Parlen de “jocs” mentre es vulneren els drets

Ahir vaig ser al camp del Llevant en l’últim partit de lliga. Aquesta vegada celebr+avem que l’equip serà en primera un altre colp, però jo celebrava com augmentava l’ús de la llengua, ahir, des dels seients dels voltants, des de la megafonia oficial, amb discursos fluïds, ben construïts, i des de la megafonia d’un dels angles on hi ha un estol d’afeccionats que, segons que diuen els històrics, es passen el partit amb clams i himnes animats per un que, casualment, ahir feia cantar en valencià cançons populars i tradicionals, i la resta del públic s’agafava amb una facilitat que animava la festa i la llengua: oh, si cada dia de partit la llengua servís justament perquè la gent visqués en valencià qualsevol moment quotidià.

A l’escola, per exemple, darrerament hom parla sovint sobre un programa de la televisió, Joc de trons, en canvi d’oblidar que tenim presos, que es vulneren els drets, que hi ha famílies que pateixen, que el país se’n ressent, que els jutges se salten les lleis mateix, la democràcia i la llibertat, i que n’hi ha partits que ho voldrien normal, tenir empresonada la gent honesta en canvi de mantenir partits corruptes, xenòfobs, franquistes, amb tot de rucs que passen per governants aprofitats.

Si, ho parla de qualsevol banalitat i potser que siga normal, sí, però a l’escola cal més serietat, major compromís, més feina en favor de la democràcia. Sense aturar-nos, sense deixar de pensar-ho, que n’hi ha que s’hi han jugat la pell per la llibertat, a la presó i a l’exili, mentre nosaltres ens passem el temps, entre més, parlant de jocs i de banalitats.

 

 

La clau valenciana a Bétera

Anit ja ho deia, que Bétera és un poble difícil, escampat arreu del terme per una mala decisió que ara paguem cara. Si fa no fa, la comarca en el seu conjunt va així: Llíria, la Pobla, l’Eliana, Riba-roja, Bétera, Nàquera, Casinos, Olocau… El Camp de Túria s’ha recosit amb tot d’urbanitzacions, fins i tot amb pobles sencers nous de trinca. Translladats. (Sant Antoni de Benaixeve, Marines Nou, Domenyo, l’Origuilla). Cada poble té el seu pecat i el seu infern particular. I un purgatori on haurien de cremar planificadors, polítics, promotors, alcaldes, empresaris i corruptes a manta. Els pobles van créixer a la dula, desemparats, sense patró, ni senderi, ni equilibri, ni estil… Una cosa potser els agermanava, una de sola: contra el patrimoni. O dues coses: en favor de la lletjor més absoluta. Bétera no es va escapar de la criminalitat urbanística. I ara si pots ho adobes, o expliques als veïns de la urbanització que allò que demanen és la lluna, tant com va costar d’arribar-hi un parell de colps.

La complexitat d’aquest teixit urbanístic tan malparit, ha convertit el dia a dia en un malviure. Les urbanitzacions prou que reclamen els serveis municipals, en canvi de tenir les portes barrades, amb tanques i barreres i cossos de seguretat propis, més pròpies d’un linxament que d’una benvinguda a passejar-hi. No cal dir que allò ja apunta a una inexistent vida de poble. Un oblit del petit comerç local, de la vida cultural, o agrària o, fins i tot, de no esmorzar mai, però mai, a la cooperativa o a ca Serruig. Tampoc no els cal llegir Estellés i aquella declaració de la vida “de poble”. Potser la mancança de la seua lectura no els convida a deixar-se acollir al poble.

Per tot plegat, la tria de l’alternativa valenciana, de la proposta política més local i autèntica, fóra la de l’alcaldessa Cristina i el seu equip, sens dubte. És l’equip que pot posar ordre i una mica de sentit, en aquest caos que ens hem trobat els últims trenta-quaranta anys ençà, i ho provaré d’explicar d’ací al final d’aquesta campanya en què els veïns teniu un paper tan important, a l’hora de decidir quin poble volem i com serà en un futur. La resta d’alternatives no són locals ni valencianes (cal recordar que Bétera és un poble valencià), ni proposen el progrés madur i desinteressat en favor de polítiques honestes, creatives i netes.

 

Perquè votaré aquest equip de Cristina Alemany a Bétera

Per confiança, per treball, per honestedat amb mi mateix, el meu vot al poble fa temps que és decidit. Aquest equip de Cristina Alemany, mestra i alcaldessa de Bétera els últims quatre anys, ha fet un treball intens per reordenar el poble i posar-lo al primer pla dels pobles a explicar sense embuts: des de l’economia municipal (el sanejament és un dels aconseguiments cabdals), la cultura o l’equipament de parcs (en això aquest equip va cap a l’excel·lent), calia omplir de dignitat l’Ajuntament. I el sentit de govern local. Proper.

Davant de tot, la gent! la senzillesa i la humilitat. Això és, els valors. Sense la fatxenderia ni la mirada per damunt el muscle. Massa que hem volgut mirar per damunt el muscle, els valencians, i hem eixit escaldats i arruïnats. Els valors i l’educació per encaminar la gent en favor dels valors: l’escola (l’educació és cabdal en aquest equip) i el compromís valencianista sense fissures. Ves que gestionar un poble com Bétera és difícil, tan complex com no ho podríeu imaginar. Jo no ho puc imaginar. Qualsevol poble ho és, però Bétera venia de l’infern, d’un model que el màxim expert en gestió municipal que conec en vida, el professor i amic Josep Sorribes, va dir un dia que no ho havia vist mai; un exemple tan gros com el de Bétera no s’hauria d’imitar enlloc del món. Del món, va repetir, ves com era Bétera, i on l’havien portada els diferents governs municipals des de la dictadura, passant pel caos dels anys noranta i la incapacitat manifesta posterior.

L’escampall d’urbanitzacions, amb l’afegit d’atendre els serveis bàsics, l’herència d’obligacions d’anteriors governs i la desestructuració general, no era fàcil d’abordar. Ni ho és encara completament. El model de creixement de Bétera, que va decidir-se sobretot en els anys vuitanta-noranta, ens portava on som ara: hem triplicat la població i l’edificació en canvi de no haver-nos preparat per resoldre allò mínim. I sort encara d’aquests quatre anys, i els quatre següents mínim —hi confie plenament—, per convertir Bétera en una petita ciutat model, exemple en favor de l’humanisme i la ciència, el camp i l’esport, la comunicació i la cultura majúscula. El patrimoni en favor del coneixement, alcaldessa.

Defugint els populismes, evitant l’adulació i l’amiguisme, de vegades amb desencontres necessaris (els vells cacics, els funcionaris aviciats, fins i tot els models de societats incíviques de modos franquistes), l’Equip de govern ha convidat a participar de la gestió amb honestedat, i la professionalitat política ja dóna fruits brillants i sobris. Aqueixa sobrietat, potser és l’única aposta valenciana per fer poble i sentir-nos-en. Una aposta en favor dels valencians i del nostre viure més genuí.

 

Sis Veus i “els dies i les dones”

Si hom vol fer comarca.

Si hom no vol ser tot el dia a casa.

Si hom vol escoltar unes veus de dones diverses.

Si hom vol emocionar-se amb un batre.

Si hom vol guanyar indulgències.

Si hom vol resistir en favor dels drets universals.

Si hom s’estima la llengua.

Si hom és positiu davant la vida.

Si hom encara conserva la capacitat d’admiració.

Si hom no sap on és Vilamarxant.

Si hom és mestre, o llaurador, o fins i tot atleta.

Si ho és músic a Llíria.

Si hom no veu més vida enllà de les bandes.

Si hom passa del futbol.

Si hom no vol fer volar coloms.

Si hom ha llegit avui Horaci.

Si hom té amigues a l’infern.

Si hom va llegir Estellés

Si hom no és monàrquic.

Si hom ja passa els cinquanta anys

Si hom vol fugit del siroll de la ciutat.

Si hom no creu que les comarques tenen vida.

Si hom només menja taronges valencianes.

Si hom s’emociona amb el cant d’estil.

Si hom pensa que encara no ho ha vist tot.

Si hom vol fer-se un regal.

Si hom veu possibilitats en la república valenciana

Si hom és un demòcrata per damunt de tot.

Si…

AVUI, CASA DE LA CULTURA, VILAMARXANT, 19.OOH

SOS: gossos o mossos a l’escola

L’escola és inviolable en una democràcia, però sembla que a Catalunya han obert la veda salvatge del feixisme: els mossos, que hom ja els diu “els gossos”, han violat aquell espai de didàctica i de coneixement. Com en el franquisme, l’acarnissament contra l’escola demostra el nivell de bestiesa al qual poden arribar, els cossos de repressió.

He tingut durant mesos penjat a l’aula un mural sobre els drets humans. Un altre sobre la carta de les nacions unides, aprovada el 1948. I de llaços grocs, aquest símbol que representa la democràcia amenaçada, com també el clam contra la repressió, la veu de la llibertat i el recordatori que tenim presoners polítics, en porte cada dia a l’aula. Cada dia.

Així que se’ls girarà feina, als gossos, si volen atacar la llibertat de l’escola. En democràcia, atacar la llibertat de càtedra, és atemptar contra la llei, però ai, si no n’hi ha democràcia, què n’hi ha? A espanya ja governa fa anys la llei de la caverna, qualsevol llei que atempta contra els drets universals. Des de la guerra civil, que passa.

Els cossos de seguretat a espanya són cossos d’inseguretat democràtica. Els feixistes, els patits d’extrema dreta, non pateixen mai amb ells. En canvi, els demòcrates ens hi sentim amenaçats, amb els mossos. Recorde que en l’Aplec del Camp de Túria, quan vam ser assetjats per centenars de membres de l’extrema dreta local i de València, durant més de cinc hores…, aquells mateixos elements locals van confraternitzar amb els cossos policials, amicalment. És un exemple. Els havien delinquit contra la democràcia, contra un acte legal i permès, en canvi dels insults i les agressions, ells feien amistat i café i cerveses amb els policies locals i la gc.

Si els mossos, que hom ja diu gossos, fan ara el paper brut del franquisme, els mossos són també franquisme: el conseller ha perdut els papers, per molts que els vulga justificar que són sota les ordres d’un òrgan feixista, la jec, i el president ha deixat de governar, si permet que la democràcia de l’escola siga violada amb aqueixa facilitat.

Mestres afusellats, llibres prohibits, mestres republicanes valencianistes depurades, sancionades… Encara avui no s’ha reparat el dany, franquista, però ells tornen a prohibir la llibertat a l’escola: això és la dictadura, el feixisme pudent, el 155 als claustres, vox al pati escolar, la censura franquista als programes…

El llaç groc ha depassat la funció bàsica de reclamar la llibertat dels presos polítics i ja és el símbol màxim de la democràcia, per això n’hi ha tanta por, tanta mediocritat política, tanta vergonya com ens volen fer passar els nostres mateix. Avui mateix que uns criminals han dipositat milers de llaços davant la generalitat, llaços que havien robat a la via pública: som capaços de robar-vos el símbol de la llibertat i pixar-nos damunt vostre: mentre el conseller justificava que els mossos, o els gossos, esborraven els llaços de les escoles.

Quina diferència n’hi ha, entre els uns i els altres?, que se’ns pixen damunt, perquè els feixistes es pixen damunt la democràcia, damunt la llibertat i damunt de l’escola i no passa res.

No és casual que el Junta electoral ataque el llaç groc, en canvi de permetre la simbologia feixista. No és casual que els mitjans espanyols s’acarnissen, ni és casual que algú haja donat l’ordre als mossos de fer el joc a espanya, en atacar l’escola.

Però els mestres, ai, tornarem dilluns a penjar els llaços més alts, ben alts, amb major criteri, els mestres defensarem a ultrança la democràcia, que no som mossos, ni submisos, ni franquistes, i portarem les urnes amb les quals vam guanyar la República.

Se’ls girarà feina als gossos, hom diu mossos dels gossos, però ja saben què volen dir, si els han enviat a violar la democràcia de l’escola. Mossos, o gossos, o cossos similars. Per comptes de vigilar per la seguretat dels homes, fa anys que s’hi dediquen, a vigilar la democràcia, a acorralar la llibertat, en canvi d’assegurar la corrupció, els criminals, la meda del sistema que els ha podrit l’ofici.

Els gossos, o els mossos, contra l’escola: en el segle XXI hom no ho acabaria de creure, si són mossos o són gossos.

 

 

Per la poesia a la República (2)

[continuació]

En el dia mundial de la poesia, els concursos escolars fan un paper extraordinari. Fóra començar la casa pels fonaments, llegir poesia a l’escola, a casa, amb els xiquets, per encomanar-los-en la necessitat. El deler dels poetes i la lectura de la seua obra. Sense l’escola —aquesta primera porta d’entrada al món poètic—, no avançaríem gaire, sobretot en el nostre país, tan pobrissó pel que fa a la lectura, malgrat la ingent quantitat de poetes i tanta poesia excelsa. En aquest paper principal treballa l’organització dels premis Francesc Peris i Valls a Bétera, amb la col·laboració de les escoles del poble i els instituts. De retop, en col·laboració amb els mestres, sempre necessaris per animar a llegir, a escriure, a convidar que l’emoció dels poetes arribe als nostres alumnes. Deixar-los sense aquest regal fóra com furtar-los un tros d’ànima, d’aprenentatge, al qual tenen el dret d’arribar-hi. A través de l’escola, i també a través de l’organització d’aquests premis de poesia. Cada any, la Institució de les lletres convida un poeta a escriure un poema per al 21 de març. L’any passat, Marc Granell va ser el poeta triat. Enguany ha sigut Rosa Fabregat. Potser que en un futur, un dels poetes triats siga un alumne nostre, dels que ara escriuen en aquests premis escolars. Potser que no. Però l’esforç i la passió dels premis ja fa d’espurna de la vida, de poesia que s’expandeix.

Mestres, llegiu-los poesia als xiquets, convideu-los a la passió, a la lectura, a la vida. A curt termini, la civilització agrairà la vostra feina.

No defalliu.

 

[m’agrada especialment aquest poema i el torne a reproduir]

Marc Granell (València, 1953)

És el foc i és la neu, és la tristesa 
i és el crit que desperta l’alegria 
i ens fa llum les tenebres que habitàvem 
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria 
que obri escletxes de mel en la ferida 
fonda i roent que ens cava precipicis 
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig 
que crea com cap déu futurs més savis 
i funda uns altres mons que es fan possibles 
si el cant esquinça vels i fon les ombres

Passions nobles pel país i per la lectura

Aprofite que baixe a València amb metro per començar un llibre que tenia pendent, des que vaig llegir la recomanació que en feia Jordi Badia: L’única passió noble, de Joan Garí. El llibre ha provocat que la distància, el temps d’anada i tornada a la ciutat des de Bétera, fos curt, massa curt fins i tot. Joan Garí aprofita una estada al Perigord per visitar la casa-torre de Montaigne i escriure un assaig bell sobre Fuster, el país, la llengua, i la noblesa d’escriure. Capítols breus, de gairebé dues pàgines que s’empassen amb tanta facilitat com el goig que provoquen, i a cada racó ja trobareu una petita reflexió per obrir més gana i un gran deler: els valencians, el gran mestre Joan Fuster, la desesperança de saber què podíem arribar a ser, o ser només, si els valencians mateix no haguéssem sigut castigats tan severament, de vegades pels mateixos valencians. Però sobretot pels espanyols, ben calculadament i premeditada. Un exemple, la TV3 encara és una quimera del 155 espanyol contra Nosaltres, els valencians. Tornaré a descriure i escriure sobre aquesta lectura en més ocasions, però us deixe aquesta màxima del pròleg:

«Lectors, feu de la vostra desesperança una pàtria. Molts valencians ja han pegat el primer pas»

L’única passió noble, converses amb madame Mähler-Besse sobre els valencians i el seu país. Joan Garí, ONADA, 2016

Paquita Sanchis, escola i llibertat

Paquita Sanchis Ferrer  (1896-1970) va ser mestra durant els anys vint-trenta del segle XX. La informació recollida per exalumnes, i algunes mestres investigadores, encara una informació escassa, apunta que era lliurepensadora, naturista, membre d’esquerra republicana al país valencià, la primera dona afiliada a la UGT, i per això li van fer consell de guerra sumaríssim… Mestra massa revolucionària, represaliada. Avui, al centre cultural la Nau es presentarà un documental sobre al seua història.

Escarni i càstig als mestres, fa vuitanta anys, com avui mateix, que no sembla que vulguem aprendre. Avui han tancat arbitràriament unes quantes persones, sense ordre del jutge, per la cara i la pocavergonya de la policia. Entre més, dos alcaldes que fan d’alcaldes, i es planten contra el feixisme sense por. En favor de la democràcia.

En alguna comissaria no deixaven entrar els advocats si parlaven català. Com en el franquisme, els cossos de la policia no han canviat gaire. No gens. Repressió, analfabetisme, l’herència franquista que perviu descarada desbocada idiota contra la democràcia. Acarnissament, burla, acaçament, la policia i la justícia espanyoles. I el delegat del psoe, i el govern del ps,e diu que tot això és correcte. Ells ho veuen correcte, el feixisme imperant.

La mestra Paquita Sanchis va ser mestra a Llíria durant cinc anys, i encara va defensar-se de la burrera espanyola fins que aconseguí incorporar-se al magisteri a l’edat de 69 anys. Perquè la llibertat no mor, l’amenaça la força franquista de sempre, ahir i avui, el 155 que ens governa. Però no mor.

 

Enric Valor, 19 anys després

«De primer l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.»

Diumenge féu dènou anys que va morir l’escriptor Enric Valor. Un dels grans narradors valencians de tots els temps, possiblement el de llengua més acurada del país sencer, un home que va fixar i augmentar la riquesa de la llengua, com cap altre escriptor valencià. Un novel·lista excels, un mestre gramàtic, i un rondallista com n’hi ha pocs al món, perquè la cura de la llengua va anar per davant de la història, del succés, de l’anècdota…

Divendres, edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya van lliurar el 38é premi de narrativa Enric Valor al Centre Cultural en un acte lluït, brillant i emotiu. Hi va participar el cor de l’escola i un trio de músics que van oferir una versió d’Ovidi magistral. Hi havia dos consellers, secretaris autonòmics, directors generals, diputats de cultura i no hi cabia una agulla més, en aquell teatrot de la plaça del país valencià. Potser que haja sigut l’acte més important fet en reconeixement al gran escriptor 19 anys després de la seua mort. Com important va ser el missatge de l’editora, Núria Sendra: “treballem per la llibertat del país”

I ves que Enric Valor mereix que el país el tinga en major consideració, un home que ha fet escola i ens ha salvat la llengua, la bona literatura, el relat curt i llarg, la manera de fer parlar un masover de manera acurada, neta, digna, com pocs homes de lletres, ell, sobretot, n’han tinguda amb tanta estima la llengua, que només per això cada any també hauríem de retre-li homenatges i cants als carrers i les places.

Però ja ho va dir un altre il·lustre mestre, Vicent Escrivà, que el mestre Enric Valor no havia passat la séquia de Montcada, i això, en aquest petit país de vidres i espills, es paga amb l’oblit i la ignorància.

Ens quedem amb el reconeixement a Picanya, la relectura del cicle de Cassana, l’ambició d’Aleix, les rondalles completes, la gramàtica, les contarelles i alguns vídeos de conversa viva i exemplar d’aquest valencià il·lustre.

Sostenibilitat o burrera

La Jornada de Sostenibilitat Ambiental pretén sensibilitzar els agents socials del Camp de Túria, els polítics i la ciutadania, sobre la situació del nostre territori,i valorar les intervencions que es duen a terme. Volem incidir en la sensibilització del canvi i transmetre valors.
L’IDECO té el compromís de promocionar una Comarca viva i habitable per a futures generacions. Aquesta Jornada posarà en valor alguna de les iniciatives de sostenibilitat ambiental al Camp de Túria. Cal prendre consciència del territori on vivim alhora que voldríem impulsar la ciutadania a la participació. Fer avançar la societat de la comarca cap a models de vida compatibles amb el futur és una manera de treballar des de l’àmbit local pel canvi global. La sostenibilitat és un repte i comença per petites accions. La Jornada
està organitzada per l’Institut d’Estudis comarcals del Camp del Túria en col·laboració amb l’Ajuntament de Serra i la Mancomunitat del Camp de Túria.

INSCRIPCIÓ: idecocampdeturia@gmail.com

SERRA, El Camp de Túria. Casa de la cultura, dissabte 12 de gener de 2019