Potries, Eva Dénia i Open Arms

POTRIES #musicfest destinarà la recaptació del concert d’Eva Dénia a l’ONG Open Arms

CONCERT AVUI DIUMENGE 23.00 PARC DE LA CONCÒRDIA

  • La recaptació del concert d’Eva Dénia en el Potries Musicfest es destinarà a l’ONG Open Arms
  • L’Ajuntament retira la bandera de la Unió Europea fins que es garantisca un port segur per als immigrants del vaixell Open Arms i l’Ocean Viquing
  • La bandera comunitària s’ha retirat del pal de la façana del consistori en senyal de protesta per la inacció dels estats membres de la UE en el drama dels immigrants que naveguen en dos vaixells en el mar Mediterrani
  • El govern municipal protesta així, pel que entén, una vulneració dels drets humans i insta al govern espanyol i a les autoritats europees a facilitar l’ajuda humanitària que necessiten els immigrants rescatats per les organitzacions humanitàries en alta mar

En una resolució adoptada hui per l’alcaldessa, es reitera la necessitat de garantir vies legals i segures d’entrada en la UE per a acabar amb les xarxes de tràfic de persones i a adoptar mesures urgents per a resoldre el drama humanitari que es viu a la Mediterrània i en les fronteres europees. L’Alcaldessa de Potries, Assumpta Domínguez, ha assegurat que la resolució recull l’esperit dels tractats internacionals. «No podem deixar morir persones que fugen de la guerra i de situacions d’extrema violència. Cal que s’adopten mesures urgents i decidides per humanitat i per dignitat», ha destacat. A més l’ajuntament com a organitzador del festival intercultural Musicfest ha acordat amb el seu director, Ausiàs Garrigós, i Eva Dènia, destinar íntegrament la recaptació del concert que la cantant oferirà diumenge en la cloenda del certamen a l’ONG Proactiva Open Arms.

Tota la informació és del diari Serpis

 

Comencem la desobediència civil contra els delinqüents que governen els estats d’Europa. Per la república valenciana, que encara és sense senyal, sense finançament sense fiscalitat pròpia, sense recursos, perquè espanya ens roba cada dia. 

La bandereta contra els valencians

Al metro València-Bétera pugen en una estació dos agents de la seguretat, amb sengles porres que marquen un estil de la seua seguretat: la violència, en cas de necessitar-la ells, no ens defensarà mai a nosaltres. A cada porra de cada agent lluu la bandereta española, com al pot d’olives, o com en tantes altres coses que marquen el territori: els gossos pixen, els ossos es refreguen, la bandereta lluu. No saben aquest agents, potser perquè no els ho han explicat, que aquest trajecte València-Bétera no ha canviat mai la línia única d’aquell tram de Bétera fins a l’estació de Seminari, perquè els espanyols mai no han trobat recursos per posar doble via en els més de 120 anys de trenet, i els horaris, el número de trens-metros, malgrat la quantitat de gent que en fa ús, és quina és. Ha d’ésser això, la bandereta, per si protestem, ens queixem o ens plantem del tracte rebut, en els trens de rodalies, per fer-nos saber qui mana: aquells bledes de la seguretat ens mostren qui mana, qui no invertirà en millores i qui ens continuarà robant la qualitat dels transports públics: han de saber-ho els joves, que els imiten de bandereta i de principis, què significa allò: un càstig continu contra els recursos i la millora de vida dels valencians. Ras i curt. Afegiu que aquest tram paga el bitllet més car. Potser pel privilegi de tenir via única i menys trens-metro que la resta de valencians.

Com a les porres de la seguretat (saber on rau la violència i quina identitat defineix ja alliçona), la bandereta contra els valencians lluu en altres indrets estratègics, a més de  ser en porres i pistoles, per exemple, a l’església valenciana, perquè mai no s’hi ha sentit ni valenciana ni prou església: contra la llengua fa anys i panys que hi treballen, sí, i encara perquè el rector no ha pensat a posar-la al calze, perquè els combregadors se senten més en el cel espanyol i menys en l’infern valencià de sentir-nos estrangers en l’església d’aquest país.

Potser que entre més indrets indicats o exòtics, la bandereta es podria tatuar en la punta del piu, si tants violadors exhibeixen prepotència i agressió (components destacats de la bandereta) sotmeten drets i llibertats personals. N’hi ha altres espais visibles de la bandereta, al poble, en altres pobles, supose, i si hom pensa en els amos d’aquell balcó o façana ja apama la ingent intel·ligència que guarda la casa i l’edifici sencer: contra els valencians sempre, ves, que paguem el supremacisme espanyol amb retallades vergonyoses que ratllen el  lladrocini legal. Això, aquests de la bandereta al canell, al cotxe, o al cul, ja els va bé com ens roba espanya…

Com els ha d’anar de bé, defensar la delinqüència, i quina lliçó en trauran, els banderetes?

[continuarà]

 

El cinisme Borrell en “modo” psoe

En descobrir una nova agressió a la democràcia, també ordenada pel PSOE, torna l’espanya dels GAL, de la X, dels modos en què tot li val, des del PSOE o des de qualsevol partit espanyol (podemos amb C’s, C’s amb Vox, PP amb PP, i el PSOE amb tots).

Si Borrell que ha eixit batejat cap de la diplomàcia a Europa, ha ordenat de perseguir demòcrates, ha destinat fons i recursos a espiar en canvi d’engrandir la merda feixista espanyola, és que som a mans de governs i polítics criminals, com quan l’època dels GAL, com quan la Transició o la dictadura. Amb l’excusa de matar la llibertat dels pobles a decidir, espanya ha posat la directa contra els drets universals, se’ls salta, com vol i quan vol, i ataca allò bàsic dels drets humans.

Tant se val Sanchez, Batet, Calvo, Bravo, Àbalos, Puig, Iceta, com la vella guàrdia terrorista del partit, tot el psoe és ple de 155, brut d’un article que els possibilita perseguir, espiar, o criminalitzar tothom. És ací on hem arribat ara mateix, amb espanya, la involució feixista del partit ja no amaga ni formes, ni tàctiques, ni porcades, ni amenaces. El PSOE s’ha cregut amb el dret d’una croada en favor d’espanya on tot li val i li cap dins el sac amb el qual va omplint el pitjor de què és capaç: contra catalunya i els seus polítics, contra els veïns, contra l’ONU, contra la llengua i contra l’escola, contra la generalitat o contra el camp: per tal de salvar un model d’espanya caspós, feixista, barroer, on primen fins i tot lemes com “Todo por la patria”, o mori la intel·ligència, on si els cal enviem-los l’exèrcit… Tot plegat en canvi no només de tapar els draps bruts, sinó d’atiar, ordir i finançar activitats delictives des del govern, amb l’espasa Borrell, un dels cínics idiotes més grossos dels últims anys en la política espanyola i europea.

L’amenaça contra la democràcia no l’esperàvem sinó de l’extrema dreta, però naix, els naix, des de l’ànima més profunda del PSOE. Ves on ha arribat aquesta pelleringa de partit, i a quanta gent té enganyada encara.

L’espanya franquista del PSOE

La guàrdia civil entra en el palau de la generalitat, amb el lema “todo por la pàtria” assalten una institució democràtica, uns militarots enviats per un jutge, o dos o cent, tant se val, d’idees franquistes, xenòfobes, antidemocràtiques. Sempre n’hi haurà, d’aquests a espanya, que pel que sembla estaran per damunt de la democràcia, els valors i les institucions que tant va costar de defensar, en les dictadures espanyoles del segle XX i en la mateixa dictadura-transició, que només si va servir per emblanquir i legalitzar el feixisme, ara ja ho sabem sense embuts.

I la resta de polítics (suposadament demòcrates) ho veuen normal, això, que la democràcia puga ser violada d’aqueixa manera cada dia, com si la naturalitat del feixisme hagués penetrat amb aquella facilitat espanyola de podrir i corrompre la dignitat i els valors.

A més, a València la llengua ja va venuda al preu de les taronges, que és el preu de la merda o menys encara, perquè si has de pagar un camió del fem, el preu no és ni mano ni gratuït. En canvi, la llegua, sí, la llengua no val un quinzet, a València, segons que diu una consellera o dues i defensa el mateix president Puig, que és molt honorable pel càrrec que representa, però sembla que li pesa més representar el seu partit, el 155, i això vol dir contra la llengua dels valencians.

Tant és el menyspreu al qual ha arribat l’afer, que el mateix president de les Corts, Morera, el MH Enric Morera, es demana què caram fa el govern valencià (ell mateix és la segona màxima autoritat), que ataca la llengua per la qual haurien de ser els primers valedors. A què caram juguem, es demana, si el nostre primer sentit de ser govern valencià és la llengua… Ai, quan l’altre president, el MH Puig, s’anfiga en destarifos, perd l’horitzó primer i més valuós. Però ves on hem arribat per començar el segon govern valencià més progressista que podem tenir ara mateix, valencians, mentre no ens espavilem i estiguem en mans d’espanya: contra la TV3, contra la llengua, contra la democràcia, contra Catalunya, amb el 155, contra el camp, contra la taronja, contra el finançament… Sí, sí, els valencians som els més castigats, malgrat que ens governa el 155 a valència i a espanya, els mateixos del partit ens castiguen igualment, per valencians. Per això, som més aprop del feixisme del 39 que de la democràcia del 36, això és ara mateix la xeneralità.

Un altre atzucat espanyol, feixista fins a la medul·la: el psoe demana criminalitzar el president de la generalitat catalana, el MH Torra, per lluir els llaços grocs. Pobres, els del 155 espanyol voldrien tornar franco al govern, en representació d’Iceta, Sanchez, Borrell, Calvo, Batet i tot el reguitzell parafeixista que s’ha instal·lat a la meseta espanyola per atonyinar la democràcia i la llibertat dels pobles a decidir el seu futur. Inhabilitar un president de la generalitat per lluir llaços grocs és tornar a la caverna, pensar que la democràcia és una amenaça, fins ací arriba la malaltia mental espanyola, i que justament espanya se sent amenaçada per la llibertat. Eixa és la merda a la qual s’enfronta espanya, i sort que nosaltres no som sinó a la part contrària. Gràcies. I tanta salut com ens conserve el temps i l’amor.

Per tot això, només ens cal desobeir. L’únic camí possible, valencians, és la denúncia pública de la mentalitat155 i la desobediència. Visca la república, valencians!

Tu a Estrasburg, jo a Luxemburg

El tribunal suprem espanyol demana al tribunal europeu amb seu a Luxemburg si han d’alliberar Junqueres, per allò de la immunitat parlamentària. Ho han de preguntar perquè no ho saben. Perquè no ho volen saber o perquè són rucs de primer curs? Luxemburg es demana quina escola ensenya els jutges espanyols que, pel que fa a democràcia, no han passat el cató: es van quedar amb el franquisme, el feixisme espanyol i la repressió de totes les dictadures del segle XX, d’ací n’hi ha catedràtics i doctors, però de llibertats o de drets universals han de consultar-ho a escoles estrangeres, per por de ficar la pota i estacar-se en la merda.

De futbol i de bous, sí, d’escola i de coneixement l’assumpte va més mancat, tocant a insuficient. Mentrestant, els mitjans espanyols continuen intoxicant contra el periodisme, a veure quo la diu i la farà més grossa, en canvi de xuplar de mamella i dels fons reservats. No sé la història si farà un capítol a banda, amb espanya, però el lluïment de saviesa no els arriba. No vam tenir sort en el repartiment del coneixement, i quan els va tocar, quedaven unes quantes revistes del cor: lecturas, pronto, diezminutos, interviu, i els estatuts del psoe, potser…

Tenim uns amics camí d’Estrasburg, aquesta nit, que arribaran de matinada amb tot el coratge en favor de reclamar la llibertat a Europa, també per als valencians, que som a mans del 155 i d’un país sense senyal: la prohibició de TV3, d’IB3 i el finançament ja s’adobarà en vendre les ortaniques (seran refillets tots els espanyols que van signar aquell acord a europa contra el camp valencià, el pp, el psoe, c’s, refillets, sí, que de putes no en direm res).

Sí, els amics que van en aquells autobusos a reclamar a Europa els drets universals són ara mateix la nostra punta de llança, la nostra mala consciència, les nostres excuses, però el nostre deler també, per la llibertat i la independència dels pobles. Amunt la república, valencians! I a prendre pel sac el futbol i la mare que el parí, mentre ens tinguen lligats de mans: pa i futbol, xiquets, pa i futbol i us veneu la mare!

[continuarà]

Escoletes d’estiu contra la llengua

És acabar el curs escolar i ploure tot de propostes d’estiu adreçades als xiquets: escoletes, acampades, albergs, ajuntaments, escoles, universitats fins i tot, de públiques i de privades, tenim un ventall ample i divers per entretenir, fins i tot per aprendre, amb els xiquets durant l’estiu. Però, ai, arribes, passes per la vora, els escoltes, tot de monitors i joves i gentola que ha fet dos cursos i ja veus i endevines que el pa que donen és contra la llengua, la dels valencians, com sempre. No sabem què passa, fins i tot en els pobles on la llengua a l’escola és clara i neta, i les línies en valencià han fet un paper cabdal, fins i tot ací on els ajuntaments havien decidit de prestigiar la llengua, en arribar l’estiu cauen els principis, la dignitat, i el compromís ferm: escoles esportives, campus, cursets de natació, tant se val!, el gros, el gros de l’oferta algú ha decidit que siga en espanyol. Qui?, com?, per què aquest abús?, ningú no se’n fa responsable, si ho demanes. Ai, no ho havíem pensat! Doncs no havíem caigut! Ací també ho voleu, això?

I ves que l’estiu fóra una oportunitat única per posar l’ús de la llengua en valor. Però és clar, s’ha acabat l’escola, i els ajuntaments, els responsables culturals, els gestors de joventut, qui siga, xa, tothom se’n desentén! Tothom, i ningú, del primer a últim no se’n fa responsable de la destrossa. Contra la llengua tot li val, en estiu també. O especialment.

—D’on eixiran tants inútils, xa!

Si salveu vides no estudieu valencià

“Una consellera del govern valencià ho ha dit així, amb la boca plena, que abans que no estudiar valencià, n’hi ha la prioritat de salvar vides. Doncs, vinga, dona, ja que t’has lluït en filosofia, en llengües i en valors universals, ara ja pots pujar al cel, ràpida, i deixar-nos governar als valencians el País Valencià.”

Feta la metàfora, o el paral·lelisme, ja podem tocar terra i tornar a la realitat valenciana més crua: després de les eleccions municipals, espanyoles i regionals, continua governat-nos el #155, als valencians, entre més el psoe i tot de fiscals i jutges amics que, amb la llengua, no tenen dubtes ni secrets: amb la llengua espanyola, naturalment. Perquè l’espanyola és una llengua natural, divina si els cal, i necessària per salvar vides, encara que siguen vides que no ho mereixen, de ser salvades.

Per cert, sembla que el vaixell OPEN ARMS ha salpat d’un port d’Itàlia per salvar vides, contravenint les ordres del govern espanyol que li havia prohibit de salvar-ne: sí, el psoe del 155, els jutges i els fiscals, tots plegats, prohibeixen que el vaixell salve ningú més al Mediterrani. Potser que aquests mariners de l’OPEN han de saber massa valencià, si tenen prohibit de salvar vides, i també contravenen l’ordre donada per la consellera Gabriela Bravo, que diu que els funcionaris no han de saber de llengua, si no és l’espanyola, que de primer han de salvar vides, i després ja veurem.

Les llengües o la vida, sembla que deu pensar l’Honorable Gabriela, amb aquesta demagògia pròpia dels polítics pocapena: hom caldria que li preguntés què deu tenir a veure una cosa amb l’altra, saber valencià per a salvar vides, com si saber la llengua del país no fóra prioritari, ni important, ni estigués a l’alçada d’una circumstància, diguérem, de primera categoria: per exemple, quan un valencià arriba a l’Administració de justícia, o de salut, o d’hisenda, com és que se’l considera de segona, si ningú no l’atendrà amb la llengua que l’han parit, ensenyat o alimentat? Com és que els valencians que parlen valencià han de ser considerats de segona, si ningú d’aquestes administracions, per posar uns quants exemples inútils i d’inútils, no els atendrà mai en la llengua oficial dels valencians? Ah, que torna el tio Canya, amb aquests miserables de la política que no avancen ni es formen ni canvien… Mai, mai de la vida se m’ocorreria de dir, a cap valencià que parle valencià, que abans de saber espanyol caldria salvar vides. però ves, fóra el moment d’explicar-ho, no? Si el govern d’espanya prohibeix al vaixells OPEN ARMS de salvar vides, potser que ha arribat el moment de renunciar a espanya, no?

Xa, que sempre ens han de tocar a nosaltres (els valencians) tots els jocs de rucs i d’ases de la granja?

[continuarà d’ací una estona]

Trasllats de tres dies

Els presos són camí de Catalunya, en un viatge de tres dies. La frontera amb espanya (ara mateix la frontera només és mental) costa de passar, perquè el món espanyol és d’aqueixa manera: no sabeu quants dies van trigar a traslladar el cunyat del borbó a una presó a Suïssa?, setanta dies?, cent?, si és que és en presó, aquell homenic.

L’escarni fins i tot en els trasllats dels presos polítics, perquè els jutges pixen en cantoneres i escales contra la dignitat humana, és al punt de la constitució espanyola, allà on diu paper del wàter. D’una altra manera, si fóra una qüestió econòmica, en una empresa privada o ajustada a eficàcia, si no és que fas ús de la diligència de John Wayne, si trigues tres dies per anar de madrit-espanya a barcelona-catalunya és perquè fas turisme penitenciari, o perquè vols esbombar la feinada dels funcionaris, pobres, tan carregats com tindran els muscles de l’esforç. Sembla que els porten a muscles, com les andes del Cristo.

Podríem posar aquest problema matemàtic a l’escola, si no és que s’hagués acabat el curs: «Si el tren ràpid amb el qual els corruptes d’espanya made in florentino, es van embutxacar una milionada, triga tres hores en fer un trajecte d’un punt M_espanyol a un altre punt B-català, i en canvi de les tres hores, el trajecte es farà finalment en tres dies, respon:

—qui havia decidit que el tren calia espentar-lo?, o què caram ha passat a meitat de viatge perquè el temps s’hagués aturat a espanya dins el franquisme?, o què passa quan les vies ja no són paral·leles, sinó d’ample espanyol?, o quin és el preu que hauríem de pagar per una feina, si el temps a fer-la depén d’un alt funcionari espanyol com Inda o Villarejo?, o qui té més eficàcia en l’afer, els cosos de seguretat, en no baixar a repartir hòsties durant tres dies, o les mestres d’escola, que triguen lo manco sis anys en ensenyar a llegir els xiquets?

Per cert, aquesta nit on és l’acampada d’aquell atobusset?

 

Els jutges es caguen en l’ONU?

“Cagar-se damunt no és el mateix que cagar-se en, o cagar-se en el morts, per molt que del forat de tots els serengues del món ixen, si fa no fa, de cagallons a merda amb totes les seues textures!”

Els jutges espanyols han de pensar que l’ONU és una societat de colombaires o una colla tastaora d’orxata vegana, o una colla coetera o del bou embolat, perquè d’una altra manera, ho supose, espanya en faria cas, d’allò que diu recomana i dicta als estats amb greus mancances, en favor de la llibertat i de la democràcia. Per a aquests funcionaris megafranquistes (de jutges a la policia, de polítics a retirats de reis), l’ONU serà un comú on ells poden deixar els seus cagallons o flocs vestits de toqueta i maneguet de brodats blancs.

Amnistia Internacional, què voleu, no cal ni contar-ho! En un estat feixista, no us estranye que pensen que Amnistia els la bufa, ara i quan regnava l’Assassí, si són descamisats d’una democràcia inútil tan supèrflua com els Drets Universals. Una follia pitjor els pince l’ouera, a veure si tenen més ganes de venir a passar-nos la carta de les Nacions per la cara, fills de puta!

Regants de l’Horta?, caçadors?, pescadors de l’anguila a l’Albufera?, qui caram representa l’ONU, deuen pensar a Espanya, si ells són una unitat de destí en Lo Universal!

Després dels jutges espanyols, que ja són per damunt el govern d’espanya i la borbonella feixista, per damunt el poble, la democràcia i totes les sèries d’Spilberg o Georges Lucas,  han de venir les Corts, oooohhh, quins desgraciats!, quina barreja d’inútils havent-hi com n’hi ha tants jutges amb ganes de traure pit i decidir tu sí i tu no, tu lliure i tu a pagar, malparit valencià, o català o merda seca.

El govern espanyol es caga damunt, però també es caga en l’ONU, encara que indirectament, sabeu?, l’inútil de sanchez-castejon i la resta de bonyigues menistres en funcions, es caguen en l’ONU indirectament: per ells que els jutges ja van prou de diarrea… Ara, en Amnistia i en la figa ta tia, si els cal, el cagar és diferent. Amb aquests de la camisa sense botons ni traus i pèls en l’aire, s’hi atreveixen tots: fins i tot els fiscals, els advocats de l’estat, la policia, la gc, els bancs, el florentino, fins i tot les figues confitades, s’hi poden cagar, en Amnistia Internacional.

—Això per a què, malparits, per a què val tot això, si són uns tocacollons! Nosaltres, els espanyols (ací ixen el Borrell, l’Arrugues, la Collfí, i totes les albardaes, totes sense excepció), ací a espanya ho diem clar: -Nosaltres ja tenim el 155, que aplega tots els drets, tots, què volem donar, quan els volem donar i com els volem donar. El 155 és puturrú, és oli en un cresol, és la llet merengà, és iceta, colau, puig, valls, èvole, errejon, wayomin i tota la merda de progressistes i partits espanyols de podem a vox, tots sense excepció són 155, que és per damunt l’ONU i qualsevol nau galàctica.

—L’ONU?, es demana espanya, això què collons és? Si nosaltres som Flandes, Cuba, Guinea, i tenim reiots i puters per fer callar el món, si ens cal! Que l’ONU exigeix la llibertat dels presos polítics, però qui s’hauran pensat que són?

 

La mestra Carme Miquel i l’humanisme

“Sóc mortal i només desitge coses mortals.” Petrarca

Mestres, escriptors, editors, llibreteres, alumnes, el MH Quim Torra, el conseller Marçà, músics, polítics, però sobretot mestres, diuen, escriuen, pensen unes paraules per contenir la mestra Carme Miquel en unes frases. Tenir-la breument i senzilla, ella, feta de senzillesa i d’escola. Els amics més propers, mestres també, la família supose, i tants com formem part d’Escola Valenciana, ens sentim tristos per la pèrdua. I voldríem explicar tant com va significar aquesta mestra per a l’escola i per al País Valencià, que és també per la llengua, pels seus, per l’educació, per la identitat i per la cultura, sobretot perquè els valencians havíem patit tant, tanta mancança de cultura i d’escola, que ens hem d’agafar fort, aferrar si ho voleu, als nostres protagonistes del segle XX. A pocs com s’hi han mantingut fidels sense defallir.

En un país de misèria tan castigat —recordeu que només portem quatre anys de govern de compromís i encara no a tot el territori, i encara amb la desconnexió de TV3—, el calvari valencià ha sigut més gros que aquella història bíblica de Jesucrist, més infernal i dur: amb morts, assassinats, torturats, robats, colpejats, i llençats de casa, com van viure els cristians del segle I, sinyors, si fa no fa. I encara sense el dret de restitució històrica, i menys encara amb una previsió de vida de llegenda, o catedralícia.

Carme Miquel va dedicar la vida a l’escola i a l’escola dels valencians (són coses diferents?) es va comprometre de ben jove i s’ha mantingut fidel fins que el cos ha dit prou. Sense renúncies, ni oblits, ni misèries. I ves que els valencians, castigats com ningú, hem tingut en contra raons per desistir. Però n’hi ha que s’hi han mantingut. Sempre.

Recorde Petrarca i l’humanisme perquè és el primer que veig, que em trobe, quan em mire Carme i li demane si vindrà a l’escola, amb setanta anys. Ella em diu que vindrà si li ho demane, per suposat. La recorde més jove, també a l’escola, celebrant els 10 anys de la nostra cooperativa. Quan l’escolte parlar de llibres, amb una senzillesa que hom diria que no, que no volia ser escriptora si havia de renunciar a cap dels principis de l’Escola Nova, de Freinet o de Ferrer i Guàrdia. Reunions d’escola, amb pares, amb mestres, amb les juntes d’Escola Valenciana, amb Guaix, amb la federació, amb els alumnes, hom no pot separar aquest humanisme sincer tan bell, irrenunciable, i comparar-lo, per exemple, a una reunió d’expresidents d’espanya, o amb un tal florentino, o amb tot de directius de l’Íbex o amb els jutges espanyols de la caspa i l’àguila, ni amb la merda seca de la política…

Havíem de recuperar la dignitat de l’escola de la República: Empar Navarro, Paquita Sanchis, Carmen Valero, Enriqueta Agut… I uns quants mestres valents ho van aconseguir enmig de la dictadura: ens van obrir la via cap a la llibertat de l’escola. Entre més la mestra Carme Miquel.

“A punta d’alba me’n vaig, l’estrella del dia em mena…” diu un verset del poeta Tomàs Garcés. N’hi ha mestres que hi seran sempre, entre els valencians, ara que som capaços i dignes, i sobris, i ingenus.