L’espanya franquista del PSOE

La guàrdia civil entra en el palau de la generalitat, amb el lema “todo por la pàtria” assalten una institució democràtica, uns militarots enviats per un jutge, o dos o cent, tant se val, d’idees franquistes, xenòfobes, antidemocràtiques. Sempre n’hi haurà, d’aquests a espanya, que pel que sembla estaran per damunt de la democràcia, els valors i les institucions que tant va costar de defensar, en les dictadures espanyoles del segle XX i en la mateixa dictadura-transició, que només si va servir per emblanquir i legalitzar el feixisme, ara ja ho sabem sense embuts.

I la resta de polítics (suposadament demòcrates) ho veuen normal, això, que la democràcia puga ser violada d’aqueixa manera cada dia, com si la naturalitat del feixisme hagués penetrat amb aquella facilitat espanyola de podrir i corrompre la dignitat i els valors.

A més, a València la llengua ja va venuda al preu de les taronges, que és el preu de la merda o menys encara, perquè si has de pagar un camió del fem, el preu no és ni mano ni gratuït. En canvi, la llegua, sí, la llengua no val un quinzet, a València, segons que diu una consellera o dues i defensa el mateix president Puig, que és molt honorable pel càrrec que representa, però sembla que li pesa més representar el seu partit, el 155, i això vol dir contra la llengua dels valencians.

Tant és el menyspreu al qual ha arribat l’afer, que el mateix president de les Corts, Morera, el MH Enric Morera, es demana què caram fa el govern valencià (ell mateix és la segona màxima autoritat), que ataca la llengua per la qual haurien de ser els primers valedors. A què caram juguem, es demana, si el nostre primer sentit de ser govern valencià és la llengua… Ai, quan l’altre president, el MH Puig, s’anfiga en destarifos, perd l’horitzó primer i més valuós. Però ves on hem arribat per començar el segon govern valencià més progressista que podem tenir ara mateix, valencians, mentre no ens espavilem i estiguem en mans d’espanya: contra la TV3, contra la llengua, contra la democràcia, contra Catalunya, amb el 155, contra el camp, contra la taronja, contra el finançament… Sí, sí, els valencians som els més castigats, malgrat que ens governa el 155 a valència i a espanya, els mateixos del partit ens castiguen igualment, per valencians. Per això, som més aprop del feixisme del 39 que de la democràcia del 36, això és ara mateix la xeneralità.

Un altre atzucat espanyol, feixista fins a la medul·la: el psoe demana criminalitzar el president de la generalitat catalana, el MH Torra, per lluir els llaços grocs. Pobres, els del 155 espanyol voldrien tornar franco al govern, en representació d’Iceta, Sanchez, Borrell, Calvo, Batet i tot el reguitzell parafeixista que s’ha instal·lat a la meseta espanyola per atonyinar la democràcia i la llibertat dels pobles a decidir el seu futur. Inhabilitar un president de la generalitat per lluir llaços grocs és tornar a la caverna, pensar que la democràcia és una amenaça, fins ací arriba la malaltia mental espanyola, i que justament espanya se sent amenaçada per la llibertat. Eixa és la merda a la qual s’enfronta espanya, i sort que nosaltres no som sinó a la part contrària. Gràcies. I tanta salut com ens conserve el temps i l’amor.

Per tot això, només ens cal desobeir. L’únic camí possible, valencians, és la denúncia pública de la mentalitat155 i la desobediència. Visca la república, valencians!

Solidaritat internacional, València i el món

«La solidaritat és l’única forma decent d’egoisme.», va dir ahir Vicent Partal en la seua intervenció a València, dins l’acte de solidaritat internacional amb Catalunya. «D’internacional, res, nacional», va afegir Josep Guia, que va dir que aquella solidaritat amb els presos polítics és amb gent del mateix país que el seu.

Massa intervencions, un excés, i un acte llarg que necessitava mesura: és clar que, si convides gent de lluny a parlar no pots dir-li que només té cinc minuts… Vicent va explicar com la bèstia espanyola, adormida durant anys, ataca allà on sent que la ferida se li ha obert descarada davant el món: per això la violència ordida contra Catalunya, des de l’espanya profunda del 155, no només l’espanya franquista —si és que n’hi ha una altra espanya possible—, violència, presó, exili, amenaça a milers de persones, i una banda de jutges distribuïts entre Audiències, tribunals superiors, suprems, constitucionals, JEC, tots plegats amenacen periodistes, joves, mestres, fins i tot documentals, diaris, si s’atreveixen a informar. En canvi, si ets dels que llepes claveguera i acceptes aquelles regles de dir què volen escoltar, aleshores vida és més llarga i la fama arriba amb medalles a dojo.

És el que ha de pensar un cert Gordillo, meteor de xarxes. Sembla que l’home no ha renunciat a fer de director de la ràdio i s’ha desmarcat davant el jutge que va ser obligat a publicitar el referèndum, pobrissó: el director de Catalunya Ràdio volia passar per homenic neutral sense llaços, ni estelades, ni democràcies: ell, davant els presos i els exiliats, no pensava que hagués d’agafar partit, si els jutges li poden espatllar la cursa. Ai, mare, quina por, i quanta indecència, si hom pensa amb els Jordis, i tanta gent com se la juga al món per la dignitat i els drets.

València va obrir dissabte un meló solidari en favor de la democràcia i de la llibertat, amb algunes absències destacades, si allò que hom presentava anava de democràcia i de llibertat. Però, ai, som en campanya, i n’hi ha qui pensa que en els moments crítics, cabdals, on es cou la història dels pobles, cal ser lluny no fóra que m’esquitxe en excés la decència o la defensa dels drets universals.

Amb un teatre Micalet fins a la bandera, vam resistir dues hores llargues de discursos i vam carregar-nos de raons i de democràcia. Fins i tot ÀPunt en va fer un breu en les notícies… Solidaritat i decència, valencians. Camí de la nostra República.

Crida a la solidaritat internacional amb Catalunya

El Manifest de SOLIDARITAT I REPÚBLICA AL PAÍS VALENCIÀ

«La revolta democràtica del poble de Catalunya pel dret a l’autodeterminació posa al descobert els dèficits democràtics de l’estat espanyol, immers en una deriva autoritària d’arrel franquista que atempta greument contra drets i llibertats. Amb l’excusa de la unitat d’Espanya, les elits institucionals –començant per la monarquia–, polítiques, jurídiques i econòmiques promouen, per defensar els seus privilegis, la catalanofòbia i la causa general contra l’independentisme escenificat en el judici als líders republicans.

Amb el control dels grans mitjans de comunicació de masses, el règim del 78 intenta impedir, sovint a través de la pura violència i vulnerant els principis democràtics més elementals, el procés d’apoderament del poble de Catalunya per la consecució d’una república lliure, democràtica i socialment avançada a fi que el seu exemple de radicalitat democràtica i civisme, resistència pacífica i desobediència civil no s’escampe.

Però aquesta mobilització, persistent en el temps, amb rècords de participació i formes d’organització democràtica i apoderament popular molt valuosos, no només interpel·la els demòcrates i els pobles de l’estat espanyol, especialment el valencià i el balear, sinó que posa al dia els principis republicans de llibertat, igualtat i fraternitat que són la base per a una Europa dels treballadors i els pobles, oposada a la burocràcia, exclusió i blindatge dels interessos del gran capital, als quals serveix la Unió Europea amb la destrucció de drets socials i democràtics que crea les condicions per a l’existència de partits populistes i feixistes.

Enfront a l’actual involució democràtica i social, l’exemple de Catalunya ha d’impulsar la consolidació de blocs democràtics on pobles, treballadors i forces progressistes facen possible l’avanç col·lectiu en drets socials i llibertats, en l’accés a la creació cultural i l’ensenyament, en més democràcia, capacitat de decidir, redistribució de riqueses i recursos i en l’exercici de l’autodeterminació.

Per caminar en aquest sentit, en la lluita comuna dels treballadors i dels pobles pels drets democràtics i socials, i articular la solidaritat internacional amb Catalunya en defensa de la democràcia, cal en primer lloc reclamar la llibertat de tots els presos i preses, encausats i exiliats polítics, cal denunciar el judici del Tribunal Suprem, derogar la llei mordassa, principal aparell legal vigent de conculcació de llibertats, derogar l’article 315.3, que criminalitza el dret de vaga i és responsable de l’encausament de més de 300 treballadores i treballadors, i el 544 del codi penal sobre la sedició, que ho fa amb el de manifestació.

És per això que avui des del País Valencià fem aquesta crida a la solidaritat internacional amb Catalunya i pel dret a l’autodeterminació i la llibertat dels presos i preses, encausats i exiliats polítics a tots els demòcrates i amants de la llibertat, al moviment feminista, a les forces de la cultura, al moviment obrer, als treballadors i treballadores, als joves, a les organitzacions que treballen pels drets humans. La causa de Catalunya és la causa de la llibertat, és la causa de totes i tots. Per la solidaritat internacional, la tendresa dels pobles! Per la radicalitat democràtica! Per l’autodeterminació i la llibertat! Perquè ara com sempre el poble és el qui més mana!

València, 4 de maig de 2019»

En suport a la democràcia, xa!

Dissabte 4 de maig València s’aplegarà al teatre Micalet en un acte organitzat per Solidaritat amb Catalunya, en favor de la llibertat, la democràcia, i jo afegiria en favor el president Carles Puigdemont. Hi intervindran un grapat d’homes i dones amb discursos breus i entusiastes per la llibertat i i la independència dels pobles. Perquè això va de democràcia, sempre amenaçada per espanya i els seus liquidadors.

Ara uns quants catedràtics de dret espanyol (el dret espanyol consisteix a aprendre a ser feixista i atacar els drets universals) i uns quants jutges que de segur que van passar per aquella universitat espanyola en favor de la dictadura franquista, s’han atrevit a canviar llistes i candidatures a Europa. La burrera espanyola ja arriba al punt de decidir qui podem votar i qui no. No cal dir que són els mateixos catedràtics i jutges que són en favor d’aquell homenic que atia els militars contra el seu poble. Els mateixos del PSOE que ara han guanyat a espanya, també són en favor de tancar la TV3 al país valencià, atiar els militars, o prohibir llistes electorals. Tot cap en el seu sac 155, en favor de la repressió, i la presó dels polítics que els poden guanyar en unes eleccions.

Però dissabte, si és veritat que “El poble és qui més mana”, ens trobarem a València per denunciar jutges prevaricadors, catedràtics feixistes, i polítics que prefereixen el 155 a la llibertat d’homes i dones. T’ho perdràs?

http://solidaritatambcatalunya.blogspot.com/

 

Sant Jordi, ataca’ls amb la lectura!

Amb els llibres i les roses, els catalans fa anys que peguen a fugir d’aquella cultura espanyola de la intolerància. Anys i panys que la cultura ensenya com som de diferents, d’aquella colla de violents que no saben viure sense l’insult, l’amenaça i la repressió, que són les úniques claus que sostenen aquella meseta-metròpoli. Entre això d’avui a Catalunya i allò d’aquell poble a Sevilla, a Extremadura, a Madrid, arreu d’espanya que ho mires i comptes, ja veus com som de diferents i com serà d’impossible mantenir-nos junts un dia més, si no fóra per les armes i la seua amenaça: la monarquia, els jutjats, la policia… armes i amenaça.

Espanya ha legalitzat la delinqüència feixista. Permet actuar amb impunitat contra els valors universals i la democràcia. Han aconseguit de blanquejar partits polítics que parlen de la mort, que amenacen la llibertat, que reclamen el retorn del franquisme com si res, com si això no fóra permetre el crim o blanquejar els assassinats a Paterna o la repressió als mestres republicans… Com si això no fóra premiar l’assassí de Lorca, o mantenir impunes les bombes a Fuster i Sanchis Guarner. Mentre espanya es brega entre insults, a Catalunya, encara amb els presos polítics i la repressió d’un estat salvatge, festegen els llibres i la cultura. La lliçó, que no és complicada ni difícil d’aprendre, espanya no l’ha volguda estudiar mai. Al contrari, intensifica com més va pitjor, tot de senyals en favor de la mort, l’afusellament o el crim. Mentre espanya festeja el crim i el ven com una tradició cultural a la qual no renuncia, Catalunya avança en favor dels llibres, el pensament i la llibertat. N’hi ha estats, sí, però n’hi ha països majúsculs, i Catalunya n’és un que cada dia ens ensenya una cosa. A través de Vilaweb i de les xarxes, de twitter sobretot, vaig seguint què passa a Catalunya, en aquesta jove república d’Europa segrestada per les armes espanyoles. Avui és un dels jorns més lúdics en favor dels llibres. Però també en favor de la civilització i els drets humans.

Tant de bo València s’espavile a ser del costat demòcrata.

Tant de bo reclamés la llibertat dels presos polítics cada dia.

Imprescindibles Resina i Partal ahir

«Durant la reunió familiar que té lloc al monestir en Els germans Karamàzov, el grotesc Fiódor Pàvlovitx fa una observació extraordinàriament penetrant. A algú que li havia preguntat per què odiava tant tal persona o tal altra, el pare Karamàzov li respon: ‘Ja t’ho diré. No m’havia fet cap mal. Però jo li vaig jugar una mala passada i des d’aleshores l’he odiat.’ Heus aquí perfectament descrit amb pocs mots el mecanisme de la rancúnia. Odiem no pas pel mal que ens hagin fet sinó pel que hem fet nosaltres. En realitat odiem allò d’odiós que hi ha en nosaltres mateixos. És sempre així i ho és a les millors famílies, perquè la família és el primer i més intens laboratori dels sentiments, l’espai on les emocions es contrasten amb una igualtat i una fraternitat platòniques.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/extrema-dreta-opinio-joan-ramon-resina/

“Jo encara no entenc què pretenen demostrar els presos amb l’estratègia de sotmetre’s cada dia més a les arbitrarietats de la justícia espanyola. No veig quina estratègia guanyadora hi ha en aquella sala del Suprem. En canvi, sí que n’hi ha una, de guanyadora, que es derivaria, si es volgués fer servir, de la sentència alemanya sobre Puigdemont. Els advocats dels presos podrien demanar la presentació al Tribunal de la Unió Europea, a Luxemburg, d’una qüestió prejudicial que deixaria Espanya en el punt del KO.

Perquè cal recordar que el tribunal de Slesvig-Holstein no es va pronunciar sobre tipus penals ni sobre equivalències, sinó que va anar a fons. I va dictar que els fets, els fets dels quals Espanya acusa el govern legítim de la Generalitat, no són constitutius de cap delicte, sinó l’exercici de drets democràtics fonamentals. A partir d’això, fent servir l’article 267.3 del Tractat de Funcionament de la Unió Europea i acollint-se al principi de la llibertat de circulació i al concepte ‘de justícia sense fronteres interiors’ que es defineixen en l’article 3.2, caldria dir al Tribunal de la Unió Europea que no pot haver-hi dues sentències contradictòries sense invalidar els dos principis bàsics de la Unió que representen l’espai de justícia sense fronteres i el dret de lliure circulació, en aquest cas dels exiliats. I una sentència, més que previsible, favorable als presos catalans del Tribunal de Luxemburg significaria la fi ràpida d’aquesta grollera exhibició d’arbitrarietats que veiem cada dia al Suprem espanyol. Tothom seria posat en llibertat i Espanya hauria d’assumir que el Primer d’Octubre va ser legítim i legal.”

https://www.vilaweb.cat/noticies/apartar-puigdemont-editorial-vicent-partal/

 

Tenim la sort de grans professionals!

Per molts anys!

 

Manifest pel 25 d’abril

AVANCEM UNITS EN L’AUTODETERMINACIÓ
El 25 d’Abril els valencians no celebrem una derrota, com alguns s’entesten a retraure’ns, sinó una memòria que es projecta en el present avançant victòries futures. Enguany la nostra diada arriba, a més, en ple període electoral, enmig d’un paisatge d’incerteses però també d’expectatives i oportunitats per a l’avanç efectiu del País Valencià en qualitat democràtica, millores socials i cotes de llibertat, autogovern i sobirania en tots els àmbits de la nostra vida. I malgrat que l’esquerra valenciana hi compareix una vegada més dividida i mancada d’un projecte sòlid i engrescador per al nostre poble, és important que ens conjurem per impedir l’avanç de la dreta en vots, influència social i formes directes o indirectes de govern a nivell municipal i estatal, valencià i europeu. Per això hem de mobilitzar el vot cap a les opcions d’esquerra que facen possible avançar units en l’autodeterminació. La crisi del règim del 78 que la revolta democràtica de Catalunya ha posat al descobert, amb la involució autoritària i repressiva que se’n deriva, també afecta els valencians. Front al replegament reaccionari de l’espanyolisme d’arrel franquista, el País Valencià necessita guanyar espais de llibertat i, a través de les diverses formes d’apoderament popular, avançar en l’aprofundiment dels drets socials i polítics i en la construcció nacional d’un país per a tothom, més net, més culte, més just i lliure. En aquest camí, l’exemple de Catalunya és avui més valuós que mai. Lluny de la imitació mecànica i més enllà de la solidaritat immediata, els valencians hi hem de treballar coordinadament, exigint amb major determinació la llibertat dels presos, encausats i exiliats polítics, denunciant el judici farsa a què l’estat sotmet els líders independentistes i defensant com a propi el dret del poble de Catalunya a decidir lliurement el seu futur.
El País Valencià necessita ajustar el pas al ritme del moment històric que vivim, entre perills d’involució democràtica que amenacen Europa i extenses zones del planeta i expectatives de solucions novedoses i radicals als grans reptes que avui té plantejats la humanitat i que passen per processos d’apoderament de la ciutadania, amb l’extensió del dret a decidir sobre tots els aspectes que afecten les pròpies vides i la posada al dia dels valors republicans, avançant en l’autodeterminació de pobles solidaris i lliures. El País Valencià necessita situar-se davant el repte que suposa la crisi de la monarquia i la possibilitat i necessitat d’una ruptura democràtica que òbriga processos constituents republicans. Per això cal en primer lloc enfortir la societat civil valenciana per tal que siga capaç de garantir, definir i impulsar l’aprofundiment democràtic en una perspectiva sobiranista colze amb colze amb institucions, partits i altres organitzacions socials. I cal que siguem capaços de situar el País Valencià com a subjecte polític del canvi i el dret a decidir en la centralitat política del poble valencià. Aquesta tasca urgent no es podrà escometre, però, si alhora no sabem caminar cap a la necessària coordinació i convergència amb la resta de territoris amb els quals ens uneix la llengua, la cultura i la història i també uns mateixos valors, interessos, formes de vida i de producció i anhels de llibertat. Tot i ser conscients de les diferents circumstàncies que viu cada país, el futur immediat del País Valencià està estretament lligat a aquest procés de construcció i reconeixement que són els Països Catalans. Forts en la diversitat, units en les diferències, avancem junts en l’autodeterminació.
PLATAFORMA PEL DRET A DECIDIR

Amagueu els llaços, si vénen els lladres!

Cada dia que passa perdem amb espanya, que ens passa per damunt com un camió del fem, sense cura, sense senyals, sense límits, tot ho arrasa al pas foll d’unes normes que són la improvisació salvatge d’uns jutges que interpreten, que decideixen —en realitat que ja han decidit fa temps—, que la seua és una manera que no té límits ni fons ni vergonya, sempre contra la democràcia.

Nosaltres perdem llençols, davantal, estovalles, que no ens queden gaire bugades, ni roba, perquè en perdem com més va desbocat aquell camió d’espanya, tant com perdem els demòcrates: dignitat, llibertats, mínims per sobreviure. Fins que la dignitat serà difícil de defensar, si no és per cobrir-nos la nuesa en la qual ens volen fer viure aquells poders espanyols per damunt la moralitat: submissió sense formes, ni respecte ni mirament; espanya va desbocada a l’abisme i ens voldria arrossegats amb ella. Fins i tot morts, si els caldria. I ens deixem arrossegar.

Nosaltres fem resistència, o sembla que en fem, civilitzada, respectuosa, neta, perquè no puguen dir que les nostres maneres no són educades, però ells, ai, tant se val, què diem o com, ells diuen que tenim odi als ulls, rancúnia, que tenim enveja i fam de venjança: pobres, ells s’hi veuen i es pensen que tothom és d’aquella pasta. D’acord, ells s’enganyen, però no peguen patà, mentre nosaltres afluixem cada dia, ara l’un detall, ara l’altre: faltava que ens obligaren a amagar els llaços. Fins i tot faltava que ens obligaren a dir coses que no pensem, que no n’hi ha presos, fins i tot, que tot ha sigut un invent nostre, que arribarà si no ha arribat de sobres: espanya ens fa recular cada dia dels nostres principis, renunciar a una moralitat que ens pensàvem sòlida, ferma en favor dels drets universals: tenim por, malgrat tot, por al càstig, a la multa, a la presó, a la seua violència: perquè ells van desenfrenats, desenfreïts, desbocats: ens voldrien acovardits, esmaperduts, enfrontats entre nosaltres, fins al punt de renunciar a allò bàsic: anar-hi plegats a totes. Ací ells ja han guanyat, i nosaltres amb les capalletes, amb l’ermiteta, amb misses dites, amb les molles.

Acabem de renunciar a la simbologia pública dels llaços, per por a una Junta electoral feixista, capaç d’animar VOX en canvi de perseguir la democràcia, però nosaltres en fem cas, submís, submisos a la voràgine que ells sí que han posat en un accelerador contra nosaltres, sense embuts, sense vergonya, sense renunciar al seu esperit descaradament franquista. Ells sí que saben quin és el seu horitzó i el seu camí.

Nosaltres amb les bugades al safareig, autonomistes i fallers, retirant llaços, convidant el feixisme a les nostres televisions, als nostres balcons, als nostres silencis. Sabem que actuen com a lladres, que són lladres, i amaguem els llaços; per por que ens els furten, o que damunt ens roben l’ànima, si no és que ja ens l’han robada, de l’1 Octubre ençà.

Per la poesia a la República

Música de l’ànima, teixida amb paraules

Espurna de vida, llum del coneixement,
que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l’ànima

dels àngels de Rilke, closa en la natura.
La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera

que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa de niu.
I ell no pot volar. Poesia. Música
de l’ànima, teixida amb paraules.

Rosa Fabregat (Cervera, 1933)

 

El 21 de març és el dia mundial de la poesia, una coincidència primaveral i poètica. Hem llegit el poema a classe. També l’ha llegit la mestra en la versió anglesa. No sé si demanar-li-ho a la mestra de castellà, ja que en parlen massa, de castellà a tot arreu, i això els faltava, divertir-los amb la poesia. Com més avorrida siga la classe de castellà, més antema, xa. Ací també n’hi ha molts, milers, que no podem volar. No podem volar per manca de llibertat. Però no sembla que això als partits espanyols els importe gaire. Ni al 155 ni al podem, ni a uns quants dels sindicats acotxats en la comoditat del sistema. Ai, la música de l’ànima, teixida amb paraules. Paraules, poesia, llaços grocs? Uii, aquell estat que hom diu espanya ha perdut tanta credibilitat democràtica!

 

Poetry

Music of the soul, woven with words

Life-spark, light of understanding,

that gently spreads through all that would confine it.

Immortal music that strides and fliesa

cross our land, across all skies.

Those who are fleeing sing it, as do the imprisoned,

and all migrants who have no roof

cheep it while weeping. Tears that fall

so deep inside the heart, they stir the soul

of Rilke’s angels, that is locked in nature.

They make it stagger. Music that halts

the traveller in his tracks to see the stork

on its low flight, with no frontier

to bar its way, alight and come to restup

on the tiled roof that is its nest.

While he, he cannot fly. Poetry. Music

of the soul, woven with words.

Rosa Fabregat / Translation: Anna Crowe

La decepció Trapero

Així que la policia de la generalitat es devia a la llei espanyola per compte d’obeir la llei catalana? Una policia creada pel govern de la generalitat atacaria la pròpia generalitat i el seu parlament, si espanya li ho ordenava? Perquè l’obediència a la llei espanyola és per damunt de l’obediència al govern, al parlament i al poble català? Caram, sí que hem fet malament les coses. Tan malament com puguem pensar, durant anys i panys, pel que sembla, i per com hom accepta aquesta declaració del cap de Mossos, que jo trobe una gran decepció.

Durant els anys del procés i fins a l’1 d’Octubre, o fins que el parlament no declarà la independència i proclamà la República catalana, per bé que al minut la congelà, han millorat moltes coses, sens dubte. Sobretot, perquè moltes de les coses fetes depenien de la voluntat popular, de la seua pressió, i sobretot perquè els partits estaven sobrepassats, el model de partits que havíem conegut fins llavors. D’acord, doncs, que fins el moment que tot recomença, ves si s’havien fet malament les coses, que nosaltres mateixa havíem creat un 155 intern, si era de llei que els Mossos respongueren a l’autoritat espanyola per comptes d’obeir el propi govern que els havia creat, la generalitat.

Tant se val, que la declaració de Trapero haja torpedinat el tribunal, si ja sabem que és una opereta malparida, com totes les ocurrències espanyoles que vulgueu pensar. Tant se val que amb això, hom veu la separació de poders polític i policial, en el cas català, per fer creure que la neutralitat és per damunt dels capricis d’un govern (per exemple a València, el cap de la policia, Juan Cotino, portava personalment els milions d’euros a Suïssa. I no passava res. I encara no passa res. Justament perquè Barcelona no és València, ens pensàvem una altra cosa del nord.

No fotem, tu, si el parlament català i el seu govern, i el poble en la seua majoria diu endavant la República, qui és ningú, ni el Trapero ni cap Mosso, ni el TS, per ordir un Pla contra el president, contra el govern i per tant contra el poble?!

La decepció és tan grossa que hom pensa que, a la llarga, amb la República ferma i consolidada, sense la merda del feixisme espanyol, encara no ens podrem refiar mai, ni de la pròpia ni de cap policia, i encara més si la contaminació amb les policies espanyoles, afegiu tots els cossos de repressió que coneixeu, és tan descarada que la connivència pot fer saltar pels aires la idea que, ningú, però ningú és ningú, no ens defensarà, si no nosaltres mateixos, la societat civil, sense armes, pacíficament de l’aquelarre feixista. Perquè d’aquelarre feixista sempre en tindrem, durant anys, més armats que nosaltres amb pistoles de veritat, amb els veïns que ens han tocat en sort: i encara uns anys amb el poder que els atorga el franquisme, el ts, la gc, les faes i els borbons: una corrua de valors medievals enmig del segle XXI.