“Causar-se” de l’escola

Porte dos dies sencers movent mobles amunt i avall, a la classe, llençant papers, carpetes velles, materials que tindran més de vint o trenta anys, fitxes fetes a mà, fulls esgrogueïts…, au, va torna a moure aquell moble d’ací i d’allà. Sort que els xiquets m’han ajudat, xa, i tant que volien fer, i tothom em demanava com podia col·laborar, bé, tothom tampoc, n’hi havia que ho mirava de gairó, com dient-me, si no em mires, mestre, si no m’ho demanes…, però n’hi ha que no han parat un minut. Ara entrava un mestre, què fas?, t’has tornat boig?, no, no, és que he llegit en un llibre que els finlandesos„, però que no estàs bé, tu?, sí, però, mira, afig el visitant que no farà de mestre-turista sinó que voldrà intervenir, podries posar aquest moble enllà, perquè ajudarà a córrer més l’aire, o farà aquell ambient que pretens… Després en vindrà un altre, un altre mestre que veurà una altra cosa, i em demanarà si no canviaré això, i un altre no dirà res, directament canviarà el moble de lloc; ara vinc ara torne, canvia això, puja ací, ves aquell prestage allà seria millor, i els xiquets avui ja regiraven tant com havíem tirat i ho recollien per a casa, però què feu?, no, no, això no ho podeu traure una altra vegada, tant com m’ha costat de decidir, al fem de nou, a la caixa del paper reciclat, i després que tornava d’un viatge s’hi havien amagat de nou al calaix les carpetes recuparades; n’hi havia un moment que ningú no podia treballar: Sofia reia dels munts de carpetes i papers que tenia davant els morros, que no podia veure qui tenia al davant, i gairebé ningú no podia treballar amb normalitat, amb aquell desori, que semblava que havia passat una mànega de vent. Avui, que era el segon dia de la mudança, la cosa sembla més clara, va guanyant, sens dubte, i una cua de xiquets que em demanava què féiem amb les carpetes, amb aquelles llibres, amb els carpesans, amb els llibres de text que sobraven, on deixem els còmics, i les pintures, i els blocs de dibuix, oh, sí que n’hi havia assumpte. Segon dia d’organització, o de desordre, i els peus podria ficar-los a remull en aigua amb sal, ho he pensat de pujar una ferrà o un cosi, però després m’he demanat si entendrien la metàfora, massa bíblica o rural, potser. He preferit de pujar unes taronges i celebrar-ho: una commemoració ben valenciana. N’hi ha que se n’ha fotudes quatre o cincs: xe, que rebentaràs com sangonereta! Si ja tinc ganes d’escriure; malgrat que encara n’hi ha feina per envant i espais sense resoldre, l’horitzó pinta bé o, almenys, pinta diferent. Una mare m’envia per wassap la conversa amb el fill: xa, com ha anat avui l’escola?, bé. I a classe? A classe, mare, crec que no n’hi ha res que siga al lloc.

Però demà matí els sorprendré, els xiquets, per compensar-los dos dies de mareig. Potser que caiguen de cul, amb la sorpresa que els he preparat. A més de les taronges els pujaré una altra cosa.

*Sobre l’aforisme fusterià del títol de l’apuntament, és perquè tinc damunt la taula dels llibres nous Aforismes, de Joan Fuster, que ha editat Bromera, amb introducció i propostes didàctiques d’Isidre Crespo. Per a gaudir-lo a glops curts.

Valencians, el nostre país serà independent o no serà (1)

Hom podria pensar que espanya farà un pas al costat, que despertarà del malson que va construint, contra la democràcia; que dirà prou. Home, tota sencera, espanya?, tot l’estat, potser que no, que no farà un pas al costat, això és, que no acceptarà la democràcia com qui demostra seny, civilització, dignitat. No. Un pas al costat perquè els ciutadans siguen qui tenen el poder —el poble, uiii, quina por—, fóra com demanar massa intel·ligència. Massa. I sobretot, fóra deixar de tenir molts privilegis, unes quantes famílies de creminals.

D’entre els regals de reis, el llibre quadern que ha editat 3i4 sobre “el dret d’autodeterminació de les nacions” un dels treballs de Lenin, sembla que siga un document envellit, d’un altre segle, però és nou i gairebé innovador, per a una gran part dels habitants de l’estat espanyol, que, sens dubte, haurien de llegir més. El nostre índex lector no és de tirar coets. I ja ho deia aquell president americà, que l’índex lector és directament proporcional al nivell de democràcia. En canvi, l’índex de telefem també és proporcional a l’índex d’ignorància i submissió política.

Segons el curador d’aquest llibre petit, breu, però dens, Pelai Pagès, per a Lenin l’autodeterminació dels pobles era un dret democràtic. Negar la llibertat d’autodeterminació era defensar els privilegis de la nació dominant, dels mètodes policials, en detriment dels mètodes democràtics. Uii, això sembla escrit a posta per a nosaltres —els valencians.

Segons Lenin, res no endarrerix més el desenvolupament com la injustícia i el menyspreu nacional. I què fa espanya, amb els valencians?, com justifica les retallades del pressupost, l’arbitrarietat amb la quals ens tracta?, per què ens castiga fiscalment, expressament als valencians?, per què ataca la nostra escola?, per què vol carregar-se la nostra sanitat?, qui és el govern espanyol per convertir-se en enemic de ningú?, potser no ens considera d’ells?, no som els mateixos? Aaahh.

—Què vol dir autodeterminació de les nacions?, doncs implica la separació política d’aquests nacions d’òrgans nacionals aliens (jo afegiria poc amistosos i que et tracten malament), i la formació d’un estat nacional independent. I no passa res més, però res de res. Continues vivint, treballant per viure, passejant, llegint, estimant els teus, anant de vacances, fins i tot menjant-te la paella els diumenges. Els tarongers continuaran fent taronges, la cooperativa de Bétera no acabarà de despegar, el metro a Bétera tindrà via única, malgrat que pagarem el bitllet més car, i en general tot continuarà si fa no fa, però… tindrem la llibertat de decidir què farem. Perquè en tenim dret, valencians.

 

 

 

Sort que no en sabem de lleis!

Que no n’hi ha delicte, xa!  

«I és que, com afirmàvem en la contribució anterior i ara reiterem, ni hi ha delicte de rebel·lió (i alguns dels arguments aportats –i d’altres que ara han de quedar fora de consideració– servirien igualment per a impugnar la presència de sedició), ni els òrgans jurisdiccionals que l’instrueixen –ni el Tribunal Suprem ni l’Audiència Nacional– no en són competents, ni la mesura cautelar de presó provisional, que encara es manté per a quatre de les persones encausades, no està justificada. Aquí l’única rebel·lió és la que protagonitza el braç judicial de l’A por ellos: una rebel·lió contra els principis inspiradors del dret penal modern i la idea mateixa d’estat de dret.»

Antoni Llabrés Fuster i Javier Mira Benavent, professors titulars de dret penal de la Universitat de València.

 

Com que no en sabíem d’economia —la suposició potser que siga errònia— els diversos governs espanyols i els seus ministrots de la dictadura ençà, ens han enganyat permanentment. Ens van agafar per faves, per idiotes, i ens van vendre els rucs de cinc i de sis potes. Ens van robar, tots sense excepció, els diners públics, els recursos públics, les reserves, les empreses públiques… En canvi de pagar-nos sous de misèria, serveis de tercera, embolicats amb missatges de benestar i dels grans canvis que es produïen en l’estat, segons que anunciaven els mitjans espanyols públic i privats, tots sense excepció, de com teníem la vida regalada, una majoria de ciutadans de l’estat.

Una mentida, tot plegat.

Els últims quaranta anys, espanya s’ha gastat i ha llançat els diners perquè no eren seus. Els devem. En canvi que uns quants milers d’idiotes del pp i del psoe s’hagen enriquit, amb cotxes, cases, joies, accions de banc i xalets de luxe. Els fills i els néts sí que viuran, dels diners robats. Ah, quants refillsdeputa!

Si fa no fa, ara passa amb la justícia, amb el dret, amb aquelles lleis antigues, franquistes, i les altres. En quaranta anys, els menistrots de justícia, i els governs d’espanaya, tampoc no han fet net. I el comú del poble en sabem poc, de lleis, de dret penal, de drets dels ciutadans. Som ignorants i ens enganyen. Poster sabem que n’hi ha drets universals, una declaració que espanya ha trigat a aprovar molt, però quegha trigat ben poc a no respectar. Ara que en sabem d’economia, i que sabem com ens han enganyat, ara el tema és el dret, la llei, les lleis, i d’això n’anem peix. Per això aquells tribunals espanyols, audiència, suprem o constitucional, ens enganyen. Interpreten com volen, fan i desfan per damunt la llei, per damunt la lògica, segons qui jutgen, segons què, perquè els passa pels ous i per la figa, segons el jutge.

Per això és important llegir els homes que en saben, aquest article que ara recomanem. Aquell article que ja van fer aquest equip, aquell altre de més de cent juristes que pelaven els tribunals i la seua mala jeia.

Resum. Desobediència. No reconeixem aquests jutges espanyols per la indecència democràtica, per molt que ens puguen tancar. No els reconeixem perquè han perdut l’autoritat moral. Tenen els colps, la vara i la pistola. Res més. No tenen raó, ni dignitat, perquè ens governa la indecència judicial. Els criminals són ací, ara, dins aquelles cases de la balança cega, o mig cega, vestits amb aquelles capes, els homenots. I nosaltres només podem estudiar mentre vivim la indefensió. Desobediència, sinyors. Fins que aconseguim independitzar-nos.

Espanya pot educar-se?

Potser que l’estructura de la pregunta no siga correcta, en valencià. Fóra millor preguntar-nos si, una majoria d’espanyols, poden educar-se, que ja podem comptar que n’hi haurà que diran que no, de partença. Com dirien també molts valencians, no caigueu de la figuera, ara. Que ja els va bé la vida com supose que els aniria bé en època de l’home primitiu. Fóra possible, doncs, que una majoria d’espanyols volgués educar-se?, utilitze el verb educar en el sentit més amplot —ja sé que els espanyols poden aprendre espanyol, matemàtica, geografia, ciència, coneixements, continguts i àrees del coneixement en general, però educar-se en el sentit filosòfic, moral, ho veieu possible? Perquè si la resposta és negativa, potser que tindrem més feina que no pensem, i allà enllà un problema convertit en una paradoxa. Un problema té solució, però una paradoxa em tem que no té ni anses per agafar-nos.

Espanya té un conflicte amb la seua perifèria. Amb tota sense excepció. Amb una part més que no amb una altra, però amunt o avall, n’hi ha cultiu de conflicte, lleu o gravíssim a tot arreu. Catalunya, València, les Illes, Euskadi…  Això és, espanya té un problema d’emocions que fa centenars d’anys que no ha resolt. La professora Carme Timoneda diu que una resolució eficaç d’un conflicte és una oportunitat d’or per educar les emocions. Amb el conflicte amb Catalunya, Espanya envia repressió, colps, amenaces, restriccions econòmiques… Això és, que no té cap intenció de resoldre el conflicte. Imagineu una escena de pati a l’escola, afigureu-vos que per resoldre un conflicte entre dos xiquets, l’un atonyinés l’altre, l’insultés, l’amenacés, cada dia, a qualsevol hora… I encara la mestra digués que li passa poc, per rar o baixet, o simpatitzant dels altres xiquets sense excepció.
Espanya amenaça amb l’exèrcit també, o amb la GC. Ahir un coronel condemnat per tortures —un demòcrata de tota la vida de la GC—amenaçava d’anar porta a porta a demanar qui caram era ningú per plantar-los cara, a ells, la força verda de l’estat. La força verda de l’estat atresora la famosa frase “tot per aquella pàtria”. I per la nostra?, i per la dels altres?

“Què és el que porta a desenvolupar conductes com ara crits, i fins i tot colps vers l’altra persona” es demana la professora Timoneda en el seu llibre Eduquem-nos per educar, i continua dient-se: «De fet, és el que segurament ens sobta de moltes situacions que es poden donar a la nostra vida quotidiana quan ens preguntem com és que una persona porta a l’extrem conductes agressives o violentes quan sorgeix un conflicte i també com és que no és capaç de frenar-les fins i tot davant l’evidència del fet que hi haja una altra persona que no es puga defensar…», si no és democràticament.

Espanya, aquesta via de violència i agressió, d’amenaça i de càstig, és l’única cosa apressa amb tres mil anys de civilització?

 

TIMONEDA, Carme (2017): Eduquem-nos per educar, una guia per a l’educació emocional dels docents. Fundació Carme Videl Xifre de Neuropsicopedagogia, Girona

 

matemàtica: Manel farà de conductor de metro

Sóc Manel, conductor de metro. Hi ha un pedal a la cabina de la màquina que cal prémer cada 17 segons. Si el metro de la Línia 1 fa el recorregut Picanya-Bétera en 40 minuts, quantes vegades hauré de prémer el pedal? Quantes parades n’hi ha de Paiporta a Bétera?

La línia 1 Bétera-Torrent, té aquestes parades al llarg del recorregut: Torrent, Picanya, Paiporta, ValènciaSud, Sant Isidre, Safranar, Patraix, Jesús, Pl. espanya, Àngel Guimerà, Túria, Campanar, Beniferri, Empalme, Burjassot, Burjassot-Godella, Godella, Rocafort, Massarrojos, Montcada, Seminari, Masies, baixador HortaVella, Bétera.

Vaig demanar a pares i alumnes que pensaren uns quants problemes de matemàtica, els enviaren a la classe i faríem un quadern per anar fent durant el segon trimestre. Avui hem provat de resoldre el primer problema plegats, en equip, individualment, i se’ns ha passat la vesprada volant. A la classe tenim un futur enginyer de trens, un futur geògraf, almenys tenen bona afecció, que han tret ràpidament un mapa i el nom de les estacions. Els primers càlculs no eren gaire bons, malgrat que Laia anava paral·lela a una bona solució (en cada minut, Manel prem tres vegades el pedal, però em sobren 9 segons…) En sobren, de segons? Ací faltava alguna cosa, si sobren nou segons en cada minut (un apunta que no, que els segons passen al segon minut…), i al segon seixanta-vuit ja torna a prémer el pedal, Manel… Després Gerard ha apuntat com resoldre la part dels 9 segons que sobren en cada minut…, nou per quaranta, i…

Però, els demane, s’ha de prémer el pedal si el metro s’atura en cada estació… ja sabeu quant de temps dels 40 minuts del recorregut el metro és en moviment, podem fer un càlcul aproximat del temps que el metro s’atura en una parada. Ho representem. Aleshores fem que el metro arriba a l’andana, para del tot, les portes s’obrin, baixa gent, comptem, en puja, quanta?, quant de temps?, 24 segons! criden ràpidament. Vint-i-quatre segons a cada parada pel total de parades, quants minuts s’està quiet un metro en tot aquest trajecte?

Ep, ho veieu si la matemàtica és interessant? En aquell moment em mire algunes cares… Hi ets o has desconnectat? He desconnectat, mestre, ho sent! Xaaa! N’hi ha que tenen un plàstic transparent a la cara, fent baf i dibuixos, un altre va comptant les estacions —les havíem escrit a la pissarra, arriben tres alumnes extraviats en un treball sobre l’Horta, eren a l’aula d’informàtica i provaven de recuperar la informació d’un treball que s’havia gelat. Quin fred, avui! I vosaltres, ja sabeu quant de temps està aturat el metro, de Bétera a Picanya?

Potser que demà ja tindrem la solució… I més goig per la matemàtica, i pels transports públics. Per cert, sabíeu que la línia 1 Bétera-Torrent-Bétera és de color groc? Groc, uiii!