Bétera, què fareu els joves?

Els joves decidiran amb el seu vot quina mena d’ajuntament ens governarà Bétera els propers anys. Seran els joves que faran desequilibrar una balança en favor d’un govern valencià, de progrés, de les oportunitats, de la gestió honesta, d’una política que garantesca l’atenció social i humana, en canvi de no tornar a la corrupció, a la despesa supèrflua, a l’amiguisme, a perdre allò guanyat en tan poc de temps. Setanta anys d’ajuntaments peripatètics què van oferir als joves?, uns polítics que mai recordaven que n’hi havia al poble, de joves? Tòpics. Els van oferir tòpics i misèria.

Entre més, els partits espanyols es van carregar dues generacions de joves preparats, amb estudis, amb dedicació, en canvi d’haver-los oferit gat per llebre, un dolç enverinat en canvi de robar-los l’esperança: un índex de desocupació criminal, treballs precaris, poques eixides professionals i un horitzó d’abisme. El robatori criminal dels diversos governs del pp (és el partit d’Europa de major nombre de militants imputats) i la seua ineficàcia, va estimbar el futur dels joves. És el que passa quan la política és a mans de polítics pocapena: els interessava una llufa el jovent, els seus estudis o la seua formació.

I els joves van pagar els plats trencats d’una crisi que vam patir per culpa de polítiques nefastes. Ai, però els joves decideixen, oimés què els interessa al poble, qui els proposarà i oferirà polítiques, projectes, programes, recursos, de lúdics i de professionals, d’estudi i de participació, de col·laboració i de solidaritat… Qui garantirà suficient finançament als valencians perquè els joves se’n puguen aprofitar? Sembla fàcil, ep, però si ho fos, ja tindríem la clau i l’horitzó més net, més culte, més lliure. Més jove.

 

 

Parlen de “jocs” mentre es vulneren els drets

Ahir vaig ser al camp del Llevant en l’últim partit de lliga. Aquesta vegada celebr+avem que l’equip serà en primera un altre colp, però jo celebrava com augmentava l’ús de la llengua, ahir, des dels seients dels voltants, des de la megafonia oficial, amb discursos fluïds, ben construïts, i des de la megafonia d’un dels angles on hi ha un estol d’afeccionats que, segons que diuen els històrics, es passen el partit amb clams i himnes animats per un que, casualment, ahir feia cantar en valencià cançons populars i tradicionals, i la resta del públic s’agafava amb una facilitat que animava la festa i la llengua: oh, si cada dia de partit la llengua servís justament perquè la gent visqués en valencià qualsevol moment quotidià.

A l’escola, per exemple, darrerament hom parla sovint sobre un programa de la televisió, Joc de trons, en canvi d’oblidar que tenim presos, que es vulneren els drets, que hi ha famílies que pateixen, que el país se’n ressent, que els jutges se salten les lleis mateix, la democràcia i la llibertat, i que n’hi ha partits que ho voldrien normal, tenir empresonada la gent honesta en canvi de mantenir partits corruptes, xenòfobs, franquistes, amb tot de rucs que passen per governants aprofitats.

Si, ho parla de qualsevol banalitat i potser que siga normal, sí, però a l’escola cal més serietat, major compromís, més feina en favor de la democràcia. Sense aturar-nos, sense deixar de pensar-ho, que n’hi ha que s’hi han jugat la pell per la llibertat, a la presó i a l’exili, mentre nosaltres ens passem el temps, entre més, parlant de jocs i de banalitats.

 

 

La burrera espanyola, com la numeració, és infinita

Els polítics empresonats per espanya. Els presos polítics. Els presos que ara són parlamentaris presos. Seran parlamentaris sense dret a treballar, ni a fer reunions, ni a parlar amb els mitjans. Els jutges d’espanya els prohibeixen de parlar, de treballar o de debatre, encara que els permetran d’anar i venir a les Corts espanyoles, custodiats, vigilats, mancats de llibertat.

Espanya fa el ruc, cada dia gira i gira en aquella sínia imposada pels jutges, pel 155, pel clavegueram. És espanya que gira en aquella roda sense trobar-hi l’eixida, perquè cada colp és més profunda la ferida democràtica, més fonda, gira espanya en una sínia on fa el ruc en un carreró feixista sense retorn.

Espanya inventa i improvisa sobre la marxa l’aberració democràtica que passarà dilluns, quan prenguen part els presos polítics públicament, davant el món. Amb aquest mateix patró, els jutges podrien decidir de tenir un parlament pres, emmanillat, mut, custodiat i vigilat, en canvi que el franquisme governe a l’ombra. NO els caldrien més colpistes Tejero ni Milans, ni reis borbons… Si els jutges (i el psoe i el pp) ja dibuixen com serà a espanya aquella cambra triada pel poble. Un cementeri polític tindria més vida o major diàleg, ves on ha arribat l’absurd espanyol, on ens ha portat aquest cul d’Europa que no es manté dret ni un segon més.

Tot això ho veurà el món dilluns. De fet, fa molt que milions de catalans ja ho han vist, per això no és estrany que hagen decidit de construir la seua República. Que només la repressió la manté en letargia, aparentment.

La clau valenciana a Bétera

Anit ja ho deia, que Bétera és un poble difícil, escampat arreu del terme per una mala decisió que ara paguem cara. Si fa no fa, la comarca en el seu conjunt va així: Llíria, la Pobla, l’Eliana, Riba-roja, Bétera, Nàquera, Casinos, Olocau… El Camp de Túria s’ha recosit amb tot d’urbanitzacions, fins i tot amb pobles sencers nous de trinca. Translladats. (Sant Antoni de Benaixeve, Marines Nou, Domenyo, l’Origuilla). Cada poble té el seu pecat i el seu infern particular. I un purgatori on haurien de cremar planificadors, polítics, promotors, alcaldes, empresaris i corruptes a manta. Els pobles van créixer a la dula, desemparats, sense patró, ni senderi, ni equilibri, ni estil… Una cosa potser els agermanava, una de sola: contra el patrimoni. O dues coses: en favor de la lletjor més absoluta. Bétera no es va escapar de la criminalitat urbanística. I ara si pots ho adobes, o expliques als veïns de la urbanització que allò que demanen és la lluna, tant com va costar d’arribar-hi un parell de colps.

La complexitat d’aquest teixit urbanístic tan malparit, ha convertit el dia a dia en un malviure. Les urbanitzacions prou que reclamen els serveis municipals, en canvi de tenir les portes barrades, amb tanques i barreres i cossos de seguretat propis, més pròpies d’un linxament que d’una benvinguda a passejar-hi. No cal dir que allò ja apunta a una inexistent vida de poble. Un oblit del petit comerç local, de la vida cultural, o agrària o, fins i tot, de no esmorzar mai, però mai, a la cooperativa o a ca Serruig. Tampoc no els cal llegir Estellés i aquella declaració de la vida “de poble”. Potser la mancança de la seua lectura no els convida a deixar-se acollir al poble.

Per tot plegat, la tria de l’alternativa valenciana, de la proposta política més local i autèntica, fóra la de l’alcaldessa Cristina i el seu equip, sens dubte. És l’equip que pot posar ordre i una mica de sentit, en aquest caos que ens hem trobat els últims trenta-quaranta anys ençà, i ho provaré d’explicar d’ací al final d’aquesta campanya en què els veïns teniu un paper tan important, a l’hora de decidir quin poble volem i com serà en un futur. La resta d’alternatives no són locals ni valencianes (cal recordar que Bétera és un poble valencià), ni proposen el progrés madur i desinteressat en favor de polítiques honestes, creatives i netes.

 

Perquè votaré aquest equip de Cristina Alemany a Bétera

Per confiança, per treball, per honestedat amb mi mateix, el meu vot al poble fa temps que és decidit. Aquest equip de Cristina Alemany, mestra i alcaldessa de Bétera els últims quatre anys, ha fet un treball intens per reordenar el poble i posar-lo al primer pla dels pobles a explicar sense embuts: des de l’economia municipal (el sanejament és un dels aconseguiments cabdals), la cultura o l’equipament de parcs (en això aquest equip va cap a l’excel·lent), calia omplir de dignitat l’Ajuntament. I el sentit de govern local. Proper.

Davant de tot, la gent! la senzillesa i la humilitat. Això és, els valors. Sense la fatxenderia ni la mirada per damunt el muscle. Massa que hem volgut mirar per damunt el muscle, els valencians, i hem eixit escaldats i arruïnats. Els valors i l’educació per encaminar la gent en favor dels valors: l’escola (l’educació és cabdal en aquest equip) i el compromís valencianista sense fissures. Ves que gestionar un poble com Bétera és difícil, tan complex com no ho podríeu imaginar. Jo no ho puc imaginar. Qualsevol poble ho és, però Bétera venia de l’infern, d’un model que el màxim expert en gestió municipal que conec en vida, el professor i amic Josep Sorribes, va dir un dia que no ho havia vist mai; un exemple tan gros com el de Bétera no s’hauria d’imitar enlloc del món. Del món, va repetir, ves com era Bétera, i on l’havien portada els diferents governs municipals des de la dictadura, passant pel caos dels anys noranta i la incapacitat manifesta posterior.

L’escampall d’urbanitzacions, amb l’afegit d’atendre els serveis bàsics, l’herència d’obligacions d’anteriors governs i la desestructuració general, no era fàcil d’abordar. Ni ho és encara completament. El model de creixement de Bétera, que va decidir-se sobretot en els anys vuitanta-noranta, ens portava on som ara: hem triplicat la població i l’edificació en canvi de no haver-nos preparat per resoldre allò mínim. I sort encara d’aquests quatre anys, i els quatre següents mínim —hi confie plenament—, per convertir Bétera en una petita ciutat model, exemple en favor de l’humanisme i la ciència, el camp i l’esport, la comunicació i la cultura majúscula. El patrimoni en favor del coneixement, alcaldessa.

Defugint els populismes, evitant l’adulació i l’amiguisme, de vegades amb desencontres necessaris (els vells cacics, els funcionaris aviciats, fins i tot els models de societats incíviques de modos franquistes), l’Equip de govern ha convidat a participar de la gestió amb honestedat, i la professionalitat política ja dóna fruits brillants i sobris. Aqueixa sobrietat, potser és l’única aposta valenciana per fer poble i sentir-nos-en. Una aposta en favor dels valencians i del nostre viure més genuí.

 

Novecento revisitat, el feixisme infantil

Novecento és una gran pel·lícula, d’una època llarga i tan dura. Entre més, hi ha el naixement del feixisme més cruent i barroer. L’odi transmés de pares a fills, perquè els fills escampen l’odi en canvi dels pares. Avui n’hem tingut un exemple semblant a l’Ateneu de Bétera. Ja fa unes nits que passa, el mateix exemple, aquella cara rància de l’odi a través dels xiquets. No tindrien quinze anys encara, però s’estaven allà a la plaça jugant amb els mòbils, posaven músiques feixistes i himnes que haurien de ser prohibits. A espanya el feixisme està protegit i subvencionat. Ho hauríeu de pensar abans de plorar segons quins polps polítics.

El xiquets són xiquets, sí. Ignorància?, mala fel? Xiquets, que dirien els pares feixistes. De primer eren les cançons, després han entrat d’amagat per fer ús dels serveis. Podeu passar a pixar tranquil·lament, si en feu bon ús i no feu res que no faríeu a ca vostra. Una nit ens van llançar crits feixistes, una altra un petard gros, o un colp contra el vidre. Avui ens han llaçat uns gelats per empastifar els vidres de la porta. Hom diria que la cultura, el civisme, el compromís de l’Ateneu ha despertat una altra bèstia. No, no. No us equivoqueu. L’Ateneu fa allò que ha de fer. A l’agost van venir els pares a amenaçar-nos amb les banderes d’espanya. Quan algú vol amenaçar trau aquella bandera, ai. Van venir gent de valència també, a insultar-nos i amenaçar-nos.

La nit del sopar groc també van venir uns altres pares, a atacar la democràcia i el dret de reunió. Els pares ensenyen als fills com cal atacar la democràcia i les idees. A setembre van venir-ne més, aquesta vegada les amenaces es van transformar en atacs a la integritat física i moral. Mentre els feixistes, els pares, mantenien converses amicals i còmplices amb la policia local i la gc, des d’aquell local de la ferreria.

Però ara envien els fills: dotze anys, tretze, catorze: llancen petards, insults, gelats contra els vidres… Fins que prendrem mal, potser. És la democràcia que els ensenyen a casa, o al partit, el pp, vox, c’s, psoe (sí, d’aquests de bétera que són a les llistes d’ara també n’hi havia ensenyant l’odi), tots aquells partits del 155 que no toleren la democràcia, ni la llibertat, ni les idees. No toleren i prou.

Novecento encara té aquell esperit del cinema que volia explicar una història, un segle, una lluita entre filosofies i idees. A la plaça del Mercat de Bétera n’hi ha qui aprofita aquella sentencia: estudieu la història per a no repetir-la, sobretot si la història és tan carregada de males arts i pensaments contra els drets humans. No sé si ningú a l’escola explica els drets humans, a l’escola de Bétera vull dir. Però potser que caldrà començar la casa pels fonaments. Vet ací una vegada que espanya no volgué ser feixista, però…

La llengua sí que pinta malament, Carme

Si hom es mira la llengua a l’espill, ben deixondit i espavilat, no se sorprendrà d’espetar: tens l’aliacrà, tu. Una mica el tenim tots, l’aliacrà: una llengua d’un color lleig, llegíssim, pel que fa a l’ús. Com si teníreu la fel per la boca, sobreeixida o sofregida. Ma mare ho deia quan jo era un xiquet i em veia aquell color de cara color safrà, o verd o pàl·lid. Sembla que tingues l’aliacrà, fill.

Allò que diu Carme Junyent, com de malament tenim la llengua, ai, ens hauria de preocupar, perquè la mestra no està exempta de raó. No m’havia passat mai, aquest desànim, sinyors. Potser no convé, davant d’eleccions, malgrat els esforços de l’STEPV, la conselleria d’educació, una part de la universitat i escola valenciana, entre més GUAIX. Però ho tenim pelut, tan malament com narra Carme cada colp que li ho demaneu. L’ús de la llengua el tenim al furgó, i mentrestant tenim la TV3 prohibida a valència (100 mitjans espanyols contra un de valencià). No us pensareu que podeu guanyar el partit?

Des que li van aplicar el 155, a la llengua, els valencians patim un desequilibri de recursos que no és just, ni constitucional (ves que me la bufa la seua constitució-prostitució). A l’escola tinc una fotografia exacta d’allò que passa: a partir de quart de primària ja ningú no parla en valencià fora de l’àmbit obligatori. Fins i tot dins l’aula i en classe de llengua ho fan inconscientment. I en classe d’anglés. I encarta si han arribat a primer de primària que no tots l’han aconseguit de parlar amb naturalitat. Això és, en tres anys (de primer a quart) els alumnes d’una escola valenciana passen de començar a parlar la llengua a deixar de parlar-la per voluntat pròpia. I ves que jo sóc militant, soldat de la llengua, que no abaixe la guàrdia ni matant-me, insistent i persistent: voleu parlar en valencià! Ep, què feu, pocapenes! Com és que renuncieu tan fàcil a la llengua? Que no sabeu en quina escola hi sou? Que no sabeu en quin país vivim?

Tant se val, en uns anys hem demostrat incapacitat, hem sigut porucs, hem anat amb peus de plom, hem tingut por de xafar moll, i hem deixat l’obligatorietat en canvi que els joves renuncien sense adonar-se’n, sense obrir els ulls, sense que els polítics i els governs foren capaços d’una altra cosa que convidar de bones maneres, i els altres no han perdut el temps, de cap manera. Som pitjor que no pensem, molt pitjor, entre els joves: i si bé a l’escola i en el món editorial havíem fet un petit forat d’esperança, a les pantalles ja hem perdut abans de començar.

Carme Junyent ho diu, que en vint anys el català ha reculat, ha perdut, té davant un futur uf, agònic? A l’escola ho veig cada dia, cada dia, sinyors de la política. No ens toqueu la fava. Amb polítiques de submissió arribem a perdre milers de parlants cada dia, a partir dels deu anys. Si continueu fent el fava, davant les eleccions, perdem. Cada dia ho fem. Submisos i autonomistes, va, no siga que espanya s’enfade i encara ens envie plagues pitjors.

Carme J.

Pons, Hogan, Bonig i Català: calaveres contra la taronja valenciana

El comissari europeu ha estat convidat a València, per menjar paella i taronges sud-africanes. El pp assegura que són millores que les valencianes i no ha deixat que la Unió de llauradors demostres el contrari. De fet, el pp va prohibir que es trobaren, com va ordir perquè el govern valencià no pogués rebre aquest càrrec europeu que ha fet tant de mal als valencians. Sí, cal dir-ho, el pp internacional, l’europeu i l’espanyol ataquen la taronja valenciana a esquenes dels valencians.
Són els que van organitzar l’acord amb Sud-Àfrica, i els que han permés la importació de taronges d’Egipte i de Turquia en comptes d’importar taronges valencianes. Són així, aquest quatre calaveres: Pons, Bonig, Català i Hogan: els seus interessos per damunt dels interessos dels valencians. El pp i les seues butxaques. recordeu allò del circuit de fórluma1? De nou les calaveres: ells i Camps van dir que el circuit de fórmula 1 no ens costaria ni un euro, i els 500 milions que pagarem els valencians, per la construcció i per mantenir-los el partit més criminal d’Europa no serà res en comparació al robatori que ens han fet als llauradors. I quan el pagarem, el circuit ja no hi serà, s’haurà esvanit en les butxaques del pp, el partit criminal que molts valencians encara voten… Llauradors, homes i dones de la cooperativa de Bétera, socis del Canal, associats a pous i SATs: davant les eleccions municipals, triareu qui us furta el camp i el corromp? Us deixareu enganyar per aquesta banda de lladres o votareu en clau valenciana, perquè el camp recupere la dignitat, el valor i el respecte que mereix a Europa?

Solidaritat internacional, València i el món

«La solidaritat és l’única forma decent d’egoisme.», va dir ahir Vicent Partal en la seua intervenció a València, dins l’acte de solidaritat internacional amb Catalunya. «D’internacional, res, nacional», va afegir Josep Guia, que va dir que aquella solidaritat amb els presos polítics és amb gent del mateix país que el seu.

Massa intervencions, un excés, i un acte llarg que necessitava mesura: és clar que, si convides gent de lluny a parlar no pots dir-li que només té cinc minuts… Vicent va explicar com la bèstia espanyola, adormida durant anys, ataca allà on sent que la ferida se li ha obert descarada davant el món: per això la violència ordida contra Catalunya, des de l’espanya profunda del 155, no només l’espanya franquista —si és que n’hi ha una altra espanya possible—, violència, presó, exili, amenaça a milers de persones, i una banda de jutges distribuïts entre Audiències, tribunals superiors, suprems, constitucionals, JEC, tots plegats amenacen periodistes, joves, mestres, fins i tot documentals, diaris, si s’atreveixen a informar. En canvi, si ets dels que llepes claveguera i acceptes aquelles regles de dir què volen escoltar, aleshores vida és més llarga i la fama arriba amb medalles a dojo.

És el que ha de pensar un cert Gordillo, meteor de xarxes. Sembla que l’home no ha renunciat a fer de director de la ràdio i s’ha desmarcat davant el jutge que va ser obligat a publicitar el referèndum, pobrissó: el director de Catalunya Ràdio volia passar per homenic neutral sense llaços, ni estelades, ni democràcies: ell, davant els presos i els exiliats, no pensava que hagués d’agafar partit, si els jutges li poden espatllar la cursa. Ai, mare, quina por, i quanta indecència, si hom pensa amb els Jordis, i tanta gent com se la juga al món per la dignitat i els drets.

València va obrir dissabte un meló solidari en favor de la democràcia i de la llibertat, amb algunes absències destacades, si allò que hom presentava anava de democràcia i de llibertat. Però, ai, som en campanya, i n’hi ha qui pensa que en els moments crítics, cabdals, on es cou la història dels pobles, cal ser lluny no fóra que m’esquitxe en excés la decència o la defensa dels drets universals.

Amb un teatre Micalet fins a la bandera, vam resistir dues hores llargues de discursos i vam carregar-nos de raons i de democràcia. Fins i tot ÀPunt en va fer un breu en les notícies… Solidaritat i decència, valencians. Camí de la nostra República.

Dues hores a la fira del llibre de València

Aquesta vesprada hem presentat a la fira del llibre de València el llibre del mestre Ferran Zurriaga “la Vall d’Olocau, Marines i Gàtova”. Semblava que havien descarregat un autobús de pensionistes o de retirats, o d’homes i dones que havien eixit a berenar fora de l’asil de vells. N’hi ha una jove, una de sola, amb gairebé vint anys, i per això la mitjana finar d’edat dels oients era de setanta anys, dalt o baix. Ricar Pérez casado, que algú ha confós amb l’alcalde de València (un alcalde que hi hagué uns anys enrere), ha fet la lloa del llibre i del mestre: una presentació exhaustiva, sòbria, emfatitzant l’enfocament didàctic de la història, la inclusió del mateix autor, i fent-ne referència d’uns quants historiadors cabdals del segle XX, entre més March Bloch o Josep Fontana. Ferran encara ha adobat uns quants detalls de l’origen d’aquest regal per a la història dels valencians: «quan tenia catorze anys em va agafar el cuquet de la història, a partir de dos quadernets breus, senzills, a partir de mon pare, i dels homes que acompanyava al camp i m’explicaven tot d’històries.» Com deia Arantxa, això d’escoltar el mestre és un gran regal, sens dubte, i llegir-lo fóra un objectiu necessari per tots els mestres d’aquest país, si és que tenim mestres lectors, o si és que volem fer alumnes lectors.

Després ha plogut a manta, a bots i barrals, i ha escampat els compradors, els visitants, els turistes, els futurs lectors: demà i despús-demà farà bo; aprofiteu-ho per venir a firar llibres. En una hora escassa de tria, aquest ventall que teniu a l foto ha viatjat cap a Bétera. Tornem al Camp de Túria després de visitar la ciutat i haver deixat enrere la porta de Serrans. Som més República que mai, va!