La pluja ens despulla

Dins les Memòries del foc, Eduardo Galeano, escriu un text breu molt bell sobre el naixement de la pluja. A València ha plogut de valent avui, en algunes punts més de 100 litres, i en uns altres punts gairebé 200 litres per metre quadrat. Però tret d’aqueixes puntes, l’aigua no ha arribat a passar del 100 litres en la majoria dels observatoris. Tanta aigua caiguda durant tot el dia. Aigua racional i valuosa. Ara, la ràdio, la televisió, les xarxes, els ajuntaments, tothom volia dir la seua, tothom en deia i no parava, a l’escola rebíem missatges, i moltes escoles han decidit de tancar i de suspendre les classes, també els instituts, i fins i tot les universitats. Talls de carreteres secudàries i de principals, autovies, trens, jutjats, edificis nous de trinca…, un autèntic desastre. Una calamitat de país, d’infrastructures. Al segle XXI, la pluja atura el país però ningú no dimiteix. Ni se’n fa responsable de la qualitat de les infrastructures: comerços, hospitals, estacions de metro, edificis nous i vells, semblava que plovia dins els edificis. Però ningú no dimiteix. Ningú. El nivell de corrupció i d’engany ha sigut tant gros, que un dia de pluja ens paralitza el país valencià, ens atura la vida, ens colapsa, i només que sabem parlar de ximpleries, per amagar quin fracàs que representa això que passa: arquitectes, politècnics, constructores, empresaris, polítics, assessors, milers de milions que ens hem gastat durant anys en unes millores que no valen ni un quinzet, que fan aigua, ai, amb el primer núvol, i tots correm a amagar la merda, en canvi d’explicar com plou ací, allà, i ves com corre el barranc, i aquell cotxe, xa, estacat en el gual, davall el pontet de la via… A cagar a la via, mamons!

Sí, demà mig país continuarà aturat i l’escola tancada, perquè ningú no explique el nivell dels nostres primats més evolucionats.

I encara no voleu reclamar la RepúblicaValenciana!

Cims amunt, valencians!

Anit, uns quants esforçats valencians van fer el cim del Garbí. Afegim cims per la llibertat, diu avui Vilaweb. N’afegim també de cims valencians a la proposta col·lectiva del país, i el Garbí, a la serra Calderona, és un cim valencià emblemàtic, amb el permís del mestre Ferran Zurriaga, que hagués preferit de pujar al Gorgo o al Puntal dels Llops. Els voluntaris esforçats i coratjosos valencians reclamaven la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, en solidaritat amb Catalunya.

L’avís va ser tan improvisat que molts altres valencians no vam poder acompanyar-los físicament, però d’esperit hi érem, sense dubte, amb aquest compromís cabdal per la República Valenciana, per qualsevol acció democràtica, oimés en favor de qualsevol república lliure, com ara demana Catalunya amb insistència i convicció.

Idees i convicció, ser creatius i mantenir-nos ferms amb els ideals.Cims amunt, valencians. Tants com en tenim, d’emblemàtics i de topònim noble. I de gent disposada a aconseguir-los!

[…]

 

Mestres, com podeu fer vida amb normalitat

Si tenim presos polítics, i exiliats, com farem escola amb normalitat! No podem. No volem. I la situació política a espanya és d’una vergonya que esborrona. I aquell home va dir-ho despús-ahir: Polítics, com podeu fer vida normal! I jo afig: Mestres, com podeu fer vida normal!

És com va, la política a espanya, franquista i podrida, i per això no podem fer vida normal amb res, per res, sense excuses ni embuts. Ja ho diuen, que no hem de mirar, que ens amaguem la vergonya, que deixem la pols sota l’estora: una merda, ho entens? M’entens, tu? Una merda!

A valència encara campa impune l’agressió, el feixisme, els partits corruptes, el pp i els ciutadans, i el psoe i el seu 155, la fiscalia i la justícia, tot plegat contra els valencians mateix. Amb la TV3 prohibida, sinyors, i IB3, i encara amb la por del debat i de parlar de tot i de qualsevol cosa, per por de l’amenaça. I sort que n’hi havia policia que evitava que ens pogueren matar, el 9 d’Octubre, perquè els insults i les amenaces, es mantenien a dun metre, a les voreres, amb bèsties desbocades per l’insult, per l’agressió, que ens volien morts… Ves on som, amb aquesta monarquia corrupta, amb aquest govern d’espanya que paga franquistes, clavegueres, que condecora policies i polítics agressors, violents, i jutges que prevariquen…

No, no farem escola normal, si els valors, i la Declaració de drets universals continua amenaçada, violentada, malmesa encara. Amb el consentiment d’una normalitat que molts voldrien perpètua: sí, en aquesta pervivència franquista, res no serà normal, a espanya. NI en la política, ni a l’escola, ni al carrer ni enlloc.

Caminem per Xàtiva

Una excursió itinerari sorpresa, tan farcit de personatges o referents històrics que, no ens creureu, semblava triat a posta, en canvi d’un atzar que ens va regalar coneixement i saviesa: la història guarda tants tresors en favor de l’escola!

En eixir del mas de la Casablanca, segle XVII, agafem la Via Augusta… un camí de pedra que connectava la civilització amb Ibèria: l’arc mediterrani fins als bous d’Hèrcules…

[continuarà]

Arcs Amandi i la poesia d’Estellés

Anit vam fer una tria de músiques que el quartet Arcs Amandi interpretarà al corral de l’Ateneu de Bétera per acompanyar els lectors que llegiran Estellés; en total, una vintena si no és que se n’afigen més a última hora.

Bach, Vivaldi, Hëndel, Purcell, Albinoni, Piazzolla… és la tria feta per la música: per la poesia, a més d’Estellés, llegirem poemes d’Alexandre Navarro i Marc Granell, que enguany va ser el poeta triat per commemorar el dia internacional de la poesia. L’ateneu de Bétera en farà una lectura especial en diverses llengües, del poema que Granell va escriure expressament. Potser que tancarem amb Auld Lang Syne —l’hora dels adéus— una mena d’himne escocés, apropiat pel necessari cant de llibertat que representa… Això és del poeta Robert Burns, granger, patriota, anticlerical, republicà i pobre.

beguem una copa de cordialitat
pels vells temps.
Tots dos hem corregut pels vessants
i recollit les belles margarides,
però hem errat molt amb els peus adolorits
des dels vells temps.

Arcs Amandi el composen Lluís Usó, Gemma Cuerda, Raquel Aparisi i Laia Arnal, quatre joves músics de Bétera i de Nàquera.

Encara llegirem uns versos que ens envia Vicent Partal, que ell voldria llegir en directe, i nosaltres farem nostres, en aquesta nit espcial pel nostre poeta. Estellés els va escriure en recordar algú de Bétera:

‘Florires com l’alfàbrega i et pense / entre les mans delirós de trobar-te. / S’escolten grills tota la nit desperts, / camins perduts’ V. A. Estellés

 

 

 

La nit Estellés com la nit Burns

Bétera, 5 i 6 d’octubre de 2018: Nit Estellés, la primera d’assaig, la segona de debò, però totes dues seran nits de lectura, de recuperar l’acció de llegir públicament, en públic, en el corral de l’Ateneu. Només que portem 9 anys de lectures en reconeixement al més gran dels poetes valencians, si voleu, de festa poètica arreu del país, però n’hi ha pobles que ja han aconseguit de convertir-la en una nit significada al seu calendari.

Camí de convertir el nostre referent com han fet els escocesos en la seua nit Burns. Reunir-nos per llegir, menjar. beure i escoltar música. Aquesta vegada, l’Ateneu de Bétera ha convidat un quartet de música, Arcs Amandi, joves que acompanyaran la lectura i el poeta. Divendres cinc, assagem i triem els poemes. Dissabte ja fem la lectrura. T’animes a participar-hi?

*Sens dubte que també farem referència a la llibertat dels pobles, a la llibertat dels presos polítics, a la llibertat de la poesia, i, com diria Durruti, al compromís de somoure consciències. La resta no sembla que pague la pena.

Un huracà en favor de l’escola

Fóra això només M. Àngels Llorente, mestre i regidora a Xest, a la Foia de Bunyol, a més d’un tornado contra buròcrates de l’educació, polítics, inspectors, malfaeners i xarraires, a més d’inútils i d’idiotes que n’hi ha a manta. Ahir va pegar contra la inconsciència dels mestres i de l’administració. XI Congrés d’educació a l’Alcúdia, que en pocs anys s’ha convertit en el clàssic “El Congrés” o “El Congrés de l’Alcúdia”. Si vaig baixar, cap al sud, era per escoltar M. Àngels, per trobar aquella força huracanada d’una veu potent, ferma irredempt, en favor de l’escola pública, que ella va caracteritzar perquè siga verament escola i pública. Però cada frase, cada tret, cada definició fa mal, fa mal a l’extrema dreta i a l’esquerra del psoe, un partit tan pobre com repressor, que d’esquerra li queda la missa i la comunió.

Potser per aquella força i contundència no la conviden gaire a congressos, a la mestra M.Àngels, aragonesa, regidora per esquerra unida (llàstima) a l’ajuntament de Xest. De cada tret podia haver fet una ponència i encara li faltaria temps: per la democràcia, la llibertat, la coeducació, l’equitat, la inclusió, l’emancipació, la lluita, la reivindicació, no li valen bromes, si l’escola vol ser escola.

Rieu-vos de jutges, malparits, o policies, l’escola ha de ser un cau de revolució democràtica i pacífica on es puga parlar i debatre de tot, fins i tot de la pedofília de jutges i fiscals i d’una corrupció d’un estat patètic: aquest és l’únic retret que li faig, a la mestra de majors conviccions que he conegut mai: confiar que l’escola pública és responsabilitat de l'”estat”. Amb tota l’estima, professora Llorente, l’estat, aquest estat corrupte, fatxenda, policial, franquista, judicial masclista i putero no farà mai res de profit per l’escola. Aquest estat que vosté reivindica que ha de tenir la responsabilitat de l’escola, tant siga governat pel psoe, pel pp, per ciutadans o pels comuns d’un 15M, no es creurà mai l’escola mentre mantinga les clavegueres, els fons reservats, els fiscals franquistes, la monarquia, una policia feixista, una església pedòfila, i encara no sé quants convenis i privilegis per la seua espanya casposa i profundament franquista.

Llàstima que no tinguem dones com vosté en favor de la #RepúblicaValenciana. Per molts anys, mestra, perquè la lliçó d’ahir és un revulsiu que els mestres, tots sense excepció, haurien d’escoltar cada dilluns abans de començar la setmana.

Nit de poetes a Picanya

Anit vam viure una altra nit única sobre poetes i poesia a Picanya. Dirigida pel poeta Lluís Roda, la Nit Estellés a Picanya ha agafat una dimensió extraordinària, de públic, de lectors, de poetes, de contingut, com no he vist encara en altres pobles del país. Més de dues-centes persones d’edats molt diverses és per celebrar que el fruit és madur, excels, i el repte d’escampar la poesia, i la poesia de Vicent Andrés Estellés, plenament aconseguit, almenys en alguns pobles.

Lluís va començar amb una sorpresa que em va semblar esplèndida, el Misteri d’Elx, va llegir un text ben antic, i després va passar un vídeo d’un fragment del Misteri. Els joves reien, perquè no s’esperaven aquelles veus, aquells cants mentre baixava la Magrana, desconeixien què era allò, aquella obra d’art tan viva dels valencians, i reien, ai, perquè encara són tendres i no són completament fets a la cultura. Però ho van escoltar, ho van sentir, i potser que Lluís va sembrar una nova via de treball en les nits poètiques valencianes homenatge a Estellés.

Anit, Picanya, en aquell espai de l’Alqueria morisca, també reconeixia un altre poeta valencià cabdal, Jaume Pérez Montaner. Un discurs sobri, culte, m’atreviria a dir que èpic, pel poeta, per la funció de la poesia i el compromís. La vida i l’obra continguda en unes quantes pàgines, com va dir el mateix professor —si aquell text es pogués llegir complet, contenia versos inèdits, els últims poemes d’un autor de vuitanta anys que té gairebé enllestida la publicació de l’obra completa. Pérez Montaner ha sigut president de l’Associació d’Escriptors, professor a diverses universitats americanes i estudiós de Cummings, Sexton i, sobretot, Estellés, entre més poetes.

Però encara vam reconèixer els poetes Palau i Fabre i Montserrat Abelló, i és veritat, que sembla que aprofitem que, com només és una nit que fem pública la poesia, allò s’estira en excés. Els valencians tenim una mesura per a la mesura que és sobretot valenciana i abundosa. La cirereta va ser el colp final, la sorpresa, quan un dels lectors espontanis, arribat des de Benicàssim, va llegir Estellés en esperanto. Oh! Una meravella, la nit, un altre colp. I gràcies que ho feu possible.

Després, en el final de les salutacions i les abraçades als amics, ja vaig discutir amb Víctor de la República Valenciana, i ell em va dir que si ho aconseguim, ell reclamarà la república independent de Picanya. En alguns detalls aquell poble ja ho sembla, una República independent…

L’escola de les meravelles (1)

putxinel·li de Nèstor Navarro

“Absurdament el cel s’omplia de jardins.

Esclataven les altes carcasses de les falles.

Tota València era una foguera alegre:

ens donava la festa i la fàcil metàfora.”

V.A. ESTELLÉS, Llibre de Meravelles

Com cada divendres de vesprada, el silenci s’ensenyoreix de l’escola, malgrat que n’hi ha un grapat  de xiquets encara, i uns quants mestres que feinegen, sols, a l’aula, adobant això i allò, preparen com començaran el dilluns, aquella eternitat encara, entremig. Fer de mestre i ser mestre, ai, un altre colp, un any més.

Els he fet escriure els versos, i els he demanat als xiquets de quina cosa no seria absurde que s’omplís el cel: de morts, diu ràpidament un. Homeee, i encara em rebat, diuen que quan ens morim, alguns van al cel. Xe, quin viatge més llarg, li dic. I no podem anar més a prop, quan ens morim? Un altre diu, que s’ompli de merda! —Ja van les barbaritats— No podies dir s’ompli d’estels, de nit, de núvols…

Hem acabat la segona setmana del curs, jo especialment cansat, exhaust. N’hi ha setmanes que t’espremen i et trauen tot el suc, no et deixen ni una gota d’alè, res de res. Hem llegit Pinotxo, aquell diàleg especial entre el Grill i el titella tan suggeridor, un clàssic en tots els sentits:

—[…] si t’he de ser sincer, d’estudiar no en tinc cap ganes i em diverteix més córrer darrere les papallones…

—Pobre ximplet! Que no saps que d’aquesta manera de gran seràs un ruc acabat i seràs la riota de tothom?

És un diàleg conservador? Suggeridor? Classicot? Natural com la vida mateix? Dilluns els demanaré als alumnes què en pensen, i si em trauen l’entrellat, vos ho contaré. Aquesta setmana hem tingut una visita molt especial a l’escola: ha baixat de la Fundació Carme Vidal, la mestra Carme Timoneda, autora d’uns quants llibres que us recomane, i ahir ens va fer una sessió de comunicació escola-famílies que ens va deixar muts, encantats, i encara avui ha fet diverses sessions amb els equips de mestres i de psicòlegs. Quina sort.

Aquesta nit, com cada mes de setembre i ja en van uns quants anys seguits, l’alqueria de Moret, a Picanya, acollirà el sopar Estellés, que enguany reconeixerà el poeta Jaume Pérez Muntaner. Voleu llegir poesia en públic?, voleu escoltar-la?, voleu omplir el cel d’estels, de nit, de versos? Voleu oblidar l’absurditat i tenir durant uns minuts l’ànima tranquil·la?

*Per la llibertat i la República dels valencians

El pregó que ens va alçar l’ànim!

Comencem un nou curs escolar…
—amb presoners polítics, amb exiliats, sense connexió a TV3 i IB3, amb més policia i més gc, amb més pressupost militar i menys pressupost per a ciència, amb l’amenaça a la democràcia, sense finançament just, amb prevaricació judicial, amb atacs a la llengua, amb judicis contra l’ús de la llengua, amb una involució franquista, amb l’amenaça als mestres que parlen de democràcia, amb la lomqe vigent, amb el pitjor finançament de l’estat, amb el pp encara legal, amb mitjans venuts als amos de l’empresa, amb fundacions franquistes, amb persecució de joves antifeixistes, amb la por al cos dels mestres, amb amenaces a la llibertat d’expressió, amb por als llaços grocs, sense empara a la democràcia, amb un sorprenent Àpunt

Comencem un nou curs convençuts de la victòria de la democràcia sobre el 155 i els seus actius (pose+pp+c’s), amb il·lusió pel treball, amb goig d’aprendre un any més, amb la convicció que els Drets Universals són per damunt qualsevol constitució, amb la fermesa que només la llibertat acosta el coneixement als alumnes, amb sobrietat i decisió per consolidar una escola lliure, democràtica, republicana, honesta i valenciana. Ves si tenim repte gran i feina per envant!

Benvinguts a l’Aplec del Camp de Túria!

«Per damunt de totes les llibertats, doneu-me la de conèixer, la d’expressar-me i la de discutir lliurement d’acord amb la meua consciència.» MILTON
«Aquells que recorren a la «justícia policial» amb el pretext de defensar la veritat no fan una altra cosa que matar-la definitivament. I matant la veritat, acaben matant també la llibertat.» MILTON
Totes dues idees són en el quadern que Nuccio Ordine va titular “La inutilitat de lo inútil“, i ajudarà a comprendre què passa amb la llibertat de Catalunya i la resta de pobles que volen decidir el seu futur, i què passa amb Espanya i la resta d’estats que usen la força per reprimir-los, com a únic argument.

Bétera acull el VII Aplec del Camp de Túria amb l’ideal de la llibertat dels pobles, que la Carta de les Nacions i la Declaració de Drets Universals de l’ONU aplega i defensa des de 1948. Però si bé Espanya va signar aquella declaració, en el fons no la respecta, perquè no és en la seua filosofia de vida. A Espanya malviu una democràcia precària tan carregada de franquisme i corrupció, que la violència prima sobre la llibertat, la brutícia sobre el coneixement, la corrupció sobre l’honestedat, el futbol i els bous per damunt la lectura. Sí, l’Aplec d’enguany torna amb convicció, més que mai, amb un dels reptes grossos: «defensar la democràcia a ultrança i combatre pacíficament l’amenaça dels violents». «Sentir-nos valencians amb plena llibertat, i si una majoria ho decideix, com han fet tots els pobles de la terra que ho han desitjat profundament, convertir-nos en una República independent.»
Ningú com els valencians per defensar els interessos propis, la identitat, la cultura, l’economia, el camp i el territori. Per això aquest Aplec d’enguany, mestres, llauradors, funcionaris, joves, estudiants, jubilats o botiguers. Per la llibertat i avant!

Però fins i tot en una democràcia fallida, carregada de franquisme, que avantposa la repressió a la llibertat, la coerció a la participació, la inversió en policia a la inversió en escoles i coneixement, n’hi ha camí i feina per envant. Som en un estat subdesenvolupat, mentalment. Ja passa que invertim en armament militar contra la inversió en investigació científica. En canvi, per explicar el món, per explicar-nos-el, cal molta cultura i saber-nos animals de cultura. Quan la crisi tenalla una nació, diu el professor Nuccio Ordine, és més necessari que mai duplicar els fons destinats als sabers i a l’educació dels joves, per evitar que la societat és precipite en la ignorància.

—Espanya es precipita i nosaltres fem Aplecs!

«Caldria multiplicar les escoles, les càtedres, les biblioteques, els museus, els teatres, les llibreries., en temps de crisi.» Però Espanya multiplica la inversió en policia. Com a les monarquies bananeres. Què és si no el feixisme?, un món de tenebres, d’amenaces, de repressió, de violència i de falsos màsters… Que fa Espanya amb aquest embat amb Catalunya, València o Altsasu? Més policia, més prevaricació judicial, en canvi de coneixement o de llibertat.

Què són si no els Drets universals? una lliçó de vida que Espanya va signar però que no va acceptar ni comprendre mai.

Què és un Aplec comarcal si voleu, si no la reunió de la gent en favor del coneixement, en la trobada, en la festa, en la música, en l’estudi, en favor de l’aprofundiment comarcal, en l’esforç d’entendre la vida de poble i com la podem millorar… I és aquest coneixement i aquesta llibertat d’uns quants joves el que els fa mal, molt de mal, al poder franquista que governa la justícia, la policia i la monarquia a espanya.., es diga pp o es diga psoe.
La possibilitat que el poble puga aplegar-se a pensar, a debatre, a festejar com vivim, i com podem avançar.

Som valencians i treballem per aconseguir la República valenciana. Això és un dret universal reconegut: la llibertat dels pobles, de decidir el seu futur, malgrat que els mitjans, la justícia i els partits del 155 vulguen enganyar la gent. Des de l’escola, des dels ateneus o barris, des del poble i la vida poble… I per això cal que estudiem millor com vivim i com podem fer per entendre aquesta cultural comarcal que només si toquem de rebot.

El Camp de Túria és una comarca extraordinària, d’una potencialitat excelsa, i per això també, abandonada a la sort d’una política covard poc preparada i menys entusiasta.
I ves que tenim l’índex de llicenciats més alt del país (a l’Eliana), o els millors torrons del món (a Casinos), el millor oli, quan n’hi havia, a Gàtova, o les boníssimes taronges de Bétera… El millor poeta viu ara mateix, unes bandes de música extraordinàries, polígons a cada poble, una serra que és paratge natural de gran bellesa, i un miler de mestres, pel cap baix!… Però tot això no és suficient, si el coneixement no articula bé el present i el futur. I sobretot tanta potencialitat.

Sort també dels noms propis: Mireia Vives, Antoni Ferrer, Alexandre Navarro, Ferran Zurriaga, Vicent Partal, Víctor Iñurria, Antoni Marzo, Rosa Dasí, Carles Subiela, els germans Ricart, Bajoqueta Rock…

Amb tot plegat cal repensar els Aplecs i encaminar-los a ser un cap de setmana Gran als nostres pobles, per això hem de repensar com, com els convertim en un eix principal del calendari d’activitat dels nostres pobles. Som en el VII Aplec encara, si descomptem el primer celebrat fa gairebé seixanta anys a Llíria. Enguany ens apleguen tot d’activitats i mostres de cultura i de música, de compromís ferm amb la llibertat i amb la vida, amb el propòsit d’una comarca capaç de contribuir a enfortir la República dels valencians.

Benvinguts, bon aplec i visca la República valenciana