Hores de molta intensitat

Feia un any que preparàvem el concert d’avui al palau de la música de València. Un concert escolar a benefici de l’ONG Talha Xirivella que treballa per la llibertat del Sàhara, amb campanyes solidàries en favor dels refugiats, envia aliments als camps d’Algèria, fa l’acollida d’estiu dels xiquets, fa la difusió perquè al remat puga celebrar-se el referèndum que tanque d’una vegada el conflicte… Res no preveia, aleshores, els dies que vivim contra la llibertat, ací mateix. Oimés després dels empresonaments de divendres i, avui, unes hores abans del concert, la detenció del Molt Honorable president Carles Puigdemont, destituït pel govern d’espanya contra la decisió democràtica dels catalans, que el van votar majoritàriament.

Entre més clams, cançons, discursos o lemes, les paraules d’un representant del Front Polisari, la intervenció de Vicent Torrent i Manolo Miralles en la cançó-himne “Tio Canya”, de Xavi Sarrià per acompanyar “Seguirem”, s’hi han escoltat els crits entre el públic de “llibertat presos polítics”. Un clam de llibertat que ha vestit el palau a través de la música, l’escola i el compromís social. Una bona part del programa que cantaven els xiquets feia un recorregut per cançons que han sigut una part de la història dels pares i de la mateixa escola.

Després que hem acabat, hem llegit a través de les xarxes el directe de les mobilitzacions a Catalunya i a Europa. Fins i tot a Alemanya n’hi ha hagut que han manifestat el disgust que s’empara en aquesta detenció política d’un home que es un símbol i pot representar la primera pedra d’una Europa que és i ha d’ésser diferent. A primera fila del públic del concert d’aquesta nit, l’home que en representava el Polisari a València, es veia aquest moment nostre amb paciència i calma. Fa molts anys que lluiten per la llibertat oblidats de tots i de tothom. O gairebé de tothom. Perquè n’hi ha que no perd mai el fil d’allò que és important, fins i tot a l’escola.

Vivim hores intenses, cabdals per al nostre futur.

Concert per la llibertat

Avui tenim concert escolar en favor de la llibertat del poble Saharauí. Ara mateix, amb l’allau judicial de l’estat espanyol contra la llibertat de Catalunya, contra el seu parlament, contra els representants elegits democràticament en unes eleccions convocades pel mateix govern espanyol, el concert té una funció doble, o vulguen no. Fer visible la lluita dels pobles per la seua llibertat (Sàhara, Catalunya, Euskadi, València…), una lluita que, des dels anys seixanta ençà, semblava comuna de tots els pobles de l’estat espanyol, malgrat les amenaces, les males arts, i la indecència política dels qui viuen emparats en la filosofia de vida franquista.

L’educació no pot arrugar-se, ni amagar el cap sota l’ala, davant un atac tan descarat als drets universals. Fóra com renunciar als drets conquerits per anys i anys de lluita: equitat, igualtat, democràcia, pluralitat, respecte, honestedat… Què ensenya l’escola sinó que la llibertat és el dret i el bé més preuat, més important de l’ésser?, en canvi que també és el més assetjat i pel qual més gent ha patit. Avui cantarem pels pobles, per la llibertat i la democràcia, a València. Qui podia manifestar-se en contra de respectar els drets universals, entre més la democràcia?

 

 

Sàhara lliure

Diumenge farem un concert al palau de la música de València en favor de poble Sahrauí. És un concert escolar, dels cors d’alumnes i de pares, i la intervenció del taller de teatre, una simulació entre dos xiquets de cultures distintes que fan vida a l’escola. L’ONG Talha farà de mediadora de l’ajut. Hi intervindrà també un representant del Front Polisari, per agrair aquesta col·laboració en favor del seu poble.

El projecte fa setmanes que el treballem a l’escola, d’infantil a secundària, murals, tallers, xerrades, projectes d’investigació, eixides, exposicions, documentals, història, tot plegat ajuda a construir el pensament crític dels xiquets, dels joves i dels mestres. En favor de la col·laboració, la consciència, l’ètica i la solidaritat entre pobles. De les dades que hem llegit a la xarxa, la mobilització involuntària de grans gernacions de població s’ha convertit en un dels problemes més greus del segle XXI. No ve d’ara, aquest moviment migratori, produït pels conflictes, la corrupció, el crim, l’abús, o el caprici dels senyors de les armes, de la guerra i de les grans empreses que mouen el capital de veritat, en canvi de tenir atemorida una part important de la població. Si les dades de 2015 parlen de més de 65 milions d’homes i dones desplaçats del seu lloc d’origen o lloc de vida habitual, ara mateix passa de vuitanta-noranta milions, si no ens quedem curts. Molts viuen en condicions infrahumanes, en camps de refugiats precaris, de l’ajut humanitari, quan arriba, de l’amenaça constant i d’un horitzó d’esperança zero.

No hem comptat ací els morts, assassinats i desapareguts. Ni hem parlat encara dels murs de vergonya, ni de les promeses d’acollida incomplertes. Amb els xiquets, sí, que ho hem parlat. Que vagen fent memòria, i carpeta de dades pròpia de com va el món real en el qual hauran de créixer i aprendre a conviure.

Hem venut un miler d’entrades, aproximadament (n’hi haurà a la venda diumenge al mateix palau), i nosaltres gaudirem del concert i de mostrar-nos solidaris. Després tornarem a casa i farem vida normal, com milers de valencians, en saber-nos que hem col·laborat a comunicar què passa en un racó del món on, casualitats, s’esperen per fer un referèndum promés per l’ONU fa anys i panys. Un referèndum per decidir la llibertat.

N’hi ha més motius per a la solidaritat, des de l’escola: els murs de la vergonya, l’assalt a Afrín, la mala memòria de quan nosaltres també vam ser migrants, la mala consciència europea, la por a la llibertat, l’amenaça d’espanya contra els pobles lliures, i encara no saber destriar què fem davant allò que sembla important, és important o no pesa ni un pet dins el curriculum escolar oficial.

Us animeu a venir?

 

 

 

L’escola de vins “Joan C. Martín”

Aquesta setmana comença el Curs Superior de coneixement vitivinícola de l’escola que dirigeix Joan C. Martín. Joan C. Martín és un home de vins, un erudit, un il·lustrat gosaria de dir. Em demana que explique la seua escola, que fa més de trenta anys que forma gent en favor d’entendre el vi, el territori, la vinya i els valencians. Escriu llibres, fa conferències, és un lector d’una memòria prodigiosa i té una història sorprenent. . El títol del curs té l’objectiu d’orientar els futurs Màsters Tastavins a València. Si en voleu tenir una informació completa i didàctica del contingut del curs us podeu adreçar a aulavinicola@hotmail.com o directament al mòbil 696351407. Hi participen professors de diverses universitats, enòlegs, enginyers, caps de DO, cellerers, a més de professors internacionals. Un luxe, si tens el temps i el goig d’aprendre i admirar-te.

Segons que ens diu el seu mestre director, aquesta és l’escola de vins no oficial més antiga de la península. D’entre les trenta-tres sessions presencials del curs, n’hi ha classes teòriques, molt de tast (es tastaran més de 190 vins d’arreu del món), pràctiques en vinya, visita a cellers, i una formació cultural i geogràfica del país exquisida.

l’Aula vinícola potser que siga el pas previ a tenir una escola oficial del vi, independent culta i compromesa amb el territori.

 

 

 

“Viatge a la saviesa del desert”

Hem presentat en un claustre a l’escola el projecte Solidaritat amb el Sàhara, lligat als refugiats, els camps de Tindouf, el desert, la solidaritat. Però també a altres situacions de refugiats més antigues fins i tot. El 25 de març farem un concert solidari en favor de l’ONG Talha, amb seu a Xirivella (l’Horta Sud). El concert serà al palau de la música de València. Hi participaran els cors de l’escola i el taller de teatre. Si voleu venir a col·laborar, encara n’hi ha entrades a la venda.

Per continuar el projecte, he llegit a classe el primer capítol de “Viatge a la saviesa del desert” d’Ahmed Mulay Alí Hamadi, pare de la Sénia Mulayali, i ambaixador del seu país a Mèxic. El llibre obri amb una dedicatòria, de la qual agafe un fragment: “al meu poble en la seua llarga lluita per la llibertat. A tothom, en qualsevol racó de món que és en aquesta lluita.” En aquest primer capítol, l’inici, «l’Alí i la seua família», n’hi ha detalls del que voldrem treballar a classe, a quart de primària. La descripció d’uns barris a l’Aaiun, capital de la República Àrab Sahrauí democràtica, capital també de la tolerància, en una altra època. L’Ahmed explica com el govern espanyol, que havia colonitzat el seu país, va edificar i repartir un grapat de cases entre els sahrauís per atreure’ls al sedentarisme i controlar-los més si cabia, en allunyar-los del desert, dels camells, de les haimes, dels estels i, sobretot —diu ell—, de la seua afecció a la llibertat. Una llibertat que desconeixia de fronteres, de documents anomenats passaports o cartes d’identitat per moure-s’hi.

A la perifèria, explica l’Ahmed, hi ha el barri de Zemla, o Casa de Pedra, que es construí arbitràriament sense permís de les autoritats colonials, amb pedres, fang i ciment. Diu que, amb el temps, es van convertir en la cova de les idees de llibertat i lluita contra el colonialisme. «Tot passejant per aquells carrers, mercats populars, cases de mil maneres diferents, es podia veure, oldre, sentir la febrada nacionalista, que en cada poble embarca cap a la porta de la dignitat perduda en el passat, davant les tropes invasores.»

És ací on viu Alí, un xicot de dotze anys que estudia a l’escola Saguia Hamra, a 40 minuts de casa caminant. Alí també estudiava el Corà, per això es llevava a les sis del matí cada dia, per aprendre la Sura escrita en un louh. Abans de venir a la ciutat, la família d’Alí eren nòmades, perseguidors dels núvols en cerca aigua i herba fresca per al ramat. Eren part dels “fills dels núvols”, que en deien en una altra època. Gent que tenia una noció del temps ben diferent. S’estimen la poesia i la conversa (meditada i curosa). Són de pensar molt i de dir poc, segons que els afecta el desert. Un parlar que de vegades s’expressa en cants, poesia entre els ramats, o en una ruta amb camell de distàncies pacients. L’hospitalitat és una altra qualitat important: “el convidat que porta més convidats és més estimat que no si ve sol.” Encara no divisen un genet que s’aproxima dalt d’un camell que tota la família es mobilitza a preparar el té, avivar el foc, fer lloc a l’hoste que arriba: un esdeveniment. No coneixen la mentida, acaba Ahmed, la paraula ho és tot en el món, més que tot, fins al punt d’una màxima forastera que diu que agafar la paraula d’un sahrauí és millor que fer-lo signar res.

—Salamu aleikum!

 

 

Els metges, que no s’hauran pensat que som idiotes!

A les Illes, com a València, o al mateix parlament de catalunya, n’hi ha que pensa que ens aguantarem de tot, que ho aguantarem tot, que ens deixarem entabanar, enganyar, vestir o mastegar. Els metges reclamen de no saber llengües. Ves si la sanitat, o la medicina que ens pensàvem que era cosa de gent llesta, aplega inútils, com l’arrimadas, m.rajoy, o exemplars pitjors. La llengua és la pàtria, sinyors de la sanitat, la pàtria de molts valencians, illencs i catalans, i sense, no ens volem ni curar, ni perdonar, i menys encara tractar per rucs o de rucs. Així que si vostés es creuen reis, cigrons o borbons, de mamons no passen, ja poden pleitejar o badar, cagar o punxar, llepar o ferir, perquè uns quants milions d’aquests països que en diuen catalans, no només en farem ús de la llengua a casa i a l’hospital, sinó que els reclamarem de saber-ne, de respectar-nos, d’atendre’ns com ens mereixem. I ja tenen sort que durant anys havíem afluixat en excés, per aquella diglòssia que ens van imposar els refillets d’espanya que t’escanya, et roba i t’escalda. Ni jutges ni fiscals, ni bonyigos ni pardals, no ens faran retrocedir, ara, que ja sabem el paper que tenim i el poder que exercim. A cagar a la via, sinyors, que vol dir, convidar-los a prendre pes vent. O comencen a estudiar, que de trompellots ja n’han fet prou.

Bon aire tinguen a la meseta, docs.

El saber és una conquesta difícil

“Aniria bé, que la filosofia fos una cosa de tal mena que només amb el contacte dels uns amb els altres passés del més ple al més buit de nosaltres, com l’aigua en les copes que, per un bri de llana, passa de la més plena a la més buida.” Plató (427-347 a.C.)

“El mestre veritable, amb l’admiració que suscita, pot estimular el deixeble a emprendre l’aventura del coneixement. Una aventura que —al contrari del que ens volen fer creure certes pedagogies hedonistes que han destruït l’escola i la universitat— pressuposa sempre un esforç necessari que ningú no pot realitzar en lloc nostre. El saber no és un do, sinó una conquesta difícil.” Nuccio Ordine (2018)

Dos experiments destinats a alumnes de nou anys, màxim deu.

Experiment 1: posa dues copes, l’una amb aigua, comunicades per un fil de llana. Després d’una hora, anota allò que hauràs observat. I si el fil en comptes de llana fos d’empalomar?, o de lligar llonganisses?, i si fos un fil de llum? Has tingut en compte de no tenir les copes a la mateixa alçada?

Experiment2: seu algú de casa al teu costat, al sofà. Lligueu-vos un fil de llana al cap dels dos, com si estiguésseu comunicats, i espereu-vos trenta minuts. Què haurà passat? us haureu dit res?, heu rigut?, us heu neguitejat?, heu aguantat els trenta minuts comunicats pel fil de llana?, cap a on haurà viatjat-traspassat el coneixement?

Post-apuntament: entre el govern d’Espanya i el govern de la República catalana, podríem fer el segon experiment?, cap a on rodaria el coneixement?

[…]

Com ens deixem envair pel 155

El 155 que tothom portem dins, tret d’excepcions valentes i coratjoses. Voluntàriament i involuntària. La censura en una exposició d’art. La mentida constant als mitjans espanyols. La manipulació a les televisions. L’acomiadament de periodistes. El setge a les revistes d’humor. El silenci imposat en premis de cinema. L’acaçament a polítics. L’amenaça pública (i púbica) del govern espanyol cada dia. L’amenaça corrupta de la justícia espanyola. L’amenaça de la guàrdia civil. La impunitat de les xarxes si són del caire dreta-dreta…

Tothom ens hem incorporat un xip d’alerta: això, no. Ara, no toca. Compte que vindrà el gos! I el gos pollós va fent, arribe o no. Què en fa de feina, caguen la pena! Ahir vaig viure això a Aldaia. Després de presentar-lo en un valencià pulcre i ajustat, el psicòleg Jaume Funes va decidir d’adreçar-se a un auditori de dos-centes persones en espanyol. Va pensar que no l’entendríem? O va decidir que li seria més còmoda, aquella llengua a València? Potser va decidir que, en espanyol, ningú no l’atuiria, perquè allò era una decisió premeditada. Baixes en cotxe o en tren a València, a posta baixes a fer una conferència que fa mesos t’han encomanat, i no pots arruixar: “mireu, us parlaré així o així, com qui es beu un got d’aigua, sense pensar-hi… I qui ho paga és una de les llengües. Vaig demanar a l’organització si havia donat cap consigna… Ca, ell mateix ho havia decidit, ell tot solet i el 155 que cadascú portem tan endins.

Al meu costat una mare jove ho va dir: “per què no s’expressa en la seua llengua, si es trobarà més còmode”. Còmode?, fins i tot en el debat, la primera de les preguntes va ser en valencià —una dona jove, policia local, va demanar que… La resposta del professor Jaume Funes també va ser conscient, en espanyol, com la resta de respostes.

Avui mateix tenim debat a l’escola, per això, per l’ús espontani del castellà de gairebé el 90% d’alumnes, d’infantil a secundària. La llengua d’aprenentatge a l’escola és el valencià, però la llengua que va apoderant-se entre els alumnes no té rival. No n’hi ha models, ni cultura suficient. L’assetjament, la pressió, l’ofeg, tot és gros i gravíssim. Cada mitjà espanyol ja ho sap. Quin paper fa. Per això mantenir la prohibició de TV3 al País Valencià, és d’una torpesa política que atempta contra l’escola i contra la llengua. A consciència!. El cinema. Els videojocs, les misses, els centres comercials, els parcs temàtics… Els refillets del govern d’espanya ja poden pensar a imposar, burlar-se’n, insultar-nos. El 155 lingüístic se’ns ha instal·lat com un cromosoma difícil de combatre, si no actuem com en el càncer.

Perquè tenim instal·lat un càncer de primera contra la llengua. Així que cada colp que ells ens amenacen, actuem-hi contra el càncer. Sense perdó.

Escola Valenciana convoca xafarranxo

Concentració. Escola Valenciana ens convoca dissabte a VALÈNCIA. Amb el lema ‘L’educació ens dignifica. Sí al valencià’ vol aplegar entitats i associacions  que promouen la llengua i la cultura al País Valencià, sindicats i partits polítics sensibles a la defensa del valencià (no sé si la cooperativa CONSUM se sentirà al·ludida, o els psoecialistes que apliquen el 155 i voldrien intervenir la immersió língüística…). Escola Valenciana defensarà l’únic model educatiu que garanteix la llengua dels valencians, defensarà els mestres i les famílies, de les agressions i l’assetjament dels criminals del pp i de la justícia espanyola, que es van carregar els mitjans valencians, el finançament i tants anys d’ofici amb l’objectiu d’aterrar l’escola i la convivència dels valencians.

ESCOLA VALENCIANA treballa ara sobre quatre eixos:

—el dret dels xiquets valencians a aprendre llengües i a deixar de ser idiotes (la idiotesa  havia sigut l’objectiu durant anys del pp i ciutadans).

—la defensa de les famílies valencianes, que no tenen menys dret que altres famílies, malgrat que el pp, el govern i la justícia espanyola ens castiga expressament destinant menys diners i menys recursos a l’escola valenciana que a la resta d’escoles de l’estat.

—la dignitat d’educar, de l’ofici de mestre, en contra de les pretensions de l’església, l’opus i els desgraciats de l’Íbex, que destinen els recursos a les seues butxaques, als bancs, als negocis del paradís fiscal, als partits polítics de l’engonal, en canvi de castigar els mestres i els recursos de l’escola, o de la sanitat.

—la llibertat dels pobles i les nacions, en canvi del feixisme que impera en una aigüera d’estat malaltís i ensutjat, incapaç i mediocre, que s’ha gastat les pensions, la hisenda i el pressupost públic, en canvi de tornar-mos al franquisme, a la idiotesa dels mitajns públics i privats, a ser el cul d’Europa, el vàter i el comú, per on corren espavilats, homenics i dues beates.

Xafarranxo, doncs. Per l’escola.

 

 

Harriet Tubman (2)

«I freed a thousand slaves. I could have freed thousand more if only they knew they were slaves.»

Us heu fixat en les mans de Harriet? Ella va dir que el dia que va canviar d’estat es va mirar les mans, però no va trobar res de diferent ni d’especial, allà. I ves que ella té unes mans ben especials. Només que era lliure que ho era tot. Fugia de l’esclavitud, al segle XIX. Que ho era tot, per ella i per tants com ella.

En el segle XXI, a espanya també cal fugir de l’esclavitud: sous de sis-cents euros són una realitat que atempta contra la llibertat de les persones. I això si hi treballes, que n’hi ha que ni els ho permeten de fer, amb tanta desocupació. O si tens cap seguretat, en el treball… Mentrestant aqueixa esclavitud miserable, n’hi ha panxacontents —entre més, expresidents del pp i del psoe— que cobren fortunes per no fer res. O n’hi ha infantes de set o vuit o deu anys que guanyen més que cent esclaus junts, o n’hi ha ambaixadors, o ex-assessors que apleguen milers d’euros mensuals, en canvi de la ruïna de milions. I n’hi ha empreses que se’n burlen, dels diners que guanyen, dels diners públics que els han perdonat de tornar… És l’esclavitud del segle XXI provocada pel pp, pel psoe, per c’s, en canvi de represalies judicials, assetjaments i conxorxes de jutges i polítics.

I encara argumenten que els homes i les dones no han de guanyar el mateix pel mateix treball, aquests trabucs del psoe+pp+c’s… Així que Harriet es va mirar les mans, aquelles mans que a la fotografia ho expliquen gairebé tot, i va decidir de dedicar la vida a passar gent d’un estat a un altre, per salvar-los de l’esclavitud.

Sis-cents euros?, desnonaments?, gent sense atenció mèdica?, sense possibilitat d’acollida?, gent als cies?, aquelles televisions d’espanya?, aquells mitjans?, els diaris? aquella cultura casposa?, la gc encara responsable de la seguretat, ai?… Si això no és esclavitud, per començar a passar gent d’un estat a un altre!