Xafarranxo anti!

Espanya es mor. Alena amb dificultat, com si visqués voluntàriament els últims dies de democràcia. Només el 10% sembla que la fa respirar allò que volia esser, però l’altre 90%, d’ànima feixista, l’ha guanyada al KO: tothom allà s’ha llançat a matar la democràcia: el pp, la hisenda Montoro, cospedal, m.Rajoy, els mitjans capitanejats per la SER i el País, les televisions espanoles sense excepció, el pnb, la caverna de sempre, els expresidents, els bancs, les grans empreses que llepen del pessebre, el psoe i, no ho oblidem, una part important de la ciutadania…, és com si, de colp, tothom allà a espanya fos d’extrema dreta. Almenys la part visible que navega damunt tanta merda. Un exemple:

“una professora universitària de Girona aplega a l’estació de l’AVE a madrit i agafa un taxi per anar a l’hotel. El taxista li demana si ha arribat amb l’AVE que venia de Catalunya —l’accent català, ai—, sí?, i la fa baixar del taxi.”

Alguns dels focus més bel·ligerants ja els esperàvem. Però d’altres, que en principi semblaven una altra cosa, s’hi han destapat, s’han aferrat a models d’agressió ensenyats pel feixisme. Això és allò visible, sabeu?, perquè de les clavegueres, dels diners que flueixen en pagar tanta festa feixista, dels poders reals a espanya, dels desequilibris de pressupost a defensa en canvi d’educació, de pressupots a policia i repressió en canvi d’atenció social, no en parlem, són els tapats, els ricots, els intocables, no els controlarem mai, aitals recursos destinats a un model de societat en canvi del mutisme general.

També Europa va muda, calla, com una mala peça. Europa calla davant aquesta tragèdia. Què poc que dura la felicitat a cal pobre, xa, què poca cultura democràtica, n’hi ha hagut mai a espanya. Com de fàcil ho ha tingut sempre la dreta quan s’ha vist en el dubte de decidir: perdre els privilegis davant la democràcia? Mai. Abans la dictadura.

Sense excepció, a espanya sembla que se sentien molt incòmodes de tanta democràcia i en uns mesos han fet un colp de timó, al teatret de la transició i la cerimònia: se’ls ha girat la mirada, el vent, no sabem com de ràpidament s’ha perdut l’esperit de llibertat, i nyas, ja som ací camí del franquisme viu i més enfortit que no pensàvem. Els carrers s’omplen de falangistes, de franquistes, de cants i misses en favor del dictador, carrers i plaques amb noms que es desempolseguen, jutges i jutges i jutges de qualsevol dels tribunals, policies, tot va en aquella direcció de tornar al 1939. Tota pedra els fa paret contra catalunya, que és, malgrat que no ho vulguen, l’esperit més lliure i reivindicatiu a Europa ara mateix. Però l’han vist de tan aprop, la tenen tant a tocar, aqueixa paret mitgera, que la llibertat els ha fet por, els ha provocat un pànic que se’ls ha ficat al cos, a les venes, i els ha fet traure aquella visceralitat: rancor, enveja, violència, agressió, mentida, acusació, tot els és poc per prendre mal contra els catalans.

Encara faltaven alguns suports de mitja galta: ximo puig, oltra, els en comú, els podem de valència… Tot aquests també malparlen de la república catalana, en canvi de les engrunes, de les molles, de no rebre directament l’escarni. Pobres i sense ànima, xa.

I enmig d’aquest retorn al túnel del temps, la parcialitat de sentències i acusacions contra els uns, i la impunitat més descarada contra els de sempre. Sort que ara els mitjans no són cecs, i les xarxes deixen rastre. La història posarà cadascú a lloc. Si és camí del segle XXI, renaixerem vius i estalvis, camí d’una llibertat digníssima. Si deixem que se’ns apoderen, anirem a l’infern del 1940, arruïnats de per vida.

Sort que som optimistes, xa!

 

 

Sort que no en sabem de lleis!

Que no n’hi ha delicte, xa!  

«I és que, com afirmàvem en la contribució anterior i ara reiterem, ni hi ha delicte de rebel·lió (i alguns dels arguments aportats –i d’altres que ara han de quedar fora de consideració– servirien igualment per a impugnar la presència de sedició), ni els òrgans jurisdiccionals que l’instrueixen –ni el Tribunal Suprem ni l’Audiència Nacional– no en són competents, ni la mesura cautelar de presó provisional, que encara es manté per a quatre de les persones encausades, no està justificada. Aquí l’única rebel·lió és la que protagonitza el braç judicial de l’A por ellos: una rebel·lió contra els principis inspiradors del dret penal modern i la idea mateixa d’estat de dret.»

Antoni Llabrés Fuster i Javier Mira Benavent, professors titulars de dret penal de la Universitat de València.

 

Com que no en sabíem d’economia —la suposició potser que siga errònia— els diversos governs espanyols i els seus ministrots de la dictadura ençà, ens han enganyat permanentment. Ens van agafar per faves, per idiotes, i ens van vendre els rucs de cinc i de sis potes. Ens van robar, tots sense excepció, els diners públics, els recursos públics, les reserves, les empreses públiques… En canvi de pagar-nos sous de misèria, serveis de tercera, embolicats amb missatges de benestar i dels grans canvis que es produïen en l’estat, segons que anunciaven els mitjans espanyols públic i privats, tots sense excepció, de com teníem la vida regalada, una majoria de ciutadans de l’estat.

Una mentida, tot plegat.

Els últims quaranta anys, espanya s’ha gastat i ha llançat els diners perquè no eren seus. Els devem. En canvi que uns quants milers d’idiotes del pp i del psoe s’hagen enriquit, amb cotxes, cases, joies, accions de banc i xalets de luxe. Els fills i els néts sí que viuran, dels diners robats. Ah, quants refillsdeputa!

Si fa no fa, ara passa amb la justícia, amb el dret, amb aquelles lleis antigues, franquistes, i les altres. En quaranta anys, els menistrots de justícia, i els governs d’espanaya, tampoc no han fet net. I el comú del poble en sabem poc, de lleis, de dret penal, de drets dels ciutadans. Som ignorants i ens enganyen. Poster sabem que n’hi ha drets universals, una declaració que espanya ha trigat a aprovar molt, però quegha trigat ben poc a no respectar. Ara que en sabem d’economia, i que sabem com ens han enganyat, ara el tema és el dret, la llei, les lleis, i d’això n’anem peix. Per això aquells tribunals espanyols, audiència, suprem o constitucional, ens enganyen. Interpreten com volen, fan i desfan per damunt la llei, per damunt la lògica, segons qui jutgen, segons què, perquè els passa pels ous i per la figa, segons el jutge.

Per això és important llegir els homes que en saben, aquest article que ara recomanem. Aquell article que ja van fer aquest equip, aquell altre de més de cent juristes que pelaven els tribunals i la seua mala jeia.

Resum. Desobediència. No reconeixem aquests jutges espanyols per la indecència democràtica, per molt que ens puguen tancar. No els reconeixem perquè han perdut l’autoritat moral. Tenen els colps, la vara i la pistola. Res més. No tenen raó, ni dignitat, perquè ens governa la indecència judicial. Els criminals són ací, ara, dins aquelles cases de la balança cega, o mig cega, vestits amb aquelles capes, els homenots. I nosaltres només podem estudiar mentre vivim la indefensió. Desobediència, sinyors. Fins que aconseguim independitzar-nos.

Odi i violència, l’únic recurs d’espanya

Capítol cospedal: la ministra espanola Cospedal assegurava que tenia l’exèrcit preparat per atemptar a Catalunya. No n’hi ha paraules. O no n’hi hauria en una societat democràtica. A espanya ho diu això una ministra i li posen una medalla. Tenia l’exèrcit preparat per a què, sinyora? Per a disparar? Per a matar? Homes dones i xiquets? Els xiquets de parvulari també?, els mestres?, les mares?, els joves desocupats?, a qui pensava matar, vosté i el seu exèrcit?, els defensors de la democràcia, només?, els que no són del pp? Ai, mare, que sembla que no va la sola, la ministra…

Sobre la violència i l’amenaça, uns quants comandaments de la GC voldrien passar porta per porta, com en el feixisme més violent dels pitjors moments d’Europa. Volia preguntar-los porta per porta quina desafecció tenen per la GC i, en el cas que en tinguen gens, passar-los per la caserna i els seus modos. Com que l’home principal de la estratègia era un coronel condemnat per tortures, entrenat en afers dels colps i la violència, suposem que era com passar per una caserna del tipus Intxaurrondo… No ho sé. Modos GC d’aquella i d’aquesta època. Però ningú, ni la justícia, ni els polítics, ni els mitjans no els han parat els peus i la veu amenaçadora. Que diguen burrades. Que facen por. Q ue instauren el terror verbal i el físic, com a l’1 d’octubre. Ai, sí, l’1 d’octubre passarà a la història, per les dotze mil medalles del pp que pagarem amb diner públic. Medalles d’or i d’argent segons la sang que has fet córrer, xa, de primera i de primera especial, segons que hages tirat un vell per l’escala o li hagés obert el cap, o mig cap… Totes les burrades que diuen ells són legals, que diuen i que fan, perdonades. Impunes. Perquè és el seu estil, caserna a caserna, GC a GC, en aquesta espanya de misèria violenta.

És odi, simplement. A Catalunya, a València, a la democràcia. D’una altra manera, l’opció de passar porta per porta no seria mai ni expressada, ni en pensaments. Però ací es pensa, es difon, s’amplia, com una declaració de guerra, de voler guerra, de desitjar de fer sang. Contra la democràcia. És la impunitat feixista. I després un jutge ho afina, ho prepara, assetja contra la gent honesta. Indecència. Indecència judicial.

Ara sembla que els jutges i els tribunals espanols volen ampliar una causa general contra milers de catalans que s’han expressat democràticament i pacífica. Els mitjans, i fins i tot els còmics del carnaval, i més activistes de xarxes, tots plegats demanen més sang, contra els catalans i els seus dirigents. I la impunitat creix, senyoreja i es passeja, si l’atac és sempre en aquell sentit: assetjament, acaçament, una violència expressa… Les paraules, els gestos, el 155, el no reconeixement del resultat de les eleccions del 21 de desembre, és intolerància a la democràcia. Intolerància orquestrada amb diners públics, des d’institucions públiques, amb jutges, polítics i mitjans, corruptes contra la democràcia. Espanya despullada. Completament nua.

Si espanya fomenta l’odi i la violència, el que vivim és un calc d’allò que Primo Levi apuntava com a exemple del monstre feixista: a Europa n’hi ha moviments favorables al racisme i a la xenofòbia, però a Espanya governen. Governen i reparteixen la seua justícia particular, com passava a Sud-Àfrica quan Mandela era en presó. Era il·legal reclamar la igualtat dels negres, era legal mantenir l’esclavatge, l’assassinat… Com és legal, a Espanya, atacar la democràcia: “Quan la intolerància i l’odi es transforma en un objecte polític, aleshores el perill és imminent”, diu Levi…

En canvi, la nostra resposta serà optimista, positiva i entusiasta. Perquè cada colp, cada insult, cada amenaça ens empeny a treballar contra aquell model feixista. Espanya reviu el primitivisme violent, violador, on tot li val contra l’opinió diferent. En canvi, la nostra resposta serà optimista. Pacífica, però intransigent. Perquè la democràcia no té marxa enrere, malgrat que espanya ho voldria, i una part votaria per abolir-la. Intransigents en favor de la llibertat.

 

MH XimoPuig, què ha d’agrair a espanya?

[…] “Una inhumanitat que, per desgràcia, encara avui es cova a Europa en moviments favorables al racisme i fins i tot al nazisme. Primo Levi ens recorda que quan la intolerància cap a l’altre o el diferent es transforma en un objecte polític, aleshores el perill és imminent. Per això, convé no abaixar la guàrdia, no han de subestimar-se les paraules i els gestos que contribueixen a fomentar l’odi i la violència.”

Nuccio Ordine a Clàssics per a la vida (quaderns crema) Sobre Si això és un home

 

La veu del País Valencià assegura que el MH Ximo Puig, president de la generalitat valenciana, premiarà una organització profeixista de Catalunya. Una organització que, cada colp que s’ha manifestat als carrers, ha provocat no pocs incidents. No parlem dels diners que ha rebut, de manera fosca en canvi de torpedinar la República catalana. Ni qui són molts dels fundadors d’aquella associació. En aquest pas, el MH valencià també podria premiar els violents que ens van amenaçar, insultar, agredir el 9 d’Octubre. Cada 9 d’Octubre?

Fer el joc al PP?, agrair-los que ens roben?, que siguem el país pitjor finançat d’Europa?, besar-los el cul perquè ens van enganyar, a tots els valencians, amb els comptes que van presentar a Europa? Permetre que Montoro se’n riga de tots nosaltres, any rere any, que ell i espanya (el pp) ens impute una multa pel robatori del pp? Permetre que ens retalle més encara un pressupost esquifit? Agrair a espanya el 155?, les retallades?, l’antidemocràcia? Torpedinar amb foc amic el pacte del botànic perquè molts se’n desencanten?, o potser les portes giratòries de l’almoina que els quedarà, les molles, són per a alimentar un possible futur de mediocres i pessebristes?

Benvolgut president, molt honorable, el màxim responsable del govern valencià no hauria de perdre els papers, mai, o poques vegades. En tot cas, un president no hauria d’avergonyir milers de valencians que viuen i veuen la democràcia amenaçada, per culpa d’associacions d’aqueix estil. Sobretot, perquè hem patit durant molts anys la pocavergonya i la indecència, i ens pensàvem que ens salvaríem durant molt de temps de pràctiques inútils i mediocres.

Però n’hi ha més, senyor president.

[…]

 

Reis, reixos, militars i jutges

Una ministra espanyola diu que els militars estaven preparats per atacar Catalunya: literalment, per al que fes falta, ha dit. I s’ha quedat ampla, amb la complaença de l’heroïcitat: l’amenaça de la sang, contra gent pacífica i democràtica, per ella és com un triomf, només de pensar-ho. Aqueix és el nivell, l’estil: això ho ha confessat públicament després de l’arbitrarietat judicial d’ahir, del terror penal que representa que és tot plegat a l’estat: govern, parlament, justícia, policia, militars i, no ho oblidem, església. Aquest últims ja ho havien dit, que en sentir-te independentista no podies ser bon cristià…

L’amenaça militar és el màxim de diàleg que poden oferir, ells. La confrontació bèl·lica, contra homes i dones pacífics. Ací rau tota la seua democràcia, totes les idees i el màxim de filosofia. Ben concentrat: una pistola.

Això és: la caverna de la prehistòria és el màxim que poden arribar a ser, en el segle XXI, a espanya.

A partir d’ací, les idees i l’acció.

[…]

El terror penal de la justícia espanola

La justícia espanyola fa anys que ha perdut els papers. No plou de nou, avui ni ahir. Passa que ara el desficaci és més públic, i el terrorisme judicial que exerceixen no es pot amagar. Ni amb els mitjans amics, ni amb un estat policial, ni perdonant-los la mediocritat política: en connivència amb el govern corrupte del pp, el poder judicial a l’engrós ha declarat la guerra a la democràcia, a la imparcialitat i a l’honestedat dels homes. En canvi de lliurar corruptes, criminals i condemnats que són de vacances ple món, atempta contra homes i dones lliures sense mirament ni vergonya, .

Com diu el professor Llabrés, “em perdre la seguretat jurídica, vivim en el terror penal”. Ja no valen lleis, ni codis ni ètica, només la interpretació de ninots que passen per jutges o coses pitjors. Vet ací una espanya governada de feixistes, a la política i a la justícia: fanquistes contra la democràcia, contra els valors de la llibertat, contra el dret de pensar o expressar-se.

I per això Junqueres, Cuixart, Sànchez i Forn seran en presó, els dies que els franquistes decidesquen. Perquè no li valen apel·lacions, ni advocats, ni llibres de llei; només la merda que decideixen els cràpules a espanya, que de normal són empresaris com florentino, polítics com M.Rajoy, el rastre de dissortats que riuen, els bancs i les caixes que paguen i cobren i subvencionen aquesta festa feixista que governa la cofurna espanya.
Que volen tancar-nos?, ens tanquen. Que volen retallar-nos els pressupostos?, ens els retallen; que perden eleccions i no guanyen democràticament?, apliquen tribunals de terror per adreçar i afinar els resultats, la política, la vergonya. Que Europa diu que no n’hi ha premsa sincera?, que no n’hi ha independència judicial?, tant se val: espanya no té remei. Perquè ara mateix espanya és un niu de rates, entre polítics, jutges, empresaris i banquers, un niu que governa i arrossega tothom a la corrupció. Han declarat la guerra i busquen la confrontació, per justificar la seua resposta, que seria d’una violència sense límit. I la merda els supera i els continua donant rendibilitat.

I ara vénen reixos d’orient, amb el carbó de la justícia criminal…

[…]

 

“Alícia en tribunals de meravelles”

Article d’Antoni Llabrés, professor titular de dret penal a la Universitat de València, publicat a l’AraBalears.

Intro. “En fer servir jo una paraula —digué en Gep Boterut amb un to de veu més aviat desdenyós—, vol dir exactament el que jo decidesc que digui, ni més ni pus. —La qüestió és si pots fer que les paraules signifiquin tantes coses diferents —replicà n’Alícia. —La qüestió és saber qui mana; amb això n’hi ha prou —clogué la discussió en Gep Boterut” (A través del mirall i el que n’Alícia hi trobà, Lewis Carroll, 1871).

El principi de legalitat té el seu origen en la filosofia liberal de la Il·lustració i representa la materialització dels valors fonamentals que acompanyen l’ideal de l’estat de dret. En matèria penal sol expressar-se –en la formulació clàssica de Feuerbach– a través de l’aforisme ‘nullum crimen, nulla poena sine lege’. És a dir: no es pot castigar ningú per una conducta que no constitueixi delicte segons una llei anterior a la seva realització. I és que la noció de previsibilitat esdevé fonamental en aquest context: qualsevol ciutadà té el dret de poder calcular les conseqüències negatives que li puguin reportar els seus actes. Només així pot considerar-se servada la seguretat jurídica. I d’aquest principi, que és el més important d’entre els que limiten la potestat punitiva estatal (el ‘ius puniendi’), se’n deriva tant una exigència per al legislador (que haurà de fer el màxim esforç possible per a delimitar amb claredat i precisió què és delicte i què no ho és, deixant la discrecionalitat de l’intèrpret reduïda al mínim possible –manament de taxativitat–), com també per als jutges i tribunals (que no podran aplicar la llei penal a fets que no s’hi comprenen expressament, tot desbordant el seu tenor literal i estrafent-la de tal manera que n’acaben creant una altra de nova –prohibició d’analogia–).

En la causa per delicte de rebel·lió, entre més, contra els principals dirigents del procés independentista català, es fa servir un concepte inusitat de ‘violència’, que s’estendria fins i tot als casos en què es fa “ostentación de una fuerza y se muestra la disposición a usarla” (interlocutòria del Tribunal Suprem del 9 de novembre). Contra aquesta interpretació inacceptable, cal remarcar que la ‘violència’ de què es parla en l’article 472 del Codi penal (‘aquells que s’alcin ‘violentament’ i públicament’) només pot identificar-se amb una violència física contra les persones, i això perquè quan el legislador pretén incriminar la comissió de conductes per altres mitjans, com la intimidació (violència psíquica) o la força en les coses, ho fa expressament. És més, hi ha bones raons per considerar que, en la rebel·lió, hi ha de concórrer una violència de caràcter armat. En la sentència del Tribunal Constitucional 199/1987 s’afirma que “por definición, la rebelión se realiza por un grupo que tiene el propósito de uso ilegítimo de armas de guerra o explosivos, con una finalidad de producir la destrucción o eversión del orden constitucional”, i per aquesta raó es considera constitucional la parificació, a l’efecte de restricció de drets fonamentals, entre activitats terroristes i rebels i es justifica l’elevadíssim marc penològic que reben un i altre grup de delictes. I, sobretot i per reblar el clau, és imprescindible que la violència sigui real i efectiva, no merament potencial (“podrían haberse servido … de una eventual explosión social”): es respon penalment per allò que s’ha fet, no per allò que es pugui arribar a fer.

Doncs bé, si per alguna cosa s’ha caracteritzat el procés independentista ha estat per l’insòlit grau de civisme que han demostrat els milers de persones que s’han mobilitzat aquests darrers anys pels carrers i places de Catalunya. El Tribunal Suprem mateix consigna que en el document ‘EnfoCATs’, al qual atribueix un paper decisiu en els esdeveniments judicialitzats, s’expressava que “las movilizaciones públicas habían de ser siempre pacíficas”, i no té més remei que acceptar que “resulta evidente que el civismo acompañó a las decenas de miles de ciudadanos que se movilizaron ante los numerosos llamamientos públicos que recibieron”. Per això resulta inexplicable –llevat que es duguin les cucales rojigualdas posades– considerar que hi concorre la ‘violència’ pròpia del delicte de rebel·lió i que els encausats –principalment els que encara continuen en presó provisional– hi haurien realitzat “aportaciones directamente vinculadas a una explosión violenta” (interlocutòria del 4 de desembre).

Més d’un centenar de professors de Dret penal, pertanyents a gairebé la totalitat d’universitats de l’Estat i de posicions ideològiques i adscripcions nacionals diverses, ens hem manifestat públicament en contra d’aquesta interpretació del delicte de rebel·lió (a través del document ‘Legalidad penal y proceso independentista’, fàcilment accessible a les xarxes). Cap acadèmic de la disciplina –cap ni un–, en canvi, ha avalat l’extravagant comprensió de la figura delictiva que se sosté en aquest procediment. I així estam: quan s’esvaeix el consens al voltant del significat de les paraules de la llei, desapareix la seguretat jurídica, comença l’arbitrarietat i s’acaba sumit en el terror penal.

Final. “Deixau que el jurat pugui deliberar sobre el veredicte —digué el Rei per enèsima vegada aquell dia. —No, no: la condemna primer, després el veredicte! —protestà la Reina. —Quin doi, això de dictar primer la condemna! —replicà n’Alícia, tot cridant.—Tu calla! —l’escridassà la Reina, envermellint. —No em dóna la gana! —xisclà n’Alícia. —Que li tallin el cap! —digué la Reina, cridant tant com va poder” (‘N’Alícia en terra de meravelles’, Lewis Carroll, 1865).

 

I què fa la reina, vull dir espanya?, més feixisme, més feixisme contra la democràcia; feixisme contra les eleccions del 21 de desembre, contra la generalitat de dalt i la de baix, contra els homes honestos; més amenaces, més restriccions, més intervenció de les economies perquè espanya aplica la lliçó que millor coneix, que sembla l’única que sap fer, l’única amb la qual se sent tan còmoda; feixisme del gros contra regidors, contra els mestres, contra innocents, contra les economies, en canvi de perdonar corruptes, condemnats, borbons o polítics del pp que han saquejat espanya mateix.

—Que els tallen el cap! —clamaria M.Rajoy, Montoro o Zoido… I es quedarien amples, i tranquils, per continuar delinquint.

Post: aquesta versió d’Alícia en terra de meravelles és una traducció de Josep Carner, que és un doll de llengua, de cultura, de saviesa, d’aprendre…

Si espanya ofereix repressió, tristesa i fracàs

Què ofereix espanya a catalunya?

Quines garanties li regalarà?

Què n’ha d’ensenyar, aquella, pobra?

Sí, sí, en repressió, en fracàs econòmic i en model de corrupció és única, a europa i al món. I n’hi ha impunitat total, si ets del 155! I de policia, en tenen… Uii, si en tenen! En tenen molta, molta policia contra el pacifisme, la llibertat i la consciència dels homes. Una policia contra els catalans, els grans, els joves, els xiquets, però també contra qualsevol que diga ai o democràcia. Tenen colps per a donar i vendre, per a fer sang, policia contra tothom que clame llibertat i siga vehement. La policia pròpia ja la tenen castigada, o l’usen per a rentar draps, o contra els catalans mateix si els cal i els és obedient…

Espanya també ens ofereix violència, violència gratuïta contra escoles, contra eleccions lliures, contra pobles indefensos, contra la pau tenen violència, a espanya: i colps, molts colps, i un monòleg permanent, no xerrar de res, de res que no interesse a espanya. I si TV3 vol explicar res, o informar de res que no interesse a espanya, ja tenen com callar-la, com tapar-la, com arribar a prohibir-la. A capgirar-la.

A espanya s’ha assecat la font, que no ratxa, que no n’hi ha caixa, ni panxa, ni vidriola…, on podem anar a robar a buidar a escurar, on que no estiguen completament arruïnats? El 155 ofereix els colps, les retallades i el lladrocini. Representen l’espanya una i dura, ací qui mana?, el fracàs en economia a tot l’estat, les retallades en salaris, en prestacions, en sanitat, en educació. Tenim el pitjor salari d’Europa? Els preus més cars en energia? Una banda aliada per robar, pp+psoe+cs, la moral, la dignitat i els diners: per enriquir les empreses dels gànsters, l’ïbex35, per no mirar, per compensar, per tornar favors.

La novetat de la figureta Lladró que es pensa que pensa afig mediocritat, a la intel·ligència zero. En canvi de posar, posar dreta amb una cara i unes idees contra l’escola, contra l’educació o contra la llengua, pobra, s’afigura que no es figura, que no és de l’extremista Lladró, o de Mercadona, o de La caixa, o ves a saber qui paga… Pobra jove, contra cultura i contra el coneixement, pobra… Tot plegat, ho guia un incapaç, M.Rajoy, que ha portat a la ruïna allò que ha tocat. La ruïna de la caixa pública, la ruïna moral, la ruïna ètica, la ruïna judicial.

Si en un país democràtic haguessen portat M.Rajoy davant la justícia, ens la bufa!, perquè espanya no és un país democràtic, que no l’és. I en l’empresa privada, M.Rajoy seria al carrer, per ruc. Per incapaç. Ara, si la política tocacampanes és espanyola, passa allò que deia MalcomX, aquella frase que fa paper i rebenta la ficció: “qualsevol idiota pot arribar a ser president d’espanya, això és veritablement el que passa, a amèrica i a espanya.

La banda del 155 és tristesa en canvi d’il·lusió, en canvi d’un país viu, ens porten la mort, el drama: contra un país que arribarà a ser el motor d’Europa, econòmic i moral.

A pendre pel sac feixistes i neofeixistes. Visca la república.

 

Vindrà un Nadal feixista

El PP ens ha portat el primer Nadal feixista en molts anys. Amb l’ajuda de PSOE i CS.

Els tres han aplicat el malparit 155; s’hi han atribuït, plegats, que poden fer i desfer a l’entoix del seu orgull franquista. Això és, empresonar, netejar, desinfectar o prohibir la llibertat. Vindran més barbaritats, que ja reciten sense vergonya frases de l’estil: “El PP i Rajoy han escapçat els partits polítics que els ha donat la gana, els partits que els molestaven, els partits contraris al feixisme, aquells que els guanyaven democràticament a Catalunya, una vegada i una altra.”

La conxorxa dels tres partits feixistes (PP, PSOE i C’s) han decidit la pena i els han adjudicat la presó, a líders de partits legals, democràtics i lliures. Tot plegat sense judici. Només amb la voluntat pròpia de les forces que representa una secta feixista que ordeix un vestit a mida.

Són tres partits que tenen coses en comú: pagats per l’ÍBEX35, corrupció a manta, campanyes ensucrades i deutes per dalt del cap amb els bancs, amb els quals tenen negocis contrapartida, compravenda, subrogació, hipoteques, subvencions, tot el que vulgueu pensar ho tenen, aquest tres amb els bancs.

Ara ens faran passar un Nadal feixista: disfressaran les ciutats, els pobles, els carrers, amb música d’ambient, llumets i figuretes de pessebre. Com si no passés res. Com si no n’hi hagués aquest colp a la democràcia, a la llibertat, aquest atac al pensament i a la intel·ligència.

Però nosaltres viurem contra el Nadal feixista que ells voldrien, resistirem en favor dels drets universals i la independència dels pobles. Continuarem treballant contra el feixisme que vol legalitzar el govern d’espanya —la justícia espanyola ja els perdona tots els crims—, no ens agenollarem ni per les nadales ni pels beats, ni per una església que ja clama en favor del corrent franquista —foc al clero!— i acusa que només seran bons cristians els qui voten el malparit 155. Ai, l’església s’apunta al 155 de nou, no escarmenta, no sap posar la galta, ni en sap de caritat, ni sembla que n’aprén gaire de la torpesa del passat. L’església que governa, suposem, que n’hi ha una altra, n’ha d’ahver una altra… Però mentre aquesta altra no diu res, foc al clero i plantem vinya contra el Nadal feixista que ens volen fer empassar. Com deia Estellés, nosaltres ens mantindrem fidels al servei d’aquest poble.

(a València resistim sense cap televisió en favor de la democràcia)

 

Els intocables del PP (2)

Una llibreta dels comptes del tresorer d’una organització criminal amb tot de noms, pagaments, dates, quantitats, anotacions al marge… Un quadern francés, un cahier, o un quadern Rubio de matemàtica o de cal·ligrafia, no seria tan clar ni tan evident. Aquesta penyora fóra un regal per a qualsevol jutge, o advocat, o fiscal… És una prova de molt de valor, una prova física, de la cronologia dels pagaments, del frau d’anys, de la corrupció dia a dia. Una declaració com cal, com voldria qualsevol investigador, un jurista, un home de lleis, un professor de dret, el mateix Dan Brawn o Mario Puzzo.
Ca, romanços. Ni això no ha servit. Res de res. Aigua en cistella. No li val, diu un jutge cosí germà de M.Rajoy, o un jutge cosí segon, o un jutge cunyat de la dona, o un jutge sogre del ministre, o un jutge gendre de la dona, o la dona mateix del jutge, o el fill del jutge. No. No serveix de prova perquè és massa evident, massa; i això no, per ací, no. D’evidències ens en sobren, als jutges. Voler voler, no saben què volen…
Als Intochables d’Elliot Ness, el comptable era la peça clau, la pedra sobra la qual edificarien l’acusació. Calia salvar-lo. Protegir-lo. Ai, aquella escena de l’estació Central. La recordeu? Però allò, ho hem dit, és Hollywood. No compta. No li val. Açò és espanya, que supera qualsevol ficció, qualsevol, de got i ganivet o de terror. Espanya ho supera tot. Aquest feixisme de viu en viu de mariano, de soraya, d’arrimaes, d’iceta, de freixenet o la caixa, aquesta ficció judicial en catalunya, en la llibertat, en la democràcia… Ací el nivell de realitat és tan alt que no n’hi ha ficció possible.

Un jutge avisa can PP que la policia vindrà a regirar la seu central. Un cap de la policia avisa la policia al seu servei que no cal agafar un cotxe gaire ràpid, un que no haja passat la ITV serà suficient, que ha de tenir temps per avisar-los, a can PP, que ells vindran a regirar. El sots-policia telefona un diari amic, un dels múltiples diaris amics de la ciutat perquè preparen la notícia que, en unes hores, la policia regirarà la seu central del PP, perquè vegen que ací som tots iguals, tots sense excepció. Un altre intendent de la policia telefona a soraya SS, per comunicar-li que no poden esperar-se més, que en unes hores arribarà un furgó de la policia per regirar la seu del PP i, en concret, diu que s’emportaran uns ordinadors portàtils. Que faran unes quantes voltes, perquè en aquell moment n’hi ha molt de trànsit a la ciutat, i passaran per l’M30, per l’M40, i després ja hauran de fer cap a la seu del PP, si és que poden arribar-hi.
A can PP telefonen a la pizzeria i a la farmàcia, també telefonen als mateixos diaris, per comunicar-los que un cotxe policial va de camí a regirar-los la seu. Que ells són com els altres, que volen el mateix tracte. Que no s’amaguen, si són el PP.
Per l’altra línia del despatx principal telefonen a movistar, a Apple, a Microsoft, perquè envien tècnics informàtics especialitzats en discs durs d’ordinadors portàtils. N’arriben més de cent tècnics, militants del partit, voluntaris, cracs, haquers, una mobilització tècnica com no s’havia vist. Arriben en taxi, en autobús, en bicicleta, a peu n’arriben, en metro… Però el furgó policial encara és per l’M30. No n’hi ha pressa. Després d’unes hores, algú envia Paco Telefunken amb un martell, un mall i una picola de l’obra del seu germà que és obrer a Carcaixent. Paco venia de València, però el furgó policial encara és a l’M40 quan ell arriba amb l’AVE. Després d’unes quantes hores de martellades, la feina feta i netes les ditades o empremtes, arriba la policia judicial.

—Som la policia judicial i venim a per uns ordinadors portàtils, supose que ja saben que han tingut el temps justet de…
En uns dies, els ordinadors són al jutjat, algú diu que han provat d’esborrar-los, com?, s’exclamen a can pp, impossible!, qui ho pot haver fet? A la setmana arriba el furgó policial, el primer que havia eixit de la comissaria en aquella direcció, s’excusen que el trànsit i els peatges els han entorpit, que no trobaven la seu del pp: —venim a per uns ordinadors!

Un cap de “la policia no és tonta” es presenta al Congreso, s’adreça als diputats, a tots, la sorpresa és que els del pp són de fira comprant ordinadors portàtils nous, perquè els vells sembla que ja no serveixen, però el de la policia diu que ell és cap de la investigació sobre el frau del pp: la idea principal que amolla és una conclusió: la conclusió a la qual han arribat ell i el seu equip d’investigadors és que “El PP no és un partit net, que és una associació criminal organitzada per delinquir”

Els del PP s’estan ara practicant a la seu amb els ordinadors nous, posant-los a prova de jutges, de policia, de martells. Casualment, cap jutge, cap jutge de la península ibèrica, no escoltava aquell policia malparit que havia fet aquella declaració. El fiscal tenia mal de panxa. El fiscal de guàrdia també tenia mal de panxa. El fiscal de reserva del de guàrdia havia mort d’un mal de panxa feia dos dies. Casualment. Ningú no havia recollit aquell avís “d’organització criminal per delinquir”. Durant uns quants anys, la criminalitat no sabem si correspon al PP, als jutges, a la policia, a la premsa amiga del PP, a Microsoft, a l’herència franquista, a l’escola, als mestres…

Iceta, Borell, albiol, arrimaes, la víbora SS, m.rajoy, de segur que ja han encés l’arbre de Nadal a casa… Per què hauríem de suposar que són intocables, el PP?