La «bona escola» d’Einstein i Ordine

“The development of general ability for independent thinking and judgment should always be placed foremost, not the acquisition of special knowledge.” Albert E.

La «bona escola» no la fan ni les pissarres interactives ni les tablets ni els directors executius, ni els demagògics acords a curt termini amb empreses […] la fan només els «bons docents», aquells que renuncien als mitjans coercitius i actuen de tal manera que l’única font de respecte per part de l’alumne la constitueix la qualitat humana i intel·lectual dels mestres mateix.» Nuccio O.

 

Aquests dos textos són a l’últim dels capítols breus i sintètics del llibre del qual ja us vaig parlar ahir, “Clàssics per a la vida, una petita biblioteca ideal” que ha publicat Quaderns crema. L’excusa em serveix per tornar a defensar l’escola, els mestres, la llibertat i el pensament, per sobre de normatives, inspectors, lleis, encara més per damunt de les acusacions de governs creminals (PP i PSOE) còmplices de la dictadura franquista que va matar, perseguir i castigar milers de mestres que encetaven el camí d’una escola senzilla, però honesta amb el coneixement i, sobretot, estimada pels seus mestres. Aquella persecució a l’ensenyament tenia l’objectiu contrari a les màximes que ací defensen Einstein i Ordine, i coincideix amb la mateixa persecució que ara voldria imposar el “Gobierno d’espana” contra l’escola dels valencians, o contra l’escola catalana. A València ja fa anys que patim un 155 encobert contra l’escola, i contra tots els mitjans valencians que podrien garantir un mínim de programes infantils en la llengua dels alumnes valencians (us recorde que a València ni podem veure TV3, encara, malgrat el govern de PSOE i Compromís, ni hem sigut capaços d’obrir un fil de televisió o ràdio que ajude els mestres a tenir més recursos en valencià). Aquest 155 que ara voldrà aplicar-se (!) a Catalunya també pretén torpedinar l’escola catalana que, com a València, també té un estol de mestres entusiastes, convençuts de la feina, del goig de l’escola, sabedors que l’objectiu és la llibertat, fer alumnes crítics, que s’estimen el coneixement i es guanyen el valor que aprendre és per sempre. L’escola valenciana és un regal, gràcies als mestres, que fa molts anys van agafar el testimoni d’aquells mestres de la República que, en poc temps (abans el colp militar franquista no arruïnés la història), van ser capaços de demostrar al món, i en el petit àmbit que treballaven —barris, pobles, les grans ciutats—, la bellesa del seu ofici.

El país en directe a l’Ateneu de Bétera

Segon dia de festivalot a Bétera. Aquest matí allaus de joves passaven pels carrers del poble a fer comarca i cultura. L’avituallament és bàsic en els concerts que duren dies i nits, i les botigues de queviures i els bars hauran fet el segon agost, avui. El campament improvisat a l’Horta Vella li ha fet guanyat color i vida al camp, malgrat els erms de pols i la calor que encara fa aquesta tardor que sembla un segon estiu que no fuig. Paciència i música, joves.

Per completar el programa cultural i/o polític del Festardor, hem improvisat una conversa ben especial a l’Ateneu de Bétera. Aprofitem que el director de Vilaweb, Vicent Partal, baixarà des d’Amposta a veure els pares, per organitzar una xerrada informal al corral de l’Ateneu (els amics també allargarem l’estiu), sobre el país, la situació actual, Catalunya, València, Espanya… És prou i suficient la democràcia per aturar la violència? està mai justificada una resposta violenta en democràcia? N’hi ha democràcies de primera i democràcies que són succedanis. I la independència, pot mantenir-se gaire temps en suspens un colp s’ha declarat? Potser que sí, que ens aprofitem de l’amistat, però és temps de treball i de molt d’esforç, i per això no hem volgut perdre l’oportunitat d’aquest regal. Sobretot quan Vicent ha dit trieu què voleu fer: sort que no ha dit, però després anirem a ballar amb els joves de les rastres!

Si voleu escoltar o xarrar amb Vicent, dissabte, 14 d’octubre, a partir de les 19.30h en tindreu una oportunitat magnífica a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5

Comença el “festardor” 2017 a Bétera

Bétera, el Camp de Túria, acull el “Festardor” 2017, un festivalot per allargar l’estiu o ves a saber què: tres dies de concert amb més de vint-i-cinc grups confirmats, dos escenaris, un d’acústics, i una zona d’acampada per als joves. L’organització assegura que n’hi ha gairebé el 90% de l’aforament venut, i aquest matí, mentre feinejàvem pel camp, ja s’oïa la música i les provatures dels músics. El primer grup que obrirà aquest festival són d’Alcàsser, Svaters, però també hi seran Pau Alabajos, Andreu Valor, Atupa, Pirats sound system o Kop. L’Ajuntament de Bétera ha posat línies d’autobús des de l’Albereda a l’espai del concert, al polígon de l’Horta Vella i ha facilitat plànols del poble amb els serveis d’urgències, farmàcies, o els horaris de metro. Si sou de la xerinola, ja teniu l’excusa perfecta per venir cap ací. Benvinguts.

Raó i emoció d’un president

A les set de la vesprada, ahir seguíem tres fronts d’informació. Som a Ontinyent (la Vall d’Albaida), d’estatge amb els xiquets de l’escola, però en haver mestres monitors que se n’encarregaven de l’atenció pedagògica, vam organitzar un centre de dades casolà per seguir tres punts on n’hi havia informació que ens afectava directament: l’un, evidentment, era a Barcelona, mig món occidental era pendent de la declaració del president Carles Puigdemont al parlament de Catalunya. El segon punt d’informació era a l’escola, l’Assemblea de pares decidia la nova junta i el nou equip de treball per als propers quatre anys. El tercer punt era a l’Ajuntament de València, perquè l’alcalde Joan Ribó comunicava en directe la fallera major infantil de 2018, i ves que una candidata directa és alumna de l’escola. Totes tres coses es decidien al voltant de les set de la vesprada, com si s’haguessen posat d’acord a fer bullir l’olla al màxim. Així que, com deia la nova presidenta de l’escola, Sandra Cuevas, teníem tres punts calents d’informació, i ni panxa ni cul ni ses no amagaven la tensió.

Al voltant de les set de la vesprada, el president Puigdemont va triar la intel·ligència per damunt de l’emoció. Ves que hagués pogut eixir a muscles, agafar el camí fàcil, ahir, que ja teníem la feina principal feta, però es va decidir per suspendre els efectes de la declaració per trobar, si n’hi ha cap possibilitat a espana, un camí d’entesa. Això va fer caure la il·lusió del moment, l’eufòria dels milers que s’hi havien congregat allà, mil metres avall en un pou fondo que ens regirava l’estómac, ai, ai, la ferida, perquè encara no havíem reaccionat al colp de genialitat que el president, i supose que un equip molt i molt preparat, havien aconseguit en aquesta nova estratègia en favor d’un major reconeixement internacional. Això ho ha dit diverses vegades Vicent Partal, “la validesa de qualsevol declaració la dona el reconeixement internacional”, i aquesta decisió afegirà a curt termini més països en favor del nou estat català. Malgrat que alguns països principals i propers ja tenien coll avall afegir-se al suport, la suma final serà tan grossa i contundent que molts pocs s’atreviran a fer el ridícul del rebuig. És veritat que milers d’homes i dones van tornar a casa despagats, capcots, però tranquils, serens, perquè ells i els altres que ho seguien a través dels mitjans ja han fet la feina principal. I la declaració-suspensió evita la violència gratuïta i salvatge que espana ja havia planificat.

Ara cal la política professional, i l’alerta de tothom, és veritat, però sobretot la feina dels polítics. Junts i la CUP i el govern. I tota la negociació internacional que secretament i amb ofici,fa qui ha de fer. Dies de pau i feina per envant, el 30 d’octubre?, el nou 9-N?, ja es veurà, xa!

Que després de la jugada mestra la Guàrdia Civil tanqués el web de l’ANC en comptes de tancar un partit corrupte com el pp, que la pròpia GC ha comprovat que participà dels casos majors de corrupció, ja haurà fet decantar dos suports internacionals més, als quals s’afegiran molts més suports en uns dies. Infusió de timó, de til·la, de camamil·la, de poliol, de boldo, de té de bétera, d’alfàbega, de garrofa, i a veure-les venir grosses i calentes de l’altre costat. 

Puigdemont president de la UE?

Jo no descarte que l’actual president de Catalunya siga proposat, a curt termini, president de la Unió Europea. Per com ha gestionat la Generalitat, aquest canvi revolucionari al sud d’Europa, en tan poc de temps, per com és capaç de dialogar, de debatre, de fluir discursos intel·ligents, de consens, de pau, amb una solidesa i una sobrietat com no coneixíem en el nostre rodal, i a Europa no n’estan acostumats.

En no venir de la professionalitat política, l’honorable Puigdemont no té els vicis de fer xarraes buides ni insubstancials; no ha d’acontentar fàcilment i gratuïta la panxa de ningú. Al contrari, ha demostrat un coratge i una fermesa davant un estat corrupte i facinerós com ningú no havia sigut capaç. Els qui el coneixen ja en diuen com és, i el valor que té, però des d’òptiques diverses, oposades (racionals i intel·ligents, xa) també li reconeixen el sentit polític que veiem, quan els mitjans ens el deixen veure. Capacitat, treball, llengües, treball en equip i honestedat. Vet ací que tenim un polític internacional de primera línia, en favor de la democràcia, la llibertat i el respecte. Europa el fitxarà segur, si és que deixa la política, com ha compromés, un colp guie la independència de Catalunya.

I Espana farà bé, i València, de mostrar més respecte i més seny davant aquest home, que en poc temps, quan anirem a Europa a pidolar, aquest homenot serà qui decidirà ajuts, aliances, cooperacions —ell i un equip— amb una convicció més honesta, humil i sincera per una Europa dels pobles, la cultura, la ciència i el coneixement.

Som on volíem ser!

Som on volíem ser. On hem de ser abans de l’aconseguiment final, que serà el reconeixement internacional de la independència de catalunya. Això també passarà, prompte. L’estat espanol ha reaccionat com també esperàvem. Amb violència, amb agressivitat, amb el maltracte habitual de les dictadures. No hi ha idees, en aquell costat, i només la violència o la força els funciona. Sobretot si al davant, endavant de les idees, hi ha un moviment pacífic.

Què sorprén? Res. Europa no es pot decantar encara. Ha de dir el que ha de dir, malgrat la brutalitat d’espana contra la democràcia, l’1 d’octubre, el 20 de setembre, els dies de després, i encara aquests dies d’octubre. Encara no n’hi ha cap declaració, però en haver-la, en tenir-la, molts països de primera fila s’hi abocaran de cap, a donar-mos suport. Sobretot perquè saben què representa catalunya i què representa el govern d’espana, que no ho oblidem, no és espana. Espana no és el pp (un partit corrupte, trampós, lladre i incapaç, que ha arruïnat la mateixa espana), ni és la policia ni la guàrdia civil, que són cossos ancorats en la dictadura, que xuclen d’aquelles idees, que la seua funció és repartir i atonyinar; espana no són els jutges, hereus de famílies franquistes, convençuts d’aquelles lleis, incapaços de renunciar-hi, a aquella filosofia per la gràcia de déu. Espana tampoc no són els mitjans, una majoria de mitjans a mans d’empreses i amos que decideixen què han de dir, que eviten d’informar en canvi d’alliçonar com de bé viuen ells, i en canvi que una majoria malvisca de l’almoina. Ells anuncien i proclamen que eixa és l’espana real. Una bufa. N’hi ha més gent i més honestedat que no es pensen. Però n’hi ha molts panxacontents, aviciats, amb fortunes i paradisos i la boca tapada.

I podria sorprendre que una part d’Europa es decantés per una espana rància a mans de corruptes, lladres i aprofitats, en canvi d’un nou estat que representa una idea nova, il·lusionadora, viva (només cal repassar les imatges de la vaga general del tres d’octubre: heu vist mai una vaga tant feliç, que fes tant de goig? I encara amb les amenaces, i aquells cossos amb deler d’odi i enfrontaments.

Som on volíem ser. I feina per envant.

“El guardià de les trufes” de Fèlix Edo

«Aquest país» ―explica el vell― «ha estat molt dur amb la gent. I parlo de la gent en general, no dels bàndols. Nosaltres, els masovers, érem uns ignorants, tota la vida ho havíem estat i sempre ho vam ser. Mai no vam saber per què hi va haver guerra ni per què es van matar els homes entre ells. La nostra ignorància ens mantenia en el treball i en la misèria. I mira com hem acabat. El nostre món ha desaparegut sense adonar-nos-en.»

»El guardià de les trufes tradueix aquest ambiciós projecte en una novel·la estructurada en quatre capítols ―cadascun dels quals porta per títol el nom d’una estació de l’any―, enquadrats per un brevíssim prefaci («Vent de ponent…») i una cloenda una mica més llarga («…vent de mestral»). Tret de les últimes pàgines, l’obra transcorre en el marc incomparable del Mas de Forés, al terme de Benassal, entre les acaballes de la Guerra Civil i els primers anys de la postguerra. En el primer capítol, l’autor ens hi presenta el tràgic relat dels últims dies de la vida d’en Leovigild, un masover que ha desertat de l’exèrcit amb la intenció de tornar a la llar familiar, perquè no entén ni un borrall de la guerra en què l’han embarcat. En els tres capítols següents se’ns descriu de manera molt acurada l’educació d’en Lluís, fill d’en Leovigild, que no n’arriba mai a tenir notícia, sota l’esguard atent i afectuós dels masovers, que li ensenyen a conèixer la natura i l’ensinistren en les feines agrícoles i ramaderes ancestrals que regulen la vida al mas. El llibre es tanca amb una escena ambientada en l’actualitat, que reprodueix un diàleg entre aquell xiquet de postguerra, ja convertit en un home major, i el seu fill, el nét d’en Leovigild. El fill, que ja no viu al mas, visita el pare ―que hi viu sol i es nega a abandonar-lo per traslladar-se amb la resta de la família―, i el fil de la conversa deriva cap a la desaparició del món dels masovers, aniquilat per l’empenta de la modernitat i el bany de sang que va desencadenar la repressió dels maquis ˝

Josep J. Conill, El silenci dels masovers: una lectura d’”El guardià de les trufes”, de Fèlix Edo Tena. paísvalenciàsegleXXI.com

 

Aquesta vesprada presentarem a l’Ateneu de Bétera la novel·la de Fèlix Edo “El guardià de les trufes”. Una descoberta extraordinària de bona literatura, excelsa, que relata lavida rural al mas, durant el segle XX. El tros que encapçala aquest apunt, sobre la duresa de la vida al camp, a la muntanya, explica també el passar en general al País Valencià fins els setanta. Però també trobareu la bellesa del paisatge, els colors, el bocs, les construccions en pedra, les generacions de pares i fills i avis, l’aprenentatge, la iniciació, i la llengua. La llengua, és clau en aquest llibre, per entendre els valencians.

En una hora, aproximadament, tindrem el privilegi de parlar amb l’autor, d’escoltar-lo, que n’hi ha de ficció, de vida, en la literatura de lo alto.

 

Tres històries de Referèndum

Història 1. La GC identifica una família de Bétera

Una família de Bétera rep la visita de la guàrdia civil (GC), tres agents. La GC demana a la dona per què ha penjat al balcó una bandera amb el “SÍ”. “Per democràcia!”, sembla que respon ella. Aleshores li exigeixen que s’identifique i li fan saber que passaran les seues dades al jutjat, per ordre de la fiscalia. La veïna comunica que les formes han sigut molt correctes que fins i tot va estar temptada d’oferir-los “un colpet de ratafia empordanesa” (ho expressa així mateix en un correu). La veïna comença a rebre diverses mostres de suport d’unes altres veïnes del poble.

Història 2. “Acompanyaré els meus pares”

Una mestra de l’escola ens envia un wassap a la resta de mestres: li demane si el puc penjar al bloc. M’autoritza.

“Amics i amigues. Sóc una mestra nascuda a Barcelona fa 50 anys, veïna valenciana en fa 25. No puc votar, vaig perdre la ciutadania catalana fa 15 anys. Les raons ara no vénen al cas. Aquest cap de setmana pujaré a la meva ciutat de naixement i de joventut. Vull viure aquest moment històric de ben a prop. Vull sentir-lo directament a la meva pell. Sé de bastants valencians que pujaran també, a veure-ho amb els propis ulls. Alguns tenen arrels catalanes, d’altres són valencians i prou, que ja és prou. Jo, aprofitaré per acompanyar els meus pares a votar. Ells volen exercir el seu dret democràtic. Però són grans i els fa una mica de por. No saben què pot passar. Si una filla els acompanya se sentiran més segurs, més tranquils i al final més satisfets, n’estic del tot segura. Escric aquestes ratlles per animar qualsevol persona que cregui que diumenge és un dia per defensar la llibertat d’expressió a arribar-se a Catalunya. Jo pujo de València, en conec que vénen des de Mallorca, des dels Estats Units…. A qualsevol racó del país hi haurà alguna persona gran que agrairà la companyia d’algú més jove per sortir al carrer amb calma, tranquil·litat i saber estar. A qualsevol poble, o barri de qualsevol ciutat. Sortim solidàriament a acompanyar la gent gran. Acompanyem-los i compartim amb ells aquests moments irrepetibles. I tan se val si voten SÍ o si voten NO, el cas és que en siguem molts, moltíssims, al carrer amb ganes de viure en convivència la festa de la democràcia més gran viscuda al nostre país. Jo pujaré a Barcelona i acompanyaré els meus pares. No els he preguntat  què votaran.”

 

Història 3. “El meu fill també vindrà”

Anit, mentre sopàvem, el meu fill em va dir que ell pujarà amb nosaltres a les Cases, a viure el moment en directe. No s’ho vol perdre. Acaba de fer vint anys i m’ha fet un regalàs, ell, amb aquesta decisió. Com diu la mestra Mar en la segona història, molts valencians no ens volem perdre aquest moment únic, també per a milers de valencians. Viurem en família, amb els amics, amb els veïns de les Cases, d’Alcanar o d’Ulldecona, un exemple de democràcia extraordinari. Els retornarem tant de treball que fan per nosaltres, en aquest tros del territori, ells. No sé si ho sabeu, però els tarongers del País Valencià, en la seua majoria, van nàixer ací, a Alcanar, on hi ha l’extensió de vivers de taronja més important del país. Estarà bé que els vinguem a agrair la seua feinada, que convivim plegats aquest jorn de democràcia intens tan viu.

—Mon pare, jo també vindré.

 

 

L’escola farà paper aquesta setmana

Els estudiants universitaris i la universitat ja tenen edat per decidir de parar les classes aquest dies, per afegir-se a guanyar el referèndum des del carrer. Però l’escola no sembla que ho puga decidir, això, sense rebre per tots els costats com adoctrinem els xiquets en favor de la llibertat. Ni en favor de la llibertat, mestres, ens deixen ensenyar. En canvi, l’escola sí que pot explicar i ensenyar què fa la gent d’un poble per guanyar la democràcia. Llibres, textos, històries, vídeos, documentals, n’hi ha a manta, recursos de molt d’interés adaptats didàcticament per a l’escola. Potser que d’ací uns anys, aquests “dies de Catalunya” figuraran en les millors lliçons per ensenyar la il·lusió d’un poble. Gent de qualsevol edat, gernacions arreu de places i carrers a ciutats grans i petites, als pobles, entusiasme, concerts, discursos, accions creatives, imaginació, pacifisme, regals, flors, una invitació a la història dels moviments universals, polítics, socials, cívics, molt multitudinaris en favor dels pobles i del poble.

Entrar a classe dilluns de matí, 25 de setembre de 2017, i escriure a la pissarra la paraula “DEMOCRÀCIA”. Va, comencem, xiquets! Comencem per veure quina cara fan, les expressions que posen, demanem que els xiquets s’expressen, posem-nos a debatre, a apuntar en fulls en blanc, reciclats, blancs, de color, què diuen a tres anys, a quatre, a primer de primària, a quart, a sisé, a secundària. —Com explicaríeu què vol dir la paraula?, com la viviu cada dia?, per què ho sabeu, que vivim en democràcia? Una cançó que us porte, un paisatge, una imatge…

I totes aquelles idees, totes sense excepció, que pengen de la paret, de les parets de la classe, del passadís, de l’escala, de la porta de l’escola, si cal. Telefonem a l’ajuntament i demanem-los de posar les idees dels xiquets a la plaça. Parlem-ne de les idees.

Ep, si no tenim idees podem connectar-mos al món; voleu que engeguem l’ordinador?, la xarxa?, voleu que posem a Youtube la paraula democràcia, a veure què passa?, a google? I si fem un exercici de posar en dues columnes conceptes, idees, paraules d’allò que és i d’allò que no és democràcia? Qui vol començar? Un dibuix?, una pintada?, un grafit, què us recorda i us diu la paraula democràcia?, heu escoltat les notícies, a les televisions que engegueu a casa, res sobre democràcia?, què en diuen els pares, què us diuen?

L’escola que no tanque, que no envie els xiquets al carrer, que els faça participar, pensar, debatre, aprendre en llibertat, en democràcia. Fins i tot que l’aula puga decidir què farem, avui, aquesta setmana, en un referèndum. Per aprendre. Per aprendre a viure en democràcia des de l’escola.

Trons i llamps, que no són de pluja

Uns amics treballen avui per la recuperació de la memòria històrica dels valencians. En concret, estudien documents i imatges del camp de concentració de Portaceli, el Camp de Túria, perquè preparen unes jornades en favor de la democràcia, de recuperar la dignitat de tanta gent assassinada als peus de la Serra Calderona, allà on ara hi ha el camp gran d’oliveres a l’entrada de l’hospital doctor Moliner, al terme de Serra.

Això després d’un altre jorn per a la història de la democràcia a Catalunya. El 20 de setembre, després de l’atac feixista contra les institucions de la generalitat, el poble va donar una altra lliçó al món, fins ben entrada la matinada, defensant el carrer, les institucions, les seus dels partits, els seus polítics, el govern. És un moviment imparable, que alliçona també d’emoció. Ahir es va destapar la conxorxa del govern d’espanya contra la democràcia, amb l’excusa del referèndum. L’organització de vaixells caserna, que podrien convertir-se en vaixells presó, és, com diu Vicent Partal a l’editorial de hui, un fet d’una gravetat extrema, en una democràcia. La democràcia a espana s’ha acabat, ja fa dies, per les pressions i el setge militar de la guàrdia civil contra Catalunya. I sobretot, perquè aquest paper de la GC no ha canviat mai, era en temps de Franco i és avui, el mateix paper, el mateix esperit amenaçador, el mateix rostre feixista.

En cinquanta anys, aquells governs d’espanya que es diuen democràtics, s’han vist incapaços de fer net, de recuperar la dignitat, de mostrar que tenien la voluntat de restablir la democràcia. No parlem dels privilegis a fundacions feixistes, militars o eclesials. parlem de consolidar una democràcia mínima, de tall europeu, que pogués créixer i guanyar amb llibertats i privilegis per a tots els ciutadans sense excepció, nadius, forasters, estrangers, migrants o immigrants, sense distinció. No només no ha sigut possible, l’empresa, sinó que la resposta al clam de demanda d’independència d’una de les parts de l’estat, condició que aplega la carta de les Nacions Unides i la carta d’Europa, ha sigut la violència, el colp, l’assalt contra la democràcia mateix.

Ho diu el mateix president espanol, Mariano Rajoy, un dels homes més mediocres de la política dels últims cinquanta anys, que encara té mesures pitjors i no dubtarà a aplicar-les. Çò és la mateixa mesura d’un maltractador: —t’has guanyat que et mate!, i acaben matant.

I encara n’hi ha que es pensen que no li manca raó i que potser farà curt. Ves la burrera i el fons d’una gent que es pensava que era democràtica, de convicció. Però en veure les orelles de la llibertat atien el foc policíac o militar: milers d’homes amb armes a adobar un problema polític!

Catalunya serà lliure, tard o d’hora. Allò que alguns provocaran en el camí d’aconseguir-ho serà d’una irresponsabilitat gravíssima.

Els amics continuen burxant documents, imatges, testimonis del camp de concentració de Portaceli. Hi van tancar milers de republicans que havien perdut la llibertat i l’esperança. N’hi ha fosses encara per descobrir, amb centenars de morts anònims, sense memòria, per una mala interpretació de la llibertat que uns pocs van pactar durant la Transició. A conveniència. “No, no toqueu res, no alceu més pols, no siga cas que la democràcia que signarem, tan prima i amenaçada, desperte els marianos de torn, els icetes, arrimades, tejeros, o ves a saber si aquells set professors universitaris que reclamen més mà dura, més colp, més feixisme.”

Europa ja pot baixar a Catalunya a aprendre. Si més no tants polítics com tenen tanta responsabilitat democràtica.

Gràcies a tants milers com ahir ens vau tornar la dignitat de ser. Per molts anys!