Espanya jutja la democràcia, però no Irene Lozano (4)

Irene Lozano diu que l’1d’Octubre vam viure una violació. Aqueixa dona és secretària d’estat espanyola, així que no voldrà que ens en burlem, de la seua capacitat moral i professional, i ens acusarà de masclistes si riem d’allò que diu, per ensenyar com són les orelles de ruc que vesteix. No he dit mamelles, Irene, ni intel·ligència, ara, però faré ús la vara de mesurar ajustada a la capacitat d’una dona triada per a un càrrec de responsabilitat, de no ser que l’estat que representa siga una pandereta i ser-ne secretària fer de florero per justificar els milers d’euros que supose et pagaran per fer riure els amos, aquests sí, molt mascles.
Jo vaig ser a Alcanar aquell dia, a les Cases i després a Alcanar. Havíem pujat uns quants amics i li puc dir que no només no van violar ningú, sinó que la joia, l’alegria i el goig que vivia tanta gent mentre participava de la festa d’un referèndum el voldria també per als valencians, demà mateix: homes i dones de tota condició i edat van seure davant el col·legi on votaven i el van defensar com es defensa la vida, fins i tot quan van dir que els agressors, la polícia espanyola, venia a robar les urnes. I li puc dir que ja havíem vist les imatges el matí a Sant Carles, però la dignitat era per damunt la por i el neguit. I sort vam tenir que els energúmens no van venir, i el dia va continuar joiós i alegre.

A Alcanar, arribaven els autobusos amb la gent que no havia pogut votar al seu poble, per la violència feixista de la policia, i no veuràs com festejàvem cada arribada. Comparar aquell dia que vaig viure amb una violació no només és falsejar què va passar, no només és mentir, és agafar una posició indefensable, tan falsa com inútil, perquè més de tres milions de catalans, si no n’eren més –entre els que van votar i els que ho van veure sense poder votar–, van viure un dia per a la història, només romput i violentat per l’agressió dels cossos policials espanyols.

Benvolguda Irene Lozano, secretària d’estat, moltes dones són violades cada dia, agredides, amenaçades, i n’estic segur que cadascuna d’elles canviaria l’experiència viscuda de la violació per un gram, un minut, un segon, del goig que jo vaig viure aquell 1 d’Octubre a Alcanar.

Ara, si l’estat ha de continuar fent trampa, i les secretàries d’estat cobren per ordir mentides contra la intel·ligència, ja em permetrà que me’n riga i me’n burle, del seu estat i de qui el representa amb tan males arts. Els coeficients intel·lectuals no milloren amb els títols ni amb els nombraments, xiqueta!

[continuarà]

Espanya jutja la democràcia, Mònica (2)

A unes hores del judici, la vicepresidenta del govern valencià, Honorable Mònica Oltra, es feia un auto-escarni voluntari: acusava el president Puigdemont de dinarots i fartaes que després publicava a les xarxes. Hom diria que Oltra necessitava fer-se de notar, que es decidia, a tocar del judici, contra la democràcia; que es posava del costat caspós d’aquesta tragèdia democràtica que patim, espanya, si acusava i insultava la màxima figura de l’independentisme català a l’exili. Justament, a unes hores del festival judicial del Suprem, una cova de davantals, togues, birrets i medallons de llauna. Quina casualitat, dona!

Li calia, a la dona vicepresidenta, a la feminista, a la màxima representant de Compromís, candidata a presidenta de la Generalitat Valenciana, de marcar paquet “polític”?

Com és que triava el MH Puigdemont, ella, home elegant, respectuós, mesurat, per descarregar contra ell, davant el judici al govern català i a un parlament democràtics?, que ja havia pres postura contra la llibertat dels pobles, la dona que se’n diu d’esquerres?, que la fallera es posava del costat dels qui es manifestaven a espanya diumenge, els mateixos que es manifestaven davant sa casa fa uns mesos, acusant-la de demòcrata?

Que ja no valen els drets universals, ara a València, que podem burlar-nos del patiment?

Vol dir, la futura candidata de Compromís al Govern valencià, que les aspiracions valencianes màximes són el topall autonòmic-espanyolista, que hem patit els últims trenta anys? Vol, benvolguda honorable, que València siga furgó de cua in eternum? No hem patit prou infrafinançament, prou almoina, prou robatori espanyol, i encara el camp a la merda, que ens demanes a tothom que llepem els peus dels espanyols, Mònica, a veure si així ens robaran menys del que ens roben cada dia?

És aquesta la màxima aspiració, Mònica, o potser és que ja ets en campanya i les idees ja fan figa o perden l’oli, o volen esgarrapar què? Ja sou en modo pànic, ai, ai ai, que vindrà la ultradreta (com si se n’hagués anat mai), si fa anys que useu el mateix barber i canvieu cromos com qui canvia penalitats, mentre viviu de la política…

Que tenies mal de consciència, Mònica, per no haver visitat els presoners, els exiliats, els que pateixen per defensar la democràcia i la voluntat del poble? Te’n recordes, Mònica, la voluntat popular?, o fóra massa tocar l’engonal d’un estat podrit, feixista i camacoix que et fa mantenir-te callada, muda, per uns quants dinerets i dos genollons davant el borbó?

Em demane quant de rèdit et donarà l’atac al govern veí, en canvi que no mirem la venda de bombes a l’Aràbia o callem els silencis torturadors de la policia, el todo por la pàtria més insultant, mantenir els silencis en canvi de jutges prevaricadors, en canvi de tenir prohibida la TV3, en canvi de conviure amb una pandereta d’estat que ens trau la sang ara, que ens la traurà sempre, perquè polítics covards els permeten el dret de conquesta, i la pèrdua de drets valencians… De per vida!

Mare meua, Mònica, Honorable o futura MH. No sé si per la dreta i l’extrema dreta valenciana ja hauràs guanyat tants vots que et compensarà de sopar sense estretors i amb ànims tota la campanya… Com tampoc sé quants n’hauràs perdut de vots valencians fidels que, com assegurava l’amic Rafa Arnal, voten (votaven?) compromís perquè és una possibilitat de fer pont i camí a la independència dels valencians i a la seua majoria d’edat.

 

Timmermans i Junckers

N’hi ha homenots a la UE, al capdamunt de la responsabilitat política europea que asseguren no tenir dubte que el judici contra l’1 d’Octubre orquestrat pel 155 espanyol —el govern espanyol, els Tribunals, la policia, la monarquia, els mitjans, i la resta de la caspa— serà imparcial. Arriben màxim fins ací, que el judici serà… sense parar a pensar si el camí fins ací, l’empresonament arbitrari d’innocents, la pèrdua de drets individuals i col·lectius, l’atac a les idees, a la llibertat d’opinió, i fins i tot, l’atac a un parlament democràtic, és motiu de judici, de posar en presó els líders polítics que han acomplert amb el compromís de consultar el poble amb un referèndum.

Els Timmermans i els Junckers (aquest és president de la UE, un borratxo en el qual hi ha dipositada la responsabilitat màxima) qüestionen el parlament català, les seues decisions, i la força de més de dos milions de catalans que els donen suport, en canvi de dir que no dubten que el judici serà… No han qüestionat la violència policial, la persecució a la democràcia, l’assetjament, les males arts del govern espanyol del 155, les clavegueres, el suport al franquisme, les subvencions a fundacions feixistes, de tot això, que és qui dóna ales al judici, els Timmermans i els Junckers no diuen sinó que el judici, pensen ells, serà just…

No qüestionen, els Timmermans i els Junckers, l’emprsonament arbitrari durant més d’un any de polítics que fa quatre dies compartien parlament a Europa, homes i dones que han demostrat abastament la seua lleialtat a la democràcia i als drets humans, tota la vida al sevei d’una Europa més humana, al debat, a la construcció d’una democràcia més neta a Catalunya i, de retop, també per a Espanya; no han qüestionat, els Timmermans i els Junckers, la persecució de joves, de músics, d’artistes, només perquè expressaven opinions d’això i d’allò a través de cançons, de titelles, o a través d’articles de premsa, ni han qüestionat la persecució a mestres, a escoles senceres, en canvi de tolerar la impunitat amb la qual grups feixistes han atacat persones, institucions democràtiques, o símbols que representen la llibertat… Ni han qüestionat uns cossos policials d’herència franquista que actuen amb la mateixa agressivitat i violència com quan étrem en una dictadura franquista assassina.

Perquè mai més pocavergonyes siguen responsables de la política, ni a Europa ni enlloc, denunciem tots els Timmermans i Junckers incapaços de diferenciar els drets universals dels interessos polítics que representen.

Rodant per la República (l’etapa de Bétera)

Jordi Puig ha arribat avui a Bétera, des de Burjassot. Venia acompanyat de bons amics valencians, pel camí de Burjassot, que entra al terme pel camí vell de Paterna. L’hem rebut a la vesprada quan ja havien fet una sobretaula al bar la Font. A l’Ateneu de Bétera ens hem aplegat una bona colla de socis que hem reviscolat de tant de coratge: «aquell article de l’Andreu Barnils —tu que estàs disposat a fer per la República?, em va esperonar a fer alguna cosa, també per tranquil·litzar la meua consciència…» I Jordi Puig es va llançar a recórrer el país, de primer per les Illes, després pel País Valencià, convençut que la República no té aturador, encara més com més gent ix a rebre’l, a acompanyar-lo, a escoltar una experiència més, com tantes d’altres d’anònimes, que ja són conscients que l’únic camí possible de la democràcia a espanya és la via catalana: la república i la independència.

Sopem a l’Ateneu a la vora del foc, i planifiquem el camí de la següent etapa, fins a Sagunt pel camí de Llíria, l’assegador, la vella via ramadera que unia Morvedre amb Edeta. Discutim d’això i d’allò entre dolços i licors de la terra. Parlem del camp, dels valencians, de dignitat i de democràcia. Parlar-ne, en aquest estat caduc, si ets en casa amiga encara ho pots fer. Poca broma el que voldran fer-nos empassar. Guanya l’optimisme, amb el qual afrontem el difícil equilibri a dues bandes de la balança: de l’una, espanya i la violència, l’amenaça, la justícia franquista i arbitrària. De l’altra, els drets humans, la llibertat i la democràcia… Si en el segle XXI encara no ho tenim clar qui defensarà els valencians i qui ens vendrà a Sud-Àfrica, que li ho demanen al refillet del González Pons, que va animar tot el PP d’Europa a burlar-se dels valencians i de qui ens va parir.

Una altra nit sentida, carregada d’història, en aquest viure intens de tants protagonistes com ens animen a continuar, a entendre que estimar i lluitar són verbs inseparables, entre els valencians. Gràcies, Jordi.

Enric Valor, 19 anys després

«De primer l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.»

Diumenge féu dènou anys que va morir l’escriptor Enric Valor. Un dels grans narradors valencians de tots els temps, possiblement el de llengua més acurada del país sencer, un home que va fixar i augmentar la riquesa de la llengua, com cap altre escriptor valencià. Un novel·lista excels, un mestre gramàtic, i un rondallista com n’hi ha pocs al món, perquè la cura de la llengua va anar per davant de la història, del succés, de l’anècdota…

Divendres, edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya van lliurar el 38é premi de narrativa Enric Valor al Centre Cultural en un acte lluït, brillant i emotiu. Hi va participar el cor de l’escola i un trio de músics que van oferir una versió d’Ovidi magistral. Hi havia dos consellers, secretaris autonòmics, directors generals, diputats de cultura i no hi cabia una agulla més, en aquell teatrot de la plaça del país valencià. Potser que haja sigut l’acte més important fet en reconeixement al gran escriptor 19 anys després de la seua mort. Com important va ser el missatge de l’editora, Núria Sendra: “treballem per la llibertat del país”

I ves que Enric Valor mereix que el país el tinga en major consideració, un home que ha fet escola i ens ha salvat la llengua, la bona literatura, el relat curt i llarg, la manera de fer parlar un masover de manera acurada, neta, digna, com pocs homes de lletres, ell, sobretot, n’han tinguda amb tanta estima la llengua, que només per això cada any també hauríem de retre-li homenatges i cants als carrers i les places.

Però ja ho va dir un altre il·lustre mestre, Vicent Escrivà, que el mestre Enric Valor no havia passat la séquia de Montcada, i això, en aquest petit país de vidres i espills, es paga amb l’oblit i la ignorància.

Ens quedem amb el reconeixement a Picanya, la relectura del cicle de Cassana, l’ambició d’Aleix, les rondalles completes, la gramàtica, les contarelles i alguns vídeos de conversa viva i exemplar d’aquest valencià il·lustre.

El Mas d’Enric i la MH Forcadell

El primer dia de l’any vam pujar els amics de Bétera a la presó de Mas d’Enric, per acompanyar els esforçats del CDR de Tarragona que cada dia se concentren, a les set de la vesprada, a fer un concert per la llibertat. Allà hi ha empresonada la presidenta del parlament de Catalunya, la MH Carme Forcadell, presa del feixisme espanyol que capitaneja la justícia marca espanya i el govern del 155 (gairebé la totalitat del parlament espanyol).

Vam arribar d’hora, gairebé cinc hores abans de la cita convinguda, i vam poder comprovar la solitud d’aquell espai enmig del bosc, a uns quilòmetres de Tarragona. Vam llegir uns quants missatges que pengen d’un arbre de Nadal, en solidaritat amb la presidenta i vam anar a dinar a unes centenars de mestres de la presó.

El primer que colpeix és que un govern que es diu democràtic, que no l’és, puga tenir segrestada, empresonada, aïllada, la presidenta d’un parlament europeu enmig del segle XXI. Això ho permet Europa i les democràcies occidentals. Permeten que una justícia espanyola d’herència i pensament franquista, decidisca d’empresonar dones lliures, demòcrates, honestes, amb el consentiment de tot l’arc parlamentari espanyol, que no ha modificat gaire les condicions ideològiques de la dictadura. És la putrefacció espanyola i la seua política corrupta, emparada de lleis i normes franquistes.

És un segrest, un crim d’estat, organitzat per espanya, que no sorprén que uns anys enrere, dins allò que ells diuen democràcia va organitzar un grup terrorista legal per matar. Que ara mateix permet que grups feixistes i partits declarats feixistes campen, agredesquen, insulten, amenacen…

Cada dia, l’Òscar Cid i uns quants músics per la llibertat i la república, denuncien  el segrest que patim, i acompanyen testimonialment Carme Forcadell, en aquest deliri espanyol de tancar en presó la democràcia, si la democràcia fa perillar les privilegis franquistes heretats per jutges, militars, empresaris, polítics, bisbes i borbons. Un no pot sinó adonar-se que vivim aquesta situació parajudicial i parapolicial, quan deixa aquell lloc inhòspit, fred, silenciós, i torna a casa.

Unes dones i uns homes van fer endavant el mandat del poble, d’alliberar el poble, i espanya els manté en presó per la força, militar, policial i judicial, contra esl valors democràtics, i els drets universals que empara la Carta de l’ONU.

Sense judici, sense raons i sense justícia, sense democràcia… Això és espanya, en el segle XXI, com ho era en el segleXX. A la deriva de les dictadures.

Post: el MH Ximo Puig, abans de parlar-nos dels valors de la prostitució espanyola, hauria de venir qualque dia, a les set, a passar lliçó al Mas d’Enric.

 

La biblioteca de Mar

Mar Sauret és mestra a l’escolagavina, mestra a secundària, a més d’una mestra entusiasta que viu la biblioteca i els llibres com poca gent sap viure (n’hi ha mares que li van al darrere pel que fa a l’entusiasme i la dedicació altruista a la biblioteca de l’escola, ep). Però ella a més ha obert un bloc ben especial, viu la biblio, un garbuix d’idees, propostes, llibres, lectures, enllaços… Jo el recomane, vos el recomane de mirar, de llegir ara mateix, perquè en uns dies això canviarà molt, perquè ella no para, i en uns dies el daltabaix farà que siga una altra cosa, aquella pàgina; aleshores, us haureu perdut aquesta proposta de hui.

Us deixe aquest últim apunt, sobre els llibres, el tió i sa mare, que va reunir tota la família per fer cagar tot de llibres que havia anat a cercar amb un carro de comprar molts llibres… Va, us deixe l’ultim apunt de Viu la biblio, de Mar Sauret…

«De sempre que els llibres han estat i són per a mi objecte de regal, tant d’anada com de tornada: en duien i duen els Reis d’orient, eren i són un present d’aniversari, els caga el tió, volen acompanyar un dol, o manifestar l’amor, també l’amistat, han buscat camins fàcils d’alguna situació difícil, servien per despertar històries oblidades, o fer conèixer històries molt properes mai contades….

Avui vull dir-vos que el meu amic invisible familiar m’ha obsequiat amb un llibre amb molt de sentit i molt de sentiment. I li haig d’agrair el detall: no l’ha comprat, aquest llibre, no es ven enlloc. I això fa que encara tinga més valor, és un preuat obsequi obsequiat, i tot plegat m’ha fet feliç.

El llibre és “Estimats Lluc i Joana. Contes des de la presó” d’Oriol Junqueras. Buff! No us podeu ni imaginar com n’és de bonic aquest llibre il·lustrat i com n’és de preciosa la idea d’editar, il·lustrar i publicar de manera altruista uns contes que un pare empresonat injustament escriu als seus fills de 6 i 3 anys. Tant m’han emocionat que he decidit participar al Primer Concurs de Lectura en Veu Alta Maria Ibars, que celebrarem el proper febrer a l’escola, amb la lectura d’alguna de les històries que conté el meu regal. Encara no sé quina.»

Haig de confessar que m’he emocionat en tornar a rellegir Mar, una dues i cent vegades. Potser que som uns sentimentals, que ens agraden els llibres, les fires de llibres, les biblioteques i la gent que clama per la llibertat, i en fa llavor d’aquest deler en els fills.

Per molts anys.

Els dies i les dones, sis veus de luxe!

Anit vam ser a a l’auditori Vicent Torrent, en l’estrena del nou treball de les Sis Veus. Hom diria que les “Sis Veus” ja és un nom propi amb categoria pròpia. L’és. Sense embuts, un luxe valencià que sobrepassa la mediocritat del país que som. I ves que, en segons quines coses, la nostra qualitat és en el límit de les horacianes o els versos de Virgili. Anit les Sis veus van estrenar “Els dies i les dones”, un treball en favor de la música tradicional, la veu, la poesia, el compromís social, de gènere i, sobretot, del patrimoni cultural valencià majúscul. No ho tenien fàcil, perquè el producte estellèsia —Sis veus per al poeta Estellés— havia posat el repte per damunt el cim valencià del Gorgo, de Rebalssadors o del Garbí. En canvi, l’estrena d’anit apunta que viurem un nou projecte excels que posarà aquestes dones a primera línia de la cultura valenciana i internacional, de l’exquisitesa, de saber-nos capaços d’ordir des de la terra (el batre per exemple) un producte d’orfebre. Per bé que, el primer que volia dir, és que no sé quantes vegades serem capaços de viure aquest aplec de dones, de veus, de sensacions, que és un regal que paga la pena per damunt els dies que vivim fa un centenar d’anys. Era l’estrena, i els valencians som com som perquè espanya ens ha atordit i no ens deixa veure el gra davant tanta palla, d’una altra manera, aquell auditori de Torrent hagués fet curt per rebre tant de regal. O no heu escoltat aquelles dones abans, xa? És l’estrena, sí, i el concert rodarà pel país com mereix, espere que de poble en poble, perquè tothom hauria de viure aquella intensitat. Anit va ser l’estrena i el neguit aüixava detalls, si voleu els llepafils, però som davant un altre miracle que ens posarà a prova.

Gràcies a les sis dones, que han fet possible, de nou, emocionar-nos de ser qui som.

[continuarà]

El MH Ximo Puig compara la llibertat i el feixisme?

Vilaweb publica la defensa a ultrança del MHP de la Generalitat Valenciana, Ximo Puig, dels pressupostos espanyols que, no ho oblidem, continuaran castigant els valencians, malgrat l’afegit d’una almoina redemptora per calmar el clam valencià de càstigs i penalitats.

Si el MHP no ha sigut capaç de canviar la situació dels valencians respecte d’espanya —un abús contra nostre que dura més de cent anys—, no li ho podem retraure, perquè amb espanya no li valen coques fines: ells t’esclafen i avant; que ningú dins el paraigua peninsular no se n’escapa de la mà de ferro amb que governen la perifèria, en canvi de consentir aviciar amigots i clients. Els valencians paguem un dèficit fiscal que dura més que no les piles alcalines i les de liti, dura des del braser, la conqueta als peus i la cuina econòmica de llenya i carbó.

No, molt honorable president, vosté no en té la culpa, de no aconseguir sinó les engrunes que espanya ens regalarà, per llepar-los anys i panys, el cap i la cua, sota l’amenaça militar i amb la impotència de saber-nos castigats, menystinguts, burlats, escaldats i encara acusats d’insolidaris. No en té la culpa, vosté, no sinyor, perquè mentre hi siguem, envaïts i colonitzats, els espanyols de qualsevol color ens tractaran tan malament com puguen, i ho saben fer, a consciència i públicament. Encara que governen els del seu partit, ens castigaran a consciència.

Ara bé, això no l’autoritza, per molt president que siga dels valencians, a mentir o a fer política de cabaret, per quedar bé amb els seus; perquè comparar els partits i els ciutadans catalans que expliquen si fa no fa el mateix —que amb espanya no van enlloc i per això ja volen la seua pròpia república—, que es resum en què volen la llibertat per al seu país, li ho dic, no li val a comparar-los amb el feixisme de VOX; perquè és voler comparar el clam de la llibertat pel clam del feixisme: no fóra jugar brut, només, MHP, és declarar-se vosté mateix del bàndol que castiga els valencians, la seua sanitat, la seua escola, les seues infrastructures deficients, l’abandó del camp, tot això és el que vosté ataca quan compara els uns i els altres, si no voten uns pressupostos espanyols que continuaran mentint-nos, als valencians, i demanant-nos els esforços de restricció i càstig que la resta, tota la resta d’espanyols que vosté vulga, no pagaran ni patiran.

MHP Ximo Puig, que el PSOE d’espanya haja decidit de continuar l’acció de desigualtat i injustícia contra els valencians que vosté tan bé coneix en uns pressupostos mancats d’equitat, solidaritat i equilibri, l’aüixa al perol d’un bàndol mesquí i rancuniós, contra els valencians sobretot. I ves que vosté, que ens hauria de defensar a ultrança, defensar els nostres interessos (?), per treure pit i pèl ataca aquells que sí que han sigut capaços de denunciar la desigualtat en canvi de demanar la llibertat dels seus: que demanar la llibertat dels pobles és a la carta de les Nacions Unides, xa, com de segur que vosté coneix.

Els pressupostos espanyols? Vosté hauria de ser el primer a dir: enfiteu-vos-els, malparits, i visca la República valenciana. Però això fóra massa coratge, massa valor valencià, i potser ens tocaria de fer un o dos exilis, veritat?, com li ha passat al seu veí, també MHP, Carles Puigmdemont…

[continuarà]

L’esport i els drets universals, Marc

Les empreses patrocinadores governen també la política, i la vida, dels patrocinats. Sobretot si aquest són de primera fila i apareixen als mitjans, si no els poden amagar la ideologia. Entre els campions de motociclisme, n’hi ha qui voldria festejar el triomf amb l’estelada, com n’hi ha qui ho faria amb l’estanquera i l’àguila, el bou o la cabra. Diumenge, no cal anar més lluny. Però els patrocinadors salten de l’artèria i amenacen els seus, si el símbol final no és espanyolista o caspós, malgrat que el guanyador en volgués un de diferent.

Ara, una cosa és festejar el triomf particular (sempre n’hi haurà que els manque estudi) i una altra de diferent és voler administrar políticament allò que passa avui a Catalunya. I a València. Que Marc Màrquez puga consentir que hom reclame a l’Ajuntament traure que tenim presos polítics és tirar-se terra als ulls, en fer mal al país i atacar directament els drets universals. I ves que semblaria que només que corre en moto, el jove. L’entorn del motorista ha demanat de traure la simbologia per la llibertat que penja a l’Ajuntament del seu poble:

“Ves, silencieu què passa, fiqueu el cap en terra i deixeu que puga pujar al balconet durant uns minuts com si no passés res!”

Jove, ets campió del món, un pilot excepcional, no ho discutim; però justament per això, ets tu qui hauries de marcar la via, el camí i la dignitat: ha costat molt de guanyar els drets universals, moltíssim, perquè ningú puga amagar el cap sota l’ala i silenciar què passa.

Sí, sabem que aquestes empreses que patrocinen el jove no juguen net. Que són corruptes i còmplices de la prevaricació, que han sigut consentides i perdonades, d’impostos i més filigranes, i que no amaguen poca cosa darrere l’esport que diuen patrocinar, no ens enganyem. Apuntem quines són, per no regalar-los més usura, però jove, escolta: “Quan tornes a pujar en una moto, sàpies que ho has pogut fer mentre milers s’han jugat la vida per la llibertat i la democràcia, mentre entrenaves o competies, i n’hi ha que encara paguen la defensa dels drets humans, també les seues famílies, que la complicitat i el silenci d’uns quants no aturarà la seua lluita ni la seua fermesa. I encara has de saber, que n’hi ha que no van en moto, que van en una barca i s’ofeguen a meitat de cursa, però la seua dignitat els obliga a competir per la vida…

Si ser campió de moto és abandonar els ideals de llibertat i de justícia, més val perdre totes les curses, xicot, i anar a peu amb la cara alta.