Netflix: España empresona la democràcia (capítol 2019)

Espanya fa anys que practica el joc brut contra la democràcia. De fet, l’ha practicada sempre, una mena de màfia organitzada contra la democràcia. En tots els sentits, en tots els àmbits, destinant tot de recursos. De fet, una majoria del temps del segle XX, que és quan aquell estat va aulorar una mica de democràcia (no arriba al 10% del segle), ha viscut només del feixisme, contra qualsevol esperit de llibertat. Fins i tot en els moments que deia que feia democràcia, espanya, actuava contra, amb clavegueres, cossos especials, plans de destrucció, màfies… Espanya és això al remat, un motor de destrucció de la democràcia, que l’ha atacada sempre, a cara descoberta, sense vergonya, i res ni ningú no li ha parat els peus. I encara uns panxacontents corruptes i arribistes, del psoe si voleu o de pitjors si n’hi ha, ja van viure-hi bé dels pessebres acceptant de mirar en un altre costat, o adobant més claveguera, o ordint grans desastres com els gal o altres invents: sempre, de sempre, espanya és aquest cantó fosc tan brillant del feixisme que xucla i s’alimenta, malgrat que n’hi haja eleccions per tapar què és realment (en poc n’hi haurà), amb presos polítics, amb exiliats, amb burles continues a la llibertat, als valors humans, amb permissivitat extrema de la violència i l’amenaça. Espanya és una amenaça, és la veritable amenaça de la convivència, no ho és València ni Catalunya, ni la independència. És aquesta merda feixista que tot ho corromp, ho permet, ho embruta… Un dels estats més podrits del món, tan bonic com el volien pintar, ells, o ens volien fer creure, als valencians.

Peixet als feixistes des dels mitjans

Hom pensaria que això és d’un altre segle, d’una altra era, o d’un altre planeta: però és que espanya és en un altre segle, en una altra era i en un altre planeta.

[aquests que veieu disfressats a la fotografia no reneguen dels símbols que duen, ni del franquisme, ni del robatori, ni de la corrupció, ni de la criminalitat del pp, ni dels lladres borbons, no només ho consenten, damunt se n’aprofiten del botí.]

Espanya viu tan còmodament instal·lada en el feixisme, que no s’arruga ni s’avergonyeix d’atiar-lo, de publicitar-lo i de subvencionar-lo. Tant se val el resultat de les eleccions, si no són justes, ni tenen repartits els fons equilibradament: els mitjans, els recursos, els préstecs, els regals, els poders,  sense comptar les maniobres: ves que n’hi ha de maniobres de claveguera, i diners negres a cabassos en favor del feixisme: des de la caixa, des del santander, des de l’íbex, des de la monarquia, des del govern espanyol, des de les empreses que dominen el 90% de les televisions: el putiferi s’ha instal·lat a dalt de tot, i la corrupció és el més net a què podem aspirar: és l’estil espanya, el robatori, els perdonavides, els fatxendes, els pistolers, i la repressió contra la democràcia. tant se val pp, psoe, c’s, tots plegats s’han proposat legalitzar el feixisme, passar-lo pel filtre i blanquejar-lo: això és, ja li val l’amenaça, l’insult, la repressió i l’atemptat contra la llibertat d’expressió i contra les persones. Això és l’espanya tolerada dels gànsters, els del psoe o de qualsevol partit: contra la democràcia tot li val, en favor d’espanya, malgrat que europa s’escandalitza, malgrat que s’agafa el cap, malgrat tota la merda que sura, n’hi ha un objectiu comú: donar peix als feixistes per convidar-los a la festa d’atacar, plegats, la democràcia.

Valencians, espavilem-nos, perquè d’aquests refillets no en traure’m sinó eixir escaldats, robats, esquitxats sense remei. Proposem-nos la República, i que vulga feixisme que torne a la caverna, però que no compte amb nosaltres, ni amb la democràcia.

Els valencianets de Ximo Puig

Ja és fet. El MH Ximo Puig ha decidit de fer-nos coincidir amb els espanyols. Si hom pensava que els quatre anys de govern PSOE&Compromís amb el suport de Podem havien valgut per recuperar dignitat, personalitat o valencianisme, ahir va esvair qualsevol dubte. Perquè fer-nos coincidir amb espanya, en un jorn electoral, no és només diluir-nos a consciència, és voler fer-nos casar amb el pitjor dels estats d’Europa, ara mateix.

El que representa aquella casa, avui, és un model antidemocràtic, fallit i ineficaç, que malda entre clavegueres, jutges prevaricadors per damunt la democràcia i per damunt la voluntat popular, on els cossos de repressió, contra la llibertat i l’avenç polític i democràtic, encara juguen com en els anys setanta. Allò són governs incapaços del diàleg, o simplement impossibilitats per a la modernitat, perquè espanya s’ofega en la pròpia merda.

El mirall de l’estructura espanyola és aquell judici —no n’hi ha res més visible que represente els valors espanyols més profunds—, aquells fiscals de discurs patètic, jutges vestits de quaresma, repressió a la democràcia… És allò a què ens volen assimilar? Doncs l’assimilació que significa la decisió del president de la Generalitat valenciana és un despropòsit: una inconsciència ben inútil —el raonament que va explicar anit a la televisió valenciana era, més enllà de pobre, mediocre i inconsistent. Almenys per als valencians que aspirem a un model de país i de futur més digne.

Tractar-nos de valencianets des de la màxima institució dels valencians, MH president, és tornar als dies caducs del marc mental espanyol. És tractar-nos fins i tot amb menyspreu, pensar que allò que passa a Espanya és per damunt d’allò que ens passa només als valencians. Malgrat el tarannà submís que la decisió representa. Fóra com pensar en els valencians com una societat menor, que necessita anar de la mà, guiada voluntàriament i conscient, cap al mateix fracàs que representa espanya. Com si no tinguérem ni majoria d’edat per decidir pel nostre compte, i per això els cal diluir la voluntat dels valencians, el dia que haurem de triar les Corts i per tant el govern, camuflats en aquella cofurna del 155, que no és sinó la política d’extrema dreta que fa uns anys s’hi ha ensenyorit tan descaradament: pp, c’s, psoe i fins i tot podemos…

Hom pensa que si durant quatre anys no ens han volgut connectar a TV3 o a IB3, el govern del PSOE i de Compromís, no només és perquè aquelles televisions són en català, i un altre model de mitjans que poc tenen res a veure amb la selva mediàtica tan rància d’espanya. La llengua era l’excusa, al capdavall. No ens han connectat a Catalunya i a les Illes perquè allò significava un altra marc mental, que ens lligava a una altra concepció geogràfica i de país.

Ens han volgut fer creure que el govern de Botànic és la millor de les possibilitats a la qual podem aspirar, els valencians. Fer-nos creure que més enllà no n’hi ha res mes. Res que a ells els convinga, políticament, i entengueu políticament amb tota la mala llet del terme. I per reblar-ho, perquè no ens quede cap dubte, els valencians també votarem el mateix dia que els espanyols, per decisió del PSOE d’espanya.

Ni en això no hem pogut decidir, benvolgut Ximo i amics del Botànic. Segons el MH anit, la raó de pes és frenar l’extrema dreta. Tant se val que les taronges valencianes pengen dels arbres, que el camp valencià siga un bonyigo, que la sanitat no tinga recursos, que  l’escola encara l’empeny el coratge dels mestres, que les infrastructures hagen envellit, tant se val, que espanya ens haja fet passar quatre anys amb quatre xavos i morts de gana…

Allò màxim a què aspirem, segons l’oncle Ximo, és votar allò que diran les televisions d’espanya. I valencianet l’últim.

A TV3 també n’hi ha inútils

Ves que els valencians, milers de valencians, no tots els valencians, vam lluitar per TV3, per aquella casa-televisió que era professional, culta, diferent a tantes televisions com havíem vist. Parle del 3/24, del 33, de la ràdio, i sobretot d’uns quants periodistes que van fer escola, entre més el Puyal, per exemple. Els valencians defensàvem aquella televisió com un símbol per la llengua, però també per la llibertat, per la professionalitat, per com alguns documentals i una part de les notícies podien ser diferents, almenys diferents a com ens les explicaven una majoria de mitjans. Ens vam aferrar a la defensa d’aquella casa com si fos la nostra casa, per bé que sabíem els errors de cada dia, i tan poc com estimava aquella TV els valencians. De l’un costat, el marc mental era massa vegades l’espanyol, com ara, i si comparem el temps que dedicava als valencians, a València, al país valencià, no passava d’uns segons, el dia que n’informava alguna cosa. Potser que ens dedicava el mateix temps que a Càceres, per posar un exemple, però nosaltres féiem força, lluita, símbol, perquè ens véiem en un futur proper amb un model més professional. la televisió dels valencians no va arribar mai a fer-li ombra, ben al contrari, s’esforçava  a empitjorar cada dia, a allunyar-se cada vegada més d’aquell model.

No, no era la nostra, la TV3, ni abans ni ara, però ens ho volíem creure que sí. I això que ha passat avui, o ahir, aquesta autocensura imposada contra Catalunya, no és una cosa nova. Sembla que el director valencià, Vicent Sanchis, no puga fer res més, perquè no em crec que no vulga fer res més. Aquella casa, la TV3 convida tots de gent del pp a tertúlies i més programes, militants d’un partir criminal, corrupte i fals, que com altres polítics i altres membres d’uns altres partits, no han parat de mentir, i sobretot d’insultar institucions i persones. No han parat, el pp, C’s i PSOE d’atacar la llengua, l’escola, fins i tot la sanitat… Ho veiem cada dia, d’uns anys ençà, que tot d’inútils i corruptes i mentiders poden passar per aquella casa amb la falsa teoria que cal diversitat, pluralitat, democràcia, en la participació i decisió dels mitjans. Ja ho he dit: marc mental espanyol, que voldria fer passar idiotesa per ètica, mediocritat per diversitat, provincianisme per modernitat. Sí, tot això és TV3 també, els últims i els primers anys, una empresa tan grossa que és impossible de controlar des de la democràcia que defensa la República Catalana, som si ja estigués intervinguda des de dins, com si ella mateix s’autoapliqués un 155 intern, contra la llibertat i la democràcia. Si fa no fa com una majoria de mossos que fan siroll d’espanyols i actuen amb uns modos espanyols en aplicar la violència i l’agressió gratuïta. Un altre monstre incontrolat, potser.

I ves que una metàfora sobre la prostitució política de C’s, com si hagués sigut del pp o del psoe, que no oblideu que són partits que han preferit agredir que dialogar (prostitució sense embuts i sense metàfora), ha fet decidir a TV3 de castigar la llibertat d’expressió en canvi de voler aparentar de ser més puritants que la maedéu de la figa rapà. Igualment beats, i inútils.

Ai, si n’hi ha feina encara a la república, sinyor, i com paguem que molts liders siguen a l’exili o tancats, mentre espanya pega, ens pega i ens roba, en canvi que molts inútils continuen llepant i vivint a casa nostra, amb aquell marc mental tan borbó i botifler.

5.000 per als orfes del franquisme!

El vivípar Marchena ja ha cobrat avui 5.000 euros directament de dos demòcrates que s’hi han negat a declarar res als feixistes de VOX. La banca, que sempre guanya, té la paella pel mànec i pot multar qui vulga i la quantitat que vulga. Ens roben. Espanya sempre roba, malgrat que pretén cercar qui va pagar tanta democràcia a Catalunya, ells sempre acaben robant-nos; directament, a través de les balances fiscals, els peatges, o a través de totes les inversions que els diferents governs diuen que faran i després mai no fan, ens roben, o indirectament, en canvi de multes i uns altres impostos directes arbitraris tan atzarosos. Sempre multes contra la democràcia i els demòcrates, vés que sí. Acció Cultural, Òmnium, l’ANC, ara la CUP, fins i tot si no vols declarar res als feixistes, et multen. Sembla que els orfes franquistes necessiten euros i nosaltres som bons pagadors. Sempre hem sigut bons pagadors dels seus luxes.

Mentre siguem atrapats en aquella conxorxa d’espanya, pagarem, ens robaran, ens multaran, fem què fem, ells torbaran l’excusa perfecta per fer-nos pagar. És la seua llei, la seua norma, la del 155, la del borbó, la del vivípar, la de tot el suprem: sempre contra nosaltres, que som els pagadors. I damunt ens perseguiran per saber en quina cosa ens haurem gastat allò que ens hagen deixat, l’almoina, fins i tot en això arriben a fer de refillets. És la prostitució, sense embuts. Desregulada, sense control, en canvi que ells sempre acaben guanyant, com la banca, com els vivípars, com espanya. És espanya realment.

Això d’ahir, dels 5.000? Sembla que tants jutges i fiscals no tenien solt per pagar-se l’esmorzar… per cert, tot això, aquests tot el sant dia sense fer res, qui els paga, l’opereta? de què viuen?

—Aaaaaahhhhh!

[continuarà]

Arrimadas?, ella és el feixisme

No cal ser massa llest per a endevinar-ho. Arrimadas és el model de feixisme espanyol que es va instal·lar a València en els anys setanta. Ella encara no havia nascut, aleshores, que vingué després de combregadora que volia fer punts, davant l’íbex i els amos de la fama i els diners. Però ara ja és una xoni que voldria viure de la política des de l’histerisme, l’opereta i la tragèdia, sense el contingut necessari perquè siga creïble. No és Shakespeare, pobra. Perquè des de la serenitat, on la política demana discurs, solidesa, recorregut i, sobretot, intel·ligència, ella fa aigua, que no té tarannà ni coeficient suficient. Vol l’èxit ràpid, i entre la caspa, enmig de l’extrema dreta, ha estudiat com posicionar-se al capdamunt. Espanya és un territori ben armat en això, amb tot d’arguments per fabricar ninots de cartó que després passen uns anys que donen rendiment: van començar a les tertúlies de les tvs, i ara ja s’atreveixen en la política: el rivera, el tonicantó, l’arrimadas, al pp ja n’havíem patit d’aquests, el gonçales pons, el camps, fins i tot el putero de cartagena… Amb uns quants escenaris preparats, i uns quants programes en directe a la TV, només els cal el maquillatge suficient per ordir una petita estrella de cinema de la política espanyola: poc de gra i molta palla. Diners a manta i que passe el següent. L’Arrimadas no deixa de ser la joguina del poder masclista, una njneta, de la qual es farà servir allò que es necessita i després se’n desfaran quan no els faça profit; aleshores li pagaran els serveis, un despatxet i una comissió eterna en tants aparadors ordits i construïts per pagar i cobrar, però fora de les últimes plantes de la claveguera, on s’hi prenen les decisions majors: allà una histèrica podria pegar bandades, fins i tot no ser gaire segura.

Més vedets per al feixisme i anem tirant, aquest és el model polític espanyol instal·lat des de la corrupció, la indecència i la vergonya intel·lectual. Res d’il·lustració o cultura o coneixement: això és la dictadura, i la transició a la neodemocràcia del 155. No n’hi ha més secret, sinyoreta. Per això necessiten dir tothora, a tort i a dret, que espanya és una democràcia, fins i tot ho ha dir l’hereu del colpista que també era hereu del franquista i aneu passant a cobrar la soldada. El nebot també anava amb els feixistes a dir que espanya és una demo…

—Valencians, que el fum de les falles no us encegue: dels models antidemocràtics i amb tants de refillets a alimentar, com voldreu salvar el camp? No hem viscut prou de feixisme?

 

Arrimadas i la batalla de València

La mona Arrimadas —si el qualificatiu fóra banal només—, volia emular aquella altra histèrica valenciana que va ser directora del diari las provincias, fa una trenta d’anys: las provincias era un fulletó de l’extrema dreta espanyola, d’herència franquista, que va encendre la violència i l ‘agressió pels carrers de València durant la Transició. L’objectiu era aterrar el valencianisme, la identitat dels valencians i ficar-nos la por al cos: i ho van aconseguir, fins a l’extrem de l’assassinat i les bombes a Fuster i Sanchis Guarner. Tota aquella violència atiada pel diari, els broseta de torn, l’abril martorell, i altres esguerros de la política, van ser consentits amb total impunitat. Els atemptats mai no s’investigaven i n’hi havia que apuntaven directament a les clavegueres de l’estat, també consentides i pagades amb diner públic.

La inútil Arrimadas, si fa no fa, pretén encendre la violència a Catalunya, mostra d’una mediocritat i una qualitat humana tan baixa que ella mateix sembla que ni mesura, pobra, per tan poca atenció com aconsegueix, malgrat que els mitjans li van al darrere, i atien amb diners i publicitat la idiotesa diària de la provocació. Intel·ligència zero en canvi de l’insult, l’amenaça i la histèria. Si fa no fa com aquella mala peça valenciana que vam patir durant tants anys a València, contra la democràcia, contra la intel·ligència i contra els valencians que reclamaven més llibertat i més democràcia.

Sens dubte que totes dues bruixotes de la violència i l’amenaça rebien molts recursos per fer allò que feien, i van aconseguir de fer forat tant ací a València (la violència permesa d’aquella escola encara dura) com també n’ha fet a Catalunya: la mostra són uns quants mossos actuant de matons i fatxendes, emparats en els seus uniformes i les armes de la violència que els permet el conseller, són també els models de l’insult, l’amenaça dins el parlament català, que mai no havia tingut aqueixa mala jeia, ni uns modos primitius que cercaven fer de pinxos, com si allò fora una cosa entre bandes de carrer que s’hagueren d’estomacar, si ella treia aquella carassa de mala persona que fa tanta angúnia. Pobra.

A mi l’Arrimadas em recorda aquella pseudoperiodista consentida i impune, que usava el diari per atiar foc i flama en favor de l’espanyolisme més caspós i contra qualsevol tret valencià que es volgués reivindicar o normalitzar, com la llengua, la cultura o el nom de país valencià.

MariaConsuelo deia: el terme País Valencià no existeix, és espanya. Arrimadas diu, la República catalana no existeix, és espanya. Tanta similitud entre primats, violents i agressius, no serà una casualitat, sinó una plaga enviada per déu totpoderós per fer-nos pagar els pecats que provoquen els mossos que fan d’espanyols.

El mateix diari la va fer al carrer, MariaConsuelo, perquè ja no li treia el rendiment. Ara, havia fet més mal que una pedregà, la pelleringa. Pel que sembla, a l’Arrimadas també la faran fora de Catalunya, la trauran a passejar per Espanya… És el nivell!

Espanya jutja la democràcia, Al tajani! (5)

Prohibir que hom puga parlar, i prohibir-ho des d’una institució que ha de ser mare de la democràcia és gravíssim. No només atempta contra els drets universals, contra els fonaments de la pròpia democràcia que hauria de defensar, sinó que s’erigeix en una institució que barra el pas a la democràcia. I això no és Europa, alTAjani, és voler convertir Europa en un femer on no hi cap l’esperança.

—Quina vergonya d’home!
El Tajani s’ha lluït exhibint els modos del feixisme: contra la llibertat d’expressió, sense immutar-se, sense perdre l’alè, només perquè li ho ha demanat una colla de partits que, justament, a espanya es lluen en favor de la violència i la repressió. El 155 espanyol, Psoe+C’s+Pp, havien demanat al president de l’Eurocambra que no deixés parlar els presidents catalans. I encara el mateix GonçalesPons, lo criminal, suggeria que entrés la gc a actuar com uns tejeros qualssevols. Però no ha calgut el colp feixista espanyol, AlTajani n’ha tingut prou en revisar qui és i què representa ara mateix Europa: un colp a la llibertat, a la democràcia, a parlar.

AlTajani és del partit polític europeu que en diuen popular, popular per deixar que la manca de respecte, de llibertat, de dignitat, respire en aquella institució que nosaltres, de lluny, voldríem neta com un espill, d’atacs als drets i a la democràcia. Però no.

El judici espanyol contra catalunya s’escampa ara a Europa, l’esquitxa, l’enruna d’uns valors que despulla qui n’hi ha a Europa, allà on pensàvem que la gent era culta i intel·ligent. Uii, això s’escamparà més, i afectarà més Europa que no es pensa, i reduirà el temps de l’espera: cada colp més Catalunya se sent ja una nació lliure, només agredida i presa d’un estat malalt, antidemocràtic. Presa del mutisme europeu que ens pensàvem més intel·ligent i, sobretot, més lliure.
Sense voler-ho, els Tajanis de torn ens regalen més raons i més solidesa per defensar la llibertat dels pobles.

Visca la república de cada poble petit, de cada nació petita, de cada país d’esperit noble!

Espanya jutja la democràcia, però no Irene Lozano (4)

Irene Lozano diu que l’1d’Octubre vam viure una violació. Aqueixa dona és secretària d’estat espanyola, així que no voldrà que ens en burlem, de la seua capacitat moral i professional, i ens acusarà de masclistes si riem d’allò que diu, per ensenyar com són les orelles de ruc que vesteix. No he dit mamelles, Irene, ni intel·ligència, ara, però faré ús la vara de mesurar ajustada a la capacitat d’una dona triada per a un càrrec de responsabilitat, de no ser que l’estat que representa siga una pandereta i ser-ne secretària fer de florero per justificar els milers d’euros que supose et pagaran per fer riure els amos, aquests sí, molt mascles.
Jo vaig ser a Alcanar aquell dia, a les Cases i després a Alcanar. Havíem pujat uns quants amics i li puc dir que no només no van violar ningú, sinó que la joia, l’alegria i el goig que vivia tanta gent mentre participava de la festa d’un referèndum el voldria també per als valencians, demà mateix: homes i dones de tota condició i edat van seure davant el col·legi on votaven i el van defensar com es defensa la vida, fins i tot quan van dir que els agressors, la polícia espanyola, venia a robar les urnes. I li puc dir que ja havíem vist les imatges el matí a Sant Carles, però la dignitat era per damunt la por i el neguit. I sort vam tenir que els energúmens no van venir, i el dia va continuar joiós i alegre.

A Alcanar, arribaven els autobusos amb la gent que no havia pogut votar al seu poble, per la violència feixista de la policia, i no veuràs com festejàvem cada arribada. Comparar aquell dia que vaig viure amb una violació no només és falsejar què va passar, no només és mentir, és agafar una posició indefensable, tan falsa com inútil, perquè més de tres milions de catalans, si no n’eren més –entre els que van votar i els que ho van veure sense poder votar–, van viure un dia per a la història, només romput i violentat per l’agressió dels cossos policials espanyols.

Benvolguda Irene Lozano, secretària d’estat, moltes dones són violades cada dia, agredides, amenaçades, i n’estic segur que cadascuna d’elles canviaria l’experiència viscuda de la violació per un gram, un minut, un segon, del goig que jo vaig viure aquell 1 d’Octubre a Alcanar.

Ara, si l’estat ha de continuar fent trampa, i les secretàries d’estat cobren per ordir mentides contra la intel·ligència, ja em permetrà que me’n riga i me’n burle, del seu estat i de qui el representa amb tan males arts. Els coeficients intel·lectuals no milloren amb els títols ni amb els nombraments, xiqueta!

[continuarà]

Gonzalez Pons i la taronja valenciana

Aquest homenic era el cap de la delegació espanyola que va signar l’acord a Europa perquè els llauradors valencians prengueren mal. Ell i els seus van facilitar que les taronges valencianes valgueren menys que la merda de gos, no valgueren ni per tapar la merda que ell, Gonzalez Pons i el seu partit de criminals —recordeu que el PP és el partit polític més corrupte d’Europa— pararen la mà en canvi de matar el camp valencià. Perquè sense interés, sense parar la butxaca, sense enriquir-se personalment, van signar?, per què ho haurien fet, de deixar els valencians en la ruïna, sense rebre en canvi un regalot de parar la tos? L’odi del pp, i d’uns quants valencians del pp, venia de lluny, sobretot perquè havien perdut les eleccions a València i volien castigar-nos, però no pensareu que allò de l’acord amb SudÀfrica era en canvi de res… Peix o diamants, sardina o patrimoni, contractes milionaris amb les empreses corruptes de l’ÍBEX? Què cobraven aquests polítics per deixar-nos estacats en la merda, als valencians? I el PSOE, que guanyava abstenint-se? Fent que mirava en un altre costat, el PSOE, mentre l’empastre contra el camp valencià ens castigava a la misèria? No som espanyols, com ell voldrien? Perquè en el fons saben que no som com ells, de malparits, els la bufa què li passa al llaurador valencià, mentre ells treballen, els del PP i els del PSOE, treballen per les seues famílies amigues…

Quina bufa podien portar, els polítics espanyols a Brussel·les, inclosos els valencians malparits que ens van vendre, i en canvi de quins interessos particulars els eixia a compte malmetre encara més la terra dels valencians?

Què passarà amb els milers de milions de pèrdues del camp valencià?, com és que ningú no en diu res?, com és que els llauradors valencians, que no tenen fama d’esquerra, ni de nacionalistes, ni de combatius, continuen muts?, com és que accepten aquesta misèria regalada pel PP i el PSOE amb tanta resignació?, com és que els sindicats del camp no diuen res, ni es queixen, ni es mobilitzen ni són capaços de buidar milers de tones de taronja a la plaça de la marededéu, al palau de la generalitat o davant el museu faller?

En un any d’eleccions, de feixisme despert, l’abús contra els valencians és al cap de carrer, com cada any, damunt la taula: deuen pensar, els polítics d’espanya, que els valencians som capaços d’aguantar-ho tot sense queixar-nos prou, sense moure un dit, sense reclamar allò que és nostre. Deuen pensar, els refillets que ens van vendre i ens governen encara, que això d’espanya serà per sempre, que ho aguantarem tot, que no ens repensarem mai si ens convé, de llepar el cul d’espanya en canvi que ens atonyinen el camp, la casa i l’ànima.

 

Més informació, xa, sobre com els refillets del pp ens van vendre amb l’aprovació del psoe… El 155 al complet participà de la venda dels valencians al dimoni

Míriam Nogueras: En González Pons estava fent la feina que li encarregava l’Estat: impedir que Catalunya fos un tema a debat al si de la UE, mentre alguns callaven i lloaven la “política” d’aquesta gent, oblidant-se que ja no es prioritzaven, per exemple, les taronges. Ara desperteu?

La cleca de Puigdemont a González Pons

El Nacional.cat: El president a l’exili, Carles Puigdemont, ha deixat en evidència el portaveu popular al Parlament Europeu, Estéban González Pons, a través d’un tuit on ha recordat que “mentre els patriotes espanyolistes es dedicaven a malparlar de Catalunya i els felicitaven per la seva defensa del rei i la Constitució, ningú no els exigia cap altra prioritat”. Aquestes paraules es refereixen a un acord de 2.500 pàgines entre la UE i Sudàfrica aprovat dos anys enrere que ha perjudicat la venda de cítrics valencians i del qual el PP no hauria identificat les fatals conseqüències pels agricultors valencians.

Mentre els patriotes espanyolistes es dedicaven a malparlar de Catalunya i els felicitaven per la seva defensa del rei i la Constitució, ningú no els exigia cap altra prioritat. I és clar, ara se’n lamenten i els troben a faltar defensant les coses de menjar. De què se sorprenen?

Enric Juliana: La taronja valenciana. Un acord UE-Sudàfrica de 2.500 pàgines que ningú no es va llegir amb prou atenció. On era González Pons, el polític valencià que toque tantes tecles a Brussel·les? I ara les taronges per terra. Un excel·lent reportatge de

*Els armilles grogues, a quina cosa li hagueren pegat foc primer?

[continuarà]