El poeta Alpera i els altres (1)

“Si no ve Europa a salvar-nos, estarem perduts!”

Ahir es presentà a València, en un salonet del museu de la ciutat, davant la casa del fascio arquebisbal “Ulisses i la Mar dels Sargassos” la poesia reunida del poeta Lluís Alpera, de 1963 a 2017. Però el poeta mateix ja ho va avisar, que encara que ací hi ha reunida gairebé tota la poesia, ell vol continuar escrivint i publicant. No el mateu encara.

En aquell saló-museu n’hi havia més cadires buides que no ocupades, però hi havia un grapat de poetes grans (en vellesa i en magnitud): el mateix Alpera, i Jaume Pérez Montaner, de 1938, Antoni Ferrer, del 1943, Marc Granell, una miqueta més jove, uns altres acompanyants que passaven per família, i sis o set extraviats. Hi presentava la taula Carles Cortés, Universitat d’Alacant, Jesús Huguet i Antoni Ferrer, un poeta major valencià, que ha fet el pròleg del llibre i va fer la lectura tècnica de la poesia alperiana.

Huguet va fer referència al primer realisme social d’Alpera i va nombrar el xinés Lu XUN: “deixeu la comoditat de la poesia i agafeu l’eina social”. També va fer referència al vers, a la paraula, allò més essencial. I no volgué cansar l’auditori.

De l’hibiscus i de les seues propietats per a la salut, no sé qui en va parlar, que no ho puc recordar… Antoni Ferrer, deccet himnus, va fer la lectura crítica, més profunda dels diversos poemaris que aplega aquest llibre tan ben editat per Onada: perquè apropar-se a Alpera és apropar-se a una Illa, a un arxipèlag sencer… I cercar Ítaca: Quin és el trajecte poètic d’un autor? El poeta, assegurava Ferrer, sempre voldria ser jove, com Ulisses. Ves que ací tenim una idea principal, els poetes ens deslloriguen què, l’existència, el temps mateix, i es deixen el camí immortal que supera el temps, si és que són prou bons i prou poetes. Ulisses ha romàs per sobre del temps, i la Mar dels Sargassos, possiblement.  Antoni Ferrer, que n’ha fet el pròleg, va gosar de ser sincer, i va posar públicament uns poemes per damunt d’uns altres. I després va apuntar els tres vèctors principals d’aquesta poesia reunida: el cronològic, el sociopolític, i l’existencial-identitari.

Ítaca és el País Valencià, però també és el bombardeig a Gernika, o l’exili a Amèrica. El No-lloc, el non-sense, un horitzó utòpic que qualsevol poeta voldria habitar, però aleshores en cercaria un altre, d’horitzó utòpic… Potser perquè cap poeta del món no ha aconseguit mai d’atrapar la seua poesia, i per això ens estimem de llegir-la.

 

Nou homenatge a Catalunya, el llibre (3)

15 sentències o oracions extretes del Nou homenatge a Catalunya de Vicent Partal. Llegiu-les lentament (o no) i proposeu-vos el joc de trobar una acció en favor de cadascuna, una reflexió, una lectura, un dibuix, una concentració, un crit, un somriure, una queixa, una denúncia, una donació a l’ANC, una lectura, un regal, un pensament positiu, un pla d’estiu, un verset, una piulada, una conversa amb amics, una renúncia…

«LA REPÚBLICA NASCUDA EL 27 D’OCTUBRE DE 2017 TÉ ESCRÚPOLS I MORALITAT, I UNS VALORS QUE L’ESTAT ESPANYOL NO POT NI ENTENDRE.»

«VOLIA SER UN ESTAT DIFERENT, NO ES PODIA FUNDAR SOBRE LA VIOLÈNCIA.»

«NO PODIA NÀIXER FENT COSES HABITUALS A ESPANYA PERÒ IMPOSSIBLES ALS PAÏSOS NÒRDICS.»

«JOAN FUSTER» (ja sé que aquesta no és una oració sencera, però el nom té prou força per veure amb convicció valenciana la resta: el verb i els complements. Els catalans, sobretot, si no el coneixeu encara, proveu d’aproximar-vos, ara que sembla que ja sou lliures.)

«ÉS UNA TRAMPA DIR QUE ELLS NO SÓN NACIONALISTES I NOSALTRES SÍ.»

«EL PSOE ÉS DEL BRACET AMB EL NACIONALISME ESPANYOL FRANQUISTA.»

«L’ABRIL DE 1993, EL NAZI PEDRO CUEVAS ASSASSINA EL JOVE VALENCIÀ GUILLEM AGULLÓ.»

«ESPANYA ÉS UN PAÍS AUTORITARI. ON NO HI CAP CAP ASPIRACIÓ DE LLIBERTAT, I MENYS ENCARA REFERIDA ALS PAÏSOS CATALANS.»

«NELSON MANDELA VA DIR: IMPOSSIBLE ÉS ALLÒ QUE NO POT PASSAR FINS AL MOMENT QUE PASSA.»

«ESPANYA ÉS UN ROBATORI.»

«REGALAR ALS BANCS MILERS DE MILIONS D’EUROS ÉS UN DELICTE.» (jo afegiria que els banquers que van agafar els diners, tots sense excepció, són tant criminals com el govern espanyol que va perpetrar el robatori dels diners públics per regalar-los a una institució tan sospitosa.)

«ESTEM CANSATS DE SER ESPANYOLS.»

«EL MOVIMENT SOBIRANISTA PUJA DE BAIX CAP AMUNT I GOVERNA ELS PARTITS POLÍTICS I LES ORGANITZACIONS SOCIALS.»

«ELS MOTORS REALS  (DE LA INDEPENDÈNCIA) SÓN A CADA BARRI, EN CADA POBLACIÓ, CONFORMEN UN MOSAIC HUMÀ PRECIÓS I EMOCIONANT.»

AQUESTA REPÚBLICA PROCLAMADA I BASADA EN UNS VALORS I UNS PRINCIPIS INTENSOS I PROFUNDS, NASCUDA D’UN POBLE ADMIRABLE, HEROIC, I D’UNA CLASSE POLÍTICA ABSOLUTAMENT DIFERENT DE LA QUE ESTÀVEM ACOSTUMATS.»

 

Potser que ja teniu ganes de llegir-vos el llibre?, no?, doncs, llavors, sí que l’he feta bona!

[continuarà]

Nou homenatge a Catalunya, el llibre (2)

El 25 d’abril és una data important per als valencians—cada vint-i-cinc d’abril els valencians recordem la invasió i la desfeta, perquè vam perdre la guerra contra Castella, i la colonització va passar-nos per damunt com una piconadora. Vaig parlar-ne a classe: això és adoctrinament katalanístic, ho sé, però els valencians tenim història i memòria, i és responsabilitat dels mestres no oblidar qui som.

El primer 25 d’abril de 1707, els valencians vam perdre; tota la corona d’Aragó va perdre. Els drets, la dignitat, el patrimoni, la vida. A partir d’aquell dia va començar la resistència, sobretot la resistència passiva, però resistència al cap i a la fi. Perquè hem preservat la llengua, l’eix fonamental, la manera de ser, i el desig de recuperar els drets i decidir qui som i qui volem ser. A més, la desfeta d’aquella guerra, encara continua.

Aquella vesprada del 25 d’abril de 2018, al programa de ràdio “Territori sonor” Vicent Torrent, uns dels fundadors d’Al Tall, era entrevistat per Amàlia Garrigós: d’entre més coses, Vicent va dir: allò d’Almansa encara ens afecta a tots els valencians.

I tant com ens afecta: dijous el TSJ espanyola atacava de nou l’escola, la llengua i la política d’ensenyar llengües a l’escola. Perquè els jutges espanyols es creuen en el dret de decidir com ha d’ensenyar l’escola i quines llengües. Ves si s’ha de ser refillet o jutge (això és una metàfora)

—Si ens afecta això d’Almansa encara?, es demanava Vicent Torrent…

Dissabte 21 d’abril ens manifestàvem a València en favor de la llibertat dels valencians. El camp de Túria portava una pancarta pròpia. Quan passàvem davant la vergonyosa institució del Govern Civil (una institució feixista que ens recorda que encara governen els franquistes —sabeu que els valencians non podem decidir de manifestar-nos a València, si aqueixa institució no dóna el permís?), doncs en aquell moment que passàvem, un policia vestit de paisà va fotografiar-nos qui érem en aqueixa pancarta de solidaritat amb Catalunya. Encara en el segle XXI, l’amenaça d’espanya per manifestar-nos lliurement. En diuen l’aigüera, els desaigües, però prou que funcionen contra al democràcia, encara. La desfeta d’Almansa. Nosaltres també vam fotografiar aquell dissortat, de policia, mentre se’n fugia de la nostra càmera.

Però tornem al “Nou homenatge a Catalunya”. El llibre està estructurat en quatre blocs, i aquests blocs també van subdividits…

1 la sisena república catalana: “Xiquets, quin octubre hem viscut!” Va ser una traca de cent, xa. I després el subcapítol del Molt Honorable Carles Puigdemont…

2 què ens hi ha menat  doncs que ens hem cansat de ser espanyols! I encara millor: ara governa el poble, per damunt dels partits, el poble s’ha apropiat del país i ha fet possible la República. Per això heu de llegir un antològic bloc tercer…

3 Els instruments que s’han fet servir: com ens hem carregat els partits convencionals, i encara no és tot dit… la xarxa, la feina internacional… Uiii, ací podeu estar-vos subratllant una setmana aqueixa frase, aquesta altra, aquella… noms, dates, reunions, què penja del fil, passeu-me una pinça, més fil, més pinces…

—i l’epíleg, com voldreu estalviar-vos l’epíleg, què vindrà?, què diu el mestre que podria passar, demà…? Sort d’això. I que com diu Vicent, la República és nostra.

Una majoria (del món occidental) ja coneixeu el periodista Vicent Partal, de fet el coneixeu de fa molts anys. I encara si el llegiu cada dia, a través de les editorials a Vilaweb, ja sabeu com gaudireu d’un llibre de 270 pagines, que fóra com tenir aplegades tantes eufòries, balons d’aire o vies de llibertat per als desinflats, o ves a saber… destinades a explicar-nos per què i com hem arribat fins ací, com és que Catalunya ha sigut capaç de proclamar la República, malgrat que després, ai, la cosa es va barrejar amb llimonà (gasosa per al nord).

I què més caldrà fer perquè el món, i sobretot Europa, entenga que és davant un dels models de país de major goig del segle XXI, i potser, si té llibertat suficient per consolidar-ho tot, davant el millor model de nació del món civilitzat (sobretot perquè ens conviden a decidir com serà). Ves si tenim un horitzó de primera i un dels reptes més bells ara mateix a Occident.

[continuarà]

“Nou homenatge a Catalunya”, el llibre (1)

No sempre és fàcil de trobar la manera justa de parlar d’un llibre” escriu Enric Iborra, en el llibre La literatura recordada, en acabar la referència a un llibret fantàstic molt breu, Michael Kohlhaas, una mena de granger —fill de mestre, ep— que es revolta per la injustícia de la pròpia justícia del seu temps: ens sona, això?, injustícies del XVI, del XXI, de jutges que emparen el poder i s’hi emparen…Si tenen temps de llegir el llibre, no és difícil de trobar la versió catalana. Encara més, si tenen temps de llegir la referència que en fa el mestre Enric, no perdran el temps: La literatura recordada és un cant a la literatura universal, una devoció, una guia que no us podeu perdre de llegir aquest estiu. Però si ho feu, compte!, perquè llavors obrireu la caixa dels trons i no voldreu sinó regirar cada llibre del que parla el mestre. Però ves que jo volia parlar d’un altre llibre…

La manera que jo en parlaré de Nou homenatge a Catalunya serà la meua justa manera, perquè qui presenta un llibre ja té la llibertat de dir allò que voldrà. Jo diré allò que voldré. I potser arribaré a presentar aquest llibre: Nou homenatge a Catalunya. Però sobretot diré el que voldré.

—Ai, tot això és el que jo havia preparat abans de la improvisació, de l’imprevist que ens vam trobar a la fira del llibre de València (ara que ja s’ha acabat ho puc dir: aquesta fira és feta contra el llibre valencià i contra els llibres en valencià*).

Jo hagués volgut parlar de Nou homenatge a Catalunya des del record, perquè vaig compartir amb Vicent una pupitre d’escola fa d’això cinquanta-cinc anys… Ah, el temps, com fa que adobem els records a la nostra mesura: jo recorde l’escaleta que pujava, el cabell blanc d’una mestra que portava ulleres, que jo recorde com una dona gran molt bona, que ens feia de mestra a un grapat de xiquets que encara no teníem edat per anar a l’asil (on les monges feien escola fins que combregaves). L’asil era al castell de Bétera, i nosaltres no sabíem la sort que teníem de fer escola en un castell que, segons la Crònica, Jaume I va conquerir després del Puig (ja us he dit que adobem els records a la nostra vara de mesura).

Sí, feia 55 anys que ja érem en una tauleta tots dos, mirant-nos el món, Vicent i jo, a través dels ulls d’una mestra de Bétera (ja ho he dit, que som de Bétera?), la senyora Carmen, en uns baixos municipals que després van ser retén, i ara ves a saber què emmagatzemen sinó records —el mateix dia de la presentació a la fira, algú dels presents em va discutir si el local de la mestra era el que jo relatava o un altre que n’hi havia al costat. Tant se val. O no.

En llegir Nou homenatge a Catalunya em passen massa coses, massa…

—L’una és que som enmig d’aqueixa història que explica Vicent, una història de la qual som protagonistes, això és, que és una història que és nostra o tan nostra que no podem deixar de pensar-hi, en despertar-nos, en treballar, en anar amb amics, en sopar o en gitar-nos a dormir… I ací ja podria estendre’m el temps d’una presentació o de dues.

La segona cosa, és que aquest present que fa tanta història al nostre país, encara continuarà uns dies o molts dies: i ens deixarà ésser tan protagonistes com cadascú de nosaltres vulga decidir. Tot dependrà de cadascú de nosaltres. Aqueixa frase és important, sabeu, perquè no totes les històries, ni en totes les històries que llegeixes et deixen ésser protagonista o triar el nivell de protagonisme. Això és: el present dependrà de nosaltres i també el futur a llarg termini. Perquè el nostre present decidirà el futur.

—Tot això la lectura d’un llibre?

Home, aquest no és una llibre qualsevol ni parla d’una història dels altres: és un llibre especial que parla de nosaltres. Del nostre país. Fins i tot si només el consideres un país germà, veí, frontera… Parla de nosaltres, els valencians. I encara, tot allò que afecte al país, ens afectarà, ens afecta de fet a nosaltres.

[continuarà]

El MHP Carles Puigdemont i els alumnes

Som a un mes de cloure el curs acadèmic 2017-2018, i potser que moltes escoles i instituts ja tinguen preparat i organitzat el seu viatge final pel món. N’hi ha que faran cap a Suïssa, Bèlgica, Escòcia, Alemanya o fins i tot Espanya… Els joves alumnes d’institut o d’universitat viatgen arreu i fàcilment, i sort que en tenen, de conèixer altres realitats. Ho parlàvem aquest cap de setmana llarg a Bétera, entre amics, els viatges que ja han fet els nostres fills, i els viatges que nosaltres havíem fet a la seua edat. La frase del Vicent ens va fer molta gràcia, a una pregunta de la seua filla petita: —pare, als divuit anys, tu on havies viatjat? “Filla, als divuit anys jo no havia passat la séquia de Montcà.”

Això ha canviat una barbaritat, xa, que els nostres fills viatgen més i millor, sens dubte, i tenen aqueixa oportunitat de conèixer món. L’altre dia uns joves estudiants de Vic van aprofitar que eren de viatge per Berlín per visitar el Molt Honorable president Puigdemont. Un dia abans, el president també havia rebut la visita d’uns estudiants valencians. Carles Puigdemont és el president de la República, mentre el Parlament de Catalunya no diga una altra cosa, i ja que els alumnes catalans no el poden veure al seu país, perquè és forçosament exiliat, aprofiten per visitar-lo en els seus viatges d’estudis.

Que el president Puigdemont trobe espai a la seua agenda per rebre els alumnes i els encoratge a estudiar, a conèixer, a treballar per ser crítics, creatius i futurs actius de la democràcia i de la llibertat, afig valor al viatge d’estudis, i emoció, i potser alliçonarà no poques capçaleres de premsa o mitjans de televisió i ràdio: visitar un home públic i en primera línia de la notícia i la política a Europa, mentre molts altres companys seus són en presó i també d’exili, podrà ensenyar que a Europa n’hi ha països que s’estimen la llibertat i la democràcia i n’hi ha que prefereixen la repressió al diàleg.

I si els alumnes no el volen visitar, aquell dia que es queden a l’hotel, o en un parc, o que facen allò que vulguen: amb 16, 17, 18 o més anys, ja tenen criteri per decidir què volen fer durant un parell d’hores del viatge. Ho entendran això, els alumnes de 16, 17, 18 o més anys, o es pensarà la caverna que els adoctrinem en la democràcia i en el pensament crític? I portar-los a visitar tot d’esglésies o catedrals, o Sant Marc a Roma, en comptes de visitar les grans biblioteques del món (no heu pensat quina arquitectura no atresoren les modernes biblioteques d’Europa) no adoctrina en la beateria i el cretinisme? Nosaltres no som dels que tenim manies, així que qui vol demana aigua i qui vol demana vi, però que cadascú adobe el viatge com més plaer li donarà.

Aprofite aquest linxament contra mestres i escoles que ha ordit el feixisme d’espanya (fa cent anys que s’acarnissen contra l’escola i el coneixement) per convidar-los a visitar, si és que han de fer viatges final d’estudis a Europa, per programar la visita a representants legals del govern català, del parlament, o qui vulguen triar, que per acaçament i prevaricació judicial, han de viure lluny de casa i de la família. Potser el coratge i l’ànim de veure els joves, els ajudarà a passar el calvari polític lluny dels seus i els animarà a continuar en favor de la democràcia.

 

Espanya alça la veda contra els mestres

Res de nou, en aquest estat feixista que va destapant totes les essències franquistes tan ben conservades tots aquests anys de falsa democràcia. Els mitjans s’esplaien i acarnissen com si cobraren per cada barbaritat que escriuen (n’hi ha llepons que viuen d’això), els polítics de l’arc espanyolista concursen a veure qui la dirà més grossa, i els cadells se salten totes les ratlles, són agressius i violents i necessiten demostrar que són de cervell zero… Tot plegat, amb la impunitat d’una justícia que en gaudeix com més plou més, si n’hi ha borumballa. Fa anys que la justícia espanyola sentencia contra la llibertat i contra la democràcia. és capaç fins i tot de perdonar criminals, si són de rostre espanyolista, en canvi de cercar proves falses o acceptar testimonis fantasiosos contra catalans o contra qualsevol decisió que dibuixe un panorama de mínima llibertat.

Aquest és el model d’Espanya. El mateix model que en acabar la guerra 1936-1939 va perseguir tothom, i excepcionalment els mestres. Els mestres els feien i encara els fan por. L’escola els fa por. El coneixement els fa por. És la gran diferència entre un pais en favor del coneixement i un altre en contra, com ara Espanya.

Ara n’hi ha una campanya contra uns quants mestres. Els mitjans espanyolistes posen la diana, els polítics posen la diana, la policia i la gc faran la feina bruta. Els jutges portaran l’escola a judici. Sense proves, sense raons, amb excuses i interpretacions.

Espanya ja ha perdut. L’1 d’octubre va ser la data clau de la derrota. Ara van allargant l’agonia, amb repressió, amb acusacions, amb violència, amb amenaces, i amb el 155: saber-nos governats per jutges, per Millo o mediocres similars, és ser a mans d’homes de nivell zero. Inútils que es pensen que són “deus” només perquè han aplicat unes mesures repressores del segle XIX, només per això es creuen homenots per sobre del bé. Però són inútils. Una prova més que han perdut, que no tenen sinó la policia per ensenyar al món de quina cosa són capaços: corruptes, lladres i inútils.

Homes que ja han perdut el control, si són pocavergonyes que ara vindran a pels mestres.

 

Assemblea de la República a la fira del llibre

El Vicent i el David ja ho explicaran millor, que són periodistes que fan escola i una lliçó de sobrietat cada dia que escriuen. Avui teníem dues presentacions a la mateixa hora en dos espais diferents de la fira. Però en un minut hem fet el canvi: hem improvisat una sola presentació col·lectiva en la sala 1 del Museu de Vivers on la fira del llibre de València viu des de dijous la 53 edició. David Fernàndez i Vicent Partal presentaven sengles llibres lligats per una història comuna que explica què passa a Catalunya i, també, al País Valencià. Perquè tot allò que passa a la República veïna, ens afecta als valencians, vulguem o no. David Fernàndez i Anna Gabriel (en començar, ella ha rebut un aplaudiment generalitzat del públic en reconeixement a la feina que va fent des de Suïssa) han escrit el llibre August Gil Matamala -al principi de tot hi ha la guerra que ha publicat SembraLlibres. Vicent Partal ha publicat Nou homenatge a Catalunya, i tots dos han improvisat un diàleg propi i amb el públic que anava presentant els dos llibres, l’actualitat, allò què passa ara mateix, el futur a curt termini, si continuem amb el compromís ferm per la llibertat i la democràcia… La lectura de tots dos llibres enfila què som avui i perquè som ací, però expliquen molts detalls, moltíssims, de perquè la república catalana no s’ha fundat sobre la violència, en ser una república amb escrúpols i moralitat, amb uns valors que l’estat espanyol no pot ni entendre (els fets judicials que vivim dia rere dia ja ho demostren abastament). I tot plegat hom ho veu escoltant aquests dos colossos del periodisme, com alhora expliquen que, si la república ha sigut possible ha sigut gràcies a l’August i més gent anònima, i a milers i milers que han sigut els motors a cada barri, en cada poble, com diu Vicent, en un mosaic humà d’emoció tan bell. Perquè tot plegat naix d’un poble admirable, Catalunya, heroic, però també gràcies a una classe polític diferent, malgrat les desavinences ara mateix entre els partits republicans.

Hem viscut a la fira un moment especial, improvisat fins i tot, amb dos editors amics i dos autors que fan periodisme. Això és, escriuen ràpidament la història que vivim al país, milions de persones. Sí, eixa és la nostra sort, també: que vivim en directe la construcció d’una república nova, que serà excelsa si som capaços d’escriure com i quan la volem, capaços d’empényer el present en favor de la democràcia.

#ViscalaRepúblicadelsvalencians

Una altra lliçó de la República catalana

A bou passat, les coses s’apamen amb una vara de mesura perfecta, o gairebé perfecta. La lliçó de vida del 23 d’abril al món, des de Catalunya, fa escola cada any, fa història i n’escriu una pàgina nova universal. És una mostra perfecta que no són el mateix país, Catalunya i Espanya, per molt que el feixisme espanyol —Rajoy i la justícia Llarena_Lamela— ho vulga lligar amb violència i agressió. Llibres contra militars i policies. Mentre a Catalunya aposten per la cultura, el coneixement i els llibres, fan una festa gran i lluïda el mateix dia de Sant Jordi, la jutge Lamela criminalitza Trapero i uns quants funcionaris més, sobretot perquè van demostrar professionalitat, capacitat i resolució quan aquells dies d’agost en necessitàvem, d’eficiència contra la torpesa que representa espanya i la seua justícia.

El dia de Sant Jordi, a Catalunya es congria un món d’autors, editors, lectors, il·lustradors, periodistes, llibreters que converteixen el país en un somni, com si realment ja foren un d’Europa, del nord civilitzat i democràtic. En canvi, espanya continua inventant proves, mentint, o fent-nos passar vergonya amb els moniatos, els idiotes i els inútils. La balança és la llum i el futur o el retorn a la caverna i al franquisme: triar entre europa o el valle de los caídos, i la democràcia deixaria triar, però ai, ens temem que a espanya no es tria si no és en canvi de besar el cul del feixisme i permetre’ls de continuar negant-nos els drets universals.

El dia de Sant Jordi és una altra lliçó de vida de perquè la República Catalana és un model que Espanya mai no podrà ni somiar. I ves que ho tenen aprop i podrien aprendre, si tingueren aital capacitat.

Per molts anys, Catalunya!

La República valenciana, el següent horitzó

Dissabte vam manifestar-nos a València per la llibertat del País Valencià, tot recordant que el 25 d’abril de 1707 ens van robar la casa i ens va enviar el que seria un dels pitjors estats del món (que ja és mala sort), torpall, corrupte i ineficaç. La manifestació, que va recórrer uns quants carrers de la ciutat va acabar al jardí de Vivers, al passeig Guillem Agulló. Entre més parlaments d’inauguració del passeig, l’alcalde de València, Joan Ribó, va dir que s’havia acabat la impunitat en la qual actua l’extrema dreta —ai, sí, prou de tolerància amb el feixisme—, ací i arreu del món, va dir. Però unes hores més tard, el nou passeig de Vivers ja va ser atacat.

A espanya també van actuar amb impunitat, els feixistes: en un estadi de futbol, van prohibir el color groc en les samarretes, van robar xiulets i van fer llançar al fem tot allò sospitós de poder alterar l’ordre (samarretes?, xiulets?, bufandes?) i fins i tot un rètol que deia “llibertat” van llançar al fem. Perquè no van trobar el rètol que deia “democràcia”, perquè espanya també l’hagués llançat al fem. I els mitjans espanyols muts i a la gàbia, mentre uns quants milers de valencians, milions de catalns, i possiblement la majoria dels bascos, ja en tenim prou d’aquell sermó: diem prou al feixisme, a la violència, i a la merda de polítics del pp i a la justícia prevaricadora.

Per cert, la mateixa justícia, els polítics que eren a la llotja de l’estadi, i el reiot espanyol, amb la connivència de la policia i els mitjans, van deixar penjada la bandera franquista allà mateix, perquè tothom sabés què es podia llançar al fem i què no.

Els milers de valencians que ens vam manifestar a València no n’érem prou, si volem aturar el feixisme que s’ha enquistat per damunt de la paraula llibertat, contra una samarreta groga, o fins i tot contra la paraula democràcia. Però n’érem molts. Per això n’hi havia a València policies de paisà que fotografiaven els manifestants valencians que reclamaven llibertat i solidaritat amb Catalunya, gossos enviats a retratar qui és capaç, encara, de lluir la democràcia i la llibertat al carrer, després de la involució espanyola i el retorn al segle XIX. Nosaltres també el vam fotografiar, el gos, perquè sàpia que ja no ens fan por, que els hem perdut la por, i el respecte, als polítics, a la justícia i a tot allò que representa un estat que s’empara en el franquisme i en els seus assassins. UN estat que els paga les fundacions feixistes, els allibera de l’agressió, els paga els luxes, i els perdona l’assassinat, amb la impunitat que l’alcalde volia eliminar des d’aquell passeig que ara representa un espai de llibertat a la ciutat, malgrat les amenaces, els rucs i la vergonya del psoe i els seus inútils acòlits que encara els besen el cul.

Si hagueren volgut, anit hagueren agafat els feixistes que van atacar aquell passeig. Però no ho van fer. No ho volen fer.

Manifestar-se per solidaritat, per la llibertat, per la democràcia, per la llibertat dels presos polítics, pel retorn dels exiliats, pels drets bàsics universals, per la dignitat que ens han robat els corruptes, pel país valencià, per la república. Manifestar-se. Manifestar-nos contra un estat feixista amb l’horitzó posat en la república dels valencians. Prou de mitges tintes. Per la llibertat i la república valenciana.

Per la llibertat dels valencians

Avui ens manifestem a València. En favor de proclames i objectius diversos. Benvinguts tots. Els uns en favor de la democràcia i de la llibertat, uns altres, per la Llibertat dels presos polítics, en solidaritat amb Catalunya, uns altres per un país valencià obert, encara pel país valencià i pels països catalans, n’hi ha que ho faran per la República valenciana, i n’hi ha que per aconseguir més finançament (que siga just almenys), o pels mitjans propis, o per la llengua, o per l’escola… N’hi ha un carro carregat de queixes i de reptes. Però potser l’horitzó a curt termini, siga la independència dels valencians, malgrat que n’hi ha molts d’aquests valencians que ni la volen ni la somien. Però en el moment que som, atenallats per espanya en tots els sentits, l’única via que garantirà salvar València és trencar-ne la dependència d’espanya. Sobretot perquè si qualsevol dependència és dolenta, aquesta a la qual ens referim és angoixosa i terriblement perjudicial per als interessos dels valencians, de tots els valencians, fins i tot d’aquells que no en volen saber res, de tot això.

Nosaltres també baixarem a València a manifestar-nos, com un deure valencià responsable, social, cultural i econòmicament necessari. Per dignitat, per respecte, perquè n’hi ha prou de vexacions, de mediocritat, de tractar-nos d’idiotes. Perquè volem. Perquè ens dóna la gana, ens manifestem. Contra aquells polítics destralers d’espanya i la seua justícia prevaricadora, capaç de saltar-se totes les normes democràtiques i empresonar la gent honesta i justa en canvi d’alliberar agressors, violents i feixistes.

Perquè volem, que diria Ovidi.