El dia de després

Cada minut que passa és intens, no ho neguem, i nou, per això n’hi ha nervis i tensió. Inevitable. N’hi ha coses que no entenem, com ara la dimissió del major Trapero, si ho havia fet tan bé, fins ara, i havia dit que seria fidel al govern català. Potser la tensió, o potser per desviar l’atenció cap a un altre focus. Sembla que, durant les hores que vindran, els Mossos són una peça clau, per defensar-nos de la brutalitat i el feixisme. Així que això de Trapero, en no ser explicat, sembla una altra cosa, però més coses han anat així aquests mesos i les jugades han sigut bones. Boníssimes. Fins dilluns (!) que vindran a torbar-nos, oho suposem, caldrà fer vida normal, com ha dit el president, o fer que semble normal. Entre més coses, aquest apunt de l’Eduard a “Solcades” potser que siga el millor bon dia del primer jorn de la República. Un text extraordinari d’estima a la terra, a la llengua, al país. Això era llevar-se de bon matí i tirar per feina, i deixar eixir el sol…

Aquesta vesprada, nosaltres hem estat a València, manifestant-nos. Una gernació entusiasta, amb molt de jovent, contra el feixisme i per les llibertats. Hem estat escortats tota l’estona per la policia espanola. Avui sembla que sí que ens protegien, o ens vigilaven, de ben aprop. Tot el temps ells caminaven davant, darrere, al costat, a l’altre costat, amb nosaltres. Alguns fin i tot hi conversaven amb els manifestants. En valencià!!! Paraula, xa.

Ara baixarem a l’Ateneu a celebrar-ho. I encara continuaré explicant què passa, sobretot per rebaixar, per disminuir tanta emoció, tant de neguit a la panxa. Com tot és tan nou, no sabem què cal fer a cada moment, que no ho sabem… Potser per això fem de menys més didàctica als mitjans, i menys repetir allò que ja sabem. El país no pot tenir la sensació d’un no viure, si n’hi ha símbols que canvien sense explicacions clares: com és que els consellers deixen de tenir protecció?, quin grau de compromís amb la República té el nou cap dels Mossos?, quan ha de venir la gent a protegir què?, i els bombers?, i els tractors?, i l’escola?, i TV3 com és que s’està tant de temps del telenotícies repetint què diu espana?, que no han canviat el xip, encara?, i les banderes d’espana en llocs oficials?, i així cada minut, capa moviment, cada gest…

En unes hores serà diumenge. Paella. El Puig. El camp. I teatre. Pep Ricart actuarà de vesprada a Bétera. Sí, és molt fàcil de dir, que cal fer vida normal. Però, i de les amenaces que rebem a cada moment, de d’allà?

 

Per la llibertat!

Avui ens han convocat a València, en favor de les llibertats i contra el feixisme. Encara unes hores després d’aquest jorn històric, després de dues copes de cava i un herberet de Beneixama, ens conxorxem per baixar a València en el tren de les cinc. No n’hi ha temps per a les vacances, ni per al repòs, en aquest país nostre necessitat de l’ajut de tothom. Espenta, companys, i coratge. Tenim molt camí fet, més que no ens podíem pensar quan érem joves, ai, i ja som ací. València ha convocat la gent, de la ciutat i dels pobles a manifestar-se en favor de la democràcia, de les llibertats, contra el feixisme. També sense poder festejar el guany, encara fa unes hores, de catalunya, ja tenim ací un altre repte important, sobretot perquè espanya ens juga a la contra: ha aprovat que grups violents puguen manifestar-se també contra la llibertat i contra la democràcia. Ara que ho sabem, cal anar amb compte, acompanyats i dir-los que no tenim por, perquè som en favor de valors com el respecte, la dignitat, la llibertat, l’expressió, en favor dels drets humans, declarats l’any 1948 en l’Assemblea de l’ONU. Drets humans? 1948? ONU? Com voleu que espana ho puga entendre, si ja ha tret les banderes aquesta nit pels carrers de Barcelona, contra l’expressió i la llibertat, contra Catalunya Ràdio i contra una escola pública. És el que saben fer: violència i agressió. Uns quants gramàntols, feixistes, ataquen la llibertat dels pobles. Agredir, pegar, amenaçar? No podem ser mai iguals: i això nostre té més valor que tots els somnis, i totes les foteses: per molts anys!

La manifestació de València és a les 18.00h, i eixirà des de la plaça de Sant Agustí.

Si serà festa major…

“Els pobles educats en la llibertat i en la voluntat de governar-se ells mateixos consideren monstruosa i contra natura qualsevol altra forma d’organització.” Montaigne, assaigs, via Nuccio Ordine dins Clàssics per a la vida, editat per Quaderns Crema

Com que ja és tard i no us voldria cansar, faré un breu i un cèntim del jorn que viurem. Paciència. És dijous vint-i-sis d’octubre de 2017. N’hi ha que ja té el discurs, una frase, com n’hi ha que cerca uns versos, n’hi haurà que es posaran una música i obriran un vi, que seuran en una butaca de braços, n’hi ha que eixiran al balcó, alenaran un aire, el mateix aire que entrarà nou per la finestra o per la porta del balcó obert, n’hi ha qui s’allargarà a la plaça, que voldran trobar els amics, o trobar-se la gent de cada dia, avui, que potser serà especial, n’hi ha qui agafarà el telèfon, sí, ja està, ja ho han dit, sí, sí, és segur, és fet encara no fa uns minuts, voltejaran els campanars, una banda farà uns compassos de festa, n’hi haurà una traca, la n’hi haurà?, n’hi ha qui assajarà un posat, un gest, n’hi ha que no farà res d’especial, que passarà, com qui diu, de puntetes, no res, res de res, però n’hi ha que farà un salt, qui es vestirà o es mudarà, o soparà com si fos la festa major. Cadascú ja ho celebrarà, tan a tocar, tan aprop, o com deia aquell home de Vilaweb, potser que ningú no notarà res. O sí. No ho sabem, no ho podíem saber. Com ho podíem saber? Si en unes hores m’ho demaneu…

 

Els valencians hem vençut el 155

Fa uns dies explicava ací que els valencians fa anys que patim la intervenció espanola fins en el plat dels fideus. Pel que fa al finançament, o les ingerències dels tribunals contra la llei valenciana d’educació, amb la prohibició de tots els mitjans públics valencians o la prohibició de TV3, amb l’aniquilació de totes les caixes i bancs valencians… L’aplicació encoberta del 155 va començar amb el govern valencià en mans del PP: amb la Generalitat valenciana a mans del pp, Zaplana, Camps, Olivas o Fabra de president, la conxorxa era el robatori premeditat de la hisenda pública valenciana. Van buidar la caixa i malgrat tanta pocavergonya, la justícia ha alentit amb premeditació tots els casos perquè res no siga punit, a curt o a llarg termini. El PP, sector valencià, ha viscut fora de la llei des d’un principi, i l’etiqueta “criminals” queda curta per definir-los: responsables polítics, les seues famílies, amigots, tothom s’ha enriquit amb vilesa en canvi de la pobresa dels valencians,  els militants que encara els donen suport, o un exèrcit de funcionaris posats a dit per empomar recompenses.

Però els valencians hem resistit. Encara més, hem sigut capaços de traure’ls del govern i d’explicar (sense mitjans ni recursos), que n’hi ha una altra manera de fer política, gestió i pedagogia. És veritat que treballem sotmesos a una pressió extraordinària, pel sistema podrit que aquells van alimentar, amb un sistema judicial còmplice a la contra i uns cossos de seguretat que no ens defensen davant el feixisme (els exemples del 9 d’Octubre són brutals, però n’hi ha molts més).

En canvi, reeixim, els valencians: escola valenciana és sens dubte un moviment generós, d’un coratge extraordinari que ha suportat i rellançat l’escola pública enmig de la pobresa institucional dels últims quaranta anys; la literatura de creació i l’assaig, el teatre i la música, la petita empresa, amb una part de la gent de camp en favor de noves maneres, amb petites caixes d’estalvis autènticament valencianes, sòbries i sòlides, amb la recuperació dels ajuntaments en favor de la democràcia…, els valencians hem sabut passar el calvari al qual ens ha sotmés i encara ens voldria sotmetre l’Estat espanyol. El País Valencià és qui menys rep per habitant dins l’estat, i encara amb un PIB negatiu, per baix de la mitjana, aportem major fiscalitat al caixó comú que després ells, espana, distribueix a l’entoix. Malgrat això, els valencians reeixim.

De vegades, ho hem de fer amb alforges velles, com ara és la negociació amb el PSOE, necessària ara mateix per mantenir un govern valencià de progrés. Però ja us diem que és difícil, perquè n’hi ha comandaments socialistes poc honestos, com n’hi ha de capacitats per governar amb criteri, en equip. Però n’hi ha de la vella escola fatxenda i inútil. Paciència. No ens estranya que la secció valenciana del PSOE, el vell PSPV, una majoria, es posicione en favor del 155 contra la democràcia. Sense calcular que es tiren terra als ulls. Contra els valencians mateix. Doncs, malgrat això, els valencians reeixim. Amb no pocs errors, de molt greus, i amb una gran paciència de tothom. Però si som ací, capaços d’haver vençut l’infern de vint-i-cinc anys dels criminals del pp, és perquè els valencians també som capaços d’heroïcitats. Entre més, de pensar el futur a curt termini, que passarà sens dubte per la capacitat de decidir, amb independència, què volem.

Ho sent per alguns amics i coneguts en les files del psoe, que semblava gent honesta, que n’hi ha. Però qui els ha portat a posicionar-se en les files del franquisme també els dóna l’oportunitat de treballar contra la repressió i el feixisme, a l’altra costat.

Els valencians ja sabem què significa el 155, l’hem patit anys i panys, però no ens hem arrugat, que no renunciem a continuar treballant en favor de la llibertat i de la història, camí de la nostra independència.

 

 

El país en directe a l’Ateneu de Bétera

Segon dia de festivalot a Bétera. Aquest matí allaus de joves passaven pels carrers del poble a fer comarca i cultura. L’avituallament és bàsic en els concerts que duren dies i nits, i les botigues de queviures i els bars hauran fet el segon agost, avui. El campament improvisat a l’Horta Vella li ha fet guanyat color i vida al camp, malgrat els erms de pols i la calor que encara fa aquesta tardor que sembla un segon estiu que no fuig. Paciència i música, joves.

Per completar el programa cultural i/o polític del Festardor, hem improvisat una conversa ben especial a l’Ateneu de Bétera. Aprofitem que el director de Vilaweb, Vicent Partal, baixarà des d’Amposta a veure els pares, per organitzar una xerrada informal al corral de l’Ateneu (els amics també allargarem l’estiu), sobre el país, la situació actual, Catalunya, València, Espanya… És prou i suficient la democràcia per aturar la violència? està mai justificada una resposta violenta en democràcia? N’hi ha democràcies de primera i democràcies que són succedanis. I la independència, pot mantenir-se gaire temps en suspens un colp s’ha declarat? Potser que sí, que ens aprofitem de l’amistat, però és temps de treball i de molt d’esforç, i per això no hem volgut perdre l’oportunitat d’aquest regal. Sobretot quan Vicent ha dit trieu què voleu fer: sort que no ha dit, però després anirem a ballar amb els joves de les rastres!

Si voleu escoltar o xarrar amb Vicent, dissabte, 14 d’octubre, a partir de les 19.30h en tindreu una oportunitat magnífica a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5

L’honorable Puig i el lamentable Sánchez

S’han trobat dos homes davant la data del 9 d’octubre a València: el molt honorable Ximo Puig, president de la Generalitat valenciana, i el cap d’un partit que va ser socialista i s’hi ha decantat ara per fer costat al feixisme. L’honorable valencià ja va fer una relliscada en decantar-s’hi per un dels dos pòtols majors del seu partit, en aquella solsida última del psoe. Avui, que els valencians continuem patint una burla extrema contra el finançament, atenallats per madrit —el gobierno i els tribunals—, en comptes de convidar el bacallà per explicar què farà per corregir el greuge valencià, el deixa que ens parle com si els valencians fórem faves.

Sense lideratge, ni idees, ni intel·ligència suficient, el bacallà Sánchez acusa Catalunya de manca de democràcia. Discurs fàcil i espanyolista. D’aquella lliçó catalana de l’1 d’octubre i la violència criminal de la policia espanola i la GC de todo por la patria, aquest pinxo ha extret que cal manifestar-se amb falange i el franquisme. Deu pensar que la democràcia autèntica la defensen feixistots violents i militants desorientats. Amén.

Del càstig perpetu contra els valencians, en finançament, en infrastructures, a l’escola, contra la llengua, contra els mitjans… No n’ha dit res, el bacallanet. De la manca de democràcia (som els únics a Europa sense mitjans propis), dels atacs dels tribunals contra l’educació dels valencians, o dels pactes de madrit contra el camp valencià, tampoc no ha vingut a dir res, lo inútil. Aquest no és ningú, sinó el lider d’un partit que ha caigut fondo, i més que caurà. Ni res ni ningú, a més, s’ha posicionat contra un dels moviments més vius, entusiastes i coratjosos en favor de la democràcia a Europa els últims deu anys. La història ja li posarà la misèria on li càpia. Però el molt honorable Puig, caram, aquest és president dels valencians, de la generalitat valenciana, i no li cal pidolar, ni agenollar-se, ni llepar cap d’aquest malparits de la meseta que voldrien donar lliçons als valencians mentre ens roben casa per casa, la hisenda, l’alè i la sang. I encara com si sabés res de democràcia, vol donar lliçons. Amb tots els respectes, molt honorable president, el càrrec que vosté té és per damunt els inútils i els arribats. Sobretot en ésser mediocres i fariseus. València i el Nou d’Octubre mereixen major respecte i protocol. I vosté també.

Un jorn que durarà anys

El primer cotxe va eixir de Bétera de matinada, cap a les Cases d’Alcanar. No havien tocat les cinc quan ja érem davant el local de l’Ajuntament, que era tancat. Acabava d’arribar un jove i un altre seia al bancal de la porta. Venim a col·laborar. El jove es va sorprendre. A cadascú que arribava li ho deia, aquests vénen de València a col·laborar.  En aquella hora, quarts de sis, encara no sabíem què passaria, com seria de llarga la jornada, quantes històries viuríem, la intensitat de l’afectació. Quarts de sis, som vuitanta persones, aproximadament, uns i altres van saludant-se, amb cara de son, n’hi ha que ha vingut quatre vegades a dir-nos bon dia, a explicar-nos coses, no es fa a la idea de la nostra presència. Obrin el local electoral, obrin llums, posen cadires, ho preparen gairebé tot, excepte allò principal. Quan arriben els mossos som més de cent persones al carrer, davant aquella delegació de l’Ajuntament d’Alcanar a les Cases. Aparquen, es posen les gorres de plat, s’apropen, es disposen a indicar-nos alguna cosa. Hi ha silenci. Són una dona i un home. Només parla ell. Saben que això que faran avui no és legal, ens diu el mosso, els he de demanar que abandonen aquest local. Estan disposats a fer-ho? El NO és fort i contundent. El mosso diu que té l’obligació de repetir-mos-ho tres vegades i tres vegades diem NO. Com a la Bíblia. Aleshores diu que marxen però que alçaran acta del que ha passat. Algú ja havia agafat la responsabilitat d’adreçar-se a la gent concentrada: “ja podem anar a prendre café per torns. Més tard es constituirà la taula i ho prepararem tot perquè a les nou la gent puga votar.”

El temps passa lentament, es fa de dia, però tenim paciència, molta paciència per encarar una jornada que serà llarguíssima. He trobat un conegut virtual, Eduard Solà, autor de Solcades, un bloc intens i molt productiu a MésVilaweb. Al llarg del dia arribarem a fer tanta amistat com si ens coneguérem d’anys. És un home seré, de veu tranquil·la, observador i vigilant de la faena que li han encomanat. Parlarem del camp, d’una rabera de cabres i ovelles, de garrofes, ametlles, de blocs, de Vilaweb… Al final del jorn ens comprometre’m a celebrar-ho al seu tros, a Ulldecona, quan l’objectiu d’aquest referèndum, i tota la feinada que ens ha dut fins ací, siga complet.

Ha arribat un moment clau del jorn, encara quan són dos quarts de nou. Ens demanen que ens posem drets protegint el local, perquè han d’entrar l’urna (finalment la veurem en directe), i no volen que els mossos sospiten res. S’hi han apostat en un cantó del carrer i són drets fora del cotxe. Però no sembla que tinguen intenció de torbar gens ni miqueta. Finalment arriba la caixa més guardada aquestes setmanes i més necessària que res, en un dia de votacions. N’hi ha un intent d’aplaudiment general, però desistim per no alçar la llebre més del necessari. Han passat quatre hores des que hem arribat a les Cases, sis des que hem eixit de casa. I just comença ara tot plegat: s’ha constituït la mesa i la gent comença a votar. N’hi ha una gentada de por al carrer, centenars de persones. N’hi ha joia i alegria continguda. No ho he dit, però ja fa dues hores que se’ns ha afegit Carles Subiela. Ell i la dona han dormit a Sant Carles, un dels punts on els cossos es despatxaran amb un odi que no esperàvem. Però això, vindrà més tard. L’ha despertat un que passava i ja no ha pogut dormir-se. La gent vota i es queda al carrer, a fer força, presència, a defensar les urnes en el cas que passe res. L’alegria és evident, però comencen a arribar les piulades d’allò que va passant en altres taules: imatges i vídeos esgarrifadors, com la violència és la consigna de policies i guàrdia civil. Ràpidament apamem que s’acarnissen allà on votaran protagonistes principals del govern, en les grans ciutats, però també en pobles petits, on no n’hi ha tanta gent per protegir-nos de les agressions policials. També han arribat a les Cases Josep Lluís, Núria i el fill dels dos, Pau, des de Sant Jordi. Ell és de Benicarló però fa temps que viuen a Bétera. Viurem plegats el jorn per la democràcia. Ens telefonen que a Sant Carles hi ha una violència extrema, corredisses, colps, ferits de consideració, acarnissament. Carles ha marxat i encara arriba al final de la batussa. Veu en directe que tres joves llancen tres pedres als furgons policials que ara fugen, després d’haver provocat quaranta ferits. És el que ressaltaran els mitjans espanols, les tres pedres, no els 38 ferits.

Ix un dels coordinadors de la taula i ens avisa que han vist els furgons de la guàrdia civil venir cap ací, que ens preparem. En un minut desmuntem el local, amaguen els ordinadors, les urnes, i ens asseiem a terra, davant la delegació de l’ajuntament. Hi ha tensió, però també n’hi ha fermesa a defensar el referèndum. Tinc el fill a primera fila, orgullós d’allò que viu. Cal mostrar el coratge de tants catalans com han defensat el país en altres taules: les imatges són esfereïdores però no amaguen que serem capaços de tot, pacíficament. No passaran, és la consigna. Passen els minuts, però no arriben els furgons, han pegat cap a una altra banda. Tornem a organitzar el local i la gent continua votant una altra vegada. Comença a venir gent de Sant Carles i d’altres llocs: s’ha activat el cens universal, i ara es pot votar a qualsevol taula. La jornada avança a les Cases, n’hi ha ambient de festa, i una tensió continguda. Ens reuneixen a la plaça per explicar-nos més orientacions en el cas que vinguen els cossos de repressió. Se m’apropa un home gran, el tio Vicentico: té, m’allarga una butlleta i diu, ompli-la. Agafe un bolígraf i li demane, què marque?, jo sóc català!, i deixa anar un gruny, quan li lliure la butlleta em demana que li la pose en un sobre. Passa gent jove, de més de vuitanta anys, gent amb cadira de rodes, gent agafada del braç, la festa continua davant el local, el cel s’ha aclarit, el sol ha girat i ara fa calor. Arriba el segon cotxe de Bétera, amb les hamaques, la taula, les cadires, la nevera, els entrepans, el vi, les cerveses, les ametlles torrades, escampem la berena i la la festa, n’hi ha una joia viscuda però també una preocupació per les imatges que ja són als mitjans internacionals: l’atac policíac a moltes taules i locals electorals ha sigut traïdor i amb voluntat de fer molt de mal. N’hi ha molta gent a l’hospital, però el coratge de la resistència pacífica és extraordinari. Arriba un tercer cotxe amb gent de Bétera: Lola ha vingut amb sa mare a votar, des de Bétera, està empadronada a Catalunya. Fem una nova festa, i ens preparem per dinar al carrer com uns veïns més de les Cases, amb altres colles del poble. Verdevio ja ha firat taronges i terres amb gent d’Alcanar. Plantons, clemenules, garrofes, n’hi ha que mos ven la fruita, els arbres i la terra, per com va el camp. L’ambient continua essent de festa, de viure una democràcia plena. Dinem al carrer, però molta gent dinarà a casa, i els quatre cantons ara semblen buits, desprotegits. L’organització decideix desplaçar el local electoral a una zona més segura, en comprovar que ha votat gairebé el 100% del cens. Ens desplacem al centre Cívic d’Alcanar, companys, esteu d’acord? Unanimitat! Alcem el campament que tenim al carrer i cotxes per amunt, satisfets de la feina, de la col·laboració, de com han compartit amb els valencians la informació, les decisions, la vida d’un jorn de Referèndum.

(primera part)

No he dinat gaire, perquè ja són moltes hores drets, o asseguts en terra, o entrant al local on carregue la bateria del mòbil —la comunicació d’allò que passa és importantíssima, i tant de bo que sabem què; les informacions són ràpides, algú diu això i allò, demane que no espanten, que s’asseguren què són fonts de fiar. Però confirmen allò que ara ja sabem: l’ordre del pp i el psoe ha consentit tornar al feixisme: la policia nacional i la guàrdia civil mai, mai, han sigut cossos de seguretat democràtics. Són enemics declarats de catalans, valencians i bascos. Les imatges de iaies i iaios per terra, colpejats, bandejats, empesos escales avall, de joves, homes dones arrossegats dels cabells, amb els caps oberts, la incontinència transformada en salvatgia, corre per les xarxes, provoca neguit, però tothom, totes les taules, tota la gernació de catalans convençuda d’allò que fan, no s’arruga, ningú no s’arruga davant la violència i aquell estat pudent, podrit, vell. Només l’atzar d’una planificació traïdora decidirà quina taula rep o no. Gairebé cent taules de més de dos mil van patir l’atac indiscriminat tan bèstia. Però la jornada continuava, i la festa democràtica. Al Centre Cívic d’Alcanar hi havia tres mil persones al carrer defensant les urnes, una xaranga, xiquets, mares i carros amb fills menuts, iaios, dones grans, tothom participava del jorn. A l’interior del Centre, només una porta permetia l’accés, diverses urnes corresponents als diversos locals d’electors del terme. Totes les portes havien sigut barrades amb cadafals, barres de ferro, per no permetre l’atac. Els accessos des del carrer també eren protegits amb barreres de bous al carrer i cotxes travessats: només un carrer permetia l’arribada d’autobusos que portava gent a votar. Cada colp que venia un viatge —l’equip de rugbi de la Santboiana, un altre equip esportiu, pensionistes, fins a deu autobusos o més que vaig comptar, la plaça bullia, la música, la gent es posava dempeus, aplaudia, la xaranga bufava al vent, i després aquell ritme dels segadors que encenia l’emoció. La colla de Bétera ja no féiem barrera principal, com a les Cases, van traure les coques, les rosquilletes, vam comprar gelats i vam convidar la gent que en va voler. Eren les cinc, eren les sis, eren les set, cada hora un dels coordinadors agafava un altaveu i demanava la gent que continués a la plaça, que no se n’anés, havia votat una gentada i calia defensar el recompte, a partir de les vuit. Quinze hores de jorn, dèsset si comptem el viatge, dènou si comptem la tornada… L’alcalde d’Alcanar va agafar l’altaveu i va anunciar les vuit: “ja hem guanyat! Però seguiu, continueu la festa, no us n’aneu!”

Vaig buscar l’Eduard per acomiadar-lo, els joves no podien més, i avui tenien escola. Jo també he fet escola. Ahir vam viure un altre model d’escola, en aquest jorn únic, que vam compartir amb els veïns d’Alcanar i les Cases. Ells no ho saben, però la gent de Bétera no oblidarem el que vam viure plegats, en aquesta lliçó per la vida i els valors, aquest coratge per defensar el país, o com d’important és aquella declaració universal de drets de l’ONU, que inclou l’autodeterminació dels pobles. La llibertat, la dignitat, el tracte humà…

Deu i mitja de la nit. Som a casa. Engeguem l’ordinador per veure TV3 (prohibida a València amb el govern botànic) i escoltem el president Puigdemont. Empar s’ha llevat. Era la cirereta. Sobrietat, solemnitat, l’agraïment al poble, el convenciment que, si els resultats són com pensen, demanarà al parlament de fer la declaració.

Perquè hi ha jorns únics, que la vida és plena, duraran anys en la nostra memòria. Que vindran més dies difícils?, que la llibertat, ves que no és gratuïta ni fàcil? Res comparat a un jorn que no només serà important per als catalans, per tant com significa, sinó també per a Europa i el seu futur. Gràcies.

Visca la república i visca Bétera.

Tres històries de Referèndum

Història 1. La GC identifica una família de Bétera

Una família de Bétera rep la visita de la guàrdia civil (GC), tres agents. La GC demana a la dona per què ha penjat al balcó una bandera amb el “SÍ”. “Per democràcia!”, sembla que respon ella. Aleshores li exigeixen que s’identifique i li fan saber que passaran les seues dades al jutjat, per ordre de la fiscalia. La veïna comunica que les formes han sigut molt correctes que fins i tot va estar temptada d’oferir-los “un colpet de ratafia empordanesa” (ho expressa així mateix en un correu). La veïna comença a rebre diverses mostres de suport d’unes altres veïnes del poble.

Història 2. “Acompanyaré els meus pares”

Una mestra de l’escola ens envia un wassap a la resta de mestres: li demane si el puc penjar al bloc. M’autoritza.

“Amics i amigues. Sóc una mestra nascuda a Barcelona fa 50 anys, veïna valenciana en fa 25. No puc votar, vaig perdre la ciutadania catalana fa 15 anys. Les raons ara no vénen al cas. Aquest cap de setmana pujaré a la meva ciutat de naixement i de joventut. Vull viure aquest moment històric de ben a prop. Vull sentir-lo directament a la meva pell. Sé de bastants valencians que pujaran també, a veure-ho amb els propis ulls. Alguns tenen arrels catalanes, d’altres són valencians i prou, que ja és prou. Jo, aprofitaré per acompanyar els meus pares a votar. Ells volen exercir el seu dret democràtic. Però són grans i els fa una mica de por. No saben què pot passar. Si una filla els acompanya se sentiran més segurs, més tranquils i al final més satisfets, n’estic del tot segura. Escric aquestes ratlles per animar qualsevol persona que cregui que diumenge és un dia per defensar la llibertat d’expressió a arribar-se a Catalunya. Jo pujo de València, en conec que vénen des de Mallorca, des dels Estats Units…. A qualsevol racó del país hi haurà alguna persona gran que agrairà la companyia d’algú més jove per sortir al carrer amb calma, tranquil·litat i saber estar. A qualsevol poble, o barri de qualsevol ciutat. Sortim solidàriament a acompanyar la gent gran. Acompanyem-los i compartim amb ells aquests moments irrepetibles. I tan se val si voten SÍ o si voten NO, el cas és que en siguem molts, moltíssims, al carrer amb ganes de viure en convivència la festa de la democràcia més gran viscuda al nostre país. Jo pujaré a Barcelona i acompanyaré els meus pares. No els he preguntat  què votaran.”

 

Història 3. “El meu fill també vindrà”

Anit, mentre sopàvem, el meu fill em va dir que ell pujarà amb nosaltres a les Cases, a viure el moment en directe. No s’ho vol perdre. Acaba de fer vint anys i m’ha fet un regalàs, ell, amb aquesta decisió. Com diu la mestra Mar en la segona història, molts valencians no ens volem perdre aquest moment únic, també per a milers de valencians. Viurem en família, amb els amics, amb els veïns de les Cases, d’Alcanar o d’Ulldecona, un exemple de democràcia extraordinari. Els retornarem tant de treball que fan per nosaltres, en aquest tros del territori, ells. No sé si ho sabeu, però els tarongers del País Valencià, en la seua majoria, van nàixer ací, a Alcanar, on hi ha l’extensió de vivers de taronja més important del país. Estarà bé que els vinguem a agrair la seua feinada, que convivim plegats aquest jorn de democràcia intens tan viu.

—Mon pare, jo també vindré.

 

 

Torna el Diluvi contra l’Aplec

«Cada any que convidem el Diluvi al Camp de Túria, plou.» No els convidarem més, xa. O sí, segons que convinga i ens diguen els llauradors de la Unió.

L’Aplec del Camp de Túria ha acabat en un aiguat imprevist en un moment, mentre el Diluvi era dalt l’escenari i els llamps brillaven desordrenats: Bona nit, diu la cantant, i tothom a córrer a cercar recer. Havíem tingut temps de molta cosa, les xerrades, els itineraris, el correfocs, el sopar popular, la fira d’artesania, Aspart de la Pobla i mig concert, mig solament, de Diluvi… Llàstima del final.

L’organització havia tingut temps de llegir el manifest-comunicat, en el qual explicava el perquè d’un canvi en l’Aplec d’enguany, en favor de més activitats, més diverses, més compromeses i solidàries, en canvi que els concerts i la part lúdica de la nit quedés en segon terme. Pel que fa al gènere emprat en les comunicacions, la ximpleria de parlar sempre en femení no sabem si amaga singlot o xanglot, però potser fa el paper contrari del que es pretén. Ai, que n’hi ha llengües amb gènere o marcades i llengües sense, que el sexe li’l posen uns quants lingüístes desafortunats.

En general, coratge i endavant, joves, a per l’organització de l’Aplec de 2018. Per cert, el primer dels Aplecs valencians de l’era moderna va ser a Llíria, el 1960, era d’àmbit país valencià i van participar joves d’Olocau, Marines Vell, Gàtova, Bétera, Nàquera, Serra… Potser més gent que no enguany: cinquanta-set anys després, a molts veïns de la comarca els hem cantat falta o fora. Ai, ai. Després d’aquell aplec de 1960, el mateix any es va fer una ruta universitària, segons que explica el mestre Ferran Zurriaga en el seu llibre d’història de la Vall, en la qual van participar Vicent Ventura, Miquel Tarradell i Joan Fuster, que van fer nit en una almàssera d’Olocau… No cal dir com d’il·legal i clandestí era tot allò, ara que n’hi ha polítics d’esquerra i mitjans progressites que tenen tanta por de la llibertat i de la democràcia…, excusant-se que, si no és legal, potser que destorbaran la GC i el tribunal i perdran accions i privilegis…

 

A cagar a la via, xa, i endavant les atxes!

 

El somriure dels valencians!

Nosaltres els valencians, la llengua dels valencians, el finançament dels valencians, el ball de valencians… El somriure dels valencians!

Especialment avui que a Algemesí commemoren la festa major amb les muixerangues, a Bétera la pastoreta, a Picanya la Moreneta, i arreu del país tot de maedéus trobades. Però el somriure valencià té a veure amb això que va passant al país veí, i com milers de valencians ho seguim a través de les xarxes, els diaris electrònics (especialment Vilaweb), i els comentaris en directe als bars, a l’escola, al mercat, a la cooperativa… Bé o malament, tothom en parla. I n’hi ha que amb entusiasme. Allò que viu catalunya és un moment històric. D’ordre mundial. I de retop, els valencians que també ho vivim, perquè ens afectarà plenament. Molts milers de valencians ens sentim partíceps del procés. I malgrat que n’hi ha una part de valencians que ho miren amb disgust, compte!, perquè a poc que aquests se d’adonen com els tracta espana, cauran un bac en terra que els obrirà els ulls definitivament. Com a catalunya, tampoc no n’hi haurà retorn. Pot haver-hi impediments, pals a les rodes, accidents, filibusterisme a l’engrós. Però no n’hi haurà retorn. Aquella felicitat que viu la gent a catalunya, que es comprovarà en aquesta diada de dilluns, 11S2017, no té cap contraoferta possible. Res no n’hi ha que es puga baratar per la felicitat. Res de res. I els valencians que tenim aqueixa sintonia amb el nord, amb la llibertat, amb la democràcia, doncs ho vivim com a propi. Com un moment històric en el qual també hi som. Protagonistes, espectadors, actius de gran importància.

Aquesta vesprada començarà a la Pobla de Vallbona l’Aplec del Camp de Túria, i el debat, les mirades, la complicitat, serà inevitable, joiosa, perquè en condicions normals, sense greuges, ni pressions ni males arts, la llibertat és per damunt de tot. I la democràcia. I aquest és el repte més gran que pot fer un país, si la seua gent, una majoria, ho vol d’aqueixa manera. Contra aquest somriure no n’hi ha res. Res que puga fer forat, si n’hi ha honestedat i intel·ligència. Les males arts poden endarrerir, castigar, desmerèixer, poca cosa més. I els valencians també hem començat a somriure. La pena, xa, que la porten els altres. Nosaltres ja n’hem viscuda prou, de pena i llàstima.

—Que encara no som una majoria?, ca, no passa res! Somriem, valencians, i bona festa final!

*Aplec del Camp de Túria: la Pobla de Vallbona, 8 i 9 de setembre