Valencians sense desesperança
«La humilitat consisteix a sostenir la vida enmig de circumstàncies la gravetat de les quals justificaria desesperar-se.» Final de l’article de Joan Ramon Resina de dilluns nou de desembre de dos mil vint-i-quatre.
Als valencians, que només ens salva del KO diari la campana de renàixer cada dia, la frase filosofal ens ajusta com la pana a l’hivern. Com un llençol de franel·la. Ves que tenim exemples per desesperar-nos, matí vesprada i nit, però ací que ens mantenim fidels, supose que per sempre més. La manca de llibertat, el despropòsit espanyol contra el nostre territori. L’assot del pp al govern de la generalitat, una infàmia política ordida per pocavergonyes, com n’hi ha a les diputacions als ajuntaments… som a mans d’inútils que provoquen incapacitat i mort. Ni així doncs no podem desesperar-nos. Mai. O gairebé mai. En la mateixa pàgina a Vilaweb, compartia Joan Ramon un article amb Assumpció Maresma, que també ens dibuixava l’infern en simbologia o personatges protagonistes on agafar-nos —sempre va bé tenir una corda que ens assegure, malgrat els descreguts o els nietzschians. Que no ho hem tingut mai fàcil, mai de la vida, ni a mans dels espanyols, ni a mans dels falsos valencians. Això ho supose. Però la desesperança tampoc no ho té gens fàcil, amb els valencians,. D’una altra manera faria anys que seríem morts, tots sense excepció. Sí, ja sé que no pintem una mona ni alcem una paella de mànec, però vet ací que encara hi som. Lluny o ben lluny del nostre ideal de llibertat, d’una independència necessària més que l’aigua, si no volem que ens maten un a un, o a centenars, com el pp ha fet amb la gota freda. Com el psoe faria si ho necessités. De primer són ells i les seues butxaques, després ells també. I els valencians a traure fang i a engolir-ne, tot en un dia, en una vida acompanyada dels paràsits que ens ha premiat el cel i l’infern de la bíblia. Ni per a cagar no som lliures, si ens haurà tocat el brou fred i el paper aspre. Però de desesperança no en volem ni gota. Sobretot perquè ara mateix, la nostra vida, la dels valencians, un colp el llop se’ns ha cruspit, ni caçador ni tisores per obrir-li la panxa, ni pedres per bescanviar-nos. Final del conte. Ara, de desesperança, ni gota. Sostenim la vida i ens sostenim, per anys i anys, malgrat la gravetat de les circumstàncies. Avui he passat per Picanya, pel barranc, pel polígon, per la via, pel passeig de la primavera… I tant que la realitat ens ha tocat per desesperar-nos. Però ves, demà un altre dia… i un altre un altre més. Amb la humiltat de saber-nos lluny de la llibertat, l’única raó que ens sosté humans.