Camagroga, un poema al camp

Anit vaig veure la pel·lícula Camagroga, que em va semblar un càntic dels càntics, un poema coral al camp, una declaració d’intencions, malgrat uns quants tòpics i pocs detalls que no haguessen calgut, o potser n’hagués destriat d’altres: l’Antoni mereixia una conversa més profunda i intensa, en canvi d’aquella bonior fàcil del seu nét, algú que li demanés què pagava la pena i a qui li hagués segat les ganes de matar el camp valencià… Amb tot, la pel·lícula d’Alfonso Amador mereix els honors, perquè els valencians no tenim gaires oportunitats de mostrar-nos com som a través del cinema.

L’horta Nord és mor, clamen els llauradors, per l’abús depredador i una idiotesa política sense fre, els últims a pegar queixalada el psoe, el govern espanyol i un filldeputa de nom àbalos, emparat en aquella corrupta espanya i un seguit d’empreses que maten, la terra, el camp, els llauradors, i milers de famílies que han hagut d’abandonar l’ofici i què eren.

Espanya no falla mai, roba, roba, roba, sense parar, i als valencians ens ha castigat especialment. En algunes imatges de la pel·lícula, poques, hom veu com la guàrdia civil protegeix l’assalt a les alqueries, a la terra, protegeixen les màquines i els empresaris corruptes, aquell estat criminal que tot ho ensorra, si fa pudor a valencià, a llaurador, a practiques en un altre temps nobles.

Però què faran molts d’aquests llauradors castigats, ofegats, maltractats fins a l’extenuació?, doncs votar l’extrema dreta, continuar pagant-los el delme i llepant-los els peus, de tant com els han escarnit i castigat l’ànima. Una major part dels llauradors han perdut l’ànima, robada pels fillsdeputa de la meseta i els seus gossos. No els en queda una engruna, i  només que poden fer fum, embolicar-se un cigarret i xamar, mentre la vida se’ls escapa robada i perduda, sense remei ni esperança. L’horta es mor, i el camp, malgrat els governs que hom pensava demòcrates o progressites, que potser empararien la terra, la llibertat d’expressió, que defensarien els humils o els desgraciats, davant els lladres, els corruptes o la merda depredadora… Ves que no, que els anys de la universitat, dels estudis, malgrat que són a tocar d’aquella d’horta, només que han servit per continuar robant, delinquint, còmplices de la usura i la merda de lloca.

Camagroga és el càntic dels càntics a l’Horta d’Alboraia, una elegia, un dol observat per la terra i el camp valencià. Un regal per a la història, que podeu veure a Filmincat, memorable, com ara aquella escena de l’esmorzar del Frare, si és aquest personatge que pegava aquells mossos a l’entrepà i a la tomata, pura antologia.

—I si el camp es mor… que florentinyo diga on haurem d’anar a pixar, amb permís del psoe!

 

El desànim contra la llibertat

En la llibertat no cap el desànim. O potser que no hi caldria. Però ves que els jocs dels polítics botiflers ens fan passar ase per bèstia, i de la traïdoria en diuen col·laboració necessària. Sí, els valencians fa més de tres-cents anys que col·laborem amb espanya, des de la submissió, que ja sabem que significa robatori i espoli. Però els col·laboracionistes en diuen el mal necessari, quan són davant un espill de decència, si els en queda a l’altra banda de l’espill, i prou que pare¡n la butxaca per aplegar unes quantes molles, per ells i pel patrimoni familiar. Aaahh, els ressentits no hi teniu res a dir, ara —ens diuen. Per ells, continuar treballant per la llibertat és superflu, gratuït, inofensiu…, i fins i tot idiota.

Feu com nosaltres, ens conviden amb bones paraules, amorreu-vos al piló, digueu que ells són senyors i nosaltres els criats, però sobretot eleveu la paraula criat pe damunt d’indigent, sense llar, sense llengua o sense país. Llepeu i digueu que us assuaviu els llavis.

Els polítics botiflers sempre ens voldrien desanimats.

[la llibertat a espanya és impossible, el feixisme no.]

Les regletes Cuisenaire per aprendre

Les regles de Cuisenaire són una eina senzilla per aprendre matemàtica. Hom pensaria que són com aquell joc de peces de fusta, els regals Froebel, a partir del qual s’hi van instruir arquitectes de renom, com ara Frank Lloyd, però si fa no fa, aquestes regletes no t’emboliquen més enllà del joc i del càlcul, així que ajuden a entendre la descomposició de nombres, entre més temes matemàtics, com les operacions bàsiques, o les fraccions, les simetries, i n’hi ha que apunta, fins i tot, les equacions.

Maria Montessori i Friedrich Froebel van usar regletes per a representar nombres. Però Georges Cuisenaire (1891-1975) les va introduir per al seu ús amb mestres a partir de 1945. Cuisenaire va ser un professor d’escola primària de Bèlgica, que va publicar un llibre sobre el seu ús en 1952, anomenat Els nombres en colors.

Avui, Marc ens ha portat a la classe una capsa que, amb sa mare, havia comprat en un viatge per Àmsterdam: les havien trobades, les regletes, en un mercat, i la capsa, ben cuidada, ja havia passat per diverses mans. Oh, caldrà inventar una bona història per a aquesta capsa, una història que explique els aventures de tants xiquets com aprendrien matemàtica, amb aquest recurs: com serien aquests xiquets?, on viurien, què n’hauran fet de les seues vides?

Ací la nostra imaginació a la classe ja corre per aquella geografia del nord d’Europa, àgil, lleugera, i fantasieja què faran ara aquelles joves que en van aprendre amb aquesta capsa, a què dedicaran les seues vides, on viuran? per què se’n van desprendre?, hauran imaginat mai que la capsa de les regletes és ara en una escola valenciana de l’Horta?, potser la van deixar anar com un missatge en una ampolla que digués: valencians, espavileu-vos a estudiar matemàtica, a vaure si mai sereu europeus de veritat!

Així, nous xiquets i xiquetes n’apreguen per anys i anys, a admirar-nos dels nombres i dels grans noms de la matemàtica, com Cousinier, Vicent Caselles o el mateix Hardy.

segons goggle, Les regletes són de fusta, generalment, de colors vius, uns prismes d’un centímetre quadrat de secció i de longituds que van d’un a deu centímetres. A cada longitud li correspon un color diferent, sense repetir i es relaciona amb un nombre. Així hem de l’un se li assigna el blanc, al dos el vermell, al tres el verd, etc. Les regletes no estan graduades, permet que siga el xiquet qui descobresca les seves propietats i com es relacionen entre elles (major que, menor que, més curta, més llarga) i arribe a deduir la seva equivalència numèrica.

Ànimes i morts, homenatge

Avui hem encés una mineta a la classe, tan tènue, tan feble que apenes s’hi deixava veure quan hem abaixat les persianes. He dictat el significat de mineta que explica el DCVB. Després, he explicat aquest costum de guiar les ànimes a casa a través d’un llum… Alfons Llorenç afegia que, algunes cases, els deixaven la taula parada, el dinar, un tros de pa i un got de vi, per exemple, un badall a la finestra, unes quantes ametlles servirien… I si era de nit, els llums tènues eren suficients, que ja els feien de guiatge. Tot això, com els ho explique als xiquets, per demostrar-los que la cultura dels valencians tenia més esperit, més aventura i major dignitat que tota aquella ximpleria de halloween? Convidar les ànimes perquè comprovaren com els cuidàvem la casa, la cambra, els objectes que havien deixat, a qualsevol hora de la nit i el dia, és més suggeridor que vestir-nos de calavera i anar a fer romanç com autèntics xitxarel·los. Però ells què diuen, després, els alumnes? Això, llegim què diuen!

 

 

HOMENATGE ALS MORTS I A LES ÀNIMES : Hui és el dia d’ànimes. A classe, el mestre ha encés una mineta que havia portat de casa, per recordar els costums antics, encendre una mineta i guiar les ànimes a la seua casa, posar una imatge al costat…, il·luminava poc però servia per guiar-les. M.Sánchez

[continuarà]

Som la màfia, jutges i bancs

Una altra cirereta dels jutges en favor dels bancs.

—A robar! A robar! A robar!

A la terra, en una terra civilitzada i culta, hom no creuria què passa, a espanya: Però aquells fillsdeputa son d’un altre planeta. D’una altra manera no podríem creure què passa, què fan, com són capaços de tantes porcades.

Perquè tots els robatoris són contra algú. No és que aquells fillsdeputa dels jutges o dels bancs es troben uns diners i se’ls reparteixen. No. Els diners són públics, de tots nosaltres, i aquells decideixen robar-los per la cara, els roben i en pau, s’ha acabat. I demà tornaran a robar i despús-demà. I la setmana que vindrà, sabeu, perquè són lladres compulsius. Van al calaix públic i fiquen la mà: policies, gc, jutges, borbons, polítics, bancs, retors, empresaris…

I la quantitat robada avui, quina és, us demanareu: 1.300 milions? 100.000 milions? 40.000 milions? 1 bilió? La hisenda espanyols és un lladrocini, els polítics del psoe i dels comuns ho són, lladres, i la resta de pedòfils, el pp, vox, c’s, tots són lladres compulsius… criminals. Tots els polítics espanyols de la transició, amb responsabilitats de govern, han sigut lladres prompte i tard. Calaveres. Uns calaveres professionals del robatori compulsiu. Després dels franquistes, amb el perdó als franquistes, s’incloïa que venien a robar: tots, sense excepció, no només aquell inútil del Zaplana, que a més ho va deixar enregistrat, malgrat que els jutges aleshores, i ves si farà anys, van dir que bé, que això ja era acordat de temps, i que no era cap crim, a espanya, però que no calia ser tan clars. I van perdonat-se entre lladres, i embotint-se els milions en els seus comptes.

Jutges, militars, retors, borbons, polítics, bancs, empresaris, sindicats oficials del tipus ccoo, ugt, mamons, gc, premsa oficial, qui no vindrà a robar, a robar-nos?

Què passarà? Calarem foc als bancs? al bernabeu? a les casernes?, als jutjats?, als pares dels lladres? a l’església? De tantes ferides patides des dels anys quaranta, no sembla que res farà moure’ns més enllà de la queixa verbal, de repicar atifells, d’insultar els caps visibles de les quaranta famílies més criminals d’europa, totes elles espanyoles convençudes.

I el resultat del robatori quin és? Què podem esperar d’un atac continuat als recursos, en especial dels valencians… Desinversió, una ruïna en estudis, en escoles, en universitats, en ciència, en ocupació, en serveis, en sanitat, en el camp, una ruïna per al futur dels joves, dels adolescents, dels xiquets, de les famílies en canvi de continuar enriquint els fillsdeputa de sempre, noms propis del feixisme espanyol desbocat dels últims anys, setanta, vuitanta anys que continua atacant els drets bàsics i els recursos públics.

*En canvi de robar-nos milers de milions, els jutges protagonistes d’aitals decisions, amenacen demòcrates que els canten la veritat, els amenacen que han gastat 100 euros amb llapis i gomes de borrar.

**Els bancs que van patir una crisi gravíssima, que el govern espanyol els va tapar regalant-los més de cent mil milions d’euros, són els que han denunciat la hisenda pública per continuar robant-nos.

***A espanya n’hi ha més criminals als govern, als borbons, a les casernes, als jutjats que no a les presons.

espanya contra Galileu (2)

Espanya i els seus tribunals feixistes (TS+TC+TSJ+el rastre d’audiències i botifarrons) voldrien punir Galileu i les seues descobertes científiques en ple segle XXI. Que la terra es mou? Una merda! Diran tots aquests fillsdeputa encarregats de defensar el catolicisme a ultrança dins l’escola. Que la ciència avança? Una merda, s’exclamaran els feixistes dins els jutjats i les seues trones.

Diu Martí Domínguez a “Veus de ciència” que la retractació de Galileu encara resulta dolorosa a la comunitat científica, perquè va produir un retard en la recerca i una por que va calar en els ossos de tots els pensadors. Doncs això és exactament el que passa a l’estat feixista espanyol, avui, on la inversió en església i cretinisme encara és mil vegades més grossa que en ciència. I si de cas algú proposa d’equilibrar aquest greuge contra la raó, ja n’hi ha que se n’encarrega d’amenaçar-nos un altre colp amb la presó i la foguera. el TC, el TS i tota la claveguera: cristos, santcrists, escapularis, bisbes, editorials, diaris, ràdios, tvs… un exèrcit complet de mitjans casposos, beats i pederastes que s’ungeixen d’un poder diví per amenaçar la ciència i els drets universals. L’objectiu d’espanya, d’aquell estat malalt, és carregar-se la democràcia abans de parir-la. I no perden el temps ni els diners, perquè els roben cada dia, per pegar fort al cap i aterrar qualsevol possibilitat que alene fora d’unes urpes feixistes que tot ho emmerden.

No fa ni vint anys, 20!, que el vaticà va dir que sí, que possiblement n’hi havia hagut errors en aquell judici a Galileu (uns errors petits no us penseu), i tot plegat, aquella secta catòlica encara atia la por i l’amenaça. Segons El professor i escriptor Domínguez, hi ha un itinerari de la por per a la història de la ciència. Una ruta de persecusió als científics. I aquesta ruta comença a espanya, en aquell cementeri brut, beat, catòlic i pudent, on els poders de l’església més retrograda i violenta (no sé si n’hi ha cap altra), s’han fet forts emparats pel clavegueram i auell destí franquista sota pali.

Els espanyols, del psoe a Vox, fins i to molts del podem, encara s’aixopluguen en aquest terror de les processons, les beators i les misses cantades, per amenaçar la ciència en canvi d’emparar beats i criminals. És el país de la bandereta al canell, a l’espillet del cotxe, a la mascareta o al forat del cul, tant se val, en canvi d’amenaçar les idees de Galileu: el cretinisme a dalt de tot de l’escola o de la universitat, és això a què obliga ara la sentència dels jutges: abans rucs que il·lustrats.

espanya contra Galileu (1)

El TS, que són la nova inquisició espanyola desplaçada des del S. XVII contra qualsevol intent científic o filosòfic, torna contra Galileu o qualsevol pretensió Il·lustrada, contra la llum, si no és aquella de la fe i la pederastia. Ara han ordit contra l’economia dels valencians, en atacar la conselleria d’educació i l’escola pública, contra una decisió sobre els concerts econòmics: o pagueu trinco tranco als catòlics o us descavalquem amb foc aeri i metralla nova: jutges, jutges paracatòlics, paramilitars, paraextremadreta, van decidint contra la democràcia i contra la llibertat.

No és només els presos polítics i els exiliats. és l’escola i qualsevol cosa, ells decideixen les economies i la política, els jutges inquisició desplaçats al s. XXI. No és estrany que espanya siga l’estat que menys inverteix en ciència i més en religió. La desigualtat en favor de la fe i la merda d’escoles que la pregonen, ja se n’encarreguen els jutges de destriar com i compte que ningú, democràticament fins i tot, diga res en contra.

I la religió és dins l’escola i dura i dura i dura… un càncer que és un infern.

Si hom pregona la democràcia i la raó per damunt el cretinisme sempre trobaràs un malparit que et denunciarà i un jutge que li farà cas i costat, per aterrar qualsevol intenció lícita d’equilibrar l’escola o qualsevol dèria: si l’extrema dreta no governa, i ves si encara governa, ja ho faran els jutges, amb repressió, nocturnitat o a la llum del dia: van desbocats i sense vergonya, els pocavergonya. Com que ningú no els planta, ni els diu a la cara “desobediència, inútils”, ells s’agafen el mànec, la paella, i tenen tothom atemorit, als peus, com si no n’hi hagués més món: a espanya, la democràcia és d’un nivell tan idiota i minúscul, que qualsevol cagalló funcionari, arriba a posar contra les cordes la civilització mateix. Només perquè els espanyols, sobretot els espanyols funcionaris (retors, militars, gc, fiscals, administració, jutges, etc.) són per damunt del bé i del mal i es creuen en el destí de lo universal.

N’hi ha merdes de vaca amb major dignitat. L’altre dia, per exemple, vaig veure una pel·lícula que…

Un xiquet de nom Llorenç

Avui presentarem a la biblioteca municipal de Paiporta, l’Horta Sud, el llibre “Conte contat” homenatge a Llorenç Giménez, que ha editat Edicions del Bullent. Amb la pandèmia, la presentació del llibre no ha seguit els passos que hom havia previst, així que, com és un llibre coral en qual han participat més de quaranta autors i il·lustradors, i molts més que se n’han quedat fora per problemes d’espai (ací tenim una proposta de publicar una segona versió de l’homenatge amb nous autors que s’hi vulguen afegir), l’esdeveniment de la presentació fóra una excusa per fer una mirada al panorama d’autors valencians dins la literatura infantil. Oimés, també de contadors, relators i comunicadors d’històries que voldrien imitar el mestre dels mestres, de la narrativa oral dels valencians. Entre Teresa Duran i Llorenç Giménez, hom diria que teníem una parella d’una volada professional extraordinària: Una nit a l’escola, tots dos van enfilar històries, una rere l’altra, davant un públic que hagués vetlat tantes hores com ells hagueren volgut, perquè la màgia, la narració oral, la llengua, s’havia ensenyorit de l’espai, de l’escola, del públic amb el goig de la paraula.

Aquesta vesprada, per canviar el to de la meua intervenció, que ja vaig fer una vegada a Bétera, he destriat un conte que no és al llibre homenatge (però que podria ser-hi en un segon volum), un text bellíssim de Rosa Dasí, que fa viatjar Llorenç, el protagonista, de l’Atenes d’Aspàsia i Sòcrates, a la València d’Antoni Dalmau, arquitecte del campanar de Sant Miquel, o fins i tot a la Barcelona lliure de Francesc Ferrer, fins arribar als mestres valencianistes de tot temps… Un recorregut imaginari que Rosa aprofita per descobrir-nos la importància de la retòrica, la memòria i el compromís pels seus. De tot plegat, l’home que feia rogle, allà on anava, era un mestre.

…dels autors que hi seran avui a Paiporta, dels il·lustradors…

19.30 h Biblioteca Maria Moliner, Paiporta, l’Horta Sud

 

Espanya és un estat cec

La ceguesa no els eximeix la responsabilitat. Els únics que no veuen que espanya és un estat feixista són els espanyols. I més cecs que ningú, els espanyols d’esquerra.

Els cossos repressors no miren pèl a l’hora d’actuar, pegar, agredir i empresonar demòcrates, mentre acompanyen, defensen i fins i tot fan de protagonistes en les accions feixistes de torn.

Els governs, siguen del pp o del psoe, ja tenen delegats que aproven clams feixistes, amenaces i agressions, insults i vexacions contra qualsevol antifeixista. Tots dos partits de poder o pseudopoder, en realitat qualsevol partit espanyol, viu d’aqueixa complicitat antidemocràtica, que emparen en canvi de vots, regals i germanor: al carrer es manifesten uns centenars de nazis, si voleu, entre més policies i gc, però aquests titelles d’acció, monstres o luisricardos, són moguts per alts càrrecs a l’església, a les casernes i als borbons. Sense aital convivència dels poders grossos, l’esperpent de dilluns a València a Barcelona, o fa tres anys a Bétera, no passaria. Ni Europa ho permetria.

Només per la vergonya que ensenyen, en el segle XXI, hom faria tancar aquells idiotes en una nau que després enviarien a un forat negre.

Però el feixisme és molt endins d’espanya. Sense el feixisme, espanya no és res, res de res, i només el feixisme aguanta el simulacre d’un estat podrit, arruïnat i sense dignitat. Ni cultura, ni mesura, ni coneixement… Espanya és un bonyigo tan gros que a poc que un interlocutor faça dos dits de front, no en vol saber res. Que pague els deutes, i si els cal, robeu-ho a valencians i catalans, però pagueu.

El ridícul espanyol és insuperable. Bé, cada anys espanya mateix se supera, perquè la idiotesa no té fons, venint d’espanya.

Malgrat que els valencians fa anys que volem posar ordre, i que els catalans van dir-ne prou (només les pistoles han ajornat la seua independència), Europa no vol entrar-hi. Europa no vol ni sap com entrar-hi, pel descrèdit de comprovar que no aconseguiria res (no mourà un pèl com a UE), i tret de les perifèries, i d’unes quantes personalitats mundials, ningú no farà una passa per dir prou d’abusos, de violacions, de crims als drets humans.

Ara mateix, el sistema judicial espanyol és l’exèrcit feixista sobre el qual espanya aguanta el castell de cartes de la corrupció. El sistema judicial espanyol és l’amenaça més grossa de la democràcia al món. I aquest forat és a Europa, enmig d’aquest continent civilitzat i culte, sense sortida, ni remei, ni via d’escapament possible.

Europa no actuà en el 36, ni en el 39, ni en el 45… Només en el sentit més contrari a la democràcia, va afegir alguna ingerència, tan ben acollida aleshores pel feixisme, europeu i americà. Però tot plegat, aquest tumor espanyol contra la democràcia, també tindrà un límit.

Ves que s’atreveixen amb els bombers, ho faran amb els metges, amb els mestres, potser que ataquen els psiquiatres, els forners, fins i tot els poetes (de matar-ne en tenen traça i pràctica)… fins que tots els versos, tots sense excepció, siguen escrits des de madrit, capital del feixisme internacional de tots els temps.

 

 

Arquitectures i llibres a l’ateneu: biblioteques

L’Institut d’Estudis Comarcals del Camp de Túria i l’Ateneu de Bétera han preparat una nova exposició sobre arquitectura i llibres. Una tria de biblioteques d’Europa, de velles i de modernes, espais extraordinaris reblerts de coneixement. En unes dècades, Europa (sobretot el nord i el centre) ha fet inversions importants en espais de lectura. No només les ciutats grans, també les mitjanes. Allà una majoria hi creu, en la capacitat de l’ésser per continuar aprenent. Haguérem pogut destriar cent biblioteques o més, però la mostra ja és representativa d’allò clàssic i d’allò que seran espais de cultura del s. XXI. Una llàstima que els valencians no fem aquest salt qualitatiu —no tenim la capacitat ni l’admiració necessària pels llibres i l’arquitectura com un conjunt, o un festeig capaç del deliri o de convidar a aprendre cada dia. El robatori espanyol també representa això: som més de bars que no de biblioteques. Més de la guàrdia civil que dels mestres, més de la repressió que no del coneixement. Però no perdem l’esperança que un dia, no gaire llunyà, els valencians també serem grans lectors. Fins i tot cults, lectors formats. Hem afegit a la tria de biblioteques uns pocs exemples de biblioteques del món i alguna sorpresa.

L’arquitecte Josep Blesa n’ha preparat un text i una presentació, que farem avançada la tardor, ací en teniu un tast: «Sens dubte que les biblioteques són espais arquitectònics que apleguen una sèrie de fets: el respecte i la igualtat entre els usuaris; la col·laboració entre diferents per a millorar el coneixement; són espais d’inclusió, acollidors, d’estudi i reflexió individual i col·lectiva; qui hi acudeix, té unes necessitats vitals i els rectors han de procurar-li solucions… la biblioteca és un espais fluïd, flexibles, suggerents, on la vista ha de poder distingir l’infinit si vol relaxar-se… Avui en diem biblioteca d’un lloc que realment representa molt més que aquell espai del XVIII reblert de llibres, l’indret on estudiem, ens informem, llegim per plaer o ens formem, són ara mateix espais multiús d’acció polivalent.»

La biblioteca Oodi’s a Helsinki, és sens dubte un dels espai extraordinaris ara mateix per anar-hi a llegir, hom el presenta com un espai de llibertat infinita… Llegiu-vos aquest text extret de la seu web: “Oodi is one of the freest buildings in Helsinki, or even the Nordic Countries, where the visitor can do many things and take initiative in what they want to do. It is a constantly learning and developing tool for those living in or visiting Helsinki.” Antti Nousjoki, ALA Architects

Si voleu descobrir aquests espais i admirar-vos, els caps de setmana fins a febrer podreu visitar a l’Ateneu de Bétera una tria de les millors biblioteques del món.