Baldoví en un país de roders

L’Ateneu de Bétera prepararà l’arribada de Joan Baldoví aquesta setmana: “En clau valenciana, en un país de roders!”

Ahir ens demanàvem què podíem preguntar a aquest home que ha posat la política dels valencians a primera fila, allà a Espanya: en un parlament farcit de pocavergonyes, de polítics criminals, de lladres que fa anys que roben i ens roben especialment als valencians. Perquè els valencians pintem poc a l’estat, de primer perquè som valencians, i ens en sentim profundament valencians. Els espanyols ho saben, perfectament saben què vol dir tot això, i el resultat és que s’acarnissen contra nostre, sobretot a través del finançament, però també contra l’escola, contra la llengua, contra els mitjans, contra la sanitat, contra el camp… Aquell govern d’espanya, malgrat tants polítics del pp com els han llepat el cul des de València, ens han castigar cara a la paret com a l’escola franquista. Però un home de Compromís, un de sol, els ha posat l’honestedat a la cara, l’honradesa i el treball, i malgrat de ser sol, tothom l’ha valorat per damunt de molts altres polítics.

Sí, l’escarni contra Valencià d’Espanya és de llibre, un càstig continu perquè no siguem capaços de redreçar-nos, de renàixer, de ser més demòcrates i europeus que no ells, més moderns fins i tot. D’això en parlarem dissabte a Bétera, amb Joan Baldoví, i potser li demanarem si prepara l’assalt a la presidència de la Generalitat, d’ací un any, o què pensa del 155 contra els valencians, si el pspv que també és acord del Botànic, continua donant-ne suport, o potser li demanarem què passa amb el camp valencià, amb els caquis i les magranes, i si la veu a madrit, única i solitària, pot fer res per canviar la llufa que significa espanya per als valencians. I encara podrem demanar-li què pensa fer per recuperar les caixes valencianes, o si els valencians ens haurem de conformar a tenir els diners emprats en institucions estrangeres o que no tenen cap sensibilitat valenciana… O què caram passa amb la televisió, o amb Consum, que s’ha apuntat al carro d’atacar la llengua, o amb la fallera calavera, que potser podrem parlar de tot o de gairebé tot.

*I si els homes de la cooperativa, els llauradors, o els mestres, o les brigades municipals s’apunten a fer-li preguntes, seran benvingudes.

El temps contra la República

Un dia d’hivern enganyós, després de dies de fred i de poca aigua. Llàstima. Un jorn primaveral, a l’escola els xiquets corrien desmanegats, suats, amb els colors vius a les galtes. Tranquils, em diu una mare, estigueu tranquils, el cap de setmana tornarà l’hivern. Però jo no m’ho crec. No em crec què fa ERC, amb el temps, què pensa. No em crec que guanyem, ara mateix en favor de la República, sobretot perquè els indicadors no ajuden a creure’ns que res corre al nostre favor, malgrat que tenim el favor dels resultats, el favor de més de dos milions, el favor de la dignitat i, sobretot, el favor de ser el moviment més higiènic i coratjós a Europa, ara mateix, en favor de la llibertat.

Els indicadors desfavorables no ajuden: la GC vigila, assetja, marca paquet contra milers de persones. Planta cara a Catalunya, perquè no tenim ningú que els diga qui som, qui ens governa, qui és el president. Els valencians encara no tenim TV, i la ràdio és una imitació que no acaba de fer forat ni paper. No fan cap notícia, ni diuen res que puga destorbar. Consum decideix atacar la llengua del valencians, eliminant una part important de la seua identitat corporativa. S’autoaplica el 155 i extralimita la idiotesa de creure’s que això no l’afectarà econòmica i socialment. El govern de les Illes també afluixa en la sanitat, pel que fa a la llengua. I tothom, fins i tot els idiotes s’apunten a fer broma, a riure’s, perquè ningú no els planta cara, sense govern. Perquè potser tenim parlament, sí, de majoria independentista, però una majoria incapaç de fer dir que Puigdemont és el president que tots esperem, perquè una altra cosa serà un pedaç, un esparadrap que no taparia la ferida que obrirà una mala decisió. I ja fa dies que som enmig de decisions de poca alçada, de manca d’esperit, de vi amb llimonà, mentre espanya continua el xafarranxo judicial, polític, policial contra Catalunya i contra homes i dones amb nom propi. Contra València, pel finançament pocavergonya que ens aplica, per les inversions en infrastructures en comparació en altres territoris… No sé què esperem, que no ho sé, però aquest temps no ens ajuda a enfortir, a frenar la barbàrie, a donar-mos ànim, que malgrat que hem guanyat, necessitem com necessitem respirar. Ànim. I coratge. I Paciència. Però compte, erc, que ells no peguen patà, no perden ni el temps ni els diners, perquè ens els roben cada dia, mentre vosaltres us toqueu el nas.

Hom pensaria que tant de temps sense govern és perquè es prepara una estratègia que sorprendrà, que arribarà a port, que deixarà un Ohhh brillant a Europa, però no m’ho crec, si perdem tant de temps i els regalem que ara ataquen l’escola, els mestres, la TV3, tot el que vulguen atacar… Perquè qualsevol cosa que no siga fer president Puigdemont no serà una victòria. Nostra, no. I el temps que passa va vestint un desfici, un quefer, una perplexitat.

Passen els dies, el temps d’hivern, i no sembla que haguérem guanyat, fa uns dies, unes eleccions imposades. Massa setmanes que perdem, que confonem, que convidem a tanta gent a fer vida normal. Com si no tinguérem un estat feixista al coll, com si no tinguérem l’amenaça, els presos polítics, els exiliats… Cada dia que passa, cada minut, sembla que ja és normal, tot això, que no tenim un president, ni un govern, ni alè per la República.

[…]

Harriet Tubman (2)

«I freed a thousand slaves. I could have freed thousand more if only they knew they were slaves.»

Us heu fixat en les mans de Harriet? Ella va dir que el dia que va canviar d’estat es va mirar les mans, però no va trobar res de diferent ni d’especial, allà. I ves que ella té unes mans ben especials. Només que era lliure que ho era tot. Fugia de l’esclavitud, al segle XIX. Que ho era tot, per ella i per tants com ella.

En el segle XXI, a espanya també cal fugir de l’esclavitud: sous de sis-cents euros són una realitat que atempta contra la llibertat de les persones. I això si hi treballes, que n’hi ha que ni els ho permeten de fer, amb tanta desocupació. O si tens cap seguretat, en el treball… Mentrestant aqueixa esclavitud miserable, n’hi ha panxacontents —entre més, expresidents del pp i del psoe— que cobren fortunes per no fer res. O n’hi ha infantes de set o vuit o deu anys que guanyen més que cent esclaus junts, o n’hi ha ambaixadors, o ex-assessors que apleguen milers d’euros mensuals, en canvi de la ruïna de milions. I n’hi ha empreses que se’n burlen, dels diners que guanyen, dels diners públics que els han perdonat de tornar… És l’esclavitud del segle XXI provocada pel pp, pel psoe, per c’s, en canvi de represalies judicials, assetjaments i conxorxes de jutges i polítics.

I encara argumenten que els homes i les dones no han de guanyar el mateix pel mateix treball, aquests trabucs del psoe+pp+c’s… Així que Harriet es va mirar les mans, aquelles mans que a la fotografia ho expliquen gairebé tot, i va decidir de dedicar la vida a passar gent d’un estat a un altre, per salvar-los de l’esclavitud.

Sis-cents euros?, desnonaments?, gent sense atenció mèdica?, sense possibilitat d’acollida?, gent als cies?, aquelles televisions d’espanya?, aquells mitjans?, els diaris? aquella cultura casposa?, la gc encara responsable de la seguretat, ai?… Si això no és esclavitud, per començar a passar gent d’un estat a un altre!

Harriet Tubman no va perdre mai ningú

“Atureu-lo, és el meu esclau!”, cridava l’home blanc mentre acaçava un home negre que corria desesperat cap a la llibertat. L’home blanc li va llançar una maça de ferro que, dissortadament, va impactar en el cap d’Harriet Tubman. Ella no va morir d’això, però la ferida li va obrir el pensament a la llibertat. Els amos també la van posar a la venda, però ella va aconseguir d’escapar a un estat on podia ser lliure. La resta del temps el va dedicar a la lluita en favor de la llibertat, els drets de les dones, el sufragi i a viatjar a l’estat que mantenia l’esclavitud, per passar homes i dones cap a la llibertat. Diu la llegenda d’aquesta dona que no la van capturar mai, i que no va perdre mai ningú en aquells viatges.

El govern espanyol també ens acaça la democràcia i la llibertat. Acaça els homes lliures i els homes bons. Ara diu que també actuarà sense contemplacions, que és una expressió que no amaga l’odi i la por que vol infondre. Sense contemplació actuen les dictadures; les democràcies, no. Sense contemplació actua el càstig, el terror, la tirania, la violència… Us imagineu que els mestres, per exemple, diguérem i actuarem sense contemplació a l’escola? Potser és el que voldrien aquests feixistots de rajoy, santamaria i cospedal, que l’escola tornés a l’obscurantisme franquista, xenòfob, violent i dissortat. Sense contemplació.

Espanya actua amb el tarannà amo-esclau. Es pensa propietari del patrimoni i de les persones. Ara mateix es pensa propietari del pensament d’homes i dones lliures, per això actua sense contemplació contra la votació popular d’unes eleccions que han perdut. No suporten la contemplació, ni l’opinió, ni la llibertat dels pobles. L’exemple valent d’Harriet Tubman, o Black Moses, és d’un coratge extraordinari contra la violència i el terror, contra unes lleis indignes i abusives, contra els homes que es pensaven amos de la resta del món. Polítics, jutges, policia, sense contemplació… Ja saben què vol dir, l’expressió?

 

 

El pati de l’escola és escola?

Anit van començar les jornades d’hivern que organitza cada any l’escola de Mestres d’AKOEeducació. A l’auditori de Torrent es van aplegar 500 mestres (500!!), per aprendre què podem fer en els patis de les nostres escoles. Almenys la pregunta d’Imma Marín no sembla ni futurista ni extreta d’un còmic: però vosaltres, mestres, què voleu dels patis?, què voleu fer?, què voleu aconseguir? Un estudi recent sobre com podem millorar l’acció pedagògica al pati apunta que els xiquets hi passen moltes hores al llarg de la vida escolar, que no podem deixar que passe o no passe res, que no podem anar a esmorzar, només, o a vigilar, si considerem que el pati és lectiu (d’intervenció pedagògica), i volem aprofitar tant de temps com el viuen els xiquets. Sobretot perquè si bé una majoria sap fer, viure-hi, adobar-s’ho, créixer col·lectivament, socialment, n’hi ha que no, que els hem d’ajudar a relacionar-se. També perquè, ho semble o no, el pati també és un espai d’assetjament, de domini, de repetició de rols i estereotips, de càrregues de profunditat contra l’educació mateix, si no ens posem o posem més atenció. Així que la pregunta és: què volem que passe al pati? És al nostre projecte educatiu, l’espai i el temps de pati?, no?, si?, com intervenim perquè siga un espai enriquidor, cooperatiu o inclusiu? Què fem els mestres, perquè al pati també imperen els valors que treballem a l’aula?, ho observem?, o encara més senzillament… Saben jugar els nostres xiquets del s. XXI? Qui els ensenya a jugar, els mestres?, els pares?, i els mestres joves en sabem res, del joc? I que se n’ha fet dels jocs populars?, ara no vindrà una pluja de cursos i màsters de tot això, no?

Aquesta vesprada continuen les jornades de formació sobre el pati, l’escola i el joc. Que encara som a temps d’aprendre, els mestres, d’aprendre a jugar almenys.

Tenim un equip contra l’espanya de la justícia corrupta?

No perdrem més el temps, si sabem que fem feina, ens llevem enjorn, matinet, o preferim de treballar de nit; si sabem que enllestim, perquè a espanya no perden el temps per a atacar-nos: es preparen per tancar-ne milers, si no ens espavilem a defensar-nos.

Si el govern espanyol té l’olla al bull, això és, els recursos, els jutges, els tribunals, els mitjans, a pensar com posar catalunya a la presó, ja no podem dir que no ho esperàvem. Ja no, després de l’1 d’octubre. Recordeu com van assassinar els mestres, els van empresonar o els van obligar a exilar-se, els pares d’aquests que ara governen? Doncs els fills tampoc no s’arronsaran a aplicar la crueltat feixista contra la democràcia: preparen una llei espanyola que prohibirà qualsevol partit que no jure la seua bandera. Prohibir és una metàfora, vol dir que ens empresonaran i faran coses pitjors, en nom de la seua democràcia. I Europa riurà. Els dirà; notable! I espanya anirà contra nosaltres i contra els fills amb aquell notable en democràcia. Ho han dit públicament i l’amenaça, que nosaltres ja sabem que és odi, mereixeria una resposta. Una resposta no sópn bones paraules i intencions. És una resposta a l’amenaça que vindran a pels nostres fills també. Aquells ases, que ara governen espanya com qui comença el segle XX, depassaran més burreres i maldats més enllà del que podem pensar amb una mirada democràtica.

Por?, no gens. Però res de perdre més temps en filosofia, ni badar com els àngels. Algú ha de dir qui ens defensarà, com, amb quina força comptarem, quants colps aguantarem sense tornar-ne cap, dos?, tres?, un de sol?, quina serà l’estratègia judicial catalana per frenar la prevaricació que ordeixen aquells tribunals germans dels franquistes…

Mireia Boya, Anna Gabriel, Mas, Anna Pascual, Rovira, ens esperàrem que ens tanquen?, que tanquen els parlamentaris?, que inhabiliten qualsevol català que els passe pel nas?, que ens roben?, que ens multen?… Qui pense que la broma de tornar a l’autonomia frenarà l’aquelarre espanyol contra la democràcia va de tapat: de mala fel. La carnisseria que volen no frenarà amb debats o bones intencions. O els parem o ens fregiran. Això és espanya… I europa no toca, ni ara ni en mesos. A Europa els la bufem, tret d’uns quants frares amics que no pinten. Així que espavilem-nos a la desobediència, a no anar a cap tribunal d’injustícia, a no acceptar cap autoritat judicial feixista, a no acceptar l’escarni de la violència.

Però ens calen plans, comunicació, i més acció directa. Ens calen protocols d’acció col·lectius i eficaços. Paciència, sí, però cap resignació. Temps, sí, però sense perdre’n ni un minut. Ni un minut sense ordir el nostre propi pla en favor de la democràcia.

Demà, què farem?

En unes hores, el president Roger Torrent convocarà de nou el parlament per decidir el president de Catalunya. L’ajornament quedarà desconvocat i tothom correrem a veure què passa. Suposem que entre les hores, o els dies, que hauran passat, els polítics tindran les coses més clares. En triar Carles Puigdemont, anunciar el govern, i començar a governar passaran unes hores, que han de ser molt efectives i de gran eficàcia. Cal recuperar el poder, tot el poder: la llei, els mossos, l’economia, la hisenda, els mitjans, els serveis, les institucions, la justícia, tot això en unes hores. Com, no ho sé, jo no sé com ho han de fer, sobretot quan tindran l’amenaça d’espanya al damunt. Però ho han de fer i governar per assegurar-nos que aquesta vegada la República serà de veritat, més enllà d’una declaració i unes hores de vida, i assassinada per un estat feixista que va aplicar el 155, més enllà i tot.

—On enviaran la gent a defensar què?

—Quins espais seran prioritaris?

—Com podem ajudar a consolidar la vida de la república?

—Què cal fer l’endemà?, i una hora després? i dos dies després?, fins quan caldrà defensar pacíficament la violència dels altres?, i si una part s’arronsa o s’espanta?, quants en calen per continuar defensant què?, on ens replegarem?, tot això anirà via twitter?, qui serà qui comandarà les ordres?, l’ANC, els CDR, el Nou Comité Constituent de la República, que els aplegarà tots?

Sí, potser algunes coses d’aquestes ja són escrites, estudiades, pensades, decidides, suposàvem que sí, però no han funcionat, o no han funcionat amb l’eficàcia que esperàvem. I més coses, i més detalls, i més convicció…, i menys cagadubtes.

Carles Riera, president

Fem president un home de la CUP. Un home fort, honest, valent i compromés. Un home sense dubtes. És al parlament i espanya l’hauria d’acceptar sense més excuses. Un president de la Generalitat de la CUP! Una bomba per a ells; per a nosaltres, no. Sí, ja sé que diran que han aconseguit el propòsit, que Puigdemont no siga president ara mateix. Per a mi també és el president, el MHP Carles Puigdemont, en un país net, sense pressió, sense xantatge, sense amenaces als fills, sense amenaces de mort, sense jutges podrits, sense justícia al servei de polítics criminals…Puigdemont és el nostre home, per això vam fer quatre mil quilòmetres a desembre, per donar-li el nostre suport, però de conseller en cap, amb una delegació internacional del govern català a Brussel·les farà un paper principal de situar la República catalana a l’òrbita europea, en un any, farà de la independència una realitat internacional. I aleshores tindrem oberts dos focus importants en favor de la democràcia: l’un a Catalunya, l’altre al cor d’Europa.
Ací el govern i el president posen en marxa en procés constituent, allà un govern internacional escampa el nou model europeu que volem els demòcrates, a partir de la república més jove.
Ací la podrida justícia espanyola no podrà actuar sinó amb males arts, però ja no tindrà cap més justificació, i nosaltres tampoc no en tindrem cap més, per portar-los als tribunals europeus aquesta vesprada mateix, cada dia.
El tàndem Riera&Puigdemont pot tenir una força imparable, i el protocol dirà que l’un és això i l’altre és això, però tothom sabrem què representaran tots dos. I ERC també, i els dos milions, a governar la nova república sense excuses. L’assemblea Constituent que prepare les denúncies contra els jutges corruptes espanyols, contra el govern espanyol, que organitze els Mossos, que torne l’autoritat al Trapero i que organitze un mínim cos de defensa de la república i les seues institucions. I que organitzen l’economia, xa.

Això era una idea en aquesta mitja hora de pati d’escola… Però en tenim més, d’idees, els mestres, i la màscareta KRLS penjada del suro. Per democràcia, pels drets humans universals. Per la llibertat dels presos. Per respecte als refugiats. Per la llibertat dels pobles. Per tanta feina com tenim per envant!

Lladres que entren pel TC

Que la política espanyola s’han conxorxat amb la justícia no és nou. Que els polítics espanyols són corruptes fins a límits insospitats, tampoc. Que són profranquistes i perdonavides, ho han demostrat manta vegades. Fins i tot quan van assaltar el govern català i els van obligar a unes eleccions, vam entendre de quina cosa eren capaços. Però en perdre, ja no tenien més arguments, si no era barrar el parlament amb militars (GC) i policia per demostrar un altre colp de força, contra la institució catalana. Amb l’excusa d’acaçar el president Puigdemont, han posat centenars de cossos espanyols per amenaçar què fem, què faran ells, en el cas que necessiten envair-nos de nou.

El TC ha decidit d’intervenir la democràcia, en negar que el parlament de catalunya siga l’òrgan capaç de decidir després de les eleccions. Ells, els lladres del TC, diuen que sí, que el Parlament decidirà si els fa cas a ells, això és: amb les seues condicions. A espanya la democràcia ha mort, malgrat que puguem convocar eleccions, o votar, si els cràpules del tribunal decideixen com i qui. Encara més, decideixen que de primer, el futur president, has de passar per davant d’un jutge si vol que la decisió siga acceptada per ells. En democràcia?

De primer eren les lleis que decidia el parlament, després va ser l’economia, fins i tot els mitjans, tot això era intervingut pels tribunals, si no els interessava què feia aquell parlament o aquell altre (el parlament valencià també ha perdut diverses decisions “democràtiques”, perquè els jutges hi han intervingut des de casa, des del sofà de casa, contra els uns i contra els altres, si al pp no li interessava segons quina política). Els valencians, els catalans, els mallorquins, no és una casualitat contra qui actua el Tribunal, quan la política no la fa el pp.

Però el ruc ja llaura més lluny. Ara és també què votarà el parlament, qui triarà, qui podrà votar dels que ja són representants legals dels catalans. Fins en aquest extrem de la imprudència, el feixisme i la intervenció ha arribat el tribunal constitucional espanyol, el TC, una altra institució que ha perdut els papers i la decència en favor del pp i la criminalitat.

Ens estranya, si coneixem l’origen de molts dels jutges que en formen part? Ens estranya, si els jutges proposats per al tribunal de drets a Europa han falsificat el curriculum? Ens estranya, la pudor de la justícia espanyola?

A aqueixa merda ens conviden ara, des d’espanya. Valencians, i encara no volen que ens n’anem? Però cagant llets…

Mossos, deteniu Zoido i la resta de torpalls que amenacen el president!

En una piulada atzarosa, despús-anit, vaig llegir el Salm 94 (93) verset 22: Et pots avenir amb un tribunal corromput, que inventa delictes en nom de la llei? Ni que ells atempten contra la vida del just, i condemnen a mort l’innocent…

Això diu la bíblia, que fa milers d’anys que va ser escrita, almenys els primers llibres, però a espanya sembla tan actual el verset per tanta realitat com denuncia i tants fariseus com viuen de corrompre i viure-hi corromputs. Com ells són de cul gros, voldrien que tots passarem pel seu embut brutós, i en emmerdar-nos, no tinguérem possibilitat de salvació.

El ministre espanyol Zoido, el de les misèries, els abusos policials, els fracassos en els atemptats de Barcelona, líder de la ineficàcia habitual dels alts funcionaris espanyols (no és per faltar-los, però repasseu com parlen o s’expressen, pobres, menistres, secretaris, presidents…, d’on treuen aquesta mà d’inútils?, com són capaços de concentrar-los?, ), aquell ministre hauria de ser detingut pels Mossos. Els Mossos representen, en exclusiva, la policia de Catalunya. La resta són policies invasors. Així que els correspon de detenir qui atempta contra el president i el parlament dels catalans. Si fins i i to el PSOE es nega a explicar com és que espanya tenia a sou un terrorista que va planificar els atemptats a catalunya, no voleu dir que caldria sospitar de tot el sistema de seguretat espanyol? A mans de qui som? Sort que no dipositem la nostra confiança i seguretat en aitals inútils, no voluntàriament. Ho fem per obligació, per autoritat militar, per dret de conquesta aconseguit en una guerra de fa centenars d’anys. Però tant de temps com han tingut, no n’han aprés res, que no són gaire professionals, ells. Una merda. Són inútils, i som a mans d’inútils. I les proves són que amb tants recursos com han tingut, amb tant com han gaudit per fer i construir, amb tant de temps i tant com haurien haver aprés, són un fracàs rere un altre fracàs, més de quaranta anys: en economia, en atenció, en serveis, en pensions, en sous, en ocupació, en conservació del patrimoni, i encara sort de tanta gent com es deixa la pell, per salvar mobles, en educació, en atenció, en sanitat… Sí, som el cul professional d’Europa. Una llufa d’estat. Una llufa. I la prova a la seua capital de llufa és com milers dels que criden “a por ellos” es maten en una cua per agafar un lloc de merda en un hotel, mentre els amos, els fariseus, es mengen el meló en canvi de no pegar brot ni saber-ne. Uns inútils.

Però aquests inútils acacen els nostres, i els Mossos, què?, s’estaran quiets fins que algú els diga ase o bèstia? Que no lligen Pere Cardús?, com ho permeten, tot això contra el president?, tants insults, amenaces, d’aquells idiotes que es creuen qui ho sap, Bonanza?, el jabato?, roberto alcazar i pedrín?…

I els valencians, què?, com ens defensa el govern valencià del 155?, de l’apagada de TV3?, de les amenaces de la GC?, dels valencians mateix?, els valencians poc a poquet, sí, ja ho sabem, que no volem espantar el peix, ni passar més gana…

I aquells malparits se salten la bíblia i no passa res, res de res, damunt que es diuen catòlics i tota la pesca: ni que atempten contra la vida democràtica, ni contra el just, que inventen delictes en nom de la llei!