La «bona escola» d’Einstein i Ordine

“The development of general ability for independent thinking and judgment should always be placed foremost, not the acquisition of special knowledge.” Albert E.

La «bona escola» no la fan ni les pissarres interactives ni les tablets ni els directors executius, ni els demagògics acords a curt termini amb empreses […] la fan només els «bons docents», aquells que renuncien als mitjans coercitius i actuen de tal manera que l’única font de respecte per part de l’alumne la constitueix la qualitat humana i intel·lectual dels mestres mateix.» Nuccio O.

 

Aquests dos textos són a l’últim dels capítols breus i sintètics del llibre del qual ja us vaig parlar ahir, “Clàssics per a la vida, una petita biblioteca ideal” que ha publicat Quaderns crema. L’excusa em serveix per tornar a defensar l’escola, els mestres, la llibertat i el pensament, per sobre de normatives, inspectors, lleis, encara més per damunt de les acusacions de governs creminals (PP i PSOE) còmplices de la dictadura franquista que va matar, perseguir i castigar milers de mestres que encetaven el camí d’una escola senzilla, però honesta amb el coneixement i, sobretot, estimada pels seus mestres. Aquella persecució a l’ensenyament tenia l’objectiu contrari a les màximes que ací defensen Einstein i Ordine, i coincideix amb la mateixa persecució que ara voldria imposar el “Gobierno d’espana” contra l’escola dels valencians, o contra l’escola catalana. A València ja fa anys que patim un 155 encobert contra l’escola, i contra tots els mitjans valencians que podrien garantir un mínim de programes infantils en la llengua dels alumnes valencians (us recorde que a València ni podem veure TV3, encara, malgrat el govern de PSOE i Compromís, ni hem sigut capaços d’obrir un fil de televisió o ràdio que ajude els mestres a tenir més recursos en valencià). Aquest 155 que ara voldrà aplicar-se (!) a Catalunya també pretén torpedinar l’escola catalana que, com a València, també té un estol de mestres entusiastes, convençuts de la feina, del goig de l’escola, sabedors que l’objectiu és la llibertat, fer alumnes crítics, que s’estimen el coneixement i es guanyen el valor que aprendre és per sempre. L’escola valenciana és un regal, gràcies als mestres, que fa molts anys van agafar el testimoni d’aquells mestres de la República que, en poc temps (abans el colp militar franquista no arruïnés la història), van ser capaços de demostrar al món, i en el petit àmbit que treballaven —barris, pobles, les grans ciutats—, la bellesa del seu ofici.

Perquè n’hi haurà un dia…

“N’hi haurà un dia que no podrem més i aleshores ho podrem tot”, prou de molles, prou, que voldrem el pa sencer, que cantava Ovidi. Sembla que el jorn és proper.

Demà el Camp de Túria organitza el sopar Estellés a la Pobla de Vallbona, amb el recital de Tomàs Llopis i Miquel Pérez, una lectura de poesia i música que mereix, acurada, excelsa, extraordinària.

La poesia del poeta Vicent Andrés Estellés encara i sempre, que ja encomana la possibilitat d’aconseguir els versos i i el missatge que expressen. “Ho volem tot”

Trie una de les horacianes, que potser llegiré al sopar que organitza Picanya (tinc el cor partit entre Picanya i el Camp de Túria), perquè diumenge aquests quatre protagonistes dels versos no creurien que va passant, però passa. No ho creurien, malgrat que ho anunciaven, que van ser dels primers que ens van guiar, a través de la paraula. He triat aquesta horaciana, malgrat els versos extraordinaris d’aquest poeta immens, excels, atemporal. Perquè demà, però sobretot diumenge, Estellés també serà ben viu.

 

aquest any miserable,
m.cm.ixiii. d de c,
serà molt recordat i molt amargament.
vicent ventura desterrat a múnic o parís,
joan fuster a sueca
-diuen pel veïnat que escriu de nit a màquina, i circula un tenebrós prestigi-,
sanchis guarner recorre perplex la ciutat,
jo escric i espere a burjassot,
mentre pels carrers de valència
la gent, obscena, crida i crema un llibre.

 

A partir de dilluns, s’ha acabat de cremar llibres, s’ha acabat tanta obscenitat política en aquest país. S’ha acabat. A curt termini, espere. A molt curt termini.

Escola, llengua i democràcia

Ahir van començar, a l’escola de magisteri de València, unes noves jornades de plurilingüisme, sobre com ensenyar millor les llengües, en una situació valenciana tan complexa. Justament ahir, el mestre Vicent Pasqual contradeia les amenaces del pp contra el decret de llengües valencià del govern Marzà. El pp volia clavar el clau per la capota, assegurant que el decret volia imposar el valencià. Vicent Pasqual retrucava dient-los que un decret de llengües no imposa les llengües, és un document normatiu que regula com ensenyar millor les llengües. De matí, un altre tribunal continuava governant per damunt del govern valencià, sentenciava que calia tornar al decret de 2012, quan governava el pp, perquè així els passava a ells pel sac.

Al taller de la vesprada, que es va allargar fins a la nit per la temperatura del debat, els experts i els mestres coincidien en algunes hipòtesis, en parlar de les dificultats que es troben els mestres i les escoles. Per exemple, cada dia que passa, més de 400.000 alumnes valencians no tenen un mitjà valencià que els faça de model lingüístic. Cap ni un. Dos anys i mig de govern del botànic no han pogut sinó continuar l’apagada i la desconnexió. Aquest mateix govern ens té muts, callats i a la gàbia pel que fa a mitjans en la nostra llengua. Qui ho paga? Els alumnes. I els mestres. I les famílies.

Una altra dificultat que afig la situació de conflicte lingüístic valencià és que la llengua a l’escola va convertint-se en una eina acadèmica, d’aula, sense que l’ús, la pràctica relacional, com a llengua vehicular, de primera, no siga ni eficaç ni suficient. Que no agafa el prestigi suficient perquè els joves la facen seua més enllà de la feina escolar. Al contrari, com més va, el castellà és als patis, als passadissos, a les aules fins i tot. Sobretot, perquè els valencians no tenim cap model, cap ni un, que no siga escolar únicament. I així no fem forat en el jovent, ni dins ni fora de l’escola, ni en els espais lúdics, ni en l’associacionisme, ni en el festeig, ni a la discomòbil, ni a les festes dels pobles valencians, etc.

Els mestres ja fan de cada dificultat un projecte, però només som resistència. No guanyem espai, ni profunditat social ni ús. Faltava la manca de democràcia judicial, política i de mitjans, per acabar-nos de matar. No, l’escola no té tota la responsabilitat, però l’administració és l’única garant d’ajudar l’escola, i encara amb els tribunals i el pp (són la mateixa cosa) a la contra.

Ho deia Jesús Tuson que “El redreçament d’una llengua només serà realitat si entren en joc les mesures pròpies de la política lingüística, que són a les mans de les institucions de govern i que es concretaran en ajuts per a la normalització i en els mitjans necessaris per a fer-les complir.”

El debat va acabar reclamant un altre paper del mestre: la militància. El compromís social, polític, la bandera amunt, la responsabilitat política… I democràcia. Però no sembla que serà prou, fins i tot. És com un retret del XX, del mestre Freinet, Freire, Ferrer i Guàrdia, Carles Salvador, Soler i Godes, Porcar…

I encara esperem que, avui, dia europeu de les llengües i segona jornada de formació en llengües a València, el Govern Valencià siga més enèrgic en defensar la democràcia, amenaçada a tort i a dret des d’espana per tribunals, fiscals, policia i grupuscles profeixistes que es pensaven superats.

L’escola no ho té fàcil a València. Ni la llengua. Ni la democràcia. Però continuem el debat…

 

L’escola farà paper aquesta setmana

Els estudiants universitaris i la universitat ja tenen edat per decidir de parar les classes aquest dies, per afegir-se a guanyar el referèndum des del carrer. Però l’escola no sembla que ho puga decidir, això, sense rebre per tots els costats com adoctrinem els xiquets en favor de la llibertat. Ni en favor de la llibertat, mestres, ens deixen ensenyar. En canvi, l’escola sí que pot explicar i ensenyar què fa la gent d’un poble per guanyar la democràcia. Llibres, textos, històries, vídeos, documentals, n’hi ha a manta, recursos de molt d’interés adaptats didàcticament per a l’escola. Potser que d’ací uns anys, aquests “dies de Catalunya” figuraran en les millors lliçons per ensenyar la il·lusió d’un poble. Gent de qualsevol edat, gernacions arreu de places i carrers a ciutats grans i petites, als pobles, entusiasme, concerts, discursos, accions creatives, imaginació, pacifisme, regals, flors, una invitació a la història dels moviments universals, polítics, socials, cívics, molt multitudinaris en favor dels pobles i del poble.

Entrar a classe dilluns de matí, 25 de setembre de 2017, i escriure a la pissarra la paraula “DEMOCRÀCIA”. Va, comencem, xiquets! Comencem per veure quina cara fan, les expressions que posen, demanem que els xiquets s’expressen, posem-nos a debatre, a apuntar en fulls en blanc, reciclats, blancs, de color, què diuen a tres anys, a quatre, a primer de primària, a quart, a sisé, a secundària. —Com explicaríeu què vol dir la paraula?, com la viviu cada dia?, per què ho sabeu, que vivim en democràcia? Una cançó que us porte, un paisatge, una imatge…

I totes aquelles idees, totes sense excepció, que pengen de la paret, de les parets de la classe, del passadís, de l’escala, de la porta de l’escola, si cal. Telefonem a l’ajuntament i demanem-los de posar les idees dels xiquets a la plaça. Parlem-ne de les idees.

Ep, si no tenim idees podem connectar-mos al món; voleu que engeguem l’ordinador?, la xarxa?, voleu que posem a Youtube la paraula democràcia, a veure què passa?, a google? I si fem un exercici de posar en dues columnes conceptes, idees, paraules d’allò que és i d’allò que no és democràcia? Qui vol començar? Un dibuix?, una pintada?, un grafit, què us recorda i us diu la paraula democràcia?, heu escoltat les notícies, a les televisions que engegueu a casa, res sobre democràcia?, què en diuen els pares, què us diuen?

L’escola que no tanque, que no envie els xiquets al carrer, que els faça participar, pensar, debatre, aprendre en llibertat, en democràcia. Fins i tot que l’aula puga decidir què farem, avui, aquesta setmana, en un referèndum. Per aprendre. Per aprendre a viure en democràcia des de l’escola.

“El rapte del referèndum”

«Això era i no era un llaurador que tenia el fill, batlle del poble, a la presó per donar suport a un referèndum sobre la llibertat i la democràcia.

—Fill meu, no sé com ho faré enguany sense tu per remoure la terra i plantar les creïlles.

I el fill li respon:

—Mon pare, sobretot, no remogues la terra encara, que hi tiNc amagades les urnes i les paperetes.

Interceptada la carta per les autoritats de la presó, a les 4 hores de la matinada es presenta un escamot de la guàrdia civil a casa del llaurador i remou tota la terra cercant paperetes i urnes, sense trobar-hi res. El llaurador escriu al fill per contar-li el que ha passat:

—Que no ho entenc fill, i ara què faig?

Respon el fill:

—Mon pare, és l’únic que he pogut fer per ajudar-te des d’ací. Ara pots plantar les creïlles.»

El text que ens va arribar a l’Ateneu de Bétera des de Barcelona a través de twitter, corria també anit mateix per Irlanda i Anglaterra, entre wassaps d’amics. Hom diu que és un acudit irlandés dels anys setanta que s’explicava contra el setge anglés. És un succeït intel·ligent, una narració per començar dilluns l’escola a cursos i nivells diferents, a veure què entenen els xiquets, què diuen, com ho veuen, com els arriba tot això què va passant contra la democràcia.

“El rapte del referèndum” ho podríem titular, per com la policia va perseguint els cants, les flors, els cartells, els missatges, l’entusiasme, l’alegria d’un poble, la seua voluntat. No sé si podran segrestar finalment l’1 d’octubre de 2017, si aconseguiran eliminar dels calendaris aquest dia (un grapat d’espanols el veuen tan malèfic). Però sembla que aquest moviment català, aquest esclat joiós, passarà a la història del món com han passat altres moments esplèndids, per exemple aquella discurs de Martin Luther King, ‘he tingut un somni’, la lluita universal de Gandhi per la pau, la caiguda del mur a Berlín, l’alliberament de Mandela

Catalunya va camí d’un moment gros de la història, sens dubte. Un moment que fa anys que dura. Cap d’aquests fets històrics no va ser fàcil, perquè hi havia qui pensava i es pensava amb raons suficients per anar a la contra, fins i tot del curs de la història. És veritat que espana pot arribar a ser molt bèstia, com ho va ser també la crueltat contra els negres d’Amèrica, o l’apartheid, o la burrera anglesa a l’Índia i a Irlanda. Qualsevol lluita guanyada, vista amb perspectiva, té ara una interpretació que sembla fàcil, però res més lluny de la realitat.

Catalunya viu ara un dels moments històrics més decisius. I nosaltres que ho veiem amb ulls de mestres d’escola, a pocs quilòmetres, caldrà que ho expliquem, amb perspectiva pedagògica, alliçonadora i entusiasta. Per construir l’escola que volem.

«Els mestres també ho podem fer possible.»

 

Primera setmana d’escola

No faré balanç encara, que és prompte per dir res. Però he acabat mort, xa; això és dur, que m’ha agafat desentrenat. Els mestres, això ho dic cada any, són herois, i fan una feinada de por. I la feina no se’n va mai, sempre n’hi ha i en queda que et podries quedar a dormir, i no se n’aniria: i no n’hi ha mans ni ulls suficients per tot. Ves si passen coses en una setmana dins l’escola. Una barbaritat. I ves si en passaran a totes les escoles del país, plegades. Ahir vam tenir a l’Enric Queralt a l’escola, alliçonant-nos sobre com ensenyem a escriure i com caldria que ho férem. Si en teniu l’oportunitat, demaneu-lo: és una garantia de qualitat, de professionalitat, un impacte didàctic que et posa davant allò que fas i t’ho fa pensar dues vegades… Sobre l’expressió escrita, ai, quantes coses caldrà aprendre. L’impacte ja m’ha fet profit: he canviat una part de l’horari setmanal de la setmana que ve, just que ja he començat avui, amb una sessió de tancament de la setmana on hem escrit. A partir dels consells d’ahir, avui ja hem escrit. Per cert, que també els he posat la cançó “Garrofera rumbera” de Bajoqueta Rock. Dilluns potser que la ballem, per començar la setmana.

Mentre programava la setmana que ve, a l’escola, he rellegit a twitter totes les burraes que sembla que van fent per impremtes, diaris i altres mitjans, al nord, on diuen allò de la gent culta, seriosa, recta, lliure: uns homes enviats pel TC i la fiscalia, la GC, sembla que amb ajut (!) de mossos, vigilaven impremtes, mitjans, diaris digitals… Torna aquella dictadura que ataca la llibertat, fins i tot de reunió: ahir València, avui Vitòria, Barcelona… Espana ha perdut els papers, el sentit. La decència, amb els robatoris orquestrats del pp, ja sabem que la van perdre fa anys, gairebé des que van començar. Però atemptar contra la democràcia, com ara fan tan descaradament, amb el consentiment de psoe i podem, no els eixirà gratuït. Europa els passarà comptes, tard o d’hora. Potser que Turquia, no, però Europa, sí. La impunitat té un preu, un colp ixes del teu galliner, si viatges a qualsevol democràcia. Tard o d’hora la protecció feixista s’acaba.

 

L’honorabilitat de fer escola: aprendre a beure d’una botija

—Albert, tu me fas l’honor de deixar-me decorar la carpeta i el meu carpesà?
Quan l’he mirada se n’ha adonat de la meua sorpresa i Irene s’ha posat a riure, i jo també, i gairebé que ens pixem, que ella plorava i tot. Potser que eren les nou, xa, i ens ha agafat el dia fluix.
—Honor concedit! —que responc.
I tornem a riure.

—D’on has tret aqueixa manera de parlar tan coenta, xa!

I continuàvem rient.
Ai, si serà fantàstic fer escola, xa!

 

Després del pati, els xiquets s’han posat una mica bascosos. La ponentà era de por, feia una calor que tombava de tos i els he proposat un exercici d’equilibri, agilitat, destresa física i històrica. A més, el fons filosòfic de l’exercici té a veure amb el canvi climàtic. Hem baixat al pati, ens hem assegut a l’ombra de les tipuanes i els he ensenyat dos artilugis que semblaven futuristes, o modernistes, o ves a saber… Això què és, mestre? N’hi havia que no n’havien vistes mai, dues botiges o cànters o corxos, que és com ho diem a Bétera i té registrat Coromines… I aleshores hem començat la lliçó d’aprendre a beure a gallet de la botija.

Em sembla que serà el més extraordinari que farem enguany, o potser que siga el segon més extraordinari, no ho sé, però ho hem passat genial. I n’hi ha que ho ha passat millor encara.

 

 

De plegar garrofes farem pedagogia

A l’escola tenim quatre garroferes joves. Així que avui hem començat un projecte amb els alumnes que serà un homenatge a la garrofera, la ceratonia siliqua. Ferran Zurriaga va fer un text magnífic per a la revista Mètode, l’any 2004. Entre més coses, deia…

«En tot l’àmbit mediterrani, del fruit de la garrofera menjaven homes i bèsties. La garrofera era arbre mare del món agrari, com diem al Camp de Túria, deessa mare, arbrada, dels secans valencians. A propòsit de la mar Mediterrània, quina relació trobeu entre la mar i aquest arbre? Quan a l’agost plegàvem les garrofes als darrers tossals del terme d’Olocau, tossals que s’aboquen cara als plans dels termes de Bétera i la Pobla de Vallbona i deixen veure al fons la ratlla blava de la mar, sempre hi havia algú que recordava que la garrofera volia mirar la mar. I nosaltres, infants, somiàvem en aquells garroferars de Benicarló i Vinaròs, al Baix Maestrat, a la Plana de Castelló o a la Marina, sempre vorejant la mar, i pensàvem el gust que seria prendre el bany quan anaves a plegar garrofes.»

Nosaltres no hem pres el bany però hem plegat garrofes. N’hem plegades, les hem ensacades, hem sacsat els sacs, els hem alçat i, encara, hem aprés a batollar amb una canya que encara conserva el ganxo per moure les branques del garrofer. També és veritat que n’hi havia xiquets que no es cansaven, que n’hi havia que els costava plegar, que posaven el cul en terra i amb una mà s’aguantaven el cap, però hem acabat de plegar les tres garroferes que ens havíem proposat, malgrat que ens haguera calgut més ordre, més ofici llaurador. Mon tio Vicent,  que en això era consentidor, com el meu sogre, hagués dit: deixa’ls, home, no veus que ja n’han plegades prou, deixa’ls que facen…

—Però ara, què farem de les garrofes plegades?

Avui, un home de Picanya ens ha dit que a Torrent n’hi ha un magatzem que les compren. De primer les haurem de pesar, calcular quantes n’entren en un quilo, en una arrova, i després que ens pagaran, comprovar el negoci que és ara mateix dedicar-se al secà, o al camp, si, com apunta el mestre Ferran, no assignem una funció a l’arbre mare de paisatge singular, excels, amb el valor patrimonial que allò representaria.

Demà matí, continuarem el projecte. He triat per començar una cançó sobre la garrofera de Bajoqueta Rock, i alguns detalls sobre l’origen i la geografia d’aquest arbre majestuós, del camp valencià que ja ha dit adéu al món rural…

Diada i escola, a dues mans

Allò que viu Catalunya és un moment històric sense precedents. Molt important. El primer dia d’escola també és molt important. Moltíssim. Un colp passada la diada a Barcelona, no podem sinó afirmar que Catalunya és un model que s’estudiarà en el futur a totes les escoles i universitats del món, per la pedagogia d’un moviment revolucionari, pacífic, entusiasta i il·lusionador. Que és com ha de ser l’escola cada dia: joia, entusiasme, diàleg… Ahir el moviment independentista va alliçonar el món, un altre colp, ja fa deu anys o més que ho fa. Amb qualitat, discurs, modos: cal traure’s el barret, sinyors d’espana: la resta són detergents, fitosanitaris o herbicides. Podeu posar-los nom, si voleu: pp, psoe, psc, podem, c’s, tant se val. La categoria i la intel·ligència ha abandonat a aquests llastimosos líders de l’amenaça, o els l’havíem suposada erròniament.

Pel que fa al primer dia d’escola, explicaré una anècdota, una només de tantes com podria explicar el primer dia. Isaac deixa el quadern d’estiu damunt la taula del mestre:

-Estic preocupat, per si em renyiràs o em suspendràs…

-Xa, què ha passat?

-No sé si deixar-te el quadern d’estiu, n’hi ha un exercici que no he fet.

-No has fet un dels exercicis del quadern?

-Cal fer una divisió, i jo no sé dividir; la mestra diu que ens has d’ensenyar tu, a dividir.

-A pos, jo tampoc no sé si me’n recordaré, de dividir.

-Què, et deixe el quadern?

-Xa, Isaac, que això és quart de primària, que l’any que ve encara no aniràs a la universitat!

-Noo?, tu com ho saps?

[final de la lliçó d’Isaac]

11 de setembre, diada i primer dia d’escola

Jo hagués pagat per ser unes hores a Barcelona, avui, el meu desig era viure aquella felicitat, com l’he viscuda en altres ocasions. És un sentiment que cal viure, ser-hi, per saber com és de profund i joiós. Però avui comença l’escola al País Valencià, és el primer dia amb xiquets, que m’estrene…, així que no pujaré a viure la diada, que seguiré a través de les xarxes.

Avui és el meu primer dia d’escola en disset anys. Després de l’experiència de director, és com si comencés de nou, una segona època, o una època de temps moderns. Vull dir que m’estrenaré de mestre a quart de primària, el primer dia, i això també serà una festa, gairebé un festival. De l’experiència d’enguany vull escriure un diari, compartit amb els xiquets. Freinet ja ho deia, i Ferran Zurriaga, que els mestres han d’escriure per reflexionar què fan, cada dia, cada setmana, un curs sencer. Si volem fer avaluació formadora, llegir amb perspectiva què fem, com, què caldrà canviar, escriviu, mestres. Llegim-nos. Aquest és un meu propòsit, enguany, que espere acomplir.

Però avui, com que som en el primer dia, també serà especial a l’escola, perquè la nostra escola no comença de manera convencional, que és el primer dia! Potser que farem un experiment nou: sembla que han encomanat unes màquines escànner que endevinen la intel·ligència dels alumnes, amb una lectura, i per això farem grups de xiquets segons la seua intel·ligència: la màquina sembla que endevina si t’agrada això, o allò, si vols aprendre sobre aquella matèria, o vols investigar sobre un tema concret. A mi m’han encarregat de treballar en un d’aquests grups que la màquina determina què volen fer, què saben fer, què volen aprendre a fer, els xiquets. Tant de bo la tria siga ben encertada, i no com aquella teoria de les IM o intel·ligències múltiples, que no tenen cap base científica.

Sí que són temps moderns, i com han canviat les coses a l’escola, des que no faig de mestre a temps complet, vaig pensar en la reunió que es va explicar què faríem el primer dia. Però no em vaig atrevir a contradir la decisió. Això perquè digueu que la mecanització escolar no fa paper, xa, ni els escànners d’intel·ligència orienten els mestres.

Demà ja explicaré com haurà anat el primer dia a l’escola.

[i m’agafaré al ganxo de la figa palera per llegir a Vilaweb com haurà sigut la festota a Barcelona, quina ràbia.]