De primer, la llibertat!

Anit, mentre els tocs de les campanes avisava els beats que la missa seria llarga, l’antifeixisme es congriava a l’Ateneu amb la presentació d’un quadern llibertari de l’amic Rafa Arnal, que fa un repàs a quatre conceptes principals que caldria tenir sempre presents, si hom no és de la corrent feixista que s’ha apoderat dels joves valencians i encara més, dels joves de Bétera: segons una enquesta recent (!) sobre els parers polítics d’uns quants veïns, Bétera pegaria en monàrquica, malgrat el puterio, el robatori i la corrupció d’aquella casa de prostitució que són els borbons: viure-hi en la ignorància amb consciència i voluntat és patètic i mediocre, però sembla que a Bétera l’efecte feixista va sembrant una submissió irreparable.

Justament, al corral de l’Ateneu, el llibertari Rafa Arnal responia a una de les grans qüestions valencianes que plantejava Lucreci o Plató, o Epicur. Filòsofs respectables i poc sospitosos d’ordir cap pla d’assalt al Suprem cagar dels jutges. Al contrari que fiscals o procuradors o mamons de l’audiència, els filòsofs són homes que s’hi han dedicat a elevar el coneixement i a trobar resposta a les grans preguntes de la vida. En parlar de grans preguntes, Rafa Arnal en va respondre una de molt existencial a la manera més valenciana possible. Possiblement, els caganpena  que encara van de processó no haurien de continuar llegint aquest paper digital. Si no es que volen fer de llefiscosos o tornar a pregar a Sant Roc que ens deixe estar la festa en pau. Però anem a la pregunta, va.

La pregunta: com és que, una filosofia de tan elevats ideals, l’anarquisme, que avantposa la llibertat dels homes per damunt de tot, perquè amb llibertat pot haver-hi diàleg, debat d’idees, dret de decidir, i és quan podem avançar, com és que, en ser un moviment pacifista, vegetarià o naturista, fins i tot en aquelles idees dels anys trenta del segle XX, aquest esperit elevat no ha triomfat al món, almenys no ho ha fet en el món valencià conegut i terrenal?

La resposta del llibreter, escriptor i autor d’aquests Apunts sobre la història de la CNT i la FAI: per què no ha triomfat, l’anarquisme, em demanes? Entre més coses, perquè en aquest país valencià que vivim tants anys seguits i rebolcats, pegaves una patà a una figuera i queien trenta fills de puta!

Ara ja entendreu la quantitat de borbons que es manifesten als balconets, als espillets del cotxe, als canells o fins i tot a les carassetes, amb aquella bandereta que ens avisa: jo també vull ser corrupte com ells, súbdit d’un cagalló de territori i dels mateixos ideals que el pitjor dels violadors de drets: això i jutge, ves.

I després el corral va obrir els llums i va córrer una fresqueta davall aquella parra, s’estava tan rebé que hom no hagués sinó desitjat que Durruti o Fanelli o el mateix Bakunin ens hagués servit en gots alts i amples els elixirs o les viandes o cocs per atènyer també les necessitats terrenals.

 

Per què Camus, ara? (1)

Ahir vaig començar a preparar el plat fort de l’homenatge a Camus —llegir-lo potser que siga l’únic homenatge que ell voldria— i vaig fer un itinerari divers a través de distribuïdores, perquè de a les llibreries que havia telefonat no tenien gaire cosa. En la primera de les incursions, vaig tenir la sort de trobar tres exemplars de “Cartes a un amic alemany”, traducció de Míriam Cano, amb pròleg de Xavier Antich i epíleg de David Fernàndez. El conjunt de les tres coses són una joia, és clar, però va passar que la llibretera que m’atenia va anar ella a cercar en aquell magatzem quilomètric de milions de llibres els tres exemplars (ella deia que en tenia cinc), i trigava a tornar moltíssim. Tant o més com el temps de llegir el llibret, ves si serà curt i breu, però intens que, com diu el David, caldria subratllar-lo complet, memoritzar-lo mot a mot. Però la dona no tornava i quan vaig anar a veure què passava, ella feia flexions en terra, perquè de l’estirada que havia fet per abastar els exemplars damunt totes les lleixes de llibres i de pols, s’havia trencat no sé quantes fibres i tendrals, i estava enganxada a terra, pobra, provant de recuperar-se físicament i mental, ves si el contingut dels quadernets de Camus són o no intensos. Tres, em deia i em repetia, només n’he trobats tres!

“contra tota marrada —sabent que hi tornaran—, encara Camus. No podem trair-los més. A hores d’ara, seria tant com trair-nos” (David Fernàndez, epíleg)

La segona història que em va passar en aquest itinerari singular, un encontre amb un home i la seua història, la història va anar si fa no fa: Camus?, ah, l’estranger, ara és estiu,  has d’esperar un dia de ponent cru, intens, i has de llegir-lo entre les tres i les cinc de la vesprada, quan el sol més pegarà contra tu, perquè aleshores entendràs què passa, la trama, què sent aquell jove quan mata un altre jove, no sap ben bé perquè. Sí, Camus va morir en un accident per culpa d’aquell cotxe del seu editor, tots dos van eixir a provar-lo, el cotxe amb un motor nou de trinca de tres-cents cavalls, jo el vaig llegir de jove, a l’institut, sempre ho recordaré perquè una professora em va convidar a llegir-lo, perquè jo anava al meu aire, no feia res, en canvi aquesta lectura la recordaré sempre…

L’home m’explica tota l’aventura, el llibre, els personatges, amb una memòria que tot ho recorda, tot sense perdre un detall, la calor, aquell crim, la mort… la marca del cotxe i la marca del motor, que jo no puc ni recordar…
[continuarà]

La sorpresa de recitar amb Laura Borràs

anna-akhmatova

Al corral de l’Ateneu de Bétera, el primer dia de desconfinament el vam dedicar als poetes. Hom diria que això era un recurs o una excusa. No. Allò era una lliçó de moralitat, en favor dels drets humans, que és el nostre horitzó mínim camí de la llibertat. Hom pensa que això de la poesia és per uns moments de natalici o per quan l’escola ja no té més idees, fins i tot per penjar-la en els diaris personals al costat d’un dibuix de flors o coentors inútils. No. Si hom no passa per la poesia, amb el sentit Estellesià, potser que no arribe mai a valorar la dignitat humana, i s’aconforme a menjar paella o anar amb amics a la platja, en conèixer la impunitat davant els crims, les violacions i la corrupció, oimés quan tothom accepta amb normalitat que espanya va ordir un grup terrorista, un que en tinguem coneixement, des del mateix govern amb el psoe i els borbons de protagonistes.

Anit vam començar la lliçó de poesia amb Víctor Iñúrria, un home brillant i de vida densa, i uns quants dels seus versos que havia triat per aital obertura per la cultura i el civisme: “la meua llengua, la meua ànima”: no n’hi ha llengües de primera o de segona, només n’hi ha poders, que per raó de la força, imposen sa pròpia llengua, sense respectar uns Drets.

Víctor llegia en català, en anglés —en realitat, el seus versos en anglés els llegí Vicent Partal, que no havia volgut perdre’s l’obertura de l’Ateneu per res, malgrat que ara tindrà compte dels pares i m’ha demanat que no el destorbe gaire. Víctor llegia en rus o basc, o francés, italià…, perquè és un pou de coneixement, a més de poeta sentit i compromés.

Dels versos de les Illes, llegits o cantats, Dídac i Antònia ens va regalar un dels moments extraordinaris…, vam passar als poetes del XIX de Lisboa, o al mateix Lorca (Nuccio Ordine reclamava la seua lluminositat —encara no han demanat perdó els todo por la pàtria, que també significa això, la impunitat contra els poetes) i encara més versos que vam deixar per llegir en un altre moment, en una segona lliçó poètica.

A la taula central hi havia una mostra de llibres i poemaris diversa, des de Maria Ibars a Rodríguez-Castelló, de Patricia Cavalli a Emily Brontë…, de John Keats havíem triat una obra especial, jove (del segle XIX), que qualsevol adolescent de Bétera hauria de saber recitar de memòria, si l’escola no anés tan desorientada, perduda abans i després del confinament (per cert, on eren els mestres d’escola anit?, els professors de literatura i de llengua?, que van desestimar els poetes com qui desestima un entrepà o una poma bíblica? Isabel o el test d’Alfàbrega de John Keats, en versió de Marià Villangòmez. A Bétera potser haguérem dit El cossiol d’alfàbega sense més romanços. Per això, en tenir aquest poema romàntic davant dos joves que, a Bétera, posaríem de festers, si no és que representés un drama, com els valencians desestimen la lectura: “era immensa llur joia, i la felicitat creixia, flor ufanosa que el juny acaronava.

“trià un test, dins el qual el deixà; el va cobrir

de terra vegetal, i hi plantà per damunt

una flairosa alfàbrega, que mullà sempre amb llàgrimes.”

Quan el ritme s’adobava amb els versos de keats, d’Iñúrria o dels altres poetes, Vicent ens va passar en directe la veu de Laura, que volia per totes ser present al corral de l’Ateneu, a Bétera, per participar del versos, de la trobada amb els llibres i els poetes, desconfinats de l’opressió i camí de la cultura i el civisme (l’ateneu feia una hora que havia reobert les portes a la plaça del Mercat, als drets universals, a la llibertat —potser per això la desorientació dels mestres em fa tan de mal, més que tot allò que me’n fa tan, un mal ordit a consciència contra nostre que una majoria s’engul com qui s’empassa un got d’aigua).

De colp, com un miracle cívic que omplia tots els espais i les hores, ens arribava la veu clara, fluïda, entusiasta de Laura Borràs al corral, en directe, i ens llegia dos poetes màxims, Joan Vinyoli i Anna Akhmàtova. Epicur tornava el primer dia de desconfinament, un altre regal que em va aborronar sense vergonya. De l’enregistrament que em va fer Arantxa, sort que l’escola encara té ànimes que no s’han perdut, us deixe els versos de dos gegants, però sobretot, a Bétera, imagineu-vos la veu d’ella:

Són poques les paraules
per a contar la vida.
La mà del temps,
estrenyem-la, però
sense mai retenir-la.
Que els gestos siguin continguts.
Només posar la mà
necessitada amb urgència quieta
sobre una espatlla un moment.
Llavors l’aigua s’atura.

—brindis de Joan Vinyoli, llegit per Laura Borràs

Després, va llegir l’últim brindis d’Anna Akhmàtova, en traducció, va dir, de Mercè-Marçal i Mònica Zgustovà. A mi se me va escapar després del silenci, Oh!, i després el silenci i els aplaudiments en favor de la llibertat: la poesia contra les calaveres!

Brindo per la casa devastada,

pel dolor de la meva vida,

per la solitud en parella

i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,

per la fredor mortal als ulls,

perquè el món és aspre i brutal

i perquè Déu no ens ha salvat.

Vam agrair aquest regal plogut en favor dels poetes, i vam brindar després, al corral, amb cava per la independència i coques del forn de rosegó. Dels altres detalls ja no en parle, perquè l’apunt se’m fa llarg, malgrat que l’emoció continua, i de retruc i agraïment a tota la participació del primer dia de desconfinament, trie aquest versos d’un quadern escolar particular, per orientar l’escola i el seu horitzó, que vaig editar fa tres anys:

—Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

és res de massa fútil per fer-ne cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.

La dona de Lot, Anna Akhmàtova (1889-1996)

 

 

 

 

 

 

En favor de Laura Borràs

«Fa temps que vaig dir que podria ser la primera presidenta de la república catalana. Però el Regne calavera també ho va sospitar, i va ordir l’opereta judicial contra Laura Borràs.»

Un colp vaig presentar-la a valència davant els mestres, en unes jornades de formació organitzades per AKOE. Era una experta en literatura, en llengües, de discurs fluïd, apassionat i intens. Vam trobar-nos en alguna activitat més, amb l’excusa de la literatura, un homenatge poètic a Vinyoli, al Centre Octubre, amb els alumnes de l’escola, amb xerrades sobre la lectura i com podíem fer els mestres per millorar la lectura del país.

Després me’n vaig allunyar. Perquè el seu discurs, que continuava apassionat i intens, es repetia i no m’aportava gaire novetats, més enllà de la tecnologia. Jo preferia aleshores els clàssics, l’alta literatura, els llibres, i sobretot saber contagiar la passió per la lectura; els booktrailers m’interessaven poc, malgrat que a l’escola feia anys que n’havíem fet, sense saber aleshores que es deien d’aqueixa manera.

Amb tot, Laura Borràs era un referent, jove, de presència, molt formada, que arrossegava un públic fidel, capaç de somoure l’auditori o emocionar-lo amb uns versos. Amb aquella capacitat i domini de llengües, va ser convidada a milers de presentacions, animacions, i finalment va ser triada per a la Institució de les Lletres. Cal aprofitar tant com puguem la gent que ho val i ho mereix i és capaç de renovellar les institucions. Però jo ja havia deixat de seguir-la, perquè jo en mantenia en la lectura, en els primers lectors, sobretot en la lectura de primària dels primers cursos, quan han de començar a descobrir la passió d’un text, els xiquets. És on rau la clau, si volem elevar el nivell lector i de cultura del nostre país: els ho dic als alumnes, cada dia, fins i tot a través de les pantalles, no només heu d’aprendre a llegir bé per vosaltres, ho heu de fer per elevar l’índex lector dels valencians a la categoria dels finlandesos (un altre dia us parlaré de Roy Andersson i els seus finlandesos).

Però quan Laura Borràs va entrar en política, m’hi vaig alegrar molt. Moltíssim. Hi era feta per això, no perquè considerés que fóra un animal polític, a la manera clàssica dels polítics avorrits, que hi xuplen tota la vida d’aquella manera de viure, paràsita. Justament perquè podia afegir-hi passió, vitalitat, discurs, riquesa verbal, i un nivell culte i literari a la política que escasseja molt. Fou aleshores que ho vaig dir: davant la situació de repressió espanyola, de presos polítics i exiliats, on una majoria dels equips polítics més capacitats que havíem tingut mai, eren castigats pels calaveres del TS i del TC, justament perquè eren cultes, preparats, i sobretot demòcrates, la incorporació de Laura Borràs era un encert i un aconseguiment. En aquell moment, i en aquest, la política guanyava a la cultura, però la necessitat davant l’acaçament espanyol ho requeria.

Aleshores ho vaig dir, mentre no tinguem llibertat, i tornen els homes i les dones que són perseguits, Laura Borràs pot ser una bona presidenta per Catalunya. Discurs, entusiasme, vitalitat, llengües, cultura, formació…, fotre, li havíem trobat la tapadora al perol polític que ara representa que és tot aquell bull.

El regne de les calaveres va posar la maquinària en funcionament per dirigir l’acaçament contra ella, i els catalans hi van caure de cap: els puristes, els inútils, els incapaços, els polítics clàssics, els de casa nostra, van traure la vanitat i van témer que ella els faria massa ombra, els empetitiria, física i mental, i calia fer el paperot d’ajudar els criminals del TS amb tot de declaracions i manifestos sobre la immaculada concepció: en política, i a l’esquerra (també a la catalana) n’hi ha tot de maedéus i beats que no es pot aguantar (l’amic Rafa Arnal ja em perdonarà, però n’hi ha més rosaris i estampetes amagats a ERC que al vaticà).

Sí, no sé si fa un any, o dos, o tres que ho vaig dir, que és una dona forta que faria de presidenta i elevaria la cultura del país a una de les divisions europees i internacionals. A espanya no n’hi ha cap amb tanta capacitat, ni home ni dona; ni a València, ni potser a Catalunya, que ara siga lliure… Imagineu obrir el parlament, una sessió de govern o de consellers, recitant Vinyoli, Verdaguer, Fuster o Estellés… Perquè damunt ella també té aquesta dimensió de país!

[continuarà]

 

Trobada de lectors a Vilaweb

Una trobada de lectors valencians amb el director de Vilaweb, Vicent Partal, que explica el present i el futur del diari electrònic més important del país. Un referent sens dubte. De rigor i informació. De combat. Ara el repte és convertir-lo, segons el seu director, en un diari referent a Europa, si no l’és ja. El millor sens dubte en català ja l’és, en fer un periodisme sobri, valent, d’una qualitat excelsa, però sens oblidar el combat. Hom pot entendre la informació, en l’espai que vivim (local o europeu) sense el combat necessari per sobreviure? O l’escola? O la sanitat? O la cultura? O l’oci?

Diu Vicent Partal que tenim una part del país que és un desastre monumental. Per si voleu parar el colp i evitar d’arrencar-vos els cabells, seguidament afig que el desastre és com a la resta del món, si fa no fa. Ai, què se n’ha fet d’aquell viure il·lusionant del 2017, catalans!, que una part del país era l’espill del gran horitzó mundial més esperançador i entusiasta!

Però no desespereu, va: Vicent Partal també diu que tenim una part del món, el propi i l’universal, que fa goig. Ara mateix, què seríem sense el gran esforç de la gent de la sanitat! Sí, la gent de la sanitat ha passat per davant de la gent de l’educació, i ens ha regalat una lliçó de vida i de coratge. De combat!

(els mestres, en canvi…)

Vicent també  ha parlat de diversos models de diaris, The Gardian, The New York Times, l’Stampa de Torí, i del model de periodisme d’Albert Camús, que tant li agrada. Entre més lectors que s’hi havien connectat en aquesta assemblea n’hi havia d’Alacant, Paterna, l’Olleria, Bétera, València… Com que no els coneixia tots, no puc afegir més topònims majors… Hom ha parlat de la covid-19, de com els equips de metges i infermers han representat el millor del nostre país, malgrat el govern espanyol i els seus militarots, i com sembla que tots plegats ja han oblidat tan fàcilment l’esforç i la dedicació de tanta gent com s’ha jugat la vida, o l’ha perduda, senzillament. Hem parlat de política, del colp d’estat que va començar el 2017 contra Catalunya i continua ara mateix des de la borbonia, els jutjats, els mitjans espanyols, la gc, i una part del mateix govern espanyol, amb totes les calaveres, policies patriòtiques, clavegueram i xafarranxo de casernes i no sé quants caus de rates més.

Premsa, informació, confinament, sanitat, economia, política, opinadors, periodistes, un debat entre el director i els lectors obert i democràtic, per educar en la independència i en el combat. A veure si els mestres ens espavilem, i deixem de collir cireres per fer-les passar d’arracades.

 

 

 

 

La llibertat, què collons serà?

“N’hi ha dos joves valencians que caminen per un carrer de València

i es troben un home més gran que camina en direcció contrària.

L’home vell els saluda amb el cap, i diu: «Bon dia, xicots. Com està la llibertat, avui?»

Ja sabeu com m’ha agradat de parafrasejar David Foster Wallace, enguany. Ja fa tres cursos que ho faig, des que vaig conèixer l’anècdota a través del professor Nuccio Ordine. Així que per entrenar els joves en la llibertat, contra el feixisme, el símil em valdrà de recurs, entre més coses. Sobretot per despertar les consciències i plantar la desobediència davant el militarisme i la incapacitat del govern espanyol i la seua banda de calaveres. Les calaveres ara pretenen de detenir la mestra Laura Borràs, en canvi d’adjudicar-li, o atribuir-li, unes quantes de les penalitats espanyoles de tot temps: ja sabem com roben els espanyols, a través de les institucions, presidents de govern, menistres, empresaris, jutges… Però com que amb això no en tenen prou, organitzen  contubernis i conxorxen contra qui els pot plantar cara: pensen uns fets, inventen unes proves, adjudiquen un paper a cada calavera i ja tenim ordida la nova representació contra la llibertat. Contra els catalans, els valencians, o qui vulga plantar-los cara.

Supose que, com els peixos de Wallace, els dos joves continuaran caminant sense reparar en la pregunta. Els joves, com els mestres, o com els llauradors, o com una majoria d’homes i dones d’aquest arraval, han sigut adotzenats perquè es pensen en el millor dels mons. La incapacitat espanyola els ha endormit l’esperit, o encara els ha despertat un major aborregament en favor de la violència i l’amenaça, ves a saber pobres, en quin estat els haurà deixat tanta inoculació. Molts s’hi han tornat còmplices en submissió.

Avui tancaré, aquesta introducció dels espanyols contra la llibertat, amb un altre exemple tan habitual que, els peixos, vull dir els joves, no veuen de cap manera: Netflix ha rebut uns milions d’euros per traduir, doblar o subtitular sèries i pel·lícules a l’espanyol. Molts milions a fons perdut del clavegueram espanyol que paguem tots —potser que del pot del robatori, com ça!— en canvi, Netflix, dels milers de films i sèries i programes, només en deixarà veure en espanyol sis o set. La resta, si volen vostés, els hauran de veure en valencià. Això o apagueu la televisió.

—Què, joves, ja heu descobert on és l’errada?

Però els joves encara es demanen què és la llibertat, i si mai vam tenir res a veure amb els drets humans, si aquella institució, l’ONU, cada any presenta unes quantes denúncies contra l’estat espanyol, per feixista i calavera.

El feixisme espanyol que ens va calant

Presos polítics, joves empresonats per al goig dels jutges, cantants, músics, poetes o mestres perseguits, exiliats… I tothom anem fent vida, com si aquest viure feixista que se’ns ha enfeltrit a la pell fóra normal. Un viure normal que tolera el feixisme, en qualsevol dels seus graus o nivells o maneres d’expressió.

Tant se val l’ONU, o els informes d’Amnistia, o les recomanacions d’institucions internacionals, sobre com espanya ataca la democràcia i els drets mínims. Tan se val, perquè espanya, sobretot el govern espanyol, els jutges, i la resta de calaveres, no fan cap cas, ni de lleis internacionals, ni de clams en favor de la dignitat.

Espanya és per damunt del dret internacional. És per damunt de les persones, per damunt dels drets. Todo por la pàtria, aquest clam feixista de la guàrdia civil, ja ho diu tot, des del franquisme més dur, que conserva l’essència del purisme feixista de tottemps, de qualsevol temps de dictadures.

Mentrestant, fem vida normal. Els uns i els altres. Mestres o infermers o metges, o agranadors o polítics, o pares o mares o familiars de qualsevol condició. Fem vida com si no passés res. Res de res. Com si només la mort i les morts de pandèmia ho pogueren cobrir tot, tapar tot, dissimular que el viure espanyol de domini i submissió s’hagués instal·lat per sempre. Sense remei.

El temps, els esports —malgrat que no n’hi ha esports—, les altres notícies, els mitjans afins al corpus feixista ja van fent com si no passés res. Com si la normalitat feixista de conviure amb la repressió, amb l’amenaça, amb les multes, amb el caprici de jutges i militars, estigués per damunt. Espanya ja sembla l’ull de déu i la seua gràcia.

Se’ns ha calat fins i tot una manera d’acceptar que tot allò que passa o ens passa és el que més convé, i ens convé, per la gràcia d’ells. Ves si la cansalà és de pollastre i el nostre ideari era fluix tan prim que ens fa por tossir, no siga que pensen que pensem.

Arribarà el moment que la submissió general ens impedirà de veure què som…

Jo, aleshores, torne a la metàfora dels peixos del David Foster, perquè és boníssima, sobretot per a la ceguesa dels mestres… “Què caram és l’aigua?”

 

POST: “És veritat que, ell, hagué de suïcidar-se, que potser és el que pretén el govern espanyol del psoepodemos… Abans morts que no demòcrates o lliures.”

 

 

Mestres i drets universals (desorientació 21)

Els mestres entrem a les cases dels alumnes. Que és entrar a la casa dels pares. Molts pares se senten amics, o amenaçats. Perquè els mestres són una amenaça, si arriben bel·ligerants amb els exercicis, les obligacions, els deures, tot pensant que els pares s’hi han de dedicar les vint-i-quatre hores. A fer de mestres, a fer pedagogia. Però, i de pares, quan en faran?, si tot el temps fan això i allò, música, matemàtica, lectura… No els queda temps per res. Bé, de lectura n’han de fer sempre. Sense excuses. la lectura és per damunt de totes les coses. Del bé, del mal, de Nietzsche!

I els mestres, què hem vist dins les cases dels nostres alumnes? Què hem vist ací, enllà, en aqueixa casa? Les famílies, una majoria, s’hi han espavilat en l’ordre. Perquè n’hi ha xiquets que ho ensenyen tot, absolutament tot.

—Inseguretat en les famílies?, també. Sort que moltes famílies han acceptat de grat fer de mestres. Quin remei, direu! Sobretot les mares. Com sempre, molts dels pares —traieu les grans excepcions—,van abandonar després del confinament zero… Justificacions, uf, tot s’havia de justificar, tot sense excusa…I els mestres amb titulació vinga a enviar-los obligacions: deures, exercicis, investigacions…—investiga què?, a tot de pares-mestres! Els mestres, que damunt són uns exagerats en posar tants adjectius positius: què bé ho has fet, oh, què bonic, excel· lent…, i dels nyaps ningú no deia res, res de res. Ni els nyaps de l’escola, ni els nyaps dels mestres, ni els nyaps dels pares-mestre… ni dels nyaps dels xiquets… la paraula nyap era prohibida, pobrets, com tothom érem confinats!

Després venien les culpes, els sentiments de culpa de les famílies, si és que en tenien, de temps per pensar en les culpes, de les bíbliques, les del nou testament, les altres més banals… Oh, quina angoixa, mare! O millor, quina angoixa, mestres! O mestres-mare… I els xiquets vinga enviar treballs als correus dels mestres (una majoria, a través dels correus dels pares, que no acabes de saber si el treball és dels xiquets o és dels mestres-mare, o ves a saber si els iaios han tingut res a veure.)

Apareix la depressió dels xiquets, d’una quants, d’un de sol, si ho voleu. També apareix la depressió dels experts, dels que volien fer tornar els xiquets a l’escola, dels que es queixaven de fer de pares-mestres, tothom deia que era a punt de la depressió.

Carme Timoneda, en una sessió d’un màster que ho paga tot, estudiar de mestre i fer de mestre, explica com afecten els canvis als infants. A tots els infants. Perquè cap no s’hi sent segur, en els canvis. Els canvis que són fora del control de les persones, com ara aquest que vivim, els infants i els mestres. I els pares, també els pares-mestre. “La resposta davant la inseguretat dels xiquets serà la resposta de qui tinc al costat”, o el canvi mateix. “En una majoria de casos de xiquets amb depressió, els adults que els acompanyaven no han estat a l’alçada.” Aquesta frase de Carme ja diu molta cosa. Potser que ho hauria de deixar ací.

“Els pares som artistes a sentir-nos culpables, del que passa als fills.” El sentiment de culpa en una societat postcristiana, o beata o feixista.

“Els xiquets tenen recursos per afrontar allò que es trobaran, sempre que tinguen un adult que els done seguretat. Desballesta més un adult nerviós que la situació mateix que has d’afrontar. Quan els xiquets s’hi han sentit desemparats.”

Ja us he dit mai que la mestra Carme Timoneda pagava molt la pena? Menys matemàtica a través de l’escola a casa i més parlar d’això que és l’escola a casa. Vet ací que jo sóc dels mestres que els parle molt de matemàtica, dins el programa l’escola a casa, parle de Hardy com parle de l’hexàgon regular i les seues simetries per apuntar els vents valencians: tramuntana, migjorn, llevant, xaloc… Però sóc dels que parle també molt, de com ha de ser l’escola: l’escola a casa i l’escola a l’escola. Però tampoc no m’han de fer gaire cas. A segons quina edat, a l’escola ja has perdut molt l’autoritat, sobretot l’autoritat moral i pedagògica. Ja ho diu Hardy a l’Apologia: “Un mestre encara pot ser competent als seixanta, però és inútil esperar-ne idees originals.”

Després, ens diu Marta M., des d’Alacant, que hi ha els xiquets que han agafat depressió. Punt. O punt i final. Fins i tot han canviat, aquest xiquets, han canviat els somriures, l’expressió, el caràcter… Marta fa un relat corprenedor però sense dramatismes, va relatant unes quantes experiències… Ací n’hi ha una part important del que diu Tina Vallès. L’article a Vilaweb de Tina Vallès amenaça els mestres o les famílies? O tots dos? O és un clam contra la institució-conselleries? Un article sobre els privilegiats que tenen escola a casa, perquè els pares ho possibiliten, i la timba immensa amb els desapareguts des de març: “Recalco que només sóc una mare, hem quedat que privilegiada, que ha tingut dos mesos i tretze dies per observar de prop l’escola a casa i fixar-se en tots els pedaços que duu cosits de qualsevol manera, en tot el que funciona i tot el que falla. Que al març s’improvisés era comprensible, que dos dies abans del juny es tingui la sensació que se segueix amb el mateix tarannà d’anar apagant focs a mesura que apareixen és inacceptable.”

Si, jo també sóc dels que pensa que el nivell de lectura dels alumnes és directament proporcional al respecte pels drets humans. Que sense els pares no guanyarem en lectura i en democràcia: l’escola no és prou. O no és prou sense els pares. Podria ben bé dir, que no és res sense els pares. I sense els mestres, és clar, però l’escola a casa, sense els pares-mestre seria un altre gran desastre. Però aleshores, els desapareguts de Tina Vallès…

(revisat 1)

Geografia contra el futbol

Núria explica que va llegint un llibre que li agrada molt: “Sara i les golejadores”, però si a tu no t’agrada el futbol! No, però aquest llibre m’agrada molt…

Dona, del futbol de l’època, li dic, a ella i a vuit alumnes que són a la sessió, despús-ahir vaig veure a la tv un partit històric, Corea del Nord contra Portugal, amb un autèntic heroi,  Eusebio, que jugava amb l’equip de Portugal…, per cert, els demane, ja sabeu on és Portugal? No?, les cares dels xiquets són un altre poema contra el futbol: anem a pams, teniu un minut per dibuixar al quadern el mapa del País Valencià (això jo ho havíem entrenat abans de l’enclaustrament d’alarma, els demane que hi situen on són confinats cadascú: València, Picanya, Torrent, Paiporta, Manises, Setaigües… I els pregunte si saben dir cada comarca del poble o terme on són: al nord?, al sud?, a migdia?, i la mar, quina mar tenim a la vora, com la resposta és fàcil, aleshores els explique que som a la costa oest del Mediterrani, i que allò de Llevant (el levante feixista de sempre) és un invent d’espanya per no pagar-nos allò que ens deu, mentre va robant-nos cada dia més (mestres, a aquestes alçades encara enganyeu els vostres alumnes?). Aleshores, sí, els demane que situen Portugal i Galícia, perquè el pare d’un alumne és d’alla. Doncs ves que en aquell partit en blanc i negre del mundial del 66, Eusebio va marcar quatre gols, per salvar l’equip portugués d’una derrota segura: als vint minuts perdien 3-0 contra uns coreans joves i ràpids com a bales; el porter coreà tenia divuit anys, era prim i fibrat i duia les mans i els genolls a l’aire, com els porters de veritat i no com aquests d’ara que van disfressats de madelmans.

Sabeu d’on era Eusebio? No, no era de Portugal, hi vivia, és cert, però havia nascut a Moçambic. Què? Teniu un minut per cercar una bola del món amb els mapes més universals, va. Cerqueu Moçambic. O millor, de primer trobeu unes quants illes: Mallorca, Menorca, Eivissa, Hawai, Xapó, Madagascar, aquesta!, n’hi ha una pel·lícula de dibuixos, a força de sentir-nos mestres ben clàssics, ensenyem les boles del món, algunes amb llum, i avance que en la propera sessió jugarem a aprendre geografia, però de la bona, res de beure’ns l’aigua d’un poal o acceptar de grat tanta imposició de currículum i tota la merda aquella que ens volen fer creure des d’espanya.

Per cert, ara que dic currículum, per als valencians, l’Eusebio més important és el de Riola, que tenia un rest ben elegant al trinquet. Jo el vaig veure jugar a Bétera, quan ja era més gran i Genovés començava a pegar per totes bandes, que la pilota trencava contra l’escala, contra la muralla, per dalt corda, i Eusebio s’exclamava: però aquest què vol?, si només venim a jugar a pilota i passar la vesprada! El meu sogre em deia que tenia unes fanecades de taronja ben bona, ell, que no s’havia gastat mai un duro, que no esp pagava ni l’aigua, perquè era molt estalviador… Era ben elegant, és veritat, i després d’una gran partida diries que anava amb el cabell pentinat, blanc com la calç… Però jo era molt jove i potser que m’ho invente.

Per cert, els demane als xiquets per resituar l’aprenentatge, per acabar aquesta sessió sobre història, futbol, geografia i identitat: què sabem de corea? Com és que n’hi ha dues corees?, és possible, això? Podria haver-hi, per exemple, dos País Valencià i no acabar bojos? Com faria cadascú la paella? Una de garrafó i l’altra de garrofí? O aleshores espanya encara ens robaria el doble? I si en realitat els que ens passa?

I l’última pregunta per a l’examen, abans no ens desviem de la filosofia d’aprendre: si a la tv el futbol era en blanc i negre, com era en directe, per als espectadors que eren a Liverpool aquell any?

To be or not to be: toca Hamlet, mestres!

De sobte, en una de les sessions online, descobrim que els xiquets no lligen en anglés, de natural: —xa!, m’exclame. Com és astò?

Quin drama! Quin descosit! Quin horror d’escola, que els dic, i m’enfade com feia molt i molt que no ho feia. M’agafa com una torbació lingüística, gairebé  plurilingüe, i no trobe cap altra proposta d’esmena que enviar-los un dels majors drames de  la història: Hamlet! No em quede curt si us dic que fins ací encara no havia tancat ni mitja ferida per les llengües, ves si era tan profunda la descoberta: quatre anys d’anglés i encara no llegiu teatre en anglés, on s’és vist, moniatos?

Així que els envie els deu primers versos del monòleg més conegut del teatre i els enllaços de tres homes que l’interpreten suficientment bé com per sentir-nos satisfets. Trie Laurence Olivier, Richard Burton i Kenet Branan.

To be or not to be, that is the question:

Whether ‘tis nobler in the mind, to suffer

the slings and arrows of outrageous Fortune

Or, to take arms, against a sea of troubles

and, by opposing, end them? To die, to sleep—

no more—, and by a sleep to say we end

the heart-ache, and the thousand natural shocks,

That flesh is heir to. ‘Tis a consummation

Devoutly to be wished. To die, to sleep;

To sleep, perchance to dream: ay, there’s the rub…

Els envie també una barreja de traducció-adaptació Oliva-Sellés, al costat de l’original. els demane que, sense pressa, però sense perdre el temps em reciten Hamlet, i m’envien enregistrades les proves i provatures. Caic de cul, literalment, perquè n’hi ha coses que no provem de fer, als xiquets, si només el fem ballar entre ximpleries i adaptacions com si no estigueren regats del tot. Ara que jo els havia avisat: “He enllaçat tres vídeos de tres lectors professionals que lligen brutalment bé. Mira-te’ls despaiet. Mira com respiren, com actuen, com miren… Com dramatitzen la ficció… És un text, el monòleg, d’un home molt enfadat amb la vida. Acaba de perdre el pare i sap que l’han assassinat (és una obra de teatre. És ficció, xa], l’autor és l’escriptor anglés W. Shakespeare. Ves lentament, marcant molt cada paraula, sense córrer, respira cada síl·laba, cada idea, para doblement en les pauses.

I a la vesprada, enlloc de dir ximpleries des del balcó, deixa mocats els veïns, llegeix-los Hamlet i no espereu res en canvi.

—Mestre —em diu un dels alumnes dilluns—, ma mare va mirar el primer vídeo, aquell home que es treu un punyal i se’l posa al pit, i ha parat el vídeo i no m’ha deixat veure’l, i jo que li dic, que és una ficció, mare! (m’ho diu online i em diu que li ho repeteix a la mare). No m’ha deixat veure’l, que no.

Però tots els alumnes de la sessió, sense excepció, volen recitar Hamlet en anglés, i n’hi ha que ho fan com uns actors anglesos dels principals, xa. I n’hi ha que ho volen repetir i repetir… Sort que el drama era una ficció, només això.

—Mestres, a veure si els considerem europeus de primera, els xiquets!

[a demanda de l’amic Josep Blesa, els enllaços dels tres mestres Hamletians!
El monòleg “Ser o no ser” en la versió de Laurence Olivier de “Hamlet” de l’any 1948. Una versió cinematogràfica de l’obra de Shakespeare dirigida pel mateix Olivier. Els subtítols, en català, corresponen a la traducció de Salvador Oliva.

el monòleg “Ser o no ser” en la versió de Richard Burton de “Hamlet” de l’any 1964. Una versió cinematogràfica de l’obra de Shakespeare dirigida per John Gielgud.

el monòleg “Ser o no ser” en la versió de Kenneth Branagh de “Hamlet” de l’any 1996. Una versió cinematogràfica de l’obra de Shakespeare dirigida pel mateix Branagh.