El país en directe a l’Ateneu de Bétera

Segon dia de festivalot a Bétera. Aquest matí allaus de joves passaven pels carrers del poble a fer comarca i cultura. L’avituallament és bàsic en els concerts que duren dies i nits, i les botigues de queviures i els bars hauran fet el segon agost, avui. El campament improvisat a l’Horta Vella li ha fet guanyat color i vida al camp, malgrat els erms de pols i la calor que encara fa aquesta tardor que sembla un segon estiu que no fuig. Paciència i música, joves.

Per completar el programa cultural i/o polític del Festardor, hem improvisat una conversa ben especial a l’Ateneu de Bétera. Aprofitem que el director de Vilaweb, Vicent Partal, baixarà des d’Amposta a veure els pares, per organitzar una xerrada informal al corral de l’Ateneu (els amics també allargarem l’estiu), sobre el país, la situació actual, Catalunya, València, Espanya… És prou i suficient la democràcia per aturar la violència? està mai justificada una resposta violenta en democràcia? N’hi ha democràcies de primera i democràcies que són succedanis. I la independència, pot mantenir-se gaire temps en suspens un colp s’ha declarat? Potser que sí, que ens aprofitem de l’amistat, però és temps de treball i de molt d’esforç, i per això no hem volgut perdre l’oportunitat d’aquest regal. Sobretot quan Vicent ha dit trieu què voleu fer: sort que no ha dit, però després anirem a ballar amb els joves de les rastres!

Si voleu escoltar o xarrar amb Vicent, dissabte, 14 d’octubre, a partir de les 19.30h en tindreu una oportunitat magnífica a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5

“El guardià de les trufes” de Fèlix Edo

«Aquest país» ―explica el vell― «ha estat molt dur amb la gent. I parlo de la gent en general, no dels bàndols. Nosaltres, els masovers, érem uns ignorants, tota la vida ho havíem estat i sempre ho vam ser. Mai no vam saber per què hi va haver guerra ni per què es van matar els homes entre ells. La nostra ignorància ens mantenia en el treball i en la misèria. I mira com hem acabat. El nostre món ha desaparegut sense adonar-nos-en.»

»El guardià de les trufes tradueix aquest ambiciós projecte en una novel·la estructurada en quatre capítols ―cadascun dels quals porta per títol el nom d’una estació de l’any―, enquadrats per un brevíssim prefaci («Vent de ponent…») i una cloenda una mica més llarga («…vent de mestral»). Tret de les últimes pàgines, l’obra transcorre en el marc incomparable del Mas de Forés, al terme de Benassal, entre les acaballes de la Guerra Civil i els primers anys de la postguerra. En el primer capítol, l’autor ens hi presenta el tràgic relat dels últims dies de la vida d’en Leovigild, un masover que ha desertat de l’exèrcit amb la intenció de tornar a la llar familiar, perquè no entén ni un borrall de la guerra en què l’han embarcat. En els tres capítols següents se’ns descriu de manera molt acurada l’educació d’en Lluís, fill d’en Leovigild, que no n’arriba mai a tenir notícia, sota l’esguard atent i afectuós dels masovers, que li ensenyen a conèixer la natura i l’ensinistren en les feines agrícoles i ramaderes ancestrals que regulen la vida al mas. El llibre es tanca amb una escena ambientada en l’actualitat, que reprodueix un diàleg entre aquell xiquet de postguerra, ja convertit en un home major, i el seu fill, el nét d’en Leovigild. El fill, que ja no viu al mas, visita el pare ―que hi viu sol i es nega a abandonar-lo per traslladar-se amb la resta de la família―, i el fil de la conversa deriva cap a la desaparició del món dels masovers, aniquilat per l’empenta de la modernitat i el bany de sang que va desencadenar la repressió dels maquis ˝

Josep J. Conill, El silenci dels masovers: una lectura d’”El guardià de les trufes”, de Fèlix Edo Tena. paísvalenciàsegleXXI.com

 

Aquesta vesprada presentarem a l’Ateneu de Bétera la novel·la de Fèlix Edo “El guardià de les trufes”. Una descoberta extraordinària de bona literatura, excelsa, que relata lavida rural al mas, durant el segle XX. El tros que encapçala aquest apunt, sobre la duresa de la vida al camp, a la muntanya, explica també el passar en general al País Valencià fins els setanta. Però també trobareu la bellesa del paisatge, els colors, el bocs, les construccions en pedra, les generacions de pares i fills i avis, l’aprenentatge, la iniciació, i la llengua. La llengua, és clau en aquest llibre, per entendre els valencians.

En una hora, aproximadament, tindrem el privilegi de parlar amb l’autor, d’escoltar-lo, que n’hi ha de ficció, de vida, en la literatura de lo alto.

 

Perquè n’hi haurà un dia…

“N’hi haurà un dia que no podrem més i aleshores ho podrem tot”, prou de molles, prou, que voldrem el pa sencer, que cantava Ovidi. Sembla que el jorn és proper.

Demà el Camp de Túria organitza el sopar Estellés a la Pobla de Vallbona, amb el recital de Tomàs Llopis i Miquel Pérez, una lectura de poesia i música que mereix, acurada, excelsa, extraordinària.

La poesia del poeta Vicent Andrés Estellés encara i sempre, que ja encomana la possibilitat d’aconseguir els versos i i el missatge que expressen. “Ho volem tot”

Trie una de les horacianes, que potser llegiré al sopar que organitza Picanya (tinc el cor partit entre Picanya i el Camp de Túria), perquè diumenge aquests quatre protagonistes dels versos no creurien que va passant, però passa. No ho creurien, malgrat que ho anunciaven, que van ser dels primers que ens van guiar, a través de la paraula. He triat aquesta horaciana, malgrat els versos extraordinaris d’aquest poeta immens, excels, atemporal. Perquè demà, però sobretot diumenge, Estellés també serà ben viu.

 

aquest any miserable,
m.cm.ixiii. d de c,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura desterrat a múnic o parís,
joan fuster a sueca
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi-,
sanchis guarner recorre perplex la ciutat,
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

 

A partir de dilluns, s’ha acabat de cremar llibres, s’ha acabat tanta obscenitat política en aquest país. S’ha acabat. A curt termini, espere. A molt curt termini.

Torna el Diluvi contra l’Aplec

«Cada any que convidem el Diluvi al Camp de Túria, plou.» No els convidarem més, xa. O sí, segons que convinga i ens diguen els llauradors de la Unió.

L’Aplec del Camp de Túria ha acabat en un aiguat imprevist en un moment, mentre el Diluvi era dalt l’escenari i els llamps brillaven desordrenats: Bona nit, diu la cantant, i tothom a córrer a cercar recer. Havíem tingut temps de molta cosa, les xerrades, els itineraris, el correfocs, el sopar popular, la fira d’artesania, Aspart de la Pobla i mig concert, mig solament, de Diluvi… Llàstima del final.

L’organització havia tingut temps de llegir el manifest-comunicat, en el qual explicava el perquè d’un canvi en l’Aplec d’enguany, en favor de més activitats, més diverses, més compromeses i solidàries, en canvi que els concerts i la part lúdica de la nit quedés en segon terme. Pel que fa al gènere emprat en les comunicacions, la ximpleria de parlar sempre en femení no sabem si amaga singlot o xanglot, però potser fa el paper contrari del que es pretén. Ai, que n’hi ha llengües amb gènere o marcades i llengües sense, que el sexe li’l posen uns quants lingüístes desafortunats.

En general, coratge i endavant, joves, a per l’organització de l’Aplec de 2018. Per cert, el primer dels Aplecs valencians de l’era moderna va ser a Llíria, el 1960, era d’àmbit país valencià i van participar joves d’Olocau, Marines Vell, Gàtova, Bétera, Nàquera, Serra… Potser més gent que no enguany: cinquanta-set anys després, a molts veïns de la comarca els hem cantat falta o fora. Ai, ai. Després d’aquell aplec de 1960, el mateix any es va fer una ruta universitària, segons que explica el mestre Ferran Zurriaga en el seu llibre d’història de la Vall, en la qual van participar Vicent Ventura, Miquel Tarradell i Joan Fuster, que van fer nit en una almàssera d’Olocau… No cal dir com d’il·legal i clandestí era tot allò, ara que n’hi ha polítics d’esquerra i mitjans progressites que tenen tanta por de la llibertat i de la democràcia…, excusant-se que, si no és legal, potser que destorbaran la GC i el tribunal i perdran accions i privilegis…

 

A cagar a la via, xa, i endavant les atxes!

 

El somriure dels valencians!

Nosaltres els valencians, la llengua dels valencians, el finançament dels valencians, el ball de valencians… El somriure dels valencians!

Especialment avui que a Algemesí commemoren la festa major amb les muixerangues, a Bétera la pastoreta, a Picanya la Moreneta, i arreu del país tot de maedéus trobades. Però el somriure valencià té a veure amb això que va passant al país veí, i com milers de valencians ho seguim a través de les xarxes, els diaris electrònics (especialment Vilaweb), i els comentaris en directe als bars, a l’escola, al mercat, a la cooperativa… Bé o malament, tothom en parla. I n’hi ha que amb entusiasme. Allò que viu catalunya és un moment històric. D’ordre mundial. I de retop, els valencians que també ho vivim, perquè ens afectarà plenament. Molts milers de valencians ens sentim partíceps del procés. I malgrat que n’hi ha una part de valencians que ho miren amb disgust, compte!, perquè a poc que aquests se d’adonen com els tracta espana, cauran un bac en terra que els obrirà els ulls definitivament. Com a catalunya, tampoc no n’hi haurà retorn. Pot haver-hi impediments, pals a les rodes, accidents, filibusterisme a l’engrós. Però no n’hi haurà retorn. Aquella felicitat que viu la gent a catalunya, que es comprovarà en aquesta diada de dilluns, 11S2017, no té cap contraoferta possible. Res no n’hi ha que es puga baratar per la felicitat. Res de res. I els valencians que tenim aqueixa sintonia amb el nord, amb la llibertat, amb la democràcia, doncs ho vivim com a propi. Com un moment històric en el qual també hi som. Protagonistes, espectadors, actius de gran importància.

Aquesta vesprada començarà a la Pobla de Vallbona l’Aplec del Camp de Túria, i el debat, les mirades, la complicitat, serà inevitable, joiosa, perquè en condicions normals, sense greuges, ni pressions ni males arts, la llibertat és per damunt de tot. I la democràcia. I aquest és el repte més gran que pot fer un país, si la seua gent, una majoria, ho vol d’aqueixa manera. Contra aquest somriure no n’hi ha res. Res que puga fer forat, si n’hi ha honestedat i intel·ligència. Les males arts poden endarrerir, castigar, desmerèixer, poca cosa més. I els valencians també hem començat a somriure. La pena, xa, que la porten els altres. Nosaltres ja n’hem viscuda prou, de pena i llàstima.

—Que encara no som una majoria?, ca, no passa res! Somriem, valencians, i bona festa final!

*Aplec del Camp de Túria: la Pobla de Vallbona, 8 i 9 de setembre

Final de la festa a Bétera

Maria Josep Bes, Ximo Cafarena, els Germans Caballer de Sagunt, un grapat de músics de primera fila, malgrat que eren darrere, i un cor de veus de l’escola de veu de la mateixa Maria Josep, han tancat l’últim dels concerts de les festes a Bétera, que en conjunt ha fet una aposta seriosa pel cant valencià i el ball tradicional. L’estrena “d’Aires mediterranis” encara és per polir, però apunta a espectacle de gran format per a espais més petits (la plaça del Mercat?), i encara millor per a espais tancats. Ajustar les veus, minorar l’amplificació i encaixar el conjunt de la música simfònica o de corda amb el tabal i la dolçaina ho portarà el temps i l’ofici de més concerts. Tampoc no ho han tingut fàcil, ni amb el tècnic de so ni amb l’estructura caòtica de l’última nit de festes: qui no és de Bétera, potser que no entenga què passa el 22 d’agost a l’Albereda. Però l’esforç d’aquesta experiència “d’Aires valencians” mereix l’espera d’un rodatge necessari. L’aposta final era valenta i singular. I com deia Maria Josep des de l’escenari, cal agrair el suport de la regidora de festes i de l’ajuntament per creure en aquest projecte d’arrel mediterrani.

Final de festa i de festes, i el retorn del poble a la normalitat en unes hores. Les jugades, això i allò, el Botifarra al carrer Caruana, i l’Aljama, que després va repetir balls al carrer València, les danses de Bétera a la placeta del Sol i del Mercat, el 15 d’agost sublim, el repàs de la rodà, una coetà excelsa al nostre carrer, Sant Roc, la partida de pilota que va guanyar Pere Roc, la coetà del Gos (brutal) el fatídic 17A, la nit del cant d’estil amb Xavier de Bétera, diuen que la nit del rock amb Obús, els sopars a la fresca, l’amistat, les absències, tot plegat un any més que hem viscut intens i joiós, i tristot. D’aital experiència de festes, del record per les víctimes i de tanta gent com pateix la violència cada dia. De la festa i dels moments difícils n’hem d’aprendre sempre. Això és la vida, sobretot, aprendre.

Convenim que en la festa cal afegir-nos a l’alegria… i demà serà un altre any. Anit mateix el president dels majorals del 2018 va fer un discurs abrandat amb un valencià exquisit. Per molts anys i feina per envant.

 

El 17 d’agost, que a Bétera és el Gos

Ahir era el Gos a Bétera, el tercer dia de la festa major, la més grossa de l’any; però després d’allò de Barcelona, i després d’allò de Cambrils, i més coses que avui també passen al món, tornem a aquella realitat universal de la violència. De violència n’hi ha sempre al món, sempre, variada, intensa, cruel, que de colp t’afecta més directament i et deixa paralitzat, esmaperdut, com si ja no volgueres fer vida normal  almenys durant unes hores. Vicent va haver d’interrompre les vacances, enguany que semblava que xarràvem tant del futur i ens quedava tanta corda, encara, perquè el dèsset a Bétera és ben especial, després de la coetà del Gos, per explicar-nos les jugades de la festa, per fer balanç, per començar a ordenar com serà el nou curs, a partir de setembre, encara amb uns dies d’agost per endavant, per recuperar-nos, per viure’ls des de l’amistat que ens fa viure.

Tot es va estroncar quan Vicent ens va avisar que pujava corrent a Barcelona, en assabentar-se de l’atemptat, i nosaltres vam esperar-nos a veure què ens contaria, perquè com diu Pere Cardús, ja sabem com van les primeres hores d’informacions que són desinformació. Els amics ens vam concentrar a l’Albereda, però només la meitat, perquè l’altra meitat no tenia ganes de continuar la festa i no volgué baixar, i ens va esperar per sopar; deixaven passar el temps i el siroll informatiu. Vam veure la coetà, extraordinària com cada any, brutal, però més desanimats, callats, gairebé muts, i vam pujar al corral de l’Ateneu a sopar. De d’allà seguíem les notícies a través del telèfon i enraonàvem sobre la festa. Vint-i-quatre hores abans teníem convidats de Barcelona, Helena i Joan, que ja serien a casa. La festa, la música, la política, la independència, la llibertat, la democràcia, què farem els valencians a partir del 2 d’octubre, eren els temes feia quaranta-vuit hores. Però anit la conversa era desmaiada, amb comptagotes, més respirada i menys festiva, també perquè era el dia del Gos, i també perquè, encara que la vida continua, res ja no és igual, almenys durant uns dies continuarem vivint que res no és igual. L’estiu, els dies que queden de vacances, la conversa amb els amics, l’alfàbega… I després, des de casa, o des del mòbil, mentre tire una motxilla d’herbicida, seguesc la notícia a Vilaweb, i em sent tan orgullós de l’amistat, de la professió periodística, de viure, de continuar treballant per la democràcia i per la llibertat amb els meus, amb la mirada dels meus. La concentració a la porta de l’Ajuntament de Bétera, que Rosa m’havia volgut explicar que era a tota la comarca sencera, el Camp de Túria en favor de Barcelona i Catalunya, , el suport sincer, la solidaritat, l’ajut d’un país sencer, com un exemple. Res no és igual, després dels colps, ja no ho és, però ens sentim plens de goig per continuar. I continuem.

Les danses de Bétera, la vespra

Pep Codina, mestre de cerimònia i mestre que ens ha preparat perquè avui ballem a la plaça, explica el perquè de les danses de Bétera, en comptes de ball de Torrent o dansà a seques: a Bétera afegim rodaes, balls, jotes, que ballaven antigament en la festa, segons ens explicaven Carmen la francesa o Maria la Cola, entre més dones que ens van ensenyar els passos… Encara conservem aquell video del ball de Torrent al pouet, plaça dels Oms o abeurador, que va enregistrar, segons el romanç o llegenda, un científic vingut d’Amèrica a estudiar l’eclipsi, el famós eclipsi total de Portaceli de 1928 o 1929.

Durant un mes, Pep Codina ha fet de mestre de ball de xiquets (enguany n’hi ha més que mai) i de grans, amb una paciència de mestre bo, som voluntaris que ens hem afegit a ballar, a donar suport a l’Aljama i a la festa popular: és la vespra, en unes hores Bétera serà de festa major, que començarà amb el cant de l’albà a la porta de l’església —encara som governats per calendari crestià—, després la cantà anirà de casa en casa de majorals i obreres, i elles prompte a preparar-se per a la rodà: hores de vestir-se, arreglar-se, pintar-se, els monyos, les joies… Sí, la rodà de les alfàbegues és paraula major a Bétera i la imatge més directa i ufana del primer dia gran. Però aquesta nit ballem, de fet ho farem en uns minuts, les danses de Bétera. I si balle és perquè em sent part dels meus, de la festa, del poble, de la plaça. Ja ho explica Coromines: durant la festa major, està convingut que tothom hem d’entregar-nos a l’alegria. Jo ho faré pel ball, acompanyant l’Aljama. I me’n sentiré part del goig i l’alegria de participar de la festa popular. Sense manies.

Ai, com m’hagués agradat de tenir una lona d’aqueixes que pengen dels balcons i anuncien la rodà de les alfàbegues, però sembla que he fet tard…

Final lluït del Folkestiu a Bétera

Xiromita Tral Project va cloure anit el festival Folkestiu a Bétera de manera lluïda. Amb la dolçaina de Miquel Gironés al centre de l’escenari i amb dos veus a cada costat que valdrien aquella plaça i qualsevol plaça valenciana. Miquel Gil no el descobrim, és un regal del cel contra el cel dels valencians. Anit encara amb una veu més esgarrada, més feridora i profunda: són quaranta-dos anys d’escenari, segons que ens deia en guardar la guitarra, i ja no estem per bromes. A l’altre costat, Rafael Arnal, fill de Rafa Arnal, una altra veu d’una impressió valenciana de luxe, per al cant sacre, per al batre, o per aquest nou himne valencià excels que el públic acompanya amb la boca plena, la malaguenya de Barxeta. Tots dos, Gil i Arnal, vesteixen aquesta barreja de Xiromita amb el necessari, allò imprescindible i allò bàsic —particularment, prefereixo aquestes veus a tanta dolçaina, però no podem anar contra el món, i anit la plaça botava amb la força del Gironés, aguantava l’aire, l’ajudava a bufar, que ell es lluïa sens dubte, de festa ben viva i tenia l’acompanyament de músiques i veus, i un public lliurat als peus. La plaça va agrair tant d’esforç i un final d’apoteosi. L’esforç de tant gent també mereixia aquell final i aquella plaça guanyada en favor de la cultura, de la música, de la festa popular. Cal dir que els valencians som que som ara mateix pel valor de la música, i a l’escenari n’hi havia una representació extraordinària d’allò que som.Vam acabar a peu dret de nou amb una versió de la muixeranga, que els músics no poden estar-se de buscar camins, per molts anys i avant.

La vesprada també havia sigut excelsa amb el regal de Rodamons. La xicalla, el teatre, la representació, la màgia dels actors quan tenen aquella professionalitat. Ho vam viure de nou, gairebé de trinca, i tot plegat era un inici del final de festival que recordarem molt de temps. Anit, sense incidents, amb la gent que passava, anava, venia, les parades, els llibres, els cànters i els corxos, una plaça festossa que hagués dit el Jem, i el goig de l’organització que aconseguia un any més de creure que el país té camí a fer i treball per endavant, si hi posem coratge. Per molts anys, a l’equip de l’Ateneu.

Benvingut el folkestiu2018…

Anit, una festa folk amb incidents

Anit vam viure el segon dia del Folkestiu2017 a la plaça del Mercat de Bétera. A la plaça n’hi havia la fira d’artesans, l’escenari gran, la façana noble de l’Ateneu i una maedéu dels balcons que potegia el públic dels possibles incidents sorpresa. De primer va actuar l’escola de cant d’estil, amb la veu de Manolo el cego, que ahir va estar correcte i fi en la interpretació del cant d’estil i en les versions de les malaguenyes. La falla Gran Via de l’Est, amb la seua escola infantil, també es va lluir a la plaça. El plat fort el va protagonitzar l’Aljama, un deliri de ball, de música, d’estètica, de veu, de lletres. L’Aljama va fer un breu del seu projecte “Vers i ball”, i va emmudir la plaça. La lectura de Merxe Leal va afegir valor al temps, al ritme, al silenci, a les lletres. La Riberenca de Bétera, la Masurca de les ànimes, l’ú dels amics perduts, el Bolero de l’Alfàbega, l’Ú a Marieta i la Dansa del vetlatori són sis monuments a les versaes populars escrites per Albert Dasí, Raquel Ricart, Toni Marzo, Vicent Partal, Siona Ricart i Toni Mestre… Un regalàs, adobat per la coreografia d’Imma López i la direcció artística de Pep Ricart. Finalment, els germans Cavaller, de Sagunt, van cloure una nit especial i extraordinària. Els cavaller en són un sac a l’escenari, ho fan fàcil, fan bona festa, animen la plaça i no enganyen. Un encert de tria d’aquest Folkestiu2017.

I els incidents?, home, sinyors de l’ajuntament, regidors i alcaldessa, dos punts: no sabem qui va autoritzar un concert de rock a cinquanta metres de la nostra plaça. No sé qui va autoritzar que la dansa del vetlatori, explicada per Merxe Leal, cantada per Marieta, ballada per aquestes balladores i balladors de l’Aljama que no ens mereixem, es trenqués amb un simulacre de música rock d’Amèrica contra la nostra programació, programada un any enrere, sol·licitada amb temps i forma, i autoritzada amb tots els ets i uts. Qui ho va decidir va actuar amb una mala llet que ja no recordàvem. Vostés imaginen que en una presentació de les festes de Bétera, o d’una altra història similar, algú organitzés a cinquanta metres una merda en un plat que trenqués? No ho podem imaginar perquè nosaltres mateix desestimaríem de fer-ho. Però ells, no. Ells no cauen, i qui ho va aprovar no cau. I la regidora de festes o de cultura, no cau. I l’alcaldessa, tampoc no cau. I nosaltres rebem, com sempre. Com feia tant que no recordàvem. Foc amic, xiiuuu!

És el nivell, sinyors, que continuaran entrant i eixint en un concert, i menjarem pipes, cacaus i dacsa, com si estiguérem en el cine Martín, setanta anys enrere. Visca els rots i els pets i l’estil vulgar.

I encara l’últim incident, algú va pensar que tot li valia, i va començar a llançar llimes i bresquilles contra la gent que érem a la plaça. Un llançament que queia d’una banda de les teulades, que no vam poder endevinar d’on eixien exactament projectades aquelles llimes que van impactar contra una dona gran a la plaça. Vam denunciar els fets. vam passar la vergonya. Els germans Cavaller ho podran dir, que van actuar enmig del perill dels llançaments cítrics. Avui ho hem denunciat. Ens han assegurat que aquesta nit n’hi haurà policia, i vigilaran d’atrapar el filldeputa que volgué amargar-mos la festa.

I eren les tres de la matinada i la plaça era néta, agranada i arruixada, com si no hagués passat res. Damunt som responsables fins ací. A l’Ateneu de Bétera. Demà us explicarem què passarà aquesta nit. Però si no vos ho voleu perdre, comencem a partir de les 20.00h. Benvinguts.