Nafarroa Oinez (2): la UE contra les llengües sense estat

La Unió Europea i les llengües minoritàries: la llibertat i el respecte per les llengües, la Carta Europea i els Drets universals, els Estats i les llengües, totes les llengües… fins i tot les llengües que ells diuen inútils.

Avui he participat d’una jornada a Altsasu sobre Mitjans de comunicació i llengües minoritàries, dins el programa del Nafarroa Oinez, la trobada en favor de les Ikastoles. Entre més ponents, hi ha participat Unai Arellano, Juan Kruz, Johan Haggman i Idurre Eskisabel, Yazmin Novelo, Elin Haf Gruffydd o Rónan Mac Con…, dels quals agafe, de la traducció simultània unes quantes idees:

[…] A la Unió Europea, i potser que fora d’ella, l’ús i el respecte sobre les llengües és potestat dels estats, ai, i què penseu que passa, amb les llengües, que si són minoritàries van a prendre pel sac, i encara a mans de rucs, les llengües grosses no penseu que no pateixen tanta idiotesa. Segons paraules d’en Haggman, mentre n’hi haja Junckers, o polítics similars, les llengües seran amenaçades… “La carta de Drets fonamentals és el pitjor colp contra les llengües, perquè recau sobre els estats i no sobre la UE, decidir què fan de les llengües els polítics que governen aquests estats: i ja sabem com les tracten aquestes llengües.”

D’entre moltes de les competències que la UE ha deixat en mans dels estats, la cultura, l’educació, les llengües… en el cas d’espanya, ja sabem a mans de qui recau la responsabilitat de tot plegat i quin és el nivell de respecte, ajut o coneixement a seques que han atresorat els faquirs a espanya… La UE pot aconsellar, fer declaracions d’intencions, fins i tot finançar amb unes quantes almoines això i allò, però, si l’estat és qui decideix què ajuda o on es gastarà la subvenció…, on penseu que destinarà espanya els diners que arriben…?

En Haggman ha parlat d’un parlament europeu desdentegat, que minva i supremeix res que no siga estatal o a mans de taurons i corruptes, o bufandins (recordeu els Junckers?): sí, hi ha projectes que es poden estudiar si milions d’europeus són capaços d’aplegar signatures suficients en set estats diferents… Per demanar almoina, és l’Europa dels estats contra l’Europa dels pobles. Johan Haggman va ser durant anys a la Comissió de llengües de la Unió Europea.

 

 

 

 

Nafarroa Oinez (1)

Som a Navarra, convidats a participar de la trobada d’escoles, en favor de la llengua, l’educació, i els drets universals: la llibertat i la democràcia. Enguany, el Nafarroa Oinez es fa a Alsatsu, potser que no siga casualitat, i de primer hi ha un congrés de mitjans de llengües minoritàries. Diumenge es farà el protocol oficial de presentació: venim del país valencià i anirem explicant què passa. Ara som en un poble petit, molt petit, que sembla un llogaret, acollits extraordinàriament bé.

Hem sopat embotits secs, taronges navelines i unes coques que han acompanyat la conversa i el riure. En unes hores us expliquem l’experiència i la festa d’aquest país per una escola entusiasta. Escola valenciana és una de les convidades especials. I l’escola gavina. Hem travessat l’Aragó amb la força de la pluja, i ara som enmig d’un parc natural únic. Quin regal, xa!

La pluja ens despulla

Dins les Memòries del foc, Eduardo Galeano, escriu un text breu molt bell sobre el naixement de la pluja. A València ha plogut de valent avui, en algunes punts més de 100 litres, i en uns altres punts gairebé 200 litres per metre quadrat. Però tret d’aqueixes puntes, l’aigua no ha arribat a passar del 100 litres en la majoria dels observatoris. Tanta aigua caiguda durant tot el dia. Aigua racional i valuosa. Ara, la ràdio, la televisió, les xarxes, els ajuntaments, tothom volia dir la seua, tothom en deia i no parava, a l’escola rebíem missatges, i moltes escoles han decidit de tancar i de suspendre les classes, també els instituts, i fins i tot les universitats. Talls de carreteres secudàries i de principals, autovies, trens, jutjats, edificis nous de trinca…, un autèntic desastre. Una calamitat de país, d’infrastructures. Al segle XXI, la pluja atura el país però ningú no dimiteix. Ni se’n fa responsable de la qualitat de les infrastructures: comerços, hospitals, estacions de metro, edificis nous i vells, semblava que plovia dins els edificis. Però ningú no dimiteix. Ningú. El nivell de corrupció i d’engany ha sigut tant gros, que un dia de pluja ens paralitza el país valencià, ens atura la vida, ens colapsa, i només que sabem parlar de ximpleries, per amagar quin fracàs que representa això que passa: arquitectes, politècnics, constructores, empresaris, polítics, assessors, milers de milions que ens hem gastat durant anys en unes millores que no valen ni un quinzet, que fan aigua, ai, amb el primer núvol, i tots correm a amagar la merda, en canvi d’explicar com plou ací, allà, i ves com corre el barranc, i aquell cotxe, xa, estacat en el gual, davall el pontet de la via… A cagar a la via, mamons!

Sí, demà mig país continuarà aturat i l’escola tancada, perquè ningú no explique el nivell dels nostres primats més evolucionats.

I encara no voleu reclamar la RepúblicaValenciana!

Cims amunt, valencians!

Anit, uns quants esforçats valencians van fer el cim del Garbí. Afegim cims per la llibertat, diu avui Vilaweb. N’afegim també de cims valencians a la proposta col·lectiva del país, i el Garbí, a la serra Calderona, és un cim valencià emblemàtic, amb el permís del mestre Ferran Zurriaga, que hagués preferit de pujar al Gorgo o al Puntal dels Llops. Els voluntaris esforçats i coratjosos valencians reclamaven la llibertat dels presos i el retorn dels exiliats, en solidaritat amb Catalunya.

L’avís va ser tan improvisat que molts altres valencians no vam poder acompanyar-los físicament, però d’esperit hi érem, sense dubte, amb aquest compromís cabdal per la República Valenciana, per qualsevol acció democràtica, oimés en favor de qualsevol república lliure, com ara demana Catalunya amb insistència i convicció.

Idees i convicció, ser creatius i mantenir-nos ferms amb els ideals.Cims amunt, valencians. Tants com en tenim, d’emblemàtics i de topònim noble. I de gent disposada a aconseguir-los!

[…]

 

Mestres, com podeu fer vida amb normalitat

Si tenim presos polítics, i exiliats, com farem escola amb normalitat! No podem. No volem. I la situació política a espanya és d’una vergonya que esborrona. I aquell home va dir-ho despús-ahir: Polítics, com podeu fer vida normal! I jo afig: Mestres, com podeu fer vida normal!

És com va, la política a espanya, franquista i podrida, i per això no podem fer vida normal amb res, per res, sense excuses ni embuts. Ja ho diuen, que no hem de mirar, que ens amaguem la vergonya, que deixem la pols sota l’estora: una merda, ho entens? M’entens, tu? Una merda!

A valència encara campa impune l’agressió, el feixisme, els partits corruptes, el pp i els ciutadans, i el psoe i el seu 155, la fiscalia i la justícia, tot plegat contra els valencians mateix. Amb la TV3 prohibida, sinyors, i IB3, i encara amb la por del debat i de parlar de tot i de qualsevol cosa, per por de l’amenaça. I sort que n’hi havia policia que evitava que ens pogueren matar, el 9 d’Octubre, perquè els insults i les amenaces, es mantenien a dun metre, a les voreres, amb bèsties desbocades per l’insult, per l’agressió, que ens volien morts… Ves on som, amb aquesta monarquia corrupta, amb aquest govern d’espanya que paga franquistes, clavegueres, que condecora policies i polítics agressors, violents, i jutges que prevariquen…

No, no farem escola normal, si els valors, i la Declaració de drets universals continua amenaçada, violentada, malmesa encara. Amb el consentiment d’una normalitat que molts voldrien perpètua: sí, en aquesta pervivència franquista, res no serà normal, a espanya. NI en la política, ni a l’escola, ni al carrer ni enlloc.

Caminem per Xàtiva

Una excursió itinerari sorpresa, tan farcit de personatges o referents històrics que, no ens creureu, semblava triat a posta, en canvi d’un atzar que ens va regalar coneixement i saviesa: la història guarda tants tresors en favor de l’escola!

En eixir del mas de la Casablanca, segle XVII, agafem la Via Augusta… un camí de pedra que connectava la civilització amb Ibèria: l’arc mediterrani fins als bous d’Hèrcules…

[continuarà]

El manifest del 9 d’Octubre

El 9 d’Octubre commemorem l’entrada del rei Jaume I en la ciutat de València i el naixement del poble valencià. És un dia de festa, i un moment de balanç del camí fet i d’albirar un nou horitzó cap al qual avançar. Aquest 9 d’Octubre representa un punt d’inflexió. D’una banda, allò nou agafa cada vegada més força, i el poble valencià pren consciència de tants anys de discriminació, i s’alça per defensar els seus drets. Reclamem un finançament just i la sobirania fiscal per a fer possible la sanitat, l’educació i els serveis socials que necessitem. Exigim igualtat lingüística: que siga necessari ser competent en la llengua pròpia per a accedir a la funció pública, que pugam veure TV3 i IB3, i respecte per als nostres drets lingüístics i l’ensenyament en valencià. Volem recuperar el dret civil foral, i polítiques sostenibles i respectuoses amb el territori. Però, d’una altra banda, allò vell es resisteix a desaparèixer, i, així, assistim a una preocupant regressió autoritària, amb l’empresonament o processament de dirigents associatius i càrrecs electes per organitzar un referèndum a Catalunya, de cantants i actors per fer ús de la llibertat d’expressió, i de sindicalistes en l’exercici del dret de vaga. Exigim la seua llibertat. És un imperatiu democràtic derogar la llei mordassa i reconèixer el dret a decidir. També demanem unitat antifeixista per a respondre a la impunitat que hem constatat amb què grupuscles d’extrema dreta fan ús de la violència verbal i física per impedir l’exercici dels drets de manifestació i llibertat d’expressió, tal com va succeir el 9 d’Octubre de l’any passat o en el recent Aplec del Túria, davant la passivitat de la policia. I denunciem la judicialització de la política, que ha convertit el TSJCV en un ariet contra la igualtat lingüística en l’ensenyament i en l’administració valenciana, així com en contra de la capacitat legislativa de les Corts Valencianes en favor de la ciutadania i dels serveis públics. Malgrat això, encarem el futur amb confiança en la maduresa del poble valencià. Som molt lluny dels anys de la mal anomenada “batalla de València”, i els discursos de l’odi, la confrontació i l’insult ja no funcionen. El valencià ha demostrat ser un poble d’acollida, generós i obert, cosa que ens omple d’orgull. Un poble que sap ser País.
Aquest 9 d’Octubre farem un pas més per a deixar enrere el passat, mentre noves generacions es fan adultes i porten amb elles un alè d’esperança. Avui ens conjurem per treballar en positiu, sempre al servei del poble valencià i de la defensa dels seus drets i interessos. I per continuar avançant en el camí de recuperar la nostra dignitat com a poble, de guanyar llibertats, i de fer un País Valencià més lliure, igualitari i just.
 ···
 ···
9 d’octubre de 2018, Comissió 9 d’Octubre. Formen la Comissió 9 d’Octubre
Acció Cultural del País Valencià (ACPV), Associació Cívica Tirant lo Blanc, Bloc d’Estudiants Agermanats (BEA), Ca Revolta, Escola Valenciana, Plataforma pel Dret a Decidir, Plataforma per la Llengua, Societat Coral El Micalet, Sindicats Comissions Obreres del País Valencià (CCOO-PV), Intersindical Valenciana Partits Compromís, Els Verds del País Valencià, Esquerra Republicana del País Valencià (ERPV), Esquerra Unida del País Valencià (EUPV), Jovent Republicà, Podem
Manifest que va llegir Betlem Agulló des del pont d’Amèrica als milers de manifestants que dimarts 9 d’Octubre començaren a alliberar València.

Més aprop de la República Valenciana

València ha sigut un clam antifeixista, en favor de la democràcia i de la llibertat. Milers de joves, i no tan joves, han commemorat el 9 d’Octubre per guanyar el país i fer front a la impunitat feixista d’uns quants centenars que tenen l’insult i l’agressió com a argument de vida. Han de viure tan amargats, pobres, que ens necessiten per justificar tanta afectació. Centenars de policies havien de protegir els vint mil manifestants que, de manera pacífica, organitzada, entusiasta i festiva recorria els carrers de València fins a la plaça Amèrica. Perquè diversos grups organitzats de l’extrema dreta provocaven sense parar.

El parlament que ha llegit Betlem Agulló al final del recorregut, demanava la independència fiscal, la hisenda pròpia, la llengua, la democràcia i el dret de decidir (res que no siga en la Carta de les Nacions Unides), fins i tot encara recordava que som sense senyal amb TV3 i IB3: prou de governar-nos l’extrema dreta de la justícia, prou d’un finançament de vergonya, prou de mentides del govern espanyol, prou de polítics amb poc ambició, els valencians caminem ferms cap a la República, l’única alternativa que ens garantirà ser europeus amb tots els drets.

Mentre els valencians guanyàvem força i autoestima, ves que les condicions que ens posen són difícils, els catalans —en realitat una petita part dels catalans, representants del parlament— perdien un llençol de la bugada i desorientaven bous i esquelles, en un nou afer polític inexplicable, sobretot un mes després de l’11S i amb uns quants líders a la presó i a l’exili. Sembla que l’esport de deixar-nos governar per jutges agafa volada i nous adeptes. Però no són capaços de fer un pas al costat, xa!

La felicitat va per carrers i per barris; quina llàstima, que el goig d’anar a domir no siga complet.

La revolució del 9 d’Octubre

A unes hores de commemorar un 9 d’Octubre més, en favor de la llibertat dels valencians, que no és una altra cosa que el repte de la independència. Que vagen caient la resta de mamonades pel camí, si voleu, però una altra cosa cosa és l’almoina, que no vindrà mai d’espanya, en favor dels valencians.

Més autonomia?, un finançament just?, un tracte de respecte?, una mica de dignitat…? És la cançó de l’enfadós, de demanar que ens tracten com a iguals, per veure si d’una vegada els cau l’anella de la superioritat, el deliri que espanya activa contra les perifèries, que en realitat és el deliri franquista d’activar feixisme i repressió en comptes de llibertat, cooperació i democràcia.

Espanya no aprendrà mai que és això —la diversitat, el respecte, la cooperació entre iguals. Tant se val qui governe i qui vulga enganyar-nos. Mai no baixaran del burro espanyol, perquè malgrat tot, han d’actuar així per amagar el complex d’inferioritat que els atenalla. D’ací la violència i l’agressivat amb la qual activen la policia, els jutges, i una economia de càstig contra tot allò que no és gaire caspós o submís.

Ves que ara el pèndol espanyol encara reclama més autoritarisme, més repressió i més centralisme: han activat totes les bateries de guerra contra els drets universals i el desig de llibertat. Són capaços d’ordir una conxorxa contra la sanitat dels altres, contra l’economia, contra l’educació, contra els bancs i les caixes en canvi de conservar els privilegis guanyats amb les armes de les guerres. Són els drets de cuixa medievals encara, els que governen a espanya: l’obscurantisme de la religió, dels militars, de les clavegueres, dels fons reservats per delinquir a poc que algú és moga.

No saben fer-ho d’una altra manera. No volen. No poden.

I els valencians commemorarem el 9 d’Octubre enmig de deu celebracions autoritzades per espanya per amagar l’amenaça. El propi delegat del govern espanyol vol aqueixa por al carrer, contra els valencians: desestima la festa amb la qual els valencians hauríem de festejar la llibertat per tenir-nos amenaçats, obliga milers de valencians a pensar si baixaran a València per por de la confrontació atiada pel mateix govern i no pocs agents de la inseguretat ciutadana, funcionaris que cobren per escampar por i violència.

Ja sabem els delictes d’odi qui els atia i qui els crea, des dels fons del clavegueram espanyol que els propis jutges perdonen impunement en aqueixa falsa democràcia creada pels malparits de la transició. Jutges prevaricadors, polítics panxacontents, prostitucions monàrquiques, un pot que conforma l’extrema dreta més rància i criminal d’europa.

El 9d’Octubre no cap altra reivindicació que la llibertat, valencians, la independència i el camí de crear la República. Festegem-ho!

Arcs Amandi i la poesia d’Estellés

Anit vam fer una tria de músiques que el quartet Arcs Amandi interpretarà al corral de l’Ateneu de Bétera per acompanyar els lectors que llegiran Estellés; en total, una vintena si no és que se n’afigen més a última hora.

Bach, Vivaldi, Hëndel, Purcell, Albinoni, Piazzolla… és la tria feta per la música: per la poesia, a més d’Estellés, llegirem poemes d’Alexandre Navarro i Marc Granell, que enguany va ser el poeta triat per commemorar el dia internacional de la poesia. L’ateneu de Bétera en farà una lectura especial en diverses llengües, del poema que Granell va escriure expressament. Potser que tancarem amb Auld Lang Syne —l’hora dels adéus— una mena d’himne escocés, apropiat pel necessari cant de llibertat que representa… Això és del poeta Robert Burns, granger, patriota, anticlerical, republicà i pobre.

beguem una copa de cordialitat
pels vells temps.
Tots dos hem corregut pels vessants
i recollit les belles margarides,
però hem errat molt amb els peus adolorits
des dels vells temps.

Arcs Amandi el composen Lluís Usó, Gemma Cuerda, Raquel Aparisi i Laia Arnal, quatre joves músics de Bétera i de Nàquera.

Encara llegirem uns versos que ens envia Vicent Partal, que ell voldria llegir en directe, i nosaltres farem nostres, en aquesta nit espcial pel nostre poeta. Estellés els va escriure en recordar algú de Bétera:

‘Florires com l’alfàbrega i et pense / entre les mans delirós de trobar-te. / S’escolten grills tota la nit desperts, / camins perduts’ V. A. Estellés