Folkestiu: un compromís d’arrel a Bétera

#folkestiu2018

L’Ateneu de Bétera obri en unes hores un regal d’estiu en favor de la tradició, la cultura, la música, i l’estima al poble. No sabem què passarà aquests tres dies de festival, però l’aposta pel programa d’enguany és el fruit d’anys de treball d’un centenar de socis que han obert una finestra a Bétera perquè entre el vent de la serra, de la llibertat i de la cultura. Això que començarà avui, a la plaça del Mercat de Bétera és un programa excels, divers, polièdric, multidisciplinar i valent.

Sense el suport de l’Ajuntament la magnitud d’allò que viurem aquest tres dies no seria el mateix, però justament per la voluntat de servei, a la cultura i a la gent que s’hi dedica, la col·laboració Ajuntament-Ateneu fa possible d’oferir un programa que apunta de lo alto, a l’alçada dels festivals extraordinaris, internacionals, pel que fa a la cultura d’arrel. Diverses exposicions, artesania popular, reconeixement a la investigació del cant tradicional, versadors, cantadors d’estil, balls i danses a la plaça, sopars populars, muixerangues, espectacles infantils, parades de llibres, foc de dimonis, músics amb nom propi…

No sé si tenim cap de premsa, caldrà pensar-ho Joano, o si la col·laboració dels comerciants, uns pocs botiguers locals si voleu, és o no suficient, si encara no apamen com poden contribuir a la vida cultural i lúdica del poble, d’una manera organitzada; fins i tot si la resposta de públic serà la que mereix aital activitat —en treure mig poble la visceralitat mental i psicològica per l’Ateneu (per molts veïns, una plataforma massa lliure, reivindicativa o democràtica a seques).

Tres dies de festival al barri vell, en aquella placeta, és un respir il·lustrat, culte, i festiu sens dubte. Afegiu els noms propis de Josep Aparici APA, Marisé de Montolivet, Isabel de Quart, Xavier de Bétera, com a cantadors d’estil, d’albaes o per la de l’Ú, acompanyats de versadors de séquia principal, Josemi Sanchez i Paco de Faura, afegiu Urbàlia Rurana, que tancarà els tres dies, un clàssic de la música popular amb Toni Torregrosa, o la festa del foc amb els dimonis de l’infern de Massalfassar —més inferns ens caldrien contra tanta beator feixista—, les danses populars d’una de les falles de Bétera, per incorporar la gent que s’hi dedica voluntàriament a la tradició, i la invitació principal del programa, el cap de cartell internacional Kepa Junkera amb les joves de Sorginak… Un referent entre la innovació i la tradició, capaç de la barreja de música d’arrel basca amb músiques del món, entre més del nostre país amb el treball “FOK”. Tot plegat és el Folkestiu d’enguany, una troballa excelsa, d’estiu, fins i tot abans de començar.

Ara imagineu-vos que…

L’estiu dels bons mestres: l’escola antifeixista

Hem acabat el curs escolar 2017-2018. El curs que vam començar a programar l’1 de setembre de 2017, que vam començar amb els xiquets uns dies abans del 20S, quan els jutges, la policia i el govern d’espanya van assaltar la conselleria d’economia d’un govern elegit democràticament i van voler assaltar la seu d’un partit polític, que la gent va impedir pacíficament. Vam viure l’1 d’octubre, com el poble decidia democràticament el seu destí, a les urnes, mentre la policia i la gc assaltava i violava els drets fonamentals aprovats per l’ONU el 1948, amb el consentiment del govern d’espanya, que va ordenar la violència i l’agressió. I l’escola va continuar el curs, mentre van anar passant esdeveniments que afectaven la llibertat dels pobles i de les persones. Entre més, el govern d’espanya i els jutges van decidir d’empresonar el govern de Catalunya, fins i tot homes responsables de societats i institucions democràtiques. El curs continuava, el curs dels bons mestres, mentre el govern d’espanya, i el seu parlament, escarnien la democràcia i la llibertat, amb un abús sense precedents en les democràcies europees. Espanya es ficava de peus en el tarquim, i l’escola continuava el curs. i encara en acabar el curs 17-18, el curs dels bons mestres feia balanços, posava notes, redactava informes d’alumnes, fins i tot preparava vacances: algunes escoles havien sigut insultades públicament, algunes mestres havien passat pels jutjats, amb la impunitat política d’un estat i d’uns polítics que admetien, un colp més, l’atac als mestres que obrien debat sobre la democràcia o sobre la llibertat. L’estiu dels bons mestres pujava la temperatura dels jorns, en canvi que dones i homes honestos, demòcrates convençuts, continuaren a la presó per entoix de jutges revengistes, fills del franquisme i els seus models autoritaris.
Els bons mestres també mereixien l’estiu, com cada any, però a la nevereta dels refrescs, al parasol, a les cadiretes plegables, hi havien ratllat: llibertat presos polítics.

Encara no havien pensat en les unitats didàctiques que obririen la tardor del nou curs, els bons mestres de l’escola, i es miraven l’horitzó sense recança…

Si això és una nit d’estiu qualsevol, ha!

Si hom ho passa bé, riu, s’aplega amb els amics, té salut i feina (que explicava Estellés), i encara el temps per recordar que n’hi ha que no, que no ho passa bé contra la seua voluntat, fins i tot si és presoner circumstancial d’un estat feixista, hom podrà fer-ne balanç. Un balanç particular de la festa des d’una associació local, d’horitzó ample, compromesa i lúdica en una societat complexa, i massa vegades ximple. L’Ateneu de Bétera és un referent de l’associacionisme valencià, amb un programa anual per la cultura, l’educació, el patrimoni, la festa o el coneixement, molt notable, de vegades amb el grau d’excel·lència. Una via de comunicació i solidaritat amb els seus, una finestra per explicar-nos el món un centenar d’homes i dones, aproximadament. A partir d’una columna vertebral comuna, l’Ateneu és un ventall bastant lliure de participació i col·laboració en la vida local que, de vegades, aconsegueix un ressò important. Entre els ateneus, potser aquest és referència multidisciplinar, organitzativa, no exempta de problemes i conflictes interns. Hi conviu una gran diversitat ideològica, que s’hi ha d’harmonitzar per continuar convivint formalment, sobretot perquè tenim un país que encara malviu del resultat d’unes polítiques que durant molts anys ens han castigat, particularment als valencians. Per això que algunes iniciatives van costar tant de consolidar, més enllà dels tòpics o els viures anodins. L’Ateneu és un referent, sens dubte, i és també la voluntat dels seus socis, d’aquella majoria que hi treballa regularment des de les reunions, les activitats ja consolidades, les rutines, les guàrdies, els imprevistos, en un calendari anual exigent. En el calendari anual, un dia es reserva a festejar la feina de tothom, i tothom és convidat a viure el jorn com una festa. Enguany s’havia fet coincidir amb la Nit de Sant Joan que, per bé que alguns pobles l’han perduda, és una festa important arreu del país. La faena i la festa és una combinació que també correspon amb el cicle anual de la vida —els grecs en dirien el cicle vital de l’home, malgrat que ara s’alçarien veus que dubtarien de la seua correcció política. Com que m’ho vaig passar beníssim, he fet un quadern que és un regal de gratitud a la festa, als amics, a l’Ateneu i a la feina que fa. Per tanta com en queda per endavant.

“Tot un futur per començar” (amb variacions)

El dia 23 de juny la Flama del Canigó baixarà del cim i des del Coll d’Ares, d’una banda, i Els Masos, de l’altra, es distribuirà arreu dels Països Catalans seguint moltes i diverses rutes. El mapa 2018 s’elabora amb la col·laboració de tots els pobles i municipis d’arreu dels Països Catalans.

Aquest és el missatge que OMNIUM enviarà al món amb la Flama del Canigó, en favor de la democràcia, la llibertat i la independència del nostre país. Contra la repressió i per l’alliberament dels presos polítics. Demà la nit, que farem la festa a l’Ateneu de Bétera, hi llegirem el manifest.

El manifest de la Flama 2018 amb petites variacions

TOT UN FUTUR PER COMENÇAR

Avui renovem la Flama gràcies al compromís granític de la societat civil, l’autèntic motor d’un poble sempre en moviment. Un agraïment infinit a totes les entitats que la fan possible.

La Flama del Canigó que agermana el País és un símbol d’esperança en el futur.

Ens demostra la capacitat del poble català d’unir-se en moments difícils i anar sempre endavant (esperem que també ho faça el poble valencià). Com el 1966, quan malgrat la dictadura franquista va arribar per primer cop a Catalunya.

Enguany, davant el retorn de la injustícia autoritària i la suspensió de l’autogovern  seguim mostrant a Europa i al món l’anhel irrenunciable de viure en pau i llibertat. Empeltats de solidaritat i tendresa, som més conscients que mai que la causa contra nostre és una causa contra la democràcia. Que el dret a l’autodeterminació és un dret fonamental que ni la repressió ni la por segrestaran.

Ens tenim els uns als altres, amb tanta força, determinació i coratge, que avui ja som un país millor. Com més foscor ens volen imposar, més il·lusió tenim perquè la llum de la Flama arribi a més i més gent. Per compartir entre iguals l’emoció del foc, la festa i la màgia de la nit de Sant Joan. La cultura sempre ha sigut una eina de transformació social.

La cultura amara ciutats, barris i pobles definits per una diversitat que ens enriqueix i fa més forts. D’un país que no demana pels orígens sinó per on volem anar plegats. Convençuts que si els infants creixen junts a l’escola, romandran junts al carrer i units com a societat. Amb la plena convicció que el camí l’hem de fer junts i tindrà sentit si decidim el destí plegats. La maduresa i cohesió de la societat catalana, i la valenciana,  en són la millor garantia.

Visca la Flama del Canigó! Visca la cultura! Visca el País!

Jordi Cuixart President d’Òmnium Cultural

L’acollida per comptes del mundial

En unes hores, els valencians viurem dos esdeveniments mundials. De l’un costat, dissabte València rebrà centenars de refugiats que anaven a la deriva d’Europa i del món, per com tractem l’ésser humà des de la política. La hipocresia de la Unió Europea no té límits ni fronteres. D’un altre costat, avui mateix comença un altre mundial de futbol, al qual es destinaran milers de milions d’euros superflus, perquè aquells vividors feixistes de l’esport visquen com els marquesos del potet amb els diners públics. Amb un altre mundial, de segur que una gran part d’aquells recursos serviria per atendre milions de persones en risc.

Per acabar d’adobar l’empastre, tenim la sort que el caos i la disbauxa tan poc professional del futbol, siga també notícia. Un tal Florentino, empresari mangante, ha creat un nou Castor en el futbol, en el nucli de l’esport més feixista de tots: la història del robatori d’un entrenador a la pròpia selecció espanyola és digna d’aquella col·lecció de llibres que es diu futbolíssims, per com explica que als empresaris majors (la llotja del bernabeu és plena de lladres de champions) espanya els importa una merda com un estadi: diners són diners i si són robats millor.

Els valencians, que no pintem una fava en aquest segon mundial malgrat que en paguem una part, serem a primera divisió en un altre mundial de major interés. Els valencians a la nostra. Com diu À Punt (afers interns), el vaixell que porta els refugiats ja ha encaminat el rumb cap al port de València (que ara sí som al món de la notícia). Som molt més notícia ara que quan pagàvem amb diners dels valencians el putiferi de la Copa Amèrica. Perquè ara sí, nosaltres jugarem un autèntic mundial en favor de la solidaritat, de l’acollida, del compromís social, de l’humanisme. Que no siga flor d’un dia, que una oroneta no fa estiu, i que el meló que hem obert els valencians, siga d’una collita exuberant i ufanosa en favor de l’ésser humà i els seus drets universals.

En unes hores més, sí que jugarem un mundial que ens interessa, valencians!

Anit vam cloure les trobades amb una festa

Pensat i fet. Vam viure un concert excepcional de Borja Penalba i Francesc Anyó. Excepcional. La poesia de Marc Granell, el poeta entre el públic, a la pantalla, llegint-nos uns versos, i després a l’escenari, entre el recitador i el músic. Vam viure una nit única i el moment mereixia reviure’l, assaborir-lo, al voltant d’una taula improvisada. Fins a la matinada. Només faltava el rei en Jaume, el Mut de la Campana i un roder de la serra, que hagués completat el quadre, que ja era farcit i ufanós. N’hi ha secrets que no es poden explicar, que només una mare s’emporta amb ella, com la mare dels xiquets perduts, la sinyora Darling, i n’hi ha moments que naixen redons, com aquesta nit única, entre poetes, periodistes, amics, músics i actors. Quinze dies d’activitat en favor de l’escola al Camp de Túria prou que mereixia un final com de campanar.

La poesia clourà la Trobada del Camp de Túria

La poesia de Marc Granell, la veu de Francesc Anyó i la música de Borja Penalba, aquesta trilogia clourà avui la Trobada d’escoles valencianes del Camp de Túria, al palauet de la música de Bétera. Una exquisitesa. Un luxe. Una lliçó de lectura que, esperem-ho, els mestres d’escola, de les escoles de Bétera, Llíria, Olocau, Nàquera o Gàtova, hauran explicat als seus alumnes, perquè això d’aquesta vesprada valdria per cent lliçons de llengua, de dicció, de vocalització, un curs intensiu que concentra la primària i la secundària d’un sol glop. A més de tenir en directe el poeta Marc Granell, a la mà, que enguany va regalar-nos el privilegi d’inaugurar el dia mundial de la poesia…

La poesia

És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l’alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.

Ca, si tenim motiu, mestres, alumnes, per omplir avui Bétera i demostrar que som de la cultura, dels llibres, dels poetes, que ens fan més passable la vida i els diumenges de tronà. Si veniu, el goig us farà ser més a prop del cel, cami de la seua porta.

Benvinguts

Bétera, casa de la cultura (palauet de la música), 19.00h

 

 

Al banc groc!

Aquesta vesprada hem estat de festa a Torrent, en la Trobada d’escoles valencianes de l’Horta Sud. Ací em veieu en un banc, fent de mestre turista. Quina gran idea, els bancs grocs i de colors al poble: els bancs de la llibertat. Aquest alcalde socialista de Torrent li ha pegat un calbot al peresanchis d’espanya, en lliçó de democràcia. Després de la caminada i la rebuda a la plaça on és la parada del metro, el nostre taller a l’Avinguda tenia aquest banc lliure, tan democràtic, en una vora. Podia seure qui volia: un mestre, unes joves de secundària, una mestra de Bétera que treballa a Catarroja, fins i tot la presidenta de l’escolagavina, unes mares, uns xiquets de la classe, un periodista de la ràdio À Punt, el president de l’AMPA…, el banc era una festa i ningú no mirava pèl o mal pèl. En canvi, a Espanya, això hagués acabat a les tres pedretes, de segur. I mentre milers de famílies pujaven i baixaven l’Avinguda i participaven dels tallers, nosaltres ens ho miràvem des del banc groc, com si la vida fóra realment lliure, sense presos polítics, ni exiliats, com si la democràcia hagués resistit l’embranzida feixista.

Torrent ha sigut una festa brutal, avui, per l’escola. Com són aquests del Vicent Font, Carmina i tant d’equip! M’han demanat per a una ràdio escolar què en pensava, de les Trobades: possiblement siga la festa més gran per l’escola a tot Europa. Un model d’entusiasme, d’il·lusió pel coneixement. Si despús-ahir era el poeta Alpera que demanava a Europa que vingués a salvar-nos, avui les Trobades eren un alè en favor d’una Europa nova, la dels pobles i la democràcia, la de la llibertat plena i sense trampes. Després, quan ha vingut DaniMiquel, paraula major, una altra història recosia tanta voluntat. Per molts anys #EscolaValenciana i el col·lectiu #GUAIX.

 

L’escola, la manifestació, Reis i l’orxata

Dimarts és un dia esplèndid de la setmana. Ja no és el fatídic dilluns, ni el neguitós dijous, fins i tot és lluny del divendres excitat i seductor. Un dia genial, el dimarts, per manifestar-nos pels carrers de València en favor de l’escola. Contra la barbàrie de pp i ciutadans, amics de l’extrema dreta i de la violència gratuïta.
Dimarts ens vam manifestar a València uns quants centenars de mestres, molts de jubilats o retirats, amics i uns quants sindicalistes. No gaires. Si fa no fa, i estirant molt el compte, potser dues mil persones, en el moment àlgid d’una goma elàstica molt estirada. Pocs, malgrat que als carrers de València hi havia la representació de l’escola dels valencians, una plataforma per l’escola (que ells en diuen pública). D’acord. Pública doncs. Només pública. D’acord.

Però com és que, si hi havia la representació de l’escola del nostre país (de l’escola altruista, creativa, coratjosa), no hi havia el govern valencià, fent-li suport?, ni la gent de la conselleria?, ni la dels partits progressistes?, on eren els de compromís defensant l’escola, o els de podem? o els del psoe?, o els d’arran?, o els cdr’s?, però no som una escola en favor d’un país nou, digne, honest, entusiasta, que defensa els drets universals contra la barbàrie? On eren les feministes?, els camperols?, els estudiants?, els funcionaris honestos? els estibadors? On eren dimarts tots aquests?… Aaaahh, que com és l’escola, això només compet als mestres? Fóra com dir que la lectura d’un país només compet a l’escola? O que l’educació dels fills només compet a les mares…

Raons per manifestar-nos n’hi ha de sobres, per l’escola, tots els col·lectius. La manca de llibertat, l’atac a la democràcia, els colps d’estat als parlaments que no són espanyols, l’amenaça als mestres, la cacera que vol instaurar el pp amb una web que denuncia els mestres, la manca de memòria històrica, l’ocultació de la memòria democràtica per un govern feixista, per una justícia prevaricadora, pel baix nivell de matemàtica i, fins i tot, per l’escàs nivell musical de les escoles de música…

Hem arribat fins ací amb els hipòcrites del pp i els seus gossos. D’obrir una pàgina perquè qualsevol, anònimament puga insultar els mestres.Total, que n’hi ha moltes raons, mestres, per manifestar-nos. Fins i tot els mestres joves (on eren, dimarts), fins i tot els estudiants de mestres (on eren, dimarts?), fins i tot els mestres desocupats (on eren, dimarts)…

I perquè el finançament espanyol impedeix de tenir l’escola que ens mereixem els valencians. Per tot això n’érem un parell de milers.

Les cares dels que ens manifestàvem ja explicaven què passava. N’érem pocs, poquíssims, i el desànim volia guanyar-nos. En un tros de carrer entre Barques i Colom, Reis i jo passejàvem del braç com si fórem joves novençans, si fa no fa, enganyàvem més que una postal de Benidorm. Ella em diu: això ens ho hem d’agafar finament, com si venírem de bona família, tu de Bétera i jo d’Alcoi: jo em faria una orxata! Aaah, qui ens hagués vist de lluny, en la conversa profunda entre dos éssers molt valencianistes, a les set de la vesprada, hagués dit: aquests festegen. No era moment de demanar una paella. L’arruixó d’aigua de les cinc no havia refrescat. Feia calor i havíem caminat mitja ciutat. Perquè segons que em va dir ella, i jo també vaig assentir, a aquestes coses i amb una edat responsable cal posar-li filosofia i un somriure. Una orxata? Jo li vaig dir que si escrivia res, ho faria també en el seu nom, i vam aparaular una declaració institucional:

—Sinyors de la Plataforma per l’escola pública (dos punts)

la propera vegada que ens convoquen —per favor, que siga en dimarts—, en arribar davant el Consolat espanyol del carrer Colom, voldríem que ens esperés una carro de l’orxata de ca Danielet d’Alboraia (ara eixiran tot d’ortodoxos, que d’ací, no; que d’allà o de més enllà), un carro amb burreta com el que passava pels carrers de Bétera cada vesprada d’estiu, amb aquelles dues dones, les Menescales, amb devantal brodat i manegots blancs. Orxata! Orxata! Per tots els mestres i jubilats que heu vingut a manifestar-vos dimarts en favor de l’escola. Del pressupost, no us en preocupeu, que no ha de ser ni la meitat de car, ni la meitat, que entrar a refrescar-se en qualsevol bar d’aquell quartier valencià ple de ricots feixistes. Fins i tot els mestres en actiu pagaríem un euro el got, i els jubilats cinquanta cèntims.

Final de la declaració. Signat, Reis i Albert

El fartó cadascú que el porte de casa, va dir Reis, i se’n va anar a descansar en un banc d’aquelles ruïnes romanes del carrer Colom, després que vam quedar que tornaríem a festejar un altre dimarts que fórem convocats per la Plataforma. Que han de fer sinó, dos joves novençans un dimarts.

Nou homenatge a Catalunya, el llibre (2)

El 25 d’abril és una data important per als valencians—cada vint-i-cinc d’abril els valencians recordem la invasió i la desfeta, perquè vam perdre la guerra contra Castella, i la colonització va passar-nos per damunt com una piconadora. Vaig parlar-ne a classe: això és adoctrinament katalanístic, ho sé, però els valencians tenim història i memòria, i és responsabilitat dels mestres no oblidar qui som.

El primer 25 d’abril de 1707, els valencians vam perdre; tota la corona d’Aragó va perdre. Els drets, la dignitat, el patrimoni, la vida. A partir d’aquell dia va començar la resistència, sobretot la resistència passiva, però resistència al cap i a la fi. Perquè hem preservat la llengua, l’eix fonamental, la manera de ser, i el desig de recuperar els drets i decidir qui som i qui volem ser. A més, la desfeta d’aquella guerra, encara continua.

Aquella vesprada del 25 d’abril de 2018, al programa de ràdio “Territori sonor” Vicent Torrent, uns dels fundadors d’Al Tall, era entrevistat per Amàlia Garrigós: d’entre més coses, Vicent va dir: allò d’Almansa encara ens afecta a tots els valencians.

I tant com ens afecta: dijous el TSJ espanyola atacava de nou l’escola, la llengua i la política d’ensenyar llengües a l’escola. Perquè els jutges espanyols es creuen en el dret de decidir com ha d’ensenyar l’escola i quines llengües. Ves si s’ha de ser refillet o jutge (això és una metàfora)

—Si ens afecta això d’Almansa encara?, es demanava Vicent Torrent…

Dissabte 21 d’abril ens manifestàvem a València en favor de la llibertat dels valencians. El camp de Túria portava una pancarta pròpia. Quan passàvem davant la vergonyosa institució del Govern Civil (una institució feixista que ens recorda que encara governen els franquistes —sabeu que els valencians non podem decidir de manifestar-nos a València, si aqueixa institució no dóna el permís?), doncs en aquell moment que passàvem, un policia vestit de paisà va fotografiar-nos qui érem en aqueixa pancarta de solidaritat amb Catalunya. Encara en el segle XXI, l’amenaça d’espanya per manifestar-nos lliurement. En diuen l’aigüera, els desaigües, però prou que funcionen contra al democràcia, encara. La desfeta d’Almansa. Nosaltres també vam fotografiar aquell dissortat, de policia, mentre se’n fugia de la nostra càmera.

Però tornem al “Nou homenatge a Catalunya”. El llibre està estructurat en quatre blocs, i aquests blocs també van subdividits…

1 la sisena república catalana: “Xiquets, quin octubre hem viscut!” Va ser una traca de cent, xa. I després el subcapítol del Molt Honorable Carles Puigdemont…

2 què ens hi ha menat  doncs que ens hem cansat de ser espanyols! I encara millor: ara governa el poble, per damunt dels partits, el poble s’ha apropiat del país i ha fet possible la República. Per això heu de llegir un antològic bloc tercer…

3 Els instruments que s’han fet servir: com ens hem carregat els partits convencionals, i encara no és tot dit… la xarxa, la feina internacional… Uiii, ací podeu estar-vos subratllant una setmana aqueixa frase, aquesta altra, aquella… noms, dates, reunions, què penja del fil, passeu-me una pinça, més fil, més pinces…

—i l’epíleg, com voldreu estalviar-vos l’epíleg, què vindrà?, què diu el mestre que podria passar, demà…? Sort d’això. I que com diu Vicent, la República és nostra.

Una majoria (del món occidental) ja coneixeu el periodista Vicent Partal, de fet el coneixeu de fa molts anys. I encara si el llegiu cada dia, a través de les editorials a Vilaweb, ja sabeu com gaudireu d’un llibre de 270 pagines, que fóra com tenir aplegades tantes eufòries, balons d’aire o vies de llibertat per als desinflats, o ves a saber… destinades a explicar-nos per què i com hem arribat fins ací, com és que Catalunya ha sigut capaç de proclamar la República, malgrat que després, ai, la cosa es va barrejar amb llimonà (gasosa per al nord).

I què més caldrà fer perquè el món, i sobretot Europa, entenga que és davant un dels models de país de major goig del segle XXI, i potser, si té llibertat suficient per consolidar-ho tot, davant el millor model de nació del món civilitzat (sobretot perquè ens conviden a decidir com serà). Ves si tenim un horitzó de primera i un dels reptes més bells ara mateix a Occident.

[continuarà]