Ulisses20

Bétera, el camp de túria

Publicat el 3 de gener de 2016

2 de gener, en comptes del 3

JoanClotaldoAnit vam viure un altre moment excels a l’Ateneu. Ja sé que em repetesc, que pensareu que exagere, que el cor o la publicitat em pot més que no la raó i l’equilibri. Que que no, que això d’ahir va ser extraordinari en molts sentits, culte, ben organitzat, contundent, ajustat a una escena que va durar cinc hores aproximadament, però que tothom que hi érem tornaríem a repetir sense empatx i sense empats.

Joan Clotaldo Martín va convertint-se en un home principal i puntual d’aquest Ateneu de Bétera. Ell en parla bé, beníssim, dels espais petits que amb gent petita fan coses petites per engrandir o retornar la dignitat al poble. En canvi, va pelar la conselleria d’agricultura, la nova, l’acabada d’aterrar, per incompetent, o ignorant o ineficaç, trieu vosaltres què, que si no en saben més que pleguen abans que no siga tard, però en el poc temps que hi són van deixant passar coses inaudites, i no vol pensar que és per ignorància, per no saber, perquè si no se sap, la dignitat ens hauria de portar a la dimissió com a mal menor: —no haver agafat una cosa per a la qual no estàs preparat i en pau. La pau va regnar tota la conferència, perquè el públic s’estava bocabadat davant aquell volcà de saviesa, de referents, de lectures, de coneixement que és el Joan Clotaldo: els que l’escoltaven per primera vegada es demanaven com era que no havien vingut les anteriors vegades, els que ja l’havien escoltat es repetien que per res es perdrien la tornada enguany (d’ací a poc presentarà un altre llibre bomba, sobre el vi i la reorganització del territori valencià). Ell ja apunta que la Conselleria no en farà cas, que aquells prefereixen de continuar amagant el cap sota l’ala mentre els corruptes continuen malbaratant el camp en canvi d’unes llenties, prefereixen d’atemptar contra el moscatell de la Marina en canvi de tractar-lo com mereix, un dels patrimonis valencians més excelsos del món, segons que diuen els anglesos: si tenim esperança, els valencians? Joan pensa que sí, que d’això, els pobres, en tenim de sobres, i fe, fe en les persones, en els projectes, fins i tot en la redempció d’un grapat de males persones, que n’hi ha a manta, i en el món del vi ni t’ho contem, i en el de la taronja, i en el de  la política, i sobretot en el del funcionariat de les conselleries, ací n’hi ha de les més roïns, mala sang, que els hauríem de traure a hòsties d’aquells llocs de privilegi que bloqueja l’administració valenciana a colps de llepons, malfaeners, incapacitats, corruptes del servei públic. Esperança i fe a manta, però de caritat ja no en yenim gens, gens ni miqueta, vostés ens l’han robada tota, se l’han fumada, beguda… Ací ja no som per caritat, sinyors consellers, directors, subdirectors i tota la fila de petits, aquests sí, petits reponsables de la política valenciana.

Sí, Joan Clotaldo Martín és un gentelma culte, que és un goig escoltar per tant com sap i et convida a reflexionar, a saber, a llegir, a procurar de participar de les coses petites, a veure si, d’una vegada aconseguim cap benefici públic, col·lectiu, més humà. Segons ell, si els nostres iaios, o pares, alçaren el cap, se n’avergonyirien. Sí, sí, sembla una frase feta, una manera d’acabar, però no, no és cap manera de voler tancar.

Vam provar quatre vins exquisits. Com deia Jaume I, no hi ha teoria sense obra, o obra sense fets, o una cosa pareguda, sembla que el Llibre del fets ho explica, així que vam passar a provar els vins. El blanc de Queralt, el rosat d’Iniesta, el cava de Dominio de la Vega, i el negre de la Terra Alta, ‘llàgrimes de tardor’, quan tot això es va acabar, que es va acabar, vam tornar a un altre vi d’Utiel-Requena més correntet. Les explicacions de Joan Clotaldo continuaven i vam acabar sopant en una conversa animada, viva, sirollosa, sense fi. Però encara venia la sorpresa, el show-concert de Toni de l’Hostal, una cirereta que va cloure el paquet d’aquest format d’espectacle sense concessions, i au, la conversa guanyava les cançons, les xerraes superaven el temps de la música, per comprovar que tenim homes que paguen una nit sencera a l’infern, o a la porta del cel, o en aquest purgatori d’Ateneu, dins una fira del llibre i de la música que repetia format i pujava la temperatura: no vam vendre tots els llibres, ni vam exhaurir els cd’s de música, però vam firar, vam sopar, vam xalar i si no ens hagueren tirat de matinada, encara hi seríem posant troncs al foc, o ves a saber com, com una orgia, que va preguntar Toni com es deia en català, orgia, i no sabem qui ho va dir baixet, quasi sense voler, però no se’ns va escapar, no. CUP, sembla que van dir, orgia en català es diu CUP. I no sabem com, van girar la clau, després que havíem apagat els llums. Bon dia.

 



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de General per adasi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent