Per la llibertat i contra el feixisme

Arran de les agressions feixistes rebudes en el 7é Aplec de Camp de Túria a Bétera i davant la impunitat del feixisme al País Valencià, és necessària una resposta ferma i contundent. L’Aplec i diversos col·lectius us convoquem el pròxim 15 de desembre, a les 19 h davant l’Ajuntament de Bétera, a una concentració. Amb el lema “Junts per la LLIBERTAT i contra el FEIXISME” volem mostrar el nostre rebuig a la intolerància. Tant si hi podreu vindre com si no, al següent enllaç podeu trobar un formulari d’adhesió (individual o col·lectiva) juntament amb el manifest de la concentració i totes les adhesions actuals: https://goo.gl/TxbpUK.

PROGRAMA:
► 19.00 h: CONCENTRACIÓ. Davant l’Ajuntament de Bétera (C/ José Gascón Sirera). Pots adherir-t’hi mitjançant el següent formulari: https://goo.gl/TxbpUK.
► 20.00 h: XARRADA “Com fer front al feixisme als nostres pobles”, a l’Ateneu de Bétera.
► 21.30 h: SOPAR, a l’Ateneu de Bétera. Cal reservar-lo al següent formulari: https://goo.gl/GsPNUS. El preu de l’entrepà serà de 4 €
► 22.30 h: ACTUACIONS de NUC, Xavi Sarrià i PDs residents, a l’Ateneu de Bétera.

Si voleu fer una aportació solidària a l’autogestió de l’Aplec, podeu realitzar-la en el següent número de compte: IBAN ES52 3159 0062 0124 1164 2610.

#NoPassaran #FeixismeMaiMés #15D #AplecDeCampDeTúria #JuntesHoPodemTot  https://goo.gl/ZkqAXN.

Caminar la serra i concert al corral

Avui programa doble a l’ateneu i des de l’Ateneu. El concert ajornat fa dues setmanes, el podreu gaudir avui, en directe, des del corral de l’Ateneu: dones compositores. Amb Valèria Sepó, soprano, i Laia Bernad, piano. De matí, els més agosarats han passejat la serra d’Olocau a Portaceli. Un itinerari didàctic i harmoniós, després de les pluges i la vegetació ufana d’aquest paratge especial del Camp de Túria. El documental sobre la serra que es presentà anit, el podeu aconseguir en dvd a l’Ateneu, si n’esteu interessats. El concert és en solidaritat amb la campanya Stop_malària, que coordina Núria Moreno.

 

 

L’esport i els drets universals, Marc

Les empreses patrocinadores governen també la política, i la vida, dels patrocinats. Sobretot si aquest són de primera fila i apareixen als mitjans, si no els poden amagar la ideologia. Entre els campions de motociclisme, n’hi ha qui voldria festejar el triomf amb l’estelada, com n’hi ha qui ho faria amb l’estanquera i l’àguila, el bou o la cabra. Diumenge, no cal anar més lluny. Però els patrocinadors salten de l’artèria i amenacen els seus, si el símbol final no és espanyolista o caspós, malgrat que el guanyador en volgués un de diferent.

Ara, una cosa és festejar el triomf particular (sempre n’hi haurà que els manque estudi) i una altra de diferent és voler administrar políticament allò que passa avui a Catalunya. I a València. Que Marc Màrquez puga consentir que hom reclame a l’Ajuntament traure que tenim presos polítics és tirar-se terra als ulls, en fer mal al país i atacar directament els drets universals. I ves que semblaria que només que corre en moto, el jove. L’entorn del motorista ha demanat de traure la simbologia per la llibertat que penja a l’Ajuntament del seu poble:

“Ves, silencieu què passa, fiqueu el cap en terra i deixeu que puga pujar al balconet durant uns minuts com si no passés res!”

Jove, ets campió del món, un pilot excepcional, no ho discutim; però justament per això, ets tu qui hauries de marcar la via, el camí i la dignitat: ha costat molt de guanyar els drets universals, moltíssim, perquè ningú puga amagar el cap sota l’ala i silenciar què passa.

Sí, sabem que aquestes empreses que patrocinen el jove no juguen net. Que són corruptes i còmplices de la prevaricació, que han sigut consentides i perdonades, d’impostos i més filigranes, i que no amaguen poca cosa darrere l’esport que diuen patrocinar, no ens enganyem. Apuntem quines són, per no regalar-los més usura, però jove, escolta: “Quan tornes a pujar en una moto, sàpies que ho has pogut fer mentre milers s’han jugat la vida per la llibertat i la democràcia, mentre entrenaves o competies, i n’hi ha que encara paguen la defensa dels drets humans, també les seues famílies, que la complicitat i el silenci d’uns quants no aturarà la seua lluita ni la seua fermesa. I encara has de saber, que n’hi ha que no van en moto, que van en una barca i s’ofeguen a meitat de cursa, però la seua dignitat els obliga a competir per la vida…

Si ser campió de moto és abandonar els ideals de llibertat i de justícia, més val perdre totes les curses, xicot, i anar a peu amb la cara alta.

 

Contra els llibres, els feixistes consentits

Durant l’estiu vam viure diversos episodis de civilització primitiva al Camp de Túria. Entre més, els atacs a la caseta de llibres que l’Ajuntament d’Olocau disposa a la urbanització de Pedralbilla. Repetidament, els feixistes escriuen anònims i insults contra els llibres que no són en espanyol. Arranquen pàgines, els ratllen, els embruten, els pixen i deixen escrits missatges com ara: mai no mos fareu catalans. Ni valencians, caldria afegir. Ni humans!

Aquest cap de setmana passat, a la Plaça del llibre, una activitat organitzada per llibreteres i editors a València, hem tingut el mateix atac contra els llibres. A cara descoberta, els feixistes s’hi van plantar dins l’organització, entre les casetes i van començar amb insults i amenaces, contra els llibres en català, contra la lectura i contra el coneixement. L’agressió no va fer moure un dit dels cossos de la (in)seguretat ciutadana, que van deixar campar els bàrbars fins que van voler: per la policia, espantar les famílies, amenaçar-les, o amenaçar la cultura és llibertat d’expressió.

La pocavergonya va instal·lada en el xip de la formació policial?, en les seues escoles sembla que ensenyen que hom ha de ser permissiu amb l’agressió si l’empara el feixisme, malgrat que siga contra els escriptors, els llibres, la lectura o l’escola. Aqueixa burrera espanyola contra el coneixement.

Com expliquen llibreteres i editores què va passar diumenge a la Plaça de l’Ajuntament de València i la fredor amb què es va permetre que els feixistes feren l’haca assegura com de desemparats som, els valencians, d’una burrera feixista que uns pocs han incorporat a la genètica espanyolista. Albardes i cabeçons, i ramals, per guiar-los, xa, però la impunitat explica i retrata la justícia espanyola, capaç de tancar algú per una piulada, en canvi d’atiar —amb el seu exemple dissortat— la violència contra la llibertat de pensament. Ells són diferents, sí, i feixistes.

O morts o ànimes, xa!

A El sant del dia Alfons Llorenç explica que els valencians encara deixem un badall a la finestra, avui i demà, perquè les ànimes dels nostres tornen a casa i hi troben la taula parada, el llit, nosaltres esperant-los per festejar el record i el retorn, cada any el dia de tots sants. És dia de morts, avui, i demà d’ànimes, i els valencians tenim memòria. Per això enceníem unes minetes de cera petites, protegides d’un plàstic roig que encara feia més tètrica l’escena contra la foscor de les cases.

O morts o ànimes, els valencians ens haurem d’espavilar si volem sobreviure, per bé que si volem mantenir uns quants costums i una mica de cultura, no ho tindrem fàcil: si hom pensa que halloween s’ha menjat els nostres morts, potser que no pensem que els espanyols ja s’han menjat la nostra economia. La quarta part del nostre pressupost anual es destinarà a pagar el que devem als espanyols, que cada any ens roben el necessari per continuar mantenint-nos agafats dels collons dels vius i dels morts. El conseller socialista Vicent Soler, diu al president d’espanya, que també es socialista de la mateixa cofurna política, que això que passa és una vergonya, una deslleialtat als valencians, si tots segons ells som iguals davant aquella prostitució de constitució que ho consent.

Morts i sense ànima és com ens voldrien mantenir els espanyols, als valencians. Muts i a la gàbia. Molls i capcots. Ves quina autoritat ens representa que encara se’n burla del mort i del degollat, quan allà asseguren que els valencians no serem capaços de protestar ni de queixar-nos fins al punt de trencar res. És el modo franquista del psoe, que mentre ens insulta, s’esgola pels badalls de finestres i portes per robar-nos l’ànima.

Si l’única possibilitat de sobreviure és la República dels valencians, si volem evitar-nos tanta carabassa i tanta calavera. I sobretot evitar que continuen robant-nos. Els nostres morts i les nostres ànimes.

 

Si ells peguen primer, Molt Honorable Enric

El pp valencià demana de reprovar el MH Enric Morera, president de les Corts , segona personalitat política dels valencians després del president de la Generalitat. Ho demana perquè el MH va ser als Premis Octubre (això fa mal al PP), que és un espai de llibertat, de cultura i de resistència democràtica. Tot això, per al PP, un partit feixista, corrupte i lladregot, li fa més mal encara. Volen reprovar el MH perquè en la seua intervenció als Octubre va demanar la llibertat dels presos polítics. Naturalment, demanar la llibertat de presos polítics és un sacrilegi, a ulls del PP, el partit criminal que ha arruïnat els valencians, els ha enfonsat en la pobresa… El PP no tolera ni llibertat ni dignitat; ells que encara no han renunciat al franquisme (un dels sistemes polítics que més assassinats va deixar a en el segle XX, el primer estat assassí en temps de pau (!), que encara no ha demanat perdó per l’assassinat de Companys, de Miguel Hernàndez (avui fa anys) i de milers de valencians, gosa de demanar la reprovació del nostre MH.

Ves que ells peguen i peguen primer que nosaltres, perquè som polítics tebis, en el fons. Nosaltres, el nostre MH i l’altre MH, haurien de dir que són a les Corts amb els feixistes del PP, que actuen amb violència i agressió de la mà d’espanya2000 (a l’Aplec de Bétera, en en el 9 d’Octubre, al futbol i en més espais fan el feixista), però els nostres polítics no els ho diuen a la cara com caldria, amb coratge, què són… Per això ells, davant el mutisme dels polítics valencians, gosen cridar “reprovació!”, ells que són violents, agressius, antidemocràtics, que han prohibit mitjans en valencià, que han prohibit i tancat gent honesta, clamen quan algú defensa la democràcia. I la tebiesa els fa lladrar, i els mitjans vinga a repetir que diuen, fins i tot.

I ves que a poc que gratem les clavegueres, l’empastre és gros, sinyors del pp, i el feixisme evident. I encara amb aqueixa justícia prevaricadora, són un partit legal, el PP.

Anit mateix asseguraven que sempre han col·laborat amb la justícia…Ai ai ai, què volien dir, que en esborrar discs durs o cremar jutjats, o premiar jutges prevaricadors, la col·laboració era cordial i amistosa? Fóra tan fàcil com dir, des de la tribuna de tots dos MH —la generalitat_600anys i les Corts: vostés callen, totes les Bonigs del món, mentre siguen un partit feixista consentit d’una justícia encara pitjor!

—Molt Honorable Enric Morera, siga valent i demane la il·legalització d’això que ells en diuen encara partit polític, el PP, que de més criminals no n’hi ha al món.

L’escola no és suficient per recuperar la llengua

Amb l’escola tenim una part important guanyada, és cert, però no és suficient per normalitzar la llengua. Ni per assegurar-ne l’ús. L’escola ja fa paper, i molta de la feina més enllà dels seus propòsits, per no és suficient. La tebiesa política dels nostres, davant la contundència dels altres, manté el desequilibri d’una balança que fa molt que no ens afavoreix. Ells ho saben i no aflueixen, nosaltres també ho sabem, i encara anem amb por, amb l’ai ai ai que s’enfadaran. Sí, ells tenen la paella pel mànec, que diu la frase feta i la realitat política (militars, església i jutges), i nosaltres tenim la voluntat i la decència. No n’hi ha prou, i ves com ens volta la nòria. Sempre a favor dels altres, i nosaltres sempre a contravent, més esforços, més recursos de les butxaques particulars, i militància, i més coratge… Amb militància no n’hi ha prou. Perquè l’ús de la llengua, que guanye prestigi, que siga considerada de primera entre el jovent, depén de més coses, i de la política que siguem capaços d’ordir. Tampoc no tenim la solució a curt termini, tret de la República (imprescindible per combatre la tebiesa), però ni això no ens assegurarà res, si no ens espavilem, ens despullem l’esclavatge lingüístic, i parlem amb la cara ben alta. Però a partir d’ací podríem dir més coses, segurament. I ampliar els deures de no poques empreses que ens fan la mà amb els nostres propis diners. Ara, amb televisions prohibides, presos polítics, músics, poetes o joves empresonats o exiliats, encara fem el carranc. A València, a Palma, a Barcelona, i mentrestant la llengua que vaja pagant tant de dèficit…

 

Ateneu Bétera: sopar solidari contra la malària

Stop Malària torna avui a Bétera després de la campanya de l’estiu, per avaluar el projecte solidari engegat l’any passat. Núria Moreno farà balanç del treball fet, de les ajudes rebudes i de les millores aconseguides contra una de les pitjors malalties a l’Àfrica. Si hi voleu col·laborar, aquesta nit serà a l’Ateneu de Bétera: xerrada, sopar popular i concert.

El concert pretén de visibilitzar les dones compositores: Amy Beach, Clara Weick, Nadia Boulanger, Pauline Viardot, o Claudia Montero, entre altres.

Hi intenvindran, Valeria Sepó Lluch, soprano, i Laia Bernad Garcia, piano. L’entrada és gratuïta, només cal compromís social i una ànima solidària. Si encara teniu reserves podeu portar paraigua, a Bétera plou.

 

*El paludisme o malària és una malaltia parasitària provocada per protozous del gènere Plasmodium que es caracteritza per la presència de febre alta i anèmia. El paràsit es transmet a les persones per mitjà de picades de mosquits anòfels infectats. En general, la malària és una malaltia curable si es diagnostica i es tracta immediatament i correctament.

Tot i això, entre 300 i 500 milions de persones pateixen anualment la malària a tot el món i, d’aquestes, tres milions moren per complicacions de la malaltia. La major part de les víctimes són infants que viuen en països en desenvolupament.

La malaltia es troba estesa per la major part de l’Àfrica subsahariana, la part central d’Amèrica del Sud i el Pacífic oriental, però amb diferència és a l’Àfrica on es concentren més casos i més morts. A més, existeixen zones on tant els mosquits com els mateixos protozous presenten resistències als productes usats per al seu control o tractament. Aquest fet provoca que els programes destinats al control de la malaltia siguin cars, complexos i sovint amb resultats limitats.

http://canalsalut.gencat.cat/ca/detalls/article/Malaria

 

Tolerants amb el feixisme, intolerants amb la democràcia

Aquesta dualitat tan contraposada, la tolerància amb el feixisme i la intolerància amb la democràcia, és el resultat màxim al qual pot arribar espanya, en política, en modernitat, en coneixement o en història. Per això tenim presos polítics i exiliats; malgrat que n’hi ha que fa vida normal, fins i tot institucions que haurien d’esbullar-se els cabells i estripar-se la roba, abans d’obrir cada matí.

Els jutges a espanya ja sabem que van heretar la consciència franquista abans que la carrera judicial. Com els polítics, en la seua majoria. No estranya a ningú l’escarni, la venjança, contra els demòcrates catalans que van portar al parlament el debat i la votació popular. A espanya, no. Hauria d’estranyar-nos més, que ens governen aquells prevaricadors, usurpadors de la República, mentre permeten el franquisme a dins la legalitat espanyola.

No hauríem d’oblidar que els valencians encara tenim prohibides televisions perquè són en català, exclusivament, i n’hi ha polítics i partits i governs que fan política i governen com si no passés res, com si castigar els valencians per la llengua, pels mitjans o pel finançament fos la cosa més normal, que hem de carregar cada dia com una malaltia crònica, per la seua voluntat, que és la de tot l’espectre polític valencià-espanyol de la A la Z, sense excepció. Ni amb compromís al govern, no podem veure els mitjans de les illes o de catalunya.

La tolerància amb la violència del 155, en canvi de la intolerància amb la voluntat de decidir dels pobles, fa feliç una part que governa, atenalla, i corseca: el franquisme del psoe+pp+ciutadans (i la tolerància de podem i els altres) contra els drets universals de l’ONU: i ara s’atreveixen amb un judici d’espanya contra el món: que és un judici d’espanya contra la democràcia. Perquè la metàfora és que, si cerques exemples de democràcia i d’història democràtica, espanya no és en la llista, ni per tradició, ni per voluntat ni per actualitat. Però tot això ens governa, el màxim possible de l’esquerra, ep.

Prendrem mal? Més encara? O n’aprendrem de la lliçó que, des de la raó i la intel·ligència, espanya no negocia? Ni avança ni deixa pensar, si no és sota amenaça i venda d’armes a països més feixistes encara…

Nafarroa Oinez (4)

Els detalls d’una festa extraordinària de vegades són oblidats; per secundaris no els pensem principals, perquè no en sabem més o perquè precipitem la reflexió, potser per totes aqueixes coses… De la jornada sobre els mitjans en llengües minoritàries m’havia deixat tres coses:

—En mans de qui és, Europa no respectarà mai les llengües (això és ferro rovellat, xa, que no té remei )

—A Espanya, els mitjans en llengües petites (sense estat) hauran de viure a la defensiva: dels atacs de jutges, policia, empreses, lleis i de l’estat mateix. I encara a la defensiva dels rucs de torn.

—Els mitjans en llengües petites peguen cent voltes en sobrietat, qualitat i decència als mitjans grans i als mitjans de llengües grans, però els manca autoestima, en general. I pressupost. Potser per això viuen sempre a la defensiva.

Els estats no permeten que siguem estat, però tampoc no permeten que les llengües que sobreviuen en els seues estats colonials puguen viure en pau: ni volen ni ho poden permetre. Lo fàcil que seria que ens deixaren ser, i ser estat.

Com fa milers d’anys, pel que fa a les llengües, el peix gros es menja el petit: milers d’anys de coneixement, de Sòcrates a Lucreci, d’Hipàtia a Eisntein, no ens ha fet avançar en democràcia i respecte per les coses petites: el pare gros és l’amo i patriarca, i decideix quins fills estimar i quins rebutjar, i les llengües que representem els fills no volguts ens hem de defensar fins a la independència, sobretot d’Espanya i dels Junckers de la terra.

Idurne Ezkisabel assegura que ens falta autoestima i coratge, entre els mitjans de llengües petites, malgrat que som de major qualitat que els mitjans en llengües xenòfobes. Si ja ho sabem que les llengües no són això ni allò, que ho són pel polítics que les gestionen, i els estats ja fan perquè les llengües amb poder facen el burro. Jo afegiria que n’hi ha uns programes a Àpunt que peguen cent bacs a TVE1, TV2, i aquelles malparides TVs privades del femer audiovisual… I això que els valencians encara tenim prohibida la TV3, i IB3 i la cosa no sembla que es resoldrà en un segle o dos.

Ep, però els bascos tiren, tiren endavant, fins i tot a Navarra, que Navarra camina: Nafarroa Oinez!