El rei lleó, xa

17A. Un any després, la coetà del Gos a Bétera. Fa 365 dies d’això, que Vicent pujava amb urgència cap a Barcelona. Avui sopàvem a l’ateneu, però ell tampoc no hi era. No hem repassat què va passar, ni hem parlat finalment d’aquest article sobre les 100 hores en cerca d’un home.  El 17 d’agost és un jorn important de la festa a Bétera, de fet, clou el calendari de la festa major. Malgrat que la cosa s’allarga fins a la vuitava. Però El Gos marca la fita, el senyal festiu. El 17 d’agost de l’any passat també ens va marcar amb la violència i el dol. I encara sort que l’atemptat es va resoldre tan professionalment. Per això, la justícia espanyola i la seua política de contuberni van decidir de castigar els responsables d’aital proesa. En Forn i en Trapero. Massa professionalitat, massa eficàcia, i tan poc protagonisme dels espanyols: polítics, policia i gc van veure’s superats per les circumstàncies de la feina ben feta. Habituats a les clavegueres, què podien fer, si damunt mantenien en nòmina part dels terroristes… I els responsables de l’èxit, el conseller i el cap dels mossos, són en presó o pendents de judici. Com ho són uns altres polítics, presoners en el s. XXI, per haver-los despullat una falsa democràcia, als espanyols. És com espanya paga haver-los alçat la roba i haver-los deixat en el cul a l’aire. Si espanya és un cul cagat, el món no ho ha de saber. Si espanya és pur franquisme, el món no ho ha de saber; si espanya és un ruïna econòmica, el món no ho ha de saber; si espanya és una corrupció de cap a peus, el món no ho ha de saber. I ves que el món ha sabut què és espanya i, en comptes de rectificar, de començar de zero, espanya ha preferit de defensar el franquisme, la malversació, la corrupció, la prevaricació, i la marca de ser un estat a la cua del món. Perquè Espanya és una ruïna moral. A la cua de les cues.

Al capdamunt de tot n’hi ha un rei lleó i uns polítics torpalls que no trobareu en la pitjor de les situacions bananeres (pp+cs+ciutadans+podem), capaços de defensar que per damunt de tot hi ha espanya i les seues virtuts teologals (monarquia, església, militars, jutges, empreses) capaços de la pitjor de les gestions contra la democràcia i la llibertat: de primer, el franquisme, els poders pactats i els valors d’aqueix estat: lladres, puteros, xulos, masclistes, agressors, violents i incapaços. Sense fer net d’aquell feixisme assassí, el franquisme, les institucions hereves s’han tornat a fer fortes, empoderant-se d’una situació política inútil i incapaç dels arguments, perduda, sense valors i sense empatia: sinyors del 155 —psoe, pp, c’s i podem…, no veieu que els únics que us defensen les orelles i la cua són la part més primària del simi?, la violència, l’amenaça i el retorn a la caverna?

Calia un rei lleó passejant-se en barqueta a Mallorca, una família que viu de la corrupció, de les armes, els negocis il·legals i els privilegis de les monarquies del coco i el plàtan… I calia tota aquella processó de mamons llepant-los els peus. La premsa, les TV, el psoe, i un porcateram tan ple que volen sucar, llepar i sucar, i posar els seus, pares, fills, amics família, en el mateix porcateram, perquè llepen i suquen, llepen i suquen… Si tenim dret de sucar, suquem, llepem i el que calga… Llepeu, fills meus! El psoe, podem, c’s i el pp, els sindicats, la lluita obrera, la premsa, els mitjans… Al remat llepar i sucar és tot una cosa. Un colp heu venut els drets universals, els heu embrutit, corromput o hi heu renunciat, tant se val, llepar que sucar. Tant se val, ase o bèstia.

Del dol, de les víctimes, dels morts, dels innocents, dels demòcrates, ja en parlarem un altre dia. Avui 17A de 2018 sembla que havien de lluir-se els malparits. Llepar i sucar, llepar i sucar.

D’orelletes, no se’n troben, xa!

Teresa ha fet dos viatges avui per aconseguir les orelletes, el dolç típic a Bétera per a la festa major. En el primer viatge a ca Canonge, li han dit que tornés en unes hores, que aleshores en tindrien: ella que em diu: això m’han dit, que torne a la una. L’he tornada a topar que ja tornava del segon viatge, aquesta vegada carregada amb les orelletes. venia feliç, amb la feina feta, l’objectiu aconseguit, les orelletes al carro, coixim coixam: demà tinc convidats, vindran la meua nora i els néts. Que no falten les orelletes, li dic, maque ets complida, Teresa. Calla, calla, que estic mòlta, amb gairebé noranta-cinc anys i ganes de festa i que no falten orelletes a casa per a la festa major, si vénen els néts. M’ensenya una genollera, que diu que li fa mal el genoll fa anys, però camina lleugera i xarra lleugera també. Els meus fills vindran aquesta vesprada a posar-me les gàbies. A la vesprada els fills són com un clau, amb el martellet, la maquineta perforada, i les eines imprescindibles: posen les xarxes, i una porta nova: es preparen per al xafarranxo. Ens preparem tots, per al foc del quinze a la nit, la matinà de Sant Roc

[Per Sant Roc us volem a casa] Nosaltres també tenim convidats i ens porten una xapa per al pit amb aquest clam: són d’Arenys, i, com a Bétera, també celebren festa major per Sant Roc: recordeu aquell article comparatiu de la festa de Bétera i d’Arenys, massips i majorals? de Gustau Barba…

Aquesta nit ens preparem els balladors per baixar a la plaça i participar de la dansà: el ball a la plaça, el ball de Torrent o les danses de Bétera, tot li val per definir l’entrada a la festa major: després vindrà la cantà, les albaes, el tabal i la dolçaina i una nit llarga, molt llarga, per esperar-nos a l’eixida de les alfàbegues. En unes hores tot plegat.

He de demanar-li a Teresa com estan les orelletes de ca Canonge. Ja n’hem provades de dos forns i sembla que la cosa fa moll. Massa demanda o poca atenció a la massa. N’hi ha més experts en la festa, en el dolç, en els vestits, en les plantes, que sabuts n’hi ha en una escola. Au, a vestir-nos, que baixem cap a la plaça. Bona festa!

El calendari festiu: la vespra amb els KingCool

D’uns anys ençà, l’Ateneu de Bétera obri la festa major, la mateixa vespra, amb un concert lúdic. Enguany els KingCool van aconseguir l’objectiu amb escreix, de fer-nos passar una estona divertida de bona música i xarraes entre els dos passarells que van acabar de matinada: si ara l’un ara l’altre, Xema i Pau, fan versions de diversos estils i de qualsevol músic de fama internacional: Beatles, U2, Rollings, Elvis, amb lletres adaptades a la ironia i la riota que potser que siguen encara millor que les versions originals. Ep, que també versionen músics de casa, que no els fa pena res. Els hem proposat de tornar quan vulguen, si és que ho passarem rebé. Si teniu la possibilitat de torbar-los, de ballar-los de contractar-los, no us apenedireu. Retornen amb abundor i garantia la inversió feta.

Anit va començar la festa de veritat a Bétera, malgrat que la tronada i l’aiguat de l’última hora va impedir l’actuació de la banda i de les Sis Veus per al poeta Estellés. Ja esperem que l’ajornament convide a fer el concert de veritat al palauet, a setembre o l’octubre: la sonoritat guanyarà de segur, i el producte final.

Nosaltres ja hem començat a protegir les parets per a la nit del foc i ja tenim xafarranxo de sopars a la fresca. La festa convida a això. A deixar anar les hores, les menges, el meló, la cervesa, el gin, les orelletes, i ja anirem filant quantes coses més.

 

Sopar Groc a Bétera: crònica 3

Nelson Mandela va dir: “IMPOSSIBLE ÉS ALLÒ QUE NO POT PASSAR FINS AL MOMENT QUE PASSA.” És clar que, ell, és un referent universal del segle XX, i qualsevol frase o sentència és com una lliçó. De vegades la por s’instal·la entre els homes bons, entre les dones, i agafar-nos a un clau, a un nom, a una frase ens protegeix o ens aporta aire per tornar a avançar.

La nit del Sopar Groc va afegir tres grans moments que cal tenir en compte: l’un, el discurs valent de Rosa Dasí, historiadora, dona compromesa, presidenta de l’Institut d’estudis Comarcals, un dels referents feministes a la nostra comarca. Ella va demanar diàleg, coratge i respecte per aquest compromís amb els presos polítics, per això el compromís de l’Institut en l’organització del sopar, i també va demanar respecte per tots els moviments capaços de defensar la llibertat. Sobretot, ho deia, perquè s’ha instal·lat un polsim de por en el pensament d’una part dels demòcrates del poble, que van dubtar d’assistir al sopar per allò de què podien dir els veïns, fins i tot, si tenien res a perdre… El dubte els corsecava contra la llibertat. Rosa Dasí va demanar intel·ligència i fermesa, contra una passa voluntària d’enaltiment de l’espanyolisme caspós i barroer, violent. L’institut demana coneixement i sentit històric.

El segon moment, va ser la presentació de l’Associació Solidaritat amb Catalunya, per la llibertat i la democràcia, dels primers valents a convocar accions solidàries amb Catalunya, en favor dels presos, la llibertat, la democràcia, sobretot ara que el retrocés democràtic afecta tothom, no només Catalunya, sinó els valencians els primers. Els insults a la llengua, a l’escola, l’ataca judicial als drets dels valencians, la burla contínua al finançament… Solidaritat ha bastit en poc temps una resposta valenta contra la incomunicació que han construït els mitjans espanyols entre Barcelona i València. Manuel Colomer va agrair la invitació i va convidar els assistents a sumar esforços per garantir espais de llibertat i democràcia al país valencià (compromís havia vetat voluntàriament l’assistència a l’acte de Bétera).

El tercer moment extraordinari del SoparGroc, i final d’aquesta crònica, el va posar Rosa Espuny. Va voler agrair el suport d’aquell sopar als presos. Va explicar com se senten de sols, els catalans, amb l’allau de mitjans espanyols que han malinformat d’allò que passava, va explicar que els petits brots de solidaritat que es reben de fora de Catalunya són tan benvinguts i els emocionen de valent, perquè són sincers i comparteixen un ideal de llibertat i de democràcia que a l’estat espanyol són complexos de defensar. Per això agraïa aquell sopar, els discursos, i totes les accions que s’organitzen al País Valencià amb aquell objectiu.

A dins el corral de l’ateneu rebíem la informació puntual del que passava a fora, a la plaça. Els veïns de Bétera que s’hi havien manifestat contra la presentació del llibre i el sopar groc —dos exmilitars, un ferrer, i tres joves que només volien gresca contra la democràcia, algun militant del pp o de ciutadans— van anar desapareixen i abandonant aquella actitud antidemocràtica sense alçar pols ni polseguera. Més tard va arribar un escamot de València. Vam telefonar els municipals, que van aplegar-se al minut i els vam explicar que, nosaltres, de violència no en volíem cap, malgrat que hi havia la provocació i els insults. Que faríem el sopar, i la festa final, malgrat l’amenaça constant. Els vam demanar que si hi arribava més gent, feren la feina de protegir la llibertat, de reunió i d’expressió, drets universals emparats per l’ONU des de 1948, que n’hi ha energúmens que no han llegit o aprés a la seua escola. No és una casualitat, pobres.

 

 

Sopar Groc a Bétera: crònica 2

Mentre entrenàvem el protocol del sopar groc, vam tenir l’avís que pujaria gent de València a provocar. Uns altres des del poble es manifestaven contra l’acte a la seua manera: a la presentació d’un llibre CONTRAPOSEN una bandera. Una bandera contra els llibres és una metàfora suficientment clara i entenedora. Però no saben fins a quin punt és de perillosa la imatge, si això només ho fan les dictadures: contra la cultura, o l’educació, o el reclam d’un finançament just, posen banderes als balcons. En posen dos en realitat: l’espanyola i la de la ciutat de València amb franja blava: ells volen agermanar la violència d’una amb l’altra, malgrat que, de valencianistes, aquests violents d’espanya no en són gens. Perquè LA SIMBOLOGIA ESPANYOLA NO ENGANYA NI S’AMAGA. Pengen una bandera, com podrien mostrar un jutge, un polític espanyol, un de qualsevol, un borbó, la policia, l’església, la majoria de mitjans, si no tots, perquè tot això és el que poden mostrar: una amenaça. Viuen la vida com una amenaça, la por contra els altres. I els altres anem construint. Perquè ens agrada de viure la vida. Però si volem aprofundir què més diuen, en els seus comunicats, llegim: —No podem tolerar que es presente un llibre a Bétera! No podem tolerar la llibertat d’expressió, i encara menys si parlen d’independència.

“No ho hem de tolerar” vol dir que ells s’erigeixen en amos de l’espai públic i volen decidir qui té dret a expressar-se i qui no. Això fa referència a un temps, a un espai i una època que molts hem viscut directa o indirectament. Per ells la sllibertat de l’espai públic és arrancar i trencar els cartells que anunciaven la presentació del llibre. És destruir la nostra comunicació, si no els convé, és decidir qui pot comunicar i qui no. I en això els mitjans en general, ves si han fet un paper antidemocràtic tots aquests anys. Perquè la revifalla espanyolista no és un moviment en favor de la democràcia i de la llibertat: com si digueren en resposta:

—Vosaltres voleu fer un país bell i interessant, nosaltres encara el farem el nostre més bell i poètic.

No. Això d’ells és un cant en favor de la violència, l’amenaça i la dictadura. Ciutadans acaba de publicar “Seguridad y Orden”, un clam a la por, copiat del model feixista alemany dels anys ytrenta, vol tornar a posar la por al cos de la gent. I ves si ho havien aconseguit dijous 9 d’agost:

Davant les amenaces de VOX (l’extrema dreta feixista), l’Ajuntament de Bétera va fer un comunicat oficial en el qual assegurava que la presentació no es faria en cap espai públic(!). És veritat, es feia en una associació pública sense ànim de lucre, però i què que ho haguéssim fet en una plaça, o en un local de l’ajuntament?, què hagués passat, si és la presentació d’un llibre i la invitació a participar de la solidaritat amb els presoners polítics? Encara més, el COMUNICAT oficial assegurava que cap representant polític de l’Ajuntament, ni de Compromís ni del PSOE, amb responsabilitat de govern, no seria en aquell acte de presentació ni en el sopar. Ni acostar-s’hi!

Vox podia estar tranquil, per això

L’extrema dreta ja havia guanyat, almenys havia vençut amb el discurs de la por, i els representants públics valencians de Bétera, se suposa que demòcrates i amants de la llibertat, obeïen aquell discurs antidemòcrata i xenòfob, espanyolista de Vox, en acceptar de no participar en un acte que reclama la llibertat i la democràcia  primer de tot. Just aquells homes i dones que són en presó o exili, des de la MH Forcadell a Ponsatí, des de Gabriel a Puigdemont, de Cuixart a Sànchez, són en presó per exercir la llibertat i la democràcia, sense defallir, que és la seua responsabilitat i la missió per a la qual han sigut elegits. I només un Estat policial, feixista, pot empresonar ningú per defensar la llibertat.

Ací els nostres representants polítics es van espantar, i van abandonar la missió de defensar la democràcia a ultrança, fins a les darreres conseqüències. Com van fer molts mestres, llauradors o polítics republicans en el 1936. Sense defallir.

Les absències en moments clau fan mal. Perquè són significades i representen què som capaços de fer en favor dels valors i dels drets universals, malgrat les amenaces. L’ONU va aprovar la CARTA dels Drets Universals l’any 1946 (o 1948, ara no ho sé), i naturalment que l’estat espanyol no ha acomplert mai completament tots els seues estatuts, malgrat que la va signar. És això que representa un Sopar Groc a Bétera, a Barcelona, a Gandia o a Palma: la defensa de les conviccions democràtiques i els drets universals, de cadascú i de tothom, pese qui pese, amenace qui amenace.

Però ja sabem com d’excèntric és l’Estat que patim, i explica tan bé Vicent Partal. I quanta pedagogia caldrà per guanyar respecte, coratge i fermesa democràtica.

[continuarà]

 

Sopar Groc a Bétera: crònica 1

Anit vam viure un jorn especial a Bétera, perquè l’espai cívic i cultural “Ateneu de Bétera” va poder fer el Sopar groc que havia organitzat feia dies amb l’objectiu de mostrar la solidaritat amb els presos i exiliats polítics. Una activitat en favor de la llibertat i de la democràcia no exempta d’amenaces, insults i absències notòries. Els organitzadors es mostraven satisfets al final de la nit, per la resposta de públic, el contingut sobri però emotiu i, finalment, per l’absència d’incidents violents. El propòsit que arreu del País Valencià puguem solidaritzar-nos per la llibertat —només faltava això— malgrat l’extrema dreta i la fluixera dels polítics del govern, ha de ser una aposta ferma durant l’estiu i mentre dure aquest colp franquista contra la democràcia. Sí, el franquisme perdura i per això mateix, anit a Bétera, una vintena de veïns i forasters volien impedir que es presentés un llibre, i encara uns quantes desenes de banderes d’espanya s’ensenyaven als balcons contra la democràcia i la llibertat d’expressió.

La presentació del llibre “Nou homenatge a Catalunya” va obrir la vesprada al corral. Jo mateix me’n vaig fer càrrec de la lloa del llibre de Vicent, amb una petita introducció sobre el primer “Homenatge a Catalunya” de George Orwell, perquè lligava amb allò que ahir mateix passava a la plaça amb aquells totalitaris espanyolistes que volien impedir el nostre acte.

“Aquells catalans de 1936 s’oposaven al totalitarisme, a tots els totalitarismes.” Eric Arthur Blair, periodista. “Aquest poble és capaç de fer allò que cap altre no ha intentat mai, que pràcticament ningú no pensava que es pogués fer.” Més conegut per Georges Orwell, Blair és l’autor d’Homenatge a Catalunya, una narració particular de la seua experiència de la guerra civil. Una vida dedicada al compromís, social, polític, democràtic.

Vaig donar la benvinguda a la gent que no havia tingut en compte les amenaces enviades per les xarxes socials, ni van fer cas dels intolerants que s’havien concentrat a la plaça a espantar la gent: vaig dir bon dia, benvinguts a l’Ateneu de Bétera, un ESPAI CÍVIC DE LLIBERTAT I DE DEMOCRÀCIA VIU EN AQUESTA COMARCA DE TRANSICIÓ, el Camp de Túria.

[…]

Vicent Partal feu la xerrada de la nit, intensa com sempre, malgrat que ahir va voler posar l’èmfasi en allò que passava a Bétera i havia anat coguent-se durant el dia: la intolerància, el règim franquista pactat amb la Transició, renascut per Aznar, viu des de 1939, i la impunitat amb què actuen grups organitzats d’extrema dreta atiats per Ciutadans, el PP o els borbons, des del discurs del 3 d’octubre. Potser que ell ja ho explicarà al seu bloc, però entre més detalls de la seua intervenció, Partal va voler significar l’absència de les autoritats municipals en un acte a Bétera en favor de la llibertat. Justament anit, a l’Ateneu, també reivindicàvem el valor dels polítics que prenent partit i són conseqüents dels seus actes, molts d’ells han patit presó, exili i mort, només per ser coherents, i noms n’hi ha a cabassos: els germans Pertegaz de Bétera, per exemple, els polítics com Puigdemont, Forcadell, Gabriel, Rovira, Junqueras, Turull, Romeva, Rull, Forn, Comin, Puig, Serret, Ponsatí, Bassa… Allende o Nelson Mandela, per exemple. L’obligació de qualsevol polític democràtic és ser a primera fila en favor de la llibertat, va demanar Vicent Partal, i no excusar l’absència per por de les amenaces de l’extrema dreta. Quan s’amenaça la llibertat, i per tant la democràcia, ni n’hi ha excuses ni valen les desercions.

[…]

Després de sopar, vam poder escoltar i veure un missatge que el MHP Carles Puigdemont ens enviava als amics de l’Ateneu agraint tots les mostres de suport que reben, perquè les entenen com a suports valuosos en favor de la llibertat i de la democràcia a Europa. No sabem com agraeixen, ells, els presos i els exiliats, i sobretot les famílies, aquest caliu que els arriba arreu dels països catalans, va dir.

Rosa Dasí, presidenta de l’Institut d’estudis comarcals del Camp de Túria, va fer un discurs en favor de les idees i la llibertat del debat, que és l’única manera de construir democràticament el país que voldrem. Manuel Colomer va presentar “Solidaritat amb Catalunya, per la democràcia i les llibertats”, una altra associació que vetla i treballa per valors intensos i profunds.

El final emotiu i espontani el va posar Rosa Espuny Bonfill, ella i sa mare són de Barcelona i tenen família a Bétera; Rosa va agrair una nit tan especial i extraordinària per la solidaritat amb els presos i els exiliats, explicava com havia gaudit de veure que al sud n’hi ha més gent que treballa per construir, per la llibertat, contra tanta injustícia i incomprensió com viuen a Catalunya.

Café, cassalla i herbero. Tres llibertaris van encarregar-se voluntàriament durant tota la nit de protegir l’Ateneu des de la plaça, i van impedir cap intent d’intrusió de la intolerància. Van ser durant hores al banc de la porta, amb les banderes negres i roges, d’aquella història anarquista tan soferta com antiga. El paper de dissuadir cap atac, no entrar al joc, i evitar la confrontació va ser esplèndid. A dins de l’Ateneu no vam haver de patir perquè la feina a fora era ben feta.

Finalment vam signar les cartes que enviarem a tanta gent com pateix presó i exili, perquè no són sols, i perquè la solidaritat dels valencians, malgrat que puga ser amenaçada amb impunitat per intolerants, continua ferma i aferrada.

 

*En tot moment, l’Ajuntament de Bétera havia vetlat per la seguretat de la plaça i els municipals eren al cas per frenar qualsevol brot violent. Van ser en diversos moments controlant els intolerants de la plaça, que només si llançaven crits i insults.

 

 

 

El sopar: els preparatius

Anit ja vam fer el sopar groc, un assaig del sopar que farem avui. Vam vestir el corral, si és que li cal res a aquest magnífic corral del qual gaudim, vam obrir conversa, vam tenir convidats especials, i vam coordinar el protocol d’allò que serà, aquesta nit, el primer sopar groc del País Valencià. Fins i tot vam atendre possibles respostes a vetlades amenaces a través de les xarxes socials, amenaces que encara no accepten la democràcia, en cap dels sentits, ni en l’ample de l’embut ni en l’estret, si és que la democràcia n’hauria de tenir cap, d’embut o de canonada per fer passar res.

Nou d’agost de 2018, Bétera, el Camp de Túria, a partir de la vuit atendrem la benvinguda dels convidats i començarem amb la presentació de l’últim llibre de Vicent Partal “Nou homenatge a Catalunya”…

«Parla’ns-en, Vicent, des del corral, també a tots nosaltres». He volgut recordar les paraules del tio Vicent Pertegaz que ens explicava, a la vora de la mar del Perelló, la seua joventut de mestre al Forcall, i com els veïns li demanaven que els parlés de Rússia. Casualitat o no, tots dos Vicents podrien parlar-nos-en, de Rússia i de més coses. En presentar Nou homenatge a Catalunya, voldrem que Vicent ens parle de l’actualitat, dels catalans, sobretot, dels partits i les seues baralles, dels presos i dels exiliats, del cansament de tenir un setge permanent d’un estat antidemocràtic, parafranquista, i voldrem, sobretot, ja que és a Bétera com cada estiu, que ens regale la realitat i l’entusiasme, perquè potser que tenim a tocar un dels grans somnis de qualsevol poble. I els somnis, sinyors, són a mans de la gent, perquè ningú no regala res a compte de res. A mans de la gent i prou.

Hem assajat com serà el sopar, sobri, naturalment, perquè és d’ajut a la resistència, i allò que vindrà després, amb el café i els rotllets de Bétera, ai, una invitació-presentació de l’Associació “Solidaritat amb catalunya”, des del país valencià, i una cirereta sorpresa que encara no volem desvetllar. També serà el moment de passar la veu als participants del sopar, al debat públic, a la intervenció, a les preguntes, a bastir un estiu per la llibertat, que no pot ser, que no, un estiu normal com si no passés res.

—parla’ns-en, filla de Zeus, des d’on vulgues, també a nosaltres.

Tants camins que caldrà fer en favor de la llibertat i de la democràcia.

 

La pluja breu del set d’agost

Tan tímidament plou a Bétera, que no banya. No corre l’àuia carrer avall, i davall els cotxes és eixut com un desert. Ves que ha fet calor avui, durant el dia, malgrat que a la vesprada ha començat a moure el vent i semblava que… caaa, falsa alarma. Però, ep, cal ser pacients, i agraïts. Ara ja corre l’aigua, gairebé lleugera, carrer avall fins al camí València. Dos litres, dooooosssss! Un regal, un autèntic regal del cel, després d’uns dies d’infern. Un infern a Llutxent, sobretot, a Pinet, la Drova… Ara corre un aire fresc (!) a Bétera com no esperàvem, que no el recordàvem, que no. Almenys que rente l’ambient, abans del sopar groc de dijous. Demà ho prepararem tot. Avui hem fet l’assaig de la Dansà, les balls de Bétera, que farem el 14 d’agost, la vespra de la festa. Entre els balls, els trons i els llamps, calor a manta i una pluja que no arribava, malgrat que un dels trons ha accelerat el pas fins a la plaça. L’Aljama viatjarà demà cap al País Basc. Hi actuaran durant tres dies a Bermeo i els pobles del voltant.

En À_punt, Miquel Gil i Pep Botifarra passen per Alberic i Carcaixent, pels horts i els masos encara en mans de burgesos que els costa tant de parlar valencià. Ai, tan inútil com arribem a ser els valencians. Per cert, sabeu que la Carta de la Nacions Unides, que tots els estats que en formen part han d’acceptar, diu que la seua funció és «desenvolupat entre les nacions unes relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del dret de la lliure determinació.»

I encara diu «Tots els pobles tenen dret a l’autodeterminació.»

Potser per recordar-ho, l’Ateneu de Bétera, l’Institut d’estudis Comarcals del Camp de Túria i el CDRcampdetúria organitzen un sopar presentació per apamar l’actualitat de la democràcia que vivim pel que fa a drets i identitat. I els valencians, com ho tenim? Sense recursos per apagar els focs? Sense la llibertat necessària per ensenyar les llengües que volem a l’escola? Sense poder exigir que l’administració ens atenga amb la llengua dels valencians? Ves si serà important durant l’estiu mantenir-nos ferms i vindicatius.

T’hi apuntes?

El sopar groc serà a l’ateneu de Bétera el 9 d’agost, per això cal reservar-lo al web de l’ateneu.

 

Espanya contra la llibertat

Si és l’agost ja haurem començat les vacances una majoria de mestres. Mestres, o forners, o llauradors, si no és que molts ja les heu passades i us heu incorporat de nou a la feina, a fer pa, a collir melons o a preparar el nou curs…

N’hi ha que no faran vacances, perquè són presos. Presos polítics en el segle XXi perquè l’estat espanyol, el governe el pp o el governe el psoe, són contra la llibertat d’expressió, o la llibertat de diàleg, o la llibertat a seques. Per a l’estat espanyol, que s’empara en hereus del franquisme, policialment i judicial, tenir presos polítics és la cosa més normal. Ves, com si visquérem en la dictadura. Ací a l’estat d’espanyol governa el borbó com governava en dictadura o en transició. De fet va ser el dictador feixista qui va decidir qui governaria en la democràcia, i encara dura aquella decisió. N’hi ha més decisions franquistes actuals que encara ens governen, més que no pensem, més que no sabem, i més que no amaguen una situació política, militar, eclesial, policial i judicial en mans d’un estol d’antidemòcrates.

I de tot aquest merder, els del psoe i uns altres seguidistes, toleren qualsevol exabrupte, amenaça o violència. Ho toleren tot si ho vesteix una moda espanyolista contra la llibertat. És el model bastit durant anys que ja havien fabricat a mida durant la transició.

Per això el psoe, el parlament espanyol i altres parlaments regionals poden anar de vacances tranquils, mentre uns altres polítics, i només aquests, que han posat en dubte aquella democràcia, per això mateix continuen empresonats. No són els primers a ser amenaçats, a perdre el càrrec o la llibertat: n’hi ha joves, músics, fins i tot jutges que van perdre l’ofici per posar en dubte aquelles lleis franquistes i els seus privilegis.

Unes vacances que ja no poden ser normals, de cap manera, mentre dure la repressió espanyola contra la democràcia. Contra la llibertat, i contra homes i dones honestos i innocents, que es van jugar que la democràcia i Europa era per damunt de tot. Excepte d’espanya, és clar.

Les tretze roses, de Víctor Iñúrria

Estimades i estimats,

El cinc d’agost es compliran 79 anys de l’afusellament de les 13 joves que han passat a la història com “Les 13 Roses”, i aprofite la data per fer pública, la gravació i el text del meu poema, a elles dedicat, recordant que cap pal o pedra entre les rodes de la Vida pot ajudar-nos a anar endavant, i tan sols ens caldrà Diàleg i Comprensió, en cas contrari, sempre estarem, malauradament, abocats a la barbàrie. Potser algú puga saber que, fa temps, vaig fer un poema dedicat a “Les 13 Roses” i el vaig incloure al meu primer poemari “PESSICS DE VIDA”, abocant-hi tot el sentiment que em bategava. El Mestre Andreu Soler el va musicar estrenant-lo a l’església del Carme de l’Eliana, el 2 de juny de 2017, en el concert del “Cor de Cambra de l’Eliana”, amb la veu de la jove Soprano Neus Fuster. Com que el meu poema inclou els noms, edats i professions de les 13 joves, en començar s’escolten les veus d’unes dones, que de forma compassada, seqüencialment, i des de distints llocs del local, van alçant la veu dient eixes dades personals, al temps que els refilets de Neus Fuster aporten uns acords suaus i melòdics d’acompanyament. Fins ara no he disposat d’una gravació en mp3, i avui tinc el plaer de compartir-la, i podreu escoltar-la amb tota l’harmonia de la veu de Neus i el contrapunt del piano. Dura aproximadament sis minuts dels quals els primers són les veus de les dones que van dient els noms de les 13 Roses. Una abraçada ben coral, desitjant-vos a tots Pau i Concòrdia.

Víctor Iñúrria

13 FOCS , 13 ROSES

Carmen Barrero Agüero (20 anys, modista),

Martina Barroso García (24 anys, modista),

Blanca Brisac Vázquez (29 anys, pianista),

Pilar Bueno Ibáñez (27 anys, modista),

Julia Conesa (19 anys, modista),

Adelina García Casillas (19 anys),

Elena Gil Olaya (20 anys),

Virtudes González García (18 anys, modista),

Ana López Gallego (21 anys, modista),

Joaquina López Laffite (23 anys),

Dionisia Manzanero Salas (20 anys, modista),

Victoria Muñoz García (18 anys),

Luisa Rodríguez de la Fuente (18 anys, sastressa).

 

Cinc d’agost, ens cal sumar,

5 més 8, 13 ens fan,

Cinc d’agost, Calor i Mort,

Fresca collita de roses roges,

Que impediren florejar.

Jardí de sang,

Un roig de foc,

Calor d’agost,

Odi mortal.

Eren 13. 13 foren,

Les Roses d’aquell jardí,

Que les tiges van tallar,

Sens permetre que el perfum

De sa flaire noble i jove,

Fóra brollador de Vida

I exemple de Llibertat.

Perdérem les 13 Roses,

I milers més, ignorades,

Per l’aterridor forfet,

De no pensar i sentir,

El que amb la «Llei?» obligaven.

Però no es van adonar,

Que en el fons d’aquella terra,

13 Roses arrelaren,

I en nova germinació,

Són la nova floració,

Del Jardí de l’Esperança,

De Llibertat i Il·lusió,

Que en aquest 5 d’agost,

Recordem amb tot l’amor.

© Víctor Iñúrria (En el poemari: PESSICS DE VIDA)