Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: República catalana

La pudor a Barcelona no amagà el clam per la independència

0

Barcelona fa pudor. Potser que fa més coses, aquella ciutat, o la gent que l’habita. Però de pudor, ausaes. El “perfum” a clavegueram era per tot, arreu, a plaça catalunya, a urquinaona, a Laietana, davant la seu, al barri gòtic, al born, al fossar, al mercat de santa caterina… Collons, que no teniu sabó, allà?, ni lleigiu?, ni tractors que us puguen pulveritzar l’ambient amb una mica de colònia? lamarequeva!

I brutor, ai, els carrers i les places en van plens, de contenidors i papereres atapeïdes, com si no tingueren brigades municipals, i si n’hi havia, que n’hi havia escampades unes poques màquines i homes agranadors, l’ofici no el coneixien prou. En passar, allò quedava igualment brut. Aquella ciutat és ara mateix un aparador d’allò que és un femer urbà. Un clot ronyós, de pixum i fortors que no s’aguanta, que no s’hi pot respirar.

La imatge internacional d’aquella ciutat és d’un tercer món de rates o de malparits que no s’haguessen dutxat mai. De de la colonització de 1714. Aigua i sabó, xa!

I amb aquell ambient perfumat (!), vam aplegar-nos milers i milers i milers, i més milers encara, d’homes i dones, i uns quants joves, que demanàvem la llibertat que mereix qualsevol país. Un dret fonamental. Un dret bàsic, la llibertat dels pobles.

Però espanya és violència, és corrupció i és una cofurna de lladres, dels borbons als retors, dels periodistes als polítics, dels empresaris als amos del corral, jutges i desviats de l’ofici de ser, de l’humanisme necessari per dir-nos democràcia. N’hi havia un clam a Barcelona, diumenge, que es manté viu, intens, ferm, malgrat espanya i tants d’inútils del govern català i valencià, que es deixen robar, perquè els diners no són d’ells. A ells els en donen prous. Els diners són de catalans i valencians, però els espanyols ens els roben, en canvi d’una pudor de ferum impossible d’aguantar. Aquella ferum que naix del clavegueram, que s’escampa arreu contra nosaltres.

El clam per la independència hi és. Però hi ha tot d’inútils als governs respectius. I molta ferum.

Sort que nosaltres Som Mural, som país valencià. Ho serem fins que arribe el dia de la feina major i més bella: per aquell moment, per aquella llibertat. Som.

Berenar mortadela a cals Godó

0
Publicat el 10 de juny de 2021

El MHP Pere_gonés va passar a berenar amb el comte, a felicitar-lo pel natalici. Entre la fluixera d’entrepans, sandvitxos, coquetes i llepolies, no n’hi havia mortadela o foigràs la piara, ni sardinetes en oli. A cals comtes no s’estan dels luxes, ni el paolisal o el pa amb xorisset de la iaia dels pobres, vianda de criats que els entren les comandes per la porta de servei, no ocupen espai al rebost o les cambres frigorífiques. Allà hi ha el millor de cada prostíbul espanyol, entre directors de l’avantgarde, foments d’empresa en ruïna, caixes i fundacions borbones, pirates de l’energia i lladres a compte de la hisenda pública que paguem tothom excepte ells..

Com que el MHP peregonés tenia un buit a la panxa, l’home sembla que arrossega sempre aquell buit, per això les americanes li van ajustades al botó central del melic, va passar a saludar el noble per fer un mosset, de pas que li portava els cinc milions d’euros anuals que ens costa la premsa groga anticatalana-antivalenciana, sense comptar un 130% de recàrrec que s’envia a espanya per adobar les clavegueres de l’aigua pudenta, que els catalans i valencians paguem mentre els jutges no diguen prou sagnia, que com són espanyols, no en ten mai prou, de sang i de diners aliens. Si vol el senyor Goula ja explicarà als seus lectors 5.000.000 euros nets al comte, quina despesa tenen realment, en la hisenda catalana. Si fa no fa, com els diners que destinem nosaltres els valencians, a pagar la cuixa espanyola, tres-cents anys i escaig.

Aquests berenars de duro, o d’euro, entre la sang noble espanyola no són en compte de res. Els jutges marchena, i els jutges dels comptes, amos del 155 i de la borbonia, no fiscalitzen aquest rastre perquè és un retorn en espècie de la devoció espanyola d’uns quants que paren butxaca i cul, perquè ens entren endins les consignes de la meseta noble: o contribuïu a harmonitzar les glòries d’espanya o us retallarem la riquesa que us penseu que és vostra.

Si ara ja tenen la caixa, la fundació, la diagonal i l’engonal catalana d’occident, la valenciana fa anys que la van matar, ofegar i robar que no van deixar ni teranyina, fillsdeputa, una majoria d’empreses que els xuplen mamella i ses, el bisbot d’erc avisa que la unilateralitat només servirà per completar els àlbums de cromos de la lliga espanyola: ni selectivitat, ni tv3, ni la lectura a casa, ni la immersió no servirà per agenollar els jutges en favor de la democràcia.

Mentre feia el segon mos a l’entrepà de mortadela, el mhp, la presidenta Forcadell passava el drap a la seua cel·la (quants dies, setmanes, mesos i anys és tancada?), si Pere_gonés feia el besamans al compte, que girava el collet tan delicat, que ell és de la garra prima, i simulava que parlava foradat, l’homenic explicava fil per randa sense fer trac, al compte “avantgarde”, que ells ja poden deixar de calfar-se la testerola: fins que buana no diga arre, ells faran sóóóooo, no mouran un braç per la dignitat i el respecte dels catalans, malgrat que dos o tres milions pensen que els caurà l’ànima als peus… Repartiran els militants sabó de fer aulor i res no passarà d’ací mentre els idiotes facen camí: els gestos de visitar agenollat els carcellers en comptes de visitar els presos i els exiliats, té la recompensa de tota la mortadela que vulgues, per anys i anys!

I el comte va obrir la caixa forta i va deixar alçats els primers cinc milions de l’ala per al seu diariet de merda. Aleshores va exclamar:

—Ja coneigues lo conte de Peret, pedrito?

 

 

Catalunya, independència: de nou, a un pam!

2

A cada elecció manipulada per espanya, catalunya treu esperit i tomba aquella estaca. A la tercera rompuda, amb major criteri ha defensat l’independentisme, i ves que el tenia difícil, avui, costera amunt, el repte. Però la gent no falla, davant espanya.

Els espanyols i la seu amenaça, han aconseguit, això és veritat, que Puigdemont no siga al capdamunt de tot, a l’autonomia; però ho és a Europa, sense defallir, i ja podeu pensar que va fent un paper, amb aquell equip rocós de la Ponsatí, el Puig i el Comín, que fan democràcia fins i tot on no la hi ha, al mateix parlament europeu, malgrat el parlament europeu.

Totes les televisions espanyoles a catalunya havien fet campanya contra Junts, jutges, militars, retors, tothom anava contra Junts o fins i tot alenaven a demanar el vot per Esquerra. El pla incloïa impedir el vot de l’estranger (no és nou), complicar-lo tan que al s. XXI hom pensaria que en aquest estat la llum és de 120; han negat el vot a milers de residents a catalunya, només perquè els neguen els drets, d’acollir-los com cal; han portat tot de militars i policies a votar, han provocat aquell partit postconvergència o els han tret drets electorals per qüestions d’una JEC que és un cau feixista, tot plegat una planificació de campanya arbitrària i unionista per enfonsar catalunya, només perquè no volen saber que aquest és un altre país, que només les pistoles l’obliguen a l’obediència.

Però ni això no ha impedit que l’independentisme tornés a guanyar, amb una diferència d’escons més ampla.

Però, com va piular un dels savis de la xarxa, potser que hem perdut en independència a curt termini, i és això que volen destacar els espanyols, que el MH Carles Puigdemont no ha guanyat. Ni en vost ni en escons. I una part de raó tenen, una part, en valors absoluts. Tenint en compte la bateria de mitjans a la contra, l’exèrcit d’èvoles, intermedios o faqs contra Junts, contra el MH Torra i amb tota la inversió clavegueram en favor d’Illa [l’efecte Illa quina meravilla]…, i ja sabran ells quantes coses més. Encara així, com diu la premsa internacional i la poca de pròpia que ens queda lliure, catalunya torna a guanyar, en favor de la independència, contra un estat que representa l’antítesi de la democràcia i els drets humans. A cada elecció, catalunya planta cara a la repressió espanyola, i la resta d’observadors i de mortals normals respirem amb esperança.

A veure si aprenem a defensar-nos, valencians, de lladres, polítics i militars que ens amenacen cada dia, l’economia i la vida. Per molts anys, catalunya.

Com riu la candelera!

0

Si hom cerca al diccionari valencià-català-balear la paraula candelera, troba quina riquesa de llengua tenim o teníem, cada colp menys, si no burxem els grans llibres, els monuments a la llengua, com ara aquest diccionari, o els grans homes de la llengua, com ara Jem Cabanes i l’extraordinària entrevista que li va parar Assumpció Maresma per a Vilaweb diumenge.

Per això avui dos de febrer, i malgrat la repressió de la TVE, el govern d’espanya, el psoe i tota la patuleia de jutges i tribunals espanyols, la gc la policia els retors i el susumcorda, la candelera riu: riu contra calaveres, repressors i feixistes, que en tenim a grapats que ens voldrien morts, o que renunciàrem a la llengua, en aquesta llista diària que apunta i repassa la pandèmia Còvid com una altra marededéu que ens hagués enviat espanya per atacar la perifèria… Si nosaltres som perifèria, astimat MHP Puig, és perquè som la costa Oest del Mediterrani, i ja poden enviar a mamar amb aquell trenet de fillsdeputa totes les corrupcions espanyoles.

Sí, el dcvb diu això, avui, sobre la llengua, els pobles, els topònims i la identitat del nostre país, ja aneu arreglats a voler-nos morts, malparits:

«Si la Candelera plora, el fred és fora; si la Candelera riu, el fred és viu» (Gir., Olot, Manresa, Segarra, Urgell);

«Si la Candelera plora, l’hivern és fora; si la Candelera se’n riu, torna-te’n al niu» (Maestrat); i algú afegeix: «que plora o no plora, tres mesos de mala hora» (Morella).

«Si la Candelera plora, es fred és fora; si la Candelera riu, lluny és s’estiu» (Manacor, Ciutadella); i a la Conca de Tremp afegeixen: «tant si plora com si riu, no’t penses ser a l’estiu».

«Si la Candelera plora, l’hivern fora; i si riu, ni hivern ni estiu» (Val.);

«Si la Candelera riu, ni hivern ni estiu» (Men.); «Si la Candelera riu, ja estem a l’estiu»(Vinaròs), o «ja som a l’estiu»(Alacant), o «ja ve s’estiu»(Palma); «Si la Candelera plora, es fred és defora; si la Candelera riu, aplegau llenya per s’estiu» (Llucmajor).

«Candelera clara, fred hi ha encara; Candelera espessa, guarda’t sa cabeça» (Men.).

«Per la Candelera, es fred o és davant o és darrera» (Men.); «Per la Candelera, si no plou vuit dies abans, plou vuit dies arrera» (Pineda); «Vuit dies ençà, vuit enllà, de la Candelera t’has de guardar» (Urgell, Segarra); «La Candelera, si no la fa davant, la fa darrera» (Empordà); «S’escandelera vindrà; si no l’ha feta, la farà; vuit avant, vuit arrera, farà s’escandelera» (Pineda).

«Per la Candelera, el sol ja passa la ribera» (Cerdanya); «Per la Candelera, el dia torna endarrera» (Avinyonet); «Per la Candelera, pas de llebre»: vol dir que el dia creix un poc (Avinyonet). «Per la Candelera, el berenar al darrera» (Vallès).

«Per la Candelera, l’ou va endarrera» (Vallès); «Per la Candelera, els ous a la carrera» (Pla de Bages). Vol dir que per la Candelera els ous ja abunden i baixen de preu.

«Per la Candelera, treu el bestiar de la pradera, i posa’l a la bledera; i per la Mare de Déu de Març, posa’l a totes parts»: vol dir que pel febrer ja és passat el fred fort, i que a la darreria de març ja comença el bon temps (Pineda).

«Per la Candelera, eixuga la bugadera» (Manresa).

 

D’aquesta riquesa, espanya en voldria fer miques, i fer-nos miques… però la candelera bé que riu i riu i riu, davant tants feixistes i butonis i cagamànecs… Un orinal de fillsdeputa són, tots malparits!

I riu, i riu, i riu… I encara riu!

Expanya i el levante català

0

Els jutges espanyols ja no saben com ridiculitzar catalunya, com fan cada dia amb valència, les seues institucions, el parlament, el govern o la llengua. Si fa no fa, ja tracten aquelles quatre províncies de res com si fos una valència qualsevol, de segona, un altre tros del levante espanyol, terme amb el qual sempre ens avergonyeixen, des d’espanya.La misèria d’espanya és morir matant, caiga qui caiga, i el règim bé que continua disparant contra la democràcia.

Els jutges espanyols van decidir sobre el parlament català, sobre el seu president, contra la llibertat de decidir o d’expressar-se, van enviar la violència personificada, la policia, la gc, l’agressió… I ara que el govern català ja havia acotat el cap, s’havia agenollat i demanat pregària, fins i tot ghavia fet fora el president per una pancarta i proposava eleccions provincials, doncs ara els jutges espanyols cavalquen de nou, cada dia, contra tot i contra tots: com ara decideixen o no, que no ho sabem, sobre les eleccions regionals catalanes, que no valdran un pet, si ells no volen, que potser deixaran que els catalans voten en febrer, malgrat que preferirien que es contagiaren, o es muigueren a grapats, dos milions o més de catalans, fins i tot ficant la papereta en aqueixa caixa de morts regionals que espanya els ha parat com una trampa, com als valencians, que també necessiten el seu permís, el d’espanya i els seus jutges, si és que volem decidir si ens confinem, si cal tancar-nos a casa a les nou, a les vuit, o a l’hora d’esmorzar.

Serà quan els passe per la figa a les calaveres, fiscals o jutges, que els valencians alçarem un pam de terra, si alçarem polseguera o cua, i ens ficarem la taronga en el cul o a la boca. I direm, com cantava Ovidi, sí senyor, lo que mane el senyor, que sí senyor.

Els jutges espanyols i els governs espanyols són la santíssima, un nou tres en un, el jabato, roberto i pedrin, que ja poden enviar-los denúncies Europa o l’ONU, sobre el terrorisme, les tortures o els morts; els la bufa què diu el món, sobretot el món democràtic, i  ja ballen de goig si els números de morts valencians depassen la decència o l’angoixa. A la València provincial, la del levante, de decència li’n queda poca o gens.

Ells, els espanyols, els jutges, el psoe, podem i la resta del tiro-liro, troben bé gastar-se milions, milers de milions de fet, en tancs, en guàrdi civil o en borbons, en empreses íbex, en màquines llevadores de neu, que rebenten els valencians per fillsdeputa, si no tenen diners per atendre malalts, o no tenen collons per tenir prou metges, o infermers o respiradors: cent anys robant-nos, amb l’aigua al coll i el camp abandonat, inútils, però ells prou que poden disposar: ells, les dones, les amants, les putes, els fills, els fillsdeputa, els cunyats, per a ells tot de recursos, que ens roben a través de la llum, o a través del gas o de la merda de pandèmia feixista que ens governa… I vinga paradisos fiscals i judicials!

I catalunya farà bondat, la regió del principat dirà sí, sí a tot el que diga espanya: el feixisme, el judicial i el polític, posarà les caixes dels morts, i catalogne i tv3 i el comte “godon” i “la vanguar”pararan la galta, l’altra, i se’n dirà finalment el levante nou, com el camp nou, i qui vulga moniato que se’l plante, però de levante.

 

iiie, malparits, ja heu llegit l’editorial avui de vicent partal, no?

 

Conjectures amb Juan Bisquert

0

“Per dir-ho a la manera de Martí D, voldríem parlar com Faraday, pensar com Newton, triomfar com Einstein, actuar com Bohr, però voldríem ser Maxwell.”

Ho he llegit a la classe, i Mar ha demanat que ho volia escriure, que els ho fes escriure. Ho hem fet, sobretot per recordar el nom d’aquests cinc gegantots i, més endavant, poder cercar perquè els hem d’admirar. Tan bé parlava Faraday?, quina mena de pensador era Newton?, no podreu cap de vosaltres, em mirava embadalits els meus alumnes de nou anys, entrenar el pensament d’aital manera que mai arribe a ser admirat com el d’aquests cinc magnífics de la ciència?

Avui divendres, 2 ‘octubre, tres anys després d’aquell Primer d’Octubre de revolució i llibertat (a l’espanya feixista votar és una revolució més intensa que la russa i la xina juntes)…, avui divendres rebrem un físic de nom internacional, segons la viquipèdia, el físic més citat en el seu camp, i ves que és de Dénia, catedràtic a Castelló, investigador de la física de materials, de la física quàntica, de les nanopartícules i, no m’ho creureu, en sap un ou del raïm moscatell i com feien el vi a la seua comarca —no sabrà, potser, que parlarà en el poble on es feia el moscatell més bo del mediterrani. Perquè a Bétera érem hereus directes d’Alexandria, de la biblioteca i dels seus trulls.

Juan Bisquert és autor d’una novel·la de ficció que enllaça dues històries, l’una en el seu passat més recent, anys vuitanta si fa no fa, i una altra en un futur on la ciència ha avançat d’aital manera que les descobertes farien caure de cul qualsevol dels cinc científics citats a l’inici. Per passar el pont d’aquesta ficció hom ha d’estimar-se el coneixement científic, i admirar-se per aprendre, per descobrir que no tothom som capaços de reconèixer des de la ignorància la capacitat  de molts valencians, o d’uns quants valencians, desconeguts per al públic. Fins i tot per als mestres.

«Mestres, demà tindreu l’oportunitat de redimir-vos!»

Juan Piqueres ens presentarà tres llibres de l’editorial Scito, l’un sobre mesura, un altre sobre matemàtica* i un de propi, la Conjectura Canamel, literatura a partir de la física, amb troballes de gran interés literari i de recerca. Per cert, un altre dels homes del qual parlarà, serà el matemàtic Vicent Caselles, un altre home de la Marina, que fora d’aquell rodal, de Gata a Jesús Pobre, de Xàbia a Pedreguer o Benissa, no sé si coneixem gaire, els valencians. Quina llàstima de televisió, de mitjans, d’escola fins i tot, que tenim els bons amagats en canvi de donar peixet a mediocres, arribistes i llepadors de la meseta.

Divendres, si en voleu gaudir, serem a l’Ateneu  de Bétera a partir de les 19.00h, i l’espai per al públic serà el normatiu en temps de pandèmia. Benvinguts.

El nostre homenatge avui, el savi Fabra

0

Avui tanquem el nostre viatge especial a Catalunya Nord. Demà ja continuarem el Combat en favor de la independència des de casa. Hem passat per cal mestre Pompeu Fabra, la seua casa d’exili del carrer de mercaders o comerciants, amb el Sant Roc que lluu damunt el rètol, després que havíem llegit uns versos de Verdaguer davant la seua tomba, al cementeri de Prada. El gran mestre Fabra, pare de la llengua, és en una tomba senzilla que, de tan en tan, neteja algú, potser uns voluntaris que s’estimen els savis després de morts, o algú de l’ajuntament, que és un guany comunal aconseguit per uns quants esforçats que hi van reclamar que aquest filòleg mereixia major respecte, fins i tot pels catalans, els valencians i els mallorquins. Però les coses són com són, encara, que ens governa un estat pudent que atempta fins i tot contra la dignitat dels morts.

Això també ho contaré als xiquets, en tornar a l’escola, si no passa res, en una lliçó del curs 20-21: el gran pare de la llengua catalana, i del valencià més bell que deia l’altre mestre, Enric Valor, va morir a l’exili, perseguit pels franquistes, els mateixos feixistes que ara ens persegueixen, a través del TS, del TC o de qualsevol altre tribunal que fa el joc contra els drets fonamentals. Qualsevol.

Els tribunals espanyols assetgen contra el coneixement, com només ho poden fer els pocavergonyes, encara en el segle XXI.

A la casa de Pau Casals, un altre català mereixedor d’honors i lloes, ens hem trobat una de les poques dones que a Prada ens ha parlat en català. Ella té vuitanta-dos anys i ens ha encomanat el coratge que, de vegades, tan prompte se’ns oblida al sud, o al centre del país. Joanna Camps havia estat directora de l’escola (ha fet una expressió de severitat, ai!) i ara fa feines de voluntària pel patrimoni cultural i municipal a Prada. Ella té una conversa fluïda, intensa, tan abrandada que ens ha encomanat que no deixem de veure això o allò, ha parlat de la Bressola, dels xiquets que ara aprenen català, mentre els seus pares xarren en francés i anglés, esperant-los en eixir de l’escola. De Casals, de Pompeu, de Josep Sebastià Pons, de la Revista Conflent, o de les primeres trobades dels valencians a Prada (oh, oh, els valencians com els recordava!), aquesta dona “tot combat” ens ha fet un salvaconduït escrit i signat de la seua mà, amb una cal·ligrafia perfecta a peu dret damunt del llibre de Jacint Verdaguer, perquè visitem allò important del poble i ens atenguen com mereixem, si som d’aital esperit fabrià.

En una paret del poble penja un llençol ben gran d’un concert extraordinari: «Pau Casals: I’m a catalan, jo sóc català… I tots nosaltres també.» Respon el públic del concert. En una altra cara de la plaça s’anuncia un altre concert pels cinquanta anys d’aquest festival Pau Casals a Prada, però ves què diu: “festival Pablo Casals”. Oh, no totes les contradiccions i les idioteses són al sud, sinyors. Que anem repartint cartes per al sopar dels idiotes.

Potser que no faré més apunts d’aquest viatge al nord del nostre país, tret que explique els llibres que hem transportat i exposat en una gran taula aquests set dies, o que us parle de la lectura de Canigó davant l’ermitori de Sant Martí, una cosa que havia promés als alumnes (a ells sí que els he fet cinc cèntims), del cel del Pirineu o de la xafogor d’una setmana que no sembla que siguem ací, davant aquesta muntanya emblema de la llengua. Des d’ací mateix continuem llegint què va passant a espanya contra els nostres, en aquest setge constant a la democràcia, que jutges i polítics activen amb una violació de drets que només una dictadura permetria.

Quan encara era molt jove, ma mare em va regalar un “Pompeu” que conserve com un tresor fabrià, malgrat l’ús; el meu germà li’l feu signar (ella que no havia estudiat mai la llengua, però que la parlava amb tanta correcció). Demà hi guardaré el salvaconduït, homenatge i record a aquesta visita.

 

 

s.XXI: Camus? Albert Camus? Allo?

0

L’Ateneu de Bétera ha organitzat un homenatge al periodista i escriptor Albert Camus. N’hi ha experts que asseguren que el llibre Noces i l’Estiu és una de les seues joies literàries. Ho confirma el traductor al català d’aquests articles breus, Lluís Calderer, que expliquen la lluminositat del mediterrani, la infantesa, Algèria…, els primers relats del llibre els va fer quan tenia vint-i-cinc anys només. Gairebé com el Quadern Gris de Pla, com Rimbaud en poesia, o, segons Hardy, com els matemàtics quan fan art, la potència de la joventut per arribar al cel literari o del coneixement.

“Hem arribat des del poble obert damunt la badia. Entrem en un món groc i blau, on ens acull el sospir olorós i agre de la terra d’Algèria a l’estiu. […] El cim del turó que sosté Santa Salsa és pla i el vent xiula llargament als porxos. Sota el sol del matí, una gran bonança gronxa per l’espai.

Què pobres són aquells que tenen necessitat de mites. Ací els déus fan de tàlem o fita en el camí dels dies. Descric i dic: «Heus ací el roig, el blau, el verd. Això és el mar, la muntanya, les flors.»”

Demà, l’homenatge el centrarem en el Camus periodista, en el COMBAT, el diari que el va fer mestre de l’ofici, de la rebel·lió, de l’inconformisme: “En això hi ha una llibertat!” Parlarem de diaris i dels referents internacionals a criteri de Vicent Partal, director de Vilaweb, estrenat nou membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). Els diaris al món que ens expliquen les claus d’un món vell, enrarit, de colp raquític o suposadament redó. La Stampa, el Post, el NYTimes, o Liberation perquè són claus, com escriuen, com s’informen, perquè tenen tant de lector fidel que hi confia plenament en aquells papers digitals?

És cert, teniu raó, demà parlarem de premsa amb el mestre Vicent Partal, des de Bétera, i potser que parlarem també de literatura, de Joan Fuster o de Clara Ponsatí, de llibres segur, o de per què l’Ateneu de Bétera és capaç de mantenir-se fidel als ideals, als drets, a la llibertat dels homes i dels pobles. En directe a partir de les vint hores. Dissabte, 4 de juliol de 2020

ATENEU DE BÉTERA · PLAÇA DEL MERCAT NÚM. 5 · 20.00H · HOMENATGE A ALBERT CAMUS

 

“Cap a les dues, sota el sol, m’havia endormiscat; de sobte, un soroll terrible em desvetllà. Vaig veure el sol al fons del mar: les ones regnaven al cel convuls. El mar cremava, el sol em lliscava pel coll a glops gelats. Al meu voltant els mariners reien i ploraven. S’estimaven els uns als altres però no es podien perdonar. Fou aquest dia quan vaig reconèixer el món per allò que aquest és, tot decidint d’acceptar que la seua bondat és, al mateix temps, perniciosa i que els seus crims són sanitosos. Vaig comprendre que hi ha dues veritats, una de les quals no s’ha de dir mai.” (1952)

L’estiu (fragment), Albert Camus, traducció de Lluís Calderer, 1990. Ed. 62

La sorpresa de recitar amb Laura Borràs

0
Publicat el 28 de juny de 2020
anna-akhmatova

Al corral de l’Ateneu de Bétera, el primer dia de desconfinament el vam dedicar als poetes. Hom diria que això era un recurs o una excusa. No. Allò era una lliçó de moralitat, en favor dels drets humans, que és el nostre horitzó mínim camí de la llibertat. Hom pensa que això de la poesia és per uns moments de natalici o per quan l’escola ja no té més idees, fins i tot per penjar-la en els diaris personals al costat d’un dibuix de flors o coentors inútils. No. Si hom no passa per la poesia, amb el sentit Estellesià, potser que no arribe mai a valorar la dignitat humana, i s’aconforme a menjar paella o anar amb amics a la platja, en conèixer la impunitat davant els crims, les violacions i la corrupció, oimés quan tothom accepta amb normalitat que espanya va ordir un grup terrorista, un que en tinguem coneixement, des del mateix govern amb el psoe i els borbons de protagonistes.

Anit vam començar la lliçó de poesia amb Víctor Iñúrria, un home brillant i de vida densa, i uns quants dels seus versos que havia triat per aital obertura per la cultura i el civisme: “la meua llengua, la meua ànima”: no n’hi ha llengües de primera o de segona, només n’hi ha poders, que per raó de la força, imposen sa pròpia llengua, sense respectar uns Drets.

Víctor llegia en català, en anglés —en realitat, el seus versos en anglés els llegí Vicent Partal, que no havia volgut perdre’s l’obertura de l’Ateneu per res, malgrat que ara tindrà compte dels pares i m’ha demanat que no el destorbe gaire. Víctor llegia en rus o basc, o francés, italià…, perquè és un pou de coneixement, a més de poeta sentit i compromés.

Dels versos de les Illes, llegits o cantats, Dídac i Antònia ens va regalar un dels moments extraordinaris…, vam passar als poetes del XIX de Lisboa, o al mateix Lorca (Nuccio Ordine reclamava la seua lluminositat —encara no han demanat perdó els todo por la pàtria, que també significa això, la impunitat contra els poetes) i encara més versos que vam deixar per llegir en un altre moment, en una segona lliçó poètica.

A la taula central hi havia una mostra de llibres i poemaris diversa, des de Maria Ibars a Rodríguez-Castelló, de Patricia Cavalli a Emily Brontë…, de John Keats havíem triat una obra especial, jove (del segle XIX), que qualsevol adolescent de Bétera hauria de saber recitar de memòria, si l’escola no anés tan desorientada, perduda abans i després del confinament (per cert, on eren els mestres d’escola anit?, els professors de literatura i de llengua?, que van desestimar els poetes com qui desestima un entrepà o una poma bíblica? Isabel o el test d’Alfàbrega de John Keats, en versió de Marià Villangòmez. A Bétera potser haguérem dit El cossiol d’alfàbega sense més romanços. Per això, en tenir aquest poema romàntic davant dos joves que, a Bétera, posaríem de festers, si no és que representés un drama, com els valencians desestimen la lectura: “era immensa llur joia, i la felicitat creixia, flor ufanosa que el juny acaronava.

“trià un test, dins el qual el deixà; el va cobrir

de terra vegetal, i hi plantà per damunt

una flairosa alfàbrega, que mullà sempre amb llàgrimes.”

Quan el ritme s’adobava amb els versos de keats, d’Iñúrria o dels altres poetes, Vicent ens va passar en directe la veu de Laura, que volia per totes ser present al corral de l’Ateneu, a Bétera, per participar del versos, de la trobada amb els llibres i els poetes, desconfinats de l’opressió i camí de la cultura i el civisme (l’ateneu feia una hora que havia reobert les portes a la plaça del Mercat, als drets universals, a la llibertat —potser per això la desorientació dels mestres em fa tan de mal, més que tot allò que me’n fa tan, un mal ordit a consciència contra nostre que una majoria s’engul com qui s’empassa un got d’aigua).

De colp, com un miracle cívic que omplia tots els espais i les hores, ens arribava la veu clara, fluïda, entusiasta de Laura Borràs al corral, en directe, i ens llegia dos poetes màxims, Joan Vinyoli i Anna Akhmàtova. Epicur tornava el primer dia de desconfinament, un altre regal que em va aborronar sense vergonya. De l’enregistrament que em va fer Arantxa, sort que l’escola encara té ànimes que no s’han perdut, us deixe els versos de dos gegants, però sobretot, a Bétera, imagineu-vos la veu d’ella:

Són poques les paraules
per a contar la vida.
La mà del temps,
estrenyem-la, però
sense mai retenir-la.
Que els gestos siguin continguts.
Només posar la mà
necessitada amb urgència quieta
sobre una espatlla un moment.
Llavors l’aigua s’atura.

—brindis de Joan Vinyoli, llegit per Laura Borràs

Després, va llegir l’últim brindis d’Anna Akhmàtova, en traducció, va dir, de Mercè-Marçal i Mònica Zgustovà. A mi se me va escapar després del silenci, Oh!, i després el silenci i els aplaudiments en favor de la llibertat: la poesia contra les calaveres!

Brindo per la casa devastada,

pel dolor de la meva vida,

per la solitud en parella

i bec també, brindo, per tu.

Pels llavis falsos que em traïen,

per la fredor mortal als ulls,

perquè el món és aspre i brutal

i perquè Déu no ens ha salvat.

Vam agrair aquest regal plogut en favor dels poetes, i vam brindar després, al corral, amb cava per la independència i coques del forn de rosegó. Dels altres detalls ja no en parle, perquè l’apunt se’m fa llarg, malgrat que l’emoció continua, i de retruc i agraïment a tota la participació del primer dia de desconfinament, trie aquest versos d’un quadern escolar particular, per orientar l’escola i el seu horitzó, que vaig editar fa tres anys:

—Qui per aquesta dona aixecarà el seu plany?

és res de massa fútil per fer-ne cabòria?

El meu cor, tanmateix, ell sol, no oblidarà.

La dona de Lot, Anna Akhmàtova (1889-1996)

 

 

 

 

 

 

Perpinyà és el nord

0
Publicat el 2 de març de 2020

Vam pujar a Perpinyà per viure el retorn del MH Carles Puigdemont. En la lluita per la llibertat, Catalunya és capaç de mobilitzar la il·lusió i l’esperança de milers de catalans, per la defensa dels drets amb accions pacífiques i entusiastes. Espanya sempre prova d’impedir-ho amb accions indiscriminades, pròpies de la repressió i del joc brut. Per molt que ho voldran banalitzar, Catalunya és ara mateix el moviment més esperançador i més viu a Europa. Espanya és el contrari; n’és abús i atiament de la impunitat feixista. Si hom pogués triar, si hi hagués democràcia, el dubte s’esvairia. Entre espanya i Catalunya, caldria decidir-nos: voleu servitud o llibertat?, si els drets universals estigueren permesos. Però és clar, l’estat espanyol és avui governat pel màxim de llibertats que hom pot aspirar: és on arriba el nivell polític i la misèria en un estat corrupte, agressor, policial, que se sent tan inferior.

Més de cent mil persones ens vam trobar a Perpinyà per rebre el president Carles Puigdemont, i més milers no ho van poder fer perquè espanya els ho va impedir, prohibint-los el pas per una frontera que, fa molts anys, Europa va eliminar física i mentalment, però que espanya manté contra els drets i la democràcia. El Consell per la República ens havia convocat i era l’organitzadora de l’acte. Uns quants valencians també ens vam sentir cridats, per la llibertat i la democràcia. Perquè n’hi ha vida més enllà de les falles i del camp valencià, si no el voleu esgarrat i perdut.

A Perpinyà la festa va ser completa, de reivindicació, de solidaritat, d’agermanament, de coordinació. Calia atendre el doble de la població que habita aquella ciutat de normal i els problemes van ser-hi menors, enmig d’una festa que, segurament, viuen i viuran tants pobles que han arribat a ser lliures. El transport, els serveis, les vitualles, els aparcaments, entrades i eixides, les pernoctes… L’organització havia avisat qui participaria que calia paciència i previsió.  En canvi, espanya va voler crear problemes greus, problemes importants, i no es va estalviar esforços i recursos contra la llibertat. Espanya no accepta el dret europeu, ni la justícia europea, ni la immunitat parlamentària, ni les recomanacions de l’ONU. No és capaç ni d’acceptar una festa lliure i entusiasta a Perpinyà. Perquè no accepta la democràcia, perquè la despulla com és, fa ensenyar-li una vergonya que fa mal, molt de mal, si viu mancada d’una mínima formació en cultura democràtica. De corrupció, lladrocini i criminalitat en són mestres, a espanya, però de decència no n’hi trobes, menys encara on caldria ser modèlics, en la justícia per exemple, i tot plegat fa molt de mal, perquè espanya és un esperit malalt. En canvi, els pobles que volen ser lliures, conscientment lliures i madurs, aspiren a majors ideals, més nobles i honestos.

I si aspiren pacíficament, per moltes barreres i jocs bruts, tard o d’hora hi arriben. Perpinyà anava d’això, de caminar sense aturar-nos, sense rendir-nos.

Durant dos dies Perpinyà ha viscut l’anhel de milers de catalans que només que reclamen de ser lliures. De viure en una llibertat que els va ser robada i per la qual no han defallit mai. El retrobament amb els seus líders, els discursos, la festa als carrers i les places, a la llibreries, la reivindicació solidària dels presos, l’escola Bressola, la lluita dels pensionistes, el respecte que vam tenir en l’acollida, en cada moment, feia respirar un ambient diferent fins i tot en aquells ciutadans que se senten francesos, més que no catalans, perquè la cultura de la república i els seus ideals és abismalment diferent, entre aquests dos estats. L’un és en favor de la frança dels ideals republicans (sense oblidar les burreres de l’estat francés), l’altre és en favor dels ideals borbons i franquistes (sense oblidar la burrera a totes les institucions de l’estat).

I els valencians, hom es pregunta de quina cosa serem capaços, entre traques, finançament espanyol de misèria i un camp arruïnat per polítiques agràries pròpies del terrorisme polític de madrit. Sí, què decidirem els valencians davant la servitud o la llibertat, deu anys més de jugar a segona divisió amb més privacions i almoines o serem capaços de començar a conformar un moviment capaç de la il·lusió i els ideals d’honestedat i democràcia? Viure a remolc del que decidirà espanya per nosaltres, anys i panys, o viure a partir del que decidirem els valencians amb independència?

A Perpinyà uns quants valencians vam viure de prop l’emoció d’una ciutat germana, menuda, acollidora. I vam compartir unes quantes taronges boníssimes. Per cert, en una parada n’hi havia a 50 i a 80 cèntims el quilo. Uii, gairebé com els preus a València. Pitjor no pot anar això, llauradors! Però ací no ens estem de traques o fums, que no que no!

 

Fills de la justícia, robeu-noooooosssss!

0

La caixa de solidaritat demana ajut urgent per fer front al nou robatori del tribunal de comptes espanyol que vol robar-los les pertinences particulars, els anells de casats, el cotxe, els ferros o pèrcings, la casa, el gos i el collar del gos, els comptes del banc, la cafetera, el poal del fem… Sembla que quan els jutges espanyols dels diners diuen nem a per tu!, els empara una legalitat espanyola que és com viure a l’infern, un infern on et fan dir aspanya, et fan cantar el carasol, i has de pixar damunt dels drets humans, perquè et poden follar viu, furtar-te els fills, els seus estudis, la identitat, fins i tot si t’has comprat un tractor Fiat de 55 cavalls de segona mà, te’l podran robar, si arribaran a ser mamons.

En canvi, hom es demana com és que a tots els fills del puta del pp que van robar-nos durant anys i panys als valencians, no els embarguen els comptes, ni la casa, ni els amenacen els fills, no. Com és que al rei mataelefants que traficava amb armes i amb putes, que feu fortuna robant-nos anys i anys, no li han impedit els comptes ni li han fet tornar la milionada… Quan el crim ens rodava i s’escampava entre milers de patriotes corruptes, tot allò que tant aplaudeixen, ells, els jutges, que delinqueixen com ningú, volen  per damunt del bé, del mal, del cel i de la moma. Ells i les medalles que els pengen del coll, com uns collarons d’ase que no llaurarà mai, en l’honestedat i la decència.

Hom es demana com és que després que el pp robés i tingués centenars de comptes en paradisos fiscals, que van rebentar els ordinadors i les proves i es van burlar de la figa de la maredédeu, els refillets, es van quedar els diners públics i els van donar als bancs, els jutges no els van intervenir…, els jutges espanyols que tant els agrada robar-nos, i deixar-nos despullats, no van considerar que calia intervenir els comptes del pp, ni dels seus afiliats, ni els van traure el pa als fills que tenien llepant i menjant del pessebre.

Sembla que allà on fan carrera, els jutges refillets, demanen qui voldrà robar als valencians i als catalans, i aleshores aquests guanyen punts i pugen com la bromera, a robar a robar!

Els jutges dels comptes, tampoc no van intervenir els comptes dels polítics que van fer negocis ruïnosos amb els diners públics, aquella merda de la fórmula 1, o la visita del papamòbil que li van fabricar una pluja de saliva que li enviaven tot de falleretes majors, perquè tinguera el piu fresquet, ni van robar els comptes de l’inventor dels aeroports fantasmes, aquells que tenen els avions de paper, ni van robar els comptes dels inventors de l’AVE, els dep psoe i el pp, mentre els trenet de Bétera té via única, una sola via sinyors fa 130 anys d’això, malpariiiiiiitttttssssss!, i per això ens feu pagar el bitllet més car.

Tampoc no van intervenir els comptes de PONS, ni del CAMPS, ni dels altres bufapius, quan van desviar els comptes d’ajut europeu per a porcades del Cotino, no els van embargar, no, ni quan van desviar els fons per al corredor mediterrani, per a què els fills de puta de la meseta tingueren aquelles vies, mentre nosaltres els pagàvem el pinso i els condons.

Aquests jutges figamolls i malparlats, amenacen i roben, amenacen i roben, d’això en diuen justícia espanyola. Però si ets un filldeputa rematat (poseu tots els partits espanyols que coneixeu i tots els remaleïts caps de partit, i els fiscals, i els secretaris, els jubilats i els que són actiu, no se’n salva cap), aleshores t’apugen el retir, et paguen la quota, et deixen agafar forat i ja pots enviar totes les boles al gua.

Potser per això els de podemos han entés la jugada i aplaudeixen aquell feixista de rei, i xuplen i llepen com xuplen i llepen tots els franquistes del puticlub, de las cortes i del pàrquing de taxistes feixistes, i ja podeu pujar la persiana i començar a retre comptes a tants malparits com ens vol vendre que espanya és una, una…

Què serà?, què serà?

La desorientació dels mestres (7)

0

«Quina és la vostra ambició lectora, abans de fer els 10 anys?»

I la vostra?, i la teua que ja has depassat una edat prudencial?, i la teua que ets a secundària?, i la dels mestres?, i la dels professors de secundària (uuuiii, si dius que són mestres), i la dels pares? —per cert, ahir vaig proposar als alumnes de quart de primària (9anys), que per elevar l’esperit lector dels pares, apuntaren dues lectures: el nou número de la revista SAÓ, amb un especial de la mestra Rosa Serrano, entre més mestres fundadora de l’escolagavina, i el llibre de Carmelina Sànchez Cutillas, Matèria de Bretanya. Aroa em va respondre de seguida: -ma mare eleva cada dia l’esperit lector, mestre, llegeix molt, llibres molt gruixuts!

En canvi, jo vaig començar a llegir tard i malament. Vam haver d’aprendre a llegir en valencià sense saber-ne, de grans, perquè aleshores la llengua era prohibida, només sabíem que s’usava a casa i prou, amb els amics del carrer… El castellà era imposat com una obligació i una violència. I la lectura tampoc no era un exercici gaire recomanat.

Han passat cinquanta anys, cinquanta!, i ara només tenim prohibida la televisió si és en català. Cinquanta anys després, el psoe-podemos i compromís mantenen aquesta prohibició com en els anys seixanta el segle XX, si fa no fa. Potser que pensaran que hem avançat molt, però el paral·lelisme és colpidor, sobretot perquè sempre ataca la mateixa gent, els valencians. Però aquesta vegada amb el permís de partits que se suposaven democràtics, o un xic més democràtics que aquell model feixista d’aleshores…

Tornem a l’ambició lectora i a la desorientació dels mestres: us imagineu cada dia els mestres valencians que, en disparar-se el despertador endollés el seu cervell en favor de l’ambició lectora? Què llegiré avui als xiquets?, què els presentaré de nou?, quin llibre encetarà el dia, quin?, el 12 de febrer de 2020, i després el 13, i el 14, i després dilluns, dimarts, cada dia del curs fareu una nova proposta, o una altra pàgina del mateix llibre, o la mateixa pàgina fins i tot, si és una pàgina que demana d’estirar-se tantes vegades. Ambició, mestres, l’ambició que reclamava Hardy davant els joves, els matemàtics, el coneixement, però potser que els mestres si encara ens perdem, desorientats amb les normatives, els documents, sense un horitzó clar, sense gaire ambició.

Aquesta dèria dels mestres pels llibres li la dec al mestre Ferran Zurriaga, que no només practicava quan era a l’escola, sinó també quan eixíem d’excursió amb els amics, la colla de Bétera, d’Olocau i de Campanar, per exemple,. En arribar al lloc, ens feia traure els llibres que havíem portat i els convidava deixar-los exposats en una taula de la casa que ens acollia, perquè qualsevol de nosaltres es pogués posar a llegir en qualsevol moment.

Ací hi havia una ambició, de lectura, de conversa, d’enriquiment, de trobar-nos amb els llibres i els reptes lectors de cada moment. però això també era l’amistat, i l’escola no sem la que perd gaire temps fora dels seus currículums.

 

Ninou, de Jem Cabanes

0
Publicat el 2 de gener de 2020
BON ANY NOU 20 20
Repiquen les campanes de Ninou,
bon any nou!, bon any nou!,
que avui fa sol, no plou,
i és tan eixut el cel
que els reis no poden pas rentar l’estel.
   .
Els Reis? Els Reigs! Els d’Orient,
–no pas el d’occident:
que occeix o mata,
amb ulls de hiena i amb musell de rata,
l’únic bubó que resta,
que, ai las, no va perdre la testa,
en un racó de França…
    .
Mes avui que és Ninou,
i que de reis occidents ja n’hi ha prou,
sobre la neu tendral de la muntanya,
hi pintarem, vermella, la fe que no ens enganya:
Som el que som, com som i volem ésser,
d’ençà de fa mil anys! No tenim pressa,
sabem, i ho sabem bé, allò que volem,
puix que som i serem la llengua que parlem,
ahir, ara i demà, tant si fa eixut com plou,
com jurem, i hem jurat, cada Ninou.
   .
jem cabanes, 1.1.20

Nadal, infant primordial

0

Infant dels infants tots, que acabes just de néixer,

saps prou que en fuig el temps i ja no et veurem créixer

fins a fer-te prou gran i, en afable conversa,

ens pugues ensenyar que poc hi ha hora adversa

si el delit que ens emmena és prou viu i esplendent,

i tremola tothora com una flama al vent.

 

Infant dels infants tots, d’una naixor auroral,

llevant sense ponent del jorn primordial,

no apagues pas encar, l’estelada que roda

per l’univers i, folla de tendresa, broda

la nit que ens aporuga amb la mort abismal.

Infant, avui que tornes, retorna’ns a Nadal.

JEM CABANES, Nadal 2019

 

El sopar dels feixistes (1)

0

Anit una associació de corruptes que té el nom de Foment, aplegava feixistes, lladres, criminals i conspiradors contra el treball, els treballadors, els sous dignes i la transparència econòmica. Molts dels seus socis, governen empreses que han rebut diners a manta, en canvi de castigar els treballadors, acomiadar-los sense raons, robar-los l’ànima i la sang, o ordir lladrocinis amb sindicats i polítics, governs de qualsevol color i encara amb clavegueres o aigüeres pitjors. Tots plegats, ells es consideren un club modèlic, fan soparots i conviden amigots, polítics, borbons, actrius, periodistes, la jet, que han de ser els homes triats per l’Olimp dels déus de l’empresa.

Foment del treball?, De l’empresa?, de l’honestedat?, del joc net entre iguals?, de l’equilibri entre si guanye molt m’ho quede i si no guanye tant em queixe perquè el calaix públic em pague encara més?

Anit es feu un sopar de feixistes i corruptes que volen passar per empresaris modèlics, o pulcres o polits o legals o magnífics… Una merda, direu, i no errareu gens, perquè aquest club a més d’idiotes, voldria fer-nos creure que cal aplaudir-los, honorar-los, besar-los les mans voldrien, en canvi de falsedats que no passarien un test de veritat i mentida de tercer d’infantil: sí, en un sopar de feixistes com el d’anit, la densitat criminal concentrada és ed les més altes d’europa, que potser n’hi ha de més altes?, sens dubte, però aquella magnitud ja mostra el calibre de què són capaços empresaris i polítics que els besen el cul i mantenen en presó molts dels nostres. Perquè sense el seu consentiment criminal, aquells polítics (que els han de deure el piu que passegen) no passarien tanta vergonya ni haurien de riure’ls la gràcia que no tenen.

La vergonya també la passem nosaltres, els milers i milions de treballadors que veuen aquell besaculs com un insult a la dignitat humana de treballadors i desocupats, i ves si en tenim al nostre país. Els empresaris poden fer tants sopars feixistes com vulguen, però que els servidors públics —els polítics ho recordeu, a qui us deveu? — paguen aital prostitució sí que és de “llibre”, de presó perpètua i raonada.