El sopar dels feixistes (1)

Anit una associació de corruptes que té el nom de Foment, aplegava feixistes, lladres, criminals i conspiradors contra el treball, els treballadors, els sous dignes i la transparència econòmica. Molts dels seus socis, governen empreses que han rebut diners a manta, en canvi de castigar els treballadors, acomiadar-los sense raons, robar-los l’ànima i la sang, o ordir lladrocinis amb sindicats i polítics, governs de qualsevol color i encara amb clavegueres o aigüeres pitjors. Tots plegats, ells es consideren un club modèlic, fan soparots i conviden amigots, polítics, borbons, actrius, periodistes, la jet, que han de ser els homes triats per l’Olimp dels déus de l’empresa.

Foment del treball?, De l’empresa?, de l’honestedat?, del joc net entre iguals?, de l’equilibri entre si guanye molt m’ho quede i si no guanye tant em queixe perquè el calaix públic em pague encara més?

Anit es feu un sopar de feixistes i corruptes que volen passar per empresaris modèlics, o pulcres o polits o legals o magnífics… Una merda, direu, i no errareu gens, perquè aquest club a més d’idiotes, voldria fer-nos creure que cal aplaudir-los, honorar-los, besar-los les mans voldrien, en canvi de falsedats que no passarien un test de veritat i mentida de tercer d’infantil: sí, en un sopar de feixistes com el d’anit, la densitat criminal concentrada és ed les més altes d’europa, que potser n’hi ha de més altes?, sens dubte, però aquella magnitud ja mostra el calibre de què són capaços empresaris i polítics que els besen el cul i mantenen en presó molts dels nostres. Perquè sense el seu consentiment criminal, aquells polítics (que els han de deure el piu que passegen) no passarien tanta vergonya ni haurien de riure’ls la gràcia que no tenen.

La vergonya també la passem nosaltres, els milers i milions de treballadors que veuen aquell besaculs com un insult a la dignitat humana de treballadors i desocupats, i ves si en tenim al nostre país. Els empresaris poden fer tants sopars feixistes com vulguen, però que els servidors públics —els polítics ho recordeu, a qui us deveu? — paguen aital prostitució sí que és de “llibre”, de presó perpètua i raonada.

Més espanya, de calbot!

Espanya ja venia apuntant al feixisme, fa molts anys d’això. No caiguem ara de la figuera. El feixisme no se n’ha anat mai. Perquè se l’ha consentit, alimentat, subvencionat, malcriat de sempre. Espanya té un pessebre corrupte, criminal, fatxenda, “feixista” del qual no se n’ha volgut desfer mai. Ha sigut als llocs clau del domini polític, judicial, eclesial, militar i monàrquic. I aquest nucli dur, tingués o no majoria, deixava fer i passar una mena de representació democràtica: eleccions, sí, cada quatre anys, però que ningú no toqués allò principal. Quan Euskadi semblava dir prou, els van prohibir uns quants diaris i partits, amb una facilitat que tothom va admetre, aplaudir o riure: el nucli dur guanyava. Quan Catalunya ha posat contra les cordes aquell podrimer d’estat, el nucli dur ha tocat a xafarranxo. Han legalitzat el feixisme i ja van fent com si tot això que passa fora normal i es naturalitzés l’agressió, l’amenaça, vaja com si es pogués fer el retorn al franquisme de manera democràtica, sense que calgués res més, ni una guerra, perquè ells imposen el pitjor dels sistemes polítics: la dictadura des de les eleccions.

Els noms propis d’aquest feixisme, ja els sabem, són a la monarquia, als cossos de la repressió, a l’església, i s’hi han afegit els de la justícia, els marchena i els llanera de torn, els borrell, els buch, i tot aquest reguitzell de caçadors contra la democràcia, amb els noms de sempre, violència, el pp, C’s, els nous del Psoe, que no s’ha arrugat a jugar el paper del pitjor falangisme del s. XXI.

Però, per què València?, com s’explica aquest infern feixista pel morro fort?, com ens agafa als valencians de ser espanyols, bo i sabent que ens robaran, maltractaran, agrediran, que se’ns fa difícil explicar que la realitat, malgrat que esperada, provoca un mal de panxa de psiquiatra? N’hi ha qui tindrà mal de panxa per anys, perquè en poc temps ha regirat el seu partit a l’extrem dret sense possibilitat de retorn, i els seus militants s’hi han aconformat amb la fel de combatre la democràcia en favor dels franquistes. Pobre PSOE, que en dirà la història dels inútils que el van buidar de contingut, de fermesa per la llibertat, ara que vol ser monàrquic i falangista: i ves que Vox ja era al pp, a c’s, al psoe mateix, a tort i a dret, però ara s’enfila amb nom propi fraquista en alguns pobles valencians com a primera força (Nàquera, la Pobla de Vallbona, Sant Antoni de Benaixeve, Serra, només al Camp de Túria…).

Ara bé, el feixisme més cru ja hi era, no se n’havia anat mai, perquè la Transició va ser això, un pacte amb el feixisme, i ara VOX li posa nom, perquè allò que hi havia escampat en altres partits s’aplegue en un sol corral. Que fa mal? Fotre si en fa, ens en fa molt, perquè aquests no pensen en clau valenciana, ni en el camp, ni en la taronja, ni en la democràcia: aquest no estan per hòsties, o justament hi són per això: aquest només volen repressió, masclisme, violacions legals, bous i vaques, i un estat militar contra el món. Els joves repartiran pizzes, i els de major èxit guanyaran mil euros, en canvi de més gc, més policia i draps espanyols als terrats, a les teulades, als balcons… Ara, tant de mal fa això de VOX com veure al PP de primera força. Si fa no fa, són els mateixos corruptes, l’extrema dreta profunda, que atempta contra la transparència, contra l’escola, contra la llengua, contra la sanitat… Hi són per robar i nosaltres encara els paguem amb vots i favors perquè continuen delinquint. I el Psoe si fa no fa, els va al darrere d’aquest fracàs, és l’actiu principal d’aquestes eleccions de pandereta, perquè no vol dialogar amb catalunya, pèruqè prefereix de tenir presos polítics a tenir democràcia, perquè prefereix pactar amb el franquisme que enfrontar-se a la realitat d’un estat caspós i arruïnat, moralment i econòmica.

Sort que nosaltres som part d’un altre món, malgrat que els valencians, una majoria, continua donant-los ales i pinso, nosaltres som també un altre món. Com si no n’hi hagués memòria ni vergonya, ni una història que espanya no acabarà mai d’explicar. I també som Tsunami. Ep, en unes hores farem bona cara i a treballar. Com cada nit electoral, ni riem ni tenim l’ànim tranquil.

*Faltava aquest vent, i el ponent de la setmana que ha fet més mal que una pedregà, en els arbres i les collita. Perquè em va mossegar un gos, ara em diuen rabiós!

El PSOE contra la democràcia (2)

Espanya va convèncer milers de de valencians que s’havia reformat. Era un miratge, sí, però molts valencians se la van creure, fins i tot van escampar que, amb ella, València lligaria els gossos amb llonganisses, que el camp seria llaurat pels àngels, que la taronja ens trauria de pobres, que ens plourien els milions embolicats amb seda, gairebé que el món seria als nostres peus, perquè teníem el millor paisatge, un clima que mai no ens fallaria, la mar de Sorolla i les paelles, com els xiquets que arriben de París, vindrien regalades i amb l’allioli de franc.
Espanya ja ho va adobar per enaltir el floralisme de pesseta, amenaçant-nos que Catalunya ens robaria, que ens furtaria els fills, que mataria la nostra economia, es va arribar a dir que Catalunya prohibiria les falles i ens obligaria a canviar la sang del cos pel vi del Penedés. Però allà a Catalunya, que volien ser Europa, que tenien ideals, i una filosofia pels valors que no Espanya deia que ens convenia, els valencians els la bufaven. Ells anaven a la seua i espanya contra nostre… Feu-nos cas, ens deia Espanya, nosaltres som moderns, encara que portem la clenxa engominada, però us cuidarem, no us faltarà de res. No sigueu ximples i no estireu pel valencianisme, que fracassareu.

El missatge va fer forat i els valencians ens vam agenollar davant d’espanya.

Efectivament, una majoria de valencians va fer cas d’aquella amenaça (la lliçó va entrar a sang, pel clavegueram, amb bonificacions i regals sorpresa). El PSPV va vendre’s l’ànima al partit d’espanya, el PSOE, i allò ja va rodar cap al sidral que coneixem: durant molts anys el PP i el PSOE van ensenyorir-se dels valencians, ara tu ara jo, cada pedra feia paret per al partit i per a espanya, i els valencians perdíem bous i esquelles: perdíem el paisatge que es convertia en un cagalló urbà tot ple de casetes… Sorolla, mort feia anys, perdia les barques de la mar, els bous s’ofegaven, els espanyols ens castigaven els camps, els pobles rurals perdien els veïns, les inversions eren per als amics d’ells, en canavi que els valencians pagàrem la despesa conjunta, els vicis, els luxes i encara, sense adonar-nos-en, espanya (el PP i el PSOE) ens van regalar l’última de les sorpreses: ens fan robar totes laes caixes i bancs valencians. Ens van deixar nets com un plateret.

La resta ja la coneixem: els valencians no érem ningú, una merda en un plat, havíem de malviure, de demanar almoina, de treballar fins que ens moríem de treballar sense traure’n suc, havíem de deixar els camps, les cases, érem desnonats, en canvi de passejar-nos a pidolar, a pidolar, que espanya ens subvencionés el deute, l’interés…

—No us preocupeu, valencians, ens deien: us passarem una renta en canvi que continueu agenollats, callats, muts, votant al psoe i al pp, que som els que sabem de governar-vos!

El resultat és que espanya ens robava, ens robava, ens robava, en canvi d’acusar-nos que no en féiem prou, que havíem de treballar més, que la quota no arribava, que si no volíem que vinguera Catalunya a prendre’ns la festa, ens havíem d’esforçar a ser bons espanyols, millors espanyols, per continuar pagant-los, per suplicar-los que ens cuidaren, que ens deixaren ser espanyols en comptes de valencians, perquè els valencians no podíem ser majors d’edat. No senyor.

Total, que el robatori continua, mane qui mane, i setanta anys després, vuitanta anys després, ens han arruïnat, com han fet sempre, però ens hem quedat amb una mà darrere i una altra davant, escurats els valencians.

Perquè en dies d’eleccions, l’extrema dreta (tots els patits espanyols del PSOE a VOX) continue demanant-nos que hem de deixar robar-nos, que ells ja decidiran el millor per nosaltres. El pitjor, el millor, ells ho decidiran tot, mentre els valencians no ens plantem i diem prou. Que vol dir ser valencians per damunt de tot.

[continuarà]

 

Mercats medievals contra València

D’uns anys ençà, la moda de plantar mercats medievals (teatres, vestits, personatges…) als pobles per celebrar no sabem què, ha escampat una nova eixida festiva i comercial. Parades, actuacions, menges, banderes…, Banderes? A Bétera ens ha tocat la invasió castellano-leonesa, amb els seus blasons, estendards, marques, com si la tradició de la Corona d’Aragó no hagués passat per l’època medieval de cap manera: però ves que ara ens governa el PP, i aquella urbanització de MasCamarena que obliga de fer les representacions en exclusiu espanyol, atemptant contra la llei d’ús (això la gc no ho investigarà mai, no patiu els xaletaires*), i el PP de Bétera sembla que prefereix Castella que València, i això que va ser Jaume I i les seues tropes que van prendre el castell de Bétera, segons diu la Crònica del rei, però això és massa cultural, massa lectura, i més enllà d’anar a missa o al bar, podria clivellar alguns cervells de la regidoria: per això fins i tot els productes de les parades no havien de fer pudor a identitat catalana o valenciana: colonització, usurpació, robatori, fins i tot en les festes, i justament en la festa: com que s’acosta el 9 d’Octubre, i cal fer bona cara davant espanya, que res no depasse la ratlla de la mediocritat ni despulle la manca d’intel·ligència local. Fum, pols, greix, i que castella campe a l’albereda de Bétera: com que encara estem colonitzats per aquella meseta, no sembla que s’haja notat gaire l’abús de tanta banderola: veus?, els comuners, aquells rebels independentistes no sé si serien representats en aquesta nova falla que són els mercats medievals d’espasetes de fusta i ferralla barata: au, la bena als ulls i el serengue a remull.

 

A mans d’una màquina d’agressió

Lligen Estellés, perseguiu-los!

Volen llibertat, acaceu-los!

Es manifesten pels drets, fregiu-los!

En canvi, si ens insulten, o clamen el puta olímpic, amb violència i odi, com es va viure dissabte a Granada, caaa, no en feu cas… O millor, premieu-los!

És el model espanyol de tolerància zero amb el clam de llibertat i independència, malgrat que siga llibertat d’expressió i siga emparat pels Drets Universals, en canvi d’atiar la violència de la policia i la gc contra joves, institucions i contra el mateix MH Torra.

Espanya és una màquina de violència borbònica, judicial, psoïsta contra qualsevol tuf a llibertat, i no pensa aturar l’agressió i la venjança. Al contrari, com més va, més s’acarnissa amb tocs d’exhibició. De traure’n pit, fins i tot, a veure qui és més destraler, ruc o bèstia: com més els pegarem, més mostrem el nostre tarannà espanyol i xenòfob.

És el model i és la marca, que ja no amaguen de cap manera. I aqueixa violència l’exerceixen en tots els àmbits i de diverses maneres: ofegant-nos el finançament, bloquejant les petites lleis o normes exclusivament valencianes, o catalanes, amanint la premsa i preparant els mitjans perquè els facen l’acústica pactada: aquest matí a les vuit, Ràdio Àpunt ja deia que la gc perseguia independentistes radicals i violents: com ho sabia la ràdio valenciana que aquells joves eren violents i radicals?, qui de València ho havia investigat? Empar Marco? l’editora de les notícies Elpídeo? Com de fàcil compren el peix, els mitjans, i contribueixen al feixisme mediàtic: non serà més violent, radical, i agressiu com ens ha ofegat espanya els últims anys robant-nos els recursos bàsics de sanitat, educació o serveis? D’això, Àpunt, com adjectivaria la notícia de l’ofeg econòmic contra els valencians, contra els llauradors i contra la taronja? Com qualificaria Àpunt les Confederacions hidrogràfiques valencianes, a mans de funcionaris falangistes espanyols, quan tota, tota la infrastructura del Segura, ha fallat davant els aiguats de setembre? No són radicals i violents, aquells funcionaris i polítics, quan atempten contra la vida dels valencians?

I Camps, i Rajoy, i els jutges prevaricadors, no són radicals i violents per a Àpunt?

Espanya i els còmplices han obert la veda i ens acacen, amb una violència pròpia de les dictadures: aquesta d’ara governada en funcions pel psoe, ves, quins titelles i quina misèria: i encara no hem vist el final de tanta mediocritat. Perquè si espanya consent de dir-nos que tot el país som una puta i no passa res, si una ministra del psoe diu que la legion és el model o que l’agressió policial és el camí…, som a les portes d’una crisi moral i de drets que marcarà el segle.

Si n’hi ha res de radical i violent, sinyors d’Àpunt, és espanya i el seu estil. Contra la democràcia i la no violència. Ella soleta.

La caixa de música (espanyola)

Una televisió passa la pel·lícula “la caixa de música” en versió espanyola. Recordava haver-la vista al cinema, quan encara m’enganyava a veure cinema en espanyol en sales de cinema comercial —ara faig boicot civil a les sales de cinema que prohibeixen d’exhibir cinema en valencià, gairebé totes sense excepció a València (desobediència, valencians!). No recordava que l’havia dirigida Costa Gavras, la pel·lícula, potser un dels directors de cinema més compromesos del segle XX i una garantia de sobrietat. La història explica que una advocada defensarà son pare de les acusacions de criminal de guerra, fins que ella mateix destapa unes proves que l’inculpen. Què farà ella?, denunciarà son pare a la justícia?

La pel·lícula és de 1989, i explica uns fets de 1942-45. Avui vivim al nostre país uns fets gairebé paral·lels. Uns homes denuncien els crims de guerra d’un estat que no ha volgut mai recuperar la memòria ni fer justícia i, què dieu que farà aquell estat governat pel pp i pel psoe? Doncs denunciarà qui ha trobat les proves a la caixa de música i empresonarà els demòcrates. En canvi deixarà lliures els criminals i els elevarà a l’altar del culte i la intocabilitat. Vet ací el segle XXI espanyol comparat amb els estats demòcrates d’arreu del món. No ens estranya que Turquia argumente que pot destituir o tancar alcaldes electes, si espanya també ho fa i europa calla o, pitjor, afig llenya al foc dient que té el dret de tancar qui vulga, espanya, sigues demòcrata, diputat, presidenta d’un parlament o president d’una entitat cultural. Sense més, tots els marchenes del món es veuen capaços de tancar qui vulguen sense proves, sense llei, sense democràcia…

Sí, senyors, en La caixa de músíca, Jessica Lange (americana) pren una decisió valenta i coratjosa en favor de la llibertat i l’honestedat i denuncia son pare, que ha comés crims de guerra contra la humanitat. A espanya hom denuncia crims, terrorisme, connivència de la justícia i la política, clavegueram, corrupció, fins i tot un rei borbó que anima la violència contra la població civil, i qui penseu que tanquen? Qui penseu que detindran per posar en perill la democràcia i el benestar? Efectivament, l’advocada, la Jessica, perquè a espanya, per damunt dels drets universals hi ha el crim organitzat, el franquisme, els borbons, l’agressió contínua: sí, espanya roda la mateixa pel·lícula cada dia, la caixa de música, però inverteix els papers i els valors: i qui ho denuncia ja corre el risc de ser perseguit, linxat, agredit, perquè un rei borbó més ruc que el tacó, un mogutu vulgar pocapena, ha convidat a perseguir demòcrates i agredir els valors universals.

La dictadura espanyola va cada dia més despullada, més desenfrenada, en liderar una punta de llança cap al feixisme europeu del segle XXI, amb el psoe ballant al ritme de la caixa de música (espanyola).

Espanya ens roba(10): o nosaltres o violència

És una realitat contundent, penosa, patètica. Espanya ens roba els homes, els diners, els recursos, les infrastructures… la democràcia. És un dels estats on el grau de delinqüència del govern passa de mà en mà, ara a un partit, ara a un altre, sense que cap d’ells pose remei a la desfeta que patim. No hi posen remei, perquè no troben que el robatori que perpetren siga fora de la llei que escriuen i aproven polítics, jutges o policia, els mitjans que els renten el cul i una majoria de ciutadans que troben fins i tot correcte i de dret que el seu govern robe, siga quin siga. I ells, els governs que bescanvien el comandament, ja ho saben, que la situació és aquesta, com si robar fos natural, com fer esport o beure aigua, a espanya. Si durant deu anys, o vint o més, espanya només ha fet una despesa en infrastructures al nostre país del 10%, espanya ens ha robat tots aquests anys: no només infrastructures, també recursos per a la sanitat o l’educació. Per al camp, o per als pobles de l’interior, per va les petites ciutats i per a les grans. Un any i un altre, dècades senceres hem patit un robatori exagerat, un botí de bilions, que cada govern respectiu no ha repartit entre la resta de súbdits, no. Els ha ben repartit entre corruptes, uns altres delinqüents tant o més grossos: empreses, bancs, alts funcionaris, o els ha invertit en projectes ruïnosos, idiotes, en canvi de justificar una vegada i una altra que el lladrocini era justificat.

Qualsevol que ha denunciat amb proves el robatori, i n’hi ha hagut diverses denúncies, ha sigut castigat, empresonat o eliminat. Sense immutar-se, sense despentinar-se, públicament. Lleis noves, normes noves, o falses acusacions han servit per matar qualsevol dissidència. De les idees, de la política, o dels recursos. Sobretot si la dissidència comportava un enfrontament que es negava a mantenir un dia més el robatori. Si el MH Puig diu, en parlarem, dialogarem. El robatori continua, cada vegada més gros i més delinqüent. Ells mai no s’immuten. Ni ells, ni els jutges, ni la policia, ni els borbons. Són la mateixa banda. Au. Si el MH Puigdemont diu, ens plantem i mone, independència d’això, d’aqueixa corrupció suïcida intolerable pudent i franquista. Aleshores els homes són en presó o a l’exili. Perquè ni la democràcia ni la llibertat són possibles en aquesta situació de robatori continuat, d’amenaça, de violència… Ho ha dit repetidament el menistrot Margallo: mai us deixarem lliures sense violència, mai. Que vol dir que mai viurem en democràcia pacíficament. Ves si serà bèstia l’afirmació i la filosofia espanyola. O meua o morta. O nosaltres o violència. I això sembla que, per una majoria d’espanyols, els dóna el consentiment de la violació continuada, contra la democràcia i la llibertat. La violència assegurada. De tots i cadascun dels partits espanyols còmplices: psoe, pp, c’s, franquistes…

Diàleg, diu Puig, el MH. Violència diu espanya, tan poc honorable. I mentre l’espanya violenta fa vacances (polítics, jutges, policia, mitjans, bancs, empreses), els homes lliures i els demòcrates són en presó. I els joves. Un dia, un altre, cent, mil dies.

Però quan ha dialogat el feixisme espanyol?

[continuarà]

La merda, per als valencians

Governe qui governe a espanya, València calla. I paga. I així sembla que continuarà la cosa del finançament i de la política, uns anys més, mentre siguem reus i presos de les decisions del govern d’espanya. Ho ha dit el MH Ximo Puig, que ell no pensa exigir, ni pleitejar, ni queixar-se gaire (almenys públicament), contra el partit que se suposa que governa a espanya, que és, si fa no fa, el mateix partit que governa a valència, amb alguna petita excepció. Callem. I paguem.

Cada colp estem més mal finançats, en canvi que espanya continue fent despeses militars, borbòniques, eclesials, franquistes o en clavegueram. Ells mai no pateixen retallades o sancions o impostos. En canvi, la resta hem de pagar sempre, en retallades, en impostos, en fiscalitats negatives, perquè els comptes de l’estat suren, i els de sempre mantinguen privilegis: bancs, empresaris, corruptes, polítics, partits, església…

Tant se val que se’n burlen, que se’n riguen, que ens prenguen el pèl, mentre paguem ells no canviaran mai la política ni els modos. Mentre siguem lligats a un estat corrupte tan antivalencià, la merda serà per nosaltres i els diners se’ls quedarà espanya. Molles i engrunes, valencians, anys i panys. Encara que governe un partit, el mateix partit: espanya són ells i els valencians uns faves. Per ells els confits, per nosaltres la merda. Ells descansen al llit i nosaltres caiguem en terra.

És la cançó de sempre, malgrat que el MH diga que el diàleg és millor que res i que les solucions arribaran del cel… Amb espanya, quin dialeg? Espanya ni en sap ni en vol dialogar. Ni de política, ni de finançament, ni de democràcia, ni d’igualtat, ni de llengües, ni de cultura… Menys encara del camp i de les taronges!

Perquè si parlem de taronges…

Carta contra el pacte PP, C’s i els Quatre Camarena (2)

Podem-Bétera ha fet una comunicat públic, una carta als veïns de Bétera (i de les urbanitzacions), que denuncia el perjudici de l’acord de govern entre el PP, C’s i Camarena-TorreEnConill que va fer batlle Èlia Verdevio contra el poble mateix, en canvi que les dues urbanitzacions riques del poble rebran tot de beneficis que pagaran els veïns de Bétera, però no tots, perquè els d’aquelles urbanitzacions sembla que salvaran impostos i altres detalls no explicats.

Amb el 17% dels vots, diu la carta-denúncia, la coalició de les urbanitzacions decidirà la política econòmica i d’inversions de Bétera, amb el beneplàcit del pp i c’s, naturalment i política. Podem qualifica el pacte de “submissió” del poble a les exigències de les urbanitzacions riques (no penseu que el bassó, el periquillo i les pinedes en trauran gaire res de nou). Diu la carta que l’acord municipal té 21 punts i en tretze explica com millorar les urbanitzacions de Mas Camarena i Torre en Conill en canvi de no millorar el poble o altres urbanitzacions. Cal destacar també, que el 60% de l’acord (no sabem si vol dir pressupost) va destinat al 30% de la població (aquella que viu en les urbanitzacions).

Pel que fa a l’aigua… Entre les qüestions més visibles, hi ha la decisió aprovada pel PP i C’s que, l’aigua que arribarà a les urbanitzacions, gestionada per Aigües de València, serà pagada pels veïns de Bétera també, no només pels usuaris d’aquella aigua concreta. En canvi, el tractament general de l’aigua contra els nitrats, aquells veïns de la urbanització estaran exempts de pagar-lo.

Pel que fa a la nova escola o el nou institut, l’acord obliga a construir-los a la urbanització Torre En Conill, allunyant de nou l’escola del poble (l’experiència decidida fa anys per la dreta i els cacics del poble ja fa anys que la paguem ben cara), i entre una població que en el seu 90% no fa ús de l’ensenyament públic, es queixa Podem a la carta. Ja deveu endevinar qui pagarà els sobrecostos durant anys i panys!

Amb no poca ironia PodemBétera felicita “Els Quatre de Camarena” per haver aconseguit aital acord amb només el 17% dels vots. I es pregunta com és que el PP i C’s han sigut capaços de vendre’s la majoria de veïns en canvi del poder i la batllia. La política és això, quan l’usura guanya l’honestedat.

Finalment, Podem demana als veïns que en traguen conclusions, suposem que convidant-nos a pensar qui governa, en canvi de quina cosa i, sobretot, què caldrà fer per trobar una alternativa possible al desficaci que ja va anunciar fa molts anys el professor Josep Sorribes.

Els quatre Camarena i el pacte de Bétera (1)

El nom sembla tret d’un club de jaz, o de folk, fins i tot podria lluir en un rètol de restaurant de carretera. Els quatre Camerena fa referència als quatre regidors de la urbanització Camarena+TorreEnConill que governen el poble i el terme de Bétera. Governen per un pacte amb el PP i C’s (res que no anunciés cada any el Terremoto en la seua tòmbola, quan vivia l’home), però ara que el pacte és públic, i que la batlle és Èlia Verdevio, els punts del pacte denuncien que les condicions de govern són una pocavergonya. Una pocavergonya si considerem que, allò signat pels regidors al govern, és la venda del poble als xurrimangos de les urbanitzacions.

Però anem a pams.

La setmana passada és va fer públic el pacte, amb tots els punts de l’acord. Sort que només uns mesos després, la insistència de compromís i de podem va tenir fruit.Després, Podem i Esquerra Unida van traure una carta de denúncia que prova de posar claredat als punts de conflicte: això és, si el nom de Bétera apareix una o dues vegades, el nom de Camarena i Torre En Conill hi apareixen multiplicats per sis o set. De les altres urbanitzacions ho podria dir que la referència és zero. I la segona cosa més destacada de tot plegat: Bétera pagarà tres vegades els luxes i les despeses d’aquelles urbanitzacions. En canvi, aquella urbanitzacions, si volen, només si volen, ajudaran a pagar els seus capricis.

DE segur que si heu arribat fins ací, en la lectura d’aquest apunt, direu: seràs exagerat. Doncs m’he quedat curt del despropòsit i el desequilibri entre els drets i deures dels uns i dels altres. Perquè si bé aquelles urbanitzacions són de gent de més diner, de condició mitja i alta, la correspondència del que els tocarà pagar en les futures inversions i/o obligacions és com si foren pobres de solemnitat. Al remat, sembla que serà això: que aquells són pobres i moatros (enteneu-ho com gent genuïnament de Bétera) marquesos del potet i de les Dues aigües.

Per cert si parlem d’aigües, ja s’ho faran els del pp per explicar als veïns del poble, com serà que pagarem l’aigua mineral d’aquells, mentre als nostres els tocarà anar al berro a carregar garrafes.

Tota la culpa la té… que no som República valenciana, perquè d’aqueixa manera les corbelles ja segarien l’herba més arran.

[continuarà]