L’Aljama de Bétera reviu el ball de Torrent

El ball de Torrent es basa en la paròdia i la burla incisiva del poble cap a les estructures de poder i l’autocrítica del mateix poble […] Hi participa una multitud de personatges arquetípics de les moixigangues, l’alcalde, el rector, els vells, l’escrivà, l’agutzil, el dimoni, els músics, el barber i els dansaires que fan de llauradors, alcides o forces hercúlies, treballadors d’oficis gremials, moros, gitanos, negres, dimonis, estudiants, contrabandistes, etc. Les referències documentals del s. XVII… ” Raül Sanchis Francés

Passa el temps, ens fuig la vida / els llauradors sense eixida /tant com hauran treballat.

Un barber tallarà el coll / a un valencià despistat/ és l’exemple sanguinari

de la injustícia fiscal/ que patim als pressupostos/ això no acabarà mai.

Quan aplegues talent en un projecte ambiciós, per la música popular i tradicional, que malviu i reviu encara, sense gaire pressupost hom es capaç de reptes extraordinaris que situen la tradició en un espai de culte, digne dels millors escenaris. Anit, l’Aljama de Bétera va posar a prova de què són capaços —un any més i ja en són onze— pel que fa a elevar la cultura a partir d’una barreja de balls populars, teatre, música, veus, llums, innovació, tècnica i fum, molt de fum, per simular un espai galàctic futurista. “Aquell ball que en deien de Torrent” sota la direcció de Pep Ricart, va demostrar, de nou, que l’Aljama és un dels referents culturals a Bétera, però també del país sencer, a partir del ball abillat un altre colp de més arts escèniques, d’innovació, sorpresa, intel·ligència i, sobretot, molt d’humor. Del palauet de Bétera, imaginava la mateixa representació a València, a Torrent, per allò del nom d’aquest ball teatral burlesc tan valencià com europeu. Fins i tot a Barcelona imaginava per actual la burla contra els reis, contra el poder, contra el poble mateix per tanta submissió com és capaç d’aguantar, perquè la idea d’aquest projecte transporta el sainet del XVII, el XVIII i l’actualitat mateix en un futur a curt i a llarg termini en què els valencians continuarem escaldats i acabarem com el ball mateix: una torre humana (les primeres muixerangues) i una baralla del poble contra el poble, mentre continuem dividits i els reis facen els podrits, ves que tenim traça de reis consentits.

N’hi havia molta col·laboració, direu, i és cert, gent amb nom propi, Pep Codina, Inma López, Raül Sanchis, Sevi Asensi, Raquel Ricart, Marieta Guerrero, Toni Gimeno, i la direcció de Pep Ricart, però la cultura popular, aquest ball de Torrent, mereixia aital aplec.

L’Aljama eleva la cultura tradicional a la categoria de producte sublim, divertit, acurat, que no hauria de morir en una sola representació. L’esforç col·lectiu de tanta gent mereix de tenir més espais, més ajuts, major suport de tothom, si no és que allò que veiem en escena és la crua realitat valenciana de la política, la cultura i la ceguesa, popular i institucional: la paròdia i la burla, beterans —valencians—, que això de l’Aljama no només són balls!

 

Els dies i les dones, sis veus de luxe!

Anit vam ser a a l’auditori Vicent Torrent, en l’estrena del nou treball de les Sis Veus. Hom diria que les “Sis Veus” ja és un nom propi amb categoria pròpia. L’és. Sense embuts, un luxe valencià que sobrepassa la mediocritat del país que som. I ves que, en segons quines coses, la nostra qualitat és en el límit de les horacianes o els versos de Virgili. Anit les Sis veus van estrenar “Els dies i les dones”, un treball en favor de la música tradicional, la veu, la poesia, el compromís social, de gènere i, sobretot, del patrimoni cultural valencià majúscul. No ho tenien fàcil, perquè el producte estellèsia —Sis veus per al poeta Estellés— havia posat el repte per damunt el cim valencià del Gorgo, de Rebalssadors o del Garbí. En canvi, l’estrena d’anit apunta que viurem un nou projecte excels que posarà aquestes dones a primera línia de la cultura valenciana i internacional, de l’exquisitesa, de saber-nos capaços d’ordir des de la terra (el batre per exemple) un producte d’orfebre. Per bé que, el primer que volia dir, és que no sé quantes vegades serem capaços de viure aquest aplec de dones, de veus, de sensacions, que és un regal que paga la pena per damunt els dies que vivim fa un centenar d’anys. Era l’estrena, i els valencians som com som perquè espanya ens ha atordit i no ens deixa veure el gra davant tanta palla, d’una altra manera, aquell auditori de Torrent hagués fet curt per rebre tant de regal. O no heu escoltat aquelles dones abans, xa? És l’estrena, sí, i el concert rodarà pel país com mereix, espere que de poble en poble, perquè tothom hauria de viure aquella intensitat. Anit va ser l’estrena i el neguit aüixava detalls, si voleu els llepafils, però som davant un altre miracle que ens posarà a prova.

Gràcies a les sis dones, que han fet possible, de nou, emocionar-nos de ser qui som.

[continuarà]

Excelsa Nit d’Escola

Una nit especial, sens dubte, anit, a l’ermitori de Sant Pau, amb el gros d’Escola Valenciana, molts mestres, amics, uns quants mestres de mestres del Moviment freinet del país, històrics que no s’haurien de morir mai, i una representació del govern valencià que els honora, fent cas de l’escola d’aquest país: el MH president de les Corts Valencianes, Enric Morera, l’Honorable Conseller d’educació, Vicent Marzà, el director general de Patrimoni natural i avaluació medioambiental, Antoni Marzo, a més de regidors, caps de servei, i assessors… L’absència de l’alcalde d’Albocàsser, convidat com a màxima autoritat local, no es va notar malgrat que no vingué…

La conducció de Toni de l’Hostal i Elena Sales va agilitar el lliurament de guardons, una mena de missa civil i reivindicativa en favor de la llengua, de l’escola i de l’humor valencià més fi. Discursos reivindicatius, solidaritat amb Catalunya, convidar-nos a fer pinya per tocar el cel, denunciar que espanya encara no deixa que els valencians siguem valencians, convidar-nos a continuar treballant contra la intolerància d’un estat que no deixa viure sinó als feixistes i als pessebristes, i reconèixer l’origen i el naixement d’Escola Valenciana en aquella ermita l’any 1933, quan Carles Salvador, Soler i Godes, Porcar, i Boix, van organitzar la primera colònia de xiquets en favor de la llengua i de l’escola… Una hora i mitja que podem resumir en el lema de les Trobades 2019 que va presentar Natxo Badenes, president d’Escola, que caldrà fer nostre i viu: “Som i serem paraules”

Anit l’Escola celebrava que podem ser un país normal, ben prompte, si fem pinya. Avui, l’escola La Masia tancava el cicle de commemoracions dels 50 anys de la primera escola autènticament valenciana al País Valencià. Ves si hem patit segles de greuges, d’assetjament, de penalitats… Però malgrat tot resistim, convençuts que som a tocar de la nostra república. Llengua i escola, anit i avui una lliçó. Per molts anys.

Ateneu Bétera: sopar solidari contra la malària

Stop Malària torna avui a Bétera després de la campanya de l’estiu, per avaluar el projecte solidari engegat l’any passat. Núria Moreno farà balanç del treball fet, de les ajudes rebudes i de les millores aconseguides contra una de les pitjors malalties a l’Àfrica. Si hi voleu col·laborar, aquesta nit serà a l’Ateneu de Bétera: xerrada, sopar popular i concert.

El concert pretén de visibilitzar les dones compositores: Amy Beach, Clara Weick, Nadia Boulanger, Pauline Viardot, o Claudia Montero, entre altres.

Hi intenvindran, Valeria Sepó Lluch, soprano, i Laia Bernad Garcia, piano. L’entrada és gratuïta, només cal compromís social i una ànima solidària. Si encara teniu reserves podeu portar paraigua, a Bétera plou.

 

*El paludisme o malària és una malaltia parasitària provocada per protozous del gènere Plasmodium que es caracteritza per la presència de febre alta i anèmia. El paràsit es transmet a les persones per mitjà de picades de mosquits anòfels infectats. En general, la malària és una malaltia curable si es diagnostica i es tracta immediatament i correctament.

Tot i això, entre 300 i 500 milions de persones pateixen anualment la malària a tot el món i, d’aquestes, tres milions moren per complicacions de la malaltia. La major part de les víctimes són infants que viuen en països en desenvolupament.

La malaltia es troba estesa per la major part de l’Àfrica subsahariana, la part central d’Amèrica del Sud i el Pacífic oriental, però amb diferència és a l’Àfrica on es concentren més casos i més morts. A més, existeixen zones on tant els mosquits com els mateixos protozous presenten resistències als productes usats per al seu control o tractament. Aquest fet provoca que els programes destinats al control de la malaltia siguin cars, complexos i sovint amb resultats limitats.

http://canalsalut.gencat.cat/ca/detalls/article/Malaria

 

Nafarroa Oinez (3): el dia gran

Diumenge, 21 d’octubre

Hem aplegat a Altsasu a quarts de deu, però hem pogut passar amb el cotxe, malgrat els rius de gent que pujaven al prat: nosaltres teníem distintiu de convidats, la qual cosa facilitava l’arribada a uns dels aparcaments principals. Al Nafarroa Oinez hi treballen més de 1.700 persones perquè tot funcione com una organització professional, però són voluntaris que treballen per l’escola i per la llengua, d’una manera similar a com ho fa Escola Valenciana amb les Trobades —ací també hi posen moltes hores de voluntat, que ja és una força imparable, i el poble fa seua l’escola i la llengua amb un coratge exemplar. La diferència és que les Ikastoles de Navarra fan una sola trobada anual, i l’escola i el seu poble s’hi posa de valent. Fa humitat, la rosada i la boira no han escampat i enmig del bosc només uns quants valents aguanten la mànega curta. Nosaltres som valencians i ens hem protegit amb la llana.

En una rotllana, davall un roure grandiós, es fan els primers parlaments de benvinguda, el ball, la cançó, la salutació dels polítics, malgrat que una notícia terrible d’un accident ha trasbalsat la Ikastola organitzadora, els seus mestres, que han decidit tirar endavant. L’èxit de la trobada no amagarà la tristesa durant molt de temps. Han decidit de fer el cor fort i acollir els milers i milers de persones que s’hi apleguen als quatre espais principals distribuïts entre roures i prats i la zona urbana d’Altsasu. Entre els parlaments no manquen referències a la llibertat dels presos, dels joves que l’estat espanyol castiga amb escarni, encara fruit de la dictadura que ens governa. Altsasu s’ha vestit de pancartes i clams per la llibertat, avui. Festa grossa.

Després de la primera cerimònia, una processó cívica acompanya els convidats principals, entre músics, gegants, dimonis vestits d’ovella i bruixes: també hi ha l’escola que signarà el manifest Txikiak Handi en favor de les llengües minoritàries, i més escoles convidades, Escola Valenciana i Escola Gavina per exemple, escoles de Gal·les, Irlanda i Amèrica: passem a través dels espais d’activitats, els escenaris, les parades i les barres gegantines que ells en diuen Txosnes. Finalment arribem a la Casa de la cultura i entrem al saló d’actes. Més discursos de protocol, i agraïments a tanta gent com fa possible una festa d’aital magnitud a Navarra. La cerimònia també es vesteix d’emoció i agraïments (sabeu que enguany fem una Unitat didàctica en comú la Ikastola Iñigo Aritza d’Altsasu i EscolaGavina?). Ens saludem un altre colp amb l’Unai Arellano, un dels coordinadors principals de l’Oinez, amb l’Ibai, director de la Ikastola d’Altsasu, i encara a última hora de la vesprada em trobaré amb Erkuden, la mestra que coordina la Unitat didàctica amb la nostra directora Empar Martínez. Ens fotografiem amb una de les escoles indígenes convidades, enmig d’un entusiasme desbocat per la llibertat, i tornem cap als espais del prat, on actuarà Xavi Sarrià i el cor de la fera, un concert cirereta extraordinari que, per nosaltres, tancarà aquests tres dies de viatge i descoberta, de llaços i comunicació, entre valencians i bascos. A dos quarts d’onze entrem en casa, malgrat que l’esperit viscut no hi cap tan ample.

Un huracà en favor de l’escola

Fóra això només M. Àngels Llorente, mestre i regidora a Xest, a la Foia de Bunyol, a més d’un tornado contra buròcrates de l’educació, polítics, inspectors, malfaeners i xarraires, a més d’inútils i d’idiotes que n’hi ha a manta. Ahir va pegar contra la inconsciència dels mestres i de l’administració. XI Congrés d’educació a l’Alcúdia, que en pocs anys s’ha convertit en el clàssic “El Congrés” o “El Congrés de l’Alcúdia”. Si vaig baixar, cap al sud, era per escoltar M. Àngels, per trobar aquella força huracanada d’una veu potent, ferma irredempt, en favor de l’escola pública, que ella va caracteritzar perquè siga verament escola i pública. Però cada frase, cada tret, cada definició fa mal, fa mal a l’extrema dreta i a l’esquerra del psoe, un partit tan pobre com repressor, que d’esquerra li queda la missa i la comunió.

Potser per aquella força i contundència no la conviden gaire a congressos, a la mestra M.Àngels, aragonesa, regidora per esquerra unida (llàstima) a l’ajuntament de Xest. De cada tret podia haver fet una ponència i encara li faltaria temps: per la democràcia, la llibertat, la coeducació, l’equitat, la inclusió, l’emancipació, la lluita, la reivindicació, no li valen bromes, si l’escola vol ser escola.

Rieu-vos de jutges, malparits, o policies, l’escola ha de ser un cau de revolució democràtica i pacífica on es puga parlar i debatre de tot, fins i tot de la pedofília de jutges i fiscals i d’una corrupció d’un estat patètic: aquest és l’únic retret que li faig, a la mestra de majors conviccions que he conegut mai: confiar que l’escola pública és responsabilitat de l'”estat”. Amb tota l’estima, professora Llorente, l’estat, aquest estat corrupte, fatxenda, policial, franquista, judicial masclista i putero no farà mai res de profit per l’escola. Aquest estat que vosté reivindica que ha de tenir la responsabilitat de l’escola, tant siga governat pel psoe, pel pp, per ciutadans o pels comuns d’un 15M, no es creurà mai l’escola mentre mantinga les clavegueres, els fons reservats, els fiscals franquistes, la monarquia, una policia feixista, una església pedòfila, i encara no sé quants convenis i privilegis per la seua espanya casposa i profundament franquista.

Llàstima que no tinguem dones com vosté en favor de la #RepúblicaValenciana. Per molts anys, mestra, perquè la lliçó d’ahir és un revulsiu que els mestres, tots sense excepció, haurien d’escoltar cada dilluns abans de començar la setmana.

El sopar del natalici que fa vint-i-ú

«Al començament va ser l’èpica. La immensa massa de mots ritmats i rimats on tot es modelava, sense oblidar res. Tot s’expressava —tant la ira d’Aquil·les com la metamorfosi de Narcís, com la llegenda dels segles—. El que avui anomenem poesia sorgia en les pauses de respiració dels hexàmetres, en al cesura dels alexandrins, en el buit que hi ha entre les paraules. Una poesia filosòfica no és la que ens diu frases sàvies, sinó la que prefereix el silenci.» Anna Blandiana, la por a la literatura

Aquest text m’ha servit per cloure el sopar familiar de natalici del fill. És un text d’un petit quadern d’articles que podeu llegir en un bufit, sobre la literatura. Però el sopar pagava la pena, la carn, el vi, la conversa, i el temps dels regals. Amb vint-i-un anys un jove ha d’estar preparat per començar a bastir una lleixa de poesia, comença per aquesta obra completa de Marc Granell: ja et farà paper. Sense la poesia, la ciència no fóra tan exacta. Ni els natalicis, ni la vida mateix. Amb l’edat ja passa que llegim diferent, malgrat les ulleres i tantes obligacions, si tenim la sensació que ens queden tantes coses per fer. Ves, ens han convidat als llevants, i això que el vi era extraordinari.

Nit de poetes a Picanya

Anit vam viure una altra nit única sobre poetes i poesia a Picanya. Dirigida pel poeta Lluís Roda, la Nit Estellés a Picanya ha agafat una dimensió extraordinària, de públic, de lectors, de poetes, de contingut, com no he vist encara en altres pobles del país. Més de dues-centes persones d’edats molt diverses és per celebrar que el fruit és madur, excels, i el repte d’escampar la poesia, i la poesia de Vicent Andrés Estellés, plenament aconseguit, almenys en alguns pobles.

Lluís va començar amb una sorpresa que em va semblar esplèndida, el Misteri d’Elx, va llegir un text ben antic, i després va passar un vídeo d’un fragment del Misteri. Els joves reien, perquè no s’esperaven aquelles veus, aquells cants mentre baixava la Magrana, desconeixien què era allò, aquella obra d’art tan viva dels valencians, i reien, ai, perquè encara són tendres i no són completament fets a la cultura. Però ho van escoltar, ho van sentir, i potser que Lluís va sembrar una nova via de treball en les nits poètiques valencianes homenatge a Estellés.

Anit, Picanya, en aquell espai de l’Alqueria morisca, també reconeixia un altre poeta valencià cabdal, Jaume Pérez Montaner. Un discurs sobri, culte, m’atreviria a dir que èpic, pel poeta, per la funció de la poesia i el compromís. La vida i l’obra continguda en unes quantes pàgines, com va dir el mateix professor —si aquell text es pogués llegir complet, contenia versos inèdits, els últims poemes d’un autor de vuitanta anys que té gairebé enllestida la publicació de l’obra completa. Pérez Montaner ha sigut president de l’Associació d’Escriptors, professor a diverses universitats americanes i estudiós de Cummings, Sexton i, sobretot, Estellés, entre més poetes.

Però encara vam reconèixer els poetes Palau i Fabre i Montserrat Abelló, i és veritat, que sembla que aprofitem que, com només és una nit que fem pública la poesia, allò s’estira en excés. Els valencians tenim una mesura per a la mesura que és sobretot valenciana i abundosa. La cirereta va ser el colp final, la sorpresa, quan un dels lectors espontanis, arribat des de Benicàssim, va llegir Estellés en esperanto. Oh! Una meravella, la nit, un altre colp. I gràcies que ho feu possible.

Després, en el final de les salutacions i les abraçades als amics, ja vaig discutir amb Víctor de la República Valenciana, i ell em va dir que si ho aconseguim, ell reclamarà la república independent de Picanya. En alguns detalls aquell poble ja ho sembla, una República independent…

L’escola de les meravelles (1)

putxinel·li de Nèstor Navarro

“Absurdament el cel s’omplia de jardins.

Esclataven les altes carcasses de les falles.

Tota València era una foguera alegre:

ens donava la festa i la fàcil metàfora.”

V.A. ESTELLÉS, Llibre de Meravelles

Com cada divendres de vesprada, el silenci s’ensenyoreix de l’escola, malgrat que n’hi ha un grapat  de xiquets encara, i uns quants mestres que feinegen, sols, a l’aula, adobant això i allò, preparen com començaran el dilluns, aquella eternitat encara, entremig. Fer de mestre i ser mestre, ai, un altre colp, un any més.

Els he fet escriure els versos, i els he demanat als xiquets de quina cosa no seria absurde que s’omplís el cel: de morts, diu ràpidament un. Homeee, i encara em rebat, diuen que quan ens morim, alguns van al cel. Xe, quin viatge més llarg, li dic. I no podem anar més a prop, quan ens morim? Un altre diu, que s’ompli de merda! —Ja van les barbaritats— No podies dir s’ompli d’estels, de nit, de núvols…

Hem acabat la segona setmana del curs, jo especialment cansat, exhaust. N’hi ha setmanes que t’espremen i et trauen tot el suc, no et deixen ni una gota d’alè, res de res. Hem llegit Pinotxo, aquell diàleg especial entre el Grill i el titella tan suggeridor, un clàssic en tots els sentits:

—[…] si t’he de ser sincer, d’estudiar no en tinc cap ganes i em diverteix més córrer darrere les papallones…

—Pobre ximplet! Que no saps que d’aquesta manera de gran seràs un ruc acabat i seràs la riota de tothom?

És un diàleg conservador? Suggeridor? Classicot? Natural com la vida mateix? Dilluns els demanaré als alumnes què en pensen, i si em trauen l’entrellat, vos ho contaré. Aquesta setmana hem tingut una visita molt especial a l’escola: ha baixat de la Fundació Carme Vidal, la mestra Carme Timoneda, autora d’uns quants llibres que us recomane, i ahir ens va fer una sessió de comunicació escola-famílies que ens va deixar muts, encantats, i encara avui ha fet diverses sessions amb els equips de mestres i de psicòlegs. Quina sort.

Aquesta nit, com cada mes de setembre i ja en van uns quants anys seguits, l’alqueria de Moret, a Picanya, acollirà el sopar Estellés, que enguany reconeixerà el poeta Jaume Pérez Muntaner. Voleu llegir poesia en públic?, voleu escoltar-la?, voleu omplir el cel d’estels, de nit, de versos? Voleu oblidar l’absurditat i tenir durant uns minuts l’ànima tranquil·la?

*Per la llibertat i la República dels valencians

Ja ens hem inscrit a la diada

Anit, mentre sopàvem a l’Ateneu, vam decidir de fer colla per pujar a Barcelona. Pensat i fet. Com que treballem, no podem eixir gaire matí, així que arribarem en punt de la concentració a la Diagonal, veure i viure aquella festota per la llibertat i la República i, en sopar enjorn, pegar un altre colp cap a València, a portar la nova.

Les samarretes ja les teníem, perquè ens les havia baixades Vicent a l’agost, així que amb la muda posada pegarem en amunt, en acabar l’escola, que encara fa migdiada en el mes de setembre. Per un altre costat, n’hi ha diversos autobusos de valencians que també faran via, n’hi ha que eixiran dilluns i n’hi ha que ho faran de matinada, el mateix dimarts. Del camp de Túria també n’hi haurà representació del CDRcampdetúria, de l’Institut d’Estudis Comarcals, dels Ateneus de Bétera i Benaguasil, de Solidaritat amb Catalunya, d’Acció Cultural, i d’altres associacions i institucions valencianes. És lliure i voluntari manifestar-se. Democràtic. Així que que ni vol pols, ja sap que no ha d’anar a l’era. Per bé que les eres dels pobles ja no són gaire polsegoses.

La festa que es viu en aqueixa ciutat, l’11 de setembre s’ha de veure, almenys un colp a la vida. I ara que ja tenen proclamada la república, també. Malgrat la repressió policial, judicial i política de l’estat espanyol, contra el drets universals de decidir o de manifestar-se pacíficament: a sant de quina cosa, envien policies i gc els espanyols a la diada? A provocar, a fer llenya, a cercar violència. Perquè amb els anys que passa que en fan, cap d’acte de violència, cap agressió. En canvi, espanya cerca la brega, la notícia, per tenir excuses de la seua repressió i retorn al franquisme pur i dur.

Nosaltres pugem a festejar una manifestació entusiasta per la llibertat i, també cal dir-ho, per intentar transportar aquell deler per la llibertat a València. Tant de bo tots els pobles del món visqueren amb aquella alegria la joia de la democràcia i el dret a decidir què volen ser. Tant de bo espanya tingués la meitat de responsabilitat política i de cultura democràtica.

Ep, si us animeu, encara n’hi ha autobusos amb seients lliures que us faran reviure un jorn extraordinari.