L’atzar lector no matarà els poetes

“Una jugada de daus no abolirà mai l’atzar: Zolotoie Runó”

Anit una concentració poètica excelsa s’aplegà a Picanya per homenatjar la poesia i, particularment, un dels poetes valencians vius: Lluís Alpera. L’acompanyaven Jaume Pérez Montaner, Marc Granell, Isabel Robles, Lluís Roda…, potser hi faltava Anne Sexton, EE Cummings i fins i tot Vicent Escrivà, un escriptor valencià fora de límits i de marges, que va faltar fa uns dies.

L’escola d’adults de Picanya, els premis Camí de la Nòria, els poetes inèdits, la lectura de Laura Cabedo, i els poetes grans, tot li valia per posar dalt del cel la densitat poètica més ufanosa del país, en aquell salonet del Centre Cultural de Picanya.

Com va passar diumenge a Bétera, massa cultura, excessiva, per omplir-ho de gent, per trescar vores o saltar séquies. El luxe hi era. I els valencians hauríem de sentir-nos orgullosos del nostre patrimoni. D’aquests homes. Però el cinc per cent de lectors no ajuda. I d’aquest cinc, no sé quin percentatge correspon a la lectura poètica en català. Minso? Paupèrrim? Patètic?

—Com que m’ha agafat un nus a la gola que no em deixa respirar he demanat als xiquets que porten el primer poemari que tinguen a casa… I ja sabrem començar una festa per la lectura de la poesia. Brindem!

“Els poetes voldrien romandre joves sempre, va dir fa unes dies el poeta Antoni Ferrer, en presentar a València Lluís Alpera. La feina dels premis petits, locals, comarcals, són una manera de mantenir jove la llengua, viva, en el lloc sublim que li correspon. Si escrivim, i escrivim poesia, convindreu que ens mantenim joves, i en voler que hi quede —en un llibre, en un cd, en un fil d’estendre—, ja defensem l’ideal de llibertat dels poetes majúsculs. Què seria del poeta, més pobres que els mestres, si no perseguiren l’ideal de llibertat que els furten els polítics!”

He recomanat per l’any que ve d’obrir uns ampolles de fondillon d’Alacant, com farien Homer, Ovidi, Safo o Virgili, i que la ferida siga menys ferida, si el vi, si els poetes, si la vida…

 

El poeta Alpera i els altres (2)

«El pare, congelada encara l’ànima per la derrota

I el fred de la batalla de Terol, comença a embarbollar-se:

—Stanbrook, Stanbrook!, inintel·ligibles mots per a un xiquet.

Archibald somriu des de l’altra vora de la mar.

El gal·lès continua somrient-nos.

Recordarem per sempre, Archibald, la teua gesta,

La teua flor de coratge per lluitar contra les botes del feixisme.

[ara que encara lluitem contra el 155, i reclamem democràcia,

a la teua memòria, Archibald]

La cartografia dels poetes també és una poètica necessària. La música, els referents, les musses, els llibres que lligen, tant com estudien… Les antologies representen el testament final, en vida. Una donació, va dir el poeta Antoni Ferrer. Totes les Ítaques d’un poeta no en fan una de prou abastable.

El poeta declara la seua intenció política. Amb vuintanta anys a l’esquena té aquesta llibertat: «quan em van demanar una traducció, vaig exigir la versió original en primer lloc, sobretot quan em van encomanar la versió espanyola. Perquè jo mai no he renunciat al català, mai.»

«Vaig viure un sentit democràtic als Estats Units que ací ni coneixen. Perquè viure i lluitar a Alacant no ha estat fàcil.» El País Valencià no ha estat fàcil mai. Ningú no ha dit mai, que el nostre país ho seria. Segons Alpera, ara vivim una situació extrema a Catalunya. Hi perilla la democràcia i només Europa podrà salvar-nos de la burrera. Cada dia ho comprovem, amb el 155, amb el perdó als bancs (els lladres més grans de l’època moderna a Espanya), amb el càstig a la llibertat, amb l’amenaça contra els mestres, amb la impunitat feixista, amb una justícia de per riure, la necessitat dels poetes, que tornen a mostrar-se contundents, necessaris: tots aquests inútils de la política espanyola, encara no han denunciat l’assassinat dels poetes Lorca, Neruda, Hernàndez…

—cobriu-me com Neruda, amb llençols de blau

—vint-i-cinc banderons de la tremolor arcana

i un cor tan gran com el teu, federico

—Amb fe i coratge endinseu-vos dins la Mar

dels Sargassos, a la recerca de la insigne Atlàntida,

aquella que configurarà el perfil definitiu del rostre.

 

Amb vuitanta anys, Lluís Alpera és una altra descoberta.

El lector Ulisses i els 35 argonautes

«Mon pare, jo voldria ser cavaller, com ell!»

Ahir es va veure a Bétera la versió de l’exquisida versió de l’Odissea, que ha musicat Miquel Pérez Perelló, amb veu de Tomàs Llopis, dibuixos de Joan Castejón, i l’acompanyament de veus i músiques de Sandra Alonso, Paco Pérez, Maria Jesús Moreno i el mateix Miquel Pérez…

El paquet era un regal que organitzava la Coordinadora d’escoles valencianes del Camp de Túria i l’Ajuntament de Bétera, per a trenta-cinc argonautes que volien fer de públic una vesprada de diumenge. Hom es demanava on eren els mestres del poble, els seus alumnes de batxiller o de secundària, els majorals de la festa, els músics de la banda, els futurs mestres, els poetes, els escriptors, els lectors públics, els anònims, les brigades municipals, els escapularis o, fins i tot, els defensors a ultrança dels bous de carrer… Perquè Homer és Troia i és GRècia, i també el bou de Micenes. I si ens creguem la cultura popular, hem de pouar-la des del seu origen.

L’Ulisses “Tomàs Llopis”, el mestre de Pego, el lector heroi d’aquesta tragèdia poètica que jo voldria ser, m’ha encomanat avui, vint-i-quatre hores després, un jorn admirable, com si encara el veiés recitant de mestre d’aixa, el gran Ulisses, en aquell rai o barca per salpar cap a l’Illa en deixar la bella Calipso: voleu dir, que un home, un de sol, triaria deixar la immortalitat, aquella deessa, en canvi de fer-se vell i pansit? Només Homer ens ho podria desxifrar, si aquest poema majúscul —l’Odissea— el cant sencer, no ens renovella l’esperit.

El producte final d’aquest espectacle audiovisual (veu, música, imatges, veus…, què em deixe?), és tan culte que espanta, que ens fa defugir de la poesia excelsa, esperits contra la vida més vulgar, en favor d’allò més ordinari i grotesc.

 

«Quan es mostrà en el matí, amb dits de rosa, l’Aurora,

de seguida es posà un mantell i una túnica Ulisses,

i ella es vestí na blanca folgada roba, la Nimfa,

fina i graciosa, i entorn dels flancs va tirar-se

un cenyidor bell, d’or, i un vel per damunt la testa..

I aleshores pensà en el guiatge d’Ulisses magnànim.

Va donar-li una grossa destral de bronze, amanosa

dins els palmells, esmolada de cara i cara, i tenia,

ben ajustat, un mànec bellíssim, fet d’olivera.

[…]

Homer: l’Odissea, versió de Carles Riba. ALPHA 1953

Perdoneu-mos, sinyor, si no us sabem seguir o destriar, ni un ni cent missatges. Guieu-nos encara, a pesar de l’ofensa i del greuge. I vos, regidora culta i sàvia, no us ennutgeu ni poc ni molt, d’aquesta escassa resposta a la crida; continueu enllumenant el camí i la senda, almenys fins que els devots, formats o desformats, n’aprenguen a llegir en el solatge i l’engruna.

 

PostApuntum: si voleu redimir-vos, també podeu comprar-vos el dvd…

 

Al banc groc!

Aquesta vesprada hem estat de festa a Torrent, en la Trobada d’escoles valencianes de l’Horta Sud. Ací em veieu en un banc, fent de mestre turista. Quina gran idea, els bancs grocs i de colors al poble: els bancs de la llibertat. Aquest alcalde socialista de Torrent li ha pegat un calbot al peresanchis d’espanya, en lliçó de democràcia. Després de la caminada i la rebuda a la plaça on és la parada del metro, el nostre taller a l’Avinguda tenia aquest banc lliure, tan democràtic, en una vora. Podia seure qui volia: un mestre, unes joves de secundària, una mestra de Bétera que treballa a Catarroja, fins i tot la presidenta de l’escolagavina, unes mares, uns xiquets de la classe, un periodista de la ràdio À Punt, el president de l’AMPA…, el banc era una festa i ningú no mirava pèl o mal pèl. En canvi, a Espanya, això hagués acabat a les tres pedretes, de segur. I mentre milers de famílies pujaven i baixaven l’Avinguda i participaven dels tallers, nosaltres ens ho miràvem des del banc groc, com si la vida fóra realment lliure, sense presos polítics, ni exiliats, com si la democràcia hagués resistit l’embranzida feixista.

Torrent ha sigut una festa brutal, avui, per l’escola. Com són aquests del Vicent Font, Carmina i tant d’equip! M’han demanat per a una ràdio escolar què en pensava, de les Trobades: possiblement siga la festa més gran per l’escola a tot Europa. Un model d’entusiasme, d’il·lusió pel coneixement. Si despús-ahir era el poeta Alpera que demanava a Europa que vingués a salvar-nos, avui les Trobades eren un alè en favor d’una Europa nova, la dels pobles i la democràcia, la de la llibertat plena i sense trampes. Després, quan ha vingut DaniMiquel, paraula major, una altra història recosia tanta voluntat. Per molts anys #EscolaValenciana i el col·lectiu #GUAIX.

 

El poeta Alpera i els altres (1)

“Si no ve Europa a salvar-nos, estarem perduts!”

Ahir es presentà a València, en un salonet del museu de la ciutat, davant la casa del fascio arquebisbal “Ulisses i la Mar dels Sargassos” la poesia reunida del poeta Lluís Alpera, de 1963 a 2017. Però el poeta mateix ja ho va avisar, que encara que ací hi ha reunida gairebé tota la poesia, ell vol continuar escrivint i publicant. No el mateu encara.

En aquell saló-museu n’hi havia més cadires buides que no ocupades, però hi havia un grapat de poetes grans (en vellesa i en magnitud): el mateix Alpera, i Jaume Pérez Montaner, de 1938, Antoni Ferrer, del 1943, Marc Granell, una miqueta més jove, uns altres acompanyants que passaven per família, i sis o set extraviats. Hi presentava la taula Carles Cortés, Universitat d’Alacant, Jesús Huguet i Antoni Ferrer, un poeta major valencià, que ha fet el pròleg del llibre i va fer la lectura tècnica de la poesia alperiana.

Huguet va fer referència al primer realisme social d’Alpera i va nombrar el xinés Lu XUN: “deixeu la comoditat de la poesia i agafeu l’eina social”. També va fer referència al vers, a la paraula, allò més essencial. I no volgué cansar l’auditori.

De l’hibiscus i de les seues propietats per a la salut, no sé qui en va parlar, que no ho puc recordar… Antoni Ferrer, deccet himnus, va fer la lectura crítica, més profunda dels diversos poemaris que aplega aquest llibre tan ben editat per Onada: perquè apropar-se a Alpera és apropar-se a una Illa, a un arxipèlag sencer… I cercar Ítaca: Quin és el trajecte poètic d’un autor? El poeta, assegurava Ferrer, sempre voldria ser jove, com Ulisses. Ves que ací tenim una idea principal, els poetes ens deslloriguen què, l’existència, el temps mateix, i es deixen el camí immortal que supera el temps, si és que són prou bons i prou poetes. Ulisses ha romàs per sobre del temps, i la Mar dels Sargassos, possiblement.  Antoni Ferrer, que n’ha fet el pròleg, va gosar de ser sincer, i va posar públicament uns poemes per damunt d’uns altres. I després va apuntar els tres vèctors principals d’aquesta poesia reunida: el cronològic, el sociopolític, i l’existencial-identitari.

Ítaca és el País Valencià, però també és el bombardeig a Gernika, o l’exili a Amèrica. El No-lloc, el non-sense, un horitzó utòpic que qualsevol poeta voldria habitar, però aleshores en cercaria un altre, d’horitzó utòpic… Potser perquè cap poeta del món no ha aconseguit mai d’atrapar la seua poesia, i per això ens estimem de llegir-la.

 

El Cant al Ras, dissabte 19 a Massalfassar

Cada tercer dissabte de maig, el Cant al Ras aplega músics veus i públic en favor del cant tradicional valencià; segons Josep Vicent Frechina, ens apleguem per estima a la cançó valenciana de tradició oral. Tres o quatre hores de cançons i música després del sopar a la fresca, el cacau, les faves, el vi, l’entrepà de llonganisses, la mistela, la coca i una conversa sense límit. El cartell d’enguany, que sempre és mig sorpresa, anuncia una barreja de grups consagrats i joves que comencen, a la plaça de l’església a prop de l’infern, dissabte a partir de les vint-i-una.

Anit es va estrenar al Centre Octubre el documental “Cant al ras, la nit del poble”, un altre regal emotiu, elegant, acurat, d’aquesta proesa dels valencians que trauen l’or de la terra erma, per exemple a l’Horta Nord. Segons els seus directors, el documental “naix com a projecte personal per tal de fixar i donar valor a una iniciativa cultural i popular, cridanera per la seua senzillesa i honestedat”.

És veritat, n’hi ha productes que per honestos i senzills arriben a ser tan excelsos. Si arribem a tenir un país ben viu i entusiasta…

Si no heu fet la reserva per dissabte…  601 24 27 64

Nou homenatge a Catalunya, el llibre (3)

15 sentències o oracions extretes del Nou homenatge a Catalunya de Vicent Partal. Llegiu-les lentament (o no) i proposeu-vos el joc de trobar una acció en favor de cadascuna, una reflexió, una lectura, un dibuix, una concentració, un crit, un somriure, una queixa, una denúncia, una donació a l’ANC, una lectura, un regal, un pensament positiu, un pla d’estiu, un verset, una piulada, una conversa amb amics, una renúncia…

«LA REPÚBLICA NASCUDA EL 27 D’OCTUBRE DE 2017 TÉ ESCRÚPOLS I MORALITAT, I UNS VALORS QUE L’ESTAT ESPANYOL NO POT NI ENTENDRE.»

«VOLIA SER UN ESTAT DIFERENT, NO ES PODIA FUNDAR SOBRE LA VIOLÈNCIA.»

«NO PODIA NÀIXER FENT COSES HABITUALS A ESPANYA PERÒ IMPOSSIBLES ALS PAÏSOS NÒRDICS.»

«JOAN FUSTER» (ja sé que aquesta no és una oració sencera, però el nom té prou força per veure amb convicció valenciana la resta: el verb i els complements. Els catalans, sobretot, si no el coneixeu encara, proveu d’aproximar-vos, ara que sembla que ja sou lliures.)

«ÉS UNA TRAMPA DIR QUE ELLS NO SÓN NACIONALISTES I NOSALTRES SÍ.»

«EL PSOE ÉS DEL BRACET AMB EL NACIONALISME ESPANYOL FRANQUISTA.»

«L’ABRIL DE 1993, EL NAZI PEDRO CUEVAS ASSASSINA EL JOVE VALENCIÀ GUILLEM AGULLÓ.»

«ESPANYA ÉS UN PAÍS AUTORITARI. ON NO HI CAP CAP ASPIRACIÓ DE LLIBERTAT, I MENYS ENCARA REFERIDA ALS PAÏSOS CATALANS.»

«NELSON MANDELA VA DIR: IMPOSSIBLE ÉS ALLÒ QUE NO POT PASSAR FINS AL MOMENT QUE PASSA.»

«ESPANYA ÉS UN ROBATORI.»

«REGALAR ALS BANCS MILERS DE MILIONS D’EUROS ÉS UN DELICTE.» (jo afegiria que els banquers que van agafar els diners, tots sense excepció, són tant criminals com el govern espanyol que va perpetrar el robatori dels diners públics per regalar-los a una institució tan sospitosa.)

«ESTEM CANSATS DE SER ESPANYOLS.»

«EL MOVIMENT SOBIRANISTA PUJA DE BAIX CAP AMUNT I GOVERNA ELS PARTITS POLÍTICS I LES ORGANITZACIONS SOCIALS.»

«ELS MOTORS REALS  (DE LA INDEPENDÈNCIA) SÓN A CADA BARRI, EN CADA POBLACIÓ, CONFORMEN UN MOSAIC HUMÀ PRECIÓS I EMOCIONANT.»

AQUESTA REPÚBLICA PROCLAMADA I BASADA EN UNS VALORS I UNS PRINCIPIS INTENSOS I PROFUNDS, NASCUDA D’UN POBLE ADMIRABLE, HEROIC, I D’UNA CLASSE POLÍTICA ABSOLUTAMENT DIFERENT DE LA QUE ESTÀVEM ACOSTUMATS.»

 

Potser que ja teniu ganes de llegir-vos el llibre?, no?, doncs, llavors, sí que l’he feta bona!

[continuarà]

Escola la Masia, 50 anys capdavanters

[silenci, un fons roig, i un llum tènue que il·lumina el músic… només s’ou la guitarra, només… M’aclame a tu mare de Terra sola,  invoque un nom o secreta consigna, mare de pols, segrestada esperança…, seràs l’ocell i seràs la bandera… Silenci]

 

 

Anit, al teatre Micalet de València,  vam viure la presentació dels 50 anys de l’escola La Masia, la primera escola d’ensenyament en valencià, el nostre català, al País Valencià: un acte sobri, emotiu i sòlid. Mare, quina qualitat. D’entre els discursos, tres grans idees:
—l’alumne: he triat de ser mestre i m’he preguntat moltes vegades per què ho vaig fer. Vull omplir la vida dels meus alumnes de records bells, talment com jo vaig viure la vida en aquest escola.
—la mare: vaig triar aquesta escola pel seu compromís per la llibertat, per la democràcia, per la llengua, perquè les injustícies de la societat que vivim sé que no seran amagades, i els xiquets aprendran a prendre partit; viure l’escola és prendre partit.

—la iaia: els meus fills van venir sempre feliços a l’escola. Crec que és el valor més gran que podem oferir als fills. Els meus néts també vénen feliços. Potser que siga l’indicador més gran de qualitat i de futur d’una escola.

Mireia Vives i Borja Penalba van posar la música, la veu, el ritme: fins i tot van aprofitar una corda de guitarra trencada per fer escola, per fer-nos ballar. Són molt bons. L’acte el conduïen dos exalumnes actors, esplèndids, tan ajustats, una mesura de tot plegat que afig qualitat a l’escola majúscula. Amb la cloenda, Jesús Guanter, president ara mateix d’aquesta escola cooperativa, feu passar a l’escenari tots els treballadors de l’escola, de retirats i d’actius, i ens va regalar el reconeixement a tants mestres com han fet possible un dels projectes d’escola més extraordinari del país. Per molts anys!

L’escola, la manifestació, Reis i l’orxata

Dimarts és un dia esplèndid de la setmana. Ja no és el fatídic dilluns, ni el neguitós dijous, fins i tot és lluny del divendres excitat i seductor. Un dia genial, el dimarts, per manifestar-nos pels carrers de València en favor de l’escola. Contra la barbàrie de pp i ciutadans, amics de l’extrema dreta i de la violència gratuïta.
Dimarts ens vam manifestar a València uns quants centenars de mestres, molts de jubilats o retirats, amics i uns quants sindicalistes. No gaires. Si fa no fa, i estirant molt el compte, potser dues mil persones, en el moment àlgid d’una goma elàstica molt estirada. Pocs, malgrat que als carrers de València hi havia la representació de l’escola dels valencians, una plataforma per l’escola (que ells en diuen pública). D’acord. Pública doncs. Només pública. D’acord.

Però com és que, si hi havia la representació de l’escola del nostre país (de l’escola altruista, creativa, coratjosa), no hi havia el govern valencià, fent-li suport?, ni la gent de la conselleria?, ni la dels partits progressistes?, on eren els de compromís defensant l’escola, o els de podem? o els del psoe?, o els d’arran?, o els cdr’s?, però no som una escola en favor d’un país nou, digne, honest, entusiasta, que defensa els drets universals contra la barbàrie? On eren les feministes?, els camperols?, els estudiants?, els funcionaris honestos? els estibadors? On eren dimarts tots aquests?… Aaaahh, que com és l’escola, això només compet als mestres? Fóra com dir que la lectura d’un país només compet a l’escola? O que l’educació dels fills només compet a les mares…

Raons per manifestar-nos n’hi ha de sobres, per l’escola, tots els col·lectius. La manca de llibertat, l’atac a la democràcia, els colps d’estat als parlaments que no són espanyols, l’amenaça als mestres, la cacera que vol instaurar el pp amb una web que denuncia els mestres, la manca de memòria històrica, l’ocultació de la memòria democràtica per un govern feixista, per una justícia prevaricadora, pel baix nivell de matemàtica i, fins i tot, per l’escàs nivell musical de les escoles de música…

Hem arribat fins ací amb els hipòcrites del pp i els seus gossos. D’obrir una pàgina perquè qualsevol, anònimament puga insultar els mestres.Total, que n’hi ha moltes raons, mestres, per manifestar-nos. Fins i tot els mestres joves (on eren, dimarts), fins i tot els estudiants de mestres (on eren, dimarts?), fins i tot els mestres desocupats (on eren, dimarts)…

I perquè el finançament espanyol impedeix de tenir l’escola que ens mereixem els valencians. Per tot això n’érem un parell de milers.

Les cares dels que ens manifestàvem ja explicaven què passava. N’érem pocs, poquíssims, i el desànim volia guanyar-nos. En un tros de carrer entre Barques i Colom, Reis i jo passejàvem del braç com si fórem joves novençans, si fa no fa, enganyàvem més que una postal de Benidorm. Ella em diu: això ens ho hem d’agafar finament, com si venírem de bona família, tu de Bétera i jo d’Alcoi: jo em faria una orxata! Aaah, qui ens hagués vist de lluny, en la conversa profunda entre dos éssers molt valencianistes, a les set de la vesprada, hagués dit: aquests festegen. No era moment de demanar una paella. L’arruixó d’aigua de les cinc no havia refrescat. Feia calor i havíem caminat mitja ciutat. Perquè segons que em va dir ella, i jo també vaig assentir, a aquestes coses i amb una edat responsable cal posar-li filosofia i un somriure. Una orxata? Jo li vaig dir que si escrivia res, ho faria també en el seu nom, i vam aparaular una declaració institucional:

—Sinyors de la Plataforma per l’escola pública (dos punts)

la propera vegada que ens convoquen —per favor, que siga en dimarts—, en arribar davant el Consolat espanyol del carrer Colom, voldríem que ens esperés una carro de l’orxata de ca Danielet d’Alboraia (ara eixiran tot d’ortodoxos, que d’ací, no; que d’allà o de més enllà), un carro amb burreta com el que passava pels carrers de Bétera cada vesprada d’estiu, amb aquelles dues dones, les Menescales, amb devantal brodat i manegots blancs. Orxata! Orxata! Per tots els mestres i jubilats que heu vingut a manifestar-vos dimarts en favor de l’escola. Del pressupost, no us en preocupeu, que no ha de ser ni la meitat de car, ni la meitat, que entrar a refrescar-se en qualsevol bar d’aquell quartier valencià ple de ricots feixistes. Fins i tot els mestres en actiu pagaríem un euro el got, i els jubilats cinquanta cèntims.

Final de la declaració. Signat, Reis i Albert

El fartó cadascú que el porte de casa, va dir Reis, i se’n va anar a descansar en un banc d’aquelles ruïnes romanes del carrer Colom, després que vam quedar que tornaríem a festejar un altre dimarts que fórem convocats per la Plataforma. Que han de fer sinó, dos joves novençans un dimarts.

Nou homenatge a Catalunya, el llibre (2)

El 25 d’abril és una data important per als valencians—cada vint-i-cinc d’abril els valencians recordem la invasió i la desfeta, perquè vam perdre la guerra contra Castella, i la colonització va passar-nos per damunt com una piconadora. Vaig parlar-ne a classe: això és adoctrinament katalanístic, ho sé, però els valencians tenim història i memòria, i és responsabilitat dels mestres no oblidar qui som.

El primer 25 d’abril de 1707, els valencians vam perdre; tota la corona d’Aragó va perdre. Els drets, la dignitat, el patrimoni, la vida. A partir d’aquell dia va començar la resistència, sobretot la resistència passiva, però resistència al cap i a la fi. Perquè hem preservat la llengua, l’eix fonamental, la manera de ser, i el desig de recuperar els drets i decidir qui som i qui volem ser. A més, la desfeta d’aquella guerra, encara continua.

Aquella vesprada del 25 d’abril de 2018, al programa de ràdio “Territori sonor” Vicent Torrent, uns dels fundadors d’Al Tall, era entrevistat per Amàlia Garrigós: d’entre més coses, Vicent va dir: allò d’Almansa encara ens afecta a tots els valencians.

I tant com ens afecta: dijous el TSJ espanyola atacava de nou l’escola, la llengua i la política d’ensenyar llengües a l’escola. Perquè els jutges espanyols es creuen en el dret de decidir com ha d’ensenyar l’escola i quines llengües. Ves si s’ha de ser refillet o jutge (això és una metàfora)

—Si ens afecta això d’Almansa encara?, es demanava Vicent Torrent…

Dissabte 21 d’abril ens manifestàvem a València en favor de la llibertat dels valencians. El camp de Túria portava una pancarta pròpia. Quan passàvem davant la vergonyosa institució del Govern Civil (una institució feixista que ens recorda que encara governen els franquistes —sabeu que els valencians non podem decidir de manifestar-nos a València, si aqueixa institució no dóna el permís?), doncs en aquell moment que passàvem, un policia vestit de paisà va fotografiar-nos qui érem en aqueixa pancarta de solidaritat amb Catalunya. Encara en el segle XXI, l’amenaça d’espanya per manifestar-nos lliurement. En diuen l’aigüera, els desaigües, però prou que funcionen contra al democràcia, encara. La desfeta d’Almansa. Nosaltres també vam fotografiar aquell dissortat, de policia, mentre se’n fugia de la nostra càmera.

Però tornem al “Nou homenatge a Catalunya”. El llibre està estructurat en quatre blocs, i aquests blocs també van subdividits…

1 la sisena república catalana: “Xiquets, quin octubre hem viscut!” Va ser una traca de cent, xa. I després el subcapítol del Molt Honorable Carles Puigdemont…

2 què ens hi ha menat  doncs que ens hem cansat de ser espanyols! I encara millor: ara governa el poble, per damunt dels partits, el poble s’ha apropiat del país i ha fet possible la República. Per això heu de llegir un antològic bloc tercer…

3 Els instruments que s’han fet servir: com ens hem carregat els partits convencionals, i encara no és tot dit… la xarxa, la feina internacional… Uiii, ací podeu estar-vos subratllant una setmana aqueixa frase, aquesta altra, aquella… noms, dates, reunions, què penja del fil, passeu-me una pinça, més fil, més pinces…

—i l’epíleg, com voldreu estalviar-vos l’epíleg, què vindrà?, què diu el mestre que podria passar, demà…? Sort d’això. I que com diu Vicent, la República és nostra.

Una majoria (del món occidental) ja coneixeu el periodista Vicent Partal, de fet el coneixeu de fa molts anys. I encara si el llegiu cada dia, a través de les editorials a Vilaweb, ja sabeu com gaudireu d’un llibre de 270 pagines, que fóra com tenir aplegades tantes eufòries, balons d’aire o vies de llibertat per als desinflats, o ves a saber… destinades a explicar-nos per què i com hem arribat fins ací, com és que Catalunya ha sigut capaç de proclamar la República, malgrat que després, ai, la cosa es va barrejar amb llimonà (gasosa per al nord).

I què més caldrà fer perquè el món, i sobretot Europa, entenga que és davant un dels models de país de major goig del segle XXI, i potser, si té llibertat suficient per consolidar-ho tot, davant el millor model de nació del món civilitzat (sobretot perquè ens conviden a decidir com serà). Ves si tenim un horitzó de primera i un dels reptes més bells ara mateix a Occident.

[continuarà]