“El rapte del referèndum”

«Això era i no era un llaurador que tenia el fill, batlle del poble, a la presó per donar suport a un referèndum sobre la llibertat i la democràcia.

—Fill meu, no sé com ho faré enguany sense tu per remoure la terra i plantar les creïlles.

I el fill li respon:

—Mon pare, sobretot, no remogues la terra encara, que hi tiNc amagades les urnes i les paperetes.

Interceptada la carta per les autoritats de la presó, a les 4 hores de la matinada es presenta un escamot de la guàrdia civil a casa del llaurador i remou tota la terra cercant paperetes i urnes, sense trobar-hi res. El llaurador escriu al fill per contar-li el que ha passat:

—Que no ho entenc fill, i ara què faig?

Respon el fill:

—Mon pare, és l’únic que he pogut fer per ajudar-te des d’ací. Ara pots plantar les creïlles.»

El text que ens va arribar a l’Ateneu de Bétera des de Barcelona a través de twitter, corria també anit mateix per Irlanda i Anglaterra, entre wassaps d’amics. Hom diu que és un acudit irlandés dels anys setanta que s’explicava contra el setge anglés. És un succeït intel·ligent, una narració per començar dilluns l’escola a cursos i nivells diferents, a veure què entenen els xiquets, què diuen, com ho veuen, com els arriba tot això què va passant contra la democràcia.

“El rapte del referèndum” ho podríem titular, per com la policia va perseguint els cants, les flors, els cartells, els missatges, l’entusiasme, l’alegria d’un poble, la seua voluntat. No sé si podran segrestar finalment l’1 d’octubre de 2017, si aconseguiran eliminar dels calendaris aquest dia (un grapat d’espanols el veuen tan malèfic). Però sembla que aquest moviment català, aquest esclat joiós, passarà a la història del món com han passat altres moments esplèndids, per exemple aquella discurs de Martin Luther King, ‘he tingut un somni’, la lluita universal de Gandhi per la pau, la caiguda del mur a Berlín, l’alliberament de Mandela

Catalunya va camí d’un moment gros de la història, sens dubte. Un moment que fa anys que dura. Cap d’aquests fets històrics no va ser fàcil, perquè hi havia qui pensava i es pensava amb raons suficients per anar a la contra, fins i tot del curs de la història. És veritat que espana pot arribar a ser molt bèstia, com ho va ser també la crueltat contra els negres d’Amèrica, o l’apartheid, o la burrera anglesa a l’Índia i a Irlanda. Qualsevol lluita guanyada, vista amb perspectiva, té ara una interpretació que sembla fàcil, però res més lluny de la realitat.

Catalunya viu ara un dels moments històrics més decisius. I nosaltres que ho veiem amb ulls de mestres d’escola, a pocs quilòmetres, caldrà que ho expliquem, amb perspectiva pedagògica, alliçonadora i entusiasta. Per construir l’escola que volem.

«Els mestres també ho podem fer possible.»

 

Primera setmana d’escola

No faré balanç encara, que és prompte per dir res. Però he acabat mort, xa; això és dur, que m’ha agafat desentrenat. Els mestres, això ho dic cada any, són herois, i fan una feinada de por. I la feina no se’n va mai, sempre n’hi ha i en queda que et podries quedar a dormir, i no se n’aniria: i no n’hi ha mans ni ulls suficients per tot. Ves si passen coses en una setmana dins l’escola. Una barbaritat. I ves si en passaran a totes les escoles del país, plegades. Ahir vam tenir a l’Enric Queralt a l’escola, alliçonant-nos sobre com ensenyem a escriure i com caldria que ho férem. Si en teniu l’oportunitat, demaneu-lo: és una garantia de qualitat, de professionalitat, un impacte didàctic que et posa davant allò que fas i t’ho fa pensar dues vegades… Sobre l’expressió escrita, ai, quantes coses caldrà aprendre. L’impacte ja m’ha fet profit: he canviat una part de l’horari setmanal de la setmana que ve, just que ja he començat avui, amb una sessió de tancament de la setmana on hem escrit. A partir dels consells d’ahir, avui ja hem escrit. Per cert, que també els he posat la cançó “Garrofera rumbera” de Bajoqueta Rock. Dilluns potser que la ballem, per començar la setmana.

Mentre programava la setmana que ve, a l’escola, he rellegit a twitter totes les burraes que sembla que van fent per impremtes, diaris i altres mitjans, al nord, on diuen allò de la gent culta, seriosa, recta, lliure: uns homes enviats pel TC i la fiscalia, la GC, sembla que amb ajut (!) de mossos, vigilaven impremtes, mitjans, diaris digitals… Torna aquella dictadura que ataca la llibertat, fins i tot de reunió: ahir València, avui Vitòria, Barcelona… Espana ha perdut els papers, el sentit. La decència, amb els robatoris orquestrats del pp, ja sabem que la van perdre fa anys, gairebé des que van començar. Però atemptar contra la democràcia, com ara fan tan descaradament, amb el consentiment de psoe i podem, no els eixirà gratuït. Europa els passarà comptes, tard o d’hora. Potser que Turquia, no, però Europa, sí. La impunitat té un preu, un colp ixes del teu galliner, si viatges a qualsevol democràcia. Tard o d’hora la protecció feixista s’acaba.

 

L’honorabilitat de fer escola: aprendre a beure d’una botija

—Albert, tu me fas l’honor de deixar-me decorar la carpeta i el meu carpesà?
Quan l’he mirada se n’ha adonat de la meua sorpresa i Irene s’ha posat a riure, i jo també, i gairebé que ens pixem, que ella plorava i tot. Potser que eren les nou, xa, i ens ha agafat el dia fluix.
—Honor concedit! —que responc.
I tornem a riure.

—D’on has tret aqueixa manera de parlar tan coenta, xa!

I continuàvem rient.
Ai, si serà fantàstic fer escola, xa!

 

Després del pati, els xiquets s’han posat una mica bascosos. La ponentà era de por, feia una calor que tombava de tos i els he proposat un exercici d’equilibri, agilitat, destresa física i històrica. A més, el fons filosòfic de l’exercici té a veure amb el canvi climàtic. Hem baixat al pati, ens hem assegut a l’ombra de les tipuanes i els he ensenyat dos artilugis que semblaven futuristes, o modernistes, o ves a saber… Això què és, mestre? N’hi havia que no n’havien vistes mai, dues botiges o cànters o corxos, que és com ho diem a Bétera i té registrat Coromines… I aleshores hem començat la lliçó d’aprendre a beure a gallet de la botija.

Em sembla que serà el més extraordinari que farem enguany, o potser que siga el segon més extraordinari, no ho sé, però ho hem passat genial. I n’hi ha que ho ha passat millor encara.

 

 

De plegar garrofes farem pedagogia

A l’escola tenim quatre garroferes joves. Així que avui hem començat un projecte amb els alumnes que serà un homenatge a la garrofera, la ceratonia siliqua. Ferran Zurriaga va fer un text magnífic per a la revista Mètode, l’any 2004. Entre més coses, deia…

«En tot l’àmbit mediterrani, del fruit de la garrofera menjaven homes i bèsties. La garrofera era arbre mare del món agrari, com diem al Camp de Túria, deessa mare, arbrada, dels secans valencians. A propòsit de la mar Mediterrània, quina relació trobeu entre la mar i aquest arbre? Quan a l’agost plegàvem les garrofes als darrers tossals del terme d’Olocau, tossals que s’aboquen cara als plans dels termes de Bétera i la Pobla de Vallbona i deixen veure al fons la ratlla blava de la mar, sempre hi havia algú que recordava que la garrofera volia mirar la mar. I nosaltres, infants, somiàvem en aquells garroferars de Benicarló i Vinaròs, al Baix Maestrat, a la Plana de Castelló o a la Marina, sempre vorejant la mar, i pensàvem el gust que seria prendre el bany quan anaves a plegar garrofes.»

Nosaltres no hem pres el bany però hem plegat garrofes. N’hem plegades, les hem ensacades, hem sacsat els sacs, els hem alçat i, encara, hem aprés a batollar amb una canya que encara conserva el ganxo per moure les branques del garrofer. També és veritat que n’hi havia xiquets que no es cansaven, que n’hi havia que els costava plegar, que posaven el cul en terra i amb una mà s’aguantaven el cap, però hem acabat de plegar les tres garroferes que ens havíem proposat, malgrat que ens haguera calgut més ordre, més ofici llaurador. Mon tio Vicent,  que en això era consentidor, com el meu sogre, hagués dit: deixa’ls, home, no veus que ja n’han plegades prou, deixa’ls que facen…

—Però ara, què farem de les garrofes plegades?

Avui, un home de Picanya ens ha dit que a Torrent n’hi ha un magatzem que les compren. De primer les haurem de pesar, calcular quantes n’entren en un quilo, en una arrova, i després que ens pagaran, comprovar el negoci que és ara mateix dedicar-se al secà, o al camp, si, com apunta el mestre Ferran, no assignem una funció a l’arbre mare de paisatge singular, excels, amb el valor patrimonial que allò representaria.

Demà matí, continuarem el projecte. He triat per començar una cançó sobre la garrofera de Bajoqueta Rock, i alguns detalls sobre l’origen i la geografia d’aquest arbre majestuós, del camp valencià que ja ha dit adéu al món rural…

Diada i escola, a dues mans

Allò que viu Catalunya és un moment històric sense precedents. Molt important. El primer dia d’escola també és molt important. Moltíssim. Un colp passada la diada a Barcelona, no podem sinó afirmar que Catalunya és un model que s’estudiarà en el futur a totes les escoles i universitats del món, per la pedagogia d’un moviment revolucionari, pacífic, entusiasta i il·lusionador. Que és com ha de ser l’escola cada dia: joia, entusiasme, diàleg… Ahir el moviment independentista va alliçonar el món, un altre colp, ja fa deu anys o més que ho fa. Amb qualitat, discurs, modos: cal traure’s el barret, sinyors d’espana: la resta són detergents, fitosanitaris o herbicides. Podeu posar-los nom, si voleu: pp, psoe, psc, podem, c’s, tant se val. La categoria i la intel·ligència ha abandonat a aquests llastimosos líders de l’amenaça, o els l’havíem suposada erròniament.

Pel que fa al primer dia d’escola, explicaré una anècdota, una només de tantes com podria explicar el primer dia. Isaac deixa el quadern d’estiu damunt la taula del mestre:

-Estic preocupat, per si em renyiràs o em suspendràs…

-Xa, què ha passat?

-No sé si deixar-te el quadern d’estiu, n’hi ha un exercici que no he fet.

-No has fet un dels exercicis del quadern?

-Cal fer una divisió, i jo no sé dividir; la mestra diu que ens has d’ensenyar tu, a dividir.

-A pos, jo tampoc no sé si me’n recordaré, de dividir.

-Què, et deixe el quadern?

-Xa, Isaac, que això és quart de primària, que l’any que ve encara no aniràs a la universitat!

-Noo?, tu com ho saps?

[final de la lliçó d’Isaac]

11 de setembre, diada i primer dia d’escola

Jo hagués pagat per ser unes hores a Barcelona, avui, el meu desig era viure aquella felicitat, com l’he viscuda en altres ocasions. És un sentiment que cal viure, ser-hi, per saber com és de profund i joiós. Però avui comença l’escola al País Valencià, és el primer dia amb xiquets, que m’estrene…, així que no pujaré a viure la diada, que seguiré a través de les xarxes.

Avui és el meu primer dia d’escola en disset anys. Després de l’experiència de director, és com si comencés de nou, una segona època, o una època de temps moderns. Vull dir que m’estrenaré de mestre a quart de primària, el primer dia, i això també serà una festa, gairebé un festival. De l’experiència d’enguany vull escriure un diari, compartit amb els xiquets. Freinet ja ho deia, i Ferran Zurriaga, que els mestres han d’escriure per reflexionar què fan, cada dia, cada setmana, un curs sencer. Si volem fer avaluació formadora, llegir amb perspectiva què fem, com, què caldrà canviar, escriviu, mestres. Llegim-nos. Aquest és un meu propòsit, enguany, que espere acomplir.

Però avui, com que som en el primer dia, també serà especial a l’escola, perquè la nostra escola no comença de manera convencional, que és el primer dia! Potser que farem un experiment nou: sembla que han encomanat unes màquines escànner que endevinen la intel·ligència dels alumnes, amb una lectura, i per això farem grups de xiquets segons la seua intel·ligència: la màquina sembla que endevina si t’agrada això, o allò, si vols aprendre sobre aquella matèria, o vols investigar sobre un tema concret. A mi m’han encarregat de treballar en un d’aquests grups que la màquina determina què volen fer, què saben fer, què volen aprendre a fer, els xiquets. Tant de bo la tria siga ben encertada, i no com aquella teoria de les IM o intel·ligències múltiples, que no tenen cap base científica.

Sí que són temps moderns, i com han canviat les coses a l’escola, des que no faig de mestre a temps complet, vaig pensar en la reunió que es va explicar què faríem el primer dia. Però no em vaig atrevir a contradir la decisió. Això perquè digueu que la mecanització escolar no fa paper, xa, ni els escànners d’intel·ligència orienten els mestres.

Demà ja explicaré com haurà anat el primer dia a l’escola.

[i m’agafaré al ganxo de la figa palera per llegir a Vilaweb com haurà sigut la festota a Barcelona, quina ràbia.]

Carta de benvinguda d’Escola Valenciana

Companys dels centres educatius, mestres, pares i mares,

El nou curs que encetem compta amb l’aplicació del Decret Llei en Educació Infantil 3 anys, una norma educativa que considera les llengües una peça clau de l’aprenentatge. Des d’Escola Valenciana defensem que el valencià ha de ser la llengua vehicular en l’ensenyament i, per aquesta raó, pensem que amb el nou Decret avancem en qualitat educativa perquè representa una oportunitat per a totes les estudiantes i tots els estudiants de dominar de forma equilibrada el valencià i el castellà, alhora que assoleixen un coneixement funcional de l’anglés.

El nostre compromís amb els programes d’ensenyament òptims i el respecte a la legalitat vigent ens animen a continuar amb les mobilitzacions per defensar la implantació del Decret de Plurilingüisme i demanar-ne l’alçament de la suspensió cautelar. Aquesta normativa ha comptat amb l’ampli consens de la Comunitat Educativa i l’assessorament de les Unitats d’Ensenyament Multilingüe, que estudien els mètodes òptims per assolir un alumnat plurilingüe. A més a més, el Decret en sí, representa una evolució del camí recorregut pel desplegament i l’aplicació de la Llei d’Ús i Ensenyament del Valencià –LUEV– de 1983.

L’aprenentatge de llengües ens acosta a les diferents cultures. Conéixer una cultura ens fa estimar-la. Gràcies a la tasca quotidiana de tots vosaltres com a docents, que ensenyeu des de l’estima i eduqueu en valors de pau i solidaritat, la ciutadania del futur serà plurilingüe i fomentarà la convivència entre persones que parlen diferents llengües, amb independència de la llengua que facen servir. Les AMPA, i per extensió les mares i els pares, també hi teniu una tasca important a fer: contribuir perquè l’educació posseïsca la major transcendència social possible.

El model educatiu del segle XXI d’Escola Valenciana es basa en l’escola inclusiva, democràtica,  plurilingüe i intercultural, compromesa amb l’entorn global i local, oberta i participativa, alhora que afavoreix en l’alumnat el desenvolupament d’una perspectiva crítica, creativa i innovadora. La nostra escola, l’ensenyament públic, de qualitat i en valencià, que recollim en el document L’escola que volem. Una escola valenciana per al segle xxi, en perill per la vigència de la LOMCE, una llei discriminatòria que mercantilitza l’educació i perpetua desigualtats. Per això, des d’Escola Valenciana continuarem treballant per derogar aquesta norma injusta i per poder viure plenament en valencià.

Allò més urgent que proposem perquè la nostra llengua es revitalitze és l’inici de les emissions de la RTV valenciana ‘À’, la creació d’una llei d’Igualtat Lingüística que pose fi a la discriminació per raó de llengua, i la introducció de propostes procedents dels nostres projectes socials i culturals.

Deia Empar Granell, mestra fundadora d’Escola Valenciana: «Els bons docents van amb un somriure a classe, creuen que sempre poden aprendre dels alumnes i els agrada innovar a cada curs nou.» Amb aquestes paraules us encoratgem a continuar amb la il·lusió i el mestratge que mostreu any rere any. Som conscients del ferm compromís de tota la comunitat educativa amb l’ensenyament. Moltes gràcies per fer escola en valencià, per aconseguir un alumnat plurilingüe.

Salut i sempre endavant

Vicent Moreno i Baixauli · President d’Escola Valenciana

L’escola que plora!

Diu l’homenic Montoro, menistre pocavergonya, que els valencians som uns plorons. Sobretot, els polítics amb responsabilitat de l’actual govern valencià: que només que saben que fer el ploricó i demanar, demanar, demanar… Més treballar i menys cobrar!, s’exclama l’homenic Montoro, i més respecte a l’autoritat espanola que és la que mana! (ara per ara, ep!).

Uns quants membres del govern valencià, entre més autoritats polítiques, li han retret les paraules i l’actitud, a l’homenic: “no faça el burro i retracte’s, xa!”, vénen a dir-li. Jo li hagués demanat una altra cosa, o unes altres coses, i no hagués sigut ni la meitat de bèstia que el menistre, que a més de pixar-se damunt dels valencians, continua robant-nos lliurement i sense cap garantia de modificar-ne l’avarícia.

Incís: «la cort blaverenca de finals del XX, hauria de sospesar qui eren els autèntics antivalencians: aquests lladregots que s’inflaven la vena per lloar-nos el glòria i la falla o els catalanisticae que s’esforçaven-àvem a dignificar i recuperar el valencianisme sense monaes.»

Avui mateix els mitjans parlen dels milers d’euros per valencià (home o dona) que ens roba espana cada dia que passa, o cada mes, o cada any. I ja us podeu posar davant els ulls i sense ulleres de sol, que ells, els espanols, no ens pensen tornar ni un sol euro, ni un de sol, d’allò robat i d’allò que ens continuaran robant. Perquè aquesta realitat de lladregots continuarà fins a la despertà: que no és quan arriben les falles, no. És quan la majoria de valencians cauran de l’haca i s’adonaran que si som faves o fesols, en despertar  ja no voldrem continuar fent el moniato.

Incis2: avui que continuem preparant el curs 2017/2018, els mestres ens mirem què farem, quants projectes nous encetarem, quanta responsabilitat, quina cara faran els xics el primer dia, què llegiran a les nostres biblioteques d’aula, de quants ordinadors disposarem per equip, com seran les connexions al món…, al remat, amb quins recursos comptarem, amb aquest dèficit estructural, sistèmic, orgànic que ens ha organitzat l’estat, perquè els valencians tinguem menys recursos que ningú, segons la seua manera de pensar o ‘despensar’ en els valencians…

—Una escola que no plora… O una escola que plora?

Sinyor menistre: l’escola dels valencians fa molts anys que treballa amb un coratge extraordinari, malgrat el robatori orquestrat pels seus frarots de la cort. Amb una il·lusió que ja voldrien a espana i a molts llocs del món. És veritat que tenim mancances, qui no en té?, que fem errors, qui no en fa?, però n’aprenem, n’aprenem de les mancances, perquè ens espavilem, i n’aprenem dels errors, perquè ja ho deia Freinet entre més mestres, que de l’error, els xiquets i els mestres —i tothom que no és ruc—, n’aprén…

Vostés semblen els únics a Europa que no n’aprenen, dels errors! Que ja serà barbaritat, la burrera!

Però com seríem de feliços i de coratjosos, o més eficaços, amb els recursos repartits amb equitat, sinyor. Els nostres alumnes valencians a més que en tenen dret, també ho agrairien. Ni més ni menys que ningú, volem, sinó la mateixa vara de mesura. Per la resta, ja ho anirem explicant a les famílies i als xiquets, que qui vulga continuar fent el fava, s’apunte a la seua processó d’ànimes en pena…

L’homenic, com fa de ric, pensa que tothom, pobre o esgarrat, ha de tenir el cap cot i conformat per continuar fent-lo ric, a ell i als seus, sense perdre el somriure.

—Valencians, continuarem deixant la clau al pany?

(continuarà)

Venir a robar a l’escola!

Segons el ministeri d’educació d’espana, els valencians som els que tenim menys inversió per alumne, derivat dels problemes de finançament que el mateix govern espanol ens administra de fa cent anys. Çò és un robatori en tota regla, una injustícia legalitzada, que ara ja apareix en estudis del propi ministeri com un insult a la dignitat. Són una pocavergonya, a espana, que vénen a robar-nos fins i tot a l’escola. Diuen que se’ns pixen, però no serà que plou…?

En aquest mateix informe del ministeri, no s’estan de dir que el País basc dobla en inversió educativa els valencians (segons dades des que governava el pp a València). I que aital diferència, afigen, ja serà sempre insalvable. Per a sempre més!
La pregunta no és ximple… —Per què caram volem continuar a espana, si ells mateix ja ens han sentenciat? “Sempre” que continuem amb ells, ens robaran; i els nostres xiquets tindran menys oportunitats menys recursos i menys temps per a fer volantins. Si no és que els mestres continuen fent miracles, que en fan.

El mateix informe espanol diu que els valencians som els pitjor finançats de l’estat (!), per això som a la cua en inversió per alumne, i a molta distància. Són del morro o tenen musell?
Diu el mateix ministeri que la diferència en inversió afecta directament a la qualitat del servei (home, són uns llums, els de l’informe, llicinciats, potser!), i que això ens situa en temes absoluts al furgó dels torpalls.

Una mitjana comparada de país basc, navarra, cantàbria, astúries, galícia, castella-lleó, es gasten anualment, com a poc, un 25% més en cada alumne que els valencians… Potser perquè ells tenen els diners, o no els els roben, o no els en roben tants… O possiblement el mediterrani ens fa ximples, als valencians? I el ponent mai no ens ha portat sinó disgràcies!

Una altra dada que apunta el diari Levante sobre aquest estudi del ministeri és que, des que començà la crisi, el govern del partit popular és el que més va reduir el pressupost en educació a València. Potser perquè els diners es desviaven a assumptes més lucratius, de corrupció, lladrocini i putiferi: ací la festa ha sigut de ca l’ample, i van créixer els rics amb xalet, que el pp era capaç de robar fins i tot en els pots de les ong’s. (Que no ho sabem, que només ho apuntem, que…). L’objectiu és mantenir un País Valencià idiota, submís, i lligat a les almoines de madrit…

No cal dir que, si la diferència en inversió entre països de l’estat espanol és grossa, comparada amb països europeus, més cultes o més freds o més democràtics, tipus Regne Unit, Finlàndia, Suècia, és de fills de puta.

De tot plegat, el TSJ no ha dit res d’aquesta desigualtat, ni que fóra inconstitucional el càstig contra València, ni que és un tracte vexatori contra els alumnes valencians, ni que la injustícia ordida amb nocturnitat i traïdoria, siga cosa de justícia. Que vol dir de la seua justícia, no, no. El TSJ ha dit que de llengües, ells sí que en saben més que no els mestres, i potser que vinguen a l’escola a ensenyar-les, en els temps lliures dels jutjats, que sembla que en tenen de sobra, per a perdre’n en ximpleries. Però que d’economia, com en Rajoy, ells no n’entenen, ni de desigualtat, i no poden saber si tot això serà veritat perquè ho ha dit el mateix ministeri d’educació espanol, ells!!!… Que no seran de fiar, potser.

Encara som els valencians els que menys temps passem a l’escola, això és un altre indicador per apuntar com estem de preparats per a viure el segle, des de la barrera, tirant-mos tomates, punxant els bous, o fotent-mos d’hòsties… Ja ens anirà bé servir taules, plantar parasols, o rentar els cotxes d’aquells que baixen de la meseta a riure-se’n, mentre els paguem el beure.

Post: atenció, perquè sembla que dels diners robats, no; però de les molles, el govern valencià vol dir-nos alguna cosa…

Demà passarà per “primer dia” d’escola

Com el final d’unes vacances, demà ens incorporem a treballar en el nou curs escolar. Durant uns quants dies tindrem el temps per preparar, organitzar i coordinar allò més gros que farem els mestres. Amb els xiquets comencem l’11 de setembre, a València. La rutina de les vacances deixarà pas a la rutina del treball a l’escola. Particularment, enguany viuré molta cosa nova, o en reviure molta de nova. Després de molt de temps de fer de director, tornaré a fer de mestre a temps complet. Un curs que serà viu, sobretot per les amenaces del Tribunal Superior contra el dret que tenim els valencians d’aprendre llengües, com més millor. Si el 88% per cent dels Consells escolars havien aprovat la proposta del govern valencià, qui era aquest TSJ per anar contra l’escola? De no ser que els seus membres ens busquen les puces, o pensen que el valencià no s’ha d’ensenyar, o potser perquè ens voldrien monolingües, com gairebé ho són ells: o potser els fills d’aquests jutges han passat per les escoles valencianes? han viscut la línia en valencià? Els fills?, els néts, potser? Serà un curs viu i reivindicatiu, en favor de l’escola, de la llengua, de les altres llengües (inclosa l’espanola), i encara en favor de tenir mitjans en valencià… “A veure si d’una vegada els xiquets valencians tenen la justícia que mereixen, i el finançament que mereixen, i el respecte que mereixen…”

Sort de la llibertat dels mestres, i de la seua responsabilitat. Durant molts anys, una part de la dignitat que ha mantingut el país ha sigut gràcies a tanta feina i a tanta gent com, de l’escola estant, es va posar el país a l’esquena per tirar endavant. Sort de l’escola, ara que és amenaçada de tribunals i d’un partit popular que ens voldria desemparats, com ens ha tingut tots els anys que ens han governat. Demà us explicarem el primer dia, el primer dia de milers d’escoles valencianes que començaran el curs. Benvinguts.