Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: curs18_19

Si això és un 9 d’Octubre (2)

0
PER LA LLIBERTAT, L’AMNISTIA I EL DRET D’AUTODETERMINACIÓ DEL PAÍS VALENCIÀ
La Diada del 9 d’Octubre és per als valencians la festa en què commemorem la conquista de Jaume I de la ciutat de València, capital del regne que acabaria configurant-se dins la confederació catalano-aragonesa i moment fundacional del nostre poble. És un dia de festa i celebració jovial, però també de lluita i reivindicació. Perquè si malgrat tots els entrebancs que històricament hem hagut de patir per a la nostra pervivència com a poble i per a les nostres expectatives de futur encara som ací, ho devem en bona part a la capacitat col·lectiva de resistència. Els reptes que el País Valencià té plantejats als nostres dies són grans i nombrosos. De res no servirà la gestió més o menys eficaç de les institucions autònomes si els propis recursos, a fi de comptes, són controlats per Madrid per servir els interessos del règim monàrquic. Per establir la reciprocitat de l’espai comunicatiu en la pròpia llengua o exercir en plenitud els drets lingüístics i culturals, per exemple, necessitem eixamplar els marges de la nostra llibertat, enfortir-nos com a societat civil i apoderar-nos com a poble.
Perquè avui a l’Estat espanyol les llibertats civils i polítiques són més amenaçades que mai. Expressar-se o manifestar-se lliurement pot eixir molt car amb la Llei Mordassa. Han deixat la política en mans de jutges nomenats a dit per quotes de poder. La `democràcia´ espanyola és comparada internacionalment a la de règims com el de Turquia. El judici als presos independentistes catalans pel referèndum de l’1 d’octubre ha estat ple de vulneracions del dret, una autèntica burla. LLIBERTAT!
Perquè cal ser solidàriament actius amb el poble de Catalunya i el seu dret a decidir el futur. L’única resposta a la demanda pacífica, multitudinària, cívica i sostinguda en el temps de Catalunya ha estat la repressió, la guerra bruta i la intoxicació mediàtica. Es criminalitza tota dissidència i el moviment civil pels drets i les llibertats més important d’Europa. Hi ha persones a la presó i a l’exili i perseguides en milers de causes judicials per les seues idees i activitats polítiques. AMNISTIA!
Perquè també el País Valencià, com tots els pobles, té dret a decidir lliurement sobre tots els aspectes de la seua vida col·lectiva, a triar entre monarquia o república, a exercir plenament els drets culturals i lingüístics, a construir un futur d’igualtat real entre homes i dones i una societat que bandege la violència masclista, l’autoritarisme i el patriarcat, a vetlar per un món en pau i una cultura de la noviolència, a fomentar un nou model econòmic que acabe amb l’espoli i l’infrafinançament sistemàtic del País Valencià i garantesca el dret de tothom a una vida digna. Perquè necessitem eines per enfrontar-nos a l’emergència climàtica i definir un nou model territorial i mediambientalment sostenible i respectuós amb la natura. Perquè tenim dret a rebel·lar-nos i desobeir les injustícies. AUTODETERMINACIÓ!
SOLIDARITAT I REPÚBLICA PAÍS VALENCIÀ 
País Valencià, 7 d’octubre de 2019

Jutges, déus o feixistes?

0

S’ha de ser malparit i feixista o combinar les dues coses (en realitat són inseparables), per obligar el MH president Torra a presentar-se a un judici acusant-lo de mantenir una pancarta de llibertat d’expressió penjada del balcó.

Un jutge,o dos o cent, poden tenir en escac un país només per una qüestió de llibertat d’expressió?

Poden atacar la dignitat o la màxima representació d’un país només per caprici o deliri? Són tant per damunt la realitat, la decència o l’humanisme?

Ho són. El franquisme era això. Aquesta espanya és això. El psoe o el pp, és això.

Perquè això és el que passa quan la justícia espanyola és a mans de feixistes, d’hereus d’assassins franquistes que han ocupat, assaltat, envaït tots els jutjats de l’estat, els d’espanya i els de la resta d’autonomies. Una majoria de tribunals són a mans d’aquell ideari que va matar el president Companys, el poeta Lorca, o el mestre Antonio Benaiges. I també van assassinari milers de valencians a Paterna, mestres, llauradors, metges o polítics, aquells i els seus hereus són els que ara decideixen què, què podem dir, què podem fer, que podem penjar en un balcó, si a ells els passa per la fava de castigar la llibertat d’expressió, o la llibertat de pensar, de dir, de proclamar què volem ser.

Déus o feixistes, aquest jutges van passats de frenada, de rosca, emborratxats de poder, de pensar-se o sentir-se per damunt la democràcia i fins i tot per damunt d’institucions com l’ONU, la Unió Europea o els Tribunals Internacionals. Són déus per damunt els Drets Universals, per damunt l’honestedat i l’honradesa. Són capaços de perdonar crims horribles, corrupcions diàries, violacions, en canvi d’atacar mestres que posen en debat què passa al món, o presidentes de parlaments que respecten el joc democràtic per al qual han estat designades.

Déus o feixistes que fa anys que perdonen tot de crims de grups ultres, que minimitzen atacs i violacions de drets, que s’excusen davant l’allau de barbaritats comeses per parafeixistes d’ençà de la transició i més a prop encara, que s’emparen d’aqueix estil perdonavides.

Déus i feixistes que han autoritzat tot de tripijocs i negocis ruïnosos per a la hisenda pública quan els diners anaven a butxaques amigues, a la llotja de l’Íbex, al cap de tants Florentinos sobre els quals s’ha bastit la indecència econòmica d’una espanya que és un femer, un niu de serpotes entre més de jutges, empresaris, militarots o encara coses pitjors: això és la borbònia i entre més el seu cos de jutges, que emparen el crim en canvi de criminalitzar l’assumpte més innocent i innocu.

Davant els crims comesos per presidents espanyols del pp i del psoe (que van incloure la planificació d’assassinats, o la participació aberrant en guerres), els jutges espanyols persegueixen catalans, siguen presidents, mestres, joves, poetes, músics… tant se val. Ells són déus o feixistes. O totes dues coses.

Fins i tot són capaços d’impedir una mala llei de contribució turística o sobre els medicaments, però són incapaços (conscients i conspiradors) d’aturar el finançament desigual contra valencians i catalans. Incapaços d’aturar el genocidi econòmic que patim anys i panys, governats per aquell desordre. A mans de déus o feixistes o de totes dues coses.

La mestra Carme Miquel i l’humanisme

0
Publicat el 19 de juny de 2019

“Sóc mortal i només desitge coses mortals.” Petrarca

Mestres, escriptors, editors, llibreteres, alumnes, el MH Quim Torra, el conseller Marçà, músics, polítics, però sobretot mestres, diuen, escriuen, pensen unes paraules per contenir la mestra Carme Miquel en unes frases. Tenir-la breument i senzilla, ella, feta de senzillesa i d’escola. Els amics més propers, mestres també, la família supose, i tants com formem part d’Escola Valenciana, ens sentim tristos per la pèrdua. I voldríem explicar tant com va significar aquesta mestra per a l’escola i per al País Valencià, que és també per la llengua, pels seus, per l’educació, per la identitat i per la cultura, sobretot perquè els valencians havíem patit tant, tanta mancança de cultura i d’escola, que ens hem d’agafar fort, aferrar si ho voleu, als nostres protagonistes del segle XX. A pocs com s’hi han mantingut fidels sense defallir.

En un país de misèria tan castigat —recordeu que només portem quatre anys de govern de compromís i encara no a tot el territori, i encara amb la desconnexió de TV3—, el calvari valencià ha sigut més gros que aquella història bíblica de Jesucrist, més infernal i dur: amb morts, assassinats, torturats, robats, colpejats, i llençats de casa, com van viure els cristians del segle I, sinyors, si fa no fa. I encara sense el dret de restitució històrica, i menys encara amb una previsió de vida de llegenda, o catedralícia.

Carme Miquel va dedicar la vida a l’escola i a l’escola dels valencians (són coses diferents?) es va comprometre de ben jove i s’ha mantingut fidel fins que el cos ha dit prou. Sense renúncies, ni oblits, ni misèries. I ves que els valencians, castigats com ningú, hem tingut en contra raons per desistir. Però n’hi ha que s’hi han mantingut. Sempre.

Recorde Petrarca i l’humanisme perquè és el primer que veig, que em trobe, quan em mire Carme i li demane si vindrà a l’escola, amb setanta anys. Ella em diu que vindrà si li ho demane, per suposat. La recorde més jove, també a l’escola, celebrant els 10 anys de la nostra cooperativa. Quan l’escolte parlar de llibres, amb una senzillesa que hom diria que no, que no volia ser escriptora si havia de renunciar a cap dels principis de l’Escola Nova, de Freinet o de Ferrer i Guàrdia. Reunions d’escola, amb pares, amb mestres, amb les juntes d’Escola Valenciana, amb Guaix, amb la federació, amb els alumnes, hom no pot separar aquest humanisme sincer tan bell, irrenunciable, i comparar-lo, per exemple, a una reunió d’expresidents d’espanya, o amb un tal florentino, o amb tot de directius de l’Íbex o amb els jutges espanyols de la caspa i l’àguila, ni amb la merda seca de la política…

Havíem de recuperar la dignitat de l’escola de la República: Empar Navarro, Paquita Sanchis, Carmen Valero, Enriqueta Agut… I uns quants mestres valents ho van aconseguir enmig de la dictadura: ens van obrir la via cap a la llibertat de l’escola. Entre més la mestra Carme Miquel.

“A punta d’alba me’n vaig, l’estrella del dia em mena…” diu un verset del poeta Tomàs Garcés. N’hi ha mestres que hi seran sempre, entre els valencians, ara que som capaços i dignes, i sobris, i ingenus.

 

 

 

 

Els mestres i els pronoms

0
Publicat el 10 de juny de 2019

Bon dia, mestres (als mestres de totes les escoles del país, és clar, malgrat que jo ho vaig enviar diumenge només als mestres de la meua escola)
Com que a l’escola la millora i l’ús de la llengua ha d’ésser un treball principal, abans que no se’ns desmanegue la feina durant l’estiu, els mestres hauríem de considerar de continuar aprenent-ne, per començar el 2019-20 mudats i sabuts.
Us reenvie un article del mestre Jordi Badia, un gramàtic referent del qual ja us n’hem parlat unes altres vegades, en referència a un aspecte de la llengua cabdal: els pronoms. I sobretot els pronoms en i hi.
Llegiu-lo i practiqueu a casa, amb els vostres, els exemples que hi apareixen.
La llengua ho agrairà, i l’escola. Però sobretot els nostres alumnes.

Bon diumenge de Pentecosta
Visca la república dels valencians!

https://www.vilaweb.cat/noticies/els-pronoms-son-vida/

*Recordeu també que fa més de sis-cents dies que tenim presoners polítics.

Quants anys fa que votem?

0
Publicat el 27 de maig de 2019

No sé quantes vegades he votat, per això i per allò, però mai, ni una sola vegada, he eixit satisfet. Potser perquè no valdria de polític de partit, o perquè no tinc la fel de ferro o estómac suficient. Avui, si fa no fa, l’alegria va per carrers. Per exemple, a Bétera seran les urbanitzacions dels ricots, les que decidiran si Cristina continuarà de batlle, malgrat que ha obtingut la majoria de vots que es disputaven i una majoria de regidors. Però ves que amb la feina feta i amb l’equip que enguany presentaven em demane com és que no han tret el triple de vots i el doble de regidors. M’ho demane perquè sóc optimista i aquest equip ho havia guanyat a pols, amb tanta feinada feta, una economia que ja voldríem tothom tan transparent i unes inversions preparades que podien deixar el poble preparat per al s. XXI. Però ai, hi ha les urbanitzacions dels rics, que han tret cresta i ara ja diuen que regalaran el comandament de la tele a qui els done més diners. Ho diuen així, sense embuts: doneu-nos el 40% del pressupost per gestionar-lo nosaltres i ja us deixarem que feu vosaltres de batlle. Ho va dir Josep Sorribes, fa trenta anys: les urbanitzacions a Bétera us faran perdre el cap i el sentit de poble.

Pel que fa a Catalunya tinc un parell de disgustos, això pel cap baix: l’un és que els valencians hem votat poc Puigdemont i Ponsatí (ja sé que no n’hi havia cap publicitat, que tot era contra i cavernari). Però jo esperava menys 155 i més vots per la llibertat. Malgrat la presó i l’exili dels líders, que no podien fer campanya en directe, ni a espanya ni a TV3, que de vegades també semblava espanya, cada dia. I encara un altre disgust és que Jordi Sebastià no haja aconseguit l’objectiu de ser a Europa, en canvi que molta gent encara vota el partit més criminal a la Unió Europea: el pp. Com és?, com és possible que malgrat la corrupció, els enganys, la desviació de fons, les campanyes il·legals, tant de robatori i ineficàcia, com és que n’hi ha valencians que els donen suport? No ho entenc, aquest servilisme i flagel·lació, si no és que els valencians, molts valencians, no tenen remei si no és posant-los una traca al cul.

Ara me n’aniré a dormir, si puc, o a fer-me una cervesa, a veure si els de Bétera acaben de fer recompte, que semblen els últims en arribar al 100% de l’escrutini. Sort encara que Josep Carles va publicant les dades en comptagotes a través del seu compte de twitter.

Com voleu que estiga content, xa ni una vegada, ni una de sola. Així no arribarem mai a la República Valenciana!

Parlen de “jocs” mentre es vulneren els drets

0
Publicat el 19 de maig de 2019

Ahir vaig ser al camp del Llevant en l’últim partit de lliga. Aquesta vegada celebr+avem que l’equip serà en primera un altre colp, però jo celebrava com augmentava l’ús de la llengua, ahir, des dels seients dels voltants, des de la megafonia oficial, amb discursos fluïds, ben construïts, i des de la megafonia d’un dels angles on hi ha un estol d’afeccionats que, segons que diuen els històrics, es passen el partit amb clams i himnes animats per un que, casualment, ahir feia cantar en valencià cançons populars i tradicionals, i la resta del públic s’agafava amb una facilitat que animava la festa i la llengua: oh, si cada dia de partit la llengua servís justament perquè la gent visqués en valencià qualsevol moment quotidià.

A l’escola, per exemple, darrerament hom parla sovint sobre un programa de la televisió, Joc de trons, en canvi d’oblidar que tenim presos, que es vulneren els drets, que hi ha famílies que pateixen, que el país se’n ressent, que els jutges se salten les lleis mateix, la democràcia i la llibertat, i que n’hi ha partits que ho voldrien normal, tenir empresonada la gent honesta en canvi de mantenir partits corruptes, xenòfobs, franquistes, amb tot de rucs que passen per governants aprofitats.

Si, ho parla de qualsevol banalitat i potser que siga normal, sí, però a l’escola cal més serietat, major compromís, més feina en favor de la democràcia. Sense aturar-nos, sense deixar de pensar-ho, que n’hi ha que s’hi han jugat la pell per la llibertat, a la presó i a l’exili, mentre nosaltres ens passem el temps, entre més, parlant de jocs i de banalitats.

 

 

La clau valenciana a Bétera

1
Publicat el 14 de maig de 2019

Anit ja ho deia, que Bétera és un poble difícil, escampat arreu del terme per una mala decisió que ara paguem cara. Si fa no fa, la comarca en el seu conjunt va així: Llíria, la Pobla, l’Eliana, Riba-roja, Bétera, Nàquera, Casinos, Olocau… El Camp de Túria s’ha recosit amb tot d’urbanitzacions, fins i tot amb pobles sencers nous de trinca. Translladats. (Sant Antoni de Benaixeve, Marines Nou, Domenyo, l’Origuilla). Cada poble té el seu pecat i el seu infern particular. I un purgatori on haurien de cremar planificadors, polítics, promotors, alcaldes, empresaris i corruptes a manta. Els pobles van créixer a la dula, desemparats, sense patró, ni senderi, ni equilibri, ni estil… Una cosa potser els agermanava, una de sola: contra el patrimoni. O dues coses: en favor de la lletjor més absoluta. Bétera no es va escapar de la criminalitat urbanística. I ara si pots ho adobes, o expliques als veïns de la urbanització que allò que demanen és la lluna, tant com va costar d’arribar-hi un parell de colps.

La complexitat d’aquest teixit urbanístic tan malparit, ha convertit el dia a dia en un malviure. Les urbanitzacions prou que reclamen els serveis municipals, en canvi de tenir les portes barrades, amb tanques i barreres i cossos de seguretat propis, més pròpies d’un linxament que d’una benvinguda a passejar-hi. No cal dir que allò ja apunta a una inexistent vida de poble. Un oblit del petit comerç local, de la vida cultural, o agrària o, fins i tot, de no esmorzar mai, però mai, a la cooperativa o a ca Serruig. Tampoc no els cal llegir Estellés i aquella declaració de la vida “de poble”. Potser la mancança de la seua lectura no els convida a deixar-se acollir al poble.

Per tot plegat, la tria de l’alternativa valenciana, de la proposta política més local i autèntica, fóra la de l’alcaldessa Cristina i el seu equip, sens dubte. És l’equip que pot posar ordre i una mica de sentit, en aquest caos que ens hem trobat els últims trenta-quaranta anys ençà, i ho provaré d’explicar d’ací al final d’aquesta campanya en què els veïns teniu un paper tan important, a l’hora de decidir quin poble volem i com serà en un futur. La resta d’alternatives no són locals ni valencianes (cal recordar que Bétera és un poble valencià), ni proposen el progrés madur i desinteressat en favor de polítiques honestes, creatives i netes.

 

Perquè votaré aquest equip de Cristina Alemany a Bétera

0
Publicat el 13 de maig de 2019

Per confiança, per treball, per honestedat amb mi mateix, el meu vot al poble fa temps que és decidit. Aquest equip de Cristina Alemany, mestra i alcaldessa de Bétera els últims quatre anys, ha fet un treball intens per reordenar el poble i posar-lo al primer pla dels pobles a explicar sense embuts: des de l’economia municipal (el sanejament és un dels aconseguiments cabdals), la cultura o l’equipament de parcs (en això aquest equip va cap a l’excel·lent), calia omplir de dignitat l’Ajuntament. I el sentit de govern local. Proper.

Davant de tot, la gent! la senzillesa i la humilitat. Això és, els valors. Sense la fatxenderia ni la mirada per damunt el muscle. Massa que hem volgut mirar per damunt el muscle, els valencians, i hem eixit escaldats i arruïnats. Els valors i l’educació per encaminar la gent en favor dels valors: l’escola (l’educació és cabdal en aquest equip) i el compromís valencianista sense fissures. Ves que gestionar un poble com Bétera és difícil, tan complex com no ho podríeu imaginar. Jo no ho puc imaginar. Qualsevol poble ho és, però Bétera venia de l’infern, d’un model que el màxim expert en gestió municipal que conec en vida, el professor i amic Josep Sorribes, va dir un dia que no ho havia vist mai; un exemple tan gros com el de Bétera no s’hauria d’imitar enlloc del món. Del món, va repetir, ves com era Bétera, i on l’havien portada els diferents governs municipals des de la dictadura, passant pel caos dels anys noranta i la incapacitat manifesta posterior.

L’escampall d’urbanitzacions, amb l’afegit d’atendre els serveis bàsics, l’herència d’obligacions d’anteriors governs i la desestructuració general, no era fàcil d’abordar. Ni ho és encara completament. El model de creixement de Bétera, que va decidir-se sobretot en els anys vuitanta-noranta, ens portava on som ara: hem triplicat la població i l’edificació en canvi de no haver-nos preparat per resoldre allò mínim. I sort encara d’aquests quatre anys, i els quatre següents mínim —hi confie plenament—, per convertir Bétera en una petita ciutat model, exemple en favor de l’humanisme i la ciència, el camp i l’esport, la comunicació i la cultura majúscula. El patrimoni en favor del coneixement, alcaldessa.

Defugint els populismes, evitant l’adulació i l’amiguisme, de vegades amb desencontres necessaris (els vells cacics, els funcionaris aviciats, fins i tot els models de societats incíviques de modos franquistes), l’Equip de govern ha convidat a participar de la gestió amb honestedat, i la professionalitat política ja dóna fruits brillants i sobris. Aqueixa sobrietat, potser és l’única aposta valenciana per fer poble i sentir-nos-en. Una aposta en favor dels valencians i del nostre viure més genuí.

 

Sis Veus i “els dies i les dones”

0

Si hom vol fer comarca.

Si hom no vol ser tot el dia a casa.

Si hom vol escoltar unes veus de dones diverses.

Si hom vol emocionar-se amb un batre.

Si hom vol guanyar indulgències.

Si hom vol resistir en favor dels drets universals.

Si hom s’estima la llengua.

Si hom és positiu davant la vida.

Si hom encara conserva la capacitat d’admiració.

Si hom no sap on és Vilamarxant.

Si hom és mestre, o llaurador, o fins i tot atleta.

Si ho és músic a Llíria.

Si hom no veu més vida enllà de les bandes.

Si hom passa del futbol.

Si hom no vol fer volar coloms.

Si hom ha llegit avui Horaci.

Si hom té amigues a l’infern.

Si hom va llegir Estellés

Si hom no és monàrquic.

Si hom ja passa els cinquanta anys

Si hom vol fugit del siroll de la ciutat.

Si hom no creu que les comarques tenen vida.

Si hom només menja taronges valencianes.

Si hom s’emociona amb el cant d’estil.

Si hom pensa que encara no ho ha vist tot.

Si hom vol fer-se un regal.

Si hom veu possibilitats en la república valenciana

Si hom és un demòcrata per damunt de tot.

Si…

AVUI, CASA DE LA CULTURA, VILAMARXANT, 19.OOH

SOS: gossos o mossos a l’escola

0

L’escola és inviolable en una democràcia, però sembla que a Catalunya han obert la veda salvatge del feixisme: els mossos, que hom ja els diu “els gossos”, han violat aquell espai de didàctica i de coneixement. Com en el franquisme, l’acarnissament contra l’escola demostra el nivell de bestiesa al qual poden arribar, els cossos de repressió.

He tingut durant mesos penjat a l’aula un mural sobre els drets humans. Un altre sobre la carta de les nacions unides, aprovada el 1948. I de llaços grocs, aquest símbol que representa la democràcia amenaçada, com també el clam contra la repressió, la veu de la llibertat i el recordatori que tenim presoners polítics, en porte cada dia a l’aula. Cada dia.

Així que se’ls girarà feina, als gossos, si volen atacar la llibertat de l’escola. En democràcia, atacar la llibertat de càtedra, és atemptar contra la llei, però ai, si no n’hi ha democràcia, què n’hi ha? A espanya ja governa fa anys la llei de la caverna, qualsevol llei que atempta contra els drets universals. Des de la guerra civil, que passa.

Els cossos de seguretat a espanya són cossos d’inseguretat democràtica. Els feixistes, els patits d’extrema dreta, non pateixen mai amb ells. En canvi, els demòcrates ens hi sentim amenaçats, amb els mossos. Recorde que en l’Aplec del Camp de Túria, quan vam ser assetjats per centenars de membres de l’extrema dreta local i de València, durant més de cinc hores…, aquells mateixos elements locals van confraternitzar amb els cossos policials, amicalment. És un exemple. Els havien delinquit contra la democràcia, contra un acte legal i permès, en canvi dels insults i les agressions, ells feien amistat i café i cerveses amb els policies locals i la gc.

Si els mossos, que hom ja diu gossos, fan ara el paper brut del franquisme, els mossos són també franquisme: el conseller ha perdut els papers, per molts que els vulga justificar que són sota les ordres d’un òrgan feixista, la jec, i el president ha deixat de governar, si permet que la democràcia de l’escola siga violada amb aqueixa facilitat.

Mestres afusellats, llibres prohibits, mestres republicanes valencianistes depurades, sancionades… Encara avui no s’ha reparat el dany, franquista, però ells tornen a prohibir la llibertat a l’escola: això és la dictadura, el feixisme pudent, el 155 als claustres, vox al pati escolar, la censura franquista als programes…

El llaç groc ha depassat la funció bàsica de reclamar la llibertat dels presos polítics i ja és el símbol màxim de la democràcia, per això n’hi ha tanta por, tanta mediocritat política, tanta vergonya com ens volen fer passar els nostres mateix. Avui mateix que uns criminals han dipositat milers de llaços davant la generalitat, llaços que havien robat a la via pública: som capaços de robar-vos el símbol de la llibertat i pixar-nos damunt vostre: mentre el conseller justificava que els mossos, o els gossos, esborraven els llaços de les escoles.

Quina diferència n’hi ha, entre els uns i els altres?, que se’ns pixen damunt, perquè els feixistes es pixen damunt la democràcia, damunt la llibertat i damunt de l’escola i no passa res.

No és casual que el Junta electoral ataque el llaç groc, en canvi de permetre la simbologia feixista. No és casual que els mitjans espanyols s’acarnissen, ni és casual que algú haja donat l’ordre als mossos de fer el joc a espanya, en atacar l’escola.

Però els mestres, ai, tornarem dilluns a penjar els llaços més alts, ben alts, amb major criteri, els mestres defensarem a ultrança la democràcia, que no som mossos, ni submisos, ni franquistes, i portarem les urnes amb les quals vam guanyar la República.

Se’ls girarà feina als gossos, hom diu mossos dels gossos, però ja saben què volen dir, si els han enviat a violar la democràcia de l’escola. Mossos, o gossos, o cossos similars. Per comptes de vigilar per la seguretat dels homes, fa anys que s’hi dediquen, a vigilar la democràcia, a acorralar la llibertat, en canvi d’assegurar la corrupció, els criminals, la meda del sistema que els ha podrit l’ofici.

Els gossos, o els mossos, contra l’escola: en el segle XXI hom no ho acabaria de creure, si són mossos o són gossos.

 

 

Per la poesia a la República (2)

0

[continuació]

En el dia mundial de la poesia, els concursos escolars fan un paper extraordinari. Fóra començar la casa pels fonaments, llegir poesia a l’escola, a casa, amb els xiquets, per encomanar-los-en la necessitat. El deler dels poetes i la lectura de la seua obra. Sense l’escola —aquesta primera porta d’entrada al món poètic—, no avançaríem gaire, sobretot en el nostre país, tan pobrissó pel que fa a la lectura, malgrat la ingent quantitat de poetes i tanta poesia excelsa. En aquest paper principal treballa l’organització dels premis Francesc Peris i Valls a Bétera, amb la col·laboració de les escoles del poble i els instituts. De retop, en col·laboració amb els mestres, sempre necessaris per animar a llegir, a escriure, a convidar que l’emoció dels poetes arribe als nostres alumnes. Deixar-los sense aquest regal fóra com furtar-los un tros d’ànima, d’aprenentatge, al qual tenen el dret d’arribar-hi. A través de l’escola, i també a través de l’organització d’aquests premis de poesia. Cada any, la Institució de les lletres convida un poeta a escriure un poema per al 21 de març. L’any passat, Marc Granell va ser el poeta triat. Enguany ha sigut Rosa Fabregat. Potser que en un futur, un dels poetes triats siga un alumne nostre, dels que ara escriuen en aquests premis escolars. Potser que no. Però l’esforç i la passió dels premis ja fa d’espurna de la vida, de poesia que s’expandeix.

Mestres, llegiu-los poesia als xiquets, convideu-los a la passió, a la lectura, a la vida. A curt termini, la civilització agrairà la vostra feina.

No defalliu.

 

[m’agrada especialment aquest poema i el torne a reproduir]

Marc Granell (València, 1953)

És el foc i és la neu, és la tristesa 
i és el crit que desperta l’alegria 
i ens fa llum les tenebres que habitàvem 
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria 
que obri escletxes de mel en la ferida 
fonda i roent que ens cava precipicis 
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig 
que crea com cap déu futurs més savis 
i funda uns altres mons que es fan possibles 
si el cant esquinça vels i fon les ombres

Passions nobles pel país i per la lectura

1

Aprofite que baixe a València amb metro per començar un llibre que tenia pendent, des que vaig llegir la recomanació que en feia Jordi Badia: L’única passió noble, de Joan Garí. El llibre ha provocat que la distància, el temps d’anada i tornada a la ciutat des de Bétera, fos curt, massa curt fins i tot. Joan Garí aprofita una estada al Perigord per visitar la casa-torre de Montaigne i escriure un assaig bell sobre Fuster, el país, la llengua, i la noblesa d’escriure. Capítols breus, de gairebé dues pàgines que s’empassen amb tanta facilitat com el goig que provoquen, i a cada racó ja trobareu una petita reflexió per obrir més gana i un gran deler: els valencians, el gran mestre Joan Fuster, la desesperança de saber què podíem arribar a ser, o ser només, si els valencians mateix no haguéssem sigut castigats tan severament, de vegades pels mateixos valencians. Però sobretot pels espanyols, ben calculadament i premeditada. Un exemple, la TV3 encara és una quimera del 155 espanyol contra Nosaltres, els valencians. Tornaré a descriure i escriure sobre aquesta lectura en més ocasions, però us deixe aquesta màxima del pròleg:

«Lectors, feu de la vostra desesperança una pàtria. Molts valencians ja han pegat el primer pas»

L’única passió noble, converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. Joan Garí, ONADA, 2016

Paquita Sanchis, escola i llibertat

0

Paquita Sanchis Ferrer  (1896-1970) va ser mestra durant els anys vint-trenta del segle XX. La informació recollida per exalumnes, i algunes mestres investigadores, encara una informació escassa, apunta que era lliurepensadora, naturista, membre d’esquerra republicana al país valencià, la primera dona afiliada a la UGT, i per això li van fer consell de guerra sumaríssim… Mestra massa revolucionària, represaliada. Avui, al centre cultural la Nau es presentarà un documental sobre al seua història.

Escarni i càstig als mestres, fa vuitanta anys, com avui mateix, que no sembla que vulguem aprendre. Avui han tancat arbitràriament unes quantes persones, sense ordre del jutge, per la cara i la pocavergonya de la policia. Entre més, dos alcaldes que fan d’alcaldes, i es planten contra el feixisme sense por. En favor de la democràcia.

En alguna comissaria no deixaven entrar els advocats si parlaven català. Com en el franquisme, els cossos de la policia no han canviat gaire. No gens. Repressió, analfabetisme, l’herència franquista que perviu descarada desbocada idiota contra la democràcia. Acarnissament, burla, acaçament, la policia i la justícia espanyoles. I el delegat del psoe, i el govern del ps,e diu que tot això és correcte. Ells ho veuen correcte, el feixisme imperant.

La mestra Paquita Sanchis va ser mestra a Llíria durant cinc anys, i encara va defensar-se de la burrera espanyola fins que aconseguí incorporar-se al magisteri a l’edat de 69 anys. Perquè la llibertat no mor, l’amenaça la força franquista de sempre, ahir i avui, el 155 que ens governa. Però no mor.

 

Enric Valor, 19 anys després

0

«De primer l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.»

Diumenge féu dènou anys que va morir l’escriptor Enric Valor. Un dels grans narradors valencians de tots els temps, possiblement el de llengua més acurada del país sencer, un home que va fixar i augmentar la riquesa de la llengua, com cap altre escriptor valencià. Un novel·lista excels, un mestre gramàtic, i un rondallista com n’hi ha pocs al món, perquè la cura de la llengua va anar per davant de la història, del succés, de l’anècdota…

Divendres, edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya van lliurar el 38é premi de narrativa Enric Valor al Centre Cultural en un acte lluït, brillant i emotiu. Hi va participar el cor de l’escola i un trio de músics que van oferir una versió d’Ovidi magistral. Hi havia dos consellers, secretaris autonòmics, directors generals, diputats de cultura i no hi cabia una agulla més, en aquell teatrot de la plaça del país valencià. Potser que haja sigut l’acte més important fet en reconeixement al gran escriptor 19 anys després de la seua mort. Com important va ser el missatge de l’editora, Núria Sendra: “treballem per la llibertat del país”

I ves que Enric Valor mereix que el país el tinga en major consideració, un home que ha fet escola i ens ha salvat la llengua, la bona literatura, el relat curt i llarg, la manera de fer parlar un masover de manera acurada, neta, digna, com pocs homes de lletres, ell, sobretot, n’han tinguda amb tanta estima la llengua, que només per això cada any també hauríem de retre-li homenatges i cants als carrers i les places.

Però ja ho va dir un altre il·lustre mestre, Vicent Escrivà, que el mestre Enric Valor no havia passat la séquia de Montcada, i això, en aquest petit país de vidres i espills, es paga amb l’oblit i la ignorància.

Ens quedem amb el reconeixement a Picanya, la relectura del cicle de Cassana, l’ambició d’Aleix, les rondalles completes, la gramàtica, les contarelles i alguns vídeos de conversa viva i exemplar d’aquest valencià il·lustre.

Sostenibilitat o burrera

0
Publicat el 9 de gener de 2019

La Jornada de Sostenibilitat Ambiental pretén sensibilitzar els agents socials del Camp de Túria, els polítics i la ciutadania, sobre la situació del nostre territori,i valorar les intervencions que es duen a terme. Volem incidir en la sensibilització del canvi i transmetre valors.
L’IDECO té el compromís de promocionar una Comarca viva i habitable per a futures generacions. Aquesta Jornada posarà en valor alguna de les iniciatives de sostenibilitat ambiental al Camp de Túria. Cal prendre consciència del territori on vivim alhora que voldríem impulsar la ciutadania a la participació. Fer avançar la societat de la comarca cap a models de vida compatibles amb el futur és una manera de treballar des de l’àmbit local pel canvi global. La sostenibilitat és un repte i comença per petites accions. La Jornada
està organitzada per l’Institut d’Estudis comarcals del Camp del Túria en col·laboració amb l’Ajuntament de Serra i la Mancomunitat del Camp de Túria.

INSCRIPCIÓ: idecocampdeturia@gmail.com

SERRA, El Camp de Túria. Casa de la cultura, dissabte 12 de gener de 2019