Al banc groc!

Aquesta vesprada hem estat de festa a Torrent, en la Trobada d’escoles valencianes de l’Horta Sud. Ací em veieu en un banc, fent de mestre turista. Quina gran idea, els bancs grocs i de colors al poble: els bancs de la llibertat. Aquest alcalde socialista de Torrent li ha pegat un calbot al peresanchis d’espanya, en lliçó de democràcia. Després de la caminada i la rebuda a la plaça on és la parada del metro, el nostre taller a l’Avinguda tenia aquest banc lliure, tan democràtic, en una vora. Podia seure qui volia: un mestre, unes joves de secundària, una mestra de Bétera que treballa a Catarroja, fins i tot la presidenta de l’escolagavina, unes mares, uns xiquets de la classe, un periodista de la ràdio À Punt, el president de l’AMPA…, el banc era una festa i ningú no mirava pèl o mal pèl. En canvi, a Espanya, això hagués acabat a les tres pedretes, de segur. I mentre milers de famílies pujaven i baixaven l’Avinguda i participaven dels tallers, nosaltres ens ho miràvem des del banc groc, com si la vida fóra realment lliure, sense presos polítics, ni exiliats, com si la democràcia hagués resistit l’embranzida feixista.

Torrent ha sigut una festa brutal, avui, per l’escola. Com són aquests del Vicent Font, Carmina i tant d’equip! M’han demanat per a una ràdio escolar què en pensava, de les Trobades: possiblement siga la festa més gran per l’escola a tot Europa. Un model d’entusiasme, d’il·lusió pel coneixement. Si despús-ahir era el poeta Alpera que demanava a Europa que vingués a salvar-nos, avui les Trobades eren un alè en favor d’una Europa nova, la dels pobles i la democràcia, la de la llibertat plena i sense trampes. Després, quan ha vingut DaniMiquel, paraula major, una altra història recosia tanta voluntat. Per molts anys #EscolaValenciana i el col·lectiu #GUAIX.

 

Adoctrinament Katalanístic (4): Trobades

Torrent acollirà dissabte la Trobada d’escoles de l’Horta Sud. El col·lectiu GUAIX, organitzador del programa, fa anys que es desviu per l’escola, per la llengua, per elevar la feina dels mestres a la categoria finlandesa. Què, us fa el paper?

Deia avui Tomàs Ortíz que, els neurocientífics, confien poc en la feina pedagògica dels pares. Per això la feina dels mestres és principal. Des de l’escola. Els premis sambori de literatura escolar, la trobada de cors, les actuacions de la Gira, el concurs de cartells anunciador, els regals, els tallers, la intendència, l’animació a les famílies, fa de les Trobades una de les festes més grans en favor de l’escola i del país. Són centenars de milers de valencians que eixim al carrer, de nord a sud del país valencià, per reivindicar l’escola, la didàctica, el compromís cívic, el coneixement, les llengües, els drets universals, la democràcia, la llibertat…

A partir de les cinc de la vesprada, bullirà la cassola escolar a Torrent, fins que diem prou i dilluns tornem a començar. Mestres, per aquest reconeixement merescut. I a les famílies per la confiança en l’escola. Per molts anys.

El Cant al Ras, dissabte 19 a Massalfassar

Cada tercer dissabte de maig, el Cant al Ras aplega músics veus i públic en favor del cant tradicional valencià; segons Josep Vicent Frechina, ens apleguem per estima a la cançó valenciana de tradició oral. Tres o quatre hores de cançons i música després del sopar a la fresca, el cacau, les faves, el vi, l’entrepà de llonganisses, la mistela, la coca i una conversa sense límit. El cartell d’enguany, que sempre és mig sorpresa, anuncia una barreja de grups consagrats i joves que comencen, a la plaça de l’església a prop de l’infern, dissabte a partir de les vint-i-una.

Anit es va estrenar al Centre Octubre el documental “Cant al ras, la nit del poble”, un altre regal emotiu, elegant, acurat, d’aquesta proesa dels valencians que trauen l’or de la terra erma, per exemple a l’Horta Nord. Segons els seus directors, el documental “naix com a projecte personal per tal de fixar i donar valor a una iniciativa cultural i popular, cridanera per la seua senzillesa i honestedat”.

És veritat, n’hi ha productes que per honestos i senzills arriben a ser tan excelsos. Si arribem a tenir un país ben viu i entusiasta…

Si no heu fet la reserva per dissabte…  601 24 27 64

L’escola, la manifestació, Reis i l’orxata

Dimarts és un dia esplèndid de la setmana. Ja no és el fatídic dilluns, ni el neguitós dijous, fins i tot és lluny del divendres excitat i seductor. Un dia genial, el dimarts, per manifestar-nos pels carrers de València en favor de l’escola. Contra la barbàrie de pp i ciutadans, amics de l’extrema dreta i de la violència gratuïta.
Dimarts ens vam manifestar a València uns quants centenars de mestres, molts de jubilats o retirats, amics i uns quants sindicalistes. No gaires. Si fa no fa, i estirant molt el compte, potser dues mil persones, en el moment àlgid d’una goma elàstica molt estirada. Pocs, malgrat que als carrers de València hi havia la representació de l’escola dels valencians, una plataforma per l’escola (que ells en diuen pública). D’acord. Pública doncs. Només pública. D’acord.

Però com és que, si hi havia la representació de l’escola del nostre país (de l’escola altruista, creativa, coratjosa), no hi havia el govern valencià, fent-li suport?, ni la gent de la conselleria?, ni la dels partits progressistes?, on eren els de compromís defensant l’escola, o els de podem? o els del psoe?, o els d’arran?, o els cdr’s?, però no som una escola en favor d’un país nou, digne, honest, entusiasta, que defensa els drets universals contra la barbàrie? On eren les feministes?, els camperols?, els estudiants?, els funcionaris honestos? els estibadors? On eren dimarts tots aquests?… Aaaahh, que com és l’escola, això només compet als mestres? Fóra com dir que la lectura d’un país només compet a l’escola? O que l’educació dels fills només compet a les mares…

Raons per manifestar-nos n’hi ha de sobres, per l’escola, tots els col·lectius. La manca de llibertat, l’atac a la democràcia, els colps d’estat als parlaments que no són espanyols, l’amenaça als mestres, la cacera que vol instaurar el pp amb una web que denuncia els mestres, la manca de memòria històrica, l’ocultació de la memòria democràtica per un govern feixista, per una justícia prevaricadora, pel baix nivell de matemàtica i, fins i tot, per l’escàs nivell musical de les escoles de música…

Hem arribat fins ací amb els hipòcrites del pp i els seus gossos. D’obrir una pàgina perquè qualsevol, anònimament puga insultar els mestres.Total, que n’hi ha moltes raons, mestres, per manifestar-nos. Fins i tot els mestres joves (on eren, dimarts), fins i tot els estudiants de mestres (on eren, dimarts?), fins i tot els mestres desocupats (on eren, dimarts)…

I perquè el finançament espanyol impedeix de tenir l’escola que ens mereixem els valencians. Per tot això n’érem un parell de milers.

Les cares dels que ens manifestàvem ja explicaven què passava. N’érem pocs, poquíssims, i el desànim volia guanyar-nos. En un tros de carrer entre Barques i Colom, Reis i jo passejàvem del braç com si fórem joves novençans, si fa no fa, enganyàvem més que una postal de Benidorm. Ella em diu: això ens ho hem d’agafar finament, com si venírem de bona família, tu de Bétera i jo d’Alcoi: jo em faria una orxata! Aaah, qui ens hagués vist de lluny, en la conversa profunda entre dos éssers molt valencianistes, a les set de la vesprada, hagués dit: aquests festegen. No era moment de demanar una paella. L’arruixó d’aigua de les cinc no havia refrescat. Feia calor i havíem caminat mitja ciutat. Perquè segons que em va dir ella, i jo també vaig assentir, a aquestes coses i amb una edat responsable cal posar-li filosofia i un somriure. Una orxata? Jo li vaig dir que si escrivia res, ho faria també en el seu nom, i vam aparaular una declaració institucional:

—Sinyors de la Plataforma per l’escola pública (dos punts)

la propera vegada que ens convoquen —per favor, que siga en dimarts—, en arribar davant el Consolat espanyol del carrer Colom, voldríem que ens esperés una carro de l’orxata de ca Danielet d’Alboraia (ara eixiran tot d’ortodoxos, que d’ací, no; que d’allà o de més enllà), un carro amb burreta com el que passava pels carrers de Bétera cada vesprada d’estiu, amb aquelles dues dones, les Menescales, amb devantal brodat i manegots blancs. Orxata! Orxata! Per tots els mestres i jubilats que heu vingut a manifestar-vos dimarts en favor de l’escola. Del pressupost, no us en preocupeu, que no ha de ser ni la meitat de car, ni la meitat, que entrar a refrescar-se en qualsevol bar d’aquell quartier valencià ple de ricots feixistes. Fins i tot els mestres en actiu pagaríem un euro el got, i els jubilats cinquanta cèntims.

Final de la declaració. Signat, Reis i Albert

El fartó cadascú que el porte de casa, va dir Reis, i se’n va anar a descansar en un banc d’aquelles ruïnes romanes del carrer Colom, després que vam quedar que tornaríem a festejar un altre dimarts que fórem convocats per la Plataforma. Que han de fer sinó, dos joves novençans un dimarts.

L’escola es manifesta contra la barbàrie

Només pels exabruptes feixistes del pp contra l’escola ja hauríem d’eixir cada dia a manifestar-nos, els mestres. I les famílies. I els xiquets.

Si algú ha atacat mai l’escola, li ha robat finançament, li ha robat infrastructures, destinant els diners de la construcció d’escoles a les seues butxaques… Ha sigut el pp.

Si algú ha atacat el coneixement i els valors del respecte i l’honestedat, ha sigut el pp…

El mateix pp que ens ha robat una generació de joves o dues, en treure’ls la possibilitat de créixer a partir del coneixement, que els ha robat la il·lusió i la possibilitat de treballar, d’investigar, d’avançar en la ciència, aquests han sigut els malparits del pp, que ara obrin la cacera contra els mestres mateix.

Com diu el cartell d’aquesta convocatòria, no tenim excuses, mestres, famílies, xiquets, si no eixim al carrer a dir que treballem amb coratge, amb il·lusió com ho fem cada dia, contra els corruptes del pp, contra aquests farsants de polítics, monyicots i arribistes, que en veure que perden pistonada, que no arriben a pessebristes, deixen anar l’insult, l’amenaça i la fatxenderia, encomanant-se al dimoni que tot li val, contra la democràcia i contra la llibertat d’expressió i de pensament.

Per això avui l’escola es manifesta. I ho podria fer cada dia, mentre els delinqüents del pp que ens han robat als valencians el finançament de l’escola, de la sanitat i dels serveis, siguen lliures d’insultar i amenaçar l’escola.

Aquest mateix pp delinqüent que va adobar eleccions, va corrompre i va fer ús de cabals públics contra l’honestedat dels valencians. Contra la seua política d’insultar l’escola ens manifestem.

“Nou homenatge a Catalunya”, el llibre (1)

No sempre és fàcil de trobar la manera justa de parlar d’un llibre” escriu Enric Iborra, en el llibre La literatura recordada, en acabar la referència a un llibret fantàstic molt breu, Michael Kohlhaas, una mena de granger —fill de mestre, ep— que es revolta per la injustícia de la pròpia justícia del seu temps: ens sona, això?, injustícies del XVI, del XXI, de jutges que emparen el poder i s’hi emparen…Si tenen temps de llegir el llibre, no és difícil de trobar la versió catalana. Encara més, si tenen temps de llegir la referència que en fa el mestre Enric, no perdran el temps: La literatura recordada és un cant a la literatura universal, una devoció, una guia que no us podeu perdre de llegir aquest estiu. Però si ho feu, compte!, perquè llavors obrireu la caixa dels trons i no voldreu sinó regirar cada llibre del que parla el mestre. Però ves que jo volia parlar d’un altre llibre…

La manera que jo en parlaré de Nou homenatge a Catalunya serà la meua justa manera, perquè qui presenta un llibre ja té la llibertat de dir allò que voldrà. Jo diré allò que voldré. I potser arribaré a presentar aquest llibre: Nou homenatge a Catalunya. Però sobretot diré el que voldré.

—Ai, tot això és el que jo havia preparat abans de la improvisació, de l’imprevist que ens vam trobar a la fira del llibre de València (ara que ja s’ha acabat ho puc dir: aquesta fira és feta contra el llibre valencià i contra els llibres en valencià*).

Jo hagués volgut parlar de Nou homenatge a Catalunya des del record, perquè vaig compartir amb Vicent una pupitre d’escola fa d’això cinquanta-cinc anys… Ah, el temps, com fa que adobem els records a la nostra mesura: jo recorde l’escaleta que pujava, el cabell blanc d’una mestra que portava ulleres, que jo recorde com una dona gran molt bona, que ens feia de mestra a un grapat de xiquets que encara no teníem edat per anar a l’asil (on les monges feien escola fins que combregaves). L’asil era al castell de Bétera, i nosaltres no sabíem la sort que teníem de fer escola en un castell que, segons la Crònica, Jaume I va conquerir després del Puig (ja us he dit que adobem els records a la nostra vara de mesura).

Sí, feia 55 anys que ja érem en una tauleta tots dos, mirant-nos el món, Vicent i jo, a través dels ulls d’una mestra de Bétera (ja ho he dit, que som de Bétera?), la senyora Carmen, en uns baixos municipals que després van ser retén, i ara ves a saber què emmagatzemen sinó records —el mateix dia de la presentació a la fira, algú dels presents em va discutir si el local de la mestra era el que jo relatava o un altre que n’hi havia al costat. Tant se val. O no.

En llegir Nou homenatge a Catalunya em passen massa coses, massa…

—L’una és que som enmig d’aqueixa història que explica Vicent, una història de la qual som protagonistes, això és, que és una història que és nostra o tan nostra que no podem deixar de pensar-hi, en despertar-nos, en treballar, en anar amb amics, en sopar o en gitar-nos a dormir… I ací ja podria estendre’m el temps d’una presentació o de dues.

La segona cosa, és que aquest present que fa tanta història al nostre país, encara continuarà uns dies o molts dies: i ens deixarà ésser tan protagonistes com cadascú de nosaltres vulga decidir. Tot dependrà de cadascú de nosaltres. Aqueixa frase és important, sabeu, perquè no totes les històries, ni en totes les històries que llegeixes et deixen ésser protagonista o triar el nivell de protagonisme. Això és: el present dependrà de nosaltres i també el futur a llarg termini. Perquè el nostre present decidirà el futur.

—Tot això la lectura d’un llibre?

Home, aquest no és una llibre qualsevol ni parla d’una història dels altres: és un llibre especial que parla de nosaltres. Del nostre país. Fins i tot si només el consideres un país germà, veí, frontera… Parla de nosaltres, els valencians. I encara, tot allò que afecte al país, ens afectarà, ens afecta de fet a nosaltres.

[continuarà]

Adoctrinament catalanístic

No és una broma, malgrat que ens ho sembla: el pp s’erigeix (s’empalma?) en defensor a ultrança contra l’adoctrinament. Aaaaaaahhhhhh! Aquest partit polític (no sabem com encara no s’ha il·legalitzat, si arribarà a ser corrupte) que durant anys va segrestar la TVV per adoctrinar totes les parròquies, les civils i les beates, que va pagar i subvencionar l’església amb tot de diners negres, perquè adoctrinaren ascolans monges i combreagors, que va robar el que no és escrit per portar el papa a pixar-mos el llit del riu, que manté segrestada la TVE perquè adoctrine milions d’inútils, que ha comprat i pagat i gastat allò que ja se sap, que és en centenars de casos de corrupció pública i privada, que ha buidat la hisenda pública en favor de la seua hisenda particular de refillets, furtamantes, monyicots i florentins, que ha regalat a empresaris amics milers de milions, que ha regalat als bancs la sang dels desnonats, que ha robat a l’escola, a la sanitat, a la universitat, els pressupostos d’educació, que s’ha carregat dues generacions de joves, que ha arruïnat l’estat per anys i panys, que ha sigut incapaç, nul, trampós i antieuropeu…, diu ara que s’autoproclama defensor de l’ètica en favor de l’escola: del que es pot dir a l’escola i del que no s’hi pot dir.

Homeee, un partit que paga i subvenciona escoles que segreguen per sexe, que paga i subvenciona l’OPUS, que ha mentit fins a rebentar el budell cular, que ha robat i enganyat a Europa, que ha entorpit el coneixement, que ha furtat els diners dels científics i s’ha begut en pols tot el pressupost destinat a investigació, ens amenaça l’escola i, clama al cel, si cap mestre diu a classe “democràcia” “llibertat” “paísvalencià!” “honestedat” “corruptes” “català en comptes de valencià” o ves a saber quina llista de paraules i frases prohibides…

Cal tenir pocavergonya, per venir a fer lliçó sobre adoctrinament, ells que n’han sigut mestres, tan nefastos i negatius com el pitjor tifus, la mateixa pesta o una pigota borda. Homes i dones del pp, com us veieu incapaços, ineptes del serengue, ara agafeu aquesta traca contra l’escola i contra els mestres. Si sereu ases, que arribeu a tenir màsters fantasma en coneixement en canvi de ser mestres de la idiotesa i la ignorància.

Mala fel. Això ho concreta tot. Tenen mala fel, els del pp, que no arriben ni a espavilats. Gent de mala ànima, i encara antivalencians practicants. On seríem si no haguérem patit aquesta plaga, caguenlou!

*Però que seguim desconnectats de catalunya no depén de l’adoctrinament, no?

 

 

El MHP Carles Puigdemont i els alumnes

Som a un mes de cloure el curs acadèmic 2017-2018, i potser que moltes escoles i instituts ja tinguen preparat i organitzat el seu viatge final pel món. N’hi ha que faran cap a Suïssa, Bèlgica, Escòcia, Alemanya o fins i tot Espanya… Els joves alumnes d’institut o d’universitat viatgen arreu i fàcilment, i sort que en tenen, de conèixer altres realitats. Ho parlàvem aquest cap de setmana llarg a Bétera, entre amics, els viatges que ja han fet els nostres fills, i els viatges que nosaltres havíem fet a la seua edat. La frase del Vicent ens va fer molta gràcia, a una pregunta de la seua filla petita: —pare, als divuit anys, tu on havies viatjat? “Filla, als divuit anys jo no havia passat la séquia de Montcà.”

Això ha canviat una barbaritat, xa, que els nostres fills viatgen més i millor, sens dubte, i tenen aqueixa oportunitat de conèixer món. L’altre dia uns joves estudiants de Vic van aprofitar que eren de viatge per Berlín per visitar el Molt Honorable president Puigdemont. Un dia abans, el president també havia rebut la visita d’uns estudiants valencians. Carles Puigdemont és el president de la República, mentre el Parlament de Catalunya no diga una altra cosa, i ja que els alumnes catalans no el poden veure al seu país, perquè és forçosament exiliat, aprofiten per visitar-lo en els seus viatges d’estudis.

Que el president Puigdemont trobe espai a la seua agenda per rebre els alumnes i els encoratge a estudiar, a conèixer, a treballar per ser crítics, creatius i futurs actius de la democràcia i de la llibertat, afig valor al viatge d’estudis, i emoció, i potser alliçonarà no poques capçaleres de premsa o mitjans de televisió i ràdio: visitar un home públic i en primera línia de la notícia i la política a Europa, mentre molts altres companys seus són en presó i també d’exili, podrà ensenyar que a Europa n’hi ha països que s’estimen la llibertat i la democràcia i n’hi ha que prefereixen la repressió al diàleg.

I si els alumnes no el volen visitar, aquell dia que es queden a l’hotel, o en un parc, o que facen allò que vulguen: amb 16, 17, 18 o més anys, ja tenen criteri per decidir què volen fer durant un parell d’hores del viatge. Ho entendran això, els alumnes de 16, 17, 18 o més anys, o es pensarà la caverna que els adoctrinem en la democràcia i en el pensament crític? I portar-los a visitar tot d’esglésies o catedrals, o Sant Marc a Roma, en comptes de visitar les grans biblioteques del món (no heu pensat quina arquitectura no atresoren les modernes biblioteques d’Europa) no adoctrina en la beateria i el cretinisme? Nosaltres no som dels que tenim manies, així que qui vol demana aigua i qui vol demana vi, però que cadascú adobe el viatge com més plaer li donarà.

Aprofite aquest linxament contra mestres i escoles que ha ordit el feixisme d’espanya (fa cent anys que s’acarnissen contra l’escola i el coneixement) per convidar-los a visitar, si és que han de fer viatges final d’estudis a Europa, per programar la visita a representants legals del govern català, del parlament, o qui vulguen triar, que per acaçament i prevaricació judicial, han de viure lluny de casa i de la família. Potser el coratge i l’ànim de veure els joves, els ajudarà a passar el calvari polític lluny dels seus i els animarà a continuar en favor de la democràcia.

 

Vindran a pels mestres…

Ara vindran a pels mestres. Els feixistes vindran a pels mestres —el govern d’espanya, la justícia, la policia…—, perquè els mestres són una altra clau de volta “clau”. La clau de volta de l’educació. Sense els mestres, l’escola fóra menor, com si anés mancada d’una pota principal, incompleta. Com si li robaren l’ànima. Vet ací el coratge dels mestres. Com són de principals en el present, en aquesta República.

Ara vindran a pels mestres. Han començat a perseguir nou mestres d’un institut que són acusats de debatre —Què es pensen els feixistes que fem a l’escola, sinó debats damunt debats!—, acusats de parlar de democràcia, de valors, de drets bàsics. Com pensen que entrenem a viure en democràcia, si no és fent participar els alumnes de la vida tan diversa de l’escola? Com agafaran responsabilitat, respecte i honestedat, els xiquets, criteri i pensament, si no és fent-los viure aquests valors i practicar-los cada dia?

Ara vindran a pels mestres. I els jutjaran per jutjar l’escola, perquè els fa por que aquesta escola jutge la violència, l’agressió, la tolerància de la impunitat o la mala política. Voldran posar contra les cordes, una altra vegada, l’escola de Ferrer i Guàrdia, de Freinet o de Maria Montessori? Es pensaran que abandonarem els principis de l’escola lliure, de l’escola Nova, per les seues amenaces feixistes, vinguen d’un jutjat, vinguen del govern civil o vinguen d’una casa monàrquica podrida i corrupta?

Què en saben els idiotes, sobre Dewey, Decroly, Ferrière o Cousinet, què en saben, aquells torpalls del coneixement contra aquests mestres que van obrir l’esparança de l’educació universal, compromesa, investigadora i brillant? Què en saben els violadors, els agressors, els assassins, dels mestres que han fet avançar l’escola dia rere dia, any rere any, en favor dels infants, de l’emoció, de la descoberta, del compromís pels desafavorits o les dificultats d’aprendre? Què en saben aquests delators de la mort, davant la vitalitat de l’escola?

Ara vindran a pels mestres. Aquest nou mestres que faran passar pel jutjat per la voluntat d’ensenyar, d’aprendre amb els xiquets, amb els joves, per l’esperit de voler-los formar l’esperit crític, punyent, en l’inconformisme davant la fórmula o la comoditat, en el neguit de voler saber-ne més, de voler compartir com aprenem i què, si no és posant en qüestió la pròpia feina del mestre i de l’escola…

Ara vindran a pels mestres. En el segle XXI, com van fer contra Freinet, o com van assassinar Ferrer i Guàrdia, com van fer a tants de mestres republicans, assassinats, deportats, exiliats, perseguits per un dels moviments més foscos i criminals del segleXX, el franquisme. Vindran els hereus d’aquell franquisme pudent, els Zoido, Millo, M.Rajoy, els Lamela o Llarena, a pels mestres: brandant un bastó, una espasa, una balança judicial amoral i vergonyosa.

[…]

Però els mestres serem ací, a l’escola. Drets i joiosos, fal·libles, valents i entusiastes, a cada classe, als departaments, als claustres, serem al pati, a l’entrada, als laboratoris, al gimnàs, serem els mestres, a la biblioteca, a la cuina, serem els mestres amb els pares, i amb els xiquets, en favor de l’escola i del país. Serem els mestres.

Com cada dia, treballant-hi per l’escola i per un futur digne, lliure, plenament democràtic.

Valencians, llibertat!

Avui és 25 d’abril, un jorn especial per als valencians. El 25 d’abril de 1707, els valencians vam ser derrotats a Almansa i, d’ençà, que hem patit i patim una desfeta rere l’altra. El Decret que van aplicar els borbons contra els valencians ens va robar la llei, el dret, la llengua, la llibertat, l’economia, un robatori que encara dura. No és debades que som els pitjor finançats per espanya. No és casual que continuen castigant el País Valencià amb escarni i traïdoria. Contra el finançament, però també contra la sanitat, contra la democràcia, contra l’escola, contra la cultura, contra el camp: espanya és un estat venjatiu encara en el segle XXI. Corrupte, feixista i venjatiu. A més d’un estat podrit, incapaç i inepte. Així, en general, i que cadascú s’apunte allà on li escau.

Durant molts anys espanya es va inventar que Catalunya vindria a robar-nos, vindria a furtar-nos els camps, les cases, els xiquets… Espanya va espantar uns quants milers de valencians amb mentides i falsedats, mentre ens robava. Sí, mentre ens robava milers de milions d’euros, va encaterinar uns quants milers de valencians contra Catalunya. Potser perquè sabien que l’espill de Catalunya era més brillant, culte i carregat d’il·lusió per la vida i el coneixement. I sobretot, perquè Catalunya semprte ens hagués respectat com a poble germà i com a República. Espanya tenia por que volguérem copiar aquell model democràtic i lliure, sí, mentre ens robava l’educació, la sanitat, i la possibilitat de viure com vivien en altres territoris de l’estat. Ens volien cecs i violents, als valencians, aquelles rates, mentre inventaven que l’amenaça vindria de Barcelona. I l’amenaça sempre havia sigut real, i productiva, però des de madrit; ens han robat la sang, l’ànima i la vida de vegades, des d’aquell 25 d’abril de 1707. Però s’ha acabat. Prou.

Els valencians ja ens hem despertat del malson, i n’estem cansats de ser espanyols, farts dels abusos, dels insults, de les retallades, de pagar els draps bruts, dels robatoris contra la hisenda pròpia, contra el nostre patrimoni, contra el nostre paisatge, contra la gent. Així que camí ample per aquest nou horitzó que ens hem dibuixat a curt termini. República valenciana i poca broma. La resta són pedaços, refregits, còpies, foteses: mamonaes! Prou de submissió i de viure de genolls. Sí, és vint-i-cinc d’abril, dia de les llibertats del País Valencià. N’hi ha milers que no afluixarem, pacíficament i democràtica, en favor de la independència. Que treballarem per continuar despertant els adormits, els conformistes, els cofois, els avorrits, els mansos, i qui calga, per obrir la nostra via a Europa en favor de la llibertat.

Valencians, amunt!