Quant a adasi

Voleu feixisme contra el camp!

“En abril hem tingut pluja
i la terra té saó.
Les llavors que tu sembrares
ho ompliran tot de verdor.”

Ens telefonen d’Alcanar que ens baixaran els plantons nous de taronger dimecres. Però dimecres encara ens estarem confinats a casa, em queixe! Ah, el camp no pot estar confinat, ens responen, si no volem deixar-lo morir…

…si bé mig terme ja el vam deixar morir per una altra pandèmia, l’adéu al món rural. L’adéu al món rural valencià, que atacava l’esperit agrari i la vida a la qual s’hi havien dedicat milers de famílies a la nostra comarca. Ara en queden pocs, de llauradors joves, poquíssims, malgrat que sabem que són necessaris, si no volem fer com amb les màscares: tant de turisme i tanta merda de platges, olis i para-sols, i cada poble amb un polígon industrial (ves si serà gran el polígon de Paterna i el de Riba-roja, xa), i si la Xina no ens envia material, no sabrem ni curar-nos uns refredat.

—Que us havíeu oblidat de les màscaretes!

La setmana passada ja ens van dir que els plantons havien d’eixir d’Alcanar. Aleshores, la pluja va ser suficient excusa: més que no saó, al camp, allò que hi havia era fang, i en plantar-los, l’empastre hagués sigut pitjor que el del govern espanyol: voleu feixisme contra el camp: que el governe madrit. Que ens governe aquella merda de sinyorets, putots i almiralls d’Alibabà. I voreu on anirà a parar el camp valencià!

Aquesta setmana l’avís sembla que pega en ferro. Prou: nosaltres descarregarem els plantons aparaulats, ja us apanyareu vosaltres amb l’autoritat militar que governa les carreteres i els cervells valencianistes de la cooperativa.

—En realitat, l’autoritat militar governa fins i tot els aljups, els catxerul·los, i la séquia badà de l’horta Vella. Home, home, home, que prove de frenar-los jo abans que no passen la ratlla del riu Sènia, abans que entren a València i la cosa es pose lletja que no tinga clau mestra per obrir el pany de les grans solucions.

—Ni excuses ni cabals, s’ha acabat, els plantons ja seran arrancats dimarts, vosté dirà!

No saben a Alcanar, o trobe que no ho saben, que els llauradors joves de Bétera, animats per la gent de la Unió de llauradors local, han agombolat tractors i càrregues i escamparan els turbos per carrers i places a patir d’avui: ves si el camp serà principal, o no, que tot de tractoristes exhibiran màquines i aparells, per fer neteja pels carrers del poble. El pregó de l’ajuntament diu que també passaran per les urbanitzacions: això, embutreu-los de lleixiu les façanes, als ricots del Mas de la Camarena i cremeu-os l’herbei del camp dels golfos! Ai, ai, ai.

Després, veïns i veïnes, no feu de melindres o o furtamantes i aneu a comprar la fruita i la verdura, què sé jo, del Perú, d’Israel, Egipte o Sud-Àfrica. Que els nostres no fan fruita de primera, xa!

Però mascaretes, Epis o respiradors? Com farem perquè a partir d’aquesta lliçó universal, dels arbres el camp pengen tot de materials bàsics per a la salut?, com ara dignitat, respecte, llibertat, democràcia, fins i tot independència!, o continuarem deixant-nos robar per aquells malparits que fa anys ens roben, ens roben el camp, el finançament, la llegua o la sal de la vida!

“En el pit tinc una vida,
en el pit duc un tresor.
Per tu tot ho donaria,”

—Vosté, per què ho donaria tot?

Els Dies i les Dones, Sis Veus. CD que cada llaurador del campdetúria hauria d’escoltar cada dia, abans de posar la clau al tractor i la cassalla al cos.

Batre, xiquets, això és un batre!

Avui he començat la classe amb una cançó de batre. Una cançó extraordinària d’un disc encara més extraordinari: els Dies i les Dones, de les Sis Veus.

“La terra s’arranca endins espigues de pell daurada:
van alçant-se, beuen l’aire que els va retallant els llavis
la veu antiga dels càntics que abaixen del firmament.”

A través de la xarxa i del programa meet, abans de dir-los bon dia als alumnes, els pose la cançó, el batre, i apuge el volum. Jo a penes si continc l’emoció, voldria transportar-los al món rural. Ja sé que aquest temps d’ara i les seues dimensions físiques tan necessàries demanarà un gran esforç per transgredir-les, si vull que senten el camp, la terra, l’aixada, els grinyols dels carros que, en tornar a la vesprada d’un jorn interminable, xisclaven en l’empedrat, en els rastells de les voreres, en caure, somorts pel pes centenari, ancestral, contra les lloses de la casa… Mon pare ficava el carro a la portalada, però d’altres llauradors l’entraven per la porta principal fins a dins del tot, on hi havia el corral i començaven les quadres. Que quants carros he vist entrar d’aqueixa manera? Quants? Doncs no ho sé, no ho sé, quants. El meu, sí, el carro de mon pare l’he entrat jo mateix, a penes quan era un xiquet, lentament: eixa burra arrere!, arrere!

“Ara torne de segar
i ja estan fetes les garbes.
Jo voldria descansar.
però encara em queda el batre.”

 

El batre es feia a les eres: la collita, l’animal, la trillaora, l’home… La meua sogra em diu que a Bétera n’hi havia diverses eres —encara un carrer en conserva el nom—, però ella diu que no la recorda aquesta que conserva el nom penjat a dos mestres de terra, el carrer “Angosta de les eres”, en canvi de nombrar-me’n unes altres, cap a l’Horta Vella, en eixir del poble, al Jonqueral, a les Coves…, I ves que a mi em sembla recordar que sí, que en aquella era de dalt del carrer on vivia mon pare, n’hi havia una, abans que la fesomia de les cases que van fer noves trenqués aquell espai.

“Ja vinc de segar el blat,
en la mà duc la corbella.
Jo voldria descansar,
però he de portar-lo a l’era.”

 

He volgut començar amb un batre la classe online, abans fins i tot de dir-los bon dia, als alumnes. Avui, llegirem un tros d’una rondalla d’Enric Valor que és un viu homenatge al camp, un reconeixement principal a homes i dones del camp. Homes i dones robats i assaltats per tots els governs que ha tingut aquest estat que encara ens trepitja sense perdó ni penediment.

Escoltar Patxi Ferrer aquest text que recita sobre l’entranya de la terra ai, que se m’asseca la vida…

Diu Enric Valor que «l’Adrià era un xicot clavat de la terra: ample de muscles, de mitjana altària, fort per al treball aspre del secà, que necessita algú que l’ajude en les feines feixugues i abrasides, per manejar l’aixada i fer un guaret de dos pams en l’horta, que jo a voltes estic desrenyonat… sembrar, collir ametlles, o arreplegar oliva o ensacar garrofes,

Aquell any va ser cap de caps: el llevant va moure moltes vegades, s’assaonaren les terres del secà com si fos la marjal, i va haver un collitot de tot que feia goig.…

…quan vingué l’arreplega de l’oliva, , després d’haver segat com a moros, d’haver pegat milers de canyades per dalt dels ametlers, d’haver-se ajupit dies i dies ensacant garrofes, no podien més…»

Com ningú a Europa, dels rondallaires que coneixeu al món, Enric Valor era capaç de donar les coordenades exactes dels protagonistes, en aquell bancal, en aquell tros o era o erm: els fills amb set anys ja ajudaven al camp, als nou i als deu anys ja havien de ser autònoms per portar un carro carregat— s’hi adaptaven els ferraments (les eines) a l’edat dels xicons: que amb eixa edat ja no anaven a l’escola: la destraleta, l’aixadella, la corbelleta, el llegonet: per descimalar oliveres per l’hivern; entrecavar com una centella el blat a la primavera; calçar les soques de la dacsa en l’horta a l’estiu; ai, la melangia que li causava al pare veure els seus fills tan petits, començar a desrenyonar-se, si és que tenien temps de melangia, si els fills, els joves, havien de patir aquell exercici durant setanta o vuitanta anys més, en el millor dels casos.

“El sol m’ha cremat les galtes.
Quant que m’ha tocat suar!
Treballant de sol a sol
per a menjar-me este pa.”

 

Si encara no teniu aquest disc, auest meravella de les Sis Veus, els Dies i les Dones, com voleu ensenyar als xiquets què era el camp, la terra, el batre, l’entranya de la vida…

—Mare, quina freixura, abans de Rams!

 

*els Dies i les Dones, Sis Veus, cd 001/2018, són Eva Dénia, Lola Ledesma, M.Amparo Hurtado, Maribel Crespo, Merxe Martínez, Patxi Ferrer

Si només una veïna li deia Doloretes

Demà celebrem la mare de déu dels Dolors, això els cristians honestos o els que celebreu els sants, que tampoc no cal ser cristians per això, ni molt menys religiosos; no com aquells catòlics que van de pederastes o de coses pitjors, els de la jerarquia, perdonavides i pessebristes amorrats al piló feixista de la política espanyola.

Ma mare era Lolita i, la iaia, Doloretes, així que a casa, abans de la setmana de passió, celebràvem els sants, res d’especial o d’extraordinari, un bes, una salutació, no sé si mai vam fer-los cap regal. No que jo ho recorde, tret que, ma mare, quan va portar la seua mare a viure a casa, que ja estava més dependent, la iaia Doloretes, sí que li feia abraçades i besos especials. O unes calces. Això ho recorde. Ma iaia va ser un coet, una matrona que manava que no t’hi podies acostar, segons que diuen, molt de dretes, beata, pegant en feixistota. Però d’això ens vam assabentar més tard. A mi sempre em va tractar de manera especial, algunes vegades que jo venia a sa casa, al carrer Llarg i passava allà uns dies, de vegades dormia al seu llit, amb ella, quan havia faltat el meu iaio Vicent. O dormia en una cambra del costat, amb una finestra fonda, petita molt alta que pegava al carreró. Eren llits molt tous, de matalassos de llana alts, gruixuts. Redell si pesava tanta tapa.

Ma mare només es va fer beata cap al final, d’una manera excessiva, però sense pegar-nos gaire la vara. Sí, sempre havia anat a missa i a les processons, però tenia molta feina, ella, per torbar-se gaire: la casa, la carnisseria, els fills, l’home… Uff, quan llegesc aquesta rondalla d’Enric Valor, Nabet, no pare de pensar-hi, en ma mare:

Maria-Agres era de la garra prima… com ma mare, perquè la iaia, sa mare, era “Cos prim” de malnom. De la garra prima. Més alta que no baixeta. Ma mare, en canvi, sí que pegava en baixeta, i tots els fills li van eixir amidats de la mateixa altària reduïda. Mon pare, era talment com l’Adrià de Nabet, un xicot clavat de la terra: ample de muscles, fort per al treball aspre del secà. Però mon pare tenia més ferro al cos que aquest protagonista, vint vegades més, cent vegades m’atreviria a dir. Mon pare era capaç d’obrir el taulell al matí, preparar les cistelles de la carn, portar-les amb la bicicleta al mercat. Tornar de buit, fer un parell més de viatges, fins que ma tia s’hi incorporava a la parada; ell tornava llavors, desdejunava, dret si calia, un tassó de malta i un tros de pa o galetes, i aleshores aparellava la burra i baixava amb el carro a l’escorxador, matava bous, porcs, corders, depenia què aquell dia, n’hi havia dies que matava de tot, tornava tard a casa, de vegades de l’escorxador, es deixava la feina, passava pel mercat i recollia allò que havia sobrat, ho descarregava en casa i tornava a matar. Pels volts de les dues tornava amb el carro i la matança, ho entrava a la cambra on s’eixamorava la carn acabada de matar, dinàvem, tard, sempre molt tard, perquè ma mare havia tancat la carnisseria i havia començat el dinar, ja sabia que mon pare arribaria a quina hora. Aleshores, dinàvem, i mon pare descansava vint minuts, mitja hora com a molt, i cap al camp: secà, horta, ben escampats els trossos pels termes: de primer el carro, la bicicleta, a peu, després amb un cotxe que es comprà quan nosaltres ja érem fadrins, un citroen dian6, amb el qual encara jo vaig anar a la universitat, amb les lligones, els cabassos, els sacs, i de primer ho havia fet el meu germà gran, tota la universitat amb aquell cotxe, i amb una lambretta també, que un colp va deixar tirada a la séquia de Vera. Quan tornava del camp, aleshores entrava la can a les càmeres, i es posava a fer els embotits fins que es feia ben de nit, sopàvem, i demà seria un altre dia, i un altre, un altre més, tota la vida sense parar.

En dinar, ma mare no descansava: posava la ràdio, un aparell vanguar petit amb una funda de color verd més lleig que un pecat, que li va durar jo què sé els anys, i, mentre escoltava les telenovel·les, escurava, agranava, passava el motxo, rentava a mà i amb una rentadora que tenia el bombo de la roba de fusta, que es carregava per dalt, i també la vam tenir que semblava de la família. A les cinc, ma mare tornava a obrir i fins a l’hora que deia prou, si n’hi havia hora. El sopar, i no em puc imaginar quan descansaven, ells, que no van fer mai vacances, mai abans de fer els seixanta anys.

Sí, demà divendres de Dolors, abans que vinga rams i la setmana de passió, ma mare faria el sant, i els sants, per als valencians, eren més importants que els aniversaris, perquè aleshores tothom sabia quan se celebraven, i et podien felicitar. Tothom et coneixia pel nom, sabien qui ets i de qui.

—Per molts anys, Lolita —li deia mon pare.

I ja sabíem que era el sant de ma mare. Només n’hi havia una veïna, una de sola, que li deia com a la iaia, Doloretes, però ara no sé qui era, no recorde el nom. Quina llàstima em fa, això, mare.

Filldeputes al govern!

“Ramon Barnils deia que sortir d’Espanya no era una qüestió política, ni ètica, ni de dretes i d’esquerres: era una simple qüestió de bon gust.”

Aqueixa frase l’he treta del Mail Obert de Martí Estruch que encara podeu llegir i us aconsellarà què podeu fer amb els xiquets, d’un, dos o 16 anys. Fotre, sobretots aquests, els de setze, dèsset, quinze, de segur que ja tenen els nius preparats per posar els ous, covar-los i començar a fer unes truites amb mitjons, samarretes o pèls del cul!

Per què no mo n’anem d’una vegada d’aquest cadastre espanyol que tot ho liquida, o xucla o fa desaparèixer com un forat negre; sí, aquell estat és un forat negre que tot s’ho engul. Alenys els culs ho tornen, però aquest malparits no ens tornen res. Res de res.

Avui mateix, el conseller valencià d’hisenda, Vicent Soler, avisava que si espanya no ens robés tant als valencians (ell no deia robar, naturalment, encara que ho pensés i continue essent del pspv), dons si espanya no ens robés tant, la crisi ecònomica, mental, psicològica i amorosa que patirem els valencians seria menor. Fins i tot la crisi de dols provocats per tants morts. Molt menor, Perquè ens correspondrien més diners públics, molts més diners, per tants habitants com som, que ajudarien a invertir-los en hospitals, recursos, o fins i tot en economia. Almenys serien diners no robats, i posats a pal·liar tantes coses com començarem a patir per tants dies de confinament.

Sí, ho heu sentit, el mateix conseller valencià, segons Àpuntnotícies, es queixava que espanya ens tracta malament, als valencians, tan malament com és capaç d’ordir, i justificar, aquell govern de filldeputes, i ara també de militars i policies. Però l’adjectiu, si no voleu, no cal que els el traieu, perquè la decisió és la mateixa, si fa no fa: amb el confinament, amb els morts, amb la pandèmia, amb la crisi més gran que viurem en aquest primer terç del segle XXI, roben, continuen robant als valencians tant com ens han robat els últims vint, trenta, quaranta o cent anys.

No, no ho diu el conseller Vicent Soler. Ell no pot usar aquest verb, robar, però ja el pose jo per ell, el verb —Spain ens roba, xiquets!, llauradors!, metges!, infermers!, mestres!, caixers de super, de consum, de mercadona… Sí, espanya ens roba i ens continuarà robant encara que ens morim a grapats, a muntons, encara que no ens quede ni un euro al calaix, si tenim deutes per damunt del cap (el pp del filldeputa Pons ens va endeutar fins al 2050). Espanya ens robarà sempre. Sempre!

Per això que no s’entén què fem encara enganxats en aqueixa màquina criminal, militar i beata que, com en algunes pel·lícules de terror, no hauríem de dir-ne ni el nom, ves si han de ser de nivell alt de filldeputisme.

Però si us penseu que el robatori s’acaba ací, esteu equivocats. N’hi ha més. Per exemple, diuen que, per ajudar-nos a passar la crisi, per a-ju-dar-nos!, ens ajornaran uns quants impostos, no tots. Uns quants, sí. No vol dir que ens els perdonaran. No. Que ens els ajornen, o fins i tot, que ens faran préstecs a preus molt baixos, perquè els continuem pagant els impostos, a més a més de continuar pagant-los la quota del robatori, perquè ells han de mantenir els corruptes, els criminals, els comptes a Suïssa, en altres paradisos fiscals, han de pagar a l’església, als militars, a tota aquella gentola que diuen, que poden fins i tot apallissar-nos si ens agafen pel carrer. Han de mantenir la cofurna dels borbons. Aquella penitència d’inútils!

Sí, ho heu escoltat, espanya com a molt, ajornarà les nostres obligacions, però no ens perdonarà res de res. No diuen, per exemple, als bancs, als criminals de la banca, que tornen els 100.000 milions d’euros (100.000 milions, fillsdeputa) que ens van robar durant la crisi del 2008. Ni ens tornaran les caixes d’estalvi valencianes que ens van robar, els governs d’espanya i els governs del pp valencians d’aquells anys… No, no, tot això no ho poden tornar, perquè és la garantia per mantenir la corrupció i la criminalitat de l’estat més brut, xoriço i gànster del món. És en això que són número 1. Perquè en eficàcia, professionalitat, atenció i governabilitat, són una autèntica merda. I la mostra és l’esperpent de cada dia als mitjans, aquell escenariet, la sarsuela, el sainet televisiu del qual mig món es rifa.

Tot plegat, espanya és un niu de lladres, que són al govern, i a l’interior de tots els aparells institucionals, cossos de seguretat, església, empresa, esports o com vulgueu definir. Faltava saber que, com que els mitjans corruptes i mamons asseguren que necessiten calaix per mantenir putes i cabrons, els donaran uns quants dels milions que ens roben als valencians! Aaaahh, quina jugada més perfecta. Sinyors, als mitjans privats i afins al govern (els que anuncien cada dia que el virus és groc i els morts els pararem quan no quede cap persona honrada major de setanta per morir-se). Compte, perquè ara la hisenda espanyola, per continuar robant-nos, enviaran a casa dels retirats sobres amb informació sobre la declaració d’hisenda… Noooo, no els obriu! No si teniu més de seixanta-cinc anys, perquè són sobres que van infectats de la pandèmia i en fer la declaració, i pagar-los el beure, activareu el covid en el vostre organisme i xim-pum! Ací l’haureu cagada del tot. I els borbons a fer viatges a suïssa a portar diners, i el filldeputa d’aznar a marbella, i l’altre al iot o ves a saber on, tots fumant-se el puro, els fillsdeputa.

Si obriu el sobre de la renda la palmareu de segur. Esteu avisats!

I els inútils del botànic encara no ens han connectat a Ib3, tv3 o el 33… Sí, els tres parenostres del jardinet universitari!

 

Post: s’ha notat, o no?, que avui m’han telefonat per comunicar-me que entraré en un Erto d’aquests, perquè per salvar la cooperativa de treball associat, una ccoperativa valenciana de mestres, cal que sortegem qui o què cal reduir… Fotre, m’ha tocat! Així que el conseller Vicent Soler, si no vol dir-ho, que no ho diga. Jo ja no em reservaré els pèls de la llengua, que ja faig una edat propera a rebre aquell sobre de la renda infectat… Un govern de fillsdeputa, i l’oposició, si encara vol quedar-se amb ells o fer-los costat, també.

A cagar a la via, home!

El mestre de lectura G. Steiner (1)

“Adrià i Maria-Agres es casaren en el seu poble de Bèlgida, juntaren les terretes que cadscun d’ells aportava al matrimoni —unes fanecades de secà amb ametllers, garrofers i oliveres, i tres fanecades d’horta—, i vivien com el peix a l’aigua. Treballar, sí que treballaven, de veritat; però les feines del camp tenen algunes temporades de descans, i, a més, aquell clima sec i càlid és un bé de Déu, i s’hi respira un aire ample que, quan baixa dels immensos pinars del Benicadell, ve carregat de resina i aromes d’espígol.”

E. VALOR Nabet, rondalles valencianes. Vol. 8 Edicions del Bullent.

Enric Valor va ser l’únic que va situar les rondalles, aquelles històries clàssiques que es transmetien per via oral d’una generació a una altra, en una geografia concreta, amb una identitat i una descripció extraordinària del paisatge, la gent, els noms propis, els oficis, les feines del poble, com si volgués retratar-nos la vida rural abans que desaparegués. La llengua és una exquisitesa i els mestres valencians farien bé de llegir-lo cada dia, una pàgina, només una si voleu, per ensenyar un model sense rebaixes als xiquets.

Adrià era un xicot clavat de la terra: ample de muscles, de mitjana altària, fort per al treball aspre del secà; i Maria-Agres era de la garra prima, més alta que no baixeta, i tenia uns ulls negres que li parlaven.

[…]

—Jo em faré vell —deia l’Adrià— i necessitaré un fadrí que m’ajude en les feines feixugues i abrasides: almenys un. Tu no pots manjear l’aixada i fer un guaret de dos pams en l’horta, i jo a voltes n’estic desrenyonat…”

En canvi d’aquest escriptoràs, George Steiner respon en una entrevista que, si la seua memòria és viva, li agradaria que el recordaren com a mestre de lectura. Algú que s’ha passat la vida llegint amb els altres. D’això farà referència a Charles Péguy, del qual he trobat en català el títol “El pòrtic del misteri de la segona virtut”, més de setanta edicions en francés, quan l’home ja s’havia convertit al cristianisme i, pel que sembla, tenia por de patir encara més del compte: va morir d’un tret en la primera guerra, amb quaranta anys. Jove, joveníssim. Diu Steiner que aquest jove feia anàlisis que caldria usar per entendre bé què és llegir. Diu, Péguy, que la lectura implica responsabilitat. I per això, una societat sirollosa no ajudarà gens a la lectura, gens ni miqueta. Potser per això els valencians llegim com el cul del ruc, molt poc, poquíssim. Perquè peguem en festívols i de la traca, sirolls que no ajuden gens a engrandir el nostre esperit lector.

Torna Steiner per dir que llegir és disposar-se per rebre un convidat a casa, en caure la nit. En aquests moments de desastre, de confinament, de dols, fins i tot qualsevol hora fóra bona per rebre un convidat, si és de lectura. No caldria sinó, esperar-nos a la nit.

Ahir que vaig comunicar amb els alumnes a través de meet.jit, els ho vaig dir, q Steiner considera la lectura com un acte d’amor. Fins i tot que qualsevol bona lectura paga sens dubte un deute d’amor.

No sabien ells que, d’això, els faria escriure una història…

Històries del rei cafre (2): fum fum fum

Vint-i-set de març: valencians, ha arribat un altre colp Nadal!

Anit nevava al Menejador, a Xodos, a Morella. Vint-i-sis de març, vint-i-set, després vint-i-vuit…

Fum, fum fum! Tres mesos després, ha arribat l’hivern.

Els carros baixaven carregats de bolitx de la serra, amb la pinassa, la ramulla, la murta, carregats baixaven a caramull cap als forns de Burjassot, de Paterna, de l’Horta… Durant la meitat del segle XX.

En qualsevol dels segles que hi havia reis, els reis bords, borbons o merda de vaca, i els patges i els escuders d’aital crim polític, convidaven a baixar els morts de la meseta espanyola. Els baixaven en camions militars per cremar-los als forns litorals: els carros carregats de llenya passaven del terme de Serra al terme de Bétera, i després pel camí vell de valència arribaven a l’Horta. Els camions, en canvi, circulaven per damunt els olis de protecció, els ungüents i les cremes solars. Eixien d’espanya cap a valència, per unes carreteres amples com autovies.

Hom havia replegat els parasols que feien de senyals, de balisa fins a la platja. Els parasols de colors són ara una guia per orientar els camions amb les caixes, que baixen d’espanya a cercar temperatures benignes; però res no és benigne, ara, ni les temperatures, ni les notícies, ni les paraules d’aquella llengua. Res.

No trobava conhort ni el mort ni el degollat, pobre, que segons havia explicat Marga Esteve, directora d’infermeria en un dels hospitals de catalunya, només que podien garantir-los sinceritat.

«Això és el final? I els has de dir que sí!»

Els espanyols ni això. Els espanyols havien tornat al mercat negre xinés. No s’explicaven com els havien enganyat. Per què els havien enganyat, si eren més llestos, més alts, més descamisats que ningú que coneixien. Ells eren la legión a europa, però els havien enganyat; de la misèria i de la mort també se n’aprén. Els espanyols, no. Això no havia canviat gens.

Quan un dels camions que transportava les caixes dels morts xafava els tubs de la crema protectora, els taps eixien disparats en totes les direccions. La pressió de les rodes del camió, i el pes de les caixes dels morts, torpedinaven aquells taps cap a valència, cap a gandia, cap a sagunt, i l’esquitx de crema solar marcava el camí que havien de seguir els morts: veieu, fins i tot ens assenyalen el camí que heu de seguir, fins i tot morts i ben morts us guien.

Morts i ben morts. Vet ací.

De lluny, encara per requena o més amunt,  a tocar de la frontera, o més alts encara, per castillejo, per iniesta, ja s’hi veien les columnes de fum elevant-se al cel: Nadal!, va dir uns dels camioners.

—Fum, fum, fum

Però això era impossible perquè ja era vint-i-vuit de març i l’un Nadal o l’altre Nadal eren fora de temps. L’un ben mort, l’altre encara per engendrar. Sense calendari. Com d’una altra època.

D’una altra època era el comandament de la pandèmia, però espanya governava la pitjor de les situacions possibles amb uns mètodes obsolets, cafres. Això era abans de la república valenciana. Un temps de primats i d’homes, i aquests homes que governaven encara vivien a les capçades dels arbres: dalt les oliveres, de les garroferes, però sense l’afegit de batollar o plegar o ensacar. No. El món rural agonitzava, per culpa d’una altra pandèmia.

Les columnes de fum s’elevaven com s’eleva l’esperit quan l’ànima és formosa, celebre, però aquelles morts inútils ja havien sigut encomandes des d’un escenari de televisió on els genets més apocalíptics ens governaven la mort, abans, molt abans que els valencians es revoltaren.

—Tu moriràs, i tu; tu també moriràs, i tu, i aquell, i aquell altre. Morireu.

—jo?

—sí, tu també.

«I els has de dir que sí!»

Els camions començaven la cua més enllà de minglanilla, de contreres, dels dos pantans del cabriol, més amunt, venien de l’espanya més profunda, del centre venien camions que feien cua per eixir cap a les fronteres exteriors.

—Podríem tirar-los al mar!

Va demanar algú que havia llegit que en una època, fins i tot els vius eren llançats al mar. Però eren vius que a penes si es notava que eren vius. Respiraven, obrien els ulls, obrien els braços per agafar-se a les costes d’europa. Però ca, eren menys vius. Sabien que eren menys vius.

«I els has de dir que sí!» «Que és el final!»

Al segle XIX, al XX, al XXI… continuaven llançant-se els vius al mar. Per què no podíem fer-ho amb els morts? Els morts ja no podien queixar-se. Ningú no podia reclamar-los, perquè el perill de seguir el seu camí era tan elevat com aquell fum, aquelles columnes que es confonien amb els núvols, que pujaven al cel.

El primer dels camions va arribar als forns de l’Horta, el que quedava d’aquells forns de calç del segle XX. El segon, el tercer. Tots els camions que seguien el primer camió. Milers de camions amb centenars de milers de morts.

—Bon dia, quants en porteu avui?

Cada operari del forn tenia un malnom que havia triat voluntàriament. Sabien que després uns quants periodistes investigarien qui havia participat d’aquell carnaval de mort i no volien implicar la família. Com li va dir un colp el pare d’Steiner: «això és la Història, fill.»

—Sóc Fidel Castro

—Sóc Durruti

—Sóc Virgínia Wolff

—Jo sóc Steiner!

Aquestes eren tots valencians, si triaven noms tan nobles, eren herois gairebé bíblics, però d’una altra bíblia d’una civilització anterior.

—Steiner?, quin nom és aquest? Vam dir que els noms de futbolistes no servien. Després, quan tornen les lligues principals, no voldreu confondre la seua estupidesa amb això que ens passa. Vull dir, això que ens ha passat durant tants anys. L’estupidesa i les lligues.

En aquella història un jugador cobrava en un any el que no cobrava tot un hospital sencer. Però aquest era un espectacle d’una altra vida, una vida abans de les pandèmies.

Els fums pugen per unes ximeneies de rajola llargues fins al cel, amb aquella geometria perfecta, hexagonal, que va tancant-se d’una manera perfecta…. Els fums pugen encara més alt, fins que el fum es perd entre uns altres fums d’unes altres ximeneies, igualment altíssimes. Us estalviaré la manera com fan arribar les caixes per convertir-les després en un fum que puja fins el cel i es perd, enllà, entre una massa difusa que ja no saps si és fum o núvols o què collons és.

Si hom pensava que era Nadal, que torraven castanyes o pensava que aquells forns feien rajoles, havia begut oli. O el que era el mateix, era un ximple, un ximple acabat que no valdria ni per engronsar una dia de la història, però en canvi, havia tingut sort. Havia tingut molt sort perquè podia contar-ho. Sí, molta sort de no saber engronsar i no formar part de l’estadística.

L’estadística s’havia ensenyat en algunes escoles de primària, uns mesos abans de tancar-les. Els alumnes i els mestres que s’havien avançat al programa, perquè el programa feia anys que demanava que els xiquets estudiaren aquella part de la matemàtica que en deien probabilitat i estadística.

Els camions tornaven de buit i travessaven un altre cop la frontera. No sabien quants viatges haurien de fer en cara.

«Això és el final?»

 

 

 

Històries del rei cafre (1): els rucs de madrit quin color tenen?

Introducció. Al principi només hi havia els arbres. Els arbres, els primats, i la cara amagada de les soques. Les soques eren d’olivera, de garrofera i de primat. Però tots els primats no tenien una soca al cap. No

 

Roben les màscares!

Les poques que n’hi havia.

N’hi ha escassesa de material per manca de previsió.

Centralitzen les compres i les decisions.

Després del primer dels desastres, deixen que els altres compren coses pel seu compte. Sobretot per estalviar-se els diners.

Són lladres, Sobretot.

Després, ells comprén més material, però els desapareix. No saben on és. Oh

Compren proves de diagnosi al mercat negre xinés.

El govern xinés els avisa. Ací, no, ací, no.

No fan cas.

Els enganyen. Tornen al mercat negre.

Els enganyen dues vegades. Tres vegades.

Tornen a enganyar-los. No diuen què ha costat l’engany.

Qui n’era responsable. Acusen els catalans.

Els valencians, com estem desconnectats…

Decideixen de no fer més proves. Total si us morireu igual. Diuen.

Sobretot no volen més casos positius. Ni que l’estadística els diga què són i com.

Són espanyols. Són rucs. No tenen remei.

Això, sí, els militars, la gc, la policia… Són els que més medalles tenen.

Són rucs però amb medalles. Tenim més medalles. Més victòries

I més morts, però no els comptarem. Els morts, no. No en comptarem prou, volen dir.

Són les vuit. L’hora dels tocs.

A Bétera desfilen cada dia els cotxes de policia, els militars… Les sirenes ben altes. Els llums de colors. Iiia iiia iiia iiia ia-ia-ia- iaiaiaia… Els bombers també. Són rucs.

Valencians, és això que voleu per als vostres fills? Si?

Quan passe tot, aniré a la cooperativa, pujaré en un caixó de taronges buit i començaré a llegir la primera lliçó: Steiner.

«Quan els homes eren als arbres i no tenien cervell, només una xufa…»

Aleshores ja n’hi havia militars espanyols amb tot de medalles al pit.

Aleshores va passar una cabra. La cabrà digué: legión!

L’animal volia dir región valenciana, però es va quedar ací. Perquè tampoc no distingia la v de la b. I aleshores déu-Iavé digué:

—Sóc déu nostre sinyor i els primats ja podeu començar a baixar dels arbres, però aqueix, aqueix home que es quede per sempre dalt de l’arbre, per l’amor de déu! Ummmmm…  I a déu-Iavé se li escapà la primera paraula d’una oració que les bíblies que va publicar després gútemberg van censurar a posta: sobretot perquè gútem —així li deien els amics—, no volia que el món civilitzat considerés déu-Iavé com un malparlat colombaire de sueca o de l’alcúdia o pitjor encara ( de quin poble podia ser per a ser pitjor encara?)… Jo ho diré, perquè ja no quedarà res més per dir, després d’això: déu-Iavé va dir: els fillsdeputa quedeu-vos als arbres i no comenceu a fer la mà amb els virus, que després em deixeu el paradís fet una merda!

En aquell moment els morts encara no anaven sols al cel ni a l’infern, perquè Eva encara no s’havia fotut la poma, només hi havia déu-iavé, els primats i els quatre homes de l’apocalipsi de Blasco.

Però va haver-hi tres que es van escapar per la cara amagada de les soques: un de la gc, un altre que era militar i un de policia més fort que un pet en corfa. Als tres els va ajudar a escapar un faller que en realitat no era faller, era coeter, malgrat que anava disfressat: no era coeter, xa, era el dimoni de merda, el primer borbó de l’espècie.

Déu-Iavé no ho va veure tot, perquè era a ca l’oculista de xiva, perquè li feien un arreglet dos per un, un triangle equilàter per a cada ull, tres en total, malgrat que el del cul li havia eixit escalé, un triangle malparit que no n’hi havia manera de calcular-hi els angles, si era filldeputa a manta aquell maleït oculista que tenia una caseta de camp al purgatori de bétera, entre el poble i l’hospital de Portaceli, una caserna per atacar argelagues i rates cellardes.

Pos és ací on es van amagar els tres rucs escàpols del paradís, i on van començar a construir les medalles que ara lluen totes les televisions fillesdeputa de la terra espanyola que ens domina. A les mallaes de bétera, en la caserna on s’aplega tota la intel·ligència valenciana des del trenta-nou. D’ací ixen tancs, helicòpters, camions, canons, però no ixen mai del cató, ni de l’egb general. Ara, medalles les tenen totes. Veieu si la cosa era escandalosa, que va venir Steiner a estudiar-ho.

Després ja va venir Steiner i va dir:

—Allò que va fascinar el coneixement universal no va ser Grècia, ni Roma, ni la democràcia d’Atenes. No. Allò que té fascinats els savis, els filòsofs, els nòbels, els matemàtics és aquesta cosa primitiva que és diu espanya. Ni Nietzshe, ni Einstein, ni Beethoven, ni Sòcrates, ni Tolstoi, res de res, home. Mil segles després, que analitzen un cagalló, un tros de carbó fòssil, algú s’exclamarà: merda, ací n’hi havia vida! Però no us penseu una vida normal, a quin sant! Veieu com sempre n’hi ha hagut feixistes que peguen pel cul.

Fan un clot, què dic un clot, un túnel fins a espanya, ixen a la superfície i què s’exclamen els tres trumfos? Efectivament, ho has endevinat, vol dir, que el calibre filldeputa no te l’estalvies: això o brigadista municipal de l’ajuntament del pp i de vox, o pitjor: del mas de camarena!

-diuen madrit, sí,que és l’única ciutat del món que és una península amb tot de platges i parasols i cremes solars al seu voltant. I és allà enmig, a la meseta, on han posat un escenari amb quatre micros, un de negre, un de blanc, un de xafarranxo i un de desmemòria. Darrere dels pòtols hi ha un rètol: el virus és groc, catalans fillsdeputa, que ho pagareu amb la vida, ves si us escamparem els morts.

I els valencians?

A la merda!,

-Com?

—A la merda ells i les seues taronges! nosaltres som de madrit, de madrit, a veure si us entereu, malparits, des-gra-ci-ats, fills de la gran puta! I si volem ens morim i si volem ens caguem en els vostres iaios, i robem i som borbons, i decidim on comprem, què comprem, què furtem, ho heu entés?, no?, de madrit, ma-drit, malparits!, us esclafarem els ous, us esventrarem la panxa, us rebentarem, us traurem els ulls!

Senyor! Senyor!

Què?, què passa, collons?

Que ja estem en antena! Que és en directe! Tres, dos, un…

—Sense novetat, vuolo dir: sin novetat, sin novedat, sin noveeeeeedad! hijos de putaaaaa!

 

*Xa, això pa què, pa què!

 

 

 

 

Quants morts més haurem de patir!

Espanya va escampant la mort, n’hi ha qui dirà involuntàriament, cada dia multiplicada i amplificada per tot de mitjans. Involuntàriament! Una merda, sabeu, ells, els menistres militars i inútils d’aquella banda, ja coneixien que passaria, això mateix passaria si no tancaven madrit. Que escamparien la mort a consciència, fins a totes les perifèries que alguns diuen ravals o regions o simplement camps de mort. Sí, els camps de mort que espanya escampa conscientment a través d’unes mesures que, ho sabíem sobradament, afegirien morts i morts sobre la mort. Mentre robaven mascaretes, paralitzaven material, impedien mesures, o simplement encomanaven proves de diagnosi en el mercat negre, la mort anava escampant-se dins el rotle que, ells, fillsdeputa miserables, ja havien disposat com passaria, com s’escamparia, que morts per morts que es muiguen els no espanyols. La perifèria.

I els mestres valencians, i els periodistes valencians, i Àpunt, i l’humor valencià, i els llauradors valencians, i els treballadors de la ford, i els pescadors valencians, i el govern valencià, i les feministes valencianes, tothom rient-los les gràcies als espanyols, en sentir-se espanyols en la mort i en l’estesa de morts que els fillsdeputa escampen a colps de militar, de gc o de medalles que lluiran al pit per cadascuna de les morts que vergonyosament no hem sabut evitar-nos.

Ja suren en les platges de gandia i d’oliva i de dénia o xàbia tot de morts i ombres de morts que al remat conformen un festival valencià per ofrenar glòries. Moriu-vos els iaios, els joves, els valencians, perquè les glòries d’espanya siguen grosses i festives. Toqueu les bandes, els caçadors, els bouers, els colombaires, els advocats, els jutges, porteu-los la glòria a espanya, en caixes de fusta o cossiols, o ferrades de sendra de morts, més morts encara, més, per ofrenar-los tota la glòria.

Ja ho sabia espanya que, si escampava morts i morts, l’excusa els valdria per tapar-los incapacitat, ineficàcia, corrupció, mentida i mediocritat. A més d’inútils, se’n riuen fins i tot dels morts, els criminals.

Godfrey H. Hardy versus Bertrand Russell

“El pensament matemàtic de Godfrey H. Hardy, en «Apologia d’un matemàtic», capítol 9: un somni terrible. Activitat preparada per a alumnes de primària a partir dels 9 anys. Els de secundària teniu el cap en un altre lloc, encara. Les famílies també podeu ajudar, en canvi de mirar-vos totes aquelles televisions de merda que ens envien des de madrit. A la llarga, agraireu oblidar-vos-en durant uns moments de les penes i afliccions del món contemporani.

 

Diu Hardy: “Bertrand Russell m’explicà un somni terrible. Era pels volts de l’any 2100 i ell es trobava al pis de dalt de la biblioteca de la universitat. Un bibliotecari es passejava entre les prestatgeries amb un enorme poal del fem. Agafava els llibres, un per un, se’ls mirava i els tornava al prestatge o els llençava al poal. Finalment, arribà a tres grans volums, i Russell sabia que eren els únics exemplars que quedaven dels Principia Mathematica. Prengué un dels tres volums, en fullejà algunes pàgines; de moment semblà intrigat per l’estrany simbolisme que contenien, tancà el volum, el sospesà i dubtà…”

No sabem si la reducció de llibres tenia res a veure amb la necessitat de paper, en acabar-se feia anys el paper higiènic i els boscos per culpa d’una pandèmia que va atacar sense remei les rates del món.

Exercici proposat (1):
1 CONTINUA LA HISTÒRIA: vull dir, que imagines que farà aquell funcionari-bibliotecari (podria ser tan inútil com els lletrats del parlament de Catalunya, que asseguren que no es poden fer reunions telemàtiques. Sembla que han nascut en el s. XIX, els rucs. Albardeu-los). Escriu unes quantes línies a partir de l’acció “Salva els llibres, ca, són la base matemàtica de la modernitat, com voleu que els cremés. Els funcionaris són trompellots però no són de l’alçada dels polítics del govern espanyol.

Exercici proposat (2)
2 INVESTIGA QUIN LLIBRE ÉS PRINCIPIA MATHEMATICA. Abans de fer cap pas, descriu l’estratègia què seguiràs, amb els recursos que comptes: no pots eixir de casa i anar a la biblioteca del poble, per exemple. En canvi, pots telefonar a la llibreria del Politècnic de València, llibreria Intertècnica, demanar per la seua llibretera i, si el té al magatzem o a la prestatgeria, que te’n faça un resum ràpid d’urgència. Ara tot sembla que és d’urgència, a la nostra vida, no sense raó. Si no vols ser tan oroginal, pots cercar a la xarxa una informació sobre el llibre, peò mai no serà tan rica com aquella que et donaria una persona experta.

Exercici proposat (3)
3 ESCRIU AL TEU QUADERN LA VIDA DE BERTRAND RUSSELL. Ací ho tens fàcil, infinitament més fàcil, perquè ton pare o ta mare, o un oncle, o el iaio, de segur que tenen un llibre per casa que parla d’aquest premi Nobel, un filòsof, matemàtic, professor universitari, iaio, homenot imprescindible del coneixement durant el s. XX. En els anys vuitanta, per poder trobar xicota, havies de portar un llibre del Russell si volies lligar. Tu, fins i tot, podries cercar un documental, una pel·lícula que en parle d’ell i enviar un uassap a tres companys de la classe amb un enllaç d’invitació a aprendre.

Recorda que només pots triar un dels exercicis proposats. Tria un dels tres punts i prou. Però no vulgues acabar-lo ràpid, l’exercici, no. Tens temps, molt de temps, dues setmanes a lo manco, per investigar, escriure, fer un verset, llegir en veu alta un tros, i, quan et conviden a fer milotxades al balcó, tu sorprén els veïns parlant-los de Bertrand, de Hardy, de l’índex del Principia… Com si declamares davant el món.

Però recorda una cosa. Segons el punt que hauràs triat, l’exercici 1, 2 o 3, creixerà la teua intel·ligència. No saps fins a quin punt. Fes la feina al teu quadern. Gràcies

 

Un exercici de lectura, no feu l’aubercoc!

He enviat als xiquets de classe un exercici de lectura perquè baixen del cap de la mare, del pare, o, simplement, deixen de fer els queferosos amb els germans petits, o els grans. Tu també pots fer l’exercici si vols, només ha de provar de llegir tot un seguit de paraules i d’expressions sense ensopegar ni una sola vegada. En el moment que ensopegues, has d’aturar-te i comptar quantes paraules has aconseguit de llegir de manera perfecta, amb la pronúncia correcta de les vocals i la síl·laba tònica corresponent. La tria és feta de la rondalla “Don Joan de la Panarra”, del gran mestre Enric Valor. Una meravella, una lliçó, literatura d’alta volada. Va, t’atreveixes amb el repte de llegir-les totes sense ensopegar-hi en cap d’elles? Fins a tres intents o provatures?

Pels que no sou pinxos ni voldreu fer el gaiet, us recomane de fer una primera llegida, o dues, de les paraules… A veure si al remat serem tan lectors com els finlandesos. Pels qui cerqueu major complexitat, un colp llegides les paraules i les expressions, de quantes d’elles sereu capaços d’explicar-ne el significat? És o no una meravella de riquesa lèxica, aquest homenot, Enric Valor! Tot plegat no és ni una ungla del que us trobareu si feu el favor de llegir-vos la rondalla completa, que trobareu en el Volum 8 de les Rondalles Valencianes d’Enric Valor, editades per Bullent.

[per si teniu fills que volen emprovar-se el vestit, és un exercici recomanat a partir dels nous anys. Nouuuu!]

La tria:

«acer argentat, adustesa, aflicció, alforges d’abundosa vianda, anava de pitjor a pitjor, astut, avenc, bacallà, blaüra, aidar, badall de la porta, bafaneria, barrancusseu, blaüra, boscúria, brollen, brosta aspra de les alzines, busqueretes, cabestre, camperols, cavil·lar, cingles, cinqueta, clotada, cofar, color d’albadoc, congriava, consirós, contrafort, de cara reguinyosa, deseixit, desficiós, desmanegat, diableria, displicent, doblons, dur a rossegons, el dimoni deu ser, el goig més delitós, el Mascarat, embelcat, en un bell en sec, enmig de la fosca obscuria d’aquells paratges, era dolent que no podia remeiar-ho, erm, esbarrallant els ulls, esgarrifar, esgarrinxar-se, espadats, esparpellament, espigat, estaquirot, estava mig albercocat, estepes florides, estrebada, estrossa, farfallosa, feia ois, fent-se el minso i el gallet, flixat, fogassa, formosor, Forna, garguilot, garrit, garrotxa, gat cerval, gec, gent de got i ganivet, gestos ferrenys, guilopa, la giragonsa del destí, la murrieria dels homes, la quera que tenia, la Safor, la serra de Bèrnia, la set l’acorava, la Vila, li tenien entema, llangardaixos, malcarat, malcorar, malenconia, malfeiner, margenada, moltó, ni el cor li feia trac, no se li arrufava el melic, no volia esmerçar forces ni saliva parlant, oronelles, paisatge estepari, pastors i arriers, pervenien de la vida dura dels camins, pinxo desvergonyit, posat altiu i deseixit, Puigcampana, pujols, que era valent!, quemenjar, ramulla, reblit de carrasques i pins, remoreig, renill, rodat de pins i xiprers, roder, rossinyols, rostària, sa com una pera en l’arbre, sarau, seràs soca, serres de Gallinera, serveu silenci, seure en rotle, tossal, traginers, turons, un roder adornat, una veuarra com un barranc, vegetació exuberant, verdanc de xop, vermell com un titot, xafarderia»