Pobles que són civilització

“La Champagne és una civilització en si mateix”. Catalunya és una civilització ella mateix. Sens dubte. I València, serà mai una civilització en si mateix?

Doncs no us penseu que hem sigut tan lluny, que entre els segles XIV, XV i XVI, vam ser a tocar, i potser per això, després de la invasió borbònica de 1707 l’acarnissament va ser tan gros, contra els valencians. És clar que ara som lluny, molt lluny de res, i només tenim fraccions d’això i d’allò, pinzellades, que no arriben a configurar una estructura, ni una funció, segons que diu Joan Clotaldo. Sense estructura ni funció, no tenim cap possibilitat, els valencians. Mireu el camp, per exemple: en quina cosa ha millorat amb gairebé quatre anys de conselleria progressista? Ah, que no n’hi havia pressupost! Que no en tenien ni idea del que havien de fer? Que potser al capdavant hi havia —hi ha— terrossos i torpallls, vaja, tot d’excuses per ser al mateix lloc de sempre, a casa de ningú: sense funció ni estructura: i ves que el camp valencià es mou, es transforma, però a batzegades, sense horitzó, amb responsables polítics esporuguits i d’escassa projecció de futur.

Què es mira València, Barcelona?, París?, Brussel·les? Berlín?, Àmsterdam?, Helsinki?

València encara té l’horitzó a la meseta, cap a madrit, sobre una ciutat que representa l’estat més endarrerit d’Europa, menys democràtic, menys modern, més xenòfob. L’estat més corrupte d’Europa i el segon més corrupte del món! És això que es mira València, sinyors, com a horitzó, com a esclavatge… Almenys mentre siga a mans de polítics, jutges, fiscals i cossos de tanta inseguretat, de melic ranci i caspós, d’idees conservadores i egoistes. València i els polítics no semblen tenir l’ambició necessària d’organitzar i vertebrar el país com van fer altres models europeus, els últims segles. Encara no tenen ni la visió de fer-ho, ai. Potser perquè el càstig sofert durant més de cent anys contra els valencians ha sigut excessiu, i encara no estem preparats per exigir-nos majors visions, més llibertat, polítics sense por ni servitud.

Així que de temps en temps, de tant en tant, uns quants polítics valencians esforçats treballen, incansablement, s’esforcen, per aconseguir l’almoina, allò que sobra a la cort, allò que no empara les clavegueres, ni la GC ni la policia, ni els militars, ni els jutges, ni la corrupció, ni l’església, ni res d’aquells poders fàctics de la caspa antivalenciana, i esperem a veure què ens toca en el repartiment. A veure si enguany…

I encara n’hi ha que se sorprenen que molts valencians, més que no es pensen els espanyols, ens emmirallem en aquell model de Catalunya de major visió i llibertat, més europeista i modern, de repte valent i coratjós, que no s’aconforma, ni es rendeix, ni s’acovarda davant l’amenaça o l’agressió. Encara n’hi ha, xa, que no pensen en una futura República Valenciana, que podria ser un país europeu modern, una civilització en si mateix.

Ateneu de Bétera: tast de caves. 1 de setembre de 2018, 20.00h

La llibertat i el cava

«Allà d’allà, per entre falgueres gegantines, / De sos menhirs i tornes blanqueja l’ample front.» Verdaguer

Joan C. Martín diu que el cava és un vi feliç. N’hi ha qui considera la felicitat una idiotesa, en concret, un dels famosos filòsofs alemanys del s. XX. N’hi ha qui va deixar escrit que si l’excés pagava la pena, havia de ser de cava. Si fa no fa, sobre el cava —i el xampany de retop— podem escriure tot seguit però és millor beure’n, amb prudència o amb excés, que cadascú trie.

En tornar de les vacances, l’Ateneu de Bétera ha preparat un nou jorn cultural en favor del territori, i ha convidat l’enòleg i escriptor Joan C. Martín per dirigir un tast de caves. És una idea com una altra per tancar el cicle de les vacances i començar-ne un altre, de cicle més llarg i costerut: el de la feina i la responsabilitat. Per bé que hem viscut un estiu poc dolç, si voleu, afectat de tanta violència, ignorància i mala fe. La història del feixisme espanyol continua, ara emparada per un vel legalista que permet el pitjor de l’ésser.

Amplificats pels mitjans espanyols, uns quants polítics de C’s, PP i PSOE, uns quants jutges (una majoria) i no poca policia (aquell babau ja cantava que n’hi havia massa), han revestit d’impunitat les agressions feixistes i xenòfoves durant l’estiu. No és prou que mantenen en presó persones honestes, d’una gran convicció democràtica, que obliguen a ser a l’exili un grapat de persones contra la seua voluntat, és que a més han destapat la caixa de trons més fosca —la que ha governat tota la vida una espanya casposa i macarra— i han cridat a xafarranxo contra qualsevol idea de llibertat i d’independència: han prohibit el debat, la informació, l’honestedat política en canvi d’alimentar l’agressió, l’insult i l’amenaça. Ves quin agost que ens han fet passar, que apunta que serà l’inici d’una nova etapa on els pocavergonyes atiaran tot de recursos per castigar i punir l’ideal de llibertat dels pobles.

Per això mateix, dissabte celebrarem una nova festa per la democràcia i la llibertat, amb un tast de caves i la paraula com a eina de debat, idees i expressió lliure. Sense por, sense témer les amenaces, ni la regressió a la qual una minoria voldria entaforar-nos de nou, en una mena de nou túnel franquista contra la democràcia.

Calia la cirereta final del cas Llarena i un Estat (l’espanyol del psoe —el mateix que va inventar un grup terrorista per matar bascos) empastrat a defensar els ideals de prevaricació judicial, corrupció fiscal i parcialitat policial. No, no ho hem tingut fàcil durant l’estiu. Menys encara els presoners polítics i les seues famílies. Com tampoc ho han tingut fàcil els exiliats i les seues famílies. Menys encara tants amenaçats i agredits per patrulles  organitzades (amb policies i GC) que amb impunitat atemorien, agredien o feien coses pitjors, mentre la fiscalia espanyola amenaçava qui denunciava els agressors. Espanya i els seus poders sembla que busca de repetir el millor de la seua època de dictadura.

Ara vindrà setembre, i l’obrirem amb un cava del país per celebrar un vi de felicitat, perquè aquells inútils violents no puguen res contra la democràcia i la llibertat. Salut i benvinguts.

La vinya, la premsa i el turisme

Ací a Reims, els diaris parlen del camp, pàgines i pàgines dedicades a la vinya, a la producció, als treballadors, als jornals, a com afecta el clima a la producció de raïm, als horaris de collir… Sembla natural que la premsa parle a diari de la vida de la gent, gairebé com a València, no? Ah, ja ho sabem, que a València no hi ha premsa professional sinó aleluies i pamflets dedicats a la ximpleria. Ací en parlen del camp, de les granges, també de les llibreries —n’acaben d’inaugurar una avui, a la plaça Erlon de Reims, i també parlen de l’escola. Sobretot per aquest gran canvi que significa la setmana de quatre dies.

Sobre el camp la perspectiva d’enguany, pel que fa al raïm, és immillorable. Hom espera més del 25% de producció més que no l’any passat, a més que serà d’una gran qualitat, perquè la calor afectarà positivament al sucre del futur cava. Ací ja han començat a collir raïm, i per si les mosques, han enviat una guàrdia republicana especial a vigilar les collites. Com a València, xa, que ens defensen les màfies i el comerç brut sotamà a través de compradores il·legals de taronja. Cert és que vigilar la vinya, ací els ceps nuats en alt no fan gaire alçada (els poden de seguit) és fàcil, que en un colp d’ull controles centenars d’hectàrees… A València, ni posant a vigilar res trobaran res. El problema dels collidors és l’allotjament, però a Epernay, l’ajuntament els ha cedit el càmpig municipal, entre turistes, perquè planten les seues tendes de campanya. Jornada contínua de dos quarts de set a dos quarts de tres, preus entre 39-49 euros, tout compris. No gaire, la veritat, si generen tanta riquesa i uns preus per botella per a poques butxaques.

A la televisió comarcal en parlen de tot plegat, i els diaris s’estenen en això i allò. Un dels presidents dels vinaters locals diu que allò pitjor que podria passar seria que granissés. Si fa no fa, com a València. És clar que ací, el producte el cuiden com l’or, i ves si no es faran rics abans de fer-se vells.

Però n’hi ha més, xa…

L’escola a le Grand Reims

Hom diu que a França l’escola ja es prepara per començar dilluns. Ooooh, sí, ho diuen els mestres que estan tan contents de tornar. De tornar de les vacances i de tornar-hi, a l’escola. Però ací al nord, a Reims, segons un decret de 2017 que s’activarà l’1 de setembre de 2018, la setmana escolar durarà quatre dies. Ep, sí, sí, quatre dies dels set de la setmana seràn vàlids per als mestres.

“Semaine de quatre jours, nouveaux horaires scolaires et périscolaires… le Gran Reims prépare la rentrée de ses écoliers avec, comme objectif, de leur offrir les meilleures conditions pour étudier.”

Els francesos sempre han tingut més valor i més valors, no us amoïneu. Després tindran temps per explicar-nos l’experiència i valorar què faran i què farem nosaltres, cent anys després. Ells ens porten cent anys virtuals i una eternitat digital, perquè aci al sud, al sud dels suds, encara si ens debatim entre el feixisme i el franquisme, entre l’esclavitud i el servilisme, entre al corrupció i el perdó dels corruptes… A França, no ho creureu, però també paguem l’autopista; ara, en canvi d’uns aires que ja voldrien somiar a l’espanya de la transició, la monàrquica, i la del s. XXI, amb presoners polítics i justícia prevaricadora.  Allà on ens roben i ens robaran anys i panys, si ja pactem les misèries i les molles, segons la hisenda valenciana en canvi d’almoina.

Aquesta vesprada hem estat a Epernay, a tastar uns caves que un amic volia que portàrem cap a València. Però ves que un jardinet d’un palau que la família Moët va regalar al poble, ens hi hem trobat un carro amb finestretes. El carro era de llibres i la gent, lliurement podia obrir la finestreta i agafar un dels llibres, de franc, lliurement, sense que ningú t’insultés o t’amenacés (sembla que els de C’s no són aprop, ni els de Vox). A Olocau també han fet aquesta innovació a les urbanitzacions del terme. I què fan els de C’s i els de Vox, d’aquests llibres?, si són en valencià els ratllen, els trenquen, o els cremen… com aquells del farenheit o els nazis… Com fan amb els llaços grocs, voldrien que els tragueren del carro, els llibres en valencià. S’ha de ser filldeputa i esforçar-se de valent…

Els francesos, com seran, a més de gàbies amb llibres, champany i fornatges, ja saben com reduir els dies de la setmana a quatre… Quina fama els mestres, xa!

 

Si això és la Champagne

“Què deia Eiximenis sobre els vins que produïen formigueig?” 

N’hi ha una altra cita que em fa molta gràcia, d’un cellerista famós del nostre país: “fent xampany ens farem més vells que rics”. Jo afegiria: bevent-lo cada dia ni vells no ens farem, sobretot si no posem una mica de mesura. Aquell homenot anglés, Churchill, em va dir de grosses, i sobre el xampany en va dir de bones. Per exemple, quan ja era gairebé retirat i les llengües enemigues asseguraven que es bevia dues botelles al dia de Paul Roger, ell contratacava dient-los: llàstima que el dia no siga més llarg per poder beure-me’n tres. Totes aquestes fanfarronaes li les manlleve al meu amic Joan Clotaldo, l’enòleg i escriptor del vi, que aprofite per dir-ho, vindrà a l’Ateneu de Bétera l’1 de setembre per fer una festa de comiat de les vacances amb un tast de caves. Què, us hi apunteu?

ateneudebétera.org

Hem arribat a Reims, capital de la Champagne, encara que Epernay li disputa fama i més coses. Reims és una petitat ciutat francesa amb encant, amb una Seu extraordinària reconstruïda no sabem quantes vegades. Us enganyem si us diem què hem vingut a fer tan lluny de casa, però ens han repetit tantes vegades que fan vins i bons vins, que no ens hem pogut estar de comprovar-ho. Entre les exposicions que hem vist aquesta vesprada, hi ha la reconstrucció de la seu i de les escoles. Entre més detalls ens ha sorprés que durant la guerra, les caves del xampany servien per viure-hi, treballar i fer escola (perquè no diguen que el vi no li val per ensenyar. Almenys el lloc on es conserva i es fa bo). N’hi ha que van tenir els xiquets fins i tot, a la cava, a la vora d’aquelles botelles inclinades cap per avall. La vida, com el vi, sí que pot ser una passió, ves.

Hem fet el primer tast d’una botella Mumm, qualitat preu acceptable…

Lió, el cinema a l’estiu

Arribem a l’hotel després de sopar al barri vell, però hi ha festa del cinema a la plaça. En realitat, s’ha acabat la festa perquè el cinemascope ja passa els quadrets finals. La música és d’aquella coentor dels vuitanta, la febrada del dissabte nit. Efectivament, ho confirmem. El ple és fins a la bandera, la gent s’emporta cadiretes, sellons, coixins, catrets, i n’hi ha que xerra feliç; una majoria són gent gran, però n’hi ha de tot. Davant l’institut Lumière, mestres del cinema, n’hi ha una plaça que fa cinema d’estiu en una pantalla semicircular. El programa és superflu, però la festa té una resposta d’impressió. Aquest matí hem estat als jardinets dels Lumière, a la llibreria i al museu. Fins i tot hem fet una foto d’aquella eixida de la fàbrica, d’allò que en queda. A l’escola vam fer una pel·lícula que imitava aquella eixida de la fàbrica: nosaltres vam rodar l’eixida de l’escola, i el resultat va ser espectacular. Cliqueu per veure-la que us sorprendrà. Aquells xiquets que van fer de figurants ja són a la universitat, en la seua majoria. Jo m’emporte aquest record de Lió, els orígens del cinema, en aquest barri on hi ha escoles, instituts i la universitat, a més de petites llibreries amb encant. A les escoles hi ha el retol a la paret dels principis de la república. Ací es mama república per tot. Els lumière van marcar el paradigma del cinema, i ves si continua encara… Lió és una ciutat gran però el metro ja et fa un paper especial per això. I el funicular que puja fins a Fouviers, on hi ha el circ romà, espectacular, i unes vistes de la ciutat en pantalla gran. Anit vam baixar a peu des del Barri vell, Vieiux Lió, a Monplaisir, una caminada recta com un fil que ens va deixar baldats. Vuit quilòmetres, potser sis, tant se val; vam arribar morts. Hem sopat en un café amb pols del XIX, és obert des de 1890, i us assegure que encara n’hi ha racons que no han passat un drap: hem sopat a gust, tranquils i ben atesos. La decoració era variada i antiga, hi havia basquets de taronja dels antics, de fusta i arrodonits: basquets, xa!, també hi havia cabeçons d’ase, collarons d’haca, relles, nines, tonells, tota classe d’andròmines, pots, botelles de vi, tot penjava de les parets o era entre prestatges que no en cabia res més. Defugíem els tòpics bouchons, que semblen menjadores, i la tria no ha eixit malament. No és barat tampoc. Però les vacances i els viatges tenen un preu. Demà peguem cap al nord.

Ens en portem uns detalls, sí…

D’orelletes, no se’n troben, xa!

Teresa ha fet dos viatges avui per aconseguir les orelletes, el dolç típic a Bétera per a la festa major. En el primer viatge a ca Canonge, li han dit que tornés en unes hores, que aleshores en tindrien: ella que em diu: això m’han dit, que torne a la una. L’he tornada a topar que ja tornava del segon viatge, aquesta vegada carregada amb les orelletes. venia feliç, amb la feina feta, l’objectiu aconseguit, les orelletes al carro, coixim coixam: demà tinc convidats, vindran la meua nora i els néts. Que no falten les orelletes, li dic, maque ets complida, Teresa. Calla, calla, que estic mòlta, amb gairebé noranta-cinc anys i ganes de festa i que no falten orelletes a casa per a la festa major, si vénen els néts. M’ensenya una genollera, que diu que li fa mal el genoll fa anys, però camina lleugera i xarra lleugera també. Els meus fills vindran aquesta vesprada a posar-me les gàbies. A la vesprada els fills són com un clau, amb el martellet, la maquineta perforada, i les eines imprescindibles: posen les xarxes, i una porta nova: es preparen per al xafarranxo. Ens preparem tots, per al foc del quinze a la nit, la matinà de Sant Roc

[Per Sant Roc us volem a casa] Nosaltres també tenim convidats i ens porten una xapa per al pit amb aquest clam: són d’Arenys, i, com a Bétera, també celebren festa major per Sant Roc: recordeu aquell article comparatiu de la festa de Bétera i d’Arenys, massips i majorals? de Gustau Barba…

Aquesta nit ens preparem els balladors per baixar a la plaça i participar de la dansà: el ball a la plaça, el ball de Torrent o les danses de Bétera, tot li val per definir l’entrada a la festa major: després vindrà la cantà, les albaes, el tabal i la dolçaina i una nit llarga, molt llarga, per esperar-nos a l’eixida de les alfàbegues. En unes hores tot plegat.

He de demanar-li a Teresa com estan les orelletes de ca Canonge. Ja n’hem provades de dos forns i sembla que la cosa fa moll. Massa demanda o poca atenció a la massa. N’hi ha més experts en la festa, en el dolç, en els vestits, en les plantes, que sabuts n’hi ha en una escola. Au, a vestir-nos, que baixem cap a la plaça. Bona festa!

El calendari festiu: la vespra amb els KingCool

D’uns anys ençà, l’Ateneu de Bétera obri la festa major, la mateixa vespra, amb un concert lúdic. Enguany els KingCool van aconseguir l’objectiu amb escreix, de fer-nos passar una estona divertida de bona música i xarraes entre els dos passarells que van acabar de matinada: si ara l’un ara l’altre, Xema i Pau, fan versions de diversos estils i de qualsevol músic de fama internacional: Beatles, U2, Rollings, Elvis, amb lletres adaptades a la ironia i la riota que potser que siguen encara millor que les versions originals. Ep, que també versionen músics de casa, que no els fa pena res. Els hem proposat de tornar quan vulguen, si és que ho passarem rebé. Si teniu la possibilitat de torbar-los, de ballar-los de contractar-los, no us apenedireu. Retornen amb abundor i garantia la inversió feta.

Anit va començar la festa de veritat a Bétera, malgrat que la tronada i l’aiguat de l’última hora va impedir l’actuació de la banda i de les Sis Veus per al poeta Estellés. Ja esperem que l’ajornament convide a fer el concert de veritat al palauet, a setembre o l’octubre: la sonoritat guanyarà de segur, i el producte final.

Nosaltres ja hem començat a protegir les parets per a la nit del foc i ja tenim xafarranxo de sopars a la fresca. La festa convida a això. A deixar anar les hores, les menges, el meló, la cervesa, el gin, les orelletes, i ja anirem filant quantes coses més.

 

Sopar Groc a Bétera: crònica 3

Nelson Mandela va dir: “IMPOSSIBLE ÉS ALLÒ QUE NO POT PASSAR FINS AL MOMENT QUE PASSA.” És clar que, ell, és un referent universal del segle XX, i qualsevol frase o sentència és com una lliçó. De vegades la por s’instal·la entre els homes bons, entre les dones, i agafar-nos a un clau, a un nom, a una frase ens protegeix o ens aporta aire per tornar a avançar.

La nit del Sopar Groc va afegir tres grans moments que cal tenir en compte: l’un, el discurs valent de Rosa Dasí, historiadora, dona compromesa, presidenta de l’Institut d’estudis Comarcals, un dels referents feministes a la nostra comarca. Ella va demanar diàleg, coratge i respecte per aquest compromís amb els presos polítics, per això el compromís de l’Institut en l’organització del sopar, i també va demanar respecte per tots els moviments capaços de defensar la llibertat. Sobretot, ho deia, perquè s’ha instal·lat un polsim de por en el pensament d’una part dels demòcrates del poble, que van dubtar d’assistir al sopar per allò de què podien dir els veïns, fins i tot, si tenien res a perdre… El dubte els corsecava contra la llibertat. Rosa Dasí va demanar intel·ligència i fermesa, contra una passa voluntària d’enaltiment de l’espanyolisme caspós i barroer, violent. L’institut demana coneixement i sentit històric.

El segon moment, va ser la presentació de l’Associació Solidaritat amb Catalunya, per la llibertat i la democràcia, dels primers valents a convocar accions solidàries amb Catalunya, en favor dels presos, la llibertat, la democràcia, sobretot ara que el retrocés democràtic afecta tothom, no només Catalunya, sinó els valencians els primers. Els insults a la llengua, a l’escola, l’ataca judicial als drets dels valencians, la burla contínua al finançament… Solidaritat ha bastit en poc temps una resposta valenta contra la incomunicació que han construït els mitjans espanyols entre Barcelona i València. Manuel Colomer va agrair la invitació i va convidar els assistents a sumar esforços per garantir espais de llibertat i democràcia al país valencià (compromís havia vetat voluntàriament l’assistència a l’acte de Bétera).

El tercer moment extraordinari del SoparGroc, i final d’aquesta crònica, el va posar Rosa Espuny. Va voler agrair el suport d’aquell sopar als presos. Va explicar com se senten de sols, els catalans, amb l’allau de mitjans espanyols que han malinformat d’allò que passava, va explicar que els petits brots de solidaritat que es reben de fora de Catalunya són tan benvinguts i els emocionen de valent, perquè són sincers i comparteixen un ideal de llibertat i de democràcia que a l’estat espanyol són complexos de defensar. Per això agraïa aquell sopar, els discursos, i totes les accions que s’organitzen al País Valencià amb aquell objectiu.

A dins el corral de l’ateneu rebíem la informació puntual del que passava a fora, a la plaça. Els veïns de Bétera que s’hi havien manifestat contra la presentació del llibre i el sopar groc —dos exmilitars, un ferrer, i tres joves que només volien gresca contra la democràcia, algun militant del pp o de ciutadans— van anar desapareixen i abandonant aquella actitud antidemocràtica sense alçar pols ni polseguera. Més tard va arribar un escamot de València. Vam telefonar els municipals, que van aplegar-se al minut i els vam explicar que, nosaltres, de violència no en volíem cap, malgrat que hi havia la provocació i els insults. Que faríem el sopar, i la festa final, malgrat l’amenaça constant. Els vam demanar que si hi arribava més gent, feren la feina de protegir la llibertat, de reunió i d’expressió, drets universals emparats per l’ONU des de 1948, que n’hi ha energúmens que no han llegit o aprés a la seua escola. No és una casualitat, pobres.

 

 

Sopar Groc a Bétera: crònica 2

Mentre entrenàvem el protocol del sopar groc, vam tenir l’avís que pujaria gent de València a provocar. Uns altres des del poble es manifestaven contra l’acte a la seua manera: a la presentació d’un llibre CONTRAPOSEN una bandera. Una bandera contra els llibres és una metàfora suficientment clara i entenedora. Però no saben fins a quin punt és de perillosa la imatge, si això només ho fan les dictadures: contra la cultura, o l’educació, o el reclam d’un finançament just, posen banderes als balcons. En posen dos en realitat: l’espanyola i la de la ciutat de València amb franja blava: ells volen agermanar la violència d’una amb l’altra, malgrat que, de valencianistes, aquests violents d’espanya no en són gens. Perquè LA SIMBOLOGIA ESPANYOLA NO ENGANYA NI S’AMAGA. Pengen una bandera, com podrien mostrar un jutge, un polític espanyol, un de qualsevol, un borbó, la policia, l’església, la majoria de mitjans, si no tots, perquè tot això és el que poden mostrar: una amenaça. Viuen la vida com una amenaça, la por contra els altres. I els altres anem construint. Perquè ens agrada de viure la vida. Però si volem aprofundir què més diuen, en els seus comunicats, llegim: —No podem tolerar que es presente un llibre a Bétera! No podem tolerar la llibertat d’expressió, i encara menys si parlen d’independència.

“No ho hem de tolerar” vol dir que ells s’erigeixen en amos de l’espai públic i volen decidir qui té dret a expressar-se i qui no. Això fa referència a un temps, a un espai i una època que molts hem viscut directa o indirectament. Per ells la sllibertat de l’espai públic és arrancar i trencar els cartells que anunciaven la presentació del llibre. És destruir la nostra comunicació, si no els convé, és decidir qui pot comunicar i qui no. I en això els mitjans en general, ves si han fet un paper antidemocràtic tots aquests anys. Perquè la revifalla espanyolista no és un moviment en favor de la democràcia i de la llibertat: com si digueren en resposta:

—Vosaltres voleu fer un país bell i interessant, nosaltres encara el farem el nostre més bell i poètic.

No. Això d’ells és un cant en favor de la violència, l’amenaça i la dictadura. Ciutadans acaba de publicar “Seguridad y Orden”, un clam a la por, copiat del model feixista alemany dels anys ytrenta, vol tornar a posar la por al cos de la gent. I ves si ho havien aconseguit dijous 9 d’agost:

Davant les amenaces de VOX (l’extrema dreta feixista), l’Ajuntament de Bétera va fer un comunicat oficial en el qual assegurava que la presentació no es faria en cap espai públic(!). És veritat, es feia en una associació pública sense ànim de lucre, però i què que ho haguéssim fet en una plaça, o en un local de l’ajuntament?, què hagués passat, si és la presentació d’un llibre i la invitació a participar de la solidaritat amb els presoners polítics? Encara més, el COMUNICAT oficial assegurava que cap representant polític de l’Ajuntament, ni de Compromís ni del PSOE, amb responsabilitat de govern, no seria en aquell acte de presentació ni en el sopar. Ni acostar-s’hi!

Vox podia estar tranquil, per això

L’extrema dreta ja havia guanyat, almenys havia vençut amb el discurs de la por, i els representants públics valencians de Bétera, se suposa que demòcrates i amants de la llibertat, obeïen aquell discurs antidemòcrata i xenòfob, espanyolista de Vox, en acceptar de no participar en un acte que reclama la llibertat i la democràcia  primer de tot. Just aquells homes i dones que són en presó o exili, des de la MH Forcadell a Ponsatí, des de Gabriel a Puigdemont, de Cuixart a Sànchez, són en presó per exercir la llibertat i la democràcia, sense defallir, que és la seua responsabilitat i la missió per a la qual han sigut elegits. I només un Estat policial, feixista, pot empresonar ningú per defensar la llibertat.

Ací els nostres representants polítics es van espantar, i van abandonar la missió de defensar la democràcia a ultrança, fins a les darreres conseqüències. Com van fer molts mestres, llauradors o polítics republicans en el 1936. Sense defallir.

Les absències en moments clau fan mal. Perquè són significades i representen què som capaços de fer en favor dels valors i dels drets universals, malgrat les amenaces. L’ONU va aprovar la CARTA dels Drets Universals l’any 1946 (o 1948, ara no ho sé), i naturalment que l’estat espanyol no ha acomplert mai completament tots els seues estatuts, malgrat que la va signar. És això que representa un Sopar Groc a Bétera, a Barcelona, a Gandia o a Palma: la defensa de les conviccions democràtiques i els drets universals, de cadascú i de tothom, pese qui pese, amenace qui amenace.

Però ja sabem com d’excèntric és l’Estat que patim, i explica tan bé Vicent Partal. I quanta pedagogia caldrà per guanyar respecte, coratge i fermesa democràtica.

[continuarà]