Sis Veus i “els dies i les dones”

Si hom vol fer comarca.

Si hom no vol ser tot el dia a casa.

Si hom vol escoltar unes veus de dones diverses.

Si hom vol emocionar-se amb un batre.

Si hom vol guanyar indulgències.

Si hom vol resistir en favor dels drets universals.

Si hom s’estima la llengua.

Si hom és positiu davant la vida.

Si hom encara conserva la capacitat d’admiració.

Si hom no sap on és Vilamarxant.

Si hom és mestre, o llaurador, o fins i tot atleta.

Si ho és músic a Llíria.

Si hom no veu més vida enllà de les bandes.

Si hom passa del futbol.

Si hom no vol fer volar coloms.

Si hom ha llegit avui Horaci.

Si hom té amigues a l’infern.

Si hom va llegir Estellés

Si hom no és monàrquic.

Si hom ja passa els cinquanta anys

Si hom vol fugit del siroll de la ciutat.

Si hom no creu que les comarques tenen vida.

Si hom només menja taronges valencianes.

Si hom s’emociona amb el cant d’estil.

Si hom pensa que encara no ho ha vist tot.

Si hom vol fer-se un regal.

Si hom veu possibilitats en la república valenciana

Si hom és un demòcrata per damunt de tot.

Si…

AVUI, CASA DE LA CULTURA, VILAMARXANT, 19.OOH

Per la poesia a la República (2)

[continuació]

En el dia mundial de la poesia, els concursos escolars fan un paper extraordinari. Fóra començar la casa pels fonaments, llegir poesia a l’escola, a casa, amb els xiquets, per encomanar-los-en la necessitat. El deler dels poetes i la lectura de la seua obra. Sense l’escola —aquesta primera porta d’entrada al món poètic—, no avançaríem gaire, sobretot en el nostre país, tan pobrissó pel que fa a la lectura, malgrat la ingent quantitat de poetes i tanta poesia excelsa. En aquest paper principal treballa l’organització dels premis Francesc Peris i Valls a Bétera, amb la col·laboració de les escoles del poble i els instituts. De retop, en col·laboració amb els mestres, sempre necessaris per animar a llegir, a escriure, a convidar que l’emoció dels poetes arribe als nostres alumnes. Deixar-los sense aquest regal fóra com furtar-los un tros d’ànima, d’aprenentatge, al qual tenen el dret d’arribar-hi. A través de l’escola, i també a través de l’organització d’aquests premis de poesia. Cada any, la Institució de les lletres convida un poeta a escriure un poema per al 21 de març. L’any passat, Marc Granell va ser el poeta triat. Enguany ha sigut Rosa Fabregat. Potser que en un futur, un dels poetes triats siga un alumne nostre, dels que ara escriuen en aquests premis escolars. Potser que no. Però l’esforç i la passió dels premis ja fa d’espurna de la vida, de poesia que s’expandeix.

Mestres, llegiu-los poesia als xiquets, convideu-los a la passió, a la lectura, a la vida. A curt termini, la civilització agrairà la vostra feina.

No defalliu.

 

[m’agrada especialment aquest poema i el torne a reproduir]

Marc Granell (València, 1953)

És el foc i és la neu, és la tristesa 
i és el crit que desperta l’alegria 
i ens fa llum les tenebres que habitàvem 
com un costum antic d’àngels caiguts.

És el pont i és el riu, és la memòria 
que obri escletxes de mel en la ferida 
fonda i roent que ens cava precipicis 
insalvables al bell mig de les venes.

És la mar i és la senda, és el desig 
que crea com cap déu futurs més savis 
i funda uns altres mons que es fan possibles 
si el cant esquinça vels i fon les ombres

Per la poesia a la República

Música de l’ànima, teixida amb paraules

Espurna de vida, llum del coneixement,
que s’expandeix, dòcil, per tots els confins.
Música immortal que camina i vola
per la nostra terra i per tots els cels.

La canten els trànsfugues, els empresonats,
i tots els migrants que no tenen sostre,
la piulen plorant. Llàgrimes que cauen
tan endins del cor, que commouen l’ànima

dels àngels de Rilke, closa en la natura.
La fan trontollar. Música que atura
aquell caminant en veure la cigonya
i el seu vol rasant, sense cap frontera

que li barri el pas, puntejar lleugera
sobre la teulada que li fa de niu.
I ell no pot volar. Poesia. Música
de l’ànima, teixida amb paraules.

Rosa Fabregat (Cervera, 1933)

 

El 21 de març és el dia mundial de la poesia, una coincidència primaveral i poètica. Hem llegit el poema a classe. També l’ha llegit la mestra en la versió anglesa. No sé si demanar-li-ho a la mestra de castellà, ja que en parlen massa, de castellà a tot arreu, i això els faltava, divertir-los amb la poesia. Com més avorrida siga la classe de castellà, més antema, xa. Ací també n’hi ha molts, milers, que no podem volar. No podem volar per manca de llibertat. Però no sembla que això als partits espanyols els importe gaire. Ni al 155 ni al podem, ni a uns quants dels sindicats acotxats en la comoditat del sistema. Ai, la música de l’ànima, teixida amb paraules. Paraules, poesia, llaços grocs? Uii, aquell estat que hom diu espanya ha perdut tanta credibilitat democràtica!

 

Poetry

Music of the soul, woven with words

Life-spark, light of understanding,

that gently spreads through all that would confine it.

Immortal music that strides and fliesa

cross our land, across all skies.

Those who are fleeing sing it, as do the imprisoned,

and all migrants who have no roof

cheep it while weeping. Tears that fall

so deep inside the heart, they stir the soul

of Rilke’s angels, that is locked in nature.

They make it stagger. Music that halts

the traveller in his tracks to see the stork

on its low flight, with no frontier

to bar its way, alight and come to restup

on the tiled roof that is its nest.

While he, he cannot fly. Poetry. Music

of the soul, woven with words.

Rosa Fabregat / Translation: Anna Crowe

El MH i el marc mental espanyol

Tant se val que decidesca el MH president de la generalitat valenciana. la possibilitat de pensar-hi, d’avançar les eleccions valencianes per fer-les coincidir amb les espanyoles, ja apunta com pensa, ell, sobre el país que hauria de governar. Submís a espanya, naturalment, els membres del 155, i encara, perquè no volen tenir sinó el marc mental espanyol per decidir sobre les coses importants.

I aquest marc mental d’abaixar el cap davant l’amo, comporta conseqüències que ja sabem irreparables: el finançament del furgó de cua, el camp abandonat i planificat per inútils, les infrastructures de tercera, perquè les qüestions valencianes es decideixen a espanya, en canvi de no decidir-les els valencians. Ací només decidim una mica de cultura, una mica de qüestions locals, una mica sobre les províncies, i les festes (ai, sí, sobre les festes decidim els valencians, perquè ens agraden molt, ens fa oblidar que som faves, i que els espanyols ens governen els diners i les grans decisions), i potser que quatre cosetes més, però no gaires.

Sense una via exclusivament valenciana —fins i tot l’Honorable Vicent Soler, conseller valencià d’hisenda, del psoe però no ximple, ho apuntava: “necessitem una via valenciana que no siga un trenet de fusta ni un carrer per a bicicletes.” Perquè els valencians no pintem una merda. I el fracàs de la campanya de les taronges n’és un dels grans exemples, del nivell de decisió que tenim. No només anem malament, fins i tot se’ns burlen davant la cara. Els propis ministres espanyols del 155Psoe ho diuen públicament: no sé perquè us queixeu tant els valencians!

Els valencians fem molt de siroll, és veritat. Però no ix d’aquella plaça, i sembla que al Botànic ja li va bé, de fer un siroll baixet que no destorbe els borbons i aquells refillets d’espanya. Sí, cada dia des de l’1 de març, fem molts trons, fem molts pets, vinga una mascletà i mil, si voleu siroll, siroll tindreu. Però és un estrèpit que no fa mal, que no fa forat, que passa de llarg, que s’oblida: perquè no pintem una merda, els valencians.

Per això el mateix MH Ximo Puig s’està uns dies pensant què farà; com podrà fer coincidir una altra vegada els interessos espanyols per damunt dels interessos valencians. Sembla que els interessa mantenir el pessebre dels militants, de les capelletes, de l’ermita, i poqueta cosa més: al psoe del 155 li la bufa la identitat valenciana, ni es plantegen què volem ser i què representem a Europa, o fins i tot a espanya; ja ho he dit clar: som una merda en un plat, o en un cabàs de taronges, o en un caixó, tant se val.

Per això que les eleccions dels valencians, i els valencians mateix, se les passen pel serengue, i la culpa serà de la democràcia catalana, d’aquella República, de la TV3, i de la fluixera dels llauradors. Ai, si Baldoví treballés més en clau valenciana, però ni això, xa, ni això no els deixen fer i vinga pedres a la teulada… I falles, moltes falles i molt de fum per tapar la ineficàcia i el forat que fem els valencians… Ves, si Baldoví hagués pegat cap a MH encara m’ho hagués pensat!

 

Arrimadas i la batalla de València

La mona Arrimadas —si el qualificatiu fóra banal només—, volia emular aquella altra histèrica valenciana que va ser directora del diari las provincias, fa una trenta d’anys: las provincias era un fulletó de l’extrema dreta espanyola, d’herència franquista, que va encendre la violència i l ‘agressió pels carrers de València durant la Transició. L’objectiu era aterrar el valencianisme, la identitat dels valencians i ficar-nos la por al cos: i ho van aconseguir, fins a l’extrem de l’assassinat i les bombes a Fuster i Sanchis Guarner. Tota aquella violència atiada pel diari, els broseta de torn, l’abril martorell, i altres esguerros de la política, van ser consentits amb total impunitat. Els atemptats mai no s’investigaven i n’hi havia que apuntaven directament a les clavegueres de l’estat, també consentides i pagades amb diner públic.

La inútil Arrimadas, si fa no fa, pretén encendre la violència a Catalunya, mostra d’una mediocritat i una qualitat humana tan baixa que ella mateix sembla que ni mesura, pobra, per tan poca atenció com aconsegueix, malgrat que els mitjans li van al darrere, i atien amb diners i publicitat la idiotesa diària de la provocació. Intel·ligència zero en canvi de l’insult, l’amenaça i la histèria. Si fa no fa com aquella mala peça valenciana que vam patir durant tants anys a València, contra la democràcia, contra la intel·ligència i contra els valencians que reclamaven més llibertat i més democràcia.

Sens dubte que totes dues bruixotes de la violència i l’amenaça rebien molts recursos per fer allò que feien, i van aconseguir de fer forat tant ací a València (la violència permesa d’aquella escola encara dura) com també n’ha fet a Catalunya: la mostra són uns quants mossos actuant de matons i fatxendes, emparats en els seus uniformes i les armes de la violència que els permet el conseller, són també els models de l’insult, l’amenaça dins el parlament català, que mai no havia tingut aqueixa mala jeia, ni uns modos primitius que cercaven fer de pinxos, com si allò fora una cosa entre bandes de carrer que s’hagueren d’estomacar, si ella treia aquella carassa de mala persona que fa tanta angúnia. Pobra.

A mi l’Arrimadas em recorda aquella pseudoperiodista consentida i impune, que usava el diari per atiar foc i flama en favor de l’espanyolisme més caspós i contra qualsevol tret valencià que es volgués reivindicar o normalitzar, com la llengua, la cultura o el nom de país valencià.

MariaConsuelo deia: el terme País Valencià no existeix, és espanya. Arrimadas diu, la República catalana no existeix, és espanya. Tanta similitud entre primats, violents i agressius, no serà una casualitat, sinó una plaga enviada per déu totpoderós per fer-nos pagar els pecats que provoquen els mossos que fan d’espanyols.

El mateix diari la va fer al carrer, MariaConsuelo, perquè ja no li treia el rendiment. Ara, havia fet més mal que una pedregà, la pelleringa. Pel que sembla, a l’Arrimadas també la faran fora de Catalunya, la trauran a passejar per Espanya… És el nivell!

Espanya jutja la democràcia, però no Irene Lozano (4)

Irene Lozano diu que l’1d’Octubre vam viure una violació. Aqueixa dona és secretària d’estat espanyola, així que no voldrà que ens en burlem, de la seua capacitat moral i professional, i ens acusarà de masclistes si riem d’allò que diu, per ensenyar com són les orelles de ruc que vesteix. No he dit mamelles, Irene, ni intel·ligència, ara, però faré ús la vara de mesurar ajustada a la capacitat d’una dona triada per a un càrrec de responsabilitat, de no ser que l’estat que representa siga una pandereta i ser-ne secretària fer de florero per justificar els milers d’euros que supose et pagaran per fer riure els amos, aquests sí, molt mascles.
Jo vaig ser a Alcanar aquell dia, a les Cases i després a Alcanar. Havíem pujat uns quants amics i li puc dir que no només no van violar ningú, sinó que la joia, l’alegria i el goig que vivia tanta gent mentre participava de la festa d’un referèndum el voldria també per als valencians, demà mateix: homes i dones de tota condició i edat van seure davant el col·legi on votaven i el van defensar com es defensa la vida, fins i tot quan van dir que els agressors, la polícia espanyola, venia a robar les urnes. I li puc dir que ja havíem vist les imatges el matí a Sant Carles, però la dignitat era per damunt la por i el neguit. I sort vam tenir que els energúmens no van venir, i el dia va continuar joiós i alegre.

A Alcanar, arribaven els autobusos amb la gent que no havia pogut votar al seu poble, per la violència feixista de la policia, i no veuràs com festejàvem cada arribada. Comparar aquell dia que vaig viure amb una violació no només és falsejar què va passar, no només és mentir, és agafar una posició indefensable, tan falsa com inútil, perquè més de tres milions de catalans, si no n’eren més –entre els que van votar i els que ho van veure sense poder votar–, van viure un dia per a la història, només romput i violentat per l’agressió dels cossos policials espanyols.

Benvolguda Irene Lozano, secretària d’estat, moltes dones són violades cada dia, agredides, amenaçades, i n’estic segur que cadascuna d’elles canviaria l’experiència viscuda de la violació per un gram, un minut, un segon, del goig que jo vaig viure aquell 1 d’Octubre a Alcanar.

Ara, si l’estat ha de continuar fent trampa, i les secretàries d’estat cobren per ordir mentides contra la intel·ligència, ja em permetrà que me’n riga i me’n burle, del seu estat i de qui el representa amb tan males arts. Els coeficients intel·lectuals no milloren amb els títols ni amb els nombraments, xiqueta!

[continuarà]

Espanya jutja la democràcia, Mònica (2)

A unes hores del judici, la vicepresidenta del govern valencià, Honorable Mònica Oltra, es feia un auto-escarni voluntari: acusava el president Puigdemont de dinarots i fartaes que després publicava a les xarxes. Hom diria que Oltra necessitava fer-se de notar, que es decidia, a tocar del judici, contra la democràcia; que es posava del costat caspós d’aquesta tragèdia democràtica que patim, espanya, si acusava i insultava la màxima figura de l’independentisme català a l’exili. Justament, a unes hores del festival judicial del Suprem, una cova de davantals, togues, birrets i medallons de llauna. Quina casualitat, dona!

Li calia, a la dona vicepresidenta, a la feminista, a la màxima representant de Compromís, candidata a presidenta de la Generalitat Valenciana, de marcar paquet “polític”?

Com és que triava el MH Puigdemont, ella, home elegant, respectuós, mesurat, per descarregar contra ell, davant el judici al govern català i a un parlament democràtics?, que ja havia pres postura contra la llibertat dels pobles, la dona que se’n diu d’esquerres?, que la fallera es posava del costat dels qui es manifestaven a espanya diumenge, els mateixos que es manifestaven davant sa casa fa uns mesos, acusant-la de demòcrata?

Que ja no valen els drets universals, ara a València, que podem burlar-nos del patiment?

Vol dir, la futura candidata de Compromís al Govern valencià, que les aspiracions valencianes màximes són el topall autonòmic-espanyolista, que hem patit els últims trenta anys? Vol, benvolguda honorable, que València siga furgó de cua in eternum? No hem patit prou infrafinançament, prou almoina, prou robatori espanyol, i encara el camp a la merda, que ens demanes a tothom que llepem els peus dels espanyols, Mònica, a veure si així ens robaran menys del que ens roben cada dia?

És aquesta la màxima aspiració, Mònica, o potser és que ja ets en campanya i les idees ja fan figa o perden l’oli, o volen esgarrapar què? Ja sou en modo pànic, ai, ai ai, que vindrà la ultradreta (com si se n’hagués anat mai), si fa anys que useu el mateix barber i canvieu cromos com qui canvia penalitats, mentre viviu de la política…

Que tenies mal de consciència, Mònica, per no haver visitat els presoners, els exiliats, els que pateixen per defensar la democràcia i la voluntat del poble? Te’n recordes, Mònica, la voluntat popular?, o fóra massa tocar l’engonal d’un estat podrit, feixista i camacoix que et fa mantenir-te callada, muda, per uns quants dinerets i dos genollons davant el borbó?

Em demane quant de rèdit et donarà l’atac al govern veí, en canvi que no mirem la venda de bombes a l’Aràbia o callem els silencis torturadors de la policia, el todo por la pàtria més insultant, mantenir els silencis en canvi de jutges prevaricadors, en canvi de tenir prohibida la TV3, en canvi de conviure amb una pandereta d’estat que ens trau la sang ara, que ens la traurà sempre, perquè polítics covards els permeten el dret de conquesta, i la pèrdua de drets valencians… De per vida!

Mare meua, Mònica, Honorable o futura MH. No sé si per la dreta i l’extrema dreta valenciana ja hauràs guanyat tants vots que et compensarà de sopar sense estretors i amb ànims tota la campanya… Com tampoc sé quants n’hauràs perdut de vots valencians fidels que, com assegurava l’amic Rafa Arnal, voten (votaven?) compromís perquè és una possibilitat de fer pont i camí a la independència dels valencians i a la seua majoria d’edat.

 

Timmermans i Junckers

N’hi ha homenots a la UE, al capdamunt de la responsabilitat política europea que asseguren no tenir dubte que el judici contra l’1 d’Octubre orquestrat pel 155 espanyol —el govern espanyol, els Tribunals, la policia, la monarquia, els mitjans, i la resta de la caspa— serà imparcial. Arriben màxim fins ací, que el judici serà… sense parar a pensar si el camí fins ací, l’empresonament arbitrari d’innocents, la pèrdua de drets individuals i col·lectius, l’atac a les idees, a la llibertat d’opinió, i fins i tot, l’atac a un parlament democràtic, és motiu de judici, de posar en presó els líders polítics que han acomplert amb el compromís de consultar el poble amb un referèndum.

Els Timmermans i els Junckers (aquest és president de la UE, un borratxo en el qual hi ha dipositada la responsabilitat màxima) qüestionen el parlament català, les seues decisions, i la força de més de dos milions de catalans que els donen suport, en canvi de dir que no dubten que el judici serà… No han qüestionat la violència policial, la persecució a la democràcia, l’assetjament, les males arts del govern espanyol del 155, les clavegueres, el suport al franquisme, les subvencions a fundacions feixistes, de tot això, que és qui dóna ales al judici, els Timmermans i els Junckers no diuen sinó que el judici, pensen ells, serà just…

No qüestionen, els Timmermans i els Junckers, l’emprsonament arbitrari durant més d’un any de polítics que fa quatre dies compartien parlament a Europa, homes i dones que han demostrat abastament la seua lleialtat a la democràcia i als drets humans, tota la vida al sevei d’una Europa més humana, al debat, a la construcció d’una democràcia més neta a Catalunya i, de retop, també per a Espanya; no han qüestionat, els Timmermans i els Junckers, la persecució de joves, de músics, d’artistes, només perquè expressaven opinions d’això i d’allò a través de cançons, de titelles, o a través d’articles de premsa, ni han qüestionat la persecució a mestres, a escoles senceres, en canvi de tolerar la impunitat amb la qual grups feixistes han atacat persones, institucions democràtiques, o símbols que representen la llibertat… Ni han qüestionat uns cossos policials d’herència franquista que actuen amb la mateixa agressivitat i violència com quan étrem en una dictadura franquista assassina.

Perquè mai més pocavergonyes siguen responsables de la política, ni a Europa ni enlloc, denunciem tots els Timmermans i Junckers incapaços de diferenciar els drets universals dels interessos polítics que representen.

Rodant per la República (l’etapa de Bétera)

Jordi Puig ha arribat avui a Bétera, des de Burjassot. Venia acompanyat de bons amics valencians, pel camí de Burjassot, que entra al terme pel camí vell de Paterna. L’hem rebut a la vesprada quan ja havien fet una sobretaula al bar la Font. A l’Ateneu de Bétera ens hem aplegat una bona colla de socis que hem reviscolat de tant de coratge: «aquell article de l’Andreu Barnils —tu que estàs disposat a fer per la República?, em va esperonar a fer alguna cosa, també per tranquil·litzar la meua consciència…» I Jordi Puig es va llançar a recórrer el país, de primer per les Illes, després pel País Valencià, convençut que la República no té aturador, encara més com més gent ix a rebre’l, a acompanyar-lo, a escoltar una experiència més, com tantes d’altres d’anònimes, que ja són conscients que l’únic camí possible de la democràcia a espanya és la via catalana: la república i la independència.

Sopem a l’Ateneu a la vora del foc, i planifiquem el camí de la següent etapa, fins a Sagunt pel camí de Llíria, l’assegador, la vella via ramadera que unia Morvedre amb Edeta. Discutim d’això i d’allò entre dolços i licors de la terra. Parlem del camp, dels valencians, de dignitat i de democràcia. Parlar-ne, en aquest estat caduc, si ets en casa amiga encara ho pots fer. Poca broma el que voldran fer-nos empassar. Guanya l’optimisme, amb el qual afrontem el difícil equilibri a dues bandes de la balança: de l’una, espanya i la violència, l’amenaça, la justícia franquista i arbitrària. De l’altra, els drets humans, la llibertat i la democràcia… Si en el segle XXI encara no ho tenim clar qui defensarà els valencians i qui ens vendrà a Sud-Àfrica, que li ho demanen al refillet del González Pons, que va animar tot el PP d’Europa a burlar-se dels valencians i de qui ens va parir.

Una altra nit sentida, carregada d’història, en aquest viure intens de tants protagonistes com ens animen a continuar, a entendre que estimar i lluitar són verbs inseparables, entre els valencians. Gràcies, Jordi.

Enric Valor, 19 anys després

«De primer l’amor a la llengua, després l’amor a la narrativa.»

Diumenge féu dènou anys que va morir l’escriptor Enric Valor. Un dels grans narradors valencians de tots els temps, possiblement el de llengua més acurada del país sencer, un home que va fixar i augmentar la riquesa de la llengua, com cap altre escriptor valencià. Un novel·lista excels, un mestre gramàtic, i un rondallista com n’hi ha pocs al món, perquè la cura de la llengua va anar per davant de la història, del succés, de l’anècdota…

Divendres, edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya van lliurar el 38é premi de narrativa Enric Valor al Centre Cultural en un acte lluït, brillant i emotiu. Hi va participar el cor de l’escola i un trio de músics que van oferir una versió d’Ovidi magistral. Hi havia dos consellers, secretaris autonòmics, directors generals, diputats de cultura i no hi cabia una agulla més, en aquell teatrot de la plaça del país valencià. Potser que haja sigut l’acte més important fet en reconeixement al gran escriptor 19 anys després de la seua mort. Com important va ser el missatge de l’editora, Núria Sendra: “treballem per la llibertat del país”

I ves que Enric Valor mereix que el país el tinga en major consideració, un home que ha fet escola i ens ha salvat la llengua, la bona literatura, el relat curt i llarg, la manera de fer parlar un masover de manera acurada, neta, digna, com pocs homes de lletres, ell, sobretot, n’han tinguda amb tanta estima la llengua, que només per això cada any també hauríem de retre-li homenatges i cants als carrers i les places.

Però ja ho va dir un altre il·lustre mestre, Vicent Escrivà, que el mestre Enric Valor no havia passat la séquia de Montcada, i això, en aquest petit país de vidres i espills, es paga amb l’oblit i la ignorància.

Ens quedem amb el reconeixement a Picanya, la relectura del cicle de Cassana, l’ambició d’Aleix, les rondalles completes, la gramàtica, les contarelles i alguns vídeos de conversa viva i exemplar d’aquest valencià il·lustre.