Els xiquets ens salvaran l’escola, i el país

Els articles de Carme Junyent a Vilaweb durant el mes d’agost, la seua llibreta de vacances, han sigut un regal extraordinari, un pou de coneixement, una mina on pouaré unes quantes idees per al curs que hem començat avui. Per què ho dic i per què em repetesc? Avui que és el primer dia del curs amb els xiquets a l’aula ordenats com en una escola franquista o espanyola…

Un exemple és la llengua i les llengües, i d’això ella en sap un ou, que és una sàvia. Jo li he agafat aquest tros d’una entrevista a Vilaweb: “el bilingüisme mata el català i el multilingüisme el salva. Les llengües que desapareixen, desapareixen perquè tota la comunitat ha après una altra llengua. Així que bilingüitzes una comunitat, hi ha una llengua que o fa nosa o no serveix. I se substitueix. Les llengües que han desaparegut, han desaparegut en mans del bilingüisme. Quan hi ha un procés de bilingüització el que segueix és la substitució. A la vegada, quan hi ha societats on tothom parla moltes llengües, ningú no deixa de parlar la seva. Es creen estratègies de comunicació. La que sigui. I les llengües es mantenen diferenciades.” Carme J.

Quan he arribat a l’escola, un quart i cinc de nou, dos treballadors d’Àpunt ja feinejaven entre els xiquets, amb càmera l’un i el micro l’altre, tots dos amb una llengua que no tenia res a veure amb la nostra escola ni amb escolavalenciana, ni amb la TVV que cada colp s’enfonsa més en la merda de fer-se espanyola fins a la mèdula. Ah, aquells dies dels inicis d’Àpunt, de poc pressupost i tanta qualitat i idees! Espanya ens ho robarà tot, caixes, bancs, televisions, mitjans, empreses, tot; ens deixarà arruïnats i encara la submissió cada dia serà major, de nivells d’esclavitud.

Un colp havia reunit el meu curs a la garrofera de la parra, hem plegat les garrofes, en quatre cabassos de taronges. Les hem sospesades i algú ha dit, cinc quilos per quatre cabassos, 20kg. A Aielo a seixanta, em confirmarà un pare aquesta vesprada, a Xest a setanta, i a Torrent a quaranta-cinc cèntims. Tria on anirà s aportar les garrofes, si és que vols baratar-les per llibres de lectura per a la classe, ara que ens han prohibit de tenir biblioteques d’aula per por de contagiar-nos amb la palpa dels llibres. Ens faltava això als valencians tan poc lectors, que els llibres foren fonts de contagi involuntari. Més desgraciats i no ixim per cap forat.

De primer les mesures de seguretat, els protocols, les normes mínimes perquè la salut, la higiene i la covid respecte l’escola, els xiquets i els mestres: com més rigor més durarà el repte de tenir oberta l’escola. Els mestres som sempre amb els xiquets, a l’aula, al pati al menjador, a tothora, que no sé si ho aguantarem gaire, ves si hem acabat rendits. N’hi havia que no volia ni dinar. Ni alçar la forqueta ni pelar el préssec. Però ha estat un jorn joiós, entre els xiquets i els mestres, sens dubte, i totes les experiències que ens contàvem pagaven la pena, ens feien riure, i acabar-nos la safata, però què podíem alçar-nos de taula, caguenlou, quin cansament. Sort que demà ja tenim festa, els mestres, perquè Picanya celebra la sang, aaaah, que no sabem si serà en un got, en una ampolla o d’un color únic, si és tan preciosa.

Ara ja hem obert el meló, que diria Toni del’Hostal (ja heu escoltat el seu disc Repom? No?, és ben divertit, xa, potser que el porte a classe i els pose això després de dinar, als xiquets, o m’esperaré a portar taronges del terme. El curs avant, mestres!

La mestra Creu ha destacat, mentre dinàvem, que s’havia notat molt els mesos d’absència escolar: els xiquets xarraven més castellà entre ells. Per molts, l’escola és l’única espai on en fan ús, ves si les coses van camí del terrorisme de fiscals i jutges i funcionaris que ens fan la col i ens voldrien morts i esclaus, per a pagar-los els vicis.

Ja he explicat als xiquets els dos grans reptes del curs, la lectura i la matemàtica. Ja tenim una edat, alguns mestres, i no m’estic de res, ni em torben ni jutges ni fiscals. A cagar a la via. Ara, aquell missatge de la llibreta de vacances de Carme Junyent sempre és present, el coneixeu?, no? Ara els mestres som al pati i escoltem els alumnes, tots i cadascun d’ells, l’ús que en fan de la llengua, per això aquesta última reflexió de CarmeJunyent farà paper per tancar aquest apunt:

“Val la pena tenir present que els xiquets de 10-12 anys és la generació que, segons l’afirmació més famosa de la sociolingüística catalana, és la que deixarà de transmetre el català als fills. Per tant, potser que ens dediquem a aquesta colla. Què podríem fer?”

—Què farem els mestres?

—Què farà espanya?

—I tu? i jo?

[a la foto, de Mònica Torres, llegesc als xiquets en tres llengües el contingut del gel hidroalcohòlic, cap d’elles llengua principal de l’escola (si bé, l’anglés potser). Sort que el multilingüisme ens salvarà]

 

 

 

La nit prèvia que volíem obrir l’escola

Avui hem parlat des de casa amb una de les cambres o habitacions de la universitat d’Oxford. A unes hores d’obrir totes les escoles valencianes, ens hem esgolat, a través de facetime, en aquell espai de coneixement i lectures.
El neguit, les hores impacients, encara amb els versos d’Estellés al cap i al cor, a través de la festa organitzada per Vilaweb, prepare el primer dia d’escola. No sabeu com han treballat els mestres per rebre els xiquets amb garantia. N’hi ha que s’hi han dedicat amb cos i ànima, fins al defalliment físic, perquè de cansament moral no n’hi ha, al contrari. El coratge dels mestres és viu i intens, i ho puc dir perquè aquesta primera setmana de preparació he conviscut amb mestres de combat, d’il·lusions, mestres de mestres, que han fet possible obrir en unes hores totes les escoles del país valencià. Ajuts, col·laboracions, i una part de la política valenciana que s’ha bolcat en favor de l’escola, per garantir-nos un dels espais cabdals de la societat del segle XXI, l’escola, malgrat tota la runa política, econòmica i moral que impera arreu i en aquest estat que ens roba, més.
Obrim en unes hores i esperem romandre-hi un curs sencer, oberts, malgrat que els imprevistos, i no sé quantes coses més, puguen aterrar el repte que tenim i volem abordar.
Fa vint anys que el meu xic va començar l’estudi, amb dos anys, a l’escola gavina. Vint anys després, continua la seua aventura d’estudi en aquella universitat mítica, carregada d’històries i més coses. Des d’allà ens envia, a tots els mestres que comencem en unes hores, ànims i coratge. Gràcies, mestres, per totes les aventures que fan possible el coneixement i la lluita per l’escola. Per molts anys.

En el natalici del poeta Estellés diré Coral Romput

si és quatre de setembre, direm Estellés: el direm a casa, als carrers, als balcons, a les places, a l’escola, direm sempre Estellés, el poeta valencià més gran de tots els temps.

Ma mare mai no vol que deixe de fer versos.
De vegades, si escric, més que res és per ella.
I voldria fer versos alegres i serens,
així com ella els vol, vagament malencònics,
amb arbredes i calç blanca per les parets
com si anàs a passar la processó de Sant
Roc o la de la Mare de Déu d’Agost, al vespre,
amb l’olor de la murta espargida per terra
i el carrer agranat i després arruixat
i traure les cadires a la porta de casa
i veure com l’airet meneja la cortina.

jo diré Coral Romput, perquè fa uns anys que m’acompanya, aquest llibre, a l’aula, al cotxe, a la vida, en les les lectures, en escoltar com el recita Ovidi, acompanyat de la guitarra de Toti Soler…

Una amable, una trista, una petita pàtria,
entre dues clarors, de comerços antics,
de parelles lentíssimes, d’infants a la placeta,
de nobles campanades i grans llits de canonge

diré Coral Romput per la llibertat dels presos, pels encausats, pels perseguits, pels torturats, pels exiliats, pels morts, per la independència del meu país, dels meus, de tothom que s’estime la llibertat, jo diré Coral Romput:

Ara que estic a punt d’estar més trist que mai.
Ara que em resistesc dèbilment a estar trist.
Ara que només tinc ganes d’estar alegre,
ara que aquest desig és l’únic que em sosté
mentre vaig, vinc i torne i calle i no dic res.

diré Coral Romput cada dia, mentre espanya ens atenalle, mentre ens roba ens asseja ens ofega ens mata, amb el consentiment d’una justícia corrupta, cruel, injusta, cada dia diré Coral Romput pels meus, perquè siguen capaços de deslliurar-se’n un dia, una nit, un dia més prompte que no pensem, per això diré Coral Romput:

M’agrada, a la nit, escoltar els tramvies
(els tramvies, de nit, deuen passar tots plens
de grans peixos i dones ofegades i inflades).
Un dia escriuré un llibre, un llibre amb el teu nom:
ha d’arribar un dia que diré el teu nom secret,
un nom com una pedra de riu, assuavida,
un nom com una flor impensada en un marge,
un nom festiu de vinyes i el crepuscle en la mar,
un nom com un riu-rau amb les vocals obertes
i l’airet de la mar per la cal·ligrafia.

diré Coral Romput pels que no el van poder llegir, perquè no els van garantir l’escola, ni la llibertat, ni els drets universals, mentre una certa escola els amagava els poetes, la llengua, la identitat, el seu país… Ens ho van amagar tot durant anys i panys, i encara dura la pena que ens ofega, que ens roba qui som, per això diré Coral Romput…

Ara el castell naufraga tristament en la boira.
Ara el rei surarà damunt un llit de boira.
Ara les porcellanes flotaran en la boira.
El renill dels cavalls ofegant-se en la boira.
S’esdevindran les xiques amargs arbres de boira.
Jacques Prévert escriurà tristes cançons de boira.
Ara anirà Simone Signoret per la boira.
Ara estaran xopant-se de boira els empedrats
de París i les lloses del Pati de Sant Roc,
i les torres de Hamlet, els versos de Rimbaud…
Estaran rovellant-se les obres de Carné.
Davallarà la boira pels espills del castell,
pels escalons gastats, per les velles cadenes,
per l’escut del comtat, per la noble sintaxi,
pels dignes episodis, pels crims inoblidables,
per totes les ofenses que encara hi ha en carn viva.

encara dormint, el diré, Coral Romput, contra aquella amenaça contínua de renills i flames i focs que ens voldrien brasa oi cendra, que ens acacen i ens aterren i ens volen morts… Diré Coral Romput per recordar quan era un xiquet i jugava innocent amb els meus, enganyat amb els meus, enganyats…

El camp de Burjassot i el camp de Borbotó,
el secà de Paterna i el secà de Godella,
i els cementeris blancs i els rajolars vermells,
i el tren que va a Paterna i el que ve de Paterna,
i després el de Lliria i més tard el de Bétera,
i aquells tramvies grocs i casa la Conilla,
i Beniferri amb àlbers i canyars i senderes,
i els grans pins del castell vinclats damunt la séquia,
i el tren de Burjassot, i el tren que puja a Llíria,
i el que baixa de Llíria, i el que acaba en Montcada,
i la calç de les coves que hi ha per Benimàmet,
i el que acaba en Paterna, i orinar al corral,
i la flaire dels horts, la calç de les parets

Mon pare tornarà a casa amb el carro, vindrà del camp cansat, gairebé de nit, i nosaltres haurem encés un ciri dins un cànter, esperant-lo, com esperaven a Olocau els carros que havien de tornar si hi havia tempesta i els trons omplien de por les cases, la serra, esperant-los, aquella flama dels ciris guiava els animals, trac-trac-trac a l’entrada del poble… Aleshores, també diré Coral Romput, en recordar mon pare:

I el rossí, renillant. I aquella olor del fem,
la noble olor del fem dels estables, el fem,
el fem en un muntó. I aquella olor del fem:
una olor que tinc ganes d’anomenar il·lustre.
Tinc ganes, unes ganes horribles, d’olorar
això: el fem dels estables amuntegat en un
camp d’aquells que recorde de sobte a Beniferri.
Una olor que m’indica aquells camins, finíssims,
que feien, en les caixes de sabates, els cucs
de seda per damunt de tomellos ben secs.
La caixa de sabates amb un forat damunt.
Sempre, sempre diré Coral Romput, fins que el nostre poble siga lliure, un poble de goig, d’homes i dones lliures i xiquets que aprenen a llegir, en una escola viva, o a casa, en un viure que mai, mai més, no caurà en el lladrocini i la corrupció.

I mon pare venia amb un saquet de brossa
que agafava a grapats dels marges pels conills
i de vegades duia, sense saber-ho, grills,
el grills entre la brossa, i a mitjanit, quan érem
tots al llit, començaven a cridar i cridar,
a plànyer-se’n, potser, a sentir-se petits,
molt més petits encara, i abandonats, i sols,
lluny dels camps, lluny del marges, com jo, lluny del meu poble.
Mon pare no volia que matàrem els grills.
Mai no en va matar cap. Mai no n’he matat cap.
Potser ara comprenc per què tot fou així.
Els grills que no he matat, però que ja s’han mort,
potser ara se’m tornen paraules, de vegades,
igual que els cucs de seda, morint, s’esdevenien
papallones petites, amb un tacte domèstic,
vagament cereal, cosa de cada dia.

Diré Coral Romput, pels meus, per la meua infantesa, per totes les infanteses i els pobles lliures:

Hi ha en els versos que escric, entre tots els meus versos,
certs mots que encara tenen un no sé què de grills:
jo sé ben bé quins són, i estic content, i calle…
No sé si tinc el cap tot ple de grills, com diuen.
Però jo sé que tinc el cor tot ple de grills,
i també les butxaques, i si escric és per ells,
per aquesta nostàlgia que tinc d’un món verdíssim
de xiquets agafant les mòres d’albarser
i de xiquets que seien al rastell per les nits
d’estiu i li tiraven quatre pedres a un gos,
de xiquets que furtaven melons, bresquilles, figues
i després se n’anaven a menjar-se-les dins
un dacsar, i menjaven, i dormien després,
i després es tiraven a nadar a la séquia
i se secaven al sol i ballaven grotescs
damunt l’herba del marge, i eren obscens, i ingenus.

Per això diré Coral Romput!

 

*tots els versos són al llibre Coral Romput, de Vicent Andrés Estellés

 

Avui triem president

Avui, anys després del colp militar feixista a espanya, els efectes del qual duren i castiguen com aleshores els valencians, l’ateneu de Bétera triarà nou president, el tercer de la seua curta vida (10 anys) malgrat que és una associació local- comarcal, amb una història intensa. Sobretot una història farcida d’activitat cultural i de no menys compromisos per la llibertat, la democràcia i els drets humans. Justament per això, ha rebut uns quants atacs de l’extrema dreta i moltes pressions perquè algunes de les activitats no pogueren realitzar-se.

Marta Pertegaz, la seua presidenta actual, deixarà avui el càrrec, després de quatre anys de guiar la institució i assolir-ne moments brillants i extraordinaris. La pandèmia també ha fet mal ací, com en d’altres associacions que treballen per elevar el nivell cultural local o comarcal. L’aturada d’activitat —a penes fa un mes que ens hem desconfinat— ha marcat un altre ritme que encara no ens ha permés de tornar a la vida regular de l’Ateneu.

Però avui fem l’assemblea anual, i entre els càrrecs a disposició, hi ha el de la presidència, una figura cabdal, sens dubte (encara no som un ateneu llibertari), que demana als socis valor i coratge per trobar-hi la persona escaient. O la persona voluntària d’aital sacrific, si es veu així. Hom admet que davant la importància de lo global, hi ha la necessitat no menys important, de lo local. Fóra tan important ser president de l’Ateneu de Bétera, com d’Acció Cultural del País Valencià, per posar dos exemples local-global, o fins i tot d’Òmnium Cultural — ja deveu saber que el president és de Jordi Cuixart, empresonat per les seues idees pels hereus d’aquells espanyols que ens van aterrar un 18 de juliol, o un 25 d’abril de 1707.

Per això la importància del coratge, davant els dies urgents o de necessitat, com és avui, per a l’Ateneu de Bétera. Una gran decisió, una bona decisió. Tenir el privilegi de participar, guiar, animar, encoratjar a continuar lluitant per les idees, pels drets, per la llengua, per la llibertat dels valencians.

Socis (sòcies si voleu), caldrà posar cara als càrrecs de nou, al nou guiatge. Per tornar-ho a fer, tantes vegades com calga, que reclama amb tant d’esperit Jordi Cuixart.

Sense excuses.

Ateneu de Bétera. Assemblea, 19.15h Plaça del Mercat 5

 

La sorpresa de recitar amb Laura Borràs

anna-akhmatova

Al corral de l’Ateneu de Bétera, el primer dia de desconfinament el vam dedicar als poetes. Hom diria que això era un recurs o una excusa. No. Allò era una lliçó de moralitat, en favor dels drets humans, que és el nostre horitzó mínim camí de la llibertat. Hom pensa que això de la poesia és per uns moments de natalici o per quan l’escola ja no té més idees, fins i tot per penjar-la en els diaris personals al costat d’un dibuix de flors o coentors inútils. No. Si hom no passa per la poesia, amb el sentit Estellesià, potser que no arribe mai a valorar la dignitat humana, i s’aconforme a menjar paella o anar amb amics a la platja, en conèixer la impunitat davant els crims, les violacions i la corrupció, oimés quan tothom accepta amb normalitat que espanya va ordir un grup terrorista, un que en tinguem coneixement, des del mateix govern amb el psoe i els borbons de protagonistes.

Anit vam començar la lliçó de poesia amb Víctor Iñúrria, un home brillant i de vida densa, i uns quants dels seus versos que havia triat per aital obertura per la cultura i el civisme: “la meua llengua, la meua ànima”: no n’hi ha llengües de primera o de segona, només n’hi ha poders, que per raó de la força, imposen sa pròpia llengua, sense respectar uns Drets.

Víctor llegia en català, en anglés —en realitat, el seus versos en anglés els llegí Vicent Partal, que no havia volgut perdre’s l’obertura de l’Ateneu per res, malgrat que ara tindrà compte dels pares i m’ha demanat que no el destorbe gaire. Víctor llegia en rus o basc, o francés, italià…, perquè és un pou de coneixement, a més de poeta sentit i compromés.

Dels versos de les Illes, llegits o cantats, Dídac i Antònia ens va regalar un dels moments extraordinaris…, vam passar als poetes del XIX de Lisboa, o al mateix Lorca (Nuccio Ordine reclamava la seua lluminositat —encara no han demanat perdó els todo por la pàtria, que també significa això, la impunitat contra els poetes) i encara més versos que vam deixar per llegir en un altre moment, en una segona lliçó poètica.

A la taula central hi havia una mostra de llibres i poemaris diversa, des de Maria Ibars a Rodríguez-Castelló, de Patricia Cavalli a Emily Brontë…, de John Keats havíem triat una obra especial, jove (del segle XIX), que qualsevol adolescent de Bétera hauria de saber recitar de memòria, si l’escola no anés tan desorientada, perduda abans i després del confinament (per cert, on eren els mestres d’escola anit?, els professors de literatura i de llengua?, que van desestimar els poetes com qui desestima un entrepà o una poma bíblica? Isabel o el test d’Alfàbrega de John Keats, en versió de Marià Villangòmez. A Bétera potser haguérem dit El cossiol d’alfàbega sense més romanços. Per això, en tenir aquest poema romàntic davant dos joves que, a Bétera, posaríem de festers, si no és que representés un drama, com els valencians desestimen la lectura: “era immensa llur joia, i la felicitat creixia, flor ufanosa que el juny acaronava.

“trià un test, dins el qual el deixà; el va cobrir

de terra vegetal, i hi plantà per damunt

una flairosa alfàbrega, que mullà sempre amb llàgrimes.”

Quan el ritme s’adobava amb els versos de keats, d’Iñúrria o dels altres poetes, Vicent ens va passar en directe la veu de Laura, que volia per totes ser present al corral de l’Ateneu, a Bétera, per participar del versos, de la trobada amb els llibres i els poetes, desconfinats de l’opressió i camí de la cultura i el civisme (l’ateneu feia una hora que havia reobert les portes a la plaça del Mercat, als drets universals, a la llibertat —potser per això la desorientació dels mestres em fa tan de mal, més que tot allò que me’n fa tan, un mal ordit a consciència contra nostre que una majoria s’engul com qui s’empassa un got d’aigua).

De colp, com un miracle cívic que omplia tots els espais i les hores, ens arribava la veu clara, fluïda, entusiasta de Laura Borràs al corral, en directe, i ens llegia dos poetes màxims, Joan Vinyoli i Anna Akhmàtova. Epicur tornava el primer dia de desconfinament, un altre regal que em va aborronar sense vergonya. De l’enregistrament que em va fer Arantxa, sort que l’escola encara té ànimes que no s’han perdut, us deixe els versos de dos gegants, però sobretot, a Bétera, imagineu-vos la veu d’ella:

Són poques les paraules
per a contar la vida.
La mà del temps,
estrenyem-la, però
sense mai retenir-la.
Que els gestos siguin continguts.
Només posar la mà
necessitada amb urgència quieta
sobre una espatlla un moment.
Llavors l’aigua s’atura.

—brindis de Joan Vinyoli, llegit per Laura Borràs

Després, va llegir l’últim brindis d’Anna Akhmàtova, en traducció, va dir, de Mercè-Marçal i Mònica Zgustovà. A mi se me va escapar després del silenci, Oh!, i després el silenci i els aplaudiments en favor de la llibertat: la poesia contra les calaveres!

Brindo per la casa devastada,

pel dolor de la meva vida,

per la solitud en parella

i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,

per la fredor mortal als ulls,

perquè el món és aspre i brutal

i perquè Déu no ens ha salvat.

Vam agrair aquest regal plogut en favor dels poetes, i vam brindar després, al corral, amb cava per la independència i coques del forn de rosegó. Dels altres detalls ja no en parle, perquè l’apunt se’m fa llarg, malgrat que l’emoció continua, i de retruc i agraïment a tota la participació del primer dia de desconfinament, trie aquest versos d’un quadern escolar particular, per orientar l’escola i el seu horitzó, que vaig editar fa tres anys:

—Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

és res de massa fútil per fer-ne cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.

La dona de Lot, Anna Akhmàtova (1889-1996)

 

 

 

 

 

 

Voleu feixisme contra el camp!

“En abril hem tingut pluja
i la terra té saó.
Les llavors que tu sembrares
ho ompliran tot de verdor.”

Ens telefonen d’Alcanar que ens baixaran els plantons nous de taronger dimecres. Però dimecres encara ens estarem confinats a casa, em queixe! Ah, el camp no pot estar confinat, ens responen, si no volem deixar-lo morir…

…si bé mig terme ja el vam deixar morir per una altra pandèmia, l’adéu al món rural. L’adéu al món rural valencià, que atacava l’esperit agrari i la vida a la qual s’hi havien dedicat milers de famílies a la nostra comarca. Ara en queden pocs, de llauradors joves, poquíssims, malgrat que sabem que són necessaris, si no volem fer com amb les màscares: tant de turisme i tanta merda de platges, olis i para-sols, i cada poble amb un polígon industrial (ves si serà gran el polígon de Paterna i el de Riba-roja, xa), i si la Xina no ens envia material, no sabrem ni curar-nos uns refredat.

—Que us havíeu oblidat de les màscaretes!

La setmana passada ja ens van dir que els plantons havien d’eixir d’Alcanar. Aleshores, la pluja va ser suficient excusa: més que no saó, al camp, allò que hi havia era fang, i en plantar-los, l’empastre hagués sigut pitjor que el del govern espanyol: voleu feixisme contra el camp: que el governe madrit. Que ens governe aquella merda de sinyorets, putots i almiralls d’Alibabà. I voreu on anirà a parar el camp valencià!

Aquesta setmana l’avís sembla que pega en ferro. Prou: nosaltres descarregarem els plantons aparaulats, ja us apanyareu vosaltres amb l’autoritat militar que governa les carreteres i els cervells valencianistes de la cooperativa.

—En realitat, l’autoritat militar governa fins i tot els aljups, els catxerul·los, i la séquia badà de l’horta Vella. Home, home, home, que prove de frenar-los jo abans que no passen la ratlla del riu Sènia, abans que entren a València i la cosa es pose lletja que no tinga clau mestra per obrir el pany de les grans solucions.

—Ni excuses ni cabals, s’ha acabat, els plantons ja seran arrancats dimarts, vosté dirà!

No saben a Alcanar, o trobe que no ho saben, que els llauradors joves de Bétera, animats per la gent de la Unió de llauradors local, han agombolat tractors i càrregues i escamparan els turbos per carrers i places a patir d’avui: ves si el camp serà principal, o no, que tot de tractoristes exhibiran màquines i aparells, per fer neteja pels carrers del poble. El pregó de l’ajuntament diu que també passaran per les urbanitzacions: això, embutreu-los de lleixiu les façanes, als ricots del Mas de la Camarena i cremeu-os l’herbei del camp dels golfos! Ai, ai, ai.

Després, veïns i veïnes, no feu de melindres o o furtamantes i aneu a comprar la fruita i la verdura, què sé jo, del Perú, d’Israel, Egipte o Sud-Àfrica. Que els nostres no fan fruita de primera, xa!

Però mascaretes, Epis o respiradors? Com farem perquè a partir d’aquesta lliçó universal, dels arbres el camp pengen tot de materials bàsics per a la salut?, com ara dignitat, respecte, llibertat, democràcia, fins i tot independència!, o continuarem deixant-nos robar per aquells malparits que fa anys ens roben, ens roben el camp, el finançament, la llegua o la sal de la vida!

“En el pit tinc una vida,
en el pit duc un tresor.
Per tu tot ho donaria,”

—Vosté, per què ho donaria tot?

Els Dies i les Dones, Sis Veus. CD que cada llaurador del campdetúria hauria d’escoltar cada dia, abans de posar la clau al tractor i la cassalla al cos.

Si només una veïna li deia Doloretes

Demà celebrem la mare de déu dels Dolors, això els cristians honestos o els que celebreu els sants, que tampoc no cal ser cristians per això, ni molt menys religiosos; no com aquells catòlics que van de pederastes o de coses pitjors, els de la jerarquia, perdonavides i pessebristes amorrats al piló feixista de la política espanyola.

Ma mare era Lolita i, la iaia, Doloretes, així que a casa, abans de la setmana de passió, celebràvem els sants, res d’especial o d’extraordinari, un bes, una salutació, no sé si mai vam fer-los cap regal. No que jo ho recorde, tret que, ma mare, quan va portar la seua mare a viure a casa, que ja estava més dependent, la iaia Doloretes, sí que li feia abraçades i besos especials. O unes calces. Això ho recorde. Ma iaia va ser un coet, una matrona que manava que no t’hi podies acostar, segons que diuen, molt de dretes, beata, pegant en feixistota. Però d’això ens vam assabentar més tard. A mi sempre em va tractar de manera especial, algunes vegades que jo venia a sa casa, al carrer Llarg i passava allà uns dies, de vegades dormia al seu llit, amb ella, quan havia faltat el meu iaio Vicent. O dormia en una cambra del costat, amb una finestra fonda, petita molt alta que pegava al carreró. Eren llits molt tous, de matalassos de llana alts, gruixuts. Redell si pesava tanta tapa.

Ma mare només es va fer beata cap al final, d’una manera excessiva, però sense pegar-nos gaire la vara. Sí, sempre havia anat a missa i a les processons, però tenia molta feina, ella, per torbar-se gaire: la casa, la carnisseria, els fills, l’home… Uff, quan llegesc aquesta rondalla d’Enric Valor, Nabet, no pare de pensar-hi, en ma mare:

Maria-Agres era de la garra prima… com ma mare, perquè la iaia, sa mare, era “Cos prim” de malnom. De la garra prima. Més alta que no baixeta. Ma mare, en canvi, sí que pegava en baixeta, i tots els fills li van eixir amidats de la mateixa altària reduïda. Mon pare, era talment com l’Adrià de Nabet, un xicot clavat de la terra: ample de muscles, fort per al treball aspre del secà. Però mon pare tenia més ferro al cos que aquest protagonista, vint vegades més, cent vegades m’atreviria a dir. Mon pare era capaç d’obrir el taulell al matí, preparar les cistelles de la carn, portar-les amb la bicicleta al mercat. Tornar de buit, fer un parell més de viatges, fins que ma tia s’hi incorporava a la parada; ell tornava llavors, desdejunava, dret si calia, un tassó de malta i un tros de pa o galetes, i aleshores aparellava la burra i baixava amb el carro a l’escorxador, matava bous, porcs, corders, depenia què aquell dia, n’hi havia dies que matava de tot, tornava tard a casa, de vegades de l’escorxador, es deixava la feina, passava pel mercat i recollia allò que havia sobrat, ho descarregava en casa i tornava a matar. Pels volts de les dues tornava amb el carro i la matança, ho entrava a la cambra on s’eixamorava la carn acabada de matar, dinàvem, tard, sempre molt tard, perquè ma mare havia tancat la carnisseria i havia començat el dinar, ja sabia que mon pare arribaria a quina hora. Aleshores, dinàvem, i mon pare descansava vint minuts, mitja hora com a molt, i cap al camp: secà, horta, ben escampats els trossos pels termes: de primer el carro, la bicicleta, a peu, després amb un cotxe que es comprà quan nosaltres ja érem fadrins, un citroen dian6, amb el qual encara jo vaig anar a la universitat, amb les lligones, els cabassos, els sacs, i de primer ho havia fet el meu germà gran, tota la universitat amb aquell cotxe, i amb una lambretta també, que un colp va deixar tirada a la séquia de Vera. Quan tornava del camp, aleshores entrava la can a les càmeres, i es posava a fer els embotits fins que es feia ben de nit, sopàvem, i demà seria un altre dia, i un altre, un altre més, tota la vida sense parar.

En dinar, ma mare no descansava: posava la ràdio, un aparell vanguar petit amb una funda de color verd més lleig que un pecat, que li va durar jo què sé els anys, i, mentre escoltava les telenovel·les, escurava, agranava, passava el motxo, rentava a mà i amb una rentadora que tenia el bombo de la roba de fusta, que es carregava per dalt, i també la vam tenir que semblava de la família. A les cinc, ma mare tornava a obrir i fins a l’hora que deia prou, si n’hi havia hora. El sopar, i no em puc imaginar quan descansaven, ells, que no van fer mai vacances, mai abans de fer els seixanta anys.

Sí, demà divendres de Dolors, abans que vinga rams i la setmana de passió, ma mare faria el sant, i els sants, per als valencians, eren més importants que els aniversaris, perquè aleshores tothom sabia quan se celebraven, i et podien felicitar. Tothom et coneixia pel nom, sabien qui ets i de qui.

—Per molts anys, Lolita —li deia mon pare.

I ja sabíem que era el sant de ma mare. Només n’hi havia una veïna, una de sola, que li deia com a la iaia, Doloretes, però ara no sé qui era, no recorde el nom. Quina llàstima em fa, això, mare.

Ninou, de Jem Cabanes

BON ANY NOU 20 20
Repiquen les campanes de Ninou,
bon any nou!, bon any nou!,
que avui fa sol, no plou,
i és tan eixut el cel
que els reis no poden pas rentar l’estel.
   .
Els Reis? Els Reigs! Els d’Orient,
–no pas el d’occident:
que occeix o mata,
amb ulls de hiena i amb musell de rata,
l’únic bubó que resta,
que, ai las, no va perdre la testa,
en un racó de França…
    .
Mes avui que és Ninou,
i que de reis occidents ja n’hi ha prou,
sobre la neu tendral de la muntanya,
hi pintarem, vermella, la fe que no ens enganya:
Som el que som, com som i volem ésser,
d’ençà de fa mil anys! No tenim pressa,
sabem, i ho sabem bé, allò que volem,
puix que som i serem la llengua que parlem,
ahir, ara i demà, tant si fa eixut com plou,
com jurem, i hem jurat, cada Ninou.
   .
jem cabanes, 1.1.20

Nadal, infant primordial

Infant dels infants tots, que acabes just de néixer,

saps prou que en fuig el temps i ja no et veurem créixer

fins a fer-te prou gran i, en afable conversa,

ens pugues ensenyar que poc hi ha hora adversa

si el delit que ens emmena és prou viu i esplendent,

i tremola tothora com una flama al vent.

 

Infant dels infants tots, d’una naixor auroral,

llevant sense ponent del jorn primordial,

no apagues pas encar, l’estelada que roda

per l’univers i, folla de tendresa, broda

la nit que ens aporuga amb la mort abismal.

Infant, avui que tornes, retorna’ns a Nadal.

JEM CABANES, Nadal 2019

 

A portada de Vilaweb, això sí que és la grossa!

Avui som a portada a Vilaweb!

Una exposició recorda i homenatja el contacontes Llorenç Giménez

L’exposició, que serà itinerant, s’inaugura avui a l’Ateneu de Bétera

Aquesta vesprada s’inaugura a l’Ateneu de Bétera l’exposició itinerant ‘Llorenç Giménez, el primer contacontes’, a càrrec de l’Ateneu de Bétera i l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. Gaudeix de l’ajut de la Diputació de València.

La inauguració serà a les set i inclourà les intervencions de les presidentes de l’Ateneu i de l’Institut, com també del president d’Escola Valenciana. De dilluns i fins a Reis es podrà visitar cada vesprada a l’Ateneu, que aquests dies organitza la tradicional Fira del Llibre.