“Causar-se” de l’escola

Porte dos dies sencers movent mobles amunt i avall, a la classe, llençant papers, carpetes velles, materials que tindran més de vint o trenta anys, fitxes fetes a mà, fulls esgrogueïts…, au, va torna a moure aquell moble d’ací i d’allà. Sort que els xiquets m’han ajudat, xa, i tant que volien fer, i tothom em demanava com podia col·laborar, bé, tothom tampoc, n’hi havia que ho mirava de gairó, com dient-me, si no em mires, mestre, si no m’ho demanes…, però n’hi ha que no han parat un minut. Ara entrava un mestre, què fas?, t’has tornat boig?, no, no, és que he llegit en un llibre que els finlandesos„, però que no estàs bé, tu?, sí, però, mira, afig el visitant que no farà de mestre-turista sinó que voldrà intervenir, podries posar aquest moble enllà, perquè ajudarà a córrer més l’aire, o farà aquell ambient que pretens… Després en vindrà un altre, un altre mestre que veurà una altra cosa, i em demanarà si no canviaré això, i un altre no dirà res, directament canviarà el moble de lloc; ara vinc ara torne, canvia això, puja ací, ves aquell prestage allà seria millor, i els xiquets avui ja regiraven tant com havíem tirat i ho recollien per a casa, però què feu?, no, no, això no ho podeu traure una altra vegada, tant com m’ha costat de decidir, al fem de nou, a la caixa del paper reciclat, i després que tornava d’un viatge s’hi havien amagat de nou al calaix les carpetes recuparades; n’hi havia un moment que ningú no podia treballar: Sofia reia dels munts de carpetes i papers que tenia davant els morros, que no podia veure qui tenia al davant, i gairebé ningú no podia treballar amb normalitat, amb aquell desori, que semblava que havia passat una mànega de vent. Avui, que era el segon dia de la mudança, la cosa sembla més clara, va guanyant, sens dubte, i una cua de xiquets que em demanava què féiem amb les carpetes, amb aquelles llibres, amb els carpesans, amb els llibres de text que sobraven, on deixem els còmics, i les pintures, i els blocs de dibuix, oh, sí que n’hi havia assumpte. Segon dia d’organització, o de desordre, i els peus podria ficar-los a remull en aigua amb sal, ho he pensat de pujar una ferrà o un cosi, però després m’he demanat si entendrien la metàfora, massa bíblica o rural, potser. He preferit de pujar unes taronges i celebrar-ho: una commemoració ben valenciana. N’hi ha que se n’ha fotudes quatre o cincs: xe, que rebentaràs com sangonereta! Si ja tinc ganes d’escriure; malgrat que encara n’hi ha feina per envant i espais sense resoldre, l’horitzó pinta bé o, almenys, pinta diferent. Una mare m’envia per wassap la conversa amb el fill: xa, com ha anat avui l’escola?, bé. I a classe? A classe, mare, crec que no n’hi ha res que siga al lloc.

Però demà matí els sorprendré, els xiquets, per compensar-los dos dies de mareig. Potser que caiguen de cul, amb la sorpresa que els he preparat. A més de les taronges els pujaré una altra cosa.

*Sobre l’aforisme fusterià del títol de l’apuntament, és perquè tinc damunt la taula dels llibres nous Aforismes, de Joan Fuster, que ha editat Bromera, amb introducció i propostes didàctiques d’Isidre Crespo. Per a gaudir-lo a glops curts.

Xafarranxo anti!

Espanya es mor. Alena amb dificultat, com si visqués voluntàriament els últims dies de democràcia. Només el 10% sembla que la fa respirar allò que volia esser, però l’altre 90%, d’ànima feixista, l’ha guanyada al KO: tothom allà s’ha llançat a matar la democràcia: el pp, la hisenda Montoro, cospedal, m.Rajoy, els mitjans capitanejats per la SER i el País, les televisions espanoles sense excepció, el pnb, la caverna de sempre, els expresidents, els bancs, les grans empreses que llepen del pessebre, el psoe i, no ho oblidem, una part important de la ciutadania…, és com si, de colp, tothom allà a espanya fos d’extrema dreta. Almenys la part visible que navega damunt tanta merda. Un exemple:

“una professora universitària de Girona aplega a l’estació de l’AVE a madrit i agafa un taxi per anar a l’hotel. El taxista li demana si ha arribat amb l’AVE que venia de Catalunya —l’accent català, ai—, sí?, i la fa baixar del taxi.”

Alguns dels focus més bel·ligerants ja els esperàvem. Però d’altres, que en principi semblaven una altra cosa, s’hi han destapat, s’han aferrat a models d’agressió ensenyats pel feixisme. Això és allò visible, sabeu?, perquè de les clavegueres, dels diners que flueixen en pagar tanta festa feixista, dels poders reals a espanya, dels desequilibris de pressupost a defensa en canvi d’educació, de pressupots a policia i repressió en canvi d’atenció social, no en parlem, són els tapats, els ricots, els intocables, no els controlarem mai, aitals recursos destinats a un model de societat en canvi del mutisme general.

També Europa va muda, calla, com una mala peça. Europa calla davant aquesta tragèdia. Què poc que dura la felicitat a cal pobre, xa, què poca cultura democràtica, n’hi ha hagut mai a espanya. Com de fàcil ho ha tingut sempre la dreta quan s’ha vist en el dubte de decidir: perdre els privilegis davant la democràcia? Mai. Abans la dictadura.

Sense excepció, a espanya sembla que se sentien molt incòmodes de tanta democràcia i en uns mesos han fet un colp de timó, al teatret de la transició i la cerimònia: se’ls ha girat la mirada, el vent, no sabem com de ràpidament s’ha perdut l’esperit de llibertat, i nyas, ja som ací camí del franquisme viu i més enfortit que no pensàvem. Els carrers s’omplen de falangistes, de franquistes, de cants i misses en favor del dictador, carrers i plaques amb noms que es desempolseguen, jutges i jutges i jutges de qualsevol dels tribunals, policies, tot va en aquella direcció de tornar al 1939. Tota pedra els fa paret contra catalunya, que és, malgrat que no ho vulguen, l’esperit més lliure i reivindicatiu a Europa ara mateix. Però l’han vist de tan aprop, la tenen tant a tocar, aqueixa paret mitgera, que la llibertat els ha fet por, els ha provocat un pànic que se’ls ha ficat al cos, a les venes, i els ha fet traure aquella visceralitat: rancor, enveja, violència, agressió, mentida, acusació, tot els és poc per prendre mal contra els catalans.

Encara faltaven alguns suports de mitja galta: ximo puig, oltra, els en comú, els podem de valència… Tot aquests també malparlen de la república catalana, en canvi de les engrunes, de les molles, de no rebre directament l’escarni. Pobres i sense ànima, xa.

I enmig d’aquest retorn al túnel del temps, la parcialitat de sentències i acusacions contra els uns, i la impunitat més descarada contra els de sempre. Sort que ara els mitjans no són cecs, i les xarxes deixen rastre. La història posarà cadascú a lloc. Si és camí del segle XXI, renaixerem vius i estalvis, camí d’una llibertat digníssima. Si deixem que se’ns apoderen, anirem a l’infern del 1940, arruïnats de per vida.

Sort que som optimistes, xa!

 

 

Les improbables Txèkhov valencianes (6): carta de jf

“I qui sap res de ningú?”

Encara no has escrit l’apuntament sobre el conte de Raquel, no? No, encara no. S’enfadarà. S’enfadarà?, per què?Ja la coneixes, no cal que t’ho diga. S’enfadarà amb motiu. Home! Tu hi has escrit sobre els altres contes, en vas parlar a la presentació, en canvi… Para, para, les coses necessiten el seu temps. Ha passat Nadal, això s’ha acabat, s’han acabat les vacances. Sí, està bé que ho recordes, els mestres teniu moltes vacances! Ara per què ho dius, això? Perquè és cert, teniu més vacances que ningú, més encara que els retors. Justament, els ritmes amb l’escola són diferents, n’hi ha els xiquets, cada dia els has de dir coses noves. Explica’ls això, als pares! Ves a mamar!

—Sí, les persones som un misteri.

—Que se sàpia que algú va estimar aquell cos vell, una nit.

Avui el mestre Vicent Calabuig m’ha parlat del conte de Raquel, de com escriu, ella, com domina el relat, amb quina sobrietat, quina escriptora s’ha fet. Jo li he parlat de més contes, però ell me’n parlava d’un només. Aleshores he tornat a la idea de les Improbables. Havia de tornar a llegir el primer dels contes “Una brutta figura” de Raquel Ricart. Ho faig, el llegesc, me’l mire de nou, però em salte la carta, la hipotètica carta de Fuster. No ho sé, si encara fem més grans que no caldria, els nostres ídols, els nostres grans pensadors. Joan Fuster és la mesura dels valencians encara, però n’hi ha molts fusterians que el carreguen de tòpics, de fum, d’alcohol, de més banalitats, en canvi d’una veneració pel seu coneixement que és enveja. Una majoria no afig cap valor més, sinó tòpics.

Desfici, és el primer que vaig trobar a la primera lectura. Com diu el mestre Vicent, jo ja sé que escriu molt bé, ella, però la història era un desfici, que em torbava què podia passar, aquella intromissió en l’intel·lectual Joan Fuster, o pensar que els nostres herois també mengen, es moquen, fan això i allò, però hom no ho pensa, jo almenys no ho pense, si pense amb Homer, amb Steiner, amb Tolstoi, que havien de fer això i allò, ells, si havien de guiar el món. I encara si la vida d’un homenot no és regular ni convencional, què hi fa, què ens fa a tots plegats, saber això o allò. Desfici.

I Estellés? Estellés és un cas a banda, amb estellés pots pensar el que vulgues.

—Ep, és literatura! És un conte, ja ho sé. Per això, no cal sinó llegir el conte i avant, no cal res més, Res de res. Trobes que sí, que això s’ha d’explicar? Què? Que és un conte, tu, no escric assaig, jo, només faig ficció! I ara què passa si dic que m’agrada què escrius, com escrius, però aquest conte, com deia Pessoa, no, o no gaire, perquè em provoca aquell desassossec. Se’n diu desfici, en català. N’hi ha que l’han llegit i els ha agradat molt. Supose que tenen raó, però no sé si m’ajuda gaire, que en tinguen. Què en diria Txèkhov? Que és un conte, un “improbable”, el primer del llibre. Encara no t’has llegit la carta? I tu trobes que sí, que s’ha d’explicar això?

En JF se n’hagués rigut de tot plegat, hagués rigut molt; hauria telefonat l’Eliseu perquè li donés el telèfon d’ella, aquella nit mateix, i l’hagués fet venir, encara de matinada. Ell s’hagués esperat a la porta, un, dos, tres cigarrets, amb el batí, i allà mateix a la pedra del bancalet del carrer Sant Josep, li ho hagués amollat: d’on collons t’has tret tot això, Raquel?

 

La improbable vida de Joan Fuster editat per Tres i Quatre, és un projecte valencià de deu escriptores que sol·licita de tenir un milió de lectors, pel capbaix. Va ser presentat a l’Ateneu de Bétera el 29 de desembre de 2017

Valencians, el nostre país serà independent o no serà (1)

Hom podria pensar que espanya farà un pas al costat, que despertarà del malson que va construint, contra la democràcia; que dirà prou. Home, tota sencera, espanya?, tot l’estat, potser que no, que no farà un pas al costat, això és, que no acceptarà la democràcia com qui demostra seny, civilització, dignitat. No. Un pas al costat perquè els ciutadans siguen qui tenen el poder —el poble, uiii, quina por—, fóra com demanar massa intel·ligència. Massa. I sobretot, fóra deixar de tenir molts privilegis, unes quantes famílies de creminals.

D’entre els regals de reis, el llibre quadern que ha editat 3i4 sobre “el dret d’autodeterminació de les nacions” un dels treballs de Lenin, sembla que siga un document envellit, d’un altre segle, però és nou i gairebé innovador, per a una gran part dels habitants de l’estat espanyol, que, sens dubte, haurien de llegir més. El nostre índex lector no és de tirar coets. I ja ho deia aquell president americà, que l’índex lector és directament proporcional al nivell de democràcia. En canvi, l’índex de telefem també és proporcional a l’índex d’ignorància i submissió política.

Segons el curador d’aquest llibre petit, breu, però dens, Pelai Pagès, per a Lenin l’autodeterminació dels pobles era un dret democràtic. Negar la llibertat d’autodeterminació era defensar els privilegis de la nació dominant, dels mètodes policials, en detriment dels mètodes democràtics. Uii, això sembla escrit a posta per a nosaltres —els valencians.

Segons Lenin, res no endarrerix més el desenvolupament com la injustícia i el menyspreu nacional. I què fa espanya, amb els valencians?, com justifica les retallades del pressupost, l’arbitrarietat amb la quals ens tracta?, per què ens castiga fiscalment, expressament als valencians?, per què ataca la nostra escola?, per què vol carregar-se la nostra sanitat?, qui és el govern espanyol per convertir-se en enemic de ningú?, potser no ens considera d’ells?, no som els mateixos? Aaahh.

—Què vol dir autodeterminació de les nacions?, doncs implica la separació política d’aquests nacions d’òrgans nacionals aliens (jo afegiria poc amistosos i que et tracten malament), i la formació d’un estat nacional independent. I no passa res més, però res de res. Continues vivint, treballant per viure, passejant, llegint, estimant els teus, anant de vacances, fins i tot menjant-te la paella els diumenges. Els tarongers continuaran fent taronges, la cooperativa de Bétera no acabarà de despegar, el metro a Bétera tindrà via única, malgrat que pagarem el bitllet més car, i en general tot continuarà si fa no fa, però… tindrem la llibertat de decidir què farem. Perquè en tenim dret, valencians.

 

 

 

Sort que no en sabem de lleis!

Que no n’hi ha delicte, xa!  

«I és que, com afirmàvem en la contribució anterior i ara reiterem, ni hi ha delicte de rebel·lió (i alguns dels arguments aportats –i d’altres que ara han de quedar fora de consideració– servirien igualment per a impugnar la presència de sedició), ni els òrgans jurisdiccionals que l’instrueixen –ni el Tribunal Suprem ni l’Audiència Nacional– no en són competents, ni la mesura cautelar de presó provisional, que encara es manté per a quatre de les persones encausades, no està justificada. Aquí l’única rebel·lió és la que protagonitza el braç judicial de l’A por ellos: una rebel·lió contra els principis inspiradors del dret penal modern i la idea mateixa d’estat de dret.»

Antoni Llabrés Fuster i Javier Mira Benavent, professors titulars de dret penal de la Universitat de València.

 

Com que no en sabíem d’economia —la suposició potser que siga errònia— els diversos governs espanyols i els seus ministrots de la dictadura ençà, ens han enganyat permanentment. Ens van agafar per faves, per idiotes, i ens van vendre els rucs de cinc i de sis potes. Ens van robar, tots sense excepció, els diners públics, els recursos públics, les reserves, les empreses públiques… En canvi de pagar-nos sous de misèria, serveis de tercera, embolicats amb missatges de benestar i dels grans canvis que es produïen en l’estat, segons que anunciaven els mitjans espanyols públic i privats, tots sense excepció, de com teníem la vida regalada, una majoria de ciutadans de l’estat.

Una mentida, tot plegat.

Els últims quaranta anys, espanya s’ha gastat i ha llançat els diners perquè no eren seus. Els devem. En canvi que uns quants milers d’idiotes del pp i del psoe s’hagen enriquit, amb cotxes, cases, joies, accions de banc i xalets de luxe. Els fills i els néts sí que viuran, dels diners robats. Ah, quants refillsdeputa!

Si fa no fa, ara passa amb la justícia, amb el dret, amb aquelles lleis antigues, franquistes, i les altres. En quaranta anys, els menistrots de justícia, i els governs d’espanaya, tampoc no han fet net. I el comú del poble en sabem poc, de lleis, de dret penal, de drets dels ciutadans. Som ignorants i ens enganyen. Poster sabem que n’hi ha drets universals, una declaració que espanya ha trigat a aprovar molt, però quegha trigat ben poc a no respectar. Ara que en sabem d’economia, i que sabem com ens han enganyat, ara el tema és el dret, la llei, les lleis, i d’això n’anem peix. Per això aquells tribunals espanyols, audiència, suprem o constitucional, ens enganyen. Interpreten com volen, fan i desfan per damunt la llei, per damunt la lògica, segons qui jutgen, segons què, perquè els passa pels ous i per la figa, segons el jutge.

Per això és important llegir els homes que en saben, aquest article que ara recomanem. Aquell article que ja van fer aquest equip, aquell altre de més de cent juristes que pelaven els tribunals i la seua mala jeia.

Resum. Desobediència. No reconeixem aquests jutges espanyols per la indecència democràtica, per molt que ens puguen tancar. No els reconeixem perquè han perdut l’autoritat moral. Tenen els colps, la vara i la pistola. Res més. No tenen raó, ni dignitat, perquè ens governa la indecència judicial. Els criminals són ací, ara, dins aquelles cases de la balança cega, o mig cega, vestits amb aquelles capes, els homenots. I nosaltres només podem estudiar mentre vivim la indefensió. Desobediència, sinyors. Fins que aconseguim independitzar-nos.

Odi i violència, l’únic recurs d’espanya

Capítol cospedal: la ministra espanola Cospedal assegurava que tenia l’exèrcit preparat per atemptar a Catalunya. No n’hi ha paraules. O no n’hi hauria en una societat democràtica. A espanya ho diu això una ministra i li posen una medalla. Tenia l’exèrcit preparat per a què, sinyora? Per a disparar? Per a matar? Homes dones i xiquets? Els xiquets de parvulari també?, els mestres?, les mares?, els joves desocupats?, a qui pensava matar, vosté i el seu exèrcit?, els defensors de la democràcia, només?, els que no són del pp? Ai, mare, que sembla que no va la sola, la ministra…

Sobre la violència i l’amenaça, uns quants comandaments de la GC voldrien passar porta per porta, com en el feixisme més violent dels pitjors moments d’Europa. Volia preguntar-los porta per porta quina desafecció tenen per la GC i, en el cas que en tinguen gens, passar-los per la caserna i els seus modos. Com que l’home principal de la estratègia era un coronel condemnat per tortures, entrenat en afers dels colps i la violència, suposem que era com passar per una caserna del tipus Intxaurrondo… No ho sé. Modos GC d’aquella i d’aquesta època. Però ningú, ni la justícia, ni els polítics, ni els mitjans no els han parat els peus i la veu amenaçadora. Que diguen burrades. Que facen por. Q ue instauren el terror verbal i el físic, com a l’1 d’octubre. Ai, sí, l’1 d’octubre passarà a la història, per les dotze mil medalles del pp que pagarem amb diner públic. Medalles d’or i d’argent segons la sang que has fet córrer, xa, de primera i de primera especial, segons que hages tirat un vell per l’escala o li hagés obert el cap, o mig cap… Totes les burrades que diuen ells són legals, que diuen i que fan, perdonades. Impunes. Perquè és el seu estil, caserna a caserna, GC a GC, en aquesta espanya de misèria violenta.

És odi, simplement. A Catalunya, a València, a la democràcia. D’una altra manera, l’opció de passar porta per porta no seria mai ni expressada, ni en pensaments. Però ací es pensa, es difon, s’amplia, com una declaració de guerra, de voler guerra, de desitjar de fer sang. Contra la democràcia. És la impunitat feixista. I després un jutge ho afina, ho prepara, assetja contra la gent honesta. Indecència. Indecència judicial.

Ara sembla que els jutges i els tribunals espanols volen ampliar una causa general contra milers de catalans que s’han expressat democràticament i pacífica. Els mitjans, i fins i tot els còmics del carnaval, i més activistes de xarxes, tots plegats demanen més sang, contra els catalans i els seus dirigents. I la impunitat creix, senyoreja i es passeja, si l’atac és sempre en aquell sentit: assetjament, acaçament, una violència expressa… Les paraules, els gestos, el 155, el no reconeixement del resultat de les eleccions del 21 de desembre, és intolerància a la democràcia. Intolerància orquestrada amb diners públics, des d’institucions públiques, amb jutges, polítics i mitjans, corruptes contra la democràcia. Espanya despullada. Completament nua.

Si espanya fomenta l’odi i la violència, el que vivim és un calc d’allò que Primo Levi apuntava com a exemple del monstre feixista: a Europa n’hi ha moviments favorables al racisme i a la xenofòbia, però a Espanya governen. Governen i reparteixen la seua justícia particular, com passava a Sud-Àfrica quan Mandela era en presó. Era il·legal reclamar la igualtat dels negres, era legal mantenir l’esclavatge, l’assassinat… Com és legal, a Espanya, atacar la democràcia: “Quan la intolerància i l’odi es transforma en un objecte polític, aleshores el perill és imminent”, diu Levi…

En canvi, la nostra resposta serà optimista, positiva i entusiasta. Perquè cada colp, cada insult, cada amenaça ens empeny a treballar contra aquell model feixista. Espanya reviu el primitivisme violent, violador, on tot li val contra l’opinió diferent. En canvi, la nostra resposta serà optimista. Pacífica, però intransigent. Perquè la democràcia no té marxa enrere, malgrat que espanya ho voldria, i una part votaria per abolir-la. Intransigents en favor de la llibertat.

 

MH XimoPuig, què ha d’agrair a espanya?

[…] “Una inhumanitat que, per desgràcia, encara avui es cova a Europa en moviments favorables al racisme i fins i tot al nazisme. Primo Levi ens recorda que quan la intolerància cap a l’altre o el diferent es transforma en un objecte polític, aleshores el perill és imminent. Per això, convé no abaixar la guàrdia, no han de subestimar-se les paraules i els gestos que contribueixen a fomentar l’odi i la violència.”

Nuccio Ordine a Clàssics per a la vida (quaderns crema) Sobre Si això és un home

 

La veu del País Valencià assegura que el MH Ximo Puig, president de la generalitat valenciana, premiarà una organització profeixista de Catalunya. Una organització que, cada colp que s’ha manifestat als carrers, ha provocat no pocs incidents. No parlem dels diners que ha rebut, de manera fosca en canvi de torpedinar la República catalana. Ni qui són molts dels fundadors d’aquella associació. En aquest pas, el MH valencià també podria premiar els violents que ens van amenaçar, insultar, agredir el 9 d’Octubre. Cada 9 d’Octubre?

Fer el joc al PP?, agrair-los que ens roben?, que siguem el país pitjor finançat d’Europa?, besar-los el cul perquè ens van enganyar, a tots els valencians, amb els comptes que van presentar a Europa? Permetre que Montoro se’n riga de tots nosaltres, any rere any, que ell i espanya (el pp) ens impute una multa pel robatori del pp? Permetre que ens retalle més encara un pressupost esquifit? Agrair a espanya el 155?, les retallades?, l’antidemocràcia? Torpedinar amb foc amic el pacte del botànic perquè molts se’n desencanten?, o potser les portes giratòries de l’almoina que els quedarà, les molles, són per a alimentar un possible futur de mediocres i pessebristes?

Benvolgut president, molt honorable, el màxim responsable del govern valencià no hauria de perdre els papers, mai, o poques vegades. En tot cas, un president no hauria d’avergonyir milers de valencians que viuen i veuen la democràcia amenaçada, per culpa d’associacions d’aqueix estil. Sobretot, perquè hem patit durant molts anys la pocavergonya i la indecència, i ens pensàvem que ens salvaríem durant molt de temps de pràctiques inútils i mediocres.

Però n’hi ha més, senyor president.

[…]

 

Espanya pot educar-se?

Potser que l’estructura de la pregunta no siga correcta, en valencià. Fóra millor preguntar-nos si, una majoria d’espanyols, poden educar-se, que ja podem comptar que n’hi haurà que diran que no, de partença. Com dirien també molts valencians, no caigueu de la figuera, ara. Que ja els va bé la vida com supose que els aniria bé en època de l’home primitiu. Fóra possible, doncs, que una majoria d’espanyols volgués educar-se?, utilitze el verb educar en el sentit més amplot —ja sé que els espanyols poden aprendre espanyol, matemàtica, geografia, ciència, coneixements, continguts i àrees del coneixement en general, però educar-se en el sentit filosòfic, moral, ho veieu possible? Perquè si la resposta és negativa, potser que tindrem més feina que no pensem, i allà enllà un problema convertit en una paradoxa. Un problema té solució, però una paradoxa em tem que no té ni anses per agafar-nos.

Espanya té un conflicte amb la seua perifèria. Amb tota sense excepció. Amb una part més que no amb una altra, però amunt o avall, n’hi ha cultiu de conflicte, lleu o gravíssim a tot arreu. Catalunya, València, les Illes, Euskadi…  Això és, espanya té un problema d’emocions que fa centenars d’anys que no ha resolt. La professora Carme Timoneda diu que una resolució eficaç d’un conflicte és una oportunitat d’or per educar les emocions. Amb el conflicte amb Catalunya, Espanya envia repressió, colps, amenaces, restriccions econòmiques… Això és, que no té cap intenció de resoldre el conflicte. Imagineu una escena de pati a l’escola, afigureu-vos que per resoldre un conflicte entre dos xiquets, l’un atonyinés l’altre, l’insultés, l’amenacés, cada dia, a qualsevol hora… I encara la mestra digués que li passa poc, per rar o baixet, o simpatitzant dels altres xiquets sense excepció.
Espanya amenaça amb l’exèrcit també, o amb la GC. Ahir un coronel condemnat per tortures —un demòcrata de tota la vida de la GC—amenaçava d’anar porta a porta a demanar qui caram era ningú per plantar-los cara, a ells, la força verda de l’estat. La força verda de l’estat atresora la famosa frase “tot per aquella pàtria”. I per la nostra?, i per la dels altres?

“Què és el que porta a desenvolupar conductes com ara crits, i fins i tot colps vers l’altra persona” es demana la professora Timoneda en el seu llibre Eduquem-nos per educar, i continua dient-se: «De fet, és el que segurament ens sobta de moltes situacions que es poden donar a la nostra vida quotidiana quan ens preguntem com és que una persona porta a l’extrem conductes agressives o violentes quan sorgeix un conflicte i també com és que no és capaç de frenar-les fins i tot davant l’evidència del fet que hi haja una altra persona que no es puga defensar…», si no és democràticament.

Espanya, aquesta via de violència i agressió, d’amenaça i de càstig, és l’única cosa apressa amb tres mil anys de civilització?

 

TIMONEDA, Carme (2017): Eduquem-nos per educar, una guia per a l’educació emocional dels docents. Fundació Carme Videl Xifre de Neuropsicopedagogia, Girona

 

matemàtica: Manel farà de conductor de metro

Sóc Manel, conductor de metro. Hi ha un pedal a la cabina de la màquina que cal prémer cada 17 segons. Si el metro de la Línia 1 fa el recorregut Picanya-Bétera en 40 minuts, quantes vegades hauré de prémer el pedal? Quantes parades n’hi ha de Paiporta a Bétera?

La línia 1 Bétera-Torrent, té aquestes parades al llarg del recorregut: Torrent, Picanya, Paiporta, ValènciaSud, Sant Isidre, Safranar, Patraix, Jesús, Pl. espanya, Àngel Guimerà, Túria, Campanar, Beniferri, Empalme, Burjassot, Burjassot-Godella, Godella, Rocafort, Massarrojos, Montcada, Seminari, Masies, baixador HortaVella, Bétera.

Vaig demanar a pares i alumnes que pensaren uns quants problemes de matemàtica, els enviaren a la classe i faríem un quadern per anar fent durant el segon trimestre. Avui hem provat de resoldre el primer problema plegats, en equip, individualment, i se’ns ha passat la vesprada volant. A la classe tenim un futur enginyer de trens, un futur geògraf, almenys tenen bona afecció, que han tret ràpidament un mapa i el nom de les estacions. Els primers càlculs no eren gaire bons, malgrat que Laia anava paral·lela a una bona solució (en cada minut, Manel prem tres vegades el pedal, però em sobren 9 segons…) En sobren, de segons? Ací faltava alguna cosa, si sobren nou segons en cada minut (un apunta que no, que els segons passen al segon minut…), i al segon seixanta-vuit ja torna a prémer el pedal, Manel… Després Gerard ha apuntat com resoldre la part dels 9 segons que sobren en cada minut…, nou per quaranta, i…

Però, els demane, s’ha de prémer el pedal si el metro s’atura en cada estació… ja sabeu quant de temps dels 40 minuts del recorregut el metro és en moviment, podem fer un càlcul aproximat del temps que el metro s’atura en una parada. Ho representem. Aleshores fem que el metro arriba a l’andana, para del tot, les portes s’obrin, baixa gent, comptem, en puja, quanta?, quant de temps?, 24 segons! criden ràpidament. Vint-i-quatre segons a cada parada pel total de parades, quants minuts s’està quiet un metro en tot aquest trajecte?

Ep, ho veieu si la matemàtica és interessant? En aquell moment em mire algunes cares… Hi ets o has desconnectat? He desconnectat, mestre, ho sent! Xaaa! N’hi ha que tenen un plàstic transparent a la cara, fent baf i dibuixos, un altre va comptant les estacions —les havíem escrit a la pissarra, arriben tres alumnes extraviats en un treball sobre l’Horta, eren a l’aula d’informàtica i provaven de recuperar la informació d’un treball que s’havia gelat. Quin fred, avui! I vosaltres, ja sabeu quant de temps està aturat el metro, de Bétera a Picanya?

Potser que demà ja tindrem la solució… I més goig per la matemàtica, i pels transports públics. Per cert, sabíeu que la línia 1 Bétera-Torrent-Bétera és de color groc? Groc, uiii!

Comence l’any a l’escola amb els fusterians

Pensem com podem fer l’escola més democràtica, els mestres? Una escola més imparcial, fins i tot més intolerant contra la injustícia, contra l’insult, contra la manca de dignitat? Ho pensem, els mestres, com l’escola ha de bastir el futur democràtic d’una república?

Ara n’hi ha uns quants polítics que volen entrar a l’escola amb les seues dèries i patologies. No diuen, “llegim, mestres, preparem-nos per ajudar els xiquets, per facilitar-los l’entrada al coneixement!”. En realitat, n’hi ha polítics maldestres que volen pegar contra l’escola, com ho van fer l’1 d’octubre de 2017, amb una violència que era una lliçó del que no s’hauria de fer mai. A espanya això és el model de l’acció política, un model impune i legalitzat per la màfia judicial. N’hi ha qui defensa amb impunitat proclamar-ho: ataqueu l’escola!

La pedagogia franquista ve d’ací, per això es van acarnissar contra els mestres: matar els mestres, baixar les finestres i les persianes i deixar l’escola fosca. N’hi ha més exemples. Ahir, a València, la tolerància policial davant una acció feixista farcida de càntics xenòfobs, semblava una acció inaudita, de braços caiguts de la llei, on la seguretat policial tolera el feixisme, si no és que l’atia. Ahir allò de València representava un altre insult a la democràcia, que no és casualitat quants en van, autoritzats pel govern espanyol. Espanya és una provocació constant amb himnes de por i d’odi. Ens han intervingut l’economia, els comptes, allò que podem decidir econòmicament. Si encara no han pogut decidir què podem dir i que no, ens atien comandos feixistes per posar la por al cos de la gent, si ens decantem per la llibertat, per l’expressió lliure, per la democràcia.

M.Rajoy representa ara aquell crit “mori la intel·ligència”. Representa la mediocritat política. Una vergonya. Així que he començat avui l’escola amb una activitat de lectura lliure, perquè llegiren els xiquets. Ep, tothom a la biblioteca a llegir! Trieu un llibre i llegiu.

I ara vindrà la segona part, de la lectura, xiquets, però un text que us llegirà el mestre…

A partir d’una lectura de Jem Cabanes a l’Ateneu de Bétera, ens vam decidir per comprar el llibre “Nosaltres, els fusterians” que ha editat Perifèric. El text que Cabanes havia triat era ‘Ell ho sabia’, on l’escriptora Raquel Ricart recorda detalls d’una història de vida, el dia que Fuster va publicar ‘Nosaltres els valencians’. Entre més arguments, l’escriptora explica perquè escriu en valencià, i com li fa mal que ningú li demane per què ho fa, en la seua llengua. Però, ai, segons Raquel Ricart, la resposta no es troba en les paraules, sinó al voltant i darrere de les paraules. Ella ho sap, com Fuster, per què. I n’hi ha que no ho podran saber mai.

No us perdeu el relat d’una mare, un tros de carta d’una mare a la seua filla escriptora:

“La mare Angelika Schrobsdorff, una escriptora alemanya que va viure refugiada a Sofia de 1939 a 1947, escriu: “No m’entra al cap que algú es puga expressar tal com és en llengua que no siga la materna, perquè estem íntimament lligats al nostre idioma. Més que cap altra cosa, és una expressió de la personalitat, de la mateixa manera que més que cap altra cosa és la clau per accedir a un poble i a la seua cultura. El vocabulari i la gramàtica es poden aprendre, és clar, però el que hi ha al voltant i darrere de les paraules, mai. Per tant, si canviem el nostre idioma per un altre, no ens convertim també en una altra persona?”

Sí, aquest relat de Raquel ja pagava el llibre de Nosaltres els fusterians, però ves que ella també xarra en l’altre llibre, Nosaltres, les fusterianes

[…]