El feixisme valencià clama “No a la llengua”

El NO a la llengua del feixisme valencià (pp+c’s+vox+ una part del psoe + una part de podemos + una part de…) és també un no a la immigració, a l’acollida, al finançament just, un no al camp i a l’agricultura dels llauradors en canvi d’una agricultura de grans empreses de lladres i corruptes, és un no a la dignitat i als drets humans, al respecte, a la democràcia… També és un no al país valencià, o a tenir mitjans en valencià, o a tenir una justícia que faça justícia a seques. A tenir una escola de garantia en canvi de tenir mestres amb un bonyigo al cap.

Anit uns centenars d’homes i dones es manifestaven a Oriola, al sud del país, contra la llengua, contra la llengua dels valencians naturalment, però aquest anar contra la llengua també és una via a anar contra el coneixement. En general. Perquè en general, manifestar-se contra les llengües, siga quina siga la llengua acaçada, és manifestar-se contra el coneixement, contra la cultura sense embuts, que vol dir anar en favor del feixisme. mori la intel·ligència en canvi de governar uns malparits. No és que no vulguen ser ignorants, ells només, volen que ho siguem tots, ells i nosaltres, i aquests nosaltres encara caga dubtes per anar amb la cara alta, a morir, en favor dels drets i de la llibertat.

Si els governants valencians foren valents, traurien l’espanyol de l’escola: si voleu aprendre’n, d’espanyol, si tant en voleu saber d’una sola llengua en canvi de ser analfabets funcionals de les altres llengües, escolteu la ràdio, la televisió o aneu al quiosc, a qualsevol quiosc papereria o fins i tot llibreria, regireu manuals d’instruccions, de medicaments, o parleu en qualsevol dels funcionaris públics de l’administració: aneu als centres de salut, als hospitals, als tallers de mecànica, a les grans superfícies, o llegiu l’etiquetatge comercial de qualsevol cosa… Poseu-vos programes esportius en vena (una majoria de feixistes), el 101% d’allò que trobareu al món peninsular espanyol és com és: entre torpall i monolingüe. Així que només podem demanar una cosa als representants valencians: per déu, sigueu valents d’una vegada: fora l’espanyol de l’escola! Perquè això no és anar contra les llengües, al contrari, és aplicar un criteri just a la desigualtat lingüística, una altra merda seca que vivim anys i panys. L’equitat lingüística, si estem convençuts d’aplicar-la, també és necessària.

Recordeu que cinc o sis anys després, la TV3 continua prohibida a València perquè és en català! I això no és setge, acaçament, anar contra els drets, contra la democràcia, nooo: on són els fillsdeputa del TC, TS, l’AN o els TSPV? Malamerda de justícia més injusta.

Ací a València, al país valencià, la líder del pp encapçala una altra batalla contra els valencians, malgrat que és la cap del partit més corrupte d’Europa, i ella es pensa que també ha de decidir què ha de fer l’escola, pel que fa a obligar què ha d’ensenyar l’escola. Des del colp militar de franco, els feixistes, on cal incloure l’església dels valencians —una de les sectes més reaccionàries i criminals d’europa— decideixen què ha de fer l’escola i com, i no trigaran a posar-ho a mans dels tribunals un altre colp, perquè els tribunals espanyols feixistes ja sabem de quina herència viuen i la merda que xafen.

No protesten els feixistes que només el 4% dels lectors valencians —el 4%, sinyors!— llegim en valencià (ves que som el país menys lector d’europa, sumant espanyol i valencià), o no protesten els feixistes Bonig que, en general, no llegim, els valencians, ni som ningú en matemàtica, o ningú en altres llengües, i això, sobretot, per haver seguit durant vuitanta anys el model educatiu feixista espanyol: dels franquistes i de l’església espanyola. És ací el debat, sinyors del pp+c’s+vox, que el model d’ensenyament de l’escola que ha marcat sempre la part més reaccionària de l’estat espanyol, ens ha portat a ser la el furgó de cua, de l’aprenentatge, ajudat pel model social i de famílies cristianes, que tenen el cretinisme com a objectiu primer, en canvi de tenir la ciència o el coneixement en el confessionari on es fan els tocaments.

I encara el model espanyol d’ensenyament (el pitjor d’europa) continua, per això tot d’estudiosos i investigadors joves han de pegar a fugir, si volen estudiar i aprendre, perquè el model franquista de pp+psoe (el model espanyol dels últims quaranta anys) continua mantenint zero inversió en investigació i zero en cultura i zero en educació, en canvi d’augmentar pressupostos en mamonaes: borbons, militars, església, exèrcits de funcionaris superflus, macro empreses corruptes, clavegueram o justícai idiota… Un no parar, si voleu: i encara n’hi ha homínids, pegant a orangutans, que es manifesten contra la llengua. Contra les llengües. Uns quants de valencians, que ho són només per accident, perquè són espanyols, que és el mateix que dir que són antivalencians.

Però aquesta ignorància educativa, i mala fel política, ja és el paquet més complet: a la justícia espanyola, a les lleis, als militars, a la política, fins i tot a la universitat, als exèrcits de funcionaris, als mitjans, el model que van implantant és de ser una societat corrupta, mamona, llepona, incapacitada, on priva i prima l’arribista, el malfaener, l’idiota de major torpesa, en canvi de callar i parar la mà, que només cal veure la intel·ligència del borbó major i els micos més arreplegats a la seua falda, una mena de macrocentrecomercial de l’estupidesa humana:

Tot plegat és aqueixa manifestació de micocòndries que anit reclamaven no estudiar llengües, en canvi de callar si els rectors abusen dels xiquets en no poques escoles.

 

 

Valencians sense justícia

Tant com plou damunt nostre des de tribunals espanyols, que has de córrer a cercar aixopluc a casa, a casa?, a l’escola, a l’escola?, a ca un amic, on?, a l’ateneu?, si home!, a la cooperativa del poble?, corre corre, a la unió de llauradors?, pobres, si van escaldats de tantes taronges com han d’equilibrar per un llonguet de pa, a l’ajuntament del poble, aaahhh!, a la conselleria?, no és prou!, a la generalitat?, ni això no li val!… Els valencians no tenim refugi, contra les sentències judicials espanyoles, ni contra els fiscals ni contra els jutges, perquè quan peguen contra la llibertat i la democràcia —aquells ho fan cada dia, pegar pel sac amb la bandera franquista que han heretat de pares a fills—, els valencians hem de pegar a córrer pel cel, perquè fins i tot Europa, l’exili, no sembla suficient aixopluc contra el feixisme pudent que ens acaça per a tenallar-nos.

Els valencians no tenim justícia que ens represente, si no és l’espanyola, i l’espanyola només defensa espanya i els espanyols, i tots els feixistes de dins i de fora, del nucli i de la perifèria. Així que, sense justícia, procureu que no us agafe cap plet, cap denúncia, cap arrapada d’aquells que decideixen si tenim empara pels drets, pels universals, pels humans, pels que cadascú considere suficients de respecte i de dignitat. I en no ser així, els criminals i els corruptes decidiran sobre les nostres vides i la nostra llibertat.

Si no és que ens revoltem, plantem desobediència i els enviem a pastar. Foc a la seua barraca de lladres i criminals i visca la república dels valencians.

Negociar amb els carcellers sanchez i avalos

Si n’hi ha cap govern que incompleix, lleis, normatives, drets i promeses, és l’espanyol. Fa anys i panys que ho fa, desdir allò compromés o saltar-se fins i tot les lleis que ha aprovat prèviament. Li ho ha recordat europa, fins i tot l’europa còmplice d’aquest estat feixista, l’ONU o amnistia internacional. Li ho han recordat tribunals europeus, governs, o ong’s internacionals. Sobretot pel que fa a drets i llibertats, però també a qüestions d’economia, patrimoni, cultura, o justícia, fins i tot pel que fa a ètica, li han recordat no pocs organismes internacionals, que espanya era un niu de corrupció que només si defensava el clavegueram més lligat al franquisme i tots els seus poders: monarquia, església, poder judicial, policial, empresarial, fins i tot periodístic. Tot passava per aquell sedàs putrefacte de l’incompliment.

Però vet ací el polític “avalos”, homenic i mediocre, que ens amenaça que, sense agenollar-nos, no n’hi haurà diàleg. Aquest home, incapaç de defensar la taronja dels valencians (ell diu que és valencià), quina promesa podrà acomplir, ell que s’ha negat a parlar la llengua dels valencians, en menystenir-la, o considerar-la menor, incapaç avalos amenaça que sense llepar el cul de l’amo (ni és ell ni el seu cap) no ens pensem que xarraran de res, els seus del psoe. Home, hom dirà, però a València, entre valencians, hom té el dret de no usar mai la llengua, si no és la llengua de l’imperi! Vet ací, doncs, els valors que representa aquest home i què serà capaç de dialogar. I encara pitjor o similar o tant se val, el seu cap sanchez.

A genollons, a llepaes, que vulguen fer els representants d’erc és cosa seua i del seu partit, i la burla durarà anys, farà ratlla i quedarà com un altre dels insults espanyols a la democràcia. Però hom podria pensar que la bona voluntat és arribar al diàleg, i que la jugada d’erc és necessària per arribar a una línia d’eixida, entre iguals.

Una merda, que m’entens? espanya no ha fet cas de l’ONU, ni de la Unió Europea, ni dels tribunals internacionals, ni de res que l’obligue a la democràcia plena. Espanya, ara mateix sanchez i avalos, sense accents i minúsculs, són carcellers d’una dona excelsa, Carme Forcadell, entre més polítics o representants de la societat civil democràtica catalana, són això, carcellers, que tenen prohibides les televisions que no es convenen o no són prou feixistes, que mantenen a consciència el desequilibri de finançament valencià només per tenir-nos agafats dels ous, collats als seus designis, com si ells foren res, entre incapaços i inútils, que ens tracten com si els criminals fórem els valencians, com si els deguérem la vida, i els haguérem de besar el sòl que trepitgen… I és amb aquests, els autèntics corruptes i criminals, que hom pensa que farà un bon negoci democràtic, si afluixa, si acota el cap, si els regala que ens governen en canvi de mantenir presoners polítics, l’amenaça feixista, mitjans que no els convenen castigats o desconnectats, aquest que apliquen normes contra la democràcia dels parlaments autonòmics, que ens ofeguen les inversions (fins i tot les que ens corresponen segons les seus lleis pudents), que ens ataquen la sanitat, l’escola, la llengua, la dignitat de ser… És amb aquests passarells que pactareu els republicans?

Hi havia aquella faula de l’escorpí i la granota: l’escorpí havia de travessar el riu, passar el tràngol a llom d’una granota: “que no, que no et picaré” deia l’escorpí, sabeu… Fa tants segles d’Isop i de les fàules, i dels enganys que ja depassen l’ètica, fins i tot la política.

*Pactar amb els carcellers avalos i sanchez, sense accents i minusculs? Mai, Mai de la vida.

El sopar dels feixistes (1)

Anit una associació de corruptes que té el nom de Foment, aplegava feixistes, lladres, criminals i conspiradors contra el treball, els treballadors, els sous dignes i la transparència econòmica. Molts dels seus socis, governen empreses que han rebut diners a manta, en canvi de castigar els treballadors, acomiadar-los sense raons, robar-los l’ànima i la sang, o ordir lladrocinis amb sindicats i polítics, governs de qualsevol color i encara amb clavegueres o aigüeres pitjors. Tots plegats, ells es consideren un club modèlic, fan soparots i conviden amigots, polítics, borbons, actrius, periodistes, la jet, que han de ser els homes triats per l’Olimp dels déus de l’empresa.

Foment del treball?, De l’empresa?, de l’honestedat?, del joc net entre iguals?, de l’equilibri entre si guanye molt m’ho quede i si no guanye tant em queixe perquè el calaix públic em pague encara més?

Anit es feu un sopar de feixistes i corruptes que volen passar per empresaris modèlics, o pulcres o polits o legals o magnífics… Una merda, direu, i no errareu gens, perquè aquest club a més d’idiotes, voldria fer-nos creure que cal aplaudir-los, honorar-los, besar-los les mans voldrien, en canvi de falsedats que no passarien un test de veritat i mentida de tercer d’infantil: sí, en un sopar de feixistes com el d’anit, la densitat criminal concentrada és ed les més altes d’europa, que potser n’hi ha de més altes?, sens dubte, però aquella magnitud ja mostra el calibre de què són capaços empresaris i polítics que els besen el cul i mantenen en presó molts dels nostres. Perquè sense el seu consentiment criminal, aquells polítics (que els han de deure el piu que passegen) no passarien tanta vergonya ni haurien de riure’ls la gràcia que no tenen.

La vergonya també la passem nosaltres, els milers i milions de treballadors que veuen aquell besaculs com un insult a la dignitat humana de treballadors i desocupats, i ves si en tenim al nostre país. Els empresaris poden fer tants sopars feixistes com vulguen, però que els servidors públics —els polítics ho recordeu, a qui us deveu? — paguen aital prostitució sí que és de “llibre”, de presó perpètua i raonada.

Més espanya, de calbot!

Espanya ja venia apuntant al feixisme, fa molts anys d’això. No caiguem ara de la figuera. El feixisme no se n’ha anat mai. Perquè se l’ha consentit, alimentat, subvencionat, malcriat de sempre. Espanya té un pessebre corrupte, criminal, fatxenda, “feixista” del qual no se n’ha volgut desfer mai. Ha sigut als llocs clau del domini polític, judicial, eclesial, militar i monàrquic. I aquest nucli dur, tingués o no majoria, deixava fer i passar una mena de representació democràtica: eleccions, sí, cada quatre anys, però que ningú no toqués allò principal. Quan Euskadi semblava dir prou, els van prohibir uns quants diaris i partits, amb una facilitat que tothom va admetre, aplaudir o riure: el nucli dur guanyava. Quan Catalunya ha posat contra les cordes aquell podrimer d’estat, el nucli dur ha tocat a xafarranxo. Han legalitzat el feixisme i ja van fent com si tot això que passa fora normal i es naturalitzés l’agressió, l’amenaça, vaja com si es pogués fer el retorn al franquisme de manera democràtica, sense que calgués res més, ni una guerra, perquè ells imposen el pitjor dels sistemes polítics: la dictadura des de les eleccions.

Els noms propis d’aquest feixisme, ja els sabem, són a la monarquia, als cossos de la repressió, a l’església, i s’hi han afegit els de la justícia, els marchena i els llanera de torn, els borrell, els buch, i tot aquest reguitzell de caçadors contra la democràcia, amb els noms de sempre, violència, el pp, C’s, els nous del Psoe, que no s’ha arrugat a jugar el paper del pitjor falangisme del s. XXI.

Però, per què València?, com s’explica aquest infern feixista pel morro fort?, com ens agafa als valencians de ser espanyols, bo i sabent que ens robaran, maltractaran, agrediran, que se’ns fa difícil explicar que la realitat, malgrat que esperada, provoca un mal de panxa de psiquiatra? N’hi ha qui tindrà mal de panxa per anys, perquè en poc temps ha regirat el seu partit a l’extrem dret sense possibilitat de retorn, i els seus militants s’hi han aconformat amb la fel de combatre la democràcia en favor dels franquistes. Pobre PSOE, que en dirà la història dels inútils que el van buidar de contingut, de fermesa per la llibertat, ara que vol ser monàrquic i falangista: i ves que Vox ja era al pp, a c’s, al psoe mateix, a tort i a dret, però ara s’enfila amb nom propi fraquista en alguns pobles valencians com a primera força (Nàquera, la Pobla de Vallbona, Sant Antoni de Benaixeve, Serra, només al Camp de Túria…).

Ara bé, el feixisme més cru ja hi era, no se n’havia anat mai, perquè la Transició va ser això, un pacte amb el feixisme, i ara VOX li posa nom, perquè allò que hi havia escampat en altres partits s’aplegue en un sol corral. Que fa mal? Fotre si en fa, ens en fa molt, perquè aquests no pensen en clau valenciana, ni en el camp, ni en la taronja, ni en la democràcia: aquest no estan per hòsties, o justament hi són per això: aquest només volen repressió, masclisme, violacions legals, bous i vaques, i un estat militar contra el món. Els joves repartiran pizzes, i els de major èxit guanyaran mil euros, en canvi de més gc, més policia i draps espanyols als terrats, a les teulades, als balcons… Ara, tant de mal fa això de VOX com veure al PP de primera força. Si fa no fa, són els mateixos corruptes, l’extrema dreta profunda, que atempta contra la transparència, contra l’escola, contra la llengua, contra la sanitat… Hi són per robar i nosaltres encara els paguem amb vots i favors perquè continuen delinquint. I el Psoe si fa no fa, els va al darrere d’aquest fracàs, és l’actiu principal d’aquestes eleccions de pandereta, perquè no vol dialogar amb catalunya, pèruqè prefereix de tenir presos polítics a tenir democràcia, perquè prefereix pactar amb el franquisme que enfrontar-se a la realitat d’un estat caspós i arruïnat, moralment i econòmica.

Sort que nosaltres som part d’un altre món, malgrat que els valencians, una majoria, continua donant-los ales i pinso, nosaltres som també un altre món. Com si no n’hi hagués memòria ni vergonya, ni una història que espanya no acabarà mai d’explicar. I també som Tsunami. Ep, en unes hores farem bona cara i a treballar. Com cada nit electoral, ni riem ni tenim l’ànim tranquil.

*Faltava aquest vent, i el ponent de la setmana que ha fet més mal que una pedregà, en els arbres i les collita. Perquè em va mossegar un gos, ara em diuen rabiós!

El PSOE contra la democràcia (2)

Espanya va convèncer milers de de valencians que s’havia reformat. Era un miratge, sí, però molts valencians se la van creure, fins i tot van escampar que, amb ella, València lligaria els gossos amb llonganisses, que el camp seria llaurat pels àngels, que la taronja ens trauria de pobres, que ens plourien els milions embolicats amb seda, gairebé que el món seria als nostres peus, perquè teníem el millor paisatge, un clima que mai no ens fallaria, la mar de Sorolla i les paelles, com els xiquets que arriben de París, vindrien regalades i amb l’allioli de franc.
Espanya ja ho va adobar per enaltir el floralisme de pesseta, amenaçant-nos que Catalunya ens robaria, que ens furtaria els fills, que mataria la nostra economia, es va arribar a dir que Catalunya prohibiria les falles i ens obligaria a canviar la sang del cos pel vi del Penedés. Però allà a Catalunya, que volien ser Europa, que tenien ideals, i una filosofia pels valors que no Espanya deia que ens convenia, els valencians els la bufaven. Ells anaven a la seua i espanya contra nostre… Feu-nos cas, ens deia Espanya, nosaltres som moderns, encara que portem la clenxa engominada, però us cuidarem, no us faltarà de res. No sigueu ximples i no estireu pel valencianisme, que fracassareu.

El missatge va fer forat i els valencians ens vam agenollar davant d’espanya.

Efectivament, una majoria de valencians va fer cas d’aquella amenaça (la lliçó va entrar a sang, pel clavegueram, amb bonificacions i regals sorpresa). El PSPV va vendre’s l’ànima al partit d’espanya, el PSOE, i allò ja va rodar cap al sidral que coneixem: durant molts anys el PP i el PSOE van ensenyorir-se dels valencians, ara tu ara jo, cada pedra feia paret per al partit i per a espanya, i els valencians perdíem bous i esquelles: perdíem el paisatge que es convertia en un cagalló urbà tot ple de casetes… Sorolla, mort feia anys, perdia les barques de la mar, els bous s’ofegaven, els espanyols ens castigaven els camps, els pobles rurals perdien els veïns, les inversions eren per als amics d’ells, en canavi que els valencians pagàrem la despesa conjunta, els vicis, els luxes i encara, sense adonar-nos-en, espanya (el PP i el PSOE) ens van regalar l’última de les sorpreses: ens fan robar totes laes caixes i bancs valencians. Ens van deixar nets com un plateret.

La resta ja la coneixem: els valencians no érem ningú, una merda en un plat, havíem de malviure, de demanar almoina, de treballar fins que ens moríem de treballar sense traure’n suc, havíem de deixar els camps, les cases, érem desnonats, en canvi de passejar-nos a pidolar, a pidolar, que espanya ens subvencionés el deute, l’interés…

—No us preocupeu, valencians, ens deien: us passarem una renta en canvi que continueu agenollats, callats, muts, votant al psoe i al pp, que som els que sabem de governar-vos!

El resultat és que espanya ens robava, ens robava, ens robava, en canvi d’acusar-nos que no en féiem prou, que havíem de treballar més, que la quota no arribava, que si no volíem que vinguera Catalunya a prendre’ns la festa, ens havíem d’esforçar a ser bons espanyols, millors espanyols, per continuar pagant-los, per suplicar-los que ens cuidaren, que ens deixaren ser espanyols en comptes de valencians, perquè els valencians no podíem ser majors d’edat. No senyor.

Total, que el robatori continua, mane qui mane, i setanta anys després, vuitanta anys després, ens han arruïnat, com han fet sempre, però ens hem quedat amb una mà darrere i una altra davant, escurats els valencians.

Perquè en dies d’eleccions, l’extrema dreta (tots els patits espanyols del PSOE a VOX) continue demanant-nos que hem de deixar robar-nos, que ells ja decidiran el millor per nosaltres. El pitjor, el millor, ells ho decidiran tot, mentre els valencians no ens plantem i diem prou. Que vol dir ser valencians per damunt de tot.

[continuarà]

 

Mercats medievals contra València

D’uns anys ençà, la moda de plantar mercats medievals (teatres, vestits, personatges…) als pobles per celebrar no sabem què, ha escampat una nova eixida festiva i comercial. Parades, actuacions, menges, banderes…, Banderes? A Bétera ens ha tocat la invasió castellano-leonesa, amb els seus blasons, estendards, marques, com si la tradició de la Corona d’Aragó no hagués passat per l’època medieval de cap manera: però ves que ara ens governa el PP, i aquella urbanització de MasCamarena que obliga de fer les representacions en exclusiu espanyol, atemptant contra la llei d’ús (això la gc no ho investigarà mai, no patiu els xaletaires*), i el PP de Bétera sembla que prefereix Castella que València, i això que va ser Jaume I i les seues tropes que van prendre el castell de Bétera, segons diu la Crònica del rei, però això és massa cultural, massa lectura, i més enllà d’anar a missa o al bar, podria clivellar alguns cervells de la regidoria: per això fins i tot els productes de les parades no havien de fer pudor a identitat catalana o valenciana: colonització, usurpació, robatori, fins i tot en les festes, i justament en la festa: com que s’acosta el 9 d’Octubre, i cal fer bona cara davant espanya, que res no depasse la ratlla de la mediocritat ni despulle la manca d’intel·ligència local. Fum, pols, greix, i que castella campe a l’albereda de Bétera: com que encara estem colonitzats per aquella meseta, no sembla que s’haja notat gaire l’abús de tanta banderola: veus?, els comuners, aquells rebels independentistes no sé si serien representats en aquesta nova falla que són els mercats medievals d’espasetes de fusta i ferralla barata: au, la bena als ulls i el serengue a remull.

 

A mans d’una màquina d’agressió

Lligen Estellés, perseguiu-los!

Volen llibertat, acaceu-los!

Es manifesten pels drets, fregiu-los!

En canvi, si ens insulten, o clamen el puta olímpic, amb violència i odi, com es va viure dissabte a Granada, caaa, no en feu cas… O millor, premieu-los!

És el model espanyol de tolerància zero amb el clam de llibertat i independència, malgrat que siga llibertat d’expressió i siga emparat pels Drets Universals, en canvi d’atiar la violència de la policia i la gc contra joves, institucions i contra el mateix MH Torra.

Espanya és una màquina de violència borbònica, judicial, psoïsta contra qualsevol tuf a llibertat, i no pensa aturar l’agressió i la venjança. Al contrari, com més va, més s’acarnissa amb tocs d’exhibició. De traure’n pit, fins i tot, a veure qui és més destraler, ruc o bèstia: com més els pegarem, més mostrem el nostre tarannà espanyol i xenòfob.

És el model i és la marca, que ja no amaguen de cap manera. I aqueixa violència l’exerceixen en tots els àmbits i de diverses maneres: ofegant-nos el finançament, bloquejant les petites lleis o normes exclusivament valencianes, o catalanes, amanint la premsa i preparant els mitjans perquè els facen l’acústica pactada: aquest matí a les vuit, Ràdio Àpunt ja deia que la gc perseguia independentistes radicals i violents: com ho sabia la ràdio valenciana que aquells joves eren violents i radicals?, qui de València ho havia investigat? Empar Marco? l’editora de les notícies Elpídeo? Com de fàcil compren el peix, els mitjans, i contribueixen al feixisme mediàtic: non serà més violent, radical, i agressiu com ens ha ofegat espanya els últims anys robant-nos els recursos bàsics de sanitat, educació o serveis? D’això, Àpunt, com adjectivaria la notícia de l’ofeg econòmic contra els valencians, contra els llauradors i contra la taronja? Com qualificaria Àpunt les Confederacions hidrogràfiques valencianes, a mans de funcionaris falangistes espanyols, quan tota, tota la infrastructura del Segura, ha fallat davant els aiguats de setembre? No són radicals i violents, aquells funcionaris i polítics, quan atempten contra la vida dels valencians?

I Camps, i Rajoy, i els jutges prevaricadors, no són radicals i violents per a Àpunt?

Espanya i els còmplices han obert la veda i ens acacen, amb una violència pròpia de les dictadures: aquesta d’ara governada en funcions pel psoe, ves, quins titelles i quina misèria: i encara no hem vist el final de tanta mediocritat. Perquè si espanya consent de dir-nos que tot el país som una puta i no passa res, si una ministra del psoe diu que la legion és el model o que l’agressió policial és el camí…, som a les portes d’una crisi moral i de drets que marcarà el segle.

Si n’hi ha res de radical i violent, sinyors d’Àpunt, és espanya i el seu estil. Contra la democràcia i la no violència. Ella soleta.

La caixa de música (espanyola)

Una televisió passa la pel·lícula “la caixa de música” en versió espanyola. Recordava haver-la vista al cinema, quan encara m’enganyava a veure cinema en espanyol en sales de cinema comercial —ara faig boicot civil a les sales de cinema que prohibeixen d’exhibir cinema en valencià, gairebé totes sense excepció a València (desobediència, valencians!). No recordava que l’havia dirigida Costa Gavras, la pel·lícula, potser un dels directors de cinema més compromesos del segle XX i una garantia de sobrietat. La història explica que una advocada defensarà son pare de les acusacions de criminal de guerra, fins que ella mateix destapa unes proves que l’inculpen. Què farà ella?, denunciarà son pare a la justícia?

La pel·lícula és de 1989, i explica uns fets de 1942-45. Avui vivim al nostre país uns fets gairebé paral·lels. Uns homes denuncien els crims de guerra d’un estat que no ha volgut mai recuperar la memòria ni fer justícia i, què dieu que farà aquell estat governat pel pp i pel psoe? Doncs denunciarà qui ha trobat les proves a la caixa de música i empresonarà els demòcrates. En canvi deixarà lliures els criminals i els elevarà a l’altar del culte i la intocabilitat. Vet ací el segle XXI espanyol comparat amb els estats demòcrates d’arreu del món. No ens estranya que Turquia argumente que pot destituir o tancar alcaldes electes, si espanya també ho fa i europa calla o, pitjor, afig llenya al foc dient que té el dret de tancar qui vulga, espanya, sigues demòcrata, diputat, presidenta d’un parlament o president d’una entitat cultural. Sense més, tots els marchenes del món es veuen capaços de tancar qui vulguen sense proves, sense llei, sense democràcia…

Sí, senyors, en La caixa de músíca, Jessica Lange (americana) pren una decisió valenta i coratjosa en favor de la llibertat i l’honestedat i denuncia son pare, que ha comés crims de guerra contra la humanitat. A espanya hom denuncia crims, terrorisme, connivència de la justícia i la política, clavegueram, corrupció, fins i tot un rei borbó que anima la violència contra la població civil, i qui penseu que tanquen? Qui penseu que detindran per posar en perill la democràcia i el benestar? Efectivament, l’advocada, la Jessica, perquè a espanya, per damunt dels drets universals hi ha el crim organitzat, el franquisme, els borbons, l’agressió contínua: sí, espanya roda la mateixa pel·lícula cada dia, la caixa de música, però inverteix els papers i els valors: i qui ho denuncia ja corre el risc de ser perseguit, linxat, agredit, perquè un rei borbó més ruc que el tacó, un mogutu vulgar pocapena, ha convidat a perseguir demòcrates i agredir els valors universals.

La dictadura espanyola va cada dia més despullada, més desenfrenada, en liderar una punta de llança cap al feixisme europeu del segle XXI, amb el psoe ballant al ritme de la caixa de música (espanyola).

Espanya ens roba(10): o nosaltres o violència

És una realitat contundent, penosa, patètica. Espanya ens roba els homes, els diners, els recursos, les infrastructures… la democràcia. És un dels estats on el grau de delinqüència del govern passa de mà en mà, ara a un partit, ara a un altre, sense que cap d’ells pose remei a la desfeta que patim. No hi posen remei, perquè no troben que el robatori que perpetren siga fora de la llei que escriuen i aproven polítics, jutges o policia, els mitjans que els renten el cul i una majoria de ciutadans que troben fins i tot correcte i de dret que el seu govern robe, siga quin siga. I ells, els governs que bescanvien el comandament, ja ho saben, que la situació és aquesta, com si robar fos natural, com fer esport o beure aigua, a espanya. Si durant deu anys, o vint o més, espanya només ha fet una despesa en infrastructures al nostre país del 10%, espanya ens ha robat tots aquests anys: no només infrastructures, també recursos per a la sanitat o l’educació. Per al camp, o per als pobles de l’interior, per va les petites ciutats i per a les grans. Un any i un altre, dècades senceres hem patit un robatori exagerat, un botí de bilions, que cada govern respectiu no ha repartit entre la resta de súbdits, no. Els ha ben repartit entre corruptes, uns altres delinqüents tant o més grossos: empreses, bancs, alts funcionaris, o els ha invertit en projectes ruïnosos, idiotes, en canvi de justificar una vegada i una altra que el lladrocini era justificat.

Qualsevol que ha denunciat amb proves el robatori, i n’hi ha hagut diverses denúncies, ha sigut castigat, empresonat o eliminat. Sense immutar-se, sense despentinar-se, públicament. Lleis noves, normes noves, o falses acusacions han servit per matar qualsevol dissidència. De les idees, de la política, o dels recursos. Sobretot si la dissidència comportava un enfrontament que es negava a mantenir un dia més el robatori. Si el MH Puig diu, en parlarem, dialogarem. El robatori continua, cada vegada més gros i més delinqüent. Ells mai no s’immuten. Ni ells, ni els jutges, ni la policia, ni els borbons. Són la mateixa banda. Au. Si el MH Puigdemont diu, ens plantem i mone, independència d’això, d’aqueixa corrupció suïcida intolerable pudent i franquista. Aleshores els homes són en presó o a l’exili. Perquè ni la democràcia ni la llibertat són possibles en aquesta situació de robatori continuat, d’amenaça, de violència… Ho ha dit repetidament el menistrot Margallo: mai us deixarem lliures sense violència, mai. Que vol dir que mai viurem en democràcia pacíficament. Ves si serà bèstia l’afirmació i la filosofia espanyola. O meua o morta. O nosaltres o violència. I això sembla que, per una majoria d’espanyols, els dóna el consentiment de la violació continuada, contra la democràcia i la llibertat. La violència assegurada. De tots i cadascun dels partits espanyols còmplices: psoe, pp, c’s, franquistes…

Diàleg, diu Puig, el MH. Violència diu espanya, tan poc honorable. I mentre l’espanya violenta fa vacances (polítics, jutges, policia, mitjans, bancs, empreses), els homes lliures i els demòcrates són en presó. I els joves. Un dia, un altre, cent, mil dies.

Però quan ha dialogat el feixisme espanyol?

[continuarà]