Torna el Diluvi contra l’Aplec

«Cada any que convidem el Diluvi al Camp de Túria, plou.» No els convidarem més, xa. O sí, segons que convinga i ens diguen els llauradors de la Unió.

L’Aplec del Camp de Túria ha acabat en un aiguat imprevist en un moment, mentre el Diluvi era dalt l’escenari i els llamps brillaven desordrenats: Bona nit, diu la cantant, i tothom a córrer a cercar recer. Havíem tingut temps de molta cosa, les xerrades, els itineraris, el correfocs, el sopar popular, la fira d’artesania, Aspart de la Pobla i mig concert, mig solament, de Diluvi… Llàstima del final.

L’organització havia tingut temps de llegir el manifest-comunicat, en el qual explicava el perquè d’un canvi en l’Aplec d’enguany, en favor de més activitats, més diverses, més compromeses i solidàries, en canvi que els concerts i la part lúdica de la nit quedés en segon terme. Pel que fa al gènere emprat en les comunicacions, la ximpleria de parlar sempre en femení no sabem si amaga singlot o xanglot, però potser fa el paper contrari del que es pretén. Ai, que n’hi ha llengües amb gènere o marcades i llengües sense, que el sexe li’l posen uns quants lingüístes desafortunats.

En general, coratge i endavant, joves, a per l’organització de l’Aplec de 2018. Per cert, el primer dels Aplecs valencians de l’era moderna va ser a Llíria, el 1960, era d’àmbit país valencià i van participar joves d’Olocau, Marines Vell, Gàtova, Bétera, Nàquera, Serra… Potser més gent que no enguany: cinquanta-set anys després, a molts veïns de la comarca els hem cantat falta o fora. Ai, ai. Després d’aquell aplec de 1960, el mateix any es va fer una ruta universitària, segons que explica el mestre Ferran Zurriaga en el seu llibre d’història de la Vall, en la qual van participar Vicent Ventura, Miquel Tarradell i Joan Fuster, que van fer nit en una almàssera d’Olocau… No cal dir com d’il·legal i clandestí era tot allò, ara que n’hi ha polítics d’esquerra i mitjans progressites que tenen tanta por de la llibertat i de la democràcia…, excusant-se que, si no és legal, potser que destorbaran la GC i el tribunal i perdran accions i privilegis…

 

A cagar a la via, xa, i endavant les atxes!

 

El somriure dels valencians!

Nosaltres els valencians, la llengua dels valencians, el finançament dels valencians, el ball de valencians… El somriure dels valencians!

Especialment avui que a Algemesí commemoren la festa major amb les muixerangues, a Bétera la pastoreta, a Picanya la Moreneta, i arreu del país tot de maedéus trobades. Però el somriure valencià té a veure amb això que va passant al país veí, i com milers de valencians ho seguim a través de les xarxes, els diaris electrònics (especialment Vilaweb), i els comentaris en directe als bars, a l’escola, al mercat, a la cooperativa… Bé o malament, tothom en parla. I n’hi ha que amb entusiasme. Allò que viu catalunya és un moment històric. D’ordre mundial. I de retop, els valencians que també ho vivim, perquè ens afectarà plenament. Molts milers de valencians ens sentim partíceps del procés. I malgrat que n’hi ha una part de valencians que ho miren amb disgust, compte!, perquè a poc que aquests se d’adonen com els tracta espana, cauran un bac en terra que els obrirà els ulls definitivament. Com a catalunya, tampoc no n’hi haurà retorn. Pot haver-hi impediments, pals a les rodes, accidents, filibusterisme a l’engrós. Però no n’hi haurà retorn. Aquella felicitat que viu la gent a catalunya, que es comprovarà en aquesta diada de dilluns, 11S2017, no té cap contraoferta possible. Res no n’hi ha que es puga baratar per la felicitat. Res de res. I els valencians que tenim aqueixa sintonia amb el nord, amb la llibertat, amb la democràcia, doncs ho vivim com a propi. Com un moment històric en el qual també hi som. Protagonistes, espectadors, actius de gran importància.

Aquesta vesprada començarà a la Pobla de Vallbona l’Aplec del Camp de Túria, i el debat, les mirades, la complicitat, serà inevitable, joiosa, perquè en condicions normals, sense greuges, ni pressions ni males arts, la llibertat és per damunt de tot. I la democràcia. I aquest és el repte més gran que pot fer un país, si la seua gent, una majoria, ho vol d’aqueixa manera. Contra aquest somriure no n’hi ha res. Res que puga fer forat, si n’hi ha honestedat i intel·ligència. Les males arts poden endarrerir, castigar, desmerèixer, poca cosa més. I els valencians també hem començat a somriure. La pena, xa, que la porten els altres. Nosaltres ja n’hem viscuda prou, de pena i llàstima.

—Que encara no som una majoria?, ca, no passa res! Somriem, valencians, i bona festa final!

*Aplec del Camp de Túria: la Pobla de Vallbona, 8 i 9 de setembre

Carta de benvinguda d’Escola Valenciana

Companys dels centres educatius, mestres, pares i mares,

El nou curs que encetem compta amb l’aplicació del Decret Llei en Educació Infantil 3 anys, una norma educativa que considera les llengües una peça clau de l’aprenentatge. Des d’Escola Valenciana defensem que el valencià ha de ser la llengua vehicular en l’ensenyament i, per aquesta raó, pensem que amb el nou Decret avancem en qualitat educativa perquè representa una oportunitat per a totes les estudiantes i tots els estudiants de dominar de forma equilibrada el valencià i el castellà, alhora que assoleixen un coneixement funcional de l’anglés.

El nostre compromís amb els programes d’ensenyament òptims i el respecte a la legalitat vigent ens animen a continuar amb les mobilitzacions per defensar la implantació del Decret de Plurilingüisme i demanar-ne l’alçament de la suspensió cautelar. Aquesta normativa ha comptat amb l’ampli consens de la Comunitat Educativa i l’assessorament de les Unitats d’Ensenyament Multilingüe, que estudien els mètodes òptims per assolir un alumnat plurilingüe. A més a més, el Decret en sí, representa una evolució del camí recorregut pel desplegament i l’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià –LUEV– de 1983.

L’aprenentatge de llengües ens acosta a les diferents cultures. Conéixer una cultura ens fa estimar-la. Gràcies a la tasca quotidiana de tots vosaltres com a docents, que ensenyeu des de l’estima i eduqueu en valors de pau i solidaritat, la ciutadania del futur serà plurilingüe i fomentarà la convivència entre persones que parlen diferents llengües, amb independència de la llengua que facen servir. Les AMPA, i per extensió les mares i els pares, també hi teniu una tasca important a fer: contribuir perquè l’educació posseïsca la major transcendència social possible.

El model educatiu del segle XXI d’Escola Valenciana es basa en l’escola inclusiva, democràtica,  plurilingüe i intercultural, compromesa amb l’entorn global i local, oberta i participativa, alhora que afavoreix en l’alumnat el desenvolupament d’una perspectiva crítica, creativa i innovadora. La nostra escola, l’ensenyament públic, de qualitat i en valencià, que recollim en el document L’escola que volem. Una escola valenciana per al segle xxi, en perill per la vigència de la LOMCE, una llei discriminatòria que mercantilitza l’educació i perpetua desigualtats. Per això, des d’Escola Valenciana continuarem treballant per derogar aquesta norma injusta i per poder viure plenament en valencià.

Allò més urgent que proposem perquè la nostra llengua es revitalitze és l’inici de les emissions de la RTV valenciana ‘À’, la creació d’una llei d’Igualtat Lingüística que pose fi a la discriminació per raó de llengua, i la introducció de propostes procedents dels nostres projectes socials i culturals.

Deia Empar Granell, mestra fundadora d’Escola Valenciana: «Els bons docents van amb un somriure a classe, creuen que sempre poden aprendre dels alumnes i els agrada innovar a cada curs nou.» Amb aquestes paraules us encoratgem a continuar amb la il·lusió i el mestratge que mostreu any rere any. Som conscients del ferm compromís de tota la comunitat educativa amb l’ensenyament. Moltes gràcies per fer escola en valencià, per aconseguir un alumnat plurilingüe.

Salut i sempre endavant

Vicent Moreno i Baixauli · President d’Escola Valenciana

Final de la festa a Bétera

Maria Josep Bes, Ximo Cafarena, els Germans Caballer de Sagunt, un grapat de músics de primera fila, malgrat que eren darrere, i un cor de veus de l’escola de veu de la mateixa Maria Josep, han tancat l’últim dels concerts de les festes a Bétera, que en conjunt ha fet una aposta seriosa pel cant valencià i el ball tradicional. L’estrena “d’Aires mediterranis” encara és per polir, però apunta a espectacle de gran format per a espais més petits (la plaça del Mercat?), i encara millor per a espais tancats. Ajustar les veus, minorar l’amplificació i encaixar el conjunt de la música simfònica o de corda amb el tabal i la dolçaina ho portarà el temps i l’ofici de més concerts. Tampoc no ho han tingut fàcil, ni amb el tècnic de so ni amb l’estructura caòtica de l’última nit de festes: qui no és de Bétera, potser que no entenga què passa el 22 d’agost a l’Albereda. Però l’esforç d’aquesta experiència “d’Aires valencians” mereix l’espera d’un rodatge necessari. L’aposta final era valenta i singular. I com deia Maria Josep des de l’escenari, cal agrair el suport de la regidora de festes i de l’ajuntament per creure en aquest projecte d’arrel mediterrani.

Final de festa i de festes, i el retorn del poble a la normalitat en unes hores. Les jugades, això i allò, el Botifarra al carrer Caruana, i l’Aljama, que després va repetir balls al carrer València, les danses de Bétera a la placeta del Sol i del Mercat, el 15 d’agost sublim, el repàs de la rodà, una coetà excelsa al nostre carrer, Sant Roc, la partida de pilota que va guanyar Pere Roc, la coetà del Gos (brutal) el fatídic 17A, la nit del cant d’estil amb Xavier de Bétera, diuen que la nit del rock amb Obús, els sopars a la fresca, l’amistat, les absències, tot plegat un any més que hem viscut intens i joiós, i tristot. D’aital experiència de festes, del record per les víctimes i de tanta gent com pateix la violència cada dia. De la festa i dels moments difícils n’hem d’aprendre sempre. Això és la vida, sobretot, aprendre.

Convenim que en la festa cal afegir-nos a l’alegria… i demà serà un altre any. Anit mateix el president dels majorals del 2018 va fer un discurs abrandat amb un valencià exquisit. Per molts anys i feina per envant.

 

El 17 d’agost, que a Bétera és el Gos

Ahir era el Gos a Bétera, el tercer dia de la festa major, la més grossa de l’any; però després d’allò de Barcelona, i després d’allò de Cambrils, i més coses que avui també passen al món, tornem a aquella realitat universal de la violència. De violència n’hi ha sempre al món, sempre, variada, intensa, cruel, que de colp t’afecta més directament i et deixa paralitzat, esmaperdut, com si ja no volgueres fer vida normal  almenys durant unes hores. Vicent va haver d’interrompre les vacances, enguany que semblava que xarràvem tant del futur i ens quedava tanta corda, encara, perquè el dèsset a Bétera és ben especial, després de la coetà del Gos, per explicar-nos les jugades de la festa, per fer balanç, per començar a ordenar com serà el nou curs, a partir de setembre, encara amb uns dies d’agost per endavant, per recuperar-nos, per viure’ls des de l’amistat que ens fa viure.

Tot es va estroncar quan Vicent ens va avisar que pujava corrent a Barcelona, en assabentar-se de l’atemptat, i nosaltres vam esperar-nos a veure què ens contaria, perquè com diu Pere Cardús, ja sabem com van les primeres hores d’informacions que són desinformació. Els amics ens vam concentrar a l’Albereda, però només la meitat, perquè l’altra meitat no tenia ganes de continuar la festa i no volgué baixar, i ens va esperar per sopar; deixaven passar el temps i el siroll informatiu. Vam veure la coetà, extraordinària com cada any, brutal, però més desanimats, callats, gairebé muts, i vam pujar al corral de l’Ateneu a sopar. De d’allà seguíem les notícies a través del telèfon i enraonàvem sobre la festa. Vint-i-quatre hores abans teníem convidats de Barcelona, Helena i Joan, que ja serien a casa. La festa, la música, la política, la independència, la llibertat, la democràcia, què farem els valencians a partir del 2 d’octubre, eren els temes feia quaranta-vuit hores. Però anit la conversa era desmaiada, amb comptagotes, més respirada i menys festiva, també perquè era el dia del Gos, i també perquè, encara que la vida continua, res ja no és igual, almenys durant uns dies continuarem vivint que res no és igual. L’estiu, els dies que queden de vacances, la conversa amb els amics, l’alfàbega… I després, des de casa, o des del mòbil, mentre tire una motxilla d’herbicida, seguesc la notícia a Vilaweb, i em sent tan orgullós de l’amistat, de la professió periodística, de viure, de continuar treballant per la democràcia i per la llibertat amb els meus, amb la mirada dels meus. La concentració a la porta de l’Ajuntament de Bétera, que Rosa m’havia volgut explicar que era a tota la comarca sencera, el Camp de Túria en favor de Barcelona i Catalunya, , el suport sincer, la solidaritat, l’ajut d’un país sencer, com un exemple. Res no és igual, després dels colps, ja no ho és, però ens sentim plens de goig per continuar. I continuem.

Carta a les autoritats i als amics del paisatge de Xàbia

Des del 1978, amb el Plan Parcial de Montaner, i seguint amb el Pla General Municipal d’Ordenació del 1988 i, posteriorment, el del 1997 d’Obres en la Ronda Nord, la partida de la Soberana del terme de Xàbia rep els projectes de la desafortunada Ronda Nord al llarg de quaranta anys, amb el mateix missatge: acabar amb el camí vell de la Soberana (PCV-CS); projectes desproporcionats per desfer un històric camí on els garrofers centenaris i la pedra seca dels marges són una mostra agermanada de natura i treball humà.

Ara, el 2017, torna de nou el traçat de la carretera (PCV-CS) per desfer la Soberana i el seu entorn, un espai harmoniós de casetes amb riuraus i naies, i un mosaic de jardins i camps menuts amb els típics conreus familiars de fruiters, hortalisses i altres herbes. Un conjunt consolidat al llarg de tres segles que respon a uns dels paisatges més singulars de la costa Mediterrània, allò que li feia dir a Joan Fuster en el llibre Viatge pel País Valencià: “Solament la Marina –de Dénia a Benidorm- arriba a produir la impressió d’una terra clàssica, on el paisatge i la gent posseeixen un equilibri senzill i gairebé hel·lènic”.
Com diu l’arquitecte Fernando Mut en la presentació de la mostra fotogràfica de José Luis Romany Raìz, construcción y vida, presentada a València, en la Fundación Chirivella Soriano, del 2/02/2007 al 30/03/2007, quan descriu el paisatge i l’arquitectura de les cases de la Marina, «L’arquitectura es perd entre els arbres, els marges tenen prioritat en ocasions sobre l’edifici construït». Veritablement, en el camí de la Soberana, els marges mostren tota la seua gràcia monumental per davant de les cases. També el comissari d’aquesta mostra de cases de la Marina, Josep Ivars Pérez, parla de l’arquitectura popular: «Com explicar la casa sense tindre en compte com s’implanta damunt el terreny: el riurau o la parra, espais de transició entre l’interior fosc i l’exterior lluminós; les escasses plantes -gesmiler, geranis, ruda- entorn el pou i el safareig; l’hortet, separant la casa del camp, amb uns pocs arbres fruiters –magraner, pomera, nesprer, codonyer, llimera-. Un món rural ric, viu, pur, però en vies d’extinció». El món que qualsevol de vosaltres podeu encara descobrir si passegeu pels camins de la Soberana.
Doncs bé, el nou Pla General Estructural de Xàbia 2017 ens mostra com en el
desenvolupament urbà de la Soberana han decidit acabar amb el caminal tradicional i ajudar a la seua extinció ràpida. La modernitat s’ha apoderat dels arquitectes del projecte del Pla General Estructural i han entrat així en la fira de les vanitats per veure qui ocupa més espai per obrir noves vies de comunicació i arrossega per terra els marges i arbres que acompanyen els vells caminals, i tot per arribar més ràpidament… o per urbanitzar més i més espais del terme municipal.
Gràcies a aquest model de casetes d’estiu, filles d’una activitat agrària com era la de la pansa, amb els seus riuraus, s’ha configurant un paisatge únic en aquesta comarca de la Marina. L’entorn, com aquest de la Soberana, va ser una descoberta de l’arquitectura popular i dels seus paisatges en els anys 30. Sense ells no hauríem comptat amb els treballs entorn d’aquestes arquitectures dels Lambert Perret i Lambert Jordan, pare i fill; amb els apunts i articles d’Alfred Baeschlin; amb les reflexions del geògraf Casas Torre i dels escriptors Sanchis Guarner, Almela i Vives, i Seijo Alonso. Sense oblidar-nos d’aquells que estudien de forma més genèrica l’arquitectura popular, com Caro Baroja, García Mercadal, Flores o Feduchi. Molta gent va trobar una mena d’oasi arquitectònic en aquestes partides del terme de Xàbia, on l’arquitectura popular de les casetes amb naia i riurau era un model i un corpus de detalls i solucions formals. El procés gràcies al qual s’ha conservat aquest entramat de caminals estrets vorejats de marges de pedra seca, alguns d’ells com els del camí de la Soberana de més de tres metres d’altura, ha estat gràcies a la resistència dels seus propietaris, en la major part dels casos fills de llinatges xabiencs que han resistit als cants especulatius del turisme. Visiteu-nos: trobareu els troncs centenaris d’uns garrofers gegants que en altres països serien l’admiració dels ciutadans. Molts d’ells naixen en els mateixos marges, com sàviament ho varen fer els llauradors per explotar millor els seus bancals. Alguns dels propietaris se n’aprofiten també per l’ombra que aporten i es fan servir com una mena de naia a l’hora de les grans reunions familiars de festa.
En la defensa d’aquest model de pervivència històrica d’habitatges populars hi ha també la nova visió que entorn de l’hàbitat i el model de vida es viu a molts llocs d’Europa. Mentre a Xàbia segueixen en la dèria d’obrir carreteres i destrossar un sòl consolidat al llarg dels segles. Ara, demanem l’opinió solidària de tots aquells que creuen en una valoració dels paisatges a les terres valencianes. Demanem la vostra ajuda i que feu
arribar, com nosaltres, també la vostra opinió a les autoritats competents en el tema, a la premsa i als mitjans d’opinió. Som, nosaltres, els habitants del territori els que haurem de dir la nostra. Arran de preparar aquest article hem rellegit el número 58, estiu del 2008,
de la revista Mètode que publica la Universitat de València, dedicat a PAISATGE/S, monogràfic on ens parla de les transformacions i valoracions dels paisatges de la Mediterrània, per trobar raons que ens ajudaren en la nostra lluita contra aquesta quarta o cinquena iniciativa per desfer l’entramat urbà de la Soberana. Fem nostres també les aportacions dels seus articles, davant la manca d’identitat que mostren alguns dels plans urbanístics que de nou afloren a les terres valencianes, plans molts semblants a aquest del qual parlem hui, i denunciem-ho: “Els paisatges sense identitat guanyen el territori, cobrint-lo sense remei, sepultant-ne la dimensió simbòlica, al capdavall, la relació profunda
que lliga un poble al seu entorn i, per extensió, l’ésser humà a la terra”. Ara ens arriba el nou pla d’ordenació urbana, una amenaça que portem ja al darrere des de fa més de quaranta anys alguns dels que tenim la caseta en la zona d’una suposada Ronda Nord, que en mala hora varen dissenyar alguns dels que volien un cercle de carreteres i rondes que envoltaren el centre urbà històric de Xàbia, i que per aconseguir-la solament els resta aquest traçat Nord. Fins i tot podem dir que rebem al llarg dels anys la tortura psíquica que representa l’amenaça de l’obertura de nous vials i la desfeta d’uns habitatges i entorns familiars. Si ho aconsegueixen, hauran completat la muralla modernista de blocs
i adossats com la que podem veure hui, per exemple, encerclant desgraciadament el centre històric de la vila de Calp. És això el que volen els actuals governants de Xàbia? És el rastre de la seua modernitat el que volem deixar als futurs xabiencs? Estem de nou front als especuladors, que tornen després de l’explosió de la bombolla urbanística dels darrers anys ? Són els dissenyadors d’aquest nou pla urbanitzador conscients de la desfeta que comporta la seua desgraciada planificació en la Soberana? Sembla ser que no. I tot ho descriuen sota la falsa suposició que els mètodes de planificació lineals utilitzats pels tècnics són encara eficaços en un medi com aquest, que s’ha fet al llarg dels segles per un creixement compassat, mesurat i procurant respectant la visió de l’horitzó i la descoberta sempre de la línia de la mar, entre unes cases i les altres. En el cas de la Soberana i els Pujols, no oblidant-se de les finestres obertes cap a la llum del far del cap de Sant Antoni, cap a la descoberta de la màgica silueta d’Eivissa o el cim del Montgó.
La racionalitat dels urbanistes i autoritats municipals que ara ens venen aquest cinquè, quart o tercer pla d’urbanisme, demana la nostra ferma participació en el debat. De tot cor nosaltres els volem ajudar, volem racionalitzar les solucions, buscar alternatives que siguen respectuoses amb el paisatge. El seu urbanisme ens pot dur, per si mateix, a un conflicte destructor. Destruir l’entramat de caminals i senders de les partides històriques, consolidades al llarg dels segles, ens portarà a la seua fi i l’emergència de paisatges que han perdut –també de sobte- el seu imaginari habitual. Només cal un poc d’imaginació en les formes d’aprofitament de les sortides i les relacions d’aquest entorn amb el marc urbà. Demanem una racionalitat col·lectiva i que les prioritats polítiques (amb majúscula) no prevalguen a l’arquitectura i el patrimoni històric i les solucions tècniques suposadament
innovadores. Perquè, a més a més, també hi ha altres raons tècniques aportades per les disciplines del paisatge, que són les de la qualitat de vida dels que habitem el territori, que justifiquen que ens deixen com estem en la Soberana. Clar que cal donar solució al clavegueram, a les sortides d’emergència que cal planificar; cal que estudien les voreres del barranc Fondo i la seua estructura, i el seu aprofitament protector i de comunicació. Actualment, les seues voreres, abandonades i deixades de la mà dels llauradors, són un polvorí perillós per a tot el seu entorn. Aboqueu-vos a veure’n l’estat i veureu el seu perill. Ahí és on cal estudiar i planificar solucions. Estudiem seriosament les eixides lineals, fem un disseny que siga una alternativa racional per conservar la trama vial històrica com és el vell camí de la Soberana, aquest que hui defensem. Feu una mirada a la zona de les Catarroges, l’entrada que des de Gata ens anunciava aquell paisatge de la Xàbia dels anys 60, ordenat, treballat i grat de mirar. Ara, en pocs anys, d’un paisatge tradicional, entre agrari i resident de les casetes, el trobem convertit en un espai que ha perdut el seu imaginari habitual, amb camps abandonats, espais buits, desocupats, magatzems oberts de restes, runes, construccions a mig fer, cartells, tanques de teles verdes que tant proliferen donant una imatge degradant dels paisatge -la darrera invenció de mal gust- i com sempre els descampats de les planificacions sense trellat. Entre aquest espai sobreviuen precàriament algunes casetes que resisteixen i que van perdent el seu discurs imaginari habitual. Fracturat el paisatge de conreus i casetes, ara trobem, sense cap identitat, un paisatge que no ens dona la benvinguda a la Xàbia que el turista esperava trobar. Uns paisatges en els quals s’ha imposat l’homogeneïtzació i la banalització, una desfeta que ens portarà a la mort del turisme respectuós amb l’entorn.
Que una persona no puga conduir veloçment el seu cotxe per arribar al seu
xalet o a la seua nau del Club Nàutic no és raó suficient per alçar més camins.
Desfareu l’entorn amable i paisatgístic de la Soberana, quedaran els blocs de
pisos o adossats com a monuments d’un despropòsit en un entorn deteriorat;
tindreu la carretera de vint metres d’ampla que alguns desitgen. Però ens haureu
deixat com a testimoni del vostre pas un paisatge sense gràcia, com trobem, cada vegada més, al voltant dels pobles valencians i que ens porten a la desfeta d’un turisme racional.
Critiquem l’empenyorament, la desídia còmplice que sembla existir en la societat nostra i en l’obsessió per urbanitzar allò que ja estava urbanitzat de fa segles. Deixeu la fragmentació de les partides tradicionals, els seus camins per caminar i viure amb un equilibri racional, no obriu més descosits en la trama de l’entorn del nord de Xàbia, no ens deixeu la mateixa imatge que ara anem descobrint en la Ronda Sud, no ens feu ser còmplices o simples espectadors muts i passius del vostre projecte urbanitzador. Retorneu-nos els valors dels paisatges de l’imaginari dels temps, retorneu-nos la nitidesa de les limitacions als espais consolidats i les fronteres clarament perceptibles entre la vila històrica i el seu voltant tradicional. Entenem que aquest és l’únic camí per mantenir l’imaginari paisatgístic de Xàbia, que ens dóna una identitat, que en molts altres llocs i
pobles de la Marina han desaparegut del seu patrimoni cultural col·lectiu i això econòmicament cada vegada es ven menys. Aposteu per un model de turisme creatiu, dinàmic, respectuós amb el paisatge i econòmicament viable, “on el paisatge i la gent posseeixen un equilibri senzill i gairebé hel·lènic”.
Deixeu-nos la Soberana i raonem les solucions senzilles!

Pepa Llidó i Ferran Zurriaga

La Soberana 29. Xàbia, agost 2017

Les danses de Bétera, la vespra

Pep Codina, mestre de cerimònia i mestre que ens ha preparat perquè avui ballem a la plaça, explica el perquè de les danses de Bétera, en comptes de ball de Torrent o dansà a seques: a Bétera afegim rodaes, balls, jotes, que ballaven antigament en la festa, segons ens explicaven Carmen la francesa o Maria la Cola, entre més dones que ens van ensenyar els passos… Encara conservem aquell video del ball de Torrent al pouet, plaça dels Oms o abeurador, que va enregistrar, segons el romanç o llegenda, un científic vingut d’Amèrica a estudiar l’eclipsi, el famós eclipsi total de Portaceli de 1928 o 1929.

Durant un mes, Pep Codina ha fet de mestre de ball de xiquets (enguany n’hi ha més que mai) i de grans, amb una paciència de mestre bo, som voluntaris que ens hem afegit a ballar, a donar suport a l’Aljama i a la festa popular: és la vespra, en unes hores Bétera serà de festa major, que començarà amb el cant de l’albà a la porta de l’església —encara som governats per calendari crestià—, després la cantà anirà de casa en casa de majorals i obreres, i elles prompte a preparar-se per a la rodà: hores de vestir-se, arreglar-se, pintar-se, els monyos, les joies… Sí, la rodà de les alfàbegues és paraula major a Bétera i la imatge més directa i ufana del primer dia gran. Però aquesta nit ballem, de fet ho farem en uns minuts, les danses de Bétera. I si balle és perquè em sent part dels meus, de la festa, del poble, de la plaça. Ja ho explica Coromines: durant la festa major, està convingut que tothom hem d’entregar-nos a l’alegria. Jo ho faré pel ball, acompanyant l’Aljama. I me’n sentiré part del goig i l’alegria de participar de la festa popular. Sense manies.

Ai, com m’hagués agradat de tenir una lona d’aqueixes que pengen dels balcons i anuncien la rodà de les alfàbegues, però sembla que he fet tard…

Els carrers ja són perfumats d’alfàbega

Anit va començar la festa a Bétera, amb la presentació a l’Albereda d’obreres i majorals. Avui n’hi ha partida de pilota i demà, la vespra, tornen les danses de Bétera, de la placeta del Sol a la plaça del Mercat, amb el guiatge dels balladors de l’Aljama i tot de voluntaris que recuperen el ball tradicional per a la festa major.

Diu el mestre Coromines que en començar la festa major, estava convingut que tothom devia entregar-se a l’alegria…

Al portal de l’obrera Marieta hi ha un rètol amb tot de paraules lligades a la jove festera, i en un tros lliure, la gent escriu que és per ella la festa: en general, són idees breus, curtes, coincidents la majoria, escrites en un 99% en un valencià bastant correcte, malgrat uns quants oblits, però sobretot no s’excedeixen, no xuflen sobre el món ni la galàxia. Que no cal dir que som millor que ningú, de primer perquè no ho som, i per bé que la nostra festa és ben nostra, la dels altres pobles ho és per ells tan excelsa o més. No cal desbarrar, ni exagerar, ni embogir. Alegres, si voleu, com demana Coromines, convingudament alegres, però no per això cal demanar que la nostra festa particular siga reconeguda a Moscou o Rimini, no cal. Passeu-ho bé i avant. El calendari festiu (de festa major) a Bétera és de tres dies, la Maedéu, Sant Roc i el Gos, per bé que ho hem estirat per davant i per darrere per tenir vuitava i qui sap lo. És veritat que les alfàbegues que ara cuida Ramón Asensi són molt grans, exageradament grans, gegantines (hom diu que n’hi ha una que pesa 1.500 quilos), bé, deixeu-les passar carrer avall cap a l’església el dia quinze i gaudim-ho, de contemplar-les, saludar els amics que tornen al poble, pensar qui no serà enguany, i qui no serà mai més, i avall que esmorzarem i encara tindrem aire per acabar la rodà a l’Ateneu. Al llarg dels dies tindreu partides de pilota, actuacions, passacarrers, balls, música, tot allò que adoba la festa i obliga els homes a deixar la feina en convidar-nos a la joia: bona conversa, bon auguri i bona gana.

Per cert, si és veritat que a Nàquera han patentat les orelletes, faena tenen: en molts pobles del Mediterrari és un dolç estés boníssim, com a Bétera, com a molts pobles valencians on també fan alfàbegues, potser que no tan grosses, però igualment ufanes i perfumades.

Ara sona la banda i el carrer és una festa… Com explicava Estellés allò?

L’Aljama i la festa

Anit, l’Aljama de Bétera va sorprendre l’obrera Marieta amb un regal de lo alto: les danses i els balls de l’Aljama van omplir el carrer Caruana, amb la rondalla i l’actuació en directe de Pep Gimeno Botifarra. Ni els trons ni la pluja no van deslluir una idea brillant per a una de les veus inconfusibles i excelses del cant d’estil a Bétera. Marieta és enguany una de les quatre protagonistes principals de la festa i una de les dones d’aquest grup de danses que també és un regal: i l’Aljama va ordir i vestir la festa de boleros i polques, i de la malaguenya, ai. Pep Gimeno i Marieta també ens van regalar l’havanera. Enmig de la sorpresa també van aparèixer els dimonis, i el foc, un dels referents festius al poble. I això que encara som fora els dies oficials de la festa Major, que començaran el 12 d’agost. Sopar a la fresca, anit en feia, la bellesa dels balls de l’Aljama, els romanços i succeïts de Pep Gimeno, una veu que s’ha convertit en un referent del país, i un regalàs que ja val una festa sencera. Per molts anys, benvinguda la festa.

Però qui té fam somia rotllos… (continuarà)

Final lluït del Folkestiu a Bétera

Xiromita Tral Project va cloure anit el festival Folkestiu a Bétera de manera lluïda. Amb la dolçaina de Miquel Gironés al centre de l’escenari i amb dos veus a cada costat que valdrien aquella plaça i qualsevol plaça valenciana. Miquel Gil no el descobrim, és un regal del cel contra el cel dels valencians. Anit encara amb una veu més esgarrada, més feridora i profunda: són quaranta-dos anys d’escenari, segons que ens deia en guardar la guitarra, i ja no estem per bromes. A l’altre costat, Rafael Arnal, fill de Rafa Arnal, una altra veu d’una impressió valenciana de luxe, per al cant sacre, per al batre, o per aquest nou himne valencià excels que el públic acompanya amb la boca plena, la malaguenya de Barxeta. Tots dos, Gil i Arnal, vesteixen aquesta barreja de Xiromita amb el necessari, allò imprescindible i allò bàsic —particularment, prefereixo aquestes veus a tanta dolçaina, però no podem anar contra el món, i anit la plaça botava amb la força del Gironés, aguantava l’aire, l’ajudava a bufar, que ell es lluïa sens dubte, de festa ben viva i tenia l’acompanyament de músiques i veus, i un public lliurat als peus. La plaça va agrair tant d’esforç i un final d’apoteosi. L’esforç de tant gent també mereixia aquell final i aquella plaça guanyada en favor de la cultura, de la música, de la festa popular. Cal dir que els valencians som que som ara mateix pel valor de la música, i a l’escenari n’hi havia una representació extraordinària d’allò que som.Vam acabar a peu dret de nou amb una versió de la muixeranga, que els músics no poden estar-se de buscar camins, per molts anys i avant.

La vesprada també havia sigut excelsa amb el regal de Rodamons. La xicalla, el teatre, la representació, la màgia dels actors quan tenen aquella professionalitat. Ho vam viure de nou, gairebé de trinca, i tot plegat era un inici del final de festival que recordarem molt de temps. Anit, sense incidents, amb la gent que passava, anava, venia, les parades, els llibres, els cànters i els corxos, una plaça festossa que hagués dit el Jem, i el goig de l’organització que aconseguia un any més de creure que el país té camí a fer i treball per endavant, si hi posem coratge. Per molts anys, a l’equip de l’Ateneu.

Benvingut el folkestiu2018…