El calendari festiu: la vespra amb els KingCool

D’uns anys ençà, l’Ateneu de Bétera obri la festa major, la mateixa vespra, amb un concert lúdic. Enguany els KingCool van aconseguir l’objectiu amb escreix, de fer-nos passar una estona divertida de bona música i xarraes entre els dos passarells que van acabar de matinada: si ara l’un ara l’altre, Xema i Pau, fan versions de diversos estils i de qualsevol músic de fama internacional: Beatles, U2, Rollings, Elvis, amb lletres adaptades a la ironia i la riota que potser que siguen encara millor que les versions originals. Ep, que també versionen músics de casa, que no els fa pena res. Els hem proposat de tornar quan vulguen, si és que ho passarem rebé. Si teniu la possibilitat de torbar-los, de ballar-los de contractar-los, no us apenedireu. Retornen amb abundor i garantia la inversió feta.

Anit va començar la festa de veritat a Bétera, malgrat que la tronada i l’aiguat de l’última hora va impedir l’actuació de la banda i de les Sis Veus per al poeta Estellés. Ja esperem que l’ajornament convide a fer el concert de veritat al palauet, a setembre o l’octubre: la sonoritat guanyarà de segur, i el producte final.

Nosaltres ja hem començat a protegir les parets per a la nit del foc i ja tenim xafarranxo de sopars a la fresca. La festa convida a això. A deixar anar les hores, les menges, el meló, la cervesa, el gin, les orelletes, i ja anirem filant quantes coses més.

 

Sopar Groc a Bétera: crònica 3

Nelson Mandela va dir: “IMPOSSIBLE ÉS ALLÒ QUE NO POT PASSAR FINS AL MOMENT QUE PASSA.” És clar que, ell, és un referent universal del segle XX, i qualsevol frase o sentència és com una lliçó. De vegades la por s’instal·la entre els homes bons, entre les dones, i agafar-nos a un clau, a un nom, a una frase ens protegeix o ens aporta aire per tornar a avançar.

La nit del Sopar Groc va afegir tres grans moments que cal tenir en compte: l’un, el discurs valent de Rosa Dasí, historiadora, dona compromesa, presidenta de l’Institut d’estudis Comarcals, un dels referents feministes a la nostra comarca. Ella va demanar diàleg, coratge i respecte per aquest compromís amb els presos polítics, per això el compromís de l’Institut en l’organització del sopar, i també va demanar respecte per tots els moviments capaços de defensar la llibertat. Sobretot, ho deia, perquè s’ha instal·lat un polsim de por en el pensament d’una part dels demòcrates del poble, que van dubtar d’assistir al sopar per allò de què podien dir els veïns, fins i tot, si tenien res a perdre… El dubte els corsecava contra la llibertat. Rosa Dasí va demanar intel·ligència i fermesa, contra una passa voluntària d’enaltiment de l’espanyolisme caspós i barroer, violent. L’institut demana coneixement i sentit històric.

El segon moment, va ser la presentació de l’Associació Solidaritat amb Catalunya, per la llibertat i la democràcia, dels primers valents a convocar accions solidàries amb Catalunya, en favor dels presos, la llibertat, la democràcia, sobretot ara que el retrocés democràtic afecta tothom, no només Catalunya, sinó els valencians els primers. Els insults a la llengua, a l’escola, l’ataca judicial als drets dels valencians, la burla contínua al finançament… Solidaritat ha bastit en poc temps una resposta valenta contra la incomunicació que han construït els mitjans espanyols entre Barcelona i València. Manuel Colomer va agrair la invitació i va convidar els assistents a sumar esforços per garantir espais de llibertat i democràcia al país valencià (compromís havia vetat voluntàriament l’assistència a l’acte de Bétera).

El tercer moment extraordinari del SoparGroc, i final d’aquesta crònica, el va posar Rosa Espuny. Va voler agrair el suport d’aquell sopar als presos. Va explicar com se senten de sols, els catalans, amb l’allau de mitjans espanyols que han malinformat d’allò que passava, va explicar que els petits brots de solidaritat que es reben de fora de Catalunya són tan benvinguts i els emocionen de valent, perquè són sincers i comparteixen un ideal de llibertat i de democràcia que a l’estat espanyol són complexos de defensar. Per això agraïa aquell sopar, els discursos, i totes les accions que s’organitzen al País Valencià amb aquell objectiu.

A dins el corral de l’ateneu rebíem la informació puntual del que passava a fora, a la plaça. Els veïns de Bétera que s’hi havien manifestat contra la presentació del llibre i el sopar groc —dos exmilitars, un ferrer, i tres joves que només volien gresca contra la democràcia, algun militant del pp o de ciutadans— van anar desapareixen i abandonant aquella actitud antidemocràtica sense alçar pols ni polseguera. Més tard va arribar un escamot de València. Vam telefonar els municipals, que van aplegar-se al minut i els vam explicar que, nosaltres, de violència no en volíem cap, malgrat que hi havia la provocació i els insults. Que faríem el sopar, i la festa final, malgrat l’amenaça constant. Els vam demanar que si hi arribava més gent, feren la feina de protegir la llibertat, de reunió i d’expressió, drets universals emparats per l’ONU des de 1948, que n’hi ha energúmens que no han llegit o aprés a la seua escola. No és una casualitat, pobres.

 

 

Sopar Groc a Bétera: crònica 2

Mentre entrenàvem el protocol del sopar groc, vam tenir l’avís que pujaria gent de València a provocar. Uns altres des del poble es manifestaven contra l’acte a la seua manera: a la presentació d’un llibre CONTRAPOSEN una bandera. Una bandera contra els llibres és una metàfora suficientment clara i entenedora. Però no saben fins a quin punt és de perillosa la imatge, si això només ho fan les dictadures: contra la cultura, o l’educació, o el reclam d’un finançament just, posen banderes als balcons. En posen dos en realitat: l’espanyola i la de la ciutat de València amb franja blava: ells volen agermanar la violència d’una amb l’altra, malgrat que, de valencianistes, aquests violents d’espanya no en són gens. Perquè LA SIMBOLOGIA ESPANYOLA NO ENGANYA NI S’AMAGA. Pengen una bandera, com podrien mostrar un jutge, un polític espanyol, un de qualsevol, un borbó, la policia, l’església, la majoria de mitjans, si no tots, perquè tot això és el que poden mostrar: una amenaça. Viuen la vida com una amenaça, la por contra els altres. I els altres anem construint. Perquè ens agrada de viure la vida. Però si volem aprofundir què més diuen, en els seus comunicats, llegim: —No podem tolerar que es presente un llibre a Bétera! No podem tolerar la llibertat d’expressió, i encara menys si parlen d’independència.

“No ho hem de tolerar” vol dir que ells s’erigeixen en amos de l’espai públic i volen decidir qui té dret a expressar-se i qui no. Això fa referència a un temps, a un espai i una època que molts hem viscut directa o indirectament. Per ells la sllibertat de l’espai públic és arrancar i trencar els cartells que anunciaven la presentació del llibre. És destruir la nostra comunicació, si no els convé, és decidir qui pot comunicar i qui no. I en això els mitjans en general, ves si han fet un paper antidemocràtic tots aquests anys. Perquè la revifalla espanyolista no és un moviment en favor de la democràcia i de la llibertat: com si digueren en resposta:

—Vosaltres voleu fer un país bell i interessant, nosaltres encara el farem el nostre més bell i poètic.

No. Això d’ells és un cant en favor de la violència, l’amenaça i la dictadura. Ciutadans acaba de publicar “Seguridad y Orden”, un clam a la por, copiat del model feixista alemany dels anys ytrenta, vol tornar a posar la por al cos de la gent. I ves si ho havien aconseguit dijous 9 d’agost:

Davant les amenaces de VOX (l’extrema dreta feixista), l’Ajuntament de Bétera va fer un comunicat oficial en el qual assegurava que la presentació no es faria en cap espai públic(!). És veritat, es feia en una associació pública sense ànim de lucre, però i què que ho haguéssim fet en una plaça, o en un local de l’ajuntament?, què hagués passat, si és la presentació d’un llibre i la invitació a participar de la solidaritat amb els presoners polítics? Encara més, el COMUNICAT oficial assegurava que cap representant polític de l’Ajuntament, ni de Compromís ni del PSOE, amb responsabilitat de govern, no seria en aquell acte de presentació ni en el sopar. Ni acostar-s’hi!

Vox podia estar tranquil, per això

L’extrema dreta ja havia guanyat, almenys havia vençut amb el discurs de la por, i els representants públics valencians de Bétera, se suposa que demòcrates i amants de la llibertat, obeïen aquell discurs antidemòcrata i xenòfob, espanyolista de Vox, en acceptar de no participar en un acte que reclama la llibertat i la democràcia  primer de tot. Just aquells homes i dones que són en presó o exili, des de la MH Forcadell a Ponsatí, des de Gabriel a Puigdemont, de Cuixart a Sànchez, són en presó per exercir la llibertat i la democràcia, sense defallir, que és la seua responsabilitat i la missió per a la qual han sigut elegits. I només un Estat policial, feixista, pot empresonar ningú per defensar la llibertat.

Ací els nostres representants polítics es van espantar, i van abandonar la missió de defensar la democràcia a ultrança, fins a les darreres conseqüències. Com van fer molts mestres, llauradors o polítics republicans en el 1936. Sense defallir.

Les absències en moments clau fan mal. Perquè són significades i representen què som capaços de fer en favor dels valors i dels drets universals, malgrat les amenaces. L’ONU va aprovar la CARTA dels Drets Universals l’any 1946 (o 1948, ara no ho sé), i naturalment que l’estat espanyol no ha acomplert mai completament tots els seues estatuts, malgrat que la va signar. És això que representa un Sopar Groc a Bétera, a Barcelona, a Gandia o a Palma: la defensa de les conviccions democràtiques i els drets universals, de cadascú i de tothom, pese qui pese, amenace qui amenace.

Però ja sabem com d’excèntric és l’Estat que patim, i explica tan bé Vicent Partal. I quanta pedagogia caldrà per guanyar respecte, coratge i fermesa democràtica.

[continuarà]

 

#Folkestiu2018: un foc domesticat

Anit vam tenir una festa gran, molt grossa, a la plaça del Mercat, que va contagiar els carrers: el Major, el Boïl, la barana del castell, la placeta del Sol, el carrer del Xiquet de Bétera, l’Albereda… Els dimonis de Massalfassar van portar l’infern a Bétera, amb el bestiari gros, la bicicleta, el drac, el cuc, els molins, el castell, la caldera del butoni, la gàbia del rector, i la gent s’hi aplegà a viure’ls de prop, a agrair aquella festassa del foc domesticat per l’home, o pel dimoni, siga home o dona, que fa la festa fins que n’hi ha vida. El conjunt és estètic, tan plàstic com espectacular, sobretot perquè som pobles que vivim el foc com una festa pròpia, part indestriable de la nostra cultura, i sabem agrair l’esforç d’aquell joc lúdic de dimonis, danses i música que els acompanya. Amb tanta calor com feia anit, aquells dimonis, quina paradoxa, es van guanyar el cel. Per això els vam felicitar. Els vam felicitar perquè anit l’Horta i el Camp de Túria —Massalfassar i Bétera— s’aplegaven amb il·lusió en un programa folkestiu que ens va regalat emoció des del primer jorn, amb el cant d’estil tradicional, el Josemí, el Xavier, Marisé… Però també, amb els llibres imprescindibles, les versades, el ball de plaça i el joc de dimonis. Al JV Frechina i els seus, el nostre reconeixement més gran, des de l’Ateneu de Bétera, per elevar a la categoria de cultura, de culte, el coet, el foc i el bestiari tradicional.

Urbàlia Rurana sabé posar la cirereta al folkestiu, amb tant d’ofici com atresoren el Torregrossa i els seus músics: ball de festa, ball de plaça, revetlla, música i ball sense parar, una festa que ningú no volia que s’acabés, perquè som a l’estiu, en aquest principi intens d’estiu, que representa la faena feta de molts d’oficis i les vacances a tocar: la festa a la plaça del Mercat, en un espai reduït, amb els balls populars ens torna una tradició rural i festiva molt particular de com els pobles agraïen les collites, el jornal, l’esforç col·lectiu o la germanor entre veïns i forasters. La revetlla també és acollida i és llibertat, perquè encomana el goig de compartir el plaer més lúdic i festívol amb tothom que arriba, que considerem hoste d’una nit o d’un ball.

Els Urbàlia van fer una gran cloenda i la plaça va ballar com mai, i fins i tot els que eren en les cadiretes mirant-s’ho, ho feien embadalits perquè ho fruïen tant i més com si ballaren. A tot l’equipàs que ha ordit el folkestiu d’enguany,una lloa ben aferrada, perquè ja teniu feina a pensar què oferireu de tant extraordinari el 2019. Per molts anys.

 

 

Folkestiu2018 tercer jorn: els dimonis i Urbàlia

Anit vam viure aquell jorn dels somnis a la plaça en favor de la creativitat, els músics, la resposta del públic, el compromís ferm de l’ajuntament, i un Ateneu cívic que creix cada dia com una institució no exempta de complexitat i idees. Encara si viurem avui el tercer jorn d’enguany, que el repte de l’any que ve ja se pressuposa de lo alto, si mantenim el criteri de continuar investigant i aportant a la plaça productes excelsos que tinguen una resposta tan col·lectiva com entusiasta. Anit, Kepa Junquera va deixar anar tota l’exposició d’acordions i de joves que van ballar davant l’escenari cerimonials bascos de benvinguda i festa: abans havien sopar i endolcit el cos amb coques fines i orelletes, i ja volien venir el 15 d’agost a portar cossiet. I encara no havien aparegut el Xavier de Bétera i l’Hilari Alonso, de Muro, per cantar plegats un batre amb xalaparta… Què què, sinyors!

L’organització no parava, i ves que cal gent per fer rodar el cap i la plaça, perquè les coses no naixen sense reg ni sense devoció, i mans per fer viure un festival així. Després ens queixarem, en les reunions de la junta, però les idees de Toni Marzo, que si no ho havia dit encara, a més d’ànima d’aquest projecte és director general de medi natural, tenen tant de valor que l’Ateneu s’arromangarà quan calga, què calga, perquè siguen una realitat a la plaça. Anit allò no es pagava amb diners, malgrat que en valia molts, de diners. Però l’aposta pels artistes, cantants, balladors, músics, ja paga la pena, i la inversió ja traurà fruit, en cultura i en escola. I l’esforç del festival ja fa i farà saó, amb el temps i si la mirada és neta i honesta.

El tercer jorn no ve despullat, que n’hi ha els CantaCanalla, els dimonis de Massalfassar amb tota l’artilleria de l’infern, i la cirereta del Toni Torregrossa i els Urbàlia Rurana, un altre referent dins la història del folk valencià. A partir de les vuit i fins a la matinada (posem les dues?) la plaça del Mercat pegarà a esclafir per la cultura. Demà ho explicarem, però la festa va assegurada, a més que teniu una parada de llibres alternatius, compromesos, anarquistes, de valencians i de republicans… Ah, que no ho he dit, a última hora de la nit, segons que es mire el rellotge de l’endret, va afegir-se al sarau Vicent Font, el rector, el vam convidar i va provar d’ampliar l’armari de feligresos: nosaltres el vam convidar a fer una xerrada al corral de l’Ateneu, quan ens avingueu: i de quina cosa voldreu que us parle, ens va demanar. I nosaltres, i ell no va fer cap gest d¡oix, ja lo ho hem dit: església i identitat: cristians valencianistes, potser… Coms eran les coses que va ser ell que va confessar, en dir-nos: la primera vegada que vaig passar acompanyat per aquesta plaça, en mirar la façana de l?Ateneu, qui em feia de guia em va avisar: compte, ací tens els nostres enemics!

Home, ens vam exclamar, tan bons xics com semblem, don Vicent! Bons xics, però ni beats ni combregaors. I ell que va reblar dient-nos:

—És més fàcil que jo vinga ací, a l’ateneu, que vosaltres allà, a l’església, bandidos!

En això que li va sonar el telèfon i l’home se n’hagué d’anar, i vam posar punt i final al debat. Bona nit.

Folkestiu2018: el segon jorn

Pensat i fet és un grup de danses que canta, o un grup que canta i també balla, sota la direcció de Carme Navarro. Són al folkestiu2018 convidades per primera vegada i obriran el segon jorn, encara amb la caparra d’anit, que vam viure un Envit de versadors que, els mateixos versadors, van anar desfilant què caram volia dir, l’envit entre cantadors i públic: tant Josemi Sánchez com Paco de Faura van mantenir-nos joisos durant més de dues hores, perquè com diu aquest versador-dolçainer, allò que fan els cantadors d’estil valencià és molt gran, encara si no ho has vist mai. Anit van afegir el joc que el public escrivís sobre allò que volien que es cantés a l’escenari, feina tenien, els versadors, per no riure i agafar l’ofici com es mereix. Marisé va estar extraordinària, i Isabel de Quart; Xavier i Apa van mantenir un nivellàs de cant fins que van voler. Albaes, l’Ú, l’Ú i el Dos, un Dotze… Josemí demanava si ningú no ho havia enregistrat en vídeo…

Aquesta nit Kepa Junquera vindrà acompanyat de les joves bruixes ‘Sorginak’, una mena de dones d’aigua o de bosc que passarien per combregaores valencianes del secà, però en realitat són bruixotes, joves, roïnes com la tinya. Fóra la broma, si ho voleu, acompanyen amb balls, ritmes i veus, un dels músics emblema a Euskadi i a Europa.

L’organització de l’Ateneu i les regidories de l’Ajuntament (apunteu Toni Marzo i Joano Baudés, per exemple)  volen convertir el folkestiu en un laboratori afortunat de somnis i músics (la frase és robada a Francesc Marc Alvaro, en parlar del Tradicionarius). Anit ja va ser possible, de viure un d’aquest somnis, en la plaça del Mercat de Bétera. “Un país independent de creativitat”, diu l’Alvaro, una finestra de projectes, de músics valencians i internacionals, sobretot de valencians, que han posat la música d’arrel en un nivell de primera. Urbàlia, Mara Aranda, Al Tall, Miquel Gil, Carles Dénia, l’Aljama de Bétera, Rafa Arnal fill… Demanarem a Kepa que faça música i pedagogia, que explique aquest acordió particular que utilitza (trikititxa), els rimes, l’arrel però també la innovació de la música que fa d’un país de verds petits que ja cantava Raimon als anys seixanta.

Entres els dos plats de música, hem convidat una de les muixerangues joves del país, la Torrentina, que abans de sopar, a la plaça —si encara els quedarà espai buit suficient— pujaran cap al cel de Bétera, una altra de les tradicions que els últims anys ha agafat cos, estenent-se des d’Algemesí cap a més pobles, entre més de l’Horta. No fa gaire que l’Ateneu en tenia una, d’aqueixes colles muixerangueres que apleguen cooperació en els reptes col·lectius, en favor de la festa. Amb això i una rifa, si fa no fa, ja tindrem dibuixat el segon jorn de festival a Bétera.

#folkestiu2018

 

Folkestiu: un compromís d’arrel a Bétera

#folkestiu2018

L’Ateneu de Bétera obri en unes hores un regal d’estiu en favor de la tradició, la cultura, la música, i l’estima al poble. No sabem què passarà aquests tres dies de festival, però l’aposta pel programa d’enguany és el fruit d’anys de treball d’un centenar de socis que han obert una finestra a Bétera perquè entre el vent de la serra, de la llibertat i de la cultura. Això que començarà avui, a la plaça del Mercat de Bétera és un programa excels, divers, polièdric, multidisciplinar i valent.

Sense el suport de l’Ajuntament la magnitud d’allò que viurem aquest tres dies no seria el mateix, però justament per la voluntat de servei, a la cultura i a la gent que s’hi dedica, la col·laboració Ajuntament-Ateneu fa possible d’oferir un programa que apunta de lo alto, a l’alçada dels festivals extraordinaris, internacionals, pel que fa a la cultura d’arrel. Diverses exposicions, artesania popular, reconeixement a la investigació del cant tradicional, versadors, cantadors d’estil, balls i danses a la plaça, sopars populars, muixerangues, espectacles infantils, parades de llibres, foc de dimonis, músics amb nom propi…

No sé si tenim cap de premsa, caldrà pensar-ho Joano, o si la col·laboració dels comerciants, uns pocs botiguers locals si voleu, és o no suficient, si encara no apamen com poden contribuir a la vida cultural i lúdica del poble, d’una manera organitzada; fins i tot si la resposta de públic serà la que mereix aital activitat —en treure mig poble la visceralitat mental i psicològica per l’Ateneu (per molts veïns, una plataforma massa lliure, reivindicativa o democràtica a seques).

Tres dies de festival al barri vell, en aquella placeta, és un respir il·lustrat, culte, i festiu sens dubte. Afegiu els noms propis de Josep Aparici APA, Marisé de Montolivet, Isabel de Quart, Xavier de Bétera, com a cantadors d’estil, d’albaes o per la de l’Ú, acompanyats de versadors de séquia principal, Josemi Sanchez i Paco de Faura, afegiu Urbàlia Rurana, que tancarà els tres dies, un clàssic de la música popular amb Toni Torregrosa, o la festa del foc amb els dimonis de l’infern de Massalfassar —més inferns ens caldrien contra tanta beator feixista—, les danses populars d’una de les falles de Bétera, per incorporar la gent que s’hi dedica voluntàriament a la tradició, i la invitació principal del programa, el cap de cartell internacional Kepa Junkera amb les joves de Sorginak… Un referent entre la innovació i la tradició, capaç de la barreja de música d’arrel basca amb músiques del món, entre més del nostre país amb el treball “FOK”. Tot plegat és el Folkestiu d’enguany, una troballa excelsa, d’estiu, fins i tot abans de començar.

Ara imagineu-vos que…

Portaceli, el documental sobre el camp de concentració

L’associació Stanbrook, Centre d’Estudis i Documentació de la Memòria Republicana, l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria i l’Ateneu de Bétera presentaran dissabte, 14 de juliol, el documental El camp de concentració de Portaceli 1939-1942. Segons Rafa Arnal, coordinador del projecte, és el primer documental amb l’edició d’un llibre sobre camps de concentració al país. Encara caldrà dir gràcies.

En concret, el cas de Portaceli (al terme de Serra) és “un dels episodis més desconeguts de la història valenciana”.

Segons que explica l’editor Rafa Arnal, el camp de concentració de Portaceli es remunta a març de 1939 en el port d’Alacant, on 20.000 homes, dones i xiquets que esperaven fugir de la repressió cap a l’exili són capturats per l’exèrcit franquista. Després de passar pels camps Los Almendros i Albatera, van ser traslladats al camp de Portaceli.

“Quants presos va albergar, quin va ser el seu destí, com funcionava i quin pes tenia en relació a la resta de camps són qüestions que aborda el llibre a partir de nombrosos testimonis i documents oficials.” Des d’octubre de 2017, un monòlit recorda les víctimes del camp de concentració a l’entrada del actual hospital Dr. Moliner.

El camp de concentració de Portaceli 1939-1942 és el resultat de 12 anys de recerca i l’ajut i cooperació de cronistes, documentalistes, historiadors, periodistes i testimonis que van viure l’horror. El testimoni del tio Eugeni Pertegaz serà clau a l’hora de conèixer la vida al camp, la duresa del càstig, del linxament i l’acarnissament franquista.

“la xifra pujà de colp al voltant dels 12.000-15.000 i la situació esdevingué catastròfica per als interns, amuntegats fins a 32 presos a cada cel·la. Els mesos següents van anar trametent els ja identificats i jutjats als “sumaríssims”, als diversos penals de l’estat, a les execucions o potser a la llibertat condicional els qui aconseguien avals. Cal afegir els que moriren al camp per desnutrició, malaties… Hi hagué un dia que al dematí baixaren 14 morts de les cel·les –conta al documental l’intern Eugenio Pertegaz– que eren traslladats als cementeris de Serra, Bétera, València… I així consta als registres pertinents diagramats al llibre per l’historiador Vicent Gabarda i per Policarp Garay (cronista oficial de Serra). Així, a poc a poc van anar descongestionant el camp, sense cap dubte, el més important del País Valencià.

https://www.diarilaveu.com/apunt/79761/del-port-dalacant-a-los-almendros-albatera-i-al-final-portaceli

Vuitanta anys després, quaranta dels quals se suposen en democràcia (!), no curen l’oblit conscient al qual ens obliga una Memòria històrica tan feble com dominada pels poders militars i judicials. L’ocultació dels arxius, la impossibilitat d’accedir a la informació, els entrebancs oficials dels poders de l’estat a saber, expliquen una actualitat política dominada per la repressió i l’obscurantisme. La Transició no volgué fer net amb el feixisme, ni amb la impunitat. Aquells poders franquistes encara són amos dels arxius i de la història, que van redactar i guardar amb mà de ferro contra la democràcia. I el feixisme continua…

El documental forma part d’una trilogia amb Operació Stanbrook, viatge a l’exili algerià, 75 anys després (2015) i Fills del silenci (2016). Un recorregut des del final de la guerra al port d’Alacant fins a l’exili al nord d’Àfrica, la repressió dels camps de concentració i les presons franquistes, i l'”exili interior”.

 

*https://valenciaplaza.com/RafaArnalElcampdeconcentracidePortacelisundelsepisodismsocultsdelanostrahistria2

Si això és una nit d’estiu qualsevol, ha!

Si hom ho passa bé, riu, s’aplega amb els amics, té salut i feina (que explicava Estellés), i encara el temps per recordar que n’hi ha que no, que no ho passa bé contra la seua voluntat, fins i tot si és presoner circumstancial d’un estat feixista, hom podrà fer-ne balanç. Un balanç particular de la festa des d’una associació local, d’horitzó ample, compromesa i lúdica en una societat complexa, i massa vegades ximple. L’Ateneu de Bétera és un referent de l’associacionisme valencià, amb un programa anual per la cultura, l’educació, el patrimoni, la festa o el coneixement, molt notable, de vegades amb el grau d’excel·lència. Una via de comunicació i solidaritat amb els seus, una finestra per explicar-nos el món un centenar d’homes i dones, aproximadament. A partir d’una columna vertebral comuna, l’Ateneu és un ventall bastant lliure de participació i col·laboració en la vida local que, de vegades, aconsegueix un ressò important. Entre els ateneus, potser aquest és referència multidisciplinar, organitzativa, no exempta de problemes i conflictes interns. Hi conviu una gran diversitat ideològica, que s’hi ha d’harmonitzar per continuar convivint formalment, sobretot perquè tenim un país que encara malviu del resultat d’unes polítiques que durant molts anys ens han castigat, particularment als valencians. Per això que algunes iniciatives van costar tant de consolidar, més enllà dels tòpics o els viures anodins. L’Ateneu és un referent, sens dubte, i és també la voluntat dels seus socis, d’aquella majoria que hi treballa regularment des de les reunions, les activitats ja consolidades, les rutines, les guàrdies, els imprevistos, en un calendari anual exigent. En el calendari anual, un dia es reserva a festejar la feina de tothom, i tothom és convidat a viure el jorn com una festa. Enguany s’havia fet coincidir amb la Nit de Sant Joan que, per bé que alguns pobles l’han perduda, és una festa important arreu del país. La faena i la festa és una combinació que també correspon amb el cicle anual de la vida —els grecs en dirien el cicle vital de l’home, malgrat que ara s’alçarien veus que dubtarien de la seua correcció política. Com que m’ho vaig passar beníssim, he fet un quadern que és un regal de gratitud a la festa, als amics, a l’Ateneu i a la feina que fa. Per tanta com en queda per endavant.

Paratges naturals del País Valencià

l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria inaugurarà dissabte una exposició sobre els paratges naturals valencians, a partir de dèsset làmines dels anys vuitanta de l’Agència de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana. En aquell moment, la figura de protecció no emparava el paisatge natural valencià i la regulació dels Parcs naturals va arribar en els anys noranta, tret del primer cas de l’Albufera. Dels primers dèsset paratges naturals hem arribat als actuals vint-i-cinc Parcs naturals, amb dues reserves naturals protegides, amb una protecció si fa no fa escassa, limitada per un pressupost gairebé inexistent. Avui mateix el govern d’Espanya continuava burlant-se del finançament valencià, com ja ho feia el pp, i anteriorment el psoe, i després… I el conte continua fins a la mort del protagonista principal.

Per a la inauguració de dissabte a l’Ateneu de Bétera, hem demanat una presentació al Director general de medi ambient, Antoni Marzo, que ahir mateix ens enviava aquesta magnífica fotografia de les Illes Columbretes que mostrem al cartell.

«La xarxa valenciana d’espais naturals protegits abasta més d’un terç del territori i és integrada per un conjunt d’indrets amb característiques molt diferents: illes, illots, farallons, penya-segats, reserves marines, talaies costaneres, zones humides, coves i balmes, llacunes temporals, serralades litorals i àrees de muntanya de l’interior

Aquests espais conformen una mostra representativa de l’elevada diversitat d’hàbitats i paisatges naturals del nostre país i són una garantia de conservació dels recursos naturals que resulten essencials per a la sostenibilitat ambiental del territori: regulació de recursos hídrics i laminació d’avingudes, control de la falca salina litoral, minoració de les taxes d’erosió dels sòls, manteniment de la qualitat atmosfèrica, embornals de CO2, corredors ecològics, albergs de la biodiversitat d’espècies de fauna i flora.
Els espais naturals protegits, d’altra banda, concentren mostres rellevants de patrimoni etnogràfic i històric, què molt sovint formen part dels seus paratges més reconeguts; un patrimoni que incrementa el valor d’aquests indrets i que ha de ser incorporat als objectius de conservació i restauració del conjunt d’espais de la xarxa.

A més a més, els Parcs Naturals són espais privilegiats on desplegar activitats de lleure, d’observació i gaudi de la Natura i de turisme rural, les quals fóra bo de promocionar de manera sostenible i ordenada, per tal de fomentar el desenvolupament sòcio-econòmic local sense malmetre la seua riquesa natural i cultural.»

Antoni Marzo i Pastor, director general

PARATGES NATURALS DEL PAÍS VALENCIÀ” · INAUGURACIÓ, dissabte 23 de juny de 2018. 20.00h