El manifest del 9 d’Octubre

El 9 d’Octubre commemorem l’entrada del rei Jaume I en la ciutat de València i el naixement del poble valencià. És un dia de festa, i un moment de balanç del camí fet i d’albirar un nou horitzó cap al qual avançar. Aquest 9 d’Octubre representa un punt d’inflexió. D’una banda, allò nou agafa cada vegada més força, i el poble valencià pren consciència de tants anys de discriminació, i s’alça per defensar els seus drets. Reclamem un finançament just i la sobirania fiscal per a fer possible la sanitat, l’educació i els serveis socials que necessitem. Exigim igualtat lingüística: que siga necessari ser competent en la llengua pròpia per a accedir a la funció pública, que pugam veure TV3 i IB3, i respecte per als nostres drets lingüístics i l’ensenyament en valencià. Volem recuperar el dret civil foral, i polítiques sostenibles i respectuoses amb el territori. Però, d’una altra banda, allò vell es resisteix a desaparèixer, i, així, assistim a una preocupant regressió autoritària, amb l’empresonament o processament de dirigents associatius i càrrecs electes per organitzar un referèndum a Catalunya, de cantants i actors per fer ús de la llibertat d’expressió, i de sindicalistes en l’exercici del dret de vaga. Exigim la seua llibertat. És un imperatiu democràtic derogar la llei mordassa i reconèixer el dret a decidir. També demanem unitat antifeixista per a respondre a la impunitat que hem constatat amb què grupuscles d’extrema dreta fan ús de la violència verbal i física per impedir l’exercici dels drets de manifestació i llibertat d’expressió, tal com va succeir el 9 d’Octubre de l’any passat o en el recent Aplec del Túria, davant la passivitat de la policia. I denunciem la judicialització de la política, que ha convertit el TSJCV en un ariet contra la igualtat lingüística en l’ensenyament i en l’administració valenciana, així com en contra de la capacitat legislativa de les Corts Valencianes en favor de la ciutadania i dels serveis públics. Malgrat això, encarem el futur amb confiança en la maduresa del poble valencià. Som molt lluny dels anys de la mal anomenada “batalla de València”, i els discursos de l’odi, la confrontació i l’insult ja no funcionen. El valencià ha demostrat ser un poble d’acollida, generós i obert, cosa que ens omple d’orgull. Un poble que sap ser País.
Aquest 9 d’Octubre farem un pas més per a deixar enrere el passat, mentre noves generacions es fan adultes i porten amb elles un alè d’esperança. Avui ens conjurem per treballar en positiu, sempre al servei del poble valencià i de la defensa dels seus drets i interessos. I per continuar avançant en el camí de recuperar la nostra dignitat com a poble, de guanyar llibertats, i de fer un País Valencià més lliure, igualitari i just.
 ···
 ···
9 d’octubre de 2018, Comissió 9 d’Octubre. Formen la Comissió 9 d’Octubre
Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Associació Cívica Tirant lo Blanc, Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), Ca Revolta, Escola Valenciana, Plataforma pel Dret a Decidir, Plataforma per la Llengua, Societat Coral El Micalet, Sindicats Comissions Obreres del País Valencià (CCOO-PV), Intersindical Valenciana Partits Compromís, Els Verds del País Valencià, Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), Jovent Republicà, Podem
Manifest que va llegir Betlem Agulló des del pont d’Amèrica als milers de manifestants que dimarts 9 d’Octubre començaren a alliberar València.

El sopar del natalici que fa vint-i-ú

«Al començament va ser l’èpica. La immensa massa de mots ritmats i rimats on tot es modelava, sense oblidar res. Tot s’expressava —tant la ira d’Aquil·les com la metamorfosi de Narcís, com la llegenda dels segles—. El que avui anomenem poesia sorgia en les pauses de respiració dels hexàmetres, en al cesura dels alexandrins, en el buit que hi ha entre les paraules. Una poesia filosòfica no és la que ens diu frases sàvies, sinó la que prefereix el silenci.» Anna Blandiana, la por a la literatura

Aquest text m’ha servit per cloure el sopar familiar de natalici del fill. És un text d’un petit quadern d’articles que podeu llegir en un bufit, sobre la literatura. Però el sopar pagava la pena, la carn, el vi, la conversa, i el temps dels regals. Amb vint-i-un anys un jove ha d’estar preparat per començar a bastir una lleixa de poesia, comença per aquesta obra completa de Marc Granell: ja et farà paper. Sense la poesia, la ciència no fóra tan exacta. Ni els natalicis, ni la vida mateix. Amb l’edat ja passa que llegim diferent, malgrat les ulleres i tantes obligacions, si tenim la sensació que ens queden tantes coses per fer. Ves, ens han convidat als llevants, i això que el vi era extraordinari.

Nit de poetes a Picanya

Anit vam viure una altra nit única sobre poetes i poesia a Picanya. Dirigida pel poeta Lluís Roda, la Nit Estellés a Picanya ha agafat una dimensió extraordinària, de públic, de lectors, de poetes, de contingut, com no he vist encara en altres pobles del país. Més de dues-centes persones d’edats molt diverses és per celebrar que el fruit és madur, excels, i el repte d’escampar la poesia, i la poesia de Vicent Andrés Estellés, plenament aconseguit, almenys en alguns pobles.

Lluís va començar amb una sorpresa que em va semblar esplèndida, el Misteri d’Elx, va llegir un text ben antic, i després va passar un vídeo d’un fragment del Misteri. Els joves reien, perquè no s’esperaven aquelles veus, aquells cants mentre baixava la Magrana, desconeixien què era allò, aquella obra d’art tan viva dels valencians, i reien, ai, perquè encara són tendres i no són completament fets a la cultura. Però ho van escoltar, ho van sentir, i potser que Lluís va sembrar una nova via de treball en les nits poètiques valencianes homenatge a Estellés.

Anit, Picanya, en aquell espai de l’Alqueria morisca, també reconeixia un altre poeta valencià cabdal, Jaume Pérez Montaner. Un discurs sobri, culte, m’atreviria a dir que èpic, pel poeta, per la funció de la poesia i el compromís. La vida i l’obra continguda en unes quantes pàgines, com va dir el mateix professor —si aquell text es pogués llegir complet, contenia versos inèdits, els últims poemes d’un autor de vuitanta anys que té gairebé enllestida la publicació de l’obra completa. Pérez Montaner ha sigut president de l’Associació d’Escriptors, professor a diverses universitats americanes i estudiós de Cummings, Sexton i, sobretot, Estellés, entre més poetes.

Però encara vam reconèixer els poetes Palau i Fabre i Montserrat Abelló, i és veritat, que sembla que aprofitem que, com només és una nit que fem pública la poesia, allò s’estira en excés. Els valencians tenim una mesura per a la mesura que és sobretot valenciana i abundosa. La cirereta va ser el colp final, la sorpresa, quan un dels lectors espontanis, arribat des de Benicàssim, va llegir Estellés en esperanto. Oh! Una meravella, la nit, un altre colp. I gràcies que ho feu possible.

Després, en el final de les salutacions i les abraçades als amics, ja vaig discutir amb Víctor de la República Valenciana, i ell em va dir que si ho aconseguim, ell reclamarà la república independent de Picanya. En alguns detalls aquell poble ja ho sembla, una República independent…

La llibertat i el cava

«Allà d’allà, per entre falgueres gegantines, / De sos menhirs i tornes blanqueja l’ample front.» Verdaguer

Joan C. Martín diu que el cava és un vi feliç. N’hi ha qui considera la felicitat una idiotesa, en concret, un dels famosos filòsofs alemanys del s. XX. N’hi ha qui va deixar escrit que si l’excés pagava la pena, havia de ser de cava. Si fa no fa, sobre el cava —i el xampany de retop— podem escriure tot seguit però és millor beure’n, amb prudència o amb excés, que cadascú trie.

En tornar de les vacances, l’Ateneu de Bétera ha preparat un nou jorn cultural en favor del territori, i ha convidat l’enòleg i escriptor Joan C. Martín per dirigir un tast de caves. És una idea com una altra per tancar el cicle de les vacances i començar-ne un altre, de cicle més llarg i costerut: el de la feina i la responsabilitat. Per bé que hem viscut un estiu poc dolç, si voleu, afectat de tanta violència, ignorància i mala fe. La història del feixisme espanyol continua, ara emparada per un vel legalista que permet el pitjor de l’ésser.

Amplificats pels mitjans espanyols, uns quants polítics de C’s, PP i PSOE, uns quants jutges (una majoria) i no poca policia (aquell babau ja cantava que n’hi havia massa), han revestit d’impunitat les agressions feixistes i xenòfoves durant l’estiu. No és prou que mantenen en presó persones honestes, d’una gran convicció democràtica, que obliguen a ser a l’exili un grapat de persones contra la seua voluntat, és que a més han destapat la caixa de trons més fosca —la que ha governat tota la vida una espanya casposa i macarra— i han cridat a xafarranxo contra qualsevol idea de llibertat i d’independència: han prohibit el debat, la informació, l’honestedat política en canvi d’alimentar l’agressió, l’insult i l’amenaça. Ves quin agost que ens han fet passar, que apunta que serà l’inici d’una nova etapa on els pocavergonyes atiaran tot de recursos per castigar i punir l’ideal de llibertat dels pobles.

Per això mateix, dissabte celebrarem una nova festa per la democràcia i la llibertat, amb un tast de caves i la paraula com a eina de debat, idees i expressió lliure. Sense por, sense témer les amenaces, ni la regressió a la qual una minoria voldria entaforar-nos de nou, en una mena de nou túnel franquista contra la democràcia.

Calia la cirereta final del cas Llarena i un Estat (l’espanyol del psoe —el mateix que va inventar un grup terrorista per matar bascos) empastrat a defensar els ideals de prevaricació judicial, corrupció fiscal i parcialitat policial. No, no ho hem tingut fàcil durant l’estiu. Menys encara els presoners polítics i les seues famílies. Com tampoc ho han tingut fàcil els exiliats i les seues famílies. Menys encara tants amenaçats i agredits per patrulles  organitzades (amb policies i GC) que amb impunitat atemorien, agredien o feien coses pitjors, mentre la fiscalia espanyola amenaçava qui denunciava els agressors. Espanya i els seus poders sembla que busca de repetir el millor de la seua època de dictadura.

Ara vindrà setembre, i l’obrirem amb un cava del país per celebrar un vi de felicitat, perquè aquells inútils violents no puguen res contra la democràcia i la llibertat. Salut i benvinguts.

Folkestiu: un compromís d’arrel a Bétera

#folkestiu2018

L’Ateneu de Bétera obri en unes hores un regal d’estiu en favor de la tradició, la cultura, la música, i l’estima al poble. No sabem què passarà aquests tres dies de festival, però l’aposta pel programa d’enguany és el fruit d’anys de treball d’un centenar de socis que han obert una finestra a Bétera perquè entre el vent de la serra, de la llibertat i de la cultura. Això que començarà avui, a la plaça del Mercat de Bétera és un programa excels, divers, polièdric, multidisciplinar i valent.

Sense el suport de l’Ajuntament la magnitud d’allò que viurem aquest tres dies no seria el mateix, però justament per la voluntat de servei, a la cultura i a la gent que s’hi dedica, la col·laboració Ajuntament-Ateneu fa possible d’oferir un programa que apunta de lo alto, a l’alçada dels festivals extraordinaris, internacionals, pel que fa a la cultura d’arrel. Diverses exposicions, artesania popular, reconeixement a la investigació del cant tradicional, versadors, cantadors d’estil, balls i danses a la plaça, sopars populars, muixerangues, espectacles infantils, parades de llibres, foc de dimonis, músics amb nom propi…

No sé si tenim cap de premsa, caldrà pensar-ho Joano, o si la col·laboració dels comerciants, uns pocs botiguers locals si voleu, és o no suficient, si encara no apamen com poden contribuir a la vida cultural i lúdica del poble, d’una manera organitzada; fins i tot si la resposta de públic serà la que mereix aital activitat —en treure mig poble la visceralitat mental i psicològica per l’Ateneu (per molts veïns, una plataforma massa lliure, reivindicativa o democràtica a seques).

Tres dies de festival al barri vell, en aquella placeta, és un respir il·lustrat, culte, i festiu sens dubte. Afegiu els noms propis de Josep Aparici APA, Marisé de Montolivet, Isabel de Quart, Xavier de Bétera, com a cantadors d’estil, d’albaes o per la de l’Ú, acompanyats de versadors de séquia principal, Josemi Sanchez i Paco de Faura, afegiu Urbàlia Rurana, que tancarà els tres dies, un clàssic de la música popular amb Toni Torregrosa, o la festa del foc amb els dimonis de l’infern de Massalfassar —més inferns ens caldrien contra tanta beator feixista—, les danses populars d’una de les falles de Bétera, per incorporar la gent que s’hi dedica voluntàriament a la tradició, i la invitació principal del programa, el cap de cartell internacional Kepa Junkera amb les joves de Sorginak… Un referent entre la innovació i la tradició, capaç de la barreja de música d’arrel basca amb músiques del món, entre més del nostre país amb el treball “FOK”. Tot plegat és el Folkestiu d’enguany, una troballa excelsa, d’estiu, fins i tot abans de començar.

Ara imagineu-vos que…

L’estiu dels bons mestres: l’escola antifeixista

Hem acabat el curs escolar 2017-2018. El curs que vam començar a programar l’1 de setembre de 2017, que vam començar amb els xiquets uns dies abans del 20S, quan els jutges, la policia i el govern d’espanya van assaltar la conselleria d’economia d’un govern elegit democràticament i van voler assaltar la seu d’un partit polític, que la gent va impedir pacíficament. Vam viure l’1 d’octubre, com el poble decidia democràticament el seu destí, a les urnes, mentre la policia i la gc assaltava i violava els drets fonamentals aprovats per l’ONU el 1948, amb el consentiment del govern d’espanya, que va ordenar la violència i l’agressió. I l’escola va continuar el curs, mentre van anar passant esdeveniments que afectaven la llibertat dels pobles i de les persones. Entre més, el govern d’espanya i els jutges van decidir d’empresonar el govern de Catalunya, fins i tot homes responsables de societats i institucions democràtiques. El curs continuava, el curs dels bons mestres, mentre el govern d’espanya, i el seu parlament, escarnien la democràcia i la llibertat, amb un abús sense precedents en les democràcies europees. Espanya es ficava de peus en el tarquim, i l’escola continuava el curs. i encara en acabar el curs 17-18, el curs dels bons mestres feia balanços, posava notes, redactava informes d’alumnes, fins i tot preparava vacances: algunes escoles havien sigut insultades públicament, algunes mestres havien passat pels jutjats, amb la impunitat política d’un estat i d’uns polítics que admetien, un colp més, l’atac als mestres que obrien debat sobre la democràcia o sobre la llibertat. L’estiu dels bons mestres pujava la temperatura dels jorns, en canvi que dones i homes honestos, demòcrates convençuts, continuaren a la presó per entoix de jutges revengistes, fills del franquisme i els seus models autoritaris.
Els bons mestres també mereixien l’estiu, com cada any, però a la nevereta dels refrescs, al parasol, a les cadiretes plegables, hi havien ratllat: llibertat presos polítics.

Encara no havien pensat en les unitats didàctiques que obririen la tardor del nou curs, els bons mestres de l’escola, i es miraven l’horitzó sense recança…

Si això és una nit d’estiu qualsevol, ha!

Si hom ho passa bé, riu, s’aplega amb els amics, té salut i feina (que explicava Estellés), i encara el temps per recordar que n’hi ha que no, que no ho passa bé contra la seua voluntat, fins i tot si és presoner circumstancial d’un estat feixista, hom podrà fer-ne balanç. Un balanç particular de la festa des d’una associació local, d’horitzó ample, compromesa i lúdica en una societat complexa, i massa vegades ximple. L’Ateneu de Bétera és un referent de l’associacionisme valencià, amb un programa anual per la cultura, l’educació, el patrimoni, la festa o el coneixement, molt notable, de vegades amb el grau d’excel·lència. Una via de comunicació i solidaritat amb els seus, una finestra per explicar-nos el món un centenar d’homes i dones, aproximadament. A partir d’una columna vertebral comuna, l’Ateneu és un ventall bastant lliure de participació i col·laboració en la vida local que, de vegades, aconsegueix un ressò important. Entre els ateneus, potser aquest és referència multidisciplinar, organitzativa, no exempta de problemes i conflictes interns. Hi conviu una gran diversitat ideològica, que s’hi ha d’harmonitzar per continuar convivint formalment, sobretot perquè tenim un país que encara malviu del resultat d’unes polítiques que durant molts anys ens han castigat, particularment als valencians. Per això que algunes iniciatives van costar tant de consolidar, més enllà dels tòpics o els viures anodins. L’Ateneu és un referent, sens dubte, i és també la voluntat dels seus socis, d’aquella majoria que hi treballa regularment des de les reunions, les activitats ja consolidades, les rutines, les guàrdies, els imprevistos, en un calendari anual exigent. En el calendari anual, un dia es reserva a festejar la feina de tothom, i tothom és convidat a viure el jorn com una festa. Enguany s’havia fet coincidir amb la Nit de Sant Joan que, per bé que alguns pobles l’han perduda, és una festa important arreu del país. La faena i la festa és una combinació que també correspon amb el cicle anual de la vida —els grecs en dirien el cicle vital de l’home, malgrat que ara s’alçarien veus que dubtarien de la seua correcció política. Com que m’ho vaig passar beníssim, he fet un quadern que és un regal de gratitud a la festa, als amics, a l’Ateneu i a la feina que fa. Per tanta com en queda per endavant.

“Tot un futur per començar” (amb variacions)

El dia 23 de juny la Flama del Canigó baixarà del cim i des del Coll d’Ares, d’una banda, i Els Masos, de l’altra, es distribuirà arreu dels Països Catalans seguint moltes i diverses rutes. El mapa 2018 s’elabora amb la col·laboració de tots els pobles i municipis d’arreu dels Països Catalans.

Aquest és el missatge que OMNIUM enviarà al món amb la Flama del Canigó, en favor de la democràcia, la llibertat i la independència del nostre país. Contra la repressió i per l’alliberament dels presos polítics. Demà la nit, que farem la festa a l’Ateneu de Bétera, hi llegirem el manifest.

El manifest de la Flama 2018 amb petites variacions

TOT UN FUTUR PER COMENÇAR

Avui renovem la Flama gràcies al compromís granític de la societat civil, l’autèntic motor d’un poble sempre en moviment. Un agraïment infinit a totes les entitats que la fan possible.

La Flama del Canigó que agermana el País és un símbol d’esperança en el futur.

Ens demostra la capacitat del poble català d’unir-se en moments difícils i anar sempre endavant (esperem que també ho faça el poble valencià). Com el 1966, quan malgrat la dictadura franquista va arribar per primer cop a Catalunya.

Enguany, davant el retorn de la injustícia autoritària i la suspensió de l’autogovern  seguim mostrant a Europa i al món l’anhel irrenunciable de viure en pau i llibertat. Empeltats de solidaritat i tendresa, som més conscients que mai que la causa contra nostre és una causa contra la democràcia. Que el dret a l’autodeterminació és un dret fonamental que ni la repressió ni la por segrestaran.

Ens tenim els uns als altres, amb tanta força, determinació i coratge, que avui ja som un país millor. Com més foscor ens volen imposar, més il·lusió tenim perquè la llum de la Flama arribi a més i més gent. Per compartir entre iguals l’emoció del foc, la festa i la màgia de la nit de Sant Joan. La cultura sempre ha sigut una eina de transformació social.

La cultura amara ciutats, barris i pobles definits per una diversitat que ens enriqueix i fa més forts. D’un país que no demana pels orígens sinó per on volem anar plegats. Convençuts que si els infants creixen junts a l’escola, romandran junts al carrer i units com a societat. Amb la plena convicció que el camí l’hem de fer junts i tindrà sentit si decidim el destí plegats. La maduresa i cohesió de la societat catalana, i la valenciana,  en són la millor garantia.

Visca la Flama del Canigó! Visca la cultura! Visca el País!

Jordi Cuixart President d’Òmnium Cultural

L’acollida per comptes del mundial

En unes hores, els valencians viurem dos esdeveniments mundials. De l’un costat, dissabte València rebrà centenars de refugiats que anaven a la deriva d’Europa i del món, per com tractem l’ésser humà des de la política. La hipocresia de la Unió Europea no té límits ni fronteres. D’un altre costat, avui mateix comença un altre mundial de futbol, al qual es destinaran milers de milions d’euros superflus, perquè aquells vividors feixistes de l’esport visquen com els marquesos del potet amb els diners públics. Amb un altre mundial, de segur que una gran part d’aquells recursos serviria per atendre milions de persones en risc.

Per acabar d’adobar l’empastre, tenim la sort que el caos i la disbauxa tan poc professional del futbol, siga també notícia. Un tal Florentino, empresari mangante, ha creat un nou Castor en el futbol, en el nucli de l’esport més feixista de tots: la història del robatori d’un entrenador a la pròpia selecció espanyola és digna d’aquella col·lecció de llibres que es diu futbolíssims, per com explica que als empresaris majors (la llotja del bernabeu és plena de lladres de champions) espanya els importa una merda com un estadi: diners són diners i si són robats millor.

Els valencians, que no pintem una fava en aquest segon mundial malgrat que en paguem una part, serem a primera divisió en un altre mundial de major interés. Els valencians a la nostra. Com diu À Punt (afers interns), el vaixell que porta els refugiats ja ha encaminat el rumb cap al port de València (que ara sí som al món de la notícia). Som molt més notícia ara que quan pagàvem amb diners dels valencians el putiferi de la Copa Amèrica. Perquè ara sí, nosaltres jugarem un autèntic mundial en favor de la solidaritat, de l’acollida, del compromís social, de l’humanisme. Que no siga flor d’un dia, que una oroneta no fa estiu, i que el meló que hem obert els valencians, siga d’una collita exuberant i ufanosa en favor de l’ésser humà i els seus drets universals.

En unes hores més, sí que jugarem un mundial que ens interessa, valencians!

Anit vam cloure les trobades amb una festa

Pensat i fet. Vam viure un concert excepcional de Borja Penalba i Francesc Anyó. Excepcional. La poesia de Marc Granell, el poeta entre el públic, a la pantalla, llegint-nos uns versos, i després a l’escenari, entre el recitador i el músic. Vam viure una nit única i el moment mereixia reviure’l, assaborir-lo, al voltant d’una taula improvisada. Fins a la matinada. Només faltava el rei en Jaume, el Mut de la Campana i un roder de la serra, que hagués completat el quadre, que ja era farcit i ufanós. N’hi ha secrets que no es poden explicar, que només una mare s’emporta amb ella, com la mare dels xiquets perduts, la sinyora Darling, i n’hi ha moments que naixen redons, com aquesta nit única, entre poetes, periodistes, amics, músics i actors. Quinze dies d’activitat en favor de l’escola al Camp de Túria prou que mereixia un final com de campanar.