Espanyols o lliures, podem triar?

Per escapçar-nos la llibertat, què ens vendrà espanya? I què seran capaços d’admetre els compradors, els pactistes, aquests que ara canvien fum per sofà i puro?, promeses?, gossos amb llonganisses?, obrir la TV3 al país valencià en el segle XXII?, corredors per fer anar la taronja contra el caqui? per acceptar que ells decidisquen sempre el nostre finançament? Això és el millor, ai?

Explica Ahmed Mulay, que els colons espanyols els van construir cases per atreure’ls, als saharauis, en canvi de destruir-los la llibertat, en canvi d’oferir-los fronteres, passaports, i carnets contra la itinerància, la mobilitat, la llibertat majúscula. El resultat ja el sabeu, una majoria de saharauis viuen en campaments de refugiats fa molts i molts anys, perquè els espanyols els van malvendre a un altre colon si fa no fa d’idèntica mala pell.

Però a l’Aaiun, hi havia el barri de Zembla, o casa de pedra, a la perifèria, on, de manera espontània i sense permís de les autoritats, els saharauis construïren cases amb fang, pedra i ciment. Explica Ahmed, que allò es convertiria en la cova de les idees de llibertat i lluita contra el colonialisme. S’hi vivia —veure, sentir, oldre— un fervor nacionalista nat, que a cada poble embarca cap a la porta que porta a la dignitat perduda en els temps passats, davant les forces intruses. [viatge a la saviesa del desert, Ahmed Mulay Ali Hamadi]

El professor Joan Ramon Resina explicava dilluns al seu article a Vilaweb els conceptes bàsics de nacionalisme, sobirania, unitat en l’objectiu, fins i tot els dubtes existencials entre l’objectiu independència i l’objectiu utopia —supose que molts ja pensen quin tipus de país serà la República Catalana, si ha de mantenir bàrbars com el Buch, o polítics i polítiques (maneres de fer política) incapaços de cessar-lo davant l’atrocitat o l’acaçament.

Quan veus interessades i corruptes insulten el concepte nacionalisme, atribuint-li tots els pecats bíblics, obliden que, com en tots els pals del coneixement, n’hi ha interpretadors, dansaires, balladors, o jugadors de cartes, i del sac dels dimonis hom pot traure bones persones, bons professionals, o només quincalla humana (el president del parlament Europeu, per exemple, o la majoria dels comissaris europeus, o ves a saber quants centenars de polítics més…). Però com bé diu el professor, el nacionalisme és, primer de tot, sobirania popular, i ací ens troba i troba una majoria dels independentistes que durant tres dies han posat en escac els estats d’Europa només per la seua il·lusió i coratge per la llibertat.

Si sóc nacionalista o valencianista a seques?, fóra com demanar si ara m’estime tant ser a l’escola com ser al camp, sense deixar de llegir a través de les xarxes què passa en aquest cor de món on viu la nostra revolució més propera, més propera física i psicològicament, en canvi de saber què m’admira, m’emociona, m’il·lusiona cada dia, en viure això o allò, entre més activitats que la setmana ja s’encarrega d’ordir, de franc, voluntàriament.

L’admiració nacionalista dels catalans té una càrrega emotiva que els espanyols no poden compartir. Per això que ells no entenen què passa (una part de la culpa és perquè els mitjans els ho expliquen tan malament, que fins i tot nosaltres ens costa d’entendre si són rucs o van nàixer per no saber escriure, pobres, aquells periodistes), no entendran perquè vivim aquesta emoció de pre-república, de pre-independència, que, dissortadament, ells no podran sentir mai. Mai de la vida. Perquè descomposició és contrari a construcció, amarguesa a il·lusió, pànic a joia, repressió a lluita, i aqueixa diferència de concepció del viure i dels valors de viure, posa anys llum entre dos països veïns, antagònics i oposats, que separen la foscor de la llum, i la regressió de l’èpica de la història.

I vostés, valencians del camp de Túria, de València, d’Algemesí o Picanya, què volen viure? Foscor o llum? Harmonia o agressió? Taronges nàvels o brics de mercadona?

 

El PSOE contra la democràcia

Els hereus del falangisme o de pitjors patrimonis reclamen el nom de JoseAntonio, com si s’haguessen instal·lat ahir ací i allà, amagats entre aparences i mudes que semblaven, només que ho semblaven, democràtiques. Els hereus falangistes fan actes franquistes, perdonen crims de l’extrema dreta, en canvi d’atacar la llibertat i la democràcia. Que tot plegat ve de lluny. Quan els membres principals del partit es van vendre l’ànima en canvi de tenir els vicis de la dreta. És veritat que, d’uns anys ençà, el partit que de bon principi aparentava maneres i respecte per uns principis democràtics, va anar destapant-se, va obrir el millor dels flascons de la corrupció i encara de la connivència amb el terrorisme d’estat. De tan gros, van haver de fer presó, uns quants dels seus, però només uns quants mesos, malgrat els morts, els segrestos, els atemptats ordits i encara les tortures contra joves demòcrates. Era un preu menor per un crim major: l’ànima i la mare ja eren venudes, el pitjor ja havia passat, ara només calia cobrar. Cobrar durant anys el pecat dels traïdors: poseu tots els noms propis que imagineu, el senyor X, guerra, espanyols, bascos, valencians, catalans, n’hi havia de tota mena en aquell partit: del primer a l’últim, hi caben milers de noms, corruptes i criminals.

No és ara que el PSOE s’ha destapat antidemocràtic. Ens els anys noranta, en els vuitanta, durant els anys dos mil, no n’hi ha dècada que aquest partit no haja actuat amb deslleialtat a la democràcia en canvi de tenir quota de poder, famílies que cobraven, que callaven, que amagaven corrupció i crim, s’hi afegia el partit com un valedor ferm dels cossos de repressió, als quals encobria accions típiques de governs autoritaris, feixistes com els primers. La tortura, la memòria oblidada, la tortura fins a la mort.

Això d’aquests mesos, aquest revifalla sense vergonya en favor de lleis de repressió, d’accions contra les llibertats bàsiques, lleis, normes i actuacions impròpies d’un partit o d’un govern demòcrata, només que el despulla davant el món: gent al capdamunt d’una mediocritat esfereïdora, que no s’arruguen a ordir violència, a negar-se a investigar autèntics terroristes, que inflen bancs i empreses en canvi d’actuar contra els propis votants, una majoria que es pensen i se senten obrers, mentre el partit menteix en els números, en l’economia, que no s’està de fer més despesa en militars que no en sanitat, que retallen en educació en canvi d’augmentar el clavegueram, aqueixa és la política vertebral d’aquesta desferra pròpia d’un partit caspós, incapaç d’apostar pels seus possibles votants, però disposat a parar la mà de les empreses més corruptes i mafioses d’espanya. Corrupció, mentides, vicis, diners, molts diners…

No ens ha estranyat que molts dels governants del psoe vagen de bracet amb gent de l’extrema dreta, feixistes, colpistes, franquistes, ensenyant connivència, rialles, negociots a curt i a llarg, ara jo, després tu, els uns es tapen els altres, es defensen, impedeixen investigacions al parlament, conviuen amb els jutges, els ordenen això, els pugen i els posen a gust, per gust, en canvi que, després, aquells sabran decidir que convé, a tots plegats. El PSOE, ves, que en els anys setanta semblava allò i açò, ai, que ho semblava, s’ha tret la màscara, la pana, la vergonya, la dignitat d’un partit dins les estructures d’un estat corrupte, criminal, viciat, paramilitar i parajudicial. Tot aquell temps que van enganyar militants, amics, gent honesta i humil que li atribuïa progrés o atenció social, ha desaparegut: el present del psoe és en favor d’arruïnar com més gent més guanyaran a la primera fila, seran consellers d’energètiques, o d’empreses privades abans subvencionades, emparades, protegides, perquè continue la corrupció major, que res no canvie: el franquisme viu, la monarquia corrupta, l’empresa frau, els bancs aviciats, l’església panxacontenta, totes aquelles medalles i penjolls sobre els pits de militars i policia de rang.

I diumenge l’estat tornarà a representar un sainet, com en una democràcia, malgrat que haurà d’invertir milions d’euros en campanyes de publicitat, per fer creure al món que som democràcia, que tenim respecte per les lleis, per la dignitat, pels drets universals. Però en realitat som turquia, la xina, rússia, pel que fa als drets. Arruïnats, però semblem una altra cosa. I pitjor encara, aquesta mentida també la defensa europa, aquell parlament on també hi viuen corruptes, del pp i del psoe i d’altres penjolls o ases o rucs que no sabem en canvi de quina cosa, espanya els paga, per ser capaços de mentir, de falsejar. d’enganyar, i fill de puta l’últim.

[continuarà]

 

L’esperit de l’Ateneu

«Alguna cosa es mou també al País Valencià; l’esperit bufa allà on vol i ningú no pot embridar-lo. […] No és cap esperit metafísic ni cap quimera territorial […] L’esperit és memòria i voluntat d’ésser. I el de Catalunya (i el de l’Ateneu de Bétera*), en particular, una enorme i imparable fam de llibertat» Joan Ramon Resina

Fa temps que seguesc amb deliri els articles del professor Joan Ramon Resina, que tenen sobrietat i brillantor, estudi i rigor lingüístic, però sobretot, no fan concessions, en canvi d’exigir-nos, als lectors, una gimnàstica mental que no exercim amb gaire freqüència, ni en les lectures ni en l’oci. L’article d’ahir, The Spirit of Catalonia, és una lliçó extraordinària de quina cosa és aquest Esperit que Catalunya, la seua gent, ens va regalant fa anys, però sobretot, les darreres setmanes, amb major intensitat. N’hi ha qui diu que la primera de les revolucions del segle XXI és a Catalunya, i possiblement a Europa siga del tot cert, que el jovent de Catalunya són ara mateix el poble de major coratge i més tenacitat per la llibertat i els drets universals. El jovent, els iaios, els pares…

Salvant les distàncies i l’adjectivació d’humilitat pel que fa a la magnitud, voldria fer el paral·lelisme d’aquell esperit amb el de l’Ateneu de Bétera, un llum dins la comarca del Camp de Túria, en favor de la democràcia; avui, possiblement, l’únic finestral físic d’acollida de drets i de valors. Potser per això, les amenaces i els atacs han sigut ordits i organitzats per fer-lo callar dins la revifalla general del feixisme atiat pel mateix govern de l’estat espanyol i els seus grups de violents. L’atac vergonyant i impune a l’Aplec de 2018, i al sopar groc en solidaritat amb els presos i les seues famílies per grups de radicals organitzats, el pp local i uns quants dels veïns feixistes de sempre, van ser permesos amb connivència i nocturnitat. De fet, les amenaces han acabat de fer blanc en una part del públic habitual que ara desestima de participar-hi, pensant que la democràcia, o la llibertat de drets, potser que siga un excés, si el vent que bufa és d’aital amenaça que fa tremolar les conviccions, per com fins i tot despulla la fina pell de certes beatituds còmodes o benestants.

En canvi, a la ciutat naixen noves respostes contra el servilisme o la violència gratuïta, i encara per la solidaritat amb els presos polítics i contra l’agressió policial, destapen una resposta contundent de moviments juvenils que diuen prou. Com diu el professor Resina, alguna cosa es mou també a València, cansada com està del càstig en tots els sentits, pel finançament criminal al qual ens castiga espanya, pel setge a la cultura, a l’educació, a la llengua, als mitjans… L’abús espanyol va tenint una resposta cada colp més majoritària, i a Bétera, aquest porta oberta al debat, a la llibertat i a no tenir por de la repressió, és a l’Ateneu de Bétera.

El 9N ja tenim un programa viu i polièdric, si us voleu afegir a la reflexió pública, vibrant, sirollosa, d’aquest esperit rebel i inconformista del nostre corral epicurià.

 

 

 

 

El Bloc, els joves, la llibertat

Fa cinc anys, o sis, set?, que tenim tancada la TV3 al país valencià. En aquell moment, l’atac a la llibertat d’expressió va fer mal, molt de mal, i va alçar molta polseguera. Sobretot entre la gent més sensible a la democràcia. En aquell moment de l’agressió a la llibertat, sembla que n’hi havia, de gent sensible a la democràcia, entre el pspv, el bloc, esquerra unida, fins i tot en la coalició compromís. Però d’això ja fa anys, cinc, sis, o set?, i ara mateix no sembla que siga en les agendes prioritàries de cap d’aquests partits, recuperar la llibertat d’expressió, ni guanyar més democràcia, no ho és gens, una acció prioritària, que ningú no en parla de tornar a tenir un espai de comunicació mínim entre els valencians: una graella de proporcionalitat lingüística tan desigual, hauria de ser cosa dels jutges, però els jutges estan més per feines feixistes pròpies, malgrat que no sabem què mengen, què volen, què beuen, on estiuegen o on compren la mortadel·la.

El Bloc nacionalista valencià ha demanat la llibertat dels presos polítics, i ràpidament la cap visible de la coalició compromís ha eixit a repartir berenars a dojo, ha dit que qui vulga mortadel·la ja es tria la carnisseria i el carnisser, i que compromís és una cosa i el Bloc una altra cosa diferent, que ella no pensa de demanar més llibertat, ni més democràcia, en tot cas, s’ha apuntat a més espanya, més borbons, i que als valencians continuen robant-nos els melons… Si fa no fa és la mateixa cosa:  a compromís n’hi ha diverses sensibilitats, i la llibertat no sembla que siga prioritat, ni la democràcia, fóra dels motlles espanyols: falles, bunyols i rock&roll, i si els va bé, a espanya, ja ens enviaran les molles, les engrunes i les plomes de la gallina, si els en sobren.

No demaneu res més i no escaroteu el galliner, diu ella, i que cadascú s’apunte a votar que crega convenient: però la TV3 que continue tancada, els presos en presó, els joves fotuts i el finançament valencià embotit en una botifarra de Nadal.

Sort del Bloc, dels joves i d’algunes mobilitzacions que comencen a protestar a València, a Castelló, a Pedreguer, a Bétera, que això de compromís ja ha tocat sostre, i si volem salvar valència per als valencians, les alternatives passen per aprofitar les sinèrgies i despertar les consciències, que demanava Durruti (ell en deia somoure).

Sense senyal i sense vergonya, ara mateix, algunes polítiques…

 

 

MANIFEST de solidaritat amb Catalunya

LLIBERTAT PER A LES PRESES I PRESOS POLÍTICS, AMNISTIA!
La sentència que avui dilluns 14 d’octubre de 2019 s’ha fet pública i amb la qual el Tribunal Suprem dicta condemnes d’entre 9 i 13 anys de presó pels delictes de sedició i malversació a les preses i presos independentistes és la culminació d’una llarga llista de despropòsits contra drets i llibertats i una vulneració dels més elementals principis de la democràcia. La raó d’Estat, la que dicten les minories que controlen a benefici propi unes estructures hereves directes del franquisme, ha prevalgut per damunt les raons
democràtiques i els drets humans. Perquè votar no pot ser, no és, cap delicte; perquè fer un referèndum no és cap delicte; perquè exercir el dret d’autodeterminació no és un crim. Però les raons d’Estat i la unitat per la força d’Espanya han construït una causa general contra el poble de Catalunya i el dret a decidir el seu futur, dret que s’ha pogut exercir en democràcies consolidades com el Canadà o la Gran Bretanya. Per justificar aquesta vulneració de drets i llibertats l’Estat ha construït el relat d’una violència que només han exercit les forces policials per reprimir brutalment els votants del 1r d’octubre de 2017, repressió que causà els més de 1.000 ferits que van haver de ser atesos aquell dia i una fractura social i una humiliació col·lectiva difícils de reparar. Les imatges de la violència indiscriminada contra població pacífica van fer la volta al món. Perquè diguen el que diguen el moviment per la llibertat de Catalunya ha estat i és impecablement democràtic,
transversal i inclusiu i es troba fermament arrelat en els principis de la no-violència i la resistència civil pacífica. El judici que presidí el jutge Marchena es revelà com una farsa ordida per justificar un empresonament preventiu desproporcionat i una sentència ja dictada amb antelació com a venjança per l’èxit del referèndum i càstig exemplar per inhibir tota protesta. El fals relat de rebel·lió («alçament violent i públic»), substituït finalment pel de sedició («alçament tumultuari que impedeix per la força l’aplicació de les lleis o l’exercici legítim de les funcions de qualsevol autoritat») i malversació de cabals públics sense proves vistes i exposades en el judici, la negació d’exhibició de vídeos i altres proves documentals de la defensa, les mentides sistemàtiques de policies i funcionaris ben alliçonats, amb afirmacions delirants que insulten la raó, ens parlen de la naturalesa política del judici. I del fracàs de la política –amb el PP tant com amb el PSOE, del bloc monàrquic en conjunt– com a forma deliberativa d’encarar els conflictes socials.
L’orquestra de la immensa majoria dels mitjans de comunicació espanyols s’ha mogut al ritme de la mateixa batuta que intenta criminalitzar l’independentisme català i qualsevol dissidència contra el discurs neofranquista emparat per una Constitució que és una tapadora democràtica inservible per acarar els problemes i reptes dels nostres dies.
Per això la legítima denúncia contra la sentència i les vulneracions de drets que estem patint amb especial virulència en els últims anys és abans que res una qüestió de justícia i de democràcia. Demanar avui l’amnistia per a totes les preses i presos polítics és una exigència de dignitat democràtica i civil, una resistència a les regressions autoritàries de l’Estat espanyol, on els màxims responsables polítics han dimitit de les seues obligacions en favor de jutges i tribunals, on la monarquia anomenada parlamentària ha abandonat la seua funció arbitral per erigir-se en part interessada contra grans masses de ciutadans, on es permet que alts comandaments policials i militars facen proclames polítiques i amenacen els drets democràtics de la població, on la Junta Electoral s’ha convertit en una maquinària per a la censura d’expressions com «presos i exiliats polítics», «Consell per la República» o «Assemblea de Càrrecs Electes» i on els parlaments i altres institucions democràtiques es veuen sotmesos a un control per limitar i impedir determinats debats i deliberacions. Espanya es troba immersa en una greu crisi institucional on les eleccions,
les mocions de censura i la provisionalitat de governs i pressupostos s’hi han succeït durant quatre anys sense que ara com ara s’albire una solució raonable a un conflicte polític que ni sap ni vol identificar com a tal; una Espanya sumida en la perpetuació agònica d’un règim que fa trontollar els avanços democràtics dels darrers decennis, sense horitzons ni projectes engrescadors, una Espanya paralitzada en els seus tòpics i enrocada en els seus fracassos històrics que ven la retirada de la mòmia de Franco com un èxit democràtic mentre obvia la mateixa existència del despropòsit feixista del Valle de los Caídos i l’oblit a què són condemnats milers i milers d’assassinats pel franquisme a les cunetes, murs i descampats de la història. Una Espanya, en fi, que un dia haurà de retre comptes davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans pels seus dèficits democràtics i els atemptats contra els drets humans, com l’hi retrà tard o d’hora Turquia pel nou genocidi kurd. Per això i més raons, en aquest dia atziac en què hem conegut la sentència del Tribunal Suprem, demanem la llibertat dels avui condemnats i de totes les preses i presos polítics que veuen segrestats els seus drets i llibertats que són al capdavall els drets i llibertats de tots: Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, Carme Forcadell i Dolors Bassa, Oriol Junqueras i Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn; pels detinguts dels CDRs Germinal Tomàs, Ferran Jolis, Guillem Xavier Duch, Alexis Codina, Jordi Ros, Xavier Buigas, Eduardo Garzón; pels joves d’Altsasu que porten més de 1.000 dies en presó per una baralla de bar, Adur Ramírez de Alda, Jokin Unamuno, Ohian Arnanz; per les més de mil causes obertes contra ciutadans i representants electes de Catalunya, entre ells Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila, condemnats per desobediència; contra la imputació al jove del PAH d’Oliva Joan Cogollons; per la llibertat de Pablo Hasél i Valtònyc; pel lliure retorn del president Carles Puigdemont i els conselllers Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Lluís Puig; per la llibertat dels exiliats Adrià Carrasco, Anna Gabriel i Marta Rovira.
Les valencianes i valencians no podem restar passius davant la injustícia i les traves a la democràcia plena, perquè també són els nostres drets i les nostres llibertats els que avui són qüestionats, la llibertat d’expressió, manifestació i participació política. Avui fem una crida perquè en cada comarca del País Valencià s’organitzen comitès de solidaritat amb el poble de Catalunya en defensa de drets i llibertats, de la democràcia i l’autogovern, i a fer activa i extensiva la lluita per la dignitat de les persones a través de la noviolència i, si cal, la desobediència civil, i a no votar el proper 10-N aquells partits que no tenen més proposta als conflictes nacionals i socials que la repressió i l’aplicació de maniobres dubtosament legals com la de l’article 155. Instem així mateix el Govern d’Espanya a complir les resolucions d’institucions internacionals com les del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU, Amnistia Internacional i diversos grups de parlamentaris europeus, entre d’altres, per a una posada en llibertat immediata de les preses i presos polítics, el sobreseïment de les causes obertes per raons polítiques i el lliure retorn d’exiliats i exiliades.

SOLIDARITAT I REPÚBLICA, País Valencià, 14 d’octubre de 2019

Valencians, per honestedat democràtica!

Dilluns plantarem cara a la sentència des de l’escola. Potser que en serem pocs?, o semblarà que en serem pocs?, que des de valència direm prou d’abusos judicials, prou de franquisme? I encara que provaren d’amagar si en serem cap, encara que en fórem vint, o cent o mil, que espanya sàpia que n’hi ha resistència la involució feixista que han fet créixer els partits, els polítics, els mitjans, els grans empresaris, els bancs, els borbons, l’església, tot aquest submón capaç d’anar contra la democràcia amb la cara descoberta, com uns pocavergonyes, han atiat de nou el franquisme més pudent i barroer per frenar la llibertat i atacar els Drets Universals. Però fa molt de temps que espanya amenaça la llibertat i la democràcia, que atempta contra els valencians robant-nos el finançament just, que castiga els llauradors aprovant decrets en favor de l’exportació de taronges contaminades, que ataca les nostres infrastructures, malgrat que uns quants descerebrats dimecres insultaven, atiaven la violència i l’agressió brandant les banderes d’espanya… Perquè espanya és això al remat, una lliçó de violència i de violació de drets, que som a mans de jutges i gc, com si fos de nou un estat policial, en els anys setanta, ara amb l’afegit que partits que semblaven demòcrates, els fan el joc, els alimenten, els blanquegen,  com si haguessen perdut la memòria, la història d’un estat feixista i assassí encara no fa uns anys. Davant l’allau repressor, i el dictat de tribunals antidemocratics denu ciats per l’ONU, #paremlesclasses Defensem els #DretsUniversals escrivim a les pissarres aquells clams, a les aules però de la llibertat. Des de València, denunciem que espanya ens roba i encara ens demana de continuar-ho fent quatre anys més.
Jo m’afegiré a la desobediència, mentre la democràcia i la llibertat valga menys que la merda de gos.

Si això és un 9 d’Octubre (2)

PER LA LLIBERTAT, L’AMNISTIA I EL DRET D’AUTODETERMINACIÓ DEL PAÍS VALENCIÀ
La Diada del 9 d’Octubre és per als valencians la festa en què commemorem la conquista de Jaume I de la ciutat de València, capital del regne que acabaria configurant-se dins la confederació catalano-aragonesa i moment fundacional del nostre poble. És un dia de festa i celebració jovial, però també de lluita i reivindicació. Perquè si malgrat tots els entrebancs que històricament hem hagut de patir per a la nostra pervivència com a poble i per a les nostres expectatives de futur encara som ací, ho devem en bona part a la capacitat col·lectiva de resistència. Els reptes que el País Valencià té plantejats als nostres dies són grans i nombrosos. De res no servirà la gestió més o menys eficaç de les institucions autònomes si els propis recursos, a fi de comptes, són controlats per Madrid per servir els interessos del règim monàrquic. Per establir la reciprocitat de l’espai comunicatiu en la pròpia llengua o exercir en plenitud els drets lingüístics i culturals, per exemple, necessitem eixamplar els marges de la nostra llibertat, enfortir-nos com a societat civil i apoderar-nos com a poble.
Perquè avui a l’Estat espanyol les llibertats civils i polítiques són més amenaçades que mai. Expressar-se o manifestar-se lliurement pot eixir molt car amb la Llei Mordassa. Han deixat la política en mans de jutges nomenats a dit per quotes de poder. La `democràcia´ espanyola és comparada internacionalment a la de règims com el de Turquia. El judici als presos independentistes catalans pel referèndum de l’1 d’octubre ha estat ple de vulneracions del dret, una autèntica burla. LLIBERTAT!
Perquè cal ser solidàriament actius amb el poble de Catalunya i el seu dret a decidir el futur. L’única resposta a la demanda pacífica, multitudinària, cívica i sostinguda en el temps de Catalunya ha estat la repressió, la guerra bruta i la intoxicació mediàtica. Es criminalitza tota dissidència i el moviment civil pels drets i les llibertats més important d’Europa. Hi ha persones a la presó i a l’exili i perseguides en milers de causes judicials per les seues idees i activitats polítiques. AMNISTIA!
Perquè també el País Valencià, com tots els pobles, té dret a decidir lliurement sobre tots els aspectes de la seua vida col·lectiva, a triar entre monarquia o república, a exercir plenament els drets culturals i lingüístics, a construir un futur d’igualtat real entre homes i dones i una societat que bandege la violència masclista, l’autoritarisme i el patriarcat, a vetlar per un món en pau i una cultura de la noviolència, a fomentar un nou model econòmic que acabe amb l’espoli i l’infrafinançament sistemàtic del País Valencià i garantesca el dret de tothom a una vida digna. Perquè necessitem eines per enfrontar-nos a l’emergència climàtica i definir un nou model territorial i mediambientalment sostenible i respectuós amb la natura. Perquè tenim dret a rebel·lar-nos i desobeir les injustícies. AUTODETERMINACIÓ!
SOLIDARITAT I REPÚBLICA PAÍS VALENCIÀ 
País Valencià, 7 d’octubre de 2019

Si això és un 9 d’Octubre

Davant espanya, o per tornar a espanya, al seu parlamento de los leones, la proposta valencianista amb representació s’ha decidit per potenciar mésmadrit, que vol dir més espanya, més marca ibèrica… Tinc amics que diuen que serà l’única opció, i jo els responc que facen que facen, els valencians en aquestes o altres eleccions futures, espanya ens continuarà robant, els diners i tot allò que comporta: l’escola, la sanitat, els serveis, les infrastructures principals i secundàries, el camp, les collites, la jubilació…

Mentre els valencians siguem dependents, d’aquella política i aital intel·ligència, no tenim res a fer. Esperar les almoines i sobreviure de les molles. És el que ha passat els darrers cent anys, i continuarà passant després de la farsa de la Transició, més encara ara que torna el torn de la caspa, l’extrema dreta i la manca de llibertats, tot plegat liderat pel PSOE, que ells mateix visten com una opció de progrés: caguendena, tu, si ens han portat a la ruïna moral i política, tots plegats: pp més psoe. I encara ens volen vendre la cabra, però els diners se’ls queden ells i els administren ells. I vosaltres no us queixeu, feu-vos roders si voleu.

I aquesta és l’única alternativa dels valencians, segons compromís, fer-nos roders i dir prou. I començar a fer política de veritat, si compromís vol jugar a segona divisió ells són lliures de triar-ho, perquè ni traient-ne cinc, ni deu ni quinze representants a espanya, no alçarien la cua del dimoni que és un estat corrupte intolerant i antidemocràtic: no en traurien ni un quinzet, al remat.

El camí dels valencians l’hem de fer els valencians, i qualsevol esforç en favor d’una altra via no serà mai valenciana, si no per engrandir-los a ells i de retop continuar empobrint-nos nosaltres. Sí, alguns dels elegits viuran del pessebre i de besar les mans de la borbònia —sempre n’hi ha hagut esclaus que han fet la gara-gara als amos per uns quants xavos i s’han venut la mare i la casa de la mare. Benvinguts els xavos per als amigots (quatre o sis o dotze, tant se val), però el poble que rebente, encara que vote compromís o una cosa pitjor. La feina, doncs, cal començar-la (això ja ho van fent malgrat els errors) i continuar-la a casa, a esquenes d’aquells peixots, i plantar-nos, i ser polítics amb cervell i dir prou i avant…

Ai, però tot plegat va amb aquest pedaç d’anar amb una cosa que es diu #Másmadrit, vestit ara de méspaís, que es refereix a més espanya… Sort que putero només era aquell de cartagena, perquè ací, en un valencià fi, d’això se’n diu cabrons i pagar el beure per fer-los la viu-viu als espanyols…

Mentrestant, sobre els presos polítics, silenci! Sobre els exiliats, silenci! Sobre l’atac a les llibertats, silenci! Sobre l’amenaça contra la democràcia, silenci! Sobre el tancament de TV3, incapacitat voluntària sense compromís! I més muts encara quan les decisions econòmiques de pes són totes a mans del psoe, ai, també al botànic 2.

Mancava aquesta cirereta d’ordir un homenatge a Llorenç Giménez a l’hora de la manifestació a València, l’únic clam no folckoric d’aquesta diada…

Si això és un 9 d’Octubre

 

Els valencians i l’1 d’Octubre

Manifest de Solidaritat amb… els catalans, els valencians, els kurds, els joves de Hong Kong  i tots els demòcrates del món
Perquè avui a l’Estat espanyol les llibertats civils i polítiques són més amenaçades que mai. Expressar-se o manifestar-se lliurement pot eixir molt car amb la Llei Mordassa. Han deixat la política en mans de jutges nomenats a dit per quotes de poder. La qualitat de la democràcia espanyola ja és equiparada internacionalment a la de règims com el de Turquia. El judici als presos independentistes catalans pel referèndum de l’1 d’octubre ha estat ple d’irregularitats, una autèntica burla. LLIBERTAT!
Perquè cal ser solidàriament actius amb el poble de Catalunya i el seu dret democràtic a decidir el futur. L’única resposta de l’estat i els partits monàrquics a la demanda pacífica, multitudinària, cívica i sostinguda en el temps de Catalunya ha estat la repressió, la guerra bruta i la intoxicació mediàtica. Es criminalitza sistemàticament tota dissidència i el moviment civil pels drets i les llibertats més important d’Europa. Perquè hi ha persones a la presó i a l’exili i perseguides en milers de causes judicials per les seues idees i activitats polítiques, per haver fet possible el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i defensat el vot de milions de ciutadans. AMNISTIA!
Perquè també els valencians i valencianes, com tots els pobles, tenim dret a decidir lliurement sobre tots els aspectes de la nostra vida col·lectiva, a triar entre monarquia o república, a exercir plenament els nostres drets culturals i lingüístics, a construir un futur d’igualtat real entre homes i dones i una societat que bandege la violència masclista, l’autoritarisme i el patriarcat, a vetlar per un món en pau i una cultura de la NOviolència, a fomentar un nou model econòmic que acabe amb l’espoli i l’infrafinançament sistemàtic del País Valencià i garantesca el dret de tothom a una vida digna. Perquè necessitem eines per enfrontar-nos a l’emergència climàtica i definir un nou model territorial i mediambientalment sostenible i respectuós amb la natura. Perquè tenim dret a rebel·lar-nos i desobeir les injustícies. AUTODETERMINACIÓ!
SOLIDARITAT I REPÚBLICA AL PAÍS VALENCIÀ

Espanya no em representa

Espanya no em representa, ni ací ni a Europa. Potser perquè sóc dels que van votar candidatures que espanya ha prohibit que ens representen: espanya prohibeix la llibertat, l’expressió i la representativitat. Potser per la mala praxis, i l’ús i abús de fons reservats per atemptar contra la llibertat siga una raó suficient… Si bé la meua opció triada no va ser majoritària a València, el meu vot ajudà a triar aquells homes, que espanya prohibeix que tinguen legitimitat. I el meu vot ha de tenir el valor de qualsevol vot. Si no és que n’hi ha ciuatadans de primera i de segona o tercera. En democràcia això no fóra vàlid, però espanya no l’és, una democràcia, sinó una disfressa camuflada, que va ensenyant tot de tòpics i modos autoritaris, del seu particular règim tan històric com fatal.

Espanya no només no en té, de tradició democràtica, és que té arrel feixista, tradició feixista, filosofia feixista de viure.

Contra la llibertat de les idees, contra la democràcia, contra la llibertat dels pobles. Això és espanya, i justament per això i per més pals a les rodes dels drets universals, espanya no em representa. Sí, els seus jutges aviciats, la seua estructura postfranquista, fa que tinga representació a Europa, fins i tot una representació que és major que no la meua, però a mi particularment no em representa.

Espanya atenalla, va contra les idees, contra la investigació científica, contra la inversió en universitats, en escoles, en l’estudi i en donar possibilitat als joves. Com voleu que això ens represente, si és un model de política casposa tan reaccionària com idiota.

Espanya no em representa perquè defensa uns valors autoritaris, eclesials i militars que són lluny dels ideals universals més lloables: em poden representar els ideals del poeta Lorca, de Mandela o Chomski, d’Estellés o Fuster, o aquells que garanteixen la dignitat, l’home, l’ésser, la llibertat.

Per això espanya no em representa. No té cap autoritat moral sobre meu,cap ni una, ni moral ni ètica, ni filosòfica ni científica. Espanya s’empara en el cretinisme que s’ha encarregat al llarg dels segles de lluitar contra la veritat, el coneixement o l’estudi. Per això que no em representa.

Potser que espanya tinga la força que empara la violència, l’agressió gratuïta, la immunitat de l’amenaça i la repressió. Una llei contra els pobles i contra els homes, als quals empresona per les idees o la política. Tot això no em representa.

I com que espanya és irresoluble, perquè avantposa corrupció, elit, amiguisme, íbex, borbonia, franquisme i política de segona divisió (el cas del psoe ja és paradigmàtic), hom pensa que Europa és per damunt, salvable, malgrat que és a mans d’estats corruptes com espanya o frança. Per això reivindiquem la llibertat i la representació a Europa. Hi confiem. Però no serà per sempre. Que no.

Perquè altres aliances entre pobles són possibles, per bé que no siguen econòmiques. I justament per això poden ser més eficaces i moralment vàlides.