El sopar dels feixistes (1)

Anit una associació de corruptes que té el nom de Foment, aplegava feixistes, lladres, criminals i conspiradors contra el treball, els treballadors, els sous dignes i la transparència econòmica. Molts dels seus socis, governen empreses que han rebut diners a manta, en canvi de castigar els treballadors, acomiadar-los sense raons, robar-los l’ànima i la sang, o ordir lladrocinis amb sindicats i polítics, governs de qualsevol color i encara amb clavegueres o aigüeres pitjors. Tots plegats, ells es consideren un club modèlic, fan soparots i conviden amigots, polítics, borbons, actrius, periodistes, la jet, que han de ser els homes triats per l’Olimp dels déus de l’empresa.

Foment del treball?, De l’empresa?, de l’honestedat?, del joc net entre iguals?, de l’equilibri entre si guanye molt m’ho quede i si no guanye tant em queixe perquè el calaix públic em pague encara més?

Anit es feu un sopar de feixistes i corruptes que volen passar per empresaris modèlics, o pulcres o polits o legals o magnífics… Una merda, direu, i no errareu gens, perquè aquest club a més d’idiotes, voldria fer-nos creure que cal aplaudir-los, honorar-los, besar-los les mans voldrien, en canvi de falsedats que no passarien un test de veritat i mentida de tercer d’infantil: sí, en un sopar de feixistes com el d’anit, la densitat criminal concentrada és ed les més altes d’europa, que potser n’hi ha de més altes?, sens dubte, però aquella magnitud ja mostra el calibre de què són capaços empresaris i polítics que els besen el cul i mantenen en presó molts dels nostres. Perquè sense el seu consentiment criminal, aquells polítics (que els han de deure el piu que passegen) no passarien tanta vergonya ni haurien de riure’ls la gràcia que no tenen.

La vergonya també la passem nosaltres, els milers i milions de treballadors que veuen aquell besaculs com un insult a la dignitat humana de treballadors i desocupats, i ves si en tenim al nostre país. Els empresaris poden fer tants sopars feixistes com vulguen, però que els servidors públics —els polítics ho recordeu, a qui us deveu? — paguen aital prostitució sí que és de “llibre”, de presó perpètua i raonada.

Jutges franctiradors criden a l’alçament

Si això fóra un estat democràtic, aquest jutge seria en presó, i no podria exercir ni de bidell. Però això és espanya, que honora dictadors, subvenciona fundacions franquistes, paga i suborna l’extrema dreta, compara falangistes amb herois de guerra, o passeja atacs a la democràcia com qui es beu un pitxer d’aigua. És el nivell espanyol de política.

L’amenaça d’un jutge davant els caps militars no serà gratuïta, ni atzarosa: és una conxorxa de la borbonia. del rei, els jutges, els militars, el psoe, ací tothom plegats van ordint un pla per aterrar la democràcia, que ja va tan malparada que no diferenciareu moltes de les normes o lleis d’aquest tràngol de territori d’una autèntica prostitució: el clavegueram espanyol ja no pot tapar tanta merda, ni tanta amenaça, ni tanta pocavergonya.

Ho volen fer passar per unes eleccions democràtiques: ca, una mentida grossa, inútil, capitanejada per mediocres que es fan passar per polítics. Ni un dels líders dels partits espanyols, ni un ni mig ni cap, no passaria un mínim test d’intel·ligència, però vs a amns de qui han dipositat la responsabilitat d’aquell estat de pandereta. Possiblement per això els jutges fan de polítics, fan clams militars, o s’erigeixen déus capaços d’empresonar joves i joves a dojo, com si traure’n la llibertat d’un sol dels joves que és en presó no fóra un crim contra la humanitat6. Sí, espanya té un autèntic exèrcit de jutges canibals, que ara es pensen intocables, quan fan de franctiradors contra demòcrates, pacifistes, joves capaços de revoltar-se com tanta injustícia i manca de dignitat com el psoe i aquesta espanya disfressada, idiota, representa.

Només faltava el numeret de les menistres amb franco i joseantonio.

Espanya no sabrà mai on és el límit de la vergonya humana, mai, i caurà tan fondo que l’esclafit farà història local i internacional.

 

Si els valencians també som de la llibertat

El camp valencià encara és a mans de les decisions del ministerio espanyol. N’hi ha conselleria d’agricultura?, si?, no sembla que el camp ho haja notat els últims anys, Només una quants esforçats de la Unió, no gaires, a cada comarca fan sa guerra en favor del camp. La resta és bona voluntat i viure-hi a la intempèrie, a la dula, sense protecció, amb una capacitat valenciana nul·la i una de les majors incompetències. El camp no té remei?, no en té?, i la llengua? i l’escola?

Demà pujarem a Barcelona. Potser que no adobarem el camp ni cap de ls accions necessàries per guiar-lo, però pujarem a reclamar la llibertat, i la democràcia, en uns dels pocs indrets d’Europa on la lluita és real, significada, amb gernacions de joves que han dit prou. Han deixat aparcades les mamonades. Avui que una grapat de partits del país han tingut l’oportunitat de fer una declaració conjunta en favor de la llibertat, Compromís se n’ha desmarcat. Una altra oportunitat perduda en canvi de flirtejar amb MésEspanya, que és menys finançament, més burla, i més robatori diari a la hisenda valenciana.

Diumenge és el darrer d’octubre, i ni això no ens lleva la son, a una majoria de valencians, que encara es debaten entre l’espanya de dretes i l’espanya de l’extrema dreta. Totes dues ens pegarà pel cul, com sempre, i provocarà més ruïna i més incertesa, política i econòmica. Així que nosaltres peguem cap al nord, a passar unes hores de dignitat, de manifestació, de clam pels drets universals.

Voleu que us baixem uns quants codis Qr, per si un dia aparqueu vosaltres també les mamonades i ens posem plegats a la feina?

24 hores a Barcelona (i3)

Hem tornat a casa i hem provat de dormir, al carrer s’escolten les sirenes, policia?, bombers?, joves?, els sirolls són lluny, però encara no dormim, perquè el jorn ha sigut intens, emocional, identitari: els joves estan convençuts que no tornaran amb les mans buides; els pares els fan suport incondicional; hem escoltat com van de ferms, després que la sentència, que no cap altra cosa, ha posat la intensitat que necessitava aquest moviment. És una revolta. Sens dubte que ho és, només frenada per la intensitat de la repressió, la duresa de la violència policial i l’absència d’una política que unifique l’acció i faça suport a la gent que és als carrers. Cinc, sis, set, vuit dies als carrers, amb talls de carretera, de vies, de llocs neuràlgics, d’una organització com no havíem vist abans, posa Catalunya a primera línia i a poca distància del seu objectiu: en contra només hi ha el mur espanyol de la repressió. Només això separa una majoria de Catalunya del propòsit de la independència: perquè no pocs països del món farien una declaració de suport i final del problema: el tràngol passaria a ser una festa de dibuixar com serà i  com voldran aquesta nova república, els catalans.

Però això que podria durar un dia, pot durar mesos, perquè espanya s’ha plantat, no vol dialogar, no en sap, només violència i càstig, agressió i venjança: siguen adolescents, joves, adults, iaios, fins i tot xiquets: domini i submissió. Però pel que hem vist aquestes vint-i-quatre hores, no trobe que aquesta vegada Catalunya es rendesca: prou de rendicions i d’acotar el cap. Els joves han dit prou, i ara n’hi ha una organització amb capacitat per arribar a port: horitzó la república catalana, el nou estat d’Europa.

I encara no hem dit res del Tsunami democràtic, que molts van bandejar els primers dies, com un altre detall folklòric, un altre més, i en canvi ara, davant l’èxit de l’acció a l’aeroport, tothom considera una punta de llança que pot pegar en la diana i guiar el país en un camí sense retorn. No debades, espanya l’ha posat, al costat de Puigdemont, com l’objectiu a abatre, l’enemic número dos.

El moment que vivim, que viu Catalunya, és un dels més trascendents de la història d’aquest país. Ho diuen els joves, que són l’alè més fresc i ferm: fem història, mare, fem història i no tornarem a casa fins que no l’haurem escrita completament.

 

24 hores a Barcelona (1)

Pugem de matinada cap a Barcelona, que feïm tot el trajecte gairebé de nit: a l’AP7, aquesta carretera que fa anys espanya ens fa pagar per repartir el botí entre lladres com Florentino; es nota que Catalunya farà vaga avui, perquè a penes si hem vist trànsit, i ben pocs camions. Arribem amb la veu de Mònica Terribas que va explicant què es trobaran avui els catalans, un jorn que és de vaga general, per la sentència espanyola contra la democràcia i per la independència de Catalunya, a més d’oferir-nos una tertúlia on hin’hi ha quatre polítics que o es posen d’acord en res, que avantposen l’interés particular a la política de grans horitzons. Només ens trobem un tall de carretera a l’entrada de la  Diagonal i després a la plaça Espanya, però podem arribar al nostre destí sense gaires entrebancs: l’objectiu és aparcar, instal·lar-nos i pujar a la part alta de la ciutat a esperar la marxa que vindrà de Tarragona, l’Espluga, Montbanc, Martorell, que porten uns dies caminat el país i nosaltres tenim convidats de luxe en aqueixa marxa. Per davant la Universitat vella ens trobem una gernació de joves a la plaça i peguem a veure què s’organitza, què couran els joves: arribem just a temps de veure eixir milers de joves, milers, que baixaran no sabem encara cap a on (després sabrem que han fet cap a Urquinaona i la Via Laietana). Els cants dels joves són ferms, entusiastes, d’una força que t’encomana a afegir-t’hi, a seguir-los… No ho fem, perquè el nostre és un altre objectiu, malgrat que el repte final siga el mateix. En passen milers, n’hi ha que d’una edat tendra, molt tendra, de secundària a penes: “Mare avui no sóc a la classe d’història que fem història”, “Som els nets dels poetes que no vau poder afusellar”, són lemes als cartrons i a les pancartes improvisades: els clams són en favor de la llibertat dels presos, els carrers seran sempre nostres o independència… Veiem tanta convicció, tanta força en aquelles cares, que se’ns fa difícil pensar que tornaran amb  les mans buides, a curt termini. A llarg termini no tinc cap dubte que defensen una vida millor, que els han robat, i un futur digne i lliure. No s’arronsen, que no, i ho comprovàrem més tard, en diversos moments del dia: a traves de les xarxes, però també en la trobada final de les marxes a Passeig de Gràcia i encara a mitjanit, una altra vegada al mateix punt d’Universitat, on la convicció es tornarà en una lluita al carrer contra la repressió i la violència desfermada per la policia.

Quan passen uns minuts de migdia, a la manifestació dels joves se n’afig una altra, també amb molts joves, i amb gent més gran, amb mocadors que els tapen la cara: el color general de samarreta és el negre, i les maneres més alternatives: al davant, la defensa de Rojava i la solidaritat amb els Kurds. Mari i jo peguem ca a Diagonal, per Gran Via i després amunt amunt travessarem aquells carrers de l’Eixample: topem amb tot de gent amb banderes, famílies, gent gran, uns altres joves que passegen la ciutat, els carrers sense trànsit , i una munió de botigues tancades. El nostre convidat especial, hoste i amic, ens havia fet recórrer de matí el barri de Sant Antoni, per comprovar la incidència de la vaga: per cert, Bon Preu i Esclat, la cadena d’hipermercats més extensa a Catalunya havia convidat els seus treballadors a la vaga, en canvi de no traure’ls el sou: Consum, els supermercats valencians eren oberts, els esquirols, i Mercadona sembla que amenaçava els seus d’acomiadar-los si insinuaven que no treballarien. Mercadora és una empresa que no s’està d’amagar que financia la repressió, i el robatori espanyol contra els valencians, però de Consum esperàvem més dignitat. Paciència, que si no en saben més, caldrà recordar-los-ho!

A les dues som a Pedralbes i ja baixa gent que ve de les marxes del Sud, de primer esparsos, que els pots comptar, mirar, observar com arriben d’esgotats, alguns mòlts, ringo-rango, n’hi ha que somriuen sastisfets, saluden, els que els reben, tenim una colla de dones entusiastes al costat, aplaudeixen, els animen, els demanen d’on arriben, els llancen lemes, la imatge fins a dalt de Diagonal és espectacular, milers i milers i milers de colors, que són persones, banderes, fums rosats, rojos, i ara ja van arribant els caminants més espesos, n’arriben, i n’arriben, i n’arriben, que no s’atura i el gros encara mo ha arribat, que es distingeix lluny, molt lluny d’on som. És una imatge espectacular que explica un país que camina, que avança cap a la llibertat, el nou Novecento del segle XXI, una lliçó mundial, una gent d’un coratge mai no vist en aquest rodals, jo no ho havia vist, ningú que conec ho havia vist, és tan espectacular que aborrona, emociona posa els pèls de punta, un país sencer que camina i conflueix pels seus, pels drets i els seus líders democràtics, empresonats, sentenciats, per expressar-se, per voler ser lliures, per enviar la gent a casa sense violènica, per permetre un debat al paralment, per obeir els mandats polítics i els reptes dels seus, per la república, pel somni d’un poble sencer, pels Drets universals, per tot això caminen, milers i milets, quan jo som una hora i mitja rebent gent, arriba el gros de la columna que avui eixia de Martorell, que venia de Tarragona feia quatre dies, són imparables, són un poble i una lliçó a Europa, cada vegada que es manifesten són una lliçó, i nosaltres humilment els rebem, els abracem i ens afegim a caminar amb ells, els agafem la motxilla, els alliberem el pes, els donem entrepans, aigua, més coses que haguérem tingut, i caminem amb ells Diagonal avall, feliços de participar d’aquesta part de la història d’un país que camina en favor de la llibertat.

 

Convençuts de la independència

Catalunya porta dos dies convençuda que independència o res. El coratge d’aquella gent és una mostra de com desitgen de ser lliures, finalment, d’una espanya que cada colp es demostra més salvatge, més ignorant i més incapaç de res. Un res català a les antípodes del res espanyol. Perquè espanya només ha deixat un únic camí possible, a Catalunya, la declaració unilateral, l’aixecament de la república amb tots els drets i la formació d’un govern a l’exili mentre el món obliga espanya i els rucs que la governen a negociar les condicions de la rendició davant la democràcia.

Dos jorns de lluita per aconseguir el somni anhelat tants anys, dos dies a penes després d’una sentència que pretenia agenollar un país en canvi d’alçar-lo emocionat fins a la victòria.

Sí, és clar que vindran colps, i més agressions, i una violència desfermada que omplirà les televisions del món, però això serà l’enterrament final d’una espanya que és al cul dels estats, del coneixement, al cul del drets i d’allò que representa l’ésser humà al segle XXI.

Què durara tot plegat?, fins quan resistirà espanya despullada davant el món? Uns dies, una setmana, uns mesos? Cada agressió, violència i violació dels drets és una major distància amb catalunya, i aquesta un pas menys que haurà de fer per aconseguir el seu propòsit.

Llàstima que el govern de catalunya no semble a l’alçada de les circumstàncies que viu la seua gent. Vindran dies que duraran anys, sí, llàstima de governants i dels còmplices que fan el joc a l’agressió policial.

Desobediència contra els crims d’estat

“La desobediència fiscal, la desobediència civil, la desobediència econòmica, la desobediència lingüística, la desobediència política, la desobediència judicial, la desobediència energètica, la desobediència als mitjans col·laboracionistes, la desobediència general a allò que afecte els interessos d’empreses que participen de la repressió, la desobediència als bancs, penseu què els pot fer mal, què és el que no esperen: la desobediència fins a la victòria…”

Espanya s’ensorra en una misèria antidemocràtica com no patíem des del temps del franquisme. Ara fa suport a les tropes turques que assassinen els kurds, en canvi de vendre’ls armes, suport logístic i més recursos pactats fa temps contra la democràcia. En canvi de diners i de clavegueram que no ens explicaran mai l’Iceta, el sànchez, ni l’iglésias, ja són tots un grapat nefast d’una història passada, antiga, borbònica…

Els governadors de la UnióEuropea, a mans d’estats pocavergonya, acaben de triar un diplomàtic internacional, l’incapaç JoséBorrell, que oh sorpresa és còmplice de la guerra de Turquia contra els kurds. Aquest inútil ha d’anar a Turquia a dir que deixen de matar? Aquest miserable? Peò és el que han triat els del parlament d’Europa, que encara reté les actes dels parlamentaris catalans, segrestades. Europa, el seu parlament, també segresta la democràcia. És el nivell dels governants europeus —no ho confonguem a la idea d’Europa—, atrapats entre militars, dictadors i polítics nefastos, còmplices de la pitjor idea d’Europa que hom podia pensar: si Europa la governen els estats, això serà un territori on els feixismes internacionals (espanya i turquia per exemple), camparan amb llibertat, mentre signifiquen negoci i submissió. Assassinaran de franc, com han fet fins ara. DE franc atacaran els drets universals.

Però què farem demà els valencians al camp, a l’escola, a la fàbrica, al bar, a l’hospital, als llocs de feina, d’estudi o de desocupació? Què farem per aturar aquesta onada antidemocràtica que ens governa en funcions però amb una vilesa que té l’objectiu de fer mal, d’agredir, d’emporuguir, homes i dones que clamen per la llibertat i els Drets Humans? Que faran demà els valencians honestos, homes i dones amb principis, que en veure què passa al món s’exclamen, s’aturen, desobeeixen, diuen prou, prou d’abusos, de crims, de jutges criminals, de polítics covards convertits a carcellers…

Vet ací una història particular per acabar el relat…

Hom veu un home que coneix, una dona, que diuen i confessen que són del psoe a Bétera, a Picanya, però no trobe que combreguen amb els assassins turcs i el suport del seu cap, el sanchezcastejon, que els ven armes i els regala soldats perquè els ajuden a matar xiquets, o joves, o estudiants a l’escola…

No m’hi veig, que aquests que conec, home o dona del psoe de picanya o de bétera, estiguen d’acord a enviar criminals a atacar la democràcia, a fer de cínics de la política, l’Iceta, castejon i el rastre de corruptors de la democràcia que hom pensava que era possible, a penes fa uns anys… NI trobe que el silenci d’una majoria de polítics siga productiu, ni ètic, sinó la covarda submissió a un partit i als bancs que el governen…

La involució d’aquests cínics de la política, que no la veuen els homes i dones de bétera o picanya?, per posar dos exemples significats en els caps del partit on militen? Hi estan d’acord, com estaven amb el GAL, amb aquests crims?, hi treballaran a l’escola, a la botiga, a l’ajuntament, com si no passés res, ells?, faran vida normal, bo i sabent que cada minut que passa, som còmplices d’assassins i criminals? No hauran vist les imatges que arriben per les xarxes, de com maten els innocents, la violència i la política d’aquests desgraciats?

Som davant la desobediència, com a únic camí al terror, a l’agressió, al militarisme policial i polític, a la pèrdua de drets i de llibertats, la desobediència per sobreviure amb un mínim de dignitat…

 

 

El feixisme valencià contra el 9d’0ctubre

És 9d’Octubre i baixem a la ciutat, a manifestar-nos pel país que volem. Enguany no n’hi ha gc a l’estació i ningú no ens regirà les bosses. Arribem enjorn, però un estol de joves, uns tres mil almenys, són voltats per un centenar de policies amb el parament antidisturbis. Els antifeixistes apleguen el gros policial, amb fusells de bales de goma, que no saps mai quan com ni cap a què dispararà. Finalment trobem el cap de la manifestació que just si comença a desplegar veles i lemes: el país que volem, l’autodeterminació, volem les claus de casa, amnistia, un país d’escoles, amb tot el dret de decidir què… A dos quarts de set la megafonia instal·lada en aquells edificis que volten Sant Agustí dispara l’himne d’espanya que canten uns joves de Vox, ho repetiran diverses vegades, a molts metres sobre el nivell del mar, després ja comencen els himnes falangistes, el franquistes, el caralsol, la novia de la muerte, els legionarios, i els clams que llança aquella megafonia són com a poc antidemocràtiques, amenacen, agredeixen, violen els drets… Uns joves expliquen que el delegat del govern espanyol tolera aquells clams feixistes perquè espanten les famílies que s’han aplegat a manifestar-se pel país, perquè se’n vagen a casa, als bous, o a veure moros i cristians: una vergonya, encara, a mans del psoe que va tolerar diverses manifestacions antidemocràtiques. Serà un plat que anirem trobant-nos en diversos punts del recorregut, davant l’estació del Nord, davant la plaça de bous, al carrer de Colom… Ens amenacen, insulten, agredeixen, davant la passivitat de la policia espanyola, que només que impedeix que l’agressió no siga física. La manifestació canta en favor del país, de la llibertat dels presos, que els carrers seran nostres algun dia, que potser València, només potser, un dia serà democràtica i tolerarà que la gent es manifeste, encara que ho faça tan pacíficament com avui.

Si hom després escolta les manifestacions d’un general feixista, a càrrec de la gc, entén perquè el feixisme viu tanta tolerància en aquest estat repressor hereu del franquisme. Com que no hem fet net, els cervells més rucs, intolerants i sanguinaris, són alts càrrecs a la gc, a la policia, a l’exèrcit, als jutjats, a la política, al futbol, a les empreses, i el coneixement es mor, mor amenaçat per una espanya d’intolerància que no sap eixir dels propis fantasmes que va crear des que es va fer al s. XIX…

En canvi, pels carrers de València encara som capaços uns quants milers de valencians de manifestar-nos amb coratge i sense acotar el cap i l’ànima: ja ho deia Spinoza, viure per la llibertat i pel coneixement demana coratge, valor, fermesa de conviccions.

Pel país que volem

Per la independència dels valencians

Contra el feixisme

Per la independència, l’autopdeterminació

Contra marchena o contra aquell maleït general de la gc, i contra tots els feixistes, que només si saben atacar els drets universals.

Visca el país valencià

Els valencians i l’1 d’Octubre

Manifest de Solidaritat amb… els catalans, els valencians, els kurds, els joves de Hong Kong  i tots els demòcrates del món
Perquè avui a l’Estat espanyol les llibertats civils i polítiques són més amenaçades que mai. Expressar-se o manifestar-se lliurement pot eixir molt car amb la Llei Mordassa. Han deixat la política en mans de jutges nomenats a dit per quotes de poder. La qualitat de la democràcia espanyola ja és equiparada internacionalment a la de règims com el de Turquia. El judici als presos independentistes catalans pel referèndum de l’1 d’octubre ha estat ple d’irregularitats, una autèntica burla. LLIBERTAT!
Perquè cal ser solidàriament actius amb el poble de Catalunya i el seu dret democràtic a decidir el futur. L’única resposta de l’estat i els partits monàrquics a la demanda pacífica, multitudinària, cívica i sostinguda en el temps de Catalunya ha estat la repressió, la guerra bruta i la intoxicació mediàtica. Es criminalitza sistemàticament tota dissidència i el moviment civil pels drets i les llibertats més important d’Europa. Perquè hi ha persones a la presó i a l’exili i perseguides en milers de causes judicials per les seues idees i activitats polítiques, per haver fet possible el referèndum de l’1 d’octubre de 2017 i defensat el vot de milions de ciutadans. AMNISTIA!
Perquè també els valencians i valencianes, com tots els pobles, tenim dret a decidir lliurement sobre tots els aspectes de la nostra vida col·lectiva, a triar entre monarquia o república, a exercir plenament els nostres drets culturals i lingüístics, a construir un futur d’igualtat real entre homes i dones i una societat que bandege la violència masclista, l’autoritarisme i el patriarcat, a vetlar per un món en pau i una cultura de la NOviolència, a fomentar un nou model econòmic que acabe amb l’espoli i l’infrafinançament sistemàtic del País Valencià i garantesca el dret de tothom a una vida digna. Perquè necessitem eines per enfrontar-nos a l’emergència climàtica i definir un nou model territorial i mediambientalment sostenible i respectuós amb la natura. Perquè tenim dret a rebel·lar-nos i desobeir les injustícies. AUTODETERMINACIÓ!
SOLIDARITAT I REPÚBLICA AL PAÍS VALENCIÀ

Jutges, déus o feixistes?

S’ha de ser malparit i feixista o combinar les dues coses (en realitat són inseparables), per obligar el MH president Torra a presentar-se a un judici acusant-lo de mantenir una pancarta de llibertat d’expressió penjada del balcó.

Un jutge,o dos o cent, poden tenir en escac un país només per una qüestió de llibertat d’expressió?

Poden atacar la dignitat o la màxima representació d’un país només per caprici o deliri? Són tant per damunt la realitat, la decència o l’humanisme?

Ho són. El franquisme era això. Aquesta espanya és això. El psoe o el pp, és això.

Perquè això és el que passa quan la justícia espanyola és a mans de feixistes, d’hereus d’assassins franquistes que han ocupat, assaltat, envaït tots els jutjats de l’estat, els d’espanya i els de la resta d’autonomies. Una majoria de tribunals són a mans d’aquell ideari que va matar el president Companys, el poeta Lorca, o el mestre Antonio Benaiges. I també van assassinari milers de valencians a Paterna, mestres, llauradors, metges o polítics, aquells i els seus hereus són els que ara decideixen què, què podem dir, què podem fer, que podem penjar en un balcó, si a ells els passa per la fava de castigar la llibertat d’expressió, o la llibertat de pensar, de dir, de proclamar què volem ser.

Déus o feixistes, aquest jutges van passats de frenada, de rosca, emborratxats de poder, de pensar-se o sentir-se per damunt la democràcia i fins i tot per damunt d’institucions com l’ONU, la Unió Europea o els Tribunals Internacionals. Són déus per damunt els Drets Universals, per damunt l’honestedat i l’honradesa. Són capaços de perdonar crims horribles, corrupcions diàries, violacions, en canvi d’atacar mestres que posen en debat què passa al món, o presidentes de parlaments que respecten el joc democràtic per al qual han estat designades.

Déus o feixistes que fa anys que perdonen tot de crims de grups ultres, que minimitzen atacs i violacions de drets, que s’excusen davant l’allau de barbaritats comeses per parafeixistes d’ençà de la transició i més a prop encara, que s’emparen d’aqueix estil perdonavides.

Déus i feixistes que han autoritzat tot de tripijocs i negocis ruïnosos per a la hisenda pública quan els diners anaven a butxaques amigues, a la llotja de l’Íbex, al cap de tants Florentinos sobre els quals s’ha bastit la indecència econòmica d’una espanya que és un femer, un niu de serpotes entre més de jutges, empresaris, militarots o encara coses pitjors: això és la borbònia i entre més el seu cos de jutges, que emparen el crim en canvi de criminalitzar l’assumpte més innocent i innocu.

Davant els crims comesos per presidents espanyols del pp i del psoe (que van incloure la planificació d’assassinats, o la participació aberrant en guerres), els jutges espanyols persegueixen catalans, siguen presidents, mestres, joves, poetes, músics… tant se val. Ells són déus o feixistes. O totes dues coses.

Fins i tot són capaços d’impedir una mala llei de contribució turística o sobre els medicaments, però són incapaços (conscients i conspiradors) d’aturar el finançament desigual contra valencians i catalans. Incapaços d’aturar el genocidi econòmic que patim anys i panys, governats per aquell desordre. A mans de déus o feixistes o de totes dues coses.