El rei lleó, xa

17A. Un any després, la coetà del Gos a Bétera. Fa 365 dies d’això, que Vicent pujava amb urgència cap a Barcelona. Avui sopàvem a l’ateneu, però ell tampoc no hi era. No hem repassat què va passar, ni hem parlat finalment d’aquest article sobre les 100 hores en cerca d’un home.  El 17 d’agost és un jorn important de la festa a Bétera, de fet, clou el calendari de la festa major. Malgrat que la cosa s’allarga fins a la vuitava. Però El Gos marca la fita, el senyal festiu. El 17 d’agost de l’any passat també ens va marcar amb la violència i el dol. I encara sort que l’atemptat es va resoldre tan professionalment. Per això, la justícia espanyola i la seua política de contuberni van decidir de castigar els responsables d’aital proesa. En Forn i en Trapero. Massa professionalitat, massa eficàcia, i tan poc protagonisme dels espanyols: polítics, policia i gc van veure’s superats per les circumstàncies de la feina ben feta. Habituats a les clavegueres, què podien fer, si damunt mantenien en nòmina part dels terroristes… I els responsables de l’èxit, el conseller i el cap dels mossos, són en presó o pendents de judici. Com ho són uns altres polítics, presoners en el s. XXI, per haver-los despullat una falsa democràcia, als espanyols. És com espanya paga haver-los alçat la roba i haver-los deixat en el cul a l’aire. Si espanya és un cul cagat, el món no ho ha de saber. Si espanya és pur franquisme, el món no ho ha de saber; si espanya és un ruïna econòmica, el món no ho ha de saber; si espanya és una corrupció de cap a peus, el món no ho ha de saber. I ves que el món ha sabut què és espanya i, en comptes de rectificar, de començar de zero, espanya ha preferit de defensar el franquisme, la malversació, la corrupció, la prevaricació, i la marca de ser un estat a la cua del món. Perquè Espanya és una ruïna moral. A la cua de les cues.

Al capdamunt de tot n’hi ha un rei lleó i uns polítics torpalls que no trobareu en la pitjor de les situacions bananeres (pp+cs+ciutadans+podem), capaços de defensar que per damunt de tot hi ha espanya i les seues virtuts teologals (monarquia, església, militars, jutges, empreses) capaços de la pitjor de les gestions contra la democràcia i la llibertat: de primer, el franquisme, els poders pactats i els valors d’aqueix estat: lladres, puteros, xulos, masclistes, agressors, violents i incapaços. Sense fer net d’aquell feixisme assassí, el franquisme, les institucions hereves s’han tornat a fer fortes, empoderant-se d’una situació política inútil i incapaç dels arguments, perduda, sense valors i sense empatia: sinyors del 155 —psoe, pp, c’s i podem…, no veieu que els únics que us defensen les orelles i la cua són la part més primària del simi?, la violència, l’amenaça i el retorn a la caverna?

Calia un rei lleó passejant-se en barqueta a Mallorca, una família que viu de la corrupció, de les armes, els negocis il·legals i els privilegis de les monarquies del coco i el plàtan… I calia tota aquella processó de mamons llepant-los els peus. La premsa, les TV, el psoe, i un porcateram tan ple que volen sucar, llepar i sucar, i posar els seus, pares, fills, amics família, en el mateix porcateram, perquè llepen i suquen, llepen i suquen… Si tenim dret de sucar, suquem, llepem i el que calga… Llepeu, fills meus! El psoe, podem, c’s i el pp, els sindicats, la lluita obrera, la premsa, els mitjans… Al remat llepar i sucar és tot una cosa. Un colp heu venut els drets universals, els heu embrutit, corromput o hi heu renunciat, tant se val, llepar que sucar. Tant se val, ase o bèstia.

Del dol, de les víctimes, dels morts, dels innocents, dels demòcrates, ja en parlarem un altre dia. Avui 17A de 2018 sembla que havien de lluir-se els malparits. Llepar i sucar, llepar i sucar.

Sopar Groc a Bétera: crònica 3

Nelson Mandela va dir: “IMPOSSIBLE ÉS ALLÒ QUE NO POT PASSAR FINS AL MOMENT QUE PASSA.” És clar que, ell, és un referent universal del segle XX, i qualsevol frase o sentència és com una lliçó. De vegades la por s’instal·la entre els homes bons, entre les dones, i agafar-nos a un clau, a un nom, a una frase ens protegeix o ens aporta aire per tornar a avançar.

La nit del Sopar Groc va afegir tres grans moments que cal tenir en compte: l’un, el discurs valent de Rosa Dasí, historiadora, dona compromesa, presidenta de l’Institut d’estudis Comarcals, un dels referents feministes a la nostra comarca. Ella va demanar diàleg, coratge i respecte per aquest compromís amb els presos polítics, per això el compromís de l’Institut en l’organització del sopar, i també va demanar respecte per tots els moviments capaços de defensar la llibertat. Sobretot, ho deia, perquè s’ha instal·lat un polsim de por en el pensament d’una part dels demòcrates del poble, que van dubtar d’assistir al sopar per allò de què podien dir els veïns, fins i tot, si tenien res a perdre… El dubte els corsecava contra la llibertat. Rosa Dasí va demanar intel·ligència i fermesa, contra una passa voluntària d’enaltiment de l’espanyolisme caspós i barroer, violent. L’institut demana coneixement i sentit històric.

El segon moment, va ser la presentació de l’Associació Solidaritat amb Catalunya, per la llibertat i la democràcia, dels primers valents a convocar accions solidàries amb Catalunya, en favor dels presos, la llibertat, la democràcia, sobretot ara que el retrocés democràtic afecta tothom, no només Catalunya, sinó els valencians els primers. Els insults a la llengua, a l’escola, l’ataca judicial als drets dels valencians, la burla contínua al finançament… Solidaritat ha bastit en poc temps una resposta valenta contra la incomunicació que han construït els mitjans espanyols entre Barcelona i València. Manuel Colomer va agrair la invitació i va convidar els assistents a sumar esforços per garantir espais de llibertat i democràcia al país valencià (compromís havia vetat voluntàriament l’assistència a l’acte de Bétera).

El tercer moment extraordinari del SoparGroc, i final d’aquesta crònica, el va posar Rosa Espuny. Va voler agrair el suport d’aquell sopar als presos. Va explicar com se senten de sols, els catalans, amb l’allau de mitjans espanyols que han malinformat d’allò que passava, va explicar que els petits brots de solidaritat que es reben de fora de Catalunya són tan benvinguts i els emocionen de valent, perquè són sincers i comparteixen un ideal de llibertat i de democràcia que a l’estat espanyol són complexos de defensar. Per això agraïa aquell sopar, els discursos, i totes les accions que s’organitzen al País Valencià amb aquell objectiu.

A dins el corral de l’ateneu rebíem la informació puntual del que passava a fora, a la plaça. Els veïns de Bétera que s’hi havien manifestat contra la presentació del llibre i el sopar groc —dos exmilitars, un ferrer, i tres joves que només volien gresca contra la democràcia, algun militant del pp o de ciutadans— van anar desapareixen i abandonant aquella actitud antidemocràtica sense alçar pols ni polseguera. Més tard va arribar un escamot de València. Vam telefonar els municipals, que van aplegar-se al minut i els vam explicar que, nosaltres, de violència no en volíem cap, malgrat que hi havia la provocació i els insults. Que faríem el sopar, i la festa final, malgrat l’amenaça constant. Els vam demanar que si hi arribava més gent, feren la feina de protegir la llibertat, de reunió i d’expressió, drets universals emparats per l’ONU des de 1948, que n’hi ha energúmens que no han llegit o aprés a la seua escola. No és una casualitat, pobres.

 

 

Sopar Groc a Bétera: crònica 2

Mentre entrenàvem el protocol del sopar groc, vam tenir l’avís que pujaria gent de València a provocar. Uns altres des del poble es manifestaven contra l’acte a la seua manera: a la presentació d’un llibre CONTRAPOSEN una bandera. Una bandera contra els llibres és una metàfora suficientment clara i entenedora. Però no saben fins a quin punt és de perillosa la imatge, si això només ho fan les dictadures: contra la cultura, o l’educació, o el reclam d’un finançament just, posen banderes als balcons. En posen dos en realitat: l’espanyola i la de la ciutat de València amb franja blava: ells volen agermanar la violència d’una amb l’altra, malgrat que, de valencianistes, aquests violents d’espanya no en són gens. Perquè LA SIMBOLOGIA ESPANYOLA NO ENGANYA NI S’AMAGA. Pengen una bandera, com podrien mostrar un jutge, un polític espanyol, un de qualsevol, un borbó, la policia, l’església, la majoria de mitjans, si no tots, perquè tot això és el que poden mostrar: una amenaça. Viuen la vida com una amenaça, la por contra els altres. I els altres anem construint. Perquè ens agrada de viure la vida. Però si volem aprofundir què més diuen, en els seus comunicats, llegim: —No podem tolerar que es presente un llibre a Bétera! No podem tolerar la llibertat d’expressió, i encara menys si parlen d’independència.

“No ho hem de tolerar” vol dir que ells s’erigeixen en amos de l’espai públic i volen decidir qui té dret a expressar-se i qui no. Això fa referència a un temps, a un espai i una època que molts hem viscut directa o indirectament. Per ells la sllibertat de l’espai públic és arrancar i trencar els cartells que anunciaven la presentació del llibre. És destruir la nostra comunicació, si no els convé, és decidir qui pot comunicar i qui no. I en això els mitjans en general, ves si han fet un paper antidemocràtic tots aquests anys. Perquè la revifalla espanyolista no és un moviment en favor de la democràcia i de la llibertat: com si digueren en resposta:

—Vosaltres voleu fer un país bell i interessant, nosaltres encara el farem el nostre més bell i poètic.

No. Això d’ells és un cant en favor de la violència, l’amenaça i la dictadura. Ciutadans acaba de publicar “Seguridad y Orden”, un clam a la por, copiat del model feixista alemany dels anys ytrenta, vol tornar a posar la por al cos de la gent. I ves si ho havien aconseguit dijous 9 d’agost:

Davant les amenaces de VOX (l’extrema dreta feixista), l’Ajuntament de Bétera va fer un comunicat oficial en el qual assegurava que la presentació no es faria en cap espai públic(!). És veritat, es feia en una associació pública sense ànim de lucre, però i què que ho haguéssim fet en una plaça, o en un local de l’ajuntament?, què hagués passat, si és la presentació d’un llibre i la invitació a participar de la solidaritat amb els presoners polítics? Encara més, el COMUNICAT oficial assegurava que cap representant polític de l’Ajuntament, ni de Compromís ni del PSOE, amb responsabilitat de govern, no seria en aquell acte de presentació ni en el sopar. Ni acostar-s’hi!

Vox podia estar tranquil, per això

L’extrema dreta ja havia guanyat, almenys havia vençut amb el discurs de la por, i els representants públics valencians de Bétera, se suposa que demòcrates i amants de la llibertat, obeïen aquell discurs antidemòcrata i xenòfob, espanyolista de Vox, en acceptar de no participar en un acte que reclama la llibertat i la democràcia  primer de tot. Just aquells homes i dones que són en presó o exili, des de la MH Forcadell a Ponsatí, des de Gabriel a Puigdemont, de Cuixart a Sànchez, són en presó per exercir la llibertat i la democràcia, sense defallir, que és la seua responsabilitat i la missió per a la qual han sigut elegits. I només un Estat policial, feixista, pot empresonar ningú per defensar la llibertat.

Ací els nostres representants polítics es van espantar, i van abandonar la missió de defensar la democràcia a ultrança, fins a les darreres conseqüències. Com van fer molts mestres, llauradors o polítics republicans en el 1936. Sense defallir.

Les absències en moments clau fan mal. Perquè són significades i representen què som capaços de fer en favor dels valors i dels drets universals, malgrat les amenaces. L’ONU va aprovar la CARTA dels Drets Universals l’any 1946 (o 1948, ara no ho sé), i naturalment que l’estat espanyol no ha acomplert mai completament tots els seues estatuts, malgrat que la va signar. És això que representa un Sopar Groc a Bétera, a Barcelona, a Gandia o a Palma: la defensa de les conviccions democràtiques i els drets universals, de cadascú i de tothom, pese qui pese, amenace qui amenace.

Però ja sabem com d’excèntric és l’Estat que patim, i explica tan bé Vicent Partal. I quanta pedagogia caldrà per guanyar respecte, coratge i fermesa democràtica.

[continuarà]

 

Sopar Groc a Bétera: crònica 1

Anit vam viure un jorn especial a Bétera, perquè l’espai cívic i cultural “Ateneu de Bétera” va poder fer el Sopar groc que havia organitzat feia dies amb l’objectiu de mostrar la solidaritat amb els presos i exiliats polítics. Una activitat en favor de la llibertat i de la democràcia no exempta d’amenaces, insults i absències notòries. Els organitzadors es mostraven satisfets al final de la nit, per la resposta de públic, el contingut sobri però emotiu i, finalment, per l’absència d’incidents violents. El propòsit que arreu del País Valencià puguem solidaritzar-nos per la llibertat —només faltava això— malgrat l’extrema dreta i la fluixera dels polítics del govern, ha de ser una aposta ferma durant l’estiu i mentre dure aquest colp franquista contra la democràcia. Sí, el franquisme perdura i per això mateix, anit a Bétera, una vintena de veïns i forasters volien impedir que es presentés un llibre, i encara uns quantes desenes de banderes d’espanya s’ensenyaven als balcons contra la democràcia i la llibertat d’expressió.

La presentació del llibre “Nou homenatge a Catalunya” va obrir la vesprada al corral. Jo mateix me’n vaig fer càrrec de la lloa del llibre de Vicent, amb una petita introducció sobre el primer “Homenatge a Catalunya” de George Orwell, perquè lligava amb allò que ahir mateix passava a la plaça amb aquells totalitaris espanyolistes que volien impedir el nostre acte.

“Aquells catalans de 1936 s’oposaven al totalitarisme, a tots els totalitarismes.” Eric Arthur Blair, periodista. “Aquest poble és capaç de fer allò que cap altre no ha intentat mai, que pràcticament ningú no pensava que es pogués fer.” Més conegut per Georges Orwell, Blair és l’autor d’Homenatge a Catalunya, una narració particular de la seua experiència de la guerra civil. Una vida dedicada al compromís, social, polític, democràtic.

Vaig donar la benvinguda a la gent que no havia tingut en compte les amenaces enviades per les xarxes socials, ni van fer cas dels intolerants que s’havien concentrat a la plaça a espantar la gent: vaig dir bon dia, benvinguts a l’Ateneu de Bétera, un ESPAI CÍVIC DE LLIBERTAT I DE DEMOCRÀCIA VIU EN AQUESTA COMARCA DE TRANSICIÓ, el Camp de Túria.

[…]

Vicent Partal feu la xerrada de la nit, intensa com sempre, malgrat que ahir va voler posar l’èmfasi en allò que passava a Bétera i havia anat coguent-se durant el dia: la intolerància, el règim franquista pactat amb la Transició, renascut per Aznar, viu des de 1939, i la impunitat amb què actuen grups organitzats d’extrema dreta atiats per Ciutadans, el PP o els borbons, des del discurs del 3 d’octubre. Potser que ell ja ho explicarà al seu bloc, però entre més detalls de la seua intervenció, Partal va voler significar l’absència de les autoritats municipals en un acte a Bétera en favor de la llibertat. Justament anit, a l’Ateneu, també reivindicàvem el valor dels polítics que prenent partit i són conseqüents dels seus actes, molts d’ells han patit presó, exili i mort, només per ser coherents, i noms n’hi ha a cabassos: els germans Pertegaz de Bétera, per exemple, els polítics com Puigdemont, Forcadell, Gabriel, Rovira, Junqueras, Turull, Romeva, Rull, Forn, Comin, Puig, Serret, Ponsatí, Bassa… Allende o Nelson Mandela, per exemple. L’obligació de qualsevol polític democràtic és ser a primera fila en favor de la llibertat, va demanar Vicent Partal, i no excusar l’absència per por de les amenaces de l’extrema dreta. Quan s’amenaça la llibertat, i per tant la democràcia, ni n’hi ha excuses ni valen les desercions.

[…]

Després de sopar, vam poder escoltar i veure un missatge que el MHP Carles Puigdemont ens enviava als amics de l’Ateneu agraint tots les mostres de suport que reben, perquè les entenen com a suports valuosos en favor de la llibertat i de la democràcia a Europa. No sabem com agraeixen, ells, els presos i els exiliats, i sobretot les famílies, aquest caliu que els arriba arreu dels països catalans, va dir.

Rosa Dasí, presidenta de l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, va fer un discurs en favor de les idees i la llibertat del debat, que és l’única manera de construir democràticament el país que voldrem. Manuel Colomer va presentar “Solidaritat amb Catalunya, per la democràcia i les llibertats”, una altra associació que vetla i treballa per valors intensos i profunds.

El final emotiu i espontani el va posar Rosa Espuny Bonfill, ella i sa mare són de Barcelona i tenen família a Bétera; Rosa va agrair una nit tan especial i extraordinària per la solidaritat amb els presos i els exiliats, explicava com havia gaudit de veure que al sud n’hi ha més gent que treballa per construir, per la llibertat, contra tanta injustícia i incomprensió com viuen a Catalunya.

Café, cassalla i herbero. Tres llibertaris van encarregar-se voluntàriament durant tota la nit de protegir l’Ateneu des de la plaça, i van impedir cap intent d’intrusió de la intolerància. Van ser durant hores al banc de la porta, amb les banderes negres i roges, d’aquella història anarquista tan soferta com antiga. El paper de dissuadir cap atac, no entrar al joc, i evitar la confrontació va ser esplèndid. A dins de l’Ateneu no vam haver de patir perquè la feina a fora era ben feta.

Finalment vam signar les cartes que enviarem a tanta gent com pateix presó i exili, perquè no són sols, i perquè la solidaritat dels valencians, malgrat que puga ser amenaçada amb impunitat per intolerants, continua ferma i aferrada.

 

*En tot moment, l’Ajuntament de Bétera havia vetlat per la seguretat de la plaça i els municipals eren al cas per frenar qualsevol brot violent. Van ser en diversos moments controlant els intolerants de la plaça, que només si llançaven crits i insults.

 

 

 

El sopar: els preparatius

Anit ja vam fer el sopar groc, un assaig del sopar que farem avui. Vam vestir el corral, si és que li cal res a aquest magnífic corral del qual gaudim, vam obrir conversa, vam tenir convidats especials, i vam coordinar el protocol d’allò que serà, aquesta nit, el primer sopar groc del País Valencià. Fins i tot vam atendre possibles respostes a vetlades amenaces a través de les xarxes socials, amenaces que encara no accepten la democràcia, en cap dels sentits, ni en l’ample de l’embut ni en l’estret, si és que la democràcia n’hauria de tenir cap, d’embut o de canonada per fer passar res.

Nou d’agost de 2018, Bétera, el Camp de Túria, a partir de la vuit atendrem la benvinguda dels convidats i començarem amb la presentació de l’últim llibre de Vicent Partal “Nou homenatge a Catalunya”…

«Parla’ns-en, Vicent, des del corral, també a tots nosaltres». He volgut recordar les paraules del tio Vicent Pertegaz que ens explicava, a la vora de la mar del Perelló, la seua joventut de mestre al Forcall, i com els veïns li demanaven que els parlés de Rússia. Casualitat o no, tots dos Vicents podrien parlar-nos-en, de Rússia i de més coses. En presentar Nou homenatge a Catalunya, voldrem que Vicent ens parle de l’actualitat, dels catalans, sobretot, dels partits i les seues baralles, dels presos i dels exiliats, del cansament de tenir un setge permanent d’un estat antidemocràtic, parafranquista, i voldrem, sobretot, ja que és a Bétera com cada estiu, que ens regale la realitat i l’entusiasme, perquè potser que tenim a tocar un dels grans somnis de qualsevol poble. I els somnis, sinyors, són a mans de la gent, perquè ningú no regala res a compte de res. A mans de la gent i prou.

Hem assajat com serà el sopar, sobri, naturalment, perquè és d’ajut a la resistència, i allò que vindrà després, amb el café i els rotllets de Bétera, ai, una invitació-presentació de l’Associació “Solidaritat amb catalunya”, des del país valencià, i una cirereta sorpresa que encara no volem desvetllar. També serà el moment de passar la veu als participants del sopar, al debat públic, a la intervenció, a les preguntes, a bastir un estiu per la llibertat, que no pot ser, que no, un estiu normal com si no passés res.

—parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulgues, també a nosaltres.

Tants camins que caldrà fer en favor de la llibertat i de la democràcia.

 

La pluja breu del set d’agost

Tan tímidament plou a Bétera, que no banya. No corre l’àuia carrer avall, i davall els cotxes és eixut com un desert. Ves que ha fet calor avui, durant el dia, malgrat que a la vesprada ha començat a moure el vent i semblava que… caaa, falsa alarma. Però, ep, cal ser pacients, i agraïts. Ara ja corre l’aigua, gairebé lleugera, carrer avall fins al camí València. Dos litres, dooooosssss! Un regal, un autèntic regal del cel, després d’uns dies d’infern. Un infern a Llutxent, sobretot, a Pinet, la Drova… Ara corre un aire fresc (!) a Bétera com no esperàvem, que no el recordàvem, que no. Almenys que rente l’ambient, abans del sopar groc de dijous. Demà ho prepararem tot. Avui hem fet l’assaig de la Dansà, les balls de Bétera, que farem el 14 d’agost, la vespra de la festa. Entre els balls, els trons i els llamps, calor a manta i una pluja que no arribava, malgrat que un dels trons ha accelerat el pas fins a la plaça. L’Aljama viatjarà demà cap al País Basc. Hi actuaran durant tres dies a Bermeo i els pobles del voltant.

En À_punt, Miquel Gil i Pep Botifarra passen per Alberic i Carcaixent, pels horts i els masos encara en mans de burgesos que els costa tant de parlar valencià. Ai, tan inútil com arribem a ser els valencians. Per cert, sabeu que la Carta de la Nacions Unides, que tots els estats que en formen part han d’acceptar, diu que la seua funció és «desenvolupat entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del dret de la lliure determinació.»

I encara diu «Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.»

Potser per recordar-ho, l’Ateneu de Bétera, l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria i el CDRcampdetúria organitzen un sopar presentació per apamar l’actualitat de la democràcia que vivim pel que fa a drets i identitat. I els valencians, com ho tenim? Sense recursos per apagar els focs? Sense la llibertat necessària per ensenyar les llengües que volem a l’escola? Sense poder exigir que l’administració ens atenga amb la llengua dels valencians? Ves si serà important durant l’estiu mantenir-nos ferms i vindicatius.

T’hi apuntes?

El sopar groc serà a l’ateneu de Bétera el 9 d’agost, per això cal reservar-lo al web de l’ateneu.

 

Bétera acollirà el primer sopar groc valencià

Cabàs i tisores, collidors!

Amunt l’esperit, llauradors!

El president d’espanya (!) es nega a tornar als valencians allò que és dels valencians. La dama d’Elx, per exemple; segons l’inútil aquell, és dret de conquesta espanyol i, per tant, antivalencià.

—Bo és saber-ho, xicot, que lo espanyol és antivalencià. Per això el patrimoni robat ha de ser fora de València, i a espanya ho teniu guardat.

Pel que fa als càstigs, sí, que ens els envia complets, l’inútil: de finançament, d’impostos i de turistes de madrit… Ens envien més coses, d’allà: els jutges d’espanya es neguen que parlem la llengua a l’administració pròpia. Ens neguen encara a traure els noms franquistes dels carrers. O voldrien que en comunicar-nos amb catalunya o les illes ho férem en espanyol o en anglés (això diu que ens obliguen de fer…). Això, i tantes accions feixistes com són tolerades amb una impunitat judicial sospitosa, mereix que organitzem un estiu en favor de la llibertat per reclamar que torne fresca, si més no una temperatura més benigna. Des que espanya ha obert el xafarranxo franquista, vivim un infern de calentura.

Per això, l’Ateneu de Bétera, l’Institut d’estudis Comarcals i el CDR del camp de Túria, han organitzat un sopar groc, en favor de la llibertat, la democràcia i la futura república dels valencians. Cal dir prou d’abusos, prou de violència i més valors universals, respecte als drets i dignitat. El sopar serà el 9 d’agost i, a més, presentarem l’últim llibre de Vicent Partal (no us estranye que vinga la família, si tot plegat serà al seu poble). Si l’aforament és limitat, ja sabeu que podeu reservar sopar al web de l’ateneu. La recaptació anirà destinada a la caixa de resistència en favor dels presos polítics.

Presos, músics, exiliats, i encar militars que fan cants colpistes en favor de franco… Ara ja sabeu perquè patim aquest temperatura, no?, i per què el cel ens envia aqueixes flames contra els cants profeixistes d’espanya…

El mort i el degollat: la malversació llarena

El govern espanyol fiscalitza els diners que envia a les autonomies (o són províncies?, regions?), en canvi ningú no fiscalitza els diners del govern espanyol que, durant anys i panys, ha sigut un pou sense fons de tirar els diners, de regalar-los a amics corruptes, a empresaris florentins, de disposar-los en clavegueres i afers criminals. No cal dir de perdre’ls en negocis ruïnosos, o en inversions que ja sabíem com acabarien.

Ara, si la Generalitat fa una festa per la democràcia, d’això el govern d’espanya, de la mà de jutges prevaricadors, en diu malversació. Perquè la generalitat ha convidat els ciutadans a decidir, a entrenar la democràcia, a pensar la llibertat. D’això espanya en diu malversació. Perquè espanya, de la llibertat i de la democràcia, en diu malversació. Com els jutges feixistes. Fins i tot un jutjat alemany cau de quatre potes, en el parany, perquè no voldria enemistar-se completament, amb el feixisme espanyol, malgrat que el ministre espanyol d’economia (gens sospitós de pensar la llibertat) ha dit diverses vegades que, de malversació, no n’hi havia.

Si destinem els diners dels valencians, o dels catalans, a afers interns de la llengua, la cultura, o l’excés de valencianisme, el govern d’espanya i els seus jutges poden deduir malversació. Les autovies de madrit, en canvi, ruïnoses i fracassades, els TGVs a pobles de pedres i punxeres, els aeroports de pols i fantasmes, això no, això no és malversació. Això són negocis redons per a uns quants amigots, entre més possiblement els jutges. O les famílies dels jutges.

Si el govern espanyol decideix de salvar els bancs dels errors dels seus luxes, les seues primes o les seues compres immobiliàries, en canvi de res, de donar-los regalats els diners públics de tothom, això no és malversació, no. Això és toca’m l’engonal i posa’m una cassalla… I si el govern espanyol desvia diners que Europa havia enviat per un objectiu concret, això no és sinó un joc de daus que cantava el poeta. Vaja, que organitzar la llibertat per veure què en pensa la gent, també opinen a alemanya que és malversació?

—I d’organitzar concursos de vela al mediterrani, o exposicions de iots, amb tants de morts com passen cada dia al mar què és, sinyors jutges i fiscals, una benvinguda estiuenca als refugiats cadàvers?

L’estiu dels bons mestres: el parasol

Si és l’estiu dels bons mestres, en apagar-se la vesprada agafeu els estris i les eines imprescindibles i pegueu cap a la platja; a prop, que no cal anar-hi gaire lluny a trobar la mar: el nostre país és estret i la tenim a tocar, la mar, no com uns altres que han de venir a pixar-se de més lluny, des de ponent.
A la platja planteu el parasol “llibertat presos polítics”, això de segur que us garanteix una fanecà de platja per a vosaltres (bons són els unionistes per no respectar els nostres drets) i davall deixeu la nevereta, el cabàs i les espardenyes: que no s’escalfe l’aigua és important, o que les espardenyes no s’ensorren, perquè després deixeu l’estoreta del cotxe feta un drap que tot ho esmussa…, deixeu també a l’ombra del parasol la tovallola, la cadireta plegable i el llibre de lectura, per acompanyar la bonior del capvespre. Si n’agafeu dos o més, de llibres, no patiu de no tenir temps de llegir-los en una sola vesprada, mestres, potser us arribe un lector nou que vulga fer-vos companyia, en aquest estiu dels bons mestres, potser un nadador experimentat que haurà sigut capaç de nadar des de l’altra banda del mediterrani, o de més aprop, en tirar-se la barca en la qual navegava cap a la llibertat. Sí, fóra molt convenient portar més d’un llibre o una ració més de truita, o un parell de botelletes d’aigua, per si els nous inquilins del territori arriben amb sed. Tampoc no caldrà un excés de provisions, sabeu, perquè la majoria arribaran morts, surant cap per avall, i aquests ja no ens demanaran ni aigua, ni lectura ni la tovallola per eixugar-se. Però nosaltres, els bons mestres que passem l’estiu aprop de la platja, podem estar-nos tranquils, d’aquest curs magnífic que hem fet, sí, sí, agafant tot d’aire nou que ens renovelle l’esperit i l’ànim.

Per cert, no sé si sabeu que demanen voluntaris a València que puguen acollir xiquets saharauís per passar l’estiuet a casa, entre valencians. I ja n’hi ha bons mestres que s’hi han presentat voluntaris, que només en calen deu o dotze. Va.

L’estiu dels bons mestres: l’escola antifeixista

Hem acabat el curs escolar 2017-2018. El curs que vam començar a programar l’1 de setembre de 2017, que vam començar amb els xiquets uns dies abans del 20S, quan els jutges, la policia i el govern d’espanya van assaltar la conselleria d’economia d’un govern elegit democràticament i van voler assaltar la seu d’un partit polític, que la gent va impedir pacíficament. Vam viure l’1 d’octubre, com el poble decidia democràticament el seu destí, a les urnes, mentre la policia i la gc assaltava i violava els drets fonamentals aprovats per l’ONU el 1948, amb el consentiment del govern d’espanya, que va ordenar la violència i l’agressió. I l’escola va continuar el curs, mentre van anar passant esdeveniments que afectaven la llibertat dels pobles i de les persones. Entre més, el govern d’espanya i els jutges van decidir d’empresonar el govern de Catalunya, fins i tot homes responsables de societats i institucions democràtiques. El curs continuava, el curs dels bons mestres, mentre el govern d’espanya, i el seu parlament, escarnien la democràcia i la llibertat, amb un abús sense precedents en les democràcies europees. Espanya es ficava de peus en el tarquim, i l’escola continuava el curs. i encara en acabar el curs 17-18, el curs dels bons mestres feia balanços, posava notes, redactava informes d’alumnes, fins i tot preparava vacances: algunes escoles havien sigut insultades públicament, algunes mestres havien passat pels jutjats, amb la impunitat política d’un estat i d’uns polítics que admetien, un colp més, l’atac als mestres que obrien debat sobre la democràcia o sobre la llibertat. L’estiu dels bons mestres pujava la temperatura dels jorns, en canvi que dones i homes honestos, demòcrates convençuts, continuaren a la presó per entoix de jutges revengistes, fills del franquisme i els seus models autoritaris.
Els bons mestres també mereixien l’estiu, com cada any, però a la nevereta dels refrescs, al parasol, a les cadiretes plegables, hi havien ratllat: llibertat presos polítics.

Encara no havien pensat en les unitats didàctiques que obririen la tardor del nou curs, els bons mestres de l’escola, i es miraven l’horitzó sense recança…