Comence l’any a l’escola amb els fusterians

Pensem com podem fer l’escola més democràtica, els mestres? Una escola més imparcial, fins i tot més intolerant contra la injustícia, contra l’insult, contra la manca de dignitat? Ho pensem, els mestres, com l’escola ha de bastir el futur democràtic d’una república?

Ara n’hi ha uns quants polítics que volen entrar a l’escola amb les seues dèries i patologies. No diuen, “llegim, mestres, preparem-nos per ajudar els xiquets, per facilitar-los l’entrada al coneixement!”. En realitat, n’hi ha polítics maldestres que volen pegar contra l’escola, com ho van fer l’1 d’octubre de 2017, amb una violència que era una lliçó del que no s’hauria de fer mai. A espanya això és el model de l’acció política, un model impune i legalitzat per la màfia judicial. N’hi ha qui defensa amb impunitat proclamar-ho: ataqueu l’escola!

La pedagogia franquista ve d’ací, per això es van acarnissar contra els mestres: matar els mestres, baixar les finestres i les persianes i deixar l’escola fosca. N’hi ha més exemples. Ahir, a València, la tolerància policial davant una acció feixista farcida de càntics xenòfobs, semblava una acció inaudita, de braços caiguts de la llei, on la seguretat policial tolera el feixisme, si no és que l’atia. Ahir allò de València representava un altre insult a la democràcia, que no és casualitat quants en van, autoritzats pel govern espanyol. Espanya és una provocació constant amb himnes de por i d’odi. Ens han intervingut l’economia, els comptes, allò que podem decidir econòmicament. Si encara no han pogut decidir què podem dir i que no, ens atien comandos feixistes per posar la por al cos de la gent, si ens decantem per la llibertat, per l’expressió lliure, per la democràcia.

M.Rajoy representa ara aquell crit “mori la intel·ligència”. Representa la mediocritat política. Una vergonya. Així que he començat avui l’escola amb una activitat de lectura lliure, perquè llegiren els xiquets. Ep, tothom a la biblioteca a llegir! Trieu un llibre i llegiu.

I ara vindrà la segona part, de la lectura, xiquets, però un text que us llegirà el mestre…

A partir d’una lectura de Jem Cabanes a l’Ateneu de Bétera, ens vam decidir per comprar el llibre “Nosaltres, els fusterians” que ha editat Perifèric. El text que Cabanes havia triat era ‘Ell ho sabia’, on l’escriptora Raquel Ricart recorda detalls d’una història de vida, el dia que Fuster va publicar ‘Nosaltres els valencians’. Entre més arguments, l’escriptora explica perquè escriu en valencià, i com li fa mal que ningú li demane per què ho fa, en la seua llengua. Però, ai, segons Raquel Ricart, la resposta no es troba en les paraules, sinó al voltant i darrere de les paraules. Ella ho sap, com Fuster, per què. I n’hi ha que no ho podran saber mai.

No us perdeu el relat d’una mare, un tros de carta d’una mare a la seua filla escriptora:

“La mare Angelika Schrobsdorff, una escriptora alemanya que va viure refugiada a Sofia de 1939 a 1947, escriu: “No m’entra al cap que algú es puga expressar tal com és en llengua que no siga la materna, perquè estem íntimament lligats al nostre idioma. Més que cap altra cosa, és una expressió de la personalitat, de la mateixa manera que més que cap altra cosa és la clau per accedir a un poble i a la seua cultura. El vocabulari i la gramàtica es poden aprendre, és clar, però el que hi ha al voltant i darrere de les paraules, mai. Per tant, si canviem el nostre idioma per un altre, no ens convertim també en una altra persona?”

Sí, aquest relat de Raquel ja pagava el llibre de Nosaltres els fusterians, però ves que ella també xarra en l’altre llibre, Nosaltres, les fusterianes

[…]

Els xiquets, els contes i Llorenç Giménez

Dues hores per retrobar-nos amb els contes i els llibres a l’Ateneu de Bétera. La llar de foc, el corral, la llenya, la plaça, i els xiquets. Els pares, també, perquè a veure si enguany els pares fan de pares i no amollen el cabàs, que després se’n van a fumar o a xarrar a la plaça. Els llibres de la fira, el programa de Cap d’any i de Reis, i els llibres infantils. Enguany torna Llorenç Giménez que ha fet una tria de contes d’hivern, contes parlats, narrats, representats, jugats, llegits. Entre més històries en contarà una d’Enric Valor, el mestre, i passarà per contar-ne dels seus llibres. Va ser dels primers homes qu es va decidir a viure del conte, que no és el mateix que viure del cuento, que d’aquests n’hi ha massa. Viure dels contes perquè quan encara ningú no ho pensava, ell va veure’n la necessitat d’anar de poble en poble, de plaça en plaça, per cada escola, a explicar la riquesa valenciana de la tradició oral. Després en vindrien més, molts més, que van aprofitar el moviment en favor del relat oral, però potser que Llorenç va ser dels primers a arriscar una vida en favor dels contes, els succeïts, la llengua, i els autors valencians.

En temps ben durs —el govern durant vint anys del pp no facilitava res en favor de la cultura i de l’escola—, sense mitjans propis (ni televisió ni ràdio), n’hi ha que van mantenir l’aposta per l’ofici de contar, i vet ací que avui ho gaudirem en directe, a Bétera.

Xiquets, xiquetes, sinyors: vet ací un gat, vet ací un gos…

 

Les improbables Txèkhov valencianes (1): maria jesús bolta

L’últim dels relats de La improbable vida de Joan Fuster és de l’escriptora Maria Jesús Bolta. Un conte titulat “Creu-me, jove” protagonitzat per una adolescent que vol ser llauradora, com son iaio, als camps d’arròs de l’Albufera. El mateix Joan Fuster prova d’alliçonar-la també en l’estudi, però tampoc no cal deixar el deler de treballar la terra, si és el que la jove vol fer. El relat s’estructura en minicapítols amb subtítols d’entitat pròpia, a base de frases o aforismes del Mestre. Potser que cada subtítol ja puga merèixer el conte, i també el llibre (per com et fa repassar essències de bona literatura i d’història de nosaltres, els valencians). El final del conte aconsegueix una emoció impròpia —Fuster hagués dit “fuig, fuig!”. Però si com diu l’escriptora Bolta, i ja confirmava Fuster als seus llibres, llegir no és fugir, sinó seguir vivint, cadascú a la seua manera, ací ja tenim suc per deixar-nos atrapar en una posteritat que serà de paper, en Txèkhov mateix, però sobretot en Joan Fuster.
Al remat, la jove que vol ser llauradora com son iaio malgrat els pares, que com molts pares del món voldrien que estudiés i estudiés, és una mica la pedra filosofal dels valencians: Fuster volia que els valencians fórem cultes!, de lletra…, llegits almenys, en canvi d’uns pares que de cap manera no s’hi han decidit per la cultura ni pels llibres. Què vull dir, doncs que gairebé el 90% dels pares valencians volen que els seus fills estudien, potser més i tot, —estudiar sí, però una vida culta, racional, uiii, fóra massa…Massa? Això és, podem arribar a estudiar molt, arribar a llicenciar-nos, a diplomar-nos, a doctorar-nos,  a fer tot de màsters, però mai arribar a ser de lletra ni de la cultura dels llibres. Quin aforisme, xa! És el nostre horitzó, valencians?, o com ens convida Maria Jesús Bolta, serem capaços de convertir-nos? Tant de bo la terra que ens estimem fóra un llibre d’amor i un honor col·lectiu dels valencians…

La improbable vida de Joan Fuster ha sigut editat per Tres i Quatre, a València. Un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Va, joves, lluitem contra l’aforisme que ens persegueix.

La fira de llibres a Bétera (2)

Hem començat amb bon peu. Bona nit i bon Nadal, diu Dídac quan entra a la fira. Responem bona nit i bon Nadal. És que és bo, respon Dídac, després d’això d’anit. Aahh, és veritat. El bon peu!

A la fira, tenim un ventall d’autors, d’assagistes, novel·listes, poetes, narrativa, teatre, contes infantil… Uff, quina tria farem, avui!

Josep Pla, Raquel Ricart, Tomàs Llopis, Juli Alandes, Joan F. Mira, Pepa Guardiola, Mercè Rodoreda, Carmelina Sanchez-Cutillas, Marie-Celie Agnant, Paula Hawkins, Vicent Pallarés, Màrius Serra, Xavier Theros, Martí Domínguez, Jaume Cabré, Jesús Tuson, Enric Sòria, Charlotte Wood, Núria Gago, Tolstoi, Marta Pessarrodona, Empar Moliner, Pilar Rahola, Anna Frank, James Salter, armand Company, Gema Pasqual, Carme Riera, Care Santos, Dan Brown, Kazuo Ishiguro, Xavier Gual, Ferran Torrent, Núria Cadenes, Vicent Cucarella, Sílvia Soler, Ester Vizcarra, Josep Ballester, Toni Mollà, Sòfocles, Plaute, JoanCMartín, Enric Satué, Nando Zanoguera, Dorothy Day, Ferran Garcia-Oliver, Joan Garí, Sanchez Pinyol, Carme Junyent, Jaume Cela, Pau Viciano, Joanot Martorell, Les fusterianes, els fusterians…

Aquests són una selecció dels autors, una primera tria, exposats en aquesta fira de llibres i de Nadal a l’Ateneu de Bétera. Avui tenim concert, n’hi ha un físic quàntic, Carlos Navarrete, que ens farà un tast de música rara rara, a les 22.30h. Si veniu, benvinguts, i si veniu demà, la fira serà berta a partir de les 19.00h

Sí, sí que hem començat el Nadal amb bon peu. Té raó Dídac.

 

 

 

 

Lliurament del 37 premi Enric Valor

El Centre Cultural de Picanya acollirà en unes hores el lliurament del premi de narrativa Enric Valor que organitza Edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya. A l’Horta Sud, a tocar de la ciutat, la gent del Bullent i la regidoria de cultura organitzen un dels premis de narrativa de prestigi, amb un acte que aplega discurs, sobrietat, compromís, identitat i escola. Fa molts anys que Picanya va establir una relació molt particular amb un dels millors narradors d’aquest país, Enric Valor, i com cada any, pels volts de Nadal, torna el reconeixement i la gratitud a un dels valencians cabdals del segle XX: la llengua i la literatura, les rondalles i la narrativa. Enric Valor és un clàssic de primera línia, malgrat allò que deia amb ironia Vicent Escrivà (a Catalunya el lligen poc, una llàstima). Només per la novel·la l’Ambició d’Aleix ja hagués merescut el reconeixement general —Jem Cabanes en parlava gojós d’aquella escriptura pulcra, neta, acurada, com pocs escriptors catalans de tot temps van saber fer. Ho explicava fa molt i molt Sanchis Guarner, fins i tot Joan Fuster, que la narrativa de Valor era una escola de llengua. Potser perquè va haver de fer escola, amb les gramàtiques, i les lliçons de llengua, no va poder dedicar-se com hagués volgut a la novel·la.

Dissabte, 20.00h, el centre cultural de Picanya reviurà com cada any un dels jorns imprescindibles del nostre calendari. En moments convulsos, que atempten contra la cultura, l’escola i contra la literatura del país i d’un senyor escriptor, no us voldríeu perdre tanta ambició.

Cinquanta mil històries a Brussel·les: crònica9

Hem fet nit a Perpinyà i hem eixit enjorn. Com diu el professor Guardiola (no us perdeu les declaracions a Manchester de perquè lluu un llaç groc) si ens llevem enjorn, matí i prest, serem imparables. Malgrat les condicions complementàries, que ves si en tenim a la contra de mal respir i d’agressió constant.

Fa dos dies érem a Brussel·les, a la vora del president Carles Puigdemont, en favor de la democràcia. D’ençà, hem passat per Bruges, Luxembourg i Perpinyà; després, esmorzàvem a la carretera, a prop de Vilafranca, abans de pegar cap a Bétera, final de la nostra ruta europea. Hem tingut un viatge extraordinari, concentrat en cinc dies intensos, dalt d’una autocaravana. No veníem a fer turisme, ni a fer vacances. Calia ser-hi i vam decidir de ser-hi. Escric a casa, repasse els cinc dies, els moments especials, la feina personal sense fer, el fardell de roba d’hivern que hem tornat (quin fred fa a Europa), repasse què faré demà, unes hores abans de l’escola… Hem tornat contents de participar d’aquest projecte cívic, de venir voluntàriament a donar suport a un home i un govern compromés amb el país. Nosaltres hem tornat a casa, però el president, no; ell no ho pot fer; s’estarà a Bèlgica perquè el govern espanyol, que ja ha fet presonera Catalunya, l’amenaça en privar-lo de llibertat, com si fos un delinqüent. El president tindrà cinquanta mil històries, ara, una per cadascú dels que vam ser-hi allà. Nosaltres tenim una història per hom, per explicar, a grans trets, els detalls d’un moment únic. Ell no ens coneix a cadascú de nosaltres, no, però nosaltres sabem com se la va jugar, per consciència i enteresa. Amb ell, n’hi ha més de polítics exiliats, com n’hi ha d’empresonats. A Espanya, per les idees, n’hi ha gent en presó encara: polítics, músics, cantants, titellaires, joves… Per les idees. És el segle XXI, però aquest estat funciona així encara. Per les idees, empresonen els homes; per ser un delinqüent, no. I de delinqüents n’hi ha a dalt de tot del govern espanyol, a la casa reial espanyola, en la majoria d’empreses d’energia o de l’íbex. A l’església, a tot arreu, n’hi ha. Delinqüents lliures, en la seua majoria, en canvi d’empresonar homos honestos. Patim una justícia de revenja, en un estat revengista, en especial contra la llibertat i la democràcia. Vet ací la raó del nostre viatge, una d’elles, en favor del nostre país i contra la corrupció democràtica d’institucions i persones. Cinquanta mil històries en favor d’un president, en favor de la llibertat dels presos, cinquanta mil raons per aconseguir de viure en democràcia.

 

L’Aljama de Bétera lluu l’emoció de ballar

“Qualsevol cosa que hom esmente,, qualsevol frase, des d’un comentari aparentment innocent, fins a un pensament filosòfic profund, reuneix dues condicions: és la manifestació d’un pensament però també la inevitable expressió d’una emoció” James Joyce

“Educar la ment sense educar el cor no és educació en absolut” Aristòtil

He agafat dues cites d’un llibre que encete sobre l’educació dels mestres, de la professora Carme Timoneda, per obrir l’opinió de l’espectacle que l’Aljama ens ha regalat aquesta nit, en la X Mostra de ball i música tradicional. Un recorregut pells instruments de música popular, o de música clàssica, a través de les explicacions d’Asier de Benito, eren la pàtina pedagògica, d’escola: els instruments que servien també per adobar el ball a la plaça, dins la festa o la cerimònia.

La sorpresa, en aquesta mostra, era l’emoció, que els directors de coreografia han sabut transmetre en un espectacle pont entre dues mostres, jo afegiria una tercera (la vuitena), grans mostres de cultura popular que l’Aljama teixeix de fil d’or. Avui la clau era la dona en la tradició popular, però també en la vida rural —afegiria que també urbana—, dels valencians. Però sobretot en la vida rural.

El relat d’Isabel Martí és un poema-regal al reconeixement merescut de les dones en la tradició, a la feina de cada dia, a l’ofici de veremadora, cosidora, llavadora, al treball en general fora i dins de casa, a la mare, al bressol, a la cançó de rapinyar…, un text que caldria portar a totes les escoles del país perquè els mestres i els xiquets puguen conèixer i aprendre de l’origen de tot plegat. Un repàs a tantes dones també com han fet possible la recuperació de la riquesa del patrimoni cultural dels valencians, a través de les cançons, els balls, el vestuari, els romanços, les històries, els succeïts.

Els noms propis, la imatge, els pobles, la comarca, cada comarca, tot plegat conforma un país possible tan ric com entusiasta, malgrat les penalitats. Si ara lluïm o gaudim de Pep Gimeno Botifarra, per posar un dels exemples més grans, o de Marieta Guerrero, o d’Amparo Hurtado, és per la contribució d’aquelles dones que van cantar i memoritzar una història no escrita dels valencians, a través de la tradició i de la cultura. Sens dubte que els valencians seríem menys valencians, però sobretot seríem menys agraïts, menys d’aqueixa pasta de què som fets.

Finalment, l’emoció d’un bolero excels, sublim, sense postisses, només ballat per les dones, reconeixement a tants anys de feina i esforç. L’auditori ho ha sabut agrair, potser perquè ja sabem com balla cada any a Bétera, l’Aljama —perdoneu-me el delit—, i la combinació d’imatges, llums i coreografia ja ens guiava a l’exclamació: oooh!, un gest que podem traduir sense pecar d’humils: si la tradició era aqueixa estètica, podíem entendre que grans mestres pouaren de la música popular per fer simfonies que han perdurat en el temps. Gràcies.

Per molts anys, l’Aljama de Bétera

Torna la festa de l’Aljama, música i cultura popular

DCVB: Cult. pop.—El nostre poble conserva nombrosos balls típics. No sols en les festes majors i altres manifestacions joioses de dins les poblacions, sinó també en les festes familiars de la pagesia, el ball té una gran importància. Les noces, les matances, les acaballes del segar i d’altres feines agrícoles col·lectives, se celebren amb balls en les masies…

Dissabte 2 de desembre, la casa de la Cultura de Bétera, el Camp de Túria, acollirà la X Mostra de música i ball tradicional, enguany amb el títol “En Clau de dona”. Una participació-col·laboració d’experts i especialistes en diversos camps de la cultural popular faran de l’encontre de dissabte un reconeixement a les dones, claus en el desenvolupament cultural d’aquest país.

Les veus de Marieta de Bétera i Pep Gimeno Botifarra, els músics Tobal Rentero i Asier de Benito, a més de la pròpia rondalla i el grup de ball, ai:, són un dels espectacles tradicionals de més bellesa ara mateix. El preu de la festa també serà popular i la caixa anirà íntegra a la fundació Vicent Ferrer. Si voleu gaudir d’un dels grups més fets del ball popular, en teniu l’oportunitat dissabte a Bétera.

El dia de després

Cada minut que passa és intens, no ho neguem, i nou, per això n’hi ha nervis i tensió. Inevitable. N’hi ha coses que no entenem, com ara la dimissió del major Trapero, si ho havia fet tan bé, fins ara, i havia dit que seria fidel al govern català. Potser la tensió, o potser per desviar l’atenció cap a un altre focus. Sembla que, durant les hores que vindran, els Mossos són una peça clau, per defensar-nos de la brutalitat i el feixisme. Així que això de Trapero, en no ser explicat, sembla una altra cosa, però més coses han anat així aquests mesos i les jugades han sigut bones. Boníssimes. Fins dilluns (!) que vindran a torbar-nos, oho suposem, caldrà fer vida normal, com ha dit el president, o fer que semble normal. Entre més coses, aquest apunt de l’Eduard a “Solcades” potser que siga el millor bon dia del primer jorn de la República. Un text extraordinari d’estima a la terra, a la llengua, al país. Això era llevar-se de bon matí i tirar per feina, i deixar eixir el sol…

Aquesta vesprada, nosaltres hem estat a València, manifestant-nos. Una gernació entusiasta, amb molt de jovent, contra el feixisme i per les llibertats. Hem estat escortats tota l’estona per la policia espanola. Avui sembla que sí que ens protegien, o ens vigilaven, de ben aprop. Tot el temps ells caminaven davant, darrere, al costat, a l’altre costat, amb nosaltres. Alguns fin i tot hi conversaven amb els manifestants. En valencià!!! Paraula, xa.

Ara baixarem a l’Ateneu a celebrar-ho. I encara continuaré explicant què passa, sobretot per rebaixar, per disminuir tanta emoció, tant de neguit a la panxa. Com tot és tan nou, no sabem què cal fer a cada moment, que no ho sabem… Potser per això fem de menys més didàctica als mitjans, i menys repetir allò que ja sabem. El país no pot tenir la sensació d’un no viure, si n’hi ha símbols que canvien sense explicacions clares: com és que els consellers deixen de tenir protecció?, quin grau de compromís amb la República té el nou cap dels Mossos?, quan ha de venir la gent a protegir què?, i els bombers?, i els tractors?, i l’escola?, i TV3 com és que s’està tant de temps del telenotícies repetint què diu espana?, que no han canviat el xip, encara?, i les banderes d’espana en llocs oficials?, i així cada minut, capa moviment, cada gest…

En unes hores serà diumenge. Paella. El Puig. El camp. I teatre. Pep Ricart actuarà de vesprada a Bétera. Sí, és molt fàcil de dir, que cal fer vida normal. Però, i de les amenaces que rebem a cada moment, de d’allà?

 

Per la llibertat!

Avui ens han convocat a València, en favor de les llibertats i contra el feixisme. Encara unes hores després d’aquest jorn històric, després de dues copes de cava i un herberet de Beneixama, ens conxorxem per baixar a València en el tren de les cinc. No n’hi ha temps per a les vacances, ni per al repòs, en aquest país nostre necessitat de l’ajut de tothom. Espenta, companys, i coratge. Tenim molt camí fet, més que no ens podíem pensar quan érem joves, ai, i ja som ací. València ha convocat la gent, de la ciutat i dels pobles a manifestar-se en favor de la democràcia, de les llibertats, contra el feixisme. També sense poder festejar el guany, encara fa unes hores, de catalunya, ja tenim ací un altre repte important, sobretot perquè espanya ens juga a la contra: ha aprovat que grups violents puguen manifestar-se també contra la llibertat i contra la democràcia. Ara que ho sabem, cal anar amb compte, acompanyats i dir-los que no tenim por, perquè som en favor de valors com el respecte, la dignitat, la llibertat, l’expressió, en favor dels drets humans, declarats l’any 1948 en l’Assemblea de l’ONU. Drets humans? 1948? ONU? Com voleu que espana ho puga entendre, si ja ha tret les banderes aquesta nit pels carrers de Barcelona, contra l’expressió i la llibertat, contra Catalunya Ràdio i contra una escola pública. És el que saben fer: violència i agressió. Uns quants gramàntols, feixistes, ataquen la llibertat dels pobles. Agredir, pegar, amenaçar? No podem ser mai iguals: i això nostre té més valor que tots els somnis, i totes les foteses: per molts anys!

La manifestació de València és a les 18.00h, i eixirà des de la plaça de Sant Agustí.