Valencians, el nostre país serà independent o no serà (1)

Hom podria pensar que espanya farà un pas al costat, que despertarà del malson que va construint, contra la democràcia; que dirà prou. Home, tota sencera, espanya?, tot l’estat, potser que no, que no farà un pas al costat, això és, que no acceptarà la democràcia com qui demostra seny, civilització, dignitat. No. Un pas al costat perquè els ciutadans siguen qui tenen el poder —el poble, uiii, quina por—, fóra com demanar massa intel·ligència. Massa. I sobretot, fóra deixar de tenir molts privilegis, unes quantes famílies de creminals.

D’entre els regals de reis, el llibre quadern que ha editat 3i4 sobre “el dret d’autodeterminació de les nacions” un dels treballs de Lenin, sembla que siga un document envellit, d’un altre segle, però és nou i gairebé innovador, per a una gran part dels habitants de l’estat espanyol, que, sens dubte, haurien de llegir més. El nostre índex lector no és de tirar coets. I ja ho deia aquell president americà, que l’índex lector és directament proporcional al nivell de democràcia. En canvi, l’índex de telefem també és proporcional a l’índex d’ignorància i submissió política.

Segons el curador d’aquest llibre petit, breu, però dens, Pelai Pagès, per a Lenin l’autodeterminació dels pobles era un dret democràtic. Negar la llibertat d’autodeterminació era defensar els privilegis de la nació dominant, dels mètodes policials, en detriment dels mètodes democràtics. Uii, això sembla escrit a posta per a nosaltres —els valencians.

Segons Lenin, res no endarrerix més el desenvolupament com la injustícia i el menyspreu nacional. I què fa espanya, amb els valencians?, com justifica les retallades del pressupost, l’arbitrarietat amb la quals ens tracta?, per què ens castiga fiscalment, expressament als valencians?, per què ataca la nostra escola?, per què vol carregar-se la nostra sanitat?, qui és el govern espanyol per convertir-se en enemic de ningú?, potser no ens considera d’ells?, no som els mateixos? Aaahh.

—Què vol dir autodeterminació de les nacions?, doncs implica la separació política d’aquests nacions d’òrgans nacionals aliens (jo afegiria poc amistosos i que et tracten malament), i la formació d’un estat nacional independent. I no passa res més, però res de res. Continues vivint, treballant per viure, passejant, llegint, estimant els teus, anant de vacances, fins i tot menjant-te la paella els diumenges. Els tarongers continuaran fent taronges, la cooperativa de Bétera no acabarà de despegar, el metro a Bétera tindrà via única, malgrat que pagarem el bitllet més car, i en general tot continuarà si fa no fa, però… tindrem la llibertat de decidir què farem. Perquè en tenim dret, valencians.

 

 

 

Comence l’any a l’escola amb els fusterians

Pensem com podem fer l’escola més democràtica, els mestres? Una escola més imparcial, fins i tot més intolerant contra la injustícia, contra l’insult, contra la manca de dignitat? Ho pensem, els mestres, com l’escola ha de bastir el futur democràtic d’una república?

Ara n’hi ha uns quants polítics que volen entrar a l’escola amb les seues dèries i patologies. No diuen, “llegim, mestres, preparem-nos per ajudar els xiquets, per facilitar-los l’entrada al coneixement!”. En realitat, n’hi ha polítics maldestres que volen pegar contra l’escola, com ho van fer l’1 d’octubre de 2017, amb una violència que era una lliçó del que no s’hauria de fer mai. A espanya això és el model de l’acció política, un model impune i legalitzat per la màfia judicial. N’hi ha qui defensa amb impunitat proclamar-ho: ataqueu l’escola!

La pedagogia franquista ve d’ací, per això es van acarnissar contra els mestres: matar els mestres, baixar les finestres i les persianes i deixar l’escola fosca. N’hi ha més exemples. Ahir, a València, la tolerància policial davant una acció feixista farcida de càntics xenòfobs, semblava una acció inaudita, de braços caiguts de la llei, on la seguretat policial tolera el feixisme, si no és que l’atia. Ahir allò de València representava un altre insult a la democràcia, que no és casualitat quants en van, autoritzats pel govern espanyol. Espanya és una provocació constant amb himnes de por i d’odi. Ens han intervingut l’economia, els comptes, allò que podem decidir econòmicament. Si encara no han pogut decidir què podem dir i que no, ens atien comandos feixistes per posar la por al cos de la gent, si ens decantem per la llibertat, per l’expressió lliure, per la democràcia.

M.Rajoy representa ara aquell crit “mori la intel·ligència”. Representa la mediocritat política. Una vergonya. Així que he començat avui l’escola amb una activitat de lectura lliure, perquè llegiren els xiquets. Ep, tothom a la biblioteca a llegir! Trieu un llibre i llegiu.

I ara vindrà la segona part, de la lectura, xiquets, però un text que us llegirà el mestre…

A partir d’una lectura de Jem Cabanes a l’Ateneu de Bétera, ens vam decidir per comprar el llibre “Nosaltres, els fusterians” que ha editat Perifèric. El text que Cabanes havia triat era ‘Ell ho sabia’, on l’escriptora Raquel Ricart recorda detalls d’una història de vida, el dia que Fuster va publicar ‘Nosaltres els valencians’. Entre més arguments, l’escriptora explica perquè escriu en valencià, i com li fa mal que ningú li demane per què ho fa, en la seua llengua. Però, ai, segons Raquel Ricart, la resposta no es troba en les paraules, sinó al voltant i darrere de les paraules. Ella ho sap, com Fuster, per què. I n’hi ha que no ho podran saber mai.

No us perdeu el relat d’una mare, un tros de carta d’una mare a la seua filla escriptora:

“La mare Angelika Schrobsdorff, una escriptora alemanya que va viure refugiada a Sofia de 1939 a 1947, escriu: “No m’entra al cap que algú es puga expressar tal com és en llengua que no siga la materna, perquè estem íntimament lligats al nostre idioma. Més que cap altra cosa, és una expressió de la personalitat, de la mateixa manera que més que cap altra cosa és la clau per accedir a un poble i a la seua cultura. El vocabulari i la gramàtica es poden aprendre, és clar, però el que hi ha al voltant i darrere de les paraules, mai. Per tant, si canviem el nostre idioma per un altre, no ens convertim també en una altra persona?”

Sí, aquest relat de Raquel ja pagava el llibre de Nosaltres els fusterians, però ves que ella també xarra en l’altre llibre, Nosaltres, les fusterianes

[…]

Reis, reixos, militars i jutges

Una ministra espanyola diu que els militars estaven preparats per atacar Catalunya: literalment, per al que fes falta, ha dit. I s’ha quedat ampla, amb la complaença de l’heroïcitat: l’amenaça de la sang, contra gent pacífica i democràtica, per ella és com un triomf, només de pensar-ho. Aqueix és el nivell, l’estil: això ho ha confessat públicament després de l’arbitrarietat judicial d’ahir, del terror penal que representa que és tot plegat a l’estat: govern, parlament, justícia, policia, militars i, no ho oblidem, església. Aquest últims ja ho havien dit, que en sentir-te independentista no podies ser bon cristià…

L’amenaça militar és el màxim de diàleg que poden oferir, ells. La confrontació bèl·lica, contra homes i dones pacífics. Ací rau tota la seua democràcia, totes les idees i el màxim de filosofia. Ben concentrat: una pistola.

Això és: la caverna de la prehistòria és el màxim que poden arribar a ser, en el segle XXI, a espanya.

A partir d’ací, les idees i l’acció.

[…]

Fuster tenia raó, professor Viciano

Un llibre de l’historiador Pau Viciano posa Fuster a primera línia del debat valencià, si és que mai el mestre l’havia abandonada, la primera línia. I el posa davant nostre en un petit assaig de cent pàgines perquè l’aplicació del 155 contra els valencians no és casual. El feixisme furibund de Montoro i Zoido, de l’incívic i anònim M.Rajoy, posa dalt de tot la gran decisió que hauran de prendre molts valencians encara:

—Aposta vosté per una província valenciana sotmesa i arruïnada (en realitat tres províncies), o s’aventura a abandonar la casa d’orfes que representa viure a espanya?

En una casa d’orfes ja saben vostés que no n’hi ha pares, n’hi ha funcionaris o pitjor, guàrdies, colps, robatoris i corrupció a escala vital.

—Què, ja s’hi han decidit?

“Les idees de Fuster continuen semblant tan perilloses”, diu Pau Viciano, com el primer dia, i per això aquells mosqueters franquistes ens collen l’economia, ens insulten la dignitat i ens assalten l’escola o els hospitals. Política i judicialment (el terror judicial espanyol és de la pel·lícula els morts vivents), si seguiu el fil del professor de dret penal Toni Llabrés sabreu perquè.
Per què Joan Fuster encara és demonitzat? La realitat espanyola supera la ficció que proposava Fuster en els anys seixanta. La batalla de València dels setanta és ara protagonitzada per un govern espanyol que capitaneja el setge i el vesteix d’una legalitat criminal. A espanya voldrien que fórem una província servil, agenollada, vergonyosament lliurada als excessos que dicta un dels estats més rancis de la història de la civilització. I com a espanya veuen signes que les coses no són tan submises, envien violència i jutges, contra els valencians. I els tres idiotes ja citats.

Diu el professor Viciano que la realitat que va descriure el mestre Fuster no és la mateixa que vivim, malgrat tants paral·lelismes: moltes de les deficiències hi són, i avui com ahir, els valencians no som un país normal. Açò últim fa més mal que res, sens dubte. Perquè vol dir que els valencians no som normals. Bé, sí, potser n’hi ha excepcions, però no gaires (no renyiu per això, que és broma).

Fuster és perillós, fins i tot més perillós ara, vint-i-cinc anys després de mort, que no quan va escriure Nosaltres els valencians. I el perill, segons l’espanya més rància i feixista, és que el País Valencià serà d’ací a poc major d’edat per a independitzar-se. Sí senyors, no en tinguen dubte. N’hi ha prou indicadors valencians que apunten a un salt endavant valencià que ni molts valencians no saben veure, encara. Temps. En canvi, l’atac furibund d’Espanya no amaga allò que ells ja dominen: València ha despertat i no vol continuar governada per inútils, estrangers i mediocres. Perquè arribarà el dia que el País Valencià també tindrà una majoria sobirana.

—Que bé que és l’1 i som més aprop.

 

Per què Fuster tenia raó, Pau Viciano, edicions 3i4, València, 2017

 

 

 

 

“Alícia en tribunals de meravelles”

Article d’Antoni Llabrés, professor titular de dret penal a la Universitat de València, publicat a l’AraBalears.

Intro. “En fer servir jo una paraula —digué en Gep Boterut amb un to de veu més aviat desdenyós—, vol dir exactament el que jo decidesc que digui, ni més ni pus. —La qüestió és si pots fer que les paraules signifiquin tantes coses diferents —replicà n’Alícia. —La qüestió és saber qui mana; amb això n’hi ha prou —clogué la discussió en Gep Boterut” (A través del mirall i el que n’Alícia hi trobà, Lewis Carroll, 1871).

El principi de legalitat té el seu origen en la filosofia liberal de la Il·lustració i representa la materialització dels valors fonamentals que acompanyen l’ideal de l’estat de dret. En matèria penal sol expressar-se –en la formulació clàssica de Feuerbach– a través de l’aforisme ‘nullum crimen, nulla poena sine lege’. És a dir: no es pot castigar ningú per una conducta que no constitueixi delicte segons una llei anterior a la seva realització. I és que la noció de previsibilitat esdevé fonamental en aquest context: qualsevol ciutadà té el dret de poder calcular les conseqüències negatives que li puguin reportar els seus actes. Només així pot considerar-se servada la seguretat jurídica. I d’aquest principi, que és el més important d’entre els que limiten la potestat punitiva estatal (el ‘ius puniendi’), se’n deriva tant una exigència per al legislador (que haurà de fer el màxim esforç possible per a delimitar amb claredat i precisió què és delicte i què no ho és, deixant la discrecionalitat de l’intèrpret reduïda al mínim possible –manament de taxativitat–), com també per als jutges i tribunals (que no podran aplicar la llei penal a fets que no s’hi comprenen expressament, tot desbordant el seu tenor literal i estrafent-la de tal manera que n’acaben creant una altra de nova –prohibició d’analogia–).

En la causa per delicte de rebel·lió, entre més, contra els principals dirigents del procés independentista català, es fa servir un concepte inusitat de ‘violència’, que s’estendria fins i tot als casos en què es fa “ostentación de una fuerza y se muestra la disposición a usarla” (interlocutòria del Tribunal Suprem del 9 de novembre). Contra aquesta interpretació inacceptable, cal remarcar que la ‘violència’ de què es parla en l’article 472 del Codi penal (‘aquells que s’alcin ‘violentament’ i públicament’) només pot identificar-se amb una violència física contra les persones, i això perquè quan el legislador pretén incriminar la comissió de conductes per altres mitjans, com la intimidació (violència psíquica) o la força en les coses, ho fa expressament. És més, hi ha bones raons per considerar que, en la rebel·lió, hi ha de concórrer una violència de caràcter armat. En la sentència del Tribunal Constitucional 199/1987 s’afirma que “por definición, la rebelión se realiza por un grupo que tiene el propósito de uso ilegítimo de armas de guerra o explosivos, con una finalidad de producir la destrucción o eversión del orden constitucional”, i per aquesta raó es considera constitucional la parificació, a l’efecte de restricció de drets fonamentals, entre activitats terroristes i rebels i es justifica l’elevadíssim marc penològic que reben un i altre grup de delictes. I, sobretot i per reblar el clau, és imprescindible que la violència sigui real i efectiva, no merament potencial (“podrían haberse servido … de una eventual explosión social”): es respon penalment per allò que s’ha fet, no per allò que es pugui arribar a fer.

Doncs bé, si per alguna cosa s’ha caracteritzat el procés independentista ha estat per l’insòlit grau de civisme que han demostrat els milers de persones que s’han mobilitzat aquests darrers anys pels carrers i places de Catalunya. El Tribunal Suprem mateix consigna que en el document ‘EnfoCATs’, al qual atribueix un paper decisiu en els esdeveniments judicialitzats, s’expressava que “las movilizaciones públicas habían de ser siempre pacíficas”, i no té més remei que acceptar que “resulta evidente que el civismo acompañó a las decenas de miles de ciudadanos que se movilizaron ante los numerosos llamamientos públicos que recibieron”. Per això resulta inexplicable –llevat que es duguin les cucales rojigualdas posades– considerar que hi concorre la ‘violència’ pròpia del delicte de rebel·lió i que els encausats –principalment els que encara continuen en presó provisional– hi haurien realitzat “aportaciones directamente vinculadas a una explosión violenta” (interlocutòria del 4 de desembre).

Més d’un centenar de professors de Dret penal, pertanyents a gairebé la totalitat d’universitats de l’Estat i de posicions ideològiques i adscripcions nacionals diverses, ens hem manifestat públicament en contra d’aquesta interpretació del delicte de rebel·lió (a través del document ‘Legalidad penal y proceso independentista’, fàcilment accessible a les xarxes). Cap acadèmic de la disciplina –cap ni un–, en canvi, ha avalat l’extravagant comprensió de la figura delictiva que se sosté en aquest procediment. I així estam: quan s’esvaeix el consens al voltant del significat de les paraules de la llei, desapareix la seguretat jurídica, comença l’arbitrarietat i s’acaba sumit en el terror penal.

Final. “Deixau que el jurat pugui deliberar sobre el veredicte —digué el Rei per enèsima vegada aquell dia. —No, no: la condemna primer, després el veredicte! —protestà la Reina. —Quin doi, això de dictar primer la condemna! —replicà n’Alícia, tot cridant.—Tu calla! —l’escridassà la Reina, envermellint. —No em dóna la gana! —xisclà n’Alícia. —Que li tallin el cap! —digué la Reina, cridant tant com va poder” (‘N’Alícia en terra de meravelles’, Lewis Carroll, 1865).

 

I què fa la reina, vull dir espanya?, més feixisme, més feixisme contra la democràcia; feixisme contra les eleccions del 21 de desembre, contra la generalitat de dalt i la de baix, contra els homes honestos; més amenaces, més restriccions, més intervenció de les economies perquè espanya aplica la lliçó que millor coneix, que sembla l’única que sap fer, l’única amb la qual se sent tan còmoda; feixisme del gros contra regidors, contra els mestres, contra innocents, contra les economies, en canvi de perdonar corruptes, condemnats, borbons o polítics del pp que han saquejat espanya mateix.

—Que els tallen el cap! —clamaria M.Rajoy, Montoro o Zoido… I es quedarien amples, i tranquils, per continuar delinquint.

Post: aquesta versió d’Alícia en terra de meravelles és una traducció de Josep Carner, que és un doll de llengua, de cultura, de saviesa, d’aprendre…

Poca-solta Zoido, li diré una cosa…

Ens han pujat el rebut de la llum. Paguem un preu creminal. Corrupte. De fet, com que som una monarquia platanera, paguem preus abusius per serveis molts dolents. Però cal regalar milions d’euros als amigots del pp i el psoe, i això ho fan legal a través dels serveis privats que ens fan pagar. Paguem i callem, ens amenacen i callem. Les empresotes íbex són en mans de quinquis i creminals, de professionals de la corrupció, i els polítics callen i paren la butxaca. Així va el negociot a espanya, en aquest estat governat per ja sabem qui. Zoido, l’altre Baretta fet menistre, amenaça de més presoners, de més corrupció, de menys democràcia… Pugen el rebut de la llum, del gas, de les autopistes, de la benzina, ho posen tot a peu indecent per pagar, per xuclar, per llepar, i Baretta Zoido amenaça amb més presoners polítics; la mà dura és contra els innocents no contra les empreses corruptes. No van contra els corruptes del seu partit. No… És Nadal, el segon dia de Nadal, un dia perfecte per continuar robant-nos, amenaçant-nos, insultant-nos. Encara som a mans de poca-soltes i pocavergonyes. Sort que demà obrim la fira de llibres a l’Ateneu, i vindran milers de lectors a veure les novetats que hem portat enguany. I els mestres, els mestres vindran a carregar el sac dels llibres, a omplir les lleixes noves de casa, a llegir, triar, remenar allò que després recomanaran als seus alumnes.

Malgrat els poca-soltes, és Nadal, que és esperança i és república. Ara comence la lectura dels contes de la improbable vida de Joan Fuster, ai… Demà us diré alguna cosa. A Bétera s’ha girat un vent lleig, molt lleig. A veure si s’emporta tants de corruptes com volen robar-nos. El Baretta, el Zoido, el 155, Montoro, la intervenció contra els valencians… Demà ja us diré algun cosa nova.

La fira de llibres a Bétera (4): nit de Nadal

“La llibertat per Nadal depén també dels jutges i la connivència amb un estat governat per creminals: l’herència franquista durarà cent anys, fins que no ens independitzem almenys.”

Els mitjans espanols s’han enfadat perquè TV3 ha relegat el discurs del borbó a un canal de menor audiència. Jo em demane perquè caram l’han de retransmetre, un discurs que atacarà el catalans, una altra vegada, com ja ho va fer en l’últim discurs, aquest borbó de la ratlla dels borbons creminals. L’error és passar-lo per qualsevol canal, perquè això implica submissió, justament ara que la majoria independentista ha donat suport a la República, i aquell govern i estat que representa el borbó ni han acceptat que han perdut, ni han demanat perdó per tant de mal com han fet, o que fan, que damunt encara tenen en presó quatre homes honestos. Perquè aquest estat nadalenc empresona i castiga per les idees, no pels crims. Pels crims, el PP de M.Rajoy hauria de ser en presó fa anys. Però ca, aquesta justícia conspira contra catalunya, en canvi de perdonar feixistes i gentola del pp.

Nit de Nadal, que ja tenim l’arbre plantat amb tot de llaços grocs, i la fira apunt d’obrir el tercer dia: potser que no vindrà ningú a comprar llibres, però obrirem per saludar els amics. Encendrem el foc, menjarem torrons i posarem nadales: llibertat! llibertat!, cantaran els pastors, llibertat i democràcia! Sobretot aquests Nadals que n’hi ha tantes famílies que no ho podran celebrar. Un altre Nadal sense Televisió ni pròpia ni germana, sense senyal, i ara sense l’autonomia necessària per decidir sobre els nostres comptes.

El feixista Montoro ha intervingut la hisenda valenciana, mentre el MH Ximo Puig dóna suport al PP i al 155. Ai, pobre, no tenen en compte ni els molt honorables, ni els de Morella ni els de Girona, tants els fa, als feixistes, els intervenen igualment siguen d’on siguen. Com que ells necessiten pagar les seues festotes, els borbons, els excessos, tanta policia, i les llibretes en negre, i els seus ambaixadors ricots, i els desastres que no sabem, i han de tapar tanta cosa, mos han d’intervenir. Nadal és una bona època, perquè tothom fa bona cara, somriu, mentre ens intervenen, mentre ens roben, mentre ens amenacen… Sí, Nadal ja amaga com va de podrida aqueixa casa del PP, el govern d’espanya, i la parafernàlia nadalenca…

A Bétera també n’han posada, de parafernàlia, llumets de carrer, que sembla que som de carnaval o de fira d’abril, però a andalusia, així ens han vestit el carrer, com una falla, no com un arbre de Nadal. N’hi ha que diu que ho troba bé, els comerciants, tanta o més llum. Ai, si n’hi hagués una miqueta d’estil, de sentit nadalenc.

—Llibertat! llibertat! canten els pastors.

A Suïssa també n’hi ha borbons exiliats: beuen xampany a  la salut de la llibertat que els han concedit els jutges, ca si els hauran enviat una cistellota i un bon asguilando! En aquesta cas sí que canten a Betlem pastorets…

La fira de llibres a Bétera (3): “llibretat!”

M’arriba a casa la revista de lletres “l’Illa” que publica edicions Bromera (per cert, que la manera com cuida aquesta editorial els mestres i l’escola, amb llibres de regals i bones lectures, no té preu). A contraportada, l’últim dels articles de la revista és del mestre Dídac Botella; porta el títol de “llibretat” i Dídac explica la història d’aquesta paraula pronunciada per Aroa, alumna de segon de primària. Us recomane de cercar la revista i llegir l’article, per l’emoció i el regal que significa treballar en una escola, malgrat com xuclen i demanen els xiquets. La metàfora, si m’ho permet el mestre amic, és com sap llegir i lligar una burla amb un aconseguiment d’èxit en favor d’algú que necessita d’aquesta creació dels mestres en el seu favor —ai, els alumnes quan trien algú per focalitzar dèries o fòbies. El cant final és en favor dels llibres i de la llibertat, d’ací aquesta nova paraula que ha inventat Aroa, llibre-tat!

Avui viurem el segon dia de la fira de llibres a l’Ateneu de Bétera: mestres, ja heu convidat els vostres alumnes a visitar fires, llibreries, biblioteques, aquest Nadal? Feu-ho. És en favor del país, dels alumnes, de la democràcia, i de la lectura. I si ho feu, no oblideu que nosaltres som a Bétera, a la plaça del Mercat, que és una plaça en obres, ara mateix, perquè l’ajuntament ha decidit de posar barreres a la cultura, involuntàriament. Com diu un altre mestre amic, res no és casual, amics, no és casual que Mercadona haja invertit tants milers d’euros en Ciutadans, perquè ens pegue pel serengue un nou feixisme carregat contra la democràcia i la llibertat. La tria de comprar en Mercadona també és una decisió ideològica, en favor del nou franquisme.

El segon dia de fira de llibres i de música, us oferirà 1.000 autors, llibres, novetats, còmics, àlbums infantils, poesia, i el caliu del foc i de la bona lectura.

—Què és una persona lliure?, demana el mestre als xiquets. Qui ens ajuda a a ser lliures?, Qui a raonar, pensar, aprendre…? Els llibres!

Ves si cal passar per aquesta fira i per altres fires…, pares, mares, oncles, porteu els xiquets a la biblioteca, a la llibreria del barri, a la fira de Bétera, i no cal portar-los a viure les mamonaes ximples i consumistes que ens volen vendre a cada cantonada.

Ahir, primer dia, el llibre més venut a la fira de Bétera va ser “La improbable vida de Joan Fuster”, de Tres i Quatre. A veure si tenim la sort que l’Ajuntament faça un pregó per la cultura, o que la ràdio diga res del nostre programa…

 

 

Els feixistes assalten la plaça a Picanya

Anit la plaça el País Valencià, a Picanya, va patir l’agressió feixista d’una colla d’intolerants. Anònims i covards. La pedra d’aquesta plaça és de les poques que conserva el nom original de País València, dels pocs pobles que en conserven la toponímia noble. El primer Consell valencià, després de la mort del dictador, va obrir la via democràtica al nostre país, i Picanya va ser el primer poble a demanar l’autonomia per l’article 151, quan era president de la Generalitat el MH Josep Lluís Albinyana, i per això va rebre Picanya el sobrenom d’honorable vila.
En retrocedir els Consells successius als atacs de la caverna política i mediàtica, la batalla de València, d’aquella espanya intolerant que encara ara torna a cuejar, Picanya es va mantenir fidel a la identitat, a la llengua, al nom del país i a la valencianització de places i carrers. Governada des d’aleshores pel pspv, ves si duen anys a l’ajuntament, han fet una aposta per la gestió, l’educació i l’atenció.
Però anit una colla de vàndals va dir que n’hi havia prou de convivència, que no en tenen prou amb els insults i les amenaces, que l’agressió també els eixirà gratuïta, diuen, si la veda feixista va barata, a preu de saldo.
El suport del psoe, i del pspv, al 155 de M.Rajoy —el pp de Bárcenas, Rato, Camps i la fórmula1, Fabra i l’aeroport de Castelló, Olivas i Bancaixa, les beates, l’aznar i la còrrua… Tota aquesta rastrera de polítics corruptes possibiliten l’agressió, si regna tanta impunitat i una amenaça directa a la democràcia.

—Per què portes un llaç groc, mestre?, em demanen a l’escola.

Perquè n’hi ha que són en presó per defensar els drets universals aprovats a l’ONU el 1948. A València i a espanya, encara vivim amenaçats, per violents i feixistes. I la democràcia ací ja no val un xavo. Per això, porte el llaç groc.

Els Intocables del PP

El pp és el partit polític més corrupte d’Europa. En canvi, encara és un partit legal a Espanya.
I a Europa?, com és que a Europa tampoc no els passa res, si ha sigut denunciat i multat diverses vegades per la pròpia Unió Europea, aquest partit, el PP? No en tenien prou amb els estudis internacionals, que l’acusen de partit de delinqüents? No? El partit ha sigut capaç de regalar premis a responsables europeus en canvi de sabó i agraïments verbals. No és prevaricació, això, en canvi de sabó i roba neta? Increïble i intocable.

Si un ciclista comet frau en dopar-se, ho paga internacionalment. No pot córrer enlloc, fins que no pena el càstig. Un atleta, un esportista… Ho paga car. Fins i tot una persona corrent, paga cara la delinqüència. En canvi, aquest partit, el PP, acusat d’això i d’allò, encausat multitud de vegades, amb tota l’escala de càrrecs possible imputada, des del president a l’ultim mono de la fila, ministres, regidors, alcaldes, diputats, parlamentaris…, tothom, tots els càrrecs que vulgueu afegir, són vius. Intocables.

Potser que havien negociat amb la justícia, abans de cometre els crims? Potser que sabien que no els passaria res? Si molts dels jutges són d’herència franquista, molts altres són família directa i uns altres han fet cursos i carrera a can pp… Què volíeu? Que ja van tenir la previsió de preparar una justícia afinada. I uns mitjans compensats. I una banca que els perdona, en canvi que els paguen les pèrdues amb diners públics, els nostres diners. I les grans empreses espanyoles, entrenades en robatoris grossos, poden tenir via lliure, en canvi que després els donen diners per a les campanyes, molts diners… Una carnaval de pp’s, jutges, banquers, empresaris, monarques, virreis, militars i bisbes, ahh els bisbes, diuen que si no ets del pp o similar no pots ser catòlic; sí, molt bona aquesta.

Malgrat un ferit o un lesionat, els del pp semblen intocables. Els intocables franquistes de l’espanya de sempre. No els podem comparar als Intouchables d’Elliot Ness perquè aquells eren en una pel·lícula i, justament, lluitaven contra la corrupció. El contrari que el pp, que és una realitat que no només ha negociat com corrompre l’estat sencer, amb còmplices i suports de tota mena, hooligans feixistes, sinó que ha afaiçonat lleis i interpretacions de la justícia per eixir-ne polit de manta delictes. I alhora fer-se ric. Sense fer-se rics el joc no era complet.

Ací els tenim, el pp, el partit complet, decidint, governant, robant, buidant les pensions, jugant-se el futur de milions de persones, corrompent la democràcia… Perquè són intocables. Però ho són, realment?