24 hores a Barcelona (i3)

Hem tornat a casa i hem provat de dormir, al carrer s’escolten les sirenes, policia?, bombers?, joves?, els sirolls són lluny, però encara no dormim, perquè el jorn ha sigut intens, emocional, identitari: els joves estan convençuts que no tornaran amb les mans buides; els pares els fan suport incondicional; hem escoltat com van de ferms, després que la sentència, que no cap altra cosa, ha posat la intensitat que necessitava aquest moviment. És una revolta. Sens dubte que ho és, només frenada per la intensitat de la repressió, la duresa de la violència policial i l’absència d’una política que unifique l’acció i faça suport a la gent que és als carrers. Cinc, sis, set, vuit dies als carrers, amb talls de carretera, de vies, de llocs neuràlgics, d’una organització com no havíem vist abans, posa Catalunya a primera línia i a poca distància del seu objectiu: en contra només hi ha el mur espanyol de la repressió. Només això separa una majoria de Catalunya del propòsit de la independència: perquè no pocs països del món farien una declaració de suport i final del problema: el tràngol passaria a ser una festa de dibuixar com serà i  com voldran aquesta nova república, els catalans.

Però això que podria durar un dia, pot durar mesos, perquè espanya s’ha plantat, no vol dialogar, no en sap, només violència i càstig, agressió i venjança: siguen adolescents, joves, adults, iaios, fins i tot xiquets: domini i submissió. Però pel que hem vist aquestes vint-i-quatre hores, no trobe que aquesta vegada Catalunya es rendesca: prou de rendicions i d’acotar el cap. Els joves han dit prou, i ara n’hi ha una organització amb capacitat per arribar a port: horitzó la república catalana, el nou estat d’Europa.

I encara no hem dit res del Tsunami democràtic, que molts van bandejar els primers dies, com un altre detall folklòric, un altre més, i en canvi ara, davant l’èxit de l’acció a l’aeroport, tothom considera una punta de llança que pot pegar en la diana i guiar el país en un camí sense retorn. No debades, espanya l’ha posat, al costat de Puigdemont, com l’objectiu a abatre, l’enemic número dos.

El moment que vivim, que viu Catalunya, és un dels més trascendents de la història d’aquest país. Ho diuen els joves, que són l’alè més fresc i ferm: fem història, mare, fem història i no tornarem a casa fins que no l’haurem escrita completament.

 

24 hores a Barcelona (1)

Pugem de matinada cap a Barcelona, que feïm tot el trajecte gairebé de nit: a l’AP7, aquesta carretera que fa anys espanya ens fa pagar per repartir el botí entre lladres com Florentino; es nota que Catalunya farà vaga avui, perquè a penes si hem vist trànsit, i ben pocs camions. Arribem amb la veu de Mònica Terribas que va explicant què es trobaran avui els catalans, un jorn que és de vaga general, per la sentència espanyola contra la democràcia i per la independència de Catalunya, a més d’oferir-nos una tertúlia on hin’hi ha quatre polítics que o es posen d’acord en res, que avantposen l’interés particular a la política de grans horitzons. Només ens trobem un tall de carretera a l’entrada de la  Diagonal i després a la plaça Espanya, però podem arribar al nostre destí sense gaires entrebancs: l’objectiu és aparcar, instal·lar-nos i pujar a la part alta de la ciutat a esperar la marxa que vindrà de Tarragona, l’Espluga, Montbanc, Martorell, que porten uns dies caminat el país i nosaltres tenim convidats de luxe en aqueixa marxa. Per davant la Universitat vella ens trobem una gernació de joves a la plaça i peguem a veure què s’organitza, què couran els joves: arribem just a temps de veure eixir milers de joves, milers, que baixaran no sabem encara cap a on (després sabrem que han fet cap a Urquinaona i la Via Laietana). Els cants dels joves són ferms, entusiastes, d’una força que t’encomana a afegir-t’hi, a seguir-los… No ho fem, perquè el nostre és un altre objectiu, malgrat que el repte final siga el mateix. En passen milers, n’hi ha que d’una edat tendra, molt tendra, de secundària a penes: “Mare avui no sóc a la classe d’història que fem història”, “Som els nets dels poetes que no vau poder afusellar”, són lemes als cartrons i a les pancartes improvisades: els clams són en favor de la llibertat dels presos, els carrers seran sempre nostres o independència… Veiem tanta convicció, tanta força en aquelles cares, que se’ns fa difícil pensar que tornaran amb  les mans buides, a curt termini. A llarg termini no tinc cap dubte que defensen una vida millor, que els han robat, i un futur digne i lliure. No s’arronsen, que no, i ho comprovàrem més tard, en diversos moments del dia: a traves de les xarxes, però també en la trobada final de les marxes a Passeig de Gràcia i encara a mitjanit, una altra vegada al mateix punt d’Universitat, on la convicció es tornarà en una lluita al carrer contra la repressió i la violència desfermada per la policia.

Quan passen uns minuts de migdia, a la manifestació dels joves se n’afig una altra, també amb molts joves, i amb gent més gran, amb mocadors que els tapen la cara: el color general de samarreta és el negre, i les maneres més alternatives: al davant, la defensa de Rojava i la solidaritat amb els Kurds. Mari i jo peguem ca a Diagonal, per Gran Via i després amunt amunt travessarem aquells carrers de l’Eixample: topem amb tot de gent amb banderes, famílies, gent gran, uns altres joves que passegen la ciutat, els carrers sense trànsit , i una munió de botigues tancades. El nostre convidat especial, hoste i amic, ens havia fet recórrer de matí el barri de Sant Antoni, per comprovar la incidència de la vaga: per cert, Bon Preu i Esclat, la cadena d’hipermercats més extensa a Catalunya havia convidat els seus treballadors a la vaga, en canvi de no traure’ls el sou: Consum, els supermercats valencians eren oberts, els esquirols, i Mercadona sembla que amenaçava els seus d’acomiadar-los si insinuaven que no treballarien. Mercadora és una empresa que no s’està d’amagar que financia la repressió, i el robatori espanyol contra els valencians, però de Consum esperàvem més dignitat. Paciència, que si no en saben més, caldrà recordar-los-ho!

A les dues som a Pedralbes i ja baixa gent que ve de les marxes del Sud, de primer esparsos, que els pots comptar, mirar, observar com arriben d’esgotats, alguns mòlts, ringo-rango, n’hi ha que somriuen sastisfets, saluden, els que els reben, tenim una colla de dones entusiastes al costat, aplaudeixen, els animen, els demanen d’on arriben, els llancen lemes, la imatge fins a dalt de Diagonal és espectacular, milers i milers i milers de colors, que són persones, banderes, fums rosats, rojos, i ara ja van arribant els caminants més espesos, n’arriben, i n’arriben, i n’arriben, que no s’atura i el gros encara mo ha arribat, que es distingeix lluny, molt lluny d’on som. És una imatge espectacular que explica un país que camina, que avança cap a la llibertat, el nou Novecento del segle XXI, una lliçó mundial, una gent d’un coratge mai no vist en aquest rodals, jo no ho havia vist, ningú que conec ho havia vist, és tan espectacular que aborrona, emociona posa els pèls de punta, un país sencer que camina i conflueix pels seus, pels drets i els seus líders democràtics, empresonats, sentenciats, per expressar-se, per voler ser lliures, per enviar la gent a casa sense violènica, per permetre un debat al paralment, per obeir els mandats polítics i els reptes dels seus, per la república, pel somni d’un poble sencer, pels Drets universals, per tot això caminen, milers i milets, quan jo som una hora i mitja rebent gent, arriba el gros de la columna que avui eixia de Martorell, que venia de Tarragona feia quatre dies, són imparables, són un poble i una lliçó a Europa, cada vegada que es manifesten són una lliçó, i nosaltres humilment els rebem, els abracem i ens afegim a caminar amb ells, els agafem la motxilla, els alliberem el pes, els donem entrepans, aigua, més coses que haguérem tingut, i caminem amb ells Diagonal avall, feliços de participar d’aquesta part de la història d’un país que camina en favor de la llibertat.

 

El mestre Llorenç i el primer dia d’escola

Dilluns vam començar el curs 19/20 a l’escola. I Empar, la nostra directora, va fer un discurs emotiu breu tan bell sense exagerar res, res de res, perquè ell li ho havia demanat expressament, divendres, en el comiat: no feu res d’exagerat, potser en un racó al pati, quan expliqueu contes, dieu alguna cosa… Abans, però, ja havia amollat el penúltim acudit: Xa, no sé si sóc ja davant de Sant Pere o davant de Sant Paco Raga!, perquè Paco portava aquella barba blanca d’uns dies que apunta serenor i una edat. I és que per cadascú que venia a acomiadar-se, ell tenia aquell caliu de la paraula, el succeït, l’humor imparable, ocurrent, viu i senzill que només ell transmetia, i nosaltres rèiem, ens feia riure sense parar com si fóra el primer dia d’escola i estiguérem a Picanya o a la Pinaeta del cel, a l’Eliana, on va començar a fer-se el gran mestre que tots hem conegut, si hem tingut aquest regal de compartir amb ell tanta vida i tant de goig.  Empar va començar el nostre curs especial dilluns, el primer sense, amb el record del mestre Llorenç i també de la mestra Carme Miquel.

En una entrevista de Montse Serra a El Temps, que Vilaweb ha tornat a reeditar, ell ja explica perquè agafava l’altaveu i acomboiava els xiquets a les activitats, a fer rogle, a ballar, a fer muntó, i és una marca que l’escola no ha perdut mai, trobar-nos tots plegats, xiquets i mestres, menuts i grans, per escoltar un discurs, un verset o celebrar un jorn de solidaritat o sobre la pau. El mestre i la paraula, i ell, en veient-nos tots plegats, amollaria: perdoneu-me si avui no vinc, i començaria a explicar els tres plets, o el castell d’entorn i no entorn, faria rodar un plat i mentre girava en l’aire, nosaltres tots amb la boca oberta, s’exclamaria: Xim-pum!

Folkestiu2019: una filosofia entre cultures

“Mar entre terres, aquest món divers bagatge de civilitzacions mil·lenàries (!), territori de natura valuosa, de paisatges rics modelats per la història; cassola de cultures, creences, religions i intoleràncies, de músiques i danses tan diverses… La mediterrània és d’aquells llocs del món on l’home es mostra especialment divers i ric… Potser que només la cultura, tan diversa com sorprenent, cohesiona socialment i dóna sentit a la col·lectivitat, si els pobles mediterranis acostumen a construir-se el futur a partir de tanta arrel.” Toni M.

El folkestiu a Bétera és ja un aparador musical d’aqueixa riquesa mediterrània, que voldria visibilitzar i renàixer els nexes culturals, per posar en valor el caràcter acollidor dels pobles que la conformen, contra la frontera dramàtica que alguns governs —entre més l’espanyol— volen alçar, emparats per poders econòmics que impedeixen de bastir els ponts de diàleg necessaris.

Anit mateix, mentre passava el foc domesticat de la festa, a l’Albereda de Bétera s’hi trobava una gernació entusiasta de xicalla, de joves i d’uns quants pares i mares sense por, també n’hi havia famílies senceres de l’altra riba del mediterrani en un aplec que no és casual ni gratuït, malgrat les “diferències” en la distribució espacial dels uns i dels altres: diguem-ne que els cristians (i els laics) eren asseguts a les terrasses dels bars, davant taules ufanoses de menges festives, al barracot i als bars al llarg del carrer. Una gran part dels homes i dones amb mocadors al cap, una majoria de musulmans (suposem), eren asseguts al llarg dels brancals o bancs de la mateixa albereda, sense les taules. Eren els xiquets i els joves dels uns i dels altres que es barrejaven amb el foc, jugant-hi amb els homes i les dones (actors del grup de teatre PlatsEscurats). Diversitat, encontre, nexe, desigualtat, migracions, acollença. Només uns pocs del segon grup es van arrimar a la plaça del Mercat, després, per gaudir del ball i la música popular de Rascanya. I calia veure com reien de veure el rogle de ball amical i entusiasta. Sí, totplegat era una festa i feia una festa determinada, especial, possible.

D’aquesta lliçó d’anit, entre cultures, el joc, el ball i el foc, també n’aprendrem en favor de la cultura i de la llibertat dels pobles. Gràcies també a l’Ateneu de Bétera, i a l’Ajuntament. Per molts anys.

FolkEstiu2019: avui el tercer jorn

Els jocs populars, el foc i el ball de plaça conformaran el programa del tercer dia de festival, un folkestiu que enguany, segon allò que hem vist, depassa les previsions de públic, qualitat i consolidació.

Si és veritat que un festival d’aquesta envergadura necessita temps per assentar-se i agafar volada, la ratlla d’enguany situa ja l’horitzó d’allò que serà, possiblement, una de les cites anuals imprescindibles al nostre país, pel que fa a la música d’arrel tradicional: música i més activitats, dins el patrimoni valencià de la cultura popular: jocs, foc, ball, tallers, artesania, festa, tot plegat configura un conjunt divers lligat per la tradició, la cultura i la reivindicació: anit ho va dir diverses vegades Pep Gimeno Botifarra «si tenim una de les llengües més belles del món, moniatos, què feu que no la parlem!»

Brutal, extraordinari, impressionant, anit s’acabaven els adjectius entre la gent que s’havia aplegat a la plaça del Mercat per veure l’espectacle principal del FOLKestiu2019, el concert de Pep Gimeno i Ahmed Touzani acompanyats de nou músics que van fer vibrar la plaça que pegava un bac, de gent d’entusiasme, que retornava aquest regal valencià que és Botifarra acompanyat d’un músic àrab assentat al Genovés que fusionen el mediterrani en una sola riba cultural d’entesa. Anit, Gimeno estava reivindicatiu, joiós com sempre, xarraire, i agraït de les fonts humanes que l’han enriquit per la llengua i la cançó. Una nit màgica, una altra, d’aquest festival col·laboració de l’Ateneu i l’Ajuntament que ha aconseguit de capitalitzar les places en favor de la cultura i la tradició popular.

Avui el joc i el foc en seran protagonistes, i el ball popular, un dels reptes màxims d’aquest festival. Però això ho explicarem demà, si ens recuperem de l’esforç i la vivesa d’aquest projecte jove però tan suggeridor i ric.

 

Folkestiu2019: un primer jorn excels

«Tariq és el camí”, així va obrir el músic Andrés Belmonte l’extraordinari concert que va obrir el Folkestiu a la plaça del Mercat. Andrés Belmonte és de Bétera, es va formar al centre artístic de Bétera, però com diu Antoni Marzo, la seua mirada inquieta, respectuosa i innovadora el portà a camins diversos del clàssic al jazz, per exemple, i ara a aquest Tariq mediterrani, barreja de música tradicional d’ambdues ribes, del de El Caire a Istanbul passant i tornant a València. Andrés s’acompanya de gegants de la música d’arrel, com ara Efrén López (l’Ham de Foc), David Gadea (Diouke) i Àlex Cesarini (Aljub). El conjunt va colpir la plaça, anit a gom; possiblement hem gaudit de la cirereta del pastís abans de menjar-nos el pastís. Una sorpresa excelsa, que va elevar la música d’arrel al culte que mereixen les apostes de risc tan professional.

Tornant a les paraules de Toni Marzo “Si el folkestiu ja és un petit festival aparador de la diversitat musical de tanta riquesa com atresora la mediterrània, anit la mostra pegava en tots cinc sentits per aquest camí, Tariq. El repte de posar en valor el caràcter acollidor dels pobles, incrementar-ne el coneixement mutu, obrir els ports, construir els ponts, tenir respecte, ser-ne tolerants, sí, però intolerants amb qualsevol xenofòbia, rebuig o agressió.”

Anit la llibertat de nou, va tornar a la plaça del poble. Per cert, teniu ningú enregistrat el batre d’Andrés?

«Reconèixer la feina de brodadores, cosidores, i dels tallers de mestres i aprenents de Bétera, que han convertit els brodats de mocadors i vestits d’obrera en un art mereixedor del patrimoni valencià de primer ordre.»

Però l’inici del festival va ser unes hores abans, des de la plaça del Mercat a la plaça de Sant Roc, la rondalla va resseguir uns quants carrers per acompanyar el cant d’estil, veus i versador, reconeixement a les brodadores, cosidores de mocadors i vestits d’obrera: Amparo i Maru les Palmeres, Rosafina, Montiel, Amparin Palau, Pep Petana, podríem dir-ne cent més, de noms amb l’estil que han fet de l’art de brodar en favor de la festa un patrimoni local tan especial i estimat, la seda, les pedres, el fil d’or, els tallers de les mestres i les aprenents, tot rodava en aquells discursos d’homenatge merescut. El Festival FolkEstiu reconeix la feina, la tradició, la música, el ball, l’art popular…I només si començàvem, però…

Si encara n’hi ha més…

[continuarà]

Turisme matemàtic: jaem2019 (4)

“Quan tothom pensa igual, es pensa poc.”

El professor Rafel Ramírez havia elevat el Congrés d’ensenyants de matemàtica a la categoria de culte, amb una ponència sobre el “3” dividida en tres xarrades de vint minuts cadascuna. Més enllà dels matemàtics i mestres que conec, aquest home és sens dubte la gran descoberta i l’aportació més filosòficament matemàtica, Steineriana gosaria dir —d’elevar el coneixement general a través de la matemàtica—,  i per això pedagògica, dels tres dies que vivim ací al palau de congressos de la Corunya, el Palexco. Per cert, hom ha escampat que en dos anys el Congrés es farà a València, potser que molt s’hauran d’arromangar (o ens haurem d’arromangar), per ser a l’alçada d’aquesta organització galega que, si he de posar-li una pega, una incògnita matemàtica no resolta, és la festa final del sopar de cloenda: quina coentor de música, mare, que en l’oci no sembla que molts matemàtics superen altres col·lectius suposadament menys preparats. Sort que n’hi ha que ens havien avisat que no participarien d’aital derivació a l’infern del coneixement.

Però érem amb el professor Rafael (avui també s’ha encarregat d’una comunicació per a professors universitaris), que m’ha improvisat un problema real per a llauradors: si has de transformar un camp de vint-i-cinc fanecades valencianes i has de fer la instal·lació de reg, on posaràs el bidó de l’adob perquè el resultat de tenir el camp en condicions siga més barat i rendible? (això ho he de proposar a la cooperativa del poble, mentre esmorzen).

Uns quants dels tasts brillants de Rafael Ramírez queien amb tanta senzillesa com paciència i fluïdesa tenia el seu discurs: “Com ensenyem amb diversitat, els mestres, si tots els xiquets no aprenen igual?” “Ja ho sabeu fer, i si ho sabeu, com és que no ho expliqueu, als vostres companys?” Ens va parlar del repòs curricular, que potser explicaré en un altre apunt, d’ensenyar amb tranquil·litat perquè l’aprenentatge s’assente, de l’enriquiment curricular…I encara ens va proposar una incògnita als mestres, perquè la puguem resoldre durant l’estiu, va: “Hom ha parlat sovint dels gegants del coneixement, Newton, Galileu, Llull… però de quins muscles de gegants han baixat els mestres que ens van ensenyar a nosaltres?, i nosaltres mateix, ja sabem de quins muscles hem baixat per poder ensenyar als nostres alumnes? (deures d’estiu)

Per ajudar-vos a fer més blanet el camí i el deure d’estiu, el professor Rafael Ramírez de Granada (ja us he dit que fa una col·laboració investigadora amb la facultat de magisteri valenciana), ens regalà un indicador que, segons ell, no falla mai: “un indicador del talent matemàtic és el compromís amb la feina.”

[continuarà]

 

 

 

 

Per Vicenta Aznar qui m’ha de conèixer?

“Per Vicenta Aznar qui m’ha de conèixer? Tu digues-me Quica, Quica només.”

Doncs, a Quica!

Com un record d’infantesa / sempre recordaré la Teresa / ballant el vals.

Ella ens va dir d’on veníem. / I que els reis de l’Orient / no existien.
Ni llops ni esperits. / Com un record d’infantesa / sempre et recordaré a tu,
Teresa, / ballant el vals.

“A Quica” sembla el títol d’una novel·la d’aquelles que filen per davall terra una contracultura als morros d’Europa. Ara que Europa és tan de dretes! Avui no és cap fanal de llibertat. Ja no! Europa no sembla tenir memòria. “A Quica” és una dedicatòria tan convencional com pugueu resistir. Tu hi poses Quica, a google, i què penses que t’eixirà del capell, un conill? En canvi, si dius Quica a Bétera, potser que sí, que et sabran dir res que tinga sentit o estrèpit o ves què, si és que són del poble vell i d’una edat singular. O molt de dretes!
Avui les dones progressistes del poble lliuren els premis “Bétera en lila” al Castell, entre més dones premien Vicenta Aznar, Quica. Si hom diu, qui?, dius, Quica la de la tintoreria!
Són ja unes quantes edicions de reconeixement a dones, col·lectius, projectes, que han posat la igualtat, els drets, la reivindicació a les seues vides… Però enguany, els premis Lila agafen una nova dimensió, en triar una dona que ha viscut en la transgressió des que era una xiqueta; enllà del límit, de les convencions, de les normes, dels protocols rutinaris, no tant per allò que ha fet (un llibre?, una descoberta científica?, una poesia al marqués?), sinó per la integritat d’una vida en favor de la llibertat.

Podem viure contra un sistema social i repressiu?, si encara el patim?, en tots els sentits que vulgueu definir?, no?, doncs ella sempre se n’ha rebel·lat. Fins i tot de petita ja es negà a anar a les monges “Si em portes a les monges m’escaparé!”, li va dir a sa mare, “M’escaparé i me n’aniré a l’Ullal”. De les escoles “nacionals” secció xiquetes, la primera mestra que l’havia d’atendre s’hi negà: algú havia avisat la mestra falangista, que aquella xiqueta seria una penyora, si no anava mai a missa. Així que la mestra de segon, encara que no li corresponia per edat, la va acollir, expressament. Naixia una relació entre la mestra i ella que duraria uns anys. La mestra, poca broma, era Carmen Valero. Una mestra republicana depurada pel franquisme, que va aterrar a Bétera en 1952, en recuperar la condició de mestra, malgrat que represaliada. De fet, Quica explica que era una mestra diferent i que totes dues es van agafar una estima ben especial. “Si vosté se’n va, jo no tornaré a l’escola”. “Jo me n’aniré, i potser tu no voldràs tornar a l’escola, però et donaré un paper que et valdrà, més endavant et valdrà!”

El feminisme, el país, la democràcia, la identitat, la llengua, els drets universals, però la llibertat individual sobretot, són presents sempre: el treball, la casa, les filles, la família, i això ara i aleshores, quan tants fronts havien de ser clandestins, d’amagat, perquè la repressió i el sistema moral no suportava, ni ho suporta encara, un ideal de llibertat portat a la pràctica, en el dia a dia.

Déu havia mort feia molt, havia dit Nietsche “Déu és mort” i molt pocs veïns ho podien posar en actiu, en aquell franquisme barroer dels anys cinquanta. L’escola Republicana va obrir una escletxa contra una moralitat beata i constrenyedora. En canvi, el revés del colp militar va matar aquella llibertat. Uns quants mestres, poetes, l’escola… Sort encara que n’hi hagueren que pogueren fer-hi front.

Quan diem Quica, recorde la cançó de l’Ovidi “A Teresa”, si fa no fa perquè la llibertat més crua, més sincera, és en pocs exemples coneguts o vius. I a Bétera n’hem tingut d’exemples. Quica és sens dubte un llum de llibertat al nostre poble. Amb tots els ets i els uts, però això ja serien excuses, pors, que explicaria Erich Fromm. La llibertat, com ens ha ensenyat Quica, és sense excuses.

—Jo tinc el goig de lliurar-te avui un dels premis Lila…

Els mestres i els pronoms

Bon dia, mestres (als mestres de totes les escoles del país, és clar, malgrat que jo ho vaig enviar diumenge només als mestres de la meua escola)
Com que a l’escola la millora i l’ús de la llengua ha d’ésser un treball principal, abans que no se’ns desmanegue la feina durant l’estiu, els mestres hauríem de considerar de continuar aprenent-ne, per començar el 2019-20 mudats i sabuts.
Us reenvie un article del mestre Jordi Badia, un gramàtic referent del qual ja us n’hem parlat unes altres vegades, en referència a un aspecte de la llengua cabdal: els pronoms. I sobretot els pronoms en i hi.
Llegiu-lo i practiqueu a casa, amb els vostres, els exemples que hi apareixen.
La llengua ho agrairà, i l’escola. Però sobretot els nostres alumnes.

Bon diumenge de Pentecosta
Visca la república dels valencians!

https://www.vilaweb.cat/noticies/els-pronoms-son-vida/

*Recordeu també que fa més de sis-cents dies que tenim presoners polítics.

Sis Veus i “els dies i les dones”

Si hom vol fer comarca.

Si hom no vol ser tot el dia a casa.

Si hom vol escoltar unes veus de dones diverses.

Si hom vol emocionar-se amb un batre.

Si hom vol guanyar indulgències.

Si hom vol resistir en favor dels drets universals.

Si hom s’estima la llengua.

Si hom és positiu davant la vida.

Si hom encara conserva la capacitat d’admiració.

Si hom no sap on és Vilamarxant.

Si hom és mestre, o llaurador, o fins i tot atleta.

Si ho és músic a Llíria.

Si hom no veu més vida enllà de les bandes.

Si hom passa del futbol.

Si hom no vol fer volar coloms.

Si hom ha llegit avui Horaci.

Si hom té amigues a l’infern.

Si hom va llegir Estellés

Si hom no és monàrquic.

Si hom ja passa els cinquanta anys

Si hom vol fugit del siroll de la ciutat.

Si hom no creu que les comarques tenen vida.

Si hom només menja taronges valencianes.

Si hom s’emociona amb el cant d’estil.

Si hom pensa que encara no ho ha vist tot.

Si hom vol fer-se un regal.

Si hom veu possibilitats en la república valenciana

Si hom és un demòcrata per damunt de tot.

Si…

AVUI, CASA DE LA CULTURA, VILAMARXANT, 19.OOH