L’escola que plora!

Diu l’homenic Montoro, menistre pocavergonya, que els valencians som uns plorons. Sobretot, els polítics amb responsabilitat de l’actual govern valencià: que només que saben que fer el ploricó i demanar, demanar, demanar… Més treballar i menys cobrar!, s’exclama l’homenic Montoro, i més respecte a l’autoritat espanola que és la que mana! (ara per ara, ep!).

Uns quants membres del govern valencià, entre més autoritats polítiques, li han retret les paraules i l’actitud, a l’homenic: “no faça el burro i retracte’s, xa!”, vénen a dir-li. Jo li hagués demanat una altra cosa, o unes altres coses, i no hagués sigut ni la meitat de bèstia que el menistre, que a més de pixar-se damunt dels valencians, continua robant-nos lliurement i sense cap garantia de modificar-ne l’avarícia.

Incís: «la cort blaverenca de finals del XX, hauria de sospesar qui eren els autèntics antivalencians: aquests lladregots que s’inflaven la vena per lloar-nos el glòria i la falla o els catalanisticae que s’esforçaven-àvem a dignificar i recuperar el valencianisme sense monaes.»

Avui mateix els mitjans parlen dels milers d’euros per valencià (home o dona) que ens roba espana cada dia que passa, o cada mes, o cada any. I ja us podeu posar davant els ulls i sense ulleres de sol, que ells, els espanols, no ens pensen tornar ni un sol euro, ni un de sol, d’allò robat i d’allò que ens continuaran robant. Perquè aquesta realitat de lladregots continuarà fins a la despertà: que no és quan arriben les falles, no. És quan la majoria de valencians cauran de l’haca i s’adonaran que si som faves o fesols, en despertar  ja no voldrem continuar fent el moniato.

Incis2: avui que continuem preparant el curs 2017/2018, els mestres ens mirem què farem, quants projectes nous encetarem, quanta responsabilitat, quina cara faran els xics el primer dia, què llegiran a les nostres biblioteques d’aula, de quants ordinadors disposarem per equip, com seran les connexions al món…, al remat, amb quins recursos comptarem, amb aquest dèficit estructural, sistèmic, orgànic que ens ha organitzat l’estat, perquè els valencians tinguem menys recursos que ningú, segons la seua manera de pensar o ‘despensar’ en els valencians…

—Una escola que no plora… O una escola que plora?

Sinyor menistre: l’escola dels valencians fa molts anys que treballa amb un coratge extraordinari, malgrat el robatori orquestrat pels seus frarots de la cort. Amb una il·lusió que ja voldrien a espana i a molts llocs del món. És veritat que tenim mancances, qui no en té?, que fem errors, qui no en fa?, però n’aprenem, n’aprenem de les mancances, perquè ens espavilem, i n’aprenem dels errors, perquè ja ho deia Freinet entre més mestres, que de l’error, els xiquets i els mestres —i tothom que no és ruc—, n’aprén…

Vostés semblen els únics a Europa que no n’aprenen, dels errors! Que ja serà barbaritat, la burrera!

Però com seríem de feliços i de coratjosos, o més eficaços, amb els recursos repartits amb equitat, sinyor. Els nostres alumnes valencians a més que en tenen dret, també ho agrairien. Ni més ni menys que ningú, volem, sinó la mateixa vara de mesura. Per la resta, ja ho anirem explicant a les famílies i als xiquets, que qui vulga continuar fent el fava, s’apunte a la seua processó d’ànimes en pena…

L’homenic, com fa de ric, pensa que tothom, pobre o esgarrat, ha de tenir el cap cot i conformat per continuar fent-lo ric, a ell i als seus, sense perdre el somriure.

—Valencians, continuarem deixant la clau al pany?

(continuarà)

Venir a robar a l’escola!

Segons el ministeri d’educació d’espana, els valencians som els que tenim menys inversió per alumne, derivat dels problemes de finançament que el mateix govern espanol ens administra de fa cent anys. Çò és un robatori en tota regla, una injustícia legalitzada, que ara ja apareix en estudis del propi ministeri com un insult a la dignitat. Són una pocavergonya, a espana, que vénen a robar-nos fins i tot a l’escola. Diuen que se’ns pixen, però no serà que plou…?

En aquest mateix informe del ministeri, no s’estan de dir que el País basc dobla en inversió educativa els valencians (segons dades des que governava el pp a València). I que aital diferència, afigen, ja serà sempre insalvable. Per a sempre més!
La pregunta no és ximple… —Per què caram volem continuar a espana, si ells mateix ja ens han sentenciat? “Sempre” que continuem amb ells, ens robaran; i els nostres xiquets tindran menys oportunitats menys recursos i menys temps per a fer volantins. Si no és que els mestres continuen fent miracles, que en fan.

El mateix informe espanol diu que els valencians som els pitjor finançats de l’estat (!), per això som a la cua en inversió per alumne, i a molta distància. Són del morro o tenen musell?
Diu el mateix ministeri que la diferència en inversió afecta directament a la qualitat del servei (home, són uns llums, els de l’informe, llicinciats, potser!), i que això ens situa en temes absoluts al furgó dels torpalls.

Una mitjana comparada de país basc, navarra, cantàbria, astúries, galícia, castella-lleó, es gasten anualment, com a poc, un 25% més en cada alumne que els valencians… Potser perquè ells tenen els diners, o no els els roben, o no els en roben tants… O possiblement el mediterrani ens fa ximples, als valencians? I el ponent mai no ens ha portat sinó disgràcies!

Una altra dada que apunta el diari Levante sobre aquest estudi del ministeri és que, des que començà la crisi, el govern del partit popular és el que més va reduir el pressupost en educació a València. Potser perquè els diners es desviaven a assumptes més lucratius, de corrupció, lladrocini i putiferi: ací la festa ha sigut de ca l’ample, i van créixer els rics amb xalet, que el pp era capaç de robar fins i tot en els pots de les ong’s. (Que no ho sabem, que només ho apuntem, que…). L’objectiu és mantenir un País Valencià idiota, submís, i lligat a les almoines de madrit…

No cal dir que, si la diferència en inversió entre països de l’estat espanol és grossa, comparada amb països europeus, més cultes o més freds o més democràtics, tipus Regne Unit, Finlàndia, Suècia, és de fills de puta.

De tot plegat, el TSJ no ha dit res d’aquesta desigualtat, ni que fóra inconstitucional el càstig contra València, ni que és un tracte vexatori contra els alumnes valencians, ni que la injustícia ordida amb nocturnitat i traïdoria, siga cosa de justícia. Que vol dir de la seua justícia, no, no. El TSJ ha dit que de llengües, ells sí que en saben més que no els mestres, i potser que vinguen a l’escola a ensenyar-les, en els temps lliures dels jutjats, que sembla que en tenen de sobra, per a perdre’n en ximpleries. Però que d’economia, com en Rajoy, ells no n’entenen, ni de desigualtat, i no poden saber si tot això serà veritat perquè ho ha dit el mateix ministeri d’educació espanol, ells!!!… Que no seran de fiar, potser.

Encara som els valencians els que menys temps passem a l’escola, això és un altre indicador per apuntar com estem de preparats per a viure el segle, des de la barrera, tirant-mos tomates, punxant els bous, o fotent-mos d’hòsties… Ja ens anirà bé servir taules, plantar parasols, o rentar els cotxes d’aquells que baixen de la meseta a riure-se’n, mentre els paguem el beure.

Post: atenció, perquè sembla que dels diners robats, no; però de les molles, el govern valencià vol dir-nos alguna cosa…

Si l’estupidesa no té límit, on arribarà espana

No n’hi ha límit en l’estupidesa, que no n’hi ha: ho explicava en una novel·la curta Martin Amis, que la maldat és un elàstic que sempre és pot estirar un pam més, sense límit. Com d’elàstica és l’estupidesa d’aquests dies, política i dels mitjans que juguen a fer política. Espana en va plena, d’un estil de fer política i informació que un home amb el cap seré no es creuria mai. Mai. Un home podria pensar que la vergonya i la idiotesa tenen un límit, no diguem si l’home és intel·ligent. Però a espana les coses no funcionen d’aquesta manera. Per això ens trobem que els últims cinc dies, el nivell d’estupidesa excedeix, vessa tots els límits possibles.

No n’havien tingut prou amb allò de les clavegueres, ni amb els atacs a la sanitat catalana, ni amb la descoberta de les converses entre fiscals, menistres, policies i jutges… No n’havien tingut prou amb l’espionatge a polítics, ni amb el frau econòmic, ni amb els sobres i les comptabilitats, ni amb les mentides amb les quals basteixen allò que fan. No n’havíem tingut prou amb tanta torpesa com han demostrat per gestionar fins a la ruïna… Fa tanta pudor tot plegat que ens pensàvem que havíem arribat al límit. Però no. Per ells, que l’estupidesa no té límits. Aquests cinc dies de Catalunya, espana ha tornat a superar el nivell d’estupidesa informativa i política. Són d’una ideologia, d’una pasta, d’una manera de pensar i de fer que no té solució. Almenys no la té des del poder que governa, des del poder que decideix, des del poder que ordeix i gestiona una conxorxa d’inútils tan nombrosa com inversemblant.

Sembla que ningú no és capaç de dir-los prou, entre els seus, entre l’oposició política, algú amb un dit de cervell que puga fer-los veure que la ratlla de l’estupidesa els ha sobrepassat, malgrat que els alimenta, com si els agradés de conviure amb aqueix estil mediocre i ranci. De veritat que no n’hi ha ningú amb suficient ascendent per dir-los, ep, prou, per aquest camí enfonsem tothom a la misèria. No salvem ni els mobles, ni les pensions, ni els joves, no cal dir res de la dignitat, o l’honestedat, o fins i tot el somriure. I si fer l’idiota no té límit, aquella bufa espanola els explotarà i, dissortadament, ens esquitarà a nosaltres també. I ací pagarem molt alt el preu de la nostra submissió a tanta estupidesa, política i moral.

 

 

 

Enviem el TSJ a cagar a la via!

El govern valencià ha reculat el decret de llengües. Davant la decisió del TSJ d’anul·lar una part del decret —aquella que justament garanteix l’aprenentatge de les tres llengües. I ho garanteix perquè permet de fer més valencià i més anglés, les dues llengües més deficitàries socialment, pel que fa als usos, els recursos i els mitjans.

En canvi d’això, el Govern valencià acaba de manifestar que recula el decret, i acata la decisió del TSJ. Però qui és el TSJ?, Qui ha denunciat un decret que ajusta l’ensenyament de llengües per garantir que els alumnes valencians n’aprenguen amb major garantia? Qui n’hi ha darrere d’aquest nou atac a la llengua, als valencians i a l’escola?

El TSJ? El PP? El sindicat d’extrema dreta? La diputació d’Alacant en mans del PP? Una justícia que afina? D’aquest sac, cap d’ells no fa ús del valencià ni ganes que en tenen. Per a tots ells, la llengua dels valencians valdria per tocar-se el cul, o la bava, o els mocs… No diem res de la corrupció que representen plegats. Res de res.

Però que davant aquest nou atac contra els valencians, el Govern valencià recule no és una bona notícia. A més e considerar-ho, particularment, un error greu, una fluixera, una concessió a la caverna, a més és un colp a milers de mestres i de famílies que hem treballat de valent per aconseguir de formar correctament els alumnes. Perquè cal recordar que, només l’11% de les escoles del país valencià s’havia manifestat en contra del decret. L’11% contra el 89%, sinyors del govern. Però nosaltres reculem. Nosaltres ens callem, nosaltres tornem al decret de 2012 del pp que no assegura de cap manera l’ensenyament plurilingüe (no cal entrar a explicar perquè són tan burros, que es miren el seu president a la cara i prou).

I el TSJ, què és, si un niu de rates de mala fel o un cau d’homos justos? O potser anar en contra del 89% de les escoles valencianes és fer més justícia i menys discriminació? El 89 contra l’11? Per als espavilats del TSJ, l’11 és més gran, més just i menys discriminatori.

Què, són rates o són homos justos?

Aquests del TSJ, i els seus acòlits de l’extrema dreta, el pp, l’església, la GC, i tota la pesca, no us sembla que ens discriminen cada dia, als valencians? O potser vostés pensen que la sentència contra la llengua l’hauran feta, estudiada i redactada, en les tres llengües, mínim en una també d’estrangera, per demostrar que ells sí que són plurilingües? O només l’hauran feta en espanol, per a no discriminar l’11% de valencians que només volen aprendre en espanol?

 

Ara si sou del budell feble, no continueu llegint aquest apunt. Prou, passeu full. No continueu, perquè m’adreçaré a l’11% que mai no llegeixen aquest bloc:

A cagar a la via, els mamons i les seues famílies, que rebenten, que caiguen en un barranc, en un forat d’aigüera, en un bassal de pixum, i que no tinguen ni aigua ni sabó per rentar-se fins a l’1 de setembre. Ves com ens han deixat ara mateix les vacances, els malparits, al 89%

Demà ja parlaré de la fluixera valenciana, xa!

 

 

Els govern d’espanya vol prohibir-nos parlar valencià

L’assejament contra la llengua dels valencians no és una cosa nova. Que no l’és. És com una plaga bíblica, a València, a més d’una plaga política i judicial. L’absurd de prohibir des d’espana que el govern valencià puga adreçar-se al seu homòleg de la generalitat catalana, o al seu homòleg de les illes, en la llengua dels valencians fóra un esperpent si no fóra una realitat escrita i publicada i rebuda. De l’odi que es els cou la panxa se’n fa premsa o decret o fel a manta. Espana està malalta. Crònica. Sense remei. I el descrèdit ja s’escampa per les institucions internacionals, que fa un ridícul que no pot evitar-lo.

A València, com que no en tenen prou d’asfixiar-nos econòmicament, usen els tribunals per atacar-nos la llengua, l’escola i la democràcia. L’últim conte kafkià del dia és prohibir-nos la llengua de comunicació amb els nostres, per aquell complex de l’extrema dreta: quan el pp i els seus còmplices no governen, usen qualsevol tipus de males arts per pegar-nos a matar: el documental sobre les clavegueres del ministeri de l’interior, l’acció indiscriminada de la GC, o la policia, l’ús parcial i particular de la justícia, acompanyat de la corrupció, el robatori legalitzat, la mala pràctica en favor de les empreses amigues, i la complicitat de l’església, ens situa en el cul internacional de la política: allà per on caga el món civilitzat, som nosaltres. Perquè nosaltres encara ens ho mirem des de dins, esquitxats, bruts sense remei. Però continuen, ploga o neve.

Què vol dir que el nostre govern no puga parlar valencià quan li done la gana? A quina escola d’ases estudien, aquells? Com poden ser i fer tant el trompellot? No han robat suficient? No han delinquit prou? A més, com poden suposar que ens retindran, amb aital nivell d’intel·ligència?

A Europa, en Rajoy i tots els seus menistres i generals, no valdrien ni per a fer taps d’ascopeta de fira, que es pensen que ens mamem el dit? Fin i tot la pobresa d’esperit de la cultureta espanola, que no vol perdre el privilegi de continuar mantinguda per la perifèria, els fa el joc i les mamaes. A cagar a la via, home!

I llegiu-vos avui això sense falta, a veure si escriviu amb més profit i més conseqüència.

 

Els concerts caldrà signar-los amb el TSJ?

Cada dia el TSJ (tribunaaaal!!) en diu una nova sobre política i gestió entre els valencians. Casualment, contra el govern dels valencians triat democràticament fa un parell d’anys. L’afer ara és sobre els concerts* (en referència a la concertació de l’administració amb les escoles privades, aleshores, escoles concertades, per la qual cosa les escoles reben diner públic en canvi d’unes obligacions i serveis pactats en el contracte signat-concertat), com abans era sobre el decret de llengües. Però també és sobre més assumptes, que el TSJ decideix políticament, més assumptes valencians que a espana o al pp, casualment, no els convenen. Ells diuen que ho fan per justícia, per què ho haurien de fer si no?, curiosament, sobre la injustícia del finançament valencià no diuen res. I ves que això sí que ens afecta a tots els valencians sense excepció; però no diuen res, res de res, els del TSJ. Posats a dir sobre llengües, com és que no dictaminen res contra els mitjans, si a València són exclusivament en espanol! Que no n’hi ha cap en valencià, cap ni un. Potser això, al TSJ li la bufa, perquè al remat no és la justícia que cerca, sinó la uniformitat, monolingüe i política de tota la vida franquista dels últims setanta anys.

Aquesta nova deriva antidemocràtica, fer política els mateixos jutges, ja s’ha convertit en un estil espanol de gestionar si les urnes no els convenen. Així que la dreta extrema ara ja té doble via per governar, en el cas de perdre democràticament.

Tindrà dues vies mentre no trobem els valencians la nostra via pròpia, d’independitzar-nos del seu desgavell antidemocràtic.

Governar a colps de Tribunal

Com que la dreta no va guanyar les eleccions a València, i no sembla que es recupere de tants casos de corrupció, ha demanat ajut als poders aliats. Un dels molts poders aliats (l’església, els militars, la policia, el 99% dels mitjans, els empresaris tipus mercadona, els botiflers, els llepons, els notaris, els jutges…) s’ha presentat voluntari a torpedinar l’acció de govern. De retop, torpedinen la feble democràcia heretada de la Transició.

Els tribunals cercaran lladres, corruptes, creminals, us demanareu…

Cercaran polítics que ens robaren durant vint-i-cinc anys…

Cercaran qui falsejava els comptes…

Cercaran qui ens robava…

Cercaran qui mentia…

Cercaran qui s’enriquia de diner públic…

Doncs. no. Ara els tribunals cerquen com ensenyem llengües a l’escola. Cerquen mestres, directors, professors, famílies, cerquen Consells Escolars que van votar en favor d’aprendre llengües. De llengües oficials al país (valencià i castellà) i d’estrangeres (almenys dues, o tres o més… Alemany, francés, anglés, portugués).

Sí, ho heu escoltat bé. Els tribunals no cerquen gànsters, ni assassins, ni banquers usurers (que ves si n’hi ha a manta). Ni menistres no cerquen, que prou que ens han robat i enganyat tots, sense excepció. Els tribunals què cerquen, us demanareu?

—Mestres, lingüistes, correctors, fins i tot alumnes que vulguen aprendre massa. O que vulguen aprendre excessivament, llengües.

Són capaços, aquest tribunals de pura pena, de tenir l’escola en un fil, en un abisme, en un ai, perquè han deixat de perseguir dimonis en canvi de perseguir-nos: mestres, famílies, universitaris, directors d’institut, d’escola, i un conseller.

Sí, de retop, ells també cerquen el conseller Marzà, perquè els sembla massa fort, o massa honest, o massa valencià. O massa petit i perillós, com aquell princep petit tan francés. Per això, en volen el cap. Amb aqueixa ràbia, o odi, o psicosi, que els jutges quan es posen a política, ensenyen. Ves que n’hi ha rastre de noms de jutge que fa anys que s’hi han posat a governar. Els pela l’odi, i la fama, i l’ardit de l’extrema.

I els mitjans, ai, que posen portada, i títol. Fotografia i data, al cap del conseller. El mundo, el levante, las provincias, la razon, les ràdios, les tv’s… Clar, com que nosaltres no en tenim cap, cap d’aquests mitjans que ens faça costat, el safari és obert i llançat a la percaça.

Lladre, corrupte, creminal, gànster, assassí? Què diríeu que és, en Marzà, si no el coneixeu? Si no en sabeu res del tema, de l’afer, de l’acaçament? Ves si la cansalà és de pollastre, mare.

Tot perquè dos jutges, a tot estirar tres, han decidit torpedinar la democràcia a l’escola, la democràcia a seques. En comptes de fer justícia, sinyors. Aquest és el colp de tribunal, o colp TSJ, que podríem considerar intent de colp d’estat contra els valencians.

 

Aquests misereres, o viriats, o cids campiadors, no podrien averiguar per què la hisenda espanola no paga el que deu a València?, les cooperatives d’educació, i molta més escola concertada, patim un deute que no sabem si passarem l’estiu, mentre el creminal Montoro ens la tinga jurada, agafats dels ous i del xoquer de la maedéu fallera.

(continuarà)

 

 

Beatriz Gascó, qui som ningú per dir-te res!

Beatriz Gascó va ser directora de política lingüística en el govern valencià del pp. Ara és a l’oposició, però a les Corts valencianes, d’on cobra un sou de milers d’euros de la hisenda pública valenciana. Ahir, Beatriz va protagonitzar un nou capítol de la sèrie protagonitzada per tants polítics valencians els últims anys: l’odi a la llengua. En general, és un odi a qualsevol llengua, excepte la seua. Més encara, és un odi a totes les llengües que, segons ells aprecien, no són suficientment productives. Vaja que no serveixen per comunicar-se entre, almenys, dos o tres-cents milions de parlants. Supose que ens els seus comptes cerebrals, amb tres o quatre llengües al món, a tot estirar sis o set, l’exdirectora de política lingüstica en tindria prou. La resta de llengües, cinc o sis mil, pel cap baix, caldria eliminar-les. O, en tot cas, reservar-les als guetos familiars. Però és clar, això s’assemblaria en excés a aquell paral·lelisme tan conegut com llastimós d’eliminar allò que no és més gros, més alt o més bell. I aqueixa metàfora, Europa i el món sencer, la coneix bé, per tanta dissort com ha portat des que el món és món. Atacar en el sentit d’eliminar allò que algú, el pp, no considera suficientment productiu és xenòfob, no només políticament incorrecte. És punible i ratlla l’insult penal. Perquè amaga l’amenaça implícita d’eliminar per qüestió de pensament, d’eliminar la diversitat. Atempta contra els principis de respecte, dignitat i tolerància. En parlar de persones, animals, llengües, cultures o el que siga. En el fons, quan Beatriz Gascó acusa que ningú no li ha de dir com ha de parlar, com s’ha d’expressar, es confessa davant el món, ja que la torpesa la despulla d’argumentació, i d’un mínim d’intel·ligència social, cultural, lingüística, però també científica i filosòfica.

“Qui és ningú per dir-me a mi…” la frase fa feredat. Ací li han plogut a Beatriz els tics autoritaris d’allò que representa el seu partit. O els partits que es pensen que són per damunt de tot, que res no els pot fer ombra, ni la impunitat, ni l’aviciament, ni tan sols la justícia, entrenada a ser al seu servei, menjada i beguda com en les dictadures. Mirar per damunt del muscle és poc humil, més aviat fatxenda, i la dona de les Corts valencianes que paguem amb diners públics, no té res a veure amb la saviesa de la qual els grecs o els filòsofs orientals alliçonaven. Si Sòcrates alcés el cap, amb allò de “Només sé que no sé res” es miraria Beatriz sense mirar-la i li agafaria la mà: el meu condol!

Beatriz sembla que mana, ordena, pixa i marca un territori que no vol que ningú aixafe, però poqueta cosa més. Per això caldria passar el test mínim d’intel·ligència que passem a l’escola, el BaDyG per exemple, abans de deixar passar qualsevol a representar els valencians. A les Corts, als ajuntaments, a la diputació, als jutjats…

“Ningú que vinga de fora (ella diu Conca exactament), no li ha de dir com s’ha d’expressar, en quina llengua…”, la situació se’t complica, Beatriz. Perquè la torpesa es un espill de la teua ànima i de la teua desvoluntat contra una de les llengües oficials dels valencians. Com dol que aquest que ve de fora parle una llengua que tu no pots, o no saps, o no vols… La llengua dels valencians, xa, malgrat que has sigut directora de política lingüística. Tu, parlar valencià?, Si haguéssim dit rus o xinés o wòlof, però valencià!!!

Quin baticul, Beatriz, et destapes ignorant d’una de les llengües oficials dels valencians que també és la llengua de la teua pròpia família —els iaios i els pares, sí, que en parlen, però tu no, per voluntat pròpia. I encara és pitjor que algú que és foraster en parle millor que no tu, sense complexos d’usar qualsevol de les llengües oficials… Uiii, ací n’hi ha un desequilibri real que no és de poder, Beatriz, és de coneixement, Qui en sap i quin no en sap prou, malgrat que havien decidit políticament de fer-te directora. El coneixement no el regalen les eleccions ni adobant-les amb sobres, ni amb diner negre, ni robant-nos la hisenda, Beatriz. El coneixement s’estudia, i per això cal esforç i honestedat.

Benvolguda Beatriu, es destapen tants greuges i apuntes tantes llums alhora, per conèixer on és la veritable problemàtica de tot plegat, que caldrà agrair-te la intervenció d’ahir a les Corts. Aquell tribunal valencià, el TSJ, que ha paralitzat el decret de llengües, podrà veure amb claredat quina és la maniobra del PP, partit on militeu polítics, fiscals, jutges, advocats, policies i més raors d’aquest rodal: ací no n’hi ha greuge, ni mancança contra els alumnes, ni voluntat de millora vostra, o d’eliminació de la torpesa, no. Ací només tenim odi contra una llengua. I això sí que és xenofòbia i acaçament. Totes dues coses penades i punides per llei. Ho diu la teua constitució (jo no la considera meua), ho diu l’estatut dels valencians, i fins i tot ho diu el currículum escolar valencià que els teus, els del pp, vau editar quan s’hi refereix a què res no podrà emparar la xenofòbia, el racisme, la intolerància, ni la discriminació.

En la vostra voluntat n’hi ha això, Beatriz, xenofòbia lingüística. Odi. I poques llums. I n’hi ha jutges que emparen aquests trets perquè són hereus actius de règims totalitaris i feixistes.

Fem o merda, espanya?

Si hom llegeix l’entrevista que fa Vilaweb al periodista de Público Carlos E. Bayo, entén què passa a Espanya en uns minuts. Són uns minuts de lectura de terror, difícil d’empassar sense tensar l’artèria o serrar els punys, per allò que són capaços polítics, policies, fiscals, advocats, jutges, periodistes, partits, empresaris, i podríem afegir equips de futbol, monarquia o ximples de les cadenes de televisió sense exceptuar-ne cap… Són hereus del franquisme legalitzat per la Transició. S’han dedicat a organitzar un estat paral·lel dins un altre estat i el resultat, com diu el mateix periodista, és una xarxa que ja tenia nom. Màfia.

No ens estranya, malgrat tanta evidència i tanta innacció de la justícia. No estranya què passa al Bernabeu, com actua un president d’un club de futbol, que va ordir el negoci Castor per robar 1.500 milions d’euros a la hisenda pública. I com els responsables d’aquella hisenda, PSOE i PP, van autoritzar l’operació: entre més lladrocinis legals i públics i no va passar res. El jugador estrella del mateix club és una estrella en el frau a hisenda, però no passa res. El PP valencià va enganyar Europa amb els comptes, però no passa res. Vam enganyar el Fons Monetari Internacional, enviant un impresantable que se suposava que en sabia de comptes, aquell Rato, però no sembla que passava res. No estranya que el fiscal general siga una empresa en un paradís fiscal, ni que els fiscals afinen els casos, ni que les empreses de l’IBEX siguen un model contra la fiscalitat. No estranya res, ni els ministres corruptes, ni que el partit del govern tinga doble comptabilitat, ni ha estranyat mai el puterio borbó, que en realitat amagava el negociot d’armes a països dubtosos, no estranyava tot d’operacions dels governs espanyols en canvi de diners reservats per enriquir-se. No estranya que els diners d’Europa s’hagen desviat a la hisenda particular del PP i del PSOE, en canvi de permetre que per les clavegueres n’hi hagués més milions d’euros que per les escoles o pels hospitals: com no estranya que diners que havien de ser destinats a serveis socials o a projectes solidaris, o a inversions en ocupació, s’amagaren en comptes particulars. El 3% famós en canvi d’obra pública és una broma de quinzet comparat amb tant com han furtat els partits del govern a espanya, d’ençà de la Transició. Ací ha robat tothom, bancs, polítics, empresaris tipus Florentino, mediocres com Aznar, Rajoy, Gonzàlez, Pujol, tothom des de la Transició i les primeres eleccions, han robat sense excepció, vicepresidents, menistres, homes i dones s’han enriquit directa i indirectament. Sense vergonya. A través dels fons reservats, de les empreses d’energia, s’han permés grans robatoris d’ençà que van dir democràcia, que per ells era com dir orgia: orgia militar, eclesial, política, judicial… Espanya era una orgia econòmica dels diners que rajaven d’Europa. I malgrat els diners, espanya és un munt de fem, ordit pels mateixos que defensen Espanya, amb la boca gran, mentre s’embutxaquen, roben i insulten la seua pròpia espanya. I encara se sorprenen que no vulguem saber-ne res, d’aquell desastre, que ells diuen espanya; s’estranyen que vulguem marxar, ja, sense esperar-nos. Sense demanar perdó, sense demanar-los permís. Perquè quedar-nos en aquest femer és admetre viure sense dignitat, ni respecte, ni ànima. Com si no n’hi hagués res més, enllà, fora d’espanya.

El pitjor no serà quant trigarem a aconseguir-ho, què passarà, de quina cosa seran capaços per impedir-ho. El pitjor és que s’hi quedarà gent honesta, sincera, en una ruïna que ningú no es mereixia. I n’hi haurà qui pensarà que allò té solució, espanya. Però no. Els fills de puta no són capaços d’admetre cap responsabilitat, ni un constipat, cap malaltia, cap ni una, de tota aqueixa immersió en la merda a la qual ens han abocat. Mentre ells continuen enriquint-se, robant i insultat la seua espanya.

Xa, per a ells. Foc a la barraca.

Qui són els membres del TSJ?

Què desdejunen, cada matí en alçar-se, els membres del Tribunal Superior de Justícia? Escalfen la llet, de primer?, obrin el pot de colacao?, s’esperen a tenir els fills asseguts a taula, abans de dir-los bon dia? Saben dir bon dia i tirar un rajolí d’oli d’oliva damunt el pa? A la vegada? Arriben a sentir-se molests, si els fills responen bon dia, goodmorning, o només estan autoritzats a dir buenosdias!?

Quina premsa llegeixen, els membres del TSJ? A quins diaris digitals es connecten? A quina escola porten els fills? Els néts? O ells mateix, on han estudiat? Són de línia en valencià? Se n’han preocupat mai d’aprendren, de llengua, de llengües, de valencià?, com és la seua biblioteca particular?, tenen llibres de lleis, llibres de veritat, llibres façana? Tenen mil llibres en valencià, cent?, no cap?, lligen Estellés, March, Llull?

Quan passen davant un quiosc, els membres del Tribunal o de l’Audiència, quantes revistes agafen escrites en valencià?, i diaris en valencià? I revistes d’encreuats?, i col·leccionables en valencià?, o cromos d’àlbums en valencià?, saben quantes revistes de cotxes o de motos es fan en valencià?, i de mobles?, i què els estira més el pèl, sinyors,  l’ABC, la Razon, el Mundo, el País?

Com els va afectar la llei d’ús del valencià, dels anys vuitanta? Ja tenien animadversió a les llengües?, a una de sola? Trenta-cinc anys després, com l’han aplicada a la feina, aquella història en favor de la llengua dels valencians?, per la feina mateix?, per baixar a prendre café?, per fer els comentaris de les jugades?, per saludar el guàrdia que tenen a la porta, al pàrquing?

Com els va afectar la democràcia, als membres del TSJ? I la dictadura, com se’n van despullar, d’aquelles lleis, de les sentències contra la vida? de la nit al matí? Amb una dutxa?, o ja havien sigut demòcrates de tota la vida?

Fins i tot, quan l’escola valenciana era clandestina, com hi actuaven? Eren per damunt del bé i del mal, ells?, ja eren homes al marge, purs i immaculats, homes fervorosos de l’església?, homes laics?, combregaors que van deixar de practicar?,

I pel que fa a les televisions, qui governa el comandament a casa, benvolguts jutges?, Tele5, TV1, TV2, Cuatro, Antena3, Neox, TDP… Ho saben, els del TSJ, que no en tenim cap, cap ni una en valencià, de tv?, i això no és discriminatori?, ni desigual?, o potser aquest detall no passa pels seus caps imparcials tan justos, equilibrats i tan freds i equànims?, no poden suspendre “cautelarment” totes les emissions de televisió fins que els valencians tinguen, no cent, ni vint, sinó cinc o sis possibilitats d’escoltar i veure res en valencià?, això no afecta la diputació d’Alacant?, ni la seua consciència?, perquè sense la suspensió cautelar de les emissions, homes i dones del TSJ, els xiquets valencians s’hi veuran afectats negativament en el seu dret d’aprendre que, els mitjans públics i privats, tenen el deure d’oferir-los en igualtat de condicions i possibilitats allò que programen, com ho puguen tenir altres xiquets del món, xiquets normals suposem, com n’hi haurà a espanya, a extremadura, toledo o lleó, per exemple… O passa que això no els convé, que no lliga amb el seu tarannà democràtic tan profund o més que una claveguera rural de ferro de la fundació Benito?

Quan la democràcia és en perill, a causa fins i tot dels mateixos tribunals —la decisió contra el decret plurilingüe n’és un atac frontal—, quan un govern triat democràticament, és bandejat per tribunals governats per partits, la situació ens autoritza a renunciar a la llei. Perquè la situació s’assembla en excés a la dictadura franquista, de la qual són hereus i família tants de membres del TSJ, i ser fóra de la llei és com tornar a ser clandestins, fora de lloc, fora d’aqueix estat d’abús i tolerància creminal. Si fa no fa, no ho vivim ja, de fa uns anys?

La situació creada és obliga a actuar amb major ètica, equitat i civisme que la pròpia justícia pràctica, tan parcialment. Perquè si a l’escola ens demanen els alumnes: —què és un tribunal, mestre?, no voldríem respondre que un tribunal, ni que és diga superior o de justícia, és un cau de pocavergonyes, perquè aleshores…