Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Arxiu de la categoria: personatges

Els mestres si han de ser honestos

0

“Els mestres han de ser del ferro més ferm, però sobretot honestos, perquè han d’aguantar tot l’edifici de la nació sencera.”

Com que ja n’he parlat sovint, dels mestres, avui m’ha pegat per defensar-ne l’honestedat, de l’ofici d’ensenyar i de com s’han d’esforçar, com ens hem d’esforçar encara, cada dia que fem escola, per l’honestedat.

Aquesta maldat contra els mestres falsos, o contra els mestres prims o funcionaris, m’ha agafat en llegir la jove escriptora russa  Xènia Dyakonova, que ensenya, en el nou llibre El conte de l’alfabet, les lletres de la seua llengua. Cada lletra és l’excusa per una o més històries, d’una cultura i d’un món que fa temps que em té seduït —diumenge vaig gaudir d’un altre llibre de memòries de Màxim Gorki, però avui m’ha impactat com un colp dur la presentació de la lletra “i”, que ella diu que fa no fa el mateix paper que la “i” catalana. Ací la història li servirà a l’escriptora per parlar de la intel·ligènsia, com una elit que predicava en un desert o en un cementeri: si fa no fa, com ens passa als valencians, aqueixa intel·ligènsia de mestres o professors o universitaris, que podrien predicar en el desert i en cada cementeri dels nostres pobles, mentre la majoria de valencians xiulen o es giten cul per amunt o ves a saber on voldrien mirar, lluny de qualsevol coneixement.

Avui a l’escola féiem balanç del curs, del passat i del curs que comencem, un balanç de vida al remat. Un debat d’un elevat interés per les aportacions d’uns quants mestres amb ofici que m’ha agradat d’escoltar, perquè era seré, tranquil i tan productiu que després m’ha disgustat que no s’hagués enregistrat. Potser això ha fet que, de colp, l’honestedat m’agafés com una tenalla, i m’obligués a escriure què faig, ací i ara amb gairebé seixanta-tres anys, gairebé quaranta d’ofici de mestre, obstinant-me a ensenyar a llegir encara, als xiquets de nou anys.

Torne al llibre una altra vegada, perquè en llegir la lletra “i” de l’alfabet rus que explica la Xènia, aquesta quantitat d’anys de la qual parle, m’ha semblat tan irrellevant: sobretot perquè la seua besàvia, segons que ella diu, que va viure 99 anys, en  va fer 75 de mestra. Oh, ho heu llegit bé. Aquesta dona de vida tan llarga, i d’ofici no menys llarg, deia que els mestres, si són de la intel·ligènsia, haurien de renunciar a l’egocentrisme i compartir amb els altres, mestres o xiquets, les coses que saben. Caram, fer de mestra durant 75 anys i tenir aquests ideals pot deixar de pedra la nostra vanitat, que pensar abans de res en la jubilació, per exemple, més que no amb els infants que cada dia em trobe a la classe, és ximple i idiota.

Encara en el mateix apunt, i en parlar d’aqueixa intel·ligènsia que segons ella van batejar els russos al XIX —no penseu en el refillet Putin, sinó amb tants de russos que van morir per ideals de llibertat i de cultura, a mans de dictadors—, el besavi que no va viure tant de temps, va deixar escrit que justament aqueixa intel·ligènsia, aquesta honestedat pel coneixement, és la part pensant de la humanitat.

Ací molts dels valencians que viuen de bar en bar, malgrat que es pensen que no beuen tant com els russos, o els valencians que són a la cooperativa, fugen corrent de pensar, i de la mateixa humanitat si són els mestres que han de dir-los res. Ho diu Dyakonova: mestres, si us adreceu als valencians, a una majoria de valencians que us han girat l’esquena tant de temps, com li la van girar al nostre més gran pensador, és perquè el coneixement en aquesta majoria de valencians, no té poder de persuasió ni pot fer res contra la barbàrie.

Entre més coses que hauríem de fer els mestres, enlloc de queixar-nos i pensar-nos pobres d’ànima, per honestedat, és acceptar quants coses no sabem i quantes ens en queden encara per estudiar, si és que volem ensenyar res de profit als infants. Saber quantes coses no sabem per començar un curs de cap i de nou, amb la claredat d’un visionari, d’un científic, d’un matemàtic, d’un poeta, d’un músic.

En aquest mateix capítol de la lletra “i”, la lletra russa que fa el paper de la “i” més valenciana, Xènia explica una altra història extraordinària tan corprenedora avui, ara que els pares han renunciat de colp a fer de pares, per passar a ser, en alguns casos enganyats per aquest espireig de creure que fan favors als fills, de deixar-se arrossegar a perdre els fills i la seua educació com més prompte pitjor. Una nova comoditat d’una societat que s’emmiralla contra la intel·ligènsia i de retop contra qualsevol coneixement que no haja eixit d’un gimnàs on fer múscul és més sobirà que qualsevol escola, i tu mestre que m’hauràs de dir si només has arribat a treballar amb xiquets de primària.

Sobre el poeta Borís Grigorin, i el seu posicionament contra un grapat de mares que volien enderrocar els principis d’una escola que havia suspés els fills per ganduls, hi ha una altra lliçó de vida tan actual com contundent: pares, us preocupa més la sobreprotecció dels vostres fills o els principis morals d’un home convençut dels drets humans? Pares, sin deixeu de fer de pares, el món serà habitat només per orfes, i la burla s’escamparà ràpida com una nova covid per a idiotes.

Doncs allà, a Rússia, segons que vaig llegint de la lletra “i” tan semblant a la “i” catalano-valenciana, també els llauradors, els obrers, els pintors de paret, els ferrers es miraven amb recel els mestres, per bé que no tots els mestres, que n’hi ha de pa sucat en aigua, i de vegades l’odi els podia més que la fel i eren capaços de llançar-los als peus del feixisme policial i autoritari; no sé si us sonarà de res, la metàfora i la comparació.

Nosaltres ja sabem quina és la resposta de la “nostra” intel·ligènsia tan valenciana a aquesta mirada rancuniosa i corrupta, involuntària però atiada de tots els mitjans de què disposa el poder d’un estat corrupte, però si voleu saber quina era la resposta d’aquella gentola russa tan sabuda, haureu de venir a llegir aquest capítol de la Xènia, que no us en penedireu gens ni miqueta.

Acabe aquest repàs sobre l’honestedat dels mestres amb una cirereta, o millor encara amb el tast de tres figues napolitanes per endolcir-vos la lectura i la reacció que us provocarà el final: els mestres encara haurem de continuar llegint molt, però molt, si volem anar preparats cada dia a l’escola per assegurar que els xiquets acabaran la primària essent els millors lectors: per això avui us recomane de cercar un volum de memòries de Nadejda Mandelstan, dona d’un altre gran poeta rus, on trobareu perquè és tan important la feina dels mestres, malgrat la repressió, la rutina o el deliri de voler-nos jubilar amb només quaranta anys d’ofici.

Recomanació 1. Contra tota esperança, N. Mandelstan. Quaderns Crema

Recomanació 2. El conte de l’alfabet, Xènia Dyakonova. L’avenç

 

Fronteres, ni naturals ni perennes

0
Publicat el 12 d'agost de 2022

Despús-anit, l’ateneu  va fer la presentació de l’últim llibre de Vicent Partal. Una vesprada-nit que va excel·lir i depassar les expectatives de públic, de discurs, de debat, de vendes, fins i tot d’un sopar a la fresca entre taules veïnes que xerraven sobre el present, sobre llibres, sobre els amics, la calor, l’ateneu, i el sexe dels dimonis de l’infern.

“Les fronteres són mons que es toquen”, segons Leonora Miona. No n’hi ha cap de natural, d’inamovible, i poques, molt poques, no presenten un fum de conflictes i problemes per anys i anys. Quantes fronteres hi havia fa un segle, quantes han canviat o traslladat la seua fesomia, la seua reixa, la seua porta, quantes no han provocat l’ennuig, la mort fins i tot, i quantes es mouran d’ací a poc, ara mateix, malgrat els estats i sobretot, els estats feixistes, que ho són una majoria.

El llibre paga la pena en molts sentits, només per la descoberta geogràfica del món, de racons del món desconeguts o oblidats per una majoria. A més, la vessant didàctica pegaria per descobrir tantes històries de frontera als alumnes de l’escola, als alumnes de qualsevol etapa o edat, perquè a més, el llibre aplega històries amb suc i amb fil per estirar que els mestres, i els xiquets, xalarien la gana, amb la boca 0berta amb tants mons com idees i interpretacions que vulgueu fer.

El relat del no-llibre, i les claus per interpretar-lo, el llibre i el món que vivim, on vivim, de la veu de Vicent Partal es torna de sobte una lliçó magistral de geografia i de democràcia. Tenir-lo ací amb nosaltres cada estiu, a l’ateneu, els amics, en els sopars a la fresca que s’allarguen fins que volem, sí que són un autèntic regal, perquè justament aquest espai d’ateneu és també una frontera oberta en favor de la llibertat i dels drets.

El corral, despús-anit feia molt de goig, amb tants de presidents, i de presidentes, que exercien o que ho havien deixat: de primer, el primer president de la Generalitat Valenciana, el MH Josep Lluís Albinyana, la presidenta d’Escola Valenciana, el president de la coordinadora del Camp de Túria, l’expresidenta dels escriptors del país, la presidenta de l’Ateneu, el mateix president de l’European Journalism Center, i em deixaré unes quantes coses encara per dir i afegir… Hi havia la família de Ca Montes, i un ple fins a la bandera que tornava la vivesa i la força a l’ateneu, un estiu que pega fort, en temperatura i en activitats.

El mateix Vicent va fer un altre regal a l’ateneu en presentar la frontera veïnal poble-urbanitzacions, en concret poble i Mas de Camarena-TorreEnConill. Unes urbanitzacions de luxe que ens governen per sotamà amb complicitat del pp, que els ha regalat les claus del calaix i de les decisions contra els beterans. La cirereta és com han maltractat l’alfàbega que el poble els havia regalat per fer veïnat. Però amb els de malaànima, populisme i a cagar a la via.

Fronteres, aqueixes línies mentals que massa portem marcades; però si ens volem descolonitzar, ai, la lectura, el debat, l’activisme, i la ferma convicció de les idees de llibertat i els drets humans. I l’ateneu de Bétera.

 

FRONTERES, Vicent Partal, 2022, editorial Comanegra

 

Diari del centenari (7) i del savi Enric Solà Palerm

0

Acompanyar la mort, repartir-nos el dol, si és que el dol deixa fer aital algoritme, repensar el temps i deixar-lo caminar, perquè no n’hi ha manera d’atrapar-lo, ni encaparrant-te’n podem fer-hi res. Avui han soterrat a Teresa, ací al poble, la tia Teresa la perruquera. Feia temps que no es trobava gaire bé. Amb un gest de cara t’ho deia, des del bancalet de casa, que no que no, que no es trobava bé, que eixia a prendre una miqueta el sol i, si molt li convenia, se n’entrava ràpidament a casa. Un personatge complet, la tia Teresa, amb 96 anys, que fins i tot li amagava al fill com de mal es trobava. Tota la vida que hem sigut veïns, que la conec en aquesta casa paret mitgera a la nostra, des que érem xiquets i entràvem a vore la televisió en blanc i negre, entre aquells monstruosos secadors de perol gros on les dones entaforaven el cap; bonança, el virginiano, caravana, i els dibuixos animats del porc de la warner. Els xiquets del carrer, la tia Vives, Moret, que era el gos de Teresa, mentre ella feinejava entre secadors…, Cada estiu menjàvem orelletes a la fresca, el dia de la festa, i ella agraïa sempre la invitació, o li portava unes mandarines fines, les primeres de la tardor…, avui repassava amb els meus germans que quedaven pocs veïns al carrer, veïns de sempre vull dir: uïso, vicentica, conxín, em sembla que qualsevol dia els altres veïns, els més joves acabats d’arribar, també faran compte nostre: ep, ara vosaltres ja sou a primera  línia, ens diran. Fins i tot la llengua del carrer canvia, ves…

 

Sobre el dol, també voldria acompanyar els fills d’Enric Solà Palerm, avui no deixeu de llegir l’apunt que n’ha fet Núria Cadenes. És un article a la saviesa, a la feina senzilla i humil dels homes imprescindibles. És la mostra que aquest país té protagonistes silenciosos d’una categoria sideral, que espanya i els enemics de València ens voldrien amagar sempre. També podeu llegir aquest altre apunt al Temps, de Manuel Lillo, perquè tingueu la dimensió gairebé completa, del jurista Enric Solà.

Jo explicaré dos detalls només de la seua relació amb l’escola, quan encara el vaig tractar, encara sort, amb aquella sornegueria d’un savi que admira què fem els mestres, per la llengua, per l’escola, pel jovent valencià. Ell hagués pogut triar mil escoles per als fills, però va preferir la llengua i el compromís ferm, potser més ferm que el que oferia la pròpia escola. Ací a la imatge, no va perdre l’portunitat de venir a celebrar els quaranta d’anys amb alumnes, famílies, mestres, per retornar-nos la feina principal que té l’escola, de redreçar el nostre país: albert, des de l’escola sense renúncies.

Enguany que escola valenciana llançava les Trobades amb aquest lema, “L’escola que ens fa lliures”, el savi Enric Solà aniria al davant de la pancarta, perquè no perdem, els mestres, els referents, els valors, els envits principals. La raó de ser de l’escola dels valencians.

No sé si els mestres de secundària s’han atrevit mai a explicar als alumnes, als valencians als joves als adolescents, què és el dret civil valencià. Què eren els furs i per què recuperar el dret propi era el moll de l’os. Drets?, Dret civil?, Furs?, Normes i estil de fer propis? Què ensenya encara l’escola, ara, els borbons?, la corrupció?, la injústicia espanyola contra la llengua i contra les llibertats? Us heu atrevit mai, els mestres, a explicar  per què aquells polítics del psoe s’hi han negat sempre, que els valencians poguérem tenir el nostre dret propi…? Drets universals i demòcracia, ves si la lliçó d’aquest savi podria estendre’s encara, a l’escola i a les institucions, si és que foren valencianes i genuïnes, si el coratge d’ensenyar no arrugués els mestres.

I la seua escola, aquella a la qual li sigué fidel tota la vida, en traurà prou coratge per explicar la història dels valencians? La dels grans noms propis que han sigut el nostre mestratge: Fuster, Estellés, Salvador, Solà, Valor… Vet ací quin homenatge més gran. Amb tot, si expliqueu als alumnes història —no la merda dels llibres de text que redacta espanya—, drets humans, democràcia, institucions, els poseu aquest text del mateix Enric, l’home bo, per veure si el saben analitzar:

Estatut d’Elx, article 16: “El País Valencià es dicta el seu propi dret civil, sense renunciar a unificar-lo amb el del Principat de Catalunya i les illes Balears. La Generalitat participarà activament en tota iniciativa per aconseguir-ho, i nomenarà delegats –arribat el cas– per a la comissió que redacte el Codi civil unificat.”

Rafa Xambó, l’estrena que volia fer

0

La dansa d’un temps nou és un treball heterogeni i consistent bastit contra les adversitats.”  Núria Cadenes

D’una entrevista feta a Vilaweb, en pouem unes quantes perles:

UNA. Sobre el músic: “jo tinc moltes curiositats intel·lectuals, moltíssimes, i això de vegades s’ha concretat per la via acadèmica, investigadora, i, altres vegades, per la via artística.[…] Tinc un sentiment d’indignació que crec que em perjudica.

DUES. la Transício: a l’eixida del franquisme,  ens van girar absolutament l’esquena, ningú no volia saber ja res dels cantautors.

TRES. Retorn. Jo hi torne el 2002 i el 2005… Immediatament muntem el Col·lectiu Ovidi Montllor i ve tot el rebombori.

QUATRE. Sóc tocacollons: sé que incomode moltíssim. Als nostres.

CINC. no sóc un músic industrial: m’agrada que em paguen pel meu treball, òbviament, però, al mateix temps, com a professor universitari, no tinc la urgència de publicar un disc cada any.

SIS. Som humans: no pots estar quinze hores calfant-te el cap, que si les audiències, que si la publicitat, que si aquests equipaments que s’han de comprar, que si els processos de selecció, i arribar a casa, agarrar la guitarra i fer una cançoneta.

SET. La felicitat també pot ser una forma de resistència, de lluita. Res no em bloqueja.

VUIT. “Enguany ha fet vuitanta anys que afusellaren el rector Peset Aleixandre.” Era un home brillant, intel·ligent, magnífic. Ací tenim una esperança plantada en el passat, un model de comportament. Tu t’imagines Fuster, Alfaro, Estellés, els anys cinquanta, quan era tot un horror i no es veia cap eixida per enlloc: farem un llibret, potser els de l’exili tenen uns dinerets… Ja em diràs!

NOU. Ells obrien esperances. Nosaltres l’única cosa que podem fer és mantenir-les. Nosaltres tenim l’obligació d’estar contents i de ser feliços: és un deure moral, també. I de plantar cara tant com faça falta. I això és el que sura darrere del disc.

DEU. Quan manen els nostres és quan més exigents hem de ser. Si abaixem la guàrdia, els que no deixen de pressionar són els bancs, els empresaris, els poderosos. Se’ls ha de dir de quin mal han de morir si no fan les coses que han de fer.

ONZE: quin dia voldràs que pengem el disc en les plataformes digitals? el 25 d’abril. Al País Valencià passen fenòmens magnífics.

DOTZE. “Tu no te’n fas a la idea, però hi ha molta gent que t’estima, que pensa que això que fas és interessant.

TRETZE.  I de colp dic: Maria-Mercè Marçal, hòstia, com pot ser que no hi haja caigut? Probablement li dec un disc sencer.

CATORZE. I que els accents caiguen on toca.

QUINZE. No s’hi val a rendir-se.

SETZE. La primera cançó ja paga el disc. (jo sóc així i no em torçareu, cabrons.)

DÈSSET. […] “Homenatge a Teresa” és una de les cançons més boniques de l’Ovidi.

DÍVUIT. […] i li dic: hi vull una guitarra elèctrica […] i li dic:  ací va un teclat tipus tal o tal altre. […] i li dic: posa-hi les capes de la ceba […]. Quan ja és tot vestidet, hi entre jo i cante.

 

Dissabte, l’Ateneu serà una festa per la música, per la veu, per la resistència, pel combat, per Ovidi i per Fuster, per Marçal i pel metge Peset, per Rafa Xambó, naturalment, i els cinc músics que l’acompanyaran. T’ho perdràs???

ATENEU DE BÉTERA, dissabte 23 d’octubre de 2021, 20.00h

La foto del cartell és de Hans Gutmann, a Marina Ginestà

#ComcertsDeTardor

@AlvarCarpi

@RafaXambo

@PremisOvidi

@ateneubetera

@dipvalencia

 

 

Theodorakis a l’ateneu

0

LA LLENGUA me la donaren grega;
la casa pobra a les platges d’Homer.
Únic quefer la meua llengua a les platges d’Homer.
Allí sards i perques
verbs batuts pel vent
corrents verds entre el blau
tot allò que vaig veure encendre’s a les meues entranyes
esponges, meduses
amb els primers mots de les Sirenes
petxines rosades amb els primers negres calfreds.
Únic quefer la meua llengua amb els primers negres calfreds.
Allí magranes, codonys
déus bruns, oncles i cosins
abocant l’oli a les gerres enormes;
i hàlits dels torrents que perfumaven
vímet i llentiscle
espart i gingebre
amb els primers pius-pius dels pinsans,
dolces psalmòdies amb els primeríssims Glòria a Tu.
Únic quefer la meua llengua, amb els primeríssims Glòria a Tu!
Allí llorers i rams
encenser i encensada
beneint els combats i els arcabussos.
Al terra parat amb l’estovalla de les vinyes
ferums de rostit, trencs d’ous
i Crist és Ressuscitat
amb els primers trets dels grecs.
Amors secrets amb els primers mots de l’Himne.
Únic quefer la meua llengua, amb els primers mots de l’Himne!

Odisseas Elitis, Odisseas Elitis.To «Axion estí».Traducció, notícia preliminar i notes de Rubén Josep Montañes Gómez. Valencia: Alfons el Magnànim, 1992.

 

A la nit, l’Ateneu de Bétera farà un reconeixement al compositor Mikis Theodorakis, que es morí fa uns dies. Aprofitarem el magnífic article de Vilaweb “Músiques per a la llibertat” i farem una tria de quatre moments musicals-principals de la vida d’un homenot imprescindible a Europa en el segle XX. Imprescindible sempre.

De l’oratori del poeta Odisseas Elitis triarem el cant a la llibertat, el clam, el psalm, de referència popular, mediterrani. Isidor Cònsul diu que aquest llibre és una de les creacions més vigoroses de la poesia grega del segle XX. I la traducció valenciana gairebé un miracle.

La segona tria dins el reconeixement és un altre poeta màxim, elevat, clau en el segle XX, Pablo Neruda i el Canto general: un càntic de combat, de lluita i de fermesa: amb milers de metàfores i signes d’una identitat sense paral·lel. Un excès, una poètica ufana rica desmesurada grandiosa. Fóra el nostre Mural del País estellesià, i Theodorakis va estar-se gairebé deu anys per aconseguir aquesta merevella de tots els temps, amb Maria Farandouri i Petros Pandis de solistes i narradors. Teniu tot de vídeos a la xarxa, amb diverses verions, solistes, cors i orquestres. Particularment, trobe que fóra una lliçó contra tanta idioetsa que es canta per Nadal, o Pasqua, tants cors valencians desaprofitats. I encara si cap s’aventurés amb el Mural d’estellés, la cosa ja pegaria en excelsa.

Si voleu revisitar aquest llibre de Neruda, el Canto general,  no us espanteu com deixa els espanyols, els conqueridors del món, en tractar-los de carnissers assassins i violadors. Uns lladres que van deixar una petja amarga allà on eren. Us fa res?, us recorda res aquesta ferum?

Theodorakis era compromés i ferm amb el seu país i amb el món, va ser a tantes lluites i combats en favor dels drets com li demanaven de ser-hi: ell prou que va patir la repressió, la violència, la presó, fins i tot l’amenaça de la mort. Us deixarem un tast de l’homenatge a Mauthausen, una de les quatre àries escrites pel poeta Iakovos Kambanellis, víctima de l’Holocaust nazi i supervivent. N’hi ha qui asseguyra que una de les composicions més belles que s’hi han fet mai.

Finalment, ja sabeu com s’estimava Theodorakis la música popular, cantar a casa, als fills quan tota la família era deportada i vivia recliosa i aïllada del món… Hem triat un vídeo emotiu, afectuós, dels molts que podríem haver triat d’una immensa obra que no acaba mai de sorprendre’ns. Per a la cloenda, una cirereta que només deixarem anar en directe.

Benvinguts.

 

*Tot això avui 11 de setembre que encara reclamem la independència dels valencians i la de tots els pobles que cerquen la llibertat, entre més Catalunya. 

 

Reconeixement a l’Activisme: Arcadi Oliveres

0

“Viure és prendre partit, en totes les causes que considere justes!”, segons que diu en l’entrevista que li va fer Vilaweb en febrer, uns mesos abans de morir-se de càncer. Activisme i desobediència civil, davant tant de criminal que ens governa: de tants falsos demòcrates com han passat per tots els governs espanyols, per tantes empreses delinqüents com decideixen la nostra vida de dissort.

“La desobediència ha estat un dels temes que m’han emmirallat a la meva vida. Si el món ha de progressar (i ha de progressar), serà gràcies a accions de desobediència civil. La desobediència civil és bàsica.”

Aquesta nit, a l’Ateneu de Bétera, llegirem uns quants textos d’Arcadi i veurem un documental sobre l’activisme, el compromís, la fermesa i la solidaritat d’un home íntegre, fins i tot en la manera de morir-se: es va acomiadar públicament, contra els tabús i les misèries.

Desobediència i combat: “la major part de les lleis són fetes per aquells que volen privilegiar-se’n i anar en contra dels altres.” Quanta raó, solament de fer un tomb per allò què passa a espanya, amb els governs de torn, del psoe i del pp, dels borbons i els botifarrons. Però, sobre els papers dels joves, mireu que diu l’Arcadi en la mateixa entrevista:

“Els hem fastiguejat amb un sistema econòmic que és d’allò més injust que et puguis imaginar. Quan a un jove li dónes un nivell d’estudis notablement elevat, quan li obres unes expectatives de futur i després me’l massacres sense feina, i fins i tot tenint feina, amb un sou de misèria, sense cap expectativa de progrés, perquè les expectatives de progrés van a parar a uns altres, aleshores és lògic que la gent jove s’enfadi. És evident, és obvi, és natural.”

Ara, quants d’aquests joves són capaços de portar una vida de combat, d’inconformisme, de resposta a la violència contínua que exercexien contra ells els governs, el sistema, les empreses…

Ací podeu llegir l’entrevista a Vilaweb

[continuarà]

22.30h ATENEU DE BÉTERA, reconeixment a Arcadi Oliveres.

 

El concert Borja&Mireia (3)

0

L’agost sempre és un punt i final. Més marcat que no el cap d’any, més límit mental dins el calendari, perquè és la mesura entre les vacances i el retorn a la rutina, el principi de totes les fantasies que hom imagina abans de començar l’aturada laboral, si és que n’hi ha, que tens o conserves feina encara. És el principi i el final de les vacances, l’agost, dels somnis, final dels horitzons d’il·lusió que ens havíem fet uns mesos enrere: quan faré vacances faré, i faré i faré…, llegiré aqueix llibre tan gros, aquest munt, un horitzó tan curt com és la rutina i un altre any al calaix, al cabàs o a l’aigüera.

—Quan la llum besava els cossos joves… 

si vam soterrar la joventut, i ara per sempre anem perduts…

L’agost fins i tot és la mesura de la vellesa, que s’apropa o s’allunya segons que passen els dies. Aquella calor davant les persianes, el siroll de xixarres i el desert dels carrers en aquelles hores d’infern.

En aquest repàs personal i arbitrari al disc de borja i mireia, quan arribes a la cançó Conte de Nova York, de The Pogue, et pots perdre tota la vesprada, entre festes i angoixes, o lectures, fins i tot cercant el conte de Nadal de Dickens: entre les versions esbojarrades de la cançó, aquesta em va semblar una proposta festiva a la plaça, a la manera que feien els Txarango en la plaça Sant Felip Neri a Barcelona que aplegava una gentada a cantar i a gaudir quan érem a tocar de la llibertat. Aquesta versió també és divertida. La versió Borja&Mireia paga en els insults a la castellana, ací haurien de repassar aquell article de Jordi Badia, l’art de dir-se els mil penjaments, fins i tot en això errem, però tot ho podrem adobar, si ho cantem bé. Si hom si posa. Abans també caldria escriure-ho bé i també caldria corregir-ho.

Mentre escolte algunes de les cançons, m’arriba que farem salat, de nou, fins el setze d’agost, a la una tothom a casa, toc de casa, serà un agost on el punt i final no arribarà per la pandèmia, que encara recularem per entrar l’haca al corral. Ai ai ai… Si baixes a l’horta, no és gaire difícil de veure haques i carros amb vela.

Per cert, encara no havia contat que, durant el concert de divendres en directe a Bétera, Mireia i Borja van tornar als rucs les albardes, a la manera dels variatés de fira, amb unes quantes cançons de rafaela, aquella italiana que diuen que si era comunista: van cantar-la amb perruques de palla, i una festa que feia aturar la gent que venia de pas, per la plaça. Els homes, a dins d’aquell cau, no sé com empomarien ara l’envit, truque!, com?, truque! A mi l’eixida em va divertir, i malgrat que n’hi haguè que la van trobar “excessivament informal” afegia una festa i una llicència que els dos de l’escenari s’havien guanyat de sobres.  Resistència…

—Ara llegiria uns versets d’Akhmàtova… “Cap cel estrany no em donava aixopluc”

 

[continuarà]

 

 

 

El concert Borja&Mireia (2)

0

En el primer capítol del sopar del idiotes vaig parlar més de violència que no de música, perquè una cosa no deixava concentrar-nos en l’altra. Ves com ho patiria Penalba, a l’escenari, a dos metres del sopar dels homenics. Hom deia que el XeGuevara els hagués passat per l’embotidora, els violents, o els hagués enviat a aprendre de lletra i de cultura trenta anys. Però ho deixarem ací i començarem amb la música, perquè Borja i Mireia són ara mateix un dels grans regals dels valencians, en un paquet íntim, concentrat d’una gran sensibilitat pels poetes. No podem perdre més temps en aquells rucs.

“Cançons de fer Camí” és l’últim disc que Mireia Vives i Borja Penalba —un cd dins una carpeta quadrada (enganyosament quadrada), amb una col·lecció de làmines de diverses il·lustradors, entre més Aitana Carrasco… El disc fa algunes versions, canta els poetes i també conté lletres pròpies; sí que com diu Penalba és intimista, delicat en alguns moments, de deixar de fer que fas per escoltar què diuen i com, Mireia i Borja. He trobat a la xarxa una versió de la primera cançó que és una versió sobre una altra de Leonard Cohen, de Teddy Thompson, escolteu-la, que també paga la pena, i imagineu-vos uns bretols cridant a un metre vostre, i demaneu-vos paciència. “Com havíem somiat”, aquesta nit tot anirà bé, sí, com aquella nit, per un instant. Una versió de Borja molt exquisida que t’has de posar diverses vegades, un regalàs que ja val el cd complet i només som a la primera de les cançons. La segona cançó és un poema de Salvat Papasseit, el desig i el convit, la tercera un poema de Joan Fuster, que ja havia musicat Lluís Llach, ací tenim doncs un altre dilema, entre versions: llàstima que no hagen musicat un poema d’Akhmàtova, per completar una gran trilogia secreta, intensa, eterna. Si voleu veure la primera versió d’aquesta criatura by Vives&Penalba, la teniu ací. Després, el mateix youtube us portarà a més sorpreses i deliris, si deixeu anar els vídeos. Tanca les primeres quatre cançons un clàssic de Bod Dylan, Girl from the north country, boníssima, llàstina de dues errades d’estructura genuïna valenciana, que es poden corregit només de cantar-les, que ningú no haja corregit el text, xa: aquest fes-li un bes, o a la nit, en comptes de per la nit… Què, ja heu anat a cercar el cd, no? Correu a cercar-lo, va!, mentre escolte la resta de cançons i pense que us diré.

(continuarà)

 

La impunitat feixista d’uns idiotes

0

Anit vam viure el concert de Borja Penalba i Mireia Vives a la Plaça del Mercat de Bétera, que organitzaven conjuntament l’Ateneu i Acció Cultural del País Valencià. Els 50 anys d’Acció, en favor de la llengua, la cultura, l’educació i la identitat: ser valencians en aquest país mai ha sigut fàcil, és un envit de llarg recorregut no exempt, ho vam dir despús-ahir, d’atacs de tota mena, d’una impunitat obscena. Els 50 anys d’Acció i el retrobament amb l’Ateneu ho mereixien. Però, ai, anit també hi hagué atac.

L’últim, dissortadament, el vam tenir anit a tocar i en directe durant més d’hora i mitja que va durar el concert reconeixement al mig segle d’Acció: una colla d’homes de Bétera, de nom propi i malnoms populars, casats, amb fills, amb néts, i amb oficis que un dia serien fins i tot honestos, de pares i de mares que potser se n’avergonyirien, es van passar tot aquell temps boicotant els versos d’estellés, marçal, papasseit i ovidi, per citar-ne uns pocs.

Els homes s’havien aplegat a sopar a dos mestres escassos del cadafal o entaulat on actuaven Mireia i Borja, i van fer xerinola i burla fins a l’últim vers cantat, l’últim exactament, quan van rodar la clau de la casa per anar-se’n, amb aquella impunitat de les accions feixistes, indisimulades, que rompen contra la cultura, descarnadament, perquè aqueixos homes, els colea, els capone, o nel·los de torn, tenen aquest odi endins, a la cultura i a l’art, a l’educació m’atreveria a dir,  i els passa que volen i poden actuar sense que ningú no els puga dir res  a la seua llibertat d’atacar l’escola, la llengua, els drets humans mínims, si els passa pels ous.

Anit els va passar pels ous rebentar la cultura. Avui, els herois fumaran i beuran a pleret i menjaran paella, amb les dones i els fills i els néts, satisfets d’una acció tan brava.

El públic, veí o foraster que havia vingut a escoltar una de les parelles de veus i música actual de major interés dels últims anys, un regal dels valencians en favor de la música de lo alto, no creia què veia. Com era possible que, al segle XXI, per la ruqueria d’uns brètols, una activitat cultural, que tenia el permís de feia mesos, que seguia tots els protocols de seguretat que havien sigut encomanats, es podia permetre de rebre tants insults durant tot el temps que va durar el concert, fins a l’últim moment.

La violència d’anit a la plaça d’aquells ases va ser una cosa premeditada, ordida i consentida, perquè qui organitzava era l’Ateneu, i el feixisme té aquest permís: si aquests són dels drets humans, ataqueu-los, tindreu tota la impunitat que vulgueu.

En un altre moment, la violència genera violència: en una altra època, i fins i tot no haver aturat en el moment aquella violació de drets, fóra tebior o pocapena. Però és això la democràcia, ens demanem, que ells poden venir a insultar, a amenaçar, a agredir-nos durant una hora i mitja, i nosaltres hem de consentir que vulguen deixar l’agressió, perquè de nosaltres no en van rebre cap, d’agressió. Cap ni una. També premeditament. Ho repetesc, quan Borja va acabar l’últim acord, d’un concert que volia ser intimista, poètic, delicat, els feixistes van rodar la clau i van anar-se’n pel carreró de raere, orgullosos, pagats d’aqueixa intel·ligència que els penja cada dia dela seua vida d’empelt.

Borja no volia renyir, anit; ni els organitzadors, ni sembla que la policia local no tenia cap motiu per passar a veure qui ens podia agredir, com ha passat altres nits. Ni ningú del govern municipal no va passar a veure la vergonya que fa passar que uns veïns de bétera, amb gairebé setanta anys fets, pogueren allò, tan vílment; només nosaltres, la democràcia, i la llibertat que tenim de respectar els músics i els poetes, si ells volen. I ells encara riuen. I nosaltres encara creixem més, per saber-nos que el camí és llarg, si la violència feixista continua  impune.

Perquè l’envit, com deia el rètol que penjava amunt amunt, era “llibertat”. Ací els fa mal, i la nostra no-violència.

 

Borja i Mireia, pels cinquanta anys d’Acció!

0

 

Si no hi ha més amenaces o avisos o alarmes, finalment el concert de Borja Penalba i Mireia Vives es farà a la plaça del Mercat de Bétera, divendres 16 de juliol, a les deu i mitja de la nit. A dos quarts d’onze, a la valenciana!!!

Commemorem els cinquanta anys d’Acció Cultural del País Valencià, tot un temps tan llarg com punyent en el qual no hem pogut abaixar la guàrdia, en favor de la llengua, l’escola, la identitat, la música la cultura o el país sencer. I ves que n’hem rebut de garrotades, d’atacs, de colps que venien del feixisme pudent, maquillat de polítics, de criminals, de jutges, de governs i de cossos represors, de mitjans pessebristes i malparits, fins i tot de presidents que volien passar per valencians i solament que eren caragols abellanencs, més inútils que un plat de merda.

L’Ateneu de Bétera, en col·laboració amb Acció, oferirà aquest concert especial i extraordinari de reobertura de la plaça a l’activitat cultural i a la música de lo alto, amb la guitarra de Penalba això ja va assegurat, amb le veu de Mireia Vives el registre és excels. I ves que ha sigut difícil d’encabir calendaris i ajustar dates per poder escoltar-los en directe, davant una pandèmia que atia i atia contra actituds i imprudències.

L’aforament de la plaça s’ha limitat al ciquanta per cent, malgrat que cent metres avall tindreu la fira i els bars i gentades a muntons davant els gots i les xarraes fins a la matinada. Però la cultura té aquest límit sempre, en aquest país petit, que encara depén d’una identitat colonial i tocacollons. Així que si voleu assegurar-vos l’espai, a les deu de la nit obrim la plaça i a seure lliurement. No sabem si el concert també s’oferirà a dins l’ateneu, via streming.

Els socis col·laboradors han de ser a les 20.00h per començar a preparar l’espai, l’ateneu, els accessos, i la benvinguda a la cultura majúscula. A la plaça no es podrà sopar. Ni podran passar les telepizzes amb la moto fent siroll, ni el camió del fem fent marxa enrere, ni els beats tocaran a tríduo, ni el campanar farà malasang…

A l’Ateneu encara podreu visitar una exposició sobre biblioteques del món. Últim cap de setmana. Més endavant, una altra sobre “llibres i drets”.

CONCERT en directe, divendres 16, 22.30h. Entrada lliure fins a omplir l’espai dins les mesures excepcionals. Obligació de mascareta. Si hi col·laborem tothom, el programa de concerts de l’estiu ja promet.

 

 

“L’art és compromís, combat, inconformisme”

0

“En la cultura has de ser un incorformista”. Dani Karavan.

—Escoltes o ets sord?, escoltes el vent? La natura és qui em dirigeix. Si nos ets un artista autèntic no em pots entendre. La natura té un poder impressionant. La natura no et parla de Netanjahu! Entens què vull dir? El meu art és polític. Respon a una manera de fer política. Hi lluitaré fins i tot quan siga mort.

 

Avui veurem un documental sobre l’escultor hebreu Dani Karavan, que fa un repàs d’algunes de les obres que té escampades en diverses ciutats del món. Karavan va morir fa apenes un mes i mig, va ser premi Catalunya, i va tenir un cert reconeixement internacional malgrat el seu compromís polític i la defensa de palestina. Allà al seu país, Israel, les havia de passar grosses, com molts palestins. I aquest geni agre tan contundent no necessita filtres ni sucres. La falta de respecte envers l’art i els drets humans és la mateixa cosa. Però qui serà capaç de tallar les mans als governs que mostren tanta falta de respecte (als jutges afegiria jo, als cossos de repressió, als aires feixistes!). L’home posa les mans sobre le sparets per baixar per entremig de la seua obra, són unes mans de noranta anys, cansades, enutjades amb qui les havien contractades. Baixa fins als detalls d’una conservació de brutor, es queixa, s’hafa a les parets per por de caure, però s’alça de nou per l’abandonament i la violència contra l’art. M’agradaria que una d’awueixes pedres li caigués damunt a algú, ho diu sense immutar-se, sense vergonya, convençut que guanyaríem, que la humanitat guanyaria de l’accident. Hom pens en uns quants polítics de tants parlaments com atempten contra l’art i i els drets. Com al nostre país, Karavan reivindica l’àrabn al seu país, que considera tan oficial com l’hebreu, malgrat els polítics. L’art és denúncia.

Per cert, quanta gent hostil que trobem contra la democràcia, fa quants anys?

“Només la moralitat de les nostres accions pot aportar bellesa i dignitat a la nostra vida”. W.W.

Fidelitat a la llengua i al país, que reclamava Estellés. Fidels per sempre més.

[continuarà]

*Un documental a Filmincat que paga la pena la subscripció del mes. 

 

Per què no llegim en estiu? (1)

0

“Ets tu, docs —li demane— qui dictaves a Dant

les planes de l’Infern? I respon: jo.”

La musa, Anna Akhmàtova

 

He baixat a València avui que he acabat el curs, dos de juliol, després que he enviat tota la documentació i els informes escolars a les famílies. He baixat a carregar els llibres de lectura necessaris per omplir l’estiu i preparar un nou curs de primària. Gairebé dos-cents euros en llibres dins una bossa de tela blanca que semblava un saquet de les viandes: les menges espirituals dels mestres abans de passar a l’estat de larva dins un estiu d’horror, sargit de repressió, amenaça i acaçament patrimonial i dels diners d’uns quants demòcrates, mentre els idiotes celebren gols que són l’adormidera del combat, una droga contra la lluita pels Drets humans que ens envia des de l’infern judicial el govern feixista espanyol del psoe.

A Rússia governava Stalin, fa gairebé cent anys. A espanya, si fa no fa, el mateix franquisme pudent dels últims cent anys que fa que espanya ens roba, als valencians expressament. Ho diuen els experts, economistes i no pocs polítics amb la boca petita, que la situació deigual de fiscalitat d’espana contra valència és de principis del segleXX: 120 anys després res no ha canviat. I el destarifo espanyol ens té agafats els collons i el calaix, no sé que serà pitjor, si viure arruïnats o de genolls.

Però jo venia a parlar dels llibres de l’estiu, de la primera de les càrregues, o la segona.

Entre les exquisiteses, un llibre de butxaca d’Anna Akhmàtova i Marina Tsvetàieva, amb les quals havia tancat unes quantes sessions del curs de primària amb uns alumnes que ja s’estimen la poesia , amb nou anys i deu, com encara no havia vist, potser perquè no havia motivat suficient el deliri de recitar-nos públicament, fins i tot a la platja de la Safor, amb l’imponent Montgó enllà:

Puge els graons agraïts del  Montgó

Mire el mar, desvetllada pupil·la,

àvida llum, extensió florida,

serenitat de lluminoses hores,

[…]

ram de gesmil condecorat d’alfàbregues,

intimitat remorosa de cales,

mòbil encant de retallades veles,

el dia august com llàgrima o raïm,

que mai no cau, mai no acaba de caure,

el dia és ric i transparent de vidres,

de brumerols innocents de sabó,

oh mar antic de pulcritud intacta;

 

Pugen els pins acompanyats de vinyes

i garrofers i dolçoses, antigues,

parres de vi, ventura de balades,

l’atracció profunda de la terra,

Montgó amunt, amb petjades segures.

V A Estellés

 

Estellés és un remei per tornar-nos la salut, la força necessària per enfrontar-nos a un enemic que no voldria que llegíem mai, que ens voldria colgats per sempre per aquest cinc per cent que representa que llegim, els valencians, encara a la cua d’Europa. Ja podeu brandar les banderetes i morir-vos de grip, que d’aquest mal lector que patim, ells voldrien convertir-lo en  pandèmia que durés segles i segles. Abans de retirar-me de la vida pública de l’escola durant unes setmanes, en una reunió final de mestres que també era una mena de celebració festiva d’un curs que ha sigut especialment intens i difícil «els xiquets han fet una lliçó de disciplina mundial com no havíem vist de tan aprop— vaig proposar que els mestres necessitem més audàcia, si volem canviar el món.
Si es tracta d’això al remat. I de colgar els borbons i el nostre maleït cinc per cent.

 

Tornem al combat, amb Carmelina

0
Publicat el 12 de juny de 2021


En una hora, o tres quarts més exactament, l’Ateneu iniciarà una nova etapa d’activitat per la cultura i i el combat: allò que no fem els valencians, ho faran contra nosaltres.

I exactament això que va passant, que la pandèmia serveix per adormir-nos encara a la servitud espanyola i al robatori que cada dia fan contra la cultura, la hisenda, la llengua i l’escola. No ho oblideu, ells cada dia peguen, ens peguen, i tenen molts àmbits agafats dels ous, per fer-nos mal. I prou que ens en fan.

Avui parlarem de la lectura i de Carmelina, al corral de l’Ateneu, una activitat programada en col·laboració amb Acció Cultural del País Valencià (quants de vosaltres hi  sou socis?), veieu com ens peguen per tot!, que no us n’adoneu i ja ens l’han fotuda: una lliçó de lectura amb Pepa Alòs sobre literatura, l’any Carmelina.

La seu festera de l’Ateneu, que és la figura administrativa legal que ens han permés de ser, com si a la plaça del Mercat nosaltres organitzarem falles o traques o festivals de cors només, obri el seu programa d’estiu amb la literatura de volada del paisatge valencià, homes i dones, la muntanya, el camp, la mar, el mas, el poble, d’una dona que dins les possibilitats dels valencians (estrenyits i vigilats com uns presoners vulgars) encara tenim coratge per la literatura.

No és Akhmàtova ni Tsvetàieva, però prou que s’hi acosta. Almenys contra ximples, feixistes i borbons.

19.30 hores Una lliçó de lectura europea a l’Ateneu. Plaça del Mercat Núm. 5 Bétera

 

Akhmàtova i Tsvetàieva

0
Publicat el 11 de juny de 2021

Aquest apunt venia perfumat d’una pel·lícula a Filmincat que m’ha deixat un parell de dies corprés, si us agraden les pel·lícules sobre personatges, artistes, escriptors, científics, anit vaig vore’n una sobre un pintor polonés, que era bielorús, Wladyslaw Strzeminski, del qual l’IVAM fa uns anys feu una exposició i un catàleg. La pel·lícula és dura, que no és per xiquets, però també podrien veure-la ells. És una obra del mestre del cinema polonès Andrzej Wajda sobre el pintor Wladyslaw Strzeminski i la seva lluita contra l’opressió. No sé per quina raó, els anys cinquanta del s. XX són ara mateix el present en una espanya oxidada amb el feixisme, d’un rovellat que mata. Si teniu l’oportunitat de perdre-guanyar un parell d’hores, no us en penedireu. No ho sé, a la nostra escola la roba es perd fàcil fàcil, roba d’una marca que ha de ser cara, i allà, no gaire lluny en el temps ni en l’espai, unes sabates per veure morir ton pare encara s’han de llogar o demanar deixades a un amic.

La setmana passada vaig comprar-me aquest llibre d’estampes de literatura russa que és “Apunts de literatura russa, de Xènia Dyakonova. I avui els he llegit als xiquets de quart de primària un tros d’un dels contes que podria ser biogràfic de la poeta Marina Tsvetàieva:

«La mare estava contenta que tingués bona oïda i m’afalagava a desgrat, però després de cada esclat de “molt bé!” hi afegia fredament: “Ara que, de fet, tu no hi tens res a veure. L’oïda és cosa de déu. […] A tu només et toca l’esforç, perquè tot do diví pot acabar arruïnat”, deia ma mare per sobre el meu cap de quatre anys que no entenia res, evidentment, i que per això ho retenia tot d’una manera que després ja era impossible d’esborrar. […] Si les mares diguessen més sovint coses incomprensibles als seus fills, en fer-se grans, no només entendrien més coses, sinó que actuarien amb més convicció. A una criatura no se li ha d’explicar res, se l’ha d’embruixar. I com més fosques siguen les paraules de l’embruix, més endins arrelaran en la criatura, més immutablement hi actuaran.»

—Què, com us heu quedat? Podria dir-vos que a mi també em va passar, en llegir-ho la primera vegada… I la segona. Fins i tot la tercera. Però vaig pensar que seria un bon text per  a casa i per a classe, per obrir una classe de filosofia “mares i fills”, i encara també “mares i filles”

De primer proposaríem una lectura atenta i després, la mare i la filla (també el fill o els dos fills si n’hi ha bessons o d’edats diferents que hi puguen participar), escriurien en un paper una pregunta. A continuació passaríem la pregunta per sota de la taula (per fer-ho més interessant) sense parlar, i hauríem de respondre la pregunta de l’altre sense haver-nos dit res. Després ens llegiríem les preguntes i les respostes en veu alta i començaríem el debat. 

Si és que no volem aviciar els nostres fills. Ni els alumnes.

Demà ja parlaré de l’Anna Akhmàtova, no?

 

Berenar mortadela a cals Godó

0
Publicat el 10 de juny de 2021

El MHP Pere_gonés va passar a berenar amb el comte, a felicitar-lo pel natalici. Entre la fluixera d’entrepans, sandvitxos, coquetes i llepolies, no n’hi havia mortadela o foigràs la piara, ni sardinetes en oli. A cals comtes no s’estan dels luxes, ni el paolisal o el pa amb xorisset de la iaia dels pobres, vianda de criats que els entren les comandes per la porta de servei, no ocupen espai al rebost o les cambres frigorífiques. Allà hi ha el millor de cada prostíbul espanyol, entre directors de l’avantgarde, foments d’empresa en ruïna, caixes i fundacions borbones, pirates de l’energia i lladres a compte de la hisenda pública que paguem tothom excepte ells..

Com que el MHP peregonés tenia un buit a la panxa, l’home sembla que arrossega sempre aquell buit, per això les americanes li van ajustades al botó central del melic, va passar a saludar el noble per fer un mosset, de pas que li portava els cinc milions d’euros anuals que ens costa la premsa groga anticatalana-antivalenciana, sense comptar un 130% de recàrrec que s’envia a espanya per adobar les clavegueres de l’aigua pudenta, que els catalans i valencians paguem mentre els jutges no diguen prou sagnia, que com són espanyols, no en ten mai prou, de sang i de diners aliens. Si vol el senyor Goula ja explicarà als seus lectors 5.000.000 euros nets al comte, quina despesa tenen realment, en la hisenda catalana. Si fa no fa, com els diners que destinem nosaltres els valencians, a pagar la cuixa espanyola, tres-cents anys i escaig.

Aquests berenars de duro, o d’euro, entre la sang noble espanyola no són en compte de res. Els jutges marchena, i els jutges dels comptes, amos del 155 i de la borbonia, no fiscalitzen aquest rastre perquè és un retorn en espècie de la devoció espanyola d’uns quants que paren butxaca i cul, perquè ens entren endins les consignes de la meseta noble: o contribuïu a harmonitzar les glòries d’espanya o us retallarem la riquesa que us penseu que és vostra.

Si ara ja tenen la caixa, la fundació, la diagonal i l’engonal catalana d’occident, la valenciana fa anys que la van matar, ofegar i robar que no van deixar ni teranyina, fillsdeputa, una majoria d’empreses que els xuplen mamella i ses, el bisbot d’erc avisa que la unilateralitat només servirà per completar els àlbums de cromos de la lliga espanyola: ni selectivitat, ni tv3, ni la lectura a casa, ni la immersió no servirà per agenollar els jutges en favor de la democràcia.

Mentre feia el segon mos a l’entrepà de mortadela, el mhp, la presidenta Forcadell passava el drap a la seua cel·la (quants dies, setmanes, mesos i anys és tancada?), si Pere_gonés feia el besamans al compte, que girava el collet tan delicat, que ell és de la garra prima, i simulava que parlava foradat, l’homenic explicava fil per randa sense fer trac, al compte “avantgarde”, que ells ja poden deixar de calfar-se la testerola: fins que buana no diga arre, ells faran sóóóooo, no mouran un braç per la dignitat i el respecte dels catalans, malgrat que dos o tres milions pensen que els caurà l’ànima als peus… Repartiran els militants sabó de fer aulor i res no passarà d’ací mentre els idiotes facen camí: els gestos de visitar agenollat els carcellers en comptes de visitar els presos i els exiliats, té la recompensa de tota la mortadela que vulgues, per anys i anys!

I el comte va obrir la caixa forta i va deixar alçats els primers cinc milions de l’ala per al seu diariet de merda. Aleshores va exclamar:

—Ja coneigues lo conte de Peret, pedrito?