La llibertat, què collons serà?

“N’hi ha dos joves valencians que caminen per un carrer de València

i es troben un home més gran que camina en direcció contrària.

L’home vell els saluda amb el cap, i diu: «Bon dia, xicots. Com està la llibertat, avui?»

Ja sabeu com m’ha agradat de parafrasejar David Foster Wallace, enguany. Ja fa tres cursos que ho faig, des que vaig conèixer l’anècdota a través del professor Nuccio Ordine. Així que per entrenar els joves en la llibertat, contra el feixisme, el símil em valdrà de recurs, entre més coses. Sobretot per despertar les consciències i plantar la desobediència davant el militarisme i la incapacitat del govern espanyol i la seua banda de calaveres. Les calaveres ara pretenen de detenir la mestra Laura Borràs, en canvi d’adjudicar-li, o atribuir-li, unes quantes de les penalitats espanyoles de tot temps: ja sabem com roben els espanyols, a través de les institucions, presidents de govern, menistres, empresaris, jutges… Però com que amb això no en tenen prou, organitzen  contubernis i conxorxen contra qui els pot plantar cara: pensen uns fets, inventen unes proves, adjudiquen un paper a cada calavera i ja tenim ordida la nova representació contra la llibertat. Contra els catalans, els valencians, o qui vulga plantar-los cara.

Supose que, com els peixos de Wallace, els dos joves continuaran caminant sense reparar en la pregunta. Els joves, com els mestres, o com els llauradors, o com una majoria d’homes i dones d’aquest arraval, han sigut adotzenats perquè es pensen en el millor dels mons. La incapacitat espanyola els ha endormit l’esperit, o encara els ha despertat un major aborregament en favor de la violència i l’amenaça, ves a saber pobres, en quin estat els haurà deixat tanta inoculació. Molts s’hi han tornat còmplices en submissió.

Avui tancaré, aquesta introducció dels espanyols contra la llibertat, amb un altre exemple tan habitual que, els peixos, vull dir els joves, no veuen de cap manera: Netflix ha rebut uns milions d’euros per traduir, doblar o subtitular sèries i pel·lícules a l’espanyol. Molts milions a fons perdut del clavegueram espanyol que paguem tots —potser que del pot del robatori, com ça!— en canvi, Netflix, dels milers de films i sèries i programes, només en deixarà veure en espanyol sis o set. La resta, si volen vostés, els hauran de veure en valencià. Això o apagueu la televisió.

—Què, joves, ja heu descobert on és l’errada?

Però els joves encara es demanen què és la llibertat, i si mai vam tenir res a veure amb els drets humans, si aquella institució, l’ONU, cada any presenta unes quantes denúncies contra l’estat espanyol, per feixista i calavera.

El feixisme espanyol que ens va calant

Presos polítics, joves empresonats per al goig dels jutges, cantants, músics, poetes o mestres perseguits, exiliats… I tothom anem fent vida, com si aquest viure feixista que se’ns ha enfeltrit a la pell fóra normal. Un viure normal que tolera el feixisme, en qualsevol dels seus graus o nivells o maneres d’expressió.

Tant se val l’ONU, o els informes d’Amnistia, o les recomanacions d’institucions internacionals, sobre com espanya ataca la democràcia i els drets mínims. Tan se val, perquè espanya, sobretot el govern espanyol, els jutges, i la resta de calaveres, no fan cap cas, ni de lleis internacionals, ni de clams en favor de la dignitat.

Espanya és per damunt del dret internacional. És per damunt de les persones, per damunt dels drets. Todo por la pàtria, aquest clam feixista de la guàrdia civil, ja ho diu tot, des del franquisme més dur, que conserva l’essència del purisme feixista de tottemps, de qualsevol temps de dictadures.

Mentrestant, fem vida normal. Els uns i els altres. Mestres o infermers o metges, o agranadors o polítics, o pares o mares o familiars de qualsevol condició. Fem vida com si no passés res. Res de res. Com si només la mort i les morts de pandèmia ho pogueren cobrir tot, tapar tot, dissimular que el viure espanyol de domini i submissió s’hagués instal·lat per sempre. Sense remei.

El temps, els esports —malgrat que no n’hi ha esports—, les altres notícies, els mitjans afins al corpus feixista ja van fent com si no passés res. Com si la normalitat feixista de conviure amb la repressió, amb l’amenaça, amb les multes, amb el caprici de jutges i militars, estigués per damunt. Espanya ja sembla l’ull de déu i la seua gràcia.

Se’ns ha calat fins i tot una manera d’acceptar que tot allò que passa o ens passa és el que més convé, i ens convé, per la gràcia d’ells. Ves si la cansalà és de pollastre i el nostre ideari era fluix tan prim que ens fa por tossir, no siga que pensen que pensem.

Arribarà el moment que la submissió general ens impedirà de veure què som…

Jo, aleshores, torne a la metàfora dels peixos del David Foster, perquè és boníssima, sobretot per a la ceguesa dels mestres… “Què caram és l’aigua?”

 

POST: “És veritat que, ell, hagué de suïcidar-se, que potser és el que pretén el govern espanyol del psoepodemos… Abans morts que no demòcrates o lliures.”

 

 

Mestres i drets universals (desorientació 21)

Els mestres entrem a les cases dels alumnes. Que és entrar a la casa dels pares. Molts pares se senten amics, o amenaçats. Perquè els mestres són una amenaça, si arriben bel·ligerants amb els exercicis, les obligacions, els deures, tot pensant que els pares s’hi han de dedicar les vint-i-quatre hores. A fer de mestres, a fer pedagogia. Però, i de pares, quan en faran?, si tot el temps fan això i allò, música, matemàtica, lectura… No els queda temps per res. Bé, de lectura n’han de fer sempre. Sense excuses. la lectura és per damunt de totes les coses. Del bé, del mal, de Nietzsche!

I els mestres, què hem vist dins les cases dels nostres alumnes? Què hem vist ací, enllà, en aqueixa casa? Les famílies, una majoria, s’hi han espavilat en l’ordre. Perquè n’hi ha xiquets que ho ensenyen tot, absolutament tot.

—Inseguretat en les famílies?, també. Sort que moltes famílies han acceptat de grat fer de mestres. Quin remei, direu! Sobretot les mares. Com sempre, molts dels pares —traieu les grans excepcions—,van abandonar després del confinament zero… Justificacions, uf, tot s’havia de justificar, tot sense excusa…I els mestres amb titulació vinga a enviar-los obligacions: deures, exercicis, investigacions…—investiga què?, a tot de pares-mestres! Els mestres, que damunt són uns exagerats en posar tants adjectius positius: què bé ho has fet, oh, què bonic, excel· lent…, i dels nyaps ningú no deia res, res de res. Ni els nyaps de l’escola, ni els nyaps dels mestres, ni els nyaps dels pares-mestre… ni dels nyaps dels xiquets… la paraula nyap era prohibida, pobrets, com tothom érem confinats!

Després venien les culpes, els sentiments de culpa de les famílies, si és que en tenien, de temps per pensar en les culpes, de les bíbliques, les del nou testament, les altres més banals… Oh, quina angoixa, mare! O millor, quina angoixa, mestres! O mestres-mare… I els xiquets vinga enviar treballs als correus dels mestres (una majoria, a través dels correus dels pares, que no acabes de saber si el treball és dels xiquets o és dels mestres-mare, o ves a saber si els iaios han tingut res a veure.)

Apareix la depressió dels xiquets, d’una quants, d’un de sol, si ho voleu. També apareix la depressió dels experts, dels que volien fer tornar els xiquets a l’escola, dels que es queixaven de fer de pares-mestres, tothom deia que era a punt de la depressió.

Carme Timoneda, en una sessió d’un màster que ho paga tot, estudiar de mestre i fer de mestre, explica com afecten els canvis als infants. A tots els infants. Perquè cap no s’hi sent segur, en els canvis. Els canvis que són fora del control de les persones, com ara aquest que vivim, els infants i els mestres. I els pares, també els pares-mestre. “La resposta davant la inseguretat dels xiquets serà la resposta de qui tinc al costat”, o el canvi mateix. “En una majoria de casos de xiquets amb depressió, els adults que els acompanyaven no han estat a l’alçada.” Aquesta frase de Carme ja diu molta cosa. Potser que ho hauria de deixar ací.

“Els pares som artistes a sentir-nos culpables, del que passa als fills.” El sentiment de culpa en una societat postcristiana, o beata o feixista.

“Els xiquets tenen recursos per afrontar allò que es trobaran, sempre que tinguen un adult que els done seguretat. Desballesta més un adult nerviós que la situació mateix que has d’afrontar. Quan els xiquets s’hi han sentit desemparats.”

Ja us he dit mai que la mestra Carme Timoneda pagava molt la pena? Menys matemàtica a través de l’escola a casa i més parlar d’això que és l’escola a casa. Vet ací que jo sóc dels mestres que els parle molt de matemàtica, dins el programa l’escola a casa, parle de Hardy com parle de l’hexàgon regular i les seues simetries per apuntar els vents valencians: tramuntana, migjorn, llevant, xaloc… Però sóc dels que parle també molt, de com ha de ser l’escola: l’escola a casa i l’escola a l’escola. Però tampoc no m’han de fer gaire cas. A segons quina edat, a l’escola ja has perdut molt l’autoritat, sobretot l’autoritat moral i pedagògica. Ja ho diu Hardy a l’Apologia: “Un mestre encara pot ser competent als seixanta, però és inútil esperar-ne idees originals.”

Després, ens diu Marta M., des d’Alacant, que hi ha els xiquets que han agafat depressió. Punt. O punt i final. Fins i tot han canviat, aquest xiquets, han canviat els somriures, l’expressió, el caràcter… Marta fa un relat corprenedor però sense dramatismes, va relatant unes quantes experiències… Ací n’hi ha una part important del que diu Tina Vallès. L’article a Vilaweb de Tina Vallès amenaça els mestres o les famílies? O tots dos? O és un clam contra la institució-conselleries? Un article sobre els privilegiats que tenen escola a casa, perquè els pares ho possibiliten, i la timba immensa amb els desapareguts des de març: “Recalco que només sóc una mare, hem quedat que privilegiada, que ha tingut dos mesos i tretze dies per observar de prop l’escola a casa i fixar-se en tots els pedaços que duu cosits de qualsevol manera, en tot el que funciona i tot el que falla. Que al març s’improvisés era comprensible, que dos dies abans del juny es tingui la sensació que se segueix amb el mateix tarannà d’anar apagant focs a mesura que apareixen és inacceptable.”

Si, jo també sóc dels que pensa que el nivell de lectura dels alumnes és directament proporcional al respecte pels drets humans. Que sense els pares no guanyarem en lectura i en democràcia: l’escola no és prou. O no és prou sense els pares. Podria ben bé dir, que no és res sense els pares. I sense els mestres, és clar, però l’escola a casa, sense els pares-mestre seria un altre gran desastre. Però aleshores, els desapareguts de Tina Vallès…

(revisat 1)

País i identitat (3)

«Valencians?

[…]

Això per a què ho voleu!»

Divendres vam fer el primer assaig de presentació virtual des de l’Ateneu de Bétera. Reobrírem online, a través de les xarxes, i malgrat que n’hi hagué que apuntà que ja ho havíem fet, era la primera vegada que ho fèiem amb un convidat de luxe. Un luxe, tenir a Vicent Àlvarez en pantalla. L’home de Xàtiva, advocat, company d’institut de Raimon, admiradors de Fuster, durant anys va defensar tot de causes socials com a advocat laboralista de la Universitat, des de la política o la fermesa de conviccions:  divendres va articular un discurs tranquil, pacient, d’una fluïdesa cívica que convidava al compromís, a la utopia i al realisme cívic, a aportar algunes idees que ens valdrien per a un repte nou, valencians.

Amb l’excusa de presentar el seu últim llibre (el penúltim, en realitat, perquè d’ací a poc ja tindreu a les llibreries “Per un valencianisme d’esquerra” que publicarà l’Eixam), vam fer un recorregut pels últims setanta anys de la història d’aquest país sense país, i algunes idees van pesar més que no unes altres: per exemple, que el Govern valencià no és capaç de posar en qüestió el model territorial, ni de posar contra les cordes la constitució espanyola, malgrat que aquest document permet, potser perquè serà constitucional (caldria preguntar-los-ho als jutges del TC, si no són corruptes ni res) de tractar-nos de fillsdeputa, fins i tot prohibint-nos de tenir mitjans en la llengua dels valencians.

Per Vicent Àlvarez cal mantenir les utopies, totes sense excepció, perquè és l’única manera d’aconseguir els canvis socials si volem una societat més equilibrada, digna o justa. Sí, els valencians som infrafinançats, però volem més finançament, o millor finançament per mantenir les desigualtats dins el nostre territori o per reequilibrar una distribució més justa?

Plató i el món de les idees, l’autisme del valencianisme polític, la diversitat d’accions en una societat plural, el feminisme, l’ecologia, la sostenibilitat, la política, l’humanisme, la participació política, la salut, van ser eixos que aquest fusterià convençut va anar destriant per acabar en una de les idees de major convicció: el valencianisme és avui una de les idees més progressistes a Europa, de major projecció, perquè és transversal, reivindicatiu, de canvi, en favor d’una Europa dels pobles contra la idea de l’europa minúscula dels estats (d’això la mateixa cap alemanya, Merkel deia alguna cosa aquests dies).

Enric Valor, Fuster, Joan Francesc Mira, Ferran Zurriaga, Cèlia Amorós, JVMarqués, van ser noms propis que van anar apareixen en una presentació que obri via a rebre aquest home referent entre el valencianisme des dels anys seixanta. A l’estiu, ja des del corral del mateix Ateneu, hem aparaulat una trobada inajornable: “seixanta anys després, Nosaltres els valencians, a on juguem?”

«Perquè la submissió no ens atenalle de viure amb dignitat»

El país i la identitat (2)

«Sou valencians?, venim a robar-vos el país!»

Durant anys, l’extrema dreta franquista va sobreviure enquistada en les institucions valencianes, de principals i de secundàries: ajuntaments, diputacions, sindicats, conselleries, generalitat, en els mitjans, en l’empresa privada… No cal dir com i de quina manera eren en els cossos repressius, judicials o fins i tot en les universitats.

Durant la Transició, l’acarnissament contra el valencianisme va ser tan intens com durant el pitjor franquisme: tortures, morts, assassinats, una repressió que posava els valencians que volien respirar fora de l’aparell feixista en el punt objectiu d’aterrar-los fins a la mort, si calia. Atemptats amb bomba, amb ganivet, amb pistola, pallisses, persecució: el model franquista s’havia instal·lat a València i vam viure un calvari que va costar de passar. Però el camí ja era sembrat, i l’autoodi va deixar malparades la utopia o el somni de llibertat valencià que hom esperava després d’una de les pitjors dictadures europees.

El repte del clavegueram espanyol, amb tants d’anys d’impunitat feixista va aconseguir una submissió que ni els espanyols mateix tenien. Aquest invent últim de Vox, els valencians ja el vivíem en els vuitanta i en els anys successius: des de l’infame abril martorell, l’atard, els monsonís o els broseta de torn, tota la patuleia de salvatgines que van ordir els complots, les agressions i les amenaces que van fer forat per la cruesa i la intensitat de tants anys contra València: els valencians es van rendir i només uns quants milers van resistir amb dignitat, però sense aconseguir una força suficient que pogués redreçar el país. Després de molta resistència, Compromís semblava que… però ca, sempre amb el contracte de les rebaixes i sense renunciar a la submissió que dictava espanya: d’una altra manera no acceptaríem un finançament criminal, de lladres, ni tindríem mitjans prohibits, ni acceptaríem que, sobre allò important, espanya digués què cal fer. Sí, podeu fer una mica de folclor, de cultura de baixa intensitat, fins i tot podreu destinar uns quants dels recursos que us administrareu, però compte, compte que us penseu…

Hom diria que, des de 1962, quan Joan Fuster publicà Nosaltres els valencians, la conxorxa ens té agafats del coll i a poc que piulem, la maquinària feixista prem amb tanta força que l’amenaça aconsegueix l’èxit sense despentinar-se. Vivim esporuguits, apocats, a la sort de l’almoina que espanya determina. I això, ja podeu enganyar-vos tant de temps com voldreu, mai no canviarà: espanya mai considerarà els valencians com a homes i dones de primera categoria. No canviarà mentre els valencians siguem apocats i fluixos de cames i d’esperit.

De primer espanya, després espanya i finalment espanya. Els valencians, si queda res, ja fareu falles o pujareu en barqueta, si és que mai s’acaba el confinament que ens depara aquella meseta.

Avui, per exemple, entrevistarem un dels fusterians històrics, a l’Ateneu, un dels pocs reductes de resistència en favor de la llibertat i dels valencians…

Expliqueu qui era Fermat!

«Aquest és el teorema de Fermat, considerat, de manera ben justa, com un dels millors teoremes de l’aritmètica. Malauradament, només els matemàtics experts en poden seguir la demostració.» G. H Hardy, apologia d’un matemàtic (obrador edèndum)

Oh, quina llàstima!, Quina pena que fa això, no? Vosaltres el coneixeu, aquest teorema, no? Va, va, expliqueu-lo, llegiu-lo, escampeu-lo per finestres i balcons aquesta vesprada, en comptes d’aqueixes ximpleries i bacanals espanyolistes que ens toca d’aguantar, damunt, en aquest càstig general tan premeditat que ens ha destinat el psoe!

la continuació, dues hores més tard:

El teorema dels dos quadrats de Fermat, matemàtic occità del segle XVII, considerat creador de la matemàtica moderna pel que fa a la numeració (Fermat és un matemàtic, no vol dir que és tancat, xa)

Aquests nombres primers [5,13, 17, 29, 37, 41…] en dividir-los pel 4 fan 1 de residu. En canvi, els nombres primers [7, 11, 19, 23, 31…] fan 3 de residu, en dividir-los pel 4 (noteu que és el mateix 4). Doncs bé, tots els nombres primers del primer grup i cap del segon grup es poden expressar com a suma dels quadrats de dos nombres enters. Per exemple,

5= 1² + 2²     //   13= 2² + 3²    //   17= 1² + 4²    //    29= 2² + 5²

En canvi els altres primers, els del segon grup, no es poden expressar així.

Per què? Com? Com diu Hardy, “un matemàtic és algú que crea formes a partir d’idees i que la bellesa i la seriositat són els criteris amb els quals cal valorar aquelles formes.”

Com han d’entendre res aquells espanyolistes els balcons? Ja sabeu per què l’índex matemàtic espanyol és dels més baixos d’europa? Si ens guien militars i policies i gent del psoe per a curar pandèmies, què més podíem esperar.

—per cert, ja sabeu quin és el següent primer en cadascun dels grups?

 

La desorientació dels mestres (16)

La desorientació no és només de mestres. No us penseu que som el cos professional més torpall del paradís valencià. No sinyors, que n’hi ha que tenen fins i tot millor nota en ruqueria i en inutilitat. No diguem, que no que no, en incapacitat. D’aquests en trobareu a manta en alçar una pedra codissa. Durant anys que fan segles, els espanyols ens han entrenat en la incapacitat. Encara dura, fins que diguem prou, valencians.

Però n’hi ha excepcions, i homes excelsos.

Enric Valor, un dels savis valencians de tots els temps, va escriure trenta-set rondalles valencianes que són un tresor ingent, no sabeu fins a quin punt, mestres. Quan jo era més jove, molt més jove que no ho sóc ara, que encara em conserve sense formol, ja les havia treballades a l’escola, però no mai com ara, potser. Amb allò que sé ara, vull dir. I com vaig prenent-me certes coses. Sobretot pel que fa a l’ensenyament.

Si que ens has descobert tu el cel, mestre! Ara rondalles, vols dir?

Ep, no sabeu fins a quin punt aneu desorientats els mestres, així en general, si no torneu al nostre origen, que és la narrativa d’alta volada, el mestre Enric Valor, i abandoneu totes les altres mamonades que feu servir, de moment: llibres de text, quaderns, textos de qualitat dubtosa, literatura de pa sucat, i tanta borumballa com alimenta la desorientació. Si dic les rondalles valencianes d’Enric valor, passaria també per fer servir les mallorquines, però això serà tema d’un altre apunt, si és que tenim el temps i l’oratge benigne, per això.

Com que el govern valencià encara ens manté confinats pel que fa a la connexió amb IB3 i amb TV3, que vol dir prohibir-nos (ho heu llegit bé), prohibir-nos d’escoltar els parlars d’aquells territoris, em reserve els comentaris d’aquelles rondalles per més endavant.

En concret, i a través de les pantalles, llegim “El darrer consell” amb els alumnes de quart de primària, la tercera rondalla del Volum 8 de les rondalles valencianes d’Enric Valor editades per Edicions del Bullent.No són d’una lectura fàcil, si no és acompanyada, i molt entrenada, així que, com qualsevol de les titoaes que fem repetidament, doncs demane als alumnes entrenament per un text excels, extraordinari, bellíssim.

I ja he descobert que aquesta rondalla és una mina de coneixement, d’aital profunditat i intenció que, com he deixat escrit als xiquets, valdria per organitzar un curs sencer de primària, i curs i mig de secundària. I em centraré, per defensar aquesta hipòtesi, només en el buidat de lèxic d’expressions que l’escriptor utilitza per parlar de l’oratge, perquè apameu quina riquesa i quin tarannà vist el talent lingüístic d’aquest home:

“Una tronada pavorosa assotà furiosament tota la vall i descarregà tantíssim a les amples faldes de la serra, que eixiren de mare totes les rambles i barrancs. L’horta de Vicenta-Maria (com s’estima el mestre Valor de posar noms compostos als seus personatges. Els he demanat als xiquets qui tenia un nom compost, i qui tenia el nom de Vicent com  a principal. No us amoïneu ni res, que de Vicents no en tinc cap a la classe, i molt menys encara Vicenta), que estava conreada i bledana com un jardí, va ser arramblada per una forta avinguda d’aigua, de llor, de canyes i carrissos i de pedres codisses… Les flairoses tomaqueres, el bajoquetar pacientment encanyat, un quadro de dacsa esplendorosa de panolles, i un bancal de blat… tot fou arrabassat i deixat en la més gran desolació…

Passada la tempesta, asserenat l’oratge, els atemorits veïns de Bélgida, moros o cristians (els espanyols encara no havien perpetrat l’expulsió ni la invasió), anaren traent el cap de ses cases amb ulls esparverats.

Ara hi ha un tros que diu això, i ja m’imagine el mestre Jordi Payà dient-ho d’aqueixa manera, amb aquesta llengua excelsa que tenim els valencians, quan els espanyols no ens abonyeguen…

Però la calma durà poc. Després de la tronada, el cel havia eixit net i brunyit com un espill (serà bonica la imatge, mare!). I s’entaulà un ponent sec i persistent. Una setmana i una altra i una altra; l’estiu es tornà abrasidor; ni gota, ni un nuvolet, ni una boira per la baixura. El cel llançava foc hores i hores i dies i dies sobre la terra ja eixuta, sobre l’herbeta que havia brotat, sobre tota la malmesa vall; les cigales xerricaven furiosament en els arbres assedegats.

—Què, ens orientem a ensenyar o continuem corregint exercicis, mestres?

 

La desorientació dels mestres (15)

—Pare, un ramat de 180 ovelles, com el distribuiràs en dos corrals, l’un més gran que l’altre, si vull ficar-ne trenta més en el corral gran?
—Les ovelles estan asquilaes?
—Sí…
—Pos tu primer vas fent-les entrar en un corral fins que l’omplis, i després, les que falten, les entres en l’altre corral. [d’un altre apunt escrit fa sis anys]

Un clam per evitar que la crida a obrir les escoles en juliol faça fortuna entre els apòstols, els apocalíptics i els que porten les butxaques foradades a la sotana.

***

“Fem llegir o corregim exercicis?”, era la frase que havia deixat en un article anterior. I m’havia demanat què feia el nostre país, la nostra escola, respecte a això. Perquè és evident que el plantejament és molt diferent, i l’enfocament que voldreu donar a la vostra experiència, de retop: què ensenyareu a partir d’ací.

Mireu-ho des d’un altre angle. Si treballeu l’ensenyament a partir de la lectura, ningú no us dictarà des de la meseta el 60% del currículum. Ni el 100%. Sereu vosaltres que haureu de construir-vos el currículum. A més, Sereu protagonistes, ara sí, de l’ensenyament que fareu. Perquè haureu de decidir. Prendre decisions, mestres, sí. Fins i tot de decidir en companyia dels vostres alumnes.

Massa democràtic?

M’havia demanat què feia el nostre país, gran part del temps escolar. I si és veritat que n’hi ha alguns detalls, pocs, que van canviant entre els mestres—el mestre Enric Queralt va pregonant entre mestres aquest canvi… Però una majoria de mestres encara tenen la taula del mestre farcida de quaderns per corregir, amb piles de fulls d’exercicis per corregir, i n’hi ha que s’emporten a casa bosses o caixes plenes, d’aquests quaderns que tornaran corregits l’endemà.

Una mala cosa. Perquè això vol dir que els xiquets continuen fent exercicis i més exercicis, en canvi de llegir a l’escola. Potser perquè llegir, la lectura, encara és una de les activitats menys valorades pels mestres. Sense embuts. Demaneu quines activitats són les més valorades en el dia a dia a l’escola, de veritat, d’aquelles que són a l’horari, que tenen pes, que garanteixen la nostra dedicació i el nostre temps més important, i veurem si allò que diem coincideix en allò que fem.

Un exemple: enguany una escola que conec va organitzar un concurs escolar de lectura en veu alta, amb publicitat, tria de textos obligats i de voluntaris, amb categories, regals i, segons que em van contar, moments ben vius de lectura i d’emoció…, però només el 10% de mestres d’aquella escola hi va assistir a les sessions. La resta, o no va poder, perquè tenia altres coses més importants, o no va considerar que allò meresqués un minut del seu temps. Ep, del temps dels mestres!

Entre els valencians, l’índex de lectura és tan baix, però tant, que fa vergonya de dir què llegim, quant, i no sabem per què passa. Ho sabem, però no sembla que es puga dir, perquè una part d’aquest dèficit és culpa del sistema educatiu. Del mateix sistema educatiu, que filtra tot d’exercicis, exàmens, controls i fins i tot avaluacions per determinar si un alumne és apte per promocionar. I pot passar que, un curs rere l’altre, els alumnes avancen sense llegir. Sense l’hàbit necessari de lectura que, en canvi, exigim en altres àrees del coneixement. El mateix sistema educatiu està configurat, conxorxat caldria dir, perquè acabes l’ensenyament obligatori sense una mínima actitud lectora.

Un indicador de canvi que serviria, per provocar el canvi, és que els mestres, cada mestre del nostre país, portés a la seua classe els deu llibres que considera imprescindibles, que ha llegit i dels quals podria parlar als xiquets. A més, hauria de deixar aquells deu llibres damunt la seua taula, només aquests llibres, sense oblidar-ne cap, cap ni un, i de tant en tant podria llegir-ne ara l’un ara l’altre, sense venir a comptes de res, o potser que sí, explicant que avui llegiria això i demà allò, però que això, xiquets!, seria a partir d’aquell moment l’activitat principal de la classe. La lectura i la vida, que en un article va escriure Emili Teixidor. La lectura i la vida en i després d’una pandèmia, vet ací.

—Mestres, ací teniu una de les feines principals: quins deu llibres —si tindrem l’oportunitat de tornar a l’escola abans de l’agost— portaríeu a la vostra taula de classe?

La desorientació dels mestres (13)

M’hi havia quedat, en el darrer apunt, que encara n’hi ha mestres que volen posar notes. Que volen avaluar a la manera tradicional, des de l’escola a casa, que és com voler avaluar la pròpia casa, però sense l’escola. En això de l’avaluació, també ho diu la mestra Neus Sanmartí, no hem avançat gaire en cent anys. Uii, direu, és que n’hi ha coses que no han canviat gaire, ni en cent ni en dos-cents anys. És veritat. Teniu raó. N’hi ha moltes, de coses que no han canviat gaire: el finançament valencià, per exemple. Els modos militars de l’estat espanyol. La via única del trenet a Bétera. La carretera vella Bétera València fins al terme de Godella. Com les accions d’alguns mestres, pel que fa a l’avaluació.

Fa molt de temps que ho vaig dir als xiquets, allò més important que fareu a casa és llegir. Si llegiu, ja haureu acomplit amb vosaltres i amb l’escola. No us preocupeu de res més. Però això, aquest consell, no asserena les famílies, ni els pares. Ni les mares, en aquest cas la part principal  en educació. Ací, contravenint la investigadora Carme Junyent, caldria posar la diferència del genèric, perquè són les mares, en un percentatge elevat, qui s’encarrega dels fills pel que fa a l’escola i els deures escolars. Per això, ho dic, a posta: la lectura potser que hauria d’ésser l’única matèria d’avaluació. L’única necessària realment.

Com que això no passa, vull dir que la lectura no preval ni té la importància que hauria de tenir, molts mestres encara avaluen la gramàtica, o el càlcul, o el nom dels ossos del cos, i d’això fan ingents exercicis que destinen després a corregir i a posar-los número. Una quantitat. Aleshores tenim una altra quantitat més ingent encara d’aprovats i de notables i d’excel·lents, sí, però de pocs lectors. Molts aprovats i pocs lectors. Un altre fracàs. Perquè tenir pocs lectors o estudiants amb escassetat lectora sí que ens hauria de preocupar. L’estat espanyol, per exemple, té molts aprovats, moltíssims. En canvi de tenir milers de llicenciats amb una escassetat lectora que fa feredat. I resultat és un estat a la cua de les coses de rigor i a primera línia en incapacitat. I el nostre país, i el cas valencià? Com ho tenim a l’hora de l’avaluació? Fem llegir o corregim exercicis?

Ací ho deixe, xa!

La desorientació dels mestres (12)

El paper dels mestres durant el confinament de la pandèmia ha sigut molt principal. Almenys de molts dels mestres que conec, que s’hi han dedicat amb cos i ànima per atendre els seus alumnes. No cal dir quina feinada han fet les famílies. Tantes famílies o més que els mestres que no paraven d’enviar treballs i més treballs als seus alumnes confinats. Mestres confinats i alumnes confinats. I famílies, ep, no ho oblidem. I encara mentre milers de meetges i infermers s’hi jugaven la vida.

Semblava una paròdia còmica, però no l’era gens. Sobretot perquè en aquest trànsit de treballs que calia fer i treballs ja fets retornats als mestres, hi havia la incansable i esforçada feinada de les famílies, sobretot de les mares, ajudant, guiant, de vegades reguinyant els fills. I entre el trànsit, els morts, sobretot dels iaios, que queien cada dia a centenars. Havíem confinats les escoles, les cases, però ens havíem deixat a posta el focus principal, que era una ciutat espanyola que ningú no s’atrevia a tancar.

I per aturar el colp, els equips dels hospitals, principalment. Sense material bàsic, i no pocs d’aquests treballadors que a més havien de fer el seguiment escolar dels fills… Aleshores era normal que algú digués: —Socors!

Però la desorientació dels mestres venia a compte de l’avaluació, uf, i de com calia corregir els treballs d’aquells alumnes confinats si es volia fer un seguiment correcte, rigurós del seu treball. Aleshores, com espanya havia robat totes les competències als consellers d’educació respectius, van demanar-li, a espanya, si calia un aprovat general, una repetició de curs general, un temps mort general fins a setembre, o alguna altra cosa que fos general i atengués tothom per igual.

El caos, com va dir aquella matemàtica anglesa, Mary Cartwright,  ja era servit, en una ferrada de quatre anses, perquè ni els homes més forts de la terra no la podrien mantenir en equilibri. Sense que vessés. No, si es pretenia un equilibri emocional que evités el papanatisme.

Sobre la teoria del caos n’hi ha molt escrit, és cert, i els mestres no coneixen encara fins a quin punt en parla d’ells i de les seues vides. Un petit canvi que puga semblar insignificant, lluny fins i tot del medi on vivim, podria provocar un canvi general i generalitzat en la manera com vivim, perquè alteraria les condicions rutinàries, habituals d’aquell sistema conegut.Que els ho diguen al centenar de porcs senglars que han baixat a passejar per les avingudes de pobles i ciutats, demanat-se on eren guardades les escopetes repetidores.

Hom pensa que no passa mai, que a ell, això no li passarà mai. La teoria del caos. Però si hom fa un repàs i una estadística matemàtica, n’hi ha uns quants milers de iaios que s’han mort justament per això, en teoria, i encara continuen morint-se a la pràctica. Sí, Mary Cartwright va ser la primera dona a presidir la Reial Societat matemàtica de Londres. Sempre n’hi ha dones primeres.

Aleshores, els mestres, voleu dir que encara estan capficats a posar notes? A dir set, cinc i mig, vuit, quan diuen música, matemàtica, filosofia? Sí que han d’anar desorientats, pobres, i la cosa no és cap broma, perquè l’equilibri emocional de milers i milers d’alumnes en depén completament. I encar han de patir més, i nosaltres de retop, si això ho han de decidir uns ineptes incapaços i mediocres que viuen a madrit.

Ací ho deixe, mestres!