L’escola farà paper aquesta setmana

Els estudiants universitaris i la universitat ja tenen edat per decidir de parar les classes aquest dies, per afegir-se a guanyar el referèndum des del carrer. Però l’escola no sembla que ho puga decidir, això, sense rebre per tots els costats com adoctrinem els xiquets en favor de la llibertat. Ni en favor de la llibertat, mestres, ens deixen ensenyar. En canvi, l’escola sí que pot explicar i ensenyar què fa la gent d’un poble per guanyar la democràcia. Llibres, textos, històries, vídeos, documentals, n’hi ha a manta, recursos de molt d’interés adaptats didàcticament per a l’escola. Potser que d’ací uns anys, aquests “dies de Catalunya” figuraran en les millors lliçons per ensenyar la il·lusió d’un poble. Gent de qualsevol edat, gernacions arreu de places i carrers a ciutats grans i petites, als pobles, entusiasme, concerts, discursos, accions creatives, imaginació, pacifisme, regals, flors, una invitació a la història dels moviments universals, polítics, socials, cívics, molt multitudinaris en favor dels pobles i del poble.

Entrar a classe dilluns de matí, 25 de setembre de 2017, i escriure a la pissarra la paraula “DEMOCRÀCIA”. Va, comencem, xiquets! Comencem per veure quina cara fan, les expressions que posen, demanem que els xiquets s’expressen, posem-nos a debatre, a apuntar en fulls en blanc, reciclats, blancs, de color, què diuen a tres anys, a quatre, a primer de primària, a quart, a sisé, a secundària. —Com explicaríeu què vol dir la paraula?, com la viviu cada dia?, per què ho sabeu, que vivim en democràcia? Una cançó que us porte, un paisatge, una imatge…

I totes aquelles idees, totes sense excepció, que pengen de la paret, de les parets de la classe, del passadís, de l’escala, de la porta de l’escola, si cal. Telefonem a l’ajuntament i demanem-los de posar les idees dels xiquets a la plaça. Parlem-ne de les idees.

Ep, si no tenim idees podem connectar-mos al món; voleu que engeguem l’ordinador?, la xarxa?, voleu que posem a Youtube la paraula democràcia, a veure què passa?, a google? I si fem un exercici de posar en dues columnes conceptes, idees, paraules d’allò que és i d’allò que no és democràcia? Qui vol començar? Un dibuix?, una pintada?, un grafit, què us recorda i us diu la paraula democràcia?, heu escoltat les notícies, a les televisions que engegueu a casa, res sobre democràcia?, què en diuen els pares, què us diuen?

L’escola que no tanque, que no envie els xiquets al carrer, que els faça participar, pensar, debatre, aprendre en llibertat, en democràcia. Fins i tot que l’aula puga decidir què farem, avui, aquesta setmana, en un referèndum. Per aprendre. Per aprendre a viure en democràcia des de l’escola.

Trons i llamps, que no són de pluja

Uns amics treballen avui per la recuperació de la memòria històrica dels valencians. En concret, estudien documents i imatges del camp de concentració de Portaceli, el Camp de Túria, perquè preparen unes jornades en favor de la democràcia, de recuperar la dignitat de tanta gent assassinada als peus de la Serra Calderona, allà on ara hi ha el camp gran d’oliveres a l’entrada de l’hospital doctor Moliner, al terme de Serra.

Això després d’un altre jorn per a la història de la democràcia a Catalunya. El 20 de setembre, després de l’atac feixista contra les institucions de la generalitat, el poble va donar una altra lliçó al món, fins ben entrada la matinada, defensant el carrer, les institucions, les seus dels partits, els seus polítics, el govern. És un moviment imparable, que alliçona també d’emoció. Ahir es va destapar la conxorxa del govern d’espanya contra la democràcia, amb l’excusa del referèndum. L’organització de vaixells caserna, que podrien convertir-se en vaixells presó, és, com diu Vicent Partal a l’editorial de hui, un fet d’una gravetat extrema, en una democràcia. La democràcia a espana s’ha acabat, ja fa dies, per les pressions i el setge militar de la guàrdia civil contra Catalunya. I sobretot, perquè aquest paper de la GC no ha canviat mai, era en temps de Franco i és avui, el mateix paper, el mateix esperit amenaçador, el mateix rostre feixista.

En cinquanta anys, aquells governs d’espanya que es diuen democràtics, s’han vist incapaços de fer net, de recuperar la dignitat, de mostrar que tenien la voluntat de restablir la democràcia. No parlem dels privilegis a fundacions feixistes, militars o eclesials. parlem de consolidar una democràcia mínima, de tall europeu, que pogués créixer i guanyar amb llibertats i privilegis per a tots els ciutadans sense excepció, nadius, forasters, estrangers, migrants o immigrants, sense distinció. No només no ha sigut possible, l’empresa, sinó que la resposta al clam de demanda d’independència d’una de les parts de l’estat, condició que aplega la carta de les Nacions Unides i la carta d’Europa, ha sigut la violència, el colp, l’assalt contra la democràcia mateix.

Ho diu el mateix president espanol, Mariano Rajoy, un dels homes més mediocres de la política dels últims cinquanta anys, que encara té mesures pitjors i no dubtarà a aplicar-les. Çò és la mateixa mesura d’un maltractador: —t’has guanyat que et mate!, i acaben matant.

I encara n’hi ha que es pensen que no li manca raó i que potser farà curt. Ves la burrera i el fons d’una gent que es pensava que era democràtica, de convicció. Però en veure les orelles de la llibertat atien el foc policíac o militar: milers d’homes amb armes a adobar un problema polític!

Catalunya serà lliure, tard o d’hora. Allò que alguns provocaran en el camí d’aconseguir-ho serà d’una irresponsabilitat gravíssima.

Els amics continuen burxant documents, imatges, testimonis del camp de concentració de Portaceli. Hi van tancar milers de republicans que havien perdut la llibertat i l’esperança. N’hi ha fosses encara per descobrir, amb centenars de morts anònims, sense memòria, per una mala interpretació de la llibertat que uns pocs van pactar durant la Transició. A conveniència. “No, no toqueu res, no alceu més pols, no siga cas que la democràcia que signarem, tan prima i amenaçada, desperte els marianos de torn, els icetes, arrimades, tejeros, o ves a saber si aquells set professors universitaris que reclamen més mà dura, més colp, més feixisme.”

Europa ja pot baixar a Catalunya a aprendre. Si més no tants polítics com tenen tanta responsabilitat democràtica.

Gràcies a tants milers com ahir ens vau tornar la dignitat de ser. Per molts anys!

 

Un viatge rellamp a Calaceit

Si expliquem el paisatge de vegetació major a banda i banda de la carretera, d’armetlers, oliveres, garroferes, i encara abundoses carrasques i pinedes, no descobrim res, però sorprén que, malgrat que hem viscut un estiu eixut i una primavera si fa no fa semblant, els verds dominen el conjunt com si ens hagués plogut cada dia. La toponímia és fantàstica i en quatre hores hem pegat una volta extraordinària: Coves de Vinromà, Sant Mateu, Vallivana, Morella, Montroig, Valjunquera, Calaceit, Caseres, Gandesa, Xerta, Tortosa, la Sénia, Sant Rafel, Traiguera, la Jana i, en passar de nou per Sant Mateu, parada a les Coves i cap a València… Sorprén la netedat del camp, l’ordre, l’organització, el cultiu tan cuidat, la terra com si estigués acabada d’agranar; hem arribat als vint graus, així que no hem patit calor, ni gaire trànsit en aquesta volta circular pels Ports i el Matarranya, un luxe de camps adobats, preparats per traure’n una collita abundosa, malgrat que a Calaceit se’n queixaven que seria mitjana, sense passar de regular.

Baixem amb la pelaora  d’armetles, després d’una visita a tres granges de porcs petites i una de vedells, explotacions familiars, de compromís per la feina, i també atresorem un sac d’històries excelses que omplirien un llibre, amb un català sorprenent; la sorpresa major és que tothom que ens hem trobat ens xarra català, en aquella franja d’Aragó, com si ens conegués de tota la vida. Tres hores de xarrar i cap a València un altre colp. Si em demanen on has viatjat aquest estiu, explicaré aquest viatge singular, inesperat, d’aquest paisatge nostre tan excels.

Mentre m’acomiadava de la família que ens havia acollit unes hores, el pregó municipal a Calaceit (Aragó), s’escampava pels altaveus del poble: un pregó en les dues llengües. En canvi, ara mateix, mentre escric aquest apunt a casa, el pregó a Bétera és només en espanyol. No vaig preguntar qui governava allà, però em sembla que ací a casa encara tenim feina per envant sense encantar-mos. Sort que en engegar la televisisó, la valenciana serà una realitat en tres, dos, un…

Un temps incert, després de la festa

Un temps incert, després de la festa. Tornem a la lectura, a les vacances de rutina, a la tria dels moments per a l’avorriment, a no fer res, a passar pel camp… He començat Incerta Glòria finalment. En poques pàgines ja saps que és un llibre que t’agradarà, ple de referències culturals, de frases de substància que mereixen encapçalar una pàgina, una crònica, un llibre, de renoms del segle XX i del XIX, així que he copiat algunes sentències de la primera part de la novel·la, i les deixe ací per convidar-vos a passar pel llibre…

La primera i l’última de les frases tenen una connexió directa, il·limitada, i lliguen aquesta actualitat que patim d’aquests dies incerts, sempre paga la pena de viure, sempre, que els que som ja ens refarem dels colps, en canvi, els que no hi són ja no podran fer res. Res de res… En canvi d’aquest passar, ens construïm tot d’inferns, com si no volguérem aprendre’n, que ens costa perquè l’edat ja no ens fa anar tant frescs, ni intel·ligents… Després hi ha les frases del paisatge, l’Aragó, segons que explica el protagonista en aquesta primera part de la novel·la, i les referències als anarquistes i al vi, els bocois, el sofre, la bóta barquera, em sembla que és la identitat pròpia de mon pare, que torna al record aquests dies que tenim tantes hores per passar per sa casa, pel corral, en donar de menjar als gats, justament avui que m’he llançat i he carretejat els cabassos, els sacs i les xarxes… Em sembla que demà passarem a plegar armetles. Ja veurem qui proveirà!

Les primeres frases…

«Quan m’he llevat, la vida em semblava altra vegada digna de ser viscuda.»

«Aquests paisatges no pertanyen a l’espai, sinó al temps, no són, doncs, paisatges, sinó instants.»

«Quan cau la tarda i es mou la brisa, entre el fullatge dels xops i entre els gessamins i les mareselves silvestres se sent una xerradissa d’ocells de moltes menes: merles, caderneres, oriols, què sé jo. Al lluny, al fons dels boscos, el cucut toca les hores.»

«els anarquistes van començar el saqueig pel celler; una borratxera de macabeu i de claret, les dues varietats elaborades pels frares. Però una borratxera amb ordre: allà hi ha encara els bocois en perfecte estat i gairebé plens.»

…La frescor del soterrani i aquell perfum del vi resulten estimulants. La flama vacil·lant del gresol projecta les ombres dels bocois contra els murs de carreus grollerament escairats i recoberts de teranyines molt espesses, potser centenàries algunes d’elles. El claret, fred, molt sec i olorós, té un punt de gust com de pedra foguera i un altre punt com de sofre (això darrer li deu venir dels lluquets o palletes ensofrades amb què devien fumigar l’interior dels bocois buits abans de trasbalsar-hi vi novell, com fan els bons vinicultors)

«Que el món siga tan bonic i nosaltres ens hi tombem d’esquena per fabricar-nos els nostres sòrdids inferns…»

 

Incerta Glòria, Joan Sales. Club editor, 17a edició. Barcelona 2017

Final lluït del Folkestiu a Bétera

Xiromita Tral Project va cloure anit el festival Folkestiu a Bétera de manera lluïda. Amb la dolçaina de Miquel Gironés al centre de l’escenari i amb dos veus a cada costat que valdrien aquella plaça i qualsevol plaça valenciana. Miquel Gil no el descobrim, és un regal del cel contra el cel dels valencians. Anit encara amb una veu més esgarrada, més feridora i profunda: són quaranta-dos anys d’escenari, segons que ens deia en guardar la guitarra, i ja no estem per bromes. A l’altre costat, Rafael Arnal, fill de Rafa Arnal, una altra veu d’una impressió valenciana de luxe, per al cant sacre, per al batre, o per aquest nou himne valencià excels que el públic acompanya amb la boca plena, la malaguenya de Barxeta. Tots dos, Gil i Arnal, vesteixen aquesta barreja de Xiromita amb el necessari, allò imprescindible i allò bàsic —particularment, prefereixo aquestes veus a tanta dolçaina, però no podem anar contra el món, i anit la plaça botava amb la força del Gironés, aguantava l’aire, l’ajudava a bufar, que ell es lluïa sens dubte, de festa ben viva i tenia l’acompanyament de músiques i veus, i un public lliurat als peus. La plaça va agrair tant d’esforç i un final d’apoteosi. L’esforç de tant gent també mereixia aquell final i aquella plaça guanyada en favor de la cultura, de la música, de la festa popular. Cal dir que els valencians som que som ara mateix pel valor de la música, i a l’escenari n’hi havia una representació extraordinària d’allò que som.Vam acabar a peu dret de nou amb una versió de la muixeranga, que els músics no poden estar-se de buscar camins, per molts anys i avant.

La vesprada també havia sigut excelsa amb el regal de Rodamons. La xicalla, el teatre, la representació, la màgia dels actors quan tenen aquella professionalitat. Ho vam viure de nou, gairebé de trinca, i tot plegat era un inici del final de festival que recordarem molt de temps. Anit, sense incidents, amb la gent que passava, anava, venia, les parades, els llibres, els cànters i els corxos, una plaça festossa que hagués dit el Jem, i el goig de l’organització que aconseguia un any més de creure que el país té camí a fer i treball per endavant, si hi posem coratge. Per molts anys, a l’equip de l’Ateneu.

Benvingut el folkestiu2018…

Espana és el brèxit, xa

Divendres farem un debat a l’Ateneu de Bétera amb el catedràtic d’economia Josep Maria Jordan, veí de Llíria, professor jubilat de la universitat, però encara en actiu a l’escola d’Adults de Llíria. L’hem convidat a parlar d’economia, de València, d’Europa, i de com ens afectarà el brèxit, si no és que ja ho fa. De fet, l’estat espanol viu un brèxit permanent, desconnectat de la cultura democràtica europea. Sí, és veritat que fa anys que aquest estat s’apuntà a Europa, a participar de les seues institucions i dels seus ajuts, però d’una manera protocolària. Potser per agafar el diners i pegar a córrer. Perquè l’estil, les polítiques, la cultura democràtica no ha quallat, que no ho ha pogut fer en una estructura impermeable a la transparència, l’honestedat o la dignitat política. Ahir ho vam comprovar una vegada més, en veure aquell programa de TV a través d’internet, “l’aigüera de l’estat”. Un programa que ha sigut prohibit als mitjans públics i privats d’espanya. Prohibit o rebutjat, que cap canal de TV d’ambit estatal no l’ha volgut emetre. És ací, en aquesta corfa, cona i ronya, on rau el veritable brèxit d’espanya: un estat que no admet la democràcia, només uns pocs protocols, rutinaris i rudimentaris. No l’admet en la política, en la premsa, en la justícia… Com van acabar dient en aquell programa “A espanya rebutgen els homes decents en canvi d’acollir els corruptes”. Encara s’estranyen que cada colp més ciutadans vulguem independitzar-nos. La democràcia d’Europa ací no ha quallat de cap manera. Així que la corrupció, el lladrocini institucional, la mentida, la repressió policial, la monarquia còmplice, i uns quants partits d’àmbit estatal, viuen d’aqueix cultiu. I no els dol. Que no els dol aquest verí heretat del franquisme i de més enllà.

Però Josep Maria Jordan Galduf és un professor optimista, que ha treballat a Europa i en favor de les relacions internacionals, que creu en la capacitat de l’home amb conviccions, esperançat que la dignitat, política i econòmica, malgrat que puga ser un miratge, és l’únic camí pel qual paga la pena esmerçar una vida. Ell ha esmerçat una vida pel coneixement, pel saber, per aprendre plegats.

Els valencians ho tenim magre, pelut per fora i pelut per dins, però en canvi tenim encara un grapat d’aire per respirar i debatre. L’Ateneu de Bétera, i l’institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, ens ofereixen l’oportunitat d’aprendre dels homes bons. Tornem-los-hi el regal.

Tornar a beure de la botija

Els valencians no estem bé, que no ho estem. Ara mateix, enmig de la voràgine tecnològica i digital, i ves si farà calor encara en aquest mes de juliol, els de l’Ateneu de Bétera proposen de tornar a beure de la botija, com si no tinguérem prous maldecaps, i tirar i tirar i tirar ampolletes de plàstic al fem fos un delicte, un crim pitjor que furtar 15.000 milions d'euros de la hisenda pública per regalar-li'ls al pedòfil del bernasbeu.

Sí, dijous comença el projecte “Tornem a beure de la botija” que enguany vestirà (o refrescarà) les nits del Folkestiu a la plaça del Mercat de Bétera. Dijous es farà un taller per a xiquets, joves i desqueferats, que vulguen pintar el detall d’una botija valenciana, o un cànter oriolà, o una botija de carro, un taller de detall que obrirà via a aquesta nova proposta d’estiu: cada colp que bevem de la botija ens estalviem una ampolleta de plàstic. Que l’economia valenciana no està ni per a tirar coets, si la dotzena de femelletes és a 52 euros que fan mal a l’ala i al cap que és sota el capell d’ala. Sí, mentre el refillet Montoro ens colla als valencians contra un esbarzer maleït, els de l’Ateneu han decidit de passar-se a la botija: mentre no siguem independents per gestionar-nos els recursos propis, beurem al gallet de la botija, com passava abans i després de guerra que, per als pobrets o estrets de butxaca, els cafés tenien una botija damunt la barra, amb l’aigua més fresca de la comarca. Ara, si els socis de l’Ateneu han encomanat a l’aiguader de Serra unes garrafes del Berro o del Llentiscle, o fins i tot del Marge, no ho sabem. Com tampoc no sabem si encara baixa l’aiguader cada setmana, amb el carro amb vela. Tanta sort i tant d’esforç potser fóra excessiu. Però, doneu-los idees als ermitanys i veureu de quina cosa són capaços, que són ben eixerits.

Projecte “Botiges Tald Project”: les botiges han sigut fetes en un obrador d’Agost, per un mestre ceramista molt valencià. El taller, que dirigirà Rosa Sandiego, consistirà en pintar un detall, un dibuixet al·legòric, una fulla de taronger, una tija de romaní, una garrofa, una figa napolitana…. Les botiges no es regalaran, que seran rifades el 29 i el 30 de juliol en les nits del Folkestiu. Per cert, ja sabeu com es prepara una botija perquè mantinga l’aigua fresca abans de fer-hi el primer glop?

Taller de pintar botiges: 20 de juliol de 2017, 19.00 hores. Corral de l’Ateneu de Bétera

Rifa de les botiges pintades: 29 i 30 de juliol, dins les nits del Folkestiu

35 anys d’atletisme escolar: Val i Trenta

Fa deu anys, el mestre Alfred Ramos va escriure la carta de commemoració dels 25 anys dels jocs escolars d’atletisme a Picanya: l’any 1983, mestres de les escoles Ausiàs March, Baladre i Escola Gavina van iniciar el col·lectiu Val i Trenta a Picanya. Aleshores encara era en vigor la llei d’educació de 1970, la Llei d’ús s’aprovaria uns mesos després, i aquells mestres jovençalls es posaven la gorra, enmig d’un sol de justícia, i cap al poliesportiu. Pols, planters d’arbre que trigarien a fer ombra, i la il·lusió dels xiquets per córrer, saltar i llançar, més forts, més ràpids, més alts, que volia Coubertin. Encara passarien per les olimpíades els Johnson, El Guerouj, Bekele, Sotomayor, Bubka, Ottey, Aouita, Moses, Koch, Coe, Zelezny, Edwars, Anna Fidèlia, tants homes i dones que ens han fet gaudir l’atletisme.

Divendres vam celebrar la 35 olimpíada escolar a Picanya. Han passat els anys, han passat tantes coses, els arbres s’han fet grans, que comencen a fer ombra, i alguns dels homes i de les dones d’aquell col·lectiu encara feinegen amb la gorra per les pistes d’atletisme, amb les banderes de jutge, els cronòmetres i la il·lusió gairebé intacta dels primers anys. N’hi ha absències, però de segur que hi són, espiant-nos si encara mesurem bé, aquella marca, aquell salt, aquell crit perquè ningú no passe la pista mentre arriben els corredors a la recta d’arribada.

L’objectiu era potenciar i estimular la pràctica esportiva escolar. Com diu Alfred, els jocs escolars són un festival, n’hi ha xiquets que ocupen un lloc destacat en la memòria esportiva local, com n’hi ha mestres que eren fadrins i ara ja són en els jocs amb els seus néts. La normalització era un altre objectiu, la llengua dels jocs, la música de l’ambient (ai, si n’hi ha feina per fer).

Divendres vam viure un jorn especial, 35 anys després, al poliesportiu de Picanya, i l’escola era la protagonista, de nou. L’atletisme escolar és una festa per l’esport, en la seua fase més pura i amateur, quan els atletes són encara a l’escola i es preparen amb els seus mestres per voltar, córrer, saltar, llançar amb aquella idea del Coubertin, que volia uns jocs olímpics polits, solidaris, de l’home contra ell mateix. Allò que van iniciar uns quants mestres, el 1983, amb la Llei d’ús acabada d’estrenar i un poliesportiu d’arbres petits, Alfred Ramos, Olga, Vicent Calabuig, Toni Herrero, Jose Luis, Vicent Pastor, la colla invencible dels Val i Trenta, és una realitat de la història escolar i esportiva del patrimoni de Picanya.

Divendres vam veure grans proves, bones històries d’un present que fa goig. Els atletes, els mestres, els jutges de pista, el públic —divendres era dels dies de major afluència, de la història d’aquests jocs—, i vam viure marques increïbles. Entre els rècords aconseguits, destaca la participació d’Emma Jiménez, alumna de quart de primària de l’escolagavina amb tres medalles d’or i dos aconseguiments extraordinaris: el rècord de salt de longitud, categoria benjamí, el va sobrepassar en 14 cm, feu 3.80m; el rècord dels 50 llisos el baixà dues dècimes, el deixà en 7segons i 6 dècimes. Atenció, perquè la marca de salt de longitud era en poder de Maria Llabrés de l’any 2012. Maria s’ha proclamat enguany campiona de l’Estat en categoria infantil en la cursa dels 300 metres en pista coberta. Això d’Emma també porta fusta d’una futura atleta de molt nivell.
Que no havíem dit que això dels jocs escolars d’atletisme són també una sembra olímpica a llarg termini…

La revolució inclusiva a l’escola de mestres

cartell de Jordi Orts @400colps

Ja tenim el programa de les Jornades de formació que organitzarà l’escola de mestres en el mes de juliol . D’uns anys ençà, Akoe_educació, a través de la seua escola cooperativa, pensa unes jornades de formació per a mestres. L’escola de mestres s’ha convertit en una oferta clau de formació per als mestres valencians.

Enguany hem volgut ser agosarats i parlar d’inclusió. Volem posar damunt la taula un altre debat necessari, però no nou: què fem i com per acollir tothom a l’escola. Hem convidat uns quants experts que ens posaran a prova, potser més que no podrem aguantar, però l’escola ha de ser valenta i afrontar els dèficits. La inclusió és lluny de ser al si de l’escola. És veritat que avancem, que n’hi ha escoles amb major coratge, però en general som lluny de sentir-nos satisfets d’allò que fem, pel que fa a l’acollida de tothom.

Convindria parlar-ne, almenys parlar-ne. Eixir del confort, de la comoditat, i arromangar-nos. Necessitem 1.000 mestres valents amb capacitat de diàleg. Els tenim? N’hi ha 500 que vulguen aprendre? Ens veiem amb cor d’un repte tan gros? Els dies 10, 11 i 12 de juliol ho comprovarem a València.

Hui especialment, recordem Carles Capdevila, que va ser a les nostres jornades del curs passat en una aportació excelsa en favor de l’escola: “l’estat d’ànim dels mestres és l’actiu més important d’un país.”

Us deixem la informació i les dades d’on podreu inscriure-vos per aprendre. Per aprendre plegats què podem fer per la inclusió.

Akoe_educació · escola de mestres. Inscriu-t’hi!

El programa

Dilluns 10/07/2017
De 8’45 a 9’15 h. Recepció i arreplegada de signatures
De 9’15 a 9’30 h. Presentació de les jornades i del dia de treball
De 9’30 h. a 11 h. Coral Elizondo (ponència marc): REVOLUCIÓ INCLUSIVA
De 11’30 h. a 13’00 h. Antonio Márquez: inclusió a l’aula
De 13’00 h. a 13’30 h. Diàleg Coral Elizondo i Antonio Márquez
De 13’30 h. a 14 h. Activitat de tancament: Projecte Tots Músics, Tots diferents (Conservatori de música de Torrent)

Dimarts 11/07/2017
De 8’45 a 9’15 h. Recepció i arreplegada de signatures
De 9’15 a 9’30 h. Presentació del dia de treball: Veu AKOE
De 9’30 h. a 11 h. Manuel Ávila (ponència marc): L’AVALUACIÓ INTERNA, EINA PER A LA INCLUSIÓ. L’ÍNDEX D’INCLUSIÓ
De 11’30 h. a 13’30 h. José Ramón Lago (ponència marc): APRENENTATGE COOPERATIU I INCLUSIÓ
De 13’30 h. a 14 h. Activitat de tancament: Domingo Chinchilla (Contacontes)

Dimecres 12/07/2017
De 8’45 a 9’15 h. Recepció i arreplegada de signatures
De 9’15 a 9’30 h. Presentació del dia de treball: Veu AKOE
De 9’30 h. a 11’30 h. Dues experiències mestres/escoles. Passe I (de 9’30 h. a 10’30 h.) i Passe II (de 10’30 a 11’30 h.)
De 12’00 h. a 13’30 h. Joan Jordi Muntaner (ponència marc): INCLUSIÓ, MÉS ENLLÀ DE LES AULES D’INTEGRACIÓ
De 13,30 h. a 14 h. Activitat de tancament i cloenda: Darío Piera (Mag i humoriste)

La inutilitat de la poesia (2)

MAIG LITERARI Número 10

El Maig Literari és un programa en favor dels llibres i la lectura que s’organitza a Picanya. L’últim dia, van projectar un documental d’uns minuts que fa un repàs dels escriptors, homes i dones, que han passat per aquest festival bibliòfil. Enguany han passat pel centre cultural Joan Pla, possiblement un dels autors més llegits entre els joves valencians, segons que va dir Núria Sendra. L’arqueòloga Maria Engràcia Muñoz, veïna de Picanya, va explicar el significat i la finalitat de la lluita dels animals en els espectacles del Circ de l’Imperi Romà. La va presentar el professor de l’IES Enric Valor, Mario Diaz. El Premi Llig Picanya guardonà l’escriptor Antonio Muñoz Molina. Algú m’ha passat que té coneixement erudit d’una vida de lectures, de qui ha llegit i rellegit els clàssics, i ofici d’escriure que voldria l’excel·lència. Jo no ho sé. A mi, com a Tolstoi, m’emociona l’Andante cantabile de Txaikovski. L’escriptora Rosario Raro va aconseguir allò que només la bona literatura fa possible: transportar-nos a l’emblemàtica estació de Canfranc, acompanyats de personatges inoblidables en un moment històric i decisiu. Hom afirma que l’escriptura humanitza la història. Una escriptora sensible i compromesa, que amb el mestre escriptor Alfred Ramos, ens regalaren la vesprada. Canfranc és sinònim de Doctor Zivago i el poeta Pasternak. Geografia i literatura. Home, no és Tolstoi, però… Josep Lluís Roig va connectar amb l’alumnat de l’IES Enric Valor (jo no hi era). La trobada es va centrar en la seua obra novel·lística, tot i que a ell li agrada més que el considerem poeta, per l’extensa i guardonada obra lírica. Una tertúlia d’escriptor amb alumnes, conduïda pel mestre Vicent Gil, una altra garantia. Paco Tortosa, viatger, pioner en cicloturisme, diu que és possible un altra manera de descobrir el paisatge, el patrimoni cultural i natural de qualsevol comarca, amb ritme assossegat, sensual i plaent. Fani Grande fa molts anys va decidir que la pantalla era un vidre fred i que les paraules t’abrigaven més. Del seu món blocaire ha nodrit els seus llibres i provocà la intervenció del públic. Aquest Maig Literari ha acollit dues exposicions:

“UN SEGLE D’ESCRIPTURA MECÀNICA” col·lecció de Leo Navarro, professor de l’IES Enric Valor. Un relat del segle XX en vint-i-quatre màquines d’escriure. i “NOSALTRES, LES ESCRIPTORES VALENCIANES EN EL TEMPS” de les germanes Roig, que han tirat del fil narratiu que reclamava Virgínia Wolf per visibilitzar les dones a la literatura. Llegir és la clau d’escriure. Però també és la clau de més panys. El president Roosevelt, deia que l’índex lector d’un país es corresponia amb l’índex de democràcia d’aquell país. Sabeu quin és l’índex lector valencià. I l’espanyol? Escriure també és un plaer, diuen els escriptors. Tots? Li ho demanarem a Marc Granell i a Lluís Roda, poetes. El Maig Literari també ha fet escriure a través del taller d’escriptura creativa: Vicente Marco Aguilar ha guiat tècniques, estil, punts de vista, estructura i bastidors narratius.

Enguany n’hi havia una altra cirereta: els cent anys del natalici de GLORIA FUERTES: “No todo és haver una poesia para el pueblo, sinó un pueblo para la poesia. Por eso escribo para el niño u el adolescnete, que pronto seran ese nuevo pueblo decente.”

—Gloria Fuertes va sobreviure a tres anys de Guerra Civil, a trenta-sis de dictadura i a quaranta de presentar programes infantils a la televisió fent el que va voler. Vestida amb pantalons i corbata, amb els cabells tallats a la cassoleta, boina i bici. Llegia poemes amb veu ronca fruit no de la bondat sinó de la nit i del whisky. Se’n va rifar per complet de l’Espanya més rància.” Jorge de Cascante.

Para escribir me escondo, como una mujer primitiva se escondía para parir. Como un animal herido se esconde para lamerse a gusto la sangre, así nadie sabe de mí cuando me pierdo para escribiros esto.

Faig versos, sinyors!

Faig versos

Però no m’agrada que em digueu poetessa

M’agrada el vi, com als obrers de vila

I tinc una assistenta que parla sola.

Aquest món resulta divertit,

Passen coses senyors que no expose

N’hi ha casos, però mai no donen cases

Als pobres que no poden fer traspàs

Encara n’hi ha fadrines amb gos,

N’hi ha de casats amb amant

Als dèspotes durs ningú no els diu res,

Llegim que n’hi ha morts i passem full

I ens xafen el coll i ningú no s’alça

I ens odia la gent i diem: la vida!

Això passa sinyors, i jo ho he de dir.

Gloria F.

 

Aquesta és la crònica d’un mes en uns minuts. Una crònica que no hagués pogut escriure sense el guió de Xelo Alòs, imprescindible. Els resums no fan millor la vida, però deixen temps per a més vida. Hem tancat el mes i una part de la literatura pública a Picanya. Vam lliurar els premis Camí de la Nòria, que ja mereixen un carrer nou a Picanya. Els premis encoratgen a escriure. Escriure poesia és llegir-la també. Perquè els poetes llegeixen molt, moltíssim, sobretot versos. Llegir té a veure amb dignitat, respecte i civilització. València és un país de poetes. Hem tingut llibres i poetes excelsos. En tenim. Sinyors, que ho aprofiten!