L’espanya franquista del PSOE

La guàrdia civil entra en el palau de la generalitat, amb el lema “todo por la pàtria” assalten una institució democràtica, uns militarots enviats per un jutge, o dos o cent, tant se val, d’idees franquistes, xenòfobes, antidemocràtiques. Sempre n’hi haurà, d’aquests a espanya, que pel que sembla estaran per damunt de la democràcia, els valors i les institucions que tant va costar de defensar, en les dictadures espanyoles del segle XX i en la mateixa dictadura-transició, que només si va servir per emblanquir i legalitzar el feixisme, ara ja ho sabem sense embuts.

I la resta de polítics (suposadament demòcrates) ho veuen normal, això, que la democràcia puga ser violada d’aqueixa manera cada dia, com si la naturalitat del feixisme hagués penetrat amb aquella facilitat espanyola de podrir i corrompre la dignitat i els valors.

A més, a València la llengua ja va venuda al preu de les taronges, que és el preu de la merda o menys encara, perquè si has de pagar un camió del fem, el preu no és ni mano ni gratuït. En canvi, la llegua, sí, la llengua no val un quinzet, a València, segons que diu una consellera o dues i defensa el mateix president Puig, que és molt honorable pel càrrec que representa, però sembla que li pesa més representar el seu partit, el 155, i això vol dir contra la llengua dels valencians.

Tant és el menyspreu al qual ha arribat l’afer, que el mateix president de les Corts, Morera, el MH Enric Morera, es demana què caram fa el govern valencià (ell mateix és la segona màxima autoritat), que ataca la llengua per la qual haurien de ser els primers valedors. A què caram juguem, es demana, si el nostre primer sentit de ser govern valencià és la llengua… Ai, quan l’altre president, el MH Puig, s’anfiga en destarifos, perd l’horitzó primer i més valuós. Però ves on hem arribat per començar el segon govern valencià més progressista que podem tenir ara mateix, valencians, mentre no ens espavilem i estiguem en mans d’espanya: contra la TV3, contra la llengua, contra la democràcia, contra Catalunya, amb el 155, contra el camp, contra la taronja, contra el finançament… Sí, sí, els valencians som els més castigats, malgrat que ens governa el 155 a valència i a espanya, els mateixos del partit ens castiguen igualment, per valencians. Per això, som més aprop del feixisme del 39 que de la democràcia del 36, això és ara mateix la xeneralità.

Un altre atzucat espanyol, feixista fins a la medul·la: el psoe demana criminalitzar el president de la generalitat catalana, el MH Torra, per lluir els llaços grocs. Pobres, els del 155 espanyol voldrien tornar franco al govern, en representació d’Iceta, Sanchez, Borrell, Calvo, Batet i tot el reguitzell parafeixista que s’ha instal·lat a la meseta espanyola per atonyinar la democràcia i la llibertat dels pobles a decidir el seu futur. Inhabilitar un president de la generalitat per lluir llaços grocs és tornar a la caverna, pensar que la democràcia és una amenaça, fins ací arriba la malaltia mental espanyola, i que justament espanya se sent amenaçada per la llibertat. Eixa és la merda a la qual s’enfronta espanya, i sort que nosaltres no som sinó a la part contrària. Gràcies. I tanta salut com ens conserve el temps i l’amor.

Per tot això, només ens cal desobeir. L’únic camí possible, valencians, és la denúncia pública de la mentalitat155 i la desobediència. Visca la república, valencians!

Turisme matemàtic: Jaem19 (5)

Alsina, Burgués, Aubanell, Barba… potser que n’hi havia més, però aquests eren matemàtics jubilats però no retirats, que encara aprenen, participen, col·laboren, viuen la matemàtica cada dia de la vida. Entre més, el reconeixement a la feina matemàtica d’aquests dos grans mestres, Claudi Alsina i Carme Burgués amb un discurs apassionat d’Anton Aubanell. Els congressos tenen sempre un rerefons, un rerecongrés que explica què va passant, si paga la pena, si n’hi ha fil de cosir i agulla fina per anar teixint, cosint històries… A la pàgina del congrés hi trobareu una majoria de les comunicacions, ponències, tallers, però no hi trobareu els detalls, la vida de cada moment, la intendència, la manera com ens han atés (brutal), ni la passió amb la qual un matemàtic bo és capaç d’explicar la vida dels matemàtics amics que han engrandit la didàctica matemàtica durant anys. Els professors Burgués i Alsina són dues institucions que van rebre una distinció de primera, el reconeixement de centenars de matemàtics que durant uns minuts els van aplaudir, drets, per tanta dedicació a formar-nos i a formar futurs mestres en favor de millorar la societat. Potser que vam viure el moment més emotiu dels quatre dies que vam ser a la Corunya, i aquest moment pagava la pena el viatge i més coses. Nosaltres també ens vam afegir a agrair a tants mestres retirats com encara destinen el seu temps a formar-nos. I ací no sé si els mitjans de comunicació convencionals fan cap paper, fins i tot els que no ho són ni ho volen ser, de convencionals.

Turisme matemàtic: jaem2019 (4)

“Quan tothom pensa igual, es pensa poc.”

El professor Rafel Ramírez havia elevat el Congrés d’ensenyants de matemàtica a la categoria de culte, amb una ponència sobre el “3” dividida en tres xarrades de vint minuts cadascuna. Més enllà dels matemàtics i mestres que conec, aquest home és sens dubte la gran descoberta i l’aportació més filosòficament matemàtica, Steineriana gosaria dir —d’elevar el coneixement general a través de la matemàtica—,  i per això pedagògica, dels tres dies que vivim ací al palau de congressos de la Corunya, el Palexco. Per cert, hom ha escampat que en dos anys el Congrés es farà a València, potser que molt s’hauran d’arromangar (o ens haurem d’arromangar), per ser a l’alçada d’aquesta organització galega que, si he de posar-li una pega, una incògnita matemàtica no resolta, és la festa final del sopar de cloenda: quina coentor de música, mare, que en l’oci no sembla que molts matemàtics superen altres col·lectius suposadament menys preparats. Sort que n’hi ha que ens havien avisat que no participarien d’aital derivació a l’infern del coneixement.

Però érem amb el professor Rafael (avui també s’ha encarregat d’una comunicació per a professors universitaris), que m’ha improvisat un problema real per a llauradors: si has de transformar un camp de vint-i-cinc fanecades valencianes i has de fer la instal·lació de reg, on posaràs el bidó de l’adob perquè el resultat de tenir el camp en condicions siga més barat i rendible? (això ho he de proposar a la cooperativa del poble, mentre esmorzen).

Uns quants dels tasts brillants de Rafael Ramírez queien amb tanta senzillesa com paciència i fluïdesa tenia el seu discurs: “Com ensenyem amb diversitat, els mestres, si tots els xiquets no aprenen igual?” “Ja ho sabeu fer, i si ho sabeu, com és que no ho expliqueu, als vostres companys?” Ens va parlar del repòs curricular, que potser explicaré en un altre apunt, d’ensenyar amb tranquil·litat perquè l’aprenentatge s’assente, de l’enriquiment curricular…I encara ens va proposar una incògnita als mestres, perquè la puguem resoldre durant l’estiu, va: “Hom ha parlat sovint dels gegants del coneixement, Newton, Galileu, Llull… però de quins muscles de gegants han baixat els mestres que ens van ensenyar a nosaltres?, i nosaltres mateix, ja sabem de quins muscles hem baixat per poder ensenyar als nostres alumnes? (deures d’estiu)

Per ajudar-vos a fer més blanet el camí i el deure d’estiu, el professor Rafael Ramírez de Granada (ja us he dit que fa una col·laboració investigadora amb la facultat de magisteri valenciana), ens regalà un indicador que, segons ell, no falla mai: “un indicador del talent matemàtic és el compromís amb la feina.”

[continuarà]

 

 

 

 

Turisme matemàtic: Jaem19 (3)

Ha entrat l’emoció al congrés de la Corunya, per una porta petita que, multiplicada, després se n’ha fet gran. Dues puntes d’aquesta emoció matemàtica: l’una, l’aportació de dues mestres de l’escola gavina que han portat un cabàs de materials per encaterinar mestres i especialistes: com diu David Barba, tenim una gran potencialitat per ensenyar matemàtica, i en sistematitzar tant de material i tantes idees, tindrem un gran projecte matemàtic per llarg. Creu Planells i Marisa Soriano han sigut felicitades per l’aportació a la matemàtica del primer cicle de primària, i han sigut convidades a col·laborar amb l’equip PuntMat del mateix David Barba i Cecília Calvo per treballar-hi plegats la idea de les serpents, les càpsules, els embuts i les màquines comptadores.

La segona proposta que va obrir l’emoció i el contingut verament matemàtic és de Rafael Ramírez, un mestre que treballa a Granada i va voler-nos situar en el sentit matemàtic: el sentit numèric, espacial, el sentit de la mesura, però també el sentit funcional, el de les funcions. I tot plegat, va convidar-nos a pensar a partir d’uns quants problemes enginyosos, divertits, no tant per descobrir el resultat sinó la manera com els afrontàvem, aquests problemes. Per exemple, imagina que en el moment que llegeix aquest apunt, l’habitació des de la qual ho fas es tanca hermèticament. Calcula durant quant de temps tindries oxigen per a respirar. I si en l’habitació n’hi ha dues persones més? I si també n’hi ha un gos?, i una planta, o deu persones?

He felicitat el professor Rafael Ramírez, i aleshores me n’he assabentat que col·laborar amb un altre mestre de València, ací ja tenim l’excusa necessària per trobar-nos i començar a aprendre, mestres, perquè aquest jove matemàtic, ensenyant, és un pedagog de pedra picada, a més que és matemàtic de lo alto, dues coses que no són comuns de trobar.

Ep, però encara hem viscut més emocions, en aquest Congrés JAEM2019

[continuarà]

Turisme matemàtic: JAEM19 (2)

“Les matemàtiques no han de servir per tenir èxit escolar.”

No trobe gaire emoció, ara mateix, en aquest segon dia de treball en el congrés de matemàtica dels mestres que s’hi dediquen a ensenyar-la —de l’escola infantil a la universitat, fins i tot n’hi ha de professors retirats al congrés, que tornen per reviure la passió matemàtica.

Els ponents també demanen passió a les aules de matemàtica, però no sé si en repartiran gaire, perquè tan poca com en creen ací mateix, l’haurem de repartir en culleretes menudes, massa petites, més petites encara. N’hi ha unes puntes, si voleu, unes idees que van apareixen en comptagotes, però encara no he vist aquella admiració especial dels mestres de matemàtica. No l’he vista, i prou, potser perquè no mire prou bé, o perquè  no sé mirar. Ja ho he dit, tret d’alguna idea brillant, el mestre de Còrdova que explicava l’avaluació, com avaluem els alumnes, o com s’avaluen ells, si és que han d’aprendre de veritat. perquè els alumnes, si és que aprenen, han de saber-se avaluar. ës cñar, si és que aprenen…

L’organització del Congrés és extraordinària, sí, però excessivament farcida de contingut, com si tingueren por que el temps mort o el temps d’exposició és mengés tanta oferta. I tanta oferta i diversitat ompli la major part del temps de discursos avorrits, potser que d’experiències interessants, no ho dubte, però els discursos avorrits no ens fan aprendre matemàtica per ensenyar matemàtica.

Per cert, una proposta: veig el mestre Alsina, una institució matemàtica a Catalunya i a Europa, i veig que no farà cap aportació-comunicació. Ieee, improviseu, feu un canvi en el programa i convideu-lo a xerrar. A veure si ens eleva l’ànim i l’àlgebra de les idees.

Per cert, ja sabeu per a què ensenyem matemàtica, amb quin objectiu?

 

 

 

Turisme matemàtic: Jaem19

El president de la federació-associació de professors de matemàtica de l’estat és valencià. Avui ha inaugurat un congrés de matemàtica a la Corunya, i ha explicitat que cal animar les joves estudiants a fer matemàtica i ciència, a omplir les facultats més científiques, o no acabarem d’orientar bé els nous estudiants universitaris. Per cert, m’hi he trobat una jove de Bétera que també participa del congrés.

La professora Cecília Calvo ha fet la ponència principal, que ha girat sobre tres exemples concrets d’aula, com ensenyem els mestres, i tres verbs: manipular, representar i practicar: la idea principal de la conferencia és si som capaços els mestres de proposar, animar els alumnes a fer preguntes que els ajuden a créixer, perquè d’ací sabrem si fem que la classe de matemàtica tinga qualitat o no. D’allò vist ja hem proposat un canvi en la ponència que les mestres de l’escola faran demà a les nou del matí i en el taller posterior: aprofiteu els verbs i les preguntes perquè els mestres, matemàtics en la seua majoria, s’esforcen a pensar preguntes en relació a la didàctica de la matemàtica: a partir d’uns quarts aparells casolans inventats perquè els xiquets manipulen i pensen a l’aula: embuts, serpents, màquines comptadores… Hom no diria que ensenyem matemàtica, però la sorpresa i la creativitat és això, com menys ho esperes, aprenem. I ara ja tenim més idees per començar el curs a partir d’unes quantes preguntes…

Però,llavors, què fem amb la resolució de problemes? Vet ací el problema d’avui: 550 mestres s’apleguen en un palau de congressos a la Corunya per parlar sobre matemàtica i com ensenyar-la. Només que cada parella de matemàtics pensés una idea, seríem capaços els mestres de bastir un curs nou que convertís el 30% d’alumnes contraris a la matemàtica en potencials futurs matemàtics a curt termini? Almenys, alumnes que no rebutjaren aprendre’n cada dia, de matemàtica i de ciència?

A més de saludar la professora Cecília (ella ha dit en començar que el tracte que rebria tothom en la seua xarrada és el de mestre) hem saludat una altra institució matemàtica amiga, el professor David Barba, que ens diu un altre problema: ” Si un xiquet et lliura un full de 20 divisions fetes perfectament en 10 minuts, què ha aprés, realment? I què en faràs, realment, perquè n’aprenga de veritat?”

#19jaem #19jaem19

Escoletes d’estiu contra la llengua

És acabar el curs escolar i ploure tot de propostes d’estiu adreçades als xiquets: escoletes, acampades, albergs, ajuntaments, escoles, universitats fins i tot, de públiques i de privades, tenim un ventall ample i divers per entretenir, fins i tot per aprendre, amb els xiquets durant l’estiu. Però, ai, arribes, passes per la vora, els escoltes, tot de monitors i joves i gentola que ha fet dos cursos i ja veus i endevines que el pa que donen és contra la llengua, la dels valencians, com sempre. No sabem què passa, fins i tot en els pobles on la llengua a l’escola és clara i neta, i les línies en valencià han fet un paper cabdal, fins i tot ací on els ajuntaments havien decidit de prestigiar la llengua, en arribar l’estiu cauen els principis, la dignitat, i el compromís ferm: escoles esportives, campus, cursets de natació, tant se val!, el gros, el gros de l’oferta algú ha decidit que siga en espanyol. Qui?, com?, per què aquest abús?, ningú no se’n fa responsable, si ho demanes. Ai, no ho havíem pensat! Doncs no havíem caigut! Ací també ho voleu, això?

I ves que l’estiu fóra una oportunitat única per posar l’ús de la llengua en valor. Però és clar, s’ha acabat l’escola, i els ajuntaments, els responsables culturals, els gestors de joventut, qui siga, xa, tothom se’n desentén! Tothom, i ningú, del primer a últim no se’n fa responsable de la destrossa. Contra la llengua tot li val, en estiu també. O especialment.

—D’on eixiran tants inútils, xa!

La mestra Carme Miquel i l’humanisme

“Sóc mortal i només desitge coses mortals.” Petrarca

Mestres, escriptors, editors, llibreteres, alumnes, el MH Quim Torra, el conseller Marçà, músics, polítics, però sobretot mestres, diuen, escriuen, pensen unes paraules per contenir la mestra Carme Miquel en unes frases. Tenir-la breument i senzilla, ella, feta de senzillesa i d’escola. Els amics més propers, mestres també, la família supose, i tants com formem part d’Escola Valenciana, ens sentim tristos per la pèrdua. I voldríem explicar tant com va significar aquesta mestra per a l’escola i per al País Valencià, que és també per la llengua, pels seus, per l’educació, per la identitat i per la cultura, sobretot perquè els valencians havíem patit tant, tanta mancança de cultura i d’escola, que ens hem d’agafar fort, aferrar si ho voleu, als nostres protagonistes del segle XX. A pocs com s’hi han mantingut fidels sense defallir.

En un país de misèria tan castigat —recordeu que només portem quatre anys de govern de compromís i encara no a tot el territori, i encara amb la desconnexió de TV3—, el calvari valencià ha sigut més gros que aquella història bíblica de Jesucrist, més infernal i dur: amb morts, assassinats, torturats, robats, colpejats, i llençats de casa, com van viure els cristians del segle I, sinyors, si fa no fa. I encara sense el dret de restitució històrica, i menys encara amb una previsió de vida de llegenda, o catedralícia.

Carme Miquel va dedicar la vida a l’escola i a l’escola dels valencians (són coses diferents?) es va comprometre de ben jove i s’ha mantingut fidel fins que el cos ha dit prou. Sense renúncies, ni oblits, ni misèries. I ves que els valencians, castigats com ningú, hem tingut en contra raons per desistir. Però n’hi ha que s’hi han mantingut. Sempre.

Recorde Petrarca i l’humanisme perquè és el primer que veig, que em trobe, quan em mire Carme i li demane si vindrà a l’escola, amb setanta anys. Ella em diu que vindrà si li ho demane, per suposat. La recorde més jove, també a l’escola, celebrant els 10 anys de la nostra cooperativa. Quan l’escolte parlar de llibres, amb una senzillesa que hom diria que no, que no volia ser escriptora si havia de renunciar a cap dels principis de l’Escola Nova, de Freinet o de Ferrer i Guàrdia. Reunions d’escola, amb pares, amb mestres, amb les juntes d’Escola Valenciana, amb Guaix, amb la federació, amb els alumnes, hom no pot separar aquest humanisme sincer tan bell, irrenunciable, i comparar-lo, per exemple, a una reunió d’expresidents d’espanya, o amb un tal florentino, o amb tot de directius de l’Íbex o amb els jutges espanyols de la caspa i l’àguila, ni amb la merda seca de la política…

Havíem de recuperar la dignitat de l’escola de la República: Empar Navarro, Paquita Sanchis, Carmen Valero, Enriqueta Agut… I uns quants mestres valents ho van aconseguir enmig de la dictadura: ens van obrir la via cap a la llibertat de l’escola. Entre més la mestra Carme Miquel.

“A punta d’alba me’n vaig, l’estrella del dia em mena…” diu un verset del poeta Tomàs Garcés. N’hi ha mestres que hi seran sempre, entre els valencians, ara que som capaços i dignes, i sobris, i ingenus.

 

 

 

 

Batllessa Cristina, benvolguda…

Dissabte, el pacte de les urbanitzacions riques de Bétera amb la dreta extrema del poble va evitar que la llista més votada a les municipals, Compromís, continués governant-nos. Ves que els veïns, una majoria del poble, ara sense les urbanitzacions, aprovaven la gestió de l’Ajuntament i el seu equip de govern. Un equip com mai no havíem tingut, capaç de molts encerts, i d’errors, de posar per davant el treball al lluïment. Una gestió econòmica eficient, sòbria, que ha eliminat el deute que Bétera arrossegava durant anys, amb una aposta de futur per l’educació, pel patrimoni i per un present més net i lúdic: la inversió en parcs i jardins ha sigut notable, la reorganització interna, l’atenció…, una política ferma per la cultura, el teatre, la música, els espectacles infantils… Capaç d’unes festes vives però de respecte als veïns, de mostrar diàleg en canvi de prepotència, de començar a fer política local en un horitzó global, on els drets universals han de ser inqüestionables… Però tot plegat, a Bétera no ha sigut suficient, per mantenir un govern de veritable progrés. Potser perquè hagués calgut millorar la comunicació, explicar-nos als veïns tan com s’havia fet en canvi també del deute zero i des fonaments per posar el poble a primera.
Particularment, em dol que la mestra Cristina Alemany no repetesca quatre anys més de batllessa. De primer, perquè l’honestedat i la senzillesa del seu equip ho mereixia. De segon, perquè mai no havíem tingut una política tan ferma pel col·lectiu de veïns, en canvi de l’anonimat polític. Amb molt menys, uns altres equips s’hagueren posat tot de medalles i vítols. S’hagueren passejat cada dia amb el cosset estirat mirant-nos de reüll, hagueren esbombat de quina cosa han sigut capaços aquest col·lectiu de regidors que hem compartit durant quatre anys. Només en quatre anys tot això, us direu. Doncs ves que no hagués passat amb quatre anys més… Quatre més hagueren mostrat de què era capaç, aquest equip. La cara ben alta, doncs, la dignitat per explicar-nos des de l’oposició que Bétera té possibilitat de reeixir de la coentor, del tòpic, de poble satèl·lit, de perdre’s en una no-identitat que no voldrem patir, com ja ha passat en altres pobles.

Benvolguda batlle Cristina, batllessa, la feina i el coratge que heu dipositat pel poble en aquest temps us posa a l’alçada dels millors polítics que hem tingut mai. És veritat que hem patit carquinyols de poc nivell, però ara mateix ja sabem com serà el mínim que demanarem dels polítics que us vulguen fer ombra.

Batllessa, per molts anys.

Tornar a l’escola amb els grans mestres

“L’escola ens salvarà, de tants disgustos, xa!”

Hom diria que això, ara, no toca, perquè som a punt del final de curs. A gairebé unes hores de cloure una altra heroïcitat dels mestres i dels alumnes: acabar un curs escolar, un altre curs en favor del coneixement i de l’educació. Sobretot d’això últim, després d’uns dies grissots, tan foscos, contra la democràcia i la llibertat dels pobles. Demà ja explicaré què ha passat a Bétera, en aquell ple del castell. Demà, perquè avui us explicaré uns detalls de la vida d’uns mestres herois, Antoni Benaiges i Ferran Zurriaga.

Antoni Benaiges va fer de mestre en un poble petit de Burgos, a Bañuelos de Bureba, a espanya. Durant dos anys, de 1934 a 1936 va posar en pràctica les tècniques Freinet, i va tenir la gosadia d’un projecte encara més viu: ensenyar la mar als seus alumnes. De tot plegat, bastí una història de l’escola que fa l’escola tan gran: n’hi ha un documental i uns llibres, perquè investigueu com pot ser d’interessant l’escola i la vida d’uns quants mestres. Quan ja ho tenia tot enllestit, Antoni Benaiges, els recursos, l’autobús, el viatge, l’ànim dels alumnes…, el feixisme va torpedinar la democràcia i l’escola. El paral·lelisme amb els partits d’extrema dreta que volen atacar l’escola o la immersió ara mateix no sembla tan lluny d’aquella història. Antonio Benaiges va ser assassinat per ser mestre, amb vint-i-set anys. I d’això, ni el pp, ni c’s ni vox no han demanat disculpes, ni se  n’han retratat. Ni el Suprem, ni cap dels jutges espanyols. Perquè el franquisme és viu i aviciat, aleshores i ara.

El mestre valencià Ferran Zurriaga va ser convidat fa uns dies a llegir la ponència inaugural del congrés freinetista internacional, cinquanta anys després del primer que es va celebrar a Santander, el 1969. Aquest congrés es va fer a l’escola d’Antoni Benaiges, a Bañuelos, convertida ara en una sala museu de l’escola de la República. De la conferència del mestre Ferran, us deixe un tram final, per convidar-vos a rellegir l’escola contra el desànim i la desesperança.

«La pedagogia del mestre Freinet no és l’escola d’ahir. La nostra presència avui a l’escola del mestre Antonio Benaiges, és una afirmació pel seu futur. L’escola d’avui i del futur en què, el coneixement i la investigació en un ambient cooperatiu, són la base i la condició per al canvi escolar integral. I un actiu del Moviment Freinet és l’internacionalisme, representat en la Federació Internacional del Moviment de l’escola Moderna (FIEM). El principi fonamental de la pedagogia Freinet és el respecte a la identitat de cada cultura i de cada poble, sense oblidar de denunciar les pràctiques culturals discriminatòries. I seguim.

Hem tingut la sort de veure la transformació de la societat, de poder mantenir els principis pedagògics que encara són útils per a molts alumnes i companys. Poques d’aquelles tècniques Freinet són ara inaplicables. Lluny de ser obsoletes, són necessàries avui com ahir.

[…]

La cooperació és una paraula necessària en qualsevol treball. És l’esforç de cadascú de trobar-se en l’altre amb el repte de trobar-hi una resposta. El mestre Freinet ens ensenyà a aprendre del passat i pensar en el futur, amb coratge: podem fer-ho millor, amb el compromís de les llibertats socials i polítiques. El món té ara molts reptes, el món rural i el despoblament, el canvi climàtic, la invasió tecnològica, la insolidaritat entre països, la pobresa… Tot això demana coratge. Que s’hi pot aconseguir de manera senzilla. No cal fer d’herois. En aquesta història dels mestres n’hi ha molt de coratge. En diversos moments hem sigut febles, però si ens movem per una passió noble, i el nostre ofici l’és, se’n pot tenir de coratge, malgrat la nostra timidesa, i aconseguir la cooperació dels altres.»

Ferran Zurriaga i Agustí, Bañuelos de Bureba (Burgos), 1 de juny de 2019