Espanya jutja la democràcia, Al tajani! (5)

Prohibir que hom puga parlar, i prohibir-ho des d’una institució que ha de ser mare de la democràcia és gravíssim. No només atempta contra els drets universals, contra els fonaments de la pròpia democràcia que hauria de defensar, sinó que s’erigeix en una institució que barra el pas a la democràcia. I això no és Europa, alTAjani, és voler convertir Europa en un femer on no hi cap l’esperança.

—Quina vergonya d’home!
El Tajani s’ha lluït exhibint els modos del feixisme: contra la llibertat d’expressió, sense immutar-se, sense perdre l’alè, només perquè li ho ha demanat una colla de partits que, justament, a espanya es lluen en favor de la violència i la repressió. El 155 espanyol, Psoe+C’s+Pp, havien demanat al president de l’Eurocambra que no deixés parlar els presidents catalans. I encara el mateix GonçalesPons, lo criminal, suggeria que entrés la gc a actuar com uns tejeros qualssevols. Però no ha calgut el colp feixista espanyol, AlTajani n’ha tingut prou en revisar qui és i què representa ara mateix Europa: un colp a la llibertat, a la democràcia, a parlar.

AlTajani és del partit polític europeu que en diuen popular, popular per deixar que la manca de respecte, de llibertat, de dignitat, respire en aquella institució que nosaltres, de lluny, voldríem neta com un espill, d’atacs als drets i a la democràcia. Però no.

El judici espanyol contra catalunya s’escampa ara a Europa, l’esquitxa, l’enruna d’uns valors que despulla qui n’hi ha a Europa, allà on pensàvem que la gent era culta i intel·ligent. Uii, això s’escamparà més, i afectarà més Europa que no es pensa, i reduirà el temps de l’espera: cada colp més Catalunya se sent ja una nació lliure, només agredida i presa d’un estat malalt, antidemocràtic. Presa del mutisme europeu que ens pensàvem més intel·ligent i, sobretot, més lliure.
Sense voler-ho, els Tajanis de torn ens regalen més raons i més solidesa per defensar la llibertat dels pobles.

Visca la república de cada poble petit, de cada nació petita, de cada país d’esperit noble!

Espanya jutja la democràcia, però no Irene Lozano (4)

Irene Lozano diu que l’1d’Octubre vam viure una violació. Aqueixa dona és secretària d’estat espanyola, així que no voldrà que ens en burlem, de la seua capacitat moral i professional, i ens acusarà de masclistes si riem d’allò que diu, per ensenyar com són les orelles de ruc que vesteix. No he dit mamelles, Irene, ni intel·ligència, ara, però faré ús la vara de mesurar ajustada a la capacitat d’una dona triada per a un càrrec de responsabilitat, de no ser que l’estat que representa siga una pandereta i ser-ne secretària fer de florero per justificar els milers d’euros que supose et pagaran per fer riure els amos, aquests sí, molt mascles.
Jo vaig ser a Alcanar aquell dia, a les Cases i després a Alcanar. Havíem pujat uns quants amics i li puc dir que no només no van violar ningú, sinó que la joia, l’alegria i el goig que vivia tanta gent mentre participava de la festa d’un referèndum el voldria també per als valencians, demà mateix: homes i dones de tota condició i edat van seure davant el col·legi on votaven i el van defensar com es defensa la vida, fins i tot quan van dir que els agressors, la polícia espanyola, venia a robar les urnes. I li puc dir que ja havíem vist les imatges el matí a Sant Carles, però la dignitat era per damunt la por i el neguit. I sort vam tenir que els energúmens no van venir, i el dia va continuar joiós i alegre.

A Alcanar, arribaven els autobusos amb la gent que no havia pogut votar al seu poble, per la violència feixista de la policia, i no veuràs com festejàvem cada arribada. Comparar aquell dia que vaig viure amb una violació no només és falsejar què va passar, no només és mentir, és agafar una posició indefensable, tan falsa com inútil, perquè més de tres milions de catalans, si no n’eren més –entre els que van votar i els que ho van veure sense poder votar–, van viure un dia per a la història, només romput i violentat per l’agressió dels cossos policials espanyols.

Benvolguda Irene Lozano, secretària d’estat, moltes dones són violades cada dia, agredides, amenaçades, i n’estic segur que cadascuna d’elles canviaria l’experiència viscuda de la violació per un gram, un minut, un segon, del goig que jo vaig viure aquell 1 d’Octubre a Alcanar.

Ara, si l’estat ha de continuar fent trampa, i les secretàries d’estat cobren per ordir mentides contra la intel·ligència, ja em permetrà que me’n riga i me’n burle, del seu estat i de qui el representa amb tan males arts. Els coeficients intel·lectuals no milloren amb els títols ni amb els nombraments, xiqueta!

[continuarà]

Espanya jutja la democràcia, Mònica (2)

A unes hores del judici, la vicepresidenta del govern valencià, Honorable Mònica Oltra, es feia un auto-escarni voluntari: acusava el president Puigdemont de dinarots i fartaes que després publicava a les xarxes. Hom diria que Oltra necessitava fer-se de notar, que es decidia, a tocar del judici, contra la democràcia; que es posava del costat caspós d’aquesta tragèdia democràtica que patim, espanya, si acusava i insultava la màxima figura de l’independentisme català a l’exili. Justament, a unes hores del festival judicial del Suprem, una cova de davantals, togues, birrets i medallons de llauna. Quina casualitat, dona!

Li calia, a la dona vicepresidenta, a la feminista, a la màxima representant de Compromís, candidata a presidenta de la Generalitat Valenciana, de marcar paquet “polític”?

Com és que triava el MH Puigdemont, ella, home elegant, respectuós, mesurat, per descarregar contra ell, davant el judici al govern català i a un parlament democràtics?, que ja havia pres postura contra la llibertat dels pobles, la dona que se’n diu d’esquerres?, que la fallera es posava del costat dels qui es manifestaven a espanya diumenge, els mateixos que es manifestaven davant sa casa fa uns mesos, acusant-la de demòcrata?

Que ja no valen els drets universals, ara a València, que podem burlar-nos del patiment?

Vol dir, la futura candidata de Compromís al Govern valencià, que les aspiracions valencianes màximes són el topall autonòmic-espanyolista, que hem patit els últims trenta anys? Vol, benvolguda honorable, que València siga furgó de cua in eternum? No hem patit prou infrafinançament, prou almoina, prou robatori espanyol, i encara el camp a la merda, que ens demanes a tothom que llepem els peus dels espanyols, Mònica, a veure si així ens robaran menys del que ens roben cada dia?

És aquesta la màxima aspiració, Mònica, o potser és que ja ets en campanya i les idees ja fan figa o perden l’oli, o volen esgarrapar què? Ja sou en modo pànic, ai, ai ai, que vindrà la ultradreta (com si se n’hagués anat mai), si fa anys que useu el mateix barber i canvieu cromos com qui canvia penalitats, mentre viviu de la política…

Que tenies mal de consciència, Mònica, per no haver visitat els presoners, els exiliats, els que pateixen per defensar la democràcia i la voluntat del poble? Te’n recordes, Mònica, la voluntat popular?, o fóra massa tocar l’engonal d’un estat podrit, feixista i camacoix que et fa mantenir-te callada, muda, per uns quants dinerets i dos genollons davant el borbó?

Em demane quant de rèdit et donarà l’atac al govern veí, en canvi que no mirem la venda de bombes a l’Aràbia o callem els silencis torturadors de la policia, el todo por la pàtria més insultant, mantenir els silencis en canvi de jutges prevaricadors, en canvi de tenir prohibida la TV3, en canvi de conviure amb una pandereta d’estat que ens trau la sang ara, que ens la traurà sempre, perquè polítics covards els permeten el dret de conquesta, i la pèrdua de drets valencians… De per vida!

Mare meua, Mònica, Honorable o futura MH. No sé si per la dreta i l’extrema dreta valenciana ja hauràs guanyat tants vots que et compensarà de sopar sense estretors i amb ànims tota la campanya… Com tampoc sé quants n’hauràs perdut de vots valencians fidels que, com assegurava l’amic Rafa Arnal, voten (votaven?) compromís perquè és una possibilitat de fer pont i camí a la independència dels valencians i a la seua majoria d’edat.

 

Espanya jutja la democràcia (1)

Sense embuts, l’estat espanyola ja s’atreveix a jutjar la democràcia públicament i sense vergonya, davant el món. És on l’ha portat no renunciar mai al franquisme, al règim assassí de franco i els seus hereus. I aquests hereus, jutges, polítics, miilitars i rectors, periodistes o taxistes, tant se val, ara ja gosen de posar al sac propi de l’escarni que poden jutjar la democràcia mateix, si voleu amb subterfugis o amb l’excusa que allò que ha fet el parlament català, i el govern català, és posar contra les cordes la seua falsa democràcia de merda. Justament. Posar contra les cordes la farsa espanyola ha provocat que espanya dubte que la democràcia siga un sistema vàlid, o més vàlid que el franquisme. No és que espanya cerque de millorar les imperfeccions de la democràcia, és que en el seu tarannà, el feixisme li convé més que cap altra forma política. Sobretot per mantenir els privilegis espanyols contra la perifèria: es diga catalunya, valència o euskadi.

Perquè la independència, la república catalana, la república valenciana, el dret de decidir què volem, allò que volem ser, ha despullat no només que espanya no és la democràcia que deia ser, sinó que és una conxorxa pitjor, ratllant lo criminal, entre corrupció, luxe, privilegis i drets de sotana i cuixa: una poció de franquisme passat pel sedàs d’una estructura complexa tan complicada que volia fer creure al món que ells, ells solets, eren més savis que ningú perquè havien inventat la pólvora política del món.

Sí, avui espanya jutja la democràcia, i volen fer creure que no passa res, que la vida continuarà com si res, perquè fins i tot la beata Oltra pot insultar i burlar-se de la vida a l’exili, com es podria burlar dels refugiats, de la persecució policial, de tenir prohibida la TV3 (ja li convé a la fallera, això?)…, fins ací arriba l’enaltiment feixista quan es confon governar per la democràcia amb combregar amb ofrenes a la maedéu.

L’estat menys democràtic d’Europa (Turquia és Europa?) com no s’atrevirà a posar en qüestió la democràcia i el dret de decidir dels pobles!

[continuarà]

Espanya segresta el govern democràtic de Catalunya

Cada dia d’aquest judici a la democràcia valdrà per multiplicar la independència i la república. Les repúbliques que calga.

«Si n’hi ha cap govern criminal —que n’hi ha—, no és el govern de catalunya… I si n’hi ha, que n’hi ha un de criminal, que no ha aprés quin és el sentit profund de les paraules democràcia i llibertat, és un govern que els últims quaranta anys no ha respectat completament els drets humans, malgrat que ha sigut representat per diversos partits espanyols.»

Així podria començar el segon capítol d’un segrest anunciat. El segrest d’uns quants demòcrates catalans pel govern d’espanya i la seua repressió, policial i judicial: si no és que el govern d’espanya l’exerceix el mateix Suprem o el TC, que són jutges, tot de jutges que són per damunt del bé, del cel i de l’OPUS.

Empresonament i trasllat a Espanya del govern democràtic de Catalunya. Sainet 1: una croada contra la llibertat dels homes.

—el judici contra la democràcia ja ha començat. Ja fa més d’un any que ha començat. Contra tots els demòcrates d’ací i d’Europa. Ha començat a espanya, que s’ha erigit en una nova croada contra la llibertat dels homes.

Els representants de la democràcia a catalunya, elegits lliure i democràticament en unes eleccions, feia anys que s’hi dedicaven a defensar-la, la democràcia, a posar-li filosofia i contingut, i ara són empresonats, fins i tot emmanillats… Més d’un any en presó després, són de nou cap a espanya, enviats en furgons policials, amb tracte de criminals.

Són a mans de vells feixistes i de nous feixistes, tots plegats un 155 que no li cal disfressa. Gent que ni en sap ni en vol saber de llibertat. Protagonistes d’una espanya que va provar de passar del feixisme a la democràcia sense perdre privilegis ni, sobretot, perdre què significa ser feixista en temps de democràcia a Europa.

I tanta gent aconformada en aqueixa imperfecció corrupta, com més va més precària i menys democràtica, va acceptant aquest passar cap a la neodemocràcia marca espanya: un franquisme disfressat amb uns quants organismes que no enganyen: claveguera, fons reservats, tortura, assetjament, violència, amenaça, fins i tot assassinat. Ells no s’ho pensen. Vinga com vinga fan. Marca espanya.

Aquells jutges o polítics o borbons que van acceptar a contracor la mort de la dictadura, del poc esperit demòcrata que patien, decideixen empresonar un parlament democràtic, sense recança, amb disciplina militar tanquen un parlament que només si ha fet ús dels drets universals, que no va renunciar al dret a la participació de la majoria del poble: si només és democràcia, sinyors.

Ens roben la gent, ens roben els recursos, els diners, si ens voldrien robar la filosofia, les institucions democràtiques, que es vestiran amb  medallons, amb maedéus, amb creus i cristos grossos, però no ens enganyen. Ens roben. És espanya, a la cua de les democràcies del món. A la cua de la capacitat, de la professionalitat, de l’honestedat, i encara a la cua de la justícia., una espanya a mans de veritables delinqüents, malgrat que siguen jutges, o bisbes, o banquers, o ves a saber què.

Aqueixa espanya ens han segrestat uns homes, uns quants líders, i ens voldrien segrestar tota la democràcia. Així que no podem anar vivint com si no hagués passat res. No podem fer la vista grossa al feixisme espanyol que continua governant els nostres pobles, els mitjans, el país, la llengua o la cultura.

Cada dia d’aquest judici a la democràcia valdrà per multiplicar la independència i la república. Les repúbliques que calga.

 

Timmermans i Junckers

N’hi ha homenots a la UE, al capdamunt de la responsabilitat política europea que asseguren no tenir dubte que el judici contra l’1 d’Octubre orquestrat pel 155 espanyol —el govern espanyol, els Tribunals, la policia, la monarquia, els mitjans, i la resta de la caspa— serà imparcial. Arriben màxim fins ací, que el judici serà… sense parar a pensar si el camí fins ací, l’empresonament arbitrari d’innocents, la pèrdua de drets individuals i col·lectius, l’atac a les idees, a la llibertat d’opinió, i fins i tot, l’atac a un parlament democràtic, és motiu de judici, de posar en presó els líders polítics que han acomplert amb el compromís de consultar el poble amb un referèndum.

Els Timmermans i els Junckers (aquest és president de la UE, un borratxo en el qual hi ha dipositada la responsabilitat màxima) qüestionen el parlament català, les seues decisions, i la força de més de dos milions de catalans que els donen suport, en canvi de dir que no dubten que el judici serà… No han qüestionat la violència policial, la persecució a la democràcia, l’assetjament, les males arts del govern espanyol del 155, les clavegueres, el suport al franquisme, les subvencions a fundacions feixistes, de tot això, que és qui dóna ales al judici, els Timmermans i els Junckers no diuen sinó que el judici, pensen ells, serà just…

No qüestionen, els Timmermans i els Junckers, l’emprsonament arbitrari durant més d’un any de polítics que fa quatre dies compartien parlament a Europa, homes i dones que han demostrat abastament la seua lleialtat a la democràcia i als drets humans, tota la vida al sevei d’una Europa més humana, al debat, a la construcció d’una democràcia més neta a Catalunya i, de retop, també per a Espanya; no han qüestionat, els Timmermans i els Junckers, la persecució de joves, de músics, d’artistes, només perquè expressaven opinions d’això i d’allò a través de cançons, de titelles, o a través d’articles de premsa, ni han qüestionat la persecució a mestres, a escoles senceres, en canvi de tolerar la impunitat amb la qual grups feixistes han atacat persones, institucions democràtiques, o símbols que representen la llibertat… Ni han qüestionat uns cossos policials d’herència franquista que actuen amb la mateixa agressivitat i violència com quan étrem en una dictadura franquista assassina.

Perquè mai més pocavergonyes siguen responsables de la política, ni a Europa ni enlloc, denunciem tots els Timmermans i Junckers incapaços de diferenciar els drets universals dels interessos polítics que representen.

El llaç groc contra la violència

El 30 de gener se celebra el dia de la No violència i de la pau, una diada internacional que té molt de commemoració teatral, de paper mullat, per acontentar-nos o alimentar consciències amb dietes i potingues. D’un altre costat, cada acció en favor de la pau i de la no violència ajuda a destapar els violents, fins i tot a formar els joves per la pau, des de l’escola. D’ençà de la República catalana, proclamada i envaïda d’un sol colp, la violència s’ha ensenyorit del discurs, de la política, dels mitjans, que han volgut normalitzar-la com un afegit crònic al qual caldria acostumar-se en vida, com qui s’acostuma a viure amb el mal de cap, la coixera o la vellesa quan l’edat s’hi aproxima.

Aqueixa violència que s’ha ensenyorit indissimuladament de les nostres vides fa que trobem normal de fer vida normal amb presoneres polítics, canals de televisió prohibits i amenaces a tort i a dret si en parles d’això i d’allò, fins i tot el jutjat ja se n’encarregue de decidir, amb una violència inusual, quins han de ser els programes d’ensenyament de llengües a l’escola. Tothom veurà normal de permetre atacs feixistes en ple segle XXI? Tothom veurà normal que els bancs decideixen què han d’escriure els mitjans?, Tothom ha de veure normal què els set telenotícies, de set canals diferents, expliquen sempre la versió uniforme de com veuen el món?, tothom veurà normal l’exagerada corrupció polític-empresarial d’un règim violent i caduc?

N’hi ha pocs símbols que provoquen tanta reacció a la trama violenta orquestrada els últims anys contra la democràcia i la llibertat. N’hi ha batalles que han passat al davant amb una certa normalitat, sense que provoquen aital animadversió. Perquè hi ha lluites que es fan virals, sense pretendre-ho, i agafen una dimensió desconeguda fins en eixe moment, són d’una força imparable, punyents, intenses, com una de les grans lluites de tots els temps.

Sant Antoni a la presó, que del porc farem cuixot

Sant Antoni és la festa més estesa del país, i malgrat que pocs pobles fan festa grossa, sí que celebren el foc, el dimoni o la benedicció d’animals. La primera festa gran de l’any, després de Reis, espanya l’ha aprofitat per escarnir la democràcia, en empresonar amb arbitrarietat alcaldes o qui li ha passat per l’engonal: tant se val que no hi hagués carta d’un jutge, tant se val, perquè són la mateixa cosa, i el fet greu, gravíssim, és que la impunitat policial per actuar com i quan els rota ja fa pudor a normalitat: el govern del 155 assegura que això és correcte (ho van dir el delegat i el ministre), actuar amb violència contra la llibertat de les persones. Sí, espanya veu correcte perseguir i acaçar els demòcrates, perdonar els violents, els agressors, amagar els criminals, perquè potser vol actuar com un estat criminal, l’és, si fa no fa des de la borbonia, la política, la justícia i la policia, aquest enteixinat criminal no tapa la incapacitat, la mala gestió, el robatori continu, la malversació, d’un país podrit, com un gra en el cul de l’europa més mediocre i pocavergonya.

Sant Antoni es va enamorar d’un porc, pobre, que ja el tenim durant la setmana vestint haques i cavalls, gossos i corders, arreu del nostre país per preparar-nos contra el setge feixista de la caverna. Qualsevol de nosaltres serà agredit segrestat, violat en els seus drets a mans del psoe, del pp, de c’s, d’aquest pastís franquista del 155 que tant els agrada de traure a passejar, mentre aquell inútil extremeny voldria demanar directament que cada valencià o català li donàrem 1.000 euros per a vicis, que n’ha de tenir d’inconfessables, el refillet. Com més va més independència i més gent al nostre favor #RepúblicaValenciana

Paquita Sanchis, escola i llibertat

Paquita Sanchis Ferrer  (1896-1970) va ser mestra durant els anys vint-trenta del segle XX. La informació recollida per exalumnes, i algunes mestres investigadores, encara una informació escassa, apunta que era lliurepensadora, naturista, membre d’esquerra republicana al país valencià, la primera dona afiliada a la UGT, i per això li van fer consell de guerra sumaríssim… Mestra massa revolucionària, represaliada. Avui, al centre cultural la Nau es presentarà un documental sobre al seua història.

Escarni i càstig als mestres, fa vuitanta anys, com avui mateix, que no sembla que vulguem aprendre. Avui han tancat arbitràriament unes quantes persones, sense ordre del jutge, per la cara i la pocavergonya de la policia. Entre més, dos alcaldes que fan d’alcaldes, i es planten contra el feixisme sense por. En favor de la democràcia.

En alguna comissaria no deixaven entrar els advocats si parlaven català. Com en el franquisme, els cossos de la policia no han canviat gaire. No gens. Repressió, analfabetisme, l’herència franquista que perviu descarada desbocada idiota contra la democràcia. Acarnissament, burla, acaçament, la policia i la justícia espanyoles. I el delegat del psoe, i el govern del ps,e diu que tot això és correcte. Ells ho veuen correcte, el feixisme imperant.

La mestra Paquita Sanchis va ser mestra a Llíria durant cinc anys, i encara va defensar-se de la burrera espanyola fins que aconseguí incorporar-se al magisteri a l’edat de 69 anys. Perquè la llibertat no mor, l’amenaça la força franquista de sempre, ahir i avui, el 155 que ens governa. Però no mor.

 

Porteu els jutges escarnidors a Catalunya

En canvi del que proposa espanya, porteu els jutges espanyols a catalunya, perquè coneguen un país nou, una idea nova, un estat viu a europa, si no els fa por la llibertat. Porteu-los perquè aprenguen conceptes bàsics com democràcia, drets universals, la carta de l’ONU, la llibertat, i que ho facen amb neutralitat, amb justícia, sense escarni contrac els homes i les dones que no pensen com ells…

Quina barbaritat, podria exclamar qualsevol homo sapiens del segle XXI. Exactament, la mateixa barbaritat fóra portar presos homes i dones demòcrates, que són en favor del coneixement i de la civilització, de la política del debat i la raó, empresonats fa més d’una any per les idees, el pensament; que pel debat polític han sigut escarnits per les forces franquistes espanyoles que conformen el 155 i els seus fonaments espirituals: jutges, policies, mitjans, i tot el clavegueram major del franquisme, que viu de luxe amb una Transició feta a mida per tenir-los regalats.

Portem aquells jutges a Europa, per prevaricadors, per falsos, per atemptar contra la llibertat, contra la pau, contra la política, contra el pensament d’una Europa lliure, malgrat els borratxos que governen Europa. Portem tots els jutges feixistes, hereus dels privilegis franquistes, perdonavides de violadors, agressors, assassins i colpistes, portem-los a denúncia pública, davant tribunals populars, civils i demòcrates, més preparats moral i espiritualment que ells mateix, que se’ls suposa que han estudiat tant per arribar on són, que no són sinó funcionaris inútils, incapaços, impropis d’homes i dones del s. XXI, estintolats de bruses i collars, de formes i protocols rancis, imitadors d’una dictadura que es pensa per damunt el poble, el coneixement o la història.

Portem-los a la plaça pública perquè paguen el mal que fan, que pretenen, que han ordit durant anys i panys, contra catalans, valencians i mallorquins, contra els bascos, contra les llengües, contra l’escola, contra l’acolliment, contra la immigració, contra la gent de bé, contra la sanitat o contra la dependència, contra els pobres en canvi de mantenir els privilegis, els rics, les empreses corruptes i els partits criminals.

Portem-los davant la justícia de veritat, la que fa el poble, la gent de bé, la democràcia, els valors universals, perquè entenguen que no ens representen, ni els atribuïm cap autoritat moral, ni de dret, ni del revés, si arriben a ser mereixedors de llàstima, de pena, aital dissort com representen.

Portem-los davant el món, despullem-los les sotanes, els barrets, les medalles, aquells posats funestos, que passen dol de tant de mal com fan i han provocat tants anys contra el món i contra la llibertat.

Despullem-los la falsedat, tanta rancor, la mala fel, tota la idiotesa. Festegem-los en els morros la nostra llibertat, l’enteresa, la força de saber-nos lliures. Homes. Dones. Saber-nos què no seran ni podran ser mai ells ni els seus.