Rodant per la República (l’etapa de Bétera)

Jordi Puig ha arribat avui a Bétera, des de Burjassot. Venia acompanyat de bons amics valencians, pel camí de Burjassot, que entra al terme pel camí vell de Paterna. L’hem rebut a la vesprada quan ja havien fet una sobretaula al bar la Font. A l’Ateneu de Bétera ens hem aplegat una bona colla de socis que hem reviscolat de tant de coratge: «aquell article de l’Andreu Barnils —tu que estàs disposat a fer per la República?, em va esperonar a fer alguna cosa, també per tranquil·litzar la meua consciència…» I Jordi Puig es va llançar a recórrer el país, de primer per les Illes, després pel País Valencià, convençut que la República no té aturador, encara més com més gent ix a rebre’l, a acompanyar-lo, a escoltar una experiència més, com tantes d’altres d’anònimes, que ja són conscients que l’únic camí possible de la democràcia a espanya és la via catalana: la república i la independència.

Sopem a l’Ateneu a la vora del foc, i planifiquem el camí de la següent etapa, fins a Sagunt pel camí de Llíria, l’assegador, la vella via ramadera que unia Morvedre amb Edeta. Discutim d’això i d’allò entre dolços i licors de la terra. Parlem del camp, dels valencians, de dignitat i de democràcia. Parlar-ne, en aquest estat caduc, si ets en casa amiga encara ho pots fer. Poca broma el que voldran fer-nos empassar. Guanya l’optimisme, amb el qual afrontem el difícil equilibri a dues bandes de la balança: de l’una, espanya i la violència, l’amenaça, la justícia franquista i arbitrària. De l’altra, els drets humans, la llibertat i la democràcia… Si en el segle XXI encara no ho tenim clar qui defensarà els valencians i qui ens vendrà a Sud-Àfrica, que li ho demanen al refillet del González Pons, que va animar tot el PP d’Europa a burlar-se dels valencians i de qui ens va parir.

Una altra nit sentida, carregada d’història, en aquest viure intens de tants protagonistes com ens animen a continuar, a entendre que estimar i lluitar són verbs inseparables, entre els valencians. Gràcies, Jordi.

Sostenibilitat o burrera

La Jornada de Sostenibilitat Ambiental pretén sensibilitzar els agents socials del Camp de Túria, els polítics i la ciutadania, sobre la situació del nostre territori,i valorar les intervencions que es duen a terme. Volem incidir en la sensibilització del canvi i transmetre valors.
L’IDECO té el compromís de promocionar una Comarca viva i habitable per a futures generacions. Aquesta Jornada posarà en valor alguna de les iniciatives de sostenibilitat ambiental al Camp de Túria. Cal prendre consciència del territori on vivim alhora que voldríem impulsar la ciutadania a la participació. Fer avançar la societat de la comarca cap a models de vida compatibles amb el futur és una manera de treballar des de l’àmbit local pel canvi global. La sostenibilitat és un repte i comença per petites accions. La Jornada
està organitzada per l’Institut d’Estudis comarcals del Camp del Túria en col·laboració amb l’Ajuntament de Serra i la Mancomunitat del Camp de Túria.

INSCRIPCIÓ: idecocampdeturia@gmail.com

SERRA, El Camp de Túria. Casa de la cultura, dissabte 12 de gener de 2019

Vicent Partal i Vicent Olmos, entre més biografies

Avui, la fira de Nadal a Bétera, que ja deveu saber que va de llibres i de música, presenta les Biografies parcials de Xavier Serra, de l’editorial Afers, a Catarroja. Unes biografies que pretenen, a partir d’una selecció acurada de personatges protagonistes, una tria parcial també, descriure els últims setanta anys del País Valencià a través de la vida d’homes i dones que s’ha  significat entre els valencians: Doro Balaguer, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló, Raimon, JLL. Balsco, Pep Soriano, Enedina Lloris, Pepa López, Vicent Partal, Vicent Olmos, entre més…

La lectura de cada biografia és una història, algunes semblen autèntiques aventures, que no pretenen explicar amb total exhaustivitat el personatge, allò més rellevant potser, i encara passat pel filtre del seu autor, el filòsof Xavier Serra, una mena d’interpretació de la vida de cadascú a partir d’hores de conversa i de records. El volum que avui presentem a Bétera, Impuls, són personatges nascuts entre el 1951 i el 1960, que van viure els últims anys del franquisme i la Transició al neofranquisme actual, i en parlen sense embuts, sobre la vida que han fet, des del seu camp de treball —el teatre, el periodisme, la literatura, l’edició, la música o l’arqueologia. Quina mena de país dibuixen, tots plegats en conjunt, individualment?, paga la pena de llegir el llibre, per conformar-nos una visió “parcial” dels valencians. Però d’un interés extraordinari.

Us deixe tres tasts que ja apunten si tindreu ganes de deixar passar aquestes biografies tan valencianes… (potser foren un regal perquè Àpunt comprés els drets per fer un programa d’interés vital)

«la imparcialitat periodística no existeix. No pot existir mai.», diu Vicent Partal, periodista

«l’escàndol que els propòsits secessionistes de Zaplana van provocar en les universitats i ens els ambients culturals va ser majúscul…» Enedina Lloris, cantant

«la Normalització de la llengua no s’ha arribat mai a plantejar, ni en aquestes publicacions, ni en moltes altres gestionades per l’estament funcionarial universitari de Catalunya, el País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes, que ha practicat sempre, per regla general, les formes més baixes de submissió a l’Estat.» Vicent Olmos, editor

 

 

“Els dies i les dones” a l’ateneu de Bétera

Vindran tres dones de sis, que és la meitat del grup, una fracció d’una joia única, que també és joia, aquest nou projecte valencià de Sis dones que tornen amb un projecte acabat d’estrenar, de música, poesia, ball i reivindicació, un regalàs de Nadal que no us hauríeu de perdre. Mai.

Avui tindrem el CD en directe a l’Ateneu de Bétera, perquè us l’emporteu signat, encara acabat d’enfornar, i potser que pugueu escoltar si elles volen, una prova d’aquest joiell resplendent que són Tres Veus, i veges com no seran les Sis Veus juntes, quan canten Els dies i les dones.

Una sort de la Fira de Nadal a Bétera, tenir amigues que vindran a explicar-nos com van ordir aquest segon projecte després d’aquell regal sobre el Poeta Estellés. A més de llibres, àlbums, còmics, i uns llibres il·lustrats per caure de cul, avui tenim la música… En voleu més? Doncs encara tindrem més sorpreses, xa!

Fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5, això és el Camp de Túria.

 

 

Torna la fira de Nadal

M‘he fet un gran regal de Nadal, un llibre breu, petit, que és una joia: IV Taula de poesia, mostrari, lligadet amb una veta quatribarrada i editat a València el maig de 1951

La salutació és a càrrec de Carles Salvador «Els companys poetes han cregut convenient que algú dels que hi prenim part diga unes poques paraules, referents a la present manifestació literària. Immerescudament m’han designat i jo he acceptat perquè actuar a favor de la literatura valenciana m’és un goig i no un sacrifici.»

Almela i Vives, Bernat Artola, Lluís Guarner, Maria Ibars, Carles Salvador, Sofia Salvador, Soler i Godes, Joan Valls… entre més poetes són en aquesta Taula.

Vui la mar té un nou encís” M. Ibars

Avui mateix tornem a obrir la Fira de Nadal a l’Ateneu per aquest encís en favor dels llibres. I tindrem Carles Cano, escriptor, i contador d’històries per a xiquets i joves. I després ja passarem una plata amb l’ànima lectora, a veure si l’encomanem.

Si és Nadal.

Núria Cadenes inaugura la Fira de Nadal

«Hi ha vides que només passen, sense imaginació, sense esperança…» 

Versió1. Anit vam inaugurar la Fira de Nadal a Bétera, amb Secundaris, un llibre de Núria Cadenes què és dins un projecte col·lectiu de l’editorial Comanegra per commemorar els 200 anys de la publicació de Franquestein, la novel·la romàntica de Mary Shelley (Núria va encomanar-nos d’abandonar la presentació i córrer a llegir-nos aquella obra mestra…), res a veure amb una pel·lícula, malgrat que siga la versió més clàssica. No serà la primera de les propostes que ens farà Núria aquesta nit… I sort encara que a la parada teníem la versió traduïda per Maria Antònia Oliver, am un estudi preliminar de l’època…

Versió 2. Núria Cadenes va ser anit a l’Ateneu de Bétera, per presentar “Secundaris”, una novel·la breu del realisme més cru i dur d’aquest s. XXI que vivim entre personatges anònims, secundaris, responsables del vuitanta per cent d’allò que som de vegades sense saber-ho. Som voltats de vides anònimes que farcirien cent novel·les de personatges secundaris, vius, tristos, personatges perduts que mai no apareixen a la història, que potser no saben què és la història…

Versió 3. Secundaris és una gran novel·la breu, un retrat d’una Barcelona desapareguda, que podria ser València, o Bétera (ací Núria ja dirà que qualsevol veí de Bétera ja diu quan te’l trobes que és de Bétera, abans de fer dues frases seguides…)… Això de Secundaris, a Bétera són els blocs d’edificis dels Galls, o Galeries Todo (no sé qui seria el cabró que els posaria aquest nom, a aquells edificis). Un no és de Bétera si no ha entrat mai en un d’aquells edificis, de Galeria…

Versió 4. Secundaris és una novel·la sense esperança, enmig d’un dolor profund, malgrat la qualitat del text, la poesia que hi compté: «Per a la senyora Rosita la vida són fotos congelades i, els fills de l’escala, criatures que sempre caldrà protegir. Sempre.» O aquesta altra «Mentre hi ha vida hi ha esperança…» Caguenlou quin viure, xiquets, que n’hi ha que no tenen gaire sort: «Mai no ha tingut gaire sort, aquest home. Avui tampoc.»

Franquestein és un personatge literari que, malgrat els retalls de què és fet, pelleringues, trossos d’altres cossos, fins i tot carn que no és carn, que no ho sembla almenys, ha perdurat en el temps, ha sobreviscut dos segles reencarnat en un personatge abandonat, apartat, rebutjat, castigat per tothom, una mica com els personatges d’aquesta novel·la, que són vius i reals a cada barri, a cada poble, al meu carrer mateix, fins i tot quan viatges en metro te’ls trobes, tot de secundaris que tindrien paper en aquesta novel·la breu, colpidora, estremidora, punyent.

Versió 5. Núria ens va fer uns quants consells d’escriptora madura, feta, de discurs fluïd, d’una enveja amb aquella joventut que ha viscut tanta cosa: llàstima que l’Ateneu no fóra ple, que tenir una de les escriptores punta d’aquest país no hagués atret els dos-cents mestres del poble, ni els mil universitaris, ni els fills d’una generació que es va desviure per alfabetitzar la cultura i el país: dos consells que vam córrer a apuntar al quadern de deures del Nadal: “viatges i flors” de Mercè Rodoreda i “De foc i de sang” de Caterina Albert.

Versió 6. Núria cadenes ens va llegir un conte curt de Mercè Rodoreda i es va emocionar, amb aquell carro dels morts que travessava un camí de plantes a banda i banda, entre noms científics i populars, recorde l’herba cuquera, i aquella lectura que obria una fira de llibres i de cultura, malgrat tantes absències, sembla que els valencians no n’aprendrem mai prou, que volem ser sota el jou de la ignorància, no passa res, res de res, els pobles no són la ciutat, no, només són el poble. Per això desaprofitem aquests regals, massa formació, un excés tanta cultura, en aquell cau: massa república, per al poble, per al govern, per a les institucions locals, les associacions, els clubs, massa lectura, massa escola mestres, quin remei, sempre de secundaris, els valencians.

Avui segon dia de fira, amb la presentació de l’exposició «Les lectures d’un club de lectura». Vos esperem.

 

 

Bétera serà antifeixista!

No serà fàcil, perquè convertir el poble en una acció permanent, viva, lúdica contra tantes forces com atempten contra la democràcia no és una feina fàcil ni senzilla, oimés perquè l’estat espanyol va decidir de mantenir el franquisme, en canvi que el franquisme tolerés (autoritzés?) una cert nivell de democràcia. Ves si la festota va ser grossa, els franquistes ens autoritzaven en canvi que els permetérem sobreviure amb tot de privilegis, i ara, amb els anys passats, el cultiu es realimenta i es fa fort, a través de governs, polítics, empreses, mitjans, jutges, militars i bisbes —la progressia espanyola s’ha passat a la caverna per mamar del pot en dies alterns. Passa amb la progressia que no te’n pots refiar, ja ho va dir el poeta espanyol Garcia Lorca.

El llaç groc ha fet molt de mal a espanya, perquè l’ha despullada i l’ha mostrada: una realitat casposa, fosca, immòbil, incapaç de de la intel·ligència o del coneixement. Ha fet tant de mal, el clam a la llibertat de la República catalana, que espanya s’ha enfonsat en la seua misèria: policia, amenaça militar, agressió, presó incondicional, exili… són ara unes credencials d’allò màxim, tota la filosofia reunida. La realitat espanyola supera qualsevol ficció: a Palma ja volen presentar d’alcalde un general militar! Això ja és un altre atemptat contra la democràcia, sinyors!

Bétera serà una festa avui, a la plaça del Mercat, perquè n’hi haurà centenars que clamaran contra el feixisme (en aquella plaça no en caben més de dos o tres centenars), malgrat que hauria de ser el poble sencer, reivindicant la llibertat de ser, d’expressar-nos, de viure, de cantar, de treballar, la dignitat per damunt l’amenaça. La llibertat de decidir, la convicció que els drets humans són per damunt de lleis, de jutges, de policia, d’insults i agressions.

Aquest clam que avui Betéra aplegarà en representació de més pobles, per dir, ferms i pacífics, els carrers són nostres i els volem vius i lliures… Gaudim-ho, xa!

L’arbitrarietat de la justícia espanyola

Aquesta nit hem vist de nou “Fènix 11·23” sobre la història de l’Eric i l’exèrcit del Fènix contra l’absurditat. Quinze anys després, ho diria que patim si fa no fa aquella pocavergonya d’estat en mans franquistes: la burla de les empreses a la llengua, a la igualtat, l’arbitrarietat judicial, la indefensió, l’amenaça i l’escarni. Oimés, ara tenim exiliats i presos polítics, com als anys quaranta quan la dictadura feixista gaudia d’atemptar contra els drets humans i la llibertat individual, de pensament, d’expressió, d’idees. A mans d’un estat que consent el feixisme en canvi d’escarnir els homes i les dones lliures. Vet ací on és espanya, ara mateix, en el segle XXI. Damunt això, el psoe encara vol aprovar pressupostos i els pocapena de podemos demanen als independentistes que els ajudem a passar el tràngol, que encara en vindran de pitjors. Però quan se n’han anat completament aqueixes que dieu pitjors, inútils?, en parlàvem avui a l’Ateneu de Bétera, em demanar-me què en pensava del salt de l’extrema dreta a través de Vox. Que ni m’he sorprés i no m’ha punit, he respost, perquè l’extrema dreta no se n’ha anat mai, d’aquest estat pudent tan podrit. Abans VOX era dins mateix del pp i de c’s, de la gc i de la policia, i després acabaran pactant tots plegats, amb el psoe, per tornar a fer pinça contra els drets humans, universals, que mai no han sigut de veritat en aquest país. Sí, el Fènix és ací encara a mans de fiscals, jutges i gc, contra la llibertat i la democràcia. Contra catalans i valencians, sobretot.

Ep, després que tots els partidets valencians a les Corts celebraren la festa de la prostitució, avui encara tenim prohibida la TV3, no? Ves si el cinisme i la hipocresia juga a favor de la llibertat d’expressió o de la repressió col·lectiva encara viva del 155…

Festa de la carabassa i de la llibertat

Torna la festa de la carabassa a l’Ateneu de Bétera, i la festa de la llibertat. Mentre es mantinguen presoners polítics, atacs judicials contra la llengua, o es mantinguen els greuges comparatius de finançament i de drets, cada activitat cultural anirà revestida de clam en favor de la llibertat i de la República dels valencians. A prendre pel sac tan de feixisme i franquisme consentit pels mitjans, els polítics, els jutges i els malparits de torn.

Si voleu participar-hi, o fer-hi un tast, o sopar de germanor a l’Ateneu, dissabte ens trobareu al voltant del foc i de tants plats com participaran del concurs. #AtB_carabassa18

 

Vida intensa, d’insomni, a l’Ateneu de Bétera

Daniel Olmo i Cèsar Martí presentaran divendres a l’ateneu de Bétera el seu segon projecte en comú: Insomni. Aquest llibre és un recull de relats, poemes i pensaments de Cèsar Martí il·lustrat per Daniel Olmo i amb pròleg d’Andreu Valor.

La veu de Llíria diu: L’afició a l’escriptura li ve de lluny, però en 2010, quan va presentar un relat a un concurs literari, aquesta va augmentar. Poc després va obrir un blog on publica alguns dels seus escrits, dels quals, ara, alguns passaran a paper. Cèsar es dedica professionalment al desenvolupament de pàgines web, però li agradaria viure de la literatura: “No fem açò per diners, sinó pel plaer de compartir. És un projecte humil, en valencià, que acaba de veure la llum en maig de 2018”. Daniel Olmo (Alcoi, 1973), és qui, des d’Olocau, ha il·lustrat els milers de paraules insomniadores. Daniel ha realitzat projectes de diferent caire dins del món plàstic i s’ha especialitzat en la il·lustració. Autor de tot un seguit de treballs editorials, així com publicacions, en les quals s’ha fet ús de diferents disciplines com ara el còmic i la novel·la gràfica. Des dels seus inicis professionals ha col·laborat amb el grup musical VerdCel. També, Daniel és l’autor de moltes altres portades i il·lustracions de diversos projectes musicals així com de nombrosos llibres com ara Com un record d’infantesa (Sembra Llibres, 2015) de Feliu Ventura.

Entre el Túria i el Ridaura diu: Fa temps em varen proposar participar en un micro-mecenatge i el resultat ja m’ha arribat a les mans. Aquest llibre porta al paper els pensaments, poemes que un jove de La Pobla de Vallbona aficionat a l’escalada i molt inquiet des del punt de vista social i polític ha anat acumulant els darrers anys. Tots entrellaçats amb els dibuixos d’alcoià Daniel Olmo. Sembla que a Alcoi els va això del còmic o com diuen modernament, novel·la gràfica, en poc temps he descobert al Daniel i al Jordi Peidró (Esperaré siempre tu regreso).
Al llibre, pots trobar històries que et poden agradar i altres que no, però aquest és el risc d’intentar d’ajuntar en un volum tantes idees diferents. Potser el següent pas que haurien de fer els autors és fer una novel·la o llibre?