Un estat criminal: el feixisme és això

El govern criminal d’espanya no ha dimitit. El partit que governa encara no és il·legal, malgrat que és corrupte. Els jutges de l’estat encara no s’han mort de vergonya, si respiren prevaricació. Tant se val la vergonya, la impunitat, la ineficàcia, el filldeputisme col·lectiu. Fa anys que ho avisem. Som en mans d’una xarxa criminal que dura cent anys. O més. De l’església a la política, de l’esport als militars, de la policia a la gran empresa, de la premsa a la TV, res no se salva de tanta brutícia com es destapa a espanya. Som atrapats dins una merda tan grossa que fins i tot Europa en vol un tros. A través de l’Agramunt, de Zaplana, dels Cotino, dels Bàrcenes, del Rajoy, o d’aquells pollosos de la Unió Europea, els Junckers i companyia, que van venir a pels regals i les prevaricacions… Els borbons, els florentinos, les empreses IBEX, els bancs, un cagalló com una península atrapada en una merda que no ens deixa respirar.

Espanya és un estat criminal incapaç de fer net. De desprendre’s de tanta claveguera, de tanta prostitució… I volen fer creure que el problema no són ells, que és València, o Catalunya, o els músics, o els mestres, o els metges… Valencians, no tenim més remei que quedar-nos, sí, perquè el país valencià és nostre, però podem enviar a mamar espanya. Només que ho decidim. Perquè el feixisme és això: uns criminals que no dimiteixen, que han usurpat la democràcia, la llibertat, que són per a robar, per a insultar, per a amenaçar… Els filldeputes són un col·lectiu de gànsters paràsits que corrompen la vida de milers de persones. I volen que nosaltres siguem com ells, però nosaltres no som com ells. Els valencians no som ells. Només que ho decidim, els enviem a cagar damunt tota la seua merda.

Religió i fanatisme: adoctrinament!

«Els demòcrates asseguren que l’home ve del mono.»

Els cas jueu. El cas musulmà. El cas cristià… Quina religió és neta, polida, respectuosa, demòcrata? Quina no amaga la mà en llançar la pedra o quina no abusa sobre la innocència? Quin déu, d’aquests que hom venera, adula o prega, no representa sinó el poder i l’exaltació del cretinisme?

Ves que al llarg de la història s’hi han fet barbaritats en nom d’això i d’allò!

Ara vindran aduladors que argumentaran que una majoria de seguidors d’aquesta o d’aquella religió no són d’aqueix estil tan baix, que el poder que exerceixen els bisbots contra la feligresia no representa la mateixa feligresia… Que n’hi ha cristians de base, i jueus i musulmans de base, i tota la pesca de les minories que, a l’hora de la veritat, en aquella poderosa religió bastida de victòries de guerra, d’apòstols militars contra civils ateus, n’hi ha hagut més glòria que guerra, més aigua que sang, més pa que fam…

Mentida! No us els cregueu. Per cada un de bo d’aquests (desconfieu-ne) n’hi ha un milió dels altres (sense ànima).

Cap religió no podrà justificar això d’ahir a Gaza. Malgrat els argumentaris dels escuts humans, dels errors dels uns i dels altres, que ningú no se salva de rebre de calent… D’acord. Però això d’ahir a Gaza no té justificació, ni aquells atemptats, ni els altres. Cap excusa. En canvi, poques patums de la religió han eixit contra la massacre. Tan pocs han eixit a explicar que els colps —militars, religiosos, polítics—, atempten sempre contra la democràcia, que són fets per idolatria, per ajusticiar la raó, la llibertat i la democràcia.

Oh Jerusalem! Aquesta ciutat que significa tant, que podria ser un gran símbol de la pau, és justament el contrari, el nucli del foc, la caldera de l’odi, com tantes altres ciutats, que n’hi ha poques que se salven (bíblicament) de res.

Imagineu Barcelona, ara mateix, que l’alcaldessa voldria posar pantalles grans de televisió al carrer per veure el futbol d’un Estat que manté presoners polítics, gent a l’exili i robatoris contra el finançament valencià-català-balear entre més lladrocinis.

—Futbol i bous, morenaaaaa!

El cretinisme encara.

Oh Jerusalem

Israel mata. Aqueixa barbàrie militar d’israel capaç d’assassinar un dia, i un altre, amb aquella fredor i l’excusa que, ells, si volen, maten. Perquè no passa res. Malgrat les queixes internacionals, malgrat les denúncies de l’ONU, amb l’ajuda del feixista Trump, avui maten, i ahir, maten a sang freda i excusen que ells són per damunt del bé i de les lleis internacionals. Maten. Com passa arreu, n’hi haurà a dins d’Israel gent que serà en contra, contra l’assassinat, contra la barbàrie. El govern d’israel justifica l’assassinat, i celebra una festa, el mateix dia. Que no s’entén res. Ni Jerusalem, ni tant d’odi i encara menys la religió, aquella ceguesa per la fe, si li cal tant d’odi i l’assassinat per justificar-la.

En unes hores obrirem l’escola i explicarem l’assassinat d’ahir a Palestina. Ni llengua, ni matemàtica, la puta misèria d’una vida dura i cruenta: els drets universals, sinyors militars d’israel i del món: els drets universals per damunt les vostres raons i les vostres armes.

Ser fill de puta és molt fàcil. Allò ben difícil és anar-hi en contra pacíficament. Si encara ens cal aprendre. Per això la importància de l’escola.

Adoctrinament Katalanístic (2)

La setmana passada vaig llegir uns versos de Vicent Andrés Estellés a la classe. Serà una falta greu, molt greu o imperdonable? En fer una excursió a la fàbrica de xicolates “Comes” —que ara han posat tot de banderes a la porta— vaig recomanar als mestres de visitar també la casa de Joan Fuster, també al carrer Sant Josep de Sueca. Uii, això sí que demanarà moltes indulgències, portar els xiquets d’una escola a la casa del gran pensador, ha de fer arrancar molts cabells propis i d’empelt als misereres del pp, pobres, com hauran de passar ara pel purgatori: ca Fuster és el santuari katalanístic per excel·lència, i per això el van provar de matar amb una bomba, i una altra bomba, però ni la justícia d’espanya, ni els policies d’espanya no van voler investigar mai què va passar.

Aquest divendres hem portat els xiquets a la fira del llibre de València: aaaahhhh!, llibres!!, han d’exclamar-se els del pp, i llibres en valencià: aaaahhh! Però no, a la fira del llibre de València n’hi ha molts llibres, però molts, però el deu per cent, si m’apureu, són en valencià, i potser que exagere la quantitat. Ara, gairebé que vaig obligar a comprar llibres en valencià, exclusivament: ací sí que passat pena, i he pecat: perquè ves que obligar a comprar llibres en valencià ha de ser d’expedient directe.

Tota aquesta bretolada que llegiu és perquè el PP valencià (un partit corrupte i lladregot que hauria de ser il·legal) ha obert una cacera de mestres com no passava des del franquisme més cruent i assassí. El pp vol que els xiquets denuncien els mestres que fan o diuen en favor del valencià, del país, de la democràcia o de la llibertat de pensament. Volen obrir una web perquè els xiquets s’entrenen de feixistes i delators, d’acusetes, d’espiar els mestres i denunciar-los. És com entén el pp la convivència, la psicologia i l’escola finlandesa, en favor del coneixement.

Només la idea, aqueixa porcada —sinyors del pp—, ja us hauria de portar a la justícia, si és que en tinguérem, en valencians. Però no, no, som en mans de la justícia espanyola, que això de vostés ho aplaudirà o ves a saber què…

Un verset d’Estellés, sinyors, per compensar lo refillets que arribaran a ser:

“Enyore un temps que no és vingut encara

com un passat d’accelerada lluita,

de combatius balcons i d’estendards,

irat de punys, pacífic de corbelles,

nou de cançons, parelles satisfetes,

el menjador obert de bat a bat

i el sol entrant fins al darrer racó.”

 

El camp de concentració de Portaceli (2)

Divendres 13 d’abril, 18.00h. a l’Aula Magna de la Universitat de València (La Nau) es farà l’estrena del documental El Camp de concentració de Portaceli (1939-1942). L’entrada serà lliure fins a omplir l’aforament de la sala. Feu córrer la invitació si us va bé, entre els vostres contactes i al vostre criteri. Salut i República. Rafa Arnal (associació Stanbrook)

Sobre la memòria històrica, les mancances són tantes com vulguem escriure: la dictadura franquista i els governs espanyols de la Transició, sense distinció, van barrar, obstaculitzar, frenar i impedir l’accés a la informació necessària perquè es pogués estudiar què havia passat en aquella llarga història de repressió feixista. Encara avui la documentació és prohibida. No ens estranyem amb tot allò que va passant, els colps, les amenaces i el retorn a la manca de llibertat: si la democràcia penjava d’un fil, ara ja va per terra com un paper brut. Malgrat això, sempre n’hi ha qui cerca, treballa i investiga contra l’adversitat. Després de les primeres jornades sobre el camp de concentració de Portaceli (Serra, el Camp de Túria), ara tenim el primer document gràfic que provarà d’explicar què va passar aquells anys quan l’hospital de Portaceli, convertit en presó, va acollir milers de republicans, fins a 15.000, amb l’arribada d’un riu de presoners provinents del camp d’Albatera.

«S’ha parlat molt del Camp d’Albatera, que en realitat fou un “camp de pas”, un camp de classificació, amb rodes d’identificació on triaven presos cap a un tràgic destí, al mateix camp o fora, o trasllats a les poblacions d’origen on molts no arribaven, presons, camps de treball, de concentració… La qüestió és que en octubre de 1939 encara hi havia milers i milers sense identificar i, per les raons descrites, el camp fou desmantellat apressadament. Ací comença una altra història molt desconeguda, fora dels estudiosos car… Quin fou el destí dels milers d’internats a Albatera? Milers i milers de presos no es volatilitzen de hui per demà, el gruix d’aquella massa de republicans, vençuts, famèlics i malalts –entre 10.000 i 12.000 calcula Marcó Dachs– fou traslladada en dramàtiques condicions al Campo de Concentración de Prisioneros de Guerra de Porta-Coeli –deia el nom oficial, tot un sarcasme: “Porta de l’infern” li haguera sigut més apropiat. Sense cap dubte fou el camp més important del final de la guerra al País Valencià, junt amb el d’Albatera, perquè és on classifiquen i identifiquen al llarg dels gairebé tres anys d’existència del camp el gruix de presoners republicans capturats en acabar la guerra al port d’Alacant i als controls de camins, cruïlles, pobles i ciutats: intel·lectuals, artistes, ensenyants, polítics, sindicalistes, militars… que arriben al nostre país els darrers dies de març de 1939 buscant els ports i els vaixells de la promesa evacuació.» Rafa Arnal, per al Diari La Veu

 

Conexus?, sóc l’MH Ximo Puig!

La Generalitat que presideix el MH Ximo Puig ha obert una nova delegació a Madrit-espanya. Una mena d’ambaixada disfressada de casa de visites d’empresaris, emprenedors i mangantes. Al cap d’aqueixa delegació han posat Broseta-fill, advocat de l’extrema dreta valenciana, amic dels criminals Camps, Zaplana i la filà de crestians peperos, personatges de la faràndula política valenciana quan era a mans d’escapularis. Una delegació del PSOE o del Govern valencià?, per a què? Diuen els bisbots d’aquest part o alvort, que cal pagar més contribució a espanya si volem que espanya ens escolte com de malament ens finància espanya. Això és: agarreu un parell d’empresaris corruptes, uns advocats espavilats i deixeu-vos milers d’euros setmanals en propines, per tapar no sabem què ni per què.

El sinyor Broseta-fill ha pegat en pleits contra el govern valencià del Botànic, en defensa de botifarrons i empresaris del viure, en favor de la privatització de la sanitat, de l’educació o ves a saber…, ambiscaors, colombaires i, atenció, empresaris que veuen el cultiu d’aqueix empastre que és “Puerto mediterraneo” (la caspa, no caldria dir-ho, ha posat el topònim en el raquític idioma que només estudien a espanya —sembla que és l’únic lloc on no se’l saben). I és aquest que posen al capdavant d’aqueixa tapaora disfressada de casa de visites per a emprenedors. ës també qui va portar els feixistes de societat civil a València, al mateix palau de la generalitat, que ja sembla casa d’hostes!

Port mediterrani, privatitzacions de la sanitat, ajuntament de Paterna, especulació, empresaris corruptes i, ara, una nova seu de la Generalitat valenciana a can Madrit, a mans d’un antivalencià de renom Broseta. Què, n’hi ha tito per a dinar?, us demanareu, o aqueixa gallina vella farà el brou de la misèria valenciana?

Fundació Conexus diu que vol fer lligam Mardrit-València. Caguenlhòstiaputa! Ens roben, ens insulten, ens castiguen, ens apliquen el 155, i ara els paguem el beure, el soparot, el luxe i la rescolà… Cal ser molt inútils i Toni de l’Hostal ja té cultiu per traure CD i long play.

Quan la política, MH Ximo Puig, ja ho sabrà vosté molt bé, es posa a mans del dimoni, perd la sorpresa i l’eficàcia. Amb els mateixos diners que ens costarà l’invent als valencians, contracte cent homes de la CNT, i veurà si ens fan cas a Mardrit. I els fesols que ha posat a menjar-se l’olla envie’ls a cagar a la via, que de merda ja en tenim prou a casa.

Naufragi(s)

Un cap de setmana dur al Mediterrani, amb tants de morts ofegats, desapareguts. Al nostre país l’hivern feia una presència desigual, amb neu a cotes baixes. Espanya aplicava el 155 a les carreteres catalanes (els morts de nou), al cinema espanyol (los artistas de bién), a la cultura i al finançament. Aplicava una economia de guerra a la cultura, a la sanitat, a l’educació, en canvi de regalar milions a Florentino, als militars i a la policia, per portar-nos més repressió. En canvi, deixava passar els morts que suraven a la mar, en negar-se a acollir tants de refugiats com havia compromés davant Europa, i els refugiats, els migrants, els que fugen d’allà enllà, arriben a la mar i s’ofeguen, desemparats d’Europa i d’espanya.

Com que a l’escola treballem un projecte per explicar la solidaritat, demanava als xiquets que explicaren el cap de setmana. N’hi ha que no en tindran més, de caps de setmana, amolle amb una certa duresa. Així que avui aprendrem a escriure a partir de dues realitats diferents tan diverses: una notícia que explicava el naufragi d’una patera amb més de vint morts i més de vint desapareguts, amb un text breu, s’acompanyava en el diari amb una publicitat al costat que oferia la casa de la teua vida a la costa brava. Una casualitat fatal, desafortunada. Ja és tenir ganes de comprar una casa, la preferida de la teua vida, davant una crònica de tants morts. A unes milles nàutiques, n’havien desaparegut més de noranta d’una altra barca que volia arribar a les costes italianes.

Amb els dies del nou any, no passa de quaranta dies, més de tres-cents cossos han sigut recollits de la mar, morts. Dels que no s’hi han trobat no diuen res, no comptem, no es comptabilitzen en aqueixa estadística.

La justícia espanyola va perdonar uns GC que van disparar contra homes que volien salvar-se a Europa. Van morir allà mateix, a la mar, aprop de l’horitzó. Espanya llança milions per atacar catalunya, però és incapaç de salvar i acollir ningú que vinga del sud, tal com s’havia compromés. “A por ellos”, “a por ellos”… L’estil d’un país també el defineix, l’explica sense embuts, qujna mena de valors proposa: enfiteu-vos-ho, tu. No ens estranya que ataqueu la democràcia, l’honestedat, els homes bons. Aquells jutges responsables de la barbàrie, d’insultar la justícia, d’atacar la llibertat com a objectiu màxim de l’ésser humà.

—Què han d’entendre a Espanya, com ens han d’entendre!

*la il·lustració és de l’artista Anna Gordillo, del llibre “Refugiada”, de Tessa Julià, publicat a l Galera. Jo us recomane aquest llibre també, que explica una Odissea que passa cada dia.

Lladres que entren pel TC

Que la política espanyola s’han conxorxat amb la justícia no és nou. Que els polítics espanyols són corruptes fins a límits insospitats, tampoc. Que són profranquistes i perdonavides, ho han demostrat manta vegades. Fins i tot quan van assaltar el govern català i els van obligar a unes eleccions, vam entendre de quina cosa eren capaços. Però en perdre, ja no tenien més arguments, si no era barrar el parlament amb militars (GC) i policia per demostrar un altre colp de força, contra la institució catalana. Amb l’excusa d’acaçar el president Puigdemont, han posat centenars de cossos espanyols per amenaçar què fem, què faran ells, en el cas que necessiten envair-nos de nou.

El TC ha decidit d’intervenir la democràcia, en negar que el parlament de catalunya siga l’òrgan capaç de decidir després de les eleccions. Ells, els lladres del TC, diuen que sí, que el Parlament decidirà si els fa cas a ells, això és: amb les seues condicions. A espanya la democràcia ha mort, malgrat que puguem convocar eleccions, o votar, si els cràpules del tribunal decideixen com i qui. Encara més, decideixen que de primer, el futur president, has de passar per davant d’un jutge si vol que la decisió siga acceptada per ells. En democràcia?

De primer eren les lleis que decidia el parlament, després va ser l’economia, fins i tot els mitjans, tot això era intervingut pels tribunals, si no els interessava què feia aquell parlament o aquell altre (el parlament valencià també ha perdut diverses decisions “democràtiques”, perquè els jutges hi han intervingut des de casa, des del sofà de casa, contra els uns i contra els altres, si al pp no li interessava segons quina política). Els valencians, els catalans, els mallorquins, no és una casualitat contra qui actua el Tribunal, quan la política no la fa el pp.

Però el ruc ja llaura més lluny. Ara és també què votarà el parlament, qui triarà, qui podrà votar dels que ja són representants legals dels catalans. Fins en aquest extrem de la imprudència, el feixisme i la intervenció ha arribat el tribunal constitucional espanyol, el TC, una altra institució que ha perdut els papers i la decència en favor del pp i la criminalitat.

Ens estranya, si coneixem l’origen de molts dels jutges que en formen part? Ens estranya, si els jutges proposats per al tribunal de drets a Europa han falsificat el curriculum? Ens estranya, la pudor de la justícia espanyola?

A aqueixa merda ens conviden ara, des d’espanya. Valencians, i encara no volen que ens n’anem? Però cagant llets…

Robar-nos 300.000 milions

Robar-nos 300.000 milions d’euros i premiar-los amb anys de govern. Robar i premiar. Premiar un partit sencer, tota la militància?, en canvi dels robatoris continus, pensats per enganyar tothom. Saber que et roben, dir-ho, denunciar-ho, però quedar desemparat per una justícia que els permet de continuar delinquint fins a quantitats astronòmiques. Posar un estat sencer en ruïna, jugar-se la viabilitat de joves i vells, assegurar la pobresa de per vida de centenars de milers, en canvi d’uns quants florentinos, camps, gonzález, aznars, ratos, rajoys o borbons. El botí són diners, impunitat, indecència, el feixisme.

La realitat espanyola supera Kafka. La literatura sàdica i el cinema. Un govern roba una quantitat astronòmica i no paga el fracàs, ni la ineficàcia, ni la torpesa que representa. Els uns i els altres, fan d’espanya una màquina de perdre, diners, dignitat, ètica i valors. Però, per què els funciona, al pp?, per què ningú no és capaç de parar els peus, al crim organitzat des de madrit? En una democràcia fóra fàcil; si la llei i la justícia t’empara. En una conxorxa, pensada durant centenars d’anys per a delinquir amb impunitat, el crim dóna aire. Fa honor del deshonor, se’n burla de l’honestedat. Aterra l’ànima dels homes.

Espanya ha liquidat les reserves, econòmiques i morals. Ha gastat durant anys diners que no eren seus —ni del pp, ni del psoe— s’ha endeutat fins a la ruïna, més avall d’un límit imprudent. Fins on no n’hi ha marxa enrere, s’ha estacat. I tot plegat, per regalar els diners públics a bancs, per untar butxaques, empreses, o fer inversions inútils. El despropòsit de la xifra és tan gros que arriba a inversemblant, que només els corruptes hi confien, que algú ens traurà del caos a la majoria, si ells ja s’hi han protegit.

El resultat del robatori és un deute impossible, incontrolable, en canvi d’un repte vergonyós: robar. Caldrà collar els desgraciats, en canvi que els desgraciats els deixen delinquir: pensions, sous, atenció, allò bàsic. Però a espanya ja no tenim allò bàsic, recursos, hospitals, escoles, atenció, d’un país modern, ni garanties en la decència, en l’ajut i la col·laboració. Allò bàsic, entre ells, és continuar delinquint, agafar del pit la perifèria, insultar la diferència, amenaçar qui és diferent.

En canvi de ser espanyol tot li val: ases, bèsties, colps, repressió, mentida, en canvi de ser espanyol tot es permés, tolerat, servil, malparit. Entre aprendre filosofia i violar els drets humans, una majoria d’espanyols ja s’hi han decidit.

Xafarranxo anti!

Espanya es mor. Alena amb dificultat, com si visqués voluntàriament els últims dies de democràcia. Només el 10% sembla que la fa respirar allò que volia esser, però l’altre 90%, d’ànima feixista, l’ha guanyada al KO: tothom allà s’ha llançat a matar la democràcia: el pp, la hisenda Montoro, cospedal, m.Rajoy, els mitjans capitanejats per la SER i el País, les televisions espanoles sense excepció, el pnb, la caverna de sempre, els expresidents, els bancs, les grans empreses que llepen del pessebre, el psoe i, no ho oblidem, una part important de la ciutadania…, és com si, de colp, tothom allà a espanya fos d’extrema dreta. Almenys la part visible que navega damunt tanta merda. Un exemple:

“una professora universitària de Girona aplega a l’estació de l’AVE a madrit i agafa un taxi per anar a l’hotel. El taxista li demana si ha arribat amb l’AVE que venia de Catalunya —l’accent català, ai—, sí?, i la fa baixar del taxi.”

Alguns dels focus més bel·ligerants ja els esperàvem. Però d’altres, que en principi semblaven una altra cosa, s’hi han destapat, s’han aferrat a models d’agressió ensenyats pel feixisme. Això és allò visible, sabeu?, perquè de les clavegueres, dels diners que flueixen en pagar tanta festa feixista, dels poders reals a espanya, dels desequilibris de pressupost a defensa en canvi d’educació, de pressupots a policia i repressió en canvi d’atenció social, no en parlem, són els tapats, els ricots, els intocables, no els controlarem mai, aitals recursos destinats a un model de societat en canvi del mutisme general.

També Europa va muda, calla, com una mala peça. Europa calla davant aquesta tragèdia. Què poc que dura la felicitat a cal pobre, xa, què poca cultura democràtica, n’hi ha hagut mai a espanya. Com de fàcil ho ha tingut sempre la dreta quan s’ha vist en el dubte de decidir: perdre els privilegis davant la democràcia? Mai. Abans la dictadura.

Sense excepció, a espanya sembla que se sentien molt incòmodes de tanta democràcia i en uns mesos han fet un colp de timó, al teatret de la transició i la cerimònia: se’ls ha girat la mirada, el vent, no sabem com de ràpidament s’ha perdut l’esperit de llibertat, i nyas, ja som ací camí del franquisme viu i més enfortit que no pensàvem. Els carrers s’omplen de falangistes, de franquistes, de cants i misses en favor del dictador, carrers i plaques amb noms que es desempolseguen, jutges i jutges i jutges de qualsevol dels tribunals, policies, tot va en aquella direcció de tornar al 1939. Tota pedra els fa paret contra catalunya, que és, malgrat que no ho vulguen, l’esperit més lliure i reivindicatiu a Europa ara mateix. Però l’han vist de tan aprop, la tenen tant a tocar, aqueixa paret mitgera, que la llibertat els ha fet por, els ha provocat un pànic que se’ls ha ficat al cos, a les venes, i els ha fet traure aquella visceralitat: rancor, enveja, violència, agressió, mentida, acusació, tot els és poc per prendre mal contra els catalans.

Encara faltaven alguns suports de mitja galta: ximo puig, oltra, els en comú, els podem de valència… Tot aquests també malparlen de la república catalana, en canvi de les engrunes, de les molles, de no rebre directament l’escarni. Pobres i sense ànima, xa.

I enmig d’aquest retorn al túnel del temps, la parcialitat de sentències i acusacions contra els uns, i la impunitat més descarada contra els de sempre. Sort que ara els mitjans no són cecs, i les xarxes deixen rastre. La història posarà cadascú a lloc. Si és camí del segle XXI, renaixerem vius i estalvis, camí d’una llibertat digníssima. Si deixem que se’ns apoderen, anirem a l’infern del 1940, arruïnats de per vida.

Sort que som optimistes, xa!