La llengua sí que pinta malament, Carme

Si hom es mira la llengua a l’espill, ben deixondit i espavilat, no se sorprendrà d’espetar: tens l’aliacrà, tu. Una mica el tenim tots, l’aliacrà: una llengua d’un color lleig, llegíssim, pel que fa a l’ús. Com si teníreu la fel per la boca, sobreeixida o sofregida. Ma mare ho deia quan jo era un xiquet i em veia aquell color de cara color safrà, o verd o pàl·lid. Sembla que tingues l’aliacrà, fill.

Allò que diu Carme Junyent, com de malament tenim la llengua, ai, ens hauria de preocupar, perquè la mestra no està exempta de raó. No m’havia passat mai, aquest desànim, sinyors. Potser no convé, davant d’eleccions, malgrat els esforços de l’STEPV, la conselleria d’educació, una part de la universitat i escola valenciana, entre més GUAIX. Però ho tenim pelut, tan malament com narra Carme cada colp que li ho demaneu. L’ús de la llengua el tenim al furgó, i mentrestant tenim la TV3 prohibida a valència (100 mitjans espanyols contra un de valencià). No us pensareu que podeu guanyar el partit?

Des que li van aplicar el 155, a la llengua, els valencians patim un desequilibri de recursos que no és just, ni constitucional (ves que me la bufa la seua constitució-prostitució). A l’escola tinc una fotografia exacta d’allò que passa: a partir de quart de primària ja ningú no parla en valencià fora de l’àmbit obligatori. Fins i tot dins l’aula i en classe de llengua ho fan inconscientment. I en classe d’anglés. I encarta si han arribat a primer de primària que no tots l’han aconseguit de parlar amb naturalitat. Això és, en tres anys (de primer a quart) els alumnes d’una escola valenciana passen de començar a parlar la llengua a deixar de parlar-la per voluntat pròpia. I ves que jo sóc militant, soldat de la llengua, que no abaixe la guàrdia ni matant-me, insistent i persistent: voleu parlar en valencià! Ep, què feu, pocapenes! Com és que renuncieu tan fàcil a la llengua? Que no sabeu en quina escola hi sou? Que no sabeu en quin país vivim?

Tant se val, en uns anys hem demostrat incapacitat, hem sigut porucs, hem anat amb peus de plom, hem tingut por de xafar moll, i hem deixat l’obligatorietat en canvi que els joves renuncien sense adonar-se’n, sense obrir els ulls, sense que els polítics i els governs foren capaços d’una altra cosa que convidar de bones maneres, i els altres no han perdut el temps, de cap manera. Som pitjor que no pensem, molt pitjor, entre els joves: i si bé a l’escola i en el món editorial havíem fet un petit forat d’esperança, a les pantalles ja hem perdut abans de començar.

Carme Junyent ho diu, que en vint anys el català ha reculat, ha perdut, té davant un futur uf, agònic? A l’escola ho veig cada dia, cada dia, sinyors de la política. No ens toqueu la fava. Amb polítiques de submissió arribem a perdre milers de parlants cada dia, a partir dels deu anys. Si continueu fent el fava, davant les eleccions, perdem. Cada dia ho fem. Submisos i autonomistes, va, no siga que espanya s’enfade i encara ens envie plagues pitjors.

Carme J.

Els manaments i les plagues del 2019

A la televisió no plou. Al país, sí, arreu del país plou. Al meu poble cau matacabra durant tot el dia, acompanyat d’un vent infernal que, per tant poc com plou, ho banya tot sense remei. He fet ús del mot “infernal”, perquè a la televisió volen fer empassar-nos la passió a través d’aquell filmot Els deu manaments, una història vella, mítica, tan antiga o més com allò que explica o vol ensenyar, si no fora perquè també és una història moderna, paral·lela o similar entre espanyols i criats o súbdits, entre tirans i homes i dones que reclamen la llibertat, com ho van fer aquells jueus, i també ho han fet tots els pobles del món quan han descobert que prefereixen la llibertat a l’esclavatge. Sembla que, com que no podem eixir a berenar enlloc, la inclemència arriba a través dels mitjans. Com si diguérem: sembla que a espanya entenen que, o amb nosaltres o presos. Presos o pitjor encara… Però n’hi ha res de pitjor?,

Per fer-nos passar la setmana amb un nivell de passió suficient, espanya ens ha enviat aquella imatge del presoner Jordi Sànchez darrere un pupitre d’escola pintat de nacre, una bandera i la foto d’un tirà, un faraó capaç d’enviar tota la violència imaginada o programada contra els pobles que vulguen revoltar-se. És una imatge adient a la passió i el calvari d’uns homes que fa centenars de dies que són en presó per defensar les idees: que no són unes altres valors que la democràcia i la llibertat. En canvi, espanya veu en això una plaga —la democràcia, la llibertat—, i uns segles després d’aquella història no avança, que és capaç de governar com uns faraons: ells o ningú, espanya o l’agressió, submissió o repressió, sembla que els dicta el cor, a aquella caverna que governa l’estat espanyol.

—A missa! A missa!

Hores i hores de manaments, en realitat anys, com els catalans i els espanyols, per negociar la llibertat dels pobles. Ves, un tema tan vell com actual, la llibertat dels pobles, la passió de l’enfrontament, l’agressió, la violència, la presó, l’insult i l’amenaça, i cada dia Moisés que s’aplega a la porta d’aquell estat i els demana: ja esteu preparats?, ja podem signar l’acord? I espanya que els respon: mai, mai, mai!

—A missa! A missa!

I aquella pel·lícula encara no s’ha acabat, almenys per als catalans i els valencians!

—Llibertat, llibertat!

—A missa! A missa!

 

 

La passió espanyola en directe

Tot de processons i flagels no amagaran el calvari de viure aqueixa democràcia inútil que tot ho embruta, a espanya. Les televisions ens bombardaran de films, de beats, de pregàries i eternes i infinites misèries religioses… Passió, processons, ciris, andes, caputxes, corones, milers d’imatges ploramiques ens ajudaran a empassar millor l’altre calvari, la realitat espanyola dels presos polítics, dels exiliats, dels morts de la transició, de la repressió policial, de la violència gratuïta de l’estat contra la democràcia… Gratuïta?, quants milions d’euros paguem per les clavegueres, per l’església, per la repressió, per “tout per la patrie”, pels llençols que pengen d’aquells pals als ajuntaments borbònics, als de la corrupció, als del 155, entre més despeses no declarades, autoritzades, perquè ens vigilen, ens castiguen, ens condemnen al teatret de les eleccions, en canvi de permetre tolerar i aplaudir tant de delinqüent i criminal com vol passar per candidat, futur il·lustre, o fins i tot honorable…

Seny, sensatesa, no perdem l’horitzó. o som república o no ho som. O volem república o no la volem. Així que cadascú que trie, per on vol començar la casa, si la teulada aguanta.

Per cert, si plou durant la setmana, serà més santa, més o menys apassionada, més neta, uiii, sembla que la mala llet espanyola ens vol mantenir lligats uns anys més: com si volgueren fer Pasqua abans de Rams… Però Rams ja ha passat, i Pasqua és a tocar. Així que prou de votar partits espanyols, perquè ens continuaran pegant pel sac als valencians, a les taronges, i a tenir-nos prohibides les televisions si són en la llengua dels valencians…

Imprescindibles Resina i Partal ahir

«Durant la reunió familiar que té lloc al monestir en Els germans Karamàzov, el grotesc Fiódor Pàvlovitx fa una observació extraordinàriament penetrant. A algú que li havia preguntat per què odiava tant tal persona o tal altra, el pare Karamàzov li respon: ‘Ja t’ho diré. No m’havia fet cap mal. Però jo li vaig jugar una mala passada i des d’aleshores l’he odiat.’ Heus aquí perfectament descrit amb pocs mots el mecanisme de la rancúnia. Odiem no pas pel mal que ens hagin fet sinó pel que hem fet nosaltres. En realitat odiem allò d’odiós que hi ha en nosaltres mateixos. És sempre així i ho és a les millors famílies, perquè la família és el primer i més intens laboratori dels sentiments, l’espai on les emocions es contrasten amb una igualtat i una fraternitat platòniques.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/extrema-dreta-opinio-joan-ramon-resina/

“Jo encara no entenc què pretenen demostrar els presos amb l’estratègia de sotmetre’s cada dia més a les arbitrarietats de la justícia espanyola. No veig quina estratègia guanyadora hi ha en aquella sala del Suprem. En canvi, sí que n’hi ha una, de guanyadora, que es derivaria, si es volgués fer servir, de la sentència alemanya sobre Puigdemont. Els advocats dels presos podrien demanar la presentació al Tribunal de la Unió Europea, a Luxemburg, d’una qüestió prejudicial que deixaria Espanya en el punt del KO.

Perquè cal recordar que el tribunal de Slesvig-Holstein no es va pronunciar sobre tipus penals ni sobre equivalències, sinó que va anar a fons. I va dictar que els fets, els fets dels quals Espanya acusa el govern legítim de la Generalitat, no són constitutius de cap delicte, sinó l’exercici de drets democràtics fonamentals. A partir d’això, fent servir l’article 267.3 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea i acollint-se al principi de la llibertat de circulació i al concepte ‘de justícia sense fronteres interiors’ que es defineixen en l’article 3.2, caldria dir al Tribunal de la Unió Europea que no pot haver-hi dues sentències contradictòries sense invalidar els dos principis bàsics de la Unió que representen l’espai de justícia sense fronteres i el dret de lliure circulació, en aquest cas dels exiliats. I una sentència, més que previsible, favorable als presos catalans del Tribunal de Luxemburg significaria la fi ràpida d’aquesta grollera exhibició d’arbitrarietats que veiem cada dia al Suprem espanyol. Tothom seria posat en llibertat i Espanya hauria d’assumir que el Primer d’Octubre va ser legítim i legal.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/apartar-puigdemont-editorial-vicent-partal/

 

Tenim la sort de grans professionals!

Per molts anys!

 

Si hom no vol una república que faça un pas al costat

No sé si aqueixa frase és correcta, o una modernor d’aqueixes d’última hora que tot ho malmeten, sobretot la llengua. Però ve a explicar que ja n’hi ha prou de mamonades, de perdre el temps o d’anar amb subterfugis per no dir el que realment hom pensa.

Sí, hem començat una altra campanya electoral, una més, i el primer que en va sobtar en eixir el carrer és veure que n’hi ha que demanen el vot per al PP. Això és, un partit que s’ha passat vint anys delinquint, i encara és legal. Això és espanya. I pitjor, n’hi ha que en demanen el vot, això és, demanen de mantenir els delinqüents i la delinqüència.

No cal entrar a valorar quantes mentides són capaços de dir, aquests delinqüents, o uns altres delinqüents que els van al darrere encara per la dreta i per l’extrema dreta. Són mentiders compulsius, ells, però això no només s’estila en política, tothom ho permet, en campanya electoral, de portar un sac de mentides per anar abocant-les a cada reunió. El problema és que la resta de partits els fan el joc, si permeten de fer campanya i participar d’aquest contuberni de criminals.

Amb tota la ferralla que els permet de continuar existint: jutges, bancs, mitjans, monarquia… potser perquè tots hi participen d’aquest joc de delinquir en favor d’una idea: espanya, que és per damunt la delinqüència entesa com l’acció fora de la llei. Espanya ha viscut i reviscut fora de la llei quan li ha donat la gana, i ha adobat lleis per sobreviure per damunt per baix, de costat, amb tot de jocs bruts, runosos i ruïnosos.

Per tot plegat, l’única manera que trobe que posa en qüestió el ball de saló d’aquells bandolers, és la república i la independència: perquè és l’única cosa que els posa contra les cordes, els qüestiona, els diu prou, amb vosaltres no hi participem, merdosos, nosaltres no som d’aqueix món podrit i feixista. La República valenciana i amunt les taronges. A prendre es vent tots els partits que juguen a fer el cul gros als borbons, als mitjans, als bancs, a l’extrema dreta, a la gc, als cossos de repressió… Qui vulga ser delinqüent que s’apunte al 155.

Per cert, tanta democràcia com volen aparentar els del botànic, i encara no podem veure la tv3. Ah?, que no toca?, que no és en la nostra llengua?, que és d’un país estranger?, que allò és una república i nosaltres som tres províncies?, una comunitat?, colombaires?, regants?, orxaters?

Per cert (ja sé que ho he dit abans), avui al cementeri de Paterna…

 

El País Valencià: Trobades, manifestacions, clams

Avui dissabte 13 d’abril eixirem milers de valencians al carrer en favor de l’escola, de la llengua, de la identitat, alguns també eixirem en favor de la República, de la independència, en favor del camp valencià, però també contra la violència, contra el feixisme, contra el 155, en favor de la llibertat d’expressió, i en contra de tenir prohibida la TV3 a València, n’eixirem milers a l’Horta Sud, al Camp de Túria, a València ciutat, arreu del país, contra els farsants, contra els corruptes, en favor dels mestres, de la llibertat, de la democràcia, de la cultura… Eixirem convocats ací i enllà i ens repartirem, va, perquè el clam valencià també arribe a Europa, entre els valencians mateix, ens mantindrem ferms, fidels, orgullosos.
Per la República dels valencians!

Espanya és repressió, és lladrocini, és corrupció (2019)

No en té prou amb reprimir, és que ho necessita fer, per continuar delinquint. És això espanya, delinqüència organitzada: un clavegueram de principi a fi, sense el qual espanya no s’explica i no té raó de ser. Des de la llibertat, fins i tot des de la democràcia, espanya se’n va en orris, es desfà com un paperet, és un fum, pobra. Com no se sap explicar d’una altra manera, ni sap fer una altra cosa, ni en vol aprendre, per això torna al seu arrel, als fonaments: repressió, violència, amenaça, bé des dels grupuscles violents d’extrema dreta, bé des dels cossos policials: gc, policia i seguretats i altres mandangues, bé des de l’església o els militars, bé des dels mitjans o bé des dels tribunals, tot allò que put a espanya no se n’escapa dels principis en els quals se sosté: violència, amenaça, por, multes… Tot plegat alimenta una corrupció imparable i pocavergonya. Tant se val govern com monarquia, aquell drap va poder tapar-se durant anys, dissimular-se una mica. Però ara necessiten un exèrcit complet de predicadors, alimentats amb milers de milions d’euros, per negar al món allò que les xarxes mostren cada dia: que espanya és un estat que no pot amagar-se, ni amagar què és, què representa, què li queda…

Repressió, lladrocini i corrupció: tot de partits espanyols van començar anit una altra campanya en favor d’una trilogia impresentable, a l’exterior sobretot. Allà no tenen qui els compre l’ungüent: qui voldria comprar una merda, si no és en canvi que damunt et paguen res per emportar-te-la? (i ves que ho fan, untant amb fons reservats més delinqüència). Però a dins, a dins la seua geografia justeta i mental, els funciona de meravella, els justifica, amb més repressió, amb més mentides, amb atacs a la llibertat i festejant la dictadura.

Si els valencians no ens espavilem, els espanyols responsables de tanta brutor no ens deixaran ni aigua: ni per al reg ni per a beure, ves si poden arribar a ser malparits…

Netflix: España empresona la democràcia (capítol 2019)

Espanya fa anys que practica el joc brut contra la democràcia. De fet, l’ha practicada sempre, una mena de màfia organitzada contra la democràcia. En tots els sentits, en tots els àmbits, destinant tot de recursos. De fet, una majoria del temps del segle XX, que és quan aquell estat va aulorar una mica de democràcia (no arriba al 10% del segle), ha viscut només del feixisme, contra qualsevol esperit de llibertat. Fins i tot en els moments que deia que feia democràcia, espanya, actuava contra, amb clavegueres, cossos especials, plans de destrucció, màfies… Espanya és això al remat, un motor de destrucció de la democràcia, que l’ha atacada sempre, a cara descoberta, sense vergonya, i res ni ningú no li ha parat els peus. I encara uns panxacontents corruptes i arribistes, del psoe si voleu o de pitjors si n’hi ha, ja van viure-hi bé dels pessebres acceptant de mirar en un altre costat, o adobant més claveguera, o ordint grans desastres com els gal o altres invents: sempre, de sempre, espanya és aquest cantó fosc tan brillant del feixisme que xucla i s’alimenta, malgrat que n’hi haja eleccions per tapar què és realment (en poc n’hi haurà), amb presos polítics, amb exiliats, amb burles continues a la llibertat, als valors humans, amb permissivitat extrema de la violència i l’amenaça. Espanya és una amenaça, és la veritable amenaça de la convivència, no ho és València ni Catalunya, ni la independència. És aquesta merda feixista que tot ho corromp, ho permet, ho embruta… Un dels estats més podrits del món, tan bonic com el volien pintar, ells, o ens volien fer creure, als valencians.

L’escola en el 2030

Si hom pensa l’escola en el 2030, si és que hom pot pensar amb tanta distància…

Quan em toca de participar del debat comente que he canviat la idea de la meua intervenció: de primer, perquè divendres passat les escoles catalanes van ser assaltades pel 155 del PSOE i la JEC, i per això van atacar tots els principis democràtics que tant ens van costar de guanyar, si no és que no ens van enganyar… Què ha dit l’escola del present, els mestres valencians, per aquell assalt feixista al país veí? Com puc pensar l’escola a deu anys vista si ara mateix espanya persegueix els mestres com ja ho feia el franquisme del 1939 ençà…

La segona cosa que volia és que no volia dir gairebé res, perquè en deu anys jo ja m’hauré retirat i potser els més joves tindran més idees i més ganes, però en trobar que Ferran Zurriaga, amb vuitanta anys, encara fa reunions d’escola cada dimarts al Centre Octubre, a València, per debatre sobre educació i escola, que divendres presentarà al seu poble, a Olocau, un testament sobre la història de la seua Vall, no tinc excusa a dir quare coses sobre allò que pense i com pense l’escola a deu anys vista…

Una tercera cosa que he dit abans de dir res és que a l’Ateneu de Bétera hi ha una exposició de vint mestres republicanes valencianistes que, aquestes sí, van canviar el paradigma de l’educació. No van esperar-se a què ningú els demanés com ni quan, es van avançar al temps i aquell país que les tenia agafades lligades, i van tirar endavant sense por al que vindria després. Allò que vindria mereix un altre apunt… Però nosaltres, els mestres nous del segle XXI, no sembla que puguem entendre què fa canviar l’escola, si estem tan atenallats…

La quarta i última escola que vull explicar, abans de dir res sobre el futur, és allò del republicanisme, com és que ara mateix l’escola encara no és completament republicana, vull dir amb aquells ideals de llibertat, igualtat i fraternitat, una escola laica capaç de convertir-se cada dia en un laboratori de pedagogia pràctica…

[continuarà]

 

L’ànima republicana dels valencians

Dissabte es va presentar a València la candidatura per a les europees “Ara Repúbliques”. El salonet de la fira de Mostres que havien triat els organitzadors era ple, de gom a gom, però això no vol dir massa res. Vull dir que no explica l’absència de milers de valencians que, segurament, tenen l’ànima republicana, però són temerosos del linxament que els cauria i se’ls veu a prop d’aquesta singular candidatura tan singular. Amb un partit basc al capdamunt de tot, ai, i un altre de català, ai ai doblement.

La candidatura “Ara Repúbliques” té el gros amb Esquerra Republicana, ací a València Esquerra Republicana del País Valencià, amb Bildu a Euskadi i el Bloc Nacionalista a Galícia. No sé si em deixe res més. Una llàstima que esquerra hagués rebutjat l’oferiment d’agafar més cos amb la incoporació del President Carles Puigdemont, perquè el producte hagués animat molta gent, molts republicans, i potser que ens haguérem estalviat la lluita entre dos líders d’una mateixa casa que continua ocupada pel 155 espanyol.

Tres amics de Bétera pugem a veure l’acte per acompanyar sobretot el candidat valencià en aquestes Repúbliques, Guillem Agulló, que és ell qui ens mou a venir de fira de mostra del republicanisme a Bétera. Si hom ho pensa bé, aquesta i alguna altra candidatura més, Junts per Catalunya i Front Republicà, seran els únics que defensaran la República, els únics. La resta del ventall polític, de l’extrema dreta, el 155 i podemos, són declaradament monàrquics, borbons en major o menor grau; això és, partidaris del sistema polític espanyol que, particularment als valencians, ens ha castigat i ens continua castigant en tots els sentits: econòmic, cultural, patrimonial, lingüístic, rural, urbà…

Hom mira els quatre-cents que érem en aquell espai i no pot sinó preguntar-se: on són els llauradors? Voleu dir que no n’hi ha llauradors valencians amb sentiment republicà? I mestres (tingueu en compte també els llicenciats) i els professors universitaris? Voleu dir que tot el cos d’ensenyants és monàrquic, i de retop, d’aquella monarquia corrupta? Mestres per la república es va acabar el 1939? No m’ho crec. Jo, no.

Acabem per dir, els tres trumfos del poble que juguem en aquesta partida, que no pot ser, que el mal patit durant tants anys sobre els valencians (vuitanta anys d’aquella València republicana) ens haja esborrat tant com vam passar i tant com devem a milers de lluitadors republicans a les fàbriques, al camp, a l’escola, a la sanitat o a la CNT… On són els republicans valencians, els homes i dones d’ànima republicana del segle XXI? Voleu dir que tots s’han fet submisos d’aquest sistema corrupte que castiga la democràcia, premia els bancs, condecora els lladres, perdona els feixistes i deixa en mans de la ineficàcia i la torpesa, l’economia, la justícia i fins i tot la universitat?

No volem fer volar pardals, ni començar per comptar que al voltant del 50%, dalt o baix, seran borbons i per tant, l’altre 50% seran republicans… Però d’ací a pensar que no som ni el 20% del total completament republicans, que vol dir que demà signaríem perquè enviaren aquella família borbònica i el que simbolitzen en una barca cap a un horitzó sense retorn, és rebaixar molt la intel·ligència dels valencians. Hom pot argumentar que Compromís i Podem ja tenen molt de vot republicà… Si? Però si s’agenollen davant d’aquell ullerós, com uns mesells, com si foren superiors, o més llestos, o més intel·ligents, vaja, que ens agenollem com si no sabérem que ens roben i damunt se’ns burlen.

Un tant per cent elevat dels valencians és república sens dubte. Però li fa por que l’assimilen als catalans, o potser li fa por de dir que portaria un llaç groc, si no corregués perill la integritat física davant els cossos de repressió, els jutges, la JEC, o el veïnat, malgrat que el llaç simbolitza democràcia i clam per la llibertat. Això és, respecte pels drets universals reconeguts per l’ONU el 1948.

A la cooperativa de Bétera, entre els majorals, entre els colombaires, entre els caçadors, a la banda de música, entre els coeters, voleu dir que no n’hi ha republicans? Cap ni un? I a Llíria, i a Picanya, i a Torrent, i al barri de Marxalenes?

No és casual que els valencians siguem els únics que tenim un mitjà de comunicació prohibit, que fins i tot una majoria del govern valencià participe del sistema, entre més podemos i compromís, que ho passen com un fet normal, democràtic, de tenir mitjans prohibits… No és causal que la repressió del 155 s’haja instal·lat com una anècdota o que siguem robats, castigats i insultats, i una majoria ho tolere com un fet normal, democràtic, com si la democràcia ja fos un malalt terminal com sembla que ens volen fer creure tants enamorats del sistema polític espanyol.

De segur que ha d’haver-hi una ànima republicana ben viva, entre els valencians, que només caldrà endevinar com despertar-la, deixondir-la de la por (l’amenaça feixista instal·lada a tantes cases) a la qual la tenen lligada. Només caldria espavilar-nos la intel·ligència, va.