Històries del rei cafre (1): els rucs de madrit quin color tenen?

Introducció. Al principi només hi havia els arbres. Els arbres, els primats, i la cara amagada de les soques. Les soques eren d’olivera, de garrofera i de primat. Però tots els primats no tenien una soca al cap. No

 

Roben les màscares!

Les poques que n’hi havia.

N’hi ha escassesa de material per manca de previsió.

Centralitzen les compres i les decisions.

Després del primer dels desastres, deixen que els altres compren coses pel seu compte. Sobretot per estalviar-se els diners.

Són lladres, Sobretot.

Després, ells comprén més material, però els desapareix. No saben on és. Oh

Compren proves de diagnosi al mercat negre xinés.

El govern xinés els avisa. Ací, no, ací, no.

No fan cas.

Els enganyen. Tornen al mercat negre.

Els enganyen dues vegades. Tres vegades.

Tornen a enganyar-los. No diuen què ha costat l’engany.

Qui n’era responsable. Acusen els catalans.

Els valencians, com estem desconnectats…

Decideixen de no fer més proves. Total si us morireu igual. Diuen.

Sobretot no volen més casos positius. Ni que l’estadística els diga què són i com.

Són espanyols. Són rucs. No tenen remei.

Això, sí, els militars, la gc, la policia… Són els que més medalles tenen.

Són rucs però amb medalles. Tenim més medalles. Més victòries

I més morts, però no els comptarem. Els morts, no. No en comptarem prou, volen dir.

Són les vuit. L’hora dels tocs.

A Bétera desfilen cada dia els cotxes de policia, els militars… Les sirenes ben altes. Els llums de colors. Iiia iiia iiia iiia ia-ia-ia- iaiaiaia… Els bombers també. Són rucs.

Valencians, és això que voleu per als vostres fills? Si?

Quan passe tot, aniré a la cooperativa, pujaré en un caixó de taronges buit i començaré a llegir la primera lliçó: Steiner.

«Quan els homes eren als arbres i no tenien cervell, només una xufa…»

Aleshores ja n’hi havia militars espanyols amb tot de medalles al pit.

Aleshores va passar una cabra. La cabrà digué: legión!

L’animal volia dir región valenciana, però es va quedar ací. Perquè tampoc no distingia la v de la b. I aleshores déu-Iavé digué:

—Sóc déu nostre sinyor i els primats ja podeu començar a baixar dels arbres, però aqueix, aqueix home que es quede per sempre dalt de l’arbre, per l’amor de déu! Ummmmm…  I a déu-Iavé se li escapà la primera paraula d’una oració que les bíblies que va publicar després gútemberg van censurar a posta: sobretot perquè gútem —així li deien els amics—, no volia que el món civilitzat considerés déu-Iavé com un malparlat colombaire de sueca o de l’alcúdia o pitjor encara ( de quin poble podia ser per a ser pitjor encara?)… Jo ho diré, perquè ja no quedarà res més per dir, després d’això: déu-Iavé va dir: els fillsdeputa quedeu-vos als arbres i no comenceu a fer la mà amb els virus, que després em deixeu el paradís fet una merda!

En aquell moment els morts encara no anaven sols al cel ni a l’infern, perquè Eva encara no s’havia fotut la poma, només hi havia déu-iavé, els primats i els quatre homes de l’apocalipsi de Blasco.

Però va haver-hi tres que es van escapar per la cara amagada de les soques: un de la gc, un altre que era militar i un de policia més fort que un pet en corfa. Als tres els va ajudar a escapar un faller que en realitat no era faller, era coeter, malgrat que anava disfressat: no era coeter, xa, era el dimoni de merda, el primer borbó de l’espècie.

Déu-Iavé no ho va veure tot, perquè era a ca l’oculista de xiva, perquè li feien un arreglet dos per un, un triangle equilàter per a cada ull, tres en total, malgrat que el del cul li havia eixit escalé, un triangle malparit que no n’hi havia manera de calcular-hi els angles, si era filldeputa a manta aquell maleït oculista que tenia una caseta de camp al purgatori de bétera, entre el poble i l’hospital de Portaceli, una caserna per atacar argelagues i rates cellardes.

Pos és ací on es van amagar els tres rucs escàpols del paradís, i on van començar a construir les medalles que ara lluen totes les televisions fillesdeputa de la terra espanyola que ens domina. A les mallaes de bétera, en la caserna on s’aplega tota la intel·ligència valenciana des del trenta-nou. D’ací ixen tancs, helicòpters, camions, canons, però no ixen mai del cató, ni de l’egb general. Ara, medalles les tenen totes. Veieu si la cosa era escandalosa, que va venir Steiner a estudiar-ho.

Després ja va venir Steiner i va dir:

—Allò que va fascinar el coneixement universal no va ser Grècia, ni Roma, ni la democràcia d’Atenes. No. Allò que té fascinats els savis, els filòsofs, els nòbels, els matemàtics és aquesta cosa primitiva que és diu espanya. Ni Nietzshe, ni Einstein, ni Beethoven, ni Sòcrates, ni Tolstoi, res de res, home. Mil segles després, que analitzen un cagalló, un tros de carbó fòssil, algú s’exclamarà: merda, ací n’hi havia vida! Però no us penseu una vida normal, a quin sant! Veieu com sempre n’hi ha hagut feixistes que peguen pel cul.

Fan un clot, què dic un clot, un túnel fins a espanya, ixen a la superfície i què s’exclamen els tres trumfos? Efectivament, ho has endevinat, vol dir, que el calibre filldeputa no te l’estalvies: això o brigadista municipal de l’ajuntament del pp i de vox, o pitjor: del mas de camarena!

-diuen madrit, sí,que és l’única ciutat del món que és una península amb tot de platges i parasols i cremes solars al seu voltant. I és allà enmig, a la meseta, on han posat un escenari amb quatre micros, un de negre, un de blanc, un de xafarranxo i un de desmemòria. Darrere dels pòtols hi ha un rètol: el virus és groc, catalans fillsdeputa, que ho pagareu amb la vida, ves si us escamparem els morts.

I els valencians?

A la merda!,

-Com?

—A la merda ells i les seues taronges! nosaltres som de madrit, de madrit, a veure si us entereu, malparits, des-gra-ci-ats, fills de la gran puta! I si volem ens morim i si volem ens caguem en els vostres iaios, i robem i som borbons, i decidim on comprem, què comprem, què furtem, ho heu entés?, no?, de madrit, ma-drit, malparits!, us esclafarem els ous, us esventrarem la panxa, us rebentarem, us traurem els ulls!

Senyor! Senyor!

Què?, què passa, collons?

Que ja estem en antena! Que és en directe! Tres, dos, un…

—Sense novetat, vuolo dir: sin novetat, sin novedat, sin noveeeeeedad! hijos de putaaaaa!

 

*Xa, això pa què, pa què!

 

 

 

 

Quants morts més haurem de patir!

Espanya va escampant la mort, n’hi ha qui dirà involuntàriament, cada dia multiplicada i amplificada per tot de mitjans. Involuntàriament! Una merda, sabeu, ells, els menistres militars i inútils d’aquella banda, ja coneixien que passaria, això mateix passaria si no tancaven madrit. Que escamparien la mort a consciència, fins a totes les perifèries que alguns diuen ravals o regions o simplement camps de mort. Sí, els camps de mort que espanya escampa conscientment a través d’unes mesures que, ho sabíem sobradament, afegirien morts i morts sobre la mort. Mentre robaven mascaretes, paralitzaven material, impedien mesures, o simplement encomanaven proves de diagnosi en el mercat negre, la mort anava escampant-se dins el rotle que, ells, fillsdeputa miserables, ja havien disposat com passaria, com s’escamparia, que morts per morts que es muiguen els no espanyols. La perifèria.

I els mestres valencians, i els periodistes valencians, i Àpunt, i l’humor valencià, i els llauradors valencians, i els treballadors de la ford, i els pescadors valencians, i el govern valencià, i les feministes valencianes, tothom rient-los les gràcies als espanyols, en sentir-se espanyols en la mort i en l’estesa de morts que els fillsdeputa escampen a colps de militar, de gc o de medalles que lluiran al pit per cadascuna de les morts que vergonyosament no hem sabut evitar-nos.

Ja suren en les platges de gandia i d’oliva i de dénia o xàbia tot de morts i ombres de morts que al remat conformen un festival valencià per ofrenar glòries. Moriu-vos els iaios, els joves, els valencians, perquè les glòries d’espanya siguen grosses i festives. Toqueu les bandes, els caçadors, els bouers, els colombaires, els advocats, els jutges, porteu-los la glòria a espanya, en caixes de fusta o cossiols, o ferrades de sendra de morts, més morts encara, més, per ofrenar-los tota la glòria.

Ja ho sabia espanya que, si escampava morts i morts, l’excusa els valdria per tapar-los incapacitat, ineficàcia, corrupció, mentida i mediocritat. A més d’inútils, se’n riuen fins i tot dels morts, els criminals.

Godfrey H. Hardy versus Bertrand Russell

“El pensament matemàtic de Godfrey H. Hardy, en «Apologia d’un matemàtic», capítol 9: un somni terrible. Activitat preparada per a alumnes de primària a partir dels 9 anys. Els de secundària teniu el cap en un altre lloc, encara. Les famílies també podeu ajudar, en canvi de mirar-vos totes aquelles televisions de merda que ens envien des de madrit. A la llarga, agraireu oblidar-vos-en durant uns moments de les penes i afliccions del món contemporani.

 

Diu Hardy: “Bertrand Russell m’explicà un somni terrible. Era pels volts de l’any 2100 i ell es trobava al pis de dalt de la biblioteca de la universitat. Un bibliotecari es passejava entre les prestatgeries amb un enorme poal del fem. Agafava els llibres, un per un, se’ls mirava i els tornava al prestatge o els llençava al poal. Finalment, arribà a tres grans volums, i Russell sabia que eren els únics exemplars que quedaven dels Principia Mathematica. Prengué un dels tres volums, en fullejà algunes pàgines; de moment semblà intrigat per l’estrany simbolisme que contenien, tancà el volum, el sospesà i dubtà…”

No sabem si la reducció de llibres tenia res a veure amb la necessitat de paper, en acabar-se feia anys el paper higiènic i els boscos per culpa d’una pandèmia que va atacar sense remei les rates del món.

Exercici proposat (1):
1 CONTINUA LA HISTÒRIA: vull dir, que imagines que farà aquell funcionari-bibliotecari (podria ser tan inútil com els lletrats del parlament de Catalunya, que asseguren que no es poden fer reunions telemàtiques. Sembla que han nascut en el s. XIX, els rucs. Albardeu-los). Escriu unes quantes línies a partir de l’acció “Salva els llibres, ca, són la base matemàtica de la modernitat, com voleu que els cremés. Els funcionaris són trompellots però no són de l’alçada dels polítics del govern espanyol.

Exercici proposat (2)
2 INVESTIGA QUIN LLIBRE ÉS PRINCIPIA MATHEMATICA. Abans de fer cap pas, descriu l’estratègia què seguiràs, amb els recursos que comptes: no pots eixir de casa i anar a la biblioteca del poble, per exemple. En canvi, pots telefonar a la llibreria del Politècnic de València, llibreria Intertècnica, demanar per la seua llibretera i, si el té al magatzem o a la prestatgeria, que te’n faça un resum ràpid d’urgència. Ara tot sembla que és d’urgència, a la nostra vida, no sense raó. Si no vols ser tan oroginal, pots cercar a la xarxa una informació sobre el llibre, peò mai no serà tan rica com aquella que et donaria una persona experta.

Exercici proposat (3)
3 ESCRIU AL TEU QUADERN LA VIDA DE BERTRAND RUSSELL. Ací ho tens fàcil, infinitament més fàcil, perquè ton pare o ta mare, o un oncle, o el iaio, de segur que tenen un llibre per casa que parla d’aquest premi Nobel, un filòsof, matemàtic, professor universitari, iaio, homenot imprescindible del coneixement durant el s. XX. En els anys vuitanta, per poder trobar xicota, havies de portar un llibre del Russell si volies lligar. Tu, fins i tot, podries cercar un documental, una pel·lícula que en parle d’ell i enviar un uassap a tres companys de la classe amb un enllaç d’invitació a aprendre.

Recorda que només pots triar un dels exercicis proposats. Tria un dels tres punts i prou. Però no vulgues acabar-lo ràpid, l’exercici, no. Tens temps, molt de temps, dues setmanes a lo manco, per investigar, escriure, fer un verset, llegir en veu alta un tros, i, quan et conviden a fer milotxades al balcó, tu sorprén els veïns parlant-los de Bertrand, de Hardy, de l’índex del Principia… Com si declamares davant el món.

Però recorda una cosa. Segons el punt que hauràs triat, l’exercici 1, 2 o 3, creixerà la teua intel·ligència. No saps fins a quin punt. Fes la feina al teu quadern. Gràcies

 

Un exercici de lectura, no feu l’aubercoc!

He enviat als xiquets de classe un exercici de lectura perquè baixen del cap de la mare, del pare, o, simplement, deixen de fer els queferosos amb els germans petits, o els grans. Tu també pots fer l’exercici si vols, només ha de provar de llegir tot un seguit de paraules i d’expressions sense ensopegar ni una sola vegada. En el moment que ensopegues, has d’aturar-te i comptar quantes paraules has aconseguit de llegir de manera perfecta, amb la pronúncia correcta de les vocals i la síl·laba tònica corresponent. La tria és feta de la rondalla “Don Joan de la Panarra”, del gran mestre Enric Valor. Una meravella, una lliçó, literatura d’alta volada. Va, t’atreveixes amb el repte de llegir-les totes sense ensopegar-hi en cap d’elles? Fins a tres intents o provatures?

Pels que no sou pinxos ni voldreu fer el gaiet, us recomane de fer una primera llegida, o dues, de les paraules… A veure si al remat serem tan lectors com els finlandesos. Pels qui cerqueu major complexitat, un colp llegides les paraules i les expressions, de quantes d’elles sereu capaços d’explicar-ne el significat? És o no una meravella de riquesa lèxica, aquest homenot, Enric Valor! Tot plegat no és ni una ungla del que us trobareu si feu el favor de llegir-vos la rondalla completa, que trobareu en el Volum 8 de les Rondalles Valencianes d’Enric Valor, editades per Bullent.

[per si teniu fills que volen emprovar-se el vestit, és un exercici recomanat a partir dels nous anys. Nouuuu!]

La tria:

«acer argentat, adustesa, aflicció, alforges d’abundosa vianda, anava de pitjor a pitjor, astut, avenc, bacallà, blaüra, aidar, badall de la porta, bafaneria, barrancusseu, blaüra, boscúria, brollen, brosta aspra de les alzines, busqueretes, cabestre, camperols, cavil·lar, cingles, cinqueta, clotada, cofar, color d’albadoc, congriava, consirós, contrafort, de cara reguinyosa, deseixit, desficiós, desmanegat, diableria, displicent, doblons, dur a rossegons, el dimoni deu ser, el goig més delitós, el Mascarat, embelcat, en un bell en sec, enmig de la fosca obscuria d’aquells paratges, era dolent que no podia remeiar-ho, erm, esbarrallant els ulls, esgarrifar, esgarrinxar-se, espadats, esparpellament, espigat, estaquirot, estava mig albercocat, estepes florides, estrebada, estrossa, farfallosa, feia ois, fent-se el minso i el gallet, flixat, fogassa, formosor, Forna, garguilot, garrit, garrotxa, gat cerval, gec, gent de got i ganivet, gestos ferrenys, guilopa, la giragonsa del destí, la murrieria dels homes, la quera que tenia, la Safor, la serra de Bèrnia, la set l’acorava, la Vila, li tenien entema, llangardaixos, malcarat, malcorar, malenconia, malfeiner, margenada, moltó, ni el cor li feia trac, no se li arrufava el melic, no volia esmerçar forces ni saliva parlant, oronelles, paisatge estepari, pastors i arriers, pervenien de la vida dura dels camins, pinxo desvergonyit, posat altiu i deseixit, Puigcampana, pujols, que era valent!, quemenjar, ramulla, reblit de carrasques i pins, remoreig, renill, rodat de pins i xiprers, roder, rossinyols, rostària, sa com una pera en l’arbre, sarau, seràs soca, serres de Gallinera, serveu silenci, seure en rotle, tossal, traginers, turons, un roder adornat, una veuarra com un barranc, vegetació exuberant, verdanc de xop, vermell com un titot, xafarderia»

El rei de la cassola

Una cassolada contra el rei, per feixista, violent i antidemocràtic. Un rei que va permetre que el clavegueram espanyol ataqués la sanitat i l’educació, que permeté que els ministres espanyols presumiren d’haver-se carregat el sistema sanitari català i valencià. Els alegrava, al govern espanyol, de retallar la sanitat, de robar-nos els recursos, de destinar-los a les seues butxaques, via maletes a Suïssa. La sanitat, l’educació, la cultura, els serveis, tot era robat per fillsdeputa: empresaris, fiscals, bancs, mitjans, borbons, jutges, polítics…

Sí, en canvi de robar-nos, el rei omplia els seus comptes en paradisos fiscals. Els diners que havia de destinar a hospitals, a contractar metges i infermers i material sanitari, són en paradisos fiscals, en comptes falsos al seu nom. No només el pare, el fill, el cunyat, la germana, tota la família se’n beneficiava dels comptes i dels robatoris organitzats. Tots sense excepció actuen de criminals, són criminals.

Què feia aleshores el govern d’espanya? Què feia el PSOE, Podemos, i la resta de partits polítics? Negar-se a investigar els crims del rei i la família borbona. Negar-se completament a investigar res, malgrat que mitjans internacionals han destapat l’1% del robatori. I és aquest 1% que el rei no vol heretar, en canvi de quedar-se la resta del botí. Tant com han robat els borbons, el pp, el psoe i tots els partits que han passat per aquella trona de la responsabilitat de govern. I els mitjans? Què han fet una majoria de mitjans? Tancar els ulls? Nooo, adobar que cal perdonar-los tots els crims, perquè ells també són favorables al crim, són crim, uns mitjans podrits, inútils, plens de falsos periodistes.

Cassolada contra el rei, contra el Psoe, contra Podem (que en tocar poder s’ha deixat follar els principis i para la mà de quants diners els arribaran, via ungüent i vaselina. Cassolada contra un estat corrupte, inútil, que abans ens deixarà morir que posarà ordre o dignitat, o repararà els errors d’anys i panys.

Cassolada a militars i policia, i a tota la desferra que només si saben amenaçar-nos la vida i continuar robant-nos. Cassolada contra aquesta nova dictadura espanyola que se n’aprofita fins i tot d’un moment complex i delicat, mentre els equips de sanitat, aquest sí, es juguen ara la vida cada dia.

Cassolada contra tots els fillsdeputa que ho mereixen.

La versió feixista per pujar al cel

Espanya no té remei. Ni en pense posar, a la seua tètrica representació d’un estat incapaç, extraordinàriament inútil. fa dies que no ha pres cap mesura eficaç, cap ni una, malgrat que n’hi havia que li passava les xulles i les notes perquè copiés alguns models que havien funcionat. No, espanya continua essent la diferència, del ridícul a l’esperpent. I ves que fa segles d’això i no n’aprén. No vol aprendre’n. En canvi, si algú altre dins el territori de la península és capaç de tirar pel dret, d’avançar els models que altres països ja havien practicat, els amenaça o els desqualifica.

Espanya ha organitzat un pla contra la pandèmia del coronavirus, que és tocar cada dia l’himne, traure les banderes espanyoles, passejar la legion i la cabra i encomanar rosaris i misses perquè en muiguen milers, uns quants milers, entre pensionistes, retirats i sanitaris. La representació dels quatre menistrets volen oferir una imatge de coordinació no era només patètica, adobada amb aquelles cares de l’ordre feixista, era l’anunci que, davant la inoperància, la manca de professionalitat, la incapacitat més dolorosa, l’estat anuncia que està preparat per militaritzar-nos i visca el feixisme.

Ara bé, mesures sanitàries, inversions en material bàsic, ajuts a hospitals i centres de salut, zero. En canvi d’armament, submarins o trens d’Alta velocitat impagables. Fins i tot denunciar que els corruptes que governen, que gestionen els recursos, que ens han governat anys i panys, sota el paraigua d’una monarquia feixista, criminal i putera, és inútil, perquè quan els rucs són a primera fila d’un estat, entre bancs, empreses, militars, església, jutges o polítics, el resultat de l’equació és espanya. Sense remei.

Un estat governat per delinqüents. Aquest fóra el principi del sainet que van representar anit a les TV aquells titelles. El camí més ràpid per pujar al cel seria fer-los cas.

 

El feixisme de l’Estat espanyol

Anit vaig ser a la presentació del llibre “Guillem” de Núria Cadenes, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. No hi cabia una agulla; n’hi hagué que s’hi quedà fora, perquè hom no esperava aital resposta. Núria s’hi va emocionar, moltíssim, i va haver de beure aigua diverses vegades, per posar racionalitat i serenor. Difícil. El seu discurs d’anit s’hauria d’emmarcar amb tots els detalls, les paraules, la mirada, els gestos de les mans, les pauses, la complicitat amb Guillem Agulló pare i amb Betlem; finalment va poder explicar-nos alguns dels detalls de com havia aconseguit d’agafar el to i la mirada del llibre que li havien encomanat d’escriure, després de mesos de pair la idea. He de confessar-vos que la colla que vam pujar a Perpinyà en l’autocaravana, el portàvem, el llibre, que el vaig tenir uns segons a la mà, però que la dona que el llegia me’l va tornar a agafar de seguida. Avui ja me l’ha fet arribar Arantxa, la llibretera del politècnic.

-Heu comprovat que jo també he fet una pausa, per poder continuar allò que vam viure ahir a a l’Octubre?

El relat de Núria ja pagava la pena aquella vesprada, el jorn sencer. Potser perquè en sóc admirador, ho dic d’aquesta manera. No sé si ningú ha enregistrat la presentació —ho han fet?—, no ho sé. Però caldria passar-la per la televisió sense traure’n ni un gram dels quirats d’aquell moment històric, dels valencians. La complicitat de la policia amb els assassins, la complicitat dels jutges amb els assassins, la complicitat dels mitjans (el diari Las Províncias com a promotor dels crims, que semblava la productora de la pel·lícula feixista a València), tota la complicitat general amb el feixisme, amb els assassins, a València l’hem viscuda sempre. No l’hem viscuda anys i panys, l’hem viscuda sempre. I continua. I la manera com ho relatava Núria, la cadència, l’afecció, l’emoció… És ací on rau el valor de la presentació, anit, entre més valors transversals.

Despús-ahir, una manifestació de policies a cara tapada van assaltar el parlament espanyol, i no és casual que assetjaren, insultaren i agrediren Laura Borràs. Pel que fa al feixisme, a espanya res no és casual. Ni són casuals els recursos que s’hi destinen, ni la tria de jutges, ni de reis, ni de polítics a primera fila.És feixisme d’estat, conscient. Feixisme sense embuts, que no s’amaga.

El temple, la serenitat, la saviesa de Guillem Agulló “pare” és un capítol a banda. Si el país valencià fora un altre, amb tants de protagonistes com el farien possible, si no tinguérem tants fons reservats per espanya a la contra de la democràcia i dels valencians. Explicar com t’han matat un fill una vegada i una altra, tantes vegades com calga fer-ho, va dir sense embuts i amb un coratge extraordinari, Guillem pare, hauria de ser una lliçó davant tots els mestres d’escola, tots els polítics, tots els periodistes, els empresaris, els metges, els advocats i els jutges, si tota aquesta renglera d’oficis i de noms fora neta i honesta. Però justament denunciem això, quanta brutor n’hi ha en el cor d’aquests malparits de mena.

El periodista Miquel Ramos, exObrintPas, coordinava la presentació, i va fer un repàs històric del feixisme a casa nostra. La denúncia és tan profunda, que l’infern viscut pels valencians els últims quaranta anys, sobretot dels joves antifeixistes i les seues famílies, casals, ateneus, llibreries, cases particulars, noms propis… que l’auditori mantenia un silenci eixordador. Sí, els fons reservats, les clavegueres, però també els polítics al govern espanyol i als diversos governs valencians, els mitjans com Las Provincias, entre més recursos, durant quaranta anys s’hi van acarnissar i van fer ús de tècniques terroristes contra homes, dones i joves d’aquest país: en resum, van animar l’assassinat. I encara no fent-ne prou, el van tapar amb total impunitat. ja podeu repassar les bombes a Fuster, a Guarner, a la llibreria Tres i Quatre, entre els milers d’actes de terrorismes que, després, la policia, la gc i els jutges s’encarregaven de tapar, amagar o declarar innocents. Encara més, de vegades qui eixia escaldat era el moviment antifeixista, que havia de pagar haver denunciat els crims.

Finalment, Toni Gisbert va agafar el micrófon per explicar que el terror feixista l’executaven uns quants desgraciats, però que els veritables actors (ordien la conxorxa criminal contra els valencians que provaven de canviar res) eren l’estat espanyol, a més de partits polítics, jutges, empresaris i mitjans, que atiaven el foc, pagaven, i després permetien la impunitat de criminalitzar les víctimes.

Anit, mentre un parell de centenars vivíem aquell relat, de segur que el mateix aparell de l’estat continuava conxorxant el discurs feixista de moda, una moda que a valència no ha passat mai, perquè continua a mans d’una impunitat infeltrida en la pell de la València més idiota i dels valencians més banals, que en son majoria, o fan veure que són majoria. Idiota, però majoria.

De Bétera a Perpinyà

És el tercer colp que som a Perpinyà en poc temps. El primer, en tornar de Brussel·les, vam fer una parada per passar la nit de retorn cap a casa. La segona vegada, després de la victòria de la USAP al campionat mundial, hi cercàvem una samarreta per a regalar. I el cap de setmana: segons uns quants experts, un punt d’inflexió en el camí cap a la llibertat. Perpinyà acollia milers d’homes i dones contra el feixisme i la repressió del poble espanyol (una prova més és avui manifestació de policies emmascarats amenaçant de mort els demòcrates. Cada dia que passa, espanya s’enfonsa més en la merda, i els del psoe en són els més responsables, si són qui governen!)

A Perpinyà, la consellera Clara Ponsatí va ser la més contundent. La més valenta i la més clara. Potser que el nom ja fa la cosa, però és una mestra que no s’arruga. És valenta i ferma, i ha d’ésser de la carn d’aquelles mestres valencianistes de la república: com Empar Navarro, potser, que fa cent anys ja reclamava la llengua dels valencians a l’escola. 100 anys, senyors de la generalitat valenciana, i vostés encara van de cagadubtes i incapaços. Ah, no ho digues, que vindran falles i cal fer bona cara.

A Perpinyà, el president Carles Puigdemont va demostrar que és un líder ara mateix com no n’hi ha, i arrossega incondicionalment la gent. Ell és entusiasme i és passió, i potser l’home més carismàtic a Europa (en això els espanyols ens han fet un favor, perquè han elevat un home de carn i os a la categoria de líder internacional de primer ordre, que deixarà el nom i els seus fets en els llibres d’història). Només la repressió i el feixisme espanyol ens impedeix de ser lliures. No són la democràcia ni la decisió de la gent, ni els valors, ni la feina de cada dia. El feixisme que sempre amenaça la humanitat i la vida. Voler-ne dialogar, va dir Clara Ponsatí, és inútil, i ja ens ho trobarem.

Nosaltres vam repartir dos caixons de taronges del Camp de Túria, boníssimes, i vam trobar-nos uns quants amics a l’esplanada, al castellet; fins i tot veïns de Bétera. N’hi ha que va de concerts, o de vacances, o va a esquiar o fins i tot, com ens van dir a nosaltres, mare quina confusió de criteris, n’hi ha qui va a caçar lluny. Nosaltres ens apleguem a viure moments històrics, o moments per la llibertat, i comprovem que milers de persones també s’hi desplacen per aquest objectiu dels drets i la llibertat. I mentre el coratge i l’esperit ens mantinga vius i ferms, continuarem aplegant-nos per reptes d’aquesta mena, en canvi de saber que la llibertat és el major dels reptes al qual l’home pot aspirar. I no us penseu que això s’amaga en aquest carnaval feixista que és l’estat que ens tenalla i ofega cada dia.

Ara Perpinyà és també la nostra ciutat.

 

 

 

Perpinyà és el nord

Vam pujar a Perpinyà per viure el retorn del MH Carles Puigdemont. En la lluita per la llibertat, Catalunya és capaç de mobilitzar la il·lusió i l’esperança de milers de catalans, per la defensa dels drets amb accions pacífiques i entusiastes. Espanya sempre prova d’impedir-ho amb accions indiscriminades, pròpies de la repressió i del joc brut. Per molt que ho voldran banalitzar, Catalunya és ara mateix el moviment més esperançador i més viu a Europa. Espanya és el contrari; n’és abús i atiament de la impunitat feixista. Si hom pogués triar, si hi hagués democràcia, el dubte s’esvairia. Entre espanya i Catalunya, caldria decidir-nos: voleu servitud o llibertat?, si els drets universals estigueren permesos. Però és clar, l’estat espanyol és avui governat pel màxim de llibertats que hom pot aspirar: és on arriba el nivell polític i la misèria en un estat corrupte, agressor, policial, que se sent tan inferior.

Més de cent mil persones ens vam trobar a Perpinyà per rebre el president Carles Puigdemont, i més milers no ho van poder fer perquè espanya els ho va impedir, prohibint-los el pas per una frontera que, fa molts anys, Europa va eliminar física i mentalment, però que espanya manté contra els drets i la democràcia. El Consell per la República ens havia convocat i era l’organitzadora de l’acte. Uns quants valencians també ens vam sentir cridats, per la llibertat i la democràcia. Perquè n’hi ha vida més enllà de les falles i del camp valencià, si no el voleu esgarrat i perdut.

A Perpinyà la festa va ser completa, de reivindicació, de solidaritat, d’agermanament, de coordinació. Calia atendre el doble de la població que habita aquella ciutat de normal i els problemes van ser-hi menors, enmig d’una festa que, segurament, viuen i viuran tants pobles que han arribat a ser lliures. El transport, els serveis, les vitualles, els aparcaments, entrades i eixides, les pernoctes… L’organització havia avisat qui participaria que calia paciència i previsió.  En canvi, espanya va voler crear problemes greus, problemes importants, i no es va estalviar esforços i recursos contra la llibertat. Espanya no accepta el dret europeu, ni la justícia europea, ni la immunitat parlamentària, ni les recomanacions de l’ONU. No és capaç ni d’acceptar una festa lliure i entusiasta a Perpinyà. Perquè no accepta la democràcia, perquè la despulla com és, fa ensenyar-li una vergonya que fa mal, molt de mal, si viu mancada d’una mínima formació en cultura democràtica. De corrupció, lladrocini i criminalitat en són mestres, a espanya, però de decència no n’hi trobes, menys encara on caldria ser modèlics, en la justícia per exemple, i tot plegat fa molt de mal, perquè espanya és un esperit malalt. En canvi, els pobles que volen ser lliures, conscientment lliures i madurs, aspiren a majors ideals, més nobles i honestos.

I si aspiren pacíficament, per moltes barreres i jocs bruts, tard o d’hora hi arriben. Perpinyà anava d’això, de caminar sense aturar-nos, sense rendir-nos.

Durant dos dies Perpinyà ha viscut l’anhel de milers de catalans que només que reclamen de ser lliures. De viure en una llibertat que els va ser robada i per la qual no han defallit mai. El retrobament amb els seus líders, els discursos, la festa als carrers i les places, a la llibreries, la reivindicació solidària dels presos, l’escola Bressola, la lluita dels pensionistes, el respecte que vam tenir en l’acollida, en cada moment, feia respirar un ambient diferent fins i tot en aquells ciutadans que se senten francesos, més que no catalans, perquè la cultura de la república i els seus ideals és abismalment diferent, entre aquests dos estats. L’un és en favor de la frança dels ideals republicans (sense oblidar les burreres de l’estat francés), l’altre és en favor dels ideals borbons i franquistes (sense oblidar la burrera a totes les institucions de l’estat).

I els valencians, hom es pregunta de quina cosa serem capaços, entre traques, finançament espanyol de misèria i un camp arruïnat per polítiques agràries pròpies del terrorisme polític de madrit. Sí, què decidirem els valencians davant la servitud o la llibertat, deu anys més de jugar a segona divisió amb més privacions i almoines o serem capaços de començar a conformar un moviment capaç de la il·lusió i els ideals d’honestedat i democràcia? Viure a remolc del que decidirà espanya per nosaltres, anys i panys, o viure a partir del que decidirem els valencians amb independència?

A Perpinyà uns quants valencians vam viure de prop l’emoció d’una ciutat germana, menuda, acollidora. I vam compartir unes quantes taronges boníssimes. Per cert, en una parada n’hi havia a 50 i a 80 cèntims el quilo. Uii, gairebé com els preus a València. Pitjor no pot anar això, llauradors! Però ací no ens estem de traques o fums, que no que no!

 

La desorientació dels mestres (11)

Dissabte, 22 de febrer, XVII Nit d’Escola Valenciana, Elx, centre de congressos. Escola valenciana convoca els mestres del país a visitar el sud, a reivindicar-lo per als valencians, per a la llengua, per al país. Fins i tot el mestre Ferran Zurriaga envia una carta per encoratjar-nos a baixar al sud, cap a les terres estepàries, assedegades, de soferts garrofers, aquella adustesa de les garrotxes, que descrivia Enric Valor a les seues rondalles —mare, l’alta literatura: Mestres, estudieu, estudieu llengua i llegiu els grans escriptors. el sud de ruïnes, plenes de llangardaixos i malenconia. Hom travessa amb el cotxe aquell paisatge desèrtic, s’admira de l’un costat de tan singular formosor: el Puigcampana. De l’altre costat, s’avergonyeix de què són capaços els homes contra el paisatge i contra la mar, en contemplar el poble de Benidorm. Són les dues cares d’un país que no acaba de trobar-se ni de trobar l’harmonia necessària. Ni la identitat, ni la necessitat de les llengües o del coneixement. De l’una banda el feixisme, l’extrema dreta, els atemptats continus contra els valors bàsics, la democràcia, la llibertat, la igualtat que prediquen els Derts humans. Associacions que es reivindiquen xenòfobes, contra la llengua dels valencians, contra l’escola, en definitva es reivindiquen contra l’escola. De l’altra, la trilogia premiada enguany per escola valenciana: el Misteri d’Elx, aquelles veus extraordinàries que vam veure abreujades, dissabte la nit: el projecte Com sona l’ESO, una aposta que acomboia els joves de secundària a aconseguir grans reptes col·lectius, per la música i la convivència i el reconeixement a la mestra Maria Conca, amb setanta anys, una veu ferma, sòbria, contundent en favor del compromís social, polític, educatiu del país. Sense defallir. És aquest altre país que es reivindica, des de l’escola, i renaix malgrat l’assetjament, els jutges espanyols, una majoria de polítics decebedors, idiotes, i una majoria de valencians que encara no hi creuen en ells, perquè tampoc han tingut la possibilitat que ningú no els explique qui són, si només espanya, i aquella mediocritat rància i casposa dels mitjans agafats dels ous: de les cent televisions que entren en una casa valenciana, cap ni una no explica als valencians què som els valencians, què podríem aconseguir, on seríem capaços d’arribar, perquè a més dels mitjans, els polítics i la resta de poders ja ens alliçona com hem de ser d’estúpids i servils. Sense excepció, tenen una por que els fa córrer amb la cua entre cames.

Els dos o tres centenars de mestres que vam baixar al camp d’Elx, a festejar la Nit de l’escola, no representem el 10%, ni l’1 ni el 5% dels mestres. Tanmateix, l’escola representa el moviment més vertebrador i valencià del país, juntament amb uns quants músics esforçats i uns quants escriptors. Ni empresaris, ni advocats, ni venedors del mercat central de de les tres províncies, no crec que representen tanta valencianitat. Ni els llauradors, ni els colombaires… I encara molts pobles són governats per partits polítics criminals, el mateix del beato cotino i la gallina pons, i la resta de miserables dits populars…

Ah, els mestres, si encara aneu tan desorientats, els finlandesos sempre ens aniran a trenta mil quilòmetres lluny!