Que no pare la festa!

No sé si el dia tindrà prou hores en Àpunt, o si la “mesura” ens falla amb els anys, o potser que allò que sobra fa la festa, encara si el nivell d’intel·ligència és paral·lel a com volen explicar què som els valencians, quan som arrossegats a ser inútils d’aqueixa manera, que hom ens voldria tenir sempre, de falles, com una falla, pixant contra les parets de la Llotja o perdonant tanta barroeria, perquè València és en falles o és de falla. No sabria dir què és pitjor.

El soroll, l’enruna, el pixum, o la capacitat d’Àpunt per buidar-se a demostrar que és Canal 9, en el fons i a poc que grates una mica, és el resum d’en quina cosa voldrien convertir-nos, als valencians. Ja deuen pregar que demà ploga per enviar tots els corresponsals a explicar-nos com som capaços d’explicar com corre l’aigua pel país, graciosa i líquida.

Mentre llegia uns quants capítols de “L’única passió noble” el llibre de Joan Garí que parla dels valencians, de Joan Fuster, del país, sentia els trons i els passacarrers, les xarangues festívoles, camí de les falles, entre falles, unes hores abans del foc i del fum al cel, a Bétera, el Camp de Túria, un dels punts fallers del Camp de Túria rendit a tots els tòpics de la festa, tots sense excepció:

«Proveu d’explicar a un foraster els problemes dels valencians (en un dia de falles)». Parleu-los de democràcia, mentre ballen al ritme d’aqueixa xaranga i espanya encausa i jutja homes i dones lliures i demòcrates; expliqueu-los, mentre són davant una taula de festa, que un partit feixista té el permís espanyol del TC, dels borbons, del PSOE, de criminalitzar la democràcia; demaneu-los, mentre senten una mascletà, dues, tres de seguides (a Bétera se’n disparen cinc de seguides una rere l’altra), per què Joan Fuster era considerat l’enemic número ú dels valencians, si encara el govern màxim al qual podem aspirar, segons que relaten al Botànic, es deleix per plorar davant una maedéu de fusta i flors, com si idolatraren la llibertat dels homes, de la qual parlava Sòcrates o Aristòtil, 2.000 anys abans.

Algú ha decidit que les falles són per damunt del bé i del mal! Compte, perquè la festa els valencians la defensen amb la vida, sense mirament, ni mesura, gosaria de dir a compte dels valors que calguen: del finançament valencià tan patètic, de la mort del camp enguany i encara pitjor la mort anunciada per al 2020, de l’insult d’amagar les eleccions valencianes dins les espanyoles, o la insolidaritat vergonyant amb el país veí, a més de la incomunicació amb TV3, fins i tot la política de mínims per la llengua, tot li val per passar-ho d’amagat pel tamís de la festa folla. El treball precari, els joves sense rumb, i la merda de l’extrema dreta fins a la sopa, en falles tot li val.

Però després Àpunt ho sabrà compensar, i passarà hores i hores explicant-nos gallates, o fogueres, o moros i cristians, i els valencians no passarem de lànguids homínids que es passen l’any de festa, robats i apallissats, però de festa, perquè sembla que és l’estat natural del valencià, penar tants de càstigs amb la festa. Que no sembla que sabem fer res més que ser de festa.

A migdia, el canal valencià de televisió, Àpunt, anunciava que farà un directe de vuit a deu hores de falles, ja en porta centenars d’ofrenes religioses, processons i calvaris (vindrà la setmana santa i també es posarà les botes, la televisió dels valencians) fins que la festa s’acabe i tothom es pose a pixar contra els monuments, al carrer, com si pixaren contra el camp, i mentre dure la metxa tan valenciana de no ser ningú, si hom no és festa, exclusivament festa i xerinola, que tothom pixe on vulga, en canvi que demà tothom calle i acote el cap i continue submís i mut, mentre uns altres continuen decidint pels valencians, per la seua llibertat, pel seu futur. I que no pare la festa! Que ningú no ens destorbe, ni ens pose en contradicció, ni ens qüestione, que som valencians… Que no pare la festa!

 

Fer efectiva la República Valenciana (3)

“Fer efectiva la República Valenciana per comptes de deixar morir els pobles, en abandonar els modos de governar espanyols.”

Anit, a Llíria, vam recordar dos llibrets del professor Josep Maria Jordan dels anys vuitanta: “el camp de túria” i “els serrans”, dos obres breus que ens redescobriren la importància de les comarques, si volíem fer país, o ser país, fa trenta anys. Rosa Dasí, presidenta de l’Institut d’estudis Comarcals, i José Vicent Martínez en van fer una interpretació ajustada al present, gairebé com si els reptes i les mancances foren, si fa no fa, els mateixos.

L’historiador Josep Vicent va ser més pragmàtic i/o fatídic: va assegurar que les polítiques dels últims anys —trenta, quaranta, cinquanta, fins i tot les actuals— han portat la comarca al suïcidi. I no se referia, l’home, al concepte comarcal, si no a la mort dels pobles, sobretot de l’interior. La gent ha pegat a fugir, l’escola a penes si aplega uns quants xiquets de pobles diversos, i tret d’Aras, potser que la mort anunciada no és ni catastrofista, sinó una realitat a curt termini. Irreversible.

AFEGIT1: [La contundència de les paraules no era la quarta part de la franquesa de la seua cara i la tristesa del posat. Els pobles valencians es moren, sinyors del Botànic!, i vostés només que pensen a veure què els regalarà madrit i el refillet del borbó.]

Hom diria que ens ho hem ben guanyat, els valencians, deixar morir els pobles de l’interior. A pols. Sobretot perquè hem sigut torpalls, com definia el mestre Enric Valor a les seues rondalles. Perquè hem aplicat els mètodes espanyols al viure valencià i l’hem cagada, completament. La submissió del país valencià a espanya —protagonitzada per totes les forces polítiques que han governat la generalitat— ha adoptat els modos de govern espanyolista: una concepció centralista, diguem-li valència i la conurbació dels pobles de l’Horta, imitant el pitjor model europeu del segle XX: espanya.

Així s’entén la manca de comunicació a Sot de Xera, Xulella, Toixa, Gàtova, Olocau, Xelva, Marines, la Llosa, el Villar, Toixa…, i tots els pobles de l’interior que vulgueu afegir. Però alerta, és que Bétera encara té la mateixa via única de metro que fa més de cent anys. I Llíria us penseu que ha guanyat res? o Benaguasil?, a pos, Vilamarxant! Sí, bé, van reconvertir la vella carretera d’Ademús en autovia, i molts valencians del psoe ja es pensaven que ens havien regalat el cel. Tota la parafernàlia d’infrastructures era fora del país valencià, ací només que arribaven les almoines, i encara allò que arribava era per connectar valència amb espanya. I tota aqueixa merda centralista es va encomanar com el millor model que podíem tenir i compte que ningú es queixés…

El marc mental espanyol servia per a les infrastructures, però també per a la indústria, el comerç, el camp, la cultura, els mitjans… Els polítics que hem patit no passaven de provincians i súbdits dels models espanyols. El resultat és que encara es pensen sabuts, i la merda que córrega comarques amunt fins a Ademús i més enllà. Els governs botifarrons del 155, i encara el botànic aquests quatre anys, tenen el cabet en aquella idea que espanya ens ha d’autoritzar. Ens ha de donar permís per a pensar, decidir, o fer política. O justícia, o escola, o lleis… I és així com els valencians paguem els regals a l’amo, siga el govern espanyol, siga el borbó, o siga aquell tribunalet suprem vestit de quaresma: deixem que els pobles es moren…, els pobles, el camp, la cultura o la festa (com si només n’hi hagués falles i traques, malparits!). Perquè tenim una visió miop de la realitat valenciana, ho paguem, amb governs del botifarró.

AFEGIT 2: [Què ens regalarà el refillet del borbó? Ja els ho dic jo, gratuïtament: una merda, enes donarà, una merda rere una altra!]

Aleshores, com començarem a fer República??

[continuarà]

 

Fer efectiva la República Valenciana (2)

Voleu dir que encara no estem preparats perquè un poble valencià es declare exclusivament valencià? Així van començar al Nord, a la República Catalana, que ara és en temps mort. Un poble va començar a reclamar el dret a decidir i això va obrir una via en cadena: un segon poble es va llançar i un tercer, i un altre més. Fins que gairebé tots els pobles ho van fer, i les ciutats mitjanes i les grans. I això ja no va parar fins que va arribar el Referèndum de l’1 d’Octubre. Declarar-nos valencians, exclusivament valencians, tampoc no atempta contra res, però pega al cap del marc mental espanyol. Els posa a tremolar, a remull la fatxenderia… Fins i tot n’hi hauria que demanaria el cap dels promotors, o que els acusaria de no se sap quina cosa.

Però de l’altre costat, ves què passa: encara a un mes de les falles, n’hi ha pobles que han omplert els carrers de banderes, de blaveres i d’estanqueres. En canvi, n’hi ha falles que només pengen les blaveres. Perquè el seu marc mental, almenys, és valencià. Blauer però valencià. Però com és que alguns pobles de l’Horta s’agenollen d’aqueixa manera davant els símbols que, enguany mateix, representen l’atac més greu que ha patit el camp valencià en la seua història? Un atac perpetrat des d’Espanya i les seues banderes. Des del govern espanyol contra els valencians.

No recordeu aquell lema espanyol “A por ellos” que el mateix borbó va defensar a través dels mitjans? Doncs per nosaltres, els valencians, allò va significar una conxorxa verinosa contra el camp, i la pèrdua de milers de milions d’euros, només enguany, mentre dura aquell lema malparit i feixista: contra el camp valencià, contra la seua sanitat, contra la hisenda pública valenciana, contra les nostres caixes, és això que representa espanya i les banderes que alguns ajuntaments han penjat tan galdoses dels carrers per celebrar falles: sí, diuen, gaudiu del siroll, del fum i dels ninots, però continueu submisos al poder espanyol dels lladres. I mentre això passa, ens roben, ens ataquen, ens malvenen la casa dels pares. Mentre mantinguem el marc mental espanyol en els nostres propis ajuntaments, ells ens fotran canya i ruïna.

Així, mentre un ajuntament, el primer, es declare valencià, exclusivament valencià. Aleshores…

La revolució del 8

Si això servís per atiar més la república, jo també m’hi afegiria, a aquesta revolució. Però em tem que una part important de les dones només es manifesten convenientment, demà, 8 de març. O cada vuit de març. En canvi, la resta de dies de l’any combreguen amb els borbons, amb el PSOE, fins i tot amb el PP, que fins a l’últim moment va estar pensant-se si divendres es manifestava amb la resta de dones del planeta. Sort que no ho faran, que han decidit que era massa, deixar el món a càrrec de les dones, durant un sol dia: l’extrema dreta?, el 155?, deixar el món en mans de les dones ni que fóra una hora? Ni pensar-ne.

En canvi, si tingués al certesa que aquesta revolució de demà empeny en favor de la República dels valencians, jo també els donaria suport incondicional, la resta de l’any, els 365 dies, perquè estic segur que ens aniria millor, a cegues per descomptat. Però ves que moltes de les dones que es manifestaran demà a València ho faran només pel feminisme, que ja és una raó importantíssima, però no suficient, si m’ho permeteu. I no entenc com podem reclamar això i allò, demà, en canvi d’agenollar-nos després davant els borbons malparits, o davant de partits espanyols que atempten cada dia contra la democràcia. No ho entenc, i encara. Malgrat que la violència contra les dones és incomparable a qualsevol violència, i és la causa de més morts que no es compten, no entenc que després no porte aparellada una lluita sense retorn, sense perdó, contra la justícia espanyola, que se’n burla cada dia de les violacions, contra els partits espanyols encaixats en la comoditat i el profit personal, contra la corrupció, contra els cossos de repressió, contra l’església, contra tot allò que representa la desigualtat o el setge democràtic, per exemple. Potser que sí, que València serà demà un altre clam important en favor de les dones, però només una part d’elles estiraran la revolució més enllà de la conveniència política, la correcció i despús-demà a una altra cosa.

Quantes dones que es manifestaran demà a València, han alçat la veu en favor de Carme Forcadell o de Dolors Bassa, empresonades tan injustament pel feixisme espanyol, o s’han alçat en favor de la resta de dones exiliades i contra la política d’extrema dreta d’Espanya? I com és que poden separar una lluita de l’altra, si el monstre que ataca l’una cosa i l’altra naix del mateix tronc masclista i xenòfob, el feixisme de sempre? La revolució del 8, voleu dir, que no hauria de ser la revolució màxima, que ho englobés tot? O podem transformar una realitat en canvi de conformar-nos que una part continue monàrquica o eclesialment, per posar dos tabús dels intocables? I ves que en podríem posar de tabús i intocables…

Fins on us arribarà la pocavergonya, espanya!

«La Guàrdia Civil entre al parlament de Catalunya?????”, de veritat?

Vet ací el titular del dia, d’un estat que es considera demòcrata. Un cos que ja sabem què representa, emparat en el franquisme més fatxenda, és capaç d’entrar per la força en una institució democràtica com qui entra en un bar, en un casal o en una partida de colombaires. I conste que no defensaré que entren en cap d’aquests llocs, si l’esperit és tan feixista com el que representaven avui a Barcelona: aterrar la dignitat, espantar la democràcia, marcar territori, pixar que el feixisme és ací i entrarà on li done la gana, ho diga o no un jutge espanyol franquista, o la mare que el parí.

És aquest el màxim nivell de democràcia que pot suportar el 155 espanyol. Repetir un Tejero quan els done la gana contra la llibertat dels pobles, contra la voluntat popular, amb un exercici de força i de setge: espanya mana i per fer-ho no dubta a usar els estils més baixos de la seua pròpia claveguera per violar les institucions catalanes.

I la guàrdia civil entra en un parlament democràtic i no passa res, perquè això ho ha dit un jutge i, ai, qualsevol jutge espanyol està per damunt la democràcia i els Drets Universals. Fins i tot per damunt d’Europa i de la història.

Us imagineu que el mateix jutge fes entrar la GC a tots els parlaments democràtics: a València, a les Illes, a Euskadi, o a Europa, com volia el mateix Gonxales Pons?…

És aquest el no límit que es pensen que poden passar, els prevaricadors de la justícia. La violació de drets mínims se la passen pel cul, ells, convençuts que les armes, la presó, la repressió, la violència i l’amenaça constant a la vida són arguments per damunt de la llibertat dels pobles. Espanya ha depassat qualsevol mesura, ja fa anys que s’entrena, i cada dia ho fa des de l’1 d’Octubre de 2017, i la pocavergonya és la vara pròpia de la seua mesura. Una vara de pocavergonyes.

I encara el MH Ximo Puig ha fet coincidir la dignitat dels valencians, la nostra llibertat, en aquella patuleia o banda miserable. Voldrà avançar-nos, l’homenic, qui vol que ens governe, amb aqueix estil terrorista capaç de trencar la inviolabilitat d’un parlament?

Els valencianets de Ximo Puig

Ja és fet. El MH Ximo Puig ha decidit de fer-nos coincidir amb els espanyols. Si hom pensava que els quatre anys de govern PSOE&Compromís amb el suport de Podem havien valgut per recuperar dignitat, personalitat o valencianisme, ahir va esvair qualsevol dubte. Perquè fer-nos coincidir amb espanya, en un jorn electoral, no és només diluir-nos a consciència, és voler fer-nos casar amb el pitjor dels estats d’Europa, ara mateix.

El que representa aquella casa, avui, és un model antidemocràtic, fallit i ineficaç, que malda entre clavegueres, jutges prevaricadors per damunt la democràcia i per damunt la voluntat popular, on els cossos de repressió, contra la llibertat i l’avenç polític i democràtic, encara juguen com en els anys setanta. Allò són governs incapaços del diàleg, o simplement impossibilitats per a la modernitat, perquè espanya s’ofega en la pròpia merda.

El mirall de l’estructura espanyola és aquell judici —no n’hi ha res més visible que represente els valors espanyols més profunds—, aquells fiscals de discurs patètic, jutges vestits de quaresma, repressió a la democràcia… És allò a què ens volen assimilar? Doncs l’assimilació que significa la decisió del president de la Generalitat valenciana és un despropòsit: una inconsciència ben inútil —el raonament que va explicar anit a la televisió valenciana era, més enllà de pobre, mediocre i inconsistent. Almenys per als valencians que aspirem a un model de país i de futur més digne.

Tractar-nos de valencianets des de la màxima institució dels valencians, MH president, és tornar als dies caducs del marc mental espanyol. És tractar-nos fins i tot amb menyspreu, pensar que allò que passa a Espanya és per damunt d’allò que ens passa només als valencians. Malgrat el tarannà submís que la decisió representa. Fóra com pensar en els valencians com una societat menor, que necessita anar de la mà, guiada voluntàriament i conscient, cap al mateix fracàs que representa espanya. Com si no tinguérem ni majoria d’edat per decidir pel nostre compte, i per això els cal diluir la voluntat dels valencians, el dia que haurem de triar les Corts i per tant el govern, camuflats en aquella cofurna del 155, que no és sinó la política d’extrema dreta que fa uns anys s’hi ha ensenyorit tan descaradament: pp, c’s, psoe i fins i tot podemos…

Hom pensa que si durant quatre anys no ens han volgut connectar a TV3 o a IB3, el govern del PSOE i de Compromís, no només és perquè aquelles televisions són en català, i un altre model de mitjans que poc tenen res a veure amb la selva mediàtica tan rància d’espanya. La llengua era l’excusa, al capdavall. No ens han connectat a Catalunya i a les Illes perquè allò significava un altra marc mental, que ens lligava a una altra concepció geogràfica i de país.

Ens han volgut fer creure que el govern de Botànic és la millor de les possibilitats a la qual podem aspirar, els valencians. Fer-nos creure que més enllà no n’hi ha res mes. Res que a ells els convinga, políticament, i entengueu políticament amb tota la mala llet del terme. I per reblar-ho, perquè no ens quede cap dubte, els valencians també votarem el mateix dia que els espanyols, per decisió del PSOE d’espanya.

Ni en això no hem pogut decidir, benvolgut Ximo i amics del Botànic. Segons el MH anit, la raó de pes és frenar l’extrema dreta. Tant se val que les taronges valencianes pengen dels arbres, que el camp valencià siga un bonyigo, que la sanitat no tinga recursos, que  l’escola encara l’empeny el coratge dels mestres, que les infrastructures hagen envellit, tant se val, que espanya ens haja fet passar quatre anys amb quatre xavos i morts de gana…

Allò màxim a què aspirem, segons l’oncle Ximo, és votar allò que diran les televisions d’espanya. I valencianet l’últim.

A TV3 també n’hi ha inútils

Ves que els valencians, milers de valencians, no tots els valencians, vam lluitar per TV3, per aquella casa-televisió que era professional, culta, diferent a tantes televisions com havíem vist. Parle del 3/24, del 33, de la ràdio, i sobretot d’uns quants periodistes que van fer escola, entre més el Puyal, per exemple. Els valencians defensàvem aquella televisió com un símbol per la llengua, però també per la llibertat, per la professionalitat, per com alguns documentals i una part de les notícies podien ser diferents, almenys diferents a com ens les explicaven una majoria de mitjans. Ens vam aferrar a la defensa d’aquella casa com si fos la nostra casa, per bé que sabíem els errors de cada dia, i tan poc com estimava aquella TV els valencians. De l’un costat, el marc mental era massa vegades l’espanyol, com ara, i si comparem el temps que dedicava als valencians, a València, al país valencià, no passava d’uns segons, el dia que n’informava alguna cosa. Potser que ens dedicava el mateix temps que a Càceres, per posar un exemple, però nosaltres féiem força, lluita, símbol, perquè ens véiem en un futur proper amb un model més professional. la televisió dels valencians no va arribar mai a fer-li ombra, ben al contrari, s’esforçava  a empitjorar cada dia, a allunyar-se cada vegada més d’aquell model.

No, no era la nostra, la TV3, ni abans ni ara, però ens ho volíem creure que sí. I això que ha passat avui, o ahir, aquesta autocensura imposada contra Catalunya, no és una cosa nova. Sembla que el director valencià, Vicent Sanchis, no puga fer res més, perquè no em crec que no vulga fer res més. Aquella casa, la TV3 convida tots de gent del pp a tertúlies i més programes, militants d’un partir criminal, corrupte i fals, que com altres polítics i altres membres d’uns altres partits, no han parat de mentir, i sobretot d’insultar institucions i persones. No han parat, el pp, C’s i PSOE d’atacar la llengua, l’escola, fins i tot la sanitat… Ho veiem cada dia, d’uns anys ençà, que tot d’inútils i corruptes i mentiders poden passar per aquella casa amb la falsa teoria que cal diversitat, pluralitat, democràcia, en la participació i decisió dels mitjans. Ja ho he dit: marc mental espanyol, que voldria fer passar idiotesa per ètica, mediocritat per diversitat, provincianisme per modernitat. Sí, tot això és TV3 també, els últims i els primers anys, una empresa tan grossa que és impossible de controlar des de la democràcia que defensa la República Catalana, som si ja estigués intervinguda des de dins, com si ella mateix s’autoapliqués un 155 intern, contra la llibertat i la democràcia. Si fa no fa com una majoria de mossos que fan siroll d’espanyols i actuen amb uns modos espanyols en aplicar la violència i l’agressió gratuïta. Un altre monstre incontrolat, potser.

I ves que una metàfora sobre la prostitució política de C’s, com si hagués sigut del pp o del psoe, que no oblideu que són partits que han preferit agredir que dialogar (prostitució sense embuts i sense metàfora), ha fet decidir a TV3 de castigar la llibertat d’expressió en canvi de voler aparentar de ser més puritants que la maedéu de la figa rapà. Igualment beats, i inútils.

Ai, si n’hi ha feina encara a la república, sinyor, i com paguem que molts liders siguen a l’exili o tancats, mentre espanya pega, ens pega i ens roba, en canvi que molts inútils continuen llepant i vivint a casa nostra, amb aquell marc mental tan borbó i botifler.

Arrimadas i la batalla de València

La mona Arrimadas —si el qualificatiu fóra banal només—, volia emular aquella altra histèrica valenciana que va ser directora del diari las provincias, fa una trenta d’anys: las provincias era un fulletó de l’extrema dreta espanyola, d’herència franquista, que va encendre la violència i l ‘agressió pels carrers de València durant la Transició. L’objectiu era aterrar el valencianisme, la identitat dels valencians i ficar-nos la por al cos: i ho van aconseguir, fins a l’extrem de l’assassinat i les bombes a Fuster i Sanchis Guarner. Tota aquella violència atiada pel diari, els broseta de torn, l’abril martorell, i altres esguerros de la política, van ser consentits amb total impunitat. Els atemptats mai no s’investigaven i n’hi havia que apuntaven directament a les clavegueres de l’estat, també consentides i pagades amb diner públic.

La inútil Arrimadas, si fa no fa, pretén encendre la violència a Catalunya, mostra d’una mediocritat i una qualitat humana tan baixa que ella mateix sembla que ni mesura, pobra, per tan poca atenció com aconsegueix, malgrat que els mitjans li van al darrere, i atien amb diners i publicitat la idiotesa diària de la provocació. Intel·ligència zero en canvi de l’insult, l’amenaça i la histèria. Si fa no fa com aquella mala peça valenciana que vam patir durant tants anys a València, contra la democràcia, contra la intel·ligència i contra els valencians que reclamaven més llibertat i més democràcia.

Sens dubte que totes dues bruixotes de la violència i l’amenaça rebien molts recursos per fer allò que feien, i van aconseguir de fer forat tant ací a València (la violència permesa d’aquella escola encara dura) com també n’ha fet a Catalunya: la mostra són uns quants mossos actuant de matons i fatxendes, emparats en els seus uniformes i les armes de la violència que els permet el conseller, són també els models de l’insult, l’amenaça dins el parlament català, que mai no havia tingut aqueixa mala jeia, ni uns modos primitius que cercaven fer de pinxos, com si allò fora una cosa entre bandes de carrer que s’hagueren d’estomacar, si ella treia aquella carassa de mala persona que fa tanta angúnia. Pobra.

A mi l’Arrimadas em recorda aquella pseudoperiodista consentida i impune, que usava el diari per atiar foc i flama en favor de l’espanyolisme més caspós i contra qualsevol tret valencià que es volgués reivindicar o normalitzar, com la llengua, la cultura o el nom de país valencià.

MariaConsuelo deia: el terme País Valencià no existeix, és espanya. Arrimadas diu, la República catalana no existeix, és espanya. Tanta similitud entre primats, violents i agressius, no serà una casualitat, sinó una plaga enviada per déu totpoderós per fer-nos pagar els pecats que provoquen els mossos que fan d’espanyols.

El mateix diari la va fer al carrer, MariaConsuelo, perquè ja no li treia el rendiment. Ara, havia fet més mal que una pedregà, la pelleringa. Pel que sembla, a l’Arrimadas també la faran fora de Catalunya, la trauran a passejar per Espanya… És el nivell!

Espanya jutja la democràcia, però no Irene Lozano (4)

Irene Lozano diu que l’1d’Octubre vam viure una violació. Aqueixa dona és secretària d’estat espanyola, així que no voldrà que ens en burlem, de la seua capacitat moral i professional, i ens acusarà de masclistes si riem d’allò que diu, per ensenyar com són les orelles de ruc que vesteix. No he dit mamelles, Irene, ni intel·ligència, ara, però faré ús la vara de mesurar ajustada a la capacitat d’una dona triada per a un càrrec de responsabilitat, de no ser que l’estat que representa siga una pandereta i ser-ne secretària fer de florero per justificar els milers d’euros que supose et pagaran per fer riure els amos, aquests sí, molt mascles.
Jo vaig ser a Alcanar aquell dia, a les Cases i després a Alcanar. Havíem pujat uns quants amics i li puc dir que no només no van violar ningú, sinó que la joia, l’alegria i el goig que vivia tanta gent mentre participava de la festa d’un referèndum el voldria també per als valencians, demà mateix: homes i dones de tota condició i edat van seure davant el col·legi on votaven i el van defensar com es defensa la vida, fins i tot quan van dir que els agressors, la polícia espanyola, venia a robar les urnes. I li puc dir que ja havíem vist les imatges el matí a Sant Carles, però la dignitat era per damunt la por i el neguit. I sort vam tenir que els energúmens no van venir, i el dia va continuar joiós i alegre.

A Alcanar, arribaven els autobusos amb la gent que no havia pogut votar al seu poble, per la violència feixista de la policia, i no veuràs com festejàvem cada arribada. Comparar aquell dia que vaig viure amb una violació no només és falsejar què va passar, no només és mentir, és agafar una posició indefensable, tan falsa com inútil, perquè més de tres milions de catalans, si no n’eren més –entre els que van votar i els que ho van veure sense poder votar–, van viure un dia per a la història, només romput i violentat per l’agressió dels cossos policials espanyols.

Benvolguda Irene Lozano, secretària d’estat, moltes dones són violades cada dia, agredides, amenaçades, i n’estic segur que cadascuna d’elles canviaria l’experiència viscuda de la violació per un gram, un minut, un segon, del goig que jo vaig viure aquell 1 d’Octubre a Alcanar.

Ara, si l’estat ha de continuar fent trampa, i les secretàries d’estat cobren per ordir mentides contra la intel·ligència, ja em permetrà que me’n riga i me’n burle, del seu estat i de qui el representa amb tan males arts. Els coeficients intel·lectuals no milloren amb els títols ni amb els nombraments, xiqueta!

[continuarà]

Espanya jutja la democràcia, però no els criminals del pp (3)

Un altre president de la generalitat valenciana, l’eduardo Z., és el principal criminal d’una conxorxa per robar diners públics i enviar-los a paradisos fiscals. Només per ell i que s’haja pogut comptabilitzar en aquest cas, més de 10 milions d’euros. Això és, cap dels presidents del pp i dels seus consellers (!) no s’ha salvat de la corrupció criminal que va governar els valencians durant vint-i-cinc anys. Cap ni un. Els beats dels Cotino menys encara, que no ho oblideu, el frarot ja era criminal quan feia de cap de policia a València, i va continuar delinquint de president del parlament valencià, fins i tot el dia que va plantar un Sant Crist on havia de dir democràcia i llibertat. El beat Cotino volia tapar com era el seu infern particular, robar i anar a missa el mateix dia, atiant la religió dins la política, dins les Corts valencianes però, sobretot, dins el calaix del diner públic, on ficava la mà el pp, per no dir la llengua i el piu també.

Què per què no han il·legalitzat encara el PP, aquesta merda de partit corrupte criminal,  amb el major nombre de delinqüents, imputats, gànsters i mafiosos? Doncs perquè ells són els jutges, els fiscals, la claveguera, la policia, la gc, fins i tot s’atreveixen a dir que són qui han portat a madrit el judici contra la democràcia catalana… Ho diuen i s’omplin la boca: ves si han de tapar clots de ruïna i perdició i desviar milions de mirades perquè no els reclamen responsabilitats.

I el Suprem?, i el constitucional?, i l’Audiència?, i tota aqueixa opereta de jutges amb medalla de nexpresso?, i els milers de jutges corruptes i prevaricadors que han fet la vista grossa durant tants anys, davant aital escàndol de corrupció continuada, com és que encara volen fer creure que defensen la justícia, o l’equitat, o quina merda es pensen que ens mamem?

Si els permeten de continuar en la política, en la vida pública, en llibertat fins i tot, a cada militant d’aqueix partit, si són delinqüents fins a la medul·la, és per la connivència, i perquè l’enruna és tan profunda i densa que ells mateix ja ho tapen, la colla del 155, ells es perdonen, es reparteixen, intercanvien comptes, viatges, luxes, cromos, càrrecs, crims, en canvi de surar en la merda que ells mateix han cagat durant tants anys: d’Aznar a Casado, de Pons a Blasco, de Rita a Fabra, ens han governat sense excepció professionals de la delinqüència encarregats de podrir la democràcia, la justícia, la premsa, la política…

És el feixisme, companys, que no se n’ha anat mai i ara té organitzat aquest festival al Suprem, perquè tots els marchena de torn pixen a l’entorn i no entorn marcant el territori on la democràcia no penetrarà mai. Sort que el nostre horitzó fa temps que ja no és espanya, ves si fa anys, ni la seua violència, ni tantes mentides com els consenten els copartíceps del sidral d’aquell ranxo, que ells es creuen nació. La mediocritat i el crim només s’aguanta amb la dictadura, i d’això en saben, i tant que en saben, els espanyols. .

[continuarà]