Històries del rei cafre (2): fum fum fum

Vint-i-set de març: valencians, ha arribat un altre colp Nadal!

Anit nevava al Menejador, a Xodos, a Morella. Vint-i-sis de març, vint-i-set, després vint-i-vuit…

Fum, fum fum! Tres mesos després, ha arribat l’hivern.

Els carros baixaven carregats de bolitx de la serra, amb la pinassa, la ramulla, la murta, carregats baixaven a caramull cap als forns de Burjassot, de Paterna, de l’Horta… Durant la meitat del segle XX.

En qualsevol dels segles que hi havia reis, els reis bords, borbons o merda de vaca, i els patges i els escuders d’aital crim polític, convidaven a baixar els morts de la meseta espanyola. Els baixaven en camions militars per cremar-los als forns litorals: els carros carregats de llenya passaven del terme de Serra al terme de Bétera, i després pel camí vell de valència arribaven a l’Horta. Els camions, en canvi, circulaven per damunt els olis de protecció, els ungüents i les cremes solars. Eixien d’espanya cap a valència, per unes carreteres amples com autovies.

Hom havia replegat els parasols que feien de senyals, de balisa fins a la platja. Els parasols de colors són ara una guia per orientar els camions amb les caixes, que baixen d’espanya a cercar temperatures benignes; però res no és benigne, ara, ni les temperatures, ni les notícies, ni les paraules d’aquella llengua. Res.

No trobava conhort ni el mort ni el degollat, pobre, que segons havia explicat Marga Esteve, directora d’infermeria en un dels hospitals de catalunya, només que podien garantir-los sinceritat.

«Això és el final? I els has de dir que sí!»

Els espanyols ni això. Els espanyols havien tornat al mercat negre xinés. No s’explicaven com els havien enganyat. Per què els havien enganyat, si eren més llestos, més alts, més descamisats que ningú que coneixien. Ells eren la legión a europa, però els havien enganyat; de la misèria i de la mort també se n’aprén. Els espanyols, no. Això no havia canviat gens.

Quan un dels camions que transportava les caixes dels morts xafava els tubs de la crema protectora, els taps eixien disparats en totes les direccions. La pressió de les rodes del camió, i el pes de les caixes dels morts, torpedinaven aquells taps cap a valència, cap a gandia, cap a sagunt, i l’esquitx de crema solar marcava el camí que havien de seguir els morts: veieu, fins i tot ens assenyalen el camí que heu de seguir, fins i tot morts i ben morts us guien.

Morts i ben morts. Vet ací.

De lluny, encara per requena o més amunt,  a tocar de la frontera, o més alts encara, per castillejo, per iniesta, ja s’hi veien les columnes de fum elevant-se al cel: Nadal!, va dir uns dels camioners.

—Fum, fum, fum

Però això era impossible perquè ja era vint-i-vuit de març i l’un Nadal o l’altre Nadal eren fora de temps. L’un ben mort, l’altre encara per engendrar. Sense calendari. Com d’una altra època.

D’una altra època era el comandament de la pandèmia, però espanya governava la pitjor de les situacions possibles amb uns mètodes obsolets, cafres. Això era abans de la república valenciana. Un temps de primats i d’homes, i aquests homes que governaven encara vivien a les capçades dels arbres: dalt les oliveres, de les garroferes, però sense l’afegit de batollar o plegar o ensacar. No. El món rural agonitzava, per culpa d’una altra pandèmia.

Les columnes de fum s’elevaven com s’eleva l’esperit quan l’ànima és formosa, celebre, però aquelles morts inútils ja havien sigut encomandes des d’un escenari de televisió on els genets més apocalíptics ens governaven la mort, abans, molt abans que els valencians es revoltaren.

—Tu moriràs, i tu; tu també moriràs, i tu, i aquell, i aquell altre. Morireu.

—jo?

—sí, tu també.

«I els has de dir que sí!»

Els camions començaven la cua més enllà de minglanilla, de contreres, dels dos pantans del cabriol, més amunt, venien de l’espanya més profunda, del centre venien camions que feien cua per eixir cap a les fronteres exteriors.

—Podríem tirar-los al mar!

Va demanar algú que havia llegit que en una època, fins i tot els vius eren llançats al mar. Però eren vius que a penes si es notava que eren vius. Respiraven, obrien els ulls, obrien els braços per agafar-se a les costes d’europa. Però ca, eren menys vius. Sabien que eren menys vius.

«I els has de dir que sí!» «Que és el final!»

Al segle XIX, al XX, al XXI… continuaven llançant-se els vius al mar. Per què no podíem fer-ho amb els morts? Els morts ja no podien queixar-se. Ningú no podia reclamar-los, perquè el perill de seguir el seu camí era tan elevat com aquell fum, aquelles columnes que es confonien amb els núvols, que pujaven al cel.

El primer dels camions va arribar als forns de l’Horta, el que quedava d’aquells forns de calç del segle XX. El segon, el tercer. Tots els camions que seguien el primer camió. Milers de camions amb centenars de milers de morts.

—Bon dia, quants en porteu avui?

Cada operari del forn tenia un malnom que havia triat voluntàriament. Sabien que després uns quants periodistes investigarien qui havia participat d’aquell carnaval de mort i no volien implicar la família. Com li va dir un colp el pare d’Steiner: «això és la Història, fill.»

—Sóc Fidel Castro

—Sóc Durruti

—Sóc Virgínia Wolff

—Jo sóc Steiner!

Aquestes eren tots valencians, si triaven noms tan nobles, eren herois gairebé bíblics, però d’una altra bíblia d’una civilització anterior.

—Steiner?, quin nom és aquest? Vam dir que els noms de futbolistes no servien. Després, quan tornen les lligues principals, no voldreu confondre la seua estupidesa amb això que ens passa. Vull dir, això que ens ha passat durant tants anys. L’estupidesa i les lligues.

En aquella història un jugador cobrava en un any el que no cobrava tot un hospital sencer. Però aquest era un espectacle d’una altra vida, una vida abans de les pandèmies.

Els fums pugen per unes ximeneies de rajola llargues fins al cel, amb aquella geometria perfecta, hexagonal, que va tancant-se d’una manera perfecta…. Els fums pugen encara més alt, fins que el fum es perd entre uns altres fums d’unes altres ximeneies, igualment altíssimes. Us estalviaré la manera com fan arribar les caixes per convertir-les després en un fum que puja fins el cel i es perd, enllà, entre una massa difusa que ja no saps si és fum o núvols o què collons és.

Si hom pensava que era Nadal, que torraven castanyes o pensava que aquells forns feien rajoles, havia begut oli. O el que era el mateix, era un ximple, un ximple acabat que no valdria ni per engronsar una dia de la història, però en canvi, havia tingut sort. Havia tingut molt sort perquè podia contar-ho. Sí, molta sort de no saber engronsar i no formar part de l’estadística.

L’estadística s’havia ensenyat en algunes escoles de primària, uns mesos abans de tancar-les. Els alumnes i els mestres que s’havien avançat al programa, perquè el programa feia anys que demanava que els xiquets estudiaren aquella part de la matemàtica que en deien probabilitat i estadística.

Els camions tornaven de buit i travessaven un altre cop la frontera. No sabien quants viatges haurien de fer en cara.

«Això és el final?»

 

 

 

Històries del rei cafre (1): els rucs de madrit quin color tenen?

Introducció. Al principi només hi havia els arbres. Els arbres, els primats, i la cara amagada de les soques. Les soques eren d’olivera, de garrofera i de primat. Però tots els primats no tenien una soca al cap. No

 

Roben les màscares!

Les poques que n’hi havia.

N’hi ha escassesa de material per manca de previsió.

Centralitzen les compres i les decisions.

Després del primer dels desastres, deixen que els altres compren coses pel seu compte. Sobretot per estalviar-se els diners.

Són lladres, Sobretot.

Després, ells comprén més material, però els desapareix. No saben on és. Oh

Compren proves de diagnosi al mercat negre xinés.

El govern xinés els avisa. Ací, no, ací, no.

No fan cas.

Els enganyen. Tornen al mercat negre.

Els enganyen dues vegades. Tres vegades.

Tornen a enganyar-los. No diuen què ha costat l’engany.

Qui n’era responsable. Acusen els catalans.

Els valencians, com estem desconnectats…

Decideixen de no fer més proves. Total si us morireu igual. Diuen.

Sobretot no volen més casos positius. Ni que l’estadística els diga què són i com.

Són espanyols. Són rucs. No tenen remei.

Això, sí, els militars, la gc, la policia… Són els que més medalles tenen.

Són rucs però amb medalles. Tenim més medalles. Més victòries

I més morts, però no els comptarem. Els morts, no. No en comptarem prou, volen dir.

Són les vuit. L’hora dels tocs.

A Bétera desfilen cada dia els cotxes de policia, els militars… Les sirenes ben altes. Els llums de colors. Iiia iiia iiia iiia ia-ia-ia- iaiaiaia… Els bombers també. Són rucs.

Valencians, és això que voleu per als vostres fills? Si?

Quan passe tot, aniré a la cooperativa, pujaré en un caixó de taronges buit i començaré a llegir la primera lliçó: Steiner.

«Quan els homes eren als arbres i no tenien cervell, només una xufa…»

Aleshores ja n’hi havia militars espanyols amb tot de medalles al pit.

Aleshores va passar una cabra. La cabrà digué: legión!

L’animal volia dir región valenciana, però es va quedar ací. Perquè tampoc no distingia la v de la b. I aleshores déu-Iavé digué:

—Sóc déu nostre sinyor i els primats ja podeu començar a baixar dels arbres, però aqueix, aqueix home que es quede per sempre dalt de l’arbre, per l’amor de déu! Ummmmm…  I a déu-Iavé se li escapà la primera paraula d’una oració que les bíblies que va publicar després gútemberg van censurar a posta: sobretot perquè gútem —així li deien els amics—, no volia que el món civilitzat considerés déu-Iavé com un malparlat colombaire de sueca o de l’alcúdia o pitjor encara ( de quin poble podia ser per a ser pitjor encara?)… Jo ho diré, perquè ja no quedarà res més per dir, després d’això: déu-Iavé va dir: els fillsdeputa quedeu-vos als arbres i no comenceu a fer la mà amb els virus, que després em deixeu el paradís fet una merda!

En aquell moment els morts encara no anaven sols al cel ni a l’infern, perquè Eva encara no s’havia fotut la poma, només hi havia déu-iavé, els primats i els quatre homes de l’apocalipsi de Blasco.

Però va haver-hi tres que es van escapar per la cara amagada de les soques: un de la gc, un altre que era militar i un de policia més fort que un pet en corfa. Als tres els va ajudar a escapar un faller que en realitat no era faller, era coeter, malgrat que anava disfressat: no era coeter, xa, era el dimoni de merda, el primer borbó de l’espècie.

Déu-Iavé no ho va veure tot, perquè era a ca l’oculista de xiva, perquè li feien un arreglet dos per un, un triangle equilàter per a cada ull, tres en total, malgrat que el del cul li havia eixit escalé, un triangle malparit que no n’hi havia manera de calcular-hi els angles, si era filldeputa a manta aquell maleït oculista que tenia una caseta de camp al purgatori de bétera, entre el poble i l’hospital de Portaceli, una caserna per atacar argelagues i rates cellardes.

Pos és ací on es van amagar els tres rucs escàpols del paradís, i on van començar a construir les medalles que ara lluen totes les televisions fillesdeputa de la terra espanyola que ens domina. A les mallaes de bétera, en la caserna on s’aplega tota la intel·ligència valenciana des del trenta-nou. D’ací ixen tancs, helicòpters, camions, canons, però no ixen mai del cató, ni de l’egb general. Ara, medalles les tenen totes. Veieu si la cosa era escandalosa, que va venir Steiner a estudiar-ho.

Després ja va venir Steiner i va dir:

—Allò que va fascinar el coneixement universal no va ser Grècia, ni Roma, ni la democràcia d’Atenes. No. Allò que té fascinats els savis, els filòsofs, els nòbels, els matemàtics és aquesta cosa primitiva que és diu espanya. Ni Nietzshe, ni Einstein, ni Beethoven, ni Sòcrates, ni Tolstoi, res de res, home. Mil segles després, que analitzen un cagalló, un tros de carbó fòssil, algú s’exclamarà: merda, ací n’hi havia vida! Però no us penseu una vida normal, a quin sant! Veieu com sempre n’hi ha hagut feixistes que peguen pel cul.

Fan un clot, què dic un clot, un túnel fins a espanya, ixen a la superfície i què s’exclamen els tres trumfos? Efectivament, ho has endevinat, vol dir, que el calibre filldeputa no te l’estalvies: això o brigadista municipal de l’ajuntament del pp i de vox, o pitjor: del mas de camarena!

-diuen madrit, sí,que és l’única ciutat del món que és una península amb tot de platges i parasols i cremes solars al seu voltant. I és allà enmig, a la meseta, on han posat un escenari amb quatre micros, un de negre, un de blanc, un de xafarranxo i un de desmemòria. Darrere dels pòtols hi ha un rètol: el virus és groc, catalans fillsdeputa, que ho pagareu amb la vida, ves si us escamparem els morts.

I els valencians?

A la merda!,

-Com?

—A la merda ells i les seues taronges! nosaltres som de madrit, de madrit, a veure si us entereu, malparits, des-gra-ci-ats, fills de la gran puta! I si volem ens morim i si volem ens caguem en els vostres iaios, i robem i som borbons, i decidim on comprem, què comprem, què furtem, ho heu entés?, no?, de madrit, ma-drit, malparits!, us esclafarem els ous, us esventrarem la panxa, us rebentarem, us traurem els ulls!

Senyor! Senyor!

Què?, què passa, collons?

Que ja estem en antena! Que és en directe! Tres, dos, un…

—Sense novetat, vuolo dir: sin novetat, sin novedat, sin noveeeeeedad! hijos de putaaaaa!

 

*Xa, això pa què, pa què!

 

 

 

 

Quants morts més haurem de patir!

Espanya va escampant la mort, n’hi ha qui dirà involuntàriament, cada dia multiplicada i amplificada per tot de mitjans. Involuntàriament! Una merda, sabeu, ells, els menistres militars i inútils d’aquella banda, ja coneixien que passaria, això mateix passaria si no tancaven madrit. Que escamparien la mort a consciència, fins a totes les perifèries que alguns diuen ravals o regions o simplement camps de mort. Sí, els camps de mort que espanya escampa conscientment a través d’unes mesures que, ho sabíem sobradament, afegirien morts i morts sobre la mort. Mentre robaven mascaretes, paralitzaven material, impedien mesures, o simplement encomanaven proves de diagnosi en el mercat negre, la mort anava escampant-se dins el rotle que, ells, fillsdeputa miserables, ja havien disposat com passaria, com s’escamparia, que morts per morts que es muiguen els no espanyols. La perifèria.

I els mestres valencians, i els periodistes valencians, i Àpunt, i l’humor valencià, i els llauradors valencians, i els treballadors de la ford, i els pescadors valencians, i el govern valencià, i les feministes valencianes, tothom rient-los les gràcies als espanyols, en sentir-se espanyols en la mort i en l’estesa de morts que els fillsdeputa escampen a colps de militar, de gc o de medalles que lluiran al pit per cadascuna de les morts que vergonyosament no hem sabut evitar-nos.

Ja suren en les platges de gandia i d’oliva i de dénia o xàbia tot de morts i ombres de morts que al remat conformen un festival valencià per ofrenar glòries. Moriu-vos els iaios, els joves, els valencians, perquè les glòries d’espanya siguen grosses i festives. Toqueu les bandes, els caçadors, els bouers, els colombaires, els advocats, els jutges, porteu-los la glòria a espanya, en caixes de fusta o cossiols, o ferrades de sendra de morts, més morts encara, més, per ofrenar-los tota la glòria.

Ja ho sabia espanya que, si escampava morts i morts, l’excusa els valdria per tapar-los incapacitat, ineficàcia, corrupció, mentida i mediocritat. A més d’inútils, se’n riuen fins i tot dels morts, els criminals.

El piu del rei té espines!

«Estudiar la natura és per tant servir el seu país i el gènere humà.» Bernardin de Saint Pierre

Amb Martí Domínguez avui (13 de març) hem anat a bacs, a classe, de tant riure i aprendre. Els he presentat alguns detalls del llibre “Històries Naturals“, i després d’obrir boca amb aqueixa frase de Bernardin, hem passat al foc del piu. Bé, també hem fet una parada en una altra frase que m’agradava especialment, aquesta vegada d’Aristòtil: «Si una manera és millor que una altra, això prova que és el camí de la natura», i encara he fet servir aquesta, també d’Aristòtil: «La Naturalesa no fa res en va.»

Fins ací la cosa pintava normaleta, sí, vull dir que l’únic que sentia una miqueta d’emoció era el mestre, i els xiquets escrivien, és veritat, escrivien aqueixes frases en el seu quadern, però sense gaire passió. Perquè amb nou anys encara no podem apamar la riquesa, la sobrietat, el pes d’unes idees tan brillants com exactes. Ja creixeran, ja maduraran, per abastar el sentit del món i dels grans pensadors. En tot cas, que l’escola els ajude a trobar el coneixement que mereixen.

Però torne a la situació de la classe, al moment que he escrit el títol de l’exercici a la pissarra. Ha sigut quan he escrit el títol del capítol que els llegiria, quan la cosa s’hi ha disparat. Entre somriures, clams, i expressions que venien a dir: serà veritat això que ha escrit el mestre a la pissarra?

Abans que passés això, de començar la classe per aquesta proposta de les Històries naturals de Martí Domínguez, pugen un avís a la classe perquè els xiquets baixen a fer-se la revisió mèdica, els xiquets només, han especificat, però no tots. I jo amolle, així sense evitar qualque reacció: només els que teniu piu, va, cap abaix a revisar-vos. Direu, xa, quina brutalitat d’expressió: ca, home, no feu de beats! És més brutal que la revisió a alumnes de nou anys siga encara d’aqueixa manera, en el segle XXI, de primer els xics i després les xiques, com en el s. XIX, o encara en l’època de la repressió„ sembla que les metgesses seran de vox o d’una cosa similar, del psoe o tirant avall avall.

Finalment ens hem quedat una classe més reduïda, entre xiquets i xiquetes, i ja he pogut posar el títol del treball a la pissarra “Meditacions sobre el penis del corcó” i els he llegit un tros de la primera part del capítol, l’estudi de l’entomòleg Enrico Stella i com els lepidòpters prolonguen durant hores, fins i tot dies, la còpula. Naturalment (!), els xiquets escrivien però reien, uii si reien, jo continuava llegint, explicava que n’hi ha palometes que ho fan al vol, amb els mascles, d’una manera prodigiosa —ahhh ja ho pot ser, ja, de prodigiosa la manera de fer-ho en ple vol—, entre més detalls de la natura, hi ha mascles que han desenvolupat unes espines en el penis que, en cas de ser atacats per un depredador, ells no se separen ni matant-los. I jo, als alumnes: ho imagineu?, i ells, que em miraven, que em miraven… Ho imagineu?

I una de les xiquetes amolla: -mestre, per què no fas sempre les classes així?

Jo no sabia què interpretar, si les meues classes eren massa avorrides, o potser que necessitaven més històries naturals i no tan històries beates. Abans que pugés l’altre grup de la revisió, els he demanat que guardaren el secret (per provocar-los), a veure si endevinaven, els nous arribats, què havia passat. També els he dit: -xiquets, vosaltres no sereu dels que ho conteu tot a casa, no?

Si encara no heu llegit aquest magnífic llibre de Martí, possiblement un dels escriptors i comunicadors de ciència més grans, no us el perdeu: «Quin èxtasi, mare, el dels corcons!»

 

Proposta de lectura per domesticar el confinament: HISTÒRIES NATURALS, Martí Domínguez, il·lustracions de Perico Pastor. Pòrtic, 2018

El piu del rei

Sembla que el rei d’espanya, en combregar, ja venia de putes, o anava, tant se val. I va convertir aquell esport borbó de la corrupció i l’aprofitament del dret de cuixa en un deliri. Tant o més, que havia de pagar quantitats immorals per ficar el piu en tot de figues que, això ja és una metàfora, li feien pagar a preu d’or. Ara que tornen a destapar-se tots els descontrols folladors d’aquella casa, apareixen més comptes fiscals, més paradisos, dins una corrupció que tothom coneixia i que uns quants homes a compte dels fons reservats s’encarregaven de tapar, o eliminar, amb diners, amb amenaces, amb accidents casuals, o amb pitjors arguments: el piu monàrquic provocava, i sembla que encara provoca tot de maldecaps i una despesa de vergonya.

“Fins i tot arriba a provocar que un partit espanyol sencer, jugue de proxeneta mamporrer.

Però com aquells borbons són una pocavergonya, als partits espanyols no els fa res pagar, pagar i pagar, perquè els diners robats no són ni d’ells ni sembla que de ningú. Són de la sanitat, de l’educació, dels erveis socials, de ningú, vaja. Allò pitjor és que, en el segle XXI, com en el XX, com en segles anteriors, tothom corre a tapar els crims, la delinqüència, la corrupció d’uns quants fillsdeputa que segons sembla els van parir al cel i són protegits del déu dels cristians, que entre més pecats, arrossega el de tapar-los tots els crims que comet la monarquia i l’església: tant se val putes, proxenetes, pederastes o mamons: a l’infern espanyol tot li val, i qualsevol partit, de dreta o d’esquerra, o d’extrema dreta, en pegar en espanyol ja apunta a feixista l’últim. Tothom tira terra, mira en un altre costat, o para la mà, o espera que li toque retirar-se per dirigir o aconsellar una empresa capaç de pagar-li tants centenars de milers per haver aguantat tant d’esperma reial i, sobretot, haver practicat un dels oficis més vells: proxenetes són qui tapen, cobren o atien la prostitució (reial o de carrer) i ara sembla que el PSOE, el PP i la resta de fariseus i clavaris, ha desestimat d’investigar on va el piu del rei, on s’hi fica, qui el paga, i on envien els diners de cada missa on l’home pega piuà.

Proxeneta l’últim, tu, a veure si tenim sort i us agafa un coronavirus borbó que vos rebente el serengue, malparits.

La policia espanyola

Dimecres, uns centenars de policies van assaltar el parlament espanyol amb l’objectiu de sembrar més por i alçar la veda a la democràcia. Por ja en fan, perquè en comptes de dedicar-se a la seguretat i a la protecció, destinen tot de recursos, esforços i accions a sembrar maldat. A atemptar contra els ciutadans, a provocar situacions d’ois, a permetre amb total impunitat que el feixisme campe lliurement. La tria psicològica d’aquests homes la fan a través d’un tests d’intel·ligència (!) que, un colp superats (!), els regala armes: pistola, porra, violència, agressivitat, manilles, escopeta… i el dret d’utilitzar-les. També els regala poder i fatxenderia davant qualsevol, home o done, jove o vell, per damunt de drets bàsics. Ells són la policia i ppden escampar seguretat o terror. De normal ja trien ells solets, quina cosa provocaran. Quan no són de feina, se suposa que són ciutadans com qualsevol altre, i tornen a ser nivell i “pqpi”, Coeficient intel·lectual limitat.

Dimecres sembla que els havien permés de manifestar-se mascarats, tapats, a recer de la impunitat de la qual gaudeixen. Amenacen que dispararan, fan el senyal amb els dits, apunten, i diuen que n’hi haurà més guerra, que faran els impossibles per atacar. La impunitat els l’ha va regalar l’estat des del colp de franco i encara dura i perdura. Fan i desfan, amenacen, maten, insulten, peguen, abusen, contra qualsevol dels drets universals. Són el braç armat de l’estat espanyol: monarquia, poder judicial, mitjans, futbol, empresa, bancs, tothom paga, ordeix, conxorxa, perquè la policia, entre més funcions, ensenye piu. Qui ho consent, ho atia, anima i ho paga és l’estat, aquest estat espanyol corrupte i decadent que només viu del crim. Un estat de lladres, corruptes i aprofitats, i tant se val qui mane o governe. El feixisme té impunitat i és a totes les institucions.

Però aquest desvergonyiment de dimecres, i la manca d’una resposta institucional, responsable, que avantpose els valors democràtics davant la fatxenderia i l’amenaça, retrata espanya, la posa al nivell de la merda: la monarquia, els margallo, els borrell, els pons, els casado, els sánchez, i també tota la patuleia podemos que volien ser progres i ser a la caravana del govern: benvinguts al feixisme pur i dur, senyors de podemos. Llepar el cul al rei té aquest preu, i ara ja poden enviar més criminals espanyols a matar refugiats. Poden rentar-se la consciència i dir: nosaltres també som aquesta desferra feixista espanyola. Ara també som govern d’espanya i podem oblidar-nos-en de la memìoria històrica, si n’hem tinguda mai, de memòria i de vergonya.

I tot plegat només és una punta de l’iceberg espanyol, del podrimer, de la merda d’aquella meseta que es pensa ama del món (peninsular). Espanya voldria que europa fóra feixista, perquè així ells, els espanyols, podrien lluir a l’alçada d’aqueixa intel·ligència menor que el déu cristià va regalar a albercocs i estaquirots.

Fumem o eixim a veure la lluna?

Reunió de l’Ideco del Camp de Túria per programar el  calendari de l’any: les jornades de la Federació, l’assemblea de l’institut, la publicació del nou número de Mirades, la presentació dels llibres editats… Hom també ajusta altres dades, sobre l’Ateneu de Bétera, més presentacions de llibres, programa de l’estiu, o més converses per programar l’exposició itinerant de Llorenç Giménez.

Hom programa una eixida a Perpinyà, a veure el Canigó l’últim cap de setmana de febrer i i una altra eixida al teatre, a veure l’actor Pep Ricart al teatre Principal de València. Sopem d’entrepans, tenim guàrdia, i bevem vi blanc, la majoria de convidats. Ningú no ha portat taronges, així que la fruita damunt la taula no sabem si serà gaire valenciana. Però tenim galetes de Titaigües, i un assortiment de licors valencians: mistela de Bétera, herbero de la Mariola, licor d’arròs, cassalla paradís, vermut de la terreta, i encara més botelles que ara no diré…

Comencem a programar l’estiu, a vuit mesos vista, i això ja és senyal de cansament, o de desfici, hem començat el mes de febrer dalt dels vint graus positius, el desfici ha de ser això, aquesta calentura ambiental, els defectes de la sostenibilitat, els efectes, la suma de tot plegat no ens portarà a l’altar d’Euler, ni davant Epicur, però hi ha dies amb les seues corresponents nits que comporten no tenir mesura. Ni equilibri.

Per cert, els jutges i els fiscals espanyols, on passen les nits de desfici, si no és congriant el feixisme que vindrà?

La felicitat del feixisme espanyol, segons Caixa popular

1 La policia espanyola denuncia un grup de músics perquè canten en favor de la llibertat dels presos.

2 Quatre o cinc sindicats de policies (voleu dir que els en calen tants, de sindicats, per defensar el feixisme?) denuncien un còmic, un còmic!, que els dibuixa una realitat que no poden veure ni dibuixada: atonyinen, peguen, agredeixen, amenacen, causen terror… entre altres feines més confessables.

3 El senat espanyol veu intolerable dir que franco era un genocida, un feixista?, un assassí de mestres?, que es va acarnissar contra la gent més humil i dissortada. Això avui, en el segle XXI, a espanya ja no toleren els adjectius si els retrata què son: perquè el senat espanyol és un cau de feixistes, que no s’hi han queixat gens ni miqueta, que els jutjats espanyols deixen en llibertat els feixistes agressors de Blanquerna, entre més exemples de violadors, assassins, causants d’un terror que, en deixar-los en llibertat, i ells quedar-se muts, accepten còmplices de la impunitat.

4 L’home Trapero vestit de paisà diu, per defensar-se de la “intel·ligència fiscal”, que tenia un pla contra la nova República catalana. Ho diu davant uns jutges, i argumenta que, ell, en tot cas, només hagués acceptat les ordres dels jutges espanyols, aquell 2017. Per això supose que diu que el clam de llibertat de més de dos milions de catalans i la decisió democràtica d’un parlament, de-mo-crà-ti-ca, era una barbaritat. Ho diu davant uns ineptes, incapaços, rucs d’un nivell intel·lectual a l’alçada de la sabata dels que eren els responsables polítics aleshores a Catalunya.

5 En canvi, aquest home, major Trapero, accepta obedient l’autoritat del feixisme judicial espanyol, que només que vol castigar-lo perquè va demostrar, el cos que aleshores dirigia, que la incompetència i la incapacitat eren en aquells cossos espanyols de la inseguretat ciutadana, el 17 d’agost fatídic. I per això defensa que hagués atacat el govern legítim i democràtic del parlament al qual havia d’obeir, i no als jutges corruptes espanyols que ara el jutgen. Ho sabia i ho sap ara, si no és que ara ens menteix per salvar-se un parell d’anys d’aquella presó de merda que encara manega la borbonia feixista espanyola.

6 La tempesta Glòria, sobre les 11.00 del matí, ha descarregat una pedregada contra el camp a Bétera i a tota la comarca —m’avisen que també en altres comarques—, que ha malmés la lane i possiblement totes les varietats de taronja que penjaven dels arbres.

Després d’aquests colps, direu, no en vindrà cap altre avui, ves si el meu disgust era gros que no he tornat a ser persona tot el dia, ni davant la lectura ni davant res més que m’ha passat. Però encara no havia arribat el pitjor… Pels volts de les dues, el cel fosc i una trompada d’aigua damunt l’escola que es ficava per tot, m’arriba un correu electrònic que m’ha deixat glaçat: “camins a la felicitat: els espanyols som més feliços que ningú.”

Supose que Caixa Popular volia incloure’m en aquesta campanya nefasta i mentidera, per amagar altres dèficits que jo no sospitava. Enmig de tot plegat, la policia, els fiscals, els jutges, els presos polítics, les balances fiscals, el finançament contra els valencians, el camp malmés… Sí, rep un correu de CaixaPopular, una caixa que em pensava valenciana, diferent dels bancs espanyols que van menjar-se el nostre país i el nostre finançament (literalment ens van robar sense que els jutges i els polítics, ni el Senat no feren res), on asseguren que la felicitat espanyola és millor que no l’europea. Em diuen al correu, aquests de la Caixa posats a filòsofs, que la felicitat dels espanyols és per damunt de la resta del món, per l’actitud espanyola davant la vida (serà per corrompre?, per robar?, per violar?, per matar?, però quina mena de campanya feu, xa?).

No diuen, a Caixa Popular, que l’actitud valenciana de submissió (possiblement perquè saben que espanya ens roba), davant les balances fiscals valencianes, és de criats davant l’amo: el psoe espanyol es nega a publicar les dades. Ni diuen res, del desequilibri en el finançament, ni que una part del seu negoci, el de Caixa Popular, està vigilat i intervingut directament per espanya (un banc d’espanya que és un altre cau de corruptes i lladres), per això Caixa Popular gosa d’enviar-me —el dia que una pedregada ha malmés el camp valencià com si es tractés de la batalla a Urquinaona—, com de feliços ens hem de sentir per ser espanyols…

—Caguenl’hòstiaputa, caixapopular.es, qui ha decidit aquesta merda d’enviament al meu correu personal?

Per cert, si fa uns anys, Caixa Popular vau anunciar públicament que l’oficina de Bétera era una cosa feta (d’això ja fa més de cinc anys que ens vau enganyar en assemblea pública), després de l’enviament sobre la felicitat i l’espanyolitat provada dels vostres ideòlegs, us podeu posar la comunicació i l’oficina allà on la mar, més natural i sincera, s’emporta la idiotesa. O ens la retorna multiplicada.

 

 

El feixisme valencià és germà de l’espanyol

«No ens plouen prou barbaritats als valencians, que encara ens havia de parir la burra.»

Sí, el pp i tota la resta de partits corruptes, xenòfobs i i criminals (antivalencians fins a la medul·la) han tornat a ordir una processó d’espavilats de l’enteniment contra la llengua dels valencians. Contra la llengua i contra els valencians!

I obrir el foc d’encenalls és el pas previ a fer foc, a cremar el bosc, a matar el país, allò que ens queda del país. El PP és criminal i pensar quer tothom ha de ser tractat de criminal, de corrupte, de malfaener de lladre i d’assassí. És aquest el partit de l’oposició ara mateix, és així, un partit xenòfob, racista, corrupte i lladre. El més criminal dels partits polítics de tota europa. Hom es pregunta com és, que aqueix sac de penalitats encara és legal. Ens ho preguntem, perquè no ho entenem, com una associació per delinquir no només és legal si no que pot arribar a governar, a manifestar-se amb impunitat, a tenir altaveu en els mitjans, a continuar existint en democràcia.

Aquesta guerra contra la llengua també podria ser contra la taronja (de fet el pp va declarar la guerra a la taronja valenciana des de Brussel·les, el criminal González Pons va votar en favor de la taronja sudafricana en canvi de malmetre la valenciana: però ell té fillsdeputa en els diaris i en els mitjans públics espanyols que li compren la sardina i ens la passen per llobarro: aquest antivalencianisme contra la llengua i contra l’escola, o contra els avions de paper, o contra els llapis acabats en punta del pp, que és la dreta convulsa i feixista, a valència l’hem patida anys i panys, no és nova ni que la pinten cada any: cada pocs mesos, l’extrema dreta ha de traure els fills a passejar després de missa, perquè l’aire del carrer els ventile si han patit res als confessionaris o mentre els alliçonaven la catequesi.

La dreta feixista espanyola, i antivalenciana, hostatjada al sud, de Castelló a Oriola tant se val, no reclama les balances fiscals, ni transparència en els comptes estatals, ni reclama saber quants milers de milions ens roba espanya en cada bugada, no. Per ells, la llengua atia vots, o eleva l’esperit feixista a les seues files, no siga que vox els robe el franquisme que porten cosit a la pell. I no s’estan d’escriure porcades o rètols d’una profunditat psicològica i intel·lectual digna de les millors universitats europees: Bonig signaria “los espanyoles hablaremos lo que nos salga de los huevos”. Vet ací tota la filosofia resumida de la cap de files del pp, o de c’s, o d’una part espanyolista del psoe, que és significativa i inútil també.

Però, què representa aquesta processó contra la llengua o contra les llengües realment? Què volia escenificar una part del poble d’Oriola, en favor del feixisme pudent més reaccionari? Que ells en saben prou de llengües? Que ja en saben prou de coneixement? Que ningú no ha d’ensenyar-nos res més, perquè els espanyols i els antivalencians ja som millors que Google?, per això ja vam descobrir la sarsuela i els bous embolats, xa!

I si us penseu que l’esperit dels manifestants només es concentra en el pp, en c’s o en vox, demaneu-vos com és que, després de sis anys de govern Botànic, TV3 continua tancada al país valencià.

—Què, emparín, rentem o estenem la roba sense llavar-la?

 

 

A portada de Vilaweb, això sí que és la grossa!

Avui som a portada a Vilaweb!

Una exposició recorda i homenatja el contacontes Llorenç Giménez

L’exposició, que serà itinerant, s’inaugura avui a l’Ateneu de Bétera

Aquesta vesprada s’inaugura a l’Ateneu de Bétera l’exposició itinerant ‘Llorenç Giménez, el primer contacontes’, a càrrec de l’Ateneu de Bétera i l’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria. Gaudeix de l’ajut de la Diputació de València.

La inauguració serà a les set i inclourà les intervencions de les presidentes de l’Ateneu i de l’Institut, com també del president d’Escola Valenciana. De dilluns i fins a Reis es podrà visitar cada vesprada a l’Ateneu, que aquests dies organitza la tradicional Fira del Llibre.