Abans de Nadal farem dejuni

Solidaritat i Dret a decidir al País Valencià han organitzat un jorn de dejuni a València en solidaritat amb els presos, els exiliats, els encausats, els amenaçats de la (in)justícia espanyola, i tants o més com espanya ens voldria en presó o morts, per excés de democràcia i de drets espanya és capaç de matar; per excés de feixisme, de premiar el més cabró.

A uns quants dies de Nadal, espanya s’ha encaparrat a castigar-nos-el amb amenaça i traïdoria, en veure que Catalunya no afluixa, ni una part dels valencians, ni l’Europa dels pobles. No afluixem malgrat l’angúnia a la qual ens sotmeten i endavant les atxes, les idees, la resistència, i la llibertat.

Els valencians també ens apuntarem al dejuni, i a tallar l’A3 que condueix a Espanya, si aquell plet de les taronges que van signar el PP i el PSOE a Europa, per enfonsar l’autoestima dels valencians, no ens arrossega més avall de l’infern, els filldeputes. Si cal tallar l’A3, els llauradors de la terreta es plantaran amb els tractors el 21 de desembre. “Foc al camírrel que porta a Espanya!”, cantaran els llauradors d’AVA, que és la nostra extremadreta del camp. El camp valencià encara està governat per franquistes i estúpids.

Però no ens avancem a les tronades: el 20 de desembre a migdia començarà a València un dejuni fins a migdia del 21, organitzat per Solidaritat amb Catalunya. Jo m’hi he apuntat i ja vos explicaré què passa durant unes hores de dejú, que la seu d’atenció i solidaritat serà la Societat Coral el Micalet. Si voleu apuntar-vos-hi,  a fer solidaritat, aquesta vegada sí que serà de franc i d’estalvi: només líquids i un control mínim de salut.

Molts ànims i coratge fins a la República valenciana.

Vet ací el comunicat oficial i el correu per apuntar-vos-hi:

AMIGUES I AMICS, HEM DECIDIT CONVOCAR UN DEJUNI COL·LECTIU EN SUPORT A LA VAGA DE FAM DELS PRESOS POLÍTICS JORDI SÁNCHEZ, JORDI TURULL, JOSEP RULL I QUIM FORN I DE L’ALCALDE DE MONTBLANC JOSEP ANDREU A VALÈNCIA.

TINDRÀ LLOC A LA SOCIETAT CORAL EL MICALET ENTRE LES 12.00 h. DEL DIJOUS 20 DE DESEMBRE I LES 12.00 h. DEL DIVENDRES 21 DE DESEMBRE.
AMB AQUEST CORREU US ANIMEM A PARTICIPAR-HI I A EXPRESSAR LA VOSTRA ADHESIÓ PERSONAL I/O COL·LECTIVA A LA INICIATIVA (ENVIANT-NOS UN CORREU A AQUESTA MATEIXA ADREÇA).
GRÀCIES PEL VOSTRE COMPROMÍS.
PERQUÈ LA DEMOCRÀCIA I LA LLIBERTAT ÉS COSA DE TOTS.
SALUT, SOLIDARITAT I REPÚBLICA!!!!

https://solidaritatambcatalunya.blogspot.com.es/

 

 

El MH Ximo Puig compara la llibertat i el feixisme?

Vilaweb publica la defensa a ultrança del MHP de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, dels pressupostos espanyols que, no ho oblidem, continuaran castigant els valencians, malgrat l’afegit d’una almoina redemptora per calmar el clam valencià de càstigs i penalitats.

Si el MHP no ha sigut capaç de canviar la situació dels valencians respecte d’espanya —un abús contra nostre que dura més de cent anys—, no li ho podem retraure, perquè amb espanya no li valen coques fines: ells t’esclafen i avant; que ningú dins el paraigua peninsular no se n’escapa de la mà de ferro amb que governen la perifèria, en canvi de consentir aviciar amigots i clients. Els valencians paguem un dèficit fiscal que dura més que no les piles alcalines i les de liti, dura des del braser, la conqueta als peus i la cuina econòmica de llenya i carbó.

No, molt honorable president, vosté no en té la culpa, de no aconseguir sinó les engrunes que espanya ens regalarà, per llepar-los anys i panys, el cap i la cua, sota l’amenaça militar i amb la impotència de saber-nos castigats, menystinguts, burlats, escaldats i encara acusats d’insolidaris. No en té la culpa, vosté, no sinyor, perquè mentre hi siguem, envaïts i colonitzats, els espanyols de qualsevol color ens tractaran tan malament com puguen, i ho saben fer, a consciència i públicament. Encara que governen els del seu partit, ens castigaran a consciència.

Ara bé, això no l’autoritza, per molt president que siga dels valencians, a mentir o a fer política de cabaret, per quedar bé amb els seus; perquè comparar els partits i els ciutadans catalans que expliquen si fa no fa el mateix —que amb espanya no van enlloc i per això ja volen la seua pròpia república—, que es resum en què volen la llibertat per al seu país, li ho dic, no li val a comparar-los amb el feixisme de VOX; perquè és voler comparar el clam de la llibertat pel clam del feixisme: no fóra jugar brut, només, MHP, és declarar-se vosté mateix del bàndol que castiga els valencians, la seua sanitat, la seua escola, les seues infrastructures deficients, l’abandó del camp, tot això és el que vosté ataca quan compara els uns i els altres, si no voten uns pressupostos espanyols que continuaran mentint-nos, als valencians, i demanant-nos els esforços de restricció i càstig que la resta, tota la resta d’espanyols que vosté vulga, no pagaran ni patiran.

MHP Ximo Puig, que el PSOE d’espanya haja decidit de continuar l’acció de desigualtat i injustícia contra els valencians que vosté tan bé coneix en uns pressupostos mancats d’equitat, solidaritat i equilibri, l’aüixa al perol d’un bàndol mesquí i rancuniós, contra els valencians sobretot. I ves que vosté, que ens hauria de defensar a ultrança, defensar els nostres interessos (?), per treure pit i pèl ataca aquells que sí que han sigut capaços de denunciar la desigualtat en canvi de demanar la llibertat dels seus: que demanar la llibertat dels pobles és a la carta de les Nacions Unides, xa, com de segur que vosté coneix.

Els pressupostos espanyols? Vosté hauria de ser el primer a dir: enfiteu-vos-els, malparits, i visca la República valenciana. Però això fóra massa coratge, massa valor valencià, i potser ens tocaria de fer un o dos exilis, veritat?, com li ha passat al seu veí, també MHP, Carles Puigmdemont…

[continuarà]

Excelsa Nit d’Escola

Una nit especial, sens dubte, anit, a l’ermitori de Sant Pau, amb el gros d’Escola Valenciana, molts mestres, amics, uns quants mestres de mestres del Moviment freinet del país, històrics que no s’haurien de morir mai, i una representació del govern valencià que els honora, fent cas de l’escola d’aquest país: el MH president de les Corts Valencianes, Enric Morera, l’Honorable Conseller d’educació, Vicent Marzà, el director general de Patrimoni natural i avaluació medioambiental, Antoni Marzo, a més de regidors, caps de servei, i assessors… L’absència de l’alcalde d’Albocàsser, convidat com a màxima autoritat local, no es va notar malgrat que no vingué…

La conducció de Toni de l’Hostal i Elena Sales va agilitar el lliurament de guardons, una mena de missa civil i reivindicativa en favor de la llengua, de l’escola i de l’humor valencià més fi. Discursos reivindicatius, solidaritat amb Catalunya, convidar-nos a fer pinya per tocar el cel, denunciar que espanya encara no deixa que els valencians siguem valencians, convidar-nos a continuar treballant contra la intolerància d’un estat que no deixa viure sinó als feixistes i als pessebristes, i reconèixer l’origen i el naixement d’Escola Valenciana en aquella ermita l’any 1933, quan Carles Salvador, Soler i Godes, Porcar, i Boix, van organitzar la primera colònia de xiquets en favor de la llengua i de l’escola… Una hora i mitja que podem resumir en el lema de les Trobades 2019 que va presentar Natxo Badenes, president d’Escola, que caldrà fer nostre i viu: “Som i serem paraules”

Anit l’Escola celebrava que podem ser un país normal, ben prompte, si fem pinya. Avui, l’escola La Masia tancava el cicle de commemoracions dels 50 anys de la primera escola autènticament valenciana al País Valencià. Ves si hem patit segles de greuges, d’assetjament, de penalitats… Però malgrat tot resistim, convençuts que som a tocar de la nostra república. Llengua i escola, anit i avui una lliçó. Per molts anys.

Escola Valenciana i el mestre Ferran Zurriaga

La Nit d’Escola Valenciana retrà un reconeixement merescut al mestre Ferran Zurriaga (Olocau, 1938). Serà avui dissabte 17 de novembre a Sant Pau d’Albocàsser, on van exercir uns altres mestres honorables, honestos, que van fer escola entre els valencians, entre més Carles Salvador i Enric Soler i Godes. El mestre Ferran Zurriaga ha sigut el pont necessari a  l’escola entre aquells mestres dels anys trenta, valencianistes, republicans, laics, i l’escola que ara vivim, una part almenys, que és un model d’escola coratjosa i entusiasta: és el nostre mestre Freinet a la manera valenciana, amb les seues Invariables, però també l’Escola Moderna i els seus principis, Coussinet, l’honestedat intel·lectual en favor de la pedagogia, l’experiència d’aula i l’activitat en favor de tots els infants sense exclusió. Olocau, València, l’explorador Andrés, les colònies valencianistes dels anys setanta-vuitanta a la manera de les colònies a Albocàsser, és el coneixement, l’erudició dels mestres grans, que han fet escola i han obert camí a centenars de mestres valencians, malgrat les escoles de magisteri. El mestre i els llibres, la lectura intensa en favor d’ensenyar, d’aprendre del dia a dia amb els alumnes, de compartir amb els mestres més joves com havíem de fer escola. Com ell mateix diu, en l’última entrevista que li ha fet Escola, el premi a una Trajectòria?, doncs si encara no he acabat la meua trajectòria de mestre, jo continue treballant-hi cada dia, al poble, a la ciutat, en l’estudi, per la llengua… Cada dimarts encara es reuneix a l’OCCC un equip entusiasta que va obrir la via pedagògica de major interés entre els valencians: mestres freinetistes, d’esperit jove i il·limitat.

—Tinc vuitanta anys, però continue essent mestre!

 

L’esport i els drets universals, Marc

Les empreses patrocinadores governen també la política, i la vida, dels patrocinats. Sobretot si aquest són de primera fila i apareixen als mitjans, si no els poden amagar la ideologia. Entre els campions de motociclisme, n’hi ha qui voldria festejar el triomf amb l’estelada, com n’hi ha qui ho faria amb l’estanquera i l’àguila, el bou o la cabra. Diumenge, no cal anar més lluny. Però els patrocinadors salten de l’artèria i amenacen els seus, si el símbol final no és espanyolista o caspós, malgrat que el guanyador en volgués un de diferent.

Ara, una cosa és festejar el triomf particular (sempre n’hi haurà que els manque estudi) i una altra de diferent és voler administrar políticament allò que passa avui a Catalunya. I a València. Que Marc Màrquez puga consentir que hom reclame a l’Ajuntament traure que tenim presos polítics és tirar-se terra als ulls, en fer mal al país i atacar directament els drets universals. I ves que semblaria que només que corre en moto, el jove. L’entorn del motorista ha demanat de traure la simbologia per la llibertat que penja a l’Ajuntament del seu poble:

“Ves, silencieu què passa, fiqueu el cap en terra i deixeu que puga pujar al balconet durant uns minuts com si no passés res!”

Jove, ets campió del món, un pilot excepcional, no ho discutim; però justament per això, ets tu qui hauries de marcar la via, el camí i la dignitat: ha costat molt de guanyar els drets universals, moltíssim, perquè ningú puga amagar el cap sota l’ala i silenciar què passa.

Sí, sabem que aquestes empreses que patrocinen el jove no juguen net. Que són corruptes i còmplices de la prevaricació, que han sigut consentides i perdonades, d’impostos i més filigranes, i que no amaguen poca cosa darrere l’esport que diuen patrocinar, no ens enganyem. Apuntem quines són, per no regalar-los més usura, però jove, escolta: “Quan tornes a pujar en una moto, sàpies que ho has pogut fer mentre milers s’han jugat la vida per la llibertat i la democràcia, mentre entrenaves o competies, i n’hi ha que encara paguen la defensa dels drets humans, també les seues famílies, que la complicitat i el silenci d’uns quants no aturarà la seua lluita ni la seua fermesa. I encara has de saber, que n’hi ha que no van en moto, que van en una barca i s’ofeguen a meitat de cursa, però la seua dignitat els obliga a competir per la vida…

Si ser campió de moto és abandonar els ideals de llibertat i de justícia, més val perdre totes les curses, xicot, i anar a peu amb la cara alta.

 

Contra els llibres, els feixistes consentits

Durant l’estiu vam viure diversos episodis de civilització primitiva al Camp de Túria. Entre més, els atacs a la caseta de llibres que l’Ajuntament d’Olocau disposa a la urbanització de Pedralbilla. Repetidament, els feixistes escriuen anònims i insults contra els llibres que no són en espanyol. Arranquen pàgines, els ratllen, els embruten, els pixen i deixen escrits missatges com ara: mai no mos fareu catalans. Ni valencians, caldria afegir. Ni humans!

Aquest cap de setmana passat, a la Plaça del llibre, una activitat organitzada per llibreteres i editors a València, hem tingut el mateix atac contra els llibres. A cara descoberta, els feixistes s’hi van plantar dins l’organització, entre les casetes i van començar amb insults i amenaces, contra els llibres en català, contra la lectura i contra el coneixement. L’agressió no va fer moure un dit dels cossos de la (in)seguretat ciutadana, que van deixar campar els bàrbars fins que van voler: per la policia, espantar les famílies, amenaçar-les, o amenaçar la cultura és llibertat d’expressió.

La pocavergonya va instal·lada en el xip de la formació policial?, en les seues escoles sembla que ensenyen que hom ha de ser permissiu amb l’agressió si l’empara el feixisme, malgrat que siga contra els escriptors, els llibres, la lectura o l’escola. Aqueixa burrera espanyola contra el coneixement.

Com expliquen llibreteres i editores què va passar diumenge a la Plaça de l’Ajuntament de València i la fredor amb què es va permetre que els feixistes feren l’haca assegura com de desemparats som, els valencians, d’una burrera feixista que uns pocs han incorporat a la genètica espanyolista. Albardes i cabeçons, i ramals, per guiar-los, xa, però la impunitat explica i retrata la justícia espanyola, capaç de tancar algú per una piulada, en canvi d’atiar —amb el seu exemple dissortat— la violència contra la llibertat de pensament. Ells són diferents, sí, i feixistes.

L’escola no és suficient per recuperar la llengua

Amb l’escola tenim una part important guanyada, és cert, però no és suficient per normalitzar la llengua. Ni per assegurar-ne l’ús. L’escola ja fa paper, i molta de la feina més enllà dels seus propòsits, per no és suficient. La tebiesa política dels nostres, davant la contundència dels altres, manté el desequilibri d’una balança que fa molt que no ens afavoreix. Ells ho saben i no aflueixen, nosaltres també ho sabem, i encara anem amb por, amb l’ai ai ai que s’enfadaran. Sí, ells tenen la paella pel mànec, que diu la frase feta i la realitat política (militars, església i jutges), i nosaltres tenim la voluntat i la decència. No n’hi ha prou, i ves com ens volta la nòria. Sempre a favor dels altres, i nosaltres sempre a contravent, més esforços, més recursos de les butxaques particulars, i militància, i més coratge… Amb militància no n’hi ha prou. Perquè l’ús de la llengua, que guanye prestigi, que siga considerada de primera entre el jovent, depén de més coses, i de la política que siguem capaços d’ordir. Tampoc no tenim la solució a curt termini, tret de la República (imprescindible per combatre la tebiesa), però ni això no ens assegurarà res, si no ens espavilem, ens despullem l’esclavatge lingüístic, i parlem amb la cara ben alta. Però a partir d’ací podríem dir més coses, segurament. I ampliar els deures de no poques empreses que ens fan la mà amb els nostres propis diners. Ara, amb televisions prohibides, presos polítics, músics, poetes o joves empresonats o exiliats, encara fem el carranc. A València, a Palma, a Barcelona, i mentrestant la llengua que vaja pagant tant de dèficit…

 

La llengua també fa la República

(Sobre el document de com ensenyarem llengües de la generalitat de dalt, que no sé si és ara mateix el govern de la República, encara que només si l’he llegit d’un colp i sense la profunditat necessària).

Qualsevol document de llengües, i encara de com ensenyar les llengües té una intencionalitat política. I la seua publicació no és sinó una declaració: ara, aquest document del qual ja he fet un comentari ràpid per a Vilaweb, no sembla ser el document definitiu de com ensenyarà llengües la futura República catalana, més prompte és un document fet perquè els jutges espanyols llegesquen en català, encara que siga una horeta curta. Hi trobaran pegues i el portaran a l’infern, per bé que també passarà el purgatori.

El Pla de llengües per a l’escola, que és realment què és, tècnicament està bé, s’adiu amb el plantejament europeu sobre l’ensenyament de llengües, amb la incorporació de la terminologia, els objectius, els reptes, i la realitat sociolingüística present. D’acord fins ací (els valencians també anem per ací, i altres països de situacions plurilingües similars). Però la nostra realitat és més complexa perquè la pressió política d’espanya és brutal: polítics, partits, mitjans, empreses, i allò pitjor: el valor que el jovent dóna a les llengües.

La bel·ligerància espanyola contra les llengües és brutal. Un odi lingüístic que patim fa tres-cents anys i que hem tolerat perquè ells tenen les pistoles i els jutges. Perquè d’una altra manera, fer guerra contra cap llengua només s’entén si n’hi ha mala fel i un foc interior que no és una altra cosa que inseguretat i sensació d’inferioritat universal.

El plantejament del Pla sembla honest, però no l’és. Defuig una realitat soterrada que és criminal: no partim de situacions iguals. Diran, d’acord, ja ho sabem, què més? Doncs que interven moltes coses que no ajuden a aconseguir allò que diu el document final, que no deixa de ser un paper de bones intencions. N’hi ha un nou corrent (tampoc no és nou) en què la voluntarietat no és suficient. Exemple: malgrat que els mitjans en llengües minoritàries són de més qualitat i rigor, TV3 no pot competir contra cent canals de TV en espanyol. De cap manera. I per bé que podem informar d’allò que passa al món amb serietat, els altres també informen, i el comandament de TV té molts botons per anar provant que fan ací i allà. I acabes mirant-te espanya: una pel·lícula no pot competir contra cent pel·lícules, o un documental, o els dibuixos…
Ja no em pose en els jocs d’informàtica, les xarxes, i tota la pesca d’una onada invasora que no vol saber res de res de llengües…
La consideració dels joves ara mateix és passar-se de llengua, i només els militants no són prou, perquè són arrossegats a la diglòssia. És políticament correcte de demanar que acaben en un nivell de català i castellà l’escolaritat, però és deshonest, perquè no és veritat mai. I la voluntarietat no és suficient per assegurar l’ús. Ací perdem, perdem per un marcador d’escàndol. Un altre exemple: els joves per què han d’estudiar literatura espanyola, fins i tot caldrà examinar-los…, si la francesa, la russa o l’anglesa li pega mil voltes? Per correcció política. Per no espantar els jutges o espanya. Començar el castellà a l’escola abans de la secundària és erroni. Ho diu fins i tot l’AULA Multilingüe de la Universitat de València. Però ho fem. Fins i tot, legalment, cal començar el castellà a primer de primària… a València. En canvi de tenir prohibida IB3 i TV3 i Catalunya Ràdio.
Si el document o Pla de llengües parteix de l’estatut i el que diran a espanya, massa innovador no serà, i encara per això ens pelaran. I compte que és el que diu Europa… i n’hi ha un respecte important per la resta de llengües… Però la nostra sempre paga. Sempre. Paga. Tinc un amic que em diu… Per què no ens fem britànics, o gibraltarenys? Per què no fem oficial l’anglés? En comptes de l’espanyol, almenys a infantil i primària… Per què no? Si hem de tenir una segona llengua oficial almenys triem-la de primera divisió.
Bona nit

Nafarroa Oinez (4)

Els detalls d’una festa extraordinària de vegades són oblidats; per secundaris no els pensem principals, perquè no en sabem més o perquè precipitem la reflexió, potser per totes aqueixes coses… De la jornada sobre els mitjans en llengües minoritàries m’havia deixat tres coses:

—En mans de qui és, Europa no respectarà mai les llengües (això és ferro rovellat, xa, que no té remei )

—A Espanya, els mitjans en llengües petites (sense estat) hauran de viure a la defensiva: dels atacs de jutges, policia, empreses, lleis i de l’estat mateix. I encara a la defensiva dels rucs de torn.

—Els mitjans en llengües petites peguen cent voltes en sobrietat, qualitat i decència als mitjans grans i als mitjans de llengües grans, però els manca autoestima, en general. I pressupost. Potser per això viuen sempre a la defensiva.

Els estats no permeten que siguem estat, però tampoc no permeten que les llengües que sobreviuen en els seues estats colonials puguen viure en pau: ni volen ni ho poden permetre. Lo fàcil que seria que ens deixaren ser, i ser estat.

Com fa milers d’anys, pel que fa a les llengües, el peix gros es menja el petit: milers d’anys de coneixement, de Sòcrates a Lucreci, d’Hipàtia a Eisntein, no ens ha fet avançar en democràcia i respecte per les coses petites: el pare gros és l’amo i patriarca, i decideix quins fills estimar i quins rebutjar, i les llengües que representem els fills no volguts ens hem de defensar fins a la independència, sobretot d’Espanya i dels Junckers de la terra.

Idurne Ezkisabel assegura que ens falta autoestima i coratge, entre els mitjans de llengües petites, malgrat que som de major qualitat que els mitjans en llengües xenòfobes. Si ja ho sabem que les llengües no són això ni allò, que ho són pel polítics que les gestionen, i els estats ja fan perquè les llengües amb poder facen el burro. Jo afegiria que n’hi ha uns programes a Àpunt que peguen cent bacs a TVE1, TV2, i aquelles malparides TVs privades del femer audiovisual… I això que els valencians encara tenim prohibida la TV3, i IB3 i la cosa no sembla que es resoldrà en un segle o dos.

Ep, però els bascos tiren, tiren endavant, fins i tot a Navarra, que Navarra camina: Nafarroa Oinez!

Nafarroa Oinez (3): el dia gran

Diumenge, 21 d’octubre

Hem aplegat a Altsasu a quarts de deu, però hem pogut passar amb el cotxe, malgrat els rius de gent que pujaven al prat: nosaltres teníem distintiu de convidats, la qual cosa facilitava l’arribada a uns dels aparcaments principals. Al Nafarroa Oinez hi treballen més de 1.700 persones perquè tot funcione com una organització professional, però són voluntaris que treballen per l’escola i per la llengua, d’una manera similar a com ho fa Escola Valenciana amb les Trobades —ací també hi posen moltes hores de voluntat, que ja és una força imparable, i el poble fa seua l’escola i la llengua amb un coratge exemplar. La diferència és que les Ikastoles de Navarra fan una sola trobada anual, i l’escola i el seu poble s’hi posa de valent. Fa humitat, la rosada i la boira no han escampat i enmig del bosc només uns quants valents aguanten la mànega curta. Nosaltres som valencians i ens hem protegit amb la llana.

En una rotllana, davall un roure grandiós, es fan els primers parlaments de benvinguda, el ball, la cançó, la salutació dels polítics, malgrat que una notícia terrible d’un accident ha trasbalsat la Ikastola organitzadora, els seus mestres, que han decidit tirar endavant. L’èxit de la trobada no amagarà la tristesa durant molt de temps. Han decidit de fer el cor fort i acollir els milers i milers de persones que s’hi apleguen als quatre espais principals distribuïts entre roures i prats i la zona urbana d’Altsasu. Entre els parlaments no manquen referències a la llibertat dels presos, dels joves que l’estat espanyol castiga amb escarni, encara fruit de la dictadura que ens governa. Altsasu s’ha vestit de pancartes i clams per la llibertat, avui. Festa grossa.

Després de la primera cerimònia, una processó cívica acompanya els convidats principals, entre músics, gegants, dimonis vestits d’ovella i bruixes: també hi ha l’escola que signarà el manifest Txikiak Handi en favor de les llengües minoritàries, i més escoles convidades, Escola Valenciana i Escola Gavina per exemple, escoles de Gal·les, Irlanda i Amèrica: passem a través dels espais d’activitats, els escenaris, les parades i les barres gegantines que ells en diuen Txosnes. Finalment arribem a la Casa de la cultura i entrem al saló d’actes. Més discursos de protocol, i agraïments a tanta gent com fa possible una festa d’aital magnitud a Navarra. La cerimònia també es vesteix d’emoció i agraïments (sabeu que enguany fem una Unitat didàctica en comú la Ikastola Iñigo Aritza d’Altsasu i EscolaGavina?). Ens saludem un altre colp amb l’Unai Arellano, un dels coordinadors principals de l’Oinez, amb l’Ibai, director de la Ikastola d’Altsasu, i encara a última hora de la vesprada em trobaré amb Erkuden, la mestra que coordina la Unitat didàctica amb la nostra directora Empar Martínez. Ens fotografiem amb una de les escoles indígenes convidades, enmig d’un entusiasme desbocat per la llibertat, i tornem cap als espais del prat, on actuarà Xavi Sarrià i el cor de la fera, un concert cirereta extraordinari que, per nosaltres, tancarà aquests tres dies de viatge i descoberta, de llaços i comunicació, entre valencians i bascos. A dos quarts d’onze entrem en casa, malgrat que l’esperit viscut no hi cap tan ample.