Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Cant a una garrofera del pati

CANT DE LA GARROFERA

Ja hem cantat massa vegades 

les oliveres argentades, 

i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or, 

i els ametllers plens de joguines, 

i els tarongers de flors albines, 

i les figueres gegantines, 

i els pins catedralicis que sonen com un cor. 

Ara cantem amb veu sincera, 

plena de fe, la garrofera, 

aliena a les cantúries, dejuna de l’estramp, 

espècie tota proletària, 

titllada a voltes d’ordinària, 

que ocupa el lloc humil d’un pària 

dins l’aspra jerarquia que hi ha damunt del camp. 

Sa copa, obrant com una escombra, 

fa un arreplec de tota l’ombra 

que vola disfressada pels àmbits de la llum 

i la projecta en els terrossos, 

amb vermellor de sang i grossos, 

on les vesprades jauen cossos 

que lligen o assacien la dèria del costum. 

Sa copa, obrant com un paraigües, 

desvia el ròssec de les aigües 

que cauen en les tristes diades de l’hivern. 

I sota ses branques s’aixopluga 

una vellarda fredeluga 

o el llaurador que sol remuga 

o el sec home captaire que té boca d’infern. 

I, en acostar-se el temps d’autumne, 

la garrofera —bon alumne— 

barreja entre ses fulles verdoses la negror 

de les garrofes encerades, 

de les garrofes engreixades, 

de les garrofes ensucrades 

que semblen dits llarguíssims d’un monstre de color. 

Tot recollint la presentalla, 

la joventut balla que balla, 

entona cants eròtics, diu mots reblerts de mel. 

I, en desmaiar-se les campanes, 

els carros van per vies blanes 

cap a les cases llunyedanes 

tallades de manera roenta sobre el cel. 

Hi restaran amuntegades 

dins de les cambres ofrenades 

al vent que corre i passa llançant udols i crits 

i que s’emporta pel vilatge, 

en un subtil peregrinatge, 

el fum eteri del solatge 

que el vulgus anomena —com tot el món...— perfum. 

I acabaran essent delícia 

estimulant i alimentícia 

dels ases i les egües, de mules i cavalls 

que en cercaran plens de frisança, 

que en menjaran amb delectança, 

que en pairan sense recança 

com mengen els burgesos perdius, llebres i galls. 

Ja hem cantat massa vegades 

les oliveres argentades, 

i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or, 

i els ametllers plens de joguines, 

i els tarongers de flors albines, 

i les figueres gegantines, 

i els pins catedralicis que sonen com un cor.

FRANCESC ALMELA I VIVES (1903-1967)

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent