Un temps sense país

Els valencians des de quan no tenim país? Quan fa que els valencians no tenim país?

Garirebé 60 anys després de Nosaltres els valencians, si fa no fa, els avenços són ridículs, si apamem que som a mans encara d’un estat que tracta els valencians de súbdits, de l’un costat, i de ciutadans de segona , si ens comparem amb els colons que tenen més recursos, millor finançament i més pes polític a l’hora de decidir les qüestions importants.

Pel que fa al gros del pagar per viure, si fa no fa, l’estat espanyol aplica ara mateix una filosofia política parafranquista, en la qual el pes militar, borbó i repressor és si fa no fa com era; si fa no fa la mateixa corrupció, la mateixa extrema dreta, i un tall tan poc democràtic com pudent: qualsevol gestió eficaç és pura utopia. Ves on som, els valencians. A espanya, els nostres pets no tenen ni corfa.

El 1983, l’advocat Vicent Àlvarez publicava un article a Notícias al dia per denunciar que, els valencians, uns anys després que la dictadura es pintés de Transició, érem on érem, a mans del govern central, on hi havia els poders econòmic, ideològic i social, que manipulava les nostres vides. I que l’aparell institucional que es deia espanya, burocràcia i militar, ens tractava de súbdits, Ara mateix els centres de decisió són on eren, no hi ha hagut cap canvi, cap ni un, i la prova és la crisi de la Covid-19: espanya una i ben centralitzada: els valencians agafeu els diners i regaleu-los a madrit, que els espanyols ja decidiran què volen fer.

Vicent Àlvarez, que va ser en diversos moments clau de la història valenciana els últims anys, va escriure aleshores, en celebrar el 25 d’abril de 1983:” el 25 d’abril hauria de ser una crida a la permanent mobilització amb voluntat de transformar el país en un país sobirà.”

En aquell moment denunciava que no teníem autogovern, i les institucions amb els presidents i consellers ni tenien voluntat ni capacitat de govern. Però, quaranta anys després, aquest maig del 2020, quin poder de decidir tenim?, quina llibertat?, quina economia decidim o gestionem els valencians?, i els mitjans com TV3 o IB3, com és que continuen prohibits per als valencians?

Demà, l’Ateneu de Bétera reobri Via Online, a partir de les 19.00h en una conversa sobre l’últim llibre d’aquest fusterià que va ser fundador del partit socialista valencià, company d’escola de Raimon, i un dels pocs joves que va participar dels primers jorns nacionalistes dels anys seixanta al Camp de Túria. La conversa i el debat via el programa meet.jit.si farà un repàs que explique com és que els valencians, una majoria, no som fusterians, malgrat tanta llenya com rebem. No hem sabut plantar-nos ferms i sobris, per dur que fos l’ofici de llaurador, que només feia l’ós per tractar amb la terra, no per exigir les reivindicacions mínimes.

DIVENDRES 22 DE MAIG, 19.00 h “País i identitat” conversa amb Vicent Àlvarez en presentar el seu llibre “Un temps i un País” ATENEU DE BÉTERA·ONLINE

Post: i les valencianes que venia la tia Consol, la dona del tio Guardo, ja heu endevinat de quin forn eren?

 

 

Expliqueu qui era Fermat!

«Aquest és el teorema de Fermat, considerat, de manera ben justa, com un dels millors teoremes de l’aritmètica. Malauradament, només els matemàtics experts en poden seguir la demostració.» G. H Hardy, apologia d’un matemàtic (obrador edèndum)

Oh, quina llàstima!, Quina pena que fa això, no? Vosaltres el coneixeu, aquest teorema, no? Va, va, expliqueu-lo, llegiu-lo, escampeu-lo per finestres i balcons aquesta vesprada, en comptes d’aqueixes ximpleries i bacanals espanyolistes que ens toca d’aguantar, damunt, en aquest càstig general tan premeditat que ens ha destinat el psoe!

la continuació, dues hores més tard:

El teorema dels dos quadrats de Fermat, matemàtic occità del segle XVII, considerat creador de la matemàtica moderna pel que fa a la numeració (Fermat és un matemàtic, no vol dir que és tancat, xa)

Aquests nombres primers [5,13, 17, 29, 37, 41…] en dividir-los pel 4 fan 1 de residu. En canvi, els nombres primers [7, 11, 19, 23, 31…] fan 3 de residu, en dividir-los pel 4 (noteu que és el mateix 4). Doncs bé, tots els nombres primers del primer grup i cap del segon grup es poden expressar com a suma dels quadrats de dos nombres enters. Per exemple,

5= 1² + 2²     //   13= 2² + 3²    //   17= 1² + 4²    //    29= 2² + 5²

En canvi els altres primers, els del segon grup, no es poden expressar així.

Per què? Com? Com diu Hardy, “un matemàtic és algú que crea formes a partir d’idees i que la bellesa i la seriositat són els criteris amb els quals cal valorar aquelles formes.”

Com han d’entendre res aquells espanyolistes els balcons? Ja sabeu per què l’índex matemàtic espanyol és dels més baixos d’europa? Si ens guien militars i policies i gent del psoe per a curar pandèmies, què més podíem esperar.

—per cert, ja sabeu quin és el següent primer en cadascun dels grups?

 

Escriptors en confinament

«És millor anar a fer un cafè a algun lloc»

Vosté està disposat a escriure durant tota la vida a canvi de no res?, li demana un dels mestres d’escriptura, que interpreta K.Spacey; i JDSalinger diu que sí, que possiblement. Li ho dirà després, molt després que li haja fet la pregunta, anys després en realitat. Anit vaig veure aquesta pel·lícula mentre sopava, una recreació de la vida de Sàlinger que no sé quina part és de veritat i quina és només ficció i prou. Però aquest home, que va escriure un dels llibres de culte de tots els temps, El vigilant en el camp de sègol, va agafar-se molt seriosament la vida d’escriptor, sense haver de conviure amb la resta de porqueria que allò comportava, i ves que n’hi ha moments durs, versemblants, d’un patiment extraordinari, en la semblança de l’home que es va recloure i confinar gairebé cinquanta anys.

D’una altra banda, Vilaweb publicà ahir una entrevista a l’escriptora Margaret Adwood que explica com, els escriptors, ja són fets a un cert confinament continu, si han d’escriure i escriure, i escriure contínuament. Ella es declara realistament optimista, i denuncia com els polítics i els estats corruptes se n’aprofiten del moment que vivim per retallar llibertats (no sé què diria si sabés que el govern espanyol ha tret l’exèrcit al carrer i cada dia el fa desfilar contra la llibertat i els drets universals.)

No és una casualitat, aquestes dues troballes excelses en un sol dia, que coincidesquen a expressar la convicció de l’escriptura, de la vida, de la llibertat, lluny dels convencionalismes idiotes i superflus que ens toca de pair, confinats o governats per inútils. Encara pegue voltes al malcarat de Sàlinger, per com les conviccions d’un home poden ser tan fortes i inqüestionables. Una lliçó, que posa davant els homes un dels reptes més crus i sincers: la intel·ligència, si és coherent, combinada amb la fermesa dels ideals, posen el límit tan aprop teu que fa por. Recorda una mica i prou el pianista de la novel·la “El malaguanyat”, un altre personatge sens dubte.

Encara sort que només passa en alguns casos, quan són tots els ingredients d’aquella fórmula. I passa que, quan la força de l’ofici et despulla d’allò més superflu, no cal sinó renunciar a tots els detalls que vulgueu afegir, excepte a la vida. Sí, direu, fàcil quan l’èxit és tan gros que la vida et serà regalada, malgrat que no vulgues res. No, no, perdoneu, veieu l’altre extrem oposat: Vargasllosa, pobre, quin gra no l’haurà empeltat a la idiotesa, malgrat que va ser un escriptor boníssim.

Quin és el paper dels escriptors, o dels artistes, es demana Atwood, si es que en tenen cap. I el dels mestres? I el nostre?, i el teu? I el dels valencians?

[Dissabte] Aquest matí he començat el jorn enganxat d’uns ganxos acabats de comprar, que eren del tio Vicent Seguí, que segons m’ha explicat va comprar a Llíria. Ell m’ha ajudat a aparellar-los, mentre raonàvem de tot això que passa: posa bé els bolons, agafa aquestes peces també, té, posa-les darrere, te’n faran falta, quan en pergues o es gasten les altres que duus posades. i ves amb compte no et caiguen ara mentre arribes al corral… Compte no t’enganxes a l’eixir!

No s’ha estalviat posar en marxa el seu tractor Fiat 66, el tio Vicent, per demostrar-me com sona el motor… TRanquil, rítmic, acompassat, si n’ets un enamorat, els motors de tractor canten, fan lirisme entre caixons, sacs, eines de camp, marraixes d’ooli i gasoil, lñligons, aixades… “Cada sis o set dies jo l’engegue, perquè com ara no isc, que no em deixen portar-lo al camp… El tio Vicent Seguí té vuitanta-vuit anys i no para d’explicar-me això i allò, entre més una història entre ell i el meu sogre: una matí va entrar-me una jove ací, el teu sogre encara era viu…

Deixe el tractor al corral de la meua sogra, després puge al Bassó, per segar un tros que ens havia quedat per acabar la setmana passada, i aquesta vesprada encara aniré a Sant Ramon, a controlar els plantons de nàvels. Arribe tard a casa, de nit fosc, perquè encara ens hem entretengut en una altra faena: els ganxos i la mare que els va parir. Vicent ha baixat a ajudar-me a enganxar correctament els ganxos, l’hidràulic no els feia elevar prou i els hem aparellat en un altre dels forats. Volem comprovar si l’oli de l’hidràulic és vell, o en falta, o ves a saber què, però no trobem on és el dipòsit. Arribarem a casa a qui sap quina hora, passades les deu de la nit, i després ja soparem qualsevol cosa. Supose que els amics ja hauran connectat via jet.si però m’enganxe a la vida de Sàlinger a través de la TV: el confinament va per barris i oficis, avui. Potser que ens iguala, que ens fa més igualitaris que no els drets humans, malgrat que el govern espanyol s’entrena a atacar-los cada dia, els drets.

«Com més hi pense més trobe que ja en tens prou, de refumuts diplomes. Si allò que vols és seguretat, la llicenciatura ja et bastarà almenys per a servir les taules de logaritmes a qualsevol fastigosa i rústica escola de xiquets i a la majoria d’universitats.[…] vivim en un món on només compten les galindaines acadèmiques.» JD Salinger a Franny i Zooey, traducció de Jordi Sarsanedas

 

 

Batre, xiquets, això és un batre!

Avui he començat la classe amb una cançó de batre. Una cançó extraordinària d’un disc encara més extraordinari: els Dies i les Dones, de les Sis Veus.

“La terra s’arranca endins espigues de pell daurada:
van alçant-se, beuen l’aire que els va retallant els llavis
la veu antiga dels càntics que abaixen del firmament.”

A través de la xarxa i del programa meet, abans de dir-los bon dia als alumnes, els pose la cançó, el batre, i apuge el volum. Jo a penes si continc l’emoció, voldria transportar-los al món rural. Ja sé que aquest temps d’ara i les seues dimensions físiques tan necessàries demanarà un gran esforç per transgredir-les, si vull que senten el camp, la terra, l’aixada, els grinyols dels carros que, en tornar a la vesprada d’un jorn interminable, xisclaven en l’empedrat, en els rastells de les voreres, en caure, somorts pel pes centenari, ancestral, contra les lloses de la casa… Mon pare ficava el carro a la portalada, però d’altres llauradors l’entraven per la porta principal fins a dins del tot, on hi havia el corral i començaven les quadres. Que quants carros he vist entrar d’aqueixa manera? Quants? Doncs no ho sé, no ho sé, quants. El meu, sí, el carro de mon pare l’he entrat jo mateix, a penes quan era un xiquet, lentament: eixa burra arrere!, arrere!

“Ara torne de segar
i ja estan fetes les garbes.
Jo voldria descansar.
però encara em queda el batre.”

 

El batre es feia a les eres: la collita, l’animal, la trillaora, l’home… La meua sogra em diu que a Bétera n’hi havia diverses eres —encara un carrer en conserva el nom—, però ella diu que no la recorda aquesta que conserva el nom penjat a dos mestres de terra, el carrer “Angosta de les eres”, en canvi de nombrar-me’n unes altres, cap a l’Horta Vella, en eixir del poble, al Jonqueral, a les Coves…, I ves que a mi em sembla recordar que sí, que en aquella era de dalt del carrer on vivia mon pare, n’hi havia una, abans que la fesomia de les cases que van fer noves trenqués aquell espai.

“Ja vinc de segar el blat,
en la mà duc la corbella.
Jo voldria descansar,
però he de portar-lo a l’era.”

 

He volgut començar amb un batre la classe online, abans fins i tot de dir-los bon dia, als alumnes. Avui, llegirem un tros d’una rondalla d’Enric Valor que és un viu homenatge al camp, un reconeixement principal a homes i dones del camp. Homes i dones robats i assaltats per tots els governs que ha tingut aquest estat que encara ens trepitja sense perdó ni penediment.

Escoltar Patxi Ferrer aquest text que recita sobre l’entranya de la terra ai, que se m’asseca la vida…

Diu Enric Valor que «l’Adrià era un xicot clavat de la terra: ample de muscles, de mitjana altària, fort per al treball aspre del secà, que necessita algú que l’ajude en les feines feixugues i abrasides, per manejar l’aixada i fer un guaret de dos pams en l’horta, que jo a voltes estic desrenyonat… sembrar, collir ametlles, o arreplegar oliva o ensacar garrofes,

Aquell any va ser cap de caps: el llevant va moure moltes vegades, s’assaonaren les terres del secà com si fos la marjal, i va haver un collitot de tot que feia goig.…

…quan vingué l’arreplega de l’oliva, , després d’haver segat com a moros, d’haver pegat milers de canyades per dalt dels ametlers, d’haver-se ajupit dies i dies ensacant garrofes, no podien més…»

Com ningú a Europa, dels rondallaires que coneixeu al món, Enric Valor era capaç de donar les coordenades exactes dels protagonistes, en aquell bancal, en aquell tros o era o erm: els fills amb set anys ja ajudaven al camp, als nou i als deu anys ja havien de ser autònoms per portar un carro carregat— s’hi adaptaven els ferraments (les eines) a l’edat dels xicons: que amb eixa edat ja no anaven a l’escola: la destraleta, l’aixadella, la corbelleta, el llegonet: per descimalar oliveres per l’hivern; entrecavar com una centella el blat a la primavera; calçar les soques de la dacsa en l’horta a l’estiu; ai, la melangia que li causava al pare veure els seus fills tan petits, començar a desrenyonar-se, si és que tenien temps de melangia, si els fills, els joves, havien de patir aquell exercici durant setanta o vuitanta anys més, en el millor dels casos.

“El sol m’ha cremat les galtes.
Quant que m’ha tocat suar!
Treballant de sol a sol
per a menjar-me este pa.”

 

Si encara no teniu aquest disc, auest meravella de les Sis Veus, els Dies i les Dones, com voleu ensenyar als xiquets què era el camp, la terra, el batre, l’entranya de la vida…

—Mare, quina freixura, abans de Rams!

 

*els Dies i les Dones, Sis Veus, cd 001/2018, són Eva Dénia, Lola Ledesma, M.Amparo Hurtado, Maribel Crespo, Merxe Martínez, Patxi Ferrer

Si només una veïna li deia Doloretes

Demà celebrem la mare de déu dels Dolors, això els cristians honestos o els que celebreu els sants, que tampoc no cal ser cristians per això, ni molt menys religiosos; no com aquells catòlics que van de pederastes o de coses pitjors, els de la jerarquia, perdonavides i pessebristes amorrats al piló feixista de la política espanyola.

Ma mare era Lolita i, la iaia, Doloretes, així que a casa, abans de la setmana de passió, celebràvem els sants, res d’especial o d’extraordinari, un bes, una salutació, no sé si mai vam fer-los cap regal. No que jo ho recorde, tret que, ma mare, quan va portar la seua mare a viure a casa, que ja estava més dependent, la iaia Doloretes, sí que li feia abraçades i besos especials. O unes calces. Això ho recorde. Ma iaia va ser un coet, una matrona que manava que no t’hi podies acostar, segons que diuen, molt de dretes, beata, pegant en feixistota. Però d’això ens vam assabentar més tard. A mi sempre em va tractar de manera especial, algunes vegades que jo venia a sa casa, al carrer Llarg i passava allà uns dies, de vegades dormia al seu llit, amb ella, quan havia faltat el meu iaio Vicent. O dormia en una cambra del costat, amb una finestra fonda, petita molt alta que pegava al carreró. Eren llits molt tous, de matalassos de llana alts, gruixuts. Redell si pesava tanta tapa.

Ma mare només es va fer beata cap al final, d’una manera excessiva, però sense pegar-nos gaire la vara. Sí, sempre havia anat a missa i a les processons, però tenia molta feina, ella, per torbar-se gaire: la casa, la carnisseria, els fills, l’home… Uff, quan llegesc aquesta rondalla d’Enric Valor, Nabet, no pare de pensar-hi, en ma mare:

Maria-Agres era de la garra prima… com ma mare, perquè la iaia, sa mare, era “Cos prim” de malnom. De la garra prima. Més alta que no baixeta. Ma mare, en canvi, sí que pegava en baixeta, i tots els fills li van eixir amidats de la mateixa altària reduïda. Mon pare, era talment com l’Adrià de Nabet, un xicot clavat de la terra: ample de muscles, fort per al treball aspre del secà. Però mon pare tenia més ferro al cos que aquest protagonista, vint vegades més, cent vegades m’atreviria a dir. Mon pare era capaç d’obrir el taulell al matí, preparar les cistelles de la carn, portar-les amb la bicicleta al mercat. Tornar de buit, fer un parell més de viatges, fins que ma tia s’hi incorporava a la parada; ell tornava llavors, desdejunava, dret si calia, un tassó de malta i un tros de pa o galetes, i aleshores aparellava la burra i baixava amb el carro a l’escorxador, matava bous, porcs, corders, depenia què aquell dia, n’hi havia dies que matava de tot, tornava tard a casa, de vegades de l’escorxador, es deixava la feina, passava pel mercat i recollia allò que havia sobrat, ho descarregava en casa i tornava a matar. Pels volts de les dues tornava amb el carro i la matança, ho entrava a la cambra on s’eixamorava la carn acabada de matar, dinàvem, tard, sempre molt tard, perquè ma mare havia tancat la carnisseria i havia començat el dinar, ja sabia que mon pare arribaria a quina hora. Aleshores, dinàvem, i mon pare descansava vint minuts, mitja hora com a molt, i cap al camp: secà, horta, ben escampats els trossos pels termes: de primer el carro, la bicicleta, a peu, després amb un cotxe que es comprà quan nosaltres ja érem fadrins, un citroen dian6, amb el qual encara jo vaig anar a la universitat, amb les lligones, els cabassos, els sacs, i de primer ho havia fet el meu germà gran, tota la universitat amb aquell cotxe, i amb una lambretta també, que un colp va deixar tirada a la séquia de Vera. Quan tornava del camp, aleshores entrava la can a les càmeres, i es posava a fer els embotits fins que es feia ben de nit, sopàvem, i demà seria un altre dia, i un altre, un altre més, tota la vida sense parar.

En dinar, ma mare no descansava: posava la ràdio, un aparell vanguar petit amb una funda de color verd més lleig que un pecat, que li va durar jo què sé els anys, i, mentre escoltava les telenovel·les, escurava, agranava, passava el motxo, rentava a mà i amb una rentadora que tenia el bombo de la roba de fusta, que es carregava per dalt, i també la vam tenir que semblava de la família. A les cinc, ma mare tornava a obrir i fins a l’hora que deia prou, si n’hi havia hora. El sopar, i no em puc imaginar quan descansaven, ells, que no van fer mai vacances, mai abans de fer els seixanta anys.

Sí, demà divendres de Dolors, abans que vinga rams i la setmana de passió, ma mare faria el sant, i els sants, per als valencians, eren més importants que els aniversaris, perquè aleshores tothom sabia quan se celebraven, i et podien felicitar. Tothom et coneixia pel nom, sabien qui ets i de qui.

—Per molts anys, Lolita —li deia mon pare.

I ja sabíem que era el sant de ma mare. Només n’hi havia una veïna, una de sola, que li deia com a la iaia, Doloretes, però ara no sé qui era, no recorde el nom. Quina llàstima em fa, això, mare.

Godfrey H. Hardy versus Bertrand Russell

“El pensament matemàtic de Godfrey H. Hardy, en «Apologia d’un matemàtic», capítol 9: un somni terrible. Activitat preparada per a alumnes de primària a partir dels 9 anys. Els de secundària teniu el cap en un altre lloc, encara. Les famílies també podeu ajudar, en canvi de mirar-vos totes aquelles televisions de merda que ens envien des de madrit. A la llarga, agraireu oblidar-vos-en durant uns moments de les penes i afliccions del món contemporani.

 

Diu Hardy: “Bertrand Russell m’explicà un somni terrible. Era pels volts de l’any 2100 i ell es trobava al pis de dalt de la biblioteca de la universitat. Un bibliotecari es passejava entre les prestatgeries amb un enorme poal del fem. Agafava els llibres, un per un, se’ls mirava i els tornava al prestatge o els llençava al poal. Finalment, arribà a tres grans volums, i Russell sabia que eren els únics exemplars que quedaven dels Principia Mathematica. Prengué un dels tres volums, en fullejà algunes pàgines; de moment semblà intrigat per l’estrany simbolisme que contenien, tancà el volum, el sospesà i dubtà…”

No sabem si la reducció de llibres tenia res a veure amb la necessitat de paper, en acabar-se feia anys el paper higiènic i els boscos per culpa d’una pandèmia que va atacar sense remei les rates del món.

Exercici proposat (1):
1 CONTINUA LA HISTÒRIA: vull dir, que imagines que farà aquell funcionari-bibliotecari (podria ser tan inútil com els lletrats del parlament de Catalunya, que asseguren que no es poden fer reunions telemàtiques. Sembla que han nascut en el s. XIX, els rucs. Albardeu-los). Escriu unes quantes línies a partir de l’acció “Salva els llibres, ca, són la base matemàtica de la modernitat, com voleu que els cremés. Els funcionaris són trompellots però no són de l’alçada dels polítics del govern espanyol.

Exercici proposat (2)
2 INVESTIGA QUIN LLIBRE ÉS PRINCIPIA MATHEMATICA. Abans de fer cap pas, descriu l’estratègia què seguiràs, amb els recursos que comptes: no pots eixir de casa i anar a la biblioteca del poble, per exemple. En canvi, pots telefonar a la llibreria del Politècnic de València, llibreria Intertècnica, demanar per la seua llibretera i, si el té al magatzem o a la prestatgeria, que te’n faça un resum ràpid d’urgència. Ara tot sembla que és d’urgència, a la nostra vida, no sense raó. Si no vols ser tan oroginal, pots cercar a la xarxa una informació sobre el llibre, peò mai no serà tan rica com aquella que et donaria una persona experta.

Exercici proposat (3)
3 ESCRIU AL TEU QUADERN LA VIDA DE BERTRAND RUSSELL. Ací ho tens fàcil, infinitament més fàcil, perquè ton pare o ta mare, o un oncle, o el iaio, de segur que tenen un llibre per casa que parla d’aquest premi Nobel, un filòsof, matemàtic, professor universitari, iaio, homenot imprescindible del coneixement durant el s. XX. En els anys vuitanta, per poder trobar xicota, havies de portar un llibre del Russell si volies lligar. Tu, fins i tot, podries cercar un documental, una pel·lícula que en parle d’ell i enviar un uassap a tres companys de la classe amb un enllaç d’invitació a aprendre.

Recorda que només pots triar un dels exercicis proposats. Tria un dels tres punts i prou. Però no vulgues acabar-lo ràpid, l’exercici, no. Tens temps, molt de temps, dues setmanes a lo manco, per investigar, escriure, fer un verset, llegir en veu alta un tros, i, quan et conviden a fer milotxades al balcó, tu sorprén els veïns parlant-los de Bertrand, de Hardy, de l’índex del Principia… Com si declamares davant el món.

Però recorda una cosa. Segons el punt que hauràs triat, l’exercici 1, 2 o 3, creixerà la teua intel·ligència. No saps fins a quin punt. Fes la feina al teu quadern. Gràcies

 

Un exercici de lectura, no feu l’aubercoc!

He enviat als xiquets de classe un exercici de lectura perquè baixen del cap de la mare, del pare, o, simplement, deixen de fer els queferosos amb els germans petits, o els grans. Tu també pots fer l’exercici si vols, només ha de provar de llegir tot un seguit de paraules i d’expressions sense ensopegar ni una sola vegada. En el moment que ensopegues, has d’aturar-te i comptar quantes paraules has aconseguit de llegir de manera perfecta, amb la pronúncia correcta de les vocals i la síl·laba tònica corresponent. La tria és feta de la rondalla “Don Joan de la Panarra”, del gran mestre Enric Valor. Una meravella, una lliçó, literatura d’alta volada. Va, t’atreveixes amb el repte de llegir-les totes sense ensopegar-hi en cap d’elles? Fins a tres intents o provatures?

Pels que no sou pinxos ni voldreu fer el gaiet, us recomane de fer una primera llegida, o dues, de les paraules… A veure si al remat serem tan lectors com els finlandesos. Pels qui cerqueu major complexitat, un colp llegides les paraules i les expressions, de quantes d’elles sereu capaços d’explicar-ne el significat? És o no una meravella de riquesa lèxica, aquest homenot, Enric Valor! Tot plegat no és ni una ungla del que us trobareu si feu el favor de llegir-vos la rondalla completa, que trobareu en el Volum 8 de les Rondalles Valencianes d’Enric Valor, editades per Bullent.

[per si teniu fills que volen emprovar-se el vestit, és un exercici recomanat a partir dels nous anys. Nouuuu!]

La tria:

«acer argentat, adustesa, aflicció, alforges d’abundosa vianda, anava de pitjor a pitjor, astut, avenc, bacallà, blaüra, aidar, badall de la porta, bafaneria, barrancusseu, blaüra, boscúria, brollen, brosta aspra de les alzines, busqueretes, cabestre, camperols, cavil·lar, cingles, cinqueta, clotada, cofar, color d’albadoc, congriava, consirós, contrafort, de cara reguinyosa, deseixit, desficiós, desmanegat, diableria, displicent, doblons, dur a rossegons, el dimoni deu ser, el goig més delitós, el Mascarat, embelcat, en un bell en sec, enmig de la fosca obscuria d’aquells paratges, era dolent que no podia remeiar-ho, erm, esbarrallant els ulls, esgarrifar, esgarrinxar-se, espadats, esparpellament, espigat, estaquirot, estava mig albercocat, estepes florides, estrebada, estrossa, farfallosa, feia ois, fent-se el minso i el gallet, flixat, fogassa, formosor, Forna, garguilot, garrit, garrotxa, gat cerval, gec, gent de got i ganivet, gestos ferrenys, guilopa, la giragonsa del destí, la murrieria dels homes, la quera que tenia, la Safor, la serra de Bèrnia, la set l’acorava, la Vila, li tenien entema, llangardaixos, malcarat, malcorar, malenconia, malfeiner, margenada, moltó, ni el cor li feia trac, no se li arrufava el melic, no volia esmerçar forces ni saliva parlant, oronelles, paisatge estepari, pastors i arriers, pervenien de la vida dura dels camins, pinxo desvergonyit, posat altiu i deseixit, Puigcampana, pujols, que era valent!, quemenjar, ramulla, reblit de carrasques i pins, remoreig, renill, rodat de pins i xiprers, roder, rossinyols, rostària, sa com una pera en l’arbre, sarau, seràs soca, serres de Gallinera, serveu silenci, seure en rotle, tossal, traginers, turons, un roder adornat, una veuarra com un barranc, vegetació exuberant, verdanc de xop, vermell com un titot, xafarderia»

El feixisme de l’Estat espanyol

Anit vaig ser a la presentació del llibre “Guillem” de Núria Cadenes, a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. No hi cabia una agulla; n’hi hagué que s’hi quedà fora, perquè hom no esperava aital resposta. Núria s’hi va emocionar, moltíssim, i va haver de beure aigua diverses vegades, per posar racionalitat i serenor. Difícil. El seu discurs d’anit s’hauria d’emmarcar amb tots els detalls, les paraules, la mirada, els gestos de les mans, les pauses, la complicitat amb Guillem Agulló pare i amb Betlem; finalment va poder explicar-nos alguns dels detalls de com havia aconseguit d’agafar el to i la mirada del llibre que li havien encomanat d’escriure, després de mesos de pair la idea. He de confessar-vos que la colla que vam pujar a Perpinyà en l’autocaravana, el portàvem, el llibre, que el vaig tenir uns segons a la mà, però que la dona que el llegia me’l va tornar a agafar de seguida. Avui ja me l’ha fet arribar Arantxa, la llibretera del politècnic.

-Heu comprovat que jo també he fet una pausa, per poder continuar allò que vam viure ahir a a l’Octubre?

El relat de Núria ja pagava la pena aquella vesprada, el jorn sencer. Potser perquè en sóc admirador, ho dic d’aquesta manera. No sé si ningú ha enregistrat la presentació —ho han fet?—, no ho sé. Però caldria passar-la per la televisió sense traure’n ni un gram dels quirats d’aquell moment històric, dels valencians. La complicitat de la policia amb els assassins, la complicitat dels jutges amb els assassins, la complicitat dels mitjans (el diari Las Províncias com a promotor dels crims, que semblava la productora de la pel·lícula feixista a València), tota la complicitat general amb el feixisme, amb els assassins, a València l’hem viscuda sempre. No l’hem viscuda anys i panys, l’hem viscuda sempre. I continua. I la manera com ho relatava Núria, la cadència, l’afecció, l’emoció… És ací on rau el valor de la presentació, anit, entre més valors transversals.

Despús-ahir, una manifestació de policies a cara tapada van assaltar el parlament espanyol, i no és casual que assetjaren, insultaren i agrediren Laura Borràs. Pel que fa al feixisme, a espanya res no és casual. Ni són casuals els recursos que s’hi destinen, ni la tria de jutges, ni de reis, ni de polítics a primera fila.És feixisme d’estat, conscient. Feixisme sense embuts, que no s’amaga.

El temple, la serenitat, la saviesa de Guillem Agulló “pare” és un capítol a banda. Si el país valencià fora un altre, amb tants de protagonistes com el farien possible, si no tinguérem tants fons reservats per espanya a la contra de la democràcia i dels valencians. Explicar com t’han matat un fill una vegada i una altra, tantes vegades com calga fer-ho, va dir sense embuts i amb un coratge extraordinari, Guillem pare, hauria de ser una lliçó davant tots els mestres d’escola, tots els polítics, tots els periodistes, els empresaris, els metges, els advocats i els jutges, si tota aquesta renglera d’oficis i de noms fora neta i honesta. Però justament denunciem això, quanta brutor n’hi ha en el cor d’aquests malparits de mena.

El periodista Miquel Ramos, exObrintPas, coordinava la presentació, i va fer un repàs històric del feixisme a casa nostra. La denúncia és tan profunda, que l’infern viscut pels valencians els últims quaranta anys, sobretot dels joves antifeixistes i les seues famílies, casals, ateneus, llibreries, cases particulars, noms propis… que l’auditori mantenia un silenci eixordador. Sí, els fons reservats, les clavegueres, però també els polítics al govern espanyol i als diversos governs valencians, els mitjans com Las Provincias, entre més recursos, durant quaranta anys s’hi van acarnissar i van fer ús de tècniques terroristes contra homes, dones i joves d’aquest país: en resum, van animar l’assassinat. I encara no fent-ne prou, el van tapar amb total impunitat. ja podeu repassar les bombes a Fuster, a Guarner, a la llibreria Tres i Quatre, entre els milers d’actes de terrorismes que, després, la policia, la gc i els jutges s’encarregaven de tapar, amagar o declarar innocents. Encara més, de vegades qui eixia escaldat era el moviment antifeixista, que havia de pagar haver denunciat els crims.

Finalment, Toni Gisbert va agafar el micrófon per explicar que el terror feixista l’executaven uns quants desgraciats, però que els veritables actors (ordien la conxorxa criminal contra els valencians que provaven de canviar res) eren l’estat espanyol, a més de partits polítics, jutges, empresaris i mitjans, que atiaven el foc, pagaven, i després permetien la impunitat de criminalitzar les víctimes.

Anit, mentre un parell de centenars vivíem aquell relat, de segur que el mateix aparell de l’estat continuava conxorxant el discurs feixista de moda, una moda que a valència no ha passat mai, perquè continua a mans d’una impunitat infeltrida en la pell de la València més idiota i dels valencians més banals, que en son majoria, o fan veure que són majoria. Idiota, però majoria.

Perpinyà és el nord

Vam pujar a Perpinyà per viure el retorn del MH Carles Puigdemont. En la lluita per la llibertat, Catalunya és capaç de mobilitzar la il·lusió i l’esperança de milers de catalans, per la defensa dels drets amb accions pacífiques i entusiastes. Espanya sempre prova d’impedir-ho amb accions indiscriminades, pròpies de la repressió i del joc brut. Per molt que ho voldran banalitzar, Catalunya és ara mateix el moviment més esperançador i més viu a Europa. Espanya és el contrari; n’és abús i atiament de la impunitat feixista. Si hom pogués triar, si hi hagués democràcia, el dubte s’esvairia. Entre espanya i Catalunya, caldria decidir-nos: voleu servitud o llibertat?, si els drets universals estigueren permesos. Però és clar, l’estat espanyol és avui governat pel màxim de llibertats que hom pot aspirar: és on arriba el nivell polític i la misèria en un estat corrupte, agressor, policial, que se sent tan inferior.

Més de cent mil persones ens vam trobar a Perpinyà per rebre el president Carles Puigdemont, i més milers no ho van poder fer perquè espanya els ho va impedir, prohibint-los el pas per una frontera que, fa molts anys, Europa va eliminar física i mentalment, però que espanya manté contra els drets i la democràcia. El Consell per la República ens havia convocat i era l’organitzadora de l’acte. Uns quants valencians també ens vam sentir cridats, per la llibertat i la democràcia. Perquè n’hi ha vida més enllà de les falles i del camp valencià, si no el voleu esgarrat i perdut.

A Perpinyà la festa va ser completa, de reivindicació, de solidaritat, d’agermanament, de coordinació. Calia atendre el doble de la població que habita aquella ciutat de normal i els problemes van ser-hi menors, enmig d’una festa que, segurament, viuen i viuran tants pobles que han arribat a ser lliures. El transport, els serveis, les vitualles, els aparcaments, entrades i eixides, les pernoctes… L’organització havia avisat qui participaria que calia paciència i previsió.  En canvi, espanya va voler crear problemes greus, problemes importants, i no es va estalviar esforços i recursos contra la llibertat. Espanya no accepta el dret europeu, ni la justícia europea, ni la immunitat parlamentària, ni les recomanacions de l’ONU. No és capaç ni d’acceptar una festa lliure i entusiasta a Perpinyà. Perquè no accepta la democràcia, perquè la despulla com és, fa ensenyar-li una vergonya que fa mal, molt de mal, si viu mancada d’una mínima formació en cultura democràtica. De corrupció, lladrocini i criminalitat en són mestres, a espanya, però de decència no n’hi trobes, menys encara on caldria ser modèlics, en la justícia per exemple, i tot plegat fa molt de mal, perquè espanya és un esperit malalt. En canvi, els pobles que volen ser lliures, conscientment lliures i madurs, aspiren a majors ideals, més nobles i honestos.

I si aspiren pacíficament, per moltes barreres i jocs bruts, tard o d’hora hi arriben. Perpinyà anava d’això, de caminar sense aturar-nos, sense rendir-nos.

Durant dos dies Perpinyà ha viscut l’anhel de milers de catalans que només que reclamen de ser lliures. De viure en una llibertat que els va ser robada i per la qual no han defallit mai. El retrobament amb els seus líders, els discursos, la festa als carrers i les places, a la llibreries, la reivindicació solidària dels presos, l’escola Bressola, la lluita dels pensionistes, el respecte que vam tenir en l’acollida, en cada moment, feia respirar un ambient diferent fins i tot en aquells ciutadans que se senten francesos, més que no catalans, perquè la cultura de la república i els seus ideals és abismalment diferent, entre aquests dos estats. L’un és en favor de la frança dels ideals republicans (sense oblidar les burreres de l’estat francés), l’altre és en favor dels ideals borbons i franquistes (sense oblidar la burrera a totes les institucions de l’estat).

I els valencians, hom es pregunta de quina cosa serem capaços, entre traques, finançament espanyol de misèria i un camp arruïnat per polítiques agràries pròpies del terrorisme polític de madrit. Sí, què decidirem els valencians davant la servitud o la llibertat, deu anys més de jugar a segona divisió amb més privacions i almoines o serem capaços de començar a conformar un moviment capaç de la il·lusió i els ideals d’honestedat i democràcia? Viure a remolc del que decidirà espanya per nosaltres, anys i panys, o viure a partir del que decidirem els valencians amb independència?

A Perpinyà uns quants valencians vam viure de prop l’emoció d’una ciutat germana, menuda, acollidora. I vam compartir unes quantes taronges boníssimes. Per cert, en una parada n’hi havia a 50 i a 80 cèntims el quilo. Uii, gairebé com els preus a València. Pitjor no pot anar això, llauradors! Però ací no ens estem de traques o fums, que no que no!

 

Diari de la fira de Bétera (3): un dia els valencians vam ser superman!

«L’onanisme valencià de la lectura.»

Anit explicàvem a l’envelat de l’Ateneu de Bétera els desnivell de lectura valencià comparat amb el finlandès: el nostre índex lector suspèn en qualsevol de les edats, fin i tot en les edats de l’escola i de l’institut, que és quan la lectura és obligada i semblaria que l’activitat renaix, perquè ha de passar l’examen. A Finlàndia, segons un estudi de principis del segle XXI, el 40% del jovent tria com a activitat lúdica, en el temps lliure, la lectura. En els joves una mica més baixa que en les joves, que arriba al 44%. A valència, ni els uns ni les altres, no passen del 0%. No arribem a l’1% dels alumnes, fins al batxiller que tinguen com a primera activitat lúdica la lectura.

Ara acceptaríem tot de comentaris, si voleu, acarnissats, o endolcits, però les coses que passen i ens passen no són en canvi de res, que no són gratuïtes. Entre més idees, hom podria argumentar que trenta anys d’escola valenciana, o d’una escola pretesament democràtica, no ha deixat petja entre els alumnes, pel que fa a la lectura. Però, ep, també caldria avaluar què fan els mestres, com ensenyen a llegir i, encara més profund i llarg, quin exemple són per als seus alumnes, pel que fa a contagiar la lectura com un art, que depassa l’obligació, l’examen o la funció d’ajudar a passar cursos com qui passa els anys, comptant-los d’un en un o de quatre en quatre.

Avui hem presentat a l’envelat de l’Ateneu de Bétera l’escriptor Carles Fenollosa i la seua primera novel·la «Narcís o l’onanisme». A partir d’unes quantes entrevistes a les xarxes, i un repàs a la cultura literària dels últims quaranta anys, i la fragilitat valenciana no sembla que haja canviat gaire. Anit, l’èxit que apuntava aquesta Fira de Nadal es va interrompre —Onanisme literari pel que fa al públic— i n’érem deu, no arribàvem a completar l’equip dels apòstols, malgrat que el sopar després sigué barat i benigne, de convidats, i una de les raons apuntades pel mateix escriptor pegava en ferro: «No us amoïneu, un dels problemes més grossos dels valencians és aquesta minsa quantitat de lectors que no acaba de fer un salt europeu, als llibres i a la lectura, no podem ara mateix, ni vam poder aleshores, així que entre tanta competència de pantalles, bars, falles, festotes, i un estudi obligatori preparat per deixar de llegir en canvi d’aprovar, el resultat és aquests.»

A mi la comparança em feia mal, em pegava tan malament que l’evidència ens despullés com som, qui som i com és d’utòpic el remei, que vaig atribuir el fracàs al dos, un nombre parell que després de ninou, de l’1 de gener, no sembla amb suficient caràcter com per fer avançar el carro i els bous. Ni un sol mestre, ni els alumnes, ni els llicenciats de primera o de segona, ni la premsa, semblava una absència feta a posta contra el mateix Narcís, pobre, per haver-lo tret de la ciutat principal i haver-lo fet pujar a prop del Purgatori, malgrat que ell hagués preferit el cel a la glòria.

Carles Fenollosa ha arribat amb els deures fets i la didàctica: ens ha lliurat un petit article sobre el panorama narratiu català dels últims anys, autors, novel·les, mancances, problemes estructurals, un paper que no ens ha volgut llegir, però que ha fet servir de referent: ha explicat els tres grans dèficits, actuals i passats, de la literatura catalana (res comparable, naturalment, a l’anglesa, francesa, i menys encara a la russa). Pocs lectors, desconnexió del territori literari català (Catalunya, País Valencià i les Illes), i atrevim-nos a dir-ho, la desorientació dels autors mateix.

Molt de tot això és en Narcís, però justament què fa el món literari?, s’arronsa de muscles. Martí Domínguez ho diu en un comentari sobre la novel·la: «Tanmateix, aquesta novel.la transgressora, impertinent i enèrgica no ha tingut (almenys de moment) la recepció i resposta que es mereixia. El món intel·lectual interpel·lat, aquell una mica panxacontent i conformista que descriu amb tanta precisió, l’ha ignorat, o bé l’ha menystingut, com si es tractara d’un estirabot d’un jovenet queixó, que no sap valorar els esforços i sacrificis que aquests han hagut de fer perquè aquelles publicacions i tinglados culturals existesquen.»

La drassana o envelat literari de l’Ateneu avui feia aigües, justament en honor a aquest Narcís irreverent: ens ha guanyat el zero per cent valencià davant la lectura, o potser perquè el dos de gener és atrapat entre dies més conspicus o principals. Ves si encara no trobareu un remei, en venir a demanar-nos el llibre de Narcís: «creieu-ho, per què no?, un dia els valencians vam ser superman!»