Tornar a la vida per la poesia

Picanya organitzarà una altra vegada la Nit Estellés a l’alqueria de Moret. Una nit especial en el calendari del poble, en favor de la poesia i els poetes amb nom propi. Enguany, Lluís Roda, poeta i ànima de la nit, ha triat reconèixer el poeta Jaume Pérez Muntaner, una altra paraula major de la literatura al País Valencià.

Ací us deixe la carta de convit dels organitzadors i una invitació perquè us animeu a participar d’aquesta o de qualsevol nit organitzada als pobles i places del nostre país en record del poeta major dels valencians, Vicent Andrés Estellés:

«En commemoració del natalici del poeta Vicent Andrés Estellés, al mes de setembre celebrem la Festa Estellés, un acte popular i culte, obert a la participació, que posa en relleu la paraula poètica. Enguany tindrem l’honor de compartir la vetlada amb la família del poeta. El divendres 21 de setembre a les 21.00h, us convoquem i encoratgem a participar en la IX FESTA ESTELLÉS: bon ambient, sopar i vetlada poètica al pati de l’Alqueria de Moret de Picanya (avinguda Alqueria de Moret, 41). La nit començarà amb un sopar d’enfaixat al pati de l’Alqueria compartit amb amigues i amics, i continuarà amb
lectures poètiques, principalment de versos de Vicent Andrés Estellés però també d’altres poetes valencians. Enguany, hem convidat el poeta JAUME PÉREZ MONTANER.
Ens farem ressò de l’ANY MONTSERRAT ABELLÓ, en el centenari del seu naixement. I de JOSEP PALAU I FABRE, als deu anys del seu traspàs. Vos animem, per tant, a escollir algun poema seu per a la lectura de la nit. També ens sumem a la celebració de l’AVL de l’Any dels Misteris Assumpcionistes Valencians, entre els quals hi ha el Misteri d’Elx, Patrimoni de la Humanitat. En les lectures pot participar qualsevol persona que desitge recitar poemes d’altres poetes publicats valencià. Per motius d’organització, especialment si voleu llegir en la primera part, cal que feu la vostra inscripció (abans de
dimecres 19 de setembre – 14.00 h) al correu biblioteca@picanya.org tot indicant les dades següents:
-Nom i cognom de les persones que llegiran.
-Nom del poema que llegirà cada persona i de l’autor o autora.
-També us demanem que ens indiqueu quantes persones assistireu al sopar.

IX FESTA ESTELLÉS
21/09/18 – 21.00 h Alqueria de Moret. Sopar d’enfaixat i lectura de poemes
Organitzen: LLUÍS RODA I AJUNTAMENT DE PICANYA
Col·laboren: CEIP AUSIÀS MARCH, CEIP BALADRE, ESCOLA GAVINA
IES ENRIC VALOR, CENTRE DE FORMACIÓ DE PERSONES ADULTES

Consentir el feixisme descaradament

L’atac que va rebre l’Aplec del Camp de Túria divendres 14 de setembre a Bétera és una mostra de la connivència del poder amb el feixisme. Finalment, la Guàrdia Civil va confirmar dissabte, a l’organització de l’Aplec, que els contra-manifestants organitzats pel PP no tenien permís de reunió, com havien afirmat alguns mitjans. La pròpia Guàrdia Civil confirmava que denunciaria els organitzadors de l’agressió feixista contra l’APLEC (llegiu-ne el comunicat). N’hi haurà més denúncies, de la mateixa organització i de l’Ajuntament, que va rebre directament els insults i amenaces en diversos indrets del poble. Compromís demanarà a Marlaska (el menistre jutge que tots coneixeu) com és que es va permetre aital agressió durant més de quatre hores, sense que ningú no fes fóra aquella gent del parc de Jonqueral.

Regidors del PP de Bétera, entre més cares conegudes, atiaven la gent a la violència i l’agressió. També Espanya2000, i altres cares de la violència, com ara els Yomus del futbol, eren entre els concentrats a cercar brega, a provocar i a fer sang. Van enregistrar sense permís i van amenaçar-nos  de mort davant els guàrdies que els mantenien a tres o quatre metres. També la colla “Amics del coet” de Bétera va ordir insults i agressions verbals i escrites contra la dignitat i el respecte, i van arribar a llançar un coet quan s’havia fet de nit per provocar el pànic entre els xiquets que participaven de l’Aplec. La xarxa de l’associació anava farcida d’insults i d’amenaces, com ara que calia cremar-nos vius, i molts dels membres contraris al feixisme ja han decidit de deixar una colla xenòfoba i feixista.

El primer balanç dels organitzadors de l’Aplec és positiu, malgrat tot: hem aconseguit de fer gran part del programa i només la pluja de dissabte va impedir de fer els concerts a l’aire lliure. El programa del segon dia es desplaçà a l’Ateneu de Bétera, que s’ha convertit en un espai de llibertat i democràcia únic al poble i referent a la comarca.

De les denúncies no n’esperem gaire res, diuen els organitzadors, amb la impunitat com València i i el govern d’espanya perdona les accions feixistes dels grups violents. Jutges, policia, polítics espanyols (els calaveres del 155), ja es troben còmodes amb aquest merder d’ambient feixista que provoca i anima l’agressió, mentre es mantenen presos o exiliats polítics, músics, artistes…

I amb tot, i amb més coratge, ja comencem a preparar el VIII Aplec del Camp de Túria, sense defallir.

València i l’estació dels llaços grocs

L’estació del Nord de València va despertar-se ahir amb llaços grocs. Els homes de la seguretat van cridar la policia, no fóra que explotaren, aquells llacets gens inofensius. Sí, van telefonar la policia perquè l’acció els semblava intolerable, obscena, a València.
Massa democràcia, i massa tolerància amb la llibertat devien pensar els de la seguretat de l’estació. I massa paral·lelismes amb Catalunya. Uii això els semblava pecat mortal. Potser que haurien d’avisar el govern civil perquè avisen els de madrit i ens envien també un reforç de gc i policies, no siga el cas que un contagi profund desperte en els valencians una patologia democràtica excessiva.
Els borbons continuen robant-nos, els espanyols continuen robant-nos (el govern d’espanya, les empreses, els funcionaris), i potser que a l’estació n’hi haja delinqüents de veritat, ventilant els turistes, els estrangers si fa no fa, però a la seguretat i a la policia els preocupava sobretot el llaç groc a la reixa de l’estació. És el nivell de l’homo antecesor, a atapuerca i a valència, encara en representació de la vida preintel·ligent…

Per cert, sinyor president d’espanya, menistrots, fiscals i jutges, policia i gc i psoe cresminal, els valencians no tenim ni finançament encara, ni connexió a TV3? Ni a IB3?

O la culpa també és dels llaços grocs????

[continuarà]

Espanya contra la llibertat

Si és l’agost ja haurem començat les vacances una majoria de mestres. Mestres, o forners, o llauradors, si no és que molts ja les heu passades i us heu incorporat de nou a la feina, a fer pa, a collir melons o a preparar el nou curs…

N’hi ha que no faran vacances, perquè són presos. Presos polítics en el segle XXi perquè l’estat espanyol, el governe el pp o el governe el psoe, són contra la llibertat d’expressió, o la llibertat de diàleg, o la llibertat a seques. Per a l’estat espanyol, que s’empara en hereus del franquisme, policialment i judicial, tenir presos polítics és la cosa més normal. Ves, com si visquérem en la dictadura. Ací a l’estat d’espanyol governa el borbó com governava en dictadura o en transició. De fet va ser el dictador feixista qui va decidir qui governaria en la democràcia, i encara dura aquella decisió. N’hi ha més decisions franquistes actuals que encara ens governen, més que no pensem, més que no sabem, i més que no amaguen una situació política, militar, eclesial, policial i judicial en mans d’un estol d’antidemòcrates.

I de tot aquest merder, els del psoe i uns altres seguidistes, toleren qualsevol exabrupte, amenaça o violència. Ho toleren tot si ho vesteix una moda espanyolista contra la llibertat. És el model bastit durant anys que ja havien fabricat a mida durant la transició.

Per això el psoe, el parlament espanyol i altres parlaments regionals poden anar de vacances tranquils, mentre uns altres polítics, i només aquests, que han posat en dubte aquella democràcia, per això mateix continuen empresonats. No són els primers a ser amenaçats, a perdre el càrrec o la llibertat: n’hi ha joves, músics, fins i tot jutges que van perdre l’ofici per posar en dubte aquelles lleis franquistes i els seus privilegis.

Unes vacances que ja no poden ser normals, de cap manera, mentre dure la repressió espanyola contra la democràcia. Contra la llibertat, i contra homes i dones honestos i innocents, que es van jugar que la democràcia i Europa era per damunt de tot. Excepte d’espanya, és clar.

L’estiu dels bons mestres: Joyce apadrina tarongers

“Per aprendre s’ha de ser humil. Però la vida és la gran mestra.””

Ahir vaig topar amb un furgó que publicitava taronges del carme, exclusivament en castellà. A Bétera n’hi ha un mas amb aqueix nom, mas o masia del Carme. I ves que fa un temps hom diu que allà es fan taronges ecològiques, que no fan ús de productes químics. Fins i tot les paguen bé i molt bé, les taronges, si acordes de vendre-les als propietaris del mas que, fa temps, va córrer que eren família d’un capitost franquista que havia sigut ministre durant la dictadura. El cas és que ara fa modern apadrinar arbres i collites per un preu simbòlic: t’envien la foto de l’arbre –a partir d’ara serà el teu fillol–, i arriben a enviar-te a casa un grapat de taronges que et cobren per uns quants euros, tot i que pots passar directament pel mas a replegar-les. El compromís és ferm pel que fa a tractar l’arbre de manera adient, li pots posar nom propi.

Modern i innovador si no fóra que fa més de cent anys la iniciativa ja apareixia explicada per Joyce en el segon capítol de l’Ulisses. Leopold Bloom es lleva enjorn i baixa a la carnisseria a comprar renyons, cor, entrevill i potser fins i tot un tros de lleterola. Tot plegat fregidet amb alls és un plat excels, no cal llegir bona literatura per endevinar-ho: quan érem joves, mon pare i jo ens havíem fet esmorzars de plat amb aital menú. Un luxe.

Mentre tornava a casa, Mr Bloom va llegir (on, on ho llegia?, en el paper que embolcallava el renyó comprat?, en una paret a Dorset Street?), que per plantar tarongerars i immensos camps de melons, al nord de Jaffa (Turquia), pel teu compte si pagaves vuit marcs, plantaven un dunam de terreny d’olives, ametlles o llimones.Les taronges ja necessitaven regadiu artificial, i cada any rebries a casa una remesa de la collita, i el teu nom seria també enregistrat com a propietari al llibre de la societat. I tota aquella transacció es feia a Berlín. “Una idea interessant”, pensa el protagonista. Taronges en paper de seda, com les que vam trobar l’any passat a Normandia, a quatre euros cinquanta, taronges valencianes.

N’hi ha bones idees, innovadores, que fa cent anys ja eren als llibres, pel que fa a l’apadrinament d’arbres, de tarongers turcs, concretament, gestionats des de Berlín.

El dunam, segons que he trobat a la xarxa, és una unitat de superfície equivalent a la quantitat de terra que un home podia llaurar en un dia. Ah, direu, i si és un home treballador o un manteràs faenafuig, quanta terra hi cap, en aquesta mesura? Segons que el país siga Turquia, Síria, Irac o Palestina, la mesura era diferent: aproximadament serien 1.000 metres quadrats, 1.340 a Xipre, 2.500 a Irac (ací havien de llaurar amb una haca de cul partit), n’hi ha països que no arriben als mil metres.

Si en voleu saber més sobre la mesura Ací teniu què vaig trobar

 

 

Folkestiu2018 tercer jorn: els dimonis i Urbàlia

Anit vam viure aquell jorn dels somnis a la plaça en favor de la creativitat, els músics, la resposta del públic, el compromís ferm de l’ajuntament, i un Ateneu cívic que creix cada dia com una institució no exempta de complexitat i idees. Encara si viurem avui el tercer jorn d’enguany, que el repte de l’any que ve ja se pressuposa de lo alto, si mantenim el criteri de continuar investigant i aportant a la plaça productes excelsos que tinguen una resposta tan col·lectiva com entusiasta. Anit, Kepa Junquera va deixar anar tota l’exposició d’acordions i de joves que van ballar davant l’escenari cerimonials bascos de benvinguda i festa: abans havien sopar i endolcit el cos amb coques fines i orelletes, i ja volien venir el 15 d’agost a portar cossiet. I encara no havien aparegut el Xavier de Bétera i l’Hilari Alonso, de Muro, per cantar plegats un batre amb xalaparta… Què què, sinyors!

L’organització no parava, i ves que cal gent per fer rodar el cap i la plaça, perquè les coses no naixen sense reg ni sense devoció, i mans per fer viure un festival així. Després ens queixarem, en les reunions de la junta, però les idees de Toni Marzo, que si no ho havia dit encara, a més d’ànima d’aquest projecte és director general de medi natural, tenen tant de valor que l’Ateneu s’arromangarà quan calga, què calga, perquè siguen una realitat a la plaça. Anit allò no es pagava amb diners, malgrat que en valia molts, de diners. Però l’aposta pels artistes, cantants, balladors, músics, ja paga la pena, i la inversió ja traurà fruit, en cultura i en escola. I l’esforç del festival ja fa i farà saó, amb el temps i si la mirada és neta i honesta.

El tercer jorn no ve despullat, que n’hi ha els CantaCanalla, els dimonis de Massalfassar amb tota l’artilleria de l’infern, i la cirereta del Toni Torregrossa i els Urbàlia Rurana, un altre referent dins la història del folk valencià. A partir de les vuit i fins a la matinada (posem les dues?) la plaça del Mercat pegarà a esclafir per la cultura. Demà ho explicarem, però la festa va assegurada, a més que teniu una parada de llibres alternatius, compromesos, anarquistes, de valencians i de republicans… Ah, que no ho he dit, a última hora de la nit, segons que es mire el rellotge de l’endret, va afegir-se al sarau Vicent Font, el rector, el vam convidar i va provar d’ampliar l’armari de feligresos: nosaltres el vam convidar a fer una xerrada al corral de l’Ateneu, quan ens avingueu: i de quina cosa voldreu que us parle, ens va demanar. I nosaltres, i ell no va fer cap gest d¡oix, ja lo ho hem dit: església i identitat: cristians valencianistes, potser… Coms eran les coses que va ser ell que va confessar, en dir-nos: la primera vegada que vaig passar acompanyat per aquesta plaça, en mirar la façana de l?Ateneu, qui em feia de guia em va avisar: compte, ací tens els nostres enemics!

Home, ens vam exclamar, tan bons xics com semblem, don Vicent! Bons xics, però ni beats ni combregaors. I ell que va reblar dient-nos:

—És més fàcil que jo vinga ací, a l’ateneu, que vosaltres allà, a l’església, bandidos!

En això que li va sonar el telèfon i l’home se n’hagué d’anar, i vam posar punt i final al debat. Bona nit.

Els tribunals contra la llengua: eixa merda pa ells!

“De jutges amb justícia n’ha d’haver en comptagotes, si n’hi ha,

lo normal és la pífia, sense voler pensar mal, la cagada habitual.”

 

En tornar del camp aquest matí, he sentit a la ràdio del cotxe com Àpunt explicava l’amistat dels jutges espanyols per la llengua dels valencians. Caguenlhòstiaputa.

Ja tenim una nova sentència contra la llengua, sinyors, d’un tribunal espanyol contra els decrets del govern valencià que pretenen d’escampar l’ús de del valencià amb normalitat. No havia dit la mateixa justícia repressora per la decisió de les Corts de negar l’obligatorietat de saber de llengua, això és, que per treballar en la institució principal valenciana, el seu parlament, ho pot ser analfabet en una de les llengües.

Per ser analfabet, els jutges espanyols franquistes no diuen res. En canvi que ningú no pretenga de potenciar la llengua minoritzada, amenaçada, fins i tot rebutjada en la mateixa justícia que ara ens jutja. Dels milers de casos que estudiarà aquella justícia tant rància, a valència, al país, no vulgueu saber quants es fan completament en valencià. Potser que ni un de sol. Ni un ni cap. En canvi, aquests refills que són per damunt del bé i del mal, ja diuen que seria injust fer un ús normal de la llengua, d’una de les dues llengües, que ho diu l’estatut. Dons a fer la mà l’estatut. Decidim, i decidim de no tenir aquests pocapenes per amargar-nos la vida i robar-nos justament allò que haurien de defensar: la justícia.

Per cert, la burrera judicial també acaba dient que, si cal enviar res a les Illes o Catalunya, malgrat que potser siga la mateixa llengua (!) també s’haurà de traduir. Al valencià?, aiiii, no, no. Pobres jutges quin jutjar!

Què els podien dir, el govern valencià? De la justícia espanyola…

—Això pa tu, eixa merda!

*Necessitem la República valenciana i enviar a pastar aquests botifarrons invasors.

L’estiu dels bons mestres: Joyce

“No és el mar, com diu l’Algy, una dolça mare grisa? És la nostra mare, gran i dolça”

He començat el repte de l’estiu, llegir Joyce, amb la prevenció que, si l’objectiu no arribés  a port, tampoc no s’acabaria el món, sobretot perquè el món va tan ple ara, vull dir durant l’estiu, que res no torba el viure sinó la mort. Només la mort. Potser que també una decisió del TC, aixo sí que ho canvia gairebé tot. O res, si en fem el cas que mereix, d’aquella òpera.

M’hi he preparat amb algunes lectures d’experts, de crítics, per venir a feina feta, preparat com qui diu, a perdre’m lo justet, davant aital monument, Ulisses. Explica el primer dels grans protagonistes, l’Stephan, l’irlandés Sthepan Dedalus, que uns crítics veuen com l’alter de Joyce, encara punit per la mort de la mare, que té tres grans torbacions, Irlanda, l’església i la família. Vaja, com qui diu, ni rei, ni amo ni déu, en versió valenciana de Rafa Arnal.

Irlanda té estat, però no té llengua, perquè l’ha perduda completament. En canvi, els valencians tenim llengua, malmesa si voleu, amenaçada, però no tenim estat, que el vam perdre el 1707, ens el van arrapar els espanyols, quan ni sabien que eren espanyols, castellans a tot estirar, borbons, de la mateixa corrupció que encara governen, roben o cobren comissions il·legals. L’altra pena de l’Stephan, l’església catòlica, també és la pena dels valencians: de fet, a l’església dels valencians la llengua li treu la bilis, verda de dins el fetge descompost, a grinyols espasmòdics. Totes aqueixes preocupacions o similituds d’aquest protagonista amb els valencians, ara mateix.

Llegesc la versió de Joaquim Mallafré, un monument també a la llengua, tot i que n’hi ha una de primera versió catalana que no és va publicar, ves a saber per què, però que en llegir algun fragment m’ha encuriosit de trobar, d’animar-ne la publicació: és de JFrancesc Vidal i segons l’estudi de Teresa Iribarren, mereix de contrastar-se com a poc.

Més endavant ja dir`é alguna cosa. Acabe, amb aquests detalls sobre la llengua dels valencians, ai no, sobre els irlandesos, volia dir…

—Sóc anglès.

—És anglès —digué Boc Mulligan—, però creu que hauríem de parlar irlandès a Irlanda.

—Ja té raó, ja, que l’hauríem de parlar —digué la vella—. Me’n dono vergonya de no parlar-lo, jo. Els qui hi entenen diuen que és una gran llengua.

—Què diu gran? Una absoluta meravella.

Dachau, Buchenwald, Mauthausen, Mittelbau-Dora… Portaceli

Els topònims també són noms propis, i n’hi ha que ens recorden la terra, el territori, el terme, el nom d’una sèquia, d’una partida, d’una font… N’hi ha topònims que ens deixen muts, sense poder articular paraules, sobretot per respecte. Són espais que van representar un dels pitjors drames del segle XX, són símbol de la mort i de l’extermini. Hi van morir sobretot jueus, però també gitanos, o gent que era contrària al feixisme, gent que s’estimava la llibertat, gent de nacionalitat diversa, polonesos, alemanys, catalans, valencians, espanyols, russos… Quan els nostres alumnes fan un viatge aprop d’aquests espais-símbol de la barbàrie, els acompanyem a conèixer la història, d’allò que l’home ha sigut capaç de fer, per l’odi a l’home. Els espais són carregats de respecte, de cerimònia, de silenci, i els adolescents es commouen i queden garratibats; els mestres també.

Els jueus foren objecte d’extermi i certs camps foren determinants: Auschwitz, Chelmno, Treblinka, Belzec, Majdanek, Sobibor, Ravensbrück i Mauthausen, Sachsenhausen, Dachau,  Buchenwald…

Tots aquests noms són coneguts o molt coneguts, malgrat que n’hi ha més camps a més països. El Camp de concentració de Mittelbau-Dora,  fou una extensió de Buchenwald. A Dora va encabir a més de 15.000 deportats; alguns dels quals foren republicans catalans i valencians. Si fa no fa un camp similar a Portaceli. Malgrat que molts testimonis que hi van ser, asseguraven que, comparat amb el camp d’Albatera, allò era la porta del cel… Una merda. Deien uns altres testimonis. Sense comparar-ho amb res, allò era la porta de l’infern.

Qui coneix Portaceli, però? Qui ho sap, que era un camp de concentració al terme de Serra, fa només setanta anys? A un pam de Bétera o Llíria? Potser que l’extermini no va ser tan bèstia (!). Potser. Supose que els centenars de morts (centenars?, milers? NO ho sabem. N’hi havia dies que en baixaven més de 15, en carro, morts al cementeri de Bétera, o els portàvem a Nàquera o Serra), doncs supose que els morts no dirien res, ara, però tampoc no acceptarien que allò no va ser bèstia o brutal.

Què ho és, sens dubte, de molt bèstia? Que a hores d’ara no tinguem suficient informació per explicar-ho. De fet, que tot siguen impediments per tenir una mínima informació. Això és molt bèstia, i que els documents, els arxius, la història d’allò que va passar a Portaceli, encara siga en mans de poders feixistes, d’un poder que encara barra i prohibeix la llibertat, la informació, la història. D’un poder que es queixa de la justícia alemanya, però és incapaç, setanta-vuitanta anys després, de lliurar la informació del que va passar…

Què és molt bèstia, que hom puge a Portaceli, a l’hospital doctor Moliner, i passe com si res, com si aquell espai no hagués acollit 15.000 homes i dones que van lluitar per la democràcia i per la llibertat. Només per això van deixar la vida i l’esperit, molts d’ells. És molt bèstia, que els governs d’espanya, tots els governs de la transició i la democràcia, els jutges i la resta de criminals, consideren que aqueixa història no siga història, que no pugam saber què va passar, que no puguem sentir el respecte que mereix aquell espai, el topònim, Portaceli, aquell camp de concentració que va contenir milers de republicans. Tot el respecte que mereixen altres topònims, igualment singulars, el voldríem per aquest. Per als camps de la història passada i present…, o no són també una realitat els camps de concentració i d’internament en temps de pau? És la realitat del XX i del XXI, malauradament. Avui mateix.

El camp de concentració de Portaceli. Presentació a l’Ateneu de Bétera, #AtB_portaceli 20.00h Plaça del Mercat, núm. 5

 

El mort i el degollat: la malversació llarena

El govern espanyol fiscalitza els diners que envia a les autonomies (o són províncies?, regions?), en canvi ningú no fiscalitza els diners del govern espanyol que, durant anys i panys, ha sigut un pou sense fons de tirar els diners, de regalar-los a amics corruptes, a empresaris florentins, de disposar-los en clavegueres i afers criminals. No cal dir de perdre’ls en negocis ruïnosos, o en inversions que ja sabíem com acabarien.

Ara, si la Generalitat fa una festa per la democràcia, d’això el govern d’espanya, de la mà de jutges prevaricadors, en diu malversació. Perquè la generalitat ha convidat els ciutadans a decidir, a entrenar la democràcia, a pensar la llibertat. D’això espanya en diu malversació. Perquè espanya, de la llibertat i de la democràcia, en diu malversació. Com els jutges feixistes. Fins i tot un jutjat alemany cau de quatre potes, en el parany, perquè no voldria enemistar-se completament, amb el feixisme espanyol, malgrat que el ministre espanyol d’economia (gens sospitós de pensar la llibertat) ha dit diverses vegades que, de malversació, no n’hi havia.

Si destinem els diners dels valencians, o dels catalans, a afers interns de la llengua, la cultura, o l’excés de valencianisme, el govern d’espanya i els seus jutges poden deduir malversació. Les autovies de madrit, en canvi, ruïnoses i fracassades, els TGVs a pobles de pedres i punxeres, els aeroports de pols i fantasmes, això no, això no és malversació. Això són negocis redons per a uns quants amigots, entre més possiblement els jutges. O les famílies dels jutges.

Si el govern espanyol decideix de salvar els bancs dels errors dels seus luxes, les seues primes o les seues compres immobiliàries, en canvi de res, de donar-los regalats els diners públics de tothom, això no és malversació, no. Això és toca’m l’engonal i posa’m una cassalla… I si el govern espanyol desvia diners que Europa havia enviat per un objectiu concret, això no és sinó un joc de daus que cantava el poeta. Vaja, que organitzar la llibertat per veure què en pensa la gent, també opinen a alemanya que és malversació?

—I d’organitzar concursos de vela al mediterrani, o exposicions de iots, amb tants de morts com passen cada dia al mar què és, sinyors jutges i fiscals, una benvinguda estiuenca als refugiats cadàvers?