Arcs Amandi i la poesia d’Estellés

Anit vam fer una tria de músiques que el quartet Arcs Amandi interpretarà al corral de l’Ateneu de Bétera per acompanyar els lectors que llegiran Estellés; en total, una vintena si no és que se n’afigen més a última hora.

Bach, Vivaldi, Hëndel, Purcell, Albinoni, Piazzolla… és la tria feta per la música: per la poesia, a més d’Estellés, llegirem poemes d’Alexandre Navarro i Marc Granell, que enguany va ser el poeta triat per commemorar el dia internacional de la poesia. L’ateneu de Bétera en farà una lectura especial en diverses llengües, del poema que Granell va escriure expressament. Potser que tancarem amb Auld Lang Syne —l’hora dels adéus— una mena d’himne escocés, apropiat pel necessari cant de llibertat que representa… Això és del poeta Robert Burns, granger, patriota, anticlerical, republicà i pobre.

beguem una copa de cordialitat
pels vells temps.
Tots dos hem corregut pels vessants
i recollit les belles margarides,
però hem errat molt amb els peus adolorits
des dels vells temps.

Arcs Amandi el composen Lluís Usó, Gemma Cuerda, Raquel Aparisi i Laia Arnal, quatre joves músics de Bétera i de Nàquera.

Encara llegirem uns versos que ens envia Vicent Partal, que ell voldria llegir en directe, i nosaltres farem nostres, en aquesta nit espcial pel nostre poeta. Estellés els va escriure en recordar algú de Bétera:

‘Florires com l’alfàbrega i et pense / entre les mans delirós de trobar-te. / S’escolten grills tota la nit desperts, / camins perduts’ V. A. Estellés

 

 

 

La nit Estellés com la nit Burns

Bétera, 5 i 6 d’octubre de 2018: Nit Estellés, la primera d’assaig, la segona de debò, però totes dues seran nits de lectura, de recuperar l’acció de llegir públicament, en públic, en el corral de l’Ateneu. Només que portem 9 anys de lectures en reconeixement al més gran dels poetes valencians, si voleu, de festa poètica arreu del país, però n’hi ha pobles que ja han aconseguit de convertir-la en una nit significada al seu calendari.

Camí de convertir el nostre referent com han fet els escocesos en la seua nit Burns. Reunir-nos per llegir, menjar. beure i escoltar música. Aquesta vegada, l’Ateneu de Bétera ha convidat un quartet de música, Arcs Amandi, joves que acompanyaran la lectura i el poeta. Divendres cinc, assagem i triem els poemes. Dissabte ja fem la lectrura. T’animes a participar-hi?

*Sens dubte que també farem referència a la llibertat dels pobles, a la llibertat dels presos polítics, a la llibertat de la poesia, i, com diria Durruti, al compromís de somoure consciències. La resta no sembla que pague la pena.

Un huracà en favor de l’escola

Fóra això només M. Àngels Llorente, mestre i regidora a Xest, a la Foia de Bunyol, a més d’un tornado contra buròcrates de l’educació, polítics, inspectors, malfaeners i xarraires, a més d’inútils i d’idiotes que n’hi ha a manta. Ahir va pegar contra la inconsciència dels mestres i de l’administració. XI Congrés d’educació a l’Alcúdia, que en pocs anys s’ha convertit en el clàssic “El Congrés” o “El Congrés de l’Alcúdia”. Si vaig baixar, cap al sud, era per escoltar M. Àngels, per trobar aquella força huracanada d’una veu potent, ferma irredempt, en favor de l’escola pública, que ella va caracteritzar perquè siga verament escola i pública. Però cada frase, cada tret, cada definició fa mal, fa mal a l’extrema dreta i a l’esquerra del psoe, un partit tan pobre com repressor, que d’esquerra li queda la missa i la comunió.

Potser per aquella força i contundència no la conviden gaire a congressos, a la mestra M.Àngels, aragonesa, regidora per esquerra unida (llàstima) a l’ajuntament de Xest. De cada tret podia haver fet una ponència i encara li faltaria temps: per la democràcia, la llibertat, la coeducació, l’equitat, la inclusió, l’emancipació, la lluita, la reivindicació, no li valen bromes, si l’escola vol ser escola.

Rieu-vos de jutges, malparits, o policies, l’escola ha de ser un cau de revolució democràtica i pacífica on es puga parlar i debatre de tot, fins i tot de la pedofília de jutges i fiscals i d’una corrupció d’un estat patètic: aquest és l’únic retret que li faig, a la mestra de majors conviccions que he conegut mai: confiar que l’escola pública és responsabilitat de l'”estat”. Amb tota l’estima, professora Llorente, l’estat, aquest estat corrupte, fatxenda, policial, franquista, judicial masclista i putero no farà mai res de profit per l’escola. Aquest estat que vosté reivindica que ha de tenir la responsabilitat de l’escola, tant siga governat pel psoe, pel pp, per ciutadans o pels comuns d’un 15M, no es creurà mai l’escola mentre mantinga les clavegueres, els fons reservats, els fiscals franquistes, la monarquia, una policia feixista, una església pedòfila, i encara no sé quants convenis i privilegis per la seua espanya casposa i profundament franquista.

Llàstima que no tinguem dones com vosté en favor de la #RepúblicaValenciana. Per molts anys, mestra, perquè la lliçó d’ahir és un revulsiu que els mestres, tots sense excepció, haurien d’escoltar cada dilluns abans de començar la setmana.

L’escola de les meravelles (1)

putxinel·li de Nèstor Navarro

“Absurdament el cel s’omplia de jardins.

Esclataven les altes carcasses de les falles.

Tota València era una foguera alegre:

ens donava la festa i la fàcil metàfora.”

V.A. ESTELLÉS, Llibre de Meravelles

Com cada divendres de vesprada, el silenci s’ensenyoreix de l’escola, malgrat que n’hi ha un grapat  de xiquets encara, i uns quants mestres que feinegen, sols, a l’aula, adobant això i allò, preparen com començaran el dilluns, aquella eternitat encara, entremig. Fer de mestre i ser mestre, ai, un altre colp, un any més.

Els he fet escriure els versos, i els he demanat als xiquets de quina cosa no seria absurde que s’omplís el cel: de morts, diu ràpidament un. Homeee, i encara em rebat, diuen que quan ens morim, alguns van al cel. Xe, quin viatge més llarg, li dic. I no podem anar més a prop, quan ens morim? Un altre diu, que s’ompli de merda! —Ja van les barbaritats— No podies dir s’ompli d’estels, de nit, de núvols…

Hem acabat la segona setmana del curs, jo especialment cansat, exhaust. N’hi ha setmanes que t’espremen i et trauen tot el suc, no et deixen ni una gota d’alè, res de res. Hem llegit Pinotxo, aquell diàleg especial entre el Grill i el titella tan suggeridor, un clàssic en tots els sentits:

—[…] si t’he de ser sincer, d’estudiar no en tinc cap ganes i em diverteix més córrer darrere les papallones…

—Pobre ximplet! Que no saps que d’aquesta manera de gran seràs un ruc acabat i seràs la riota de tothom?

És un diàleg conservador? Suggeridor? Classicot? Natural com la vida mateix? Dilluns els demanaré als alumnes què en pensen, i si em trauen l’entrellat, vos ho contaré. Aquesta setmana hem tingut una visita molt especial a l’escola: ha baixat de la Fundació Carme Vidal, la mestra Carme Timoneda, autora d’uns quants llibres que us recomane, i ahir ens va fer una sessió de comunicació escola-famílies que ens va deixar muts, encantats, i encara avui ha fet diverses sessions amb els equips de mestres i de psicòlegs. Quina sort.

Aquesta nit, com cada mes de setembre i ja en van uns quants anys seguits, l’alqueria de Moret, a Picanya, acollirà el sopar Estellés, que enguany reconeixerà el poeta Jaume Pérez Muntaner. Voleu llegir poesia en públic?, voleu escoltar-la?, voleu omplir el cel d’estels, de nit, de versos? Voleu oblidar l’absurditat i tenir durant uns minuts l’ànima tranquil·la?

*Per la llibertat i la República dels valencians

El pregó que ens va alçar l’ànim!

Comencem un nou curs escolar…
—amb presoners polítics, amb exiliats, sense connexió a TV3 i IB3, amb més policia i més gc, amb més pressupost militar i menys pressupost per a ciència, amb l’amenaça a la democràcia, sense finançament just, amb prevaricació judicial, amb atacs a la llengua, amb judicis contra l’ús de la llengua, amb una involució franquista, amb l’amenaça als mestres que parlen de democràcia, amb la lomqe vigent, amb el pitjor finançament de l’estat, amb el pp encara legal, amb mitjans venuts als amos de l’empresa, amb fundacions franquistes, amb persecució de joves antifeixistes, amb la por al cos dels mestres, amb amenaces a la llibertat d’expressió, amb por als llaços grocs, sense empara a la democràcia, amb un sorprenent Àpunt

Comencem un nou curs convençuts de la victòria de la democràcia sobre el 155 i els seus actius (pose+pp+c’s), amb il·lusió pel treball, amb goig d’aprendre un any més, amb la convicció que els Drets Universals són per damunt qualsevol constitució, amb la fermesa que només la llibertat acosta el coneixement als alumnes, amb sobrietat i decisió per consolidar una escola lliure, democràtica, republicana, honesta i valenciana. Ves si tenim repte gran i feina per envant!

Benvinguts a l’Aplec del Camp de Túria!

«Per damunt de totes les llibertats, doneu-me la de conèixer, la d’expressar-me i la de discutir lliurement d’acord amb la meua consciència.» MILTON
«Aquells que recorren a la «justícia policial» amb el pretext de defensar la veritat no fan una altra cosa que matar-la definitivament. I matant la veritat, acaben matant també la llibertat.» MILTON
Totes dues idees són en el quadern que Nuccio Ordine va titular “La inutilitat de lo inútil“, i ajudarà a comprendre què passa amb la llibertat de Catalunya i la resta de pobles que volen decidir el seu futur, i què passa amb Espanya i la resta d’estats que usen la força per reprimir-los, com a únic argument.

Bétera acull el VII Aplec del Camp de Túria amb l’ideal de la llibertat dels pobles, que la Carta de les Nacions i la Declaració de Drets Universals de l’ONU aplega i defensa des de 1948. Però si bé Espanya va signar aquella declaració, en el fons no la respecta, perquè no és en la seua filosofia de vida. A Espanya malviu una democràcia precària tan carregada de franquisme i corrupció, que la violència prima sobre la llibertat, la brutícia sobre el coneixement, la corrupció sobre l’honestedat, el futbol i els bous per damunt la lectura. Sí, l’Aplec d’enguany torna amb convicció, més que mai, amb un dels reptes grossos: «defensar la democràcia a ultrança i combatre pacíficament l’amenaça dels violents». «Sentir-nos valencians amb plena llibertat, i si una majoria ho decideix, com han fet tots els pobles de la terra que ho han desitjat profundament, convertir-nos en una República independent.»
Ningú com els valencians per defensar els interessos propis, la identitat, la cultura, l’economia, el camp i el territori. Per això aquest Aplec d’enguany, mestres, llauradors, funcionaris, joves, estudiants, jubilats o botiguers. Per la llibertat i avant!

Però fins i tot en una democràcia fallida, carregada de franquisme, que avantposa la repressió a la llibertat, la coerció a la participació, la inversió en policia a la inversió en escoles i coneixement, n’hi ha camí i feina per envant. Som en un estat subdesenvolupat, mentalment. Ja passa que invertim en armament militar contra la inversió en investigació científica. En canvi, per explicar el món, per explicar-nos-el, cal molta cultura i saber-nos animals de cultura. Quan la crisi tenalla una nació, diu el professor Nuccio Ordine, és més necessari que mai duplicar els fons destinats als sabers i a l’educació dels joves, per evitar que la societat és precipite en la ignorància.

—Espanya es precipita i nosaltres fem Aplecs!

«Caldria multiplicar les escoles, les càtedres, les biblioteques, els museus, els teatres, les llibreries., en temps de crisi.» Però Espanya multiplica la inversió en policia. Com a les monarquies bananeres. Què és si no el feixisme?, un món de tenebres, d’amenaces, de repressió, de violència i de falsos màsters… Que fa Espanya amb aquest embat amb Catalunya, València o Altsasu? Més policia, més prevaricació judicial, en canvi de coneixement o de llibertat.

Què són si no els Drets universals? una lliçó de vida que Espanya va signar però que no va acceptar ni comprendre mai.

Què és un Aplec comarcal si voleu, si no la reunió de la gent en favor del coneixement, en la trobada, en la festa, en la música, en l’estudi, en favor de l’aprofundiment comarcal, en l’esforç d’entendre la vida de poble i com la podem millorar… I és aquest coneixement i aquesta llibertat d’uns quants joves el que els fa mal, molt de mal, al poder franquista que governa la justícia, la policia i la monarquia a espanya.., es diga pp o es diga psoe.
La possibilitat que el poble puga aplegar-se a pensar, a debatre, a festejar com vivim, i com podem avançar.

Som valencians i treballem per aconseguir la República valenciana. Això és un dret universal reconegut: la llibertat dels pobles, de decidir el seu futur, malgrat que els mitjans, la justícia i els partits del 155 vulguen enganyar la gent. Des de l’escola, des dels ateneus o barris, des del poble i la vida poble… I per això cal que estudiem millor com vivim i com podem fer per entendre aquesta cultural comarcal que només si toquem de rebot.

El Camp de Túria és una comarca extraordinària, d’una potencialitat excelsa, i per això també, abandonada a la sort d’una política covard poc preparada i menys entusiasta.
I ves que tenim l’índex de llicenciats més alt del país (a l’Eliana), o els millors torrons del món (a Casinos), el millor oli, quan n’hi havia, a Gàtova, o les boníssimes taronges de Bétera… El millor poeta viu ara mateix, unes bandes de música extraordinàries, polígons a cada poble, una serra que és paratge natural de gran bellesa, i un miler de mestres, pel cap baix!… Però tot això no és suficient, si el coneixement no articula bé el present i el futur. I sobretot tanta potencialitat.

Sort també dels noms propis: Mireia Vives, Antoni Ferrer, Alexandre Navarro, Ferran Zurriaga, Vicent Partal, Víctor Iñurria, Antoni Marzo, Rosa Dasí, Carles Subiela, els germans Ricart, Bajoqueta Rock…

Amb tot plegat cal repensar els Aplecs i encaminar-los a ser un cap de setmana Gran als nostres pobles, per això hem de repensar com, com els convertim en un eix principal del calendari d’activitat dels nostres pobles. Som en el VII Aplec encara, si descomptem el primer celebrat fa gairebé seixanta anys a Llíria. Enguany ens apleguen tot d’activitats i mostres de cultura i de música, de compromís ferm amb la llibertat i amb la vida, amb el propòsit d’una comarca capaç de contribuir a enfortir la República dels valencians.

Benvinguts, bon aplec i visca la República valenciana

Tornar a la vida per la poesia

Picanya organitzarà una altra vegada la Nit Estellés a l’alqueria de Moret. Una nit especial en el calendari del poble, en favor de la poesia i els poetes amb nom propi. Enguany, Lluís Roda, poeta i ànima de la nit, ha triat reconèixer el poeta Jaume Pérez Muntaner, una altra paraula major de la literatura al País Valencià.

Ací us deixe la carta de convit dels organitzadors i una invitació perquè us animeu a participar d’aquesta o de qualsevol nit organitzada als pobles i places del nostre país en record del poeta major dels valencians, Vicent Andrés Estellés:

«En commemoració del natalici del poeta Vicent Andrés Estellés, al mes de setembre celebrem la Festa Estellés, un acte popular i culte, obert a la participació, que posa en relleu la paraula poètica. Enguany tindrem l’honor de compartir la vetlada amb la família del poeta. El divendres 21 de setembre a les 21.00h, us convoquem i encoratgem a participar en la IX FESTA ESTELLÉS: bon ambient, sopar i vetlada poètica al pati de l’Alqueria de Moret de Picanya (avinguda Alqueria de Moret, 41). La nit començarà amb un sopar d’enfaixat al pati de l’Alqueria compartit amb amigues i amics, i continuarà amb
lectures poètiques, principalment de versos de Vicent Andrés Estellés però també d’altres poetes valencians. Enguany, hem convidat el poeta JAUME PÉREZ MONTANER.
Ens farem ressò de l’ANY MONTSERRAT ABELLÓ, en el centenari del seu naixement. I de JOSEP PALAU I FABRE, als deu anys del seu traspàs. Vos animem, per tant, a escollir algun poema seu per a la lectura de la nit. També ens sumem a la celebració de l’AVL de l’Any dels Misteris Assumpcionistes Valencians, entre els quals hi ha el Misteri d’Elx, Patrimoni de la Humanitat. En les lectures pot participar qualsevol persona que desitge recitar poemes d’altres poetes publicats valencià. Per motius d’organització, especialment si voleu llegir en la primera part, cal que feu la vostra inscripció (abans de
dimecres 19 de setembre – 14.00 h) al correu biblioteca@picanya.org tot indicant les dades següents:
-Nom i cognom de les persones que llegiran.
-Nom del poema que llegirà cada persona i de l’autor o autora.
-També us demanem que ens indiqueu quantes persones assistireu al sopar.

IX FESTA ESTELLÉS
21/09/18 – 21.00 h Alqueria de Moret. Sopar d’enfaixat i lectura de poemes
Organitzen: LLUÍS RODA I AJUNTAMENT DE PICANYA
Col·laboren: CEIP AUSIÀS MARCH, CEIP BALADRE, ESCOLA GAVINA
IES ENRIC VALOR, CENTRE DE FORMACIÓ DE PERSONES ADULTES

“No té cap sentit, ni trellat ni base jurídica!”

Són paraules contundents i honestes del president de les Corts valencianes, el MH Enric Morera. I tanta honestedat, claredat i compromís cívic en favor del diàleg i de la política ha fet forat i molt de mal en les files franquistes del pp i de c’s. Aquests partits espanyols —gairebé tots els partits espanyols— no aguanten el debat, ni l’honestedat ni el coratge polític. No són fets de cultura democràtica, i qualsevol oració senzilla, de subjecte, verb i complement, en favor de la llibertat els provoca grip. Amb la democràcia ja se senten provocats, aquells, per això salten i animen la caverna a afegir foc a la foguera, com en temps de la cacera de dones, que ells en deien bruixes.

No toleren que ningú pense el contrari d’ells —uiii, si aquest pensament és lliure o suposadament lliure!

Tampoc no és que hi haja gaires polítics valencians valents i capaços de dir què pensen sobre els presoners polítics. Pocs i poquíssims. Molts perquè tenen por de la caverna mateix i de la polseguera que alça parlar de llibertat en el segle XXI, ai, encara som en aquest abaixador predemocràtic, almenys de pensament: mentre continuen vigents i legals els assassinats franquistes, els carrers franquistes, les lleis franquistes, les fundacions franquistes, la gc, els jutges franquistes, i una herència franquista que es fica per tot i perdura, fins i tot els joves polítics tenen por, de parlar!
I ves que amb els recursos que hi havia, en coalició amb un partit espanyol, el govern valencià ha sigut capaç de ser honest i ordrenar quatre coses en favor dels valencians. Però malgrat aquesta dedicació entusiasta, transparent, amb alts i baixos, malgrat tanta feinada, tenen por, de parlar i de dir clarament què pensen… I si amb aquesta onada dels mitjans contra la llibertat i la democràcia, perdem?, es demanen.

Emporuguits!

Ai, ai, benvolgut homenot Nelson Mandela, sembla que encara van ser pocs, els anys a la presó, per bastir un model universal de resistència i compromís ferotge i conseqüent en favor de la democràcia. A la primera amenaça, muts i a la gàbia. En samarretes i pòsters, sí, però en la defensa conscient i valent, uiii. No fóra que desperteu la bèstia feixista espanyola…

Sort que Enric Morera, el MH president de les corts valencianes ha sigut capaç, ell sí, de representar els valencians honestos i valents. No s’ha arrugat, xa!
«No té cap sentit, ni trellat, ni cap base jurídica (ni democràtica) de tenir presoners polítics», jo afegiria, poetes, músics, i joves d’Altsasu… Cap ni una base, en una democràcia real.
I encara menys amb tanta impunitat violenta, agressiva i impune, judicial, política i judicial, com gaudeix l’altre costat de l’esfera política: l’antidemocràtica, sinyors del pp, c’s i el 99% dels partidets espanyols.

El cava, segons Joan Clotaldo

«Aquest homenatge al llaurador català, un llibre sobre el cava, en un moment que Catalunya fa una altra lliçó de democràcia.»

“Catalunya és un país europeu al nordest de la península ibèrica”, vet ací com comença aquest llibre sobre el vi feliç i mediterrani, de l’enòleg Joan C. Martín, un erudit de conversa intensa, compromesa, en favor del territori i del seu país. Els dos primers capítols, segons que em demana l’autor de llegir amb urgència, són un reconeixement a la feina i a la cultura d’aquest gran país. Tant de bo els valencians en poguérem imitar una part, per posar en valor la nostra terra i el nostre ofici de valencians. Entre tants autors i noms propis, Martín descabdella les referències imprescindibles per entendre com els catalans van saber inventar, a través de la imitació del mètode Champanyés, un vi tan brillant i fresc com el de la muntanya de Reims i Epernay: el cava.

“Si els catalans som un poble llatí és perquè durant segles vam viure sota la gran influència de la civilització romana”, diu Miquel Tarradell, d’ací l’exemple socialitzador i humanista que és la catalanitat. I la lliçó ve a tomb d’allò que passa cada dia des de l’espanyolisme ranci contra aquest tarannà modern, europeu, civilitzador, que és Catalunya —que espanya no podrà entendre ni comprendre mai.

A la pàgina 21 del llibre, i ves que trobareu cireretes que us faran aprendre el present a partir del passat, trobe aquesta cita del rei Teodoric: «els gods llestos volen ser com els romans; els romans idiotes volen ser com els gods.» Si voleu podeu traslladar la frase al present tan actual que vivim entre espanya i catalunya: “Els espanyols llestos voldrien ser com els catalans; els catalans idiotes… ” Com recomana en la conversa el mateix Joan Clotaldo, caldria llegir Gerald Brenan en “el laberinto espanyol” per entendre per què els espanyols no poden entendre. Que no poden, de cap manera entendre la lògica del pensament, i només la força, el macarrisme i la brutalitat els aconsellen a l’hora de decidir les grans qüestions fonamentals. Quines són les qüestions fonamentals? La democràcia? El respecte pel pensament? La llibertat? La convivència per sobre del primitivisme? Europa si voleu?

El cava, un vi feliç i mediterrani“, escrit per un valencià de Xest, editat a Barcelona, només en espanyol, perquè uns quants dels espanyols el puguen llegir, si lligen, és una proposta de molt d’interés que explica com és Catalunya i som són els catalans a partir del camp, de la terra, enllà dels segles… D’una altra manera no s’entendria que siguen els únics al món capaços d’imitar la Champagne per crear el Cava, a partir d’una personalitat pròpia i unes varietats empeltades, de peu americà amb vares europees… Com voleu que espanya i els espanyols ens entenguen? Aquella ignorant d’Arrimadas hauria de passar-se vides senceres estudiant per arribar a comprendre no només el camp català, sinó la renaixença, la vinya, els caves, la cultura i la vida al mas… Perquè de democràcia, pobra, va analfabeta.

Espanya es va inventar per frenar el progrés. Per aturar la política de drets i, sobretot, per frenar la democràcia dels pobles. És el seu sentit més profund. I la seua última funció. Com voleu que funcione, això, en el segle XXI? Només la bogeria o la torpesa d’uns quants països del món no s’inclinen davant el Sufragi Universal. Espanya és un dels principals factors contra aquest sufragi. No és casual que no haja resolt mai, però mai, cap conflicte polític important per la via del diàleg. Només una estructura mental així és capaç d’assassinar el doctor Peset, els poetes Garcia Lorca o Miguel Hernàndez o intentar de matar Joan Fuster. I pitjor: no haver demanat perdó mai per haver-ho fet. Només una estructura mental que no depassa l’analfabetisme lector, la comprensió cultural, la immigració o la diferència bàsica entre feixisme i connivència judicial o militar, fóra capaç d’aital barbaritat. Çò és Spain.

Si copie les paraules de l’amic Joan, vinsdria a dir que una copa de xampany diuen que provoca una gúspira en favor d’un dia de felicitat, fins i tot arriba a pensar en un dia que el món podria ser feliç, un moment. O potser aconseguiria de dibuixar un món millor. Diu Joan Clotaldo que “La Champagne és una civilització en si mateixa.” Jo afegiria, com ell, sense por d’equivocar-nos, que Catalunya també.

 

Ateneu de Bétera, dissabte 1 de setembre 20.00h. Presentació, tast de caves i picaeta

Sopar Groc a Bétera: crònica 1

Anit vam viure un jorn especial a Bétera, perquè l’espai cívic i cultural “Ateneu de Bétera” va poder fer el Sopar groc que havia organitzat feia dies amb l’objectiu de mostrar la solidaritat amb els presos i exiliats polítics. Una activitat en favor de la llibertat i de la democràcia no exempta d’amenaces, insults i absències notòries. Els organitzadors es mostraven satisfets al final de la nit, per la resposta de públic, el contingut sobri però emotiu i, finalment, per l’absència d’incidents violents. El propòsit que arreu del País Valencià puguem solidaritzar-nos per la llibertat —només faltava això— malgrat l’extrema dreta i la fluixera dels polítics del govern, ha de ser una aposta ferma durant l’estiu i mentre dure aquest colp franquista contra la democràcia. Sí, el franquisme perdura i per això mateix, anit a Bétera, una vintena de veïns i forasters volien impedir que es presentés un llibre, i encara uns quantes desenes de banderes d’espanya s’ensenyaven als balcons contra la democràcia i la llibertat d’expressió.

La presentació del llibre “Nou homenatge a Catalunya” va obrir la vesprada al corral. Jo mateix me’n vaig fer càrrec de la lloa del llibre de Vicent, amb una petita introducció sobre el primer “Homenatge a Catalunya” de George Orwell, perquè lligava amb allò que ahir mateix passava a la plaça amb aquells totalitaris espanyolistes que volien impedir el nostre acte.

“Aquells catalans de 1936 s’oposaven al totalitarisme, a tots els totalitarismes.” Eric Arthur Blair, periodista. “Aquest poble és capaç de fer allò que cap altre no ha intentat mai, que pràcticament ningú no pensava que es pogués fer.” Més conegut per Georges Orwell, Blair és l’autor d’Homenatge a Catalunya, una narració particular de la seua experiència de la guerra civil. Una vida dedicada al compromís, social, polític, democràtic.

Vaig donar la benvinguda a la gent que no havia tingut en compte les amenaces enviades per les xarxes socials, ni van fer cas dels intolerants que s’havien concentrat a la plaça a espantar la gent: vaig dir bon dia, benvinguts a l’Ateneu de Bétera, un ESPAI CÍVIC DE LLIBERTAT I DE DEMOCRÀCIA VIU EN AQUESTA COMARCA DE TRANSICIÓ, el Camp de Túria.

[…]

Vicent Partal feu la xerrada de la nit, intensa com sempre, malgrat que ahir va voler posar l’èmfasi en allò que passava a Bétera i havia anat coguent-se durant el dia: la intolerància, el règim franquista pactat amb la Transició, renascut per Aznar, viu des de 1939, i la impunitat amb què actuen grups organitzats d’extrema dreta atiats per Ciutadans, el PP o els borbons, des del discurs del 3 d’octubre. Potser que ell ja ho explicarà al seu bloc, però entre més detalls de la seua intervenció, Partal va voler significar l’absència de les autoritats municipals en un acte a Bétera en favor de la llibertat. Justament anit, a l’Ateneu, també reivindicàvem el valor dels polítics que prenent partit i són conseqüents dels seus actes, molts d’ells han patit presó, exili i mort, només per ser coherents, i noms n’hi ha a cabassos: els germans Pertegaz de Bétera, per exemple, els polítics com Puigdemont, Forcadell, Gabriel, Rovira, Junqueras, Turull, Romeva, Rull, Forn, Comin, Puig, Serret, Ponsatí, Bassa… Allende o Nelson Mandela, per exemple. L’obligació de qualsevol polític democràtic és ser a primera fila en favor de la llibertat, va demanar Vicent Partal, i no excusar l’absència per por de les amenaces de l’extrema dreta. Quan s’amenaça la llibertat, i per tant la democràcia, ni n’hi ha excuses ni valen les desercions.

[…]

Després de sopar, vam poder escoltar i veure un missatge que el MHP Carles Puigdemont ens enviava als amics de l’Ateneu agraint tots les mostres de suport que reben, perquè les entenen com a suports valuosos en favor de la llibertat i de la democràcia a Europa. No sabem com agraeixen, ells, els presos i els exiliats, i sobretot les famílies, aquest caliu que els arriba arreu dels països catalans, va dir.

Rosa Dasí, presidenta de l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, va fer un discurs en favor de les idees i la llibertat del debat, que és l’única manera de construir democràticament el país que voldrem. Manuel Colomer va presentar “Solidaritat amb Catalunya, per la democràcia i les llibertats”, una altra associació que vetla i treballa per valors intensos i profunds.

El final emotiu i espontani el va posar Rosa Espuny Bonfill, ella i sa mare són de Barcelona i tenen família a Bétera; Rosa va agrair una nit tan especial i extraordinària per la solidaritat amb els presos i els exiliats, explicava com havia gaudit de veure que al sud n’hi ha més gent que treballa per construir, per la llibertat, contra tanta injustícia i incomprensió com viuen a Catalunya.

Café, cassalla i herbero. Tres llibertaris van encarregar-se voluntàriament durant tota la nit de protegir l’Ateneu des de la plaça, i van impedir cap intent d’intrusió de la intolerància. Van ser durant hores al banc de la porta, amb les banderes negres i roges, d’aquella història anarquista tan soferta com antiga. El paper de dissuadir cap atac, no entrar al joc, i evitar la confrontació va ser esplèndid. A dins de l’Ateneu no vam haver de patir perquè la feina a fora era ben feta.

Finalment vam signar les cartes que enviarem a tanta gent com pateix presó i exili, perquè no són sols, i perquè la solidaritat dels valencians, malgrat que puga ser amenaçada amb impunitat per intolerants, continua ferma i aferrada.

 

*En tot moment, l’Ajuntament de Bétera havia vetlat per la seguretat de la plaça i els municipals eren al cas per frenar qualsevol brot violent. Van ser en diversos moments controlant els intolerants de la plaça, que només si llançaven crits i insults.

 

 

 

El sopar: els preparatius

Anit ja vam fer el sopar groc, un assaig del sopar que farem avui. Vam vestir el corral, si és que li cal res a aquest magnífic corral del qual gaudim, vam obrir conversa, vam tenir convidats especials, i vam coordinar el protocol d’allò que serà, aquesta nit, el primer sopar groc del País Valencià. Fins i tot vam atendre possibles respostes a vetlades amenaces a través de les xarxes socials, amenaces que encara no accepten la democràcia, en cap dels sentits, ni en l’ample de l’embut ni en l’estret, si és que la democràcia n’hauria de tenir cap, d’embut o de canonada per fer passar res.

Nou d’agost de 2018, Bétera, el Camp de Túria, a partir de la vuit atendrem la benvinguda dels convidats i començarem amb la presentació de l’últim llibre de Vicent Partal “Nou homenatge a Catalunya”…

«Parla’ns-en, Vicent, des del corral, també a tots nosaltres». He volgut recordar les paraules del tio Vicent Pertegaz que ens explicava, a la vora de la mar del Perelló, la seua joventut de mestre al Forcall, i com els veïns li demanaven que els parlés de Rússia. Casualitat o no, tots dos Vicents podrien parlar-nos-en, de Rússia i de més coses. En presentar Nou homenatge a Catalunya, voldrem que Vicent ens parle de l’actualitat, dels catalans, sobretot, dels partits i les seues baralles, dels presos i dels exiliats, del cansament de tenir un setge permanent d’un estat antidemocràtic, parafranquista, i voldrem, sobretot, ja que és a Bétera com cada estiu, que ens regale la realitat i l’entusiasme, perquè potser que tenim a tocar un dels grans somnis de qualsevol poble. I els somnis, sinyors, són a mans de la gent, perquè ningú no regala res a compte de res. A mans de la gent i prou.

Hem assajat com serà el sopar, sobri, naturalment, perquè és d’ajut a la resistència, i allò que vindrà després, amb el café i els rotllets de Bétera, ai, una invitació-presentació de l’Associació “Solidaritat amb catalunya”, des del país valencià, i una cirereta sorpresa que encara no volem desvetllar. També serà el moment de passar la veu als participants del sopar, al debat públic, a la intervenció, a les preguntes, a bastir un estiu per la llibertat, que no pot ser, que no, un estiu normal com si no passés res.

—parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulgues, també a nosaltres.

Tants camins que caldrà fer en favor de la llibertat i de la democràcia.