Tornar a l’escola amb els grans mestres

“L’escola ens salvarà, de tants disgustos, xa!”

Hom diria que això, ara, no toca, perquè som a punt del final de curs. A gairebé unes hores de cloure una altra heroïcitat dels mestres i dels alumnes: acabar un curs escolar, un altre curs en favor del coneixement i de l’educació. Sobretot d’això últim, després d’uns dies grissots, tan foscos, contra la democràcia i la llibertat dels pobles. Demà ja explicaré què ha passat a Bétera, en aquell ple del castell. Demà, perquè avui us explicaré uns detalls de la vida d’uns mestres herois, Antoni Benaiges i Ferran Zurriaga.

Antoni Benaiges va fer de mestre en un poble petit de Burgos, a Bañuelos de Bureba, a espanya. Durant dos anys, de 1934 a 1936 va posar en pràctica les tècniques Freinet, i va tenir la gosadia d’un projecte encara més viu: ensenyar la mar als seus alumnes. De tot plegat, bastí una història de l’escola que fa l’escola tan gran: n’hi ha un documental i uns llibres, perquè investigueu com pot ser d’interessant l’escola i la vida d’uns quants mestres. Quan ja ho tenia tot enllestit, Antoni Benaiges, els recursos, l’autobús, el viatge, l’ànim dels alumnes…, el feixisme va torpedinar la democràcia i l’escola. El paral·lelisme amb els partits d’extrema dreta que volen atacar l’escola o la immersió ara mateix no sembla tan lluny d’aquella història. Antonio Benaiges va ser assassinat per ser mestre, amb vint-i-set anys. I d’això, ni el pp, ni c’s ni vox no han demanat disculpes, ni se  n’han retratat. Ni el Suprem, ni cap dels jutges espanyols. Perquè el franquisme és viu i aviciat, aleshores i ara.

El mestre valencià Ferran Zurriaga va ser convidat fa uns dies a llegir la ponència inaugural del congrés freinetista internacional, cinquanta anys després del primer que es va celebrar a Santander, el 1969. Aquest congrés es va fer a l’escola d’Antoni Benaiges, a Bañuelos, convertida ara en una sala museu de l’escola de la República. De la conferència del mestre Ferran, us deixe un tram final, per convidar-vos a rellegir l’escola contra el desànim i la desesperança.

«La pedagogia del mestre Freinet no és l’escola d’ahir. La nostra presència avui a l’escola del mestre Antonio Benaiges, és una afirmació pel seu futur. L’escola d’avui i del futur en què, el coneixement i la investigació en un ambient cooperatiu, són la base i la condició per al canvi escolar integral. I un actiu del Moviment Freinet és l’internacionalisme, representat en la Federació Internacional del Moviment de l’escola Moderna (FIEM). El principi fonamental de la pedagogia Freinet és el respecte a la identitat de cada cultura i de cada poble, sense oblidar de denunciar les pràctiques culturals discriminatòries. I seguim.

Hem tingut la sort de veure la transformació de la societat, de poder mantenir els principis pedagògics que encara són útils per a molts alumnes i companys. Poques d’aquelles tècniques Freinet són ara inaplicables. Lluny de ser obsoletes, són necessàries avui com ahir.

[…]

La cooperació és una paraula necessària en qualsevol treball. És l’esforç de cadascú de trobar-se en l’altre amb el repte de trobar-hi una resposta. El mestre Freinet ens ensenyà a aprendre del passat i pensar en el futur, amb coratge: podem fer-ho millor, amb el compromís de les llibertats socials i polítiques. El món té ara molts reptes, el món rural i el despoblament, el canvi climàtic, la invasió tecnològica, la insolidaritat entre països, la pobresa… Tot això demana coratge. Que s’hi pot aconseguir de manera senzilla. No cal fer d’herois. En aquesta història dels mestres n’hi ha molt de coratge. En diversos moments hem sigut febles, però si ens movem per una passió noble, i el nostre ofici l’és, se’n pot tenir de coratge, malgrat la nostra timidesa, i aconseguir la cooperació dels altres.»

Ferran Zurriaga i Agustí, Bañuelos de Bureba (Burgos), 1 de juny de 2019

 

El pp és corrupció, és “la” corrupció

El cas Erial, el cas Terra Mítica, el cas fórmula 1, el cas visita del Papa, el cas depuradora,
el cas Ong’s també conegut pel cas cooperació, el cas dels vestits de Camps i d’altres consellers, el cas accident del metro, el cas de les traductores, el cas contra la llibertat d’expressió amb el tancament de TV3, el cas conra Canal 9, el cas o casos Carlos Fabra, el cas Gürtel, el cas Fitur, el cas contra el corredor Mediterrani, el cas contra el finançament valencià, el cas Brugal, el cas Emarsa, el cas contra la llengua dels valencians, el cas contra el camp i, sobretot, el cas contra la Taronja valenciana, el cas Imersa, el cas dels bitllets de 500 euros, el cas Noos, , el cas Rita, el acs Camps, el cas Cartagenero, el cas dels ordinadors esborrats, el cas dels Paradisos fiscals, el cas dels finançaments il·legals, el cas dels comptes falsos presentats a Europa, el cas Bancaixa, el  cas CAM, el cas Banc de València, el cas dels borbons, el cas Urdangarin, el cas el Bigotes, el cas Juan Cotino, el cas Rafael Blasco, el cas Milagrosa, el cas Gerardo Camps, el cas Víctor Campos, el cas Camps, el cas Olivas, el cas Zaplana, el cas Vicente Rambla, el cas Ricardo, el cas del Ionqui, el cas Serafin, el cas Johnson, el cas Cartagena, el cas Flores, el cas Ramon-Llin, el cas Alícia de Miguel, el cas Rus, Alfonso Rus, el cas Barberà, el cas Ripoll, el cas Alperi, el cas Castedo, el cas Copa Amèrica, el cas de l’Aigua… I i tota la còrrua de casos no declarats, perdonats, prescrits, amagats…

L’estil de vida del pp era robar i lucrar-se. És robar i lucrar-se. Perquè, quants diners han tornat dels milers de milions furtats? Quants comptes en paradisos fiscals han sigut tancats i els diners lliurats als seus propietaris (els valencians)?

L’estil de política del pp ha sigut corrompre la política. Corrompre la democràcia, i sobretot, arruïnar els valencians. És la marca del pp en política. Corrompre.

I avui a Bétera, i en altres pobles de la comarca, i en altres pobles valencians, aquests liquidadors, representants del partit més delinqüent d’Europa, serà al capdamunt, vindrà de perdonavides a fer lliçons, a dir que governaran per a tothom, que ells són un model, un model cristià, honest, net i transparent de fer política. Searn, si ningú no ho atura o ho canvia,  als nostres ajuntaments al càrrec dels calaix i de les grans decisions, per vigilar que la nostra vida siga millor (!), més fàcil, més culta, més feliç, justament a partir d’avui. El PP, sinyors, veïns i veïnes de Bétera.

Em demane quin haurà sigut el tracte, l’acord, el pacte entre la sota el cavall i el rei,  perquè només quatre regidors del pp, entre més la futura batllessa, aconseguesquen el suport de dues urbanitzacions determinades? En canvi de quina cosa i a quin preu? Però no me’n sé fer una imatge apropiada, encara. Com és que ningú sense recel, o cobdícia, o desitjós d’usura i de privilegis particulars per damunt dels col·lectius d’un poble, és capaç de dipositar la confiança en un partit de lladres.  (segons els jutges, les hemeroteques, les proves, i la història dels valencians dels últims vint-i-cin anys.

[continuarà]

 

 

Un pacte contra Bétera?

Jo no m’ho acabe de creure, això que diuen que, a Bétera, un pacte entre les urbanitzacions, el pp i c’s farà batlle, batllessa, el partit més ranci d’Europa, el més criminal, el segon més corrupte del món. No m’ho crec perquè, fins a l’últim moment, l’home troba que la raó i l’honestedat són per damunt la parapsicologia. Però en política, ja ho sabeu els més espavilats de la classe, li val fins i tot la hipnosi, la seducció i l’intercanvi de cromos: si tu em fas això, jo et regalaré allò.
Segons que diuen alguns mitjans, les raons per al pacte que els tres protagonistes anuncien (Mas Camarena-TorreEnConill, PP i C’s) són la regeneració democràtica i el progrés. Xa, dieu-ho com vulgueu, però és kafkià pensar que el pp representarà el progrés. Si el forat econòmic que havia deixat a Bétera i els acords als quals ens va obligar durant anys, tenien de tot menys d’honestos i desinterès particular. Si va lligar de mans l’ajuntament amb contractes, deutes i coses d’explicar en horari no infantil, què els podrem dir: veniu a regirar, va!

És veritat que Compromís no té suficients suports per aconseguir una majoria suficient per governar, si els altres li giren la confiança, però l’equip de govern d’aquests quatre anys ha demostrat que Bétera podia ser un poble de primera, una de les petites ciutats valencianes amb un futur d’interés a curt termini. En només quatre anys.

Però, la dreta tornarà a tenir el suport necessari per governar, malgrat haver perdut el suport del poble vell —ha baixat en vots i en regidors— , i encara voldrà començar amb els tics i les manies velles: diu que vindrà per regenerar la democràcia: ha!! si els vam agafar regirant i furtant en les bústies de les cases, quina lliçó de democràcia ens voldran ensenyar! Serà això la regeneració, que no podrem fiar-nos ni de quina cosa hi ha o no n’hi ha a les bústies?

Ara, caldrà ser constructius, però contundents amb el fatxerio que ens governarà a partir d’ara, perquè tornaran els temps dels maletins, dels homes de la corbata, i els interessos d’empresaris, amb l’aparició de les comissions. És la política que ha fet sempre el pp, i els jutjats (malgrat la connivència) no han pogut ni amagar.

El deute, zero; el calaix, ple; tot de projectes aparaulats que podran ser l’enveja es pararan? O no? Si cal fer cas dels programes del pp i de c’s: contra l’educació, contra l’escola, contra la llengua, contra la cultura, contra el camp, contra la taronja, contra els joves… Això sí; en favor de les seues butxaques, i el retorn als temps del descontrol, els luxes, i la pèrdua dels valors democràtics. Els temps ens ho dirà.

Sobre el dol i la intel·ligència, supose que caldrà fer ús de la filosofia i d’aquella ampolla de sals Eno: pel que fa a la porga, deia Wittgenstein “sobre allò que no podem parlar, millor que callem.”

[continuarà]

Espanya és un cadàver democràtic

Passa un dia, un altre, un altre més, encara en passa un altre. Cada dia que passa, espanya cau, cau sense remei en el pou. A voluntat. Per voluntat pròpia cau fondo fondo, en un pou sense límit. A l’infern que cau, espanya. Per pura inèrcia. A consciència.

Què fa que hi caiga tan profundament? la seua història?, els jutges?, els militars?, la gc i el cartel parapsicològic a la porta de les casernes “todo por, todo por, todo”?, els polítics de dretes (el 155 sencer)?, fins i tot els polítics que es pensaven d’esquerra: podemos, més unides, els comuns, tots plegats la fan caure. Fondo fondo. En un pou de merda.

Qui vulga que s’ofegue, direu. N’hi ha que no volem ofegar-nos, de cap manera, ni sentir-nos arrossegats a la caiguda. Només perquè ens obliguen, ens fan caure, que és ben diferent. Per això hi ha la voluntat dels pobles, de cercar la llibertat i el dret a ser, malgrat unes institucions caduques, ràncies, casposes. Espanya no té una caspa particular. És una caspa particular, construïda a pols, des del clavegueram més profund, des de la repressió, la tortura, l’assassinat, que es van reproduir, arrossegats des de la dictadura franquista, dins els temps de la democràcia, quan espanya esbombava a bombo i plateret que ja era una democràcia. Fins i tot ací, els tics més greus, gravíssims, del terrorisme d’estat va omplir la seua pràctica de jorns antidemocràtics. Després s’escampava la pràctica del robatori, del perdó a la gran banca, protagonista de crims inconfessables, de pràctiques mafioses, d’una economia criminal, mentre el poble pagava, pagava els luxes de directius, d’executius d’unes polítiques bancàries de gansterisme de els quals hi participaven polítics, jutges, reis, alts funcionaris…

Qui vulga que s’ofegue, direu. Avui que un judici espanyol posa en escac la democràcia al món, els valors universals, mentre els uns i els altres, polítics de la innocent Ikea negocien batlles, batllesses, diputats, consellers, presidents de la generalitat, vicepresidents, l’espanya casposa jutja i culpabilitza la democràcia dels seus mals propis: l’arrogància, la poca professionalitat, la incapacitat, la merda de la muntanya, el descrèdit internacional, ambaixades que fan de puticlubs, besos i juraments a una bandera capaç dels pitjors crims contra poetes, professors, mestres i demòcrates, espanya cau, cau, ben fondo en un pou, fa anys que cau, setanta, cent anys, voluntàriament cau, i per tapar la caiguda, la merda del fons, n’hi ha que fan com si no passés res, no miren enlloc sinó a Ikea, tanquen els ulls, miren en un altre costat per no veure què passa, agranen l’enruna sota l’estora, el xipolleig de la merda franquista que sura i sura i sura. Sura per damunt la dignitat, la política i els principis. El franquisme sempre sura. A espanya.

Que cau, cau fondo. En la merda

Això és espanya, un estat en caiguda lliure en aquell pou, mentre ens roba, furta, viola o ens agredeix a través d’alts funcionaris còmplices, policia, gc, jutges, borbons, el rei… tot de criminals que es pensen bons com el pa, com el forment, com les taronges, aquests alts funcionaris, fiscals, advocats, capaços de tenir en escac homes i dones demòcrates, tancats dos anys, tres si els cal, capaços de tancar joves durant anys per una brega de bar amb xulos que fan de gc, en canvi de tapar la caiguda, el xipolleig, la xip-xop de la merda: ens roben, ens furten, ens tanquen amics, cantants, actors, polítics honestos, en canvi de continuar robant-nos… D’amagar què és espanya realment. El fondo. Ben fondo.

Qui vulga que s’ofegue, direu…

Espanya és un estat podrit, des de dins. Cent anys, dos-cents a tot estirar. Des de l’inici  cau irreperable, violada pels seus, des de dins, aqueixa violència interna irrefrenable, com un estat podrit. Sense remei.

Cau, cau fondo. Més fondo. Més encara.

Qui vulga que s’ofegue, direu.

[homenatge a Jordi Cuixart, Carme Forcadell i els altres presos del franquisme espanyol. Als advocats que han fet una feinada en favor de la llibertat i els drets humans. Homenatge als exiliats, als morts, als assassinats encara no reparats per espanya. A tothom que és perseguit per un estat irreparable, tan servilment antidemocràtic.]

La deixalleria del pp: una ruïna per als valencians!

El model de govern del pp que va triomfar fa uns anys, els valencians encara el paguem. El pagarem durant anys, el desficaci. Perquè d’aquella política, entre fracassos, mentides i obligacions econòmiques a llarg termini, els valencians ens escurarem la butxaca i la hisenda a trenta anys vista, ves si els negocis ruïnosos van deixar marca a València.
No ha estranyat ningú que, tot i ser amics íntims, els jutges hagueren de portar-los a declarar, per imputar-los i condemnar-los, del primer a l’últim: del militant de base als diversos presidents de la Generalitat valenciana, batlles, batllesses, regidors, vicepresidents, consellers, presidents de diputació… El rastre era tan gros, el robatori i el frau tan extraordinari, que pocs es van escapar de la desfeta. Fins i tot, es va comprovar que en diferents eleccions, el pp havia fet trampa. Directament, les campanyes eren un frau, un negociot, en canvi de guanyar a ser pocavergonyes.

Durant anys, la democràcia per al pp era un drap brut que es podia comprar i vendre, malbaratar. Fins a deixar-la per terra, una democràcia que havia costat tant. Un drap brut.

Tot plegat hauria de convertir el partit popular i els seus en una cosa passada, il·legal, que no hauria de tornar mai. Però ves que són ací, encara, vivets, sobretot perquè la justícia espanyola és amiga, ineficaç i molt militant del partit del qual parlem. Vaja, que ni és cega ni és imparcial, la justícia espanyola. I malgrat tanta delinqüència, els han perdonat la majoria del crims comesos. Amb aitals circumstàncies, encara tenen permís de presentar-se com a partit polític, malgrat que els han titulat com el partit més criminal d’Europa, i el segon més criminal del món. Poca broma, valencians. Del móóóón!

Pos damunt aquest historial, encara amb aquest calvari tendre i no cicatritzat, algunes candidatures del pp sobreviuran fins a dissabte i tindran la possibilitat de reeixir amb els pactes. Qui els farà encara suport, amb un cúmul de corrupció tan exagerat? Potser que partits xenòfobs, d’extrema dreta, o candidatures locals concretes, que trobaran que l’historial delinqüent dels últims vint anys no compta, o potser que per això encara compta, que el poden emblanquir si molt els convé, deixant passar el temps com qui passa un refredat.

Però en qüestions locals, el finançament és principal, i si n’hi ha cap responsable últim, del finançament penós dels valencians, entre més protagonistes hi ha el pp. El pp i les seues famílies, que es van enriquir il·legalment. El pp va ser incapaç de respectar els valencians en l’economia, en les infrastructures, en el corredor mediterrani, en la modernització del camp, en l’ajut real al comerç local o amb una aposta digna en favor de la universitat o la investigació. I als joves els va enviar directament a l’infern, cagant-se en el seu futur per anys i panys. El pp tot solet.

Voleu dir que Camarena-TorreEnConill no ho sap, tot això?, no sap qui podrà ajudar a millorar el finançament valencià i, de retop, el finançament a Bétera? No saben qui els ajudarà a repensar la relació poble i urbanitzacions, a posar les coses damunt la taula amb honestedat i visió de futur? Jo trobe que ho saben de sobres, què els interessa i qui els ajudarà, perquè ajudar-los serà ajudar també el poble.

Jo els faria diverses propostes, ara mateix, entre més convidaria el professor Josep Sorribes, l’home clau de l’urbanisme valencià, a orientar una trobada sobre l’urbanisme en el segle XXI, a repensar si som capaços d’enllestir un projecte d’interés i enriquidor per a Bétera i el seu terme gegantí.

A més… [continuarà]

Dignitat i política: Barcelona i Bétera

Sobre la dignitat humana, o era la servitud?

Qualitat de digne, de respectable; elevació moral, diu el diccionari. Abans la dignitat i l’elevació moral que la política a qualsevol preu. Malgrat els exemples que aquests dies veiem en homes i dones que es venen tan fàcilment per mantenir-se al poder. I és que la trona, ai, converteix en un bonyigo el més pintat, en una merda de vaca si no hi ha solidesa de principis. El cas més descarat i cridaner és Ada Colau, que ha preferit de malvendre el projecte de milers de joves inconformistes amb el sistema més podrit d’Europa, en canvi de mantenir-se ella, tota ella sola com una nova reina de la política per damunt la dignitat. De primer ella (la política), després, si hi cap, la dignitat. A aqueixa barcelonina li’n quedarà poca, de dignitat, en canvi de posar-se ella per damunt la ciutat i els seus habitants. Molt bé, és l’exemple més cridaner i paradigmàtic, perquè els Comuns volien presentar-se com la bandera de la dignitat, de la netedat, de l’honradesa, en aquelles places de primavera… Però han xafat moll, sense remei, una altra vegada. Els projectes bells són ara vells projectes. Ella els ha traït tots, en pactar amb l’extrema dreta per conservar-se amb formol i tenir el títol de batlle. Batllessa si voleu.

A Bétera tindrem un altre exemple parasimpàtic entre la dignitat i la política. El segon assalt entre dues batlles-batllesses, que es presentaran davant els veïns com a dues rivals polítiques, i rivals en dignitat. L’una representa la llista més votada en diferència, però no suficient; l’altra es presenta com la posició més de dreta (amb tics d’extrema i modos antidemocràtics en campanya), fins i tot amb el suport de l’extrema dreta de Vox. Dissabte, en el Ple de constitució, bé la llista més votada bé el pacte de la política per davant de la dignitat, decidirà la dona principal en l’Ajuntament per als propers anys. L’una representa la continuació en favor d’una política que en quatre anys ha aconseguit èxits importants, també errors; èxits que podrien consolidar-se amb una segona oportunitat, sempre que s’obrís a noves col·laboracions i propostes de major envergadura local i internacional. La proposta del pacte polític, per endavant de la dignitat, ja sabem els valencians què representa: a la merda la taronja i el camp (el pp s’ha enverinat en interessos contra el camp valencià a valència, a espanya i a europa), a més de privatitzacions, impostos, i el retorn a l’amiguisme i als sinyors amb corbata i maletí negre que entren sovint a l’ajuntament a no sabem què. Ho sabem, però no ho podem dir.

Per dignitat, l’opció més votada fa dues setmanes, és la mestra Cristina quatre anys batllessa. En no haver-hi un acord, segons la normativa, la responsabilitat de govern és la del partit més votat.

Per política, qualsevol dels pactes farà bona la decisió de la majoria, en canvi de jugar-nos, els uns i els altres, els principis en favor dels interessos partidistes.

Fóra sensat dir que…

[continuarà]

 

Els mestres i els pronoms

Bon dia, mestres (als mestres de totes les escoles del país, és clar, malgrat que jo ho vaig enviar diumenge només als mestres de la meua escola)
Com que a l’escola la millora i l’ús de la llengua ha d’ésser un treball principal, abans que no se’ns desmanegue la feina durant l’estiu, els mestres hauríem de considerar de continuar aprenent-ne, per començar el 2019-20 mudats i sabuts.
Us reenvie un article del mestre Jordi Badia, un gramàtic referent del qual ja us n’hem parlat unes altres vegades, en referència a un aspecte de la llengua cabdal: els pronoms. I sobretot els pronoms en i hi.
Llegiu-lo i practiqueu a casa, amb els vostres, els exemples que hi apareixen.
La llengua ho agrairà, i l’escola. Però sobretot els nostres alumnes.

Bon diumenge de Pentecosta
Visca la república dels valencians!

https://www.vilaweb.cat/noticies/els-pronoms-son-vida/

*Recordeu també que fa més de sis-cents dies que tenim presoners polítics.

La demogogia interessada del pp de Bétera

El pp de Bétera va enganyar la primera versió de Camarena-TorreEnconill, en cedir-los una parcel·la per construir una centre social (sembla que el projecte és enmig de la decisió que han de prendre dissabte en el Ple de constitució de l’ajuntament). Aquella parcel·la estava afectada pel camp magnètic d’una torre de llum d’alta tensió.

La segona versió de Camarena, ara amb Compromís al govern tornà a sol·licitar una parcel·la per a la seu social, i Compromís va aconseguir, ara sí, un cantó d’aquell tros que no era afectat pel camp de l’alta tensió. Però que va fer el PP durant la campanya?, llançar una trampa-engany contra la realitat del que havia passat. I encara una segona campanya d’intoxicació contra la recollida selectiva del fem de la urbanització, problema que el mateix pp havia creat feia set o vuit anys. La manera de fer del pp ja la coneixem, que no enganyen ningú, i aquest són els que voldrien governar el poble, amb els mateixos modos de corrupció i mentides que van governar València i el país sencer durant anys, amb el resultat de la ruïna, el lladrocini i la corrupció allà on podien posar la mà, fins i tot robaven els diners que havien d’anar destinats a obres socials i de cooperació amb els més desafavorits.
Voleu dir que serà amb aquests, en favor d’aquests, que MasCamarena cedirà la confiança del govern de Bétera… Jo no ho crec.
I si fóra compromís, el govern local en minoria, qui projectés un centre polivalent (salut, cultura, educació i atenció social) que descentralitzés els serveis i obrís una nova via d’atenció a la disseminació urbana del terme?

*Un cert desànim recorre el terme, sobre allò que passarà dissabte en el Ple de Bétera. I jo que no el sé veure enlloc, el desànim, sinó una oportunitat per posar el poble en un nivell que mereix!

La batllessa de Bétera, primera part

Dues batllesses en un corral? Impossible. Caldrà triar, decidir-nos per posar Bétera a l’alçada d’un poble de primera. Perquè deixar-la o tornar-la a l’anonimat i al tòpic, a fer de la vida local una condició de segona fila, en canvi de deixar passar el temps per veure si res ho adoba, ja ho sabeu, no farà avançar el poble com un espai i un temps gaire modern i acollidor.

Però qui dia passa no empeny en favor dels joves, ni treballa per trobar-los oportunitats, vies i recursos. Ací l’equip de govern de l’Ajuntament té una responsabilitat cabdal.
“Qui dia passa any empeny” no ajuda a col·laborar en favor d’una empresa transparent i àgil, compromesa amb el poble. Perquè l’Ajuntament és una institució al servei del poble, no dels polítics ni dels interessos partidistes. Hi treballa molta gent, i posar modos d’equip, de participació, d’agilitat en les respostes, en la solució dels problemes, en la comunicació ràpida amb els veïns, és convertir allò local en un espai modern i europeu… I per tot això la gent que hi treballa, de funcionari, de brigades, d’interí o de polític al govern o a l’oposició, centenars i centenars de persones, hi tenen una responsabilitat. Altíssima. S’hi han presentat per oferir-nos el millor servei, i els veïns els ho demanarem.

Això no s’adoba en obrir i tancar cada dia l’edifici consistorial, sinyors, cal un projecte present i de futur, d’horitzó, planificat a curt, però sobretot a llarg termini, que pose intel·ligència i professionalitat. Un projecte que no depenga d’interessos externs, ni de màfies polítiques, ni de corruptes. Cal capacitat de gestió per tenir una visió ampla i intensa, profunda en la vida local i urbana, dels pobles valencians a tocar de la gran ciutat, però també en la vida local amb una perspectiva internacional i, també rural. D’acolliment i de projecció, de relació amb altres pobles del món, amb els veïns vells i amb els joves, amb els nouvinguts i amb els que tot just si comencen l’escola o la universitat.

Potser que en aquest últim assalt a la batllia, les dues dones amb més possibilitats, Cristina i Èlia, hauran d’ensenyar-nos més cartes, malgrat que molts haurem pres partit per la major projecció d’una d’elles, i haurem sabut veure de quina cosa és capaç cadascuna. I quina està lligada a interessos i privatitzacions i quina té una sensibilitat democràtica més profunda. Però qui en prendrà la decisió final ja no és el poble, ni la nostra visió romàntica o professional, si no l’interés molt particular dels representants de les urbs més disseminades.

[Això encara continuarà en parlar de recursos, cultura, educació, economia, serveis, atenció, treball, oci, ocupació, patrimoni]

On dius que vius, tu? (capítol4)

Ja deveu conèixer la dita popular: en una conversa informal amb un foraster, un veí de Bétera no triga ni cinc minuts a confessar que és de Bétera. I no penseu que n’hi ha gaires exemples d’aquesta fermesa per manifestar la pertanyença al poble, en aquest cas, Bétera. En canvi, si vius en una urbanització, com ara TorreEnConill o la Conarda o la Providència, què dius, que ets de Bétera o d’aital urbanització? Doncs l’enquesta encara no s’ha fet de manera seriosa, rigurosa amb caràcter de estadística científica: perquè, dels 23.000 veïns de Bétera i el seu terme, quants se n’identifiquen de Bétera, pel que fa a residir-hi? I quants encara ni consten en aquesta estadística de residents o veïns, perquè no els han autoritzat els papers o prefereixen de viure anònims, ni censats ni torbats.

Tot plegat no sé si constava en els programes electorals d’ambdós candidates a fer de batlle (o batllesa), però ves que seria d’interés saber-ne què pensen les caps d’amdues propostes, pel que fa a acollir de fet i amb tots els drets, immigrants, forasters, i moriscos retornats al seu país. I d’això, què en diran a Camarena, que els nous veïns són de Bétera i, de retop, també de Camarena, o només si viuen al poble vell, són i tindran dret a residència?

*Per cert, les noves imputacions de corrupció al PP (Camps, Blasco, Grau…) com afectarà a la possible decisió Camarenenca? Tots aquells robatoris i despeses supèrflues, amb el contrapés de la netedat econòmica de l’Ajuntament de Bétera els últims quatre anys, a on decantarà la balança?

[en el següent capítol, ara sí, batlle contra batlle]