Quant a adasi

Defensar Catalunya és defensar València

Clam en favor de Catalunya: a les 20.00 concentració a València, contra el colp d’estat a la democràcia, a la dignitat, a la llibertat dels pobles.

Carrer Colom, davant la delegació del govern d’espanya.

 

Malgrat que la lògica violenta anunciava que això d’avui podia passar —ja sabem com entén la política espana—, el colp sempre fa mal. Ara cal coratge i no arrugar-mos del melic. Arromanga’t els camals i cap a València, xa!

 

Tant d’entusiasme, com el volen parar?

Deu dies d’infart, fins a l’1 d’octubre. Deu dies que canviaran el món, almenys el nostre, proper i tan viu. Deu dies que serem centre de la mirada occidental, per com d’important és allò que passa a Catalunya.

La inèrcia espanola no canvia, com més va més duresa, major repressió, més ridícul internacional. La torpesa política no té fons, i cau a l’infinit. De tot plegat, les actuacions de la GC s’esperaven, potser que no tant la col·laboració dels Mossos i dels municipals, però compteu que no tots els mossos són Trapero i molts dels policies municipals ja no són aquells homes càndids que se n’ocupaven de la vigilància als pobles. A qualsevol policia, una majoria hi és per convicció, i aqueixa convicció no va de candidesa, ni de respecte ni de democràcia extrema. No sinyors. En una majoria, són cossos de repressió, que no respecten ni aquest moviment pacífic tan entusiasta i creatiu. En el futur Estat que pensem a curt termini, una majoria d’aqueixa policia no tindria cabuda ètica i moral, com passarà també amb la majoria de jutges que ara actuen: què farem de tants funcionaris de justícia que seran un fre de la democràcia?, jo no ho sé ni ho vull saber, però feina per envant a partir del dos d’octubre, de tants infiltrats com ens voldran malament.

Des de València seguim amb deler què va passant a Catalunya, i n’hi ha que ens hem organitzat per pujar el dia 1 a Alcanar i les Cases per ajudar en l’organització i la resistència pacífica si cal. La democràcia de la qual parlem no l’hem viscuda mai, i ara que som a tocar no ens ho volem perdre, ni el primer minut. Coratge i força en aquest deu dies, onze i unes hores… Europa agrairà aquest exemple del poble català, que passarà a la història com un model de lluita per la vida i la llibertat.

Això, no podem demanar que ho entenga espana, malgrat que ho va tenir en els anys trenta, i ves com va patir la gent tanta gosadia: la llibertat i la democràcia d’aquells anys va destapar una cara d’espana que patim encara.

 

*Potser que vam calcular malament les vacances, i és ara quan necessitàvem de ser-hi presents tots, les vint-i-quatre hores.

Cant a una garrofera del pati

CANT DE LA GARROFERA

Ja hem cantat massa vegades 

les oliveres argentades, 

i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or, 

i els ametllers plens de joguines, 

i els tarongers de flors albines, 

i les figueres gegantines, 

i els pins catedralicis que sonen com un cor. 

Ara cantem amb veu sincera, 

plena de fe, la garrofera, 

aliena a les cantúries, dejuna de l’estramp, 

espècie tota proletària, 

titllada a voltes d’ordinària, 

que ocupa el lloc humil d’un pària 

dins l’aspra jerarquia que hi ha damunt del camp. 

Sa copa, obrant com una escombra, 

fa un arreplec de tota l’ombra 

que vola disfressada pels àmbits de la llum 

i la projecta en els terrossos, 

amb vermellor de sang i grossos, 

on les vesprades jauen cossos 

que lligen o assacien la dèria del costum. 

Sa copa, obrant com un paraigües, 

desvia el ròssec de les aigües 

que cauen en les tristes diades de l’hivern. 

I sota ses branques s’aixopluga 

una vellarda fredeluga 

o el llaurador que sol remuga 

o el sec home captaire que té boca d’infern. 

I, en acostar-se el temps d’autumne, 

la garrofera —bon alumne— 

barreja entre ses fulles verdoses la negror 

de les garrofes encerades, 

de les garrofes engreixades, 

de les garrofes ensucrades 

que semblen dits llarguíssims d’un monstre de color. 

Tot recollint la presentalla, 

la joventut balla que balla, 

entona cants eròtics, diu mots reblerts de mel. 

I, en desmaiar-se les campanes, 

els carros van per vies blanes 

cap a les cases llunyedanes 

tallades de manera roenta sobre el cel. 

Hi restaran amuntegades 

dins de les cambres ofrenades 

al vent que corre i passa llançant udols i crits 

i que s’emporta pel vilatge, 

en un subtil peregrinatge, 

el fum eteri del solatge 

que el vulgus anomena —com tot el món...— perfum. 

I acabaran essent delícia 

estimulant i alimentícia 

dels ases i les egües, de mules i cavalls 

que en cercaran plens de frisança, 

que en menjaran amb delectança, 

que en pairan sense recança 

com mengen els burgesos perdius, llebres i galls. 

Ja hem cantat massa vegades 

les oliveres argentades, 

i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or, 

i els ametllers plens de joguines, 

i els tarongers de flors albines, 

i les figueres gegantines, 

i els pins catedralicis que sonen com un cor.

FRANCESC ALMELA I VIVES (1903-1967)

 

“El rapte del referèndum”

«Això era i no era un llaurador que tenia el fill, batlle del poble, a la presó per donar suport a un referèndum sobre la llibertat i la democràcia.

—Fill meu, no sé com ho faré enguany sense tu per remoure la terra i plantar les creïlles.

I el fill li respon:

—Mon pare, sobretot, no remogues la terra encara, que hi tiNc amagades les urnes i les paperetes.

Interceptada la carta per les autoritats de la presó, a les 4 hores de la matinada es presenta un escamot de la guàrdia civil a casa del llaurador i remou tota la terra cercant paperetes i urnes, sense trobar-hi res. El llaurador escriu al fill per contar-li el que ha passat:

—Que no ho entenc fill, i ara què faig?

Respon el fill:

—Mon pare, és l’únic que he pogut fer per ajudar-te des d’ací. Ara pots plantar les creïlles.»

El text que ens va arribar a l’Ateneu de Bétera des de Barcelona a través de twitter, corria també anit mateix per Irlanda i Anglaterra, entre wassaps d’amics. Hom diu que és un acudit irlandés dels anys setanta que s’explicava contra el setge anglés. És un succeït intel·ligent, una narració per començar dilluns l’escola a cursos i nivells diferents, a veure què entenen els xiquets, què diuen, com ho veuen, com els arriba tot això què va passant contra la democràcia.

“El rapte del referèndum” ho podríem titular, per com la policia va perseguint els cants, les flors, els cartells, els missatges, l’entusiasme, l’alegria d’un poble, la seua voluntat. No sé si podran segrestar finalment l’1 d’octubre de 2017, si aconseguiran eliminar dels calendaris aquest dia (un grapat d’espanols el veuen tan malèfic). Però sembla que aquest moviment català, aquest esclat joiós, passarà a la història del món com han passat altres moments esplèndids, per exemple aquella discurs de Martin Luther King, ‘he tingut un somni’, la lluita universal de Gandhi per la pau, la caiguda del mur a Berlín, l’alliberament de Mandela

Catalunya va camí d’un moment gros de la història, sens dubte. Un moment que fa anys que dura. Cap d’aquests fets històrics no va ser fàcil, perquè hi havia qui pensava i es pensava amb raons suficients per anar a la contra, fins i tot del curs de la història. És veritat que espana pot arribar a ser molt bèstia, com ho va ser també la crueltat contra els negres d’Amèrica, o l’apartheid, o la burrera anglesa a l’Índia i a Irlanda. Qualsevol lluita guanyada, vista amb perspectiva, té ara una interpretació que sembla fàcil, però res més lluny de la realitat.

Catalunya viu ara un dels moments històrics més decisius. I nosaltres que ho veiem amb ulls de mestres d’escola, a pocs quilòmetres, caldrà que ho expliquem, amb perspectiva pedagògica, alliçonadora i entusiasta. Per construir l’escola que volem.

«Els mestres també ho podem fer possible.»

 

Primera setmana d’escola

No faré balanç encara, que és prompte per dir res. Però he acabat mort, xa; això és dur, que m’ha agafat desentrenat. Els mestres, això ho dic cada any, són herois, i fan una feinada de por. I la feina no se’n va mai, sempre n’hi ha i en queda que et podries quedar a dormir, i no se n’aniria: i no n’hi ha mans ni ulls suficients per tot. Ves si passen coses en una setmana dins l’escola. Una barbaritat. I ves si en passaran a totes les escoles del país, plegades. Ahir vam tenir a l’Enric Queralt a l’escola, alliçonant-nos sobre com ensenyem a escriure i com caldria que ho férem. Si en teniu l’oportunitat, demaneu-lo: és una garantia de qualitat, de professionalitat, un impacte didàctic que et posa davant allò que fas i t’ho fa pensar dues vegades… Sobre l’expressió escrita, ai, quantes coses caldrà aprendre. L’impacte ja m’ha fet profit: he canviat una part de l’horari setmanal de la setmana que ve, just que ja he començat avui, amb una sessió de tancament de la setmana on hem escrit. A partir dels consells d’ahir, avui ja hem escrit. Per cert, que també els he posat la cançó “Garrofera rumbera” de Bajoqueta Rock. Dilluns potser que la ballem, per començar la setmana.

Mentre programava la setmana que ve, a l’escola, he rellegit a twitter totes les burraes que sembla que van fent per impremtes, diaris i altres mitjans, al nord, on diuen allò de la gent culta, seriosa, recta, lliure: uns homes enviats pel TC i la fiscalia, la GC, sembla que amb ajut (!) de mossos, vigilaven impremtes, mitjans, diaris digitals… Torna aquella dictadura que ataca la llibertat, fins i tot de reunió: ahir València, avui Vitòria, Barcelona… Espana ha perdut els papers, el sentit. La decència, amb els robatoris orquestrats del pp, ja sabem que la van perdre fa anys, gairebé des que van començar. Però atemptar contra la democràcia, com ara fan tan descaradament, amb el consentiment de psoe i podem, no els eixirà gratuït. Europa els passarà comptes, tard o d’hora. Potser que Turquia, no, però Europa, sí. La impunitat té un preu, un colp ixes del teu galliner, si viatges a qualsevol democràcia. Tard o d’hora la protecció feixista s’acaba.

 

L’honorabilitat de fer escola: aprendre a beure d’una botija

—Albert, tu me fas l’honor de deixar-me decorar la carpeta i el meu carpesà?
Quan l’he mirada se n’ha adonat de la meua sorpresa i Irene s’ha posat a riure, i jo també, i gairebé que ens pixem, que ella plorava i tot. Potser que eren les nou, xa, i ens ha agafat el dia fluix.
—Honor concedit! —que responc.
I tornem a riure.

—D’on has tret aqueixa manera de parlar tan coenta, xa!

I continuàvem rient.
Ai, si serà fantàstic fer escola, xa!

 

Després del pati, els xiquets s’han posat una mica bascosos. La ponentà era de por, feia una calor que tombava de tos i els he proposat un exercici d’equilibri, agilitat, destresa física i històrica. A més, el fons filosòfic de l’exercici té a veure amb el canvi climàtic. Hem baixat al pati, ens hem assegut a l’ombra de les tipuanes i els he ensenyat dos artilugis que semblaven futuristes, o modernistes, o ves a saber… Això què és, mestre? N’hi havia que no n’havien vistes mai, dues botiges o cànters o corxos, que és com ho diem a Bétera i té registrat Coromines… I aleshores hem començat la lliçó d’aprendre a beure a gallet de la botija.

Em sembla que serà el més extraordinari que farem enguany, o potser que siga el segon més extraordinari, no ho sé, però ho hem passat genial. I n’hi ha que ho ha passat millor encara.

 

 

Batollar les garrofes i el país

BATOLLAR v. tr.
|| 1. Batre els arbres per fer-ne caure la fruita, principalment les nous, garrofes, ametles, etc. (Pena-roja, Llucena, Val.); cast. varear.
|| 2. Batre amb batolles els cereals o llegums per separar la bajoca o la palla del gra (Empordà, Pla de Bages, Lluçanès, Pena-roja, Vistabella del M.).
Fon.:
bətuʎá (Pla de Bages, Lluçanès); bətuјá (Empordà); batoʎá (Maestr.); batoʎáɾ (Val.).
Etim.:
derivat de batolla.

DCVB. Diccionari Català Valencià Balear

 

Ahir també vam aprendre a batollar, a l’escola, malgrat que de les tres garroferes que vam plegar, només una tenia les garrofes penjant. Les altres dues, les tenien totes en terra, de tan seques i madures. Si fa no fa, com passa a Catalunya. Allà la fruita és ben madura, que caldrà batollar poc, el repte de la independència va a una velocitat insospitada, de maduració. Si arribem a l’1 d’octubre, és perquè el govern català marca el ritme, el tempus, l’estil. I quin estil, xa, i quin ritme. Els faltava el comunicat d’Amèrica.

Llàstima que a València portem una altra velocitat, que ací les garrofes encara són, en la seua majoria, dalt l’arbre. Però tot arribarà, perquè de la manera que va posant-se espana, continuar-hi lligats serà un infern. Curt, de cinc o sis anys, però un infern. Les coses ací baix també es podrien precipitar, pel caire fatxenda que van agafant algunes polítiques pp-psoe-c’s: diaris, impremtes, alcaldes, webs, un parlament elegit democràticament… Tot ho tenen amenaçat, xa, que on pot arribar espana amb el seu deliri és d’una gravetat impensable a Europa. Ells solets van posant-se de tarquim fins al cap, que no necessiten ningú per estacar-se.

Mentrestant, Catalunya va deixant caure les garrofes, que ja van quedant-ne poques, a l’arbre…, dos grapats. A València encara ens caldrà continuar batollant uns quants anys més, no gaires, que la sorpresa podria ser extraordinària. Ara, en el moment que ho decidim, els valencians serem molt ràpids.

De plegar garrofes farem pedagogia

A l’escola tenim quatre garroferes joves. Així que avui hem començat un projecte amb els alumnes que serà un homenatge a la garrofera, la ceratonia siliqua. Ferran Zurriaga va fer un text magnífic per a la revista Mètode, l’any 2004. Entre més coses, deia…

«En tot l’àmbit mediterrani, del fruit de la garrofera menjaven homes i bèsties. La garrofera era arbre mare del món agrari, com diem al Camp de Túria, deessa mare, arbrada, dels secans valencians. A propòsit de la mar Mediterrània, quina relació trobeu entre la mar i aquest arbre? Quan a l’agost plegàvem les garrofes als darrers tossals del terme d’Olocau, tossals que s’aboquen cara als plans dels termes de Bétera i la Pobla de Vallbona i deixen veure al fons la ratlla blava de la mar, sempre hi havia algú que recordava que la garrofera volia mirar la mar. I nosaltres, infants, somiàvem en aquells garroferars de Benicarló i Vinaròs, al Baix Maestrat, a la Plana de Castelló o a la Marina, sempre vorejant la mar, i pensàvem el gust que seria prendre el bany quan anaves a plegar garrofes.»

Nosaltres no hem pres el bany però hem plegat garrofes. N’hem plegades, les hem ensacades, hem sacsat els sacs, els hem alçat i, encara, hem aprés a batollar amb una canya que encara conserva el ganxo per moure les branques del garrofer. També és veritat que n’hi havia xiquets que no es cansaven, que n’hi havia que els costava plegar, que posaven el cul en terra i amb una mà s’aguantaven el cap, però hem acabat de plegar les tres garroferes que ens havíem proposat, malgrat que ens haguera calgut més ordre, més ofici llaurador. Mon tio Vicent,  que en això era consentidor, com el meu sogre, hagués dit: deixa’ls, home, no veus que ja n’han plegades prou, deixa’ls que facen…

—Però ara, què farem de les garrofes plegades?

Avui, un home de Picanya ens ha dit que a Torrent n’hi ha un magatzem que les compren. De primer les haurem de pesar, calcular quantes n’entren en un quilo, en una arrova, i després que ens pagaran, comprovar el negoci que és ara mateix dedicar-se al secà, o al camp, si, com apunta el mestre Ferran, no assignem una funció a l’arbre mare de paisatge singular, excels, amb el valor patrimonial que allò representaria.

Demà matí, continuarem el projecte. He triat per començar una cançó sobre la garrofera de Bajoqueta Rock, i alguns detalls sobre l’origen i la geografia d’aquest arbre majestuós, del camp valencià que ja ha dit adéu al món rural…

Diada i escola, a dues mans

Allò que viu Catalunya és un moment històric sense precedents. Molt important. El primer dia d’escola també és molt important. Moltíssim. Un colp passada la diada a Barcelona, no podem sinó afirmar que Catalunya és un model que s’estudiarà en el futur a totes les escoles i universitats del món, per la pedagogia d’un moviment revolucionari, pacífic, entusiasta i il·lusionador. Que és com ha de ser l’escola cada dia: joia, entusiasme, diàleg… Ahir el moviment independentista va alliçonar el món, un altre colp, ja fa deu anys o més que ho fa. Amb qualitat, discurs, modos: cal traure’s el barret, sinyors d’espana: la resta són detergents, fitosanitaris o herbicides. Podeu posar-los nom, si voleu: pp, psoe, psc, podem, c’s, tant se val. La categoria i la intel·ligència ha abandonat a aquests llastimosos líders de l’amenaça, o els l’havíem suposada erròniament.

Pel que fa al primer dia d’escola, explicaré una anècdota, una només de tantes com podria explicar el primer dia. Isaac deixa el quadern d’estiu damunt la taula del mestre:

-Estic preocupat, per si em renyiràs o em suspendràs…

-Xa, què ha passat?

-No sé si deixar-te el quadern d’estiu, n’hi ha un exercici que no he fet.

-No has fet un dels exercicis del quadern?

-Cal fer una divisió, i jo no sé dividir; la mestra diu que ens has d’ensenyar tu, a dividir.

-A pos, jo tampoc no sé si me’n recordaré, de dividir.

-Què, et deixe el quadern?

-Xa, Isaac, que això és quart de primària, que l’any que ve encara no aniràs a la universitat!

-Noo?, tu com ho saps?

[final de la lliçó d’Isaac]

11 de setembre, diada i primer dia d’escola

Jo hagués pagat per ser unes hores a Barcelona, avui, el meu desig era viure aquella felicitat, com l’he viscuda en altres ocasions. És un sentiment que cal viure, ser-hi, per saber com és de profund i joiós. Però avui comença l’escola al País Valencià, és el primer dia amb xiquets, que m’estrene…, així que no pujaré a viure la diada, que seguiré a través de les xarxes.

Avui és el meu primer dia d’escola en disset anys. Després de l’experiència de director, és com si comencés de nou, una segona època, o una època de temps moderns. Vull dir que m’estrenaré de mestre a quart de primària, el primer dia, i això també serà una festa, gairebé un festival. De l’experiència d’enguany vull escriure un diari, compartit amb els xiquets. Freinet ja ho deia, i Ferran Zurriaga, que els mestres han d’escriure per reflexionar què fan, cada dia, cada setmana, un curs sencer. Si volem fer avaluació formadora, llegir amb perspectiva què fem, com, què caldrà canviar, escriviu, mestres. Llegim-nos. Aquest és un meu propòsit, enguany, que espere acomplir.

Però avui, com que som en el primer dia, també serà especial a l’escola, perquè la nostra escola no comença de manera convencional, que és el primer dia! Potser que farem un experiment nou: sembla que han encomanat unes màquines escànner que endevinen la intel·ligència dels alumnes, amb una lectura, i per això farem grups de xiquets segons la seua intel·ligència: la màquina sembla que endevina si t’agrada això, o allò, si vols aprendre sobre aquella matèria, o vols investigar sobre un tema concret. A mi m’han encarregat de treballar en un d’aquests grups que la màquina determina què volen fer, què saben fer, què volen aprendre a fer, els xiquets. Tant de bo la tria siga ben encertada, i no com aquella teoria de les IM o intel·ligències múltiples, que no tenen cap base científica.

Sí que són temps moderns, i com han canviat les coses a l’escola, des que no faig de mestre a temps complet, vaig pensar en la reunió que es va explicar què faríem el primer dia. Però no em vaig atrevir a contradir la decisió. Això perquè digueu que la mecanització escolar no fa paper, xa, ni els escànners d’intel·ligència orienten els mestres.

Demà ja explicaré com haurà anat el primer dia a l’escola.

[i m’agafaré al ganxo de la figa palera per llegir a Vilaweb com haurà sigut la festota a Barcelona, quina ràbia.]