El mestre Llorenç i el primer dia d’escola

Dilluns vam començar el curs 19/20 a l’escola. I Empar, la nostra directora, va fer un discurs emotiu breu tan bell sense exagerar res, res de res, perquè ell li ho havia demanat expressament, divendres, en el comiat: no feu res d’exagerat, potser en un racó al pati, quan expliqueu contes, dieu alguna cosa… Abans, però, ja havia amollat el penúltim acudit: Xa, no sé si sóc ja davant de Sant Pere o davant de Sant Paco Raga!, perquè Paco portava aquella barba blanca d’uns dies que apunta serenor i una edat. I és que per cadascú que venia a acomiadar-se, ell tenia aquell caliu de la paraula, el succeït, l’humor imparable, ocurrent, viu i senzill que només ell transmetia, i nosaltres rèiem, ens feia riure sense parar com si fóra el primer dia d’escola i estiguérem a Picanya o a la Pinaeta del cel, a l’Eliana, on va començar a fer-se el gran mestre que tots hem conegut, si hem tingut aquest regal de compartir amb ell tanta vida i tant de goig.  Empar va començar el nostre curs especial dilluns, el primer sense, amb el record del mestre Llorenç i també de la mestra Carme Miquel.

En una entrevista de Montse Serra a El Temps, que Vilaweb ha tornat a reeditar, ell ja explica perquè agafava l’altaveu i acomboiava els xiquets a les activitats, a fer rogle, a ballar, a fer muntó, i és una marca que l’escola no ha perdut mai, trobar-nos tots plegats, xiquets i mestres, menuts i grans, per escoltar un discurs, un verset o celebrar un jorn de solidaritat o sobre la pau. El mestre i la paraula, i ell, en veient-nos tots plegats, amollaria: perdoneu-me si avui no vinc, i començaria a explicar els tres plets, o el castell d’entorn i no entorn, faria rodar un plat i mentre girava en l’aire, nosaltres tots amb la boca oberta, s’exclamaria: Xim-pum!

Molt Honorable president Enric Morera

Molt Honorable president Enric Morera

Benvolgut,

jo sóc de vacances, com gairebé molts mestres durant el mes d’agost, com tanta gent durant aquest mes, però no me’n puc estar, de pensar en aquesta realitat tan crua que vivim, contra la democràcia i les llibertats en el segle XXI. Ho dic, li ho dic benvolgut president, perquè em faig creus cada dia que passa, i passa que una altra Molt Honorable com vosté, presidenta d’un parlament democràtic com el valencià, siga en presó per les idees i la llibertat. I encara vosté i els seus (*), no ho diguen i es queixen prou alt i clar, cada dia, fins que posen remei a la manca de llibertats que patim. Fins que posen remei.

Com és que espanya, el partit psoe, i els seus alts funcionaris, tenen empresonada la màxima representant de la institució d’aquell país, Catalunya, i vosté, que té més veu de responsabilitat, de major calat, no diu prou, prou de disbarats contra la democràcia.

Em demane com poden fer vida normal, els polítics, els ciutadans, i els MH, o els Honorables a seques, davant la humiliació a la democràcia, el setge i la mala interpretació de lleis que fan allà per perjudicar-nos i, sobretot, per tenir empresonada gent honesta, castigada per la desviació conscient de jutges animats per tot de capricis polítics de baix estil.

Molt Honorable president, fins i tot l’ONU, garant dels Drets universals, dels drets bàsics que com vosté sap tant van costar d’aconseguir (3.000 anys de civilització?), ha demanat/exigit l’excarceració de la presidenta Forcadell i de la resta de presos polítics…, amb fermesa en favor de la llibertat i la democràcia… Aleshores, com és que vosté, des de València, no exigeix cada dia que s’acomplesca aquesta demanda? O potser vosté també admet que amb espanya no es pot dialogar i per això caldrà acotar el cap i deixar que facen i ens facen que vulguen, les seues lleis, els seus jutges, la seua política que —vosté ho sap millor que jo— sembla feta a posta contra la democràcia en majúscula i, especialment, contra els valencians.

Tan lligats de peus i de mans són en aquest càrrec que no poden denunciar i actuar en favor de la llibertat, plantant-nos-en fins que no aconseguim la llibertat d’homes i dones bons que són en presó només per les idees?

És que hem de viure encara la Inquisició espanyola com si fórem en el segle XVII, i tots els demòcrates hauran d’exiliar-se sense remei perquè els homes de responsabilitat a dalt de tot de les institucions no poden ni dir què pensen o senten, en favor de les llibertats?

Com sé que és un home valent i coratjós, Molt Honorable president, segona màxima autoritat del nostre país, m’atrevesc a demanar-li que faça per aconseguir la llibertat de la presidenta Carme Forcadell, Molt Honorable, i els altres polítics. Perquè no passe un minut més sense que siguen lliures. Perquè no passe un minut sense que el nostre MH represente tots els demòcrates valencians sense excepció.

atentament i afectuós

 

 

Contra els vins valencians

Si encara he entés res.

Si no és que he perdut el senderi, o l’oremus, o el sentit.

Si no és que els homes havien de ser destinats a ser racionals.

 

Una casualitat, o una amistat d’anys, o no saber quan hem de dir “No”, ha fet que avui dinés amb uns quants homes del vi a València. Després d’una reunió que se suposava de treball en favor del vi i de la formació, ens hem aplegat en un restaurant de València, en una zona elevada (amb vistes al món de l’Horta i de la ciutat). Excepte aquest home que escriu, la resta eren homes que es dediquen al vi, entre cellers importants, de l’Arc Mediterrani. Ens aplegava Joan C. Martín com a mestre de cerimònies i de conversa general i erudita. La sorpresa, si ho voleu saber, és que el restaurant que acollia vinaters importants del nostre país, no tenia cap vi valencià a la carta. Cap ni un.

INCÍS 1. Al segle XVIII, una majoria haguérem agafat unes corbelles i haguérem tallat el coll dels amos i dels cambrers. Però potser al XVIII no n’hi havia ni restaurants ni gent amb tanta mala ànima.

Sort que nosaltres havíem portat una botella pròpia, d’un cellerista de vi valencià de la zona d’Utiel (no especificaré res més). En un moment de la queixa tranquil·la (que ni alça pols ni remolí), el cambrer ens diu per sota mà que sí que tenen alguns vins valencians, però que no poden ser a la carta, perquè la carta es decideix a madrit. Que si volem, ell en traurà una botella o dues. No sap encara que l’amo del celler d’aquelles botelles és a la taula, entre els membres que dinem.

INCÍS 2. Només tenen vins negres amagats, perquè de blancs i de rosats no en tenen ni amagats. Ni a la carta ni en secret.

Després d’un arròs exquisit, aixó sí, i uns quants gots de vi negre, la conversa s’obri a explicar-nos què pensem d”això i d’allò: un dels celleristes més importants diu que no hem de barrejar la ideologia i la política en parlar del vi. Ací l’agafe abrandat i faig un pas més ferm: al contrari, li espete, justament és la política i la ideologia que provoca que a València passe per normal que, en molts restaurants, els vins valencians no siguen ni amagats. Justament aqueixa ideologia de dir que no farem ideologia delata fins on som capaços de permetre que ens amaguen, ens peguen, ens invisibilitzen. Com podeu permetre, els demane, que uns vins de tanta qualitat com feu, siguen eliminats de les cartes dels restaurants principals o dels altres? Fins on arriba la submissió que patiu i accepteu?

Un altre cellerista important d’Alacant reconeix que en la majoria de restaurants d’allà, tampoc no n’hi ha vins d’aquelles comarques. El cellerista de la Terra Alta diu: no n’hem bé. Com ho podeu permetre? I jo que li dic: no veus fins a quin punt és important el procés, que encara dubteu a defensar… Sí, em respon, però això de València com us pot passar? I jo que li dic que és la mateixa cosa. La mateixa submissió.

En un altre moment gloriós entre gots de vi (no puc dir si és la segona o tercera copa), ell em diu: ho confesse, Barcelona i els seus restaurants són els primers consumidors de vi de Rioja, per comptes de beure vins del país. Més encara, reunint-nos 11 denominacions d’origen de Catalunya per fer estratègia comuna i de qualitat, només hem avançat un 1% respecte del Rioja a tota la república (entre nosaltres en podem dir república, encara que ell no ho ha dit).

La submissió valenciana és de got i ganivet. D’obrir en canal una política comercial d’autoodi que enfonsa els vinaters (i els altres empresaris) valencians en canvi d’afavorir altres productes i uns altres consums. Quan hom diu que no podem barrejar política i vi, o política i taronja, o política i Horta, ja sabem de quin cantó ens posicionem.

Els valencians, els catalans, som a mans de gànsters, de polítics sense escrúpols, en mans de petits empresaris que no han descobert encara la vàlua del nostre territori, en canvi de vendre’s l’ànima i la casa. De vegades la ignorància, però sobretot la mala fe, no ajuda a corregir la mala vida valenciana.

Que l’Aula Vinícola òbriga una escletxa potser ens despertarà una mica la intel·ligència.

POST: l’home de Màlaga, que era a la reunió, encara es feia creus del debat i d’allò que passava. Però destrieu quan feia més carasses, aquell vinater, en sentir parlar el dolç valencià del camp de túria o en sentir el desficaci criminal que vivim els valencians (i els catalans) anys i panys.

L’Ateneu de Bétera reconeix avui la pintora Fina Inglés

L’Ateneu de Bétera reconeixerà aquesta vesprada la pintora Fina Inglés, una artista dins i fora de la pintura. La conversa podria durar hores, si no és que de tant en tant fem alguna pregunta per tornar a filar el passat d’aquesta dona de vuitanta anys —estic al voltant dels vuitanta, remarca—, pintora que parla més del seu germà, Ramon Inglés, que no d’ella, sobretot per agrair-li que ell sí, que era un artista en la vida i en la professió: si vaig arribar a pintar és perquè ell va arribar un dia a casa i em va dir: Fina, t’he apuntat a l’escola de Belles Arts, comences dilluns… I encara que em vaig queixar, no va valdre excuses ni dir que no havia dibuixat mai, però teníem l’ambient a casa, de l’art, de gent que venia, és així com vaig començar…

Sobre un dels últims catàlegs, l’Ateneu de Bétera ha ordit una exposició de fotos de l’obra d’una artista que guanyava presència i espais per exposar només d’enviar una obra a premis, exposicions, amb aquella timidesa que encara conserva. A París, vaig anar perquè em va demanar el meu germà, que era molt decidit, i tan bona persona: ho donava tot. El meu germà i jo vam començar a la cambra, on hi havia les collites… I vam acabar a París.

—Per què vaig acabar a París? Perquè en acabar belles arts jo em presentava a tot. Malgrat que jo estava enfadada amb Ramon: just que havia acabat jo belles arts, ell em diu que se’n va, que se n’anava a París. I jo què faré, sense tu? Amb el primer quadre em vaig presentar a un premi i em van donar una medalla, malgrat que els companys de belles arts ni s’ho creien que m’havien triat el quadre. Però el meu germà em va presentar molta gent a París, artistes, polítics… Hi havia una cultura increïble, allà: artistes, historiadors, polítics, escriptors… Vaig estar convidada un temps en un pavelló en una casa francesa, amb un estudi col·lectiu, desprès ja vaig poder tenir el meu estudi propi.

 

«El món són les coses. Entre les que figura, també, l’home, voltat de coses; tot són coses, pictòriques, és clar, que no és que tracten de viure per elles mateix, escapant-se envers un possible èxtasi, sinó agrupades i presentades per a la vida, que constitueixen,  precisament, la vida.» Juan Gil-Albert sobre Fina Inglés

[continuarà]

 

 

 

FolkEstiu2019: avui el tercer jorn

Els jocs populars, el foc i el ball de plaça conformaran el programa del tercer dia de festival, un folkestiu que enguany, segon allò que hem vist, depassa les previsions de públic, qualitat i consolidació.

Si és veritat que un festival d’aquesta envergadura necessita temps per assentar-se i agafar volada, la ratlla d’enguany situa ja l’horitzó d’allò que serà, possiblement, una de les cites anuals imprescindibles al nostre país, pel que fa a la música d’arrel tradicional: música i més activitats, dins el patrimoni valencià de la cultura popular: jocs, foc, ball, tallers, artesania, festa, tot plegat configura un conjunt divers lligat per la tradició, la cultura i la reivindicació: anit ho va dir diverses vegades Pep Gimeno Botifarra «si tenim una de les llengües més belles del món, moniatos, què feu que no la parlem!»

Brutal, extraordinari, impressionant, anit s’acabaven els adjectius entre la gent que s’havia aplegat a la plaça del Mercat per veure l’espectacle principal del FOLKestiu2019, el concert de Pep Gimeno i Ahmed Touzani acompanyats de nou músics que van fer vibrar la plaça que pegava un bac, de gent d’entusiasme, que retornava aquest regal valencià que és Botifarra acompanyat d’un músic àrab assentat al Genovés que fusionen el mediterrani en una sola riba cultural d’entesa. Anit, Gimeno estava reivindicatiu, joiós com sempre, xarraire, i agraït de les fonts humanes que l’han enriquit per la llengua i la cançó. Una nit màgica, una altra, d’aquest festival col·laboració de l’Ateneu i l’Ajuntament que ha aconseguit de capitalitzar les places en favor de la cultura i la tradició popular.

Avui el joc i el foc en seran protagonistes, i el ball popular, un dels reptes màxims d’aquest festival. Però això ho explicarem demà, si ens recuperem de l’esforç i la vivesa d’aquest projecte jove però tan suggeridor i ric.

 

Folkestiu2019: un primer jorn excels

«Tariq és el camí”, així va obrir el músic Andrés Belmonte l’extraordinari concert que va obrir el Folkestiu a la plaça del Mercat. Andrés Belmonte és de Bétera, es va formar al centre artístic de Bétera, però com diu Antoni Marzo, la seua mirada inquieta, respectuosa i innovadora el portà a camins diversos del clàssic al jazz, per exemple, i ara a aquest Tariq mediterrani, barreja de música tradicional d’ambdues ribes, del de El Caire a Istanbul passant i tornant a València. Andrés s’acompanya de gegants de la música d’arrel, com ara Efrén López (l’Ham de Foc), David Gadea (Diouke) i Àlex Cesarini (Aljub). El conjunt va colpir la plaça, anit a gom; possiblement hem gaudit de la cirereta del pastís abans de menjar-nos el pastís. Una sorpresa excelsa, que va elevar la música d’arrel al culte que mereixen les apostes de risc tan professional.

Tornant a les paraules de Toni Marzo “Si el folkestiu ja és un petit festival aparador de la diversitat musical de tanta riquesa com atresora la mediterrània, anit la mostra pegava en tots cinc sentits per aquest camí, Tariq. El repte de posar en valor el caràcter acollidor dels pobles, incrementar-ne el coneixement mutu, obrir els ports, construir els ponts, tenir respecte, ser-ne tolerants, sí, però intolerants amb qualsevol xenofòbia, rebuig o agressió.”

Anit la llibertat de nou, va tornar a la plaça del poble. Per cert, teniu ningú enregistrat el batre d’Andrés?

«Reconèixer la feina de brodadores, cosidores, i dels tallers de mestres i aprenents de Bétera, que han convertit els brodats de mocadors i vestits d’obrera en un art mereixedor del patrimoni valencià de primer ordre.»

Però l’inici del festival va ser unes hores abans, des de la plaça del Mercat a la plaça de Sant Roc, la rondalla va resseguir uns quants carrers per acompanyar el cant d’estil, veus i versador, reconeixement a les brodadores, cosidores de mocadors i vestits d’obrera: Amparo i Maru les Palmeres, Rosafina, Montiel, Amparin Palau, Pep Petana, podríem dir-ne cent més, de noms amb l’estil que han fet de l’art de brodar en favor de la festa un patrimoni local tan especial i estimat, la seda, les pedres, el fil d’or, els tallers de les mestres i les aprenents, tot rodava en aquells discursos d’homenatge merescut. El Festival FolkEstiu reconeix la feina, la tradició, la música, el ball, l’art popular…I només si començàvem, però…

Si encara n’hi ha més…

[continuarà]

El cinisme Borrell en “modo” psoe

En descobrir una nova agressió a la democràcia, també ordenada pel PSOE, torna l’espanya dels GAL, de la X, dels modos en què tot li val, des del PSOE o des de qualsevol partit espanyol (podemos amb C’s, C’s amb Vox, PP amb PP, i el PSOE amb tots).

Si Borrell que ha eixit batejat cap de la diplomàcia a Europa, ha ordenat de perseguir demòcrates, ha destinat fons i recursos a espiar en canvi d’engrandir la merda feixista espanyola, és que som a mans de governs i polítics criminals, com quan l’època dels GAL, com quan la Transició o la dictadura. Amb l’excusa de matar la llibertat dels pobles a decidir, espanya ha posat la directa contra els drets universals, se’ls salta, com vol i quan vol, i ataca allò bàsic dels drets humans.

Tant se val Sanchez, Batet, Calvo, Bravo, Àbalos, Puig, Iceta, com la vella guàrdia terrorista del partit, tot el psoe és ple de 155, brut d’un article que els possibilita perseguir, espiar, o criminalitzar tothom. És ací on hem arribat ara mateix, amb espanya, la involució feixista del partit ja no amaga ni formes, ni tàctiques, ni porcades, ni amenaces. El PSOE s’ha cregut amb el dret d’una croada en favor d’espanya on tot li val i li cap dins el sac amb el qual va omplint el pitjor de què és capaç: contra catalunya i els seus polítics, contra els veïns, contra l’ONU, contra la llengua i contra l’escola, contra la generalitat o contra el camp: per tal de salvar un model d’espanya caspós, feixista, barroer, on primen fins i tot lemes com “Todo por la patria”, o mori la intel·ligència, on si els cal enviem-los l’exèrcit… Tot plegat en canvi no només de tapar els draps bruts, sinó d’atiar, ordir i finançar activitats delictives des del govern, amb l’espasa Borrell, un dels cínics idiotes més grossos dels últims anys en la política espanyola i europea.

L’amenaça contra la democràcia no l’esperàvem sinó de l’extrema dreta, però naix, els naix, des de l’ànima més profunda del PSOE. Ves on ha arribat aquesta pelleringa de partit, i a quanta gent té enganyada encara.

Turisme matemàtic: Jaem19 (5)

Alsina, Burgués, Aubanell, Barba… potser que n’hi havia més, però aquests eren matemàtics jubilats però no retirats, que encara aprenen, participen, col·laboren, viuen la matemàtica cada dia de la vida. Entre més, el reconeixement a la feina matemàtica d’aquests dos grans mestres, Claudi Alsina i Carme Burgués amb un discurs apassionat d’Anton Aubanell. Els congressos tenen sempre un rerefons, un rerecongrés que explica què va passant, si paga la pena, si n’hi ha fil de cosir i agulla fina per anar teixint, cosint històries… A la pàgina del congrés hi trobareu una majoria de les comunicacions, ponències, tallers, però no hi trobareu els detalls, la vida de cada moment, la intendència, la manera com ens han atés (brutal), ni la passió amb la qual un matemàtic bo és capaç d’explicar la vida dels matemàtics amics que han engrandit la didàctica matemàtica durant anys. Els professors Burgués i Alsina són dues institucions que van rebre una distinció de primera, el reconeixement de centenars de matemàtics que durant uns minuts els van aplaudir, drets, per tanta dedicació a formar-nos i a formar futurs mestres en favor de millorar la societat. Potser que vam viure el moment més emotiu dels quatre dies que vam ser a la Corunya, i aquest moment pagava la pena el viatge i més coses. Nosaltres també ens vam afegir a agrair a tants mestres retirats com encara destinen el seu temps a formar-nos. I ací no sé si els mitjans de comunicació convencionals fan cap paper, fins i tot els que no ho són ni ho volen ser, de convencionals.

Turisme matemàtic: jaem2019 (4)

“Quan tothom pensa igual, es pensa poc.”

El professor Rafel Ramírez havia elevat el Congrés d’ensenyants de matemàtica a la categoria de culte, amb una ponència sobre el “3” dividida en tres xarrades de vint minuts cadascuna. Més enllà dels matemàtics i mestres que conec, aquest home és sens dubte la gran descoberta i l’aportació més filosòficament matemàtica, Steineriana gosaria dir —d’elevar el coneixement general a través de la matemàtica—,  i per això pedagògica, dels tres dies que vivim ací al palau de congressos de la Corunya, el Palexco. Per cert, hom ha escampat que en dos anys el Congrés es farà a València, potser que molt s’hauran d’arromangar (o ens haurem d’arromangar), per ser a l’alçada d’aquesta organització galega que, si he de posar-li una pega, una incògnita matemàtica no resolta, és la festa final del sopar de cloenda: quina coentor de música, mare, que en l’oci no sembla que molts matemàtics superen altres col·lectius suposadament menys preparats. Sort que n’hi ha que ens havien avisat que no participarien d’aital derivació a l’infern del coneixement.

Però érem amb el professor Rafael (avui també s’ha encarregat d’una comunicació per a professors universitaris), que m’ha improvisat un problema real per a llauradors: si has de transformar un camp de vint-i-cinc fanecades valencianes i has de fer la instal·lació de reg, on posaràs el bidó de l’adob perquè el resultat de tenir el camp en condicions siga més barat i rendible? (això ho he de proposar a la cooperativa del poble, mentre esmorzen).

Uns quants dels tasts brillants de Rafael Ramírez queien amb tanta senzillesa com paciència i fluïdesa tenia el seu discurs: “Com ensenyem amb diversitat, els mestres, si tots els xiquets no aprenen igual?” “Ja ho sabeu fer, i si ho sabeu, com és que no ho expliqueu, als vostres companys?” Ens va parlar del repòs curricular, que potser explicaré en un altre apunt, d’ensenyar amb tranquil·litat perquè l’aprenentatge s’assente, de l’enriquiment curricular…I encara ens va proposar una incògnita als mestres, perquè la puguem resoldre durant l’estiu, va: “Hom ha parlat sovint dels gegants del coneixement, Newton, Galileu, Llull… però de quins muscles de gegants han baixat els mestres que ens van ensenyar a nosaltres?, i nosaltres mateix, ja sabem de quins muscles hem baixat per poder ensenyar als nostres alumnes? (deures d’estiu)

Per ajudar-vos a fer més blanet el camí i el deure d’estiu, el professor Rafael Ramírez de Granada (ja us he dit que fa una col·laboració investigadora amb la facultat de magisteri valenciana), ens regalà un indicador que, segons ell, no falla mai: “un indicador del talent matemàtic és el compromís amb la feina.”

[continuarà]

 

 

 

 

Turisme matemàtic: Jaem19 (3)

Ha entrat l’emoció al congrés de la Corunya, per una porta petita que, multiplicada, després se n’ha fet gran. Dues puntes d’aquesta emoció matemàtica: l’una, l’aportació de dues mestres de l’escola gavina que han portat un cabàs de materials per encaterinar mestres i especialistes: com diu David Barba, tenim una gran potencialitat per ensenyar matemàtica, i en sistematitzar tant de material i tantes idees, tindrem un gran projecte matemàtic per llarg. Creu Planells i Marisa Soriano han sigut felicitades per l’aportació a la matemàtica del primer cicle de primària, i han sigut convidades a col·laborar amb l’equip PuntMat del mateix David Barba i Cecília Calvo per treballar-hi plegats la idea de les serpents, les càpsules, els embuts i les màquines comptadores.

La segona proposta que va obrir l’emoció i el contingut verament matemàtic és de Rafael Ramírez, un mestre que treballa a Granada i va voler-nos situar en el sentit matemàtic: el sentit numèric, espacial, el sentit de la mesura, però també el sentit funcional, el de les funcions. I tot plegat, va convidar-nos a pensar a partir d’uns quants problemes enginyosos, divertits, no tant per descobrir el resultat sinó la manera com els afrontàvem, aquests problemes. Per exemple, imagina que en el moment que llegeix aquest apunt, l’habitació des de la qual ho fas es tanca hermèticament. Calcula durant quant de temps tindries oxigen per a respirar. I si en l’habitació n’hi ha dues persones més? I si també n’hi ha un gos?, i una planta, o deu persones?

He felicitat el professor Rafael Ramírez, i aleshores me n’he assabentat que col·laborar amb un altre mestre de València, ací ja tenim l’excusa necessària per trobar-nos i començar a aprendre, mestres, perquè aquest jove matemàtic, ensenyant, és un pedagog de pedra picada, a més que és matemàtic de lo alto, dues coses que no són comuns de trobar.

Ep, però encara hem viscut més emocions, en aquest Congrés JAEM2019

[continuarà]