Les regletes Cuisenaire per aprendre

Les regles de Cuisenaire són una eina senzilla per aprendre matemàtica. Hom pensaria que són com aquell joc de peces de fusta, els regals Froebel, a partir del qual s’hi van instruir arquitectes de renom, com ara Frank Lloyd, però si fa no fa, aquestes regletes no t’emboliquen més enllà del joc i del càlcul, així que ajuden a entendre la descomposició de nombres, entre més temes matemàtics, com les operacions bàsiques, o les fraccions, les simetries, i n’hi ha que apunta, fins i tot, les equacions.

Maria Montessori i Friedrich Froebel van usar regletes per a representar nombres. Però Georges Cuisenaire (1891-1975) les va introduir per al seu ús amb mestres a partir de 1945. Cuisenaire va ser un professor d’escola primària de Bèlgica, que va publicar un llibre sobre el seu ús en 1952, anomenat Els nombres en colors.

Avui, Marc ens ha portat a la classe una capsa que, amb sa mare, havia comprat en un viatge per Àmsterdam: les havien trobades, les regletes, en un mercat, i la capsa, ben cuidada, ja havia passat per diverses mans. Oh, caldrà inventar una bona història per a aquesta capsa, una història que explique els aventures de tants xiquets com aprendrien matemàtica, amb aquest recurs: com serien aquests xiquets?, on viurien, què n’hauran fet de les seues vides?

Ací la nostra imaginació a la classe ja corre per aquella geografia del nord d’Europa, àgil, lleugera, i fantasieja què faran ara aquelles joves que en van aprendre amb aquesta capsa, a què dedicaran les seues vides, on viuran? per què se’n van desprendre?, hauran imaginat mai que la capsa de les regletes és ara en una escola valenciana de l’Horta?, potser la van deixar anar com un missatge en una ampolla que digués: valencians, espavileu-vos a estudiar matemàtica, a vaure si mai sereu europeus de veritat!

Així, nous xiquets i xiquetes n’apreguen per anys i anys, a admirar-nos dels nombres i dels grans noms de la matemàtica, com Cousinier, Vicent Caselles o el mateix Hardy.

segons goggle, Les regletes són de fusta, generalment, de colors vius, uns prismes d’un centímetre quadrat de secció i de longituds que van d’un a deu centímetres. A cada longitud li correspon un color diferent, sense repetir i es relaciona amb un nombre. Així hem de l’un se li assigna el blanc, al dos el vermell, al tres el verd, etc. Les regletes no estan graduades, permet que siga el xiquet qui descobresca les seves propietats i com es relacionen entre elles (major que, menor que, més curta, més llarga) i arribe a deduir la seva equivalència numèrica.

Ànimes i morts, homenatge

Avui hem encés una mineta a la classe, tan tènue, tan feble que apenes s’hi deixava veure quan hem abaixat les persianes. He dictat el significat de mineta que explica el DCVB. Després, he explicat aquest costum de guiar les ànimes a casa a través d’un llum… Alfons Llorenç afegia que, algunes cases, els deixaven la taula parada, el dinar, un tros de pa i un got de vi, per exemple, un badall a la finestra, unes quantes ametlles servirien… I si era de nit, els llums tènues eren suficients, que ja els feien de guiatge. Tot això, com els ho explique als xiquets, per demostrar-los que la cultura dels valencians tenia més esperit, més aventura i major dignitat que tota aquella ximpleria de halloween? Convidar les ànimes perquè comprovaren com els cuidàvem la casa, la cambra, els objectes que havien deixat, a qualsevol hora de la nit i el dia, és més suggeridor que vestir-nos de calavera i anar a fer romanç com autèntics xitxarel·los. Però ells què diuen, després, els alumnes? Això, llegim què diuen!

 

 

HOMENATGE ALS MORTS I A LES ÀNIMES : Hui és el dia d’ànimes. A classe, el mestre ha encés una mineta que havia portat de casa, per recordar els costums antics, encendre una mineta i guiar les ànimes a la seua casa, posar una imatge al costat…, il·luminava poc però servia per guiar-les. M.Sánchez

[continuarà]

espanya contra Galileu (2)

Espanya i els seus tribunals feixistes (TS+TC+TSJ+el rastre d’audiències i botifarrons) voldrien punir Galileu i les seues descobertes científiques en ple segle XXI. Que la terra es mou? Una merda! Diran tots aquests fillsdeputa encarregats de defensar el catolicisme a ultrança dins l’escola. Que la ciència avança? Una merda, s’exclamaran els feixistes dins els jutjats i les seues trones.

Diu Martí Domínguez a “Veus de ciència” que la retractació de Galileu encara resulta dolorosa a la comunitat científica, perquè va produir un retard en la recerca i una por que va calar en els ossos de tots els pensadors. Doncs això és exactament el que passa a l’estat feixista espanyol, avui, on la inversió en església i cretinisme encara és mil vegades més grossa que en ciència. I si de cas algú proposa d’equilibrar aquest greuge contra la raó, ja n’hi ha que se n’encarrega d’amenaçar-nos un altre colp amb la presó i la foguera. el TC, el TS i tota la claveguera: cristos, santcrists, escapularis, bisbes, editorials, diaris, ràdios, tvs… un exèrcit complet de mitjans casposos, beats i pederastes que s’ungeixen d’un poder diví per amenaçar la ciència i els drets universals. L’objectiu d’espanya, d’aquell estat malalt, és carregar-se la democràcia abans de parir-la. I no perden el temps ni els diners, perquè els roben cada dia, per pegar fort al cap i aterrar qualsevol possibilitat que alene fora d’unes urpes feixistes que tot ho emmerden.

No fa ni vint anys, 20!, que el vaticà va dir que sí, que possiblement n’hi havia hagut errors en aquell judici a Galileu (uns errors petits no us penseu), i tot plegat, aquella secta catòlica encara atia la por i l’amenaça. Segons El professor i escriptor Domínguez, hi ha un itinerari de la por per a la història de la ciència. Una ruta de persecusió als científics. I aquesta ruta comença a espanya, en aquell cementeri brut, beat, catòlic i pudent, on els poders de l’església més retrograda i violenta (no sé si n’hi ha cap altra), s’han fet forts emparats pel clavegueram i auell destí franquista sota pali.

Els espanyols, del psoe a Vox, fins i to molts del podem, encara s’aixopluguen en aquest terror de les processons, les beators i les misses cantades, per amenaçar la ciència en canvi d’emparar beats i criminals. És el país de la bandereta al canell, a l’espillet del cotxe, a la mascareta o al forat del cul, tant se val, en canvi d’amenaçar les idees de Galileu: el cretinisme a dalt de tot de l’escola o de la universitat, és això a què obliga ara la sentència dels jutges: abans rucs que il·lustrats.

espanya contra Galileu (1)

El TS, que són la nova inquisició espanyola desplaçada des del S. XVII contra qualsevol intent científic o filosòfic, torna contra Galileu o qualsevol pretensió Il·lustrada, contra la llum, si no és aquella de la fe i la pederastia. Ara han ordit contra l’economia dels valencians, en atacar la conselleria d’educació i l’escola pública, contra una decisió sobre els concerts econòmics: o pagueu trinco tranco als catòlics o us descavalquem amb foc aeri i metralla nova: jutges, jutges paracatòlics, paramilitars, paraextremadreta, van decidint contra la democràcia i contra la llibertat.

No és només els presos polítics i els exiliats. és l’escola i qualsevol cosa, ells decideixen les economies i la política, els jutges inquisició desplaçats al s. XXI. No és estrany que espanya siga l’estat que menys inverteix en ciència i més en religió. La desigualtat en favor de la fe i la merda d’escoles que la pregonen, ja se n’encarreguen els jutges de destriar com i compte que ningú, democràticament fins i tot, diga res en contra.

I la religió és dins l’escola i dura i dura i dura… un càncer que és un infern.

Si hom pregona la democràcia i la raó per damunt el cretinisme sempre trobaràs un malparit que et denunciarà i un jutge que li farà cas i costat, per aterrar qualsevol intenció lícita d’equilibrar l’escola o qualsevol dèria: si l’extrema dreta no governa, i ves si encara governa, ja ho faran els jutges, amb repressió, nocturnitat o a la llum del dia: van desbocats i sense vergonya, els pocavergonya. Com que ningú no els planta, ni els diu a la cara “desobediència, inútils”, ells s’agafen el mànec, la paella, i tenen tothom atemorit, als peus, com si no n’hi hagués més món: a espanya, la democràcia és d’un nivell tan idiota i minúscul, que qualsevol cagalló funcionari, arriba a posar contra les cordes la civilització mateix. Només perquè els espanyols, sobretot els espanyols funcionaris (retors, militars, gc, fiscals, administració, jutges, etc.) són per damunt del bé i del mal i es creuen en el destí de lo universal.

N’hi ha merdes de vaca amb major dignitat. L’altre dia, per exemple, vaig veure una pel·lícula que…

Un xiquet de nom Llorenç

Avui presentarem a la biblioteca municipal de Paiporta, l’Horta Sud, el llibre “Conte contat” homenatge a Llorenç Giménez, que ha editat Edicions del Bullent. Amb la pandèmia, la presentació del llibre no ha seguit els passos que hom havia previst, així que, com és un llibre coral en qual han participat més de quaranta autors i il·lustradors, i molts més que se n’han quedat fora per problemes d’espai (ací tenim una proposta de publicar una segona versió de l’homenatge amb nous autors que s’hi vulguen afegir), l’esdeveniment de la presentació fóra una excusa per fer una mirada al panorama d’autors valencians dins la literatura infantil. Oimés, també de contadors, relators i comunicadors d’històries que voldrien imitar el mestre dels mestres, de la narrativa oral dels valencians. Entre Teresa Duran i Llorenç Giménez, hom diria que teníem una parella d’una volada professional extraordinària: Una nit a l’escola, tots dos van enfilar històries, una rere l’altra, davant un públic que hagués vetlat tantes hores com ells hagueren volgut, perquè la màgia, la narració oral, la llengua, s’havia ensenyorit de l’espai, de l’escola, del públic amb el goig de la paraula.

Aquesta vesprada, per canviar el to de la meua intervenció, que ja vaig fer una vegada a Bétera, he destriat un conte que no és al llibre homenatge (però que podria ser-hi en un segon volum), un text bellíssim de Rosa Dasí, que fa viatjar Llorenç, el protagonista, de l’Atenes d’Aspàsia i Sòcrates, a la València d’Antoni Dalmau, arquitecte del campanar de Sant Miquel, o fins i tot a la Barcelona lliure de Francesc Ferrer, fins arribar als mestres valencianistes de tot temps… Un recorregut imaginari que Rosa aprofita per descobrir-nos la importància de la retòrica, la memòria i el compromís pels seus. De tot plegat, l’home que feia rogle, allà on anava, era un mestre.

…dels autors que hi seran avui a Paiporta, dels il·lustradors…

19.30 h Biblioteca Maria Moliner, Paiporta, l’Horta Sud

 

Espanya és un estat cec

La ceguesa no els eximeix la responsabilitat. Els únics que no veuen que espanya és un estat feixista són els espanyols. I més cecs que ningú, els espanyols d’esquerra.

Els cossos repressors no miren pèl a l’hora d’actuar, pegar, agredir i empresonar demòcrates, mentre acompanyen, defensen i fins i tot fan de protagonistes en les accions feixistes de torn.

Els governs, siguen del pp o del psoe, ja tenen delegats que aproven clams feixistes, amenaces i agressions, insults i vexacions contra qualsevol antifeixista. Tots dos partits de poder o pseudopoder, en realitat qualsevol partit espanyol, viu d’aqueixa complicitat antidemocràtica, que emparen en canvi de vots, regals i germanor: al carrer es manifesten uns centenars de nazis, si voleu, entre més policies i gc, però aquests titelles d’acció, monstres o luisricardos, són moguts per alts càrrecs a l’església, a les casernes i als borbons. Sense aital convivència dels poders grossos, l’esperpent de dilluns a València a Barcelona, o fa tres anys a Bétera, no passaria. Ni Europa ho permetria.

Només per la vergonya que ensenyen, en el segle XXI, hom faria tancar aquells idiotes en una nau que després enviarien a un forat negre.

Però el feixisme és molt endins d’espanya. Sense el feixisme, espanya no és res, res de res, i només el feixisme aguanta el simulacre d’un estat podrit, arruïnat i sense dignitat. Ni cultura, ni mesura, ni coneixement… Espanya és un bonyigo tan gros que a poc que un interlocutor faça dos dits de front, no en vol saber res. Que pague els deutes, i si els cal, robeu-ho a valencians i catalans, però pagueu.

El ridícul espanyol és insuperable. Bé, cada anys espanya mateix se supera, perquè la idiotesa no té fons, venint d’espanya.

Malgrat que els valencians fa anys que volem posar ordre, i que els catalans van dir-ne prou (només les pistoles han ajornat la seua independència), Europa no vol entrar-hi. Europa no vol ni sap com entrar-hi, pel descrèdit de comprovar que no aconseguiria res (no mourà un pèl com a UE), i tret de les perifèries, i d’unes quantes personalitats mundials, ningú no farà una passa per dir prou d’abusos, de violacions, de crims als drets humans.

Ara mateix, el sistema judicial espanyol és l’exèrcit feixista sobre el qual espanya aguanta el castell de cartes de la corrupció. El sistema judicial espanyol és l’amenaça més grossa de la democràcia al món. I aquest forat és a Europa, enmig d’aquest continent civilitzat i culte, sense sortida, ni remei, ni via d’escapament possible.

Europa no actuà en el 36, ni en el 39, ni en el 45… Només en el sentit més contrari a la democràcia, va afegir alguna ingerència, tan ben acollida aleshores pel feixisme, europeu i americà. Però tot plegat, aquest tumor espanyol contra la democràcia, també tindrà un límit.

Ves que s’atreveixen amb els bombers, ho faran amb els metges, amb els mestres, potser que ataquen els psiquiatres, els forners, fins i tot els poetes (de matar-ne en tenen traça i pràctica)… fins que tots els versos, tots sense excepció, siguen escrits des de madrit, capital del feixisme internacional de tots els temps.

 

 

Arquitectures i llibres a l’ateneu: biblioteques

L’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i l’Ateneu de Bétera han preparat una nova exposició sobre arquitectura i llibres. Una tria de biblioteques d’Europa, de velles i de modernes, espais extraordinaris reblerts de coneixement. En unes dècades, Europa (sobretot el nord i el centre) ha fet inversions importants en espais de lectura. No només les ciutats grans, també les mitjanes. Allà una majoria hi creu, en la capacitat de l’ésser per continuar aprenent. Haguérem pogut destriar cent biblioteques o més, però la mostra ja és representativa d’allò clàssic i d’allò que seran espais de cultura del s. XXI. Una llàstima que els valencians no fem aquest salt qualitatiu —no tenim la capacitat ni l’admiració necessària pels llibres i l’arquitectura com un conjunt, o un festeig capaç del deliri o de convidar a aprendre cada dia. El robatori espanyol també representa això: som més de bars que no de biblioteques. Més de la guàrdia civil que dels mestres, més de la repressió que no del coneixement. Però no perdem l’esperança que un dia, no gaire llunyà, els valencians també serem grans lectors. Fins i tot cults, lectors formats. Hem afegit a la tria de biblioteques uns pocs exemples de biblioteques del món i alguna sorpresa.

L’arquitecte Josep Blesa n’ha preparat un text i una presentació, que farem avançada la tardor, ací en teniu un tast: «Sens dubte que les biblioteques són espais arquitectònics que apleguen una sèrie de fets: el respecte i la igualtat entre els usuaris; la col·laboració entre diferents per a millorar el coneixement; són espais d’inclusió, acollidors, d’estudi i reflexió individual i col·lectiva; qui hi acudeix, té unes necessitats vitals i els rectors han de procurar-li solucions… la biblioteca és un espais fluïd, flexibles, suggerents, on la vista ha de poder distingir l’infinit si vol relaxar-se… Avui en diem biblioteca d’un lloc que realment representa molt més que aquell espai del XVIII reblert de llibres, l’indret on estudiem, ens informem, llegim per plaer o ens formem, són ara mateix espais multiús d’acció polivalent.»

La biblioteca Oodi’s a Helsinki, és sens dubte un dels espai extraordinaris ara mateix per anar-hi a llegir, hom el presenta com un espai de llibertat infinita… Llegiu-vos aquest text extret de la seu web: “Oodi is one of the freest buildings in Helsinki, or even the Nordic Countries, where the visitor can do many things and take initiative in what they want to do. It is a constantly learning and developing tool for those living in or visiting Helsinki.” Antti Nousjoki, ALA Architects

Si voleu descobrir aquests espais i admirar-vos, els caps de setmana fins a febrer podreu visitar a l’Ateneu de Bétera una tria de les millors biblioteques del món.

 

 

Una llei d’educació per acabar de matar l’escola

El Psoe, el de madrit o el que mana de la X, prepara una llei d’educació per acabar de matar l’escola. No diré una llei nova, ni sorprenent, menys encara en favor del coneixement. Més aviat és una altra llei vulgar, una més, un nou fracàs d’estrèpit. Una llei que serà més retrograda si cap, que cap altra anterior del pp, o del psoe mateix, que són els únics partits que fan lleis d’abast mediocre profundament inútil. Ni penseu que s’acostarà a cap cosa innovadora o moderna, ni de lluny a aquella llei republicana espanyola del trenta-sis. Ni us ho penseu. També perquè, aquella llei, als valencians ens afavoria una fava. Si us penseu que aquests de madrit han consultat els països més avançats en educació, els nòrdics, o han llegit Freinet, us equivoqueu de mig a mig. Espanya i madrit avui mateix posarien en presó Freinet i Montessori, i tornarien a matar Ferrer i Guàrdia, sense pensar-s’ho. És el nivell màxim al qual poden arribar, aquests nous falangistes que governen espanya i ara redacten la llei d’educació que acabarà de matar l’escola: contra la pedagogia: contra la innovació, i més directament, contra la lectura o la matemàtica, per posar uns quants exemples. Ja podeu pensar on quedaran les llengües, que no siguen l’espanyola.

En les reunions d’última hora, la menistra del psoe i el seu cabinet calligari, han amenaçat les autonomies (mentre no siguem independents, és la definició més elevada a la qual poden arribar les províncies espanyoles que toquen mar). La menistrota ha dit que està fins a la figa de les perifèries, que si li vibra el pèl, i si molt li convé, les perifèries es quedaran sense els mínims. Que no li tremolarà la mà a l’hora de decidir què podrem fer els valencians, si no volem passar quaranta-cinc anys més pels túnels del terror escolar. La llei del psoe serà igual d’inútil com el tren del terror. Els anys que van de 1975 al 2020. Uns anys que hem avançat tan poc en lectura, en matemàtica, en coneixement científic. Els valencians hem viscut un dels calvaris pedagògics més incapaços de tota Europa. Perquè espanya lluu un fracàs genètic que no depassa ni les beceroles. Ves on ens porta tota la mediocritat del psoe o de podem, al govern espanyol. Aquestes que es fan dir progressistes, en canvi d’amenaçar-nos que hi ha un pacte amb l’extrema dreta que fa que allò intocable continuarà com a nucli gros. Si el repte és matar l’escola.

La proposta final d’aquest fracàs de llei abans de fer-se pública completament, ja avisa que n’hi ha un currículum innegociable, que segons el mateix psoe, és un pacte d’estat. Entenguem-nos: un pacte amb l’opus, amb todo por la gc, les casernes, la borbonia, qualsevol partit espanyol, els jutges… i ja podeu afegir tots els escapularis que recordeu. Això és, la repressió dins l’escola, el cretinisme, la cienciologia, la fe, els valors militars, els valors dels borbons, vet ací la corrupció, la delinqüència, la prostitució, i no pareu de comptar perquè els valencians, si no fareu desobediència, haureu de combregar (!) amb uns continguts inútils, com ja passava des del naixement del franquisme. Perquè res no ha canviat d’aleshores ençà, al contrari, i el psoe espanyol avisa que res no canviarà. En tot cas serà pitjor, si n’hi ha res pitjor que madrit decidesca quina mena d’escola necessitem a València, si volem ser europeus.

Aquest cap de setmana, a l’Ateneu de Bétera, el catedràtic de física Juan Bisquert explicava els models d’estudis de secundària i batxiller que els arriben a la universitat. Un fracàs científic. Un cagalló en un plat (la metàfora és meua, no l’atribuïu al científic). Mentre el referent a espanya encara és l’església, les estampes, els rosaris, la processó i els santets, a Europa fa segles que la ciència governa l’escola. Ací entrem cada colp més profundament, en una cova farcida d’incapaços i de misèria intel·lectual. De repressió.

De cap i de nou, el repte serà matar l’escola, ara a mans del psoe i de podem.

 

Contra un rei, llegim Estellés

Anit, 3 d’Octubre, tres anys després d’aquell discurs violent, agressiu i feixista del rei d’espanya, llegírem Estellés… el Mural del País Valencià, en favor de la llibertat i per la independència dels pobles (el nostre per endavant).

“Ací han nascut els meus pares i els pares / seus i els dels seus des de segles i segles.”

Contra un rei feixista, els valencians posem Estellés, la poesia, la llibertat per damunt els homes inútils, incapaços, mamons i maldestres, malafel i corruptes, farsants d’home, impostors.

“demane, sols, en haver dit el nom / el nom sagrat que ens sosté i ens obliga / un gran silenci rural, de secà / un gran silenci de pallers i gerres.”

No és una casualitat haver triat el 3 d’Octubre, mes majúscul per als valencians, per als catalans, el dia que llegírem Estellés, el jorn de la batalla continua encesa per la llibertat dels homes, dels pobles, dels somnis i dels delers… Pel país sencer.

“la voluntat ens determina.”

Una nit esplèndida, que va començar amb el record a Ovidi, m’Aclame a tu, i amb la lectura de la carta que Jordi Cuixart havia enviat a Omnium, des de la presó on espanya tanca i acusa la democràcia. Contra espanya, feixista i repressora, llegírem anit Estellés, una nit de reivindicació i de llibertat. Llegir Estellés és apropar-nos cada colp més a la llibertat dels pobles, contra la corrupció i el lladrocini d’espanya, de recursos, de moralitat, d’esperances… Llegir Estellés és la nostra manera de ser valencians lliures, de combat contra la repressió i el xantatge espanyol. Ser valencià és la nostra manera de renunciar a espanya, al feixisme, a la violació dels drets universals de l’ONU.

Episodi de Llíria, Vora el barranc de Carraixet, Cant Unitari, Euskaraz Estellés, el manifest dels pobles, els sonets, Londres i record de Londres, albaes, esperança… El poema gegant del Mural va aplegar al corral de l’Ateneu de Bétera una nit per la llibertat i els drets, un horitzó irrenunciable, per la dignitat i l’autodeterminació dels pobles. Des de Bétera.

 

Conjectures amb Juan Bisquert

“Per dir-ho a la manera de Martí D, voldríem parlar com Faraday, pensar com Newton, triomfar com Einstein, actuar com Bohr, però voldríem ser Maxwell.”

Ho he llegit a la classe, i Mar ha demanat que ho volia escriure, que els ho fes escriure. Ho hem fet, sobretot per recordar el nom d’aquests cinc gegantots i, més endavant, poder cercar perquè els hem d’admirar. Tan bé parlava Faraday?, quina mena de pensador era Newton?, no podreu cap de vosaltres, em mirava embadalits els meus alumnes de nou anys, entrenar el pensament d’aital manera que mai arribe a ser admirat com el d’aquests cinc magnífics de la ciència?

Avui divendres, 2 ‘octubre, tres anys després d’aquell Primer d’Octubre de revolució i llibertat (a l’espanya feixista votar és una revolució més intensa que la russa i la xina juntes)…, avui divendres rebrem un físic de nom internacional, segons la viquipèdia, el físic més citat en el seu camp, i ves que és de Dénia, catedràtic a Castelló, investigador de la física de materials, de la física quàntica, de les nanopartícules i, no m’ho creureu, en sap un ou del raïm moscatell i com feien el vi a la seua comarca —no sabrà, potser, que parlarà en el poble on es feia el moscatell més bo del mediterrani. Perquè a Bétera érem hereus directes d’Alexandria, de la biblioteca i dels seus trulls.

Juan Bisquert és autor d’una novel·la de ficció que enllaça dues històries, l’una en el seu passat més recent, anys vuitanta si fa no fa, i una altra en un futur on la ciència ha avançat d’aital manera que les descobertes farien caure de cul qualsevol dels cinc científics citats a l’inici. Per passar el pont d’aquesta ficció hom ha d’estimar-se el coneixement científic, i admirar-se per aprendre, per descobrir que no tothom som capaços de reconèixer des de la ignorància la capacitat  de molts valencians, o d’uns quants valencians, desconeguts per al públic. Fins i tot per als mestres.

«Mestres, demà tindreu l’oportunitat de redimir-vos!»

Juan Piqueres ens presentarà tres llibres de l’editorial Scito, l’un sobre mesura, un altre sobre matemàtica* i un de propi, la Conjectura Canamel, literatura a partir de la física, amb troballes de gran interés literari i de recerca. Per cert, un altre dels homes del qual parlarà, serà el matemàtic Vicent Caselles, un altre home de la Marina, que fora d’aquell rodal, de Gata a Jesús Pobre, de Xàbia a Pedreguer o Benissa, no sé si coneixem gaire, els valencians. Quina llàstima de televisió, de mitjans, d’escola fins i tot, que tenim els bons amagats en canvi de donar peixet a mediocres, arribistes i llepadors de la meseta.

Divendres, si en voleu gaudir, serem a l’Ateneu  de Bétera a partir de les 19.00h, i l’espai per al públic serà el normatiu en temps de pandèmia. Benvinguts.