Per Vicenta Aznar qui m’ha de conèixer?

“Per Vicenta Aznar qui m’ha de conèixer? Tu digues-me Quica, Quica només.”

Doncs, a Quica!

Com un record d’infantesa / sempre recordaré la Teresa / ballant el vals.

Ella ens va dir d’on veníem. / I que els reis de l’Orient / no existien.
Ni llops ni esperits. / Com un record d’infantesa / sempre et recordaré a tu,
Teresa, / ballant el vals.

“A Quica” sembla el títol d’una novel·la d’aquelles que filen per davall terra una contracultura als morros d’Europa. Ara que Europa és tan de dretes! Avui no és cap fanal de llibertat. Ja no! Europa no sembla tenir memòria. “A Quica” és una dedicatòria tan convencional com pugueu resistir. Tu hi poses Quica, a google, i què penses que t’eixirà del capell, un conill? En canvi, si dius Quica a Bétera, potser que sí, que et sabran dir res que tinga sentit o estrèpit o ves què, si és que són del poble vell i d’una edat singular. O molt de dretes!
Avui les dones progressistes del poble lliuren els premis “Bétera en lila” al Castell, entre més dones premien Vicenta Aznar, Quica. Si hom diu, qui?, dius, Quica la de la tintoreria!
Són ja unes quantes edicions de reconeixement a dones, col·lectius, projectes, que han posat la igualtat, els drets, la reivindicació a les seues vides… Però enguany, els premis Lila agafen una nova dimensió, en triar una dona que ha viscut en la transgressió des que era una xiqueta; enllà del límit, de les convencions, de les normes, dels protocols rutinaris, no tant per allò que ha fet (un llibre?, una descoberta científica?, una poesia al marqués?), sinó per la integritat d’una vida en favor de la llibertat.

Podem viure contra un sistema social i repressiu?, si encara el patim?, en tots els sentits que vulgueu definir?, no?, doncs ella sempre se n’ha rebel·lat. Fins i tot de petita ja es negà a anar a les monges “Si em portes a les monges m’escaparé!”, li va dir a sa mare, “M’escaparé i me n’aniré a l’Ullal”. De les escoles “nacionals” secció xiquetes, la primera mestra que l’havia d’atendre s’hi negà: algú havia avisat la mestra falangista, que aquella xiqueta seria una penyora, si no anava mai a missa. Així que la mestra de segon, encara que no li corresponia per edat, la va acollir, expressament. Naixia una relació entre la mestra i ella que duraria uns anys. La mestra, poca broma, era Carmen Valero. Una mestra republicana depurada pel franquisme, que va aterrar a Bétera en 1952, en recuperar la condició de mestra, malgrat que represaliada. De fet, Quica explica que era una mestra diferent i que totes dues es van agafar una estima ben especial. “Si vosté se’n va, jo no tornaré a l’escola”. “Jo me n’aniré, i potser tu no voldràs tornar a l’escola, però et donaré un paper que et valdrà, més endavant et valdrà!”

El feminisme, el país, la democràcia, la identitat, la llengua, els drets universals, però la llibertat individual sobretot, són presents sempre: el treball, la casa, les filles, la família, i això ara i aleshores, quan tants fronts havien de ser clandestins, d’amagat, perquè la repressió i el sistema moral no suportava, ni ho suporta encara, un ideal de llibertat portat a la pràctica, en el dia a dia.

Déu havia mort feia molt, havia dit Nietsche “Déu és mort” i molt pocs veïns ho podien posar en actiu, en aquell franquisme barroer dels anys cinquanta. L’escola Republicana va obrir una escletxa contra una moralitat beata i constrenyedora. En canvi, el revés del colp militar va matar aquella llibertat. Uns quants mestres, poetes, l’escola… Sort encara que n’hi hagueren que pogueren fer-hi front.

Quan diem Quica, recorde la cançó de l’Ovidi “A Teresa”, si fa no fa perquè la llibertat més crua, més sincera, és en pocs exemples coneguts o vius. I a Bétera n’hem tingut d’exemples. Quica és sens dubte un llum de llibertat al nostre poble. Amb tots els ets i els uts, però això ja serien excuses, pors, que explicaria Erich Fromm. La llibertat, com ens ha ensenyat Quica, és sense excuses.

—Jo tinc el goig de lliurar-te avui un dels premis Lila…

La mestra Carme Miquel i l’humanisme

“Sóc mortal i només desitge coses mortals.” Petrarca

Mestres, escriptors, editors, llibreteres, alumnes, el MH Quim Torra, el conseller Marçà, músics, polítics, però sobretot mestres, diuen, escriuen, pensen unes paraules per contenir la mestra Carme Miquel en unes frases. Tenir-la breument i senzilla, ella, feta de senzillesa i d’escola. Els amics més propers, mestres també, la família supose, i tants com formem part d’Escola Valenciana, ens sentim tristos per la pèrdua. I voldríem explicar tant com va significar aquesta mestra per a l’escola i per al País Valencià, que és també per la llengua, pels seus, per l’educació, per la identitat i per la cultura, sobretot perquè els valencians havíem patit tant, tanta mancança de cultura i d’escola, que ens hem d’agafar fort, aferrar si ho voleu, als nostres protagonistes del segle XX. A pocs com s’hi han mantingut fidels sense defallir.

En un país de misèria tan castigat —recordeu que només portem quatre anys de govern de compromís i encara no a tot el territori, i encara amb la desconnexió de TV3—, el calvari valencià ha sigut més gros que aquella història bíblica de Jesucrist, més infernal i dur: amb morts, assassinats, torturats, robats, colpejats, i llençats de casa, com van viure els cristians del segle I, sinyors, si fa no fa. I encara sense el dret de restitució històrica, i menys encara amb una previsió de vida de llegenda, o catedralícia.

Carme Miquel va dedicar la vida a l’escola i a l’escola dels valencians (són coses diferents?) es va comprometre de ben jove i s’ha mantingut fidel fins que el cos ha dit prou. Sense renúncies, ni oblits, ni misèries. I ves que els valencians, castigats com ningú, hem tingut en contra raons per desistir. Però n’hi ha que s’hi han mantingut. Sempre.

Recorde Petrarca i l’humanisme perquè és el primer que veig, que em trobe, quan em mire Carme i li demane si vindrà a l’escola, amb setanta anys. Ella em diu que vindrà si li ho demane, per suposat. La recorde més jove, també a l’escola, celebrant els 10 anys de la nostra cooperativa. Quan l’escolte parlar de llibres, amb una senzillesa que hom diria que no, que no volia ser escriptora si havia de renunciar a cap dels principis de l’Escola Nova, de Freinet o de Ferrer i Guàrdia. Reunions d’escola, amb pares, amb mestres, amb les juntes d’Escola Valenciana, amb Guaix, amb la federació, amb els alumnes, hom no pot separar aquest humanisme sincer tan bell, irrenunciable, i comparar-lo, per exemple, a una reunió d’expresidents d’espanya, o amb un tal florentino, o amb tot de directius de l’Íbex o amb els jutges espanyols de la caspa i l’àguila, ni amb la merda seca de la política…

Havíem de recuperar la dignitat de l’escola de la República: Empar Navarro, Paquita Sanchis, Carmen Valero, Enriqueta Agut… I uns quants mestres valents ho van aconseguir enmig de la dictadura: ens van obrir la via cap a la llibertat de l’escola. Entre més la mestra Carme Miquel.

“A punta d’alba me’n vaig, l’estrella del dia em mena…” diu un verset del poeta Tomàs Garcés. N’hi ha mestres que hi seran sempre, entre els valencians, ara que som capaços i dignes, i sobris, i ingenus.

 

 

 

 

Batllessa Cristina, benvolguda…

Dissabte, el pacte de les urbanitzacions riques de Bétera amb la dreta extrema del poble va evitar que la llista més votada a les municipals, Compromís, continués governant-nos. Ves que els veïns, una majoria del poble, ara sense les urbanitzacions, aprovaven la gestió de l’Ajuntament i el seu equip de govern. Un equip com mai no havíem tingut, capaç de molts encerts, i d’errors, de posar per davant el treball al lluïment. Una gestió econòmica eficient, sòbria, que ha eliminat el deute que Bétera arrossegava durant anys, amb una aposta de futur per l’educació, pel patrimoni i per un present més net i lúdic: la inversió en parcs i jardins ha sigut notable, la reorganització interna, l’atenció…, una política ferma per la cultura, el teatre, la música, els espectacles infantils… Capaç d’unes festes vives però de respecte als veïns, de mostrar diàleg en canvi de prepotència, de començar a fer política local en un horitzó global, on els drets universals han de ser inqüestionables… Però tot plegat, a Bétera no ha sigut suficient, per mantenir un govern de veritable progrés. Potser perquè hagués calgut millorar la comunicació, explicar-nos als veïns tan com s’havia fet en canvi també del deute zero i des fonaments per posar el poble a primera.
Particularment, em dol que la mestra Cristina Alemany no repetesca quatre anys més de batllessa. De primer, perquè l’honestedat i la senzillesa del seu equip ho mereixia. De segon, perquè mai no havíem tingut una política tan ferma pel col·lectiu de veïns, en canvi de l’anonimat polític. Amb molt menys, uns altres equips s’hagueren posat tot de medalles i vítols. S’hagueren passejat cada dia amb el cosset estirat mirant-nos de reüll, hagueren esbombat de quina cosa han sigut capaços aquest col·lectiu de regidors que hem compartit durant quatre anys. Només en quatre anys tot això, us direu. Doncs ves que no hagués passat amb quatre anys més… Quatre més hagueren mostrat de què era capaç, aquest equip. La cara ben alta, doncs, la dignitat per explicar-nos des de l’oposició que Bétera té possibilitat de reeixir de la coentor, del tòpic, de poble satèl·lit, de perdre’s en una no-identitat que no voldrem patir, com ja ha passat en altres pobles.

Benvolguda batlle Cristina, batllessa, la feina i el coratge que heu dipositat pel poble en aquest temps us posa a l’alçada dels millors polítics que hem tingut mai. És veritat que hem patit carquinyols de poc nivell, però ara mateix ja sabem com serà el mínim que demanarem dels polítics que us vulguen fer ombra.

Batllessa, per molts anys.

Tornar a l’escola amb els grans mestres

“L’escola ens salvarà, de tants disgustos, xa!”

Hom diria que això, ara, no toca, perquè som a punt del final de curs. A gairebé unes hores de cloure una altra heroïcitat dels mestres i dels alumnes: acabar un curs escolar, un altre curs en favor del coneixement i de l’educació. Sobretot d’això últim, després d’uns dies grissots, tan foscos, contra la democràcia i la llibertat dels pobles. Demà ja explicaré què ha passat a Bétera, en aquell ple del castell. Demà, perquè avui us explicaré uns detalls de la vida d’uns mestres herois, Antoni Benaiges i Ferran Zurriaga.

Antoni Benaiges va fer de mestre en un poble petit de Burgos, a Bañuelos de Bureba, a espanya. Durant dos anys, de 1934 a 1936 va posar en pràctica les tècniques Freinet, i va tenir la gosadia d’un projecte encara més viu: ensenyar la mar als seus alumnes. De tot plegat, bastí una història de l’escola que fa l’escola tan gran: n’hi ha un documental i uns llibres, perquè investigueu com pot ser d’interessant l’escola i la vida d’uns quants mestres. Quan ja ho tenia tot enllestit, Antoni Benaiges, els recursos, l’autobús, el viatge, l’ànim dels alumnes…, el feixisme va torpedinar la democràcia i l’escola. El paral·lelisme amb els partits d’extrema dreta que volen atacar l’escola o la immersió ara mateix no sembla tan lluny d’aquella història. Antonio Benaiges va ser assassinat per ser mestre, amb vint-i-set anys. I d’això, ni el pp, ni c’s ni vox no han demanat disculpes, ni se  n’han retratat. Ni el Suprem, ni cap dels jutges espanyols. Perquè el franquisme és viu i aviciat, aleshores i ara.

El mestre valencià Ferran Zurriaga va ser convidat fa uns dies a llegir la ponència inaugural del congrés freinetista internacional, cinquanta anys després del primer que es va celebrar a Santander, el 1969. Aquest congrés es va fer a l’escola d’Antoni Benaiges, a Bañuelos, convertida ara en una sala museu de l’escola de la República. De la conferència del mestre Ferran, us deixe un tram final, per convidar-vos a rellegir l’escola contra el desànim i la desesperança.

«La pedagogia del mestre Freinet no és l’escola d’ahir. La nostra presència avui a l’escola del mestre Antonio Benaiges, és una afirmació pel seu futur. L’escola d’avui i del futur en què, el coneixement i la investigació en un ambient cooperatiu, són la base i la condició per al canvi escolar integral. I un actiu del Moviment Freinet és l’internacionalisme, representat en la Federació Internacional del Moviment de l’escola Moderna (FIEM). El principi fonamental de la pedagogia Freinet és el respecte a la identitat de cada cultura i de cada poble, sense oblidar de denunciar les pràctiques culturals discriminatòries. I seguim.

Hem tingut la sort de veure la transformació de la societat, de poder mantenir els principis pedagògics que encara són útils per a molts alumnes i companys. Poques d’aquelles tècniques Freinet són ara inaplicables. Lluny de ser obsoletes, són necessàries avui com ahir.

[…]

La cooperació és una paraula necessària en qualsevol treball. És l’esforç de cadascú de trobar-se en l’altre amb el repte de trobar-hi una resposta. El mestre Freinet ens ensenyà a aprendre del passat i pensar en el futur, amb coratge: podem fer-ho millor, amb el compromís de les llibertats socials i polítiques. El món té ara molts reptes, el món rural i el despoblament, el canvi climàtic, la invasió tecnològica, la insolidaritat entre països, la pobresa… Tot això demana coratge. Que s’hi pot aconseguir de manera senzilla. No cal fer d’herois. En aquesta història dels mestres n’hi ha molt de coratge. En diversos moments hem sigut febles, però si ens movem per una passió noble, i el nostre ofici l’és, se’n pot tenir de coratge, malgrat la nostra timidesa, i aconseguir la cooperació dels altres.»

Ferran Zurriaga i Agustí, Bañuelos de Bureba (Burgos), 1 de juny de 2019

 

A Europa, la llibertat dels pobles a decidir

En unes hores ja podrem votar en favor de la democràcia i de la llibertat. De nou, patim unes eleccions on són en risc els drets universals a l’estat espanyol, que continua l’acaçament contra els drets individuals i col·lectius. No n’hi havia prou amb presos polítics, amb l’expulsió de parlamentaris si no els convenen, amb l’augment de la repressió policial o el desequilibri en finançament territorial, en favor de l’espanya profunda, malbaratadora i criminal contra nostre sobretot… Els mitjans han manipulat la publicitat electoral, han convidat opinadors a manta d’un sol costat, se’ls ha permès de mentir i agredir verbalment, i han tingut una Junta Electoral pròpia de franquisme, que perseguia, castigava i multava a conveniència, en canvi de permetre amenaces, agressions i insults de grups i partits feixistes. I se’ls ha permés, perquè el franquisme viu en totes i cada una de les institucions espanyoles, aviciada i subvencionada.

Doncs encara no era prou ni suficient: les males arts dels partits espanyols s’han conxorxat amb tot de privilegis i un consentiment antidemocràtic que ja és marca espanyola post-dictadura: l’agressió continua als drets ja és l’estil amb que conviuen tots els partits espanyols sense excepció (de vox a podemos), els uns es tapen als altres porcades, repressió i actituds d’una vergonya política que faria feredat en un país democràtic. Però a espanya ho volen fer passar per normalitat, com si el món fóra cec o idiota, i no comprovés com cada dia es vulneren drets humans fonamentals. Fa unes hores només, la policia robava amb impunitat la samarreta a una dona només perquè la samarreta reclamava llibertat. La deixava mig despullada davant el futbol, el rei borbó i la merda que permet l’agressió i la impunitat. És clar que espanya dirà que els terroristes som nosaltres, per reclamar les idee, el respecte i la llibertat de pensament.

Per tot això, a Europa el meu vot anirà a qui avui simbolitza i representa un horitzó de llibertat impensable amb espanya: perquè cap altra opció no defensa amb garanties el dret fonamental de reclamar la llibertat dels pobles a decidir el seu futur. Tant de bo la professora Ponsatí ens puga defensar també des d’Europa.

I ves que em dol traure-li el vot a Jordi Sebastià, l’home que ha defensat com ningú la taronja dels valencians a Europa, amb una honestedat i un esforç immens en favor del camp valencià. Però la urgència de la llibertat és per damunt de la urgència econòmica, i els principis per damunt el benestar.

Al poble fa molt temps que tinc decidit el meu vot en favor de la batlle Cristina, per compromís, que no hem tingut un equip tan preparat en lo manco 100 anys.

Benet

“S´ha mort Benet”. M’ha telefonat Imma de vesprada. Ho diràs als teus?

Benet era un home fonamental dins el cooperativisme valencià. Un amic i un company de viatge ja fa uns quants anys. De primer el vaig conèixer de mestre, quan ell provava de professionalitzar les cooperatives d’educació valencianes, entre més la nostra escola, més posades a fer pedagogia que no cooperativisme. Després vam fer plegats diversos projectes i vam anar deixant passar els anys, les complicitats, les converses llargues sobre compromís polític i social. De vegades apareixen algunes desavinences, sempre en favor d’enfortir el món cooperatiu i la formació: de primer el coneixement, i després els negocis. Ell em deia: d’això en farem un negoci que obrirà una altra via de treball: però acabàvem fent coneixement. Perquè era el que sabíem fer. Les cooperatives d’ensenyament eren empreses però preferien de ser escoles, només, i ell ens deia que no, que no podia ser, que els reptes havien d’anar plegats, perquè havíem d’enfortir la cooperació i l’ensenyament. I poc o molt, les escoles ens enfortíem, també en cooperació, i en coneixement, i féiem camí avant, gràcies a tanta empenta. Benet venia de l’esquerra combativa encara en temps del franquisme i va saber convertir-se al valencianisme a la seua manera. Amb aquell valencià amb fonètica de huelva, va continuar treballant per la cooperació fins a l’últim dia. Feia temps que no ens trobàvem, és veritat, però vam ser molts anys escampant formació i coneixement plegats a través d’Akoe, amb uns quants mestres valents i coratjosos, i malgrat que n’hi havia crisis, o desànims, va saber-nos guiar i animar a continuar sense defallir. Dels homes que en fan tant de la cooperació sempre se n’aprén. Gràcies, amic.

Perquè votaré aquest equip de Cristina Alemany a Bétera

Per confiança, per treball, per honestedat amb mi mateix, el meu vot al poble fa temps que és decidit. Aquest equip de Cristina Alemany, mestra i alcaldessa de Bétera els últims quatre anys, ha fet un treball intens per reordenar el poble i posar-lo al primer pla dels pobles a explicar sense embuts: des de l’economia municipal (el sanejament és un dels aconseguiments cabdals), la cultura o l’equipament de parcs (en això aquest equip va cap a l’excel·lent), calia omplir de dignitat l’Ajuntament. I el sentit de govern local. Proper.

Davant de tot, la gent! la senzillesa i la humilitat. Això és, els valors. Sense la fatxenderia ni la mirada per damunt el muscle. Massa que hem volgut mirar per damunt el muscle, els valencians, i hem eixit escaldats i arruïnats. Els valors i l’educació per encaminar la gent en favor dels valors: l’escola (l’educació és cabdal en aquest equip) i el compromís valencianista sense fissures. Ves que gestionar un poble com Bétera és difícil, tan complex com no ho podríeu imaginar. Jo no ho puc imaginar. Qualsevol poble ho és, però Bétera venia de l’infern, d’un model que el màxim expert en gestió municipal que conec en vida, el professor i amic Josep Sorribes, va dir un dia que no ho havia vist mai; un exemple tan gros com el de Bétera no s’hauria d’imitar enlloc del món. Del món, va repetir, ves com era Bétera, i on l’havien portada els diferents governs municipals des de la dictadura, passant pel caos dels anys noranta i la incapacitat manifesta posterior.

L’escampall d’urbanitzacions, amb l’afegit d’atendre els serveis bàsics, l’herència d’obligacions d’anteriors governs i la desestructuració general, no era fàcil d’abordar. Ni ho és encara completament. El model de creixement de Bétera, que va decidir-se sobretot en els anys vuitanta-noranta, ens portava on som ara: hem triplicat la població i l’edificació en canvi de no haver-nos preparat per resoldre allò mínim. I sort encara d’aquests quatre anys, i els quatre següents mínim —hi confie plenament—, per convertir Bétera en una petita ciutat model, exemple en favor de l’humanisme i la ciència, el camp i l’esport, la comunicació i la cultura majúscula. El patrimoni en favor del coneixement, alcaldessa.

Defugint els populismes, evitant l’adulació i l’amiguisme, de vegades amb desencontres necessaris (els vells cacics, els funcionaris aviciats, fins i tot els models de societats incíviques de modos franquistes), l’Equip de govern ha convidat a participar de la gestió amb honestedat, i la professionalitat política ja dóna fruits brillants i sobris. Aqueixa sobrietat, potser és l’única aposta valenciana per fer poble i sentir-nos-en. Una aposta en favor dels valencians i del nostre viure més genuí.

 

“La sobrietat del Botànic”, segons Antoni Marzo

«Una entrevista a un amic, que durant quatre anys ha fet un model de gestió política, econòmica i humana del territori. Potser que els veïns de Bétera li hauríem d’agrair tanta honestedat i dedicació»

Antoni Marzo es director general de Medi Natural i d’Avaluació Ambiental de la Generalitat Valenciana, biòleg, gairebé 40 anys de treball en l’administració, i un compromés activista social i ambiental. És una de les memòries a Bétera, la persona que ha estat en tot de moviments, consensuant i arromangat per continuar endavant.  En la cèlebre classificació de Bertold Brecht, és en la categoria dels “imprescindibles”. En esta entrevista del Bloc de Bétera, repassa les millores introduïdes en la gestió del Medi ambient del govern del Botànic, posa en valor l’acció de govern a Bétera en els últims quatre anys i destaca com d’important és “enfortir la posició de Compromís en política.

– Com valores la teua experiència en el govern de la Generalitat?

Ha estat una experiència apassionant i engrescadora. No vaig dubtar a acceptar el càrrec quan m’ho van proposar, perquè de sempre he sigut socialment inquiet; m’oferia la possibilitat de participar en la pressa de decisions per a millorar l’estat dels sistemes naturals valencians, preservar la biodiversitat, crear entorns més saludables i salvaguardar la qualitat de vida. He de dir que la gestió no ha sigut fàcil, entre d’altres raons per com estava la Direcció General a l’inici de la legislatura, el juliol del 2015. Des de 2009 s’havia perdut el 79% del pressupost i el 75% del personal.

—Què destacaries de la teua gestió?

Ens vam trobar una conselleria que no responia a cap visió estratègica, que només perseguia clientelisme i acontentar amistats. El primer que vam fer va ser recobrar la coherència del treball, generar objectius i línies de treball que s’adreçaren a la millora dels espais naturals i a preservar els beneficis ecosocials que aquests espais procuren a la societat, els anomenats serveis ambientals o ecosistèmics. “S’ha guanyat moltíssim en honestedat i transparència i s’han fet avanços en la millora de la vida quotidiana de les persones”. Vam paralitzar el procés de privatització encoberta de les muntanyes públiques valencianes, que eren subhastades per a explotar-ne industrialment la biomassa i reorientàrem la gestió forestal a la preservació i millora de la funció que les cobertes de vegetació exerceixen per a la protecció dels recursos naturals essencials del territori: aigua, sòl, qualitat de l’aire i biodiversitat de fauna i flora. S’ha redreçat el model de gestió dels Parcs Naturals, professionalitzant-ne els directors-conservadors, creant documents estratègics per als propers anys i incrementant la participació social a través de les Juntes rectores. Vull ressaltar la línia de restauració d’hàbitats naturals, que actua sobre una gran diversitat d’ambients, des d’àrees forestals a marjals litorals o sistemes dunars, a fi de revertir els processos de degradació. En total s’invertiran en aquests projectes 65 milions d’euros, cofinançats per la Unió Europea mitjançant el programes FEDER. Durant quatre anys, s’ha fet un gran esforç per recuperar la capacitat de treball i millorar la plantilla de personal. El 2019 s’ha incrementat el pressupost dedicat als espais naturals un 117% respecte a 2015 i s’han reforçat les brigades dedicades a la conservació i gestió dels Parcs Naturals, a la sanitat forestal i a la neteja d’àrees recreatives.

—Com ha millorat el dia a dia dels valencians en els darrers quatre anys?

S’ha guanyat moltíssim en honestedat i transparència i s’han fet avanços importants en la millora de la vida quotidiana de les persones, amb normatives i polítiques avançades i valentes, sense fer escarafalls ni esdeveniments faraònics, tot i que el problema del finançament crea dificultats per a desplegar com es voldria les diferents polítiques socials. Tot això s’ha acompanyat d’una gran austeritat en les despeses que han generat els polítics a nivell personal durant quatre anys, un fet que crec que els honora i que no és prou conegut. Amb els anys que porte a l’Administració, mai no havia vist res de semblant. En quatre anys no hi ha hagut cap concessió al dispendi i al luxe.

– Ets en les llistes de Compromís per Bétera en les pròximes eleccions locals. Quin balanç en fas?

De primer ressaltaria haver aconseguit sanejar econòmicament l’Ajuntament, superar una situació d’endeutament i convertir-la en una de superàvit milionari que ha de permetre que en els propers anys es puguen escometre accions importants en benefici del nostre poble. Fóra molt important enfortir la posició de Compromís. Tot això s’ha fet sense renunciar a una programació cultural estable, a la millora dels serveis de biblioteca, a albergar una seu de l’Escola oficial d’idiomes, a donar suport a les associacions, a millorar els serveis socials, a realitzar inversions de manteniment de camins rurals, a construir col·lectors o a renovar i incrementar la dotació dels parcs infantils. D’altra banda, cal esmentar l’esforç de regidors i regidores a fi d’atraure i agilitzar obres i serveis que depenen d’altres Administracions o que necessiten de subvencions externes, com la variant nord, la construcció del nou institut, l’ampliació de la depuradora d’aigües residuals o la restauració del castell i la construcció del museu de les tradicions.

– Quines seran les prioritats per a la pròxima legislatura?

Pel que fa a Medi Ambient, en els propers quatre anys Bétera s’implicarà de manera decidida en la transició cap a un model de poble ambientalment més sostenible i en la lluita contra el canvi climàtic. Iniciarà el desplegament de la infrastructura verda, generarà una estratègia d’economia circular, posarà en marxa un Pla de millora de la mobilitat, impulsarà l’Ús de les energies renovables, fomentarà l’Agricultura ecològica i de residu zero, conservarà i millorarà el patrimoni natural… Serà un llarg camí necessari si no volem comprometre la vida de les generacions futures.

*entrevista publicada al web de compromís Bétera el 26 d’abril de 2019

Sis Veus i “els dies i les dones”

Si hom vol fer comarca.

Si hom no vol ser tot el dia a casa.

Si hom vol escoltar unes veus de dones diverses.

Si hom vol emocionar-se amb un batre.

Si hom vol guanyar indulgències.

Si hom vol resistir en favor dels drets universals.

Si hom s’estima la llengua.

Si hom és positiu davant la vida.

Si hom encara conserva la capacitat d’admiració.

Si hom no sap on és Vilamarxant.

Si hom és mestre, o llaurador, o fins i tot atleta.

Si ho és músic a Llíria.

Si hom no veu més vida enllà de les bandes.

Si hom passa del futbol.

Si hom no vol fer volar coloms.

Si hom ha llegit avui Horaci.

Si hom té amigues a l’infern.

Si hom va llegir Estellés

Si hom no és monàrquic.

Si hom ja passa els cinquanta anys

Si hom vol fugit del siroll de la ciutat.

Si hom no creu que les comarques tenen vida.

Si hom només menja taronges valencianes.

Si hom s’emociona amb el cant d’estil.

Si hom pensa que encara no ho ha vist tot.

Si hom vol fer-se un regal.

Si hom veu possibilitats en la república valenciana

Si hom és un demòcrata per damunt de tot.

Si…

AVUI, CASA DE LA CULTURA, VILAMARXANT, 19.OOH

Per la poesia a la República (2)

[continuació]

En el dia mundial de la poesia, els concursos escolars fan un paper extraordinari. Fóra començar la casa pels fonaments, llegir poesia a l’escola, a casa, amb els xiquets, per encomanar-los-en la necessitat. El deler dels poetes i la lectura de la seua obra. Sense l’escola —aquesta primera porta d’entrada al món poètic—, no avançaríem gaire, sobretot en el nostre país, tan pobrissó pel que fa a la lectura, malgrat la ingent quantitat de poetes i tanta poesia excelsa. En aquest paper principal treballa l’organització dels premis Francesc Peris i Valls a Bétera, amb la col·laboració de les escoles del poble i els instituts. De retop, en col·laboració amb els mestres, sempre necessaris per animar a llegir, a escriure, a convidar que l’emoció dels poetes arribe als nostres alumnes. Deixar-los sense aquest regal fóra com furtar-los un tros d’ànima, d’aprenentatge, al qual tenen el dret d’arribar-hi. A través de l’escola, i també a través de l’organització d’aquests premis de poesia. Cada any, la Institució de les lletres convida un poeta a escriure un poema per al 21 de març. L’any passat, Marc Granell va ser el poeta triat. Enguany ha sigut Rosa Fabregat. Potser que en un futur, un dels poetes triats siga un alumne nostre, dels que ara escriuen en aquests premis escolars. Potser que no. Però l’esforç i la passió dels premis ja fa d’espurna de la vida, de poesia que s’expandeix.

Mestres, llegiu-los poesia als xiquets, convideu-los a la passió, a la lectura, a la vida. A curt termini, la civilització agrairà la vostra feina.

No defalliu.

 

[m’agrada especialment aquest poema i el torne a reproduir]

Marc Granell (València, 1953)

És el foc i és la neu, és la tristesa 
i és el crit que desperta l’alegria 
i ens fa llum les tenebres que habitàvem 
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria 
que obri escletxes de mel en la ferida 
fonda i roent que ens cava precipicis 
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig 
que crea com cap déu futurs més savis 
i funda uns altres mons que es fan possibles 
si el cant esquinça vels i fon les ombres