Quant a adasi

Olocau acull l’Aplec 2019 del Camp de Túria

Dissabte torna l’Aplec. Olocau acollirà l’aplec 2019, que aplegarà parades, tallers, conferències, música, parlaments, àpats de germanor i compromisos per la comarca, pels pobles i pel país. La pluja de setembre va ajornar la festa comarcal amb més criteri dels últims anys, un compromís ferm per la cultura, la identitat, el camp, el finançament i contra el robatori que espanya perpetrà contra els valencians, i contra el Camp de Túria en particular.

A partir de les 10.00h de dissabte i fins passada la mitjanit, trobareu tot d’activitats per a xiquets, joves i grans, entre excursions, itineraris, visites, recorreguts i una intendència especial. Ateneus, instituts, joves, entre més empreses i institucions col·laboren en aquesta trobada anual que vol convertir-se en un referent comarcal.

Convençuts de la independència

Catalunya porta dos dies convençuda que independència o res. El coratge d’aquella gent és una mostra de com desitgen de ser lliures, finalment, d’una espanya que cada colp es demostra més salvatge, més ignorant i més incapaç de res. Un res català a les antípodes del res espanyol. Perquè espanya només ha deixat un únic camí possible, a Catalunya, la declaració unilateral, l’aixecament de la república amb tots els drets i la formació d’un govern a l’exili mentre el món obliga espanya i els rucs que la governen a negociar les condicions de la rendició davant la democràcia.

Dos jorns de lluita per aconseguir el somni anhelat tants anys, dos dies a penes després d’una sentència que pretenia agenollar un país en canvi d’alçar-lo emocionat fins a la victòria.

Sí, és clar que vindran colps, i més agressions, i una violència desfermada que omplirà les televisions del món, però això serà l’enterrament final d’una espanya que és al cul dels estats, del coneixement, al cul del drets i d’allò que representa l’ésser humà al segle XXI.

Què durara tot plegat?, fins quan resistirà espanya despullada davant el món? Uns dies, una setmana, uns mesos? Cada agressió, violència i violació dels drets és una major distància amb catalunya, i aquesta un pas menys que haurà de fer per aconseguir el seu propòsit.

Llàstima que el govern de catalunya no semble a l’alçada de les circumstàncies que viu la seua gent. Vindran dies que duraran anys, sí, llàstima de governants i dels còmplices que fan el joc a l’agressió policial.

MANIFEST de solidaritat amb Catalunya

LLIBERTAT PER A LES PRESES I PRESOS POLÍTICS, AMNISTIA!
La sentència que avui dilluns 14 d’octubre de 2019 s’ha fet pública i amb la qual el Tribunal Suprem dicta condemnes d’entre 9 i 13 anys de presó pels delictes de sedició i malversació a les preses i presos independentistes és la culminació d’una llarga llista de despropòsits contra drets i llibertats i una vulneració dels més elementals principis de la democràcia. La raó d’Estat, la que dicten les minories que controlen a benefici propi unes estructures hereves directes del franquisme, ha prevalgut per damunt les raons
democràtiques i els drets humans. Perquè votar no pot ser, no és, cap delicte; perquè fer un referèndum no és cap delicte; perquè exercir el dret d’autodeterminació no és un crim. Però les raons d’Estat i la unitat per la força d’Espanya han construït una causa general contra el poble de Catalunya i el dret a decidir el seu futur, dret que s’ha pogut exercir en democràcies consolidades com el Canadà o la Gran Bretanya. Per justificar aquesta vulneració de drets i llibertats l’Estat ha construït el relat d’una violència que només han exercit les forces policials per reprimir brutalment els votants del 1r d’octubre de 2017, repressió que causà els més de 1.000 ferits que van haver de ser atesos aquell dia i una fractura social i una humiliació col·lectiva difícils de reparar. Les imatges de la violència indiscriminada contra població pacífica van fer la volta al món. Perquè diguen el que diguen el moviment per la llibertat de Catalunya ha estat i és impecablement democràtic,
transversal i inclusiu i es troba fermament arrelat en els principis de la no-violència i la resistència civil pacífica. El judici que presidí el jutge Marchena es revelà com una farsa ordida per justificar un empresonament preventiu desproporcionat i una sentència ja dictada amb antelació com a venjança per l’èxit del referèndum i càstig exemplar per inhibir tota protesta. El fals relat de rebel·lió («alçament violent i públic»), substituït finalment pel de sedició («alçament tumultuari que impedeix per la força l’aplicació de les lleis o l’exercici legítim de les funcions de qualsevol autoritat») i malversació de cabals públics sense proves vistes i exposades en el judici, la negació d’exhibició de vídeos i altres proves documentals de la defensa, les mentides sistemàtiques de policies i funcionaris ben alliçonats, amb afirmacions delirants que insulten la raó, ens parlen de la naturalesa política del judici. I del fracàs de la política –amb el PP tant com amb el PSOE, del bloc monàrquic en conjunt– com a forma deliberativa d’encarar els conflictes socials.
L’orquestra de la immensa majoria dels mitjans de comunicació espanyols s’ha mogut al ritme de la mateixa batuta que intenta criminalitzar l’independentisme català i qualsevol dissidència contra el discurs neofranquista emparat per una Constitució que és una tapadora democràtica inservible per acarar els problemes i reptes dels nostres dies.
Per això la legítima denúncia contra la sentència i les vulneracions de drets que estem patint amb especial virulència en els últims anys és abans que res una qüestió de justícia i de democràcia. Demanar avui l’amnistia per a totes les preses i presos polítics és una exigència de dignitat democràtica i civil, una resistència a les regressions autoritàries de l’Estat espanyol, on els màxims responsables polítics han dimitit de les seues obligacions en favor de jutges i tribunals, on la monarquia anomenada parlamentària ha abandonat la seua funció arbitral per erigir-se en part interessada contra grans masses de ciutadans, on es permet que alts comandaments policials i militars facen proclames polítiques i amenacen els drets democràtics de la població, on la Junta Electoral s’ha convertit en una maquinària per a la censura d’expressions com «presos i exiliats polítics», «Consell per la República» o «Assemblea de Càrrecs Electes» i on els parlaments i altres institucions democràtiques es veuen sotmesos a un control per limitar i impedir determinats debats i deliberacions. Espanya es troba immersa en una greu crisi institucional on les eleccions,
les mocions de censura i la provisionalitat de governs i pressupostos s’hi han succeït durant quatre anys sense que ara com ara s’albire una solució raonable a un conflicte polític que ni sap ni vol identificar com a tal; una Espanya sumida en la perpetuació agònica d’un règim que fa trontollar els avanços democràtics dels darrers decennis, sense horitzons ni projectes engrescadors, una Espanya paralitzada en els seus tòpics i enrocada en els seus fracassos històrics que ven la retirada de la mòmia de Franco com un èxit democràtic mentre obvia la mateixa existència del despropòsit feixista del Valle de los Caídos i l’oblit a què són condemnats milers i milers d’assassinats pel franquisme a les cunetes, murs i descampats de la història. Una Espanya, en fi, que un dia haurà de retre comptes davant el Tribunal Europeu dels Drets Humans pels seus dèficits democràtics i els atemptats contra els drets humans, com l’hi retrà tard o d’hora Turquia pel nou genocidi kurd. Per això i més raons, en aquest dia atziac en què hem conegut la sentència del Tribunal Suprem, demanem la llibertat dels avui condemnats i de totes les preses i presos polítics que veuen segrestats els seus drets i llibertats que són al capdavall els drets i llibertats de tots: Jordi Cuixart i Jordi Sànchez, Carme Forcadell i Dolors Bassa, Oriol Junqueras i Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull i Joaquim Forn; pels detinguts dels CDRs Germinal Tomàs, Ferran Jolis, Guillem Xavier Duch, Alexis Codina, Jordi Ros, Xavier Buigas, Eduardo Garzón; pels joves d’Altsasu que porten més de 1.000 dies en presó per una baralla de bar, Adur Ramírez de Alda, Jokin Unamuno, Ohian Arnanz; per les més de mil causes obertes contra ciutadans i representants electes de Catalunya, entre ells Meritxell Borràs, Carles Mundó i Santi Vila, condemnats per desobediència; contra la imputació al jove del PAH d’Oliva Joan Cogollons; per la llibertat de Pablo Hasél i Valtònyc; pel lliure retorn del president Carles Puigdemont i els conselllers Toni Comín, Meritxell Serret, Clara Ponsatí i Lluís Puig; per la llibertat dels exiliats Adrià Carrasco, Anna Gabriel i Marta Rovira.
Les valencianes i valencians no podem restar passius davant la injustícia i les traves a la democràcia plena, perquè també són els nostres drets i les nostres llibertats els que avui són qüestionats, la llibertat d’expressió, manifestació i participació política. Avui fem una crida perquè en cada comarca del País Valencià s’organitzen comitès de solidaritat amb el poble de Catalunya en defensa de drets i llibertats, de la democràcia i l’autogovern, i a fer activa i extensiva la lluita per la dignitat de les persones a través de la noviolència i, si cal, la desobediència civil, i a no votar el proper 10-N aquells partits que no tenen més proposta als conflictes nacionals i socials que la repressió i l’aplicació de maniobres dubtosament legals com la de l’article 155. Instem així mateix el Govern d’Espanya a complir les resolucions d’institucions internacionals com les del Grup de Treball sobre Detencions Arbitràries de l’ONU, Amnistia Internacional i diversos grups de parlamentaris europeus, entre d’altres, per a una posada en llibertat immediata de les preses i presos polítics, el sobreseïment de les causes obertes per raons polítiques i el lliure retorn d’exiliats i exiliades.

SOLIDARITAT I REPÚBLICA, País Valencià, 14 d’octubre de 2019

Desobediència contra els crims d’estat

“La desobediència fiscal, la desobediència civil, la desobediència econòmica, la desobediència lingüística, la desobediència política, la desobediència judicial, la desobediència energètica, la desobediència als mitjans col·laboracionistes, la desobediència general a allò que afecte els interessos d’empreses que participen de la repressió, la desobediència als bancs, penseu què els pot fer mal, què és el que no esperen: la desobediència fins a la victòria…”

Espanya s’ensorra en una misèria antidemocràtica com no patíem des del temps del franquisme. Ara fa suport a les tropes turques que assassinen els kurds, en canvi de vendre’ls armes, suport logístic i més recursos pactats fa temps contra la democràcia. En canvi de diners i de clavegueram que no ens explicaran mai l’Iceta, el sànchez, ni l’iglésias, ja són tots un grapat nefast d’una història passada, antiga, borbònica…

Els governadors de la UnióEuropea, a mans d’estats pocavergonya, acaben de triar un diplomàtic internacional, l’incapaç JoséBorrell, que oh sorpresa és còmplice de la guerra de Turquia contra els kurds. Aquest inútil ha d’anar a Turquia a dir que deixen de matar? Aquest miserable? Peò és el que han triat els del parlament d’Europa, que encara reté les actes dels parlamentaris catalans, segrestades. Europa, el seu parlament, també segresta la democràcia. És el nivell dels governants europeus —no ho confonguem a la idea d’Europa—, atrapats entre militars, dictadors i polítics nefastos, còmplices de la pitjor idea d’Europa que hom podia pensar: si Europa la governen els estats, això serà un territori on els feixismes internacionals (espanya i turquia per exemple), camparan amb llibertat, mentre signifiquen negoci i submissió. Assassinaran de franc, com han fet fins ara. DE franc atacaran els drets universals.

Però què farem demà els valencians al camp, a l’escola, a la fàbrica, al bar, a l’hospital, als llocs de feina, d’estudi o de desocupació? Què farem per aturar aquesta onada antidemocràtica que ens governa en funcions però amb una vilesa que té l’objectiu de fer mal, d’agredir, d’emporuguir, homes i dones que clamen per la llibertat i els Drets Humans? Que faran demà els valencians honestos, homes i dones amb principis, que en veure què passa al món s’exclamen, s’aturen, desobeeixen, diuen prou, prou d’abusos, de crims, de jutges criminals, de polítics covards convertits a carcellers…

Vet ací una història particular per acabar el relat…

Hom veu un home que coneix, una dona, que diuen i confessen que són del psoe a Bétera, a Picanya, però no trobe que combreguen amb els assassins turcs i el suport del seu cap, el sanchezcastejon, que els ven armes i els regala soldats perquè els ajuden a matar xiquets, o joves, o estudiants a l’escola…

No m’hi veig, que aquests que conec, home o dona del psoe de picanya o de bétera, estiguen d’acord a enviar criminals a atacar la democràcia, a fer de cínics de la política, l’Iceta, castejon i el rastre de corruptors de la democràcia que hom pensava que era possible, a penes fa uns anys… NI trobe que el silenci d’una majoria de polítics siga productiu, ni ètic, sinó la covarda submissió a un partit i als bancs que el governen…

La involució d’aquests cínics de la política, que no la veuen els homes i dones de bétera o picanya?, per posar dos exemples significats en els caps del partit on militen? Hi estan d’acord, com estaven amb el GAL, amb aquests crims?, hi treballaran a l’escola, a la botiga, a l’ajuntament, com si no passés res, ells?, faran vida normal, bo i sabent que cada minut que passa, som còmplices d’assassins i criminals? No hauran vist les imatges que arriben per les xarxes, de com maten els innocents, la violència i la política d’aquests desgraciats?

Som davant la desobediència, com a únic camí al terror, a l’agressió, al militarisme policial i polític, a la pèrdua de drets i de llibertats, la desobediència per sobreviure amb un mínim de dignitat…

 

 

Valencians, per honestedat democràtica!

Dilluns plantarem cara a la sentència des de l’escola. Potser que en serem pocs?, o semblarà que en serem pocs?, que des de valència direm prou d’abusos judicials, prou de franquisme? I encara que provaren d’amagar si en serem cap, encara que en fórem vint, o cent o mil, que espanya sàpia que n’hi ha resistència la involució feixista que han fet créixer els partits, els polítics, els mitjans, els grans empresaris, els bancs, els borbons, l’església, tot aquest submón capaç d’anar contra la democràcia amb la cara descoberta, com uns pocavergonyes, han atiat de nou el franquisme més pudent i barroer per frenar la llibertat i atacar els Drets Universals. Però fa molt de temps que espanya amenaça la llibertat i la democràcia, que atempta contra els valencians robant-nos el finançament just, que castiga els llauradors aprovant decrets en favor de l’exportació de taronges contaminades, que ataca les nostres infrastructures, malgrat que uns quants descerebrats dimecres insultaven, atiaven la violència i l’agressió brandant les banderes d’espanya… Perquè espanya és això al remat, una lliçó de violència i de violació de drets, que som a mans de jutges i gc, com si fos de nou un estat policial, en els anys setanta, ara amb l’afegit que partits que semblaven demòcrates, els fan el joc, els alimenten, els blanquegen,  com si haguessen perdut la memòria, la història d’un estat feixista i assassí encara no fa uns anys. Davant l’allau repressor, i el dictat de tribunals antidemocratics denu ciats per l’ONU, #paremlesclasses Defensem els #DretsUniversals escrivim a les pissarres aquells clams, a les aules però de la llibertat. Des de València, denunciem que espanya ens roba i encara ens demana de continuar-ho fent quatre anys més.
Jo m’afegiré a la desobediència, mentre la democràcia i la llibertat valga menys que la merda de gos.

El feixisme valencià contra el 9d’0ctubre

És 9d’Octubre i baixem a la ciutat, a manifestar-nos pel país que volem. Enguany no n’hi ha gc a l’estació i ningú no ens regirà les bosses. Arribem enjorn, però un estol de joves, uns tres mil almenys, són voltats per un centenar de policies amb el parament antidisturbis. Els antifeixistes apleguen el gros policial, amb fusells de bales de goma, que no saps mai quan com ni cap a què dispararà. Finalment trobem el cap de la manifestació que just si comença a desplegar veles i lemes: el país que volem, l’autodeterminació, volem les claus de casa, amnistia, un país d’escoles, amb tot el dret de decidir què… A dos quarts de set la megafonia instal·lada en aquells edificis que volten Sant Agustí dispara l’himne d’espanya que canten uns joves de Vox, ho repetiran diverses vegades, a molts metres sobre el nivell del mar, després ja comencen els himnes falangistes, el franquistes, el caralsol, la novia de la muerte, els legionarios, i els clams que llança aquella megafonia són com a poc antidemocràtiques, amenacen, agredeixen, violen els drets… Uns joves expliquen que el delegat del govern espanyol tolera aquells clams feixistes perquè espanten les famílies que s’han aplegat a manifestar-se pel país, perquè se’n vagen a casa, als bous, o a veure moros i cristians: una vergonya, encara, a mans del psoe que va tolerar diverses manifestacions antidemocràtiques. Serà un plat que anirem trobant-nos en diversos punts del recorregut, davant l’estació del Nord, davant la plaça de bous, al carrer de Colom… Ens amenacen, insulten, agredeixen, davant la passivitat de la policia espanyola, que només que impedeix que l’agressió no siga física. La manifestació canta en favor del país, de la llibertat dels presos, que els carrers seran nostres algun dia, que potser València, només potser, un dia serà democràtica i tolerarà que la gent es manifeste, encara que ho faça tan pacíficament com avui.

Si hom després escolta les manifestacions d’un general feixista, a càrrec de la gc, entén perquè el feixisme viu tanta tolerància en aquest estat repressor hereu del franquisme. Com que no hem fet net, els cervells més rucs, intolerants i sanguinaris, són alts càrrecs a la gc, a la policia, a l’exèrcit, als jutjats, a la política, al futbol, a les empreses, i el coneixement es mor, mor amenaçat per una espanya d’intolerància que no sap eixir dels propis fantasmes que va crear des que es va fer al s. XIX…

En canvi, pels carrers de València encara som capaços uns quants milers de valencians de manifestar-nos amb coratge i sense acotar el cap i l’ànima: ja ho deia Spinoza, viure per la llibertat i pel coneixement demana coratge, valor, fermesa de conviccions.

Pel país que volem

Per la independència dels valencians

Contra el feixisme

Per la independència, l’autopdeterminació

Contra marchena o contra aquell maleït general de la gc, i contra tots els feixistes, que només si saben atacar els drets universals.

Visca el país valencià

Si això és un 9 d’Octubre (2)

PER LA LLIBERTAT, L’AMNISTIA I EL DRET D’AUTODETERMINACIÓ DEL PAÍS VALENCIÀ
La Diada del 9 d’Octubre és per als valencians la festa en què commemorem la conquista de Jaume I de la ciutat de València, capital del regne que acabaria configurant-se dins la confederació catalano-aragonesa i moment fundacional del nostre poble. És un dia de festa i celebració jovial, però també de lluita i reivindicació. Perquè si malgrat tots els entrebancs que històricament hem hagut de patir per a la nostra pervivència com a poble i per a les nostres expectatives de futur encara som ací, ho devem en bona part a la capacitat col·lectiva de resistència. Els reptes que el País Valencià té plantejats als nostres dies són grans i nombrosos. De res no servirà la gestió més o menys eficaç de les institucions autònomes si els propis recursos, a fi de comptes, són controlats per Madrid per servir els interessos del règim monàrquic. Per establir la reciprocitat de l’espai comunicatiu en la pròpia llengua o exercir en plenitud els drets lingüístics i culturals, per exemple, necessitem eixamplar els marges de la nostra llibertat, enfortir-nos com a societat civil i apoderar-nos com a poble.
Perquè avui a l’Estat espanyol les llibertats civils i polítiques són més amenaçades que mai. Expressar-se o manifestar-se lliurement pot eixir molt car amb la Llei Mordassa. Han deixat la política en mans de jutges nomenats a dit per quotes de poder. La `democràcia´ espanyola és comparada internacionalment a la de règims com el de Turquia. El judici als presos independentistes catalans pel referèndum de l’1 d’octubre ha estat ple de vulneracions del dret, una autèntica burla. LLIBERTAT!
Perquè cal ser solidàriament actius amb el poble de Catalunya i el seu dret a decidir el futur. L’única resposta a la demanda pacífica, multitudinària, cívica i sostinguda en el temps de Catalunya ha estat la repressió, la guerra bruta i la intoxicació mediàtica. Es criminalitza tota dissidència i el moviment civil pels drets i les llibertats més important d’Europa. Hi ha persones a la presó i a l’exili i perseguides en milers de causes judicials per les seues idees i activitats polítiques. AMNISTIA!
Perquè també el País Valencià, com tots els pobles, té dret a decidir lliurement sobre tots els aspectes de la seua vida col·lectiva, a triar entre monarquia o república, a exercir plenament els drets culturals i lingüístics, a construir un futur d’igualtat real entre homes i dones i una societat que bandege la violència masclista, l’autoritarisme i el patriarcat, a vetlar per un món en pau i una cultura de la noviolència, a fomentar un nou model econòmic que acabe amb l’espoli i l’infrafinançament sistemàtic del País Valencià i garantesca el dret de tothom a una vida digna. Perquè necessitem eines per enfrontar-nos a l’emergència climàtica i definir un nou model territorial i mediambientalment sostenible i respectuós amb la natura. Perquè tenim dret a rebel·lar-nos i desobeir les injustícies. AUTODETERMINACIÓ!
SOLIDARITAT I REPÚBLICA PAÍS VALENCIÀ 
País Valencià, 7 d’octubre de 2019

Si això és un 9 d’Octubre

Davant espanya, o per tornar a espanya, al seu parlamento de los leones, la proposta valencianista amb representació s’ha decidit per potenciar mésmadrit, que vol dir més espanya, més marca ibèrica… Tinc amics que diuen que serà l’única opció, i jo els responc que facen que facen, els valencians en aquestes o altres eleccions futures, espanya ens continuarà robant, els diners i tot allò que comporta: l’escola, la sanitat, els serveis, les infrastructures principals i secundàries, el camp, les collites, la jubilació…

Mentre els valencians siguem dependents, d’aquella política i aital intel·ligència, no tenim res a fer. Esperar les almoines i sobreviure de les molles. És el que ha passat els darrers cent anys, i continuarà passant després de la farsa de la Transició, més encara ara que torna el torn de la caspa, l’extrema dreta i la manca de llibertats, tot plegat liderat pel PSOE, que ells mateix visten com una opció de progrés: caguendena, tu, si ens han portat a la ruïna moral i política, tots plegats: pp més psoe. I encara ens volen vendre la cabra, però els diners se’ls queden ells i els administren ells. I vosaltres no us queixeu, feu-vos roders si voleu.

I aquesta és l’única alternativa dels valencians, segons compromís, fer-nos roders i dir prou. I començar a fer política de veritat, si compromís vol jugar a segona divisió ells són lliures de triar-ho, perquè ni traient-ne cinc, ni deu ni quinze representants a espanya, no alçarien la cua del dimoni que és un estat corrupte intolerant i antidemocràtic: no en traurien ni un quinzet, al remat.

El camí dels valencians l’hem de fer els valencians, i qualsevol esforç en favor d’una altra via no serà mai valenciana, si no per engrandir-los a ells i de retop continuar empobrint-nos nosaltres. Sí, alguns dels elegits viuran del pessebre i de besar les mans de la borbònia —sempre n’hi ha hagut esclaus que han fet la gara-gara als amos per uns quants xavos i s’han venut la mare i la casa de la mare. Benvinguts els xavos per als amigots (quatre o sis o dotze, tant se val), però el poble que rebente, encara que vote compromís o una cosa pitjor. La feina, doncs, cal començar-la (això ja ho van fent malgrat els errors) i continuar-la a casa, a esquenes d’aquells peixots, i plantar-nos, i ser polítics amb cervell i dir prou i avant…

Ai, però tot plegat va amb aquest pedaç d’anar amb una cosa que es diu #Másmadrit, vestit ara de méspaís, que es refereix a més espanya… Sort que putero només era aquell de cartagena, perquè ací, en un valencià fi, d’això se’n diu cabrons i pagar el beure per fer-los la viu-viu als espanyols…

Mentrestant, sobre els presos polítics, silenci! Sobre els exiliats, silenci! Sobre l’atac a les llibertats, silenci! Sobre l’amenaça contra la democràcia, silenci! Sobre el tancament de TV3, incapacitat voluntària sense compromís! I més muts encara quan les decisions econòmiques de pes són totes a mans del psoe, ai, també al botànic 2.

Mancava aquesta cirereta d’ordir un homenatge a Llorenç Giménez a l’hora de la manifestació a València, l’únic clam no folckoric d’aquesta diada…

Si això és un 9 d’Octubre

 

Mercats medievals contra València

D’uns anys ençà, la moda de plantar mercats medievals (teatres, vestits, personatges…) als pobles per celebrar no sabem què, ha escampat una nova eixida festiva i comercial. Parades, actuacions, menges, banderes…, Banderes? A Bétera ens ha tocat la invasió castellano-leonesa, amb els seus blasons, estendards, marques, com si la tradició de la Corona d’Aragó no hagués passat per l’època medieval de cap manera: però ves que ara ens governa el PP, i aquella urbanització de MasCamarena que obliga de fer les representacions en exclusiu espanyol, atemptant contra la llei d’ús (això la gc no ho investigarà mai, no patiu els xaletaires*), i el PP de Bétera sembla que prefereix Castella que València, i això que va ser Jaume I i les seues tropes que van prendre el castell de Bétera, segons diu la Crònica del rei, però això és massa cultural, massa lectura, i més enllà d’anar a missa o al bar, podria clivellar alguns cervells de la regidoria: per això fins i tot els productes de les parades no havien de fer pudor a identitat catalana o valenciana: colonització, usurpació, robatori, fins i tot en les festes, i justament en la festa: com que s’acosta el 9 d’Octubre, i cal fer bona cara davant espanya, que res no depasse la ratlla de la mediocritat ni despulle la manca d’intel·ligència local. Fum, pols, greix, i que castella campe a l’albereda de Bétera: com que encara estem colonitzats per aquella meseta, no sembla que s’haja notat gaire l’abús de tanta banderola: veus?, els comuners, aquells rebels independentistes no sé si serien representats en aquesta nova falla que són els mercats medievals d’espasetes de fusta i ferralla barata: au, la bena als ulls i el serengue a remull.

 

Bandolers contra corruptes!

Demà dissabte, a l’Ateneu de Bétera recuperem una part de la memòria històrica sobre el bandolerisme. Ara, que vistos els comportaments espanyols, de jutges, polítics i policia, hom dubta que els bandolers que eren fora de la llei, una majoria, no tingueren més que raons suficients per ser fora de la llei, si la llei, com ara vivim, ja atacava amb tanta cruesa pobres, desvalguts, el poble baix i el poble sencer, i defensava gànsters, el poder, els nobles, i tota aquella patuleia de corruptes que governaven.

Sí, amb una certa perspectiva, els bandolers no eren sinó llauradors que havien de fugir perseguits per lleis injustes, impostos exagerats i per aprofitats que s’emparaven en les lleis que ells mateix ordien a conveniència. Si fa no fa com passa ara mateix, entre borbons, jutges, i empresaris que són per damunt dels Drets universals i ens roben la casa, el patrimoni, i les ganes de viure pacífics i tranquils. Corbelles i forques, bandolers, i foc a la barraca de tants fills de puta com habiten i ens amenacen.

Si voleu trobar el relat adient, el bandoler que més se us assembla, l’Ateneu de Bétera us ofereix l’oportunitat d’escoltar Manel Arcos, veure algunes projeccions i començar a dubtar si el bandolerisme no va ser la primera aportació a la desobediència contra l’abús i les males arts d’espanya i els seus ninots.

ATENEU DE BÉTERA plaça del Mercat Núm. 5  Dissabte 5 d’octubre de 2019 · 20.00h