Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: la mirada dels meus

Holstein-Morla! Oh!

0
Publicat el 7 d'agost de 2022

Diu un home important del país, més que no es pensaven alguns altres de molt menys importants, que els rosegava l’enveja, que suïssa és el país de les vaques. Aleshores aquest home no sabia que, Bétera, al camp de de túria, és ara mateix també un territori d’una alta densitat en vaques, sobretot en vaques Holstein. Però això no ve d’ara, que fa uns cinquanta anys o més enrere, Bétera tenia moltes vaques, casa per altra n’hi havia, i algunes cases tenien  sis o set vaques lo manco. Nosaltres a casa en vam conservar una fins que jo vaig tenir la raó avançada. Mon pare deia que tenir alemnys una vaca era un signe d’intel·ligència rural. Potser que no ho deia exactament així, ell. Però segons aquell home tan important del qual parlava al principi, fa més de vuit mil anys que es van domesticar les vaques, vuitmil!, que és tenir més història i més recorregut que el mateix ateneu de bétera, més que no el feixisme europeu, i encara molt més que no l’espanyol, que no us penseu que no és atàvic; genètic. Sí, l’home diu que suïssa és una vaca, segons l’imaginari mundial, però bétera és també una gran vaqueria, i d’això també fa molts d’anys. Un orgull. Possiblement la vaqueria més gran d’Europa. un segon orgull, doncs. L’home també diu que n’hi ha gairebé tres-centes races importants de vaques, que les més lleteres, per aquest ordre, són les Holstein. en concret les Holstein-Frieisan, que poden arribar a pesar vives més de set-cents quilos. Després hi ha les Ayrshire, Brown Swiss, Guernsey i Jersey… El nostre home, del qual som fidels seguidors i afeccionats a llegir-lo, parla de dos grans poemes de la vaca, en la nostra llengua. La Vaca cega de Joan Maragall i la Vaca suïssa de Pere Quart.

Jo ja m’imagine aquests dos poemes en lones grans impresses, penjades a l’entrada d’aquella gran vaqueria de Bétera, per rendir-nos admirats davant les Holstein de Bétera, Mor Holstein o Bétera-Holstein, com vulgueu. Abans també recomanaria als propietaris que la web usés la llengua dels pares, i el nom de la família, els Morla, pares d’aquest gran orgull que és tenir la vaqueria més grossa a Bétera. N’hi ha llauradors que treballen en ecològic que els agraeixen cada dia l’abastiment de fems i adobs per als seus camps. No entenen, aquest homes, el rebuig d’uns quants veïns afectats del perfum o la sentor rural dels nostres pobles.

A Suïssa això fóra impensable. Allà, malgrat que no arriben a l’extrem de l’Índia, on les vaquest són sagrades, paguen tants d’impostos per les vaques com per l’escolarització dels fills, perquè allà a suïssa s’estimen com res el sector agrícola, el camp, el ramat, el paisatge, no passa com ens passa als valencians a mans dels espanyols, ai. Bé, allà també s’estimen els bancs i altrs afers, no us penseu que l’aigua és tota neta.

 

Ací us deixe, els versos de la Vaca cega, de Joan Maragall…

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un colp de roc llançat amb massa traça,
el xiquet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot, mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morros en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna,
i baixa el cap a l’aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gest tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se’n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

 

Proposta segona per a la família Morla: fa uns anys, l’editorial valenciana Tàndem edicions va editar una antologia de poesia infantil per a l’escola, un quadernet petit tan bell com joiós; el primer poema del llibre era justament la vaca cega. Cada visitant d’aquella casa no hauria d’estar-se’n d’emportar-se un exemplar a casa, d’aquest llibre, per valorar tantes coses en conjunt: les vaques i el camp, la poesia, els llibres i la llengua. La llengua dels pares Morla. Naturalment.

Per què no llegim? (capítol31)

0

Com que els mestres hem acabat el curs, i en posar el rètol “tancat”, no sembla que teníem més feina ni corral per agranar, passem hores enllestint el curs que vindrà, entre més fem neteja i no ens creiem que acumulem tanta pols, o ronya o llibres de vell i carpetes fins al cel. Durant uns dies, les aules no són què eren, ni aparenten sinó torrenteres i barrancs amb tot de taules tan farcides de caixes, objectes, llibres, quaderns i llibretes, que en no trobar més taules moltes de les coses i les andròmines ja són per terra, que hom no pensaria que, allò, en passar uns dies, tornarà a semblar un espai de goig per fer classe, de cap i de nou. Que no passe de setembre.

Entre més troballes, hem descobert una col·lecció de llibres que van inaugurar les primeres lectures de la nostra escola, quan l’escola encara no era a Picanya, sinó al Camp de Túria, a la pinaeta del Cel de l’Eliana. En aquests llibres vam fer els primers lectors, i n’hi ha xiquets que ja tindran fins i tot fills, com els primers mestres tenen néts, per exemple. La col·lecció del Tom i la Irene va ser editada per Joventud en el setanta, i nosaltres la tenim registrada de 1977, en el segon curs de l’escola. Una col·lecció per aprendre a llegir, dels germans Grée, que encara fa paper, quaranta-cinc anys després, a tenir bons lectors. De l’una cosa, l’altra: conservar els llibres malgrat tantes mans i tants xiquets com n’han aprés a llegir. Si per no tirar, ni els pets no se’ns escapen, si arribem a ser exagerats, que diria la mestra Júlia.

D’aquest joc, de trobar tresors vells, llibres de gran valor, en fem una gimcana: ara apareix el Llibre de Pau, de 1976, dels mestres Alfred, Victòria i Teresa, i un altre que sí que va ser el primer dia que va nàixer la nostra escola, és un llibre signat de la mà de la mestra Fina Masgrau, el 1975, malgrat que ella s’incorporaria uns mesos més tard.

No farem net del tot, a quin sant, si guardem i guardem una immensitat d’històries, lectures, riures i xumflaines que fa temps que van deixar de xuflar.  Com que no hi havia gaires llibres en valencià, en la versió valenciana de la llengua, una majoria de les troballes són editades a Cataluny (n’hem trobat un que ho diu així, sense la a) aquella col·lecció d’aprendre a llegir “A poc a poc”.

Gairebé com ara, l’escola aleshores era clandestina, si havia d’ensenyar més enllà de les porqueroles que els respectius ministeris d’adés i d’ara ens obliguen a fer: a cagar a la via, i ensenyeu, mestres, amb completa llibertat. Del castell d’entorn i no entorn, d’iràs i no tornaràs, de josep tió, alfred, fina rifà, ferran zurriaga, i els ja referits del Tom i la Irene, un gavadal de xiquets valencians també van aprendre de llegir i de cercar món. Si els haurà fet profit, que ho conten ells. Fins que no van arribar a consolidar-se les primeres editorials valencianes.

És això que tindrà tenir un drap de la pols, hores per endavant i una feina que no es veu, intensa i anònima, perquè diguen que els mestres, quan arriba juny ja peguen cap a la mar i no fan cap a l’escola fins que no es pleguen les garrofes o les ametlles. Ara, xim-pum. L’hora de berenar.

 

Premi Joan Triadú, a una escola del país

0
Publicat el 9 d'abril de 2021

Els premis Baldri Reixac, que organitza la Fundació Carulla, enguany lliurarà un premi especial en commemoració del centenari del mestre Joan Triadú. Ves si fa anys que els Baldri premien treballs, equips, investigacions, d’alumnes i de mestres, si fa anys que han fet una aposta extraordinària per animar i premiar el treball a l’escola. Però enguany, a més, volen premiar la millor escola del país, o aquella que més ha excel·lit, pel treball i per la llengua.

Nosaltres també hi som, des de València, amb un conjunt d’escoles finalistes que fa anys que ens dediquem amb garantia per la llengua i per l’escola. Com unes altres escoles, que fan una feina extraordinària. Aquest premi, que pretèn triar una escola entre unes quantes, la millor escola del nostre país, oh, malgrat que no n’hi haurà cap, que siga la millor en tot, com no n’hi haurà una de sola, que siga extraordinària, perquè tenim un país d’escoles, i prou que ens hem de sentir orgullosos. Així que el jurat no ho tindrà fàcil. Uf, quina responsabilitat.

Però no tenir-ho fàcil, no serà un impossible. No penseu que això d’aquest premi té res a veure amb els rànquings casposos que fan alguns diaris espanyols, i feixistes, per posar nota a les escoles. Res més lluny de la nostra pròpia realitat. Allò per ells, la competició i la merda de creure que aquelles escoles d’uniforme, espanyolitzades, segregadores, que passarien per institucions antiescola, tenen res a veure amb aquest premi tan ben triat com adient enguany, pels 100 anys del naixement del mestre Triadú.

—Vos he de confessar que un colp van venir aquells enviats del diariet a estudiar el nostre cas, per posar-lo a rànquing entre escoles d’espanya, i no els vaig deixar passar de la porta!

A posta per això, no sé quantes ni quines escoles han sigut triades finalistes del Joan Triadú 2021, però si n’hi hagués una que mereixeria encapçalar aquest premi, enguany justament, és l’escola El Puig, que és a Esparreguera, perquè traspassar aquella porta gran de l’escola et fa entrar en una altra dimensió, de la pedagogia i de l’aprenentatge. Així que si jo fos d’aquell jurat, ho tindria fàcil i senzill, i no crec que cap de les altres escoles candidates, no se n’alegrés de tenir al capdamunt de l’escola del país, aquesta que enguany també commemora els cinquanta anys de fer escola amb la mateixa il·lusió i goig que el primer dia.

Arran d’això, si voleu comprovar què dic, podeu visitar la web ací, i encara una pàgina especial, una tria de cinquanta paraules per festejar cinquanta anys de vida fent escola, cinquanta motius per sentir-nos orgullosos de l’escola, de la llengua, de la gent i del nostre país.

A veure si la premsa seriosa i compromesa d’aquest país nostre inicia d’una vegada un especial sobre l’escola, com una sèrie de presentacions i investigació per fer conèixer que tenim una gran escola, moderna i europea que es desviu per ensenyar i aprendre des de la llibertat i els drets, des de la lectura i el coneixement, la matemàtica, la filosofia o la ciència. Sense defallir, ni un sol dels dies de vida de cadascuna de les nostres escoles.

 

Per què no llegim Enric Valor (2)? (18)

0

Per llegir Enric Valor a primària, en qualsevol classe de primària, cal una passió. Una passió especial per la llengua. Sobretot. Sense un coratge determinat, sense aquest esperit d’amor a la llengua —això ho deia el mestre—, no hi trobareu la senda, ni us trobareu. Aquesta sentència del mateix Valor, ja ho diu: “De primer, l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.”

El repte de posar la llengua a dalt de tot, i per tant, la lectura dels millors textos, depén dels mestres. De tots els mestres, que han de prendre decisions, grans decisions, si no volen perdre’s en lleis, normatives, reglaments, excuses i raons per donar llargues a les accions principals: o els alumnes valencians patiran tota la vida una mancança provocada des de la pròpia escola on hauran passat anys i panys, sense que l’escola els haja garantit l’accés a una lectura adequada, excelsa, que els capacite a llegir, entre més coses, literatura d’alta volada.

Pel que fa al lèxic, és normal que els pares s’espanten. En canvi, els xiquets, quan els el faig llegir diverses vegades —paraules, expressions, paràgrafs, no hi troben la por ni l’espant per enlloc, al contrari, s’estuisasmen a llegir i llegir cada vegada amb una velocitat major, sense entrebancar-se, cadascuna de les paraules, i si a més comencem a ordenar-les pel que signifiquen: aus, paisatge, trets personals, plantes…, potser que comencem a pouar coneixement, a destriar més vocabulari, fins i tot a pensar que la riquesa de la llengua no és en alguns mitjans o en la vida de diari, sinó en els bons llibres d’alguns autors valencians bandejats per un sistema educatiu caduc, colonitzat, tan ple d’idioteses i trampes antivalencianes.

Exercici. Llegiu cada mot amb correcció, sense ensopegar ni malmetre accents o vocals o falses pronúncies…

abarrallar (esbarrallar), aflicció, ajornar, albercocat, alforges, amanir, amoixar, argelaga, arrepapat, arrier, arrogància, astorament,  avalot, avenc,
bacallà, bafaneria, baldament, berena, bestiassa, boscúria, braça, bramul, brumidor, busqueretes, cabestre, cerval, cingle, commiseració, contrafort, corb, corser, crinera, eguada, egües, embalsemar, embelcar, emparrat, encatifat, entema, esdeveniment, esponerós, estaloc, estaquirot, estarrufat, estepa, estrossa, flaire, formós, gaiet, gendre, gentada, golejar, gralla, guitza, hostatjar, indòmit, joies, llargues, llepoleria, malcorar, mallada, mandra, menges, migjorn, minso, mordinyada, munió oronelles, pinxo, pruna, pujol, quera, ramalera, ramat, reblit, recel, refilar, renill, roder, roí, romaní, rossinyol, soca, sol, timó, tossal, tramuntana, trescar, vanitat, vítol, xafardejar, xop i… xim-pum!

Feu curses, concursos, campionats de lectura, individuals i en família, presencials i telemàtics, i després continueu amb les expressions:

-el fill no els aidava gens; ni en feia mai un brot ni res que li semblàs; se sentia un home lliure de les petites molèsties de la vida feinera; menjaré i beuré quatre o cinc anys sense calfar-me la testerola; es parlava amb tothom; tenia cada vegada la malfeineria més i mes aferrada al bascoll; un jove fort i trempat, sa com una pera en l’arbre; va ser cap de caps; anava de pitjor a pitjor; estava gros i revingut i vermell com un titot; tenia intenció d’anar-se’n tot sol a l’ombra d’un cert garrofer que ja coneixia prou; la notícia creixia com la mar en llevantada; trencar en direcció a la llum; gent de got i ganivet
cares colrades i barbudes; gestos ferrenys… […] pervenien de la vida dura dels camins i les sendes, dels camps i les muntanyes…; fa cara d’anar a soterrar; servar silenci…; una veuarra com un barranc; si baixe aqui baix, vos se tire com el peix marraix!; podia esgarrifar el més trempat; no se sentia ni el vol d’una mosca; passaren de la por més forta al goig més delitós; anar el vi a bondó; ample com una era…

 

[continuarà]

 

Com riu la candelera!

0

Si hom cerca al diccionari valencià-català-balear la paraula candelera, troba quina riquesa de llengua tenim o teníem, cada colp menys, si no burxem els grans llibres, els monuments a la llengua, com ara aquest diccionari, o els grans homes de la llengua, com ara Jem Cabanes i l’extraordinària entrevista que li va parar Assumpció Maresma per a Vilaweb diumenge.

Per això avui dos de febrer, i malgrat la repressió de la TVE, el govern d’espanya, el psoe i tota la patuleia de jutges i tribunals espanyols, la gc la policia els retors i el susumcorda, la candelera riu: riu contra calaveres, repressors i feixistes, que en tenim a grapats que ens voldrien morts, o que renunciàrem a la llengua, en aquesta llista diària que apunta i repassa la pandèmia Còvid com una altra marededéu que ens hagués enviat espanya per atacar la perifèria… Si nosaltres som perifèria, astimat MHP Puig, és perquè som la costa Oest del Mediterrani, i ja poden enviar a mamar amb aquell trenet de fillsdeputa totes les corrupcions espanyoles.

Sí, el dcvb diu això, avui, sobre la llengua, els pobles, els topònims i la identitat del nostre país, ja aneu arreglats a voler-nos morts, malparits:

«Si la Candelera plora, el fred és fora; si la Candelera riu, el fred és viu» (Gir., Olot, Manresa, Segarra, Urgell);

«Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera se’n riu, torna-te’n al niu» (Maestrat); i algú afegeix: «que plora o no plora, tres mesos de mala hora» (Morella).

«Si la Candelera plora, es fred és fora; si la Candelera riu, lluny és s’estiu» (Manacor, Ciutadella); i a la Conca de Tremp afegeixen: «tant si plora com si riu, no’t penses ser a l’estiu».

«Si la Candelera plora, l’hivern fora; i si riu, ni hivern ni estiu» (Val.);

«Si la Candelera riu, ni hivern ni estiu» (Men.); «Si la Candelera riu, ja estem a l’estiu»(Vinaròs), o «ja som a l’estiu»(Alacant), o «ja ve s’estiu»(Palma); «Si la Candelera plora, es fred és defora; si la Candelera riu, aplegau llenya per s’estiu» (Llucmajor).

«Candelera clara, fred hi ha encara; Candelera espessa, guarda’t sa cabeça» (Men.).

«Per la Candelera, es fred o és davant o és darrera» (Men.); «Per la Candelera, si no plou vuit dies abans, plou vuit dies arrera» (Pineda); «Vuit dies ençà, vuit enllà, de la Candelera t’has de guardar» (Urgell, Segarra); «La Candelera, si no la fa davant, la fa darrera» (Empordà); «S’escandelera vindrà; si no l’ha feta, la farà; vuit avant, vuit arrera, farà s’escandelera» (Pineda).

«Per la Candelera, el sol ja passa la ribera» (Cerdanya); «Per la Candelera, el dia torna endarrera» (Avinyonet); «Per la Candelera, pas de llebre»: vol dir que el dia creix un poc (Avinyonet). «Per la Candelera, el berenar al darrera» (Vallès).

«Per la Candelera, l’ou va endarrera» (Vallès); «Per la Candelera, els ous a la carrera» (Pla de Bages). Vol dir que per la Candelera els ous ja abunden i baixen de preu.

«Per la Candelera, treu el bestiar de la pradera, i posa’l a la bledera; i per la Mare de Déu de Març, posa’l a totes parts»: vol dir que pel febrer ja és passat el fred fort, i que a la darreria de març ja comença el bon temps (Pineda).

«Per la Candelera, eixuga la bugadera» (Manresa).

 

D’aquesta riquesa, espanya en voldria fer miques, i fer-nos miques… però la candelera bé que riu i riu i riu, davant tants feixistes i butonis i cagamànecs… Un orinal de fillsdeputa són, tots malparits!

I riu, i riu, i riu… I encara riu!

Ànimes i morts, homenatge

0

Avui hem encés una mineta a la classe, tan tènue, tan feble que apenes s’hi deixava veure quan hem abaixat les persianes. He dictat el significat de mineta que explica el DCVB. Després, he explicat aquest costum de guiar les ànimes a casa a través d’un llum… Alfons Llorenç afegia que, algunes cases, els deixaven la taula parada, el dinar, un tros de pa i un got de vi, per exemple, un badall a la finestra, unes quantes ametlles servirien… I si era de nit, els llums tènues eren suficients, que ja els feien de guiatge. Tot això, com els ho explique als xiquets, per demostrar-los que la cultura dels valencians tenia més esperit, més aventura i major dignitat que tota aquella ximpleria de halloween? Convidar les ànimes perquè comprovaren com els cuidàvem la casa, la cambra, els objectes que havien deixat, a qualsevol hora de la nit i el dia, és més suggeridor que vestir-nos de calavera i anar a fer romanç com autèntics xitxarel·los. Però ells què diuen, després, els alumnes? Això, llegim què diuen!

 

 

HOMENATGE ALS MORTS I A LES ÀNIMES : Hui és el dia d’ànimes. A classe, el mestre ha encés una mineta que havia portat de casa, per recordar els costums antics, encendre una mineta i guiar les ànimes a la seua casa, posar una imatge al costat…, il·luminava poc però servia per guiar-les. M.Sánchez

[continuarà]

Els xiquets ens salvaran l’escola, i el país

0

Els articles de Carme Junyent a Vilaweb durant el mes d’agost, la seua llibreta de vacances, han sigut un regal extraordinari, un pou de coneixement, una mina on pouaré unes quantes idees per al curs que hem començat avui. Per què ho dic i per què em repetesc? Avui que és el primer dia del curs amb els xiquets a l’aula ordenats com en una escola franquista o espanyola…

Un exemple és la llengua i les llengües, i d’això ella en sap un ou, que és una sàvia. Jo li he agafat aquest tros d’una entrevista a Vilaweb: “el bilingüisme mata el català i el multilingüisme el salva. Les llengües que desapareixen, desapareixen perquè tota la comunitat ha après una altra llengua. Així que bilingüitzes una comunitat, hi ha una llengua que o fa nosa o no serveix. I se substitueix. Les llengües que han desaparegut, han desaparegut en mans del bilingüisme. Quan hi ha un procés de bilingüització el que segueix és la substitució. A la vegada, quan hi ha societats on tothom parla moltes llengües, ningú no deixa de parlar la seva. Es creen estratègies de comunicació. La que sigui. I les llengües es mantenen diferenciades.” Carme J.

Quan he arribat a l’escola, un quart i cinc de nou, dos treballadors d’Àpunt ja feinejaven entre els xiquets, amb càmera l’un i el micro l’altre, tots dos amb una llengua que no tenia res a veure amb la nostra escola ni amb escolavalenciana, ni amb la TVV que cada colp s’enfonsa més en la merda de fer-se espanyola fins a la mèdula. Ah, aquells dies dels inicis d’Àpunt, de poc pressupost i tanta qualitat i idees! Espanya ens ho robarà tot, caixes, bancs, televisions, mitjans, empreses, tot; ens deixarà arruïnats i encara la submissió cada dia serà major, de nivells d’esclavitud.

Un colp havia reunit el meu curs a la garrofera de la parra, hem plegat les garrofes, en quatre cabassos de taronges. Les hem sospesades i algú ha dit, cinc quilos per quatre cabassos, 20kg. A Aielo a seixanta, em confirmarà un pare aquesta vesprada, a Xest a setanta, i a Torrent a quaranta-cinc cèntims. Tria on anirà s aportar les garrofes, si és que vols baratar-les per llibres de lectura per a la classe, ara que ens han prohibit de tenir biblioteques d’aula per por de contagiar-nos amb la palpa dels llibres. Ens faltava això als valencians tan poc lectors, que els llibres foren fonts de contagi involuntari. Més desgraciats i no ixim per cap forat.

De primer les mesures de seguretat, els protocols, les normes mínimes perquè la salut, la higiene i la covid respecte l’escola, els xiquets i els mestres: com més rigor més durarà el repte de tenir oberta l’escola. Els mestres som sempre amb els xiquets, a l’aula, al pati al menjador, a tothora, que no sé si ho aguantarem gaire, ves si hem acabat rendits. N’hi havia que no volia ni dinar. Ni alçar la forqueta ni pelar el préssec. Però ha estat un jorn joiós, entre els xiquets i els mestres, sens dubte, i totes les experiències que ens contàvem pagaven la pena, ens feien riure, i acabar-nos la safata, però què podíem alçar-nos de taula, caguenlou, quin cansament. Sort que demà ja tenim festa, els mestres, perquè Picanya celebra la sang, aaaah, que no sabem si serà en un got, en una ampolla o d’un color únic, si és tan preciosa.

Ara ja hem obert el meló, que diria Toni del’Hostal (ja heu escoltat el seu disc Repom? No?, és ben divertit, xa, potser que el porte a classe i els pose això després de dinar, als xiquets, o m’esperaré a portar taronges del terme. El curs avant, mestres!

La mestra Creu ha destacat, mentre dinàvem, que s’havia notat molt els mesos d’absència escolar: els xiquets xarraven més castellà entre ells. Per molts, l’escola és l’única espai on en fan ús, ves si les coses van camí del terrorisme de fiscals i jutges i funcionaris que ens fan la col i ens voldrien morts i esclaus, per a pagar-los els vicis.

Ja he explicat als xiquets els dos grans reptes del curs, la lectura i la matemàtica. Ja tenim una edat, alguns mestres, i no m’estic de res, ni em torben ni jutges ni fiscals. A cagar a la via. Ara, aquell missatge de la llibreta de vacances de Carme Junyent sempre és present, el coneixeu?, no? Ara els mestres som al pati i escoltem els alumnes, tots i cadascun d’ells, l’ús que en fan de la llengua, per això aquesta última reflexió de CarmeJunyent farà paper per tancar aquest apunt:

“Val la pena tenir present que els xiquets de 10-12 anys és la generació que, segons l’afirmació més famosa de la sociolingüística catalana, és la que deixarà de transmetre el català als fills. Per tant, potser que ens dediquem a aquesta colla. Què podríem fer?”

—Què farem els mestres?

—Què farà espanya?

—I tu? i jo?

[a la foto, de Mònica Torres, llegesc als xiquets en tres llengües el contingut del gel hidroalcohòlic, cap d’elles llengua principal de l’escola (si bé, l’anglés potser). Sort que el multilingüisme ens salvarà]

 

 

 

La nit prèvia que volíem obrir l’escola

0

Avui hem parlat des de casa amb una de les cambres o habitacions de la universitat d’Oxford. A unes hores d’obrir totes les escoles valencianes, ens hem esgolat, a través de facetime, en aquell espai de coneixement i lectures.
El neguit, les hores impacients, encara amb els versos d’Estellés al cap i al cor, a través de la festa organitzada per Vilaweb, prepare el primer dia d’escola. No sabeu com han treballat els mestres per rebre els xiquets amb garantia. N’hi ha que s’hi han dedicat amb cos i ànima, fins al defalliment físic, perquè de cansament moral no n’hi ha, al contrari. El coratge dels mestres és viu i intens, i ho puc dir perquè aquesta primera setmana de preparació he conviscut amb mestres de combat, d’il·lusions, mestres de mestres, que han fet possible obrir en unes hores totes les escoles del país valencià. Ajuts, col·laboracions, i una part de la política valenciana que s’ha bolcat en favor de l’escola, per garantir-nos un dels espais cabdals de la societat del segle XXI, l’escola, malgrat tota la runa política, econòmica i moral que impera arreu i en aquest estat que ens roba, més.
Obrim en unes hores i esperem romandre-hi un curs sencer, oberts, malgrat que els imprevistos, i no sé quantes coses més, puguen aterrar el repte que tenim i volem abordar.
Fa vint anys que el meu xic va començar l’estudi, amb dos anys, a l’escola gavina. Vint anys després, continua la seua aventura d’estudi en aquella universitat mítica, carregada d’històries i més coses. Des d’allà ens envia, a tots els mestres que comencem en unes hores, ànims i coratge. Gràcies, mestres, per totes les aventures que fan possible el coneixement i la lluita per l’escola. Per molts anys.

En el natalici del poeta Estellés diré Coral Romput

0

si és quatre de setembre, direm Estellés: el direm a casa, als carrers, als balcons, a les places, a l’escola, direm sempre Estellés, el poeta valencià més gran de tots els temps.

Ma mare mai no vol que deixe de fer versos.
De vegades, si escric, més que res és per ella.
I voldria fer versos alegres i serens,
així com ella els vol, vagament malencònics,
amb arbredes i calç blanca per les parets
com si anàs a passar la processó de Sant
Roc o la de la Mare de Déu d’Agost, al vespre,
amb l’olor de la murta espargida per terra
i el carrer agranat i després arruixat
i traure les cadires a la porta de casa
i veure com l’airet meneja la cortina.

jo diré Coral Romput, perquè fa uns anys que m’acompanya, aquest llibre, a l’aula, al cotxe, a la vida, en les les lectures, en escoltar com el recita Ovidi, acompanyat de la guitarra de Toti Soler…

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d’infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge

diré Coral Romput per la llibertat dels presos, pels encausats, pels perseguits, pels torturats, pels exiliats, pels morts, per la independència del meu país, dels meus, de tothom que s’estime la llibertat, jo diré Coral Romput:

Ara que estic a punt d’estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d’estar alegre,
ara que aquest desig és l’únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.

diré Coral Romput cada dia, mentre espanya ens atenalle, mentre ens roba ens asseja ens ofega ens mata, amb el consentiment d’una justícia corrupta, cruel, injusta, cada dia diré Coral Romput pels meus, perquè siguen capaços de deslliurar-se’n un dia, una nit, un dia més prompte que no pensem, per això diré Coral Romput:

M’agrada, a la nit, escoltar els tramvies
(els tramvies, de nit, deuen passar tots plens
de grans peixos i dones ofegades i inflades).
Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom:
ha d’arribar un dia que diré el teu nom secret,
un nom com una pedra de riu, assuavida,
un nom com una flor impensada en un marge,
un nom festiu de vinyes i el crepuscle en la mar,
un nom com un riu-rau amb les vocals obertes
i l’airet de la mar per la cal·ligrafia.

diré Coral Romput pels que no el van poder llegir, perquè no els van garantir l’escola, ni la llibertat, ni els drets universals, mentre una certa escola els amagava els poetes, la llengua, la identitat, el seu país… Ens ho van amagar tot durant anys i panys, i encara dura la pena que ens ofega, que ens roba qui som, per això diré Coral Romput…

Ara el castell naufraga tristament en la boira.
Ara el rei surarà damunt un llit de boira.
Ara les porcellanes flotaran en la boira.
El renill dels cavalls ofegant-se en la boira.
S’esdevindran les xiques amargs arbres de boira.
Jacques Prévert escriurà tristes cançons de boira.
Ara anirà Simone Signoret per la boira.
Ara estaran xopant-se de boira els empedrats
de París i les lloses del Pati de Sant Roc,
i les torres de Hamlet, els versos de Rimbaud…
Estaran rovellant-se les obres de Carné.
Davallarà la boira pels espills del castell,
pels escalons gastats, per les velles cadenes,
per l’escut del comtat, per la noble sintaxi,
pels dignes episodis, pels crims inoblidables,
per totes les ofenses que encara hi ha en carn viva.

encara dormint, el diré, Coral Romput, contra aquella amenaça contínua de renills i flames i focs que ens voldrien brasa oi cendra, que ens acacen i ens aterren i ens volen morts… Diré Coral Romput per recordar quan era un xiquet i jugava innocent amb els meus, enganyat amb els meus, enganyats…

El camp de Burjassot i el camp de Borbotó,
el secà de Paterna i el secà de Godella,
i els cementeris blancs i els rajolars vermells,
i el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna,
i després el de Lliria i més tard el de Bétera,
i aquells tramvies grocs i casa la Conilla,
i Beniferri amb àlbers i canyars i senderes,
i els grans pins del castell vinclats damunt la séquia,
i el tren de Burjassot, i el tren que puja a Llíria,
i el que baixa de Llíria, i el que acaba en Montcada,
i la calç de les coves que hi ha per Benimàmet,
i el que acaba en Paterna, i orinar al corral,
i la flaire dels horts, la calç de les parets

Mon pare tornarà a casa amb el carro, vindrà del camp cansat, gairebé de nit, i nosaltres haurem encés un ciri dins un cànter, esperant-lo, com esperaven a Olocau els carros que havien de tornar si hi havia tempesta i els trons omplien de por les cases, la serra, esperant-los, aquella flama dels ciris guiava els animals, trac-trac-trac a l’entrada del poble… Aleshores, també diré Coral Romput, en recordar mon pare:

I el rossí, renillant. I aquella olor del fem,
la noble olor del fem dels estables, el fem,
el fem en un muntó. I aquella olor del fem:
una olor que tinc ganes d’anomenar il·lustre.
Tinc ganes, unes ganes horribles, d’olorar
això: el fem dels estables amuntegat en un
camp d’aquells que recorde de sobte a Beniferri.
Una olor que m’indica aquells camins, finíssims,
que feien, en les caixes de sabates, els cucs
de seda per damunt de tomellos ben secs.
La caixa de sabates amb un forat damunt.
Sempre, sempre diré Coral Romput, fins que el nostre poble siga lliure, un poble de goig, d’homes i dones lliures i xiquets que aprenen a llegir, en una escola viva, o a casa, en un viure que mai, mai més, no caurà en el lladrocini i la corrupció.

I mon pare venia amb un saquet de brossa
que agafava a grapats dels marges pels conills
i de vegades duia, sense saber-ho, grills,
el grills entre la brossa, i a mitjanit, quan érem
tots al llit, començaven a cridar i cridar,
a plànyer-se’n, potser, a sentir-se petits,
molt més petits encara, i abandonats, i sols,
lluny dels camps, lluny del marges, com jo, lluny del meu poble.
Mon pare no volia que matàrem els grills.
Mai no en va matar cap. Mai no n’he matat cap.
Potser ara comprenc per què tot fou així.
Els grills que no he matat, però que ja s’han mort,
potser ara se’m tornen paraules, de vegades,
igual que els cucs de seda, morint, s’esdevenien
papallones petites, amb un tacte domèstic,
vagament cereal, cosa de cada dia.

Diré Coral Romput, pels meus, per la meua infantesa, per totes les infanteses i els pobles lliures:

Hi ha en els versos que escric, entre tots els meus versos,
certs mots que encara tenen un no sé què de grills:
jo sé ben bé quins són, i estic content, i calle…
No sé si tinc el cap tot ple de grills, com diuen.
Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills,
i també les butxaques, i si escric és per ells,
per aquesta nostàlgia que tinc d’un món verdíssim
de xiquets agafant les mòres d’albarser
i de xiquets que seien al rastell per les nits
d’estiu i li tiraven quatre pedres a un gos,
de xiquets que furtaven melons, bresquilles, figues
i després se n’anaven a menjar-se-les dins
un dacsar, i menjaven, i dormien després,
i després es tiraven a nadar a la séquia
i se secaven al sol i ballaven grotescs
damunt l’herba del marge, i eren obscens, i ingenus.

Per això diré Coral Romput!

 

*tots els versos són al llibre Coral Romput, de Vicent Andrés Estellés

 

Avui triem president

0

Avui, anys després del colp militar feixista a espanya, els efectes del qual duren i castiguen com aleshores els valencians, l’ateneu de Bétera triarà nou president, el tercer de la seua curta vida (10 anys) malgrat que és una associació local- comarcal, amb una història intensa. Sobretot una història farcida d’activitat cultural i de no menys compromisos per la llibertat, la democràcia i els drets humans. Justament per això, ha rebut uns quants atacs de l’extrema dreta i moltes pressions perquè algunes de les activitats no pogueren realitzar-se.

Marta Pertegaz, la seua presidenta actual, deixarà avui el càrrec, després de quatre anys de guiar la institució i assolir-ne moments brillants i extraordinaris. La pandèmia també ha fet mal ací, com en d’altres associacions que treballen per elevar el nivell cultural local o comarcal. L’aturada d’activitat —a penes fa un mes que ens hem desconfinat— ha marcat un altre ritme que encara no ens ha permés de tornar a la vida regular de l’Ateneu.

Però avui fem l’assemblea anual, i entre els càrrecs a disposició, hi ha el de la presidència, una figura cabdal, sens dubte (encara no som un ateneu llibertari), que demana als socis valor i coratge per trobar-hi la persona escaient. O la persona voluntària d’aital sacrific, si es veu així. Hom admet que davant la importància de lo global, hi ha la necessitat no menys important, de lo local. Fóra tan important ser president de l’Ateneu de Bétera, com d’Acció Cultural del País Valencià, per posar dos exemples local-global, o fins i tot d’Òmnium Cultural — ja deveu saber que el president és de Jordi Cuixart, empresonat per les seues idees pels hereus d’aquells espanyols que ens van aterrar un 18 de juliol, o un 25 d’abril de 1707.

Per això la importància del coratge, davant els dies urgents o de necessitat, com és avui, per a l’Ateneu de Bétera. Una gran decisió, una bona decisió. Tenir el privilegi de participar, guiar, animar, encoratjar a continuar lluitant per les idees, pels drets, per la llengua, per la llibertat dels valencians.

Socis (sòcies si voleu), caldrà posar cara als càrrecs de nou, al nou guiatge. Per tornar-ho a fer, tantes vegades com calga, que reclama amb tant d’esperit Jordi Cuixart.

Sense excuses.

Ateneu de Bétera. Assemblea, 19.15h Plaça del Mercat 5

 

La sorpresa de recitar amb Laura Borràs

0
Publicat el 28 de juny de 2020
anna-akhmatova

Al corral de l’Ateneu de Bétera, el primer dia de desconfinament el vam dedicar als poetes. Hom diria que això era un recurs o una excusa. No. Allò era una lliçó de moralitat, en favor dels drets humans, que és el nostre horitzó mínim camí de la llibertat. Hom pensa que això de la poesia és per uns moments de natalici o per quan l’escola ja no té més idees, fins i tot per penjar-la en els diaris personals al costat d’un dibuix de flors o coentors inútils. No. Si hom no passa per la poesia, amb el sentit Estellesià, potser que no arribe mai a valorar la dignitat humana, i s’aconforme a menjar paella o anar amb amics a la platja, en conèixer la impunitat davant els crims, les violacions i la corrupció, oimés quan tothom accepta amb normalitat que espanya va ordir un grup terrorista, un que en tinguem coneixement, des del mateix govern amb el psoe i els borbons de protagonistes.

Anit vam començar la lliçó de poesia amb Víctor Iñúrria, un home brillant i de vida densa, i uns quants dels seus versos que havia triat per aital obertura per la cultura i el civisme: “la meua llengua, la meua ànima”: no n’hi ha llengües de primera o de segona, només n’hi ha poders, que per raó de la força, imposen sa pròpia llengua, sense respectar uns Drets.

Víctor llegia en català, en anglés —en realitat, el seus versos en anglés els llegí Vicent Partal, que no havia volgut perdre’s l’obertura de l’Ateneu per res, malgrat que ara tindrà compte dels pares i m’ha demanat que no el destorbe gaire. Víctor llegia en rus o basc, o francés, italià…, perquè és un pou de coneixement, a més de poeta sentit i compromés.

Dels versos de les Illes, llegits o cantats, Dídac i Antònia ens va regalar un dels moments extraordinaris…, vam passar als poetes del XIX de Lisboa, o al mateix Lorca (Nuccio Ordine reclamava la seua lluminositat —encara no han demanat perdó els todo por la pàtria, que també significa això, la impunitat contra els poetes) i encara més versos que vam deixar per llegir en un altre moment, en una segona lliçó poètica.

A la taula central hi havia una mostra de llibres i poemaris diversa, des de Maria Ibars a Rodríguez-Castelló, de Patricia Cavalli a Emily Brontë…, de John Keats havíem triat una obra especial, jove (del segle XIX), que qualsevol adolescent de Bétera hauria de saber recitar de memòria, si l’escola no anés tan desorientada, perduda abans i després del confinament (per cert, on eren els mestres d’escola anit?, els professors de literatura i de llengua?, que van desestimar els poetes com qui desestima un entrepà o una poma bíblica? Isabel o el test d’Alfàbrega de John Keats, en versió de Marià Villangòmez. A Bétera potser haguérem dit El cossiol d’alfàbega sense més romanços. Per això, en tenir aquest poema romàntic davant dos joves que, a Bétera, posaríem de festers, si no és que representés un drama, com els valencians desestimen la lectura: “era immensa llur joia, i la felicitat creixia, flor ufanosa que el juny acaronava.

“trià un test, dins el qual el deixà; el va cobrir

de terra vegetal, i hi plantà per damunt

una flairosa alfàbrega, que mullà sempre amb llàgrimes.”

Quan el ritme s’adobava amb els versos de keats, d’Iñúrria o dels altres poetes, Vicent ens va passar en directe la veu de Laura, que volia per totes ser present al corral de l’Ateneu, a Bétera, per participar del versos, de la trobada amb els llibres i els poetes, desconfinats de l’opressió i camí de la cultura i el civisme (l’ateneu feia una hora que havia reobert les portes a la plaça del Mercat, als drets universals, a la llibertat —potser per això la desorientació dels mestres em fa tan de mal, més que tot allò que me’n fa tan, un mal ordit a consciència contra nostre que una majoria s’engul com qui s’empassa un got d’aigua).

De colp, com un miracle cívic que omplia tots els espais i les hores, ens arribava la veu clara, fluïda, entusiasta de Laura Borràs al corral, en directe, i ens llegia dos poetes màxims, Joan Vinyoli i Anna Akhmàtova. Epicur tornava el primer dia de desconfinament, un altre regal que em va aborronar sense vergonya. De l’enregistrament que em va fer Arantxa, sort que l’escola encara té ànimes que no s’han perdut, us deixe els versos de dos gegants, però sobretot, a Bétera, imagineu-vos la veu d’ella:

Són poques les paraules
per a contar la vida.
La mà del temps,
estrenyem-la, però
sense mai retenir-la.
Que els gestos siguin continguts.
Només posar la mà
necessitada amb urgència quieta
sobre una espatlla un moment.
Llavors l’aigua s’atura.

—brindis de Joan Vinyoli, llegit per Laura Borràs

Després, va llegir l’últim brindis d’Anna Akhmàtova, en traducció, va dir, de Mercè-Marçal i Mònica Zgustovà. A mi se me va escapar després del silenci, Oh!, i després el silenci i els aplaudiments en favor de la llibertat: la poesia contra les calaveres!

Brindo per la casa devastada,

pel dolor de la meva vida,

per la solitud en parella

i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,

per la fredor mortal als ulls,

perquè el món és aspre i brutal

i perquè Déu no ens ha salvat.

Vam agrair aquest regal plogut en favor dels poetes, i vam brindar després, al corral, amb cava per la independència i coques del forn de rosegó. Dels altres detalls ja no en parle, perquè l’apunt se’m fa llarg, malgrat que l’emoció continua, i de retruc i agraïment a tota la participació del primer dia de desconfinament, trie aquest versos d’un quadern escolar particular, per orientar l’escola i el seu horitzó, que vaig editar fa tres anys:

—Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

és res de massa fútil per fer-ne cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.

La dona de Lot, Anna Akhmàtova (1889-1996)

 

 

 

 

 

 

Voleu feixisme contra el camp!

0
Publicat el 6 d'abril de 2020

“En abril hem tingut pluja
i la terra té saó.
Les llavors que tu sembrares
ho ompliran tot de verdor.”

Ens telefonen d’Alcanar que ens baixaran els plantons nous de taronger dimecres. Però dimecres encara ens estarem confinats a casa, em queixe! Ah, el camp no pot estar confinat, ens responen, si no volem deixar-lo morir…

…si bé mig terme ja el vam deixar morir per una altra pandèmia, l’adéu al món rural. L’adéu al món rural valencià, que atacava l’esperit agrari i la vida a la qual s’hi havien dedicat milers de famílies a la nostra comarca. Ara en queden pocs, de llauradors joves, poquíssims, malgrat que sabem que són necessaris, si no volem fer com amb les màscares: tant de turisme i tanta merda de platges, olis i para-sols, i cada poble amb un polígon industrial (ves si serà gran el polígon de Paterna i el de Riba-roja, xa), i si la Xina no ens envia material, no sabrem ni curar-nos uns refredat.

—Que us havíeu oblidat de les màscaretes!

La setmana passada ja ens van dir que els plantons havien d’eixir d’Alcanar. Aleshores, la pluja va ser suficient excusa: més que no saó, al camp, allò que hi havia era fang, i en plantar-los, l’empastre hagués sigut pitjor que el del govern espanyol: voleu feixisme contra el camp: que el governe madrit. Que ens governe aquella merda de sinyorets, putots i almiralls d’Alibabà. I voreu on anirà a parar el camp valencià!

Aquesta setmana l’avís sembla que pega en ferro. Prou: nosaltres descarregarem els plantons aparaulats, ja us apanyareu vosaltres amb l’autoritat militar que governa les carreteres i els cervells valencianistes de la cooperativa.

—En realitat, l’autoritat militar governa fins i tot els aljups, els catxerul·los, i la séquia badà de l’horta Vella. Home, home, home, que prove de frenar-los jo abans que no passen la ratlla del riu Sènia, abans que entren a València i la cosa es pose lletja que no tinga clau mestra per obrir el pany de les grans solucions.

—Ni excuses ni cabals, s’ha acabat, els plantons ja seran arrancats dimarts, vosté dirà!

No saben a Alcanar, o trobe que no ho saben, que els llauradors joves de Bétera, animats per la gent de la Unió de llauradors local, han agombolat tractors i càrregues i escamparan els turbos per carrers i places a patir d’avui: ves si el camp serà principal, o no, que tot de tractoristes exhibiran màquines i aparells, per fer neteja pels carrers del poble. El pregó de l’ajuntament diu que també passaran per les urbanitzacions: això, embutreu-los de lleixiu les façanes, als ricots del Mas de la Camarena i cremeu-os l’herbei del camp dels golfos! Ai, ai, ai.

Després, veïns i veïnes, no feu de melindres o o furtamantes i aneu a comprar la fruita i la verdura, què sé jo, del Perú, d’Israel, Egipte o Sud-Àfrica. Que els nostres no fan fruita de primera, xa!

Però mascaretes, Epis o respiradors? Com farem perquè a partir d’aquesta lliçó universal, dels arbres el camp pengen tot de materials bàsics per a la salut?, com ara dignitat, respecte, llibertat, democràcia, fins i tot independència!, o continuarem deixant-nos robar per aquells malparits que fa anys ens roben, ens roben el camp, el finançament, la llegua o la sal de la vida!

“En el pit tinc una vida,
en el pit duc un tresor.
Per tu tot ho donaria,”

—Vosté, per què ho donaria tot?

Els Dies i les Dones, Sis Veus. CD que cada llaurador del campdetúria hauria d’escoltar cada dia, abans de posar la clau al tractor i la cassalla al cos.

Si només una veïna li deia Doloretes

0
Publicat el 2 d'abril de 2020

Demà celebrem la mare de déu dels Dolors, això els cristians honestos o els que celebreu els sants, que tampoc no cal ser cristians per això, ni molt menys religiosos; no com aquells catòlics que van de pederastes o de coses pitjors, els de la jerarquia, perdonavides i pessebristes amorrats al piló feixista de la política espanyola.

Ma mare era Lolita i, la iaia, Doloretes, així que a casa, abans de la setmana de passió, celebràvem els sants, res d’especial o d’extraordinari, un bes, una salutació, no sé si mai vam fer-los cap regal. No que jo ho recorde, tret que, ma mare, quan va portar la seua mare a viure a casa, que ja estava més dependent, la iaia Doloretes, sí que li feia abraçades i besos especials. O unes calces. Això ho recorde. Ma iaia va ser un coet, una matrona que manava que no t’hi podies acostar, segons que diuen, molt de dretes, beata, pegant en feixistota. Però d’això ens vam assabentar més tard. A mi sempre em va tractar de manera especial, algunes vegades que jo venia a sa casa, al carrer Llarg i passava allà uns dies, de vegades dormia al seu llit, amb ella, quan havia faltat el meu iaio Vicent. O dormia en una cambra del costat, amb una finestra fonda, petita molt alta que pegava al carreró. Eren llits molt tous, de matalassos de llana alts, gruixuts. Redell si pesava tanta tapa.

Ma mare només es va fer beata cap al final, d’una manera excessiva, però sense pegar-nos gaire la vara. Sí, sempre havia anat a missa i a les processons, però tenia molta feina, ella, per torbar-se gaire: la casa, la carnisseria, els fills, l’home… Uff, quan llegesc aquesta rondalla d’Enric Valor, Nabet, no pare de pensar-hi, en ma mare:

Maria-Agres era de la garra prima… com ma mare, perquè la iaia, sa mare, era “Cos prim” de malnom. De la garra prima. Més alta que no baixeta. Ma mare, en canvi, sí que pegava en baixeta, i tots els fills li van eixir amidats de la mateixa altària reduïda. Mon pare, era talment com l’Adrià de Nabet, un xicot clavat de la terra: ample de muscles, fort per al treball aspre del secà. Però mon pare tenia més ferro al cos que aquest protagonista, vint vegades més, cent vegades m’atreviria a dir. Mon pare era capaç d’obrir el taulell al matí, preparar les cistelles de la carn, portar-les amb la bicicleta al mercat. Tornar de buit, fer un parell més de viatges, fins que ma tia s’hi incorporava a la parada; ell tornava llavors, desdejunava, dret si calia, un tassó de malta i un tros de pa o galetes, i aleshores aparellava la burra i baixava amb el carro a l’escorxador, matava bous, porcs, corders, depenia què aquell dia, n’hi havia dies que matava de tot, tornava tard a casa, de vegades de l’escorxador, es deixava la feina, passava pel mercat i recollia allò que havia sobrat, ho descarregava en casa i tornava a matar. Pels volts de les dues tornava amb el carro i la matança, ho entrava a la cambra on s’eixamorava la carn acabada de matar, dinàvem, tard, sempre molt tard, perquè ma mare havia tancat la carnisseria i havia començat el dinar, ja sabia que mon pare arribaria a quina hora. Aleshores, dinàvem, i mon pare descansava vint minuts, mitja hora com a molt, i cap al camp: secà, horta, ben escampats els trossos pels termes: de primer el carro, la bicicleta, a peu, després amb un cotxe que es comprà quan nosaltres ja érem fadrins, un citroen dian6, amb el qual encara jo vaig anar a la universitat, amb les lligones, els cabassos, els sacs, i de primer ho havia fet el meu germà gran, tota la universitat amb aquell cotxe, i amb una lambretta també, que un colp va deixar tirada a la séquia de Vera. Quan tornava del camp, aleshores entrava la can a les càmeres, i es posava a fer els embotits fins que es feia ben de nit, sopàvem, i demà seria un altre dia, i un altre, un altre més, tota la vida sense parar.

En dinar, ma mare no descansava: posava la ràdio, un aparell vanguar petit amb una funda de color verd més lleig que un pecat, que li va durar jo què sé els anys, i, mentre escoltava les telenovel·les, escurava, agranava, passava el motxo, rentava a mà i amb una rentadora que tenia el bombo de la roba de fusta, que es carregava per dalt, i també la vam tenir que semblava de la família. A les cinc, ma mare tornava a obrir i fins a l’hora que deia prou, si n’hi havia hora. El sopar, i no em puc imaginar quan descansaven, ells, que no van fer mai vacances, mai abans de fer els seixanta anys.

Sí, demà divendres de Dolors, abans que vinga rams i la setmana de passió, ma mare faria el sant, i els sants, per als valencians, eren més importants que els aniversaris, perquè aleshores tothom sabia quan se celebraven, i et podien felicitar. Tothom et coneixia pel nom, sabien qui ets i de qui.

—Per molts anys, Lolita —li deia mon pare.

I ja sabíem que era el sant de ma mare. Només n’hi havia una veïna, una de sola, que li deia com a la iaia, Doloretes, però ara no sé qui era, no recorde el nom. Quina llàstima em fa, això, mare.

Ninou, de Jem Cabanes

0
Publicat el 2 de gener de 2020
BON ANY NOU 20 20
Repiquen les campanes de Ninou,
bon any nou!, bon any nou!,
que avui fa sol, no plou,
i és tan eixut el cel
que els reis no poden pas rentar l’estel.
   .
Els Reis? Els Reigs! Els d’Orient,
–no pas el d’occident:
que occeix o mata,
amb ulls de hiena i amb musell de rata,
l’únic bubó que resta,
que, ai las, no va perdre la testa,
en un racó de França…
    .
Mes avui que és Ninou,
i que de reis occidents ja n’hi ha prou,
sobre la neu tendral de la muntanya,
hi pintarem, vermella, la fe que no ens enganya:
Som el que som, com som i volem ésser,
d’ençà de fa mil anys! No tenim pressa,
sabem, i ho sabem bé, allò que volem,
puix que som i serem la llengua que parlem,
ahir, ara i demà, tant si fa eixut com plou,
com jurem, i hem jurat, cada Ninou.
   .
jem cabanes, 1.1.20

Nadal, infant primordial

0

Infant dels infants tots, que acabes just de néixer,

saps prou que en fuig el temps i ja no et veurem créixer

fins a fer-te prou gran i, en afable conversa,

ens pugues ensenyar que poc hi ha hora adversa

si el delit que ens emmena és prou viu i esplendent,

i tremola tothora com una flama al vent.

 

Infant dels infants tots, d’una naixor auroral,

llevant sense ponent del jorn primordial,

no apagues pas encar, l’estelada que roda

per l’univers i, folla de tendresa, broda

la nit que ens aporuga amb la mort abismal.

Infant, avui que tornes, retorna’ns a Nadal.

JEM CABANES, Nadal 2019