SALÜQ, res no atura el vent

La companyia de teatre Maquinant representa al teatre l’Horta, a Castellar, Horta Sud, l’obra Salüq, un poema visual, un conte, una representació de gran sensibilitat que denuncia el mal viatge d’una jove que vol fugir del conflicte del seu país per trobar la llibertat o, almenys, una vida millor. Nosaltres ho hem gaudit, els adults, i els xiquets també. Potser els menuts del primer cicle no agafen tota la metàfora i només es queden amb els artilugis, els efectes, els llums, els estels, la mar, la ciutat que va reduint-se, el viatge en una barca de Nür, per trobar un ant… Una meravella poètica, pedagògica, visual, que cal agrair a la companyia: no sempre allò que oferim als xiquets, en el teatre, atresora aqueixa qualitat, tanta combinació de coses que conformen un joiell, un regal.

Gràcies. Per molts anys!

[un detall: Anna, Aina, us demane de canviar el moment que dieu el carrer del cole, o el rètol “cole”, per el carrer de l’escola i el rètol “escola”. Evitareu l’únic moment de coentor.

*Famílies, joves, si us voleu admirar, i sensibilitzar a la vegada amb temes com refugiats, campaments, acollida, murs, mediterrània, vitage, drets humans, però també emb el teatre,no us perdeu què passa al teatret de Castellar. I si encara us voleu obrir la gana, visiteu la pàgina de Maquinant. Són d’Oriola, ves quina sorpresa.

La matemàtica per fer país

Com que havia encomanat que m’enviaren uns quants problemes de matemàtica per elaborar-ne un quadern, agafe un dels problemes al vol que he trobat sucós i ajustat a una vida regalada; l’escola no hauria d’esser passar moments alegres o tristos, només, que n’hi ha una realitat democràtica, més enllà d’on no ho sembla.

Hui és festa, anem al millor restaurant del món, a cal Carter, a Mura. Som una taula de 6 majors i 2 xiquets. A la carta, els entrants són a 10 euros, els principals a 17 i els postres a 7 euros. Si els vuit volem de tot, quant ens costarà el dinar? I si el pare és un fartó i vol repetir de tot, quant pujarà el dinarot? Deixareu propina?

Això ja ha fet que busqués si n’hi havia aquest restaurant, a Mura, i d’això ja fa més de cinquanta anys, que és obert. I encara mentre resolem el problema, no direu que no us fa goig d’anar-hi, a veure què cuinen. Salta una altra llebre a l’aula i diu que ell, sí, que coneix un restaurant que és el millor de València, del món, no, però de València sí. Un altre afig que a a espanya també n’hi ha restaurants bons. Veieu com sí, que n’hi ha vida enllà de l’escola. Si ja som una República.

Per cert, entre les respostes i les preguntes del problema, no n’hi ha de filosòfiques?, d’estils de vida?, de fer les coses ben fetes o d’haver-les de pagar com cal?, això de la matemàtica no semblarà més perillós que no pensàvem?

 

*Ah, no us he explicat que avui ens han visitat dues observadores internacionals, dues mestres de Sant Esteve Sesrovires?

Les improbables Txèkhov valencianes (4): elvira cambrils

Guzzi i Leica són marques de prestigi, però representen coses d’una altra època. Russafa i Sueca són topònims de primera, encara d’aquesta època, aquest present; tant Robert Capa com Joan Fuster són noms amb història, i la història representa que és història de qualsevol temps. Ací les parelles de noms tenen un pes que trencaria una bàscula de pesar taronja. Pes específic i pes de pesar moltíssim. Després n’hi ha els filòsofs, i els músics, però sobretot els primers: Kant, Montaigne, Voltaire, Russell… Wittgenstein, Sòcrates, Plató, Descartes, Josep Pla… I ara els músics, Mozart, Albinoni, Vivaldi. Joves tampoc són, aquests.

Direu que he barrejat massa noms, i és veritat, però ací n’hi ha una vida sencera del pensament. N’hi ha l’essència, de segur, i encara n’hi ha que direu que en falten de bàsics. Teniu raó, també, vull dir que teniu raó de fer aqueixa apreciació tan precisa. Però l’essència hi és. No em negareu que hi és.
Per a nosaltres, aqueixa sentència té molt de pes, tot el pes que cabria en aquella bàscula, en una sola foto d’una Leica: “Sense Fuster els valencians som més orfes.” Elvira ho sap molt bé, perquè ella és escriptora, però sobretot estudia filosofia. Quan diem filosofia volem dir pensament. Assegura l’escriptora Cambrils que “Durant un temps va rellegir Fuster per a apaivagar el buit. I li va créixer l’admiració.”

Atrapar el temps d’estudiant en una Leica, quan vivíem a València i, malgrat que féiem que estudiàvem, no estudiàvem, que vivíem. I féiem filosofia. Potser que haguérem estudiat més i no haguérem fet tanta filosofia, els valencians. Les reunions, les assemblees, l’amor, i aquelles coses de joves universitaris que volíem menjar-mos el món. Fins que descobrírem que el món era tan gros que no podríem acabar-mos-el mai. Mai. Que caldria continuar menjant i bevent durant molt de temps. I sobretot estudiar, calia estudiar molt més.

Ai, quanta indefensió, el món.

Les improbables Txèkhov valencianes (1): maria jesús bolta

L’últim dels relats de La improbable vida de Joan Fuster és de l’escriptora Maria Jesús Bolta. Un conte titulat “Creu-me, jove” protagonitzat per una adolescent que vol ser llauradora, com son iaio, als camps d’arròs de l’Albufera. El mateix Joan Fuster prova d’alliçonar-la també en l’estudi, però tampoc no cal deixar el deler de treballar la terra, si és el que la jove vol fer. El relat s’estructura en minicapítols amb subtítols d’entitat pròpia, a base de frases o aforismes del Mestre. Potser que cada subtítol ja puga merèixer el conte, i també el llibre (per com et fa repassar essències de bona literatura i d’història de nosaltres, els valencians). El final del conte aconsegueix una emoció impròpia —Fuster hagués dit “fuig, fuig!”. Però si com diu l’escriptora Bolta, i ja confirmava Fuster als seus llibres, llegir no és fugir, sinó seguir vivint, cadascú a la seua manera, ací ja tenim suc per deixar-nos atrapar en una posteritat que serà de paper, en Txèkhov mateix, però sobretot en Joan Fuster.
Al remat, la jove que vol ser llauradora com son iaio malgrat els pares, que com molts pares del món voldrien que estudiés i estudiés, és una mica la pedra filosofal dels valencians: Fuster volia que els valencians fórem cultes!, de lletra…, llegits almenys, en canvi d’uns pares que de cap manera no s’hi han decidit per la cultura ni pels llibres. Què vull dir, doncs que gairebé el 90% dels pares valencians volen que els seus fills estudien, potser més i tot, —estudiar sí, però una vida culta, racional, uiii, fóra massa…Massa? Això és, podem arribar a estudiar molt, arribar a llicenciar-nos, a diplomar-nos, a doctorar-nos,  a fer tot de màsters, però mai arribar a ser de lletra ni de la cultura dels llibres. Quin aforisme, xa! És el nostre horitzó, valencians?, o com ens convida Maria Jesús Bolta, serem capaços de convertir-nos? Tant de bo la terra que ens estimem fóra un llibre d’amor i un honor col·lectiu dels valencians…

La improbable vida de Joan Fuster ha sigut editat per Tres i Quatre, a València. Un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Va, joves, lluitem contra l’aforisme que ens persegueix.

La fira de llibres a Bétera (3): “llibretat!”

M’arriba a casa la revista de lletres “l’Illa” que publica edicions Bromera (per cert, que la manera com cuida aquesta editorial els mestres i l’escola, amb llibres de regals i bones lectures, no té preu). A contraportada, l’últim dels articles de la revista és del mestre Dídac Botella; porta el títol de “llibretat” i Dídac explica la història d’aquesta paraula pronunciada per Aroa, alumna de segon de primària. Us recomane de cercar la revista i llegir l’article, per l’emoció i el regal que significa treballar en una escola, malgrat com xuclen i demanen els xiquets. La metàfora, si m’ho permet el mestre amic, és com sap llegir i lligar una burla amb un aconseguiment d’èxit en favor d’algú que necessita d’aquesta creació dels mestres en el seu favor —ai, els alumnes quan trien algú per focalitzar dèries o fòbies. El cant final és en favor dels llibres i de la llibertat, d’ací aquesta nova paraula que ha inventat Aroa, llibre-tat!

Avui viurem el segon dia de la fira de llibres a l’Ateneu de Bétera: mestres, ja heu convidat els vostres alumnes a visitar fires, llibreries, biblioteques, aquest Nadal? Feu-ho. És en favor del país, dels alumnes, de la democràcia, i de la lectura. I si ho feu, no oblideu que nosaltres som a Bétera, a la plaça del Mercat, que és una plaça en obres, ara mateix, perquè l’ajuntament ha decidit de posar barreres a la cultura, involuntàriament. Com diu un altre mestre amic, res no és casual, amics, no és casual que Mercadona haja invertit tants milers d’euros en Ciutadans, perquè ens pegue pel serengue un nou feixisme carregat contra la democràcia i la llibertat. La tria de comprar en Mercadona també és una decisió ideològica, en favor del nou franquisme.

El segon dia de fira de llibres i de música, us oferirà 1.000 autors, llibres, novetats, còmics, àlbums infantils, poesia, i el caliu del foc i de la bona lectura.

—Què és una persona lliure?, demana el mestre als xiquets. Qui ens ajuda a a ser lliures?, Qui a raonar, pensar, aprendre…? Els llibres!

Ves si cal passar per aquesta fira i per altres fires…, pares, mares, oncles, porteu els xiquets a la biblioteca, a la llibreria del barri, a la fira de Bétera, i no cal portar-los a viure les mamonaes ximples i consumistes que ens volen vendre a cada cantonada.

Ahir, primer dia, el llibre més venut a la fira de Bétera va ser “La improbable vida de Joan Fuster”, de Tres i Quatre. A veure si tenim la sort que l’Ajuntament faça un pregó per la cultura, o que la ràdio diga res del nostre programa…

 

 

La fira de llibres a Bétera (2)

Hem començat amb bon peu. Bona nit i bon Nadal, diu Dídac quan entra a la fira. Responem bona nit i bon Nadal. És que és bo, respon Dídac, després d’això d’anit. Aahh, és veritat. El bon peu!

A la fira, tenim un ventall d’autors, d’assagistes, novel·listes, poetes, narrativa, teatre, contes infantil… Uff, quina tria farem, avui!

Josep Pla, Raquel Ricart, Tomàs Llopis, Juli Alandes, Joan F. Mira, Pepa Guardiola, Mercè Rodoreda, Carmelina Sanchez-Cutillas, Marie-Celie Agnant, Paula Hawkins, Vicent Pallarés, Màrius Serra, Xavier Theros, Martí Domínguez, Jaume Cabré, Jesús Tuson, Enric Sòria, Charlotte Wood, Núria Gago, Tolstoi, Marta Pessarrodona, Empar Moliner, Pilar Rahola, Anna Frank, James Salter, armand Company, Gema Pasqual, Carme Riera, Care Santos, Dan Brown, Kazuo Ishiguro, Xavier Gual, Ferran Torrent, Núria Cadenes, Vicent Cucarella, Sílvia Soler, Ester Vizcarra, Josep Ballester, Toni Mollà, Sòfocles, Plaute, JoanCMartín, Enric Satué, Nando Zanoguera, Dorothy Day, Ferran Garcia-Oliver, Joan Garí, Sanchez Pinyol, Carme Junyent, Jaume Cela, Pau Viciano, Joanot Martorell, Les fusterianes, els fusterians…

Aquests són una selecció dels autors, una primera tria, exposats en aquesta fira de llibres i de Nadal a l’Ateneu de Bétera. Avui tenim concert, n’hi ha un físic quàntic, Carlos Navarrete, que ens farà un tast de música rara rara, a les 22.30h. Si veniu, benvinguts, i si veniu demà, la fira serà berta a partir de les 19.00h

Sí, sí que hem començat el Nadal amb bon peu. Té raó Dídac.

 

 

 

 

El regal de la tornada

Quan vaig arribar a l’escola, dilluns, no sabia què m’esperava, tret del meu ànim encara lluny de la feina, amb aqueixa experiència europea acabada de viure. Potser que una part de l’esperit hi serà allà durant molt de temps, a Brussel·les. Però damunt la taula de classe hi havia una bossa de paper amb anses de corda d’una botiga de roba famosa, i un cartell amb el meu nom agafat amb una pinça d’estendre. Òbric la bossa i trobe una nota enganxada a un LP de vinil:

El nostre fracàs és la lenta evolució que fem a la vida; quaranta anys després, continua de rabiosa actualitat, perquè veges si encara ets jove… Amb afecte.”

(la nota va signada per Imma, la cap de neteja de l’escola, i el seu home, Antonio)

El regal és un doble LDX de Lluís Llach, l’original enregistrat en directe a l’Olympia de París, el 1973, per bé que el disc va eixir el 1974, A la portada hi ha la foto de Llach a l’escenari i quatre referències, el nom del cantant, el nom d’una cançó que és un emblema del país, “l’estaca”, la referència territorial, “Catalogne”, i la col·lecció en la qual s’editava el disc, le nouveau chansonnier internacional. Si voleu, en més petit, a sota a l’esquerra hi ha la productora “Le chant du monde”

Això ja em va alçar l’ànim de nou, i el somriure i el goig de continuar treballant per l’escola, pel país, per la democràcia. És veritat que l’evolució democràtica d’espanya és de carranc, però nosaltres som República i peguem endavant. I a bon ritme perquè València s’hi apunte a curt termini.

El segon regal, en demanar als xiquets que feren un test breu i emotiu sobre la declaració universal de drets aprovada per l’ONU el 1948 (hom hi commemorava el jorn de la declaració el 10 de desembre), ja serà un altre capítol.

*Potser que la Junta electoral predemocràtica que decideix sobre què han d’informar a TV3 i a Catalunya Ràdio (allò que diuen els mitjans espanyols els la bufa pel foradet) no veurà bé que treballem els drets universals a l’escola, no?

Omplim Brussel·les: crònica 6

Una lliçó a Europa. Ahir n’érem més de cinquanta mil a Brussel·les. El clam a Europa per la llibertat de Catalunya fa molta impressió. També perquè es defensa la democràcia, encara com si no hi tinguérem dret. Aquest és un clam que Espanya ha prohibit de difondre, que pretén d’amagar a la gent i als mitjans, fins i tot adoctrinant els periodistes perquè diguen allò que dicta el pp, el psoe o ciutadans, tres partits contra la llibertat i contra la democràcia.

El goig d’aquest viatge de milers d’entusiastes, espanya el voldria minimitzar, perquè destapa la manca de llibertats mínimes a l’Estat més corrupte d’Europa, més ruïnós, més podrit. En canvi, la festa catalana a Brussel·les té un esperit que encomana, que fa créixer l’ànim, que apropa la utopia de la llibertat dels pobles, de tots els pobles, fins i tot el francès, l’alemany o l’espanyol. La lluita de la República catalana és la lluita d’Europa, una lliçó nova per la llibertat, la solidaritat i la justícia. Ves si allò que clamaven ahir els esforçats viatgers del país era gros.

Els catalans fan escola, en el sentit més ample, fan història i obrin via a altres pobles. És difícil fugit dels tòpics, de l’excés d’adjectivació, de no caure en la complaença, però n’hi ha una part del govern a l’exili, amb el seu president, i una part del govern a la presó. Poca broma. Així que tampoc no volem ser excessivament sobris. Ho deien dinant avui a Bruixes (ja farem la crònica), que som pacients, tranquils i cívics, però fins i tot els millors pobles, i els seus mestres, n’hi ha un moment que han de traure la mala llet, perquè sense unilateralitat (com diu la gent de la CUP), la República no creixerà. Ara per ara, no ens en cal, de mala llet, per demostrar al món de quina cosa som capaços.

Ahir vam viure un moment únic a Brussel·les, camí de la llibertat. Cada colp som més aprop. Perquè si encara no és completa, és perquè les raons contra nostre són de repressió, de violència i de males arts. En condicions d’igualtat i de justícia, Catalunya ja seria lliure. Amb el suport a la repressió d’aquesta Europa del segle XXI, espanya tenalla molts dels principis universals de la carta de les Nacions Unides, amb el consentiment d’una Europa envellida, rònega, econòmica. Els discursos d’ahir no tenien res de sobrer. N’hi havia de valents, però n’hi havia de denúncia a la complicitat europea contra la llibertat. I ho vam aguantar tot, amb fred i pluja. I neu si calia.

Però jo us volia parlar de l’home més esperat, ahir, a Brussel·les. L’home més aclamat, agafat de les filles, de la dona, dels amics, us volia parlar de l’emoció que ell va mostrar en arribar al parc, quan es va trobar la primera gernació que ens vam acostar a rebre’l com mereixia: “President!”, President! President! Les galtes, la mirada, les mans, eren d’agraïment, de voler abraçar-nos —aquell home s’havia emocionat de valent, com nosaltres— va haver d’amollar les mans de les filles i començar a saludar, aquell gest que regraciava el suport de tants milers que havíem vingut a acompanyar-lo. No estan sols, que no ho estan, però ells són a l’exili, i nosaltres tornarem a casa, i aquell gest de coratge, de força, de confiança, pagava tants quilòmetres i ens aplegava més el somni: “un poble no ho serà, si no té somnis compartits”, diu Guillem d’Efak. El clam a Brussel·les és a mig món democràtic (espanya no hi compta ací), i potser aquesta llibertat plena, solidària, compromesa, fa molta por. La llibertat fa por, xiquets!

En favor de la llibertat dels presoners polítics, de Puigdemont president, de la República, de la democràcia, de la llibertat, eren molt sentits, i escoltats. I el cant dels segadors amb un cor de cinquanta mil ànimes et prenia el cor!

Vivim uns moments èpics, i prompte o tard la realitat atraparà els somnis per convertir-los en històries de debò. A Brussel·les, malgrat tot, vivim tot això com a possible, en un país democràtic, Bèlgica, que ens ha acollit durant uns dies. Viatjar ajuda a entendre com de bé es viu en democràcia. Ves els anys que hem perdut, i quanta misèria hem patit.

I encara somriem. I feina per envant. N’hi ha TVs belgues que parlaven de més de setanta mil; com no havien vist mai. I somriem! Com Europa no ha vist mai.

Omplim Brussel·les: crònica 4

Avui és el jorn, el motiu principal del nostre viatge. A l’espai de les caravanes del pàrquing C de Heisel, ja n’hi ha molt de moviment. Eixim prompte cap a Brussel·les: abrigats, molt abrigats, perquè el fred és intens i avui ja ens acompanyarà fins que tornem. La gent agafa les estelades, els cartells, els impermeables, els barrets de llana, els llaços, la gent ho porta tot ben preparat, organitzat… Baixem a peu cap a la parada de la línia 6, un rierol de gent avall, a tocar del parc de l’Atòmium, però finalment pugem fins a Heisel, perquè el maquinari dels bitllets no rutlla per a tanta gent. El primer que comenten és que no n’hi ha bonos de metro, sinó bitllets individuals i abonament per al dia. El metro va que petarà, a cada parada n’hi ha centenars de persones que volen pujar, però és impossible. Vivim alguna situació difícil, però no passa d’ensortit. Arribem al parc del Centenari com unes sardinetes dòcils, gojoses. Hem fet relació amb aquests d’allà, els d’allà, naturalment que hem dit d’on venim, n’hi ha un humor malgrat les dificultats que no sembla natural,. Però ho porta aquest moviment entusiasta, què hi farem.

La concentració és espectacular, en el primer moment: una gernacióde color groc converteix Brussel·les en una ciutat en favor de la llibertat. Molts milers encara no han pogut arribar, perquè els metros, van lents, lentíssims.

Els valencians hem quedat a la porta Nord del parc, avinguda Isers, o un nom semblant. Demanem com arribar-hi, ens ho indiquen i ho trobem a la primera… En aquella banda n’hi ha moltes càmeres de televisió: potser que hem topat amb el que serà el cap de la manifestació: sí, ens ho confirmen, n’hi ha la Marta Rovira i el Gabriel Rufian. Comencen a aparèixer tot de rumors que, davant tanta gent (què esperaven?) es modificarà el recorregut de la manifestació. Són rumors, però és veritat que n’hi haurà canvis o gent que es desplaçarà per carrers laterals. No hi cabem. L’èxit és rotund.

La sorpresa majúscula ens la trobem davant el nas. Com un regal.

Road To Brussels: crònica2

És un viatge llarg. En cada àrea que parem demane a la gent què, d’on ve, com els va el viatge i tothom em respon amb joia, amb ganes de parlar i d’explicar per què fa aquest esforç: cal demostrar al món qui són i com són els catalans. Potser que no siguen tots, però una majoria sí, i jo en voldria molts així, molts, amb aquest coratge tan sencer. N’hi ha xiquets, joves, gent gran, gent molt vestida amb gent menys mudada, cotxes cars i cotxes que només són cotxes, furgons, caravanes, autobusos, molts autobusos, moltes caravanes (nosaltres que pensàvem que seríem els únics amb una caravana de rics).
Ens hem decidit per la ruta de Lió, A7 i A6, i després cap a Nancy i Metz. Els que han agafat la ruta de París diuen que han trobat grans retencions. Parem, parem manta vegades, prenem café, bevem aigua, mengem (portem taronges, ja ho sabeu, però també rotllets del forn de Rosegó de Bétera). Ens hem deixat les galetes ed Titaigües, xa, però encara tenim moltes reserves de tota mena. Ara parem a prop de Nancy. Ens trobem tres viatgeres de caravana, ens demanem on farem cap a la nit, tothom diu que al parc de Heisel, que n’hi ha un gran ambientàs i molt d’espai.
N’hi ha cues als serveis, a les caixes de pagament, a les màquines de café… Els francesos no es creuen què passa un dimecres feiner: què vos passa als catalans, xa? Aprofitem per parlar amb els uns i els altres, i molts endevinen que venim de lluny, o de més lluny, pel nostre accent valencià. Sí, nosaltres venim de Bétera. No triguem a dir-ho. Com diu Núria Cadenes, només els de Bétera confessen a tothom que són de Bétera a la segona frase. N’hi ha una dona que em diu, ah, el poble del director de Vilaweb. Sí, sí, que li dic, exactament. Sí, em retorna ella, el Vicent Sanchis. Aaahhh, no!!! Dona, aquest és un altre valencià, però és el director de TV3. Uii, això ja ho havíeu pensat, que els dos Vicents valencians dirigeixen dos mitjans emblema d’aquest país?
Tornem a la caravana, fa un fred que pela. És de nit, una nit fosca de grans bancs de boira. Falta menys, molt menys per arribar a Brussel·les. Unes tres hores. El mòbil diu que hi serem al parc de l’Atòmium a la mitjanit. Uii, encara ens queda llonganissa.
Lluny? Havíeu dit lluny? Això és enllà del món…, però paga la pena. Mari aprofita per tancar l’apunt: ja que han tret l’ordre internacional, Puigdemont hagués pogut baixar a Perpinyà…

Ui, ara tenim Luxemburg a quaranta quilòmetres, què fem?