Festa de la carabassa a l’Ateneu de Bétera

Avui n’hi ha festa a l’Ateneu. Una nit dedicada a la carabassa, ara que n’hi ha tants, de carabasses solts pel món: a espanya i a europa. Carabassa M.Rajoy, carabassa Zoido, Carabassa de beates, carabassa iceta, carabassa albiol, n’hi ha centenars d’aquests, però com que ens agrada la carabassa, nomir-los carabassa a tots aquests no ha de ser delicte d’odi, en tot cas delicte de gula, però això només és pecat a la bíblia, en concret al nou testament, que és la versió 155 d’aquests inútils de la carabassa.

Aquesta nit caldrà llegir un verset, portar un plat fet amb carabassa, i participar de l’exposició de carabasses. Una nit que reivindiquem la terra, el camp, els productes, els plats fets a casa. Però també serà una nit en favor dels presos polítics, de la llibertat d’expressió, de la llibertat dels pobles, de la reivindicació del finançament valencià, la nit contra la violència de gènere, contra el viure masclista, la nit on cap qualsevol reivindicació mentre ens empassem la carabassa, que ja sabeu que allarga. Una altra nit sense mitjans valencians, ara amb l’amenaça contra TV3, la nit dels premis Micalet, la nit que encara és vigent el 155, i continua vigent el suport del PSOE al govern espanyol del PP, malgrat el càstig als valencians. Sí, la nit de la carabassa porta tot això a la conversa, i possiblement que porte l’organització del nostre viatge a Brussel·les. Potser que en portem, allà, de carabasses, que facen joc amb Juncker i els seus còmplices. Ai, quina nit, i quina festa.

El dia de després

Cada minut que passa és intens, no ho neguem, i nou, per això n’hi ha nervis i tensió. Inevitable. N’hi ha coses que no entenem, com ara la dimissió del major Trapero, si ho havia fet tan bé, fins ara, i havia dit que seria fidel al govern català. Potser la tensió, o potser per desviar l’atenció cap a un altre focus. Sembla que, durant les hores que vindran, els Mossos són una peça clau, per defensar-nos de la brutalitat i el feixisme. Així que això de Trapero, en no ser explicat, sembla una altra cosa, però més coses han anat així aquests mesos i les jugades han sigut bones. Boníssimes. Fins dilluns (!) que vindran a torbar-nos, oho suposem, caldrà fer vida normal, com ha dit el president, o fer que semble normal. Entre més coses, aquest apunt de l’Eduard a “Solcades” potser que siga el millor bon dia del primer jorn de la República. Un text extraordinari d’estima a la terra, a la llengua, al país. Això era llevar-se de bon matí i tirar per feina, i deixar eixir el sol…

Aquesta vesprada, nosaltres hem estat a València, manifestant-nos. Una gernació entusiasta, amb molt de jovent, contra el feixisme i per les llibertats. Hem estat escortats tota l’estona per la policia espanola. Avui sembla que sí que ens protegien, o ens vigilaven, de ben aprop. Tot el temps ells caminaven davant, darrere, al costat, a l’altre costat, amb nosaltres. Alguns fin i tot hi conversaven amb els manifestants. En valencià!!! Paraula, xa.

Ara baixarem a l’Ateneu a celebrar-ho. I encara continuaré explicant què passa, sobretot per rebaixar, per disminuir tanta emoció, tant de neguit a la panxa. Com tot és tan nou, no sabem què cal fer a cada moment, que no ho sabem… Potser per això fem de menys més didàctica als mitjans, i menys repetir allò que ja sabem. El país no pot tenir la sensació d’un no viure, si n’hi ha símbols que canvien sense explicacions clares: com és que els consellers deixen de tenir protecció?, quin grau de compromís amb la República té el nou cap dels Mossos?, quan ha de venir la gent a protegir què?, i els bombers?, i els tractors?, i l’escola?, i TV3 com és que s’està tant de temps del telenotícies repetint què diu espana?, que no han canviat el xip, encara?, i les banderes d’espana en llocs oficials?, i així cada minut, capa moviment, cada gest…

En unes hores serà diumenge. Paella. El Puig. El camp. I teatre. Pep Ricart actuarà de vesprada a Bétera. Sí, és molt fàcil de dir, que cal fer vida normal. Però, i de les amenaces que rebem a cada moment, de d’allà?

 

Per la llibertat!

Avui ens han convocat a València, en favor de les llibertats i contra el feixisme. Encara unes hores després d’aquest jorn històric, després de dues copes de cava i un herberet de Beneixama, ens conxorxem per baixar a València en el tren de les cinc. No n’hi ha temps per a les vacances, ni per al repòs, en aquest país nostre necessitat de l’ajut de tothom. Espenta, companys, i coratge. Tenim molt camí fet, més que no ens podíem pensar quan érem joves, ai, i ja som ací. València ha convocat la gent, de la ciutat i dels pobles a manifestar-se en favor de la democràcia, de les llibertats, contra el feixisme. També sense poder festejar el guany, encara fa unes hores, de catalunya, ja tenim ací un altre repte important, sobretot perquè espanya ens juga a la contra: ha aprovat que grups violents puguen manifestar-se també contra la llibertat i contra la democràcia. Ara que ho sabem, cal anar amb compte, acompanyats i dir-los que no tenim por, perquè som en favor de valors com el respecte, la dignitat, la llibertat, l’expressió, en favor dels drets humans, declarats l’any 1948 en l’Assemblea de l’ONU. Drets humans? 1948? ONU? Com voleu que espana ho puga entendre, si ja ha tret les banderes aquesta nit pels carrers de Barcelona, contra l’expressió i la llibertat, contra Catalunya Ràdio i contra una escola pública. És el que saben fer: violència i agressió. Uns quants gramàntols, feixistes, ataquen la llibertat dels pobles. Agredir, pegar, amenaçar? No podem ser mai iguals: i això nostre té més valor que tots els somnis, i totes les foteses: per molts anys!

La manifestació de València és a les 18.00h, i eixirà des de la plaça de Sant Agustí.

Portaceli, el camp de concentració franquista

Aquest dissabte 21 d’octubre de 2017, l’Hospital doctor Moliner, al terme de Serra, acollirà les primeres Jornades sobre Memòria històrica al Camp de Túria. De fet, aquest hospital va acollir el 1940 un dels camps de concentració més gran del franquisme. Un dels camps més oblidats, per on van passar milers de presoners, enviats des del port d’Alacant. La majoria de les dades, documents, imatges, proves, han sigut esborrades, continuen desaparegudes o amagades, així que la memòria de milers de presoners que hi van morir, van desaparèixer o es van traslladar a altres indrets, continua en l’oblit. El paper franquista d’aniquilació de la història, encara ara és la política criminal i antidemocràtica d’Espana, com l’estat corrupte que ho permet.

En aquestes jornades intervindran Mirta Núñez, Vicent Gabarda, Rafa Arnal, Ricard Camil, JM Santandreu, Pau Pérez, i Policarp Garay.

 

 

El país en directe a l’Ateneu de Bétera

Segon dia de festivalot a Bétera. Aquest matí allaus de joves passaven pels carrers del poble a fer comarca i cultura. L’avituallament és bàsic en els concerts que duren dies i nits, i les botigues de queviures i els bars hauran fet el segon agost, avui. El campament improvisat a l’Horta Vella li ha fet guanyat color i vida al camp, malgrat els erms de pols i la calor que encara fa aquesta tardor que sembla un segon estiu que no fuig. Paciència i música, joves.

Per completar el programa cultural i/o polític del Festardor, hem improvisat una conversa ben especial a l’Ateneu de Bétera. Aprofitem que el director de Vilaweb, Vicent Partal, baixarà des d’Amposta a veure els pares, per organitzar una xerrada informal al corral de l’Ateneu (els amics també allargarem l’estiu), sobre el país, la situació actual, Catalunya, València, Espanya… És prou i suficient la democràcia per aturar la violència? està mai justificada una resposta violenta en democràcia? N’hi ha democràcies de primera i democràcies que són succedanis. I la independència, pot mantenir-se gaire temps en suspens un colp s’ha declarat? Potser que sí, que ens aprofitem de l’amistat, però és temps de treball i de molt d’esforç, i per això no hem volgut perdre l’oportunitat d’aquest regal. Sobretot quan Vicent ha dit trieu què voleu fer: sort que no ha dit, però després anirem a ballar amb els joves de les rastres!

Si voleu escoltar o xarrar amb Vicent, dissabte, 14 d’octubre, a partir de les 19.30h en tindreu una oportunitat magnífica a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5

“El guardià de les trufes” de Fèlix Edo

«Aquest país» ―explica el vell― «ha estat molt dur amb la gent. I parlo de la gent en general, no dels bàndols. Nosaltres, els masovers, érem uns ignorants, tota la vida ho havíem estat i sempre ho vam ser. Mai no vam saber per què hi va haver guerra ni per què es van matar els homes entre ells. La nostra ignorància ens mantenia en el treball i en la misèria. I mira com hem acabat. El nostre món ha desaparegut sense adonar-nos-en.»

»El guardià de les trufes tradueix aquest ambiciós projecte en una novel·la estructurada en quatre capítols ―cadascun dels quals porta per títol el nom d’una estació de l’any―, enquadrats per un brevíssim prefaci («Vent de ponent…») i una cloenda una mica més llarga («…vent de mestral»). Tret de les últimes pàgines, l’obra transcorre en el marc incomparable del Mas de Forés, al terme de Benassal, entre les acaballes de la Guerra Civil i els primers anys de la postguerra. En el primer capítol, l’autor ens hi presenta el tràgic relat dels últims dies de la vida d’en Leovigild, un masover que ha desertat de l’exèrcit amb la intenció de tornar a la llar familiar, perquè no entén ni un borrall de la guerra en què l’han embarcat. En els tres capítols següents se’ns descriu de manera molt acurada l’educació d’en Lluís, fill d’en Leovigild, que no n’arriba mai a tenir notícia, sota l’esguard atent i afectuós dels masovers, que li ensenyen a conèixer la natura i l’ensinistren en les feines agrícoles i ramaderes ancestrals que regulen la vida al mas. El llibre es tanca amb una escena ambientada en l’actualitat, que reprodueix un diàleg entre aquell xiquet de postguerra, ja convertit en un home major, i el seu fill, el nét d’en Leovigild. El fill, que ja no viu al mas, visita el pare ―que hi viu sol i es nega a abandonar-lo per traslladar-se amb la resta de la família―, i el fil de la conversa deriva cap a la desaparició del món dels masovers, aniquilat per l’empenta de la modernitat i el bany de sang que va desencadenar la repressió dels maquis ˝

Josep J. Conill, El silenci dels masovers: una lectura d’”El guardià de les trufes”, de Fèlix Edo Tena. paísvalenciàsegleXXI.com

 

Aquesta vesprada presentarem a l’Ateneu de Bétera la novel·la de Fèlix Edo “El guardià de les trufes”. Una descoberta extraordinària de bona literatura, excelsa, que relata lavida rural al mas, durant el segle XX. El tros que encapçala aquest apunt, sobre la duresa de la vida al camp, a la muntanya, explica també el passar en general al País Valencià fins els setanta. Però també trobareu la bellesa del paisatge, els colors, el bocs, les construccions en pedra, les generacions de pares i fills i avis, l’aprenentatge, la iniciació, i la llengua. La llengua, és clau en aquest llibre, per entendre els valencians.

En una hora, aproximadament, tindrem el privilegi de parlar amb l’autor, d’escoltar-lo, que n’hi ha de ficció, de vida, en la literatura de lo alto.

 

Perquè n’hi haurà un dia…

“N’hi haurà un dia que no podrem més i aleshores ho podrem tot”, prou de molles, prou, que voldrem el pa sencer, que cantava Ovidi. Sembla que el jorn és proper.

Demà el Camp de Túria organitza el sopar Estellés a la Pobla de Vallbona, amb el recital de Tomàs Llopis i Miquel Pérez, una lectura de poesia i música que mereix, acurada, excelsa, extraordinària.

La poesia del poeta Vicent Andrés Estellés encara i sempre, que ja encomana la possibilitat d’aconseguir els versos i i el missatge que expressen. “Ho volem tot”

Trie una de les horacianes, que potser llegiré al sopar que organitza Picanya (tinc el cor partit entre Picanya i el Camp de Túria), perquè diumenge aquests quatre protagonistes dels versos no creurien que va passant, però passa. No ho creurien, malgrat que ho anunciaven, que van ser dels primers que ens van guiar, a través de la paraula. He triat aquesta horaciana, malgrat els versos extraordinaris d’aquest poeta immens, excels, atemporal. Perquè demà, però sobretot diumenge, Estellés també serà ben viu.

 

aquest any miserable,
m.cm.ixiii. d de c,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura desterrat a múnic o parís,
joan fuster a sueca
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi-,
sanchis guarner recorre perplex la ciutat,
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

 

A partir de dilluns, s’ha acabat de cremar llibres, s’ha acabat tanta obscenitat política en aquest país. S’ha acabat. A curt termini, espere. A molt curt termini.

Torna el Diluvi contra l’Aplec

«Cada any que convidem el Diluvi al Camp de Túria, plou.» No els convidarem més, xa. O sí, segons que convinga i ens diguen els llauradors de la Unió.

L’Aplec del Camp de Túria ha acabat en un aiguat imprevist en un moment, mentre el Diluvi era dalt l’escenari i els llamps brillaven desordrenats: Bona nit, diu la cantant, i tothom a córrer a cercar recer. Havíem tingut temps de molta cosa, les xerrades, els itineraris, el correfocs, el sopar popular, la fira d’artesania, Aspart de la Pobla i mig concert, mig solament, de Diluvi… Llàstima del final.

L’organització havia tingut temps de llegir el manifest-comunicat, en el qual explicava el perquè d’un canvi en l’Aplec d’enguany, en favor de més activitats, més diverses, més compromeses i solidàries, en canvi que els concerts i la part lúdica de la nit quedés en segon terme. Pel que fa al gènere emprat en les comunicacions, la ximpleria de parlar sempre en femení no sabem si amaga singlot o xanglot, però potser fa el paper contrari del que es pretén. Ai, que n’hi ha llengües amb gènere o marcades i llengües sense, que el sexe li’l posen uns quants lingüístes desafortunats.

En general, coratge i endavant, joves, a per l’organització de l’Aplec de 2018. Per cert, el primer dels Aplecs valencians de l’era moderna va ser a Llíria, el 1960, era d’àmbit país valencià i van participar joves d’Olocau, Marines Vell, Gàtova, Bétera, Nàquera, Serra… Potser més gent que no enguany: cinquanta-set anys després, a molts veïns de la comarca els hem cantat falta o fora. Ai, ai. Després d’aquell aplec de 1960, el mateix any es va fer una ruta universitària, segons que explica el mestre Ferran Zurriaga en el seu llibre d’història de la Vall, en la qual van participar Vicent Ventura, Miquel Tarradell i Joan Fuster, que van fer nit en una almàssera d’Olocau… No cal dir com d’il·legal i clandestí era tot allò, ara que n’hi ha polítics d’esquerra i mitjans progressites que tenen tanta por de la llibertat i de la democràcia…, excusant-se que, si no és legal, potser que destorbaran la GC i el tribunal i perdran accions i privilegis…

 

A cagar a la via, xa, i endavant les atxes!

 

El somriure dels valencians!

Nosaltres els valencians, la llengua dels valencians, el finançament dels valencians, el ball de valencians… El somriure dels valencians!

Especialment avui que a Algemesí commemoren la festa major amb les muixerangues, a Bétera la pastoreta, a Picanya la Moreneta, i arreu del país tot de maedéus trobades. Però el somriure valencià té a veure amb això que va passant al país veí, i com milers de valencians ho seguim a través de les xarxes, els diaris electrònics (especialment Vilaweb), i els comentaris en directe als bars, a l’escola, al mercat, a la cooperativa… Bé o malament, tothom en parla. I n’hi ha que amb entusiasme. Allò que viu catalunya és un moment històric. D’ordre mundial. I de retop, els valencians que també ho vivim, perquè ens afectarà plenament. Molts milers de valencians ens sentim partíceps del procés. I malgrat que n’hi ha una part de valencians que ho miren amb disgust, compte!, perquè a poc que aquests se d’adonen com els tracta espana, cauran un bac en terra que els obrirà els ulls definitivament. Com a catalunya, tampoc no n’hi haurà retorn. Pot haver-hi impediments, pals a les rodes, accidents, filibusterisme a l’engrós. Però no n’hi haurà retorn. Aquella felicitat que viu la gent a catalunya, que es comprovarà en aquesta diada de dilluns, 11S2017, no té cap contraoferta possible. Res no n’hi ha que es puga baratar per la felicitat. Res de res. I els valencians que tenim aqueixa sintonia amb el nord, amb la llibertat, amb la democràcia, doncs ho vivim com a propi. Com un moment històric en el qual també hi som. Protagonistes, espectadors, actius de gran importància.

Aquesta vesprada començarà a la Pobla de Vallbona l’Aplec del Camp de Túria, i el debat, les mirades, la complicitat, serà inevitable, joiosa, perquè en condicions normals, sense greuges, ni pressions ni males arts, la llibertat és per damunt de tot. I la democràcia. I aquest és el repte més gran que pot fer un país, si la seua gent, una majoria, ho vol d’aqueixa manera. Contra aquest somriure no n’hi ha res. Res que puga fer forat, si n’hi ha honestedat i intel·ligència. Les males arts poden endarrerir, castigar, desmerèixer, poca cosa més. I els valencians també hem començat a somriure. La pena, xa, que la porten els altres. Nosaltres ja n’hem viscuda prou, de pena i llàstima.

—Que encara no som una majoria?, ca, no passa res! Somriem, valencians, i bona festa final!

*Aplec del Camp de Túria: la Pobla de Vallbona, 8 i 9 de setembre

Final de la festa a Bétera

Maria Josep Bes, Ximo Cafarena, els Germans Caballer de Sagunt, un grapat de músics de primera fila, malgrat que eren darrere, i un cor de veus de l’escola de veu de la mateixa Maria Josep, han tancat l’últim dels concerts de les festes a Bétera, que en conjunt ha fet una aposta seriosa pel cant valencià i el ball tradicional. L’estrena “d’Aires mediterranis” encara és per polir, però apunta a espectacle de gran format per a espais més petits (la plaça del Mercat?), i encara millor per a espais tancats. Ajustar les veus, minorar l’amplificació i encaixar el conjunt de la música simfònica o de corda amb el tabal i la dolçaina ho portarà el temps i l’ofici de més concerts. Tampoc no ho han tingut fàcil, ni amb el tècnic de so ni amb l’estructura caòtica de l’última nit de festes: qui no és de Bétera, potser que no entenga què passa el 22 d’agost a l’Albereda. Però l’esforç d’aquesta experiència “d’Aires valencians” mereix l’espera d’un rodatge necessari. L’aposta final era valenta i singular. I com deia Maria Josep des de l’escenari, cal agrair el suport de la regidora de festes i de l’ajuntament per creure en aquest projecte d’arrel mediterrani.

Final de festa i de festes, i el retorn del poble a la normalitat en unes hores. Les jugades, això i allò, el Botifarra al carrer Caruana, i l’Aljama, que després va repetir balls al carrer València, les danses de Bétera a la placeta del Sol i del Mercat, el 15 d’agost sublim, el repàs de la rodà, una coetà excelsa al nostre carrer, Sant Roc, la partida de pilota que va guanyar Pere Roc, la coetà del Gos (brutal) el fatídic 17A, la nit del cant d’estil amb Xavier de Bétera, diuen que la nit del rock amb Obús, els sopars a la fresca, l’amistat, les absències, tot plegat un any més que hem viscut intens i joiós, i tristot. D’aital experiència de festes, del record per les víctimes i de tanta gent com pateix la violència cada dia. De la festa i dels moments difícils n’hem d’aprendre sempre. Això és la vida, sobretot, aprendre.

Convenim que en la festa cal afegir-nos a l’alegria… i demà serà un altre any. Anit mateix el president dels majorals del 2018 va fer un discurs abrandat amb un valencià exquisit. Per molts anys i feina per envant.