Els tribunals contra la llengua: eixa merda pa ells!

“De jutges amb justícia n’ha d’haver en comptagotes, si n’hi ha,

lo normal és la pífia, sense voler pensar mal, la cagada habitual.”

 

En tornar del camp aquest matí, he sentit a la ràdio del cotxe com Àpunt explicava l’amistat dels jutges espanyols per la llengua dels valencians. Caguenlhòstiaputa.

Ja tenim una nova sentència contra la llengua, sinyors, d’un tribunal espanyol contra els decrets del govern valencià que pretenen d’escampar l’ús de del valencià amb normalitat. No havia dit la mateixa justícia repressora per la decisió de les Corts de negar l’obligatorietat de saber de llengua, això és, que per treballar en la institució principal valenciana, el seu parlament, ho pot ser analfabet en una de les llengües.

Per ser analfabet, els jutges espanyols franquistes no diuen res. En canvi que ningú no pretenga de potenciar la llengua minoritzada, amenaçada, fins i tot rebutjada en la mateixa justícia que ara ens jutja. Dels milers de casos que estudiarà aquella justícia tant rància, a valència, al país, no vulgueu saber quants es fan completament en valencià. Potser que ni un de sol. Ni un ni cap. En canvi, aquests refills que són per damunt del bé i del mal, ja diuen que seria injust fer un ús normal de la llengua, d’una de les dues llengües, que ho diu l’estatut. Dons a fer la mà l’estatut. Decidim, i decidim de no tenir aquests pocapenes per amargar-nos la vida i robar-nos justament allò que haurien de defensar: la justícia.

Per cert, la burrera judicial també acaba dient que, si cal enviar res a les Illes o Catalunya, malgrat que potser siga la mateixa llengua (!) també s’haurà de traduir. Al valencià?, aiiii, no, no. Pobres jutges quin jutjar!

Què els podien dir, el govern valencià? De la justícia espanyola…

—Això pa tu, eixa merda!

*Necessitem la República valenciana i enviar a pastar aquests botifarrons invasors.

L’estiu dels bons mestres: Joyce

“No és el mar, com diu l’Algy, una dolça mare grisa? És la nostra mare, gran i dolça”

He començat el repte de l’estiu, llegir Joyce, amb la prevenció que, si l’objectiu no arribés  a port, tampoc no s’acabaria el món, sobretot perquè el món va tan ple ara, vull dir durant l’estiu, que res no torba el viure sinó la mort. Només la mort. Potser que també una decisió del TC, aixo sí que ho canvia gairebé tot. O res, si en fem el cas que mereix, d’aquella òpera.

M’hi he preparat amb algunes lectures d’experts, de crítics, per venir a feina feta, preparat com qui diu, a perdre’m lo justet, davant aital monument, Ulisses. Explica el primer dels grans protagonistes, l’Stephan, l’irlandés Sthepan Dedalus, que uns crítics veuen com l’alter de Joyce, encara punit per la mort de la mare, que té tres grans torbacions, Irlanda, l’església i la família. Vaja, com qui diu, ni rei, ni amo ni déu, en versió valenciana de Rafa Arnal.

Irlanda té estat, però no té llengua, perquè l’ha perduda completament. En canvi, els valencians tenim llengua, malmesa si voleu, amenaçada, però no tenim estat, que el vam perdre el 1707, ens el van arrapar els espanyols, quan ni sabien que eren espanyols, castellans a tot estirar, borbons, de la mateixa corrupció que encara governen, roben o cobren comissions il·legals. L’altra pena de l’Stephan, l’església catòlica, també és la pena dels valencians: de fet, a l’església dels valencians la llengua li treu la bilis, verda de dins el fetge descompost, a grinyols espasmòdics. Totes aqueixes preocupacions o similituds d’aquest protagonista amb els valencians, ara mateix.

Llegesc la versió de Joaquim Mallafré, un monument també a la llengua, tot i que n’hi ha una de primera versió catalana que no és va publicar, ves a saber per què, però que en llegir algun fragment m’ha encuriosit de trobar, d’animar-ne la publicació: és de JFrancesc Vidal i segons l’estudi de Teresa Iribarren, mereix de contrastar-se com a poc.

Més endavant ja dir`é alguna cosa. Acabe, amb aquests detalls sobre la llengua dels valencians, ai no, sobre els irlandesos, volia dir…

—Sóc anglès.

—És anglès —digué Boc Mulligan—, però creu que hauríem de parlar irlandès a Irlanda.

—Ja té raó, ja, que l’hauríem de parlar —digué la vella—. Me’n dono vergonya de no parlar-lo, jo. Els qui hi entenen diuen que és una gran llengua.

—Què diu gran? Una absoluta meravella.

Dachau, Buchenwald, Mauthausen, Mittelbau-Dora… Portaceli

Els topònims també són noms propis, i n’hi ha que ens recorden la terra, el territori, el terme, el nom d’una sèquia, d’una partida, d’una font… N’hi ha topònims que ens deixen muts, sense poder articular paraules, sobretot per respecte. Són espais que van representar un dels pitjors drames del segle XX, són símbol de la mort i de l’extermini. Hi van morir sobretot jueus, però també gitanos, o gent que era contrària al feixisme, gent que s’estimava la llibertat, gent de nacionalitat diversa, polonesos, alemanys, catalans, valencians, espanyols, russos… Quan els nostres alumnes fan un viatge aprop d’aquests espais-símbol de la barbàrie, els acompanyem a conèixer la història, d’allò que l’home ha sigut capaç de fer, per l’odi a l’home. Els espais són carregats de respecte, de cerimònia, de silenci, i els adolescents es commouen i queden garratibats; els mestres també.

Els jueus foren objecte d’extermi i certs camps foren determinants: Auschwitz, Chelmno, Treblinka, Belzec, Majdanek, Sobibor, Ravensbrück i Mauthausen, Sachsenhausen, Dachau,  Buchenwald…

Tots aquests noms són coneguts o molt coneguts, malgrat que n’hi ha més camps a més països. El Camp de concentració de Mittelbau-Dora,  fou una extensió de Buchenwald. A Dora va encabir a més de 15.000 deportats; alguns dels quals foren republicans catalans i valencians. Si fa no fa un camp similar a Portaceli. Malgrat que molts testimonis que hi van ser, asseguraven que, comparat amb el camp d’Albatera, allò era la porta del cel… Una merda. Deien uns altres testimonis. Sense comparar-ho amb res, allò era la porta de l’infern.

Qui coneix Portaceli, però? Qui ho sap, que era un camp de concentració al terme de Serra, fa només setanta anys? A un pam de Bétera o Llíria? Potser que l’extermini no va ser tan bèstia (!). Potser. Supose que els centenars de morts (centenars?, milers? NO ho sabem. N’hi havia dies que en baixaven més de 15, en carro, morts al cementeri de Bétera, o els portàvem a Nàquera o Serra), doncs supose que els morts no dirien res, ara, però tampoc no acceptarien que allò no va ser bèstia o brutal.

Què ho és, sens dubte, de molt bèstia? Que a hores d’ara no tinguem suficient informació per explicar-ho. De fet, que tot siguen impediments per tenir una mínima informació. Això és molt bèstia, i que els documents, els arxius, la història d’allò que va passar a Portaceli, encara siga en mans de poders feixistes, d’un poder que encara barra i prohibeix la llibertat, la informació, la història. D’un poder que es queixa de la justícia alemanya, però és incapaç, setanta-vuitanta anys després, de lliurar la informació del que va passar…

Què és molt bèstia, que hom puge a Portaceli, a l’hospital doctor Moliner, i passe com si res, com si aquell espai no hagués acollit 15.000 homes i dones que van lluitar per la democràcia i per la llibertat. Només per això van deixar la vida i l’esperit, molts d’ells. És molt bèstia, que els governs d’espanya, tots els governs de la transició i la democràcia, els jutges i la resta de criminals, consideren que aqueixa història no siga història, que no pugam saber què va passar, que no puguem sentir el respecte que mereix aquell espai, el topònim, Portaceli, aquell camp de concentració que va contenir milers de republicans. Tot el respecte que mereixen altres topònims, igualment singulars, el voldríem per aquest. Per als camps de la història passada i present…, o no són també una realitat els camps de concentració i d’internament en temps de pau? És la realitat del XX i del XXI, malauradament. Avui mateix.

El camp de concentració de Portaceli. Presentació a l’Ateneu de Bétera, #AtB_portaceli 20.00h Plaça del Mercat, núm. 5

 

El mort i el degollat: la malversació llarena

El govern espanyol fiscalitza els diners que envia a les autonomies (o són províncies?, regions?), en canvi ningú no fiscalitza els diners del govern espanyol que, durant anys i panys, ha sigut un pou sense fons de tirar els diners, de regalar-los a amics corruptes, a empresaris florentins, de disposar-los en clavegueres i afers criminals. No cal dir de perdre’ls en negocis ruïnosos, o en inversions que ja sabíem com acabarien.

Ara, si la Generalitat fa una festa per la democràcia, d’això el govern d’espanya, de la mà de jutges prevaricadors, en diu malversació. Perquè la generalitat ha convidat els ciutadans a decidir, a entrenar la democràcia, a pensar la llibertat. D’això espanya en diu malversació. Perquè espanya, de la llibertat i de la democràcia, en diu malversació. Com els jutges feixistes. Fins i tot un jutjat alemany cau de quatre potes, en el parany, perquè no voldria enemistar-se completament, amb el feixisme espanyol, malgrat que el ministre espanyol d’economia (gens sospitós de pensar la llibertat) ha dit diverses vegades que, de malversació, no n’hi havia.

Si destinem els diners dels valencians, o dels catalans, a afers interns de la llengua, la cultura, o l’excés de valencianisme, el govern d’espanya i els seus jutges poden deduir malversació. Les autovies de madrit, en canvi, ruïnoses i fracassades, els TGVs a pobles de pedres i punxeres, els aeroports de pols i fantasmes, això no, això no és malversació. Això són negocis redons per a uns quants amigots, entre més possiblement els jutges. O les famílies dels jutges.

Si el govern espanyol decideix de salvar els bancs dels errors dels seus luxes, les seues primes o les seues compres immobiliàries, en canvi de res, de donar-los regalats els diners públics de tothom, això no és malversació, no. Això és toca’m l’engonal i posa’m una cassalla… I si el govern espanyol desvia diners que Europa havia enviat per un objectiu concret, això no és sinó un joc de daus que cantava el poeta. Vaja, que organitzar la llibertat per veure què en pensa la gent, també opinen a alemanya que és malversació?

—I d’organitzar concursos de vela al mediterrani, o exposicions de iots, amb tants de morts com passen cada dia al mar què és, sinyors jutges i fiscals, una benvinguda estiuenca als refugiats cadàvers?

Portaceli, el documental sobre el camp de concentració

L’associació Stanbrook, Centre d’Estudis i Documentació de la Memòria Republicana, l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria i l’Ateneu de Bétera presentaran dissabte, 14 de juliol, el documental El camp de concentració de Portaceli 1939-1942. Segons Rafa Arnal, coordinador del projecte, és el primer documental amb l’edició d’un llibre sobre camps de concentració al país. Encara caldrà dir gràcies.

En concret, el cas de Portaceli (al terme de Serra) és “un dels episodis més desconeguts de la història valenciana”.

Segons que explica l’editor Rafa Arnal, el camp de concentració de Portaceli es remunta a març de 1939 en el port d’Alacant, on 20.000 homes, dones i xiquets que esperaven fugir de la repressió cap a l’exili són capturats per l’exèrcit franquista. Després de passar pels camps Los Almendros i Albatera, van ser traslladats al camp de Portaceli.

“Quants presos va albergar, quin va ser el seu destí, com funcionava i quin pes tenia en relació a la resta de camps són qüestions que aborda el llibre a partir de nombrosos testimonis i documents oficials.” Des d’octubre de 2017, un monòlit recorda les víctimes del camp de concentració a l’entrada del actual hospital Dr. Moliner.

El camp de concentració de Portaceli 1939-1942 és el resultat de 12 anys de recerca i l’ajut i cooperació de cronistes, documentalistes, historiadors, periodistes i testimonis que van viure l’horror. El testimoni del tio Eugeni Pertegaz serà clau a l’hora de conèixer la vida al camp, la duresa del càstig, del linxament i l’acarnissament franquista.

“la xifra pujà de colp al voltant dels 12.000-15.000 i la situació esdevingué catastròfica per als interns, amuntegats fins a 32 presos a cada cel·la. Els mesos següents van anar trametent els ja identificats i jutjats als “sumaríssims”, als diversos penals de l’estat, a les execucions o potser a la llibertat condicional els qui aconseguien avals. Cal afegir els que moriren al camp per desnutrició, malaties… Hi hagué un dia que al dematí baixaren 14 morts de les cel·les –conta al documental l’intern Eugenio Pertegaz– que eren traslladats als cementeris de Serra, Bétera, València… I així consta als registres pertinents diagramats al llibre per l’historiador Vicent Gabarda i per Policarp Garay (cronista oficial de Serra). Així, a poc a poc van anar descongestionant el camp, sense cap dubte, el més important del País Valencià.

https://www.diarilaveu.com/apunt/79761/del-port-dalacant-a-los-almendros-albatera-i-al-final-portaceli

Vuitanta anys després, quaranta dels quals se suposen en democràcia (!), no curen l’oblit conscient al qual ens obliga una Memòria històrica tan feble com dominada pels poders militars i judicials. L’ocultació dels arxius, la impossibilitat d’accedir a la informació, els entrebancs oficials dels poders de l’estat a saber, expliquen una actualitat política dominada per la repressió i l’obscurantisme. La Transició no volgué fer net amb el feixisme, ni amb la impunitat. Aquells poders franquistes encara són amos dels arxius i de la història, que van redactar i guardar amb mà de ferro contra la democràcia. I el feixisme continua…

El documental forma part d’una trilogia amb Operació Stanbrook, viatge a l’exili algerià, 75 anys després (2015) i Fills del silenci (2016). Un recorregut des del final de la guerra al port d’Alacant fins a l’exili al nord d’Àfrica, la repressió dels camps de concentració i les presons franquistes, i l'”exili interior”.

 

*https://valenciaplaza.com/RafaArnalElcampdeconcentracidePortacelisundelsepisodismsocultsdelanostrahistria2

L’estiu dels bons mestres: polítics antivalencians

Diu Äbalos, menistre espanyol a Espanya, al Molt Honorable President Ximo Puig, president de la Generalitat valenciana: “No et penses que tindré cap tracte de favor amb els valencians!” Ho diu, l’homenic i es quede més ample que llarg, amb un fals somriure d’homínid estret, que no sap somriure ni entrenant-se, ni falsejant la seua realitat.

“No et penses que farem cap tracte de favor als valencians!”, és una frase que amaga la covardia del govern d’espanya amb els valencians i la torpesa d’algú que es pensa que en sap, que vol quedar bé amb els seus, els espanyols i, sobretot, amb els de madrit, perquè vegen que, ell, Äbalos, és més de mantenir el greuge contra els valencians, el càstig financer i d’infrastructures. Çò és, com havien fet tots els del pp —ací no trobareu cap diferència—, i els dels psoe, i pegueu cent anys enrere: tot aquest segle que dura i més enllà, des que paguem el delme espanyol per dret de conquesta.

Ai, Äbalos, quin patir, quina saviesa, quin coneixement, valencià a mitges, falsament valencià, d’obligació… Ell realment voldria ser d’allà, de madrit, i poder dir, jo també vinc a València, a gaudir de la platgeta i no he de tenir cap tracte de favor, cap ni un. Així que, Valencians que m’escolteu, continueu tocant-vos el nas i la pansa, perquè haureu de seguir cent anys més castigats, al furgó, al forí del gra, a la cadireta de pensar… Fins i tot si us governa un valencià fals i avorridot.

Això o deixar de ser espanyols, ves, que en això, ni l’Äbalos ni aquella majoria d”espanyols, no hi pensen, que puga passar mai. Perquè això només depén dels valencians. Únicament depén de nosaltres, malgrat els centenars d’inútils i d’Äbalos que hi ha al món.

*Ací ja tenim més raons que abonen el propòsit de la República valenciana i la independència: separar-nos de polítics mediocres i cagamànecs. Antivalencians convençuts.

L’estiu dels bons mestres: per què són tan importants per al país, els mestres?

L’estiu dels bons mestres combina un programa estiuenc variat, de formal i d’informal, atzarós o calculat. I sens dubte que, entre més activitats, això inclou la formació. Sé que ja ho havia dit, en començar aquesta sèrie estiuenca sobre mestres, però ja hem viscut dos jorns de formació a València, a Jan Comenius, i no me’n puc estar de dir que la proposta ha sigut gratament positiva. Tres plats forts que combinaven, des de perspectives diverses, l’aprenentatge més enllà de les aules i un eix comú: potser que els mestres no siguen els únics actors de l’ensenyament. Fins i tot, potser que no siguen els principals en no pocs moments que els infants també aprenen. Malgrat que, jo ho considere així, els mestres són cabdals. Ara, com diu Maria José Díaz Aguado, si un mestre pot ser substituït per una màquina (enteneu màquina com un element substitutiu qualsevol) mereix de ser substituït.

La formació dels mestres és cabdal a l’inici del seu procés de mestre, quan encara és a l’escola de magisteri, i també durant els anys d’ofici. Per això AKOE_educació és i fa un paper important en la seua curta trajectòria vital, amb l’objectiu de formar els mestres. Però no ho fa de qualsevol manera. La tria de ponents és conscient, investigada, calculada, molt pensada perquè els mestres tinguen propostes de risc, de repte, que els ajude a pensar la feina que fan, l’escola que volen, la qualitat d’allò que trien…

Glòria Jové, Lluís Sabadell i Miguel A. Ariza han acomplert amb les expectatives dipositades. I tant que sí. Perquè ens han somogut, provocat, reptat a continuar pensant amb major risc allò que fem i oferim als alumnes. La metàfora de la Glòria, professora a l’escola de mestres de Lleida, que un armari de perruqueria pot contenir més riquesa que un armari de l’escola ens ha de fer reaccionar, mestres, si no volem continuar oferint metodologies i continguts del s. XIX. I encara avui, Ariza, ens ha sorprés en fer-nos veure virtualment una imatge que mostrava la façana de dos edificis germans. No es distingien per la façana. I el de dins?, es diferenciava? L’un edifici era una escola, l’altre una presó.

Va bé aqueixa comparança perquè és rabiosament actual: avui uns quants mestres, o polítics, demòcrates d’ànima i d’esperit, són en presó per les idees. Com en la dictadura franquista, que no diferenciava, voluntàriament i conscient, l’un edifici de l’altre. Com el govern d’espanya i la justícia d’espanya, que no diferencia els franquistes, als quals premia, en canvi de perseguir demòcrates, que engarjola ací i enllà.

Però tornem a l’estiu dels bons mestres, a la formació i a aquesta exquisitesa que representa de passar uns dies de formació entre mestres que, malgrat els anys, continuen aprenent.

Demà el tercer jorn i últim. Encara us podríeu apuntar a viure’l, a descobrir per què els mestres són tan cabdals a l’escola, i tan importants per al país.

L’estiu dels bons mestres

Com que ha acabat el curs, ens demanem què faran els bons mestres. Aquells que ja no posen deures d’estiu, supose que no, perquè ja han fet els deures durant el curs i, els seus alumnes, ja han triat què llegiran, cap a on pegaran, si han d’acompanyar els pares, o quines activitats lúdiques completaran el seu estiu merescut, guanyat amb l’estudi.

Mestres, com cada estiu, l’escola de mestres cooperativa AKOEeducació, us ofereix una formació exquisida, lúdica i innovadora per començar les vacances entre mestres, aprenent, compartint experiències que fan goig o prenent una orxata per parlar de com ha anat o com esperem el futur, els mestres valencians. Alguns dels tallers d’experiències que es presentaran a Marxalenes (el barri on es farà l’encontre), són de caure de cul, i un éxit d’un equip de mestres convençut que l’educació encara és el valor més preuat de qualsevol societat. Els tallers: bicicleta de la Xina a Montserrat… la implicació en el tractament dels residus del meu poble… la creació d’un rap amb sensibilitat social (ens volem vives, Marhaba Dolunay), exposició virtual de dones arreu del món mitjançant skype, Histogram = Instagram + ciències socials, estudi de les deu llengües més parlades al meu poble, escola expedicionària per a aconseguir que València siga una ciutat sostenible, com posar en marxa un espai de coworking, utilitzar l’art contemporani per a desenvolupar un projecte d’escola (interetapes), la transformació del pati com aquell espai somniat…

Cada dia, en acabar la formació, hi haurà un tast cultural-lúdic per agafar el dinar amb més gana, a més que trobareu una oferta de llibres (ai, els llibres, mestres), i un esmorzar de quinzet preparat perquè no us queixeu de res. Per cert, ja coneixeu aquell aforisme que diu: “Si hom agafa un llibre entre els mans durant unes hores amb la panxa buida, després, com es trobarà: haurà saciat la gana?, trobarà que ha perdut el temps, o en comptes de l’entrepà, haurà guanyat saviesa i coneixement? Què en diria Maslow?

Demà us penjaré el programa complet de les jornades.

Ambaixadors feixistes

Espanya envia al món ambaixadors sense escrúpols ni honestedat política, perquè escampen com és l’estat que representen. PP i PSOE envien ambaixadors germans, cosins, cunyats, fills tots del franquisme. Ambaixadors panxacontents, que viuen en palaus amb tot de criats, majordoms i funcionaris que els llepen la mànega, la butxaca, en canvi de servilisme. Un sol d’aquests ambaixadors feixista té més recursos i més pressupost que el president de la generalitat valenciana. I encara té recursos que no ha de justificar davant ningú si en fa un ús franquista, policial, de frau. Ganduls que es pensen amos del món, sinyors feudals profundament fills de puta. Prevaricadors, menistres, o secretaris, llepons d’un estat caduc i inútil. Ambaixadors de la idiotesa, del luxe, que es pensen al tron del món, que ens miren si els tolerem lo intolerable, incapaços, mediocres, fatxendes. Ambaixadors de negocis propis, en canvi de fer gran la pobresa, que saquegen i construeixen misèria, que alimenten paradisos, que se salten lleis i regulacions, si tot de jutges els emparen, ambaixadors d’una fundació franquista d’ambaixadors. De l’insult fan ambaixada, els ambaixadors, que els la bufa democràcia o llibertat, si no els adula la fava. Ambaixadors d’una misèria moral intolerable, lladregots feixistes d’un l’estat que els empara.

 

“Això pa tu, eixa merda”, corredor!

—Això pa tu, eixa merda!

—El corredor mediterrani, vol dir?

—Eixa merda, sí!

—No la voleu, els valencians?

—Eixa merda pa tu!

De camí de l’escola, em pose la ràdio al cotxe. Els matins d’Àpunt entrevisten el president de la patronal valenciana, Salvador Navarro. El tema principal és el Corredor Mediterrani i l’exclusió valenciana segons la decisió europea, pressa fa uns mesos. Com?, fa uns mesos?, i els valencians no sabíem res d’aquesta exclusió-expulsió? Doncs, pel que sembla, segons el sinyor Salvador, encara avui no s’explica per què, què serà que ha deixat fora d’una infrastructura principal els valencians de merda. No s’explica de cap manera, què ha sigut, què ha pogut passar. Segons el president de la CEV valenciana, un llum sens dubte, tenim una barbaritat de negoci als ports valencians, no s’estava de dir que som els primers d’Europa al Mediterrani, els cinquens en el còmput global, i encara sense comptar el port de Castelló, i encara amb la necessitat urgent per a l’economia del sud d’Europa (moatros), tot això, si acomplim la necessitat, si tenim la urgència, el negoci, el trànsit de mercaderies més important, ell no s’explica què pot haver passat a Europa perquè ens hagen deixat al carrer, una altra vegada…

El llum Navarro, president de la patronal, ens ha de prende per idiotes. El Navarro, que ha de ser d’una associació d’empreses que necessiten eixir a Europa pel corredor, com l’aigua el camp, ha oblidat de dir que les decisions a Europa són econòmiques i polítiques. I potser la política espanyola és a mans d’incompetents i de corruptes, que Europa va farta de criminals que són en la política espanyola (ep, que Europa també en té part): fins fa uns anys a València, fins fa uns dies a espanya. I això d’espanya ha canviat ben poc. Aqueixos nous que ara governen a Espanya no sóin ni nous ni diferents. Són espanyols, que, en definitiva, vol dir antivalencians: no volen canviar el càstig als valencians, a quin sant, ni volen canviar el 155, ni alliberar els presoners polítics, ni volen llibertat ni democràcia. Ni els de fa uns dies ni aquests. Malgrat el suport dels presoners polítics, no canviaran res.

Però el Salvaor Navarro, Voro Voro, si voleu, no sabia no s’explicava què, què podia ser que ens hagués deixat amb un pam de nas, als valencians. Que serà, Navarro? Que serà? —Una merda empaperà, que és el que ens ha governat durant anys als valencians, Salvaor!!! Un PP criminal que ara és encausat en diversitat de plets, de condemnes…, un PP criminal que va enganyar Europa amb els comptes, un PP corrupte que va destinar diners del mateix corredor a altres assumptes, que ha sigut capaç d’embutxacar-se diners de la solidaritat per comprar apartaments a la platja als seus consellers, que ha robat obres d’art a l’IVAM, que té paradisos fiscals, que ha arruïnat déu i sa mare, aqueixa Merda empaperà del PP, Salvaor Navarro, que encara no t’expliques com ni per què Europà ens ha deixat despullats, al carrer, nus sense corredor… No se li ha ocorregut de dir que els seus, sí, sí, Salvaoret, els teus del Partit Popular, que la Patronal valenciana heu protegit i tapat durant anys, participant també de la corrupció i la criminalitat, ens heu portat fins ací —tu mateix, Salvaor, has robat la paciència d’Europa.

No entrem encara en la incompetència, en la incapacitat, en la merda empaperà que ha representat un govern de merda durant tants anys. Naturalment, la periodista Àpunt no preguntava res, non deia res, no sabia si havia de dir res, pobra, sí, ai si, aquell home era president d’una patronal, i ella una periodista d’un melindre de notícies no podia ni sabia preguntar-li res, per saber-ne mes o estudiar res més…

Caguenlou de Canal 9, ai no, À Punt, aaaahhhh Puuuuunntttt!