El psoe Àvalos contra el pspv Puig

El PSOE d’espanya continua aplicant el 155 a València, sense vergonya. Ni poca ni molta, sense. Els la bufa València, de primer, que només els preocupa Espanya (però sense comptar València), per això temem el MHP Ximo Puig, no fóra que es fes massa valencià, o pitjor, segons ells, massa valencianista.

Però el MHP Puig no pot ser ni fer una altra cosa, si vol tenir perdigó entre els seus: ser valencià i valencianista, com més va millor, i reeixir. Ell és de Morella, que no és l’Horta, ni València, allò són els Ports i el Sexenni, mestre. I tot això, d’espanya?, tururú!
El frare Àvalos no el pot veure ni en pintura, el MHP (ni aquest ni València) i traça paranys i vigila amb trabuc, perquè entre torpall, miserere i espia de segona fila, no pot sinó fer muscle i peuets, en favor d’espanya. Li la bufa València, el finançament miserable que patim, el camp valencià o les bandes de música. Només que li interessa vigilar els moviments del seu contrincant, del seu mateix partit: per això li ha etzivat un comissari polític espanyols, que el vigile, que l’assetge, que el marque.
Espanya no entén una altra cosa, ni que siguen valencians mateix, o del mateix partit, o del mateix cagalló. Tenir-mos castigats i condemnats a ser els últims. El preu que paguem de ser espanyols.
Què, xotos, ens espavilem o mo n’anem a la platja a untar-mos d’oli?

 

Post: per cert, sabeu quants minuts ha trigat el frare Àvalos a amenaçar de tancar tots els refugiats en un CIE? Sabeu que no consentirà, el fraré, la connexió de TV3? Ni l’alliberament dels presos? Què us pensàveu que n’hi havia diferència entre el govern PP i el govern PSOE d’espanya? Aaaahhhh, les espardenyes!, les espardenyes!

Can Roca perdrà l’estrella?

“El rei d’espanya vol anar a sopar a Can Roca? A Catalunya? Que porte l’entrepà de casa.”

De segur que les pressions d’aquella cofurna de borbons ha sigut de ca l’ample. Potser. Potser que els Roca hagen agafat l’envit com allò que és, una provocació. Potser. Espanya pressiona contra Catalunya i contra els catalans. N’hi ha catalans famosos, que s’han fet un forat de fama mundial. Els Roca, per exemple. No sabem fins a quin apunt aquests són o no són de pedra picada, però de segur que són catalans, sens dubte. Ara, espanya pot fer molt de mal, des de l’odi. És allò que fan amb el diner públic, molt de mal i molt d’odi.

Per què els Roca no s’hi han plantat? Hom diria que, amb la fama mundial, no els caldria passar per cap adreçador, si no hi volen. Si no llepen. N’hi ha molts que se la juguen i no hi passen. Molts que se l’han jugada, amb el resultat de presó i exili. Ara bé, potser que com el Nadal tenista, o aquell futbolista, o motorista o…, aquests també vulguen ser llepons, súbdits de pedigrí, però súbdits de la mamonesa borbona (un orinalot del pitjor estil). Ací s’ha acabar el problema, doncs.

Els Roca han de decidir si conserven l’estrella mundial, amb l’estel català que els identifica al món, o si peguen per fer la cort a espanya (clients no els en faltaran, però catalans sí, i valencians). N’hi ha que no ens sorprendrem, malgrat que la seua seria una decisió que faria escola. I ens faria forts davant la corrupció, l’amenaça i la violència.

Els germans Roca són forts sens dubte, d’esperit i de llinatge. Caldrà veure si també ho són pels seus.

 

Acollida, linxament o escarni

“El mal d’Europa és que encara hi ha milions de jacobins per civilitzar.” Joan Fuster

Hipotesi: comuniquen a un mestre nou que treballarà a partir de setembre al càrrec d’un curs, de tutor, per exemple o d’especialista. Imagineu que, el mestre, després d’alegrar-se per l’oferiment, comencés per programar com castigarà els xiquets, si en fan de grosses. Com arribarà a posar-los notes baixes, si no hi treballen, o com els deixarà sense berenar o sense jugar si passa això o allò… Abans fins i tot de passar l’estiu, ja té un rastre de càstigs, accions de repressió, racons de pensar (!), abans de conèixer-los, o de pensar en l’acolliment, en la festa de la gran responsabilitat, d’atendre uns xiquets, una fantàstica invitació a aprendre plegats, d’acompanyar-los en la vida.

Ai, innocents, si us penseu que passa poc, això…

Si fa no fa són les noves que els mitjans espanyols (100%feixistes) ja expliquen que farà el govern espanyol amb els refugiats que arribaran a València en unes hores. Internament, dutxa desinfectant, amenaces, fins i tot repatriació sense possibilitat de respirar… És el to amb el qual Espanya voldria que València acollís. Però, ai, València és una altra gent, també, un altre país, i una altra llengua, i per aquell cantó pocavergonya i fatxenda no ens entenem. Almenys una majoria de valencians. I per això ajuntaments, escoles, associacions, ja bullen en l’organització de l’acolliment.

Acolliment és una cosa diferent a camp de concentració, de reclutament, o supervisió policial, amenaça o enaltiment de la por, revisió mèdica militar… I ja sabem com actuen els de la seguretat espanyola. Un acolliment faria bé de no ensenyar policies ni GC, per no empastrar un moment històric, emotiu i de respecte. Un acolliment faria bé de fer pedagogia, abans que classificació o llistes d’un ramat d’animals asilvestrats.

Com més lluny siguen la policia, els jutges, els fiscals, i molts dels mitjans xenòfobs que en voldran traure partit, millor. Infinitament millor. I encara així caldria vigilar de prop que ningú no vulga aprofitar la situació política, tan prevaricadora com ens té acostumada l’espanya rància dels últims 300 anys.

Ah, però també sabem que ja n’hi ha escoles valencianes que s’han presentat voluntàries a atendre tants xiquets com viatgen en aquest vaixell Aquarius. I dilluns mateix els obririen les portes de bat a bat…

Si poguérem acollir sense condicions, ja seríem valencians de primera. I els que no vulguen pols, que rebenten!

 

Post: per cert, tot de mitjans desgraciats, progres i cagamànecs, de primer volien apuntar-se l’aconseguiment d’una medalla o un honor, fins i tot atribuir l’acollida a una mena d’acció de la nova espanya (novaaaa???), amb tota la brutor aprofitada de política d’opereta. Una bufa, el govern d’espanya pinta una bufa, en tot això, mentre encara manté presos polítics i un atac furibund a la democràcia i als principis bàsics de la llibertat, amb jutges prevaricadors i consentits. Però en vistes que la jugada no és clara, ara tiraran pel feixisme dur, la xenofòbia i l’acaçament al refugiat.

Que rebenten!

L’acollida per comptes del mundial

En unes hores, els valencians viurem dos esdeveniments mundials. De l’un costat, dissabte València rebrà centenars de refugiats que anaven a la deriva d’Europa i del món, per com tractem l’ésser humà des de la política. La hipocresia de la Unió Europea no té límits ni fronteres. D’un altre costat, avui mateix comença un altre mundial de futbol, al qual es destinaran milers de milions d’euros superflus, perquè aquells vividors feixistes de l’esport visquen com els marquesos del potet amb els diners públics. Amb un altre mundial, de segur que una gran part d’aquells recursos serviria per atendre milions de persones en risc.

Per acabar d’adobar l’empastre, tenim la sort que el caos i la disbauxa tan poc professional del futbol, siga també notícia. Un tal Florentino, empresari mangante, ha creat un nou Castor en el futbol, en el nucli de l’esport més feixista de tots: la història del robatori d’un entrenador a la pròpia selecció espanyola és digna d’aquella col·lecció de llibres que es diu futbolíssims, per com explica que als empresaris majors (la llotja del bernabeu és plena de lladres de champions) espanya els importa una merda com un estadi: diners són diners i si són robats millor.

Els valencians, que no pintem una fava en aquest segon mundial malgrat que en paguem una part, serem a primera divisió en un altre mundial de major interés. Els valencians a la nostra. Com diu À Punt (afers interns), el vaixell que porta els refugiats ja ha encaminat el rumb cap al port de València (que ara sí som al món de la notícia). Som molt més notícia ara que quan pagàvem amb diners dels valencians el putiferi de la Copa Amèrica. Perquè ara sí, nosaltres jugarem un autèntic mundial en favor de la solidaritat, de l’acollida, del compromís social, de l’humanisme. Que no siga flor d’un dia, que una oroneta no fa estiu, i que el meló que hem obert els valencians, siga d’una collita exuberant i ufanosa en favor de l’ésser humà i els seus drets universals.

En unes hores més, sí que jugarem un mundial que ens interessa, valencians!

Bromera i l’atenció als mestres

Com cada any, l’editorial Bromera, Alzira —la Ribera Alta—, envia als mestres un paquet regal amb llibres i propostes. Idees, cartes, llibres, catàlegs, dins una campanya que també pega per l’emoció (emociona’t amb la lectura), que ara tot han de ser emocions si no volem patir diglòssia contra la moda.

Catàlegs, enllaços a biblioteques, a llibres, lectures, més el programa de lectura, més les propostes d’animació, és increïble aquest tacte amb els mestres, i com se’n cuiden de qui, després, hauria de suggerir o proposar lectures. Però els mestres, ai, no sembla que siguem de grans lectures o de gran quantitat de lectures, contra el que ensenyaven els grans mestres del XIX i del XX, que eren uns lectors extraordinaris. Potser que no en compren cap més, molts d’ells, o potser que no en regalen cap, ves com són un percentatge elevat dels mestres. D’una altra manera no s’explica aquest índex lector valencià del 5%, que cada any ens posa a la cua d’Europa i del món. Però té solució, xa, excepte la mort, tota la resta en té, de solució, malgrat que aquesta cosa dels llibres, entre els valencians, serà a llarg termini.

Anys de treball d’aquesta editorial que ha aconseguit de bastir un fons important, enmig d’un món editorial tan fraccionat, de l’un costat, i tan fagocitat de l’altre. A veure si la nova televisió ajuda les petites editorials valencianes a defensar-se de la colonització mediàtica i deslleial d’espanya, que en això també ataca la identitat valenciana. Amb traïdoria i nocturnitat. DE les grans retallades que patim des d’Espanya, la cultura i els llibres han passat i passen el gran calvari del franquisme, encara avui.

Els mestres, si som agraïts, també farem bé d’agrair a les editorials aquest tacte tan excels, i tants bons suggeriments. Per molts anys!

Contra l’espanya feixista, Borrell, l’esperança Cuixart

Ahir vaig veure uns quants programes d’À Punt, amb no poca expectació. La nota d’inici apunta de lo alto, una cosa brillant i esperançadora. Algunes estructures de les presentadores són esmenables (si en una setmana encara fan ús del «tenir que» que pleguen i unes altres, tu), però la filosofia general era boníssima. Ahir, almenys. Amb detalls exquisits. Que dure, per molts anys.

Però avui que volia parlar-ne d’aquesta televisió m’ha arribat un correu electrònic d’Òmnium, amb unes paraules del Jordi Cuixart, el seu president. Sí, serà una carta als 120.000 socis més els simpatitzants, però jo m’he sentit com si me l’adrecés personalment, des del centre peninsular, des d’aqueixa espanya feixista que encara manté en presó els homes honestos, en canvi de tenir els criminals, feixistes i porcaters lliures en nom de l’estil dictadura que ens governa un orinal patriòtic.

Sí, aqueixa espanya que et tanca per reclamar llibertat, democràcia i diàleg, en canvi de festejar, regalar i premiar franquistes confessos, militars, retors, borbons, empresaris o esportistes estafadors de la hisenda. Fins i tot ministres que amenacen amb violència.

Cada dia, que patim aqueixa justícia franquista que es pensa per damunt de lleis, o misèries o martingales. Que assetja la democràcia amb impunitat. Criminals.

Així és la carta que m’arriba al correu…

Presó de Soto del Real, 10 de juny de 2018
Hola Albert,

Vaig entrar a la presó pel fet de ser el president d’Òmnium Cultural el passat 16 d’octubre de 2017 i, si els socis així ho consideren, el dia que en surti ho vull fer també com a president de l’entitat. El desè d’una llista d’homes i una dona que em superen en qualitats i virtuts i dels qui em sento especialment deutor. 

El president d’Òmnium l’escullen els 120.000 socis de l’entitat i no cap tribunal ni cap jutge. Així ha estat durant els darrers 56 anys d’història de la nostra entitat i així ho tornarà a ser el proper 16 de juny a l’assemblea general de la Vall d’Hebron.

Et convido a assistir-hi, ja que es tracta d’una assemblea de socis però també està oberta als simpatitzants com tu, Albert.

Em presento a la reelecció per amor a la cultura valenta, rica, diversa i transgressora i perquè m’atrau molt més construir que no pas fer retrets de cap mena a ningú.

Em presento, en definitiva, perquè crec en un futur més just i més pròsper per a tothom i no renunciaré mai a què els nostres nens petits creixin sense mentides, ni a les meves ganes boges de viure, ni de deixar de ser militant de la tendresa i que ningú ens robi el somriure.

Sempre endavant,

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural

 

 

Sense senyal, set anys després

L’any 2011, el PP va apagar TV3 al País Valencià. Una prova de força feixista i repressora contra els valencians. Malgrat que una minoria de valencians sintonitzaven aquella televisió, el PP decidia d’eliminar qualsevol relació mediàtica amb Catalunya i amb la llengua (aleshores, la RTVV en feia un ús testimonial i lamentable i TV3 era un model premiat a Europa). El PP aplicava una mesura feixista contra la llibertat d’expressió, fruit de l’herència franquista i intolerant d’un partit xenòfob espanyol. Amb el temps, la justícia (!) ha demostrat que era un partit corrupte i criminal.

Amb tres anys llargs, el govern del PSPV a València ha sigut incapaç de retornar (retrobar?) la llibertat d’expressió perduda aleshores. Ni la voluntat de Compromís, ni la determinació del MHP, ni el suport de Podem-València van ser suficients. Els plets, els embolics, la burocràcia, els conflictes interns, ens han tingut sense senyal set anys llargs, i encara no veiem una data de caducitat d’aquest colp contra els valencians. No veiem (!) una altra intencionalitat, paral·lela al 155 abans mateix del 155, a viure còmodament en la desinformació, a ser còmplices, des de València, de la xenofòbia contra el model català de mitjans i de professionalitat.

Possiblement és que no som tan eficaços com ens pensem, per a segons què. O potser no li hem donat a la televisió la importància que té. Només nosaltres, podem arribar a ser tan torpalls en aqueix tema. Perquè durant tres anys de govern democràtic —suposem que sí, que honestedat, transparència, contenció, i administració econòmica i política— els valencians han estat incomunicats pel que fa a allò que passava a València mateix. Només els mitjans espanyols, només ells, tenien l’exclusiva d’informar què passava a València, al país sencer, sense que allò tragués la son dels polítics del nostre govern.

Els espanyols, sí, que s’interessaven a informar (!), a explicar la seua part de la veritat informativa, i els valencians ens havíem d’aconformar amb una versió que no cal descriure gaire. Durant set anys han passat i passen coses al món que s’han explicat, només, a través de l’ull mediàtic d’espanya, que ja sabem que és una carabassa corrupta, idiota i vergonyosa, pel que fa al periodisme de televisió, ràdio i premsa escrita o digital (dels milers de mitjans, si voleu, traieu-ne dos o tres exemples i encara mireu-los prims i amb guants que no deixen).

Avui obrirà la nova televisió valenciana, finalment. La periodista Reis Juan, va piular despús-ahir sentir-se esperançada i engrescada per allò que prometia la graella i les intencions. 100% en la llengua dels valencians, honestedat,  humiltat, esforç i imaginació dins una economia bèl·lica —recordeu que els valencians estem intervinguts econòmicament, fa més de 100 anys, i cap dels governs espanyols no ha mogut ni un dit per capgirar la situació.

Avui comença la televisió dels valencians, sí, en unes hores, i potser milers de valencians ens hi abocarem a veure què passa, què diu, què ens explica de nosaltres mateix. Esperem que siga veritat, que la primera o la segona o la tercera de les notícies no siga espanya (comencen amb el telenotícies de migdia a les 14.30), fins i tot que quan parle d’espanya siga per exigir llibertat d’expressió, el final de la intervenció de les nostres finances, o per denunciar la corrupció que encara manté lliures molts polítics valencians del pp… Esperem que facen ús d’una llengua pulcra, neta, sòlida i culta, en canvi de deixar que qualsevol que hi treballe la puga malmetre… Si no en saben que estudien.

Malgrat la joia del moment, els valencians continuarem sense senyal, amb TV3 i amb iB3. Encara perdurarà la sanció feixista del pp, avui amb el govern del botànic i la seua responsabilitat en aquesta manca de llibertat bàsica en països democràtics. Sense senyal, a partir de les 14.30h. No sabem fins a quant.

Ovidi Montllor, l’homenatge comarcal

CONCERT doble a Bétera, el Camp de Túria

Dins els concerts comarcals “homenatge a Ovidi”, Bétera acollirà aquesta nit un programa doble, amb Atzembla i Diluvi. Al nou parc del Bassó, davant la biblioteca municipal, ja n’hi ha instal·lades les parades i el cadafal. A partir de les onze de la nit, veurem si els joves responen a aquesta proposta.

Atzembla manté el “compromís social” contra el control de les grans empreses o les càrregues policials de l’1 d’octubre a Catalunya, combinats amb continguts de caràcter més intimista i personal. http://www.atzembla.com/

Diluvi es defineix com un grup de música de folk modern que fusiona diversos estils musicals, com cúmbia, reggae, rumba, folk i música tradicional o d’arrel Valenciana. Amb instruments de la zona mediterrània com el violí, bandúrria, acordió diatònic, guitarra flamenca, guitarró i percussions de tota mena. Creant així un nou estil que anomenen i anomenem Mestissatge Mediterrani. Amb més de tres anys de vida el Diluvi viatja per tots els Països Catalans, caracteritzats i popularitzats pel peculiar homenatge al cantautor Alcoià Ovidi Montllor. https://www.eldiluvi.cat/wordpress/

iiie, que l’entrada és gratuïta!

Som de colònies amb els alumnes

Sembla que faig vacances, xa, que per això fa dies que no vinc a escriure cap cosa. Dilluns vam eixir de colònies d’estiu cap a la Safor, i el temps, gairebé les vint-i-quatre hores del jorn, és intens i de dedicació als xiquets. Al pit lluïm una samarreta que és un aforisme “Dir bon dia ja és fer literatura” del mestre Joan Fuster. Així que, com que portava, de casualitat, el volum III de les obres completes, els vaig llegint que diu Fuster d’aquest paisatge:

«Potser el que ara emprendrem és el que respon amb major justesa a les expectatives del que podríem anomenar un turista cent per cent. Pense en aquell tipus de visitant que hi porta com a únic aperitiu les quatre idees publicitàries que sobre el País Valencià li ha propinat la seua agència de viatges. Pense de més a més, en l’europeu enlluernat per una taronja temptadora en la seua fruitera nòrdica, o en l’americà de certa edat que es va atrevir a llegir de don Vicent Blasco alguna cosa més que Los cuatro jinetes del apocalipsis. Els uns i els altres esperen una terra valenciana rèplica del mitològic Jardí de les Hespèrides, amb una vora lacustre i arrossera, i una mar assolellada i pura. Tot això ho trobarem en el nostre camí d’avui.
Travessarem, primer, la Ribera Alta del Xúquer, de Nord a Sud; creuarem la comarca de Gandia… Projectem el nostre recorregut sobre les zones més celebrades i repetides del tòpic si exceptuem l’Horta extricta de València: les zones del taronger massiu, de l’arròs entollat, del llac, reunides en un sol traç sobre el mapa.
[…] la Ribera és com una continuació de l’Horta de València, sense cap accident brusc que li serveixi de frontera, però amb una puixança vegetal encara més luxuriant i expansiva, «une sorte de paroxysme». […] Al costat de la mar, la plana de Gandia es nodreix del Serpis i repetix l’espectacle fèrvidament verd de la Ribera.
Sortirem de València prenent la… en direcció Sud. Durant una bona estona, la ruta, flanquejada de cases, ens fa la impressió de seguir un carrer interminable: la capital es prolonga i se succeix en uns quants pobles bulliciosos, gairebé junts, amb el camp a la seua esquena i petites indústries actives. Després, sense obstacles a la nostra vista, apareix la plenitud del paisatge hortolà […]; a la dreta, la terra, més alta i rogenca, s’inicia en el conreu del fruiter […]
Un llarg tros seguit ens acompanyarà la presència pulcra i esmaragda dels tarongers, els quadres d’hortalisses i de dacsars amb un verd més tímid, el pas cantussejador de l’aigua en les sèquies.
JOAN FUSTER, Obres completes. III: Viatge pel País Valencià. Ed 62. Barcelona

De nit el raucar de granotes i gripaus és d’impressió, un siroll malaltís, i encara els gossos, i el camió del fem, sort que la mar és lluny (a tres-cents metres) i ni s’ou ni arriba a destorbar. Ha plogut els tres dies, però hem sobreviscut amb una certa facilitat-comoditat. Avui hem fet exposició dels llibres de lectura que han viatjat amb nosaltres, i encara al càmping on ens hostatgem tenim una biblioteca en una mena d’altaret: la major part dels llibres són en alemany i espanyol. Ara ja dormen, els xiquets, i els mestres fem repàs del dia, al voltant d’una taula abillada de galetes i infusions. Boldo, poliol, camamil·la…, amb uns glopets de rosella ja agafaríem fàcil el son. Els mestres tenen tanta sort!

Espanya és un putiferi

Espanya és un putiferi. Hui mateix hem viscut un nou cas d’impunitat feixista: la jutge no veu res en l’escarni feixista a casa de Mònica Oltra, ni dels polítics representants del govern valencià (si el govern valencià no és del pp). I amb aquest nou cas ja en van més de mil, de casos d’atacs feixistes contra persones, institucions, llibreries o associacions… La impunitat només s’entén amb la connivència, i l’entesa entre els cossos judicials-policials-polítics i els violents. Prou d’amagar la veritat o de dir les coses a mitges. La planificació els últims mesos, d’atacs violents de grups de l’extrema dreta, només és possible si n’hi ha complicitat. I molta tolerància de la policia i de la gc.

En el llibre “Matar Joan Fuster”, el periodista Francesc Bayarri descriu uns quants relats sobre aqueixa mateixa història: en el capítol que dóna el nom al llibre, explica que el feixisme espanyol de la Transició ha arribat fins avui emparat per la justícia i els cosos de la (in)seguretat policial. La qual cosa no s’explica si no és amb una col·laboració estudiada, ni casual ni aïllada, sinó programada i ajustada per aconseguir atemorir la democràcia (un excés per al poder feixista espanyol —militars, església, empresa, bancs, monarquia i els partits d’extrema dreta com el pp, per exemple…).

Els crits d’alarma d’algunes veus que culpen Catalunya d’haver despertat la bèstia feixista espanyola també són veus de connivència, interessades a conviure amb grups violents, perdonavides o salvatges, que animats per aquell discurs feixista del borbó, animats pels mitjans espanyols i el consentiment judicial, actuen amb llibertat de fer mal.

El llibre de Bayarri és un document esborronador de com va ser la Transició a València, i com el poder, els jutges i la policia van consentir aquelles bombes contra l’intel·lectual valencià més important del segle XX, o com van perdonar l’assassinat de Miquel Grau, de Guillem Agulló, i tants d’altres, i com encara permeten l’amenaça continua, l’insult, l’agressió, si és de caire feixista i xenòfob… La lectura ens valdrà per no perdre memòria del que significa viure sota el model espanyol de justícia i inseguretat. Per no oblidar com actua Espanya contra els demòcrates i els drets universals.

—Si fa pudor la merda de tanta gentola, que voldrien fer de València un nou putiferi!