El límit feixista on acaba?

1.000 dies de presó als joves d’Altsasu. La culpa? No se senten espanyols. Només això. Aleshores, la maquinària espanyola es posa en acció: jutges, policia, polítics, el govern espanyol de qualsevol color, els governs autonòmics, els parlaments d’ací i d’allà. Cap no s’atura davant aqueixa barbaritat. Direu, home, és que aquests joves es van pegar amb un gc en un bar. Aleshores, per què no han tancat el gc, que és qui va provocar la brega? Perquè aquest gc se sent molt espanyol, i això ho perdona gairebé tot, fins i tot la violació i l’assassinat. Fins i tot la connivència dels jutges. Fins i tot les lleis o les normes. Arriba fins i tot a canviar la història de les coses. La veritat de les coses, del dia a dia. Aleshores l’innocent és en presó i el culpable és premiat.

El govern espanyol potser que no siga la màxima autoritat de l’estat espanyol, però és ben còmplice de la deriva feixista de tots els poders espanyols, i s’hi ha afegit a la deriva i a bufar encara més aquest vent, fins i tot a posar llenya al foc contra la democràcia. Si serà gros. Com més va (1.000 dies de presó per no res és delinqüència d’estat), més pudor fa aquest estat espanyol a mans de casposos, de mamons, de defensors a ultrança del franquisme: del borbó a marxena, de la gc a l’església, del psoe a vox, del parlament a las cortes, dels bancs als mitjans, de les universitats a les colles de progres… No us deixeu ningú, perquè tothom és còmplice d’allò que va passant fa més de 1.000 dies. Els 1.000 dies són la visibilitat del desastre democràtic espanyol, una societat que ha sigut inacapaç, que està incapacitada, per diu prou. Fins al punt que, davant el cataclisme antidemocràtic que vivim ara fa vacances; mentre els joves i els presos polítics, i uns altres joves, o mestres, són acusats i amenaçats per un estat que ataca drets bàsics i universals, aqueixa societat anestesiada fa vacances, va a la platja, ix a sopar amb els amics, calla, emmudeix, tot ho engul, tot, un dia, un altre, deu, cent, fins a mil.

On acaba el límit feixista? On acabarà la barbàrie espanyola contra els drets, contra els homes, contra la democràcia? I si no té límit? I si justament cerquen això, els poders feixistes espanyols (dels borbons al psoe, de l’església a la gc) baixar fins al no límit, provocar infinitament la nostra anestèsia, veure si nosaltres tampoc no tenim límit en la submissió i el silenci, en l’acceptació de la derrota humana davant les llibertats i els drets universals? On serà el nostre pacient límit de suportar tanta agressió?

Hipòtesi: si uns joves franquistes, profundament espanyols antidemocràtics, haguessen estat tancats 1.000 dies per no sentir-se suficientment valencians, catalans o bascos, quin penseu que hagués sigut el límit pacient dels seus o de les seues famílies?

1.000 dies o cent o un fóra suficient per dir no a España. Nosaltres no som ni serem mai d’aquest món, només ho som per l’obligació militar, policial, judicial i franquista que ens reté. Només. I ni això no és suficient.

Contra els vins valencians

Si encara he entés res.

Si no és que he perdut el senderi, o l’oremus, o el sentit.

Si no és que els homes havien de ser destinats a ser racionals.

 

Una casualitat, o una amistat d’anys, o no saber quan hem de dir “No”, ha fet que avui dinés amb uns quants homes del vi a València. Després d’una reunió que se suposava de treball en favor del vi i de la formació, ens hem aplegat en un restaurant de València, en una zona elevada (amb vistes al món de l’Horta i de la ciutat). Excepte aquest home que escriu, la resta eren homes que es dediquen al vi, entre cellers importants, de l’Arc Mediterrani. Ens aplegava Joan C. Martín com a mestre de cerimònies i de conversa general i erudita. La sorpresa, si ho voleu saber, és que el restaurant que acollia vinaters importants del nostre país, no tenia cap vi valencià a la carta. Cap ni un.

INCÍS 1. Al segle XVIII, una majoria haguérem agafat unes corbelles i haguérem tallat el coll dels amos i dels cambrers. Però potser al XVIII no n’hi havia ni restaurants ni gent amb tanta mala ànima.

Sort que nosaltres havíem portat una botella pròpia, d’un cellerista de vi valencià de la zona d’Utiel (no especificaré res més). En un moment de la queixa tranquil·la (que ni alça pols ni remolí), el cambrer ens diu per sota mà que sí que tenen alguns vins valencians, però que no poden ser a la carta, perquè la carta es decideix a madrit. Que si volem, ell en traurà una botella o dues. No sap encara que l’amo del celler d’aquelles botelles és a la taula, entre els membres que dinem.

INCÍS 2. Només tenen vins negres amagats, perquè de blancs i de rosats no en tenen ni amagats. Ni a la carta ni en secret.

Després d’un arròs exquisit, aixó sí, i uns quants gots de vi negre, la conversa s’obri a explicar-nos què pensem d”això i d’allò: un dels celleristes més importants diu que no hem de barrejar la ideologia i la política en parlar del vi. Ací l’agafe abrandat i faig un pas més ferm: al contrari, li espete, justament és la política i la ideologia que provoca que a València passe per normal que, en molts restaurants, els vins valencians no siguen ni amagats. Justament aqueixa ideologia de dir que no farem ideologia delata fins on som capaços de permetre que ens amaguen, ens peguen, ens invisibilitzen. Com podeu permetre, els demane, que uns vins de tanta qualitat com feu, siguen eliminats de les cartes dels restaurants principals o dels altres? Fins on arriba la submissió que patiu i accepteu?

Un altre cellerista important d’Alacant reconeix que en la majoria de restaurants d’allà, tampoc no n’hi ha vins d’aquelles comarques. El cellerista de la Terra Alta diu: no n’hem bé. Com ho podeu permetre? I jo que li dic: no veus fins a quin punt és important el procés, que encara dubteu a defensar… Sí, em respon, però això de València com us pot passar? I jo que li dic que és la mateixa cosa. La mateixa submissió.

En un altre moment gloriós entre gots de vi (no puc dir si és la segona o tercera copa), ell em diu: ho confesse, Barcelona i els seus restaurants són els primers consumidors de vi de Rioja, per comptes de beure vins del país. Més encara, reunint-nos 11 denominacions d’origen de Catalunya per fer estratègia comuna i de qualitat, només hem avançat un 1% respecte del Rioja a tota la república (entre nosaltres en podem dir república, encara que ell no ho ha dit).

La submissió valenciana és de got i ganivet. D’obrir en canal una política comercial d’autoodi que enfonsa els vinaters (i els altres empresaris) valencians en canvi d’afavorir altres productes i uns altres consums. Quan hom diu que no podem barrejar política i vi, o política i taronja, o política i Horta, ja sabem de quin cantó ens posicionem.

Els valencians, els catalans, som a mans de gànsters, de polítics sense escrúpols, en mans de petits empresaris que no han descobert encara la vàlua del nostre territori, en canvi de vendre’s l’ànima i la casa. De vegades la ignorància, però sobretot la mala fe, no ajuda a corregir la mala vida valenciana.

Que l’Aula Vinícola òbriga una escletxa potser ens despertarà una mica la intel·ligència.

POST: l’home de Màlaga, que era a la reunió, encara es feia creus del debat i d’allò que passava. Però destrieu quan feia més carasses, aquell vinater, en sentir parlar el dolç valencià del camp de túria o en sentir el desficaci criminal que vivim els valencians (i els catalans) anys i panys.

La bandereta contra els valencians

Al metro València-Bétera pugen en una estació dos agents de la seguretat, amb sengles porres que marquen un estil de la seua seguretat: la violència, en cas de necessitar-la ells, no ens defensarà mai a nosaltres. A cada porra de cada agent lluu la bandereta española, com al pot d’olives, o com en tantes altres coses que marquen el territori: els gossos pixen, els ossos es refreguen, la bandereta lluu. No saben aquest agents, potser perquè no els ho han explicat, que aquest trajecte València-Bétera no ha canviat mai la línia única d’aquell tram de Bétera fins a l’estació de Seminari, perquè els espanyols mai no han trobat recursos per posar doble via en els més de 120 anys de trenet, i els horaris, el número de trens-metros, malgrat la quantitat de gent que en fa ús, és quina és. Ha d’ésser això, la bandereta, per si protestem, ens queixem o ens plantem del tracte rebut, en els trens de rodalies, per fer-nos saber qui mana: aquells bledes de la seguretat ens mostren qui mana, qui no invertirà en millores i qui ens continuarà robant la qualitat dels transports públics: han de saber-ho els joves, que els imiten de bandereta i de principis, què significa allò: un càstig continu contra els recursos i la millora de vida dels valencians. Ras i curt. Afegiu que aquest tram paga el bitllet més car. Potser pel privilegi de tenir via única i menys trens-metro que la resta de valencians.

Com a les porres de la seguretat (saber on rau la violència i quina identitat defineix ja alliçona), la bandereta contra els valencians lluu en altres indrets estratègics, a més de  ser en porres i pistoles, per exemple, a l’església valenciana, perquè mai no s’hi ha sentit ni valenciana ni prou església: contra la llengua fa anys i panys que hi treballen, sí, i encara perquè el rector no ha pensat a posar-la al calze, perquè els combregadors se senten més en el cel espanyol i menys en l’infern valencià de sentir-nos estrangers en l’església d’aquest país.

Potser que entre més indrets indicats o exòtics, la bandereta es podria tatuar en la punta del piu, si tants violadors exhibeixen prepotència i agressió (components destacats de la bandereta) sotmeten drets i llibertats personals. N’hi ha altres espais visibles de la bandereta, al poble, en altres pobles, supose, i si hom pensa en els amos d’aquell balcó o façana ja apama la ingent intel·ligència que guarda la casa i l’edifici sencer: contra els valencians sempre, ves, que paguem el supremacisme espanyol amb retallades vergonyoses que ratllen el  lladrocini legal. Això, aquests de la bandereta al canell, al cotxe, o al cul, ja els va bé com ens roba espanya…

Com els ha d’anar de bé, defensar la delinqüència, i quina lliçó en trauran, els banderetes?

[continuarà]

 

Carta contra el pacte PP, C’s i els Quatre Camarena (2)

Podem-Bétera ha fet una comunicat públic, una carta als veïns de Bétera (i de les urbanitzacions), que denuncia el perjudici de l’acord de govern entre el PP, C’s i Camarena-TorreEnConill que va fer batlle Èlia Verdevio contra el poble mateix, en canvi que les dues urbanitzacions riques del poble rebran tot de beneficis que pagaran els veïns de Bétera, però no tots, perquè els d’aquelles urbanitzacions sembla que salvaran impostos i altres detalls no explicats.

Amb el 17% dels vots, diu la carta-denúncia, la coalició de les urbanitzacions decidirà la política econòmica i d’inversions de Bétera, amb el beneplàcit del pp i c’s, naturalment i política. Podem qualifica el pacte de “submissió” del poble a les exigències de les urbanitzacions riques (no penseu que el bassó, el periquillo i les pinedes en trauran gaire res de nou). Diu la carta que l’acord municipal té 21 punts i en tretze explica com millorar les urbanitzacions de Mas Camarena i Torre en Conill en canvi de no millorar el poble o altres urbanitzacions. Cal destacar també, que el 60% de l’acord (no sabem si vol dir pressupost) va destinat al 30% de la població (aquella que viu en les urbanitzacions).

Pel que fa a l’aigua… Entre les qüestions més visibles, hi ha la decisió aprovada pel PP i C’s que, l’aigua que arribarà a les urbanitzacions, gestionada per Aigües de València, serà pagada pels veïns de Bétera també, no només pels usuaris d’aquella aigua concreta. En canvi, el tractament general de l’aigua contra els nitrats, aquells veïns de la urbanització estaran exempts de pagar-lo.

Pel que fa a la nova escola o el nou institut, l’acord obliga a construir-los a la urbanització Torre En Conill, allunyant de nou l’escola del poble (l’experiència decidida fa anys per la dreta i els cacics del poble ja fa anys que la paguem ben cara), i entre una població que en el seu 90% no fa ús de l’ensenyament públic, es queixa Podem a la carta. Ja deveu endevinar qui pagarà els sobrecostos durant anys i panys!

Amb no poca ironia PodemBétera felicita “Els Quatre de Camarena” per haver aconseguit aital acord amb només el 17% dels vots. I es pregunta com és que el PP i C’s han sigut capaços de vendre’s la majoria de veïns en canvi del poder i la batllia. La política és això, quan l’usura guanya l’honestedat.

Finalment, Podem demana als veïns que en traguen conclusions, suposem que convidant-nos a pensar qui governa, en canvi de quina cosa i, sobretot, què caldrà fer per trobar una alternativa possible al desficaci que ja va anunciar fa molts anys el professor Josep Sorribes.

Nou incident contra l’Ateneu

Ahir uns xiquets van aplegar-se a la plaça del Mercat per passar unes hores a la fresca. Ah, de nit s’estava tan rebé a la fresca! Però sempre n’hi ha que vindrà a destorbar l’agost i el sentir vacacional de l’ànima. De tan en tan escoltàvem al carrer, de dins del corral de l’Ateneu, visques a “franco”, cants falangistes i uns quants insults més contra Catalunya. Quan la cosa ja pujava el to i passava a possible amenaça (eren xiquets entre tretze i setze anys, potser que n’hi havia cap de dèsset, una vintena en total), ens aguaitàvem a la porta del carrer per comprovar que res no depassaria la bretolada (ai, si l’atac fóra del revés, en casa d’un altre, en un altre espai o associació, a l’espai de la fira, això fóra com un delicte d’odi… ), i els xiquets aguantaven desafiants unes mirades que convidaven a “no els digueu res que són xiquets”, “si els seus pares sabessen que són ací fent això”, “però si és el fill de…, si sa mare ho sabés, quina vergonya”; la imatge no depassava d’escopinades a terra, mirades idiotes, o frases deixades anar al cel contra la democràcia i en favor del franquisme… Xiquets, direu!

Xiquets, en un altre moment, com l’aplec inofensiu de xicalla no amainava, una mestra els convidà a entrar a l’Ateneu i els va ensenyar unes quantes fotos de l’exposició de Fina Inglés. Però l’acció pedagògica no va durar uns minuts, perquè n’hi havia que rondinava, escopia en terra, i tot allò que dius: prou, prou de disbarats encara que semblen infantils.

Després ja vam comprovar que algú d’aquells xiquets de Bétera, tan ofensius com intolerants, havia pegat foc al cartell exterior de l’exposició de Fina Inglés. Era la segona vegada que passava, perquè durant la setmana, ja havien pegat foc al mural dels cartells anunciadors de l’Ateneu, de la mateixa exposició de Fina i del Folkestiu. El foc a la façana us sembla inofensiu?, ara mateix, si trobem inofensiu que un grapat de xiquets pre i adolescents juguen a amenaçar la democràcia i la llibertat, podreu tolerar qualsevol cosa, qualsevol.

Potser que la policia local (no els polis que lluen la bandereta al canell o a la porra, aquests no trobem que entenguen què passa), comence a actuar davant aital agressió i intent de calar foc en aquella façana. O algú més gran, adult potser, comence a fer pedagogia del que passa amb una certa part del jovent de Bétera. Ara, que amb l’exemple que van tenir de pares i iaios l’any passat, la lliçó haurà passat de pares a fills…

[continuarà]

 

A espanya són tots malalts?

Tots els espanyols que vénen a estiuejar a València, o al País Valencià, sembla que vindran malalts, refredats, amb mals de panxa, ullerosos, diarrèics o amb patologies pitjors, ho dic perquè sembla que tots necessitaran una atenció molt especial cada dia, ves si l’augment d’atenció sanitària serà important, durant el mes d’agost sobretot. El MH Puig, president de la Generalitat i membre del PSOE espanyol, ha demanat diners a españa, mínim ha demanat tres-cents milions d’euros més per poder atendre amb garantia tots els suposats malalts espanyols que vindran a la mar. Però españa ja ha dit que, en ser valencians qui fem la demanda (i malgrat que n’hi ha que són del mateix partit del pre-govern), ja podeu amotinar-vos, que no pensem de donar-vos un gallet. Ni un gallet per als malalts ni per al Referèndum valencià (sobre les taronges)

La cosa va així, si fa no fa: els valencians demanem allò bàsic —tenir recursos per atendre la salut dels espanyols que passaran l’estiuet a València— i espanya diu que res de res, que ni un euro més per als valencians. Resum del missatge: metges, infermers, ajudants, auxiliars, tant se val qui, deixeu que es muiguen, els malalts d’allà, no els cureu, die-los que se n’entornen per on han vingut, que ni els seus governants no els volen.

Després ja vindran els llepaculs valencians i els turistes de la meseta amb la bandereta penjada del cotxe, o amb la polsereta espanyola, a lluir com és la seua marca i com estan de bufons pel tracte rebut i tanta atenció com mereixen. Els rucs ni albardant-los no se n’ixen de la sínia, a quin sant, ja poden fotre’ls, moldre’ls a garrotades, que ells continuaran fent pam i pipa, perquè de bèsties n’hi ha més d’humanes que de quatre potes.

I em demane jo com és, que tants malalts són de vacances, que no podran quedar-se en casa a gaudir de les millors atencions que els oferiran allà enllà a espanya? I encara, els borbons no cauen malalts a Mallorca?, o ells tenen medecines a través de les clavegueres villarejo?

*Com es veu que som de vacances, xa

 

Mentre espanya ens robe, el camp valencià serà ruïnós

Ahir vaig acabar dient-ho d’una altra manera: mentre n’hi haurà presos polítics, el camp valencià serà un desastre total. I això, us demanareu, té res a veure? Quina relació hi veus, en tot plegat? Justament, que n’hi haja presos polítics significa una política de desficaci, contra els drets i les llibertats dels homes, contra el segle XXI, una política que comporta tota mena de polítiques contra la raó i la prudència, i només en favor dels interessos d’uns quants. Una política espanyola contra els guanys socials i polítics del segle XX comporta que des de l’economia a l’educació, els serveis o l’atenció, són en mans de cràpules, entre inútils i idiotes. Fóra important no oblidar-ho. Mentre espanya es permet la repressió de la llibertat, admet tot de luxes que altres països més rics no es poden permetre, significa que som governats per ineptes, ases, rucs i bèsties. Gent que prefereix omplir-se les butxaques d’ells i dels seus en canvi de no treballar pel bé col·lectiu. No diem per afavorir les classes populars, uii això ja és una quimera, amb el PSOE i la resta de corruptots. Diem que tingueren interés en afavorir la gent, en canvi de no afavorir els empresaris, els lladregots i les familiotes que dominen de sempre el negoci privat i públic. I els polítics espanyols fa massa anys que s’han embrutat en aquesta dinàmica de governar uns quants anys en canvi de retirar-se amb jornalots de delinqüents: el psoe i el pp són una màfia organitzada en aquest sentit, professionals de robar la hisenda pública disfressats d’homenics sabuts i llepafigues.

Què té a veure tot això amb el camp valencià?

Mentre la política siga de l’estil tot li val i deixeu en mans de tararots com Pons, o Sánchez, o Calvos, o marchenes la justícia…, el camp valencià serà una merda en un plat: caos, desordre, desestructura, abandó i ruïna. Si avui és dos d’agost, encara som sota aqueixa bufa de ponent, de repressió i marca espanya, els privilegis a madrit i els servilismes a sangonera i mitja, no tindrem com ni amb quina cosa fer front a un viure escarransit: ni en sanitat, ni en educació, ni en el camp… Ara, merda en faran bona cosa, en tiraran a cabassos, i voldran vendre’ns que la culpa és nostra, dels valencians, que no sabem governar-nos, ni queixar-nos com cal que diran. I ves que n’hi ha de valencians de bandereta al cotxe i el cap buit, o farcit de budell prim.

Deixeu que decidim, malparits, i veureu si sabem ordenar el camp i la plaça, l’escola i el viure. Però ja ho faran, ells, per tenir-nos empastrats, lligats al pessebre on, si els sobre res, posaran pinso, banderetes i festes grosses per tapar l’aigüera que ens engul i ens encula. Res que l’agost no deixe passar com si res, si fa tanta calor, com per preocupar-nos-en, encara com.

Ara ja podem fer l’agost?

“Fer el seu agost: fer un bon negoci”, dons si ara ja hem començat el mes d’agost, en podrem parlar a pleret, de les festes, de les lectures, de les figues, del most, de les nits més llargues, que a l’agost a les set ja és fosc… De fet, triarem avui el negoci: ai, el negoci dieu, malparits els llauradors, enguany que al terme de Bétera no se’n veu gaire de collita de clementina, em diu el meu cosí Boro que ja la paguen a més de tres euros. No és un preu esgarrat, però si recordeu que l’any passat no la volien ni en pintura, els tres euros llargs ja semblen una fortuna. Però ves si és curta la felicitat en casa del pobre, del llaurador valencià, encara que siga de dretes i soci de la cooperativa, o pitjor encara, de dretes i client d’altres bars del poble, ves si serà curt el ciri que crema que, enguany, al terme de Bétera les cerquen amb lupa, les clemenules. Mon pare sempre deia que és prompte per veure-les, encara, el mes d’agost, però ca, ara mateix si no n’hi ha no n’hi haurà, i el negoci farà salat. No n’eixim d’una en caiguem en una altra.

Però com ara ja tinc tractor, un fiat de cinquanta-cinc cavalls que puja, baixa, gira i fa marxa avant i enrere, que només li faltaria volar, ja tinc el goig complet, pel que fa al treball del camp. Una altra cosa serà el resultat, el producte, la collita, els preus… Si sumem i restem, el resultat final no farà l’agost, que no el farà mai, però ja comptàvem que el resultat final ve vestit de paisatge, de la terra, del goig de treballar-la, de mirar-nos-la, i aquest resultat final, ai, no ens el podrà manllevar (robar ningú)… Si us penseu que treballem per diners, o només per diners, és que no els coneixeu, els llauradors i la seua filosofia. Almenys els llauradors de Bétera, que són capaços de llegir Wittgenstein i encara recitar Estellés…

Per cert, llauradors o collites: el govern espanyol mantindrà els presoners polítics contra la voluntat de l’ONU. Ja sabeu per què el camp no anirà bé, no?

[continuarà]

Pobles que són civilització

“La Champagne és una civilització en si mateix”. Catalunya és una civilització ella mateix. Sens dubte. I València, serà mai una civilització en si mateix?

Doncs no us penseu que hem sigut tan lluny, que entre els segles XIV, XV i XVI, vam ser a tocar, i potser per això, després de la invasió borbònica de 1707 l’acarnissament va ser tan gros, contra els valencians. És clar que ara som lluny, molt lluny de res, i només tenim fraccions d’això i d’allò, pinzellades, que no arriben a configurar una estructura, ni una funció, segons que diu Joan Clotaldo. Sense estructura ni funció, no tenim cap possibilitat, els valencians. Mireu el camp, per exemple: en quina cosa ha millorat amb gairebé quatre anys de conselleria progressista? Ah, que no n’hi havia pressupost! Que no en tenien ni idea del que havien de fer? Que potser al capdavant hi havia —hi ha— terrossos i torpallls, vaja, tot d’excuses per ser al mateix lloc de sempre, a casa de ningú: sense funció ni estructura: i ves que el camp valencià es mou, es transforma, però a batzegades, sense horitzó, amb responsables polítics esporuguits i d’escassa projecció de futur.

Què es mira València, Barcelona?, París?, Brussel·les? Berlín?, Àmsterdam?, Helsinki?

València encara té l’horitzó a la meseta, cap a madrit, sobre una ciutat que representa l’estat més endarrerit d’Europa, menys democràtic, menys modern, més xenòfob. L’estat més corrupte d’Europa i el segon més corrupte del món! És això que es mira València, sinyors, com a horitzó, com a esclavatge… Almenys mentre siga a mans de polítics, jutges, fiscals i cossos de tanta inseguretat, de melic ranci i caspós, d’idees conservadores i egoistes. València i els polítics no semblen tenir l’ambició necessària d’organitzar i vertebrar el país com van fer altres models europeus, els últims segles. Encara no tenen ni la visió de fer-ho, ai. Potser perquè el càstig sofert durant més de cent anys contra els valencians ha sigut excessiu, i encara no estem preparats per exigir-nos majors visions, més llibertat, polítics sense por ni servitud.

Així que de temps en temps, de tant en tant, uns quants polítics valencians esforçats treballen, incansablement, s’esforcen, per aconseguir l’almoina, allò que sobra a la cort, allò que no empara les clavegueres, ni la GC ni la policia, ni els militars, ni els jutges, ni la corrupció, ni l’església, ni res d’aquells poders fàctics de la caspa antivalenciana, i esperem a veure què ens toca en el repartiment. A veure si enguany…

I encara n’hi ha que se sorprenen que molts valencians, més que no es pensen els espanyols, ens emmirallem en aquell model de Catalunya de major visió i llibertat, més europeista i modern, de repte valent i coratjós, que no s’aconforma, ni es rendeix, ni s’acovarda davant l’amenaça o l’agressió. Encara n’hi ha, xa, que no pensen en una futura República Valenciana, que podria ser un país europeu modern, una civilització en si mateix.

Ateneu de Bétera: tast de caves. 1 de setembre de 2018, 20.00h

La llibertat i el cava

«Allà d’allà, per entre falgueres gegantines, / De sos menhirs i tornes blanqueja l’ample front.» Verdaguer

Joan C. Martín diu que el cava és un vi feliç. N’hi ha qui considera la felicitat una idiotesa, en concret, un dels famosos filòsofs alemanys del s. XX. N’hi ha qui va deixar escrit que si l’excés pagava la pena, havia de ser de cava. Si fa no fa, sobre el cava —i el xampany de retop— podem escriure tot seguit però és millor beure’n, amb prudència o amb excés, que cadascú trie.

En tornar de les vacances, l’Ateneu de Bétera ha preparat un nou jorn cultural en favor del territori, i ha convidat l’enòleg i escriptor Joan C. Martín per dirigir un tast de caves. És una idea com una altra per tancar el cicle de les vacances i començar-ne un altre, de cicle més llarg i costerut: el de la feina i la responsabilitat. Per bé que hem viscut un estiu poc dolç, si voleu, afectat de tanta violència, ignorància i mala fe. La història del feixisme espanyol continua, ara emparada per un vel legalista que permet el pitjor de l’ésser.

Amplificats pels mitjans espanyols, uns quants polítics de C’s, PP i PSOE, uns quants jutges (una majoria) i no poca policia (aquell babau ja cantava que n’hi havia massa), han revestit d’impunitat les agressions feixistes i xenòfoves durant l’estiu. No és prou que mantenen en presó persones honestes, d’una gran convicció democràtica, que obliguen a ser a l’exili un grapat de persones contra la seua voluntat, és que a més han destapat la caixa de trons més fosca —la que ha governat tota la vida una espanya casposa i macarra— i han cridat a xafarranxo contra qualsevol idea de llibertat i d’independència: han prohibit el debat, la informació, l’honestedat política en canvi d’alimentar l’agressió, l’insult i l’amenaça. Ves quin agost que ens han fet passar, que apunta que serà l’inici d’una nova etapa on els pocavergonyes atiaran tot de recursos per castigar i punir l’ideal de llibertat dels pobles.

Per això mateix, dissabte celebrarem una nova festa per la democràcia i la llibertat, amb un tast de caves i la paraula com a eina de debat, idees i expressió lliure. Sense por, sense témer les amenaces, ni la regressió a la qual una minoria voldria entaforar-nos de nou, en una mena de nou túnel franquista contra la democràcia.

Calia la cirereta final del cas Llarena i un Estat (l’espanyol del psoe —el mateix que va inventar un grup terrorista per matar bascos) empastrat a defensar els ideals de prevaricació judicial, corrupció fiscal i parcialitat policial. No, no ho hem tingut fàcil durant l’estiu. Menys encara els presoners polítics i les seues famílies. Com tampoc ho han tingut fàcil els exiliats i les seues famílies. Menys encara tants amenaçats i agredits per patrulles  organitzades (amb policies i GC) que amb impunitat atemorien, agredien o feien coses pitjors, mentre la fiscalia espanyola amenaçava qui denunciava els agressors. Espanya i els seus poders sembla que busca de repetir el millor de la seua època de dictadura.

Ara vindrà setembre, i l’obrirem amb un cava del país per celebrar un vi de felicitat, perquè aquells inútils violents no puguen res contra la democràcia i la llibertat. Salut i benvinguts.