Godfrey H. Hardy versus Bertrand Russell

“El pensament matemàtic de Godfrey H. Hardy, en «Apologia d’un matemàtic», capítol 9: un somni terrible. Activitat preparada per a alumnes de primària a partir dels 9 anys. Els de secundària teniu el cap en un altre lloc, encara. Les famílies també podeu ajudar, en canvi de mirar-vos totes aquelles televisions de merda que ens envien des de madrit. A la llarga, agraireu oblidar-vos-en durant uns moments de les penes i afliccions del món contemporani.

 

Diu Hardy: “Bertrand Russell m’explicà un somni terrible. Era pels volts de l’any 2100 i ell es trobava al pis de dalt de la biblioteca de la universitat. Un bibliotecari es passejava entre les prestatgeries amb un enorme poal del fem. Agafava els llibres, un per un, se’ls mirava i els tornava al prestatge o els llençava al poal. Finalment, arribà a tres grans volums, i Russell sabia que eren els únics exemplars que quedaven dels Principia Mathematica. Prengué un dels tres volums, en fullejà algunes pàgines; de moment semblà intrigat per l’estrany simbolisme que contenien, tancà el volum, el sospesà i dubtà…”

No sabem si la reducció de llibres tenia res a veure amb la necessitat de paper, en acabar-se feia anys el paper higiènic i els boscos per culpa d’una pandèmia que va atacar sense remei les rates del món.

Exercici proposat (1):
1 CONTINUA LA HISTÒRIA: vull dir, que imagines que farà aquell funcionari-bibliotecari (podria ser tan inútil com els lletrats del parlament de Catalunya, que asseguren que no es poden fer reunions telemàtiques. Sembla que han nascut en el s. XIX, els rucs. Albardeu-los). Escriu unes quantes línies a partir de l’acció “Salva els llibres, ca, són la base matemàtica de la modernitat, com voleu que els cremés. Els funcionaris són trompellots però no són de l’alçada dels polítics del govern espanyol.

Exercici proposat (2)
2 INVESTIGA QUIN LLIBRE ÉS PRINCIPIA MATHEMATICA. Abans de fer cap pas, descriu l’estratègia què seguiràs, amb els recursos que comptes: no pots eixir de casa i anar a la biblioteca del poble, per exemple. En canvi, pots telefonar a la llibreria del Politècnic de València, llibreria Intertècnica, demanar per la seua llibretera i, si el té al magatzem o a la prestatgeria, que te’n faça un resum ràpid d’urgència. Ara tot sembla que és d’urgència, a la nostra vida, no sense raó. Si no vols ser tan oroginal, pots cercar a la xarxa una informació sobre el llibre, peò mai no serà tan rica com aquella que et donaria una persona experta.

Exercici proposat (3)
3 ESCRIU AL TEU QUADERN LA VIDA DE BERTRAND RUSSELL. Ací ho tens fàcil, infinitament més fàcil, perquè ton pare o ta mare, o un oncle, o el iaio, de segur que tenen un llibre per casa que parla d’aquest premi Nobel, un filòsof, matemàtic, professor universitari, iaio, homenot imprescindible del coneixement durant el s. XX. En els anys vuitanta, per poder trobar xicota, havies de portar un llibre del Russell si volies lligar. Tu, fins i tot, podries cercar un documental, una pel·lícula que en parle d’ell i enviar un uassap a tres companys de la classe amb un enllaç d’invitació a aprendre.

Recorda que només pots triar un dels exercicis proposats. Tria un dels tres punts i prou. Però no vulgues acabar-lo ràpid, l’exercici, no. Tens temps, molt de temps, dues setmanes a lo manco, per investigar, escriure, fer un verset, llegir en veu alta un tros, i, quan et conviden a fer milotxades al balcó, tu sorprén els veïns parlant-los de Bertrand, de Hardy, de l’índex del Principia… Com si declamares davant el món.

Però recorda una cosa. Segons el punt que hauràs triat, l’exercici 1, 2 o 3, creixerà la teua intel·ligència. No saps fins a quin punt. Fes la feina al teu quadern. Gràcies

 

El piu del rei té espines!

«Estudiar la natura és per tant servir el seu país i el gènere humà.» Bernardin de Saint Pierre

Amb Martí Domínguez avui (13 de març) hem anat a bacs, a classe, de tant riure i aprendre. Els he presentat alguns detalls del llibre “Històries Naturals“, i després d’obrir boca amb aqueixa frase de Bernardin, hem passat al foc del piu. Bé, també hem fet una parada en una altra frase que m’agradava especialment, aquesta vegada d’Aristòtil: «Si una manera és millor que una altra, això prova que és el camí de la natura», i encara he fet servir aquesta, també d’Aristòtil: «La Naturalesa no fa res en va.»

Fins ací la cosa pintava normaleta, sí, vull dir que l’únic que sentia una miqueta d’emoció era el mestre, i els xiquets escrivien, és veritat, escrivien aqueixes frases en el seu quadern, però sense gaire passió. Perquè amb nou anys encara no podem apamar la riquesa, la sobrietat, el pes d’unes idees tan brillants com exactes. Ja creixeran, ja maduraran, per abastar el sentit del món i dels grans pensadors. En tot cas, que l’escola els ajude a trobar el coneixement que mereixen.

Però torne a la situació de la classe, al moment que he escrit el títol de l’exercici a la pissarra. Ha sigut quan he escrit el títol del capítol que els llegiria, quan la cosa s’hi ha disparat. Entre somriures, clams, i expressions que venien a dir: serà veritat això que ha escrit el mestre a la pissarra?

Abans que passés això, de començar la classe per aquesta proposta de les Històries naturals de Martí Domínguez, pugen un avís a la classe perquè els xiquets baixen a fer-se la revisió mèdica, els xiquets només, han especificat, però no tots. I jo amolle, així sense evitar qualque reacció: només els que teniu piu, va, cap abaix a revisar-vos. Direu, xa, quina brutalitat d’expressió: ca, home, no feu de beats! És més brutal que la revisió a alumnes de nou anys siga encara d’aqueixa manera, en el segle XXI, de primer els xics i després les xiques, com en el s. XIX, o encara en l’època de la repressió„ sembla que les metgesses seran de vox o d’una cosa similar, del psoe o tirant avall avall.

Finalment ens hem quedat una classe més reduïda, entre xiquets i xiquetes, i ja he pogut posar el títol del treball a la pissarra “Meditacions sobre el penis del corcó” i els he llegit un tros de la primera part del capítol, l’estudi de l’entomòleg Enrico Stella i com els lepidòpters prolonguen durant hores, fins i tot dies, la còpula. Naturalment (!), els xiquets escrivien però reien, uii si reien, jo continuava llegint, explicava que n’hi ha palometes que ho fan al vol, amb els mascles, d’una manera prodigiosa —ahhh ja ho pot ser, ja, de prodigiosa la manera de fer-ho en ple vol—, entre més detalls de la natura, hi ha mascles que han desenvolupat unes espines en el penis que, en cas de ser atacats per un depredador, ells no se separen ni matant-los. I jo, als alumnes: ho imagineu?, i ells, que em miraven, que em miraven… Ho imagineu?

I una de les xiquetes amolla: -mestre, per què no fas sempre les classes així?

Jo no sabia què interpretar, si les meues classes eren massa avorrides, o potser que necessitaven més històries naturals i no tan històries beates. Abans que pugés l’altre grup de la revisió, els he demanat que guardaren el secret (per provocar-los), a veure si endevinaven, els nous arribats, què havia passat. També els he dit: -xiquets, vosaltres no sereu dels que ho conteu tot a casa, no?

Si encara no heu llegit aquest magnífic llibre de Martí, possiblement un dels escriptors i comunicadors de ciència més grans, no us el perdeu: «Quin èxtasi, mare, el dels corcons!»

 

Proposta de lectura per domesticar el confinament: HISTÒRIES NATURALS, Martí Domínguez, il·lustracions de Perico Pastor. Pòrtic, 2018

Per què caldria potenciar la lectura, xa

Dimarts i dimecres vam fer les dues sessions semifinals del concurs de lectura en veu alta Maria Ibars. En la categoria d’individuals i d’equips, i totes dues sessions van tenir moments d’una gran sensibilitat lectora. Possiblement més el segon dia. Alguns equips vam demostrar que la lectura col·laborativa i d’edat diversa fa un joc especial. El jurat no ho tindrà fàcil per destriar els finalistes en cada categoria. No sinyor.

Només som en la segona sessió del concurs, i dos anys encara és poc de recorregut, però tampoc no hem trobat un caliu especial en l’acollida, sobretot en la part dels mestres, o de les famílies, si no és que hi participaven directament o indirecta. Això a Finlàndia hagués sigut impensable, perquè allà, la lectura és principal, i les escoles destinen els millors mestres als cursos que ensenyen a llegir, a més que consideren la lectura, i qualsevol activitat que s’hi relaciona, per damunt la resta de coses a fer. És clar que a Finlàndia hi ha un compromís lector del primer a l’últim habitant del país i ací, a València, només el 5% dels lectors ho fan en valencià. Si afegiu que som en el furgó de la cua lectora europea (espanya no arriba ni a a la cua), ja teniu perquè som un país mancat, de lectors i de llibertat. Un altre any, serà, i potser que hi posem tots més voluntat de llegir, i d’engreixar la qualitat cultural, si ha de començar des de l’escola.

Per esmenar la pífia, podeu venir de públic a la gran final del concurs, perquè els participants ho mereixen, i l’esperit homínid també.

*la imatge és de Simon McVilly

“Narcís” a l’Ateneu de Bétera

“L’artefacte literari de Narcís”

Un escriptor jove viu la ciutat, València, com un protagonista propi de la novel·la, un mapa principal de vida, literari, cultural, en crisi continua, com si el fracàs de la ciutat fos el fracàs de tots els valencians. La ciutat i qui l’habita.

El gran llibre de la ciutat, l’assaig magistral, el va escriure Manuel Sanchis Guarner, un homenot valencià del segle XX que ens va descobrir el paisatge major d’una capital que ho va deixar d’ésser. Després, uns altres escriptor la van retratar, dibuixar, guiar, també des del vessant literari, de ficció: Joan Francesc Mira, per exemple, en aquella magnífica novel·la “El desig dels dies” en va fer un retrat magnífic, viu, de renaixement.

Durant uns anys, pocs, València va ser capital cultural, però la desmemòria i l’extrema dreta ja es van encarregar de baixar-la a l’infern. Corrupció, incultura, mala fel, traïció, franquisme, València va perdre l’esperit de petita gran ciutat europea. Una llàstima.

Ara un personatge de novel·la, atemporal, lletraferit, periodista, estudiós, voldria fer-la renàixer, tota la ciutat, recuperar-ne el sentit, l’ideari, però potser hi ha massa cendres, per provar de refer res, d’una ciutat d’antiherois, on n’hi ha massa mediocritat i poca ambició honesta.

Aquesta vesprada tindrem l’oportunitat de parlar-ne amb l’escriptor valencià Carles Fenollosa, que ha fet una novel·la-assaig-provatura per pegar-mos contra la inacció, la desmemòria, per retronar-nos la força dels dies que els valencians eren europeus.

ATENEU DE BÉTERA, Plaça del Mercat Núm. 5 19.30h

Ninou, de Jem Cabanes

BON ANY NOU 20 20
Repiquen les campanes de Ninou,
bon any nou!, bon any nou!,
que avui fa sol, no plou,
i és tan eixut el cel
que els reis no poden pas rentar l’estel.
   .
Els Reis? Els Reigs! Els d’Orient,
–no pas el d’occident:
que occeix o mata,
amb ulls de hiena i amb musell de rata,
l’únic bubó que resta,
que, ai las, no va perdre la testa,
en un racó de França…
    .
Mes avui que és Ninou,
i que de reis occidents ja n’hi ha prou,
sobre la neu tendral de la muntanya,
hi pintarem, vermella, la fe que no ens enganya:
Som el que som, com som i volem ésser,
d’ençà de fa mil anys! No tenim pressa,
sabem, i ho sabem bé, allò que volem,
puix que som i serem la llengua que parlem,
ahir, ara i demà, tant si fa eixut com plou,
com jurem, i hem jurat, cada Ninou.
   .
jem cabanes, 1.1.20

Diari de la fira de Bétera

Anit vam tenir una de les visites especials, excelses, dins el programa de llibres i presentacions de la fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera. L’envelat que enguany estrenava aquell corral noble d’Epicur era ple. Un ple correcte, no us penseu que cap dels presents havia de treure els peus per fora, o els braços, menys encara el cap, però no ens podíem queixar, ni l’organització, ni el convidat, ni l’atzar venturós valencià per la cultura. Per exemple, l’edat principal no baixava dels cinquanta, potser que raspallés els seixanta. Així que de joves menors de trenta, ni un ni mig ni cap. Vol dir això que el jovent valencià que habita la comarca no està interessat per la ciència o la cultura… HO està, però anit tenien coses més principals a fer. I una llàstima que tants mestres i professors, i una escola al terme que té premis aquests idiotes d’escoles “top”, es perderen aquella incitació punyent, del convidat major, a llegir sobre ciència, o a llegir a seques. Malgrat tot, Martí Domínguez va ser ben acollit i ell s’hi va sentir com a casa, a uns pocs quilòmetres de la seua caseta de camp entre els termes de Bétera i Godella. Però ves que ens vam descobrir que tenim el mateix comprador de taronja, els dos, i això encara ens va alegrar més la nit i les lliçons de ciència sobre Kuhn, Wilson, Darwin, Faraday o Lynn…

«Si nosaltres només patim per aquesta manca d’encaix entre els valencians i el coneixement, xa, almenys entre els joves, que són els que han de salvar-nos de la barbària i la salvatgia feixista que senyoreja per places i carrers i mitjans públics.»

 

Aquesta nit tenim un altre dels plats forts del programa i podreu redimir la vostra penalitat amb una altra de les aproximacions culturals a Epicur: sí, avui l’escola ocuparà l’envelat. L’escola, la mestra, l’editora, la dona de cultura i de compromís ferm, entusiasta, incansable… Rosa Serrano presentarà “Les petjades del temps”, un llibre que ha editat Balandra i que aplega una part de la vida d’aquesta dona majúscula, en un país perdut, emboirat, difús, però que ella, com altres dones i homes, ha treballat per desemboirar i fer-lo practicable. O potser us penseu que no es podrà respirar mai —és una metàfora sinyors—, en aquest país valencià de panses i anous? Ves que costa de posar-li fonaments, però és que venim de molt lluny, de moll i d’entarquimat, d’un camp d’argiles que no n’hi havia manera de veure l’aigua clara: anys i panys d’escola valenciana, anys i panys de llei d’ús, anys i panys de llauradors, o mestres, o músics o actors de teatre que volien remeiar lo impossible, ves si el nostre infern era profund. I potser que ho continua essent, malgrat uns detalls menors.

Un colp deixatat el discurs (ací digues tantes burrades com et càpiguen), us esperem aquesta vesprada a Bétera: per Epicur, per l’escola, per la història dels valencians, per escoltar una dona cabdal en el segle XX dels valencians de la ciutat i rodalies. Si avui no fem el ple, aleshores déu proveirà, que diu la dita bíblica, però llavors haurem perdut, i tornarem, tornarem a recomençar, perquè sembla aquest el sinó dels valencians, almenys el dels homes i dones que han dit prou de cretinisme i borumballa.

Resum: “Les petjades del temps. Memòries” de Rosa Serrano. Presentació a l’envelat de l’Ateneu de Bétera. 28 de desembre de 2019. 19.30h

Comunicar la ciència: Martí Domínguez

És divendres, 27 de desembre de 2019, i l’Ateneu de Bétera rebrà avui un dels escriptors més importants, dins el programa de la fira de Nadal, enguany homenatge a Llorenç Giménez.

Avui, 27 de desembre, encara amb tot de presoners polítics, repressió i una justícia espanyola bel·ligerant amb la democràcia, l’Ateneu ha convidat un dels homes principals de la literatura del país, un dels comunicadors de ciència més reeixits, capaç d’atrapar-nos amb petites històries de Lucreci a Galileu, de Botticelli a Newton, de Goethe a Darwin… Llegir-lo és un deure, sobretot els llibres que publica sobre ciència i divulgació: Veus de ciència, El somni de Lucreci, les històries naturals…, són llibres obligats per qualsevol mestre, o professor, o alumne de secundària: a Batxiller, haurien de ser obres obligades per començar el curs, si hom volgués prestigar la lectura dels batxillers i, sobretot, dels seus mestres.

Si és divendres, 27 de desembre, tindrem aquest goig al poble, a la plaça del Mercat, i en podreu parlar, escoltar, debatre sobre ciència o coneixement, i aprofitar aquest Nadal més que mai no ho haureu fet, en canvi d’aprendre, de conviure, d’incitar-vos a la lectura científica. També ens podríem demanar, els valencians, com és que llegim poc, i com és que, damunt, llegim tan poc en valencià, i encara més pregonament, com és que llegim  res, si és que llegim res, que pegue en científic? Tot això abans de venir a escoltar un home cabdal del coneixement, a més de director de la revista Mètode, professor, divulgador i escriptor. Perquè de tan en tan, Martí Domínguez també fa literatura de creació, de vegades sobre protagonistes universals -Goethe, Voltaire, Cézanne, Buffon…-, hom podria pensar d’on poua el temps, aquest home, com és que abasta aquesta immensitat de camins, àmbits, espais, indrets, amb tot de produccions cultes, elevades, exquisides…

Sobre la presentació de La sega a Bétera, o fins i tot , si vingués al cas, sobre la futura presentació de “L’esperit del temps” en parlarem d’ací en avant, però no direm res més ara.

Si és divendres, 27 de desembre, el programa de l’Ateneu de Bétera d’enguany us convida a revisitar la plaça del Mercat i acostar-nos a la ciència, a la comunicació, a la literatura d’alta volada. Benvinguts.

 

24 hores a Barcelona (i3)

Hem tornat a casa i hem provat de dormir, al carrer s’escolten les sirenes, policia?, bombers?, joves?, els sirolls són lluny, però encara no dormim, perquè el jorn ha sigut intens, emocional, identitari: els joves estan convençuts que no tornaran amb les mans buides; els pares els fan suport incondicional; hem escoltat com van de ferms, després que la sentència, que no cap altra cosa, ha posat la intensitat que necessitava aquest moviment. És una revolta. Sens dubte que ho és, només frenada per la intensitat de la repressió, la duresa de la violència policial i l’absència d’una política que unifique l’acció i faça suport a la gent que és als carrers. Cinc, sis, set, vuit dies als carrers, amb talls de carretera, de vies, de llocs neuràlgics, d’una organització com no havíem vist abans, posa Catalunya a primera línia i a poca distància del seu objectiu: en contra només hi ha el mur espanyol de la repressió. Només això separa una majoria de Catalunya del propòsit de la independència: perquè no pocs països del món farien una declaració de suport i final del problema: el tràngol passaria a ser una festa de dibuixar com serà i  com voldran aquesta nova república, els catalans.

Però això que podria durar un dia, pot durar mesos, perquè espanya s’ha plantat, no vol dialogar, no en sap, només violència i càstig, agressió i venjança: siguen adolescents, joves, adults, iaios, fins i tot xiquets: domini i submissió. Però pel que hem vist aquestes vint-i-quatre hores, no trobe que aquesta vegada Catalunya es rendesca: prou de rendicions i d’acotar el cap. Els joves han dit prou, i ara n’hi ha una organització amb capacitat per arribar a port: horitzó la república catalana, el nou estat d’Europa.

I encara no hem dit res del Tsunami democràtic, que molts van bandejar els primers dies, com un altre detall folklòric, un altre més, i en canvi ara, davant l’èxit de l’acció a l’aeroport, tothom considera una punta de llança que pot pegar en la diana i guiar el país en un camí sense retorn. No debades, espanya l’ha posat, al costat de Puigdemont, com l’objectiu a abatre, l’enemic número dos.

El moment que vivim, que viu Catalunya, és un dels més trascendents de la història d’aquest país. Ho diuen els joves, que són l’alè més fresc i ferm: fem història, mare, fem història i no tornarem a casa fins que no l’haurem escrita completament.

 

24 hores a Barcelona (1)

Pugem de matinada cap a Barcelona, que feïm tot el trajecte gairebé de nit: a l’AP7, aquesta carretera que fa anys espanya ens fa pagar per repartir el botí entre lladres com Florentino; es nota que Catalunya farà vaga avui, perquè a penes si hem vist trànsit, i ben pocs camions. Arribem amb la veu de Mònica Terribas que va explicant què es trobaran avui els catalans, un jorn que és de vaga general, per la sentència espanyola contra la democràcia i per la independència de Catalunya, a més d’oferir-nos una tertúlia on hin’hi ha quatre polítics que o es posen d’acord en res, que avantposen l’interés particular a la política de grans horitzons. Només ens trobem un tall de carretera a l’entrada de la  Diagonal i després a la plaça Espanya, però podem arribar al nostre destí sense gaires entrebancs: l’objectiu és aparcar, instal·lar-nos i pujar a la part alta de la ciutat a esperar la marxa que vindrà de Tarragona, l’Espluga, Montbanc, Martorell, que porten uns dies caminat el país i nosaltres tenim convidats de luxe en aqueixa marxa. Per davant la Universitat vella ens trobem una gernació de joves a la plaça i peguem a veure què s’organitza, què couran els joves: arribem just a temps de veure eixir milers de joves, milers, que baixaran no sabem encara cap a on (després sabrem que han fet cap a Urquinaona i la Via Laietana). Els cants dels joves són ferms, entusiastes, d’una força que t’encomana a afegir-t’hi, a seguir-los… No ho fem, perquè el nostre és un altre objectiu, malgrat que el repte final siga el mateix. En passen milers, n’hi ha que d’una edat tendra, molt tendra, de secundària a penes: “Mare avui no sóc a la classe d’història que fem història”, “Som els nets dels poetes que no vau poder afusellar”, són lemes als cartrons i a les pancartes improvisades: els clams són en favor de la llibertat dels presos, els carrers seran sempre nostres o independència… Veiem tanta convicció, tanta força en aquelles cares, que se’ns fa difícil pensar que tornaran amb  les mans buides, a curt termini. A llarg termini no tinc cap dubte que defensen una vida millor, que els han robat, i un futur digne i lliure. No s’arronsen, que no, i ho comprovàrem més tard, en diversos moments del dia: a traves de les xarxes, però també en la trobada final de les marxes a Passeig de Gràcia i encara a mitjanit, una altra vegada al mateix punt d’Universitat, on la convicció es tornarà en una lluita al carrer contra la repressió i la violència desfermada per la policia.

Quan passen uns minuts de migdia, a la manifestació dels joves se n’afig una altra, també amb molts joves, i amb gent més gran, amb mocadors que els tapen la cara: el color general de samarreta és el negre, i les maneres més alternatives: al davant, la defensa de Rojava i la solidaritat amb els Kurds. Mari i jo peguem ca a Diagonal, per Gran Via i després amunt amunt travessarem aquells carrers de l’Eixample: topem amb tot de gent amb banderes, famílies, gent gran, uns altres joves que passegen la ciutat, els carrers sense trànsit , i una munió de botigues tancades. El nostre convidat especial, hoste i amic, ens havia fet recórrer de matí el barri de Sant Antoni, per comprovar la incidència de la vaga: per cert, Bon Preu i Esclat, la cadena d’hipermercats més extensa a Catalunya havia convidat els seus treballadors a la vaga, en canvi de no traure’ls el sou: Consum, els supermercats valencians eren oberts, els esquirols, i Mercadona sembla que amenaçava els seus d’acomiadar-los si insinuaven que no treballarien. Mercadora és una empresa que no s’està d’amagar que financia la repressió, i el robatori espanyol contra els valencians, però de Consum esperàvem més dignitat. Paciència, que si no en saben més, caldrà recordar-los-ho!

A les dues som a Pedralbes i ja baixa gent que ve de les marxes del Sud, de primer esparsos, que els pots comptar, mirar, observar com arriben d’esgotats, alguns mòlts, ringo-rango, n’hi ha que somriuen sastisfets, saluden, els que els reben, tenim una colla de dones entusiastes al costat, aplaudeixen, els animen, els demanen d’on arriben, els llancen lemes, la imatge fins a dalt de Diagonal és espectacular, milers i milers i milers de colors, que són persones, banderes, fums rosats, rojos, i ara ja van arribant els caminants més espesos, n’arriben, i n’arriben, i n’arriben, que no s’atura i el gros encara mo ha arribat, que es distingeix lluny, molt lluny d’on som. És una imatge espectacular que explica un país que camina, que avança cap a la llibertat, el nou Novecento del segle XXI, una lliçó mundial, una gent d’un coratge mai no vist en aquest rodals, jo no ho havia vist, ningú que conec ho havia vist, és tan espectacular que aborrona, emociona posa els pèls de punta, un país sencer que camina i conflueix pels seus, pels drets i els seus líders democràtics, empresonats, sentenciats, per expressar-se, per voler ser lliures, per enviar la gent a casa sense violènica, per permetre un debat al paralment, per obeir els mandats polítics i els reptes dels seus, per la república, pel somni d’un poble sencer, pels Drets universals, per tot això caminen, milers i milets, quan jo som una hora i mitja rebent gent, arriba el gros de la columna que avui eixia de Martorell, que venia de Tarragona feia quatre dies, són imparables, són un poble i una lliçó a Europa, cada vegada que es manifesten són una lliçó, i nosaltres humilment els rebem, els abracem i ens afegim a caminar amb ells, els agafem la motxilla, els alliberem el pes, els donem entrepans, aigua, més coses que haguérem tingut, i caminem amb ells Diagonal avall, feliços de participar d’aquesta part de la història d’un país que camina en favor de la llibertat.

 

El mestre Llorenç i el primer dia d’escola

Dilluns vam començar el curs 19/20 a l’escola. I Empar, la nostra directora, va fer un discurs emotiu breu tan bell sense exagerar res, res de res, perquè ell li ho havia demanat expressament, divendres, en el comiat: no feu res d’exagerat, potser en un racó al pati, quan expliqueu contes, dieu alguna cosa… Abans, però, ja havia amollat el penúltim acudit: Xa, no sé si sóc ja davant de Sant Pere o davant de Sant Paco Raga!, perquè Paco portava aquella barba blanca d’uns dies que apunta serenor i una edat. I és que per cadascú que venia a acomiadar-se, ell tenia aquell caliu de la paraula, el succeït, l’humor imparable, ocurrent, viu i senzill que només ell transmetia, i nosaltres rèiem, ens feia riure sense parar com si fóra el primer dia d’escola i estiguérem a Picanya o a la Pinaeta del cel, a l’Eliana, on va començar a fer-se el gran mestre que tots hem conegut, si hem tingut aquest regal de compartir amb ell tanta vida i tant de goig.  Empar va començar el nostre curs especial dilluns, el primer sense, amb el record del mestre Llorenç i també de la mestra Carme Miquel.

En una entrevista de Montse Serra a El Temps, que Vilaweb ha tornat a reeditar, ell ja explica perquè agafava l’altaveu i acomboiava els xiquets a les activitats, a fer rogle, a ballar, a fer muntó, i és una marca que l’escola no ha perdut mai, trobar-nos tots plegats, xiquets i mestres, menuts i grans, per escoltar un discurs, un verset o celebrar un jorn de solidaritat o sobre la pau. El mestre i la paraula, i ell, en veient-nos tots plegats, amollaria: perdoneu-me si avui no vinc, i començaria a explicar els tres plets, o el castell d’entorn i no entorn, faria rodar un plat i mentre girava en l’aire, nosaltres tots amb la boca oberta, s’exclamaria: Xim-pum!