Sóc valencià i del Consell de la República

Això valdrà de res, aquest Consell?, us demanareu els despistats, els sense mòbil, els que encara no sabeu que n’hi ha uns quants homes en vaga de fam per culpa d’un estat feixista capaç d’empresonar la gent sense causa, ni justícia, ni democràcia.

N’hi ha qui és colombaire, o caçador, o taurí, en canvi aquest Consell que s’ha presentat avui a Brussel·les (espanya no té suficient respecte pels drets humans per encabir un esdeveniment per la llibertat, en canvi de destinar milions d’euros a organitzar un partit de futbol d’Amèrica, al qual fins i tot les televisions nostres destinaran més minuts i hores i dies que no a la manca de llibertat i a l’exili que patim).

A Brussel·les ha començat a viure aquest Consell de la República que convida tothom del país, de nord a sud, a pertànyer voluntàriament si és en el teu ànim treballar per la llibertat i la democràcia, al marge de la legalitat espanyola, que no cal dir ara quina és a qui i què obeeix.

Sóc valència i m’hi he apuntat a aquest Consell, perquè crec que podem treballar en favor d’una república capaç de respectar els drets de tothom, més justa, més ètica, solidària i compromesa amb els valors, amb l’educació i aquell esperit de tantes mestres de la II República, assassinada pel franquisme i avergonyida pels conspiradors de la Transició. Perquè no em sent sinó del meu país, i malgrat tot anhele un horitzó diferent que trobe possible, enllà d’aquesta corrupció covarda que ens governa, perquè em crec la terra, territori, el paisatge, el camp, per tot això m’hi he apuntat al Consell de la República, com hom s’apunta a això i allò per millorar, per afegir qualitat, esforç, coratge pels nostres d’ara i pels que vindran, per deixar-los testimoni que n’hi ha possibilitat d’enderrocar els pocapena, que van trair els ideals i van malmetre la il·lusió de milers d’homes i dones.

Perquè ara mateix, aquest moviment per la independència dels catalans és el moviment més entusiasta, pacífic i valerós arreu d’Europa, en favor d’un somni possible i real, la llibertat dels pobles, la possibilitat de construir un país de cap i de nou, sense excloure ningú, només aquells que voluntàriament i lliure vulguen excloure’s.

Per tot plegat m’hi he fet d’aquest Consell, orgullós de ser valencià i que m’hagen convidat a pertànyer del seu somni fet realitat, que espere siga prompte el nostre somni, fet també realitat.

 

 

 

L’esport i els drets universals, Marc

Les empreses patrocinadores governen també la política, i la vida, dels patrocinats. Sobretot si aquest són de primera fila i apareixen als mitjans, si no els poden amagar la ideologia. Entre els campions de motociclisme, n’hi ha qui voldria festejar el triomf amb l’estelada, com n’hi ha qui ho faria amb l’estanquera i l’àguila, el bou o la cabra. Diumenge, no cal anar més lluny. Però els patrocinadors salten de l’artèria i amenacen els seus, si el símbol final no és espanyolista o caspós, malgrat que el guanyador en volgués un de diferent.

Ara, una cosa és festejar el triomf particular (sempre n’hi haurà que els manque estudi) i una altra de diferent és voler administrar políticament allò que passa avui a Catalunya. I a València. Que Marc Màrquez puga consentir que hom reclame a l’Ajuntament traure que tenim presos polítics és tirar-se terra als ulls, en fer mal al país i atacar directament els drets universals. I ves que semblaria que només que corre en moto, el jove. L’entorn del motorista ha demanat de traure la simbologia per la llibertat que penja a l’Ajuntament del seu poble:

“Ves, silencieu què passa, fiqueu el cap en terra i deixeu que puga pujar al balconet durant uns minuts com si no passés res!”

Jove, ets campió del món, un pilot excepcional, no ho discutim; però justament per això, ets tu qui hauries de marcar la via, el camí i la dignitat: ha costat molt de guanyar els drets universals, moltíssim, perquè ningú puga amagar el cap sota l’ala i silenciar què passa.

Sí, sabem que aquestes empreses que patrocinen el jove no juguen net. Que són corruptes i còmplices de la prevaricació, que han sigut consentides i perdonades, d’impostos i més filigranes, i que no amaguen poca cosa darrere l’esport que diuen patrocinar, no ens enganyem. Apuntem quines són, per no regalar-los més usura, però jove, escolta: “Quan tornes a pujar en una moto, sàpies que ho has pogut fer mentre milers s’han jugat la vida per la llibertat i la democràcia, mentre entrenaves o competies, i n’hi ha que encara paguen la defensa dels drets humans, també les seues famílies, que la complicitat i el silenci d’uns quants no aturarà la seua lluita ni la seua fermesa. I encara has de saber, que n’hi ha que no van en moto, que van en una barca i s’ofeguen a meitat de cursa, però la seua dignitat els obliga a competir per la vida…

Si ser campió de moto és abandonar els ideals de llibertat i de justícia, més val perdre totes les curses, xicot, i anar a peu amb la cara alta.

 

Ens ha sorprés la fava!

L’escarni no ens ha agafat de sorpresa. Espanya no és cap sorpresa i, qui diga que s’ha sorprés, menteix. La fiscalia i els advocats de l’estat s’han conxorxat, amb jutges, policia, església i militars, amb el psoe i el pp, per escarnir la llibertat i la democràcia. Fins i tot per escarnir aquell heroi de Trapero, ves si els fa mal i què. S’ha acabat el mambo, xicots, el ball, la jota i la festa. I la democràcia de quinzet, que és uan dictadura disfressada torna a ser ama com ho ha sigut quan li ha convingut. S’ha acabat la festa: espanya vol guerra, vol sang, i per això, com que no aconsegueix una resposta violenta que puga vendre a Europa, eleva el nivell de càstig a l’impossible, passa la ratlla de la mesura i fueteja amb justícia franquista en ple segle XXI.

I què direm? Res, perquè a espanya li la bufa què puga dir ningú: Europa, l’ONU, Amnistia Internacional o el Tribunal de Drets Humans, li la bufen. Menys encara què puga dir una colla de demòcrates catalans. Li-la-bu-fa! Espanya és franquisme pur i dur: dins la justícia, la política, la monarquia, els mitjans, l’església… En el futbol, en els bous, en les TVs, arreu que trobes defensors a ultrança del franquisme més pudent.

Si ja ho sabem, això, què fem? Ara què? On tirem, a on cavallers?

Què pot fer mal, en realitat en aquella ferida, en aquell putiferi polític, burlar la hisenda?, fem-ho! Traure els diners dels bancs d’espanya? Fem-ho. Deixar de comprar-los aquella merda de loteria? fem-ho! Deixar de consumir res que faça tuf a espanya? Fem-ho… Però tot això no és prou. Ni suficient, perquè res canvie en aquella cofurna. Cal preparar les estructures de la república a cada tros d’aquell estat que tinga possibilitats d’anar-se’n. Els valencians també. Fem-ho! Sobretot perquè als valencians ens enganyen cada dia, ens roben cada dia, això sense haver-los organitzat ni el procés ni la revolta democràtica més pacífica dels últims cent anys a Europa. Però ja podem començar, ja… Fem-ho.

Prou de connivència amb els progres? Fem-ho. Prou de… Fem-ho!

[continuarà]

L’escola no és suficient per recuperar la llengua

Amb l’escola tenim una part important guanyada, és cert, però no és suficient per normalitzar la llengua. Ni per assegurar-ne l’ús. L’escola ja fa paper, i molta de la feina més enllà dels seus propòsits, per no és suficient. La tebiesa política dels nostres, davant la contundència dels altres, manté el desequilibri d’una balança que fa molt que no ens afavoreix. Ells ho saben i no aflueixen, nosaltres també ho sabem, i encara anem amb por, amb l’ai ai ai que s’enfadaran. Sí, ells tenen la paella pel mànec, que diu la frase feta i la realitat política (militars, església i jutges), i nosaltres tenim la voluntat i la decència. No n’hi ha prou, i ves com ens volta la nòria. Sempre a favor dels altres, i nosaltres sempre a contravent, més esforços, més recursos de les butxaques particulars, i militància, i més coratge… Amb militància no n’hi ha prou. Perquè l’ús de la llengua, que guanye prestigi, que siga considerada de primera entre el jovent, depén de més coses, i de la política que siguem capaços d’ordir. Tampoc no tenim la solució a curt termini, tret de la República (imprescindible per combatre la tebiesa), però ni això no ens assegurarà res, si no ens espavilem, ens despullem l’esclavatge lingüístic, i parlem amb la cara ben alta. Però a partir d’ací podríem dir més coses, segurament. I ampliar els deures de no poques empreses que ens fan la mà amb els nostres propis diners. Ara, amb televisions prohibides, presos polítics, músics, poetes o joves empresonats o exiliats, encara fem el carranc. A València, a Palma, a Barcelona, i mentrestant la llengua que vaja pagant tant de dèficit…

 

La llengua també fa la República

(Sobre el document de com ensenyarem llengües de la generalitat de dalt, que no sé si és ara mateix el govern de la República, encara que només si l’he llegit d’un colp i sense la profunditat necessària).

Qualsevol document de llengües, i encara de com ensenyar les llengües té una intencionalitat política. I la seua publicació no és sinó una declaració: ara, aquest document del qual ja he fet un comentari ràpid per a Vilaweb, no sembla ser el document definitiu de com ensenyarà llengües la futura República catalana, més prompte és un document fet perquè els jutges espanyols llegesquen en català, encara que siga una horeta curta. Hi trobaran pegues i el portaran a l’infern, per bé que també passarà el purgatori.

El Pla de llengües per a l’escola, que és realment què és, tècnicament està bé, s’adiu amb el plantejament europeu sobre l’ensenyament de llengües, amb la incorporació de la terminologia, els objectius, els reptes, i la realitat sociolingüística present. D’acord fins ací (els valencians també anem per ací, i altres països de situacions plurilingües similars). Però la nostra realitat és més complexa perquè la pressió política d’espanya és brutal: polítics, partits, mitjans, empreses, i allò pitjor: el valor que el jovent dóna a les llengües.

La bel·ligerància espanyola contra les llengües és brutal. Un odi lingüístic que patim fa tres-cents anys i que hem tolerat perquè ells tenen les pistoles i els jutges. Perquè d’una altra manera, fer guerra contra cap llengua només s’entén si n’hi ha mala fel i un foc interior que no és una altra cosa que inseguretat i sensació d’inferioritat universal.

El plantejament del Pla sembla honest, però no l’és. Defuig una realitat soterrada que és criminal: no partim de situacions iguals. Diran, d’acord, ja ho sabem, què més? Doncs que interven moltes coses que no ajuden a aconseguir allò que diu el document final, que no deixa de ser un paper de bones intencions. N’hi ha un nou corrent (tampoc no és nou) en què la voluntarietat no és suficient. Exemple: malgrat que els mitjans en llengües minoritàries són de més qualitat i rigor, TV3 no pot competir contra cent canals de TV en espanyol. De cap manera. I per bé que podem informar d’allò que passa al món amb serietat, els altres també informen, i el comandament de TV té molts botons per anar provant que fan ací i allà. I acabes mirant-te espanya: una pel·lícula no pot competir contra cent pel·lícules, o un documental, o els dibuixos…
Ja no em pose en els jocs d’informàtica, les xarxes, i tota la pesca d’una onada invasora que no vol saber res de res de llengües…
La consideració dels joves ara mateix és passar-se de llengua, i només els militants no són prou, perquè són arrossegats a la diglòssia. És políticament correcte de demanar que acaben en un nivell de català i castellà l’escolaritat, però és deshonest, perquè no és veritat mai. I la voluntarietat no és suficient per assegurar l’ús. Ací perdem, perdem per un marcador d’escàndol. Un altre exemple: els joves per què han d’estudiar literatura espanyola, fins i tot caldrà examinar-los…, si la francesa, la russa o l’anglesa li pega mil voltes? Per correcció política. Per no espantar els jutges o espanya. Començar el castellà a l’escola abans de la secundària és erroni. Ho diu fins i tot l’AULA Multilingüe de la Universitat de València. Però ho fem. Fins i tot, legalment, cal començar el castellà a primer de primària… a València. En canvi de tenir prohibida IB3 i TV3 i Catalunya Ràdio.
Si el document o Pla de llengües parteix de l’estatut i el que diran a espanya, massa innovador no serà, i encara per això ens pelaran. I compte que és el que diu Europa… i n’hi ha un respecte important per la resta de llengües… Però la nostra sempre paga. Sempre. Paga. Tinc un amic que em diu… Per què no ens fem britànics, o gibraltarenys? Per què no fem oficial l’anglés? En comptes de l’espanyol, almenys a infantil i primària… Per què no? Si hem de tenir una segona llengua oficial almenys triem-la de primera divisió.
Bona nit

Nafarroa Oinez (4)

Els detalls d’una festa extraordinària de vegades són oblidats; per secundaris no els pensem principals, perquè no en sabem més o perquè precipitem la reflexió, potser per totes aqueixes coses… De la jornada sobre els mitjans en llengües minoritàries m’havia deixat tres coses:

—En mans de qui és, Europa no respectarà mai les llengües (això és ferro rovellat, xa, que no té remei )

—A Espanya, els mitjans en llengües petites (sense estat) hauran de viure a la defensiva: dels atacs de jutges, policia, empreses, lleis i de l’estat mateix. I encara a la defensiva dels rucs de torn.

—Els mitjans en llengües petites peguen cent voltes en sobrietat, qualitat i decència als mitjans grans i als mitjans de llengües grans, però els manca autoestima, en general. I pressupost. Potser per això viuen sempre a la defensiva.

Els estats no permeten que siguem estat, però tampoc no permeten que les llengües que sobreviuen en els seues estats colonials puguen viure en pau: ni volen ni ho poden permetre. Lo fàcil que seria que ens deixaren ser, i ser estat.

Com fa milers d’anys, pel que fa a les llengües, el peix gros es menja el petit: milers d’anys de coneixement, de Sòcrates a Lucreci, d’Hipàtia a Eisntein, no ens ha fet avançar en democràcia i respecte per les coses petites: el pare gros és l’amo i patriarca, i decideix quins fills estimar i quins rebutjar, i les llengües que representem els fills no volguts ens hem de defensar fins a la independència, sobretot d’Espanya i dels Junckers de la terra.

Idurne Ezkisabel assegura que ens falta autoestima i coratge, entre els mitjans de llengües petites, malgrat que som de major qualitat que els mitjans en llengües xenòfobes. Si ja ho sabem que les llengües no són això ni allò, que ho són pel polítics que les gestionen, i els estats ja fan perquè les llengües amb poder facen el burro. Jo afegiria que n’hi ha uns programes a Àpunt que peguen cent bacs a TVE1, TV2, i aquelles malparides TVs privades del femer audiovisual… I això que els valencians encara tenim prohibida la TV3, i IB3 i la cosa no sembla que es resoldrà en un segle o dos.

Ep, però els bascos tiren, tiren endavant, fins i tot a Navarra, que Navarra camina: Nafarroa Oinez!

El primer d’octubre, des de les Cases

Primer aniversari del primer d’octubre de 2017, a les Cases d’Alcanar. Vam viure un jorn joiós i tens per la democràcia, que després va apuntar a declarar la República Catalana. Ho avance abans de continuar, de recordar com ho vam viure, avance que això pot ser un model per als valencians, declarar-nos republicans i preparar el camí per independitzar-nos, pacíficament també, d’aquells que fa anys que saben que no som ells, ni ens volen, ni ens tractaran mai com a iguals.

Recorde que vam eixir de Bétera de matinada, i vam ser els primers a arribar al col·legi electoral, que encara era tancat, i que vam saludar-nos amb els primers que ja es concentraven. Van arribar també els Mossos que van demanar que ens dispersàrem, però no ho vam fer. Ho van repetir tres vegades, un ban oficial que no permetia allò d’un referèndum perquè un Tribunal de jutges espanyols no toleraven tanta democràcia. No vam fer cas i vam continuar plantats defensant aquell petit local de les Cases. Van arribar més valencians a les Cases. Va arribar l’urna, van obrir el col·legi, van constituir la mesa i la gent va començar a passar: una gentada, al principi, i després una gernació que també protegia, van fer un corredor de gent gran, sobretot. A través de twitter van arribar les primeres imatges de les càrregues i la violència espanyola contra la llibertat que exercia aquella gent. Eren imatges esfereïdores, que ens impactaven. Recorde que vaig dir: no ens espantem, va. A tocar, a Sant Carles, la policia volia provocar una carnisseria, un escarni públic contra la democràcia. Algú va reunir-nos a la plaça i va dir que estiguérem preparats, que eren molt a prop. Ens vam asseure a terra davant el col·legi per impedir el pas dels violents: la policia i la gc. Però després que més imatges van arribar al món, algú va enretirar les bèsties al vaixell. Havien fet molt de mal, molt, però el jorn per la democràcia va continuar, per bé que l’ambient festiu havia bescanviat per una defensa pacífica i a ultrança de les urnes. A migdia la mesa va explicar que reorganitzàvem el referèndum i concentràvem els col·legis, per tenir més gent defensant la democràcia i protegir els vots ja emesos. Vam traslladar-nos a Alcanar, al centre Cívic. Arribaven autobusos de gent que volia votar, perquè els havien tancat el col·legi, però el Cens Universal va permetre de continuar i va animar més gent. N’hi havia que ho deia, que s’havia animat a votar després de veure què passava en altres llocs. Posàvem cotxes enmig del carrer per impedir més atacs policials. Hi havia tensió, música, festa, i un dia que obria una nova història per la democràcia a Catalunya.

A les vuit van tancar el col·legi, va eixir un jove i va demanar que no se n’anés ningú, necessitaven protegir el recompte. Es va fer el recompte i es va publicar a través dels mitjans, més de dos milions van participar-hi, malgrat les amenaces, la violència, els mitjans espanyols, els jutges, els polítics la policia i la gc… Una majoria de catalans tenia molt clar que volia la independència, i els primers fonaments de la república s’hi van posar aquell dia. El primer d’octubre de 2017. S’havia fet de nit, vam agafar el cotxe i vam pegar cap a València. Ha passat un any i han passat moltes coses. S’han fet avenços i també hem perdut algunes batalles per la democràcia i per la llibertat. La repressió d’espanya ha destapat un estat violent, de fonament franquista, capaç d’empresonar polítics honestos, incapaç del diàleg. Espanya ha atacat directament els Drets Universals. Perquè és un estat incapaç d’un fons democràtic. No el té.

És el primer aniversari del Primer d’Octubre de 2017. Per molts anys!

 

Comencem un nou curs escolar

Comencem el curs escolar

—amb presoners polítics
—amb exiliats
—sense connexió a TV3 i IB3
—amb més policia i més gc
—amb més pressupost militar i menys pressupots per a ciència
—amb l’amenaça a la democràcia
—sense finançament just
—amb prevaricació judicial
—amb atacs a la llengua
—amb judicis contra l’ús de la llengua
—amb una involució franquista
—amb l’amenaça als mestres que parlen de democràcia
—amb la lomqe vigent
—amb el pitjor finançament de l’estat
—amb el pp encara legal
—amb mitjans venuts als amos de l’empresa
—amb fundacions franquistes
—amb persecució de joves antifeixistes
—amb la por al cos dels mestres
—amb amenaces a la llibertat d’expressió
—amb por als llaços grocs
—sense empara a la democràcia

—amb un sorprenent Àpunt

I el comencem convençuts de la victòria de la democràcia sobre el 155 i els seus actius (pose+pp+c’s), amb il·lusió pel treball, amb goig d’aprendre un any més, amb la convicció que els drets universals són per damunt qualsevol constitució, amb la fermesa que només la llibertat acosta el coneixement als alumnes, amb sobrietat i decisió per consolidar una escola lliure, democràtica, republicana, honesta i valenciana.

Ves si tenim repte gran i feina per envant!

Ja ens hem inscrit a la diada

Anit, mentre sopàvem a l’Ateneu, vam decidir de fer colla per pujar a Barcelona. Pensat i fet. Com que treballem, no podem eixir gaire matí, així que arribarem en punt de la concentració a la Diagonal, veure i viure aquella festota per la llibertat i la República i, en sopar enjorn, pegar un altre colp cap a València, a portar la nova.

Les samarretes ja les teníem, perquè ens les havia baixades Vicent a l’agost, així que amb la muda posada pegarem en amunt, en acabar l’escola, que encara fa migdiada en el mes de setembre. Per un altre costat, n’hi ha diversos autobusos de valencians que també faran via, n’hi ha que eixiran dilluns i n’hi ha que ho faran de matinada, el mateix dimarts. Del camp de Túria també n’hi haurà representació del CDRcampdetúria, de l’Institut d’Estudis Comarcals, dels Ateneus de Bétera i Benaguasil, de Solidaritat amb Catalunya, d’Acció Cultural, i d’altres associacions i institucions valencianes. És lliure i voluntari manifestar-se. Democràtic. Així que que ni vol pols, ja sap que no ha d’anar a l’era. Per bé que les eres dels pobles ja no són gaire polsegoses.

La festa que es viu en aqueixa ciutat, l’11 de setembre s’ha de veure, almenys un colp a la vida. I ara que ja tenen proclamada la república, també. Malgrat la repressió policial, judicial i política de l’estat espanyol, contra el drets universals de decidir o de manifestar-se pacíficament: a sant de quina cosa, envien policies i gc els espanyols a la diada? A provocar, a fer llenya, a cercar violència. Perquè amb els anys que passa que en fan, cap d’acte de violència, cap agressió. En canvi, espanya cerca la brega, la notícia, per tenir excuses de la seua repressió i retorn al franquisme pur i dur.

Nosaltres pugem a festejar una manifestació entusiasta per la llibertat i, també cal dir-ho, per intentar transportar aquell deler per la llibertat a València. Tant de bo tots els pobles del món visqueren amb aquella alegria la joia de la democràcia i el dret a decidir què volen ser. Tant de bo espanya tingués la meitat de responsabilitat política i de cultura democràtica.

Ep, si us animeu, encara n’hi ha autobusos amb seients lliures que us faran reviure un jorn extraordinari.

 

PP PSOE i C’S es neguen a investigar res

Comencem el curs escolar…
PP, PSOE i C’S es neguen a crear una comissió que investigue…

—els atemptats del 17A,
—la venda d’armes dels borbons,
—les agressions contra la llibertat d’expressió
—els afers del reietó
—la prevaricació en l’adjudicació de fiscals
—el cos de jutges hereus del franquisme
—les clavegueres de l’estat
—els cossos de seguretat que provoquen inseguretat
—l’honradesa de l’estat
—els perdonats de la hisenda fiscal
—els atemptats a Fuster i Guarner
—la connexió de l’estat amb l’extrema dreta
—la impunitat de la policia i la gc
—els jutges que perdonen els crims de l’extrema dreta
—el patrimoni franquista
—el patrimoni robat als republicans
—els costos d’un estat policial
—els costos d’un estat franquista
—els costos d’un estat catòlic
—els costos d’un estat militar

PP, C’S i PSOE es neguen a crear una comissió que investigue res. No fóra que el món pensés que no som una democràcia. No fóra que els espanyols se n’adonaren, del feixisme que els governa.