Baldoví en un país de roders

L’Ateneu de Bétera prepararà l’arribada de Joan Baldoví aquesta setmana: “En clau valenciana, en un país de roders!”

Ahir ens demanàvem què podíem preguntar a aquest home que ha posat la política dels valencians a primera fila, allà a Espanya: en un parlament farcit de pocavergonyes, de polítics criminals, de lladres que fa anys que roben i ens roben especialment als valencians. Perquè els valencians pintem poc a l’estat, de primer perquè som valencians, i ens en sentim profundament valencians. Els espanyols ho saben, perfectament saben què vol dir tot això, i el resultat és que s’acarnissen contra nostre, sobretot a través del finançament, però també contra l’escola, contra la llengua, contra els mitjans, contra la sanitat, contra el camp… Aquell govern d’espanya, malgrat tants polítics del pp com els han llepat el cul des de València, ens han castigar cara a la paret com a l’escola franquista. Però un home de Compromís, un de sol, els ha posat l’honestedat a la cara, l’honradesa i el treball, i malgrat de ser sol, tothom l’ha valorat per damunt de molts altres polítics.

Sí, l’escarni contra Valencià d’Espanya és de llibre, un càstig continu perquè no siguem capaços de redreçar-nos, de renàixer, de ser més demòcrates i europeus que no ells, més moderns fins i tot. D’això en parlarem dissabte a Bétera, amb Joan Baldoví, i potser li demanarem si prepara l’assalt a la presidència de la Generalitat, d’ací un any, o què pensa del 155 contra els valencians, si el pspv que també és acord del Botànic, continua donant-ne suport, o potser li demanarem què passa amb el camp valencià, amb els caquis i les magranes, i si la veu a madrit, única i solitària, pot fer res per canviar la llufa que significa espanya per als valencians. I encara podrem demanar-li què pensa fer per recuperar les caixes valencianes, o si els valencians ens haurem de conformar a tenir els diners emprats en institucions estrangeres o que no tenen cap sensibilitat valenciana… O què caram passa amb la televisió, o amb Consum, que s’ha apuntat al carro d’atacar la llengua, o amb la fallera calavera, que potser podrem parlar de tot o de gairebé tot.

*I si els homes de la cooperativa, els llauradors, o els mestres, o les brigades municipals s’apunten a fer-li preguntes, seran benvingudes.

Harriet Tubman (2)

«I freed a thousand slaves. I could have freed thousand more if only they knew they were slaves.»

Us heu fixat en les mans de Harriet? Ella va dir que el dia que va canviar d’estat es va mirar les mans, però no va trobar res de diferent ni d’especial, allà. I ves que ella té unes mans ben especials. Només que era lliure que ho era tot. Fugia de l’esclavitud, al segle XIX. Que ho era tot, per ella i per tants com ella.

En el segle XXI, a espanya també cal fugir de l’esclavitud: sous de sis-cents euros són una realitat que atempta contra la llibertat de les persones. I això si hi treballes, que n’hi ha que ni els ho permeten de fer, amb tanta desocupació. O si tens cap seguretat, en el treball… Mentrestant aqueixa esclavitud miserable, n’hi ha panxacontents —entre més, expresidents del pp i del psoe— que cobren fortunes per no fer res. O n’hi ha infantes de set o vuit o deu anys que guanyen més que cent esclaus junts, o n’hi ha ambaixadors, o ex-assessors que apleguen milers d’euros mensuals, en canvi de la ruïna de milions. I n’hi ha empreses que se’n burlen, dels diners que guanyen, dels diners públics que els han perdonat de tornar… És l’esclavitud del segle XXI provocada pel pp, pel psoe, per c’s, en canvi de represalies judicials, assetjaments i conxorxes de jutges i polítics.

I encara argumenten que els homes i les dones no han de guanyar el mateix pel mateix treball, aquests trabucs del psoe+pp+c’s… Així que Harriet es va mirar les mans, aquelles mans que a la fotografia ho expliquen gairebé tot, i va decidir de dedicar la vida a passar gent d’un estat a un altre, per salvar-los de l’esclavitud.

Sis-cents euros?, desnonaments?, gent sense atenció mèdica?, sense possibilitat d’acollida?, gent als cies?, aquelles televisions d’espanya?, aquells mitjans?, els diaris? aquella cultura casposa?, la gc encara responsable de la seguretat, ai?… Si això no és esclavitud, per començar a passar gent d’un estat a un altre!

Harriet Tubman no va perdre mai ningú

“Atureu-lo, és el meu esclau!”, cridava l’home blanc mentre acaçava un home negre que corria desesperat cap a la llibertat. L’home blanc li va llançar una maça de ferro que, dissortadament, va impactar en el cap d’Harriet Tubman. Ella no va morir d’això, però la ferida li va obrir el pensament a la llibertat. Els amos també la van posar a la venda, però ella va aconseguir d’escapar a un estat on podia ser lliure. La resta del temps el va dedicar a la lluita en favor de la llibertat, els drets de les dones, el sufragi i a viatjar a l’estat que mantenia l’esclavitud, per passar homes i dones cap a la llibertat. Diu la llegenda d’aquesta dona que no la van capturar mai, i que no va perdre mai ningú en aquells viatges.

El govern espanyol també ens acaça la democràcia i la llibertat. Acaça els homes lliures i els homes bons. Ara diu que també actuarà sense contemplacions, que és una expressió que no amaga l’odi i la por que vol infondre. Sense contemplació actuen les dictadures; les democràcies, no. Sense contemplació actua el càstig, el terror, la tirania, la violència… Us imagineu que els mestres, per exemple, diguérem i actuarem sense contemplació a l’escola? Potser és el que voldrien aquests feixistots de rajoy, santamaria i cospedal, que l’escola tornés a l’obscurantisme franquista, xenòfob, violent i dissortat. Sense contemplació.

Espanya actua amb el tarannà amo-esclau. Es pensa propietari del patrimoni i de les persones. Ara mateix es pensa propietari del pensament d’homes i dones lliures, per això actua sense contemplació contra la votació popular d’unes eleccions que han perdut. No suporten la contemplació, ni l’opinió, ni la llibertat dels pobles. L’exemple valent d’Harriet Tubman, o Black Moses, és d’un coratge extraordinari contra la violència i el terror, contra unes lleis indignes i abusives, contra els homes que es pensaven amos de la resta del món. Polítics, jutges, policia, sense contemplació… Ja saben què vol dir, l’expressió?

 

 

Carles Riera, president

Fem president un home de la CUP. Un home fort, honest, valent i compromés. Un home sense dubtes. És al parlament i espanya l’hauria d’acceptar sense més excuses. Un president de la Generalitat de la CUP! Una bomba per a ells; per a nosaltres, no. Sí, ja sé que diran que han aconseguit el propòsit, que Puigdemont no siga president ara mateix. Per a mi també és el president, el MHP Carles Puigdemont, en un país net, sense pressió, sense xantatge, sense amenaces als fills, sense amenaces de mort, sense jutges podrits, sense justícia al servei de polítics criminals…Puigdemont és el nostre home, per això vam fer quatre mil quilòmetres a desembre, per donar-li el nostre suport, però de conseller en cap, amb una delegació internacional del govern català a Brussel·les farà un paper principal de situar la República catalana a l’òrbita europea, en un any, farà de la independència una realitat internacional. I aleshores tindrem oberts dos focus importants en favor de la democràcia: l’un a Catalunya, l’altre al cor d’Europa.
Ací el govern i el president posen en marxa en procés constituent, allà un govern internacional escampa el nou model europeu que volem els demòcrates, a partir de la república més jove.
Ací la podrida justícia espanyola no podrà actuar sinó amb males arts, però ja no tindrà cap més justificació, i nosaltres tampoc no en tindrem cap més, per portar-los als tribunals europeus aquesta vesprada mateix, cada dia.
El tàndem Riera&Puigdemont pot tenir una força imparable, i el protocol dirà que l’un és això i l’altre és això, però tothom sabrem què representaran tots dos. I ERC també, i els dos milions, a governar la nova república sense excuses. L’assemblea Constituent que prepare les denúncies contra els jutges corruptes espanyols, contra el govern espanyol, que organitze els Mossos, que torne l’autoritat al Trapero i que organitze un mínim cos de defensa de la república i les seues institucions. I que organitzen l’economia, xa.

Això era una idea en aquesta mitja hora de pati d’escola… Però en tenim més, d’idees, els mestres, i la màscareta KRLS penjada del suro. Per democràcia, pels drets humans universals. Per la llibertat dels presos. Per respecte als refugiats. Per la llibertat dels pobles. Per tanta feina com tenim per envant!

Les improbables Txèkhov valencianes (6): carta de jf

“I qui sap res de ningú?”

Encara no has escrit l’apuntament sobre el conte de Raquel, no? No, encara no. S’enfadarà. S’enfadarà?, per què?Ja la coneixes, no cal que t’ho diga. S’enfadarà amb motiu. Home! Tu hi has escrit sobre els altres contes, en vas parlar a la presentació, en canvi… Para, para, les coses necessiten el seu temps. Ha passat Nadal, això s’ha acabat, s’han acabat les vacances. Sí, està bé que ho recordes, els mestres teniu moltes vacances! Ara per què ho dius, això? Perquè és cert, teniu més vacances que ningú, més encara que els retors. Justament, els ritmes amb l’escola són diferents, n’hi ha els xiquets, cada dia els has de dir coses noves. Explica’ls això, als pares! Ves a mamar!

—Sí, les persones som un misteri.

—Que se sàpia que algú va estimar aquell cos vell, una nit.

Avui el mestre Vicent Calabuig m’ha parlat del conte de Raquel, de com escriu, ella, com domina el relat, amb quina sobrietat, quina escriptora s’ha fet. Jo li he parlat de més contes, però ell me’n parlava d’un només. Aleshores he tornat a la idea de les Improbables. Havia de tornar a llegir el primer dels contes “Una brutta figura” de Raquel Ricart. Ho faig, el llegesc, me’l mire de nou, però em salte la carta, la hipotètica carta de Fuster. No ho sé, si encara fem més grans que no caldria, els nostres ídols, els nostres grans pensadors. Joan Fuster és la mesura dels valencians encara, però n’hi ha molts fusterians que el carreguen de tòpics, de fum, d’alcohol, de més banalitats, en canvi d’una veneració pel seu coneixement que és enveja. Una majoria no afig cap valor més, sinó tòpics.

Desfici, és el primer que vaig trobar a la primera lectura. Com diu el mestre Vicent, jo ja sé que escriu molt bé, ella, però la història era un desfici, que em torbava què podia passar, aquella intromissió en l’intel·lectual Joan Fuster, o pensar que els nostres herois també mengen, es moquen, fan això i allò, però hom no ho pensa, jo almenys no ho pense, si pense amb Homer, amb Steiner, amb Tolstoi, que havien de fer això i allò, ells, si havien de guiar el món. I encara si la vida d’un homenot no és regular ni convencional, què hi fa, què ens fa a tots plegats, saber això o allò. Desfici.

I Estellés? Estellés és un cas a banda, amb estellés pots pensar el que vulgues.

—Ep, és literatura! És un conte, ja ho sé. Per això, no cal sinó llegir el conte i avant, no cal res més, Res de res. Trobes que sí, que això s’ha d’explicar? Què? Que és un conte, tu, no escric assaig, jo, només faig ficció! I ara què passa si dic que m’agrada què escrius, com escrius, però aquest conte, com deia Pessoa, no, o no gaire, perquè em provoca aquell desassossec. Se’n diu desfici, en català. N’hi ha que l’han llegit i els ha agradat molt. Supose que tenen raó, però no sé si m’ajuda gaire, que en tinguen. Què en diria Txèkhov? Que és un conte, un “improbable”, el primer del llibre. Encara no t’has llegit la carta? I tu trobes que sí, que s’ha d’explicar això?

En JF se n’hagués rigut de tot plegat, hagués rigut molt; hauria telefonat l’Eliseu perquè li donés el telèfon d’ella, aquella nit mateix, i l’hagués fet venir, encara de matinada. Ell s’hagués esperat a la porta, un, dos, tres cigarrets, amb el batí, i allà mateix a la pedra del bancalet del carrer Sant Josep, li ho hagués amollat: d’on collons t’has tret tot això, Raquel?

 

La improbable vida de Joan Fuster editat per Tres i Quatre, és un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Va ser presentat a l’Ateneu de Bétera el 29 de desembre de 2017

Espanya pot educar-se?

Potser que l’estructura de la pregunta no siga correcta, en valencià. Fóra millor preguntar-nos si, una majoria d’espanyols, poden educar-se, que ja podem comptar que n’hi haurà que diran que no, de partença. Com dirien també molts valencians, no caigueu de la figuera, ara. Que ja els va bé la vida com supose que els aniria bé en època de l’home primitiu. Fóra possible, doncs, que una majoria d’espanyols volgués educar-se?, utilitze el verb educar en el sentit més amplot —ja sé que els espanyols poden aprendre espanyol, matemàtica, geografia, ciència, coneixements, continguts i àrees del coneixement en general, però educar-se en el sentit filosòfic, moral, ho veieu possible? Perquè si la resposta és negativa, potser que tindrem més feina que no pensem, i allà enllà un problema convertit en una paradoxa. Un problema té solució, però una paradoxa em tem que no té ni anses per agafar-nos.

Espanya té un conflicte amb la seua perifèria. Amb tota sense excepció. Amb una part més que no amb una altra, però amunt o avall, n’hi ha cultiu de conflicte, lleu o gravíssim a tot arreu. Catalunya, València, les Illes, Euskadi…  Això és, espanya té un problema d’emocions que fa centenars d’anys que no ha resolt. La professora Carme Timoneda diu que una resolució eficaç d’un conflicte és una oportunitat d’or per educar les emocions. Amb el conflicte amb Catalunya, Espanya envia repressió, colps, amenaces, restriccions econòmiques… Això és, que no té cap intenció de resoldre el conflicte. Imagineu una escena de pati a l’escola, afigureu-vos que per resoldre un conflicte entre dos xiquets, l’un atonyinés l’altre, l’insultés, l’amenacés, cada dia, a qualsevol hora… I encara la mestra digués que li passa poc, per rar o baixet, o simpatitzant dels altres xiquets sense excepció.
Espanya amenaça amb l’exèrcit també, o amb la GC. Ahir un coronel condemnat per tortures —un demòcrata de tota la vida de la GC—amenaçava d’anar porta a porta a demanar qui caram era ningú per plantar-los cara, a ells, la força verda de l’estat. La força verda de l’estat atresora la famosa frase “tot per aquella pàtria”. I per la nostra?, i per la dels altres?

“Què és el que porta a desenvolupar conductes com ara crits, i fins i tot colps vers l’altra persona” es demana la professora Timoneda en el seu llibre Eduquem-nos per educar, i continua dient-se: «De fet, és el que segurament ens sobta de moltes situacions que es poden donar a la nostra vida quotidiana quan ens preguntem com és que una persona porta a l’extrem conductes agressives o violentes quan sorgeix un conflicte i també com és que no és capaç de frenar-les fins i tot davant l’evidència del fet que hi haja una altra persona que no es puga defensar…», si no és democràticament.

Espanya, aquesta via de violència i agressió, d’amenaça i de càstig, és l’única cosa apressa amb tres mil anys de civilització?

 

TIMONEDA, Carme (2017): Eduquem-nos per educar, una guia per a l’educació emocional dels docents. Fundació Carme Videl Xifre de Neuropsicopedagogia, Girona

 

Comence l’any a l’escola amb els fusterians

Pensem com podem fer l’escola més democràtica, els mestres? Una escola més imparcial, fins i tot més intolerant contra la injustícia, contra l’insult, contra la manca de dignitat? Ho pensem, els mestres, com l’escola ha de bastir el futur democràtic d’una república?

Ara n’hi ha uns quants polítics que volen entrar a l’escola amb les seues dèries i patologies. No diuen, “llegim, mestres, preparem-nos per ajudar els xiquets, per facilitar-los l’entrada al coneixement!”. En realitat, n’hi ha polítics maldestres que volen pegar contra l’escola, com ho van fer l’1 d’octubre de 2017, amb una violència que era una lliçó del que no s’hauria de fer mai. A espanya això és el model de l’acció política, un model impune i legalitzat per la màfia judicial. N’hi ha qui defensa amb impunitat proclamar-ho: ataqueu l’escola!

La pedagogia franquista ve d’ací, per això es van acarnissar contra els mestres: matar els mestres, baixar les finestres i les persianes i deixar l’escola fosca. N’hi ha més exemples. Ahir, a València, la tolerància policial davant una acció feixista farcida de càntics xenòfobs, semblava una acció inaudita, de braços caiguts de la llei, on la seguretat policial tolera el feixisme, si no és que l’atia. Ahir allò de València representava un altre insult a la democràcia, que no és casualitat quants en van, autoritzats pel govern espanyol. Espanya és una provocació constant amb himnes de por i d’odi. Ens han intervingut l’economia, els comptes, allò que podem decidir econòmicament. Si encara no han pogut decidir què podem dir i que no, ens atien comandos feixistes per posar la por al cos de la gent, si ens decantem per la llibertat, per l’expressió lliure, per la democràcia.

M.Rajoy representa ara aquell crit “mori la intel·ligència”. Representa la mediocritat política. Una vergonya. Així que he començat avui l’escola amb una activitat de lectura lliure, perquè llegiren els xiquets. Ep, tothom a la biblioteca a llegir! Trieu un llibre i llegiu.

I ara vindrà la segona part, de la lectura, xiquets, però un text que us llegirà el mestre…

A partir d’una lectura de Jem Cabanes a l’Ateneu de Bétera, ens vam decidir per comprar el llibre “Nosaltres, els fusterians” que ha editat Perifèric. El text que Cabanes havia triat era ‘Ell ho sabia’, on l’escriptora Raquel Ricart recorda detalls d’una història de vida, el dia que Fuster va publicar ‘Nosaltres els valencians’. Entre més arguments, l’escriptora explica perquè escriu en valencià, i com li fa mal que ningú li demane per què ho fa, en la seua llengua. Però, ai, segons Raquel Ricart, la resposta no es troba en les paraules, sinó al voltant i darrere de les paraules. Ella ho sap, com Fuster, per què. I n’hi ha que no ho podran saber mai.

No us perdeu el relat d’una mare, un tros de carta d’una mare a la seua filla escriptora:

“La mare Angelika Schrobsdorff, una escriptora alemanya que va viure refugiada a Sofia de 1939 a 1947, escriu: “No m’entra al cap que algú es puga expressar tal com és en llengua que no siga la materna, perquè estem íntimament lligats al nostre idioma. Més que cap altra cosa, és una expressió de la personalitat, de la mateixa manera que més que cap altra cosa és la clau per accedir a un poble i a la seua cultura. El vocabulari i la gramàtica es poden aprendre, és clar, però el que hi ha al voltant i darrere de les paraules, mai. Per tant, si canviem el nostre idioma per un altre, no ens convertim també en una altra persona?”

Sí, aquest relat de Raquel ja pagava el llibre de Nosaltres els fusterians, però ves que ella també xarra en l’altre llibre, Nosaltres, les fusterianes

[…]

Víctor Iñúrria agraeix l’acollida a Bétera

Estimats membres de l’Ateneu de Bétera

Mai hem d’aturar-nos fins que arribe el moment de l’aturada final, i en començar 2018 amb el munt de paranys i mentides que ens sotgen, m’ha brollat un sentiment de força i esperança que, havent-lo fet públic a la xarxa de la Internet, he volgut així mateix enviar-vos-el, agraint-vos la vostra calidesa en la lectura del meu poemari que féreu el propassat dia 30.

Forta abrada. Víctor Iñúrria

TOT I SER DUR EL CAMÍ

Potser, quasi segur,

Que el camí siga llarg,

I potser siga feixuc,

Potser no et cregues capaç

D’arribar fins el final,

Però no ho dubtes, amic,

Sempre hauràs d’albirar,

El què excel·leix al seu cap,

És la llum de l’esperança,

No tingues por de patir,

Comença ara a eixir,

Ves sempre cap endavant.

Si tot és encara per fer,

Tu i jo, ben plegats,

Malgrat que alguns

Posen tanques i paranys,

Sigues jove o sigues gran,

Tu, jo, i molts més,

Anirem cap al demà,

Per nostres mans enllaçats.

© Víctor Iñúrria (1-1-2018)

Les improbables Txèkhov valencianes (5): criatura

Criatura dolcíssima que fores, la sola riba forta, un deix d’idea,
la mà que entre les meues perdurava, la mà que entre les meus perdurava […]

El conte breu, curt, d’unes quantes pàgines ha de tenir un petit joc lúdic en favor del lector. Ja comptem que tindrà un ús exquisit de la llengua, que oferirà literatura major fins i tot. No li val a perdre’ns en mitges tintes.
Mercè Climent ha triat un dels pocs versos que Joan Fuster va escriure en vida coneguda. En aquesta vida que molts semblen conèixer a la perfecció, en canvi de no saber-ne tanta cosa, d’una altra vida més desconeguda. Una vida amb paper de calc, i una altra vida que sembla el calc, però no l’és. En aquesta segona vida calcada, no passa la mateixa història que a la vida, diguem-ne, original. És literatura, sí, i per això la ficció, sabeu?

Entre els tòpics que Fuster fa servir, i la gent que el visitava s’agrada de presumir, el Mestre escrivia  amb una màquina olivetti i feia servir el paper de calc. Si és així, tot allò que va escriure era doble, perquè n’hi havia la còpia. En calc negre o en calc blau. no ho sabem. Però cada cosa tenia, segons que assegura tothom, original i còpia. Les cartes, per exemple, les cartes que enviava a escriptors, pintors escultors, filòsofs, amics, ell, el Mestre, en conservava la còpia, a través del calc. Només una carta, una de sola, que sembla que no va enviar mai, que es va descurar d’enviar, descurar?, el Mestre conservava l’original i la còpia. Però, aleshores, a qui no va enviar mai, aquella carta, us demanareu? A qui?

[…]

 

Les improbables Txèkhov valencianes (4): elvira cambrils

Guzzi i Leica són marques de prestigi, però representen coses d’una altra època. Russafa i Sueca són topònims de primera, encara d’aquesta època, aquest present; tant Robert Capa com Joan Fuster són noms amb història, i la història representa que és història de qualsevol temps. Ací les parelles de noms tenen un pes que trencaria una bàscula de pesar taronja. Pes específic i pes de pesar moltíssim. Després n’hi ha els filòsofs, i els músics, però sobretot els primers: Kant, Montaigne, Voltaire, Russell… Wittgenstein, Sòcrates, Plató, Descartes, Josep Pla… I ara els músics, Mozart, Albinoni, Vivaldi. Joves tampoc són, aquests.

Direu que he barrejat massa noms, i és veritat, però ací n’hi ha una vida sencera del pensament. N’hi ha l’essència, de segur, i encara n’hi ha que direu que en falten de bàsics. Teniu raó, també, vull dir que teniu raó de fer aqueixa apreciació tan precisa. Però l’essència hi és. No em negareu que hi és.
Per a nosaltres, aqueixa sentència té molt de pes, tot el pes que cabria en aquella bàscula, en una sola foto d’una Leica: “Sense Fuster els valencians som més orfes.” Elvira ho sap molt bé, perquè ella és escriptora, però sobretot estudia filosofia. Quan diem filosofia volem dir pensament. Assegura l’escriptora Cambrils que “Durant un temps va rellegir Fuster per a apaivagar el buit. I li va créixer l’admiració.”

Atrapar el temps d’estudiant en una Leica, quan vivíem a València i, malgrat que féiem que estudiàvem, no estudiàvem, que vivíem. I féiem filosofia. Potser que haguérem estudiat més i no haguérem fet tanta filosofia, els valencians. Les reunions, les assemblees, l’amor, i aquelles coses de joves universitaris que volíem menjar-mos el món. Fins que descobrírem que el món era tan gros que no podríem acabar-mos-el mai. Mai. Que caldria continuar menjant i bevent durant molt de temps. I sobretot estudiar, calia estudiar molt més.

Ai, quanta indefensió, el món.