Paquita Sanchis, escola i llibertat

Paquita Sanchis Ferrer  (1896-1970) va ser mestra durant els anys vint-trenta del segle XX. La informació recollida per exalumnes, i algunes mestres investigadores, encara una informació escassa, apunta que era lliurepensadora, naturista, membre d’esquerra republicana al país valencià, la primera dona afiliada a la UGT, i per això li van fer consell de guerra sumaríssim… Mestra massa revolucionària, represaliada. Avui, al centre cultural la Nau es presentarà un documental sobre al seua història.

Escarni i càstig als mestres, fa vuitanta anys, com avui mateix, que no sembla que vulguem aprendre. Avui han tancat arbitràriament unes quantes persones, sense ordre del jutge, per la cara i la pocavergonya de la policia. Entre més, dos alcaldes que fan d’alcaldes, i es planten contra el feixisme sense por. En favor de la democràcia.

En alguna comissaria no deixaven entrar els advocats si parlaven català. Com en el franquisme, els cossos de la policia no han canviat gaire. No gens. Repressió, analfabetisme, l’herència franquista que perviu descarada desbocada idiota contra la democràcia. Acarnissament, burla, acaçament, la policia i la justícia espanyoles. I el delegat del psoe, i el govern del ps,e diu que tot això és correcte. Ells ho veuen correcte, el feixisme imperant.

La mestra Paquita Sanchis va ser mestra a Llíria durant cinc anys, i encara va defensar-se de la burrera espanyola fins que aconseguí incorporar-se al magisteri a l’edat de 69 anys. Perquè la llibertat no mor, l’amenaça la força franquista de sempre, ahir i avui, el 155 que ens governa. Però no mor.

 

Enric Valor, 19 anys després

«De primer l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.»

Diumenge féu dènou anys que va morir l’escriptor Enric Valor. Un dels grans narradors valencians de tots els temps, possiblement el de llengua més acurada del país sencer, un home que va fixar i augmentar la riquesa de la llengua, com cap altre escriptor valencià. Un novel·lista excels, un mestre gramàtic, i un rondallista com n’hi ha pocs al món, perquè la cura de la llengua va anar per davant de la història, del succés, de l’anècdota…

Divendres, edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya van lliurar el 38é premi de narrativa Enric Valor al Centre Cultural en un acte lluït, brillant i emotiu. Hi va participar el cor de l’escola i un trio de músics que van oferir una versió d’Ovidi magistral. Hi havia dos consellers, secretaris autonòmics, directors generals, diputats de cultura i no hi cabia una agulla més, en aquell teatrot de la plaça del país valencià. Potser que haja sigut l’acte més important fet en reconeixement al gran escriptor 19 anys després de la seua mort. Com important va ser el missatge de l’editora, Núria Sendra: “treballem per la llibertat del país”

I ves que Enric Valor mereix que el país el tinga en major consideració, un home que ha fet escola i ens ha salvat la llengua, la bona literatura, el relat curt i llarg, la manera de fer parlar un masover de manera acurada, neta, digna, com pocs homes de lletres, ell, sobretot, n’han tinguda amb tanta estima la llengua, que només per això cada any també hauríem de retre-li homenatges i cants als carrers i les places.

Però ja ho va dir un altre il·lustre mestre, Vicent Escrivà, que el mestre Enric Valor no havia passat la séquia de Montcada, i això, en aquest petit país de vidres i espills, es paga amb l’oblit i la ignorància.

Ens quedem amb el reconeixement a Picanya, la relectura del cicle de Cassana, l’ambició d’Aleix, les rondalles completes, la gramàtica, les contarelles i alguns vídeos de conversa viva i exemplar d’aquest valencià il·lustre.

Sostenibilitat o burrera

La Jornada de Sostenibilitat Ambiental pretén sensibilitzar els agents socials del Camp de Túria, els polítics i la ciutadania, sobre la situació del nostre territori,i valorar les intervencions que es duen a terme. Volem incidir en la sensibilització del canvi i transmetre valors.
L’IDECO té el compromís de promocionar una Comarca viva i habitable per a futures generacions. Aquesta Jornada posarà en valor alguna de les iniciatives de sostenibilitat ambiental al Camp de Túria. Cal prendre consciència del territori on vivim alhora que voldríem impulsar la ciutadania a la participació. Fer avançar la societat de la comarca cap a models de vida compatibles amb el futur és una manera de treballar des de l’àmbit local pel canvi global. La sostenibilitat és un repte i comença per petites accions. La Jornada
està organitzada per l’Institut d’Estudis comarcals del Camp del Túria en col·laboració amb l’Ajuntament de Serra i la Mancomunitat del Camp de Túria.

INSCRIPCIÓ: idecocampdeturia@gmail.com

SERRA, El Camp de Túria. Casa de la cultura, dissabte 12 de gener de 2019

Per la mandarina a déu!

Demà tornem a la normalitat, després de les vacances de Nadal. Els xiquets, els mestres, les famílies que envien els xiquets a l’escola. Divisió d’opinions, naturalment, però en uns dies la vida tornarà a la rutina d’una normalitat anormal. De l’un costat, la normalitat de la qual parlem no és igual per a tothom, ni pels mestres que han de tornar a encoratjar pel coneixement, ni pels presos polítics que continuen segrestats per espanya, ni per la manca de democràcia que vivim, emparada en llibertat que permet tot de manifestacions feixistes en canvi de perseguir qualsevol anhel de llibertat europea. Ni per als llauradors que esmorzen cada dia a la cooperativa i esperen que déu els envie el miracle.

Anit, mentre recollíem la parada de llibres de Nadal, JosepLluís va fer anar una frase que esprem el dramatisme del camp valencià “per la mandarina a déu“, hom pensaria que la idea que conté l’acudit fa gràcia, o provoca un somriure bíblic: ai, si és déu que ens ha de salvar, o el cel, o l’església, ho tenim més pelut que no ens pensem. Perquè a poc que sacsegem la realitat a partir de demà, un any d’eleccions múltiples, caldrà recordar el feixisme que es destapa (no trobe que puge més que ja ha apujat aquests anys, sinó que es destapa descarat i desvergonyit) enaltit pels mitjans de l’ÍBEX i per opinadors que els interessa fer-los el joc per posar-los contra les Repúbliques de catalunya i valència, per exemple, afegit a la beator que ho acompanyarà durant l’hivern, reviurà debats freds, pansits i histriònics. Normalitat.

La mandarina ha sigut el gran fracàs valencià al camp —o el fracàs més visible— i això assenyala sense remei que la taronja, la grossa en totes les seues varietats, no alçarà el cap, i ves si ja el portava ran de terra. Els comerços han posat preu, volen dir que les màfies que controlen el mercat, ja han dit què estaran disposades a pagar, per continuar enriquint-se uns quants per comptes de dignificar la terra i els llauradors. Incapacitat política, comercial i cívica davant les màfies organitzades (polítiques, judicials i empresarials). Si fa no fa com l’escola, com la sanitat, com el comerç local contra les grans superfícies (per cert, ja sabeu que n’hi ha polítics del govern valencià que volen continuar apostant per aquella aberració a Paterna, la major superfície comercial d’Europa a tocar de València, en canvi d’acabar matant el petit comerç dels pobles de l’Horta, del Camp de Túria…). La normalitat ha de ser això, tornar a la rutina després dels regals, dels Reis d’Orient, de despenjar llums, alçar els arbres, guardar els pessebres, i deixar-nos atonyinar pels mitjans espanyols cada dia, o pel trànsit, o començar a exclamar-nos a cinc mesos vista, ai, ai, ai, que els honestos perdran l’ajuntament en canvi dels feixistes… Si ja comencem amb por, xa, res no podrà ser tan normal, ni gratuït…

Sort que ja tenim la bossa d’escola preparada, les lectures, els llibres, les històries, la matemàtica… I les mandarines!

*Per cert, sabeu si el 155 encara és en vigor?, he provat d’engegar la TV3 des de Bétera, però no he trobat el senyal!

[continuarà]

Vicent Partal i Vicent Olmos, entre més biografies

Avui, la fira de Nadal a Bétera, que ja deveu saber que va de llibres i de música, presenta les Biografies parcials de Xavier Serra, de l’editorial Afers, a Catarroja. Unes biografies que pretenen, a partir d’una selecció acurada de personatges protagonistes, una tria parcial també, descriure els últims setanta anys del País Valencià a través de la vida d’homes i dones que s’ha  significat entre els valencians: Doro Balaguer, Josep Iborra, Germà Colón, Vicenç Rosselló, Raimon, JLL. Balsco, Pep Soriano, Enedina Lloris, Pepa López, Vicent Partal, Vicent Olmos, entre més…

La lectura de cada biografia és una història, algunes semblen autèntiques aventures, que no pretenen explicar amb total exhaustivitat el personatge, allò més rellevant potser, i encara passat pel filtre del seu autor, el filòsof Xavier Serra, una mena d’interpretació de la vida de cadascú a partir d’hores de conversa i de records. El volum que avui presentem a Bétera, Impuls, són personatges nascuts entre el 1951 i el 1960, que van viure els últims anys del franquisme i la Transició al neofranquisme actual, i en parlen sense embuts, sobre la vida que han fet, des del seu camp de treball —el teatre, el periodisme, la literatura, l’edició, la música o l’arqueologia. Quina mena de país dibuixen, tots plegats en conjunt, individualment?, paga la pena de llegir el llibre, per conformar-nos una visió “parcial” dels valencians. Però d’un interés extraordinari.

Us deixe tres tasts que ja apunten si tindreu ganes de deixar passar aquestes biografies tan valencianes… (potser foren un regal perquè Àpunt comprés els drets per fer un programa d’interés vital)

«la imparcialitat periodística no existeix. No pot existir mai.», diu Vicent Partal, periodista

«l’escàndol que els propòsits secessionistes de Zaplana van provocar en les universitats i ens els ambients culturals va ser majúscul…» Enedina Lloris, cantant

«la Normalització de la llengua no s’ha arribat mai a plantejar, ni en aquestes publicacions, ni en moltes altres gestionades per l’estament funcionarial universitari de Catalunya, el País Valencià, la Catalunya Nord i les Illes, que ha practicat sempre, per regla general, les formes més baixes de submissió a l’Estat.» Vicent Olmos, editor

 

 

El Mas d’Enric i la MH Forcadell

El primer dia de l’any vam pujar els amics de Bétera a la presó de Mas d’Enric, per acompanyar els esforçats del CDR de Tarragona que cada dia se concentren, a les set de la vesprada, a fer un concert per la llibertat. Allà hi ha empresonada la presidenta del parlament de Catalunya, la MH Carme Forcadell, presa del feixisme espanyol que capitaneja la justícia marca espanya i el govern del 155 (gairebé la totalitat del parlament espanyol).

Vam arribar d’hora, gairebé cinc hores abans de la cita convinguda, i vam poder comprovar la solitud d’aquell espai enmig del bosc, a uns quilòmetres de Tarragona. Vam llegir uns quants missatges que pengen d’un arbre de Nadal, en solidaritat amb la presidenta i vam anar a dinar a unes centenars de mestres de la presó.

El primer que colpeix és que un govern que es diu democràtic, que no l’és, puga tenir segrestada, empresonada, aïllada, la presidenta d’un parlament europeu enmig del segle XXI. Això ho permet Europa i les democràcies occidentals. Permeten que una justícia espanyola d’herència i pensament franquista, decidisca d’empresonar dones lliures, demòcrates, honestes, amb el consentiment de tot l’arc parlamentari espanyol, que no ha modificat gaire les condicions ideològiques de la dictadura. És la putrefacció espanyola i la seua política corrupta, emparada de lleis i normes franquistes.

És un segrest, un crim d’estat, organitzat per espanya, que no sorprén que uns anys enrere, dins allò que ells diuen democràcia va organitzar un grup terrorista legal per matar. Que ara mateix permet que grups feixistes i partits declarats feixistes campen, agredesquen, insulten, amenacen…

Cada dia, l’Òscar Cid i uns quants músics per la llibertat i la república, denuncien  el segrest que patim, i acompanyen testimonialment Carme Forcadell, en aquest deliri espanyol de tancar en presó la democràcia, si la democràcia fa perillar les privilegis franquistes heretats per jutges, militars, empresaris, polítics, bisbes i borbons. Un no pot sinó adonar-se que vivim aquesta situació parajudicial i parapolicial, quan deixa aquell lloc inhòspit, fred, silenciós, i torna a casa.

Unes dones i uns homes van fer endavant el mandat del poble, d’alliberar el poble, i espanya els manté en presó per la força, militar, policial i judicial, contra esl valors democràtics, i els drets universals que empara la Carta de l’ONU.

Sense judici, sense raons i sense justícia, sense democràcia… Això és espanya, en el segle XXI, com ho era en el segleXX. A la deriva de les dictadures.

Post: el MH Ximo Puig, abans de parlar-nos dels valors de la prostitució espanyola, hauria de venir qualque dia, a les set, a passar lliçó al Mas d’Enric.

 

“Els dies i les dones” a l’ateneu de Bétera

Vindran tres dones de sis, que és la meitat del grup, una fracció d’una joia única, que també és joia, aquest nou projecte valencià de Sis dones que tornen amb un projecte acabat d’estrenar, de música, poesia, ball i reivindicació, un regalàs de Nadal que no us hauríeu de perdre. Mai.

Avui tindrem el CD en directe a l’Ateneu de Bétera, perquè us l’emporteu signat, encara acabat d’enfornar, i potser que pugueu escoltar si elles volen, una prova d’aquest joiell resplendent que són Tres Veus, i veges com no seran les Sis Veus juntes, quan canten Els dies i les dones.

Una sort de la Fira de Nadal a Bétera, tenir amigues que vindran a explicar-nos com van ordir aquest segon projecte després d’aquell regal sobre el Poeta Estellés. A més de llibres, àlbums, còmics, i uns llibres il·lustrats per caure de cul, avui tenim la música… En voleu més? Doncs encara tindrem més sorpreses, xa!

Fira de Nadal a l’Ateneu de Bétera, plaça del Mercat Núm. 5, això és el Camp de Túria.

 

 

La biblioteca de Mar

Mar Sauret és mestra a l’escolagavina, mestra a secundària, a més d’una mestra entusiasta que viu la biblioteca i els llibres com poca gent sap viure (n’hi ha mares que li van al darrere pel que fa a l’entusiasme i la dedicació altruista a la biblioteca de l’escola, ep). Però ella a més ha obert un bloc ben especial, viu la biblio, un garbuix d’idees, propostes, llibres, lectures, enllaços… Jo el recomane, vos el recomane de mirar, de llegir ara mateix, perquè en uns dies això canviarà molt, perquè ella no para, i en uns dies el daltabaix farà que siga una altra cosa, aquella pàgina; aleshores, us haureu perdut aquesta proposta de hui.

Us deixe aquest últim apunt, sobre els llibres, el tió i sa mare, que va reunir tota la família per fer cagar tot de llibres que havia anat a cercar amb un carro de comprar molts llibres… Va, us deixe l’ultim apunt de Viu la biblio, de Mar Sauret…

«De sempre que els llibres han estat i són per a mi objecte de regal, tant d’anada com de tornada: en duien i duen els Reis d’orient, eren i són un present d’aniversari, els caga el tió, volen acompanyar un dol, o manifestar l’amor, també l’amistat, han buscat camins fàcils d’alguna situació difícil, servien per despertar històries oblidades, o fer conèixer històries molt properes mai contades….

Avui vull dir-vos que el meu amic invisible familiar m’ha obsequiat amb un llibre amb molt de sentit i molt de sentiment. I li haig d’agrair el detall: no l’ha comprat, aquest llibre, no es ven enlloc. I això fa que encara tinga més valor, és un preuat obsequi obsequiat, i tot plegat m’ha fet feliç.

El llibre és “Estimats Lluc i Joana. Contes des de la presó” d’Oriol Junqueras. Buff! No us podeu ni imaginar com n’és de bonic aquest llibre il·lustrat i com n’és de preciosa la idea d’editar, il·lustrar i publicar de manera altruista uns contes que un pare empresonat injustament escriu als seus fills de 6 i 3 anys. Tant m’han emocionat que he decidit participar al Primer Concurs de Lectura en Veu Alta Maria Ibars, que celebrarem el proper febrer a l’escola, amb la lectura d’alguna de les històries que conté el meu regal. Encara no sé quina.»

Haig de confessar que m’he emocionat en tornar a rellegir Mar, una dues i cent vegades. Potser que som uns sentimentals, que ens agraden els llibres, les fires de llibres, les biblioteques i la gent que clama per la llibertat, i en fa llavor d’aquest deler en els fills.

Per molts anys.

Torna la fira de Nadal

M‘he fet un gran regal de Nadal, un llibre breu, petit, que és una joia: IV Taula de poesia, mostrari, lligadet amb una veta quatribarrada i editat a València el maig de 1951

La salutació és a càrrec de Carles Salvador «Els companys poetes han cregut convenient que algú dels que hi prenim part diga unes poques paraules, referents a la present manifestació literària. Immerescudament m’han designat i jo he acceptat perquè actuar a favor de la literatura valenciana m’és un goig i no un sacrifici.»

Almela i Vives, Bernat Artola, Lluís Guarner, Maria Ibars, Carles Salvador, Sofia Salvador, Soler i Godes, Joan Valls… entre més poetes són en aquesta Taula.

Vui la mar té un nou encís” M. Ibars

Avui mateix tornem a obrir la Fira de Nadal a l’Ateneu per aquest encís en favor dels llibres. I tindrem Carles Cano, escriptor, i contador d’històries per a xiquets i joves. I després ja passarem una plata amb l’ànima lectora, a veure si l’encomanem.

Si és Nadal.

24 hores de dejuni (1)

7.15 He començat el dejuni en solidaritat amb els presos polítics, per la llibertat dels pobles a decidir, entre més per la llibertat dels valencians de decidir el nostre futur, per tot allò que aplega el comunicat elaborat per Solidaritat i República País Valencià, per la democràcia…

8.00 He eixit de casa cap a l’escola, tard, sempre tard i corrent, i encara gràcies que avui la carretera semblava en condicions de trànsit. Arribe tard a la classe d’anglés, però en dejú, i m’incorpore a llegir en silenci un text difícil, malgrat que el mestre diu que és de nivell B1, ahh, socors, quina pena les llengües.

8.55 Puge a la classe i comencem la lectura a quart de primària. Tard. Sempre comencem tard a llegir, malgrat que n’hi ha que no els ho has de dir dues vegades, n’hi ha que els costa de posar-se. Avui llegim l’últim capítol del Pinotxo, la lectura del primer trimestre a l’escola. Quan Clara ha llegit l’última línia “que content que estic d’haver-me tornat un xiquet com cal!” hi ha hagut una explosió de joia entusiasta, sobretot perquè la feina era acabada, feta, i molts xiquets trobaven que tanta dificultat lectora com han patit mereixia la festa… La dificultat lectora és un altre repte que mereix el dejú.

11.00 No baixe al menjador de mestres per no tenir deler, ni ànsia ni res que puga torbar el meu estat d’ànim. Continue escrivint informes d’avaluació sobre els xiquets. Sense parar, que no arribe i demà és l’últim dia d’escola de l’any. He comunicat a la direcció que estic de dejuni, i he demanat permís per eixir dues hores.

12.15 Al metro llegesc “Secundaris” de Núria Cadenes, i comence a passar-ho bé en un dels capítols quan entra un jove al vagó amb un carro que arrossega una caixa acústica enorme, també porta un violí que es posa contra el muscle i, alerta, engega la caixa que és amplificada, molt amplificada: no puc llegir, perquè tinc el siroll damunt meu a dos pams. No m’atrevesc a dir res, però em sorprén que molta gent deixe unes monedes en la gorra d’aquell merlitó violinista, moltes monedes, i ningú no li ha dit que dos que llegíem no ho hem pogut fer més. Ah, la lectura si ens costarà de pair.

12.30 Arribe al Micalet, entre, contribuesc a la solidaritat de la taula d’entrada i salude els organitzadors. També salude uns expares de l’escola que són en el Dejuni. En uns minuts comença la roda de premsa i el poeta Manel Rodríguez Castelló explica per què som allà i llegeix el manifest amb una altra dona: alternen paràgrafs, i trobe que escoltat en directe, aquell document té molt de valor i coratge. Després, obrin torn de preguntes. Un dels periodistes pregunta si sabem que Turull, Forn, Sànchez i Rull han deixat la vaga de fam. En nom de Solidaritat es respon que la vaga es mantindrà perquè n’hi ha més raons i de força per mantenir-nos ferms, entre més hi ha en joc la llibertat i la democràcia. A la vesprada s’anuncia una assemblea al mateix Micalet on es decidiran noves accions. Josep Guia denuncia la complicitat del silenci valencià amb tot el que passa a Catalunya. Institucions, el govern valencià, els partits valencianistes, entre més col·lectius, són incapaços de trencar la tenalla espanyola.

14.30 Al metro torne a llegir Secundaris. Atrapat per la lectura, pel dejuni, per l’escola. Viurem un dia intens, veuràs.

15.00 Soc de nou a l’escola. Continue l’avaluació amb els alumnes, els demane que em diguen una frase que puga contenir un trimestre sencer. Quina burrada, s’exclamen, sí, ho admet, el dejú ja em comença a fer efecte. Vuit hores sense prendre res. No vull pensar que serien vint dies, que és el que han estat, de moment, aquells homes. Per cert, sabeu que us podeu apuntar a fer-los companyia, als dejunaires?, o passar a veure’ls, o passar la nit al Micalet? Només per demostrar que n’hi ha molts valencians que som capaços també de defensar la democràcia i la llibertat.

[continuarà]