Escola Valenciana convoca xafarranxo

Concentració. Escola Valenciana ens convoca dissabte a VALÈNCIA. Amb el lema ‘L’educació ens dignifica. Sí al valencià’ vol aplegar entitats i associacions  que promouen la llengua i la cultura al País Valencià, sindicats i partits polítics sensibles a la defensa del valencià (no sé si la cooperativa CONSUM se sentirà al·ludida, o els psoecialistes que apliquen el 155 i voldrien intervenir la immersió língüística…). Escola Valenciana defensarà l’únic model educatiu que garanteix la llengua dels valencians, defensarà els mestres i les famílies, de les agressions i l’assetjament dels criminals del pp i de la justícia espanyola, que es van carregar els mitjans valencians, el finançament i tants anys d’ofici amb l’objectiu d’aterrar l’escola i la convivència dels valencians.

ESCOLA VALENCIANA treballa ara sobre quatre eixos:

—el dret dels xiquets valencians a aprendre llengües i a deixar de ser idiotes (la idiotesa  havia sigut l’objectiu durant anys del pp i ciutadans).

—la defensa de les famílies valencianes, que no tenen menys dret que altres famílies, malgrat que el pp, el govern i la justícia espanyola ens castiga expressament destinant menys diners i menys recursos a l’escola valenciana que a la resta d’escoles de l’estat.

—la dignitat d’educar, de l’ofici de mestre, en contra de les pretensions de l’església, l’opus i els desgraciats de l’Íbex, que destinen els recursos a les seues butxaques, als bancs, als negocis del paradís fiscal, als partits polítics de l’engonal, en canvi de castigar els mestres i els recursos de l’escola, o de la sanitat.

—la llibertat dels pobles i les nacions, en canvi del feixisme que impera en una aigüera d’estat malaltís i ensutjat, incapaç i mediocre, que s’ha gastat les pensions, la hisenda i el pressupost públic, en canvi de tornar-mos al franquisme, a la idiotesa dels mitajns públics i privats, a ser el cul d’Europa, el vàter i el comú, per on corren espavilats, homenics i dues beates.

Xafarranxo, doncs. Per l’escola.

 

 

Harriet Tubman (2)

«I freed a thousand slaves. I could have freed thousand more if only they knew they were slaves.»

Us heu fixat en les mans de Harriet? Ella va dir que el dia que va canviar d’estat es va mirar les mans, però no va trobar res de diferent ni d’especial, allà. I ves que ella té unes mans ben especials. Només que era lliure que ho era tot. Fugia de l’esclavitud, al segle XIX. Que ho era tot, per ella i per tants com ella.

En el segle XXI, a espanya també cal fugir de l’esclavitud: sous de sis-cents euros són una realitat que atempta contra la llibertat de les persones. I això si hi treballes, que n’hi ha que ni els ho permeten de fer, amb tanta desocupació. O si tens cap seguretat, en el treball… Mentrestant aqueixa esclavitud miserable, n’hi ha panxacontents —entre més, expresidents del pp i del psoe— que cobren fortunes per no fer res. O n’hi ha infantes de set o vuit o deu anys que guanyen més que cent esclaus junts, o n’hi ha ambaixadors, o ex-assessors que apleguen milers d’euros mensuals, en canvi de la ruïna de milions. I n’hi ha empreses que se’n burlen, dels diners que guanyen, dels diners públics que els han perdonat de tornar… És l’esclavitud del segle XXI provocada pel pp, pel psoe, per c’s, en canvi de represalies judicials, assetjaments i conxorxes de jutges i polítics.

I encara argumenten que els homes i les dones no han de guanyar el mateix pel mateix treball, aquests trabucs del psoe+pp+c’s… Així que Harriet es va mirar les mans, aquelles mans que a la fotografia ho expliquen gairebé tot, i va decidir de dedicar la vida a passar gent d’un estat a un altre, per salvar-los de l’esclavitud.

Sis-cents euros?, desnonaments?, gent sense atenció mèdica?, sense possibilitat d’acollida?, gent als cies?, aquelles televisions d’espanya?, aquells mitjans?, els diaris? aquella cultura casposa?, la gc encara responsable de la seguretat, ai?… Si això no és esclavitud, per començar a passar gent d’un estat a un altre!

Harriet Tubman no va perdre mai ningú

“Atureu-lo, és el meu esclau!”, cridava l’home blanc mentre acaçava un home negre que corria desesperat cap a la llibertat. L’home blanc li va llançar una maça de ferro que, dissortadament, va impactar en el cap d’Harriet Tubman. Ella no va morir d’això, però la ferida li va obrir el pensament a la llibertat. Els amos també la van posar a la venda, però ella va aconseguir d’escapar a un estat on podia ser lliure. La resta del temps el va dedicar a la lluita en favor de la llibertat, els drets de les dones, el sufragi i a viatjar a l’estat que mantenia l’esclavitud, per passar homes i dones cap a la llibertat. Diu la llegenda d’aquesta dona que no la van capturar mai, i que no va perdre mai ningú en aquells viatges.

El govern espanyol també ens acaça la democràcia i la llibertat. Acaça els homes lliures i els homes bons. Ara diu que també actuarà sense contemplacions, que és una expressió que no amaga l’odi i la por que vol infondre. Sense contemplació actuen les dictadures; les democràcies, no. Sense contemplació actua el càstig, el terror, la tirania, la violència… Us imagineu que els mestres, per exemple, diguérem i actuarem sense contemplació a l’escola? Potser és el que voldrien aquests feixistots de rajoy, santamaria i cospedal, que l’escola tornés a l’obscurantisme franquista, xenòfob, violent i dissortat. Sense contemplació.

Espanya actua amb el tarannà amo-esclau. Es pensa propietari del patrimoni i de les persones. Ara mateix es pensa propietari del pensament d’homes i dones lliures, per això actua sense contemplació contra la votació popular d’unes eleccions que han perdut. No suporten la contemplació, ni l’opinió, ni la llibertat dels pobles. L’exemple valent d’Harriet Tubman, o Black Moses, és d’un coratge extraordinari contra la violència i el terror, contra unes lleis indignes i abusives, contra els homes que es pensaven amos de la resta del món. Polítics, jutges, policia, sense contemplació… Ja saben què vol dir, l’expressió?

 

 

Qui pensa els patis d’una escola?

Divendres, xafarranxo. Cada divendres, com cada dilluns. Xafarranxo. Per aprendre, per ensenyar. Xafarranxo sense excuses. Avui hem tingut visita, uns quants mestres i una experta en arquitectura del paisatge. Inara Hasanova. Ella portava un bastó alt, una motxilla, la cantimplora, el termo, i un grapat d’idees que compartia amb aquells mestres cooperatius. Xafarranxo. Així que comence el matí amb les dues preguntes clau:

—“Xiquets, què volem que passe al pati?”

—”Xiquets, com podem ajudar a millorar la feina, els mestres?”

Després de la matemàtica (visca Steiner), i de l’assemblea, avui Jordi, el nostre psicòleg, ens ha parlat de la tècnica Cinc pensaments, els xiquets apunten idees per escriure un text, o dos textos: «Fer ús dels cinc pensaments* per resoldre conflictes; m’agradaria fer classe en el pati; caldria un dia de pati de jocs diversos; voldria recuperar la idea del “nou amic” al pati, en què un tria de jugar amb algú que no juga habitualment; els mestres haurien de jugar més amb els alumnes…»

I sobre l’altre texts, quines idees ens ajudaran a elaborar un text: “Com podem millorar la feina, els mestres?”: «Anar d’allò més fàcil a allò més difícil; explicar els conceptes de diferents maneres; no us calleu, pregunteu els dubtes; llegir el full informatiu que el mestre envia a casa; com podríem ser més responsables? Això com es practica?»

Ep, ací us deixe un model de text, que he elaborat mentre escoltava l’andante cantabile…

El pati i els mestres. Avui el mestre ens ha proposat d’escriure sobre el pati. El pati de l’escola i els mestres, encara que som els xiquets els que passem més temps al pati de l’escola. Qui pensa el pati d’una escola? Qui pensa els patis de les escoles? Tots els patis són iguals? I les escoles, són totes iguals? I els alumnes, som iguals? Jo faria el següent, per pensar en al pati de l’escola: baixaria al pati i buscaria un punt concret, per exemple la garrofera de l’entrada, la que n’hi ha a la vora de la font nova. De d’allà, em miraria el pati, tancaria els ulls i em miraria el pati, mentalment. Què, què és el que més m’agrada d’aquest pati? El joc?, el siroll?, el silenci? No ho sé. Potser que m’agrada tot. No ho sé. Quan n’hi ha xiquets i quan no n’hi ha, m’agrada. Però sobretot, m’agrada especialment tot el pati… Bé, potser que n’hi ha alguna cosa que no. Però aquesta cosa me la reserve. Preferesc de no dir-la. És com un secret. Com una cosa meua. Només meua. Ai, sí, el pati i l’escola. Però qui en pensa, en tot això? Qui vol pensar-ne, en el pati de l’escola? Els xiquets? Els mestres?

Per cert, els del pp també voldran robar-nos els patis?, i els jutges, ens tancaran per voler ser lliures al pati?, què, tenim xafarranxo o no?

El pati de l’escola és escola?

Anit van començar les jornades d’hivern que organitza cada any l’escola de Mestres d’AKOEeducació. A l’auditori de Torrent es van aplegar 500 mestres (500!!), per aprendre què podem fer en els patis de les nostres escoles. Almenys la pregunta d’Imma Marín no sembla ni futurista ni extreta d’un còmic: però vosaltres, mestres, què voleu dels patis?, què voleu fer?, què voleu aconseguir? Un estudi recent sobre com podem millorar l’acció pedagògica al pati apunta que els xiquets hi passen moltes hores al llarg de la vida escolar, que no podem deixar que passe o no passe res, que no podem anar a esmorzar, només, o a vigilar, si considerem que el pati és lectiu (d’intervenció pedagògica), i volem aprofitar tant de temps com el viuen els xiquets. Sobretot perquè si bé una majoria sap fer, viure-hi, adobar-s’ho, créixer col·lectivament, socialment, n’hi ha que no, que els hem d’ajudar a relacionar-se. També perquè, ho semble o no, el pati també és un espai d’assetjament, de domini, de repetició de rols i estereotips, de càrregues de profunditat contra l’educació mateix, si no ens posem o posem més atenció. Així que la pregunta és: què volem que passe al pati? És al nostre projecte educatiu, l’espai i el temps de pati?, no?, si?, com intervenim perquè siga un espai enriquidor, cooperatiu o inclusiu? Què fem els mestres, perquè al pati també imperen els valors que treballem a l’aula?, ho observem?, o encara més senzillament… Saben jugar els nostres xiquets del s. XXI? Qui els ensenya a jugar, els mestres?, els pares?, i els mestres joves en sabem res, del joc? I que se n’ha fet dels jocs populars?, ara no vindrà una pluja de cursos i màsters de tot això, no?

Aquesta vesprada continuen les jornades de formació sobre el pati, l’escola i el joc. Que encara som a temps d’aprendre, els mestres, d’aprendre a jugar almenys.

Mestres valencians del segle XX

Despús-anit es va presentar a la conselleria d’educació, sense la presència del conseller, el llibre “20 Mestres del segle XX al País Valencià”, un llibre coral, de multiautor, que aplega el resum de vida, professional i de compromís, de vint dones i homes que van fer de mestres en situacions precàries, de pocs recursos, en canvi d’un coratge que ara mateix, el segle XXI valencià, no sembla ni tan sòlid ni tan necessari.

Com va dir la variada taula de presentació (mesuraaa!), entre els quals n’hi havia, Alfred Ramos, Vicent Romans, Adela Costa, Carme Agulló, i el director general Jaume Fullana, la tria és molt ajustada, perquè s’han deixat altres mestres que mereixerien de ser-hi, però calia tallar i detriar. També es va apuntar que, dels mestres que s’han quedat al tall, poden editar-se més llibres, això és tan fàcil com obrir una col·lecció que diga, per exemple: 20 mestres més, els 20 següents, els 20 dels 20, els 20 que no vam editar, encara en quedaven 20… Amb el que tenim, en tenim per redescobrir les vides d’autèntics herois de la pedagogia i de l’escola dels valencians: com va dir, qui?, representen una pedagogia avançada a l’època, a l’alçada de les millors corrents d’avantguarda europea. O com va deixar anar Vicent Romans, a cagar a la via, aquells que impedeixen que l’escola dels valencians faça via, entre més (i això ho afegesc jo de pròpia collita), els del pp, que ja preparen la via judicial contra l’escola, contra la conselleria d’educació i contra la llengua dels valencians: Boninggggggg, a cagar la via!

Una altra cosa que va dir Vicent: fóra un llibre de lectura obligada dels futurs mestres, dels mestres en exercici i, encara afegiria: dels mestres que fan de professors a la facultat de magisteri!

20 mestres del segle XX al País Valencià és un homenatge, un reconeixement, un deute, amb dones i homes que van salvar la dignitat de l’escola i dels valencians en una època més difícil i ingrata. Per molts anys.

 

Naufragi(s)

Un cap de setmana dur al Mediterrani, amb tants de morts ofegats, desapareguts. Al nostre país l’hivern feia una presència desigual, amb neu a cotes baixes. Espanya aplicava el 155 a les carreteres catalanes (els morts de nou), al cinema espanyol (los artistas de bién), a la cultura i al finançament. Aplicava una economia de guerra a la cultura, a la sanitat, a l’educació, en canvi de regalar milions a Florentino, als militars i a la policia, per portar-nos més repressió. En canvi, deixava passar els morts que suraven a la mar, en negar-se a acollir tants de refugiats com havia compromés davant Europa, i els refugiats, els migrants, els que fugen d’allà enllà, arriben a la mar i s’ofeguen, desemparats d’Europa i d’espanya.

Com que a l’escola treballem un projecte per explicar la solidaritat, demanava als xiquets que explicaren el cap de setmana. N’hi ha que no en tindran més, de caps de setmana, amolle amb una certa duresa. Així que avui aprendrem a escriure a partir de dues realitats diferents tan diverses: una notícia que explicava el naufragi d’una patera amb més de vint morts i més de vint desapareguts, amb un text breu, s’acompanyava en el diari amb una publicitat al costat que oferia la casa de la teua vida a la costa brava. Una casualitat fatal, desafortunada. Ja és tenir ganes de comprar una casa, la preferida de la teua vida, davant una crònica de tants morts. A unes milles nàutiques, n’havien desaparegut més de noranta d’una altra barca que volia arribar a les costes italianes.

Amb els dies del nou any, no passa de quaranta dies, més de tres-cents cossos han sigut recollits de la mar, morts. Dels que no s’hi han trobat no diuen res, no comptem, no es comptabilitzen en aqueixa estadística.

La justícia espanyola va perdonar uns GC que van disparar contra homes que volien salvar-se a Europa. Van morir allà mateix, a la mar, aprop de l’horitzó. Espanya llança milions per atacar catalunya, però és incapaç de salvar i acollir ningú que vinga del sud, tal com s’havia compromés. “A por ellos”, “a por ellos”… L’estil d’un país també el defineix, l’explica sense embuts, qujna mena de valors proposa: enfiteu-vos-ho, tu. No ens estranya que ataqueu la democràcia, l’honestedat, els homes bons. Aquells jutges responsables de la barbàrie, d’insultar la justícia, d’atacar la llibertat com a objectiu màxim de l’ésser humà.

—Què han d’entendre a Espanya, com ens han d’entendre!

*la il·lustració és de l’artista Anna Gordillo, del llibre “Refugiada”, de Tessa Julià, publicat a l Galera. Jo us recomane aquest llibre també, que explica una Odissea que passa cada dia.

SALÜQ, res no atura el vent

La companyia de teatre Maquinant representa al teatre l’Horta, a Castellar, Horta Sud, l’obra Salüq, un poema visual, un conte, una representació de gran sensibilitat que denuncia el mal viatge d’una jove que vol fugir del conflicte del seu país per trobar la llibertat o, almenys, una vida millor. Nosaltres ho hem gaudit, els adults, i els xiquets també. Potser els menuts del primer cicle no agafen tota la metàfora i només es queden amb els artilugis, els efectes, els llums, els estels, la mar, la ciutat que va reduint-se, el viatge en una barca de Nür, per trobar un ant… Una meravella poètica, pedagògica, visual, que cal agrair a la companyia: no sempre allò que oferim als xiquets, en el teatre, atresora aqueixa qualitat, tanta combinació de coses que conformen un joiell, un regal.

Gràcies. Per molts anys!

[un detall: Anna, Aina, us demane de canviar el moment que dieu el carrer del cole, o el rètol “cole”, per el carrer de l’escola i el rètol “escola”. Evitareu l’únic moment de coentor.

*Famílies, joves, si us voleu admirar, i sensibilitzar a la vegada amb temes com refugiats, campaments, acollida, murs, mediterrània, vitage, drets humans, però també emb el teatre,no us perdeu què passa al teatret de Castellar. I si encara us voleu obrir la gana, visiteu la pàgina de Maquinant. Són d’Oriola, ves quina sorpresa.

La matemàtica per fer país

Com que havia encomanat que m’enviaren uns quants problemes de matemàtica per elaborar-ne un quadern, agafe un dels problemes al vol que he trobat sucós i ajustat a una vida regalada; l’escola no hauria d’esser passar moments alegres o tristos, només, que n’hi ha una realitat democràtica, més enllà d’on no ho sembla.

Hui és festa, anem al millor restaurant del món, a cal Carter, a Mura. Som una taula de 6 majors i 2 xiquets. A la carta, els entrants són a 10 euros, els principals a 17 i els postres a 7 euros. Si els vuit volem de tot, quant ens costarà el dinar? I si el pare és un fartó i vol repetir de tot, quant pujarà el dinarot? Deixareu propina?

Això ja ha fet que busqués si n’hi havia aquest restaurant, a Mura, i d’això ja fa més de cinquanta anys, que és obert. I encara mentre resolem el problema, no direu que no us fa goig d’anar-hi, a veure què cuinen. Salta una altra llebre a l’aula i diu que ell, sí, que coneix un restaurant que és el millor de València, del món, no, però de València sí. Un altre afig que a a espanya també n’hi ha restaurants bons. Veieu com sí, que n’hi ha vida enllà de l’escola. Si ja som una República.

Per cert, entre les respostes i les preguntes del problema, no n’hi ha de filosòfiques?, d’estils de vida?, de fer les coses ben fetes o d’haver-les de pagar com cal?, això de la matemàtica no semblarà més perillós que no pensàvem?

 

*Ah, no us he explicat que avui ens han visitat dues observadores internacionals, dues mestres de Sant Esteve Sesrovires?

Valencians, el nostre país serà independent o no serà (1)

Hom podria pensar que espanya farà un pas al costat, que despertarà del malson que va construint, contra la democràcia; que dirà prou. Home, tota sencera, espanya?, tot l’estat, potser que no, que no farà un pas al costat, això és, que no acceptarà la democràcia com qui demostra seny, civilització, dignitat. No. Un pas al costat perquè els ciutadans siguen qui tenen el poder —el poble, uiii, quina por—, fóra com demanar massa intel·ligència. Massa. I sobretot, fóra deixar de tenir molts privilegis, unes quantes famílies de creminals.

D’entre els regals de reis, el llibre quadern que ha editat 3i4 sobre “el dret d’autodeterminació de les nacions” un dels treballs de Lenin, sembla que siga un document envellit, d’un altre segle, però és nou i gairebé innovador, per a una gran part dels habitants de l’estat espanyol, que, sens dubte, haurien de llegir més. El nostre índex lector no és de tirar coets. I ja ho deia aquell president americà, que l’índex lector és directament proporcional al nivell de democràcia. En canvi, l’índex de telefem també és proporcional a l’índex d’ignorància i submissió política.

Segons el curador d’aquest llibre petit, breu, però dens, Pelai Pagès, per a Lenin l’autodeterminació dels pobles era un dret democràtic. Negar la llibertat d’autodeterminació era defensar els privilegis de la nació dominant, dels mètodes policials, en detriment dels mètodes democràtics. Uii, això sembla escrit a posta per a nosaltres —els valencians.

Segons Lenin, res no endarrerix més el desenvolupament com la injustícia i el menyspreu nacional. I què fa espanya, amb els valencians?, com justifica les retallades del pressupost, l’arbitrarietat amb la quals ens tracta?, per què ens castiga fiscalment, expressament als valencians?, per què ataca la nostra escola?, per què vol carregar-se la nostra sanitat?, qui és el govern espanyol per convertir-se en enemic de ningú?, potser no ens considera d’ells?, no som els mateixos? Aaahh.

—Què vol dir autodeterminació de les nacions?, doncs implica la separació política d’aquests nacions d’òrgans nacionals aliens (jo afegiria poc amistosos i que et tracten malament), i la formació d’un estat nacional independent. I no passa res més, però res de res. Continues vivint, treballant per viure, passejant, llegint, estimant els teus, anant de vacances, fins i tot menjant-te la paella els diumenges. Els tarongers continuaran fent taronges, la cooperativa de Bétera no acabarà de despegar, el metro a Bétera tindrà via única, malgrat que pagarem el bitllet més car, i en general tot continuarà si fa no fa, però… tindrem la llibertat de decidir què farem. Perquè en tenim dret, valencians.