Valencians sense justícia

Tant com plou damunt nostre des de tribunals espanyols, que has de córrer a cercar aixopluc a casa, a casa?, a l’escola, a l’escola?, a ca un amic, on?, a l’ateneu?, si home!, a la cooperativa del poble?, corre corre, a la unió de llauradors?, pobres, si van escaldats de tantes taronges com han d’equilibrar per un llonguet de pa, a l’ajuntament del poble, aaahhh!, a la conselleria?, no és prou!, a la generalitat?, ni això no li val!… Els valencians no tenim refugi, contra les sentències judicials espanyoles, ni contra els fiscals ni contra els jutges, perquè quan peguen contra la llibertat i la democràcia —aquells ho fan cada dia, pegar pel sac amb la bandera franquista que han heretat de pares a fills—, els valencians hem de pegar a córrer pel cel, perquè fins i tot Europa, l’exili, no sembla suficient aixopluc contra el feixisme pudent que ens acaça per a tenallar-nos.

Els valencians no tenim justícia que ens represente, si no és l’espanyola, i l’espanyola només defensa espanya i els espanyols, i tots els feixistes de dins i de fora, del nucli i de la perifèria. Així que, sense justícia, procureu que no us agafe cap plet, cap denúncia, cap arrapada d’aquells que decideixen si tenim empara pels drets, pels universals, pels humans, pels que cadascú considere suficients de respecte i de dignitat. I en no ser així, els criminals i els corruptes decidiran sobre les nostres vides i la nostra llibertat.

Si no és que ens revoltem, plantem desobediència i els enviem a pastar. Foc a la seua barraca de lladres i criminals i visca la república dels valencians.

Apologia de la lectura (2)

“Comentar, criticar, valorar és feina de ments de segona categoria.”

Sobre Hardy i la seua apologia matemàtica: «un matemàtic autèntic ha de ser conscient que la importància de la matemàtica no radica en èxits barroers: ha de saber que la gran reputació de què gaudeixen els matemàtics es basa sobretot en la ignorància i la confusió de la gent, i això aconsella de fer-ne una defensa més racional.

[…]

Per quina raó, paga la pena estudiar seriosament matemàtica? Es justifica consagrar tota una vida a la matemàtica? La meua resposta serà la que s’espera d’un matemàtic: dedicar-se a la matemàtica paga la pena i es justifica a bastament.

…Però la meua apologia tindrà alguna cosa d’egoista.

Un cert egocentrisme em sembla, doncs, inevitable, i no cal justificar-lo. No és pas la gent “modesta” la que crea les grans obres. Per exemple, en qualsevol disciplina, una de les primeres obligacions d’un professor és exagerar una mica tant la importància de la matèria com la importància de qui l’ensenya.

[…]

Algú que contínuament es demana: Val la pena fer el que faig? Sóc la persona idònia per a fer-ho?, sempre serà un inútil que desanimarà tothom. Cal aclucar els ulls una estona fins a creure que un mateix i la matèria que estudia són una mica més importants que no ho són en realitat. Això no costa gaire. El que realment costa és no tancar tant els ulls que s’arribe a ridiculitzar la pròpia persona i la matèria estudiada.

“APOLOGIA D’UN MATEMÀTIC” Godfrey H. Hardy

Ves si els mestres tindrem sort, malgrat l’edat, l’egocentrisme o la matèria que voldríem ensenyar.

Post: avui es lliuren al Centre Cultural de Picanya els premis Enric Valor que organitza Edicions del Bullent i l’Ajuntament de Picanya. 20.30h, reconeixement a Llorenç Giménez.

 

Apologia de la lectura (1)

APOLOGIA DE L’ESCOLA. Hem començat l’any presentant els llibres que ens han regalat, hem comprat o ens hem trobat en un forat de l’aigüera aqueixa rastrera de vacances que en diem Nadal. En direm, apologia de la lectura!, dels llibres i de l’escola. De primer, hem cercat el significat d’apologia, que és un discurs o un escrit lloança o cant d’admiració d’alguna cosa. L’excusa l’ha portada un llibre especial, del qual he llegit als alumnes la primera part del punt número 1, d’aquesta apologia extraordinària, la matemàtica. Vaja, que he presentat als alumnes de classe el primer dels llibres que vaig comprar en Nadal a l’Ateneu de Bétera, Apologia d’un matemàtic, de Godfrey H. Hardy (un matemàtic excels del segle XX, que assegurava que allò més important que havia fet, en la seua vida de matemàtic, era descobrir-ne un altre, de matemàtic jove i vigorós). El llibre de Hardy l’ha editat l’obrador edèndum, URV, i és una troballa miraculosa, després de regirar i remenar centenars de llibres durant tres hores de món, extraviat en un magatzem del coneixement, malgrat que molt d’aquest coneixement també amuntega pols i més pols, però ja diu l’esperit del Gènesi, que som pols i pols tornarem.

He situat els alumnes en el context d’una pel·lícula que aquest Nadal han passat per televisió, L’home que coneixia l’infinit, sobre Hardy i Ramanujan, i els he llegit unes línies del primer paràgraf del llibre: «Un matemàtic professional se sent malenconiós quan es veu a si mateix escrivint sobre matemàtica. La funció d’un matemàtic és fer alguna cosa, provar nous teoremes per ampliar la matemàtica, i no pas parlar d’allò que ell o altres matemàtics hagen fet.»

Tot plegat, Hardy ho escriu als seixanta anys —jo els acabe de fer plenament: «quan és el moment de no tenir el cap prou clar, ni es té prou energia o paciència per tirar endavant la feina del matemàtic d’una manera eficaç. Per això escriu sobre matemàtica, una confessió de debilitat, perquè com qualsevol matemàtic que ja ha fet la seixantena… Aleshores, Nora diu a la resta d’alumnes: —és clar, amb seixanta anys ja no pot estudiar més matemàtica: perquè ja se la sap tota!

Però, i la feina d’un mestre, i el seu vigor, als seixanta?, als seixanta-cinc?

Aleshores, demane als xiquets, com és que encara n’hi ha problemes que hom paga un milió d’euros per resoldre’ls…

—Ah, sí, la conjectura! La conjectura de Rieman! —s’exclamen.

[continuarà]

Diari de la fira de Bétera (6): el vi i els cellers valencians

Si aqueixa història del parlament espanyol no és una ficció entre trolls, delinqüents i cordellers, molt ho semblava! Si hom segueix twitter entre més xarxes d’informació, i deixa de seguir la fatxeria de la premsa espanyola, que no n’hi ha merda que faça tanta pudor ni s’entrene a mentir amb tanta poca vergonya, ja sabrà quin és el nivell intel·lectual i polític a la meseta. Segle XXI, i encara sort que 2001 era una pel·lícula. Només.

Com ens recomanava Estellés, no podia faltar el vi a la fira de llibres de Bétera, ni el mestre de cerimònia Joan C. Martín, que va explicar-nos com ha elaborat la Guia de vins 2020 per a supermercats, en la llengua imperial d’aquell “parlamento” que no serveix ni perquè els jutjats europeus comprenguen que espanya mai no serà una democràcia a l’estil britànic o francés, o encara menys valga per a fer net, de tant de feixisme com corre pel funcionariat de primera, segona o de budell estret: de borbònia al bisbat, de correos al corte inglés, no podríeu salvar ni una ànima, ves si tenen enruna entre els dits dels peus.

Sobre les DO —denominacions d’origen valencià per al vi, que cada vegada compta amb més cellers que fan vi de molta qualitat a preus ben assequibles, el mestre Martín ja va explicar que els valencians no tenim ni conselleria d’agricultura ni, pel que sembla, deu o dotze homes que en sàpien o vulguen saber-ne d’ordenar, tenir-ne cura, o protegir els productes valencians de qualitat: ni el vi, ni les taronges, ni la terra, ni el territori, ni el paisatge… Quants anys fa que no governen els sapastres del pp a València, cinc?, més?, i què ha canviat de perspectiva, de dimensió, què ha canviat, sinyors? Pel que fa al camp o a la terra…

Una proposta de millora fóra encomanar una guia valenciana de vins a l’enòleg Joan C. Martín, potser serien els euros més ben invertits d’aquella conselleria d’agricultura que no es vol deixar aconsellar per qui en sap. Una altra cosa fóra que uns quants dels que cobren i mengen d’aquell pinso s’apuntaren a l’Aula Vinícola i n’aprengueren un borrall, no de fer vi, que d’això ja en saben prou molts celleristes valencians, sinó d’organitzar, ordenar, promoure i tenir-ne cura dels nostres: com és que n’hi ha restaurants a València que tenen ordre de no tenir cap vi valencià a la seues taules? Ho saben a la conselleria, això?, els preocupa? I taronges, n’hi ha mercats valencians que tenen prohibides les taronges valencianes en canvi de tenir-ne forànies?

La nit del tres de gener, sota l’envelat del corral, AULA Vinícola va repartir els premis als tres millors vins de la guia segons qualitat-preu: dels tres, dos eren valencians: l’un el MO Salinas Monastrell, del celler Sierra Salinas, de l’empresa mgwinesgroup DO Alacant. El diploma el va recollir Maria Diago. L’altre premiat és l’Hoya de Cadenas Reserva Ull de llebre (ells en diuen tempranillo) DO Utiel-Requena, i també en va fer una semblança el cap de comunicació del celler, Carles Garcia. Els detalls d’aquests vins i dels altres 118 més, els trobareu en aquest llibre que és un regal, i que valdria d’exemple perquè, algú de dins de l’ampolla de les conselleries, pogués destinar a l’estudi dels vins valencians, en exclusiva, només per veure com som capaços de començar a ordir la república valenciana, almenys la dels vins.

Els tasts de vins a l’Ateneu van agafant una volada professional que convida a no perdre’s el detall de relació entre la terra, la cultura i el viure valencià. Hom no entén, entre les empreses del vi —cellers, marques, publicitat, llibres…—tan poca sensibilitat per la llengua del país.

 

Diari de la fira de Bétera (5): què farem cadascú

La nit que Vicent Partal havia de parlar de premsa, de quina premsa fiar-se’n, l’envelat de l’Ateneu de Bétera era ple, no hi cabíem literalment tots, així que vam improvisar més seients a terra, dalt l’entaulat, traient les taules, arrimant el més superflu i encongint els espais lliures entre files i cadires. L’expectació creada no es va decebre amb la improvisació i la ràpida reacció de Vicent: “ep, no voldreu que parlem de periodisme, o només de periodisme, amb allò que passa i plou a cada moment, amb espanya”. El director de Vilaweb va proposar una petita assemblea en la qual, entre més coses, parlaríem de periodisme, sense projectar tota la conferència que ell havia preparat per a tancar les activitats de la fira d’enguany (no vam projectar ni una de les pantalles, cap ni una), però també parlaríem de la situació política creada i provocada per espanya i els seus tribunals. La JEC acabava de declarar que el MH president Joaquim Torra seria inhabilitat i que de cap manera Oriol Junqueras seria parlamentari a Europa, perquè també era inhabilitat en el mateix paquet.

Per tot plegat, després d’una exposició de mitja hora, vam passar a les preguntes i respostes entre el públic i Vicent. Aquella vesprada havien pujat de València uns quants homes i dones, se n’havia aplegat gent de la comarca i fins i tot comptàvem amb gent de la República Catalana, en concret del Priorat. No explicaré tots els detalls, per això ja n’hi havia periodistes de renom que, si ho volen fer, narraran els fets i les paraules dites, i en faran clam d’algunes de les idees exposades: per exemple, que fins i tot la perifèria espanyola comença a estar farta de la política de madrit que tot s’ho engul per engreixar tant de pessebre polític i funcionarial, perquè cal alimentar tants milers i milers de funcionaris espanyols heretats del franquisme que continuen mamant-la per no pegar colp, en canvi de mantenir luxes i privilegis: entre més coses, ja sabeu que l’estat espanyol té més funcionaris que ningú a europa, més del doble de la quota que li correspon per població, en canvi d’escampar el braç franquista i alimentar milers de famílies que viuen del lladrocini espanyol legalitzat.

Sort que Europa no és la Unió Europea, i encara com nosaltres fem perquè siga aquell somni sominat que al nord la gent és culta, educada i demòcrata, n’hi ha milers d’europeus que confien que una altra política internacional és possible. Que aquest niu de rates, formalismes i corrupcions que és també la UE no s’aguanta per enlloc.

Per acabar el resum imperfecte incomplet i desordenat d’allò que va passar a l’envelat del corral epicurià de Bétera, deixaré aquesta idea del periodista que em va fer forat: què farem cadascú de nosaltres, per mantenir la llibertat?, què estem disposats a fer, per la llibertat d’expressió, de comunicació, de reunió (espanya arrambla contra tots els drets universals), què serem capaços d’arriscar, en canvi?

Jo ahir vaig llançar una proposta particular sobre taronges i república, una idea que fes suport a la resistència, als ateneus, a l’escola, als grups de solidaritat, que treballen per la llibertat i la república dels valencians. I vosté?, I vosté?, i vosté…

 

Post: abans de tot això, una associació nova de joves estudiosos va presentar dues eixides d’estudi sobre rèptils, serpotes, aranyes, andragons (és com ho dèiem a Bétera de xiquets), ben interessant, que no tenia cap paral·lelisme, amb el deler de serpents que enverina aquella meseta de ninos de la política franquista…

Diari de la fira de Bétera (4): n’hi ha reis d’orient pel coneixement!

Avui hem fet el tast de vins, del vi que no podia faltar a la taula, com deia Estellés, a cap taula on la vida fóra tan principal com el pa, si veníem de famílies humils, treballadores, que ens van ensenyar allò principal.

Hom s’atura davant la parada de llibres que hi ha a l’Ateneu de Bétera i no pot sinó admirar-se, davant un assortiment extraordinari de llibres, d’àlbums il·lustrats, de propostes diverses per al públic infantil, per a qualsevol edat: no exagere si dic que, en aquella fira de l’Ateneu, trobareu l’exquisitesa per adelerar els fills, els néts, els nebots o els amics, en la lectura.

Mentre me’n cuidava de protegir els llibres a la mitjanit —cada nit cobrim amb llençols negres i blancs els llibres de l’exposició— pensava si les famílies valencianes es reservarien 100 euros, 200 euros fins i tot, per atendre reis, regals, i atendre’s ells mateix l’esperit lector que necessitem: volem ser europeus o vassalls? Volem compartir el coneixement o retornar al segle XIX? Volem ser il·lustrats, artistes, homes i dones de bé o viure a les cavernes de la ignorància?

Ho diré d’una altra manera, per no destorbar-vos una moral acomplexada: si voleu que els vostres fills avancen en el coneixement, en el respecte, en els valors universals, guardeu-vos de triar regals en excés d’això i d’allò, que no els faran paper —tret del moment d’obrir-los— i comenceu una gran travessia en favor de l’educació: seieu en la taula principal de casa. Obriu un plànol del terme i dibuixeu uns quants cercles concèntrics que abasten llibreries o nuclis on us pugueu assortir de llibres: si? Us apareix el nostre Ateneu de Bétera? No? Tant se val, trieu la llibreria del vostre voltant, del vostre entorn i no entorn i aneu-vos-en de cap: un colp a dins, destrieu deu o quinze llibres per al vostre fill. Vint o trenta, sí, sorpreneu-los! Feu això durant dos anys seguits. Dos o tres o quatre anys seguits. A partit d’ací haureu començat l’hàbit fonamental per alimentar l’esperit dels vostres fills amb allò mínim. Llegiu amb ells allò que els heu regalat, discutiu-ne. Parleu-ne. Si volem començar a tenir fills europeus, investigadors, mestres, encuriosits, científics, aquests són els primers passos. Comprar llibres com es compra el pa, la llet, el vi, o els torrons.

Pel contrari, si no heu tingut en compte uns Reis d’Orient del coneixement, encara perdem el temps i, pitjor encara, el vostre esforç no anirà adreçat als fills del coneixement. Serà torpedinar el seu futur i el vostre. Potser que torpedinar siga massa brusc, barroer o creminal. Cada any, els pares us jugueu el prestigi d’atendre els regals dels fills. Cada any tenim l’oportunitat de triar, ves quin regal més lliure. Aleshores, teniu la responsabilitat de convidar-los o no a la llibertat. Ves si serà difícil el paper del pares.

 

Ateneu de Bétera, Plaça del Mercat 5: possiblement la millor oferta de llibres en valencià de tot el país. Dissabte i diumenge obert.

 

Diari de la fira de Bétera (3): un dia els valencians vam ser superman!

«L’onanisme valencià de la lectura.»

Anit explicàvem a l’envelat de l’Ateneu de Bétera els desnivell de lectura valencià comparat amb el finlandès: el nostre índex lector suspèn en qualsevol de les edats, fin i tot en les edats de l’escola i de l’institut, que és quan la lectura és obligada i semblaria que l’activitat renaix, perquè ha de passar l’examen. A Finlàndia, segons un estudi de principis del segle XXI, el 40% del jovent tria com a activitat lúdica, en el temps lliure, la lectura. En els joves una mica més baixa que en les joves, que arriba al 44%. A valència, ni els uns ni les altres, no passen del 0%. No arribem a l’1% dels alumnes, fins al batxiller que tinguen com a primera activitat lúdica la lectura.

Ara acceptaríem tot de comentaris, si voleu, acarnissats, o endolcits, però les coses que passen i ens passen no són en canvi de res, que no són gratuïtes. Entre més idees, hom podria argumentar que trenta anys d’escola valenciana, o d’una escola pretesament democràtica, no ha deixat petja entre els alumnes, pel que fa a la lectura. Però, ep, també caldria avaluar què fan els mestres, com ensenyen a llegir i, encara més profund i llarg, quin exemple són per als seus alumnes, pel que fa a contagiar la lectura com un art, que depassa l’obligació, l’examen o la funció d’ajudar a passar cursos com qui passa els anys, comptant-los d’un en un o de quatre en quatre.

Avui hem presentat a l’envelat de l’Ateneu de Bétera l’escriptor Carles Fenollosa i la seua primera novel·la «Narcís o l’onanisme». A partir d’unes quantes entrevistes a les xarxes, i un repàs a la cultura literària dels últims quaranta anys, i la fragilitat valenciana no sembla que haja canviat gaire. Anit, l’èxit que apuntava aquesta Fira de Nadal es va interrompre —Onanisme literari pel que fa al públic— i n’érem deu, no arribàvem a completar l’equip dels apòstols, malgrat que el sopar després sigué barat i benigne, de convidats, i una de les raons apuntades pel mateix escriptor pegava en ferro: «No us amoïneu, un dels problemes més grossos dels valencians és aquesta minsa quantitat de lectors que no acaba de fer un salt europeu, als llibres i a la lectura, no podem ara mateix, ni vam poder aleshores, així que entre tanta competència de pantalles, bars, falles, festotes, i un estudi obligatori preparat per deixar de llegir en canvi d’aprovar, el resultat és aquests.»

A mi la comparança em feia mal, em pegava tan malament que l’evidència ens despullés com som, qui som i com és d’utòpic el remei, que vaig atribuir el fracàs al dos, un nombre parell que després de ninou, de l’1 de gener, no sembla amb suficient caràcter com per fer avançar el carro i els bous. Ni un sol mestre, ni els alumnes, ni els llicenciats de primera o de segona, ni la premsa, semblava una absència feta a posta contra el mateix Narcís, pobre, per haver-lo tret de la ciutat principal i haver-lo fet pujar a prop del Purgatori, malgrat que ell hagués preferit el cel a la glòria.

Carles Fenollosa ha arribat amb els deures fets i la didàctica: ens ha lliurat un petit article sobre el panorama narratiu català dels últims anys, autors, novel·les, mancances, problemes estructurals, un paper que no ens ha volgut llegir, però que ha fet servir de referent: ha explicat els tres grans dèficits, actuals i passats, de la literatura catalana (res comparable, naturalment, a l’anglesa, francesa, i menys encara a la russa). Pocs lectors, desconnexió del territori literari català (Catalunya, País Valencià i les Illes), i atrevim-nos a dir-ho, la desorientació dels autors mateix.

Molt de tot això és en Narcís, però justament què fa el món literari?, s’arronsa de muscles. Martí Domínguez ho diu en un comentari sobre la novel·la: «Tanmateix, aquesta novel.la transgressora, impertinent i enèrgica no ha tingut (almenys de moment) la recepció i resposta que es mereixia. El món intel·lectual interpel·lat, aquell una mica panxacontent i conformista que descriu amb tanta precisió, l’ha ignorat, o bé l’ha menystingut, com si es tractara d’un estirabot d’un jovenet queixó, que no sap valorar els esforços i sacrificis que aquests han hagut de fer perquè aquelles publicacions i tinglados culturals existesquen.»

La drassana o envelat literari de l’Ateneu avui feia aigües, justament en honor a aquest Narcís irreverent: ens ha guanyat el zero per cent valencià davant la lectura, o potser perquè el dos de gener és atrapat entre dies més conspicus o principals. Ves si encara no trobareu un remei, en venir a demanar-nos el llibre de Narcís: «creieu-ho, per què no?, un dia els valencians vam ser superman!»

“Narcís” a l’Ateneu de Bétera

“L’artefacte literari de Narcís”

Un escriptor jove viu la ciutat, València, com un protagonista propi de la novel·la, un mapa principal de vida, literari, cultural, en crisi continua, com si el fracàs de la ciutat fos el fracàs de tots els valencians. La ciutat i qui l’habita.

El gran llibre de la ciutat, l’assaig magistral, el va escriure Manuel Sanchis Guarner, un homenot valencià del segle XX que ens va descobrir el paisatge major d’una capital que ho va deixar d’ésser. Després, uns altres escriptor la van retratar, dibuixar, guiar, també des del vessant literari, de ficció: Joan Francesc Mira, per exemple, en aquella magnífica novel·la “El desig dels dies” en va fer un retrat magnífic, viu, de renaixement.

Durant uns anys, pocs, València va ser capital cultural, però la desmemòria i l’extrema dreta ja es van encarregar de baixar-la a l’infern. Corrupció, incultura, mala fel, traïció, franquisme, València va perdre l’esperit de petita gran ciutat europea. Una llàstima.

Ara un personatge de novel·la, atemporal, lletraferit, periodista, estudiós, voldria fer-la renàixer, tota la ciutat, recuperar-ne el sentit, l’ideari, però potser hi ha massa cendres, per provar de refer res, d’una ciutat d’antiherois, on n’hi ha massa mediocritat i poca ambició honesta.

Aquesta vesprada tindrem l’oportunitat de parlar-ne amb l’escriptor valencià Carles Fenollosa, que ha fet una novel·la-assaig-provatura per pegar-mos contra la inacció, la desmemòria, per retronar-nos la força dels dies que els valencians eren europeus.

ATENEU DE BÉTERA, Plaça del Mercat Núm. 5 19.30h

Ninou, de Jem Cabanes

BON ANY NOU 20 20
Repiquen les campanes de Ninou,
bon any nou!, bon any nou!,
que avui fa sol, no plou,
i és tan eixut el cel
que els reis no poden pas rentar l’estel.
   .
Els Reis? Els Reigs! Els d’Orient,
–no pas el d’occident:
que occeix o mata,
amb ulls de hiena i amb musell de rata,
l’únic bubó que resta,
que, ai las, no va perdre la testa,
en un racó de França…
    .
Mes avui que és Ninou,
i que de reis occidents ja n’hi ha prou,
sobre la neu tendral de la muntanya,
hi pintarem, vermella, la fe que no ens enganya:
Som el que som, com som i volem ésser,
d’ençà de fa mil anys! No tenim pressa,
sabem, i ho sabem bé, allò que volem,
puix que som i serem la llengua que parlem,
ahir, ara i demà, tant si fa eixut com plou,
com jurem, i hem jurat, cada Ninou.
   .
jem cabanes, 1.1.20

Diari de la fira de Bétera (2): contra un hivern de l’esperit

«Si una nit excelsa en porta una altra!»

En el quadernet “Clàssics per a la vida” que el mestre Nuccio Ordine va escriure fa uns tres anys, treu un paràgraf a Memòries d’Adrià de Marguerite Yourcenar que sembla una recepta, en favor de la cultura i el coneixement dels homes, una medicina contra la ignorància que, ara que patim tanta objecció contra la ciència en canvi del cretinisme,  només es pot administrar voluntàriament, en dosis individuals. Ho teniu a la pàgina seixanta-vuit, del llibret que va editar Quaderns Crema: “Fundar biblioteques era encara construir graners públics, amuntegar reserves contra un hivern de l’esperit que, per certs signes i a desgrat meu, veig a venir.”

Rosa Serrano va ser a l’envelat de l’Ateneu de Bétera, en visitar la nostra fira i voler participar contra aquest o qualsevol dels hiverns de l’esperit que predicava la mestra Yourcenar, i Rosa va fer-nos un relat de joventut que ens va tenir atrapats, lligats a la narració, a la lectura, a petites històries de vida que conformaven una dona forta, inquieta, capaç de construir-se una cambra pròpia i capaç d’ajudar altres dones a construir i a construir-se.

“Construir és col·laborar amb la terra…” M.Y.

La diglòssia familiar obligada, la vida escolta, els dies convulsos d’universitat i protesta, els tancaments, les corredisses per les amenaces constants de la dictadura feixista, les discussions al carrer i a casa, perquè els pares no entenien que el seus fills es jugaren res al carrer, o potser perquè patien, tan bé com coneixien la brutalitat de la violència feixista i allò que eren capaços de fer, els violents; un concert especial de Raimon a Ubeda_espanya, les dones que van ser referent a la seua vida apareixen en aquestes memòries, el relat en viu entusiasta, passional, que va filant amb una mestria extraordinària…

Això és una mestra excelsa per la lectura en públic. Què ensenyem els mestres, doncs, si no és a enaltir el coneixement sencer del país, que si us penseu que només ensenyem a llegir badeu, home, que és el país que ha d’aprendre, tant com ha d’aprendre. […] El temps passa però ens estaríem escoltant la mestra Rosa durant hores, com ells explica els anys seixanta, els setanta, València, Paris, Barcelona… Com lluita contra la desmemòria col·lectiva d’un país valencià que continua amenaçat, que no ha deixat mai de banda la persecució terrible de partits i forces, mitjans i poders que ens ataquen els fonaments, l’escola, la llengua, aquelles forces patètiques que es pensen redemptores salvapàtries: falangistes de merda.

Les petjades del temps són les memòries d’una dona extraordinària, que anit va ser supervendes a la Fira de Bétera, i que ens acompanyarà durant uns dies una lectura per explicar-nos la història dels valencians, d’un grapat de valencians cabdals en la segona meitat del segle XX. Alfred Ramos m’ha demanat un text que en parle d’aqueta mestra fundadora d’Escola Gavina entre més fites, dels primers anys d’escola i de mestra vol que en parle, i ja veurem què sabré dir.

Quina nit, a Bétera, contra els hiverns de l’esperit!