Per la poesia a la República (2)

[continuació]

En el dia mundial de la poesia, els concursos escolars fan un paper extraordinari. Fóra començar la casa pels fonaments, llegir poesia a l’escola, a casa, amb els xiquets, per encomanar-los-en la necessitat. El deler dels poetes i la lectura de la seua obra. Sense l’escola —aquesta primera porta d’entrada al món poètic—, no avançaríem gaire, sobretot en el nostre país, tan pobrissó pel que fa a la lectura, malgrat la ingent quantitat de poetes i tanta poesia excelsa. En aquest paper principal treballa l’organització dels premis Francesc Peris i Valls a Bétera, amb la col·laboració de les escoles del poble i els instituts. De retop, en col·laboració amb els mestres, sempre necessaris per animar a llegir, a escriure, a convidar que l’emoció dels poetes arribe als nostres alumnes. Deixar-los sense aquest regal fóra com furtar-los un tros d’ànima, d’aprenentatge, al qual tenen el dret d’arribar-hi. A través de l’escola, i també a través de l’organització d’aquests premis de poesia. Cada any, la Institució de les lletres convida un poeta a escriure un poema per al 21 de març. L’any passat, Marc Granell va ser el poeta triat. Enguany ha sigut Rosa Fabregat. Potser que en un futur, un dels poetes triats siga un alumne nostre, dels que ara escriuen en aquests premis escolars. Potser que no. Però l’esforç i la passió dels premis ja fa d’espurna de la vida, de poesia que s’expandeix.

Mestres, llegiu-los poesia als xiquets, convideu-los a la passió, a la lectura, a la vida. A curt termini, la civilització agrairà la vostra feina.

No defalliu.

 

[m’agrada especialment aquest poema i el torne a reproduir]

Marc Granell (València, 1953)

És el foc i és la neu, és la tristesa 
i és el crit que desperta l’alegria 
i ens fa llum les tenebres que habitàvem 
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria 
que obri escletxes de mel en la ferida 
fonda i roent que ens cava precipicis 
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig 
que crea com cap déu futurs més savis 
i funda uns altres mons que es fan possibles 
si el cant esquinça vels i fon les ombres

Per la poesia a la República

Música de l’ànima, teixida amb paraules

Espurna de vida, llum del coneixement,
que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l’ànima

dels àngels de Rilke, closa en la natura.
La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera

que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa de niu.
I ell no pot volar. Poesia. Música
de l’ànima, teixida amb paraules.

Rosa Fabregat (Cervera, 1933)

 

El 21 de març és el dia mundial de la poesia, una coincidència primaveral i poètica. Hem llegit el poema a classe. També l’ha llegit la mestra en la versió anglesa. No sé si demanar-li-ho a la mestra de castellà, ja que en parlen massa, de castellà a tot arreu, i això els faltava, divertir-los amb la poesia. Com més avorrida siga la classe de castellà, més antema, xa. Ací també n’hi ha molts, milers, que no podem volar. No podem volar per manca de llibertat. Però no sembla que això als partits espanyols els importe gaire. Ni al 155 ni al podem, ni a uns quants dels sindicats acotxats en la comoditat del sistema. Ai, la música de l’ànima, teixida amb paraules. Paraules, poesia, llaços grocs? Uii, aquell estat que hom diu espanya ha perdut tanta credibilitat democràtica!

 

Poetry

Music of the soul, woven with words

Life-spark, light of understanding,

that gently spreads through all that would confine it.

Immortal music that strides and fliesa

cross our land, across all skies.

Those who are fleeing sing it, as do the imprisoned,

and all migrants who have no roof

cheep it while weeping. Tears that fall

so deep inside the heart, they stir the soul

of Rilke’s angels, that is locked in nature.

They make it stagger. Music that halts

the traveller in his tracks to see the stork

on its low flight, with no frontier

to bar its way, alight and come to restup

on the tiled roof that is its nest.

While he, he cannot fly. Poetry. Music

of the soul, woven with words.

Rosa Fabregat / Translation: Anna Crowe

Si la violència és l’últim recurs

La violència és l’últim recurs que li queda a espanya per frenar la República catalana. Fins ací ha arribat l’estat espanyol amb tots els arguments possibles. Sense arguments. Sense, naturalment, en un estat democràtic. Un estat que respecte els drets universals, la llibertat d’expressió, les maneres del segle XXI, si no és que, la violència, és per damunt de la resta de coses. Aleshores, no n’hi ha arguments, ni diplomàcia, ni civilització, només el primitivisme que tant els agrada exhibir, a la meseta.

Dissabte vaig ser a la Gran Via de Barcelona per viure, de nou, aquests encontres joiosos, carregats de drets i de raons. Amb el clam que l’autodeterminació no és un delicte i en favor de la llibertat dels presos, els catalans van tornar a manifestar-se pacíficament i multitudinària per ensenyar al món de què són capaços per fer realitat la república.

La diversitat de manifestants, de tota condició i edat, de molts colors, tan entusiasta com sòlida en les idees i les aspiracions, ja no s’amaga ni es queda a casa, malgrat les amenaces, la presó o la teatralitat d’un judici que ensenya al món dues cultures diferents: espanya i catalunya. L’una, a través de fiscals i advocats d’un estat tan repressor com limitat en intel·ligència. L’altra, uns polítics tan preparats i de discurs intens i culte. El món ja ha pres partit, a través els mitjans que contemplem aquella desigualtat de l’un costat i de l’altre. El Suprem espanyol, també.

Dissabte vam viure un altre jorn per a la història, per a la festa democràtica. I vam baixar carregats per emprendre a València accions en favor d’aquesta il·lusió que ens esperona a continuar treballant per la llibertat dels pobles, pel dret de decidir. Catalunya ja s’ha decidit, per una nació culta i lliure, plenament democràtica, fins i tot de respecte a espanya i a la seua bandera (ho vam comprovar in situ). Això ja no té pas enrere. Encant i endavant, aquest espill que ja és un model al món.

Només caldrà que espanya es respecte ella mateixa.

[continuarà]

Rodant per la República (l’etapa de Bétera)

Jordi Puig ha arribat avui a Bétera, des de Burjassot. Venia acompanyat de bons amics valencians, pel camí de Burjassot, que entra al terme pel camí vell de Paterna. L’hem rebut a la vesprada quan ja havien fet una sobretaula al bar la Font. A l’Ateneu de Bétera ens hem aplegat una bona colla de socis que hem reviscolat de tant de coratge: «aquell article de l’Andreu Barnils —tu que estàs disposat a fer per la República?, em va esperonar a fer alguna cosa, també per tranquil·litzar la meua consciència…» I Jordi Puig es va llançar a recórrer el país, de primer per les Illes, després pel País Valencià, convençut que la República no té aturador, encara més com més gent ix a rebre’l, a acompanyar-lo, a escoltar una experiència més, com tantes d’altres d’anònimes, que ja són conscients que l’únic camí possible de la democràcia a espanya és la via catalana: la república i la independència.

Sopem a l’Ateneu a la vora del foc, i planifiquem el camí de la següent etapa, fins a Sagunt pel camí de Llíria, l’assegador, la vella via ramadera que unia Morvedre amb Edeta. Discutim d’això i d’allò entre dolços i licors de la terra. Parlem del camp, dels valencians, de dignitat i de democràcia. Parlar-ne, en aquest estat caduc, si ets en casa amiga encara ho pots fer. Poca broma el que voldran fer-nos empassar. Guanya l’optimisme, amb el qual afrontem el difícil equilibri a dues bandes de la balança: de l’una, espanya i la violència, l’amenaça, la justícia franquista i arbitrària. De l’altra, els drets humans, la llibertat i la democràcia… Si en el segle XXI encara no ho tenim clar qui defensarà els valencians i qui ens vendrà a Sud-Àfrica, que li ho demanen al refillet del González Pons, que va animar tot el PP d’Europa a burlar-se dels valencians i de qui ens va parir.

Una altra nit sentida, carregada d’història, en aquest viure intens de tants protagonistes com ens animen a continuar, a entendre que estimar i lluitar són verbs inseparables, entre els valencians. Gràcies, Jordi.

Vicent Partal i Vicent Olmos, entre més biografies

Avui, la fira de Nadal a Bétera, que ja deveu saber que va de llibres i de música, presenta les Biografies parcials de Xavier Serra, de l’editorial Afers, a Catarroja. Unes biografies que pretenen, a partir d’una selecció acurada de personatges protagonistes, una tria parcial també, descriure els últims setanta anys del País Valencià a través de la vida d’homes i dones que s’ha  significat entre els valencians: Doro Balaguer, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló, Raimon, JLL. Balsco, Pep Soriano, Enedina Lloris, Pepa López, Vicent Partal, Vicent Olmos, entre més…

La lectura de cada biografia és una història, algunes semblen autèntiques aventures, que no pretenen explicar amb total exhaustivitat el personatge, allò més rellevant potser, i encara passat pel filtre del seu autor, el filòsof Xavier Serra, una mena d’interpretació de la vida de cadascú a partir d’hores de conversa i de records. El volum que avui presentem a Bétera, Impuls, són personatges nascuts entre el 1951 i el 1960, que van viure els últims anys del franquisme i la Transició al neofranquisme actual, i en parlen sense embuts, sobre la vida que han fet, des del seu camp de treball —el teatre, el periodisme, la literatura, l’edició, la música o l’arqueologia. Quina mena de país dibuixen, tots plegats en conjunt, individualment?, paga la pena de llegir el llibre, per conformar-nos una visió “parcial” dels valencians. Però d’un interés extraordinari.

Us deixe tres tasts que ja apunten si tindreu ganes de deixar passar aquestes biografies tan valencianes… (potser foren un regal perquè Àpunt comprés els drets per fer un programa d’interés vital)

«la imparcialitat periodística no existeix. No pot existir mai.», diu Vicent Partal, periodista

«l’escàndol que els propòsits secessionistes de Zaplana van provocar en les universitats i ens els ambients culturals va ser majúscul…» Enedina Lloris, cantant

«la Normalització de la llengua no s’ha arribat mai a plantejar, ni en aquestes publicacions, ni en moltes altres gestionades per l’estament funcionarial universitari de Catalunya, el País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes, que ha practicat sempre, per regla general, les formes més baixes de submissió a l’Estat.» Vicent Olmos, editor

 

 

“Els dies i les dones” a l’ateneu de Bétera

Vindran tres dones de sis, que és la meitat del grup, una fracció d’una joia única, que també és joia, aquest nou projecte valencià de Sis dones que tornen amb un projecte acabat d’estrenar, de música, poesia, ball i reivindicació, un regalàs de Nadal que no us hauríeu de perdre. Mai.

Avui tindrem el CD en directe a l’Ateneu de Bétera, perquè us l’emporteu signat, encara acabat d’enfornar, i potser que pugueu escoltar si elles volen, una prova d’aquest joiell resplendent que són Tres Veus, i veges com no seran les Sis Veus juntes, quan canten Els dies i les dones.

Una sort de la Fira de Nadal a Bétera, tenir amigues que vindran a explicar-nos com van ordir aquest segon projecte després d’aquell regal sobre el Poeta Estellés. A més de llibres, àlbums, còmics, i uns llibres il·lustrats per caure de cul, avui tenim la música… En voleu més? Doncs encara tindrem més sorpreses, xa!

Fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5, això és el Camp de Túria.

 

 

Fira de Nadal a Bétera

Avui, a les 19.30h, l’Ateneu de Bétera inaugurarà la fira de Nadal amb l’escriptora Núria Cadenes, que a més de presentar el seu últim llibre, Secundaris, farà una lectura especial d’obertura, inaugural. Un Andante cantabile dels llibres, els autors, els tallers i la música, perquè enguany el programa convida a no perdre’s ni un detall, a conviure amb la cultura i a formar-ne part.

La novetat és que, cada dia de fira, hem convidat un lector a llegir uns minuts, un text que, la persona triada, troba extraordinari, especial, únic, pouat del seu repertori lector. Cada dia a les 20.00 farem aquest encontre entre el lector i la seua tria. Però a més, podeu emportar-vos un llibre dels centenars que són exposats a la llotgeta de dins de l’Ateneu, un nou espai que a partir de demà acollirà cinc-cents llibres extraordinaris perquè el Nadal no siga només fet de pessebres, arbres o parar taula. I encara entre un programa atraient, tenim més sorpreses que anirem explicant cada dia. Què, us animeu a viure aquest jorn inaugural?

Fira de Nadal, Plaça del Mercat Núm. 5, Bétera, el Camp de Túria. Obert cada dia de sis i mitja a nou de la nit.

 

L’Aljama de Bétera reviu el ball de Torrent

El ball de Torrent es basa en la paròdia i la burla incisiva del poble cap a les estructures de poder i l’autocrítica del mateix poble […] Hi participa una multitud de personatges arquetípics de les moixigangues, l’alcalde, el rector, els vells, l’escrivà, l’agutzil, el dimoni, els músics, el barber i els dansaires que fan de llauradors, alcides o forces hercúlies, treballadors d’oficis gremials, moros, gitanos, negres, dimonis, estudiants, contrabandistes, etc. Les referències documentals del s. XVII… ” Raül Sanchis Francés

Passa el temps, ens fuig la vida / els llauradors sense eixida /tant com hauran treballat.

Un barber tallarà el coll / a un valencià despistat/ és l’exemple sanguinari

de la injustícia fiscal/ que patim als pressupostos/ això no acabarà mai.

Quan aplegues talent en un projecte ambiciós, per la música popular i tradicional, que malviu i reviu encara, sense gaire pressupost hom es capaç de reptes extraordinaris que situen la tradició en un espai de culte, digne dels millors escenaris. Anit, l’Aljama de Bétera va posar a prova de què són capaços —un any més i ja en són onze— pel que fa a elevar la cultura a partir d’una barreja de balls populars, teatre, música, veus, llums, innovació, tècnica i fum, molt de fum, per simular un espai galàctic futurista. “Aquell ball que en deien de Torrent” sota la direcció de Pep Ricart, va demostrar, de nou, que l’Aljama és un dels referents culturals a Bétera, però també del país sencer, a partir del ball abillat un altre colp de més arts escèniques, d’innovació, sorpresa, intel·ligència i, sobretot, molt d’humor. Del palauet de Bétera, imaginava la mateixa representació a València, a Torrent, per allò del nom d’aquest ball teatral burlesc tan valencià com europeu. Fins i tot a Barcelona imaginava per actual la burla contra els reis, contra el poder, contra el poble mateix per tanta submissió com és capaç d’aguantar, perquè la idea d’aquest projecte transporta el sainet del XVII, el XVIII i l’actualitat mateix en un futur a curt i a llarg termini en què els valencians continuarem escaldats i acabarem com el ball mateix: una torre humana (les primeres muixerangues) i una baralla del poble contra el poble, mentre continuem dividits i els reis facen els podrits, ves que tenim traça de reis consentits.

N’hi havia molta col·laboració, direu, i és cert, gent amb nom propi, Pep Codina, Inma López, Raül Sanchis, Sevi Asensi, Raquel Ricart, Marieta Guerrero, Toni Gimeno, i la direcció de Pep Ricart, però la cultura popular, aquest ball de Torrent, mereixia aital aplec.

L’Aljama eleva la cultura tradicional a la categoria de producte sublim, divertit, acurat, que no hauria de morir en una sola representació. L’esforç col·lectiu de tanta gent mereix de tenir més espais, més ajuts, major suport de tothom, si no és que allò que veiem en escena és la crua realitat valenciana de la política, la cultura i la ceguesa, popular i institucional: la paròdia i la burla, beterans —valencians—, que això de l’Aljama no només són balls!

 

Els dies i les dones, sis veus de luxe!

Anit vam ser a a l’auditori Vicent Torrent, en l’estrena del nou treball de les Sis Veus. Hom diria que les “Sis Veus” ja és un nom propi amb categoria pròpia. L’és. Sense embuts, un luxe valencià que sobrepassa la mediocritat del país que som. I ves que, en segons quines coses, la nostra qualitat és en el límit de les horacianes o els versos de Virgili. Anit les Sis veus van estrenar “Els dies i les dones”, un treball en favor de la música tradicional, la veu, la poesia, el compromís social, de gènere i, sobretot, del patrimoni cultural valencià majúscul. No ho tenien fàcil, perquè el producte estellèsia —Sis veus per al poeta Estellés— havia posat el repte per damunt el cim valencià del Gorgo, de Rebalssadors o del Garbí. En canvi, l’estrena d’anit apunta que viurem un nou projecte excels que posarà aquestes dones a primera línia de la cultura valenciana i internacional, de l’exquisitesa, de saber-nos capaços d’ordir des de la terra (el batre per exemple) un producte d’orfebre. Per bé que, el primer que volia dir, és que no sé quantes vegades serem capaços de viure aquest aplec de dones, de veus, de sensacions, que és un regal que paga la pena per damunt els dies que vivim fa un centenar d’anys. Era l’estrena, i els valencians som com som perquè espanya ens ha atordit i no ens deixa veure el gra davant tanta palla, d’una altra manera, aquell auditori de Torrent hagués fet curt per rebre tant de regal. O no heu escoltat aquelles dones abans, xa? És l’estrena, sí, i el concert rodarà pel país com mereix, espere que de poble en poble, perquè tothom hauria de viure aquella intensitat. Anit va ser l’estrena i el neguit aüixava detalls, si voleu els llepafils, però som davant un altre miracle que ens posarà a prova.

Gràcies a les sis dones, que han fet possible, de nou, emocionar-nos de ser qui som.

[continuarà]

Excelsa Nit d’Escola

Una nit especial, sens dubte, anit, a l’ermitori de Sant Pau, amb el gros d’Escola Valenciana, molts mestres, amics, uns quants mestres de mestres del Moviment freinet del país, històrics que no s’haurien de morir mai, i una representació del govern valencià que els honora, fent cas de l’escola d’aquest país: el MH president de les Corts Valencianes, Enric Morera, l’Honorable Conseller d’educació, Vicent Marzà, el director general de Patrimoni natural i avaluació medioambiental, Antoni Marzo, a més de regidors, caps de servei, i assessors… L’absència de l’alcalde d’Albocàsser, convidat com a màxima autoritat local, no es va notar malgrat que no vingué…

La conducció de Toni de l’Hostal i Elena Sales va agilitar el lliurament de guardons, una mena de missa civil i reivindicativa en favor de la llengua, de l’escola i de l’humor valencià més fi. Discursos reivindicatius, solidaritat amb Catalunya, convidar-nos a fer pinya per tocar el cel, denunciar que espanya encara no deixa que els valencians siguem valencians, convidar-nos a continuar treballant contra la intolerància d’un estat que no deixa viure sinó als feixistes i als pessebristes, i reconèixer l’origen i el naixement d’Escola Valenciana en aquella ermita l’any 1933, quan Carles Salvador, Soler i Godes, Porcar, i Boix, van organitzar la primera colònia de xiquets en favor de la llengua i de l’escola… Una hora i mitja que podem resumir en el lema de les Trobades 2019 que va presentar Natxo Badenes, president d’Escola, que caldrà fer nostre i viu: “Som i serem paraules”

Anit l’Escola celebrava que podem ser un país normal, ben prompte, si fem pinya. Avui, l’escola La Masia tancava el cicle de commemoracions dels 50 anys de la primera escola autènticament valenciana al País Valencià. Ves si hem patit segles de greuges, d’assetjament, de penalitats… Però malgrat tot resistim, convençuts que som a tocar de la nostra república. Llengua i escola, anit i avui una lliçó. Per molts anys.