El mestre de lectura G. Steiner (1)

“Adrià i Maria-Agres es casaren en el seu poble de Bèlgida, juntaren les terretes que cadscun d’ells aportava al matrimoni —unes fanecades de secà amb ametllers, garrofers i oliveres, i tres fanecades d’horta—, i vivien com el peix a l’aigua. Treballar, sí que treballaven, de veritat; però les feines del camp tenen algunes temporades de descans, i, a més, aquell clima sec i càlid és un bé de Déu, i s’hi respira un aire ample que, quan baixa dels immensos pinars del Benicadell, ve carregat de resina i aromes d’espígol.”

E. VALOR Nabet, rondalles valencianes. Vol. 8 Edicions del Bullent.

Enric Valor va ser l’únic que va situar les rondalles, aquelles històries clàssiques que es transmetien per via oral d’una generació a una altra, en una geografia concreta, amb una identitat i una descripció extraordinària del paisatge, la gent, els noms propis, els oficis, les feines del poble, com si volgués retratar-nos la vida rural abans que desaparegués. La llengua és una exquisitesa i els mestres valencians farien bé de llegir-lo cada dia, una pàgina, només una si voleu, per ensenyar un model sense rebaixes als xiquets.

Adrià era un xicot clavat de la terra: ample de muscles, de mitjana altària, fort per al treball aspre del secà; i Maria-Agres era de la garra prima, més alta que no baixeta, i tenia uns ulls negres que li parlaven.

[…]

—Jo em faré vell —deia l’Adrià— i necessitaré un fadrí que m’ajude en les feines feixugues i abrasides: almenys un. Tu no pots manjear l’aixada i fer un guaret de dos pams en l’horta, i jo a voltes n’estic desrenyonat…”

En canvi d’aquest escriptoràs, George Steiner respon en una entrevista que, si la seua memòria és viva, li agradaria que el recordaren com a mestre de lectura. Algú que s’ha passat la vida llegint amb els altres. D’això farà referència a Charles Péguy, del qual he trobat en català el títol “El pòrtic del misteri de la segona virtut”, més de setanta edicions en francés, quan l’home ja s’havia convertit al cristianisme i, pel que sembla, tenia por de patir encara més del compte: va morir d’un tret en la primera guerra, amb quaranta anys. Jove, joveníssim. Diu Steiner que aquest jove feia anàlisis que caldria usar per entendre bé què és llegir. Diu, Péguy, que la lectura implica responsabilitat. I per això, una societat sirollosa no ajudarà gens a la lectura, gens ni miqueta. Potser per això els valencians llegim com el cul del ruc, molt poc, poquíssim. Perquè peguem en festívols i de la traca, sirolls que no ajuden gens a engrandir el nostre esperit lector.

Torna Steiner per dir que llegir és disposar-se per rebre un convidat a casa, en caure la nit. En aquests moments de desastre, de confinament, de dols, fins i tot qualsevol hora fóra bona per rebre un convidat, si és de lectura. No caldria sinó, esperar-nos a la nit.

Ahir que vaig comunicar amb els alumnes a través de meet.jit, els ho vaig dir, q Steiner considera la lectura com un acte d’amor. Fins i tot que qualsevol bona lectura paga sens dubte un deute d’amor.

No sabien ells que, d’això, els faria escriure una història…

Godfrey H. Hardy versus Bertrand Russell

“El pensament matemàtic de Godfrey H. Hardy, en «Apologia d’un matemàtic», capítol 9: un somni terrible. Activitat preparada per a alumnes de primària a partir dels 9 anys. Els de secundària teniu el cap en un altre lloc, encara. Les famílies també podeu ajudar, en canvi de mirar-vos totes aquelles televisions de merda que ens envien des de madrit. A la llarga, agraireu oblidar-vos-en durant uns moments de les penes i afliccions del món contemporani.

 

Diu Hardy: “Bertrand Russell m’explicà un somni terrible. Era pels volts de l’any 2100 i ell es trobava al pis de dalt de la biblioteca de la universitat. Un bibliotecari es passejava entre les prestatgeries amb un enorme poal del fem. Agafava els llibres, un per un, se’ls mirava i els tornava al prestatge o els llençava al poal. Finalment, arribà a tres grans volums, i Russell sabia que eren els únics exemplars que quedaven dels Principia Mathematica. Prengué un dels tres volums, en fullejà algunes pàgines; de moment semblà intrigat per l’estrany simbolisme que contenien, tancà el volum, el sospesà i dubtà…”

No sabem si la reducció de llibres tenia res a veure amb la necessitat de paper, en acabar-se feia anys el paper higiènic i els boscos per culpa d’una pandèmia que va atacar sense remei les rates del món.

Exercici proposat (1):
1 CONTINUA LA HISTÒRIA: vull dir, que imagines que farà aquell funcionari-bibliotecari (podria ser tan inútil com els lletrats del parlament de Catalunya, que asseguren que no es poden fer reunions telemàtiques. Sembla que han nascut en el s. XIX, els rucs. Albardeu-los). Escriu unes quantes línies a partir de l’acció “Salva els llibres, ca, són la base matemàtica de la modernitat, com voleu que els cremés. Els funcionaris són trompellots però no són de l’alçada dels polítics del govern espanyol.

Exercici proposat (2)
2 INVESTIGA QUIN LLIBRE ÉS PRINCIPIA MATHEMATICA. Abans de fer cap pas, descriu l’estratègia què seguiràs, amb els recursos que comptes: no pots eixir de casa i anar a la biblioteca del poble, per exemple. En canvi, pots telefonar a la llibreria del Politècnic de València, llibreria Intertècnica, demanar per la seua llibretera i, si el té al magatzem o a la prestatgeria, que te’n faça un resum ràpid d’urgència. Ara tot sembla que és d’urgència, a la nostra vida, no sense raó. Si no vols ser tan oroginal, pots cercar a la xarxa una informació sobre el llibre, peò mai no serà tan rica com aquella que et donaria una persona experta.

Exercici proposat (3)
3 ESCRIU AL TEU QUADERN LA VIDA DE BERTRAND RUSSELL. Ací ho tens fàcil, infinitament més fàcil, perquè ton pare o ta mare, o un oncle, o el iaio, de segur que tenen un llibre per casa que parla d’aquest premi Nobel, un filòsof, matemàtic, professor universitari, iaio, homenot imprescindible del coneixement durant el s. XX. En els anys vuitanta, per poder trobar xicota, havies de portar un llibre del Russell si volies lligar. Tu, fins i tot, podries cercar un documental, una pel·lícula que en parle d’ell i enviar un uassap a tres companys de la classe amb un enllaç d’invitació a aprendre.

Recorda que només pots triar un dels exercicis proposats. Tria un dels tres punts i prou. Però no vulgues acabar-lo ràpid, l’exercici, no. Tens temps, molt de temps, dues setmanes a lo manco, per investigar, escriure, fer un verset, llegir en veu alta un tros, i, quan et conviden a fer milotxades al balcó, tu sorprén els veïns parlant-los de Bertrand, de Hardy, de l’índex del Principia… Com si declamares davant el món.

Però recorda una cosa. Segons el punt que hauràs triat, l’exercici 1, 2 o 3, creixerà la teua intel·ligència. No saps fins a quin punt. Fes la feina al teu quadern. Gràcies

 

Un exercici de lectura, no feu l’aubercoc!

He enviat als xiquets de classe un exercici de lectura perquè baixen del cap de la mare, del pare, o, simplement, deixen de fer els queferosos amb els germans petits, o els grans. Tu també pots fer l’exercici si vols, només ha de provar de llegir tot un seguit de paraules i d’expressions sense ensopegar ni una sola vegada. En el moment que ensopegues, has d’aturar-te i comptar quantes paraules has aconseguit de llegir de manera perfecta, amb la pronúncia correcta de les vocals i la síl·laba tònica corresponent. La tria és feta de la rondalla “Don Joan de la Panarra”, del gran mestre Enric Valor. Una meravella, una lliçó, literatura d’alta volada. Va, t’atreveixes amb el repte de llegir-les totes sense ensopegar-hi en cap d’elles? Fins a tres intents o provatures?

Pels que no sou pinxos ni voldreu fer el gaiet, us recomane de fer una primera llegida, o dues, de les paraules… A veure si al remat serem tan lectors com els finlandesos. Pels qui cerqueu major complexitat, un colp llegides les paraules i les expressions, de quantes d’elles sereu capaços d’explicar-ne el significat? És o no una meravella de riquesa lèxica, aquest homenot, Enric Valor! Tot plegat no és ni una ungla del que us trobareu si feu el favor de llegir-vos la rondalla completa, que trobareu en el Volum 8 de les Rondalles Valencianes d’Enric Valor, editades per Bullent.

[per si teniu fills que volen emprovar-se el vestit, és un exercici recomanat a partir dels nous anys. Nouuuu!]

La tria:

«acer argentat, adustesa, aflicció, alforges d’abundosa vianda, anava de pitjor a pitjor, astut, avenc, bacallà, blaüra, aidar, badall de la porta, bafaneria, barrancusseu, blaüra, boscúria, brollen, brosta aspra de les alzines, busqueretes, cabestre, camperols, cavil·lar, cingles, cinqueta, clotada, cofar, color d’albadoc, congriava, consirós, contrafort, de cara reguinyosa, deseixit, desficiós, desmanegat, diableria, displicent, doblons, dur a rossegons, el dimoni deu ser, el goig més delitós, el Mascarat, embelcat, en un bell en sec, enmig de la fosca obscuria d’aquells paratges, era dolent que no podia remeiar-ho, erm, esbarrallant els ulls, esgarrifar, esgarrinxar-se, espadats, esparpellament, espigat, estaquirot, estava mig albercocat, estepes florides, estrebada, estrossa, farfallosa, feia ois, fent-se el minso i el gallet, flixat, fogassa, formosor, Forna, garguilot, garrit, garrotxa, gat cerval, gec, gent de got i ganivet, gestos ferrenys, guilopa, la giragonsa del destí, la murrieria dels homes, la quera que tenia, la Safor, la serra de Bèrnia, la set l’acorava, la Vila, li tenien entema, llangardaixos, malcarat, malcorar, malenconia, malfeiner, margenada, moltó, ni el cor li feia trac, no se li arrufava el melic, no volia esmerçar forces ni saliva parlant, oronelles, paisatge estepari, pastors i arriers, pervenien de la vida dura dels camins, pinxo desvergonyit, posat altiu i deseixit, Puigcampana, pujols, que era valent!, quemenjar, ramulla, reblit de carrasques i pins, remoreig, renill, rodat de pins i xiprers, roder, rossinyols, rostària, sa com una pera en l’arbre, sarau, seràs soca, serres de Gallinera, serveu silenci, seure en rotle, tossal, traginers, turons, un roder adornat, una veuarra com un barranc, vegetació exuberant, verdanc de xop, vermell com un titot, xafarderia»

El piu del rei té espines!

«Estudiar la natura és per tant servir el seu país i el gènere humà.» Bernardin de Saint Pierre

Amb Martí Domínguez avui (13 de març) hem anat a bacs, a classe, de tant riure i aprendre. Els he presentat alguns detalls del llibre “Històries Naturals“, i després d’obrir boca amb aqueixa frase de Bernardin, hem passat al foc del piu. Bé, també hem fet una parada en una altra frase que m’agradava especialment, aquesta vegada d’Aristòtil: «Si una manera és millor que una altra, això prova que és el camí de la natura», i encara he fet servir aquesta, també d’Aristòtil: «La Naturalesa no fa res en va.»

Fins ací la cosa pintava normaleta, sí, vull dir que l’únic que sentia una miqueta d’emoció era el mestre, i els xiquets escrivien, és veritat, escrivien aqueixes frases en el seu quadern, però sense gaire passió. Perquè amb nou anys encara no podem apamar la riquesa, la sobrietat, el pes d’unes idees tan brillants com exactes. Ja creixeran, ja maduraran, per abastar el sentit del món i dels grans pensadors. En tot cas, que l’escola els ajude a trobar el coneixement que mereixen.

Però torne a la situació de la classe, al moment que he escrit el títol de l’exercici a la pissarra. Ha sigut quan he escrit el títol del capítol que els llegiria, quan la cosa s’hi ha disparat. Entre somriures, clams, i expressions que venien a dir: serà veritat això que ha escrit el mestre a la pissarra?

Abans que passés això, de començar la classe per aquesta proposta de les Històries naturals de Martí Domínguez, pugen un avís a la classe perquè els xiquets baixen a fer-se la revisió mèdica, els xiquets només, han especificat, però no tots. I jo amolle, així sense evitar qualque reacció: només els que teniu piu, va, cap abaix a revisar-vos. Direu, xa, quina brutalitat d’expressió: ca, home, no feu de beats! És més brutal que la revisió a alumnes de nou anys siga encara d’aqueixa manera, en el segle XXI, de primer els xics i després les xiques, com en el s. XIX, o encara en l’època de la repressió„ sembla que les metgesses seran de vox o d’una cosa similar, del psoe o tirant avall avall.

Finalment ens hem quedat una classe més reduïda, entre xiquets i xiquetes, i ja he pogut posar el títol del treball a la pissarra “Meditacions sobre el penis del corcó” i els he llegit un tros de la primera part del capítol, l’estudi de l’entomòleg Enrico Stella i com els lepidòpters prolonguen durant hores, fins i tot dies, la còpula. Naturalment (!), els xiquets escrivien però reien, uii si reien, jo continuava llegint, explicava que n’hi ha palometes que ho fan al vol, amb els mascles, d’una manera prodigiosa —ahhh ja ho pot ser, ja, de prodigiosa la manera de fer-ho en ple vol—, entre més detalls de la natura, hi ha mascles que han desenvolupat unes espines en el penis que, en cas de ser atacats per un depredador, ells no se separen ni matant-los. I jo, als alumnes: ho imagineu?, i ells, que em miraven, que em miraven… Ho imagineu?

I una de les xiquetes amolla: -mestre, per què no fas sempre les classes així?

Jo no sabia què interpretar, si les meues classes eren massa avorrides, o potser que necessitaven més històries naturals i no tan històries beates. Abans que pugés l’altre grup de la revisió, els he demanat que guardaren el secret (per provocar-los), a veure si endevinaven, els nous arribats, què havia passat. També els he dit: -xiquets, vosaltres no sereu dels que ho conteu tot a casa, no?

Si encara no heu llegit aquest magnífic llibre de Martí, possiblement un dels escriptors i comunicadors de ciència més grans, no us el perdeu: «Quin èxtasi, mare, el dels corcons!»

 

Proposta de lectura per domesticar el confinament: HISTÒRIES NATURALS, Martí Domínguez, il·lustracions de Perico Pastor. Pòrtic, 2018

La desorientació dels mestres (11)

Dissabte, 22 de febrer, XVII Nit d’Escola Valenciana, Elx, centre de congressos. Escola valenciana convoca els mestres del país a visitar el sud, a reivindicar-lo per als valencians, per a la llengua, per al país. Fins i tot el mestre Ferran Zurriaga envia una carta per encoratjar-nos a baixar al sud, cap a les terres estepàries, assedegades, de soferts garrofers, aquella adustesa de les garrotxes, que descrivia Enric Valor a les seues rondalles —mare, l’alta literatura: Mestres, estudieu, estudieu llengua i llegiu els grans escriptors. el sud de ruïnes, plenes de llangardaixos i malenconia. Hom travessa amb el cotxe aquell paisatge desèrtic, s’admira de l’un costat de tan singular formosor: el Puigcampana. De l’altre costat, s’avergonyeix de què són capaços els homes contra el paisatge i contra la mar, en contemplar el poble de Benidorm. Són les dues cares d’un país que no acaba de trobar-se ni de trobar l’harmonia necessària. Ni la identitat, ni la necessitat de les llengües o del coneixement. De l’una banda el feixisme, l’extrema dreta, els atemptats continus contra els valors bàsics, la democràcia, la llibertat, la igualtat que prediquen els Derts humans. Associacions que es reivindiquen xenòfobes, contra la llengua dels valencians, contra l’escola, en definitva es reivindiquen contra l’escola. De l’altra, la trilogia premiada enguany per escola valenciana: el Misteri d’Elx, aquelles veus extraordinàries que vam veure abreujades, dissabte la nit: el projecte Com sona l’ESO, una aposta que acomboia els joves de secundària a aconseguir grans reptes col·lectius, per la música i la convivència i el reconeixement a la mestra Maria Conca, amb setanta anys, una veu ferma, sòbria, contundent en favor del compromís social, polític, educatiu del país. Sense defallir. És aquest altre país que es reivindica, des de l’escola, i renaix malgrat l’assetjament, els jutges espanyols, una majoria de polítics decebedors, idiotes, i una majoria de valencians que encara no hi creuen en ells, perquè tampoc han tingut la possibilitat que ningú no els explique qui són, si només espanya, i aquella mediocritat rància i casposa dels mitjans agafats dels ous: de les cent televisions que entren en una casa valenciana, cap ni una no explica als valencians què som els valencians, què podríem aconseguir, on seríem capaços d’arribar, perquè a més dels mitjans, els polítics i la resta de poders ja ens alliçona com hem de ser d’estúpids i servils. Sense excepció, tenen una por que els fa córrer amb la cua entre cames.

Els dos o tres centenars de mestres que vam baixar al camp d’Elx, a festejar la Nit de l’escola, no representem el 10%, ni l’1 ni el 5% dels mestres. Tanmateix, l’escola representa el moviment més vertebrador i valencià del país, juntament amb uns quants músics esforçats i uns quants escriptors. Ni empresaris, ni advocats, ni venedors del mercat central de de les tres províncies, no crec que representen tanta valencianitat. Ni els llauradors, ni els colombaires… I encara molts pobles són governats per partits polítics criminals, el mateix del beato cotino i la gallina pons, i la resta de miserables dits populars…

Ah, els mestres, si encara aneu tan desorientats, els finlandesos sempre ens aniran a trenta mil quilòmetres lluny!

 

La desorientació dels mestres (10)

Una visió humanista de l’escola no vindrà malament, sense perdre mai el sentit científic d’allò que fem. Els grans mestres, aquells que han fet ratlla i han marcat una pedagogia tan viva que encara es manté moderna malgrat els anys, li van donar sentit a la vida de mestres, feien investigació. Investigaven mentre feien escola, cada dia, i escrivien què passava  a l’aula, com aprenia cada xiquet, per què no aprenia aquell o aquell altre. No sé com ho feien, de veritat que no, potser perquè tenien un què especial, sens dubte, però justament per això van ser mestres universals. Jo no en sóc, un d’aquests (això també ho diria Wallace en aquell discurset del primer dia) però en conec, i aprendre’n d’ells és un goig. Llàstima que les escoles de mestres no els aprofiten. Les escoles de mestres de normal s’omplin de funcionaris, de rucs, de professors vulgars que es pensen que en saben. I la desorientació dels joves ja ve regalada. No podem avançar, no a la manera finlandesa.

Personalment, potser que siga l’edat, el ritme a partir de la seixantena, o l’emoció de l’ofici: escric, llegesc, visc amb passió l’aula, per preguntar-me cada dia com està l’aigua, el medi on treballem, i em demane com podré atendre millor els alumnes, dins les potencialitats i limitacions pròpies. El medi social no ajuda gaire perquè tenim una societat que viu contra l’escola, contra el coneixement, i no és fàcil conviure amb aitals condiments si, al remat, allò que nosaltres voldríem és començar cada dia amb totes les garanties i el vent a favor.

Si la llengua és la nostra pàtria, la nostra casa, la nostra escola, i el govern valencià encara es debat si cal aprendre i ensenyar la llengua dels valencians a l’escola, al carrer, als mitjans, als funcionaris, com caram no voleu que els mestres vagen desorientats!

La desorientació dels mestres es cura (9)

La neurociència és ha aportat noves que són esperançadores: la desorientació es cura, fins i tot la desorientació dels mestres. Ara, n’hi ah mestres que ho tindran molt difícil. Però molt, potser perquè havien equivocat  la tria professional, i per més que tornen i tornen cada dia a l’escola, cada colp ho fan més desesperançats. Sense remei. Hi ha mestres que no tenen remei, no cal que cerquen més. No en tenen.

Una lliçó d’orientació, per exemple: el mestre Ferran Zurriaga envia una carta, un correu electrònic, a mestres amics, per animar-los a baixar a Elx per participar de la XVII Nit d’Escola Valenciana, un encontre de mestres que cerquen l’orientació de l’escola i del país. Per cert, no solament els mestres van desorientats, els polítics valencians, els del govern, encara no troben convenient de demanar que els funcionaris valencians necessiten d’aprendre correctament la llengua. No, per ells, els polítics dits del Botànic, saber valencià és un cromo que no els cap en la seua necessitat de coneixement, ni d’intel·ligència ni de res. Valencià?, es demanaran, això de quina cosa valdrà si podem dedicar-nos a fer els inútils: malmetre el camp, permetre comunicacions de trens del segle XIX, donar suport a espanya mentre ens pega pel sac, oooohh, no exageres, xa!

Els mestres freinetistes, alguns amb més de vuitanta anys, sembla que són una boia que encara ens guia, malgrat la ceguesa de mestres i polítics. Talment com els polítics no veuen necessària la llengua dels valencians, no veuran necessària la llibertat, ni potser la democràcia, no veuran necessària, com aquells fiscals refillets que cerquen l’escarni, la venjança, el franquisme, contra la justícia.

A Elx, La Nit d’escolavalenciana farà reconeixement a la mestra Maria Conca, al Misteri d’Elx i a tot l’equip de mestres del projecte Com sona l’ESO. El mestre Ferran diu:

Amics i amigues d’amical conversa, cal visitar i viure amb els companys del sud valencià, crec que hauríem d’anar a la Nit de l’Escola Valenciana a Elx, animeu-vos-en, jo ja m’he apuntat….
Creuar una part del País, sopar amb la gent del sud i participar de la festa de l’escola valenciana, són raons de pes…Homenatge al Misteri d’Elx, a “Com sona l’ESO” i el premi Josep Vicent García a Maria Conca, ès tot un acte on reafirmem la voluntat d’anar fent país…. Animeu-vos, confirmeu-vos la vostra presència.

Una abraçada, Ferran Zurriaga

Sort que encara fem de mestres i ens podrem reorientar, ara que entra per davant el cap de setmana.

La desorientació dels mestres (8)

«L’escola és això.»

Paral·lela a la idea de David Foster Wallace -L’aigua és això- el títol d’una conferència que obria un curs escolar en un college, “l’escola és això”, malgrat una diferència ben grossa: que l’escola és un model, deuria d’ésser model on emmirallar-se els xiquets i els joves, perquè fa anys i panys que ensenya què, com, qui ha d’aprendre, què ha d’aprendre i com ho ha d’aprendre. Però no sembla que n’ensenyem prou o que n’aprenem prou, els mestres.

I jo ara diria: no sóc el mestre assenyat de què parla Foster, però més que no assenyat, jo diria que comence a tenir una tirada especial per ensenyar a llegir sense preocupar-me de gaire res més, i m’ho passe extraordinàriament bé. I gaudesc d’aquesta llibertat completa d’ensenyar. Avui per exemple he tornat a redescobrir les rondalles d’Enric Valor. Va!, direu, què dius!). Ho confesse. Almenys una de les rondalles, perquè només hem arribat a llegir en veu alta el primer paràgraf de Joan de la Panarra, el tros que descriu el paisatge valencià de Finestrat, al sud del país, davant el Puigcampana. I unes quantes frases han sigut suficients per enamorar l’aula i la lectura que ens ha regalat Laia Morelló, de nou anys -prèviamnet, li havia demanat que l’estudiés unes quantes vegades. Ací m’apareix ràpidament el mateix debat que va tenir el professor i filòsof Martin Gardner, del perquè els xiquets americans de dotze anys no eren capaços de llegir “Alícia en terra de meravelles” que al nostre país havia traduït el mestre Josep Carner per a l’editorial Joventut, un llibre que ha desaparegut (si arribarem a tenir mala sort, xa) en canvi d’altres traduccions que no ensenyen la meitat de la llengua que atresora aquella traducció mestra. Sublim, excelsa, massa culta per a primmirats i bambos que volen fer de mestres.

Jo avui volia fer una prova: si els xiquets de quart de primària serien capaços de llegir Enric Valor en tota la seua dimensió, sense les versions adaptades, ensucrades, facilitadores, perquè l’obra original és un pou de llengua que no tenen les adaptacions. Justament les adaptacions es carregaven la part de la llengua més elevada, les descripcions del territori valencià, el paisatge, amb un lèxic d’una riquesa i diversitat inusual no només en les adaptacions de les rondalles, també en la resta de llibres i històries adreçades als xiquets, d’allò que en diuen literatura infantil/juvenil… I per això us deixaré una mostra del que passa a l’inici d’aquesta rondalla, perquè ho valoreu vosaltres, mestres. Perquè els mestres reorienteu la vostra necessitat i la manera com ensenyareu a llegir, a fer ús de la llengua, a transmetre-la amb el coratge que necessita.

D’això en diré primera lliçó de lectura des d’un model excels d’amor a la narrativa.

«Finestrat té molt belles coses: les fonts dels Molins, que brollen enmig d’un paisatge estepari i assedegat; unes ruïnes plenes de llangardaixos i malenconia; unes grutes tan misterioses com les que més ho siguen, i sobretot aquella adustesa de les garrotxes, de les rieres polsoses, de les margenades de soferts garrofers, en punyent contrast amb alguna clotada de vegetació exuberant i tendra. Presidint tan singular formosor, talla el cel l’espasa gegantina del seu inaccessible Puigcampana.» Enric Valor. Edicions del Bullent, volum 8, rondalles valencianes

Després que hem acabat les lectures a la biblioteca, hem aprofitat una activitat de comprensió per desllorigar el lèxic, la riquesa, el nivell de llengua d’un escriptor necessari. Hem escrit, per exemple, els topònims i els hem buscat al mapa: Finestrat, les fonts dels Molins, el Puigcampana… Aleshores hem començat a pouar la llengua: brollar, un paisatge estepari i assedegat, els llangardaixos i la malenconia, l’adustesa de les garrotxes, les rieres polsoses, les margenades de soferts garrofers… el paisatge valencià del sud, sinyors s’apropa al desert, a tenir les mans rudes, prunyons, pells, arrugues… Sort que després apareix aquesta formosor que el senyor Valor ens va saber fer veure en cada història que escrivia, sense concessions.

—Jo ja he encomanat els llibres, un per xiquet.

 

 

La desorientació dels mestres (7)

«Quina és la vostra ambició lectora, abans de fer els 10 anys?»

I la vostra?, i la teua que ja has depassat una edat prudencial?, i la teua que ets a secundària?, i la dels mestres?, i la dels professors de secundària (uuuiii, si dius que són mestres), i la dels pares? —per cert, ahir vaig proposar als alumnes de quart de primària (9anys), que per elevar l’esperit lector dels pares, apuntaren dues lectures: el nou número de la revista SAÓ, amb un especial de la mestra Rosa Serrano, entre més mestres fundadora de l’escolagavina, i el llibre de Carmelina Sànchez Cutillas, Matèria de Bretanya. Aroa em va respondre de seguida: -ma mare eleva cada dia l’esperit lector, mestre, llegeix molt, llibres molt gruixuts!

En canvi, jo vaig començar a llegir tard i malament. Vam haver d’aprendre a llegir en valencià sense saber-ne, de grans, perquè aleshores la llengua era prohibida, només sabíem que s’usava a casa i prou, amb els amics del carrer… El castellà era imposat com una obligació i una violència. I la lectura tampoc no era un exercici gaire recomanat.

Han passat cinquanta anys, cinquanta!, i ara només tenim prohibida la televisió si és en català. Cinquanta anys després, el psoe-podemos i compromís mantenen aquesta prohibició com en els anys seixanta el segle XX, si fa no fa. Potser que pensaran que hem avançat molt, però el paral·lelisme és colpidor, sobretot perquè sempre ataca la mateixa gent, els valencians. Però aquesta vegada amb el permís de partits que se suposaven democràtics, o un xic més democràtics que aquell model feixista d’aleshores…

Tornem a l’ambició lectora i a la desorientació dels mestres: us imagineu cada dia els mestres valencians que, en disparar-se el despertador endollés el seu cervell en favor de l’ambició lectora? Què llegiré avui als xiquets?, què els presentaré de nou?, quin llibre encetarà el dia, quin?, el 12 de febrer de 2020, i després el 13, i el 14, i després dilluns, dimarts, cada dia del curs fareu una nova proposta, o una altra pàgina del mateix llibre, o la mateixa pàgina fins i tot, si és una pàgina que demana d’estirar-se tantes vegades. Ambició, mestres, l’ambició que reclamava Hardy davant els joves, els matemàtics, el coneixement, però potser que els mestres si encara ens perdem, desorientats amb les normatives, els documents, sense un horitzó clar, sense gaire ambició.

Aquesta dèria dels mestres pels llibres li la dec al mestre Ferran Zurriaga, que no només practicava quan era a l’escola, sinó també quan eixíem d’excursió amb els amics, la colla de Bétera, d’Olocau i de Campanar, per exemple,. En arribar al lloc, ens feia traure els llibres que havíem portat i els convidava deixar-los exposats en una taula de la casa que ens acollia, perquè qualsevol de nosaltres es pogués posar a llegir en qualsevol moment.

Ací hi havia una ambició, de lectura, de conversa, d’enriquiment, de trobar-nos amb els llibres i els reptes lectors de cada moment. però això també era l’amistat, i l’escola no sem la que perd gaire temps fora dels seus currículums.

 

La desorientació dels mestres (6)

«Més del 90% de les reunions de l’escola són supèrflues. Podrien estalviar-se. Del 10% de reunions considerades necessàries, la meitat del temps que s’hi dedica és per perdre’n, de temps important d’atenció a alumnes o d’estudi dels propis mestres. Però insistim a augmentar la desorientació.»

Anit vaig acabar parlant de l’ambició, l’ambició necessària dels mestres que voldrien ser mestres o, si ja ho són, l’ambició necessària que necessiten per millorar de mestres. Hardy ho diu d’aquesta manera: «pràcticament totes les contribucions importants a la felicitat de l’home han estat fetes per homes ambiciosos.»

I d’això els mestres quina lliçó en trauen, si no és que es perden en la desorientació? Quina ambició té cada escola nostra, al poble, en aquell barri, aquella i aquella altra en aquesta ciutat petita valenciana? Quina ambició tenen les escoles individualment i col·lectiva? Què volen ser? Què volen fer amb el jovent del país? On els volen guiar perquè el país despunte, vesse de coneixement?

Ah, potser que no s’ho plantegen, que han de tenir la major de les ambicions, els mestres, i l’escola, cada escola, tanta o més com pot tenir-ne, per exemple, l’empresa cocacola o l’empresa google. I sabeu quina és l’ambició de cocacola, per exemple?, doncs refrescar el món, ves si la frase és curta, directa i contundent. I ambiciosa. I Google vol aplegar tota la informació, tota, perquè després cadascú la faça servir lliurement. En canvi, l’escola, en sabria trobar una de més encertada, d’idea, més punyent encara, més intensa i bella? No?

—Ho veieu-ho, com els mestres van desorientats!

Potser que hom plantege que això fóra fer un paral·lelisme de l’escola amb macro empreses allunyades de la filosofia de l’escola. Però ves si els mestres plegats, cent mestres, mil mestres, un milió de mestres, ens posarem plegats a pensar quina havia de ser la nostra màxima, el nostre lema, la missió de l’escola, almenys de l’escola dels valencians.

Oh, llàstima, potser que els mestres preferesquen de continuar desorientats.