Sopar Groc a Bétera: crònica 3

Nelson Mandela va dir: “IMPOSSIBLE ÉS ALLÒ QUE NO POT PASSAR FINS AL MOMENT QUE PASSA.” És clar que, ell, és un referent universal del segle XX, i qualsevol frase o sentència és com una lliçó. De vegades la por s’instal·la entre els homes bons, entre les dones, i agafar-nos a un clau, a un nom, a una frase ens protegeix o ens aporta aire per tornar a avançar.

La nit del Sopar Groc va afegir tres grans moments que cal tenir en compte: l’un, el discurs valent de Rosa Dasí, historiadora, dona compromesa, presidenta de l’Institut d’estudis Comarcals, un dels referents feministes a la nostra comarca. Ella va demanar diàleg, coratge i respecte per aquest compromís amb els presos polítics, per això el compromís de l’Institut en l’organització del sopar, i també va demanar respecte per tots els moviments capaços de defensar la llibertat. Sobretot, ho deia, perquè s’ha instal·lat un polsim de por en el pensament d’una part dels demòcrates del poble, que van dubtar d’assistir al sopar per allò de què podien dir els veïns, fins i tot, si tenien res a perdre… El dubte els corsecava contra la llibertat. Rosa Dasí va demanar intel·ligència i fermesa, contra una passa voluntària d’enaltiment de l’espanyolisme caspós i barroer, violent. L’institut demana coneixement i sentit històric.

El segon moment, va ser la presentació de l’Associació Solidaritat amb Catalunya, per la llibertat i la democràcia, dels primers valents a convocar accions solidàries amb Catalunya, en favor dels presos, la llibertat, la democràcia, sobretot ara que el retrocés democràtic afecta tothom, no només Catalunya, sinó els valencians els primers. Els insults a la llengua, a l’escola, l’ataca judicial als drets dels valencians, la burla contínua al finançament… Solidaritat ha bastit en poc temps una resposta valenta contra la incomunicació que han construït els mitjans espanyols entre Barcelona i València. Manuel Colomer va agrair la invitació i va convidar els assistents a sumar esforços per garantir espais de llibertat i democràcia al país valencià (compromís havia vetat voluntàriament l’assistència a l’acte de Bétera).

El tercer moment extraordinari del SoparGroc, i final d’aquesta crònica, el va posar Rosa Espuny. Va voler agrair el suport d’aquell sopar als presos. Va explicar com se senten de sols, els catalans, amb l’allau de mitjans espanyols que han malinformat d’allò que passava, va explicar que els petits brots de solidaritat que es reben de fora de Catalunya són tan benvinguts i els emocionen de valent, perquè són sincers i comparteixen un ideal de llibertat i de democràcia que a l’estat espanyol són complexos de defensar. Per això agraïa aquell sopar, els discursos, i totes les accions que s’organitzen al País Valencià amb aquell objectiu.

A dins el corral de l’ateneu rebíem la informació puntual del que passava a fora, a la plaça. Els veïns de Bétera que s’hi havien manifestat contra la presentació del llibre i el sopar groc —dos exmilitars, un ferrer, i tres joves que només volien gresca contra la democràcia, algun militant del pp o de ciutadans— van anar desapareixen i abandonant aquella actitud antidemocràtica sense alçar pols ni polseguera. Més tard va arribar un escamot de València. Vam telefonar els municipals, que van aplegar-se al minut i els vam explicar que, nosaltres, de violència no en volíem cap, malgrat que hi havia la provocació i els insults. Que faríem el sopar, i la festa final, malgrat l’amenaça constant. Els vam demanar que si hi arribava més gent, feren la feina de protegir la llibertat, de reunió i d’expressió, drets universals emparats per l’ONU des de 1948, que n’hi ha energúmens que no han llegit o aprés a la seua escola. No és una casualitat, pobres.

 

 

L’estiu dels bons mestres: Joyce apadrina tarongers

“Per aprendre s’ha de ser humil. Però la vida és la gran mestra.””

Ahir vaig topar amb un furgó que publicitava taronges del carme, exclusivament en castellà. A Bétera n’hi ha un mas amb aqueix nom, mas o masia del Carme. I ves que fa un temps hom diu que allà es fan taronges ecològiques, que no fan ús de productes químics. Fins i tot les paguen bé i molt bé, les taronges, si acordes de vendre-les als propietaris del mas que, fa temps, va córrer que eren família d’un capitost franquista que havia sigut ministre durant la dictadura. El cas és que ara fa modern apadrinar arbres i collites per un preu simbòlic: t’envien la foto de l’arbre –a partir d’ara serà el teu fillol–, i arriben a enviar-te a casa un grapat de taronges que et cobren per uns quants euros, tot i que pots passar directament pel mas a replegar-les. El compromís és ferm pel que fa a tractar l’arbre de manera adient, li pots posar nom propi.

Modern i innovador si no fóra que fa més de cent anys la iniciativa ja apareixia explicada per Joyce en el segon capítol de l’Ulisses. Leopold Bloom es lleva enjorn i baixa a la carnisseria a comprar renyons, cor, entrevill i potser fins i tot un tros de lleterola. Tot plegat fregidet amb alls és un plat excels, no cal llegir bona literatura per endevinar-ho: quan érem joves, mon pare i jo ens havíem fet esmorzars de plat amb aital menú. Un luxe.

Mentre tornava a casa, Mr Bloom va llegir (on, on ho llegia?, en el paper que embolcallava el renyó comprat?, en una paret a Dorset Street?), que per plantar tarongerars i immensos camps de melons, al nord de Jaffa (Turquia), pel teu compte si pagaves vuit marcs, plantaven un dunam de terreny d’olives, ametlles o llimones.Les taronges ja necessitaven regadiu artificial, i cada any rebries a casa una remesa de la collita, i el teu nom seria també enregistrat com a propietari al llibre de la societat. I tota aquella transacció es feia a Berlín. “Una idea interessant”, pensa el protagonista. Taronges en paper de seda, com les que vam trobar l’any passat a Normandia, a quatre euros cinquanta, taronges valencianes.

N’hi ha bones idees, innovadores, que fa cent anys ja eren als llibres, pel que fa a l’apadrinament d’arbres, de tarongers turcs, concretament, gestionats des de Berlín.

El dunam, segons que he trobat a la xarxa, és una unitat de superfície equivalent a la quantitat de terra que un home podia llaurar en un dia. Ah, direu, i si és un home treballador o un manteràs faenafuig, quanta terra hi cap, en aquesta mesura? Segons que el país siga Turquia, Síria, Irac o Palestina, la mesura era diferent: aproximadament serien 1.000 metres quadrats, 1.340 a Xipre, 2.500 a Irac (ací havien de llaurar amb una haca de cul partit), n’hi ha països que no arriben als mil metres.

Si en voleu saber més sobre la mesura Ací teniu què vaig trobar

 

 

L’estiu dels bons mestres: Joyce

“No és el mar, com diu l’Algy, una dolça mare grisa? És la nostra mare, gran i dolça”

He començat el repte de l’estiu, llegir Joyce, amb la prevenció que, si l’objectiu no arribés  a port, tampoc no s’acabaria el món, sobretot perquè el món va tan ple ara, vull dir durant l’estiu, que res no torba el viure sinó la mort. Només la mort. Potser que també una decisió del TC, aixo sí que ho canvia gairebé tot. O res, si en fem el cas que mereix, d’aquella òpera.

M’hi he preparat amb algunes lectures d’experts, de crítics, per venir a feina feta, preparat com qui diu, a perdre’m lo justet, davant aital monument, Ulisses. Explica el primer dels grans protagonistes, l’Stephan, l’irlandés Sthepan Dedalus, que uns crítics veuen com l’alter de Joyce, encara punit per la mort de la mare, que té tres grans torbacions, Irlanda, l’església i la família. Vaja, com qui diu, ni rei, ni amo ni déu, en versió valenciana de Rafa Arnal.

Irlanda té estat, però no té llengua, perquè l’ha perduda completament. En canvi, els valencians tenim llengua, malmesa si voleu, amenaçada, però no tenim estat, que el vam perdre el 1707, ens el van arrapar els espanyols, quan ni sabien que eren espanyols, castellans a tot estirar, borbons, de la mateixa corrupció que encara governen, roben o cobren comissions il·legals. L’altra pena de l’Stephan, l’església catòlica, també és la pena dels valencians: de fet, a l’església dels valencians la llengua li treu la bilis, verda de dins el fetge descompost, a grinyols espasmòdics. Totes aqueixes preocupacions o similituds d’aquest protagonista amb els valencians, ara mateix.

Llegesc la versió de Joaquim Mallafré, un monument també a la llengua, tot i que n’hi ha una de primera versió catalana que no és va publicar, ves a saber per què, però que en llegir algun fragment m’ha encuriosit de trobar, d’animar-ne la publicació: és de JFrancesc Vidal i segons l’estudi de Teresa Iribarren, mereix de contrastar-se com a poc.

Més endavant ja dir`é alguna cosa. Acabe, amb aquests detalls sobre la llengua dels valencians, ai no, sobre els irlandesos, volia dir…

—Sóc anglès.

—És anglès —digué Boc Mulligan—, però creu que hauríem de parlar irlandès a Irlanda.

—Ja té raó, ja, que l’hauríem de parlar —digué la vella—. Me’n dono vergonya de no parlar-lo, jo. Els qui hi entenen diuen que és una gran llengua.

—Què diu gran? Una absoluta meravella.

L’estiu dels bons mestres: polítics antivalencians

Diu Äbalos, menistre espanyol a Espanya, al Molt Honorable President Ximo Puig, president de la Generalitat valenciana: “No et penses que tindré cap tracte de favor amb els valencians!” Ho diu, l’homenic i es quede més ample que llarg, amb un fals somriure d’homínid estret, que no sap somriure ni entrenant-se, ni falsejant la seua realitat.

“No et penses que farem cap tracte de favor als valencians!”, és una frase que amaga la covardia del govern d’espanya amb els valencians i la torpesa d’algú que es pensa que en sap, que vol quedar bé amb els seus, els espanyols i, sobretot, amb els de madrit, perquè vegen que, ell, Äbalos, és més de mantenir el greuge contra els valencians, el càstig financer i d’infrastructures. Çò és, com havien fet tots els del pp —ací no trobareu cap diferència—, i els dels psoe, i pegueu cent anys enrere: tot aquest segle que dura i més enllà, des que paguem el delme espanyol per dret de conquesta.

Ai, Äbalos, quin patir, quina saviesa, quin coneixement, valencià a mitges, falsament valencià, d’obligació… Ell realment voldria ser d’allà, de madrit, i poder dir, jo també vinc a València, a gaudir de la platgeta i no he de tenir cap tracte de favor, cap ni un. Així que, Valencians que m’escolteu, continueu tocant-vos el nas i la pansa, perquè haureu de seguir cent anys més castigats, al furgó, al forí del gra, a la cadireta de pensar… Fins i tot si us governa un valencià fals i avorridot.

Això o deixar de ser espanyols, ves, que en això, ni l’Äbalos ni aquella majoria d”espanyols, no hi pensen, que puga passar mai. Perquè això només depén dels valencians. Únicament depén de nosaltres, malgrat els centenars d’inútils i d’Äbalos que hi ha al món.

*Ací ja tenim més raons que abonen el propòsit de la República valenciana i la independència: separar-nos de polítics mediocres i cagamànecs. Antivalencians convençuts.

L’estiu dels bons mestres: per què són tan importants per al país, els mestres?

L’estiu dels bons mestres combina un programa estiuenc variat, de formal i d’informal, atzarós o calculat. I sens dubte que, entre més activitats, això inclou la formació. Sé que ja ho havia dit, en començar aquesta sèrie estiuenca sobre mestres, però ja hem viscut dos jorns de formació a València, a Jan Comenius, i no me’n puc estar de dir que la proposta ha sigut gratament positiva. Tres plats forts que combinaven, des de perspectives diverses, l’aprenentatge més enllà de les aules i un eix comú: potser que els mestres no siguen els únics actors de l’ensenyament. Fins i tot, potser que no siguen els principals en no pocs moments que els infants també aprenen. Malgrat que, jo ho considere així, els mestres són cabdals. Ara, com diu Maria José Díaz Aguado, si un mestre pot ser substituït per una màquina (enteneu màquina com un element substitutiu qualsevol) mereix de ser substituït.

La formació dels mestres és cabdal a l’inici del seu procés de mestre, quan encara és a l’escola de magisteri, i també durant els anys d’ofici. Per això AKOE_educació és i fa un paper important en la seua curta trajectòria vital, amb l’objectiu de formar els mestres. Però no ho fa de qualsevol manera. La tria de ponents és conscient, investigada, calculada, molt pensada perquè els mestres tinguen propostes de risc, de repte, que els ajude a pensar la feina que fan, l’escola que volen, la qualitat d’allò que trien…

Glòria Jové, Lluís Sabadell i Miguel A. Ariza han acomplert amb les expectatives dipositades. I tant que sí. Perquè ens han somogut, provocat, reptat a continuar pensant amb major risc allò que fem i oferim als alumnes. La metàfora de la Glòria, professora a l’escola de mestres de Lleida, que un armari de perruqueria pot contenir més riquesa que un armari de l’escola ens ha de fer reaccionar, mestres, si no volem continuar oferint metodologies i continguts del s. XIX. I encara avui, Ariza, ens ha sorprés en fer-nos veure virtualment una imatge que mostrava la façana de dos edificis germans. No es distingien per la façana. I el de dins?, es diferenciava? L’un edifici era una escola, l’altre una presó.

Va bé aqueixa comparança perquè és rabiosament actual: avui uns quants mestres, o polítics, demòcrates d’ànima i d’esperit, són en presó per les idees. Com en la dictadura franquista, que no diferenciava, voluntàriament i conscient, l’un edifici de l’altre. Com el govern d’espanya i la justícia d’espanya, que no diferencia els franquistes, als quals premia, en canvi de perseguir demòcrates, que engarjola ací i enllà.

Però tornem a l’estiu dels bons mestres, a la formació i a aquesta exquisitesa que representa de passar uns dies de formació entre mestres que, malgrat els anys, continuen aprenent.

Demà el tercer jorn i últim. Encara us podríeu apuntar a viure’l, a descobrir per què els mestres són tan cabdals a l’escola, i tan importants per al país.

L’estiu dels bons mestres: el parasol

Si és l’estiu dels bons mestres, en apagar-se la vesprada agafeu els estris i les eines imprescindibles i pegueu cap a la platja; a prop, que no cal anar-hi gaire lluny a trobar la mar: el nostre país és estret i la tenim a tocar, la mar, no com uns altres que han de venir a pixar-se de més lluny, des de ponent.
A la platja planteu el parasol “llibertat presos polítics”, això de segur que us garanteix una fanecà de platja per a vosaltres (bons són els unionistes per no respectar els nostres drets) i davall deixeu la nevereta, el cabàs i les espardenyes: que no s’escalfe l’aigua és important, o que les espardenyes no s’ensorren, perquè després deixeu l’estoreta del cotxe feta un drap que tot ho esmussa…, deixeu també a l’ombra del parasol la tovallola, la cadireta plegable i el llibre de lectura, per acompanyar la bonior del capvespre. Si n’agafeu dos o més, de llibres, no patiu de no tenir temps de llegir-los en una sola vesprada, mestres, potser us arribe un lector nou que vulga fer-vos companyia, en aquest estiu dels bons mestres, potser un nadador experimentat que haurà sigut capaç de nadar des de l’altra banda del mediterrani, o de més aprop, en tirar-se la barca en la qual navegava cap a la llibertat. Sí, fóra molt convenient portar més d’un llibre o una ració més de truita, o un parell de botelletes d’aigua, per si els nous inquilins del territori arriben amb sed. Tampoc no caldrà un excés de provisions, sabeu, perquè la majoria arribaran morts, surant cap per avall, i aquests ja no ens demanaran ni aigua, ni lectura ni la tovallola per eixugar-se. Però nosaltres, els bons mestres que passem l’estiu aprop de la platja, podem estar-nos tranquils, d’aquest curs magnífic que hem fet, sí, sí, agafant tot d’aire nou que ens renovelle l’esperit i l’ànim.

Per cert, no sé si sabeu que demanen voluntaris a València que puguen acollir xiquets saharauís per passar l’estiuet a casa, entre valencians. I ja n’hi ha bons mestres que s’hi han presentat voluntaris, que només en calen deu o dotze. Va.

L’estiu dels bons mestres: l’escola antifeixista

Hem acabat el curs escolar 2017-2018. El curs que vam començar a programar l’1 de setembre de 2017, que vam començar amb els xiquets uns dies abans del 20S, quan els jutges, la policia i el govern d’espanya van assaltar la conselleria d’economia d’un govern elegit democràticament i van voler assaltar la seu d’un partit polític, que la gent va impedir pacíficament. Vam viure l’1 d’octubre, com el poble decidia democràticament el seu destí, a les urnes, mentre la policia i la gc assaltava i violava els drets fonamentals aprovats per l’ONU el 1948, amb el consentiment del govern d’espanya, que va ordenar la violència i l’agressió. I l’escola va continuar el curs, mentre van anar passant esdeveniments que afectaven la llibertat dels pobles i de les persones. Entre més, el govern d’espanya i els jutges van decidir d’empresonar el govern de Catalunya, fins i tot homes responsables de societats i institucions democràtiques. El curs continuava, el curs dels bons mestres, mentre el govern d’espanya, i el seu parlament, escarnien la democràcia i la llibertat, amb un abús sense precedents en les democràcies europees. Espanya es ficava de peus en el tarquim, i l’escola continuava el curs. i encara en acabar el curs 17-18, el curs dels bons mestres feia balanços, posava notes, redactava informes d’alumnes, fins i tot preparava vacances: algunes escoles havien sigut insultades públicament, algunes mestres havien passat pels jutjats, amb la impunitat política d’un estat i d’uns polítics que admetien, un colp més, l’atac als mestres que obrien debat sobre la democràcia o sobre la llibertat. L’estiu dels bons mestres pujava la temperatura dels jorns, en canvi que dones i homes honestos, demòcrates convençuts, continuaren a la presó per entoix de jutges revengistes, fills del franquisme i els seus models autoritaris.
Els bons mestres també mereixien l’estiu, com cada any, però a la nevereta dels refrescs, al parasol, a les cadiretes plegables, hi havien ratllat: llibertat presos polítics.

Encara no havien pensat en les unitats didàctiques que obririen la tardor del nou curs, els bons mestres de l’escola, i es miraven l’horitzó sense recança…

L’estiu dels bons mestres

Com que ha acabat el curs, ens demanem què faran els bons mestres. Aquells que ja no posen deures d’estiu, supose que no, perquè ja han fet els deures durant el curs i, els seus alumnes, ja han triat què llegiran, cap a on pegaran, si han d’acompanyar els pares, o quines activitats lúdiques completaran el seu estiu merescut, guanyat amb l’estudi.

Mestres, com cada estiu, l’escola de mestres cooperativa AKOEeducació, us ofereix una formació exquisida, lúdica i innovadora per començar les vacances entre mestres, aprenent, compartint experiències que fan goig o prenent una orxata per parlar de com ha anat o com esperem el futur, els mestres valencians. Alguns dels tallers d’experiències que es presentaran a Marxalenes (el barri on es farà l’encontre), són de caure de cul, i un éxit d’un equip de mestres convençut que l’educació encara és el valor més preuat de qualsevol societat. Els tallers: bicicleta de la Xina a Montserrat… la implicació en el tractament dels residus del meu poble… la creació d’un rap amb sensibilitat social (ens volem vives, Marhaba Dolunay), exposició virtual de dones arreu del món mitjançant skype, Histogram = Instagram + ciències socials, estudi de les deu llengües més parlades al meu poble, escola expedicionària per a aconseguir que València siga una ciutat sostenible, com posar en marxa un espai de coworking, utilitzar l’art contemporani per a desenvolupar un projecte d’escola (interetapes), la transformació del pati com aquell espai somniat…

Cada dia, en acabar la formació, hi haurà un tast cultural-lúdic per agafar el dinar amb més gana, a més que trobareu una oferta de llibres (ai, els llibres, mestres), i un esmorzar de quinzet preparat perquè no us queixeu de res. Per cert, ja coneixeu aquell aforisme que diu: “Si hom agafa un llibre entre els mans durant unes hores amb la panxa buida, després, com es trobarà: haurà saciat la gana?, trobarà que ha perdut el temps, o en comptes de l’entrepà, haurà guanyat saviesa i coneixement? Què en diria Maslow?

Demà us penjaré el programa complet de les jornades.

Una bufa no té ossos, malparits

A Palma en dirien una butza, i el nom apareix en una rondalla mallorquina “En Pere de sa butza”. Per això que vull explicar, ja em va bé la manera valenciana “bufa o ventre”, o bossa fins i tot. Aquells paladins de l’ambaixada o del jutjat, que han eixit de diferents ventres o bufes o panxes, en canvi de tenir el mateix temple. L’un, l’ambaixador, no té pels a la llengua, ni ossos a la panxa ni al ventre ni a la bufa per faltar el respecte públicament, funcionari desgraciat, per insultar i maleir Catalunya i el seu MHP. El jutge/a, si fa no fa, encara viu en el 155, malgrat que teòricament s’havia desconvocat i continua amenaçant catalans, responsables polítics i institucionals: encara més. Si és veritat que ara es podia votar telemàticament, amb més raó el respecte que hauria de mostrar, el jutge bufa amb tantes paraules com li ixen del ventre. No mostrava tanta gosadia, aquest jutge bufa i aquella bufa jutgessa davant cinc ministres o deu, tant se val, i un empresari que van convenir, acordar i decidir de regalar-se mil cinc-cents milions d’euros (no ens cap al ventre quants diners poden ser tots reunits, quina bufa) que els van alliberar del frau que representava robar la hisenda pública per regalar-los a l’amicot que, després, ens posarà casa, cotxe i putes a compte d’aital decisió de baix ventre. El jutge bufa, d’òpera i ventre, ara demana diners als catalans, uns diners d’urgència, si no volen que els embargue la bufa, a ells i a la família… L’espoli català també és ara a mans dels jutges espanyols a través de decisions de bufa i ventre: multes, càstigs, condemnes econòmiques…El robatori judicial va començar fa anys contra el nostre país, en forma de multes per decidir de veure TV3. Centenars de milers d’euros. No en tenen prou amb l’espoli, que cada colp inventen noves vies per estrangular-nos. Només perquè no som espanyols. Ells ja ho saben. No ho som. I per això ens fan pagar i pagar i pagar. Il·legalment fins i tot, ens trauen la sang i l’aire. Fins que diguem prou, valencians, fins que diguem prou.

—Sinyor jutge; malangra sa butza i qui prega per sa butza! Velataquí, si la voleu!

Cloenda del curs: balanç, xa!

Introducció

“ma mare em diu que abans jo escrivia millor. Escrivia altres coses: “sempre queien en vers”. Ara tot és distint: parle de morts i morts. A ella li dol que escriga així, d’aquesta mena. Diu que al cap i a la fi tenim salut i ganes de treballar i no devem ofendre Déu.
Tenim salut, treball, Què més volem? Déu fa les coses sempre bé. Només cal demanar això, salut i feina. I mon pare diu: “Clar”. I jo no sé què dir. I m’entren unes ganes petites de plorar.” Vicent Andrés Estellés

 

Salutació
“Limitar-se a perseguir allò útil resseca l’esperit. Conrear lo inútil ens ajuda a donar un sentit fort i noble a la vida.” Goethe

1 balanç: si n’hi ha bon ambient, els conflictes no fan gaire nosa; n’hi ha ganes d’aprendre,i sempre n’hi ha que no es concentra prou, que som en una escola. N’hi ha menys accions lletges entre alumnes que accions d’altres menes, i, en general, la relació és bona i l’actitud positiva. Desigual. N’hi ha ritmes i bioritmes. Homeee, com a la cooperativa del poble.

2 Els mestres en voldríem més. Molt més. A Finlàndia diuen que funciona, el treball en silenci, que es concentren molt a treballar. Ací l’actitud és bona, però n’hi ha alumnes que has de guiar molt si vols que treballen. La responsabilitat és desigual.

3 L’objectiu principal del curs ha sigut la lectura, la matemàtica i la convivència. He provat d’afegir experiència més que no innovació.

“Els llibres no supleixen la vida. Però la vida tampoc no supleix els llibres.” Joan Fuster

La missió principal d’un bon mestre hauria de ser reconduir l’escola a la seua funció essencial: formar ciutadans lliures. Nuccio Ordine

4 Aprendre sempre és un compromís. Ser bones persones també.

—N’hi ha preguntes? No?

“El saber no és un do sinó una conquesta difícil, que pressuposa sempre un esforç necessari que ningú no pot realitzar en lloc nostre.” Si ho diu Nuccio Ordine

—Algú vol una copa de cava ben fresc, o preferiu una orxata?