Neurociència i escola a l’Octubre (2)

Segon comunicat sobre la jornada de neuropsicopedagogia que organitza a València la Universitat de Girona, la Fundació Carme Vidal Xifre i AkoeEducació, amb el programa de les comunicacions que s’hi faran a l’Aula 1 de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània.

Al llarg de la història de la pedagogia, grans mestres van saber fer, sense els avenços de la neurociència, és cert, però aquest mestres reunien unes condicions extraordinàries: professionalitat, investigació i un deliri lector fora de mida.

L’estil fa l’home, diu Martí Domínguez que diu el compte de Buffon. I potser la ciència ja hi era en aquells mestres que només havien d’estudiar investigar la seua pràctica i avaluar-la cada dia, per desxifrar si l’experiència els feia avançar en favor de l’escola.

Ara la neurociència ens facilita el camí, en conèixer com actua el cervell, com podem ajudar amb criteri els alumnes, i de quina manera podem atendre millor les famílies. Lucreci (s. I aC) pensava que la ciència imperaria, per com aportava tants d’avenços. Però si hom es mira la realitat, alguna cosa no ha funcionat i potser encara no funciona com voldríem. Però l’esperança en la ciència no defalleix, al contrari, i la investigació neurocientífica aporta llum i arguments. Però, de quina banda són els mestres?, a quina postura hi juguen?

Si us voleu decantar de l’un costat, no dubteu a passar per l’Octubre dissabte. Sereu benvinguts.

 

Neurociència i escola al Centre Octubre (1)

Dissabte presentarem a València, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, els treballs finals del màster “Diagnòstic i Intervenció en Neuropsicopedagogia” que ha dirigit durant dos anys la professora Carme Timoneda, de la Universitat de Girona.

És una activitat oberta a mestres que vulguen escoltar les conclusions d’un curs que prova d’activar a l’escola les descobertes que la neurociència posa a l’abast de l’escola per millorar l’eficàcia de l’educació. Diu la professora Timoneda “Si no serà important tenir en compte en el dia a dia dels centres, el cúmul de de vivències que els alumnes s’emporten posades en el seu magatzem de memòria emocional que ha de contribuir a fer que se senten més segurs o no d’ells mateix.” N’hi ha molt a fer, conclou, per això és important que els mestres coneguen el funcionament emocional del cervell i la transcendència dels actes comunicatius més quotidians (un somriure, una mirada de duresa, un tracte afectuós, un crit…).

«La societat canvia, o trobem que canvia sense parar, la ciència avança, ens fa avançar (?), però l’escola, ai, pesa, com si la inèrcia no la deixés anar al ritme del món…»

Si dissabte 21 de setembre no trobeu que res puga fer més pes que això que us presentem, sereu benvinguts, només que siga per cercar peixos al cel.

El jorn “La neurociència entra a les aules amb ulls de mestre” es farà a l’Octubre CCC al carrer Sant Ferran de València de 10.00 a 14.00, organitzat per la Universitat de Girona i la Fundació Carme Vidal Xifre. (Fins a omplir l’aforament)

 

El feixisme no s’ha d’acatar mai

Si hom llegeix avui la portada de Vilaweb, no em direu que no n’hi ha per a caure mal! La metàfora dels “cadàvers franquistes” és boníssima, per tan real com s’assemblen als morts, aquells quatre o cinc o cent de l’any judicial: a borbònia, allò sembla que els agrada tan com el robatori contra les nostres hisendes públiques: els collars de xapa, els vestidets i els brodats a les mànegues, la pardaleta, la creu, la campana i els olis de la veritat, els medallots, els escapularis, els canelobres… Són la inquisió del segle XXI, i Buñuel en faria una de bona, amb aqueix posat de malaguanyats tan vampiresc: perquè en definitiva, ells volen sang, ens trauen la sang, en fan, de sang, per haver de mantenir-se…

Ací en tenim cinc contra els drets humans i contra els valors de la llibertat i el respecte, defensors a ultrança de la violència i l’agressió, del lladrocini i pitjor de tot, de l’amoralitat. Un equip contra el coneixement i l’humanisme, vet ací què representen aquests estaquirots que es pensen per damunt del cel i del purgatori, si poden arribar a tenir mala ànima.

I d’això d’acceptar i acatar que ja prediquen acòlits, franquistes, mitjans, i catalanets de pa sucat, una merda! El feixisme, vinga d’on vinga, no s’ha d’acatar mai, perquè fóra acatar la violació, l’assassinat, l’abús, i els crims que aquests i aquells que representen van fer des de la guerra ençà. Acatar una merda, més clar!

Una altra cosa és, com ja va dient el psoe i els seus criminals, que cal emportar-se a la força els presos a espanya, una altra cosa és la seua violència continuada, la seua agressió perpètua, consentida i atiada per tantes institucions, mitjans, polítics, fiscals, jutges o partits… Ni acatem ni ens rendim, si no és per la força de les armes, que no trigaran a apuntar-nos, a amenaçar-nos. Perquè de raons, de llibertat i de respecte pels drets, aquells no en tenen ni en coneixen. Mala metàfora no és que, per ells, a borbònia, els representants màxims de la llibertat siga la gc i la policia, caguendena!

*El pas següent a la desobediència civil i pacífica, benvolgut MH president de la generalitat fóra una ordre de presidència de llibertat de tots els presos polítics. Llibertat i avant. Obrim les presos, redéu, i prou d’anar a dir bona nit!

 

El mestre Llorenç i el primer dia d’escola

Dilluns vam començar el curs 19/20 a l’escola. I Empar, la nostra directora, va fer un discurs emotiu breu tan bell sense exagerar res, res de res, perquè ell li ho havia demanat expressament, divendres, en el comiat: no feu res d’exagerat, potser en un racó al pati, quan expliqueu contes, dieu alguna cosa… Abans, però, ja havia amollat el penúltim acudit: Xa, no sé si sóc ja davant de Sant Pere o davant de Sant Paco Raga!, perquè Paco portava aquella barba blanca d’uns dies que apunta serenor i una edat. I és que per cadascú que venia a acomiadar-se, ell tenia aquell caliu de la paraula, el succeït, l’humor imparable, ocurrent, viu i senzill que només ell transmetia, i nosaltres rèiem, ens feia riure sense parar com si fóra el primer dia d’escola i estiguérem a Picanya o a la Pinaeta del cel, a l’Eliana, on va començar a fer-se el gran mestre que tots hem conegut, si hem tingut aquest regal de compartir amb ell tanta vida i tant de goig.  Empar va començar el nostre curs especial dilluns, el primer sense, amb el record del mestre Llorenç i també de la mestra Carme Miquel.

En una entrevista de Montse Serra a El Temps, que Vilaweb ha tornat a reeditar, ell ja explica perquè agafava l’altaveu i acomboiava els xiquets a les activitats, a fer rogle, a ballar, a fer muntó, i és una marca que l’escola no ha perdut mai, trobar-nos tots plegats, xiquets i mestres, menuts i grans, per escoltar un discurs, un verset o celebrar un jorn de solidaritat o sobre la pau. El mestre i la paraula, i ell, en veient-nos tots plegats, amollaria: perdoneu-me si avui no vinc, i començaria a explicar els tres plets, o el castell d’entorn i no entorn, faria rodar un plat i mentre girava en l’aire, nosaltres tots amb la boca oberta, s’exclamaria: Xim-pum!

Molt Honorable president Enric Morera

Molt Honorable president Enric Morera

Benvolgut,

jo sóc de vacances, com gairebé molts mestres durant el mes d’agost, com tanta gent durant aquest mes, però no me’n puc estar, de pensar en aquesta realitat tan crua que vivim, contra la democràcia i les llibertats en el segle XXI. Ho dic, li ho dic benvolgut president, perquè em faig creus cada dia que passa, i passa que una altra Molt Honorable com vosté, presidenta d’un parlament democràtic com el valencià, siga en presó per les idees i la llibertat. I encara vosté i els seus (*), no ho diguen i es queixen prou alt i clar, cada dia, fins que posen remei a la manca de llibertats que patim. Fins que posen remei.

Com és que espanya, el partit psoe, i els seus alts funcionaris, tenen empresonada la màxima representant de la institució d’aquell país, Catalunya, i vosté, que té més veu de responsabilitat, de major calat, no diu prou, prou de disbarats contra la democràcia.

Em demane com poden fer vida normal, els polítics, els ciutadans, i els MH, o els Honorables a seques, davant la humiliació a la democràcia, el setge i la mala interpretació de lleis que fan allà per perjudicar-nos i, sobretot, per tenir empresonada gent honesta, castigada per la desviació conscient de jutges animats per tot de capricis polítics de baix estil.

Molt Honorable president, fins i tot l’ONU, garant dels Drets universals, dels drets bàsics que com vosté sap tant van costar d’aconseguir (3.000 anys de civilització?), ha demanat/exigit l’excarceració de la presidenta Forcadell i de la resta de presos polítics…, amb fermesa en favor de la llibertat i la democràcia… Aleshores, com és que vosté, des de València, no exigeix cada dia que s’acomplesca aquesta demanda? O potser vosté també admet que amb espanya no es pot dialogar i per això caldrà acotar el cap i deixar que facen i ens facen que vulguen, les seues lleis, els seus jutges, la seua política que —vosté ho sap millor que jo— sembla feta a posta contra la democràcia en majúscula i, especialment, contra els valencians.

Tan lligats de peus i de mans són en aquest càrrec que no poden denunciar i actuar en favor de la llibertat, plantant-nos-en fins que no aconseguim la llibertat d’homes i dones bons que són en presó només per les idees?

És que hem de viure encara la Inquisició espanyola com si fórem en el segle XVII, i tots els demòcrates hauran d’exiliar-se sense remei perquè els homes de responsabilitat a dalt de tot de les institucions no poden ni dir què pensen o senten, en favor de les llibertats?

Com sé que és un home valent i coratjós, Molt Honorable president, segona màxima autoritat del nostre país, m’atrevesc a demanar-li que faça per aconseguir la llibertat de la presidenta Carme Forcadell, Molt Honorable, i els altres polítics. Perquè no passe un minut més sense que siguen lliures. Perquè no passe un minut sense que el nostre MH represente tots els demòcrates valencians sense excepció.

atentament i afectuós

 

 

Contra els vins valencians

Si encara he entés res.

Si no és que he perdut el senderi, o l’oremus, o el sentit.

Si no és que els homes havien de ser destinats a ser racionals.

 

Una casualitat, o una amistat d’anys, o no saber quan hem de dir “No”, ha fet que avui dinés amb uns quants homes del vi a València. Després d’una reunió que se suposava de treball en favor del vi i de la formació, ens hem aplegat en un restaurant de València, en una zona elevada (amb vistes al món de l’Horta i de la ciutat). Excepte aquest home que escriu, la resta eren homes que es dediquen al vi, entre cellers importants, de l’Arc Mediterrani. Ens aplegava Joan C. Martín com a mestre de cerimònies i de conversa general i erudita. La sorpresa, si ho voleu saber, és que el restaurant que acollia vinaters importants del nostre país, no tenia cap vi valencià a la carta. Cap ni un.

INCÍS 1. Al segle XVIII, una majoria haguérem agafat unes corbelles i haguérem tallat el coll dels amos i dels cambrers. Però potser al XVIII no n’hi havia ni restaurants ni gent amb tanta mala ànima.

Sort que nosaltres havíem portat una botella pròpia, d’un cellerista de vi valencià de la zona d’Utiel (no especificaré res més). En un moment de la queixa tranquil·la (que ni alça pols ni remolí), el cambrer ens diu per sota mà que sí que tenen alguns vins valencians, però que no poden ser a la carta, perquè la carta es decideix a madrit. Que si volem, ell en traurà una botella o dues. No sap encara que l’amo del celler d’aquelles botelles és a la taula, entre els membres que dinem.

INCÍS 2. Només tenen vins negres amagats, perquè de blancs i de rosats no en tenen ni amagats. Ni a la carta ni en secret.

Després d’un arròs exquisit, aixó sí, i uns quants gots de vi negre, la conversa s’obri a explicar-nos què pensem d”això i d’allò: un dels celleristes més importants diu que no hem de barrejar la ideologia i la política en parlar del vi. Ací l’agafe abrandat i faig un pas més ferm: al contrari, li espete, justament és la política i la ideologia que provoca que a València passe per normal que, en molts restaurants, els vins valencians no siguen ni amagats. Justament aqueixa ideologia de dir que no farem ideologia delata fins on som capaços de permetre que ens amaguen, ens peguen, ens invisibilitzen. Com podeu permetre, els demane, que uns vins de tanta qualitat com feu, siguen eliminats de les cartes dels restaurants principals o dels altres? Fins on arriba la submissió que patiu i accepteu?

Un altre cellerista important d’Alacant reconeix que en la majoria de restaurants d’allà, tampoc no n’hi ha vins d’aquelles comarques. El cellerista de la Terra Alta diu: no n’hem bé. Com ho podeu permetre? I jo que li dic: no veus fins a quin punt és important el procés, que encara dubteu a defensar… Sí, em respon, però això de València com us pot passar? I jo que li dic que és la mateixa cosa. La mateixa submissió.

En un altre moment gloriós entre gots de vi (no puc dir si és la segona o tercera copa), ell em diu: ho confesse, Barcelona i els seus restaurants són els primers consumidors de vi de Rioja, per comptes de beure vins del país. Més encara, reunint-nos 11 denominacions d’origen de Catalunya per fer estratègia comuna i de qualitat, només hem avançat un 1% respecte del Rioja a tota la república (entre nosaltres en podem dir república, encara que ell no ho ha dit).

La submissió valenciana és de got i ganivet. D’obrir en canal una política comercial d’autoodi que enfonsa els vinaters (i els altres empresaris) valencians en canvi d’afavorir altres productes i uns altres consums. Quan hom diu que no podem barrejar política i vi, o política i taronja, o política i Horta, ja sabem de quin cantó ens posicionem.

Els valencians, els catalans, som a mans de gànsters, de polítics sense escrúpols, en mans de petits empresaris que no han descobert encara la vàlua del nostre territori, en canvi de vendre’s l’ànima i la casa. De vegades la ignorància, però sobretot la mala fe, no ajuda a corregir la mala vida valenciana.

Que l’Aula Vinícola òbriga una escletxa potser ens despertarà una mica la intel·ligència.

POST: l’home de Màlaga, que era a la reunió, encara es feia creus del debat i d’allò que passava. Però destrieu quan feia més carasses, aquell vinater, en sentir parlar el dolç valencià del camp de túria o en sentir el desficaci criminal que vivim els valencians (i els catalans) anys i panys.

L’espanya franquista del PSOE

La guàrdia civil entra en el palau de la generalitat, amb el lema “todo por la pàtria” assalten una institució democràtica, uns militarots enviats per un jutge, o dos o cent, tant se val, d’idees franquistes, xenòfobes, antidemocràtiques. Sempre n’hi haurà, d’aquests a espanya, que pel que sembla estaran per damunt de la democràcia, els valors i les institucions que tant va costar de defensar, en les dictadures espanyoles del segle XX i en la mateixa dictadura-transició, que només si va servir per emblanquir i legalitzar el feixisme, ara ja ho sabem sense embuts.

I la resta de polítics (suposadament demòcrates) ho veuen normal, això, que la democràcia puga ser violada d’aqueixa manera cada dia, com si la naturalitat del feixisme hagués penetrat amb aquella facilitat espanyola de podrir i corrompre la dignitat i els valors.

A més, a València la llengua ja va venuda al preu de les taronges, que és el preu de la merda o menys encara, perquè si has de pagar un camió del fem, el preu no és ni mano ni gratuït. En canvi, la llegua, sí, la llengua no val un quinzet, a València, segons que diu una consellera o dues i defensa el mateix president Puig, que és molt honorable pel càrrec que representa, però sembla que li pesa més representar el seu partit, el 155, i això vol dir contra la llengua dels valencians.

Tant és el menyspreu al qual ha arribat l’afer, que el mateix president de les Corts, Morera, el MH Enric Morera, es demana què caram fa el govern valencià (ell mateix és la segona màxima autoritat), que ataca la llengua per la qual haurien de ser els primers valedors. A què caram juguem, es demana, si el nostre primer sentit de ser govern valencià és la llengua… Ai, quan l’altre president, el MH Puig, s’anfiga en destarifos, perd l’horitzó primer i més valuós. Però ves on hem arribat per començar el segon govern valencià més progressista que podem tenir ara mateix, valencians, mentre no ens espavilem i estiguem en mans d’espanya: contra la TV3, contra la llengua, contra la democràcia, contra Catalunya, amb el 155, contra el camp, contra la taronja, contra el finançament… Sí, sí, els valencians som els més castigats, malgrat que ens governa el 155 a valència i a espanya, els mateixos del partit ens castiguen igualment, per valencians. Per això, som més aprop del feixisme del 39 que de la democràcia del 36, això és ara mateix la xeneralità.

Un altre atzucat espanyol, feixista fins a la medul·la: el psoe demana criminalitzar el president de la generalitat catalana, el MH Torra, per lluir els llaços grocs. Pobres, els del 155 espanyol voldrien tornar franco al govern, en representació d’Iceta, Sanchez, Borrell, Calvo, Batet i tot el reguitzell parafeixista que s’ha instal·lat a la meseta espanyola per atonyinar la democràcia i la llibertat dels pobles a decidir el seu futur. Inhabilitar un president de la generalitat per lluir llaços grocs és tornar a la caverna, pensar que la democràcia és una amenaça, fins ací arriba la malaltia mental espanyola, i que justament espanya se sent amenaçada per la llibertat. Eixa és la merda a la qual s’enfronta espanya, i sort que nosaltres no som sinó a la part contrària. Gràcies. I tanta salut com ens conserve el temps i l’amor.

Per tot això, només ens cal desobeir. L’únic camí possible, valencians, és la denúncia pública de la mentalitat155 i la desobediència. Visca la república, valencians!

Turisme matemàtic: Jaem19 (5)

Alsina, Burgués, Aubanell, Barba… potser que n’hi havia més, però aquests eren matemàtics jubilats però no retirats, que encara aprenen, participen, col·laboren, viuen la matemàtica cada dia de la vida. Entre més, el reconeixement a la feina matemàtica d’aquests dos grans mestres, Claudi Alsina i Carme Burgués amb un discurs apassionat d’Anton Aubanell. Els congressos tenen sempre un rerefons, un rerecongrés que explica què va passant, si paga la pena, si n’hi ha fil de cosir i agulla fina per anar teixint, cosint històries… A la pàgina del congrés hi trobareu una majoria de les comunicacions, ponències, tallers, però no hi trobareu els detalls, la vida de cada moment, la intendència, la manera com ens han atés (brutal), ni la passió amb la qual un matemàtic bo és capaç d’explicar la vida dels matemàtics amics que han engrandit la didàctica matemàtica durant anys. Els professors Burgués i Alsina són dues institucions que van rebre una distinció de primera, el reconeixement de centenars de matemàtics que durant uns minuts els van aplaudir, drets, per tanta dedicació a formar-nos i a formar futurs mestres en favor de millorar la societat. Potser que vam viure el moment més emotiu dels quatre dies que vam ser a la Corunya, i aquest moment pagava la pena el viatge i més coses. Nosaltres també ens vam afegir a agrair a tants mestres retirats com encara destinen el seu temps a formar-nos. I ací no sé si els mitjans de comunicació convencionals fan cap paper, fins i tot els que no ho són ni ho volen ser, de convencionals.

Turisme matemàtic: jaem2019 (4)

“Quan tothom pensa igual, es pensa poc.”

El professor Rafel Ramírez havia elevat el Congrés d’ensenyants de matemàtica a la categoria de culte, amb una ponència sobre el “3” dividida en tres xarrades de vint minuts cadascuna. Més enllà dels matemàtics i mestres que conec, aquest home és sens dubte la gran descoberta i l’aportació més filosòficament matemàtica, Steineriana gosaria dir —d’elevar el coneixement general a través de la matemàtica—,  i per això pedagògica, dels tres dies que vivim ací al palau de congressos de la Corunya, el Palexco. Per cert, hom ha escampat que en dos anys el Congrés es farà a València, potser que molt s’hauran d’arromangar (o ens haurem d’arromangar), per ser a l’alçada d’aquesta organització galega que, si he de posar-li una pega, una incògnita matemàtica no resolta, és la festa final del sopar de cloenda: quina coentor de música, mare, que en l’oci no sembla que molts matemàtics superen altres col·lectius suposadament menys preparats. Sort que n’hi ha que ens havien avisat que no participarien d’aital derivació a l’infern del coneixement.

Però érem amb el professor Rafael (avui també s’ha encarregat d’una comunicació per a professors universitaris), que m’ha improvisat un problema real per a llauradors: si has de transformar un camp de vint-i-cinc fanecades valencianes i has de fer la instal·lació de reg, on posaràs el bidó de l’adob perquè el resultat de tenir el camp en condicions siga més barat i rendible? (això ho he de proposar a la cooperativa del poble, mentre esmorzen).

Uns quants dels tasts brillants de Rafael Ramírez queien amb tanta senzillesa com paciència i fluïdesa tenia el seu discurs: “Com ensenyem amb diversitat, els mestres, si tots els xiquets no aprenen igual?” “Ja ho sabeu fer, i si ho sabeu, com és que no ho expliqueu, als vostres companys?” Ens va parlar del repòs curricular, que potser explicaré en un altre apunt, d’ensenyar amb tranquil·litat perquè l’aprenentatge s’assente, de l’enriquiment curricular…I encara ens va proposar una incògnita als mestres, perquè la puguem resoldre durant l’estiu, va: “Hom ha parlat sovint dels gegants del coneixement, Newton, Galileu, Llull… però de quins muscles de gegants han baixat els mestres que ens van ensenyar a nosaltres?, i nosaltres mateix, ja sabem de quins muscles hem baixat per poder ensenyar als nostres alumnes? (deures d’estiu)

Per ajudar-vos a fer més blanet el camí i el deure d’estiu, el professor Rafael Ramírez de Granada (ja us he dit que fa una col·laboració investigadora amb la facultat de magisteri valenciana), ens regalà un indicador que, segons ell, no falla mai: “un indicador del talent matemàtic és el compromís amb la feina.”

[continuarà]

 

 

 

 

Turisme matemàtic: Jaem19 (3)

Ha entrat l’emoció al congrés de la Corunya, per una porta petita que, multiplicada, després se n’ha fet gran. Dues puntes d’aquesta emoció matemàtica: l’una, l’aportació de dues mestres de l’escola gavina que han portat un cabàs de materials per encaterinar mestres i especialistes: com diu David Barba, tenim una gran potencialitat per ensenyar matemàtica, i en sistematitzar tant de material i tantes idees, tindrem un gran projecte matemàtic per llarg. Creu Planells i Marisa Soriano han sigut felicitades per l’aportació a la matemàtica del primer cicle de primària, i han sigut convidades a col·laborar amb l’equip PuntMat del mateix David Barba i Cecília Calvo per treballar-hi plegats la idea de les serpents, les càpsules, els embuts i les màquines comptadores.

La segona proposta que va obrir l’emoció i el contingut verament matemàtic és de Rafael Ramírez, un mestre que treballa a Granada i va voler-nos situar en el sentit matemàtic: el sentit numèric, espacial, el sentit de la mesura, però també el sentit funcional, el de les funcions. I tot plegat, va convidar-nos a pensar a partir d’uns quants problemes enginyosos, divertits, no tant per descobrir el resultat sinó la manera com els afrontàvem, aquests problemes. Per exemple, imagina que en el moment que llegeix aquest apunt, l’habitació des de la qual ho fas es tanca hermèticament. Calcula durant quant de temps tindries oxigen per a respirar. I si en l’habitació n’hi ha dues persones més? I si també n’hi ha un gos?, i una planta, o deu persones?

He felicitat el professor Rafael Ramírez, i aleshores me n’he assabentat que col·laborar amb un altre mestre de València, ací ja tenim l’excusa necessària per trobar-nos i començar a aprendre, mestres, perquè aquest jove matemàtic, ensenyant, és un pedagog de pedra picada, a més que és matemàtic de lo alto, dues coses que no són comuns de trobar.

Ep, però encara hem viscut més emocions, en aquest Congrés JAEM2019

[continuarà]