València és manifestarà per un finançament just (2)

Ja han passat més de trenta dies en presó dos homes honestos. Ja sé que això, en la manifestació de dissabte a València no sembla que toque. O ells voldrien que no toqués. Però és ací que jo em manifestaré dissabte, més que no pel finançament, per la llibertat dels presos. I per més coses. I em manifestaré, potser, al costat de gent del psoe, que són qui han conxorxat amb el PP perquè aquests dos homes honestos siguen en presó trenta dies i escaig, per les idees polítiques. Sí, aquests del PSOE valencià són en favor de la presó i del franquisme, malgrat que avui, a València, demanen més diners per als valencians. Un prec just, és veritat, però incomplet, i trampós. Sembla que el PSOE valencià anirà de progré, dissabte a valència, contra el govern espanyol, que castiga els valencians durant tants anys, durant els anys que governava el PSOE a espanya, també, ves quina casualitat, home. I ara aquests també demanen un finançament just, que ells no van voler canviar mai. Com no han volgut canviar aquesta democràcia de fireta, quan han tingut una bona oportunitat, ni han volgut fer justícia contra la delinqüència del pp, en canvi de pactar contra la independència. Ai, sí, ens manifestem junts, però no anirem amb el mateix sentit, amb aquests còmplices del franquisme, no.
Durruti era més honest, amb les consignes, venim a somoure consciències! I avui moltes de les consciències valencianes és amb els presos polítics, amb el govern empresonat o exiliat de la República. Perquè jo també voldria tenir la nostra República a València. Sobretot, perquè serà l’única manera de recuperar la dignitat. I per no enganyar-me, també em manifestaré. Amb el PP, i amb el PSOE, els valencians continuarem patint el maltracte de sempre. Per això no hem vingut a València, carallots.
Visca la independència. Llaor a la república catalana.

 

Post: avui mateix, a les Corts valencianes, el pp ha xiulat contra el conseller d’economia del govern valencià. Com uns berros! Però el Psoe manté aquest suport al 155. Aquest colp franquista a la democràcia. Xiular o xiular!

València es manifestarà per un finançament just

Avui el pp ja ha pixat pels cantons de València, a prop de les Corts valencianes, a tocar de la maededéu i el braç incorrupte de Sant Vicent, ha pixat contra les parets del palau de la Generalitat i contra l’escola dels valencians, ha pixat contra la sanitat i contra els hospitals, ha pixat contra els desocupats, contra els desatesos, contra la democràcia i contra la llibertat. És el que fa cada dia, el pp, pixar contra els valencians. I mentre pixa, en aquest ferum que deixa en l’aire dels carrers nobles de la ciutat, i pels barris de segona i de tercera, pels ravals, oblida tant com ha delinquit, a València, i com continua delinquint a Espanya. Però sobretot, aquesta pixera delinqüent, despista! Sobretot despista que encara no ha tornat cap euro dels milers de milions que ha furtat, diners que són en les butxaques de polítics de primera i segona fila ppera i en comptes particulars del partit en paradisos fiscals. Ells són ací per “forrar-se” i a prendre pel sac la vida dels valencians. Ja ho van avisar per què eren en política.

Aquest matí han assegurat, els piuladors-pixadors oficials del PP, que “el País Valencià començarà per demanar un finançament just, continuarà per dir que espanya ens roba i acabarà demanant la independència.” EQUILIQUA
Ho han encertat, xa. Són llums en un cresol, s’avancen amb idees brillants al temps i a l’única possibilitat que tenim de subsistir, els valencians: la independència. Un altre menú fóra demanar les molles o la caritat. I el pp ha sigut capaç de robar fins i tot els diners que anaven destinats a aquesta caritat.

Ahir, o despús-ahir, en una reunió o públicament, el gos Montoro (un altre delinqüent denunciat per jutges fins i tot amics) va afirmar que si els valencians no voten en favor de Rajoy, ells, el govern espanyol, no té perquè tenir en compte la reivindicació valenciana d’ajustar amb major equilibri el finançament. Ho avisa com qui avisa qui mana en la seua dictadura franquista, la del 155 (amb el PSOE), i la dels presos polítics. Ho avisa per a què els valencians no acabem pagant els plats trencats d’Espanya, una de les economies mundials aprop del caos, amb un deute insalvable i sense que ningú no ature la màquina de robar que és aquella organització criminal que governa, el PP.

Tenen por. Comencen a tenir por dels valencians. Per això ens van agredir el 9 d’octubre tant descaradament, davant els morros de la policia, fins i tot atiats per la pròpia policia, per això ara ens amenacen il·legalment, dient-nos què hem de votar i a qui, si volem una cosa justa, per això trauen aqueix estil matador fanfarró: acostumats com els feixistes a decidir per nosaltres què ha de votar o no la gent.

I per aquests delinqüents sembla que, centenars d’organitzacions, eixirem dissabte a pidolar l’almoina. Bona gent, amb modos, sense ensenyar ni banderes, ni clams, ni idees, que els puguen destorbar gaire. Una processó, un cercavila festiu, per dir que si patim cent anys de robatori, de maltracte, uns mesos més no vessaran el got ni la paciència. Porteu-vos bé i parleu només d’economia…

Però, ai, si dissabte eixim a somoure consciències, que cantava Durruti!!!

Invasors del pp, extraterrestres o extrademocràtics?

Una invasió extraterrestre encara tindria una punta d’interés, de sorpresa, el misteri o l’enigma de descobrir si n’hi ha intel·ligència, més enllà. Encara ens aguantaria la son saber què n’hi ha de realitat o de fantasia, a les nostres vides. Però una invasió d’homes del pp a Catalunya ni és sorpresa ni ens aporta res de nou: en qualsevol cas, oix i el vòmit de saber que vindran a remenar la feina feta, que vindran a robar la caixa dels departaments que remenen, que vindran a desviar els diners cap a la seua empreses, comptes a l’estranger, o a entrebancar i decidir contra la gent. Són delinqüents corruptes i els seus afers delictius no els deixen sinó actuar antidemocràticament. D’intel·ligència, zero, revenja, odi, mala fel, i una torpesa política que portarà l’estat a la ruïna de cent anys: això és, posar ordre econòmic a l’orgia del pp farà pagar doble i triple d’impostos als espanyols i asl no espanyols que ens obliguen a passar per espanyols.

Una invasió de funcionaris d’espanya a catalunya és enviar-nos la incompetència a casa, és embrutar la transparència, liquidar el camí fet i apostar per servilisme. És transportar la indecència on no en calia.

Però un nombre indeterminat dels funcionaris que ara són a les ordres del govern invasor (estrangers segons la república catalana), han dit que no col·laboraran, i per això es manifesten i entorpeixen la feia de la invasió. Tenim el govern intervingut (en presó o exiliat), però els funcionaris no són idiotes. Malgrat que n’hi ha que estaran contents de servir els invasors, una part important no cauran en la provocació. No col·laboraran.

Catalunya viu l’extrademocràcia del PP i del PSOE, gràcies al colp policial i a l’aplicació de normes inventades, que depassen el 155, fins al límit “Ací mane jo” que em dic M.Rajoy i faig que vull i com vull. És el límit màxim al qual han arribat a espanya amb aqueix pacte ranci i inversemblant, extraterrestre, si no és que parlem del PP, del PSOe i C’s…

De segur que haguéssem preferit els marcians, vista la poca intel·ligència de la realitat que vivim o viurem fins el 21 de desembre.

I demà ja parlarem de València i d’Espanya, i d’aqueixa processó de les almoïnes que farem dissabte. Una altra realitat extraterrestre.

Vexar els homes i les dones

vexar: “Molestar greument, sobretot per abús de poder sobre algú que no es pot defensar” Diccionari català-valencià-balear Alcover-Moll.

Aqueix ha sigut l’objectiu de la justícia espanyola contra deu homes i dones. Consellers, presidents d’associacions, vicepresidents, membres d’un parlament electe… De l’un dia per l’altre, la decisió d’una jutge els envià a presó, com a caprici personal i venjatiu, amb el deliri de la notorietat i l’escarni. Si aqueixa és la justícia espanyola, hi renuncie, no en vull, perquè és castigar l’altre (quan encara no s’ha demostrat que haja fet res d’il·legal ni de punible) amb el pitjor que hom pot privar un home, la seua llibertat. Pitjor encara, si no són homes que han robat, ni delinquit, ni atacat ni violentat ningú: en canvi d’unes idees polítiques, legals en el parlament que representen i per allò que han sigut votats. Completament legal al seu país.

L’abús de poder és un dels errors més greus en què pot caure un jutge, i encara més greu és actuar de mala fe, amb voluntat de l’abús i d’ensenyar al món de quina cosa és capaç, la jutge: “Mireu de quina cosa sóc capaç, jo, la jutge Lamela!” La prevaricació fa curt. Perquè ací l’objectiu no és impartir justícia sinó, abans d’estudiar les proves o escoltar les defenses o preparar els discursos, les raons o les rèpliques, la jutge ja ha decidit per damunt la justícia mateix, que cal la burla. Perquè l’escarni és burla, és insult i, per sobre de tot, injustícia. Aqueixa és la voluntat final de la jutge, la injustícia, contra aquests homes i dones. Burlar-se és no prendre’s seriosament res, és fer riota d’algú o sobre algú… Una jutge sobre uns homes i dones sobre els quals n’hi ha tanta responsabilitat, de govern, de liderar equips, de l’administració pública, i el detonant d’apartar aquests homes de la feina i de les famílies és aqueixa riota de jutge, que no pot prendre’s la justícia sinó com una burla.

El PP fa anys que ho va avisar, un dels tresorers del partit va dir que venia a la política a delinquir (ell digué a “forrar-se”), i ausades que ho va fer, ell i els següents tresorers, tots ells, del partit popular, convertits en delinqüents professionals, com la resta d’homes de primera fila del mateix partit: ministres, vicepresidents, president, n’hi havia agendes, quaderns, assignacions en negre, fins que un comissari ha hagut de dir al Congreso que el partit era una conxorxa per a delinquir… Aquests, sí, homes i dones enrampades en afers delictius, sense vergonya. Amb desaparició de proves, destrucció de proves, que han arribat a cremar jutjats, assaltar despatxos, perquè, misteriosament, desapareguen arxius complets amb tantes proves i tants anys d’investigació. Casualment, sense vergonya ni mirament. Cap d’aquests homes no és en presó, cap ni un. Però ves quina justícia empara el dret dels ciutadans en aquest estat: els homes del govern català són presos polítics en canvi que els homes que han delinquit són lliures de fer que fan.

Quan dissabte escoltàvem al carrer Marina les cartes per boca dels fills, les dones o els companys, no podíem sinó sentir-nos orgullosos, dels homes que són integres fins al final de les conseqüències. Alhora que sentíem vergonya d’espanya, de la seua justícia i de la corrupció judicial de totes les “Lameles” possibles. Ací no és només la República o la democràcia, que ens juguem. El femer a espanya és tan gros que dubte que mai s’arribe a fer net, que l’única opció, l’únic camí possible és fugir, democràticament, amb la convicció que la dignitat i el respecte són per damunt les lleis espanyoles i les seues trampes corruptes, jutges i polítics inclosos.

La República és molt viva

“La República és molt viva”, segons que vaig comprovar anit al carrer Marina. Compartíem amb la gent que teníem al costat que, tants anys com els catalans organitzen mobilitzacions en favor de la República, aqueixa d’anit a Barcelona haurà sigut de les més grosses i multitudinàries, sens dubte. La gernació ocupava diversos quilòmetres quadrats, en molts punts no podíem ni moure’ns, avançar o trobar-nos era impossible, i res llançat a l’aire hagués tocat terra. Fins ben passades dues o tres hores, allà on érem nosaltres, finalment, començava a passar l’aire. De tot plegat, més que no les quantitats, les mesures, l’estètica de les llums, els clams i els cants de la gentada demostraven que, com diu Vicent Partal: la gent que anit érem al carrer sabem que la República és viva i es manté ferma. Els qui érem allà sabem que n’hi ha República i per això la defensem.

Els mitjans espanyols, els franquistes, el govern espanyol criminal, els llepons, la policia, i una part important dels funcionaris de l’administració diran que no, que això és i continua essent espanya. Una bufa! Allà dret davant aquell escenari on es llegien les cartes dels presos polítics, missatges llegits per familiars que arribaven ben endins, ningú no pensava que som espanya ni que som una autonomia, per molt que molts s’aferren a escampar-ho per desmoralitzar-nos. N’hi ha feina i serà per llarg, però d’autonomisme, zero. I de submissió a espanya, zero. Com ja han dit uns quants analistes i professionals de les dades, pel cap baix, la mitjana per fer-se amb el control complet dels funcionaris del nou estat és de mesos o anys. Fins i tot Israel va trigar a tenir el control del seu país molt de temps. Així que de desànim, gens ni mica. Al contrari, cada colp que ens mobilitzem aconseguim èxits impensables, extraordinaris, i posem davant Europa, amb un pas ferm i sòlid, el model d’estat pel qual treballem.

Ahir érem uns quants veïns de Bétera a Barcelona, vivint aquell jorn històric, donàvem el nostre suport, però rebíem més que no donàvem, perquè la lliçó d’aquest poble en favor de la llibertat, és una lliçó universal per a tants aprenents com ens sentim atrets d’aquest aprendre a viure solidari i compromés. La cirereta va ser el sopar amb els amics a ca l’Assumpció. La TV3 oferia un programa amb llums i ombres. Però la convicció i la contundència de la Gabriela Serra adobava la taula amb taronges valencianes i rotllets d’anís de ca Rosegó. Final i viatge de tornada cap a València. Entrem de nou al poble de matinada, quarts de quatre, cansats i mòlts, però amb el goig d’una altra victòria camí de la llibertat.

Visca la República [setze dies]

 

A Barcelona, pels meus drets!

En unes hores pujarem a Barcelona, a fer costat a la República. N’hi ha una crida que és un clam en favor de la llibertat i els drets bàsics. I n’hi ha un estat que ataca aquests drets perquè defensa un model social caspós, resclosit mancat de les llibertats mínimes, ataca molts dels articles de la carta de drets universals de l’ONU. Drets de 1948 que Espanya, aquell estat que Juncker diu que respecta coses que, a ell particularment, li convenen, no consentia ni en 1948 ni ara mateix. Per això pugem a Barcelona a defensar-nos de la repressió, del 155, d’un govern espanyol corrupte, amb un president que és un criminal. Per això cal aquest esforç solidari en favor dels presos polítics. I també pugem per defensar una República jove, declarada fa quinze dies, amb un govern exiliat, en una part, i empresonat. Ves quines coses de viure i de contar: n’hi ha estats joves que tenen la il·lusió de la naixença, de la defensa dels drets, de la llibertat dels homes. N’hi ha que viuen contra això. I malgrat que els valencians vivim sotmesos al segon, particularment prefereixo el segon. Sense embuts nio subterfugis. Visc per això, treballe per això, estic compromés en això. Que els homes puguen viure lliurement, amb els ideals més alts. I espanya no defensa això, sinó el contrari. I encara allò que defensa, ho fa tramposa, amagada darrere un estil corrupte, fracassat i incompetent. Perquè som a mans d’un govern espanyol corrupte i una justícia espanyola falsa i parcial (n’hi ha una declaració de més de cent professionals del dret d’Universitats d’arreu que ho testimonia)

Per tot plegat pujaré a Barcelona. Conscient i ferm que és el meu deure i el meu dret. Per la carta de drets de l’ONU de 1948 i la carta de la República catalana proclamada fa quinze dies.

Linxament i escarni

Espanya vol linxar la llibertat, la democràcia i Catalunya. Vol linxament i escarni. I no pararà fins que ho aconseguesca totalment. Políticament són molt rucs, econòmicament els més torpalls d’Europa, en coneixement no depassem la mitjana…, que els queda? Traure pit i força, fer de delinqüents de barri, demostrar com són de matxots i amagar tanta deficiència.

El govern espanyol és a l’alçada política PQPI, i ha encomanat a la justícia heretada del franquisme que se n’encarregue, a colps judicials de difícil justificació internacional, de liquidar qualsevol oposició o idea.

Empresonar la presidenta del parlament català, MHP Carme Forcadell, és fer el berro judicial, per donar pinso als mitjans, als amigots i al delinqüent Rajoy. Empresonar sense judici una dona honesta i intel·ligent, per demostrar com de llarga la té un jutge a espanya, és portar el ridícul a la categoria de llei, una decisió que no passaria l’examen de primer de carrera a dret civil i penal.

Però Espanya ho fa així, trau l’arma i dispara: talment com va matar el doctor Peset, els poetes Lorca i Miguel Hernàndez, o com de tranquil·la va bombardejar Benassal o Gernica, va afusellar centenars de mestres per aterrar l’escola… I tots aquests jutges hereus del franquisme no han renunciat a matar la democràcia emparant-se en un codi idiota, passat, incapaç: cap d’aquells jutges no ha demanat perdó per la barbàrie. El linxament i l’escarni és això: burlar-se’n de la democràcia i pixar-se damunt els homes.

Les batudes neofeixistes que cerquen el linxament, i la violència, són el braç físic d’aquesta justícia espanyola. A Europa, no veurien amb bons ulls que els matons vingueren a trencar-li la cara a la presidenta, a colps de porra, per això n’hi ha el Suprem, l’Audiència, la fiscalia… Trencar la cara als catalans, trencar-los l’ètica, la moral, la llengua, l’escola, la sanitat o l’economia, ja fa anys que ho intenten, des de les clavegueres i des de Moncloa, el parlamento, la monarquia…

Des de la desigualtat, sí, potser que en un primer moment faran forat. Minaran algunes consciències. Però a poc que els catalans agafen aire, ja tenen la raó, la filosofia, la ciència, l’escola, la democràcia, un horitzó sencer de la seua part.

El linxament i l’escarni té els dies comptats a curt. Perquè és un suïcidi col·lectiu del qual els costara de refer la ruïna, i la misèria a la qual voldrien abocar-nos de per vida.

El carnaval espanya

El PP amenaça TV3. Assegura que no és tan plural com TVE, que ha de ser l’hòstia de plural, diversa i objectiva, i per això enviarà un comissari coronel militar encarregat de decidir què i com s’ha de fer i dir la informació segons li interessa al PP. Perquè aleshores, si ells diuen que els convé, ja serà completament plural. Invasió1

Un policia encarregat de la investigació denuncia que el PP cobrava, que Rajoy cobrava, que els polítics del pp i del govern cobraven, tothom cobrava diner negre. No una ni dues vegades, durant mesos i anys. Eren diners públics, de tothom, de l’escola, de la sanitat, dels serveis, dels bombers, de la desocupació, de la investigació, de la universitat. Els del PP els robaven i els posaven en sobres, milions d’euros, després apuntaven en una llibreta a qui li enviaven mil, dos mil, cent mil euros… N’hi ha tots els noms importants del pp dels últims vint anys. Però com si plogués. Una altra part dels diners que robaven, cada dia, cada setmana, els enviaven a comptes a l’estranger. Com si plogués més encara.

El PP intervé els comptes de l’Ajuntament de Madrit! Oh, la la! El PP necessita diners, i necessita pagar favors, i jutges que durant anys han sigut incapaços de decidir, de posar mesures, de frenar l’orgia. Prèviament, el PP ja havia intervingut el País València. I Catalunya. Però el refillet Junckers diu que no és suficient motiu per creure que el PP se salta el dret del ciutadans, la democràcia, malgrat que empresonen arbitràriament un govern, i tanquen un parlament democràtic. O intervinguen ajuntaments, o parlaments. No. Ací, segons Junckers, fa cent anys que ningú no se salta l’estat, ni el dret d’ell de passar-se allò que mos passe pel forat del cul. Invasió2

Arriben els invasors a Catalunya. Entren en palaus, en els comptes que els interessa robar, en les institucions, assalten la democràcia. Són personatges estrets del terror, amb americana, gavardina, bossa al muscle, són el PP, a poc que els grates la pell els traus l’escama: corrupció i dictadura. Invasió3

El govern espanyol ordena atacar les lleis valencianes, les lleis catalanes no li cal atacar-les més, les ha fulminades amb un colp policial, amb l’ajuda del PSC, que són uns monicots que n’hi ha al museu de cera: el pp ha liquidat el govern legal de Catalunya, el Parlament votat democràticament, i amenaça ara amb el patrimoni particular dels catalans: el govern espanyol és un cau de lladres que ha legalitzat el robatori. Rieu-vos de la màfia. Però Junckers diu que no, de cap manera. Invasió4

La permissivitat feixista fa feredat els últims mesos: l’extrema dreta, entre els quals n’hi ha policies i guàrdies civils, organitzen violències i agressions amb el nom d’aquella bandera. No n’hi ha concentració o crida que no acabe amb violència, ferits i destrosses al patrimoni. Insulten, escampen l’odi, fan munt i tumult, escupen, trauen el braç, el puny, canten i criden proclames feixistes en favor de la vergonya humana. Però la justícia espanyola, lamela, el fiscal, els tribunals perduts i la justícia que el vent s’endugué, no hi veuen cap indici, cap ni un, que atempte contra els drets humans, o que incite al desordre, o contra la pau del carrer.

Uns altres jutges, d’un altre vent que s’endugué la vena als ulls de la justícia, es dediquen a restaurar els noms del carrers franquistes a València i a Alacant. Tornen noms de militars i assassins i torturadors. Però Junckers diu que no, que exalçar el nom d’aquells criminals no va en contra del dret dels homes justos. Invasió5

Els jutges espanols persegueixen l’escola: acacen els mestres que fan debats, diàlegs, o gosen escriure a la pissarra paraules com democràcia, llibertat, república catalana, fins i tot si diuen Puigdemont… Per contrarestar l’orgia, el carnaval de l’espanya falangista i pepera (per cert, un fracàs econòmic d’ordre mundial), jo he posat a la meua classe una foto del conseller d’educació, Vicent Marzà. Ves, perquè m’ha donat la gana. Més fort encara: si fes classe en una escola de la República, avui tindria la fotografia del president a la meua aula. I tant que sí!

Per molts anys, valencians!

[ja tenim al sac la primera dotzena de jorns de la república]

Com si no passés res, valencians!

«Tota restricció en la llibertat de conducta de qualsevol dels seus membres […] lleva a l’espècie un grau inestimable de riquesa.» JS Mill

Qualsevol forma d’opressió i esclavitud pot frenar el desenvolupament cultural i econòmic de la societat… Nuccio Ordine

Tercera setmana de República: oh europa!

 

Si l’acció de privació de llibertat és contra homes honestos, l’operatiu que ha decidit l’ordre de tancament és una organització criminal, i cada membre que hi pertany voluntàriament és còmplice i haurà de penar la culpa per fer ús de males arts. No s’entendria una vida normal, un dilluns després del diumenge, anar a la feina i fer com si no passés res; acotar el cap i dinar com ni no passés res, pujar a classe de nou i ensenyar matemàtica com si no passés res. No s’entendria.

Mestres, infermers, administratius, llauradors, funcionaris…

No s’entén que siguem governats per una banda de criminals, cada dia que passa, i vivim com si res. Cal dir-ho alt i clar: denunciem el govern criminal del PP i els seus col·laboradors. Els militants que els donen suport, les institucions a les quals s’aferren, tot i tothom que els fa suport amb aqueixa complicitat. Funcionaris podrits, tribunals podrits, mitjans podrits… Denunciem els partits que donen suport als criminals, els jutges, els fiscals, per complicitat i conxorxa, perquè són responsables que, cada minut que passa, homes i dones siguen en presó.

Transportistes, venedors, comerciants, arquitectes, electricistes, obrers…

La complicitat contra la manca de llibertat, contra els principis bàsics que són a la declaració de drets humans: “ningú no pot ser arrestat, detingut ni exiliat arbitràriament”. Aquest viure servil atempta contra la vida normal de cada valencià. I els valencians encara no ens n’adonem. Després acabem la feina i tornem a casa, i potser que preparem el sopar, o ens preparem per acabar el dia, o per anar a dormir, com si no passés res… Ahir, o despús-ahir, o divendres passat, el govern espanyol va decidir atacar el govern valencià, de colp i de nou, un govern valencià que pretenia ajudar els més desvalguts amb dues lleis valencianes. Ací espanya també vol aplicar-nos el 155, amb coordinació amb el PSPV?, ací encara sense empresonar ningú, però no pot ser que no passe res, que vivim com si res la vergonya, que no ens defensem de l’agressió, de la violació de drets que practica el PP.

músics, actors, artistes, escriptors, tramviaires…

Que no podem viure cada dia com si no passés res… Que cal ser més decidits, valencians, i deixar d’esser molls, muts i ximples. Que tenim el pitjor finançament, el pitjor de l’estat, per voluntat del govern espanyol del PP… I una majoria de nosaltres, com si no passés res. Encara.

 

Xafarranxo judicial contra l’escola

Divendres, el Moviment freinet valencià va organitzar un reconeixement a la mestra Empar Navarro (1900-1986) —presidenta de l’Associació de mestres valencians, castigada pel feixisme franquista perquè era mestra, feminista, valencianista, antifeixista i divorciada. Després de la depuració, va poder exercir quan ja tenia 63 anys, fins que en va fer setanta. L’any 1921 i el 1936 els mestres es jugaven l’escola, la democràcia, la llibertat, la i vida. Ara sembla que el pp voldria tornar-ho a provar, posar els mestres contra les cordes, per evitar d’anar ells a la presó, el PP, per corruptes i inútils.
La fiscalia espanyola, injusta i parcial, i la justícia, ha cridat nou mestres de l’Urgell a declarar per haver organitzat un debat sobre el referèndum, la democràcia, els drets humans…
—Què pensarà la caverna judicial i la premsa espanyola que fa l’escola, cada dia, si no és provocar debats i diàlegs per aprendre a viure en democràcia? Com pensaran els xitxarel·los que els alumnes aprenen a viure en democràcia si no és vivint i debatent què és la democràcia?
D’una altra manera, allò que ens trobaríem, no vull ni pensar-ho, és un estat corrupte, lladre, malversador, governat per idiotes. I uns ciutadans sense resposta. L’escola ensenya i aprén que viure en democràcia evita d’arribar a societats corruptes com l’espanyola, incapaç d’assumir responsabilitats, incapaç d’evitar la violència, incapaç de fer política sense l’amenaça constant de policies, militars i tribunals.

Sí, el 155 del PP+PSOE+C´S+SER+TVs+Sexta i companyia posa contra la paret l’escola, perquè l’escola és per aprendre, un espai democràtic i lliure perquè els xiquets puguen expressar-se. Si avui l’escola no és el cagalló en què la va convertir el franquisme, que va depurar milers de mestres entusiastes, és perquè un estol d’homes i dones l’han tornada a posar on mereixia, una institució cabdal d’una societat que es precia, s’autoestima i es dignifica, a través de l’escola.

Si ens volen cercar per ací, passar pel garrot l’escola, caldrà que declarem milers i milers de mestres que ja no som apocats, ni idiotes, ni uns instrument perquè les elits mediocres del pp i les empreses de l’íbex continuen robant-nos Sòcrates o Plató. República? Si en parlem de república, de llibertat, de participació?, si cantem els mestres, que els carrers seran sempre nostres, de la xicalla, dels mestres, de les famílies?, si expliquem que viure amb els modos violents i agressius no només és perillós sinó el suïcidi al qual voldrien abocar-nos?, si llegim Estellés, Verdaguer, Fuster o qui ens dóna la gana?, ens trobaran, una gernació que és garantia, com a Finlàndia.

Sinyors, milers de mestres obrin cada dia l’escola amb l’esperança d’un país nou. Perquè justament no passe allò que vivim, perquè ningú no puga abusar de la llibertat, ni empresonar gent honesta. I encara per cent coses més, a l’escola es debat de qualsevol cosa, sense restriccions ni censura, amb respecte i tolerància.

 

La mestra Empar Navarro i Giner (València, 27 de novembre de 190024 de desembre de 1986)[1] va reivindicar el valencià a l’escola el 1922, i la formació de tot el Magisteri en castellà i valencià. Exerceix com a mestra a les escoles de Salinas, Parcent, Alfafar i a l’Escola Cossío de València. Es casà amb Maximilià Thous i Llorens i durant la Segona República Espanyola fou presidenta de l’Associació de Mestres Valencians i militant del Partit Valencianista d’Esquerra. Durant la guerra civil espanyola fou mestra en l’Institut d’Assistència Social “Maestro Ripoll” (antiga Beneficència) quan la Diputació va substituir el personal membre d’ordres religioses per mestres, x i acompanyà Josep Renau dos cops a París per tal de recaptar diners per a la causa republicana Redactora de la revista “Pasionaria”, òrgan de Mujeres Antifascistas a València, de la que era directora Manolita Ballester.. Fou depurada com a mestra i el juliol de 1939 detinguda i condemnada a tres anys de presó per antifeixista. Un cop alliberada, va actuar d’enllaç del Socors Roig i va viure de donar classes particulars i de treballar com a administrativa fins que fou readmesa com a mestra el 1962 exercint a Albalat dels Sorells d’on es traslladaria a Murla. (viquipèdia)