així que…

Benvolgut, Roger Torrent, Molt Honorable:

—Tots ens equivoquem. Però pocs tenim el temps i l’oportunitat de rectificar. Vosté encara ho pot fer. Dilluns, propose de votar president de la República catalana el MH Carles Puigdemont. Fi de la carta. Guanyarem tothom, tornarem a elevar l’ànim, posarem en solfa l’actiu de l’1 d’octubre de 2017, retornarem la democràcia i el poder al poble, i posarem a lloc espanya, on ella mateixa ha decidit de ser.

Baldoví en un país de roders

L’Ateneu de Bétera prepararà l’arribada de Joan Baldoví aquesta setmana: “En clau valenciana, en un país de roders!”

Ahir ens demanàvem què podíem preguntar a aquest home que ha posat la política dels valencians a primera fila, allà a Espanya: en un parlament farcit de pocavergonyes, de polítics criminals, de lladres que fa anys que roben i ens roben especialment als valencians. Perquè els valencians pintem poc a l’estat, de primer perquè som valencians, i ens en sentim profundament valencians. Els espanyols ho saben, perfectament saben què vol dir tot això, i el resultat és que s’acarnissen contra nostre, sobretot a través del finançament, però també contra l’escola, contra la llengua, contra els mitjans, contra la sanitat, contra el camp… Aquell govern d’espanya, malgrat tants polítics del pp com els han llepat el cul des de València, ens han castigar cara a la paret com a l’escola franquista. Però un home de Compromís, un de sol, els ha posat l’honestedat a la cara, l’honradesa i el treball, i malgrat de ser sol, tothom l’ha valorat per damunt de molts altres polítics.

Sí, l’escarni contra Valencià d’Espanya és de llibre, un càstig continu perquè no siguem capaços de redreçar-nos, de renàixer, de ser més demòcrates i europeus que no ells, més moderns fins i tot. D’això en parlarem dissabte a Bétera, amb Joan Baldoví, i potser li demanarem si prepara l’assalt a la presidència de la Generalitat, d’ací un any, o què pensa del 155 contra els valencians, si el pspv que també és acord del Botànic, continua donant-ne suport, o potser li demanarem què passa amb el camp valencià, amb els caquis i les magranes, i si la veu a madrit, única i solitària, pot fer res per canviar la llufa que significa espanya per als valencians. I encara podrem demanar-li què pensa fer per recuperar les caixes valencianes, o si els valencians ens haurem de conformar a tenir els diners emprats en institucions estrangeres o que no tenen cap sensibilitat valenciana… O què caram passa amb la televisió, o amb Consum, que s’ha apuntat al carro d’atacar la llengua, o amb la fallera calavera, que potser podrem parlar de tot o de gairebé tot.

*I si els homes de la cooperativa, els llauradors, o els mestres, o les brigades municipals s’apunten a fer-li preguntes, seran benvingudes.

Harriet Tubman no va perdre mai ningú

“Atureu-lo, és el meu esclau!”, cridava l’home blanc mentre acaçava un home negre que corria desesperat cap a la llibertat. L’home blanc li va llançar una maça de ferro que, dissortadament, va impactar en el cap d’Harriet Tubman. Ella no va morir d’això, però la ferida li va obrir el pensament a la llibertat. Els amos també la van posar a la venda, però ella va aconseguir d’escapar a un estat on podia ser lliure. La resta del temps el va dedicar a la lluita en favor de la llibertat, els drets de les dones, el sufragi i a viatjar a l’estat que mantenia l’esclavitud, per passar homes i dones cap a la llibertat. Diu la llegenda d’aquesta dona que no la van capturar mai, i que no va perdre mai ningú en aquells viatges.

El govern espanyol també ens acaça la democràcia i la llibertat. Acaça els homes lliures i els homes bons. Ara diu que també actuarà sense contemplacions, que és una expressió que no amaga l’odi i la por que vol infondre. Sense contemplació actuen les dictadures; les democràcies, no. Sense contemplació actua el càstig, el terror, la tirania, la violència… Us imagineu que els mestres, per exemple, diguérem i actuarem sense contemplació a l’escola? Potser és el que voldrien aquests feixistots de rajoy, santamaria i cospedal, que l’escola tornés a l’obscurantisme franquista, xenòfob, violent i dissortat. Sense contemplació.

Espanya actua amb el tarannà amo-esclau. Es pensa propietari del patrimoni i de les persones. Ara mateix es pensa propietari del pensament d’homes i dones lliures, per això actua sense contemplació contra la votació popular d’unes eleccions que han perdut. No suporten la contemplació, ni l’opinió, ni la llibertat dels pobles. L’exemple valent d’Harriet Tubman, o Black Moses, és d’un coratge extraordinari contra la violència i el terror, contra unes lleis indignes i abusives, contra els homes que es pensaven amos de la resta del món. Polítics, jutges, policia, sense contemplació… Ja saben què vol dir, l’expressió?

 

 

Les improbables Txèkhov valencianes (6): carta de jf

“I qui sap res de ningú?”

Encara no has escrit l’apuntament sobre el conte de Raquel, no? No, encara no. S’enfadarà. S’enfadarà?, per què?Ja la coneixes, no cal que t’ho diga. S’enfadarà amb motiu. Home! Tu hi has escrit sobre els altres contes, en vas parlar a la presentació, en canvi… Para, para, les coses necessiten el seu temps. Ha passat Nadal, això s’ha acabat, s’han acabat les vacances. Sí, està bé que ho recordes, els mestres teniu moltes vacances! Ara per què ho dius, això? Perquè és cert, teniu més vacances que ningú, més encara que els retors. Justament, els ritmes amb l’escola són diferents, n’hi ha els xiquets, cada dia els has de dir coses noves. Explica’ls això, als pares! Ves a mamar!

—Sí, les persones som un misteri.

—Que se sàpia que algú va estimar aquell cos vell, una nit.

Avui el mestre Vicent Calabuig m’ha parlat del conte de Raquel, de com escriu, ella, com domina el relat, amb quina sobrietat, quina escriptora s’ha fet. Jo li he parlat de més contes, però ell me’n parlava d’un només. Aleshores he tornat a la idea de les Improbables. Havia de tornar a llegir el primer dels contes “Una brutta figura” de Raquel Ricart. Ho faig, el llegesc, me’l mire de nou, però em salte la carta, la hipotètica carta de Fuster. No ho sé, si encara fem més grans que no caldria, els nostres ídols, els nostres grans pensadors. Joan Fuster és la mesura dels valencians encara, però n’hi ha molts fusterians que el carreguen de tòpics, de fum, d’alcohol, de més banalitats, en canvi d’una veneració pel seu coneixement que és enveja. Una majoria no afig cap valor més, sinó tòpics.

Desfici, és el primer que vaig trobar a la primera lectura. Com diu el mestre Vicent, jo ja sé que escriu molt bé, ella, però la història era un desfici, que em torbava què podia passar, aquella intromissió en l’intel·lectual Joan Fuster, o pensar que els nostres herois també mengen, es moquen, fan això i allò, però hom no ho pensa, jo almenys no ho pense, si pense amb Homer, amb Steiner, amb Tolstoi, que havien de fer això i allò, ells, si havien de guiar el món. I encara si la vida d’un homenot no és regular ni convencional, què hi fa, què ens fa a tots plegats, saber això o allò. Desfici.

I Estellés? Estellés és un cas a banda, amb estellés pots pensar el que vulgues.

—Ep, és literatura! És un conte, ja ho sé. Per això, no cal sinó llegir el conte i avant, no cal res més, Res de res. Trobes que sí, que això s’ha d’explicar? Què? Que és un conte, tu, no escric assaig, jo, només faig ficció! I ara què passa si dic que m’agrada què escrius, com escrius, però aquest conte, com deia Pessoa, no, o no gaire, perquè em provoca aquell desassossec. Se’n diu desfici, en català. N’hi ha que l’han llegit i els ha agradat molt. Supose que tenen raó, però no sé si m’ajuda gaire, que en tinguen. Què en diria Txèkhov? Que és un conte, un “improbable”, el primer del llibre. Encara no t’has llegit la carta? I tu trobes que sí, que s’ha d’explicar això?

En JF se n’hagués rigut de tot plegat, hagués rigut molt; hauria telefonat l’Eliseu perquè li donés el telèfon d’ella, aquella nit mateix, i l’hagués fet venir, encara de matinada. Ell s’hagués esperat a la porta, un, dos, tres cigarrets, amb el batí, i allà mateix a la pedra del bancalet del carrer Sant Josep, li ho hagués amollat: d’on collons t’has tret tot això, Raquel?

 

La improbable vida de Joan Fuster editat per Tres i Quatre, és un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Va ser presentat a l’Ateneu de Bétera el 29 de desembre de 2017

Valencians, el nostre país serà independent o no serà (1)

Hom podria pensar que espanya farà un pas al costat, que despertarà del malson que va construint, contra la democràcia; que dirà prou. Home, tota sencera, espanya?, tot l’estat, potser que no, que no farà un pas al costat, això és, que no acceptarà la democràcia com qui demostra seny, civilització, dignitat. No. Un pas al costat perquè els ciutadans siguen qui tenen el poder —el poble, uiii, quina por—, fóra com demanar massa intel·ligència. Massa. I sobretot, fóra deixar de tenir molts privilegis, unes quantes famílies de creminals.

D’entre els regals de reis, el llibre quadern que ha editat 3i4 sobre “el dret d’autodeterminació de les nacions” un dels treballs de Lenin, sembla que siga un document envellit, d’un altre segle, però és nou i gairebé innovador, per a una gran part dels habitants de l’estat espanyol, que, sens dubte, haurien de llegir més. El nostre índex lector no és de tirar coets. I ja ho deia aquell president americà, que l’índex lector és directament proporcional al nivell de democràcia. En canvi, l’índex de telefem també és proporcional a l’índex d’ignorància i submissió política.

Segons el curador d’aquest llibre petit, breu, però dens, Pelai Pagès, per a Lenin l’autodeterminació dels pobles era un dret democràtic. Negar la llibertat d’autodeterminació era defensar els privilegis de la nació dominant, dels mètodes policials, en detriment dels mètodes democràtics. Uii, això sembla escrit a posta per a nosaltres —els valencians.

Segons Lenin, res no endarrerix més el desenvolupament com la injustícia i el menyspreu nacional. I què fa espanya, amb els valencians?, com justifica les retallades del pressupost, l’arbitrarietat amb la quals ens tracta?, per què ens castiga fiscalment, expressament als valencians?, per què ataca la nostra escola?, per què vol carregar-se la nostra sanitat?, qui és el govern espanyol per convertir-se en enemic de ningú?, potser no ens considera d’ells?, no som els mateixos? Aaahh.

—Què vol dir autodeterminació de les nacions?, doncs implica la separació política d’aquests nacions d’òrgans nacionals aliens (jo afegiria poc amistosos i que et tracten malament), i la formació d’un estat nacional independent. I no passa res més, però res de res. Continues vivint, treballant per viure, passejant, llegint, estimant els teus, anant de vacances, fins i tot menjant-te la paella els diumenges. Els tarongers continuaran fent taronges, la cooperativa de Bétera no acabarà de despegar, el metro a Bétera tindrà via única, malgrat que pagarem el bitllet més car, i en general tot continuarà si fa no fa, però… tindrem la llibertat de decidir què farem. Perquè en tenim dret, valencians.

 

 

 

Sort que no en sabem de lleis!

Que no n’hi ha delicte, xa!  

«I és que, com afirmàvem en la contribució anterior i ara reiterem, ni hi ha delicte de rebel·lió (i alguns dels arguments aportats –i d’altres que ara han de quedar fora de consideració– servirien igualment per a impugnar la presència de sedició), ni els òrgans jurisdiccionals que l’instrueixen –ni el Tribunal Suprem ni l’Audiència Nacional– no en són competents, ni la mesura cautelar de presó provisional, que encara es manté per a quatre de les persones encausades, no està justificada. Aquí l’única rebel·lió és la que protagonitza el braç judicial de l’A por ellos: una rebel·lió contra els principis inspiradors del dret penal modern i la idea mateixa d’estat de dret.»

Antoni Llabrés Fuster i Javier Mira Benavent, professors titulars de dret penal de la Universitat de València.

 

Com que no en sabíem d’economia —la suposició potser que siga errònia— els diversos governs espanyols i els seus ministrots de la dictadura ençà, ens han enganyat permanentment. Ens van agafar per faves, per idiotes, i ens van vendre els rucs de cinc i de sis potes. Ens van robar, tots sense excepció, els diners públics, els recursos públics, les reserves, les empreses públiques… En canvi de pagar-nos sous de misèria, serveis de tercera, embolicats amb missatges de benestar i dels grans canvis que es produïen en l’estat, segons que anunciaven els mitjans espanyols públic i privats, tots sense excepció, de com teníem la vida regalada, una majoria de ciutadans de l’estat.

Una mentida, tot plegat.

Els últims quaranta anys, espanya s’ha gastat i ha llançat els diners perquè no eren seus. Els devem. En canvi que uns quants milers d’idiotes del pp i del psoe s’hagen enriquit, amb cotxes, cases, joies, accions de banc i xalets de luxe. Els fills i els néts sí que viuran, dels diners robats. Ah, quants refillsdeputa!

Si fa no fa, ara passa amb la justícia, amb el dret, amb aquelles lleis antigues, franquistes, i les altres. En quaranta anys, els menistrots de justícia, i els governs d’espanaya, tampoc no han fet net. I el comú del poble en sabem poc, de lleis, de dret penal, de drets dels ciutadans. Som ignorants i ens enganyen. Poster sabem que n’hi ha drets universals, una declaració que espanya ha trigat a aprovar molt, però quegha trigat ben poc a no respectar. Ara que en sabem d’economia, i que sabem com ens han enganyat, ara el tema és el dret, la llei, les lleis, i d’això n’anem peix. Per això aquells tribunals espanyols, audiència, suprem o constitucional, ens enganyen. Interpreten com volen, fan i desfan per damunt la llei, per damunt la lògica, segons qui jutgen, segons què, perquè els passa pels ous i per la figa, segons el jutge.

Per això és important llegir els homes que en saben, aquest article que ara recomanem. Aquell article que ja van fer aquest equip, aquell altre de més de cent juristes que pelaven els tribunals i la seua mala jeia.

Resum. Desobediència. No reconeixem aquests jutges espanyols per la indecència democràtica, per molt que ens puguen tancar. No els reconeixem perquè han perdut l’autoritat moral. Tenen els colps, la vara i la pistola. Res més. No tenen raó, ni dignitat, perquè ens governa la indecència judicial. Els criminals són ací, ara, dins aquelles cases de la balança cega, o mig cega, vestits amb aquelles capes, els homenots. I nosaltres només podem estudiar mentre vivim la indefensió. Desobediència, sinyors. Fins que aconseguim independitzar-nos.

Odi i violència, l’únic recurs d’espanya

Capítol cospedal: la ministra espanola Cospedal assegurava que tenia l’exèrcit preparat per atemptar a Catalunya. No n’hi ha paraules. O no n’hi hauria en una societat democràtica. A espanya ho diu això una ministra i li posen una medalla. Tenia l’exèrcit preparat per a què, sinyora? Per a disparar? Per a matar? Homes dones i xiquets? Els xiquets de parvulari també?, els mestres?, les mares?, els joves desocupats?, a qui pensava matar, vosté i el seu exèrcit?, els defensors de la democràcia, només?, els que no són del pp? Ai, mare, que sembla que no va la sola, la ministra…

Sobre la violència i l’amenaça, uns quants comandaments de la GC voldrien passar porta per porta, com en el feixisme més violent dels pitjors moments d’Europa. Volia preguntar-los porta per porta quina desafecció tenen per la GC i, en el cas que en tinguen gens, passar-los per la caserna i els seus modos. Com que l’home principal de la estratègia era un coronel condemnat per tortures, entrenat en afers dels colps i la violència, suposem que era com passar per una caserna del tipus Intxaurrondo… No ho sé. Modos GC d’aquella i d’aquesta època. Però ningú, ni la justícia, ni els polítics, ni els mitjans no els han parat els peus i la veu amenaçadora. Que diguen burrades. Que facen por. Q ue instauren el terror verbal i el físic, com a l’1 d’octubre. Ai, sí, l’1 d’octubre passarà a la història, per les dotze mil medalles del pp que pagarem amb diner públic. Medalles d’or i d’argent segons la sang que has fet córrer, xa, de primera i de primera especial, segons que hages tirat un vell per l’escala o li hagés obert el cap, o mig cap… Totes les burrades que diuen ells són legals, que diuen i que fan, perdonades. Impunes. Perquè és el seu estil, caserna a caserna, GC a GC, en aquesta espanya de misèria violenta.

És odi, simplement. A Catalunya, a València, a la democràcia. D’una altra manera, l’opció de passar porta per porta no seria mai ni expressada, ni en pensaments. Però ací es pensa, es difon, s’amplia, com una declaració de guerra, de voler guerra, de desitjar de fer sang. Contra la democràcia. És la impunitat feixista. I després un jutge ho afina, ho prepara, assetja contra la gent honesta. Indecència. Indecència judicial.

Ara sembla que els jutges i els tribunals espanols volen ampliar una causa general contra milers de catalans que s’han expressat democràticament i pacífica. Els mitjans, i fins i tot els còmics del carnaval, i més activistes de xarxes, tots plegats demanen més sang, contra els catalans i els seus dirigents. I la impunitat creix, senyoreja i es passeja, si l’atac és sempre en aquell sentit: assetjament, acaçament, una violència expressa… Les paraules, els gestos, el 155, el no reconeixement del resultat de les eleccions del 21 de desembre, és intolerància a la democràcia. Intolerància orquestrada amb diners públics, des d’institucions públiques, amb jutges, polítics i mitjans, corruptes contra la democràcia. Espanya despullada. Completament nua.

Si espanya fomenta l’odi i la violència, el que vivim és un calc d’allò que Primo Levi apuntava com a exemple del monstre feixista: a Europa n’hi ha moviments favorables al racisme i a la xenofòbia, però a Espanya governen. Governen i reparteixen la seua justícia particular, com passava a Sud-Àfrica quan Mandela era en presó. Era il·legal reclamar la igualtat dels negres, era legal mantenir l’esclavatge, l’assassinat… Com és legal, a Espanya, atacar la democràcia: “Quan la intolerància i l’odi es transforma en un objecte polític, aleshores el perill és imminent”, diu Levi…

En canvi, la nostra resposta serà optimista, positiva i entusiasta. Perquè cada colp, cada insult, cada amenaça ens empeny a treballar contra aquell model feixista. Espanya reviu el primitivisme violent, violador, on tot li val contra l’opinió diferent. En canvi, la nostra resposta serà optimista. Pacífica, però intransigent. Perquè la democràcia no té marxa enrere, malgrat que espanya ho voldria, i una part votaria per abolir-la. Intransigents en favor de la llibertat.