El primer d’octubre, des de les Cases

Primer aniversari del primer d’octubre de 2017, a les Cases d’Alcanar. Vam viure un jorn joiós i tens per la democràcia, que després va apuntar a declarar la República Catalana. Ho avance abans de continuar, de recordar com ho vam viure, avance que això pot ser un model per als valencians, declarar-nos republicans i preparar el camí per independitzar-nos, pacíficament també, d’aquells que fa anys que saben que no som ells, ni ens volen, ni ens tractaran mai com a iguals.

Recorde que vam eixir de Bétera de matinada, i vam ser els primers a arribar al col·legi electoral, que encara era tancat, i que vam saludar-nos amb els primers que ja es concentraven. Van arribar també els Mossos que van demanar que ens dispersàrem, però no ho vam fer. Ho van repetir tres vegades, un ban oficial que no permetia allò d’un referèndum perquè un Tribunal de jutges espanyols no toleraven tanta democràcia. No vam fer cas i vam continuar plantats defensant aquell petit local de les Cases. Van arribar més valencians a les Cases. Va arribar l’urna, van obrir el col·legi, van constituir la mesa i la gent va començar a passar: una gentada, al principi, i després una gernació que també protegia, van fer un corredor de gent gran, sobretot. A través de twitter van arribar les primeres imatges de les càrregues i la violència espanyola contra la llibertat que exercia aquella gent. Eren imatges esfereïdores, que ens impactaven. Recorde que vaig dir: no ens espantem, va. A tocar, a Sant Carles, la policia volia provocar una carnisseria, un escarni públic contra la democràcia. Algú va reunir-nos a la plaça i va dir que estiguérem preparats, que eren molt a prop. Ens vam asseure a terra davant el col·legi per impedir el pas dels violents: la policia i la gc. Però després que més imatges van arribar al món, algú va enretirar les bèsties al vaixell. Havien fet molt de mal, molt, però el jorn per la democràcia va continuar, per bé que l’ambient festiu havia bescanviat per una defensa pacífica i a ultrança de les urnes. A migdia la mesa va explicar que reorganitzàvem el referèndum i concentràvem els col·legis, per tenir més gent defensant la democràcia i protegir els vots ja emesos. Vam traslladar-nos a Alcanar, al centre Cívic. Arribaven autobusos de gent que volia votar, perquè els havien tancat el col·legi, però el Cens Universal va permetre de continuar i va animar més gent. N’hi havia que ho deia, que s’havia animat a votar després de veure què passava en altres llocs. Posàvem cotxes enmig del carrer per impedir més atacs policials. Hi havia tensió, música, festa, i un dia que obria una nova història per la democràcia a Catalunya.

A les vuit van tancar el col·legi, va eixir un jove i va demanar que no se n’anés ningú, necessitaven protegir el recompte. Es va fer el recompte i es va publicar a través dels mitjans, més de dos milions van participar-hi, malgrat les amenaces, la violència, els mitjans espanyols, els jutges, els polítics la policia i la gc… Una majoria de catalans tenia molt clar que volia la independència, i els primers fonaments de la república s’hi van posar aquell dia. El primer d’octubre de 2017. S’havia fet de nit, vam agafar el cotxe i vam pegar cap a València. Ha passat un any i han passat moltes coses. S’han fet avenços i també hem perdut algunes batalles per la democràcia i per la llibertat. La repressió d’espanya ha destapat un estat violent, de fonament franquista, capaç d’empresonar polítics honestos, incapaç del diàleg. Espanya ha atacat directament els Drets Universals. Perquè és un estat incapaç d’un fons democràtic. No el té.

És el primer aniversari del Primer d’Octubre de 2017. Per molts anys!

 

Comencem un nou curs escolar

Comencem el curs escolar

—amb presoners polítics
—amb exiliats
—sense connexió a TV3 i IB3
—amb més policia i més gc
—amb més pressupost militar i menys pressupots per a ciència
—amb l’amenaça a la democràcia
—sense finançament just
—amb prevaricació judicial
—amb atacs a la llengua
—amb judicis contra l’ús de la llengua
—amb una involució franquista
—amb l’amenaça als mestres que parlen de democràcia
—amb la lomqe vigent
—amb el pitjor finançament de l’estat
—amb el pp encara legal
—amb mitjans venuts als amos de l’empresa
—amb fundacions franquistes
—amb persecució de joves antifeixistes
—amb la por al cos dels mestres
—amb amenaces a la llibertat d’expressió
—amb por als llaços grocs
—sense empara a la democràcia

—amb un sorprenent Àpunt

I el comencem convençuts de la victòria de la democràcia sobre el 155 i els seus actius (pose+pp+c’s), amb il·lusió pel treball, amb goig d’aprendre un any més, amb la convicció que els drets universals són per damunt qualsevol constitució, amb la fermesa que només la llibertat acosta el coneixement als alumnes, amb sobrietat i decisió per consolidar una escola lliure, democràtica, republicana, honesta i valenciana.

Ves si tenim repte gran i feina per envant!

Ja ens hem inscrit a la diada

Anit, mentre sopàvem a l’Ateneu, vam decidir de fer colla per pujar a Barcelona. Pensat i fet. Com que treballem, no podem eixir gaire matí, així que arribarem en punt de la concentració a la Diagonal, veure i viure aquella festota per la llibertat i la República i, en sopar enjorn, pegar un altre colp cap a València, a portar la nova.

Les samarretes ja les teníem, perquè ens les havia baixades Vicent a l’agost, així que amb la muda posada pegarem en amunt, en acabar l’escola, que encara fa migdiada en el mes de setembre. Per un altre costat, n’hi ha diversos autobusos de valencians que també faran via, n’hi ha que eixiran dilluns i n’hi ha que ho faran de matinada, el mateix dimarts. Del camp de Túria també n’hi haurà representació del CDRcampdetúria, de l’Institut d’Estudis Comarcals, dels Ateneus de Bétera i Benaguasil, de Solidaritat amb Catalunya, d’Acció Cultural, i d’altres associacions i institucions valencianes. És lliure i voluntari manifestar-se. Democràtic. Així que que ni vol pols, ja sap que no ha d’anar a l’era. Per bé que les eres dels pobles ja no són gaire polsegoses.

La festa que es viu en aqueixa ciutat, l’11 de setembre s’ha de veure, almenys un colp a la vida. I ara que ja tenen proclamada la república, també. Malgrat la repressió policial, judicial i política de l’estat espanyol, contra el drets universals de decidir o de manifestar-se pacíficament: a sant de quina cosa, envien policies i gc els espanyols a la diada? A provocar, a fer llenya, a cercar violència. Perquè amb els anys que passa que en fan, cap d’acte de violència, cap agressió. En canvi, espanya cerca la brega, la notícia, per tenir excuses de la seua repressió i retorn al franquisme pur i dur.

Nosaltres pugem a festejar una manifestació entusiasta per la llibertat i, també cal dir-ho, per intentar transportar aquell deler per la llibertat a València. Tant de bo tots els pobles del món visqueren amb aquella alegria la joia de la democràcia i el dret a decidir què volen ser. Tant de bo espanya tingués la meitat de responsabilitat política i de cultura democràtica.

Ep, si us animeu, encara n’hi ha autobusos amb seients lliures que us faran reviure un jorn extraordinari.

 

PP PSOE i C’S es neguen a investigar res

Comencem el curs escolar…
PP, PSOE i C’S es neguen a crear una comissió que investigue…

—els atemptats del 17A,
—la venda d’armes dels borbons,
—les agressions contra la llibertat d’expressió
—els afers del reietó
—la prevaricació en l’adjudicació de fiscals
—el cos de jutges hereus del franquisme
—les clavegueres de l’estat
—els cossos de seguretat que provoquen inseguretat
—l’honradesa de l’estat
—els perdonats de la hisenda fiscal
—els atemptats a Fuster i Guarner
—la connexió de l’estat amb l’extrema dreta
—la impunitat de la policia i la gc
—els jutges que perdonen els crims de l’extrema dreta
—el patrimoni franquista
—el patrimoni robat als republicans
—els costos d’un estat policial
—els costos d’un estat franquista
—els costos d’un estat catòlic
—els costos d’un estat militar

PP, C’S i PSOE es neguen a crear una comissió que investigue res. No fóra que el món pensés que no som una democràcia. No fóra que els espanyols se n’adonaren, del feixisme que els governa.

La justícia i la maedéu: orapronobis!

El jutge impune i la maedéu. La maedéu. El jutge per damunt de la maedéu impune. La maedéu i la puresa. El jutge i la puresa. El jutge sotapal·li. L’altar del jutge.

Quan hom comença a defensar la impunitat d’algú altre ja podeu començar a córrer, pegueu a fugir, no us aconformeu a sospitar: correu lluny d’aquella asseveració que amaga, sense embuts, el pitjor de l’home. I el pitjor, ves si hem vist coses dolentes, encara no ho hem vist, segons el menistre espanyol Borrell.

Un advocat demana empara al seu col·legi d’advocats i el degà respon que això és impossible. Malgrat que l’amenacen o l’insulten. No l’empararan. No l’empararem, diu.

¨Nosaltres, els espanyols, en tot cas emparen jutges, la justícia espanyola al complet, erre o no, la fiscalia, la policia…” i tota la corda d’una processó que ja deveu conèixer i no cal que us aplegue ací segons l’ordre de jerarquia. No cal. Només ens cal saber que aquell degà del col·legi d’advocats no empararà jutges que posen en dubte res que siga espanyol, perquè segons el degà, ser espanyol ja té pàtina i segell de pur, i per tant marca pròpia per ser inviolable. I la justícia, diu, és inviolable. Mecaguenlhòstiaputa!

Senyor Boye, a espanya nomé s’empara el feixisme. Ara no m’estalviaré la processó de jerarquia: això vol dir que s’empara i es defensa a ultrança, facen que facen, el franquisme, els borbons, els militars, l’església, la gc, la policia, els polítics de l’arc espanyol, siguen del color que siguen, els mitjans que llepen (gairebé el 99%), les empreses Íbex, totes sense excepció, i encara un enfilall de botifarrons que no en cabrien en un sol apunt.

El rang que  les institucions espanyoles donen a institucions amigues, també espanyoles, de puresa i inviolabilitat, és la clau. Fugiu, que mai no us troben enmig, si sou imparcials o justos. La clau d’un règim que s’aguanta sobre la corrupció, l’herència franquista més podrida i l’estil més baix, per suposat que antidemocràtic, és que entre ells es defensen a mort per damunt de lleis, de normes, de drets iinternacionals. Per suposat, ells són també per damunt dels drets humans universals.

I és en mans d’aquella colla que ha caigut la societat d’aquest estat, del qual, molts, ens en voldríem lliurar, perquè som a mans d’una organització criminal. Que és com podem definir un estat modèlic com l’espanyol: no debades és l’estat més corrupte d’Europa, segons informacions internacionals, i el segon més corrupte del món.

I d’això, el degà dels advocats de madrit, i supose que de qualsevol altra “provincia espanyola” qeu també es creu sota el pal·li de la impunitat, en diu integritat dels jutges, independència judicial i immunitat de la jurisdicció espanyola…

“Arre gos que t’empudegaràs!”

*Ara cal que l’església faça eixir els pal·lis de les cofurnes i aixoplugue jutges melindros i immunes, facen que facen, encara que caguen pel cul.

Però els jutges espanyols no caguen pel cul, a quin sant!

El cava, segons Joan Clotaldo

«Aquest homenatge al llaurador català, un llibre sobre el cava, en un moment que Catalunya fa una altra lliçó de democràcia.»

“Catalunya és un país europeu al nordest de la península ibèrica”, vet ací com comença aquest llibre sobre el vi feliç i mediterrani, de l’enòleg Joan C. Martín, un erudit de conversa intensa, compromesa, en favor del territori i del seu país. Els dos primers capítols, segons que em demana l’autor de llegir amb urgència, són un reconeixement a la feina i a la cultura d’aquest gran país. Tant de bo els valencians en poguérem imitar una part, per posar en valor la nostra terra i el nostre ofici de valencians. Entre tants autors i noms propis, Martín descabdella les referències imprescindibles per entendre com els catalans van saber inventar, a través de la imitació del mètode Champanyés, un vi tan brillant i fresc com el de la muntanya de Reims i Epernay: el cava.

“Si els catalans som un poble llatí és perquè durant segles vam viure sota la gran influència de la civilització romana”, diu Miquel Tarradell, d’ací l’exemple socialitzador i humanista que és la catalanitat. I la lliçó ve a tomb d’allò que passa cada dia des de l’espanyolisme ranci contra aquest tarannà modern, europeu, civilitzador, que és Catalunya —que espanya no podrà entendre ni comprendre mai.

A la pàgina 21 del llibre, i ves que trobareu cireretes que us faran aprendre el present a partir del passat, trobe aquesta cita del rei Teodoric: «els gods llestos volen ser com els romans; els romans idiotes volen ser com els gods.» Si voleu podeu traslladar la frase al present tan actual que vivim entre espanya i catalunya: “Els espanyols llestos voldrien ser com els catalans; els catalans idiotes… ” Com recomana en la conversa el mateix Joan Clotaldo, caldria llegir Gerald Brenan en “el laberinto espanyol” per entendre per què els espanyols no poden entendre. Que no poden, de cap manera entendre la lògica del pensament, i només la força, el macarrisme i la brutalitat els aconsellen a l’hora de decidir les grans qüestions fonamentals. Quines són les qüestions fonamentals? La democràcia? El respecte pel pensament? La llibertat? La convivència per sobre del primitivisme? Europa si voleu?

El cava, un vi feliç i mediterrani“, escrit per un valencià de Xest, editat a Barcelona, només en espanyol, perquè uns quants dels espanyols el puguen llegir, si lligen, és una proposta de molt d’interés que explica com és Catalunya i som són els catalans a partir del camp, de la terra, enllà dels segles… D’una altra manera no s’entendria que siguen els únics al món capaços d’imitar la Champagne per crear el Cava, a partir d’una personalitat pròpia i unes varietats empeltades, de peu americà amb vares europees… Com voleu que espanya i els espanyols ens entenguen? Aquella ignorant d’Arrimadas hauria de passar-se vides senceres estudiant per arribar a comprendre no només el camp català, sinó la renaixença, la vinya, els caves, la cultura i la vida al mas… Perquè de democràcia, pobra, va analfabeta.

Espanya es va inventar per frenar el progrés. Per aturar la política de drets i, sobretot, per frenar la democràcia dels pobles. És el seu sentit més profund. I la seua última funció. Com voleu que funcione, això, en el segle XXI? Només la bogeria o la torpesa d’uns quants països del món no s’inclinen davant el Sufragi Universal. Espanya és un dels principals factors contra aquest sufragi. No és casual que no haja resolt mai, però mai, cap conflicte polític important per la via del diàleg. Només una estructura mental així és capaç d’assassinar el doctor Peset, els poetes Garcia Lorca o Miguel Hernàndez o intentar de matar Joan Fuster. I pitjor: no haver demanat perdó mai per haver-ho fet. Només una estructura mental que no depassa l’analfabetisme lector, la comprensió cultural, la immigració o la diferència bàsica entre feixisme i connivència judicial o militar, fóra capaç d’aital barbaritat. Çò és Spain.

Si copie les paraules de l’amic Joan, vinsdria a dir que una copa de xampany diuen que provoca una gúspira en favor d’un dia de felicitat, fins i tot arriba a pensar en un dia que el món podria ser feliç, un moment. O potser aconseguiria de dibuixar un món millor. Diu Joan Clotaldo que “La Champagne és una civilització en si mateixa.” Jo afegiria, com ell, sense por d’equivocar-nos, que Catalunya també.

 

Ateneu de Bétera, dissabte 1 de setembre 20.00h. Presentació, tast de caves i picaeta

La llibertat i el cava

«Allà d’allà, per entre falgueres gegantines, / De sos menhirs i tornes blanqueja l’ample front.» Verdaguer

Joan C. Martín diu que el cava és un vi feliç. N’hi ha qui considera la felicitat una idiotesa, en concret, un dels famosos filòsofs alemanys del s. XX. N’hi ha qui va deixar escrit que si l’excés pagava la pena, havia de ser de cava. Si fa no fa, sobre el cava —i el xampany de retop— podem escriure tot seguit però és millor beure’n, amb prudència o amb excés, que cadascú trie.

En tornar de les vacances, l’Ateneu de Bétera ha preparat un nou jorn cultural en favor del territori, i ha convidat l’enòleg i escriptor Joan C. Martín per dirigir un tast de caves. És una idea com una altra per tancar el cicle de les vacances i començar-ne un altre, de cicle més llarg i costerut: el de la feina i la responsabilitat. Per bé que hem viscut un estiu poc dolç, si voleu, afectat de tanta violència, ignorància i mala fe. La història del feixisme espanyol continua, ara emparada per un vel legalista que permet el pitjor de l’ésser.

Amplificats pels mitjans espanyols, uns quants polítics de C’s, PP i PSOE, uns quants jutges (una majoria) i no poca policia (aquell babau ja cantava que n’hi havia massa), han revestit d’impunitat les agressions feixistes i xenòfoves durant l’estiu. No és prou que mantenen en presó persones honestes, d’una gran convicció democràtica, que obliguen a ser a l’exili un grapat de persones contra la seua voluntat, és que a més han destapat la caixa de trons més fosca —la que ha governat tota la vida una espanya casposa i macarra— i han cridat a xafarranxo contra qualsevol idea de llibertat i d’independència: han prohibit el debat, la informació, l’honestedat política en canvi d’alimentar l’agressió, l’insult i l’amenaça. Ves quin agost que ens han fet passar, que apunta que serà l’inici d’una nova etapa on els pocavergonyes atiaran tot de recursos per castigar i punir l’ideal de llibertat dels pobles.

Per això mateix, dissabte celebrarem una nova festa per la democràcia i la llibertat, amb un tast de caves i la paraula com a eina de debat, idees i expressió lliure. Sense por, sense témer les amenaces, ni la regressió a la qual una minoria voldria entaforar-nos de nou, en una mena de nou túnel franquista contra la democràcia.

Calia la cirereta final del cas Llarena i un Estat (l’espanyol del psoe —el mateix que va inventar un grup terrorista per matar bascos) empastrat a defensar els ideals de prevaricació judicial, corrupció fiscal i parcialitat policial. No, no ho hem tingut fàcil durant l’estiu. Menys encara els presoners polítics i les seues famílies. Com tampoc ho han tingut fàcil els exiliats i les seues famílies. Menys encara tants amenaçats i agredits per patrulles  organitzades (amb policies i GC) que amb impunitat atemorien, agredien o feien coses pitjors, mentre la fiscalia espanyola amenaçava qui denunciava els agressors. Espanya i els seus poders sembla que busca de repetir el millor de la seua època de dictadura.

Ara vindrà setembre, i l’obrirem amb un cava del país per celebrar un vi de felicitat, perquè aquells inútils violents no puguen res contra la democràcia i la llibertat. Salut i benvinguts.

El rei lleó, xa

17A. Un any després, la coetà del Gos a Bétera. Fa 365 dies d’això, que Vicent pujava amb urgència cap a Barcelona. Avui sopàvem a l’ateneu, però ell tampoc no hi era. No hem repassat què va passar, ni hem parlat finalment d’aquest article sobre les 100 hores en cerca d’un home.  El 17 d’agost és un jorn important de la festa a Bétera, de fet, clou el calendari de la festa major. Malgrat que la cosa s’allarga fins a la vuitava. Però El Gos marca la fita, el senyal festiu. El 17 d’agost de l’any passat també ens va marcar amb la violència i el dol. I encara sort que l’atemptat es va resoldre tan professionalment. Per això, la justícia espanyola i la seua política de contuberni van decidir de castigar els responsables d’aital proesa. En Forn i en Trapero. Massa professionalitat, massa eficàcia, i tan poc protagonisme dels espanyols: polítics, policia i gc van veure’s superats per les circumstàncies de la feina ben feta. Habituats a les clavegueres, què podien fer, si damunt mantenien en nòmina part dels terroristes… I els responsables de l’èxit, el conseller i el cap dels mossos, són en presó o pendents de judici. Com ho són uns altres polítics, presoners en el s. XXI, per haver-los despullat una falsa democràcia, als espanyols. És com espanya paga haver-los alçat la roba i haver-los deixat en el cul a l’aire. Si espanya és un cul cagat, el món no ho ha de saber. Si espanya és pur franquisme, el món no ho ha de saber; si espanya és un ruïna econòmica, el món no ho ha de saber; si espanya és una corrupció de cap a peus, el món no ho ha de saber. I ves que el món ha sabut què és espanya i, en comptes de rectificar, de començar de zero, espanya ha preferit de defensar el franquisme, la malversació, la corrupció, la prevaricació, i la marca de ser un estat a la cua del món. Perquè Espanya és una ruïna moral. A la cua de les cues.

Al capdamunt de tot n’hi ha un rei lleó i uns polítics torpalls que no trobareu en la pitjor de les situacions bananeres (pp+cs+ciutadans+podem), capaços de defensar que per damunt de tot hi ha espanya i les seues virtuts teologals (monarquia, església, militars, jutges, empreses) capaços de la pitjor de les gestions contra la democràcia i la llibertat: de primer, el franquisme, els poders pactats i els valors d’aqueix estat: lladres, puteros, xulos, masclistes, agressors, violents i incapaços. Sense fer net d’aquell feixisme assassí, el franquisme, les institucions hereves s’han tornat a fer fortes, empoderant-se d’una situació política inútil i incapaç dels arguments, perduda, sense valors i sense empatia: sinyors del 155 —psoe, pp, c’s i podem…, no veieu que els únics que us defensen les orelles i la cua són la part més primària del simi?, la violència, l’amenaça i el retorn a la caverna?

Calia un rei lleó passejant-se en barqueta a Mallorca, una família que viu de la corrupció, de les armes, els negocis il·legals i els privilegis de les monarquies del coco i el plàtan… I calia tota aquella processó de mamons llepant-los els peus. La premsa, les TV, el psoe, i un porcateram tan ple que volen sucar, llepar i sucar, i posar els seus, pares, fills, amics família, en el mateix porcateram, perquè llepen i suquen, llepen i suquen… Si tenim dret de sucar, suquem, llepem i el que calga… Llepeu, fills meus! El psoe, podem, c’s i el pp, els sindicats, la lluita obrera, la premsa, els mitjans… Al remat llepar i sucar és tot una cosa. Un colp heu venut els drets universals, els heu embrutit, corromput o hi heu renunciat, tant se val, llepar que sucar. Tant se val, ase o bèstia.

Del dol, de les víctimes, dels morts, dels innocents, dels demòcrates, ja en parlarem un altre dia. Avui 17A de 2018 sembla que havien de lluir-se els malparits. Llepar i sucar, llepar i sucar.

Sopar Groc a Bétera: crònica 3

Nelson Mandela va dir: “IMPOSSIBLE ÉS ALLÒ QUE NO POT PASSAR FINS AL MOMENT QUE PASSA.” És clar que, ell, és un referent universal del segle XX, i qualsevol frase o sentència és com una lliçó. De vegades la por s’instal·la entre els homes bons, entre les dones, i agafar-nos a un clau, a un nom, a una frase ens protegeix o ens aporta aire per tornar a avançar.

La nit del Sopar Groc va afegir tres grans moments que cal tenir en compte: l’un, el discurs valent de Rosa Dasí, historiadora, dona compromesa, presidenta de l’Institut d’estudis Comarcals, un dels referents feministes a la nostra comarca. Ella va demanar diàleg, coratge i respecte per aquest compromís amb els presos polítics, per això el compromís de l’Institut en l’organització del sopar, i també va demanar respecte per tots els moviments capaços de defensar la llibertat. Sobretot, ho deia, perquè s’ha instal·lat un polsim de por en el pensament d’una part dels demòcrates del poble, que van dubtar d’assistir al sopar per allò de què podien dir els veïns, fins i tot, si tenien res a perdre… El dubte els corsecava contra la llibertat. Rosa Dasí va demanar intel·ligència i fermesa, contra una passa voluntària d’enaltiment de l’espanyolisme caspós i barroer, violent. L’institut demana coneixement i sentit històric.

El segon moment, va ser la presentació de l’Associació Solidaritat amb Catalunya, per la llibertat i la democràcia, dels primers valents a convocar accions solidàries amb Catalunya, en favor dels presos, la llibertat, la democràcia, sobretot ara que el retrocés democràtic afecta tothom, no només Catalunya, sinó els valencians els primers. Els insults a la llengua, a l’escola, l’ataca judicial als drets dels valencians, la burla contínua al finançament… Solidaritat ha bastit en poc temps una resposta valenta contra la incomunicació que han construït els mitjans espanyols entre Barcelona i València. Manuel Colomer va agrair la invitació i va convidar els assistents a sumar esforços per garantir espais de llibertat i democràcia al país valencià (compromís havia vetat voluntàriament l’assistència a l’acte de Bétera).

El tercer moment extraordinari del SoparGroc, i final d’aquesta crònica, el va posar Rosa Espuny. Va voler agrair el suport d’aquell sopar als presos. Va explicar com se senten de sols, els catalans, amb l’allau de mitjans espanyols que han malinformat d’allò que passava, va explicar que els petits brots de solidaritat que es reben de fora de Catalunya són tan benvinguts i els emocionen de valent, perquè són sincers i comparteixen un ideal de llibertat i de democràcia que a l’estat espanyol són complexos de defensar. Per això agraïa aquell sopar, els discursos, i totes les accions que s’organitzen al País Valencià amb aquell objectiu.

A dins el corral de l’ateneu rebíem la informació puntual del que passava a fora, a la plaça. Els veïns de Bétera que s’hi havien manifestat contra la presentació del llibre i el sopar groc —dos exmilitars, un ferrer, i tres joves que només volien gresca contra la democràcia, algun militant del pp o de ciutadans— van anar desapareixen i abandonant aquella actitud antidemocràtica sense alçar pols ni polseguera. Més tard va arribar un escamot de València. Vam telefonar els municipals, que van aplegar-se al minut i els vam explicar que, nosaltres, de violència no en volíem cap, malgrat que hi havia la provocació i els insults. Que faríem el sopar, i la festa final, malgrat l’amenaça constant. Els vam demanar que si hi arribava més gent, feren la feina de protegir la llibertat, de reunió i d’expressió, drets universals emparats per l’ONU des de 1948, que n’hi ha energúmens que no han llegit o aprés a la seua escola. No és una casualitat, pobres.

 

 

Sopar Groc a Bétera: crònica 2

Mentre entrenàvem el protocol del sopar groc, vam tenir l’avís que pujaria gent de València a provocar. Uns altres des del poble es manifestaven contra l’acte a la seua manera: a la presentació d’un llibre CONTRAPOSEN una bandera. Una bandera contra els llibres és una metàfora suficientment clara i entenedora. Però no saben fins a quin punt és de perillosa la imatge, si això només ho fan les dictadures: contra la cultura, o l’educació, o el reclam d’un finançament just, posen banderes als balcons. En posen dos en realitat: l’espanyola i la de la ciutat de València amb franja blava: ells volen agermanar la violència d’una amb l’altra, malgrat que, de valencianistes, aquests violents d’espanya no en són gens. Perquè LA SIMBOLOGIA ESPANYOLA NO ENGANYA NI S’AMAGA. Pengen una bandera, com podrien mostrar un jutge, un polític espanyol, un de qualsevol, un borbó, la policia, l’església, la majoria de mitjans, si no tots, perquè tot això és el que poden mostrar: una amenaça. Viuen la vida com una amenaça, la por contra els altres. I els altres anem construint. Perquè ens agrada de viure la vida. Però si volem aprofundir què més diuen, en els seus comunicats, llegim: —No podem tolerar que es presente un llibre a Bétera! No podem tolerar la llibertat d’expressió, i encara menys si parlen d’independència.

“No ho hem de tolerar” vol dir que ells s’erigeixen en amos de l’espai públic i volen decidir qui té dret a expressar-se i qui no. Això fa referència a un temps, a un espai i una època que molts hem viscut directa o indirectament. Per ells la sllibertat de l’espai públic és arrancar i trencar els cartells que anunciaven la presentació del llibre. És destruir la nostra comunicació, si no els convé, és decidir qui pot comunicar i qui no. I en això els mitjans en general, ves si han fet un paper antidemocràtic tots aquests anys. Perquè la revifalla espanyolista no és un moviment en favor de la democràcia i de la llibertat: com si digueren en resposta:

—Vosaltres voleu fer un país bell i interessant, nosaltres encara el farem el nostre més bell i poètic.

No. Això d’ells és un cant en favor de la violència, l’amenaça i la dictadura. Ciutadans acaba de publicar “Seguridad y Orden”, un clam a la por, copiat del model feixista alemany dels anys ytrenta, vol tornar a posar la por al cos de la gent. I ves si ho havien aconseguit dijous 9 d’agost:

Davant les amenaces de VOX (l’extrema dreta feixista), l’Ajuntament de Bétera va fer un comunicat oficial en el qual assegurava que la presentació no es faria en cap espai públic(!). És veritat, es feia en una associació pública sense ànim de lucre, però i què que ho haguéssim fet en una plaça, o en un local de l’ajuntament?, què hagués passat, si és la presentació d’un llibre i la invitació a participar de la solidaritat amb els presoners polítics? Encara més, el COMUNICAT oficial assegurava que cap representant polític de l’Ajuntament, ni de Compromís ni del PSOE, amb responsabilitat de govern, no seria en aquell acte de presentació ni en el sopar. Ni acostar-s’hi!

Vox podia estar tranquil, per això

L’extrema dreta ja havia guanyat, almenys havia vençut amb el discurs de la por, i els representants públics valencians de Bétera, se suposa que demòcrates i amants de la llibertat, obeïen aquell discurs antidemòcrata i xenòfob, espanyolista de Vox, en acceptar de no participar en un acte que reclama la llibertat i la democràcia  primer de tot. Just aquells homes i dones que són en presó o exili, des de la MH Forcadell a Ponsatí, des de Gabriel a Puigdemont, de Cuixart a Sànchez, són en presó per exercir la llibertat i la democràcia, sense defallir, que és la seua responsabilitat i la missió per a la qual han sigut elegits. I només un Estat policial, feixista, pot empresonar ningú per defensar la llibertat.

Ací els nostres representants polítics es van espantar, i van abandonar la missió de defensar la democràcia a ultrança, fins a les darreres conseqüències. Com van fer molts mestres, llauradors o polítics republicans en el 1936. Sense defallir.

Les absències en moments clau fan mal. Perquè són significades i representen què som capaços de fer en favor dels valors i dels drets universals, malgrat les amenaces. L’ONU va aprovar la CARTA dels Drets Universals l’any 1946 (o 1948, ara no ho sé), i naturalment que l’estat espanyol no ha acomplert mai completament tots els seues estatuts, malgrat que la va signar. És això que representa un Sopar Groc a Bétera, a Barcelona, a Gandia o a Palma: la defensa de les conviccions democràtiques i els drets universals, de cadascú i de tothom, pese qui pese, amenace qui amenace.

Però ja sabem com d’excèntric és l’Estat que patim, i explica tan bé Vicent Partal. I quanta pedagogia caldrà per guanyar respecte, coratge i fermesa democràtica.

[continuarà]