24 hores a Barcelona (1)

Pugem de matinada cap a Barcelona, que feïm tot el trajecte gairebé de nit: a l’AP7, aquesta carretera que fa anys espanya ens fa pagar per repartir el botí entre lladres com Florentino; es nota que Catalunya farà vaga avui, perquè a penes si hem vist trànsit, i ben pocs camions. Arribem amb la veu de Mònica Terribas que va explicant què es trobaran avui els catalans, un jorn que és de vaga general, per la sentència espanyola contra la democràcia i per la independència de Catalunya, a més d’oferir-nos una tertúlia on hin’hi ha quatre polítics que o es posen d’acord en res, que avantposen l’interés particular a la política de grans horitzons. Només ens trobem un tall de carretera a l’entrada de la  Diagonal i després a la plaça Espanya, però podem arribar al nostre destí sense gaires entrebancs: l’objectiu és aparcar, instal·lar-nos i pujar a la part alta de la ciutat a esperar la marxa que vindrà de Tarragona, l’Espluga, Montbanc, Martorell, que porten uns dies caminat el país i nosaltres tenim convidats de luxe en aqueixa marxa. Per davant la Universitat vella ens trobem una gernació de joves a la plaça i peguem a veure què s’organitza, què couran els joves: arribem just a temps de veure eixir milers de joves, milers, que baixaran no sabem encara cap a on (després sabrem que han fet cap a Urquinaona i la Via Laietana). Els cants dels joves són ferms, entusiastes, d’una força que t’encomana a afegir-t’hi, a seguir-los… No ho fem, perquè el nostre és un altre objectiu, malgrat que el repte final siga el mateix. En passen milers, n’hi ha que d’una edat tendra, molt tendra, de secundària a penes: “Mare avui no sóc a la classe d’història que fem història”, “Som els nets dels poetes que no vau poder afusellar”, són lemes als cartrons i a les pancartes improvisades: els clams són en favor de la llibertat dels presos, els carrers seran sempre nostres o independència… Veiem tanta convicció, tanta força en aquelles cares, que se’ns fa difícil pensar que tornaran amb  les mans buides, a curt termini. A llarg termini no tinc cap dubte que defensen una vida millor, que els han robat, i un futur digne i lliure. No s’arronsen, que no, i ho comprovàrem més tard, en diversos moments del dia: a traves de les xarxes, però també en la trobada final de les marxes a Passeig de Gràcia i encara a mitjanit, una altra vegada al mateix punt d’Universitat, on la convicció es tornarà en una lluita al carrer contra la repressió i la violència desfermada per la policia.

Quan passen uns minuts de migdia, a la manifestació dels joves se n’afig una altra, també amb molts joves, i amb gent més gran, amb mocadors que els tapen la cara: el color general de samarreta és el negre, i les maneres més alternatives: al davant, la defensa de Rojava i la solidaritat amb els Kurds. Mari i jo peguem ca a Diagonal, per Gran Via i després amunt amunt travessarem aquells carrers de l’Eixample: topem amb tot de gent amb banderes, famílies, gent gran, uns altres joves que passegen la ciutat, els carrers sense trànsit , i una munió de botigues tancades. El nostre convidat especial, hoste i amic, ens havia fet recórrer de matí el barri de Sant Antoni, per comprovar la incidència de la vaga: per cert, Bon Preu i Esclat, la cadena d’hipermercats més extensa a Catalunya havia convidat els seus treballadors a la vaga, en canvi de no traure’ls el sou: Consum, els supermercats valencians eren oberts, els esquirols, i Mercadona sembla que amenaçava els seus d’acomiadar-los si insinuaven que no treballarien. Mercadora és una empresa que no s’està d’amagar que financia la repressió, i el robatori espanyol contra els valencians, però de Consum esperàvem més dignitat. Paciència, que si no en saben més, caldrà recordar-los-ho!

A les dues som a Pedralbes i ja baixa gent que ve de les marxes del Sud, de primer esparsos, que els pots comptar, mirar, observar com arriben d’esgotats, alguns mòlts, ringo-rango, n’hi ha que somriuen sastisfets, saluden, els que els reben, tenim una colla de dones entusiastes al costat, aplaudeixen, els animen, els demanen d’on arriben, els llancen lemes, la imatge fins a dalt de Diagonal és espectacular, milers i milers i milers de colors, que són persones, banderes, fums rosats, rojos, i ara ja van arribant els caminants més espesos, n’arriben, i n’arriben, i n’arriben, que no s’atura i el gros encara mo ha arribat, que es distingeix lluny, molt lluny d’on som. És una imatge espectacular que explica un país que camina, que avança cap a la llibertat, el nou Novecento del segle XXI, una lliçó mundial, una gent d’un coratge mai no vist en aquest rodals, jo no ho havia vist, ningú que conec ho havia vist, és tan espectacular que aborrona, emociona posa els pèls de punta, un país sencer que camina i conflueix pels seus, pels drets i els seus líders democràtics, empresonats, sentenciats, per expressar-se, per voler ser lliures, per enviar la gent a casa sense violènica, per permetre un debat al paralment, per obeir els mandats polítics i els reptes dels seus, per la república, pel somni d’un poble sencer, pels Drets universals, per tot això caminen, milers i milets, quan jo som una hora i mitja rebent gent, arriba el gros de la columna que avui eixia de Martorell, que venia de Tarragona feia quatre dies, són imparables, són un poble i una lliçó a Europa, cada vegada que es manifesten són una lliçó, i nosaltres humilment els rebem, els abracem i ens afegim a caminar amb ells, els agafem la motxilla, els alliberem el pes, els donem entrepans, aigua, més coses que haguérem tingut, i caminem amb ells Diagonal avall, feliços de participar d’aquesta part de la història d’un país que camina en favor de la llibertat.

 

Convençuts de la independència

Catalunya porta dos dies convençuda que independència o res. El coratge d’aquella gent és una mostra de com desitgen de ser lliures, finalment, d’una espanya que cada colp es demostra més salvatge, més ignorant i més incapaç de res. Un res català a les antípodes del res espanyol. Perquè espanya només ha deixat un únic camí possible, a Catalunya, la declaració unilateral, l’aixecament de la república amb tots els drets i la formació d’un govern a l’exili mentre el món obliga espanya i els rucs que la governen a negociar les condicions de la rendició davant la democràcia.

Dos jorns de lluita per aconseguir el somni anhelat tants anys, dos dies a penes després d’una sentència que pretenia agenollar un país en canvi d’alçar-lo emocionat fins a la victòria.

Sí, és clar que vindran colps, i més agressions, i una violència desfermada que omplirà les televisions del món, però això serà l’enterrament final d’una espanya que és al cul dels estats, del coneixement, al cul del drets i d’allò que representa l’ésser humà al segle XXI.

Què durara tot plegat?, fins quan resistirà espanya despullada davant el món? Uns dies, una setmana, uns mesos? Cada agressió, violència i violació dels drets és una major distància amb catalunya, i aquesta un pas menys que haurà de fer per aconseguir el seu propòsit.

Llàstima que el govern de catalunya no semble a l’alçada de les circumstàncies que viu la seua gent. Vindran dies que duraran anys, sí, llàstima de governants i dels còmplices que fan el joc a l’agressió policial.

Desobediència contra els crims d’estat

“La desobediència fiscal, la desobediència civil, la desobediència econòmica, la desobediència lingüística, la desobediència política, la desobediència judicial, la desobediència energètica, la desobediència als mitjans col·laboracionistes, la desobediència general a allò que afecte els interessos d’empreses que participen de la repressió, la desobediència als bancs, penseu què els pot fer mal, què és el que no esperen: la desobediència fins a la victòria…”

Espanya s’ensorra en una misèria antidemocràtica com no patíem des del temps del franquisme. Ara fa suport a les tropes turques que assassinen els kurds, en canvi de vendre’ls armes, suport logístic i més recursos pactats fa temps contra la democràcia. En canvi de diners i de clavegueram que no ens explicaran mai l’Iceta, el sànchez, ni l’iglésias, ja són tots un grapat nefast d’una història passada, antiga, borbònica…

Els governadors de la UnióEuropea, a mans d’estats pocavergonya, acaben de triar un diplomàtic internacional, l’incapaç JoséBorrell, que oh sorpresa és còmplice de la guerra de Turquia contra els kurds. Aquest inútil ha d’anar a Turquia a dir que deixen de matar? Aquest miserable? Peò és el que han triat els del parlament d’Europa, que encara reté les actes dels parlamentaris catalans, segrestades. Europa, el seu parlament, també segresta la democràcia. És el nivell dels governants europeus —no ho confonguem a la idea d’Europa—, atrapats entre militars, dictadors i polítics nefastos, còmplices de la pitjor idea d’Europa que hom podia pensar: si Europa la governen els estats, això serà un territori on els feixismes internacionals (espanya i turquia per exemple), camparan amb llibertat, mentre signifiquen negoci i submissió. Assassinaran de franc, com han fet fins ara. DE franc atacaran els drets universals.

Però què farem demà els valencians al camp, a l’escola, a la fàbrica, al bar, a l’hospital, als llocs de feina, d’estudi o de desocupació? Què farem per aturar aquesta onada antidemocràtica que ens governa en funcions però amb una vilesa que té l’objectiu de fer mal, d’agredir, d’emporuguir, homes i dones que clamen per la llibertat i els Drets Humans? Que faran demà els valencians honestos, homes i dones amb principis, que en veure què passa al món s’exclamen, s’aturen, desobeeixen, diuen prou, prou d’abusos, de crims, de jutges criminals, de polítics covards convertits a carcellers…

Vet ací una història particular per acabar el relat…

Hom veu un home que coneix, una dona, que diuen i confessen que són del psoe a Bétera, a Picanya, però no trobe que combreguen amb els assassins turcs i el suport del seu cap, el sanchezcastejon, que els ven armes i els regala soldats perquè els ajuden a matar xiquets, o joves, o estudiants a l’escola…

No m’hi veig, que aquests que conec, home o dona del psoe de picanya o de bétera, estiguen d’acord a enviar criminals a atacar la democràcia, a fer de cínics de la política, l’Iceta, castejon i el rastre de corruptors de la democràcia que hom pensava que era possible, a penes fa uns anys… NI trobe que el silenci d’una majoria de polítics siga productiu, ni ètic, sinó la covarda submissió a un partit i als bancs que el governen…

La involució d’aquests cínics de la política, que no la veuen els homes i dones de bétera o picanya?, per posar dos exemples significats en els caps del partit on militen? Hi estan d’acord, com estaven amb el GAL, amb aquests crims?, hi treballaran a l’escola, a la botiga, a l’ajuntament, com si no passés res, ells?, faran vida normal, bo i sabent que cada minut que passa, som còmplices d’assassins i criminals? No hauran vist les imatges que arriben per les xarxes, de com maten els innocents, la violència i la política d’aquests desgraciats?

Som davant la desobediència, com a únic camí al terror, a l’agressió, al militarisme policial i polític, a la pèrdua de drets i de llibertats, la desobediència per sobreviure amb un mínim de dignitat…

 

 

El feixisme valencià contra el 9d’0ctubre

És 9d’Octubre i baixem a la ciutat, a manifestar-nos pel país que volem. Enguany no n’hi ha gc a l’estació i ningú no ens regirà les bosses. Arribem enjorn, però un estol de joves, uns tres mil almenys, són voltats per un centenar de policies amb el parament antidisturbis. Els antifeixistes apleguen el gros policial, amb fusells de bales de goma, que no saps mai quan com ni cap a què dispararà. Finalment trobem el cap de la manifestació que just si comença a desplegar veles i lemes: el país que volem, l’autodeterminació, volem les claus de casa, amnistia, un país d’escoles, amb tot el dret de decidir què… A dos quarts de set la megafonia instal·lada en aquells edificis que volten Sant Agustí dispara l’himne d’espanya que canten uns joves de Vox, ho repetiran diverses vegades, a molts metres sobre el nivell del mar, després ja comencen els himnes falangistes, el franquistes, el caralsol, la novia de la muerte, els legionarios, i els clams que llança aquella megafonia són com a poc antidemocràtiques, amenacen, agredeixen, violen els drets… Uns joves expliquen que el delegat del govern espanyol tolera aquells clams feixistes perquè espanten les famílies que s’han aplegat a manifestar-se pel país, perquè se’n vagen a casa, als bous, o a veure moros i cristians: una vergonya, encara, a mans del psoe que va tolerar diverses manifestacions antidemocràtiques. Serà un plat que anirem trobant-nos en diversos punts del recorregut, davant l’estació del Nord, davant la plaça de bous, al carrer de Colom… Ens amenacen, insulten, agredeixen, davant la passivitat de la policia espanyola, que només que impedeix que l’agressió no siga física. La manifestació canta en favor del país, de la llibertat dels presos, que els carrers seran nostres algun dia, que potser València, només potser, un dia serà democràtica i tolerarà que la gent es manifeste, encara que ho faça tan pacíficament com avui.

Si hom després escolta les manifestacions d’un general feixista, a càrrec de la gc, entén perquè el feixisme viu tanta tolerància en aquest estat repressor hereu del franquisme. Com que no hem fet net, els cervells més rucs, intolerants i sanguinaris, són alts càrrecs a la gc, a la policia, a l’exèrcit, als jutjats, a la política, al futbol, a les empreses, i el coneixement es mor, mor amenaçat per una espanya d’intolerància que no sap eixir dels propis fantasmes que va crear des que es va fer al s. XIX…

En canvi, pels carrers de València encara som capaços uns quants milers de valencians de manifestar-nos amb coratge i sense acotar el cap i l’ànima: ja ho deia Spinoza, viure per la llibertat i pel coneixement demana coratge, valor, fermesa de conviccions.

Pel país que volem

Per la independència dels valencians

Contra el feixisme

Per la independència, l’autopdeterminació

Contra marchena o contra aquell maleït general de la gc, i contra tots els feixistes, que només si saben atacar els drets universals.

Visca el país valencià

Els valencians i l’1 d’Octubre

Manifest de Solidaritat amb… els catalans, els valencians, els kurds, els joves de Hong Kong  i tots els demòcrates del món
Perquè avui a l’Estat espanyol les llibertats civils i polítiques són més amenaçades que mai. Expressar-se o manifestar-se lliurement pot eixir molt car amb la Llei Mordassa. Han deixat la política en mans de jutges nomenats a dit per quotes de poder. La qualitat de la democràcia espanyola ja és equiparada internacionalment a la de règims com el de Turquia. El judici als presos independentistes catalans pel referèndum de l’1 d’octubre ha estat ple d’irregularitats, una autèntica burla. LLIBERTAT!
Perquè cal ser solidàriament actius amb el poble de Catalunya i el seu dret democràtic a decidir el futur. L’única resposta de l’estat i els partits monàrquics a la demanda pacífica, multitudinària, cívica i sostinguda en el temps de Catalunya ha estat la repressió, la guerra bruta i la intoxicació mediàtica. Es criminalitza sistemàticament tota dissidència i el moviment civil pels drets i les llibertats més important d’Europa. Perquè hi ha persones a la presó i a l’exili i perseguides en milers de causes judicials per les seues idees i activitats polítiques, per haver fet possible el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i defensat el vot de milions de ciutadans. AMNISTIA!
Perquè també els valencians i valencianes, com tots els pobles, tenim dret a decidir lliurement sobre tots els aspectes de la nostra vida col·lectiva, a triar entre monarquia o república, a exercir plenament els nostres drets culturals i lingüístics, a construir un futur d’igualtat real entre homes i dones i una societat que bandege la violència masclista, l’autoritarisme i el patriarcat, a vetlar per un món en pau i una cultura de la NOviolència, a fomentar un nou model econòmic que acabe amb l’espoli i l’infrafinançament sistemàtic del País Valencià i garantesca el dret de tothom a una vida digna. Perquè necessitem eines per enfrontar-nos a l’emergència climàtica i definir un nou model territorial i mediambientalment sostenible i respectuós amb la natura. Perquè tenim dret a rebel·lar-nos i desobeir les injustícies. AUTODETERMINACIÓ!
SOLIDARITAT I REPÚBLICA AL PAÍS VALENCIÀ

Jutges, déus o feixistes?

S’ha de ser malparit i feixista o combinar les dues coses (en realitat són inseparables), per obligar el MH president Torra a presentar-se a un judici acusant-lo de mantenir una pancarta de llibertat d’expressió penjada del balcó.

Un jutge,o dos o cent, poden tenir en escac un país només per una qüestió de llibertat d’expressió?

Poden atacar la dignitat o la màxima representació d’un país només per caprici o deliri? Són tant per damunt la realitat, la decència o l’humanisme?

Ho són. El franquisme era això. Aquesta espanya és això. El psoe o el pp, és això.

Perquè això és el que passa quan la justícia espanyola és a mans de feixistes, d’hereus d’assassins franquistes que han ocupat, assaltat, envaït tots els jutjats de l’estat, els d’espanya i els de la resta d’autonomies. Una majoria de tribunals són a mans d’aquell ideari que va matar el president Companys, el poeta Lorca, o el mestre Antonio Benaiges. I també van assassinari milers de valencians a Paterna, mestres, llauradors, metges o polítics, aquells i els seus hereus són els que ara decideixen què, què podem dir, què podem fer, que podem penjar en un balcó, si a ells els passa per la fava de castigar la llibertat d’expressió, o la llibertat de pensar, de dir, de proclamar què volem ser.

Déus o feixistes, aquest jutges van passats de frenada, de rosca, emborratxats de poder, de pensar-se o sentir-se per damunt la democràcia i fins i tot per damunt d’institucions com l’ONU, la Unió Europea o els Tribunals Internacionals. Són déus per damunt els Drets Universals, per damunt l’honestedat i l’honradesa. Són capaços de perdonar crims horribles, corrupcions diàries, violacions, en canvi d’atacar mestres que posen en debat què passa al món, o presidentes de parlaments que respecten el joc democràtic per al qual han estat designades.

Déus o feixistes que fa anys que perdonen tot de crims de grups ultres, que minimitzen atacs i violacions de drets, que s’excusen davant l’allau de barbaritats comeses per parafeixistes d’ençà de la transició i més a prop encara, que s’emparen d’aqueix estil perdonavides.

Déus i feixistes que han autoritzat tot de tripijocs i negocis ruïnosos per a la hisenda pública quan els diners anaven a butxaques amigues, a la llotja de l’Íbex, al cap de tants Florentinos sobre els quals s’ha bastit la indecència econòmica d’una espanya que és un femer, un niu de serpotes entre més de jutges, empresaris, militarots o encara coses pitjors: això és la borbònia i entre més el seu cos de jutges, que emparen el crim en canvi de criminalitzar l’assumpte més innocent i innocu.

Davant els crims comesos per presidents espanyols del pp i del psoe (que van incloure la planificació d’assassinats, o la participació aberrant en guerres), els jutges espanyols persegueixen catalans, siguen presidents, mestres, joves, poetes, músics… tant se val. Ells són déus o feixistes. O totes dues coses.

Fins i tot són capaços d’impedir una mala llei de contribució turística o sobre els medicaments, però són incapaços (conscients i conspiradors) d’aturar el finançament desigual contra valencians i catalans. Incapaços d’aturar el genocidi econòmic que patim anys i panys, governats per aquell desordre. A mans de déus o feixistes o de totes dues coses.

El feixisme no s’ha d’acatar mai

Si hom llegeix avui la portada de Vilaweb, no em direu que no n’hi ha per a caure mal! La metàfora dels “cadàvers franquistes” és boníssima, per tan real com s’assemblen als morts, aquells quatre o cinc o cent de l’any judicial: a borbònia, allò sembla que els agrada tan com el robatori contra les nostres hisendes públiques: els collars de xapa, els vestidets i els brodats a les mànegues, la pardaleta, la creu, la campana i els olis de la veritat, els medallots, els escapularis, els canelobres… Són la inquisió del segle XXI, i Buñuel en faria una de bona, amb aqueix posat de malaguanyats tan vampiresc: perquè en definitiva, ells volen sang, ens trauen la sang, en fan, de sang, per haver de mantenir-se…

Ací en tenim cinc contra els drets humans i contra els valors de la llibertat i el respecte, defensors a ultrança de la violència i l’agressió, del lladrocini i pitjor de tot, de l’amoralitat. Un equip contra el coneixement i l’humanisme, vet ací què representen aquests estaquirots que es pensen per damunt del cel i del purgatori, si poden arribar a tenir mala ànima.

I d’això d’acceptar i acatar que ja prediquen acòlits, franquistes, mitjans, i catalanets de pa sucat, una merda! El feixisme, vinga d’on vinga, no s’ha d’acatar mai, perquè fóra acatar la violació, l’assassinat, l’abús, i els crims que aquests i aquells que representen van fer des de la guerra ençà. Acatar una merda, més clar!

Una altra cosa és, com ja va dient el psoe i els seus criminals, que cal emportar-se a la força els presos a espanya, una altra cosa és la seua violència continuada, la seua agressió perpètua, consentida i atiada per tantes institucions, mitjans, polítics, fiscals, jutges o partits… Ni acatem ni ens rendim, si no és per la força de les armes, que no trigaran a apuntar-nos, a amenaçar-nos. Perquè de raons, de llibertat i de respecte pels drets, aquells no en tenen ni en coneixen. Mala metàfora no és que, per ells, a borbònia, els representants màxims de la llibertat siga la gc i la policia, caguendena!

*El pas següent a la desobediència civil i pacífica, benvolgut MH president de la generalitat fóra una ordre de presidència de llibertat de tots els presos polítics. Llibertat i avant. Obrim les presos, redéu, i prou d’anar a dir bona nit!

 

No feu les seues vacances!

«N’hem fet mai de vacances, realment? Vull dir, de manera conscient, hem viscut mai amb la sensació que ens deixaven fer vacances? Que podíem fer vacances amb llibertat, amb la convicció que res ni ningú no ens xafava la guitarra del viure?»

Aquest serà el segon estiu pel cap baix amb presoners polítics, amb joves empresonats (aquest potser que ja faran tres estius seguits), amb tants morts com fóra impossible de comptar a la mar, amb exiliats, amb… El segon estiu si voleu comptar-ho a partir de l’1 d’Octubre, quan Catalunya s’alça en favor de la democràcia i organitza un referèndum. Però n’hi ha més estius de calvari, si comptem més coses, molts més de gent violada, maltractada, torturada, assassinada, en aquest estat que alguns volen vendre’ns com un espai de drets… Però com caram voleu tenir drets en un estat borbònic!

Ai, no cal seguir per aquest cantó. En aquest estat fa anys i panys que els drets universals no només no són complets, ni respectats, sinó que són atacats amb fons públics, legalment i il·legal, i en canvi d’aquest deslleial propòsit de qui ens governa (poseu tots els frarots: els partits l’església, els militars, l’íbex, els jutges, la premsa… no us deixeu ningú), una majoria de civils voldrien que férem vida normal, vull dir vida de treballar i, en arribar l’estiu, de fer vacances. Sí, les vacances posen cadascú a lloc, ens retraten què fem, què som, què volem, sí, sí, les vacances també ens identifiquen, socialment i política, el nostre grau de compromís social amb nosaltres i amb els altres.
A tothom ens arriben ofertes de vacances, booking-holliday-toprural, ves a saber si les famílies dels presos no tindran també els correus farcits, com els nostres, amb tot de tòpics i necessitats d’un viatge lluny, lluny de la realitat que vivim. Però la realitat que vivim no permet gaires festes, almenys si no volem caure entrampats en la normalitat que molts voldrien fer-nos passar i creure: mentre els lladres governen, ens fiscalitzen, ens amenacen, ens corrompen, ens roben, ens infrafinancen, ens ataquen la llengua, o la cultura, o l’escola, mentre ens malmeten la vida, per què hauríem de fer vida normal?

Farem vacances quan ens donarà la gana, quan podrem, sense perdre el sentir d’una realitat que ens amenaça cada dia, que deixa morir la gent cada dia, que ens multa, ens roba i encara voldria que anàrem a fer vacances, per regalar-los l’oblit, la ignorància, la mentalitat feixista de viure sense compromís ni un minut de vida, ves, això voldrien ells que férem. Que marxàrem i diguérem que som feliços, perquè ens deixen fer vacances.

Post: dissabte hi ha reunió a l’Ateneu de Bétera per programar les activitats d’estiu. A veure si convidem cap familiar dels presos que vinga a explicar-nos quina mena de vacances faran, enguany, si és estiu.

L’espanya franquista del PSOE

La guàrdia civil entra en el palau de la generalitat, amb el lema “todo por la pàtria” assalten una institució democràtica, uns militarots enviats per un jutge, o dos o cent, tant se val, d’idees franquistes, xenòfobes, antidemocràtiques. Sempre n’hi haurà, d’aquests a espanya, que pel que sembla estaran per damunt de la democràcia, els valors i les institucions que tant va costar de defensar, en les dictadures espanyoles del segle XX i en la mateixa dictadura-transició, que només si va servir per emblanquir i legalitzar el feixisme, ara ja ho sabem sense embuts.

I la resta de polítics (suposadament demòcrates) ho veuen normal, això, que la democràcia puga ser violada d’aqueixa manera cada dia, com si la naturalitat del feixisme hagués penetrat amb aquella facilitat espanyola de podrir i corrompre la dignitat i els valors.

A més, a València la llengua ja va venuda al preu de les taronges, que és el preu de la merda o menys encara, perquè si has de pagar un camió del fem, el preu no és ni mano ni gratuït. En canvi, la llegua, sí, la llengua no val un quinzet, a València, segons que diu una consellera o dues i defensa el mateix president Puig, que és molt honorable pel càrrec que representa, però sembla que li pesa més representar el seu partit, el 155, i això vol dir contra la llengua dels valencians.

Tant és el menyspreu al qual ha arribat l’afer, que el mateix president de les Corts, Morera, el MH Enric Morera, es demana què caram fa el govern valencià (ell mateix és la segona màxima autoritat), que ataca la llengua per la qual haurien de ser els primers valedors. A què caram juguem, es demana, si el nostre primer sentit de ser govern valencià és la llengua… Ai, quan l’altre president, el MH Puig, s’anfiga en destarifos, perd l’horitzó primer i més valuós. Però ves on hem arribat per començar el segon govern valencià més progressista que podem tenir ara mateix, valencians, mentre no ens espavilem i estiguem en mans d’espanya: contra la TV3, contra la llengua, contra la democràcia, contra Catalunya, amb el 155, contra el camp, contra la taronja, contra el finançament… Sí, sí, els valencians som els més castigats, malgrat que ens governa el 155 a valència i a espanya, els mateixos del partit ens castiguen igualment, per valencians. Per això, som més aprop del feixisme del 39 que de la democràcia del 36, això és ara mateix la xeneralità.

Un altre atzucat espanyol, feixista fins a la medul·la: el psoe demana criminalitzar el president de la generalitat catalana, el MH Torra, per lluir els llaços grocs. Pobres, els del 155 espanyol voldrien tornar franco al govern, en representació d’Iceta, Sanchez, Borrell, Calvo, Batet i tot el reguitzell parafeixista que s’ha instal·lat a la meseta espanyola per atonyinar la democràcia i la llibertat dels pobles a decidir el seu futur. Inhabilitar un president de la generalitat per lluir llaços grocs és tornar a la caverna, pensar que la democràcia és una amenaça, fins ací arriba la malaltia mental espanyola, i que justament espanya se sent amenaçada per la llibertat. Eixa és la merda a la qual s’enfronta espanya, i sort que nosaltres no som sinó a la part contrària. Gràcies. I tanta salut com ens conserve el temps i l’amor.

Per tot això, només ens cal desobeir. L’únic camí possible, valencians, és la denúncia pública de la mentalitat155 i la desobediència. Visca la república, valencians!

Solidaritat internacional, València i el món

«La solidaritat és l’única forma decent d’egoisme.», va dir ahir Vicent Partal en la seua intervenció a València, dins l’acte de solidaritat internacional amb Catalunya. «D’internacional, res, nacional», va afegir Josep Guia, que va dir que aquella solidaritat amb els presos polítics és amb gent del mateix país que el seu.

Massa intervencions, un excés, i un acte llarg que necessitava mesura: és clar que, si convides gent de lluny a parlar no pots dir-li que només té cinc minuts… Vicent va explicar com la bèstia espanyola, adormida durant anys, ataca allà on sent que la ferida se li ha obert descarada davant el món: per això la violència ordida contra Catalunya, des de l’espanya profunda del 155, no només l’espanya franquista —si és que n’hi ha una altra espanya possible—, violència, presó, exili, amenaça a milers de persones, i una banda de jutges distribuïts entre Audiències, tribunals superiors, suprems, constitucionals, JEC, tots plegats amenacen periodistes, joves, mestres, fins i tot documentals, diaris, si s’atreveixen a informar. En canvi, si ets dels que llepes claveguera i acceptes aquelles regles de dir què volen escoltar, aleshores vida és més llarga i la fama arriba amb medalles a dojo.

És el que ha de pensar un cert Gordillo, meteor de xarxes. Sembla que l’home no ha renunciat a fer de director de la ràdio i s’ha desmarcat davant el jutge que va ser obligat a publicitar el referèndum, pobrissó: el director de Catalunya Ràdio volia passar per homenic neutral sense llaços, ni estelades, ni democràcies: ell, davant els presos i els exiliats, no pensava que hagués d’agafar partit, si els jutges li poden espatllar la cursa. Ai, mare, quina por, i quanta indecència, si hom pensa amb els Jordis, i tanta gent com se la juga al món per la dignitat i els drets.

València va obrir dissabte un meló solidari en favor de la democràcia i de la llibertat, amb algunes absències destacades, si allò que hom presentava anava de democràcia i de llibertat. Però, ai, som en campanya, i n’hi ha qui pensa que en els moments crítics, cabdals, on es cou la història dels pobles, cal ser lluny no fóra que m’esquitxe en excés la decència o la defensa dels drets universals.

Amb un teatre Micalet fins a la bandera, vam resistir dues hores llargues de discursos i vam carregar-nos de raons i de democràcia. Fins i tot ÀPunt en va fer un breu en les notícies… Solidaritat i decència, valencians. Camí de la nostra República.