Si la violència és l’últim recurs

La violència és l’últim recurs que li queda a espanya per frenar la República catalana. Fins ací ha arribat l’estat espanyol amb tots els arguments possibles. Sense arguments. Sense, naturalment, en un estat democràtic. Un estat que respecte els drets universals, la llibertat d’expressió, les maneres del segle XXI, si no és que, la violència, és per damunt de la resta de coses. Aleshores, no n’hi ha arguments, ni diplomàcia, ni civilització, només el primitivisme que tant els agrada exhibir, a la meseta.

Dissabte vaig ser a la Gran Via de Barcelona per viure, de nou, aquests encontres joiosos, carregats de drets i de raons. Amb el clam que l’autodeterminació no és un delicte i en favor de la llibertat dels presos, els catalans van tornar a manifestar-se pacíficament i multitudinària per ensenyar al món de què són capaços per fer realitat la república.

La diversitat de manifestants, de tota condició i edat, de molts colors, tan entusiasta com sòlida en les idees i les aspiracions, ja no s’amaga ni es queda a casa, malgrat les amenaces, la presó o la teatralitat d’un judici que ensenya al món dues cultures diferents: espanya i catalunya. L’una, a través de fiscals i advocats d’un estat tan repressor com limitat en intel·ligència. L’altra, uns polítics tan preparats i de discurs intens i culte. El món ja ha pres partit, a través els mitjans que contemplem aquella desigualtat de l’un costat i de l’altre. El Suprem espanyol, també.

Dissabte vam viure un altre jorn per a la història, per a la festa democràtica. I vam baixar carregats per emprendre a València accions en favor d’aquesta il·lusió que ens esperona a continuar treballant per la llibertat dels pobles, pel dret de decidir. Catalunya ja s’ha decidit, per una nació culta i lliure, plenament democràtica, fins i tot de respecte a espanya i a la seua bandera (ho vam comprovar in situ). Això ja no té pas enrere. Encant i endavant, aquest espill que ja és un model al món.

Només caldrà que espanya es respecte ella mateixa.

[continuarà]

Espanya jutja la democràcia (1)

Sense embuts, l’estat espanyola ja s’atreveix a jutjar la democràcia públicament i sense vergonya, davant el món. És on l’ha portat no renunciar mai al franquisme, al règim assassí de franco i els seus hereus. I aquests hereus, jutges, polítics, miilitars i rectors, periodistes o taxistes, tant se val, ara ja gosen de posar al sac propi de l’escarni que poden jutjar la democràcia mateix, si voleu amb subterfugis o amb l’excusa que allò que ha fet el parlament català, i el govern català, és posar contra les cordes la seua falsa democràcia de merda. Justament. Posar contra les cordes la farsa espanyola ha provocat que espanya dubte que la democràcia siga un sistema vàlid, o més vàlid que el franquisme. No és que espanya cerque de millorar les imperfeccions de la democràcia, és que en el seu tarannà, el feixisme li convé més que cap altra forma política. Sobretot per mantenir els privilegis espanyols contra la perifèria: es diga catalunya, valència o euskadi.

Perquè la independència, la república catalana, la república valenciana, el dret de decidir què volem, allò que volem ser, ha despullat no només que espanya no és la democràcia que deia ser, sinó que és una conxorxa pitjor, ratllant lo criminal, entre corrupció, luxe, privilegis i drets de sotana i cuixa: una poció de franquisme passat pel sedàs d’una estructura complexa tan complicada que volia fer creure al món que ells, ells solets, eren més savis que ningú perquè havien inventat la pólvora política del món.

Sí, avui espanya jutja la democràcia, i volen fer creure que no passa res, que la vida continuarà com si res, perquè fins i tot la beata Oltra pot insultar i burlar-se de la vida a l’exili, com es podria burlar dels refugiats, de la persecució policial, de tenir prohibida la TV3 (ja li convé a la fallera, això?)…, fins ací arriba l’enaltiment feixista quan es confon governar per la democràcia amb combregar amb ofrenes a la maedéu.

L’estat menys democràtic d’Europa (Turquia és Europa?) com no s’atrevirà a posar en qüestió la democràcia i el dret de decidir dels pobles!

[continuarà]

Rodant per les Repúbliques

Encara amb els cor encongit per l’experiència d’haver acollit Jordi Puig, que avui ja serà a Vila-real, rep missatges de pobles que volen ser etapa d’aquesta aventura extraordinària per la llibertat. Què és també l’aventura per la llengua, per l’amistat, per la descoberta d’un país que es destapa de pors i amenaces, malgrat la insistent violència contra nosaltres: el cas dels taxistes, dels guàrdies de seguretat, de tants mitjans públics i privats com ens voldrien espantats, muts, atemorits i submisos a la causa feixista.

«Una merda pa ells!»

«No ho tindrem fàcil», deia el Jordi a l’Ateneu dimarts a la nit «però l’objectiu ja no és cap altre i finalment ho aconseguirem. Malgrat un estat feixista —què us he de dir jo als valencians, de com és de feixista l’estat espanyol!»

Camí de Massamagrell ens paràvem a observar la serra Calderona, que es retallava contra el cel tan neta, el vent i el fred ajudaven a perfilar-la: es retallava el Camp de Túria darrere nostre i arribàvem a l’Horta, pel polígon del bovalar (ja no se’n fan de boves, ni de cadires, d’aquelles tiges…) per fer parada al cementeri del poble —tot just recordava aquella porta del cementeri de menut, quan passàvem els diumenges camí de la platja i un rogle d’homes i dones en les cadires de boga feien la tertúlia: com podia ser, que ho feren davant la porta del cementeri, em demanava amb sis o set anys, sense que la pena els posés tristos i capcots cada diumenge…

És aquella pena que molts independentistes encara arrosseguen ara, per aquest tràngol passatger, o per aquell inconvenient, sense pensar quantes vegades altres personatges de la història han patit encara més grans desgràcies abans d’aconseguir l’objectiu però que no van defallir mai. Mai de la vida. A fer la mà la pena, xa!

Ja no ens acontenten molles, que voldrem el pa sencer, coste el que coste: el problema ja no seran les taronges, ni el patrimoni valencià, ni la llengua, ni tenir-nos sense senyal… Mentre siguem encadenats a espanya, els valencians perdrem sempre, patirem, i serem l’ase dels colps. Prou de mostrar-nos melindres i submisos, cap a la república valenciana, l’únic horitzó net i lloable dels valencians.

 

Paquita Sanchis, escola i llibertat

Paquita Sanchis Ferrer  (1896-1970) va ser mestra durant els anys vint-trenta del segle XX. La informació recollida per exalumnes, i algunes mestres investigadores, encara una informació escassa, apunta que era lliurepensadora, naturista, membre d’esquerra republicana al país valencià, la primera dona afiliada a la UGT, i per això li van fer consell de guerra sumaríssim… Mestra massa revolucionària, represaliada. Avui, al centre cultural la Nau es presentarà un documental sobre al seua història.

Escarni i càstig als mestres, fa vuitanta anys, com avui mateix, que no sembla que vulguem aprendre. Avui han tancat arbitràriament unes quantes persones, sense ordre del jutge, per la cara i la pocavergonya de la policia. Entre més, dos alcaldes que fan d’alcaldes, i es planten contra el feixisme sense por. En favor de la democràcia.

En alguna comissaria no deixaven entrar els advocats si parlaven català. Com en el franquisme, els cossos de la policia no han canviat gaire. No gens. Repressió, analfabetisme, l’herència franquista que perviu descarada desbocada idiota contra la democràcia. Acarnissament, burla, acaçament, la policia i la justícia espanyoles. I el delegat del psoe, i el govern del ps,e diu que tot això és correcte. Ells ho veuen correcte, el feixisme imperant.

La mestra Paquita Sanchis va ser mestra a Llíria durant cinc anys, i encara va defensar-se de la burrera espanyola fins que aconseguí incorporar-se al magisteri a l’edat de 69 anys. Perquè la llibertat no mor, l’amenaça la força franquista de sempre, ahir i avui, el 155 que ens governa. Però no mor.

 

Enric Valor, 19 anys després

«De primer l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.»

Diumenge féu dènou anys que va morir l’escriptor Enric Valor. Un dels grans narradors valencians de tots els temps, possiblement el de llengua més acurada del país sencer, un home que va fixar i augmentar la riquesa de la llengua, com cap altre escriptor valencià. Un novel·lista excels, un mestre gramàtic, i un rondallista com n’hi ha pocs al món, perquè la cura de la llengua va anar per davant de la història, del succés, de l’anècdota…

Divendres, edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya van lliurar el 38é premi de narrativa Enric Valor al Centre Cultural en un acte lluït, brillant i emotiu. Hi va participar el cor de l’escola i un trio de músics que van oferir una versió d’Ovidi magistral. Hi havia dos consellers, secretaris autonòmics, directors generals, diputats de cultura i no hi cabia una agulla més, en aquell teatrot de la plaça del país valencià. Potser que haja sigut l’acte més important fet en reconeixement al gran escriptor 19 anys després de la seua mort. Com important va ser el missatge de l’editora, Núria Sendra: “treballem per la llibertat del país”

I ves que Enric Valor mereix que el país el tinga en major consideració, un home que ha fet escola i ens ha salvat la llengua, la bona literatura, el relat curt i llarg, la manera de fer parlar un masover de manera acurada, neta, digna, com pocs homes de lletres, ell, sobretot, n’han tinguda amb tanta estima la llengua, que només per això cada any també hauríem de retre-li homenatges i cants als carrers i les places.

Però ja ho va dir un altre il·lustre mestre, Vicent Escrivà, que el mestre Enric Valor no havia passat la séquia de Montcada, i això, en aquest petit país de vidres i espills, es paga amb l’oblit i la ignorància.

Ens quedem amb el reconeixement a Picanya, la relectura del cicle de Cassana, l’ambició d’Aleix, les rondalles completes, la gramàtica, les contarelles i alguns vídeos de conversa viva i exemplar d’aquest valencià il·lustre.

Sostenibilitat o burrera

La Jornada de Sostenibilitat Ambiental pretén sensibilitzar els agents socials del Camp de Túria, els polítics i la ciutadania, sobre la situació del nostre territori,i valorar les intervencions que es duen a terme. Volem incidir en la sensibilització del canvi i transmetre valors.
L’IDECO té el compromís de promocionar una Comarca viva i habitable per a futures generacions. Aquesta Jornada posarà en valor alguna de les iniciatives de sostenibilitat ambiental al Camp de Túria. Cal prendre consciència del territori on vivim alhora que voldríem impulsar la ciutadania a la participació. Fer avançar la societat de la comarca cap a models de vida compatibles amb el futur és una manera de treballar des de l’àmbit local pel canvi global. La sostenibilitat és un repte i comença per petites accions. La Jornada
està organitzada per l’Institut d’Estudis comarcals del Camp del Túria en col·laboració amb l’Ajuntament de Serra i la Mancomunitat del Camp de Túria.

INSCRIPCIÓ: idecocampdeturia@gmail.com

SERRA, El Camp de Túria. Casa de la cultura, dissabte 12 de gener de 2019

Per la mandarina a déu!

Demà tornem a la normalitat, després de les vacances de Nadal. Els xiquets, els mestres, les famílies que envien els xiquets a l’escola. Divisió d’opinions, naturalment, però en uns dies la vida tornarà a la rutina d’una normalitat anormal. De l’un costat, la normalitat de la qual parlem no és igual per a tothom, ni pels mestres que han de tornar a encoratjar pel coneixement, ni pels presos polítics que continuen segrestats per espanya, ni per la manca de democràcia que vivim, emparada en llibertat que permet tot de manifestacions feixistes en canvi de perseguir qualsevol anhel de llibertat europea. Ni per als llauradors que esmorzen cada dia a la cooperativa i esperen que déu els envie el miracle.

Anit, mentre recollíem la parada de llibres de Nadal, JosepLluís va fer anar una frase que esprem el dramatisme del camp valencià “per la mandarina a déu“, hom pensaria que la idea que conté l’acudit fa gràcia, o provoca un somriure bíblic: ai, si és déu que ens ha de salvar, o el cel, o l’església, ho tenim més pelut que no ens pensem. Perquè a poc que sacsegem la realitat a partir de demà, un any d’eleccions múltiples, caldrà recordar el feixisme que es destapa (no trobe que puge més que ja ha apujat aquests anys, sinó que es destapa descarat i desvergonyit) enaltit pels mitjans de l’ÍBEX i per opinadors que els interessa fer-los el joc per posar-los contra les Repúbliques de catalunya i valència, per exemple, afegit a la beator que ho acompanyarà durant l’hivern, reviurà debats freds, pansits i histriònics. Normalitat.

La mandarina ha sigut el gran fracàs valencià al camp —o el fracàs més visible— i això assenyala sense remei que la taronja, la grossa en totes les seues varietats, no alçarà el cap, i ves si ja el portava ran de terra. Els comerços han posat preu, volen dir que les màfies que controlen el mercat, ja han dit què estaran disposades a pagar, per continuar enriquint-se uns quants per comptes de dignificar la terra i els llauradors. Incapacitat política, comercial i cívica davant les màfies organitzades (polítiques, judicials i empresarials). Si fa no fa com l’escola, com la sanitat, com el comerç local contra les grans superfícies (per cert, ja sabeu que n’hi ha polítics del govern valencià que volen continuar apostant per aquella aberració a Paterna, la major superfície comercial d’Europa a tocar de València, en canvi d’acabar matant el petit comerç dels pobles de l’Horta, del Camp de Túria…). La normalitat ha de ser això, tornar a la rutina després dels regals, dels Reis d’Orient, de despenjar llums, alçar els arbres, guardar els pessebres, i deixar-nos atonyinar pels mitjans espanyols cada dia, o pel trànsit, o començar a exclamar-nos a cinc mesos vista, ai, ai, ai, que els honestos perdran l’ajuntament en canvi dels feixistes… Si ja comencem amb por, xa, res no podrà ser tan normal, ni gratuït…

Sort que ja tenim la bossa d’escola preparada, les lectures, els llibres, les històries, la matemàtica… I les mandarines!

*Per cert, sabeu si el 155 encara és en vigor?, he provat d’engegar la TV3 des de Bétera, però no he trobat el senyal!

[continuarà]

No convertiu en normal l’anormalitat

L’Ateneu de Bétera presentava avui, dins el programa de la fira de Nadal, biografies del filòsof Xavier Serra, quatre volums que són, sense pena d’equivocar-nos gaire, un retrat del País Valencià a través d’una vintena i escaig d’històries diverses, biografies parcials que, aplegades, mostren un país viu i encoratjador.

Al caliu del foc, Vicent Olmos, editor, Vicent Partal, periodista, i Xavier Serra, escriptor, descabdellaven el secret que ens aplegava a l’Ateneu: els llibres, la cultura, la solidaritat, el coneixement, les idees, el compromís ferm i sòlid per un país valencià capaç de renàixer, malgrat que —segons paraules del professor Serra—, ens hagueren convertit en Somàlia, tant com ens han pegat els partits espanyols els últims cent anys, sobretot, fins a l’última de les crisis (potser hauríem de dir la penúltima).

L’anormalitat és el nivell cultural, de debat i d’idees que tots tres expressaven en aquella plaça del Mercat on hi ha l’Ateneu. La normalitat és tanta gent com tenia l’obligació de ser-hi, d’aprendre, de ser model per a joves i grans si volen representar-nos amb dignitat des de l’ajuntament, o des de l’associacionisme “atenenc”, per exemple. Voler passar per normal l’absència a la cultura majúscula que avui representaven aquests tres protagonistes valencians a l’Ateneu, o les Tres Veus, o l’escriptora Núria Cadenes el primer dia de fira, és voler convertir la renúncia a la cultura en norma.

Normalitzar la por o defugir la cultura dels llibres, atacar la solidaritat o l’antifeixisme només per la no presència, o acceptar sentències injustes de jutges prevaricadors, són corrents en situacions antidemocràtiques, extremes contra la llibertat i els drets bàsics. És el que passa quan volem passar per normal la fugida, l’excusa, la tebior o la manca de criteri. Aquell vers d’Espriu valdria “què cansat estic de la meua covarda, trista, salvatge terra…

Hom no recorda, o no es fixa que, aquesta Somàlia valenciana (la perífrasi de Xavier Serra no és gratuïta) va renàixer i reeixir gràcies a l’esforç anònim dels nostres pares que van ser capaços de treballar divuit hores diàries sense vacances ni caps de setmana (de quina cosa us queixeu, mestres?). De la misèria més absoluta, van ordir un país amb cara i ulls, sense saber què feien, potser, van redreçar la casa dels pares. Dels seus pares mateix. I els fills vam aconseguir excel·lir: després dels homenots Fuster, Estellés, Guarner, Salvador, Valor, Ibars (als quals no els agrairem prou què van fer), n’hi ha vides il·lustres, que aquesta col·lecció de biografies ens mostra amb humilitat però amb l’orgull de saber-nos valencians capaços d’haver alçat el país enllà del pessimisme imperant.

*Si encara tenim feina per envant, mestres, malgrat de fer colla com els de Bétera!

“Els dies i les dones” a l’ateneu de Bétera

Vindran tres dones de sis, que és la meitat del grup, una fracció d’una joia única, que també és joia, aquest nou projecte valencià de Sis dones que tornen amb un projecte acabat d’estrenar, de música, poesia, ball i reivindicació, un regalàs de Nadal que no us hauríeu de perdre. Mai.

Avui tindrem el CD en directe a l’Ateneu de Bétera, perquè us l’emporteu signat, encara acabat d’enfornar, i potser que pugueu escoltar si elles volen, una prova d’aquest joiell resplendent que són Tres Veus, i veges com no seran les Sis Veus juntes, quan canten Els dies i les dones.

Una sort de la Fira de Nadal a Bétera, tenir amigues que vindran a explicar-nos com van ordir aquest segon projecte després d’aquell regal sobre el Poeta Estellés. A més de llibres, àlbums, còmics, i uns llibres il·lustrats per caure de cul, avui tenim la música… En voleu més? Doncs encara tindrem més sorpreses, xa!

Fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5, això és el Camp de Túria.

 

 

La biblioteca de Mar

Mar Sauret és mestra a l’escolagavina, mestra a secundària, a més d’una mestra entusiasta que viu la biblioteca i els llibres com poca gent sap viure (n’hi ha mares que li van al darrere pel que fa a l’entusiasme i la dedicació altruista a la biblioteca de l’escola, ep). Però ella a més ha obert un bloc ben especial, viu la biblio, un garbuix d’idees, propostes, llibres, lectures, enllaços… Jo el recomane, vos el recomane de mirar, de llegir ara mateix, perquè en uns dies això canviarà molt, perquè ella no para, i en uns dies el daltabaix farà que siga una altra cosa, aquella pàgina; aleshores, us haureu perdut aquesta proposta de hui.

Us deixe aquest últim apunt, sobre els llibres, el tió i sa mare, que va reunir tota la família per fer cagar tot de llibres que havia anat a cercar amb un carro de comprar molts llibres… Va, us deixe l’ultim apunt de Viu la biblio, de Mar Sauret…

«De sempre que els llibres han estat i són per a mi objecte de regal, tant d’anada com de tornada: en duien i duen els Reis d’orient, eren i són un present d’aniversari, els caga el tió, volen acompanyar un dol, o manifestar l’amor, també l’amistat, han buscat camins fàcils d’alguna situació difícil, servien per despertar històries oblidades, o fer conèixer històries molt properes mai contades….

Avui vull dir-vos que el meu amic invisible familiar m’ha obsequiat amb un llibre amb molt de sentit i molt de sentiment. I li haig d’agrair el detall: no l’ha comprat, aquest llibre, no es ven enlloc. I això fa que encara tinga més valor, és un preuat obsequi obsequiat, i tot plegat m’ha fet feliç.

El llibre és “Estimats Lluc i Joana. Contes des de la presó” d’Oriol Junqueras. Buff! No us podeu ni imaginar com n’és de bonic aquest llibre il·lustrat i com n’és de preciosa la idea d’editar, il·lustrar i publicar de manera altruista uns contes que un pare empresonat injustament escriu als seus fills de 6 i 3 anys. Tant m’han emocionat que he decidit participar al Primer Concurs de Lectura en Veu Alta Maria Ibars, que celebrarem el proper febrer a l’escola, amb la lectura d’alguna de les històries que conté el meu regal. Encara no sé quina.»

Haig de confessar que m’he emocionat en tornar a rellegir Mar, una dues i cent vegades. Potser que som uns sentimentals, que ens agraden els llibres, les fires de llibres, les biblioteques i la gent que clama per la llibertat, i en fa llavor d’aquest deler en els fills.

Per molts anys.