CANT DE LA GARROFERA Ja hem cantat massa vegades les oliveres argentades, i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or, i els ametllers plens de joguines, i els tarongers de flors albines, i les figueres gegantines, i els pins catedralicis que sonen com un cor. Ara cantem amb veu sincera, plena de fe, la garrofera, aliena a les cantúries, dejuna de l’estramp, espècie tota proletària, titllada a voltes d’ordinària, que ocupa el lloc humil d’un pària dins l’aspra jerarquia que hi ha damunt del camp. Sa copa, obrant com una escombra, fa un arreplec de tota l’ombra que vola disfressada pels àmbits de la llum i la projecta en els terrossos, amb vermellor de sang i grossos, on les vesprades jauen cossos que lligen o assacien la dèria del costum. Sa copa, obrant com un paraigües, desvia el ròssec de les aigües que cauen en les tristes diades de l’hivern. I sota ses branques s’aixopluga una vellarda fredeluga o el llaurador que sol remuga o el sec home captaire que té boca d’infern. I, en acostar-se el temps d’autumne, la garrofera —bon alumne— barreja entre ses fulles verdoses la negror de les garrofes encerades, de les garrofes engreixades, de les garrofes ensucrades que semblen dits llarguíssims d’un monstre de color. Tot recollint la presentalla, la joventut balla que balla, entona cants eròtics, diu mots reblerts de mel. I, en desmaiar-se les campanes, els carros van per vies blanes cap a les cases llunyedanes tallades de manera roenta sobre el cel. Hi restaran amuntegades dins de les cambres ofrenades al vent que corre i passa llançant udols i crits i que s’emporta pel vilatge, en un subtil peregrinatge, el fum eteri del solatge que el vulgus anomena —com tot el món...— perfum. I acabaran essent delícia estimulant i alimentícia dels ases i les egües, de mules i cavalls que en cercaran plens de frisança, que en menjaran amb delectança, que en pairan sense recança com mengen els burgesos perdius, llebres i galls. Ja hem cantat massa vegades les oliveres argentades, i les palmeres gràcils que tenen penjolls d’or, i els ametllers plens de joguines, i els tarongers de flors albines, i les figueres gegantines, i els pins catedralicis que sonen com un cor. FRANCESC ALMELA I VIVES (1903-1967)