Un retret de Joan C Martín, xa!

En voler, vaig escriure un apunt per començar a definir la #marcavalenciana post-pp, post-blaveria, post corrupió i, sobretot, post tres-cents anys de persecució i mamàndia que han ordit contra els valencians tots els pillastres, lladres i borbons, feixistes i franquistes, que n’hi ha escampats d’ací a Madrid i torna a començar. Se’m va ocòrrer de dir que el camp ha de ser recuperat, i ho vaig deixar anar massa lleugerament, així que l’amic JoanC Martín em va agafar per banda i em va pegar un passó espectacular, per manca de rigor i de profunditat.
Ell sí que té un model de recuperació del territori i explica i fa pedagogia de com caldria actuar per reordenar el territori i tornar el valor a la terra segons la conservaven mos pares, i l’entenien, com un bé preuat que calia preservar, sense mandangues, ni mentides, ni falsedats documentals ni identitàries.
Bé, jo sóc dels que ha abandonat el cultiu de l’ametller, allà pengen encara les ametlles de l’any passat, onze fanecades, perquè no hi ha manera humana ni productiva de casar el temps d’un ofici que no és rendible ni eficaç ni res de res… Malgrat que cada any puge a ca Ximo, a Casinos, a carregar el sac ple de torrons. Em passa amb les garroferes i, segons ell, no hauria de passar amb la vinya, si és que posem uns quants milers, no gaires, uns quants milers d’euros i sentit comú.

Penge, doncs, el passó de vara i demane disculpes sinceres a la seua honradesa…
Les paraules de l’enòleg i amic Joan Clotaldo Martín diuen que:

«Malgrat l’afecte i el respecte que et senc sincer, l’apunt sobre la #marcavalenciana en què parles del camp, intel·lectualment és un atzucat. Així no li val a parlar d’aquests tema, disculpa’m però això que apuntes és un estereotip, crític i diferent però estereotip al cap i a la fi. I foto finis d’una idea.
El bloc és de gran alçada, i de gran influència, però aquest apunt de tornar al camp des d’una visió paisatgística (el paisatge és una atopia de l’home) sense arrels. És com molt influenciat per la visió que els socialistes fusterians tenen del territori (si és que saben quina cosa és això).

—Hauràs sentit un cert i imperceptible malestar en penjar-lo, com si algú desconegut et digués, ja t’hauràs quedat tranquil. Això és perquè has oblidat aquell alè de ton pare, quan expressava la relació tel·lúrica que ell sí que té amb el camp.

Tanta modernor, tant de deler per la societat industrial, tant de dir que la política és la clau, mira on som, realment, cada dia va pitjor, que ja t’ho vaig avisar.
La política no és una altra cosa que una eina de poder que usen sempre per destruir allò que és nostre i que és el be comú.

La política sempre és d’ells. És el concepte de la terra i la relació amb ella amb els homes i les dones el que cal restablir. Ja no és com la tenien tos pares. Això que dius al post podia dir-ho l’AVA (és l’associació agrària més de dretes i inútil i acostada al pp que ens poguem imaginar -això ja ho dic jo mateix, no ho diu Joan). Això que dius podia dir-ho la gent de les cooperatives, per motius diferents als teus, que puc entendre de fidelitat i estima al país, fins i tot ells que són d’estima i fidelitat als diners que vénen de fora.
Per parlar d’aquestes coses, de primer cal crear una estructura intel·lectual.»

ben cordialment
joan c martín

Benimaclet

Anit vam baixar a sopar a Benimaclet. El Musical, que ara porten uns joves, estrenava la nova programació de tardor. Mentre sopes actua un grup de música. Anit era una cosa exòtica, o ètnica, amb aquell instrument, la Kora, que és una gran carabassa i va fer famós a Europa el grup Touré Kunda, del Senegal. Era com ser a l’Ateneu, o com ser al poble, sopar al musical, un bar gran a la manera del casino dels pobles, com ca Montes fa molts anys, o el bar Muedras (!), amb els ventiladors d’aspes allà al cel del sostre, que van trigar a posar en funcionament, fins que no els ho vam dir: que no teniu calor! En realitat, si no és que ho saps, Benimaclet és un poble, res d’un barri de la ciutat, no. Un poble autèntic, amb carrers tranquils, cases baixes d’una o dues plantes, balconades, finestrals, reixes treballades, taulells… carrers que encara conserven la bellesa original, amb alguns accidents inevitables, com als pobles. Com alguns carrers del Cabanyal o de Campanar, Benimaclet conserva uns quants tresors; esperem que Rita no se n’assabente i ordene de posar unes quantes bombes.
Vam passejar els carrers després de sopar, fins i tot vam eixir al camp, on uns quants veïns tenen un hort urbà, i vam ser en casa d’una escriptora famosa, que ens va atendre tan delicadament. Ens va regalar una col·lecció de llibres per a l’Ateneu de Bétera. Bétera també és un poble, malgrat uns quants accidents i no poques accions dissortades. Però tornem a Benimaclet, expliquem algunes excel·lències, i renunciem a uns quants excessos: per exemple el siroll que provoquen uns quants joves a la plaça, en aquelles hores que molta gent dorm, al poble, que el barri és un poble, encara que n’hi ha que no volen adonar-se.
Després que van tancar els llums, vull dir que ja sa’havia fet tard, nosaltres ja vam tornar a casa. Però de segur que vindrem un altre colp, sobretot si les actuacions no són mentre sopes, perquè no sabem ben bé on posar la mirada, si en el plat o en aquell escenari tan graciós.

Sanitat?, educació? Falta el camp?

Aquesta vesprà m’he trobat amb Uïso, mentre preparava el cotxe amb les eines del camp: què, com va això? Fatal, pitjor no ens pot anar, enguany ha sigut un altre desastre, no traurem res, res de res. Perquè la feina és de casa, que no ens ix ni a euro. Ara mateix no podem viure del camp, i la cosa no pinta bé, gens bé. El camp no dóna res, sinó pèrdues, i aguantem per no tancar, però n’hi ha molts que han abandonat. Així no podem continuar, ni pagar el gasoil, ni demanar que vinguen a fer-te res. Enguany a més, s’han afegit altres comerços que tampoc no pagaran, com fa el govern, que ha deixat de pagar. Sembla que ara és una moda, deixar de pagar. Com menys gastes millor, perquè no ho podràs pagar, l’aigua, el guano, l’aclarida, traure la llenya, els herbicides, els insecticides, no podrem pagar res, i si has d’encomanar la faena, estàs perdut.

Una hora més tard arribe a l’horta vella. La caseta és oberta, i trobe que hi ha la bicicleta arrimada en un arbre. Mon pare fa anar un lligonet, allò que abans havia sigut una lligona i ara ha empetitit, el temps i la feina s’han menjat la fulla. Ens saludem i apamem què podem fer plegats: són tres quarts de fanecà, que volem aclarir, ell em va dient quines branques he de tallar i jo no em quede curt: he engegat la serra de gasoil, m’he posat el protector i comencem pel principi: els arbres són vells, tenen gairebé quaranta anys, d’una varietat que no vol ningú, però que passa per bona i molt bona. Comencem per branques grosses, cimals que pugen al cel amb tant de temps, que fan mig arbre gairebé, jo els passe la màquina i la branca cau damunt mon pare que les empoma i les deixa en un costat: -ara esta, sí, talla per ací, esta també, i aquella; ho veus, encara queda molt d’arbre, nem a l’altre, i el següent, i un altre…, ens fem els arbres grans, una trentena, aproximadament, i quan acabem, els arbres es veuen més ufanosos, més clars, a terra tot de branques, algunes ben plenes de taronges, que no havien volgut; fa tres anys que no volen aquesta varietat, malgrat que és ben bona. Mentre feinegem parlem d’això i d’allò, i finalment em diu: -espolsa’m les virolles, les miquetes sembla que diu, no ho sé, i bevem aigua: és calenta, l’avise; millor, és la que trau la set. Agafa la bicicleta, guarda el lligonet, puja i se’n va. Jo em quede a traure la llenya del camp. Em passaré una hora més, gairebé fins a les nou. Fa vent, molt, calor, un dia estrany, sec, terrible per al camp. Però he passat una vesprà fantàstica, de Pasqua, el tercer dia. Fa un mes que mon pare ha fet els noranta anys, però hui ningú no diria que no feinejava com un xicot, com ha fet sempre, des que en tenia vuit o nou. Mentre ens espolsàvem i bevíem, ell recolzat contra la caseta del reg, m’anava explicant això, miracles de vell: se m’han umflat les cames, em sembla que aquests calcetins m’apreten massa. Sí, tens les cames umflades. Ho fan els calcetins!
Després que se n’ha anat, uns segons després, em ve al cap que no li he dit: -ves amb compte, en passar la carretera!
Sort que no li ho he dit. Quin ridícul.

Escaldats, però de Pasqua

A València la Pasqua s’allarga fins a Sant Vicent, i ell si vol ja explicarà com ho celebràvem a Bétera els amics, quan érem xiquets i innocents… Però en tornar a casa ja apame com va el món, després d’unes hores de desconnexió: hem fet càbales, i porfies en favor d’això i d’allò, més o menys hem errat el que volíem, que és ben poc, perquè el món no enganya gaire la seua trampa: Bildu serà castigada, com Sortu, com Batasuna, com qualsevol alternativa basca a espana. Per aquest cantó l’hem encertada tots els votants, grans i xiquets, a espana no hi ha democràcia des de l’any trenta-nou del segle vint, i el psoe i el pp en són la prova.
A predndre pel sac els uns i els altres i els jutges de la carabassa. 

Pel que fa al nou sant que ens volen encolomar al calendari de retorots i bisbes, l’aposta era la perversió d’aquell papa, la perversió encara major de la delegació enviada pel PP d’espana a celebrar-ho, i encara la perversió majúscula per als valencians: el president Camps fa anys que oculta la despesa que ens va costar la visita papal als valencians. Vet ací el miracle, cabrons, la barbaritat de milions d’euros per mamar-la els catòlics a compte de beats i fills de putes, i que no puguem saber qui pagava i quant tanta festota.  

Els polítics no adobaran el desastre econòmic, ni la desocupació, ni tants funcionaris com viuen de no fer res de res, en canvi d’altres, molts menys, que sembla que treballen fins a morir-se (exagerats!, que ningú no es mor de treballar de funcionari, redell!).

Es nota que hem begut vi, que hem visitat l’aljub del Brucar, que hem acabat festejant que encara ens queden quaranta anys bons de vida, com a mínim, i si ens toca de visitar allò abans, vaja per endavant la nostra celebració per viure, que ningú no es mor la vespra, i encara podrien fer sant, de la maneta del carcamal de JP-2, al president corrupte dels valencians més populars, per haver aconseguit governar enmig de la cofurna de vividors i lladregots. Però no compteu amb nosaltres, si és que sabeu comptar, malparits.

Perdona’ls, senyor, que han begut d’aquell elixir de la vinya –moscatell com a Bétera no n’hi havia enlloc, quan la vinya era vera–, i ens heu de perdonar tots els exabruptes, collons.

Nit de falles (2011)

Anit vam baixar a la ciutat, amb els bunyols de la meua sogra Amparo -que mereixeria un monument, per com adoba els dolços, entre més plats-, i un regal col·lectiu per al Pep, que acaba de fer cinquanta anys. La volta tradicional, la Nova i la Vella de Campanar, dues falles que són contraposició d’una festa que, des de la perifèria no acaben de tenir tot aquell calat que ens volen fer empassar els mitjans bíblics de Camps i de Rita. El milió de persones, aquella gernació que el Canal 9 diu que ha paralitzat la ciutat, ací no hi és. Acabem la ruta i ens entaulem a cal Pep: ens havia regalat dos perols de xocolate que tombaven de tos, n’hi ha que es va fer la part i mitja i tocà. Després, la conversa, el cas Vilaró, l’Ateneu de Bétera, això i allò, els uns que pugen a la terrassa a veure el castell, els altres que ens estimem de continuar la tertúlia i deixar passar el temps, entre amics, que és el goig de ser de vacances i d’acomplir rituals que paguen la pena, com una fita anual i un encontre en favor de descabdellar l’actualitat. 
Avui, per exemple el canvi és que la Nova tenia una llengua bastant correcta, com la Vella, que s’allunyava de l’aberració corrent que practiquen alguns dels artistes o filòlegs fallers. En totes dues falles es queixaven de la Junta Central, de la traïdoria entre artistes fallers, de l’engany del sostre pressupostari amb el què podien comptar les comissions, i, per suposat, de la sospitosa decisió de tornar a premiar Convent Jerusalem. Però nosaltres passem, home, els xiquets comencen a veure 2001, pel·lícula que ha triat Pep perquè s’adormen, malgrat que alguns dels adults ja agafen posicions perilloses al sofà i als sillons. Jo encara arrossegue un refredat de por, vint dies, i encara no hi veig l’eixida. Tornem de matinada, que ja s’acosta Sant Josep, el tio Pep. T’ha d’agradar molt, tot plegat, això de les falles. Per la instrumentació que se n’ha fet. Quina enrabiada.

Per molts anys

Mon pare fa avui vuitanta-nou anys. Telefone a casa, però és al camp, així que quan acabe l’escola vindré a veure’l. Cap regal. Això, ell, ens ho ha ensenyat sempre. No és un home de regals, que per ell són nicieses, «no necessite res». És veritat, no ho ha necessitat mai, tanta austeritat ens ha afectat l’enteniment, de segur, però ell no ha necessitat massa res, per viure. Així que ara mateix no sé si vol que li porte res. Una botella de vi, potser -segur que em demanarà si m’ha costat més de dos euros, que a ell ja li sembla una despesa exagerada, per un vi. Com si no sabés com és la vida de cada dia, pel que fa al vi. Si mai li he dit que un vi pot valdre vint euros, o encara més, ell diu que el món s’ha tornat boig. Aquesta nit potser que discutim de tot això. Ja ho contaré, si vull.

Pep Ricart, un altre dels regals d’aquest país, fa avui cinquanta anys. Mig segle sencer i un fum d’anys dedicat amb fidelitat al teatre, a fer d’actor. Des que va passar per aquella escola laboral de Xest, que en va agafar la passió, des que ho va mamar a casa, potser. Anit vam ser uns moments junts, al teatre l’Estrella. Després el vam acompanyar a casa. Algunes persones d’aquella generació esplèndida del poble, alguns em diran exagerat, demà haurem depassat la cinquantena, o n’estarem ben aprop. No vol dir res això, naturalment, però avui em faig aquesta declaració, en favor del sentiment, de l’emoció, dels amics. Divendres hem quedat a València, per pegar una volta i, ací encabiria allò típic de «com cada any», els últims tres, si més no, ens trobem unes quantes hores. Per molts anys.

‘Les ratlles de la vida’ (2)

[…] carn fresca entre les mans, arrop i talladetes, coques fines al rebost, aigua dolça entre els dits…

De quina cosa olia ma iaia –la iaia velleta que en deien les besnetes, quan entrava en aquella casa gran a tres mans del carrer Llarg de la meua infantesa? Ves quina baixada pel carrer del forn de Pura i la sentor de porcateres, que entraven endins del nas; quina cosa olc ara d’aquell record? De vegades dormia en una cambra al seu costat, de vegades al seu mateix llit, tant alt i emmidonat i ample, perquè el iaio havia mort molt prompte, massa, tan jove i tanta falta com feia, de quina cosa feia olor, ella, quan llegia aquella novel·la ‘Els amors de Simon Bolivar’ -que guarde atresorada a dalt d’un prestatge, en aquell piset menut, després que vam repartir la hisenda de les cases entre la família; potser que, fins i tot, hem perdut l’aroma d’un temps que hem bescanviat per la modernitat de nassos adormits, absents, oblidats: els olors, ara mateix, són també una amenaça, que torna a perfumar la casa dels pares. Com envelleix una casa, amb els seus amos? 

[…] l’olor de l’àvia era intensa i sempre deslligava un munt d’imatges al cap de Regina: flors de gesamí obrint-se al capvespre de l’estiu, polsim de fusta corcada al terra de la cambra, ales trencades de papallones de llum, carn fresca entre les mans, arrop i talladetes, coques fines al rebost… 

-Què tens a la cara, iaia? 
-Les ratlles de la vida. 

No són d’aquest món.

Baixe a cals pares per saludar-los i explicar-los l’èpica d’haver plantat setanta arbres, a migdia, a la partida del Bassó. Amb totes aquelles feinetes necessàries, el fem, la distribució dels arbres, alguns clots que no eren fets, tallar-los les puntes, comprovar el reg, ajustar les gomes… Vaig esperitat perquè he de ser de nou a l’escola a la vesprada, així que no vull que m’agafen en falta, com m’ha passat amb el venedor dels plantons, que me’ls ha portat tres dies abans d’hora, que jo li ho vaig dir que els volia per a dissabte, que n’hi ha que combinen treballs i responsabilitats… Estic mort, baldat, i vinc a contar-li-ho a mon pare.
-Que has plantat quants arbres? On?
-Setanta! Al Bassó.
No diu res, de principi, perquè no es creu el número. ‘Sí, sí, també he estat a l’escola, però… No pot ser! Que no, que no m’ho crec. M’ho torna a repetir.
-Jo em vaig plantar sis-cents en dos dies, clots i tot. Fa uns set-vuit anys (calcule que ja havia de tenir els vuitanta).
-Va, no pot ser, deus voler dir…
-Sis-cents, en dos dies. Un altre dia, amb tres homes, em van plantar tres-cents, en tres hores. Un altre dia, amb el teu sogre i Ramon en vam plantar no sé quina burrà i vam acabar esmorzant amb la faena feta.
Ja no he seguit explicant res de la meua aventura. I estic com si m’hagueren apallissat, físicament i moral. Sobretot m’ha afectat la meua moral física. 
«Com és poden plantar tres-cents arbres en un dia i no rebentar, i tornar l’endemà i plantar-ne tres-cents més i no voler morir-se en l’acte…»

-Tinc un pesar que rebente!

‘Qui no va a la gotera?

Va a la casa sencera.’ Proverbi fet, savi, senzill, i tan clar d’un a realitat inevitable. Sóc al camp, amb la segadora, plegant veles, perquè es fa l’hora d’enllestir el dinar. Passa José, el Cassolo, i s’atura per intercanviar tres frases, com cada vegada que ens trobem. Ell és un home de camp, d’aquests vells savis treballadors incansable com no n’hi ha, però que sap fer anar les paraules, les idees, les maneres en la conversa. Jo sóc en un armereral que se salva de miracle, al secà, però que em dol de deixar perdre completament, per honor, per identitat, per la terra. Però ell voldria que això fes una altra cara, i m’ho aconsella d’aqueixa manera. Com qui no ho vol dir (té una certa fama d’enraonar, ell):
-Qui no va  la gotera, va a la casa sencera. (veieu com ho val, l’home).
Després d’explicar-me el seu quefer de diumenge, continua alliçonant-me: el nostre secà no és com el del nord, jo n’he parlat bastant amb catalans, i són sabuts, saben què es fan: allà, sobre les pomeres, seguen, perquè deixen un coixí d’herba per si els cauen a terra, com que les fan per suc… Però el nostre secà demana rella.
Jo li explique el que puc fer. NO n’hi ha més, José.
-Sí, no em digues res, dos oficis són difícils de traginar, i el camp és exigent (ell sap que jo sóc mestre i continua). Un xiquet ensenyat , despert, llest, no massa revolucionari, que no m’agrada, sempre serà i sabrà valer-se. El camp és el mateix.
Faig el que puc, li dic, i ell encara amolla: hi ha molts trens que et passen, s’ha d’anar a hora, amb el camp i amb la faena. Jo afegesc que pegue darrere, a veure si hi puge, però que em perc sovint, de trens i d’estacions. Assenteix amb el cap. Parlem de més coses, de demanar un tractor sense vela que em puga llaurar ranteret a la soca, d’un que ell coneix que treballa de meravella, que sap entendre el camp i les màquines…
Tu no pares mai, tampoc! Som com nosaltres, les màquines, si les deixes massa temps parades, acaben per no anar-hi gens. 
-No plegues, encara? Sí, sí, ja ho feia, me’n vaig cap a casa a preparar la paella.  I ell també marxa, més aprop dels vuitanta que no imagine, incansable, incombustible. I jo agresc aquesta nova troballa, aquest minuts, que l camp valencià reiix, per saviesa i per paraules, malgrat que n’hi ha trens que no sabré agafar mai, a hora.

Post: Com que el país no va a la gotera, ha d’anar a la casa sencera. Vet ací la metàfora, per al 10 de juliol. 
 

Si això és l’agost (5)

Piscina pública municipal. Fins i tot hem dinat, com qui diu, tot lo sant dia rendits en aquell espai. N’hi ha qui té una ferida al cul, de tantes hores asseguts, davant un espectacle gegantí, colossal. Els xics han acabat cremats com la pipa de l’indi (perdoneu l’expressió popular), com el llaurador que canta La Gossa, i encara no eren onze. La piscina pública municipal s’ha convertit en un antiespai, un indret antisistema, gosaria dir, contra la idea de luxe, banalitat o més ximpleries de platja estil Benidorm. És una finestra oberta a la diveristat local, almenys a la diversitat actualitzada els últims anys. De primer, al Cèsar el que és seu: la piscina pública encara és el lloc de bany i estiueig dels qui, autòctons o no, no tenen piscina particular o col·lectiva, que els nous edificis que han anat construint-se ja ho fan amb piscina comunitària, pistes esportives i club social. Això, la piscina de Bétera acull poques persones per a la quantitat que som, depassem els vint-i-cinc mil en agost, així que aquell toll d’aigua, entre les quaranta persones que érem fins a l’hora de dinar bé que podíem sentir-nos contentes i agraïdes: tocàvem a trenta mil litres d’aigua per cap, que no és poca aigua, considerant tota la problemàtica dels trasvassaments.
A l’hora del dinar comencen a reunir-se més famílies, a aplegar-se fins i tot amigues d’una certa edat, joves en edat de festejar, romanesos, americans del sud, alemanys fins i tot…, i gent del poble. Gent, que no gentola, perquè n’hi ha clàssics que no fallen, com cada any. Ens saludem, fins i tot n’hi ha que et conviden a una mica de conversa, però després tots anem situant-nos als llocs respectius, com si diguérem, a les nostres taules reservades, malgrat que no n’hi ha, de reserves, vas agafant el teu espai a mesura que vas arribant.

-Separades, sobretot, separats també, és un finestral per observar les relacions i la vida social del poble, d’una part de la vida social del poble. Sense miraments, sense estrenyiments -explica una amiga.

Nosaltres ho hem portat gairebé tot de casa, així que solament fem despesa del café, i encara com. L’entrada, si és d’abonament, no passa de l’euro i mig, els adults, i un euro, els xiquets, tot lo sant dia, així que els preus populars acompanyen a fer un estiueig de saldo. Compartit, si voleu, col·lectiu, a l’empara dels comentaris dels altres rogles, que tampoc s’estan d’observar-nos, com fem nosaltres, els uns als altres, rient i, de tan en tant, això per als adults és de menor importància, banyant-nos en aquella bassa espectacular. Si això és l’agost, el bany popular, col·lectiu, té alguna cosa també de morisca, de mediterrània, de secà malgrat que semble un contrasentit, però de retorn a la plaça pública, a la idea de vacances populars.
La nostra lloa més sentida a la piscina pública municipal.