“Tot un futur per començar”

El dia 23 de juny la Flama del Canigó baixarà del cim i des del Coll d’Ares, d’una banda, i Els Masos, de l’altra, es distribuirà arreu dels Països Catalans seguint moltes i diverses rutes. El mapa 2018 s’elabora amb la col·laboració de tots els pobles i municipis d’arreu dels Països Catalans.

Aquest és el missatge que OMNIUM enviarà al món amb la Flama del Canigó, en favor de la democràcia, la llibertat i la independència del nostre país. Contra la repressió i per l’alliberament dels presos polítics. Demà la nit, que farem la festa a l’Ateneu de Bétera, hi llegirem el manifest.

 

TOT UN FUTUR PER COMENÇAR

Avui renovem la Flama gràcies al compromís granític de la societat civil, l’autèntic motor d’un poble sempre en moviment. Un agraïment infinit a totes les entitats que la fan possible.

La Flama del Canigó que agermana els Països Catalans és un símbol d’esperança en el futur.

Ens demostra la capacitat del poble català d’unir-se en moments difícils i anar sempre endavant. Com el 1966, quan malgrat la dictadura franquista va arribar per primer cop al Principat de Catalunya.

Enguany, davant el retorn de la injustícia autoritària i la suspensió de l’autogovern de Catalunya, seguim mostrant a Europa i el món l’anhel irrenunciable de viure en pau i llibertat. Empeltats de solidaritat i tendresa, som més conscients que mai que la causa contra Catalunya és una causa contra la democràcia. Que el dret a l’autodeterminació és un dret fonamental que ni la repressió ni la por segrestaran.

Ens tenim els uns als altres, amb tanta força, determinació i coratge, que avui ja som un país millor. Com més foscor ens volen imposar, més il·lusió tenim perquè la llum de la Flama arribi a més i més gent. Per compartir entre iguals l’emoció del foc, la festa i la màgia de la nit de Sant Joan. La cultura sempre ha sigut una eina de transformació social.

La cultura amara ciutats, barris i pobles definits per una diversitat que ens enriqueix i fa més forts. D’un país que no demana pels orígens sinó per on volem anar plegats. Convençuts que si els infants creixen junts a l’escola, romandran junts al carrer i units com a societat. Amb la plena convicció que el camí l’hem de fer junts i tindrà sentit si decidim el destí plegats. La maduresa i cohesió de la societat catalana en són la millor garantia.

Visca la Flama del Canigó! Visca la cultura! Visca els Països Catalans!

Jordi Cuixart, President d’Òmnium Cultural

Comiats del curs, de la mestra, de la tia Júlia

Ahir vam cloure el curs escolar de secundària. Ahir també vam celebrar la jubilació final de la mestra Júlia, i de la mare. Demà clourem els cursos d’infantil i de primària. Som de comiat, en arribar el solstici d’estiu, l’escola tanca portes i descansa. Fa balanç, repassa els èxits i els fracassos, ajusta mesures i regula. Farem balanç i ja veurem què acabe d’explicar. M’aturaré en la mestra Júlia i en sa mare, la tia Júlia, perquè els vaig llegir un text de comiat. Però ves que n’hi ha regals bonics, que li van fer els xiquets, els menuts i els grans. L’agraïment als mestres ho és tot, i ahir era especialment sentit. Si mireu la primera bancada de la fotografia, ací n’hi ha més mestres retirats o completament retirats. Què passa? — El temps, pregunta i respon Joan Fuster. I continua amb l’aforisme: i en veritat és això que passa, el temps. És llei de vida.

“La mestra Júlia és una institució a l’escola. Però la tia Júlia també. La mestra i la mare de mestra —una iaia i besiaia compromesa per l’escola de la filla, per la llengua, per l’entusiasme de viure amb els seus el goig de l’escola amb la serenitat i la saviesa del coneixement que ens ha deixat compartir. Gràcies per la lliçó, mestra.

La mestra Júlia es jubila. Dimecres l’escola li feu una festa de comiat. Que també era una festa de benvinguda*, per tants anys com ha dedicat a l’escola. Anys i panys d’històries de vivències, de créixer i aprendre plegats, de viure. Per ella l’escola és un estil de vida, que ha sabut convertir l’escola en una vida pròpia, com van fer els grans mestres del segle XX. Ella i la família són també l’escola. Ca! “Que no s’hereten només els camps!” Aquest quadern de colònies també serà un regal viscut fa uns dies a Miramar. Sense elles, les dues Júlies, res no hagués sigut igual, ni les menjades, ni el passeig a vora mar, ni les estones a la terrasseta de la cabana, ni la conversa al dinar, ni el comentari de les jugades del dia. I la tia Júlia haurà caminat i fet exercici per tots nosaltres, uf, per tant com va anar amunt i avall, disciplinadament. Quaranta anys dedicats a l’escola prompte és dit, però del primer dia a l’últim amb tant d’entusiasme és un èxit personal de gran elogi. Com si haguéssem pujat l’Everest, o més alt encara. Festegem-ho!

 

*La mestra Júlia no vol desconnectar del tot, s’ha apuntat al programa “Voluntariat per l’escola”, per continuar-hi col·laborant puntualment. En venir la primera vegada a estrenar-se, ja vos explicaré res més.

 

Paratges naturals del País Valencià

l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria inaugurarà dissabte una exposició sobre els paratges naturals valencians, a partir de dèsset làmines dels anys vuitanta de l’Agència de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana. En aquell moment, la figura de protecció no emparava el paisatge natural valencià i la regulació dels Parcs naturals va arribar en els anys noranta, tret del primer cas de l’Albufera. Dels primers dèsset paratges naturals hem arribat als actuals vint-i-cinc Parcs naturals, amb dues reserves naturals protegides, amb una protecció si fa no fa escassa, limitada per un pressupost gairebé inexistent. Avui mateix el govern d’Espanya continuava burlant-se del finançament valencià, com ja ho feia el pp, i anteriorment el psoe, i després… I el conte continua fins a la mort del protagonista principal.

Per a la inauguració de dissabte a l’Ateneu de Bétera, hem demanat una presentació al Director general de medi ambient, Antoni Marzo, que ahir mateix ens enviava aquesta magnífica fotografia de les Illes Columbretes que mostrem al cartell.

«La xarxa valenciana d’espais naturals protegits abasta més d’un terç del territori i és integrada per un conjunt d’indrets amb característiques molt diferents: illes, illots, farallons, penya-segats, reserves marines, talaies costaneres, zones humides, coves i balmes, llacunes temporals, serralades litorals i àrees de muntanya de l’interior

Aquests espais conformen una mostra representativa de l’elevada diversitat d’hàbitats i paisatges naturals del nostre país i són una garantia de conservació dels recursos naturals que resulten essencials per a la sostenibilitat ambiental del territori: regulació de recursos hídrics i laminació d’avingudes, control de la falca salina litoral, minoració de les taxes d’erosió dels sòls, manteniment de la qualitat atmosfèrica, embornals de CO2, corredors ecològics, albergs de la biodiversitat d’espècies de fauna i flora.
Els espais naturals protegits, d’altra banda, concentren mostres rellevants de patrimoni etnogràfic i històric, què molt sovint formen part dels seus paratges més reconeguts; un patrimoni que incrementa el valor d’aquests indrets i que ha de ser incorporat als objectius de conservació i restauració del conjunt d’espais de la xarxa.

A més a més, els Parcs Naturals són espais privilegiats on desplegar activitats de lleure, d’observació i gaudi de la Natura i de turisme rural, les quals fóra bo de promocionar de manera sostenible i ordenada, per tal de fomentar el desenvolupament sòcio-econòmic local sense malmetre la seua riquesa natural i cultural.»

Antoni Marzo i Pastor, director general

PARATGES NATURALS DEL PAÍS VALENCIÀ” · INAUGURACIÓ, dissabte 23 de juny de 2018. 20.00h

 

 

 

Els solstici d’estiu a l’Ateneu de Bétera

L’Ateneu de Bétera celebrarà la nit de Sant Joan dissabte fent-la coincidir amb el jorn del Soci o “Nit de l’Ateneu”, això és, un sopar de germanor amb activitats lúdiques i d’agraïment a tanta gent com col·labora en el programa anual d’aquesta institució referent local i comarcal. Dissabte, a més, la benvinguda a la festa l’obrirà la inauguració d’una exposició sobre els Paratges naturals del País Valencià, a partir d’unes belles làmines que l’antiga Agència de Medi Ambient de la Generalitat Valenciana va fer en els anys vuitanta per posar en valor el patrimoni natural valencià. Amb la recuperació de les làmines, l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, en col·laboració amb el mateix Ateneu, ha fet una proposta didàctica de relectura del paisatge natural, a partir de la toponímia, el noms de les plantes o, entre més, la diversitat de papallones al nostre país. A les vuit de la vesprada de dissabte, el director general de medi ambient, Antoni Marzo, hi farà la inauguració.

El programa de la festa de dissabte començarà amb un cava i clourà amb un Cant al Vol particular. Entremig, els focs a la plaça i el sopar de tapet. Els socis van de franc, xa, però els no socis també hi poden participar amb una aportació popular. Si en voleu saber més o us voleu afegir a la festota, cal anar a la pàgina web de l’Ateneu. Ací podeu fer la reserva del sopar. Enguany també tindrem coca de Sant Joan. Si això és el solstici d’estiu!

#AdB_festaSoci18

#LaNitdelAteneu

 

L’acollida per comptes del mundial

En unes hores, els valencians viurem dos esdeveniments mundials. De l’un costat, dissabte València rebrà centenars de refugiats que anaven a la deriva d’Europa i del món, per com tractem l’ésser humà des de la política. La hipocresia de la Unió Europea no té límits ni fronteres. D’un altre costat, avui mateix comença un altre mundial de futbol, al qual es destinaran milers de milions d’euros superflus, perquè aquells vividors feixistes de l’esport visquen com els marquesos del potet amb els diners públics. Amb un altre mundial, de segur que una gran part d’aquells recursos serviria per atendre milions de persones en risc.

Per acabar d’adobar l’empastre, tenim la sort que el caos i la disbauxa tan poc professional del futbol, siga també notícia. Un tal Florentino, empresari mangante, ha creat un nou Castor en el futbol, en el nucli de l’esport més feixista de tots: la història del robatori d’un entrenador a la pròpia selecció espanyola és digna d’aquella col·lecció de llibres que es diu futbolíssims, per com explica que als empresaris majors (la llotja del bernabeu és plena de lladres de champions) espanya els importa una merda com un estadi: diners són diners i si són robats millor.

Els valencians, que no pintem una fava en aquest segon mundial malgrat que en paguem una part, serem a primera divisió en un altre mundial de major interés. Els valencians a la nostra. Com diu À Punt (afers interns), el vaixell que porta els refugiats ja ha encaminat el rumb cap al port de València (que ara sí som al món de la notícia). Som molt més notícia ara que quan pagàvem amb diners dels valencians el putiferi de la Copa Amèrica. Perquè ara sí, nosaltres jugarem un autèntic mundial en favor de la solidaritat, de l’acollida, del compromís social, de l’humanisme. Que no siga flor d’un dia, que una oroneta no fa estiu, i que el meló que hem obert els valencians, siga d’una collita exuberant i ufanosa en favor de l’ésser humà i els seus drets universals.

En unes hores més, sí que jugarem un mundial que ens interessa, valencians!

Bromera i l’atenció als mestres

Com cada any, l’editorial Bromera, Alzira —la Ribera Alta—, envia als mestres un paquet regal amb llibres i propostes. Idees, cartes, llibres, catàlegs, dins una campanya que també pega per l’emoció (emociona’t amb la lectura), que ara tot han de ser emocions si no volem patir diglòssia contra la moda.

Catàlegs, enllaços a biblioteques, a llibres, lectures, més el programa de lectura, més les propostes d’animació, és increïble aquest tacte amb els mestres, i com se’n cuiden de qui, després, hauria de suggerir o proposar lectures. Però els mestres, ai, no sembla que siguem de grans lectures o de gran quantitat de lectures, contra el que ensenyaven els grans mestres del XIX i del XX, que eren uns lectors extraordinaris. Potser que no en compren cap més, molts d’ells, o potser que no en regalen cap, ves com són un percentatge elevat dels mestres. D’una altra manera no s’explica aquest índex lector valencià del 5%, que cada any ens posa a la cua d’Europa i del món. Però té solució, xa, excepte la mort, tota la resta en té, de solució, malgrat que aquesta cosa dels llibres, entre els valencians, serà a llarg termini.

Anys de treball d’aquesta editorial que ha aconseguit de bastir un fons important, enmig d’un món editorial tan fraccionat, de l’un costat, i tan fagocitat de l’altre. A veure si la nova televisió ajuda les petites editorials valencianes a defensar-se de la colonització mediàtica i deslleial d’espanya, que en això també ataca la identitat valenciana. Amb traïdoria i nocturnitat. DE les grans retallades que patim des d’Espanya, la cultura i els llibres han passat i passen el gran calvari del franquisme, encara avui.

Els mestres, si som agraïts, també farem bé d’agrair a les editorials aquest tacte tan excels, i tants bons suggeriments. Per molts anys!

Som de colònies amb els alumnes

Sembla que faig vacances, xa, que per això fa dies que no vinc a escriure cap cosa. Dilluns vam eixir de colònies d’estiu cap a la Safor, i el temps, gairebé les vint-i-quatre hores del jorn, és intens i de dedicació als xiquets. Al pit lluïm una samarreta que és un aforisme “Dir bon dia ja és fer literatura” del mestre Joan Fuster. Així que, com que portava, de casualitat, el volum III de les obres completes, els vaig llegint que diu Fuster d’aquest paisatge:

«Potser el que ara emprendrem és el que respon amb major justesa a les expectatives del que podríem anomenar un turista cent per cent. Pense en aquell tipus de visitant que hi porta com a únic aperitiu les quatre idees publicitàries que sobre el País Valencià li ha propinat la seua agència de viatges. Pense de més a més, en l’europeu enlluernat per una taronja temptadora en la seua fruitera nòrdica, o en l’americà de certa edat que es va atrevir a llegir de don Vicent Blasco alguna cosa més que Los cuatro jinetes del apocalipsis. Els uns i els altres esperen una terra valenciana rèplica del mitològic Jardí de les Hespèrides, amb una vora lacustre i arrossera, i una mar assolellada i pura. Tot això ho trobarem en el nostre camí d’avui.
Travessarem, primer, la Ribera Alta del Xúquer, de Nord a Sud; creuarem la comarca de Gandia… Projectem el nostre recorregut sobre les zones més celebrades i repetides del tòpic si exceptuem l’Horta extricta de València: les zones del taronger massiu, de l’arròs entollat, del llac, reunides en un sol traç sobre el mapa.
[…] la Ribera és com una continuació de l’Horta de València, sense cap accident brusc que li serveixi de frontera, però amb una puixança vegetal encara més luxuriant i expansiva, «une sorte de paroxysme». […] Al costat de la mar, la plana de Gandia es nodreix del Serpis i repetix l’espectacle fèrvidament verd de la Ribera.
Sortirem de València prenent la… en direcció Sud. Durant una bona estona, la ruta, flanquejada de cases, ens fa la impressió de seguir un carrer interminable: la capital es prolonga i se succeix en uns quants pobles bulliciosos, gairebé junts, amb el camp a la seua esquena i petites indústries actives. Després, sense obstacles a la nostra vista, apareix la plenitud del paisatge hortolà […]; a la dreta, la terra, més alta i rogenca, s’inicia en el conreu del fruiter […]
Un llarg tros seguit ens acompanyarà la presència pulcra i esmaragda dels tarongers, els quadres d’hortalisses i de dacsars amb un verd més tímid, el pas cantussejador de l’aigua en les sèquies.
JOAN FUSTER, Obres completes. III: Viatge pel País Valencià. Ed 62. Barcelona

De nit el raucar de granotes i gripaus és d’impressió, un siroll malaltís, i encara els gossos, i el camió del fem, sort que la mar és lluny (a tres-cents metres) i ni s’ou ni arriba a destorbar. Ha plogut els tres dies, però hem sobreviscut amb una certa facilitat-comoditat. Avui hem fet exposició dels llibres de lectura que han viatjat amb nosaltres, i encara al càmping on ens hostatgem tenim una biblioteca en una mena d’altaret: la major part dels llibres són en alemany i espanyol. Ara ja dormen, els xiquets, i els mestres fem repàs del dia, al voltant d’una taula abillada de galetes i infusions. Boldo, poliol, camamil·la…, amb uns glopets de rosella ja agafaríem fàcil el son. Els mestres tenen tanta sort!

Anit vam cloure les trobades amb una festa

Pensat i fet. Vam viure un concert excepcional de Borja Penalba i Francesc Anyó. Excepcional. La poesia de Marc Granell, el poeta entre el públic, a la pantalla, llegint-nos uns versos, i després a l’escenari, entre el recitador i el músic. Vam viure una nit única i el moment mereixia reviure’l, assaborir-lo, al voltant d’una taula improvisada. Fins a la matinada. Només faltava el rei en Jaume, el Mut de la Campana i un roder de la serra, que hagués completat el quadre, que ja era farcit i ufanós. N’hi ha secrets que no es poden explicar, que només una mare s’emporta amb ella, com la mare dels xiquets perduts, la sinyora Darling, i n’hi ha moments que naixen redons, com aquesta nit única, entre poetes, periodistes, amics, músics i actors. Quinze dies d’activitat en favor de l’escola al Camp de Túria prou que mereixia un final com de campanar.

La poesia clourà la Trobada del Camp de Túria

La poesia de Marc Granell, la veu de Francesc Anyó i la música de Borja Penalba, aquesta trilogia clourà avui la Trobada d’escoles valencianes del Camp de Túria, al palauet de la música de Bétera. Una exquisitesa. Un luxe. Una lliçó de lectura que, esperem-ho, els mestres d’escola, de les escoles de Bétera, Llíria, Olocau, Nàquera o Gàtova, hauran explicat als seus alumnes, perquè això d’aquesta vesprada valdria per cent lliçons de llengua, de dicció, de vocalització, un curs intensiu que concentra la primària i la secundària d’un sol glop. A més de tenir en directe el poeta Marc Granell, a la mà, que enguany va regalar-nos el privilegi d’inaugurar el dia mundial de la poesia…

La poesia

És el foc i és la neu, és la tristesa
i és el crit que desperta l’alegria
i ens fa llum les tenebres que habitàvem
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria
que obri escletxes de mel en la ferida
fonda i roent que ens cava precipicis
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig
que crea com cap déu futurs més savis
i funda uns altres mons que es fan possibles
si el cant esquinça vels i fon les ombres.

Ca, si tenim motiu, mestres, alumnes, per omplir avui Bétera i demostrar que som de la cultura, dels llibres, dels poetes, que ens fan més passable la vida i els diumenges de tronà. Si veniu, el goig us farà ser més a prop del cel, cami de la seua porta.

Benvinguts

Bétera, casa de la cultura (palauet de la música), 19.00h

 

 

L’atzar lector no matarà els poetes

“Una jugada de daus no abolirà mai l’atzar: Zolotoie Runó”

Anit una concentració poètica excelsa s’aplegà a Picanya per homenatjar la poesia i, particularment, un dels poetes valencians vius: Lluís Alpera. L’acompanyaven Jaume Pérez Montaner, Marc Granell, Isabel Robles, Lluís Roda…, potser hi faltava Anne Sexton, EE Cummings i fins i tot Vicent Escrivà, un escriptor valencià fora de límits i de marges, que va faltar fa uns dies.

L’escola d’adults de Picanya, els premis Camí de la Nòria, els poetes inèdits, la lectura de Laura Cabedo, i els poetes grans, tot li valia per posar dalt del cel la densitat poètica més ufanosa del país, en aquell salonet del Centre Cultural de Picanya.

Com va passar diumenge a Bétera, massa cultura, excessiva, per omplir-ho de gent, per trescar vores o saltar séquies. El luxe hi era. I els valencians hauríem de sentir-nos orgullosos del nostre patrimoni. D’aquests homes. Però el cinc per cent de lectors no ajuda. I d’aquest cinc, no sé quin percentatge correspon a la lectura poètica en català. Minso? Paupèrrim? Patètic?

—Com que m’ha agafat un nus a la gola que no em deixa respirar he demanat als xiquets que porten el primer poemari que tinguen a casa… I ja sabrem començar una festa per la lectura de la poesia. Brindem!

“Els poetes voldrien romandre joves sempre, va dir fa unes dies el poeta Antoni Ferrer, en presentar a València Lluís Alpera. La feina dels premis petits, locals, comarcals, són una manera de mantenir jove la llengua, viva, en el lloc sublim que li correspon. Si escrivim, i escrivim poesia, convindreu que ens mantenim joves, i en voler que hi quede —en un llibre, en un cd, en un fil d’estendre—, ja defensem l’ideal de llibertat dels poetes majúsculs. Què seria del poeta, més pobres que els mestres, si no perseguiren l’ideal de llibertat que els furten els polítics!”

He recomanat per l’any que ve d’obrir uns ampolles de fondillon d’Alacant, com farien Homer, Ovidi, Safo o Virgili, i que la ferida siga menys ferida, si el vi, si els poetes, si la vida…